El cristall transparent

El dia 12 d’abril de 1204, Constantinoble va caure a mans de les tropes de croades. Com que el rei bizantí no s’havia volgut rendir als croats, els invasors van començar un saqueig brutal. I és que l’antic dret militar emparava el saqueig d’una ciutat si aquesta no havia acceptat la rendició oferta pels atacants. Durant tres dies, doncs, els soldats croats van robar tot el que van poder i van emprar una violència i una crueltat inusitades. La caiguda de Constantinoble va marcar un punt d’inflexió en la història d’Occident. S’han escrit centenars de llibres i treballs d’investigació en els quals s’explica com aquest saqueig va redibuixar fronteres, va fer caure imperis i dinasties o va canviar l’equilibri del poder religiós dins del cristianisme i entre el cristianisme i l’islam.

Als analistes de l’època, però, els va passar desapercebut un fenomen aparentment petit, però que va acabar tenint una importància molt més fonamental que tot el que expliquen els llibres d’història: una petita comunitat de vidriers van perdre els seus negocis i van fugir amb vaixell cap a Venècia. La fugida de Constantinoble de milers de treballadors va ser un fenomen generalitzat a tot tipus de professions. Però poques emigracions van tenir l’impacte que va acabar tenint la dels vidriers, que es van instal·lar a Venècia, una ciutat pròspera on, pensaven ells, els seus productes de vidre podrien tenir un bon mercat.

Al principi es van instal·lar al centre de la ciutat i, al cap de poc temps, el vidre que fabricaven va passar a ser un dels productes preferits dels comerciants venecians, que el van exportar als racons més llunyans del món conegut, com la Xina, l’Índia, l’Àfrica o el nord d’Europa. Aquest comerç els va generar una prosperitat econòmica que va durar gairebé cent anys. Però l’any 1291 les autoritats de la ciutat van decidir tancar totes les foneries de vidre i fer fora de Venècia tots els vidriers. Aquesta decisió política sorprenent ens pot semblar delirant tenint en compte la riquesa que el negoci del vidriers generava per a la ciutat. Però potser es pot arribar a entendre si tenim en compte dos factors importants: el primer és que, per obtenir vidre, s’ha de fondre diòxid de silici i per això cal tenir un forn que cremi a 1.400 graus centígrads. El segon factor és que els edificis de Venècia d’aquella època eren tots de fusta, ja que els grans palaus i les cases de pedra que els turistes identifiquem amb l’arquitectura veneciana no es van construir fins segles més tard. I, és clar, quan hi ha dotzenes de forns amb focs cremant a 1.400 graus de temperatura enmig d’una ciutat de fusta... es corre el risc que qualsevol petit accident acabi convertint tota la ciutat en una gegantina pila de cendra. Després de diversos incendis catastròfics, les autoritats, cansades del perill que comportaven els vidriers i els seus forns, van prendre la decisió d’expulsar-los.

Però el negoci del vidre era tan profitós per a Venècia que el mateix duc va ordenar que s’habilités una illa que hi ha a un quilòmetre per acollir els manufacturers del vidre. Aquella illa es deia Murano. Les autoritats van forçar els vidriers a emigrar-hi i els van prohibir per llei que en sortissin. El càstig que rebrien si sortien de Murano era la pena de mort. Això sí, a dins de l’illa, els vidriers tenien tot tipus de llibertats i fins i tot privilegis. Per exemple, podien portar espases (cosa que no podia fer la resta de la població de Venècia) i no podien ser perseguits per les autoritats de la república. A més, a Murano tenien llibertat total per crear, innovar i produir el vidre que volguessin, i fer-se rics amb els fruits del treball. I renoi si ho van fer! Com que tenien tants experts concentrats en una àrea tan petita, es va crear una mena de «Silicon Valley del vidre» on la creativitat i la innovació van transformar el sector. La competència entre les diferents famílies feia que tots intentessin millorar els dissenys, augmentar la qualitat dels productes i fer coses noves i diferents. Ara bé, la poca distància que hi havia entre uns i altres feia impossible que els nous coneixements, els nous dissenys o les noves maneres de manufacturar el vidre no acabessin sent escampats per tota la comunitat de Murano: cada innovació de seguida era coneguda per la resta d’habitants, que podien utilitzar l’invent com a base per innovar més. Això va fer que aquell petit grup de vidriers es convertís en un gran pol innovador, on les idees es creaven i fluïen constantment. Sense saber-ho o voler-ho, el govern de Venècia havia creat el que avui els economistes anomenen «clúster d’innovació» al sector del vidre.

En pocs anys, Murano va passar a ser coneguda com «l’illa del vidre» i les seves cristalleries barrocament ornamentades van esdevenir un símbol de riquesa i ostentació entre la noblesa i la cada cop més rica burgesia europea. Encara avui, més de vuit segles després que aquelles famílies escapessin esporuguides del saqueig de Constantinoble, els seus descendents continuen dissenyant, ideant, inventant i fabricant uns productes de vidre amb fama i reputació mundial. A banda de noves maneres de dissenyar cristalleries, els vidriers de Murano van crear el vidre esmaltat (smalto), el vidre amb fils d’or (aventurine), el vidre multicolor (millefiori), el vidre de llet (lattimo) o les gemmes de cristall.

Però l’invent que va canviar el món va ser idea d’un tal Angelo Barovier. Després d’experimentar amb tota mena de materials, Barovier va agafar unes algues riques en òxid de potassi, les va cremar i en va barrejar les cendres amb el vidre fos. El resultat va ser un vidre extraordinàriament clar i transparent. El va anomenar cristallo o cristall. El vidre transparent era maco perquè deixava passar la llum i permetia veure perfectament el que hi havia a l’altra banda del vidre, cosa que va acabar sent útil per fer les finestres que coneixem avui dia. Però tenia una altra característica encara més important: distorsionava i doblegava la llum que el travessava. En part gràcies als experiments del frare anglès Roger Bacon, els vidriers es van adonar que si un d’ells fabricava un vidre transparent i hi donava una forma convexa (o forma de llentia), els objectes que es veien a l’altra banda del vidre apareixien magnificats. És a dir, el vidre es convertia en una lupa que permetia veure coses que l’ull nu de vegades no podia observar.

Suposo que en aquella època, igual que avui dia, hi havia gent que no hi veia de prop perquè patia hipermetropia, astigmatisme o presbícia (vista cansada). El que passava és que la majoria no ho sabien! Per adonar-te que no hi veus bé de prop has de tenir el costum de mirar objectes petits de la vora. Per exemple, actualment ens adonem que tenim la vista cansada quan no veiem bé les lletres d’un llibre o d’un menú de restaurant. El problema al segle XIV era que la majoria de la gent d’aquella època era analfabeta i, per tant, no llegia. Tampoc no practicava cap activitat que requerís veure objectes petits a poca distància. Els únics que ho feien eren els artesans que manipulaven objectes petits (com els joiers o els orfebres), a més dels monjos dels monestirs, que eren els que escrivien els llibres a mà sota la llum tremolosa de les espelmes. El nou invent va ser com aigua beneita caiguda del cel per a tots aquells orfebres, joiers i monjos que, de sobte, van poder posar una gran lupa entre la seva cara i el paper on estaven escrivint o la joia que estaven dissenyant, i d’aquesta manera podien veure millor el que feien. Gràcies a les propietats òptiques del vidre transparent, van poder continuar treballant quan començaven a perdre la vista.

Uns quants anys més tard (no se sap exactament quan), en algun lloc del nord d’Itàlia (no se sap ben bé quin), un altre vidrier va tenir la idea de substituir aquelles lupes gegants per dos petits vidres rodons en forma de llentia d’uns quants centímetres de diàmetre i enganxar-los a un marc metàl·lic per posar-los just a sobre el nas. I així va inventar les ulleres. La forma de llentia dels vidres va fer que la gent bategés el nou aparell amb el nom de «lents» («llentia» en llatí es diu lente).[1]

D’entrada, aquell invent de les lents va beneficiar molt poca gent, ja que, com he dit, gairebé ningú no llegia i, per tant, no necessitava mirar de prop. Però amb l’arribada de la impremta de Johannes Guttenberg entorn del 1450, el preu dels llibres va caure en picat i les masses es van poder permetre una cosa que abans només podien fer els monjos i els nobles: llegir! Milions de persones d’arreu del món van aprendre a llegir i les taxes d’analfabetisme van començar a baixar. El procés es va accelerar amb l’aparició del primer diari, el London Gazette, el 1665.

La democratització de la lectura va tenir una conseqüència inesperada: moltíssima gent es va adonar que no hi veia bé! Això va convertir les ulleres en un objecte de primera necessitat per a milions de lectors... i un negoci per als emprenedors que ho van saber veure! Durant el segle que va seguir a la invenció de la impremta, van aparèixer milers de fabricants d’ulleres arreu del món. El negoci de les ulleres no ha deixat de créixer des de llavors i es calcula que avui dia genera uns 90.000 milions de dòlars anuals.

Però la cosa no es va acabar amb les ulleres. A mitjan segle XVI, Europa estava plena d’innovadors que experimentaven amb les propietats òptiques del vidre transparent. El 1590, en un petit poble holandès, dos fabricants anomenats Hans i Zacharies Janssen (que eren pare i fill) van posar dues lents no de costat com passava amb les ulleres sinó una darrere l’altra. Després de centenars de proves, van acabar patentant un aparell que va tenir unes conseqüències sobre el benestar de la humanitat encara més importants que les de les ulleres: el microscopi. Gràcies a aquell enginy, els científics van descobrir tot un món d’éssers vius que convivien amb els humans però que mai no havien pogut ser observats: virus, bacteris, fongs i tot tipus de microbis. De seguida es va descobrir que alguns d’aquests microorganismes eren essencials per a la nostra supervivència, però també que molts altres eren els que causaven les malalties i les epidèmies que havien devastat la humanitat al llarg de la història. Gràcies a aquests coneixements, els científics van descobrir que, posant una mica de clor a l’aigua, s’evitaven epidèmies com el tifus o el còlera.[2] També van desenvolupar vacunes, medicaments, antibiòtics i normes sanitàries d’higiene, com el fet que els metges es rentessin les mans abans de tocar els pacients. Tot això va reduir dràsticament la mortalitat infantil i va augmentar la nostra esperança de vida. És difícil pensar en alguna cosa que hagi tingut més impacte en el benestar humà que la reducció del nombre d’infants que moren abans d’arribar a l’edat de cinc anys!

Gairebé vint anys després d’inventar el microscopi, el 1608, el mateix Zacharias Janssen, juntament amb altres òptics holandesos, va inventar el telescopi. Els militars no van tardar ni un minut a trobar utilitat a aquell nou artefacte que permetia observar des de la distància els moviments de l’enemic amb detall i precisió. Però l’impacte realment gran d’aquell invent holandès va venir dos anys després, quan Galileo Galilei el va millorar i el va apuntar cap al firmament per analitzar aquells punts lluminosos que apareixien cada nit al cel i que havien intrigat la humanitat des del principi dels temps. En observar Júpiter, va veure que al seu voltant giraven quatre llunes a les quals va batejar amb els noms de Cal·listo, Europa, Ganimedes i Io. També es va adonar que el moviment d’aquelles llunes al voltant del planeta no era circular sinó el·líptic tal com havia predit l’astrònom alemany Johannes Kepler. Aquell descobriment era molt significatiu perquè la «teoria» convencional acceptada per l’Església cristiana era que el Sol, la Lluna i els planetes estaven enganxats a una mena d’esferes transparents que giraven al voltant de la Terra gràcies a l’impuls que els donaven uns àngels. Quan Galileu va veure que hi havia llunes que no giraven al voltant de la Terra, sinó al voltant de Júpiter, i va observar que el moviment d’aquestes llunes era el·líptic (cosa que el feia incompatible amb la teoria de les megaesferes transparents), la visió cristiana de l’univers es va començar a esquerdar. L’estocada final va venir amb Isaac Newton, que va utilitzar la informació de Galileu per formular la seva teoria de la gravitació universal. Va ser el moment culminant de la revolució científica en què l’Homo sapiens va conèixer el seu lloc real a l’univers. La mort dels àngels. La domesticació del cel. El poderós cervell humà havia establert els fonaments científics que van acabar portant-nos les revolucions industrials, el progrés i la prosperitat econòmica.

I tot va començar amb un grup de vidriers bizantins que va fugir dels horrors del saqueig de Constantinoble, que va anar a parar a la república de Venècia, la qual els va acabar expulsant a Murano per evitar que els seus forns causessin incendis a la ciutat! Sembla increïble, però una petita emigració de vidriers, tan petita que va passar inadvertida als historiadors del segle XIII, ha acabat afectant de manera massiva el benestar de milions d’éssers humans al segle XXI! Diu la Bíblia (Rm 11,33) que els camins que tria el Senyor per dibuixar el nostre destí són inescrutables. Per a la majoria dels mortals, els camins que tria l’economia sovint són igual d’obscurs, incomprensibles i misteriosos. Aquest llibre és un petit intent de fer-los una mica més entretinguts, una mica més accessibles i una mica més... comprensibles.

1

Els enemics de la innovació

El fracàs de Nokia

És el 3 d’abril de 1973. El cap de recerca i desenvolupament (R+D) de l’empresa Motorola, Martin Cooper, convoca una roda de premsa a l’hotel Hilton de Nova York. Diu que ha de fer un anunci molt important. Els periodistes de diaris, televisions i ràdios de tot el món assisteixen a la convocatòria absolutament encuriosits: què els deu haver d’explicar aquell científic de Motorola, que sigui tan important?

Comença la roda de premsa, i Cooper, cerimoniosament, apareix en escena amb el que sembla una mena de capsa de sabates. A poc a poc, de la capsa en treu un objecte de la mida i la forma d’un totxo de color gris clar. Sembla que porta un teclat. Ensenya l’aparell al públic i, lentament, en prem set tecles. Es posa el totxo a l’orella dreta. Hi ha uns instants de silenci i, de sobte, pronuncia les paraules següents: «Joel, et truco des del meu telèfon mòbil cel·lular». Aquestes van ser les primeres paraules que es van pronunciar a través d’un telèfon mòbil. I és que el que semblava un totxo, en realitat era el nou gran invent de Motorola: el telèfon mòbil cel·lular. La persona a qui Cooper va trucar era Joel Engel, cap de R+D de Bell Labs, l’empresa que competia amb Motorola per produir el primer telèfon mòbil.

Amb aquesta roda de premsa, Cooper va voler fer un escarni públic a Bell Labs tot deixant ben clar davant la premsa mundial que Motorola havia guanyat la carrera tecnològica de la telefonia cel·lular. Però estava ben equivocat. Aquell no era el final de cap carrera sinó el principi. Perquè aquell totxo, anomenat DynaTAC, tenia poc valor comercial: era massa gros i massa pesat per ser un veritable telèfon portàtil (feia més de 33 centímetres i pesava més d’un quilo… Imagineu-vos portar aquell monstre a la butxaca!). A més, tenia una bateria que trigava deu hores a carregar-se i vint minuts a descarregar-se. Ah, i no oblidem que el seu preu rondava el que avui serien uns 8.500 euros! En definitiva, només el van comprar uns quants rics sense gaire gust i amb ganes d’aparentar. De fet, el DynaTAC va aparèixer a la pel·lícula Wall Street a les mans de l’inefable Gordon Gekko en una escena en què sortia passejant per la platja mentre feia negocis a través del seu megaaparell.

El que sí que va aconseguir el DynaTAC, però, va ser fer veure a totes les companyies electròniques i de telecomunicacions del món que havien de començar a pensar com produir telèfons molt més petits i veritablement portàtils.

Vint-i-tres anys després d’aquell episodi, l’any 1996, Motorola va treure al mercat l’StarTAC, un telèfon petit i barat que les masses ja podien comprar, de manera que a Motorola van tornar a pensar que havien guanyat la carrera de la telefonia mòbil. Però estaven de nou equivocats. Els clients d’arreu del món es van decantar massivament pels telèfons fabricats per una petita empresa finesa anomenada Nokia. Nokia va entendre de seguida que, a més de voler portar un telèfon a la butxaca per poder fer trucades, la gent desitjava aparells estèticament atractius. El mòbil va esdevenir un complement de moda, amb carcasses personalitzades, i tons i politons que mostressin la personalitat individualitzada de cada consumidor. Així, els telèfons Nokia es van convertir en un fenomen de masses: el model 3210 del 1999 va vendre 150 milions d’unitats. L’any 2005, el model 1110 en va vendre 250 milions (és el telèfon més venut de la història). Encara avui dia, dels deu telèfons més venuts de tots els temps, vuit són de Nokia. L’empresa finesa va fonamentar el seu lideratge en una despesa massiva en recerca i desenvolupament (R+D). Nokia gastava més en R+D i obtenia més patents que cap altra companyia del sector de les telecomunicacions. De fet, feia tanta R+D com les empreses farmacèutiques, informàtiques i automobilístiques, que són les que tradicionalment inverteixen més diners a intentar descobrir productes nous.

L’any 2000, les accions de Nokia valien 56 dòlars cadascuna. No només era una de les empreses més valuoses del planeta sinó que era un model admirat que tothom volia copiar. Però, sabeu on és Nokia avui? Doncs resulta que va fer fallida!!! L’any 2013, la branca de telefonia mòbil de Nokia va ser adquirida pel gegant informàtic de Bill Gates, Microsoft. El preu va ser de saldo: 3 dòlars l’acció! Tot i ser l’empresa que més gastava en R+D, la que més patents obtenia, la que més telèfons venia i la més admirada del món, Nokia va fer fallida! Nokia i Motorola són un exemple que l’èxit a l’hora d’inventar no necessàriament comporta la victòria econòmica. La raó? La innovació té molts enemics.

El fonamentalisme religiós

Un dels grans enemics de la innovació al llarg dels segles ha estat el fonamentalisme religiós. Un dels casos més flagrants el trobem al cristianisme durant els seus primers 1.500 anys. Abans del cristianisme, «Europa» havia liderat el món intel·lectual amb els avenços que grecs i romans havien fet en camps com la filosofia, l’astronomia, la matemàtica, la tecnologia o la medicina. Però els líders religiosos cristians es van dedicar a perseguir tot aquell que qüestionés la seva interpretació de l’univers. Ells decidien les lleis de la natura d’acord amb la seva fe i la seva interpretació dels textos sagrats: que si l’univers havia estat creat en set dies, que si el diluvi universal i l’arca de Noè, que si el Sol gira al voltant de la Terra, que si la dona havia estat creada a partir de la costella de l’home… I qualsevol que s’atrevís a posar en qüestió aquestes creences era perseguit sense pietat. La persecució d’intel·lectuals per part dels tribunals religiosos (com el Tribunal de la Inquisició) va aconseguir aturar el progrés científic durant més de quinze segles.

Fins i tot en èpoques tan tardanes com el segle XVI, el matemàtic, astrònom i filòsof napolità Giordano Bruno va ser condemnat pel Tribunal de la Inquisició a morir a la pira purificadora per haver exposat la seva teoria del «pluralisme còsmic». Quin va ser el crim de Bruno? Haver dit que a l’univers hi havia moltes estrelles que s’assemblaven al Sol i hi havia molts planetes com la Terra que orbitaven al voltant d’aquelles estrelles. Avui sabem que tenia raó, però com que la seva teoria contradeia la visió estàtica del clergat cristià oficial de l’època, els tribunals eclesiàstics el van executar. De fet, fins i tot el 1600 (a principis del segle XVII!) Galileo Galilei va ser obligat a retractar-se de la seva teoria heliocèntrica, que sostenia que al centre del sistema solar no hi havia la Terra amb el Sol que girava al seu voltant, sinó que era al revés: el Sol romania al centre i la Terra girava al seu voltant! Galileu se’n va retractar per no ser cremat viu.

Per culpa de l’Església, aquella «Europa» que havia donat Pitàgores, Plató, Tales o Aristòtil va estar 1.500 anys en l’obscuritat intel·lectual. Per això es coneix aquella etapa de la història europea com l’època fosca!

Curiosament, qui va acollir i protegir una bona part del pensament de filòsofs, matemàtics i astrònoms grecs i romans va ser un món dominat per una altra religió que inicialment era més oberta que el cristianisme: l’islam. Dic «curiosament» perquè avui dia tendim a pensar en l’islam com una religió plena de fonamentalistes que persegueixen els avenços científics i la llibertat de pensament. Però, en aquella època inicial, els musulmans no només van recollir una bona part del pensament grec i romà que els cristians destruïen, sinó que els seus pensadors van fer grans contribucions als camps de la matemàtica (van inventar l’àlgebra, per exemple), l’astronomia, la medicina, la química, la farmàcia o la geografia.

Però, cap al 1450, l’islam es va radicalitzar. Els otomans van utilitzar la seva superioritat científica i tecnològica per derrotar l’imperi Bizantí i conquerir Constantinoble. Irònicament, al mateix temps que guanyaven Constantinoble, l’orfebre alemany Johannes Gutenberg inventava la impremta a Europa. Això va abaratir la reproducció del coneixement a través dels llibres i marca el punt de partida del renaixement del món cristià. La ironia, però, no és que els europeus inventessin la impremta. La ironia és que aquells musulmans que havien usat les darreres tecnologies per conquerir Constantinoble van decidir prohibir l’invent de Gutenberg. I aquesta prohibició va resultar fatal ja que assenyala el començament de la radicalització i del fonamentalisme islàmic. A partir d’aquell moment va ser el món musulmà el que va començar a quedar enrere pel que fa al progrés científic i intel·lectual. La impremta (i, per tant, la democratització del coneixement) no va entrar al món de l’islam fins al 1729: tres segles després de ser inventada a l’Europa cristiana. La decadència intel·lectual és un altre exemple de la religió com a primer gran enemic de la innovació.

L’autarquia

Recordeu que al llibre Economia en colors, el primer, vaig descriure «la gran casa de les idees» com una casa màgica que s’expandeix cada cop que obrim una porta. Al principi només hi havia una habitació. El nostre coneixement era limitat. Però va arribar un dia que un dels nostres avantpassats va tenir una idea i amb ella, simbòlicament, va obrir una de les portes. Màgicament va aparèixer una nova cambra que tenia tres portes més. Uns quants anys més tard, un altre individu va obrir una d’aquestes tres portes i va aparèixer una tercera habitació. I després una quarta, i una cinquena. Les idees s’acumulen sobre les idees. I així, la gran casa del coneixement es va anar fent gran a mesura que els humans anàvem obrint portes i descobrint noves habitacions. La història de la humanitat és la història d’aquesta expansió de la gran casa de les idees.

Per obtenir el coneixements que hi ha a l’habitació 125, podem fer dues coses. L’una és obrir nosaltres mateixos la porta de la cambra 125. És a dir, podem crear nosaltres l’invent. L’altra alternativa és parlar amb qui ja ha obert aquella porta. És a dir, per utilitzar la idea d’agricultura, o bé la inventem nosaltres o bé entrem en contacte amb qui ja la fa servir i ens ho copiem. Això implica que per tenir accés a totes les idees que hi ha al món, cal estar ben comunicat.

Al llarg de la història de la humanitat, les societats que han estat més ben comunicades han progressat més ràpidament. Un experiment natural el tenim al final de la darrera glaciació. Fa uns 12.000 anys, l’escalfament global va desfer una gran part del gel que havia estat sobre la Terra durant milers d’anys i l’aigua que va generar aquest desglaç va anar a parar al mar. Això va fer que els grups humans que eren a les Amèriques, i que hi havien arribat caminant des d’Àsia a través de l’estret gelat de Bering, es quedessin aïllats. També es van quedar aïllats els grups que eren a Austràlia i a les petites illes del Pacífic. La gent que era a Europa i Àsia i, en menor mesura, a l’Àfrica, per contra, estaven en contacte entre ells. El contacte no era fàcil ja que no hi havia internet, ni televisió, ni telèfons mòbils, però al llarg dels segles, el contacte arribava. Això vol dir que qualsevol idea que s’inventava a qualsevol indret d’Europa o Àsia, tard o d’hora arribava a la resta dels pobles d’aquesta megaregió. Per exemple, fa 6.000 anys, a alguna zona del que avui és Síria es va inventar la roda. Unes quantes setmanes o mesos més tard, els pobles veïns van veure que aquella gent transportava mercaderies amb unes plataformes amb rodes i van decidir fer el mateix. Durant els anys o dècades següents, els comerciants que viatjaven cap a l’est van explicar l’invent a la gent del que avui seria l’Iran, i els que van anar cap a l’oest ho van explicar als pobles del Mediterrani. I així, a poc a poc, la idea es va anar escampant fins que tots els pobles, des de la Xina oriental fins a la península Ibèrica, feien servir la roda. Fixeu-vos que cap d’ells se l’havia d’inventar. Simplement havien d’estar en contacte amb qui feia servir rodes. El contacte entre els pobles va fer que, a la llarga, tots tinguessin accés a aquell invent tan útil. Això contrasta amb el que va passar a les Amèriques. Com que els pobles americans no es podien comunicar amb la gent d’Europa i Àsia, l’invent de la roda no els va arribar. I quan els espanyols van redescobrir Amèrica van trobar unes grans civilitzacions (com els maies, els asteques o els inques) que no utilitzaven la roda… el 1492!!!

De fet, el descobriment d’Amèrica per part dels europeus, i més tard el descobriment d’Austràlia i les illes del Pacífic, confirmen el resultat de l’experiment natural: després de 12.000 anys d’estar aïllats, els humans de tot el planeta es van retrobar. En aquell moment, els més avançats tecnològicament eren els pobles d’Europa i Àsia. Els segons més avançats eren els pobles americans. Els tercers, els australians. I els més primitius, els de les illes del Pacífic. Fixeu-vos-hi: com més ben comunicada estava la gent d’una regió, més desenvolupada era. Per què? L’explicació és ben senzilla: com més gent habita una regió, més idees s’hi desenvolupen. Al cap i a la fi, les idees sempre sorgeixen d’un cervell humà. A més, totes les idees que durant 12.000 anys es desenvolupen a la regió d’Europa i Àsia, tard o d’hora acaben sent conegudes per tots els altres pobles d’Euràsia. Per tant, cada poble d’aquesta megaregió s’acaba beneficiant no només de les idees que generen els seus ciutadans, sinó de les que es generen a qualsevol altra part d’Europa i Àsia amb les que tenen comunicació. És per això que a l’àrea eurasiàtica es van acabar acumulant tantes idees durant 12.000 anys. A les petites illes del Pacífic, com que hi havia molt poca gent, tenien molt poques idees. I com que, a més, estaven incomunicats, no es van assabentar que a la resta del món s’havien inventat la roda, l’agricultura, l’escriptura, la fundació de metalls, la pólvora, els diners o la impremta. Si s’haguessin pogut comunicar amb els europeus, haurien pogut fer servir tots aquests invents. Però estaven aïllats… i això els condemnava a ser primitius.

Un cop ens vam redescobrir els uns als altres, gairebé tots els humans del món ens vam començar a comunicar amb més freqüència i això va fer que les diferències de tecnologia es reduïssin ràpidament: els americans van començar a fer servir rodes, els australians a escriure i els de Nova Guinea a plantar arròs.

La distància geogràfica explica l’aïllament d’algunes societats, però la geografia no és l’únic factor que fa que una societat estigui incomunicada. De vegades, alguns països s’aïllen expressament per qüestions polítiques. Actualment, tenim l’exemple de Corea del Nord, amb uns líders que no volen que la seva població sàpiga com es viu a la resta del món, segurament perquè pensen que, si la gent descobreix que és molt més pobra que els seus cosins del sud, es posaria en perill el règim del dictador Kim Jong Un.

Un altre exemple històric el trobem a la Xina. Quan Marco Polo va visitar la Xina entre el 1271 i el 1291, estava sota el domini dels mongols descendents del gran Genguis Khan. Marco Polo va quedar enlluernat pel progrés que aquella societat havia assolit:[1] els xinesos tenien pólvora, ulleres, sofisticades xarxes de canals de reg amb comportes, paper, impremta amb blocs de fusta, porcellana, paper moneda, correus, vaixells amb timó de popa, brúixola magnètica i tota una varietat de tecnologies molt superiors a les que aleshores es podien trobar a la seva Venècia natal. Una de les raons que expliquen la superioritat xinesa del moment és la seva extensa xarxa comercial. La Xina no només comerciava amb l’Índia, l’Orient Mitjà i Europa a través de la ruta de la seda, sinó que, gràcies a una flota que en el seu moment més àlgid va arribar a constar de més de trenta mil vaixells, també comerciava per l’oceà Índic amb Àfrica, Aràbia, l’Índia, Indonèsia i altres punts d’Àsia. L’època de màxima riquesa xinesa coincideix amb l’època de màxima exposició comercial.

Uns quants anys després que Marco Polo visités la Xina de la dinastia mongol dels Yuan, la dinastia Ming va arribar al poder. I, amb el temps, els emperadors Ming van perdre l’interès per mantenir els potentíssims lligams comercials amb l’Índia, Aràbia, Àfrica o Indonèsia. Entre tots es van dedicar a aïllar la Xina de les influències exteriors i a fer-la cada cop més autàrquica i tancada. Fins i tot van arribar a desmantellar aquella flota de trenta mil vaixells que havien recorregut l’oceà Índic a la recerca d’oportunitats comercials. Alguns economistes argumenten que aquesta és la veritable raó que explica la llarga decadència de la Xina. És un fet que el tancament de l’economia xinesa coincideix perfectament amb la seva decadència intel·lectual i econòmica, ja que va passar de ser el país més ric del món al segle XIII a ser un dels més pobres del món a mitjans del segle XX.

Tots aquests exemples ens demostren la importància de tenir països oberts i ben comunicats. Cal que els ciutadans que, al capdavall, són els que tenen idees, puguin accedir a totes les innovacions que es produeixen arreu del món. L’aïllament i l’autarquia són el segon gran enemic de la innovació.

Una educació inadequada

El tercer enemic de les noves idees és l’educació inadequada. Durant els segles XIX i XX, les escoles han estat eines per uniformitzar els estudiants: tots els nens aprenien el mateix i al mateix temps a la mateixa aula i amb el mateix professor, i els nens que no seguien el ritme, se’ls obligava a repetir o a abandonar el sistema educatiu. L’educació emfasitzava dues de les intel·ligències que té l’ésser humà (la logicomatemàtica i la lingüística) i s’ignorava o es donava molta menys importància a les intel·ligències musical, visual-espacial, corporal-cinestèsica, interpersonal, intrapersonal o natural. Els sistemes educatius dels segles XIX i XX ensenyaven als nens a solucionar problemes i no permetien que plantegessin gaires preguntes. De fet, quan un nen preguntava massa a classe, la mestra el feia callar per poder continuar el temari, i els altres nens de la classe es reien del preguntador. Això feia que la curiositat natural que tenen tots els nens anés desapareixent a mesura que es feien grans. Les escoles dels segles XIX i XX delimitaven clarament les assignatures: a les nou del matí es feia classe d’història, a les deu, classe de matemàtiques, i a les onze, de biologia. Cada assignatura era independent de les altres, fins al punt que les impartien professors diferents en aules diferents: el que s’aprenia a la classe d’història no tenia cap aplicació a la de matemàtiques ni a la de biologia, i a l’inrevés. A les escoles tradicionals es fomentava la disciplina sense qüestionar res: els nens aprenien el que els deia la mestra i, encara que ells investiguessin i descobrissin que allò estava equivocat, sabien que per aprovar l’examen havien de dir el que volia la mestra i no pas el que ells pensaven que era la veritat. Això desincentivava la cerca «d’altres punts de vista», «d’altres veritats» o «d’altres maneres de veure les veritats».

L’educació que vam rebre als segles XIX i XX va ser molt bona per a l’era industrial dels segles XIX i XX. Al cap i a la fi, el que necessitava l’economia llavors eren enginyers, advocats o llauners disciplinats, que sabessin solucionar problemes sense qüestionar gaires coses i que sabessin més o menys el mateix. Així, quan moria o es jubilava un enginyer, un advocat o un llauner, en posàvem un altre d’igual i l’empresa i la gran maquinària industrial continuava funcionant. Per tant, l’educació que vam rebre nosaltres no era dolenta… per a nosaltres.

El problema és que aquesta manera de veure l’educació que, per cert, se segueix utilitzant a una gran part de les escoles del nostre país, elimina la capacitat innovadora dels joves escolaritzats. Perquè, per ser innovadors, cal que els nens sàpiguen solucionar problemes, però és més important que sàpiguen fer preguntes. Per fer que els joves tinguin idees, cal que tinguin intel·ligència matemàtica i lingüística, però també intel·ligència emocional, musical, interpersonal o creativa. Cal que siguin capaços de connectar idees (Steve Jobs deia que totes les idees són, en el fons, una connexió) i la separació del coneixement per assignatures tendeix a impedir-ho. Cal que entenguin que totes les veritats tenen diferents cares i que per saber-les totes cal mirar totes les perspectives i no només el dictat del professor. I, sobretot, el foment de la creativitat demana que es doni una atenció especial i diferent a cada infant. Els nens i les nenes no són hamburgueses i, per tant, MacDonalditzar-los és un error que comporta que molts d’ells abandonin el sistema educatiu sense treure’n cap profit real.

Un bon sistema educatiu fa que hi hagi ciutadans creatius, curiosos i amb ganes de fer coses noves. Un mal sistema educatiu pot matar la innovació. Una educació inadequada, doncs, pot ser un dels altres grans enemics de les noves idees.

La centralització del coneixement

De vegades, els sistemes d’organització estatals impedeixen el progrés de les idees, potser de manera no intencionada. Fa un moment hem revisat una de les teories que explica la decadència de la Xina al llarg de vuit-cents anys. Però n’hi ha una altra: alguns economistes com Yifu Lin afirmen que el principal problema de la Xina és que l’estat va «centralitzar el coneixement».

Les dinasties xineses Song (960-1239) i, sobretot, Ming (1368-1662) van introduir un complicat sistema d’exàmens per triar els buròcrates que millor podien dirigir el país. Aquest sistema d’«exàmens imperials» s’assemblava a les actuals oposicions per ser funcionari de l’estat a molts països europeus. Eren una mena d’exàmens extraordinàriament complicats que requerien la memorització dels clàssics de Confuci (un total de 431.286 caràcters diferents). Els més llestos, que podien memoritzar dos-cents caràcters per dia, tardaven sis anys a memoritzar tot el text. Els aspirants també havien d’estudiar altres textos de filosofia, poesia i història. Fins al 1313, els exàmens també incloïen preguntes de matemàtica i astronomia, però aquests temes van desaparèixer de la prova a partir d’aquell any. La idea era que, perquè un país funcionés, havia de ser governat pels millors, i per escollir els millors, no hi havia res millor que uns examen que fes competir tots els nens del país. Un aspecte positiu d’aquest sistema és que permetia que els fills dels pagesos i dels ciutadans més pobres de la Xina competissin per aquestes posicions privilegiades i aquest mecanisme actuava com una mena d’ascensor social.

El problema és que aquestes posicions d’elit atreien totes les grans ments del país, que passaven anys memoritzant temes per aprovar els exàmens i, per tant, no tenien ni un minut per reflexionar sobre qüestions que quedaven fora dels exàmens imperials. L’únic que importava per als intel·lectuals xinesos eren els exàmens, i tot el que no sortís als exàmens no importava, una mica com passa avui amb els alumnes que estudien per a la selectivitat: durant un any, res del que no entri a la selectivitat no interessa! I, és clar, si l’únic sobre el que cal pensar són els dos-cents temes que entren a les oposicions, els intel·lectuals del país deixen de pensar en les fronteres del coneixement. Tornant al símil de la casa de les portes: es deixen d’obrir portes. I en deixar d’obrir portes, es deixa d’ampliar la gran casa del coneixement. Alguns investigadors com Yifu Lin (1995)[2] creuen que aquesta és la veritable raó que explica el declivi de la cultura xinesa després de la seva època daurada durant l’edat mitjana.

A banda de ser una curiositat històrica, tot això té una certa rellevància per a nosaltres, els europeus, perquè podríem estar cometent un error similar. Un dels programes que més agraden als joves europeus és el programa d’intercanvi universitari Erasmus, gràcies al qual els universitaris de tots els països de la Unió Europea tenen la possibilitat d’estudiar una part de la carrera en un altre país europeu. En principi és una bona idea, que busca la pau i la concòrdia entre els ciutadans europeus. Els creadors de l’Erasmus van pensar que si els ciutadans de la Unió coneixien personalment ciutadans d’altres països europeus, les possibilitats que hi hagués guerres com la Primera o la Segona Guerra Mundial (que bàsicament van ser guerres entre europeus) es reduïen de manera dràstica.

Darrere d’aquesta bona idea, però, hi ha un problema potencial: si volem que el temps que els estudiants passen a l’estranger no sigui un any perdut, cal que les assignatures puguin ser convalidades. I per poder convalidar, cal que els coneixements que es donen a totes les universitats europees siguin similars. D’aquesta manera i sense voler-ho, els europeus estan centralitzant el coneixement igual que va fer la Xina al segle XIII. No estic dient que aquesta centralització dins la UE acabi condemnant Europa a vuit-cents anys de decadència intel·lectual com va passar a la Xina. El que sí que plantejo és que hem d’anar en compte de crear institucions educatives i universitàries que limitin la capacitat dels estudiants i els científics per pensar més enllà de les fronteres del coneixement.

El luddisme

Un quart factor que pot evitar el progrés tecnològic és que les elits econòmiques i empresarials que es guanyen la vida amb les tecnologies anteriors intentin per tots els mitjans evitar que entrin noves idees que els preguin el negoci. Quan la Revolució Industrial va introduir la mecanització a les fàbriques angleses, els artesans que fins aquell moment havien fet la roba a mà es van agrupar i van començar a atacar les fàbriques modernes cremant-ne i destruint-ne les màquines que els perjudicaven el negoci. Afirmaven que eren seguidors d’una figura fictícia a qui van anomenar el Rei Ed Ludd i és per això que aquest moviment es va anomenar «luddisme». Avui dia, el luddisme descriu qualsevol moviment que intenta utilitzar la pressió política o la violència per evitar que el progrés tecnològic s’implementi perquè es considera perjudicial.

El luddisme existeix arreu del món. El problema és que hi ha països on els luddites guanyen sistemàticament. I quan els luddites guanyen, el progrés tecnològic s’atura. Els interessos creats, doncs, són una altra raó que explica el progrés desigua

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X