Els hereus de la terra

Ildefonso Falcones

Fragmento

cap-2

1

Barcelona, 4 de gener de 1387

Hi havia mar brava; el cel era gris plom. A la platja, homes de les drassanes, els barquers, els mariners i els bastaixos continuaven en suspens; molts es fregaven o picaven de mans per escalfar-se-les, altres s’esforçaven per protegir-se del vent gèlid. La majoria guardava silenci, mirant-se els uns als altres i a les onades, que rompien, enfurismades. La imponent galera reial amb trenta bancs de remers per banda estava a mercè del temporal. Dies abans, els mestres d’aixa de les drassanes, amb l’ajut d’aprenents i mariners, havien començat a desguarnir l’aparell i els elements accessoris de la nau: timons, armament, veles, pals, bancs, rems… Els barquers havien portat fins a la platja tot el que es podia desarmar de la nau i els bastaixos ho havien recollit per transportar-ho als magatzems. S’havien deixat tres àncores aferrades, que eren les que ara pegaven estrebades a la Santa Marta, una imponent armadura desvalguda que les ones batien amb força.

L’Hug, un noi de dotze anys, cabells castanys, mans i cara tan bruts com la camisa que vestia fins als genolls, mantenia els ulls vius clavats en la galera. Des que treballava amb el genovès a les drassanes, havia ajudat a varar i a treure del mar força galeres, però aquella era molt voluminosa i el temporal feia perillar l’operació: alguns mariners haurien de pujar a bord de la Santa Marta per desancorar-la; després els barquers l’haurien de remolcar fins a la platja, on un eixam de persones l’esperava per arrossegar-la fins a l’interior de les drassanes. Allà hivernaria. Es tractava d’una operació feixuga i de duresa extrema, per més que se servissin de politges i cabrestants per arrossegar la nau un cop posada en sec a la sorra. Barcelona, malgrat que era una de les potències marítimes del Mediterrani, juntament amb Gènova, Pisa i Venècia, no tenia port; no hi havia refugis ni dics que facilitessin les tasques marineres, només una platja oberta.

Anemmu, Hug —va ordenar el genovès al noi.

L’Hug va mirar el mestre d’aixa.

—Però… —va intentar oposar-s’hi.

—No discuteixis —el va interrompre el genovès—. El drassaner —va afegir assenyalant amb la barbeta un grup d’homes que s’estava una mica més enllà— acaba de fer una encaixada amb el prohom de la confraria dels barquers. Això vol dir que han arribat a un acord sobre el nou preu que el rei pagarà als barquers pel perill afegit del temporal. La traurem de l’aigua! Anemmu —va repetir.

L’Hug es va ajupir i va agafar la bola de ferro que el genovès portava unida al turmell dret amb una cadena i, no sense esforç, la va alçar i se la va enganxar a la panxa.

—Som-hi? —va inquirir el genovès.

—Sí.

—El mestre major ens espera.

El noi va carregar la bola de ferro que impedia al mestre d’aixa desplaçar-se i, caminant ben bé darrere seu, va avançar per la platja entre la munió de persones que, assabentades del tracte, xerraven, cridaven, assenyalaven i tornaven a cridar, nervioses, a l’espera de les instruccions del mestre major. Entre tota aquella gentada hi havia més genovesos, també fets presoners al mar, immobilitzats també amb boles de ferro; cadascun d’ells amb un noi al costat que la portava a coll mentre ells treballaven forçats a les drassanes catalanes.

Domenico Blasio, el genovès que l’Hug acompanyava, era un dels millors mestres d’aixa de tot el Mediterrani, fins i tot estava per sobre del mestre major. El genovès havia agafat l’Hug d’aprenent pels precs de misser Arnau Estanyol i de Joan «el Navarrès», l’ajudant del drassaner, un home tot panxa, de cap pelat i rodó. Al començament, el genovès l’havia tractat d’una manera una mica esquerpa, encara que en el moment de treballar la fusta semblava que s’oblidés de la seva condició de presoner; així de gran era la passió que sentia aquell home per la construcció de vaixells. Però des que el rei Pere el Cerimoniós havia signat la pau amb Gènova, encara que fos precària, tots els presoners que treballaven a les drassanes estaven a l’espera que la senyoria genovesa posés en llibertat els presos catalans perquè, a canvi, a Catalunya fessin el mateix amb els genovesos. Aleshores el mestre es va abocar en l’Hug i va començar a ensenyar-li els secrets d’una de les professions més ben considerades de punta a punta del Mediterrani: construir vaixells.

L’Hug va deixar descansar la bola damunt la sorra, darrere del genovès, mentre ell es reunia en rotllana, al costat d’altres prohoms i mestres, al voltant del mestre major. Va recórrer la platja amb la mirada. La tensió augmentava: gent que anava i venia preparant els arreus; els crits, els ànims i els cops a l’esquena pugnaven per resistir el vent, el fred i la llum tènue i bromosa, tan aliena a unes terres premiades perennement amb la lluïssor del sol. Malgrat que la seva feina consistia a portar la bola de ferro del genovès, l’Hug se sentia orgullós de formar part de tota aquella gent. Un gran nombre d’espectadors, al llindar de la platja, a tocar de la façana marítima de les drassanes, aplaudien i cridaven. Va observar els mariners, armats amb pales per excavar la sorra del dessota de la galera; els que preparaven els cabrestants, les politges i les maromes; els que traginaven els travessers de fusta, prèviament enseuats o coberts d’herba, sobre els quals farien lliscar la nau; els que carregaven els botadors; els bastaixos, que es preparaven per estirar…

Es va oblidar del genovès, va abandonar la bola i va córrer en direcció al nombrós grup de bastaixos congregats a la platja. Va ser ben rebut, entre clatellots afectuosos.

—On has deixat la bola? —li va preguntar un d’ells, trencant la tensió i la seriositat dels congregats.

El coneixien, sabien l’afecte que li professava misser Arnau Estanyol, un vell que es trobava al centre de tothom, empetitit al costat dels forts prohoms de la confraria dels bastaixos de Barcelona. Tothom sabia també qui era l’Arnau Estanyol; admiraven la seva història, i encara hi havia algú que relatava els incomptables favors que havia fet a la confraria i els seus confrares. L’Hug es va plantar al costat de l’Arnau, en silenci, com si fos propietat seva. L’ancià es va limitar a esborrifar-li els cabells sense perdre el fil de la conversa. Conversaven del perill que correrien els barquers en remolcar la galera, i ells mateixos quan s’encallés lluny de la platja i haguessin d’atansar-s’hi per amarrar-la. Podia bolcar. Hi havia un onatge terrible i la majoria dels bastaixos no sabien nedar.

—Hug! —es va sentir cridar per sobre el renou de la platja.

—Ja has tornat a deixar el mestre sol? —li preguntà l’Arnau.

—Encara no ha de treballar —es va excusar el noi.

—Vés amb ell.

—Però…

—Au, vés-hi.

Carregat amb la bola, va seguir per tota la platja el genovès, que donava ordres a tort i a dret. El mestre major el respectava, i la gent també; ningú no posava en dubte la seva destresa com a mestre d’aixa. El frenesí va esclatar en el moment que els barquers van aconseguir arribar a la Santa Marta, agafar-ne els caps, desancorar-la i començar-la a remolcar cap a la vora. Quatre barques, dues per banda, l’estiraven. N’hi havia que observaven l’escena amb esglai, l’angoixa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos