1

Un minut abans de l’explosió, a la plaça de Sainte-Cécile hi regnava la calma. Feia un capvespre càlid i un aire quiet cobria el poble com un llençol. La campana de l’església repicava mandrosa i sense gaire entusiasme per convocar els fidels al temple. Per a la Felicity Clairet aquella campana era com un compte enrere.

L’edifici més important de la plaça era un palau del segle XVII. Era una versió en miniatura de Versalles, amb una façana esplèndida flanquejada per dues ales a banda i banda que s’allargaven en angle recte cap enrere. Tenia una planta baixa i dos pisos principals coberts per un sostre alt amb lluernes en forma d’arc.

La Felicity, més coneguda com a Flick, estava enamorada de França. Li agradaven els edificis elegants, el clima plàcid, els àpats reposats, la gent culta. Admirava la pintura francesa, la literatura francesa i l’elegància de la moda francesa. Els turistes solien tenir els francesos per gent poc acollidora, però la Flick parlava francès d’ençà que tenia sis anys i ningú no hauria pogut endevinar que era estrangera.

El fet que la França que ella estimava hagués desaparegut la posava furiosa. No hi havia prou menjar per celebrar àpats reposats, els nazis havien robat gairebé tots els quadres i les úniques dones que vestien amb elegància eren les prostitutes. Com la majoria de dones, la Flick duia un vestit més aviat vulgar, que de tant rentar-lo ja havia perdut el color. Desitjava més que cap altra cosa que tornés la França de veritat. I això podia ser una realitat ben aviat, si ella i la gent com ella aconseguien portar a terme el que s’esperava d’ells.

Potser no viuria prou temps per arribar-ho a veure, en realitat podia morir en qüestió de minuts. No era una persona fatalista, tenia ganes de viure. Encara hi havia moltes coses que volia fer després de la guerra: acabar el doctorat, tenir un fill, visitar Nova York, comprar-se un cotxe esportiu, beure xampany a la platja a Canes. Però si estava a punt de morir, s’alegrava de poder passar els darrers instants de la seva vida en una plaça banyada per la llum del sol, contemplant un edifici antic meravellós, amb la cadència dolça del francès acaronant-li les orelles.

Originalment havien construït aquell palau per acollir-hi l’aristocràcia local, però el difunt comte de Sainte-Cécile havia perdut el cap a la guillotina l’any 1793. Feia temps que els jardins ornamentals s’havien convertit en camps de vinyes, perquè aquella era una terra de viticultors, al cor de la regió de la Xampanya. Ara l’edifici allotjava una important central telefònica perquè el ministre de Governació havia nascut a Sainte-Cécile.

Quan els alemanys van arribar a França van ampliar les instal·lacions per poder establir una connexió entre el sistema francès i la nova línia per cable amb Alemanya. També havien instal·lat a l’edifici el quarter regional de la Gestapo, amb oficines als pisos principals i cel·les al soterrani.

Feia un mes que els aliats havien bombardejat el palau. Aquesta mena de bombardejos de precisió eren una novetat. Els feixucs Lancaster de quatre motors i els Flying Fortresses que bramaven pels cels d’Europa cada nit no eren gaire precisos —de vegades ni tan sols encertaven la ciutat que volien bombardejar—, però la darrera generació de caces bombarders, els Lightning i els Thunderbolt, podien infiltrar-se a plena llum del dia i atacar qualsevol petit objectiu, ja fos un pont o una estació de tren. La major part de l’ala occidental del palau era poca cosa més que una pila irregular de maons vermells i pedra blanca del segle XVII.

Però la incursió aèria no havia tingut èxit. Van fer les reparacions ràpidament i el servei telefònic només va estar interromput el temps que els alemanys van trigar a substituir les centraletes. L’equip de telefonia automàtica i els amplificadors, imprescindibles per a les línies de llarga distància, eren al soterrani, que no havia rebut danys importants.

Aquell era el motiu que havia portat la Flick fins a la plaça de Sainte-Cécile.

El palau era a la banda nord de la plaça; l’envoltava una alta tanca feta amb pilars de pedra i reixes de ferro forjat i estava vigilat tothora per guàrdies uniformats. A l’est hi havia una petita església medieval, amb l’antiga portalada de fusta oberta de bat a bat per deixar-hi entrar l’aire estival i la congregació que anava arribant.

Al davant de l’església, a la banda occidental de la plaça, hi havia l’Ajuntament, amb un alcalde ultraconservador que havia tingut algunes diferències amb les forces nazis d’ocupació. Al sud hi havia un seguit de botigues i un bar que es deia Café des Sports. La Flick seia a la terrassa del bar, esperant que callés la campana de l’església. Davant seu, damunt la taula, hi tenia un got de vi blanc local, suau i lleuger. Encara no l’havia tocat.

La Flick era major de l’Exèrcit britànic. Oficialment pertanyia al Regiment d’Infermeres de Primers Auxilis, un servei exclusivament femení que tothom coneixia amb el nom de FANY. Però allò era només una tapadora. En realitat treballava per a una organització secreta, l’Executiu d’Operacions Especials, que s’ocupava dels actes de sabotatge darrere les línies enemigues. Amb vint-i-vuit anys ja era un dels agents amb més experiència del grup. No era pas la primera vegada que veia la mort de ben a prop. Havia après a viure amb aquesta amenaça constant i sabia controlar la por, però així i tot sentia que una mà freda li aferrava el cor quan contemplava els cascos de metall i els terribles fusells dels guàrdies del palau.

Tres anys enrere la seva màxima ambició era convertir-se en professora de literatura francesa en qualsevol universitat britànica i ensenyar els alumnes a gaudir de la força d’Hugo, de l’enginy de Flaubert, de la passió de Zola. Un dia, mentre treballava a l’Oficina de Guerra traduint documents del francès, van convocar-la a una misteriosa reunió a l’habitació d’un hotel, on van demanar-li si estava disposada a portar a terme una missió perillosa.

Va dir que sí, sense pensar-s’ho gaire. El país estava en guerra i tots els nois que havien anat amb ella a Oxford arriscaven la vida cada dia, de manera que per què no podia fer ella el mateix? Dos dies després del Nadal del 1941 va començar el seu entrenament com a membre de l’EOE.

Sis mesos més tard ja actuava com a correu i portava missatges des del quarter general de l’EOE, al número 64 de Baker Street, a Londres, als grups de la Resistència a la França ocupada, en uns temps en què no hi havia gaires equips de ràdio i encara menys operadors capacitats per utilitzar-los. Saltava amb paracaigudes i anava d’una banda a l’altra amb documents d’identitat falsos, contactava amb la Resistència, els donava les ordres i prenia nota de les seves respostes, queixes i peticions d’armes i munició. Per fer el viatge de tornada era sempre puntual a la cita amb l’avió que havia de recollir-la, normalment un Westland Lysander de tres places, prou petit per poder aterrar en cinc-cents metres d’herba.

De la feina com a correu havia passat a l’organització d’actes de sabotatge. La majoria dels agents de l’EOE eren oficials i, en teoria, els seus «homes» eren els membres de la Resistència local. A l’hora de la veritat els membres de la Resistència no respectaven la disciplina militar, i per guanyar-se la seva confiança un agent havia de demostrar que era dur, competent i autoritari.

Era una feina perillosa. Sis homes i tres dones havien acabat el curs d’entrenament al mateix temps que la Flick i al cap de dos anys ella era l’única que encara estava en actiu. Sabia del cert que dos d’ells eren morts: un havia estat afusellat per la milícia, l’abominable policia secreta francesa; l’altre es va estavellar en no obrir-se-li el paracaigudes. Els altres sis havien estat capturats, interrogats i torturats, i tot seguit s’havien dispersat pels camps de presoners d’Alemanya. La Flick havia aconseguit sobreviure perquè era implacable, reaccionava amb rapidesa i pel que feia a la seguretat era d’una meticulositat que ratllava la paranoia.

Al seu costat seia el seu marit, en Michel, el líder del sector de la Resistència conegut amb el nom en codi Bollinger, amb base a la ciutat catedralícia de Reims, a uns quinze quilòmetres de distància. Tot i que estava a punt d’arriscar la vida, en Michel seia amb l’esquena clavada a la cadira, el turmell del peu dret al damunt del genoll esquerre, amb un got alt a la mà que contenia la cervesa aigualida i pàl·lida d’aquells temps de guerra. El seu somriure despreocupat s’havia guanyat el cor de la Flick quan va anar a estudiar a la Sorbona per escriure una tesi sobre l’ètica de Molière, que va haver d’abandonar així que va esclatar la guerra. En Michel era aleshores un professor de filosofia desendreçat amb tota una legió d’estudiants que l’admiraven profundament.

Encara era l’home més sexi que havia conegut mai. Era alt i vestia amb una elegància despreocupada, amb vestits arrugats i camises blaves descolorides. Sempre duia els cabells una mica massa llargs. Tenia una veu suggeridora i uns ulls blaus molt intensos, capaços de fer sentir a una noia que era una dona única al món.

Aquella missió havia donat a la Flick l’oportunitat de passar uns quants dies amb el seu marit, però no havien estat uns dies feliços. No era exactament que s’haguessin barallat, però en Michel no l’havia tractada d’una manera especialment afectuosa i es comportava amb desesma. Ella se sentia ferida. L’instint li deia que en Michel s’interessava per algú altre. Tenia només trenta-cinc anys i el seu encant desmenjat li donava força resultat entre les dones joves. No servia de res que d’ençà que s’havien casat haguessin passat més temps separats que junts, per culpa de la guerra. I hi havia moltes noies franceses ben disposades a deixar-se estimar, va pensar ella amargament, dins i fora de la Resistència.

Però ella encara l’estimava. No pas de la mateixa manera: ja no el venerava com durant la lluna de mel, ja no es delia per dedicar la seva vida a fer-lo feliç. Les boirines matinals de l’amor romàntic s’havien dispersat i sota la llum diàfana de la vida matrimonial s’adonava que en Michel era un home vanitós, egoista i poc de fiar. Però quan la mirava fixament, la feia sentir com si fos única, bonica i estimada.

L’encant d’en Michel també funcionava amb els homes, i era un gran líder, valent i carismàtic. Tots dos havien elaborat conjuntament el pla d’atac. Atacarien el palau per dos punts alhora per tal de dividir la defensa, tot seguit es reagruparien a l’interior per formar una única força que s’introduiria al soterrani, localitzaria la sala principal d’equipaments i la faria saltar pels aires.

L’Antoinette Duper, la supervisora del grup local de dones que s’ocupaven de la neteja diària del palau, els havia facilitat un plànol de la planta de l’edifici. L’Antoinette era també la tia d’en Michel. La neteja començava a les set, a la mateixa hora que la missa, i la Flick podia veure-les ara mateix mentre presentaven els passis especials als guàrdies que vigilaven la tanca de ferro forjat. L’esquema de l’Antoinette indicava l’entrada al soterrani, però no en donava més detalls, perquè era una àrea reservada als alemanys i que els mateixos soldats s’ocupaven de netejar.

El pla d’atac d’en Michel es basava en els informes de l’MI6, el servei d’intel·ligència britànic, que deia que un destacament armat de les SS s’ocupava de la defensa del palau. Treballaven en tres torns de dotze homes cadascun. El personal de la Gestapo que hi havia a l’edifici no eren tropes de combat i la majoria ni tan sols anaven armats. El sector Bollinger havia aconseguit reunir per a aquest atac un grup de quinze homes, que en aquells moments estaven repartits entre els fidels dins l’església o badant per la plaça, amb les armes amagades sota la roba, a la cartera o en bosses penjades a l’esquena. Si l’MI6 no anava errat, els homes de la Resistència havien de superar en nombre els guàrdies.

Així i tot la Flick sentia una por que li oprimia el cor. Quan havia parlat amb l’Antoinette dels càlculs de l’MI6, ella havia arrufat el nas i li havia dit:

—A mi em sembla que n’hi ha més.

L’Antoinette no era ximple —havia estat la secretària d’en Joseph Laperrière, el responsable d’unes caves de xampany, fins que l’ocupació va fer disminuir els beneficis i va substituir-la per la seva dona—, i era molt probable que no s’equivoqués.

En Michel no havia aconseguit resoldre la contradicció entre els càlculs de l’MI6 i la impressió de l’Antoinette. Vivia a Reims i ni ell ni cap dels membres del seu grup no estaven familiaritzats amb Sainte-Cécile. No hi havia hagut temps per conèixer millor el terreny. Si hi havia més soldats que membres de la Resistència, va pensar la Flick aterrida, seria impossible vèncer les disciplinades tropes alemanyes.

Va donar un cop d’ull a la plaça, es fixava en la gent que coneixia, en aparença vianants inofensius que en realitat esperaven el moment indicat per matar o perquè els matessin. Al davant de la merceria, examinant una tela d’un verd pàl·lid que hi havia a l’aparador, s’esperava la Geneviève, una noia alta de vint anys amb una Sten amagada sota l’abric d’estiu lleuger. La Sten era una metralladora que la Resistència utilitzava tot sovint, perquè es podia desmuntar en tres parts i transportar-la en una petita bossa. La Geneviève podria haver estat perfectament la noia en qui s’havia fixat en Michel, així i tot la Flick va sentir autèntic horror en pensar que podia morir en qüestió de segons sota el foc de les metralladores. Aleshores va veure en Bertrand, que creuava l’empedrat de la plaça en direcció a l’església. En Bertrand era encara més jove, només tenia disset anys i era ros, amb el rostre inquiet. Portava una Colt automàtica del 45 amagada en un diari doblegat sota l’aixella. Els aliats els havien llançat centenars de Colts amb paracaigudes. En un primer moment, la Flick no havia permès que en Bertrand formés part del grup, però ell hi havia insistit i la Flick necessitava tots els homes disponibles, de manera que al final havia cedit. Tenia l’esperança que l’actitud desafiadora d’aquell jove l’ajudaria a sobreviure quan comencés l’intercanvi de trets. L’Albert s’esperava aturat al davant de l’església com un badoc mentre s’acabava el cigarret. La seva dona havia donat a llum el seu primer fill aquell mateix matí, una nena. L’Albert tenia, doncs, un motiu més per sobreviure aquell dia. Portava una bossa de roba que semblava plena de patates, però en realitat eren granades de mà Mark I Mills del número 36.

L’escena a la plaça semblava absolutament normal excepte per un element. Al costat de l’església hi havia aparcat un cotxe esportiu enorme i molt potent. Era un Hispano-Suiza de fabricació francesa del model 68-bis amb un motor d’avió V12, un dels cotxes més ràpids del món. Tenia un gran radiador platejat d’aspecte arrogant amb la cigonya voladora característica pintada de color blau cel.

Havia arribat feia mitja hora. El conductor, un home ben plantat d’uns quaranta anys, portava un vestit de civil molt elegant, però per força havia de ser un oficial alemany; ningú més no s’hauria atrevit a presumir d’un cotxe com aquell. La seva acompanyant, una dona alta i d’un pèl-roig cridaner, portava un vestit de seda verd i sabates de taló, i era tan elegant que només podia ser francesa. L’home havia instal·lat una càmera en un trípode i feia fotografies del palau. La dona tenia un aire desafiadora, com si fos perfectament conscient que la gent del poble se la mirava mentre es dirigien a l’església i li deien «puta» mentalment.

Feia només un instant que l’home havia alarmat la Flick en demanar-li que els fes un retrat a ell i a la seva acompanyant femenina amb el palau al fons. Es va adreçar a ella amb amabilitat i un somriure encisador, sense el més mínim indici d’accent alemany. Aquella distracció en un moment tan important era desesperant, però la Flick pressentia que si s’hi negava podia tenir problemes, especialment tenint en compte que pretenia fer-se passar per una vilatana més que no tenia res a fer a banda de passar el temps asseguda a la terrassa d’un cafè. Va respondre com ho hauria fet qualsevol francès en les mateixes circumstàncies: va fer un gest d’indiferència glacial i va fer el que li demanava l’alemany.

Va ser una situació grotesca i aterridora alhora: l’agent secreta britànica al darrere de la càmera; l’oficial alemany i la seva amigueta somrient, i la campana de l’església que iniciava el compte enrere abans de l’explosió. Aleshores l’oficial va donar-li les gràcies i la va convidar a beure alguna cosa. Ella s’hi va negar amb contundència: cap noia francesa no podia compartir una beguda amb un alemany si no volia que la tinguessin per una puta. Ell ho va entendre de seguida i va assentir amb el cap, i ella va tornar a seure al costat del seu marit.

Era evident que aquell oficial no estava de servei i que, en principi, no semblava pas que anés armat, de manera que no representava cap amenaça, però la Flick estava preocupada. Va valorar aquell pressentiment durant els darrers segons abans de l’explosió i al final va arribar a la conclusió que no creia que aquell home fos realment un turista. El seu comportament delatava una tensió que no s’adeia amb algú absort en la contemplació de la bellesa d’un edifici antic. La dona que l’acompanyava potser era realment el que semblava, però ell era alguna altra cosa.

No va tenir temps d’imaginar quina era aquella altra cosa, la campana de l’església va callar.

En Michel va buidar el got i es va eixugar els llavis amb el dors de la mà.

La Flick i en Michel es van aixecar de la taula. Procurant no cridar l’atenció, es van dirigir discretament i amb tota naturalitat cap a la porta del cafè per posar-se sota cobert.

2

En Dieter Franck s’havia fixat en aquella noia asseguda en una taula del cafè així que havia aparcat el cotxe a la plaça. Sempre es fixava en les dones atractives. Aquella l’hi va semblar especialment. Tenia els cabells d’un to ros clar i els ulls una mica verds, i probablement tenia sang alemanya a les venes, un fet gens inusual al nord-est de França, tan a prop de la frontera. El seu cos menut i esvelt estava embolicat amb un vestit que semblava un sac, però la bufanda groga i brillant de cotó barat que portava delatava un estil que li va semblar encisadorament francès. En adreçar-s’hi havia detectat immediatament l’habitual reacció de por que sentia un francès davant de qualsevol ocupant alemany; però, aleshores, gairebé just després, va poder veure al bonic rostre d’aquella dona una mirada desafiadora que amb prou feines aconseguia dissimular i que va cridar-li l’atenció.

Anava amb un home força atractiu que no semblava gaire interessat en ella; probablement el seu marit. Si en Dieter va demanar-li que els fes una foto era simplement perquè li venia de gust parlar amb ella. Tenia dona i dos fills preciosos que vivien a Colònia, i compartia el seu apartament a París amb la Stéphanie, però allò no era pas motiu perquè no pogués flirtejar amb altres dones. Les dones boniques eren com els meravellosos quadres impressionistes que col·leccionava: el fet de tenir-ne un no et feia passar les ganes de posseir-ne un altre.

Les franceses eren les dones més boniques del món. En realitat, tot a França era bonic: els ponts, els bulevards, els mobles..., fins i tot la cristalleria de porcellana. A en Dieter li agradaven molt els clubs nocturns de París, el xampany, el foie gras i el pa calent. Li agradava anar a comprar camises i corbates a Charvet, la famosa chemisier que hi havia davant de l’hotel Ritz. No li hauria importat gens passar a París la resta de la seva vida.

Ignorava on havia adquirit aquests gustos. El seu pare era professor de música, l’únic art en el qual els alemanys, i no pas els francesos, eren indiscutiblement els mestres. Però a en Dieter la rígida vida acadèmica del seu progenitor li havia semblat insuportablement ensopida, i els seus pares es van quedar horroritzats quan es va fer policia, un dels primers graduats universitaris que es decidia a fer aquell pas. El 1939 era el cap del Departament d’Investigació Criminal de la Policia de Colònia. El maig del 1940, quan en una setmana els tancs pànzer del general Heinz Guderian van creuar el riu Mosa a Sedan i van travessar França de manera triomfal fins al canal de la Mànega, en Dieter es va decidir a sol·licitar una plaça a l’exèrcit. Gràcies a la seva experiència policial van donar-li immediatament un càrrec a intel·ligència militar. Parlava francès amb fluïdesa i tenia un anglès acceptable, de manera que la seva missió consistia a interrogar presoners. Tenia un talent especial per a aquella feina i li produïa una gran satisfacció obtenir informació que podia ajudar els seus a guanyar batalles. Al nord d’Àfrica fins i tot Rommel s’havia adonat dels resultats de la seva feina.

Sempre estava disposat a utilitzar la tortura si calia, però preferia persuadir la gent de maneres més subtils. I era així com havia aconseguit la Stéphanie. Decidida, sensual i perspicaç, la Stéphanie era la propietària d’una botiga de París dedicada a la venda de barrets elegantíssims a uns preus obscens. Però la seva àvia era jueva. Va perdre la botiga i es va passar sis mesos en una presó francesa. Quan se l’emportaven a un camp de concentració a Alemanya, en Dieter la va rescatar.

L’hauria pogut violar. Sens dubte això és el que ella s’esperava. Ningú no hauria alçat la veu per defensar-la i, per descomptat, tampoc ningú no l’hauria castigat a ell. En canvi va donar-li menjar i roba nova i la va instal·lar en una cambra que quedava lliure al seu apartament. La va tractar amb afecte i amabilitat fins que un vespre, després d’un sopar de foie de veau i una ampolla de La Tache, va seduir-la deliciosament al sofà, davant d’un bon foc de carbó.

Aquell dia, però, ella formava part del seu equip de camuflatge. Tornava a treballar per a Rommel. El mariscal de camp Erwin Rommel, la Guilla del Desert, comandava el Grup B de l’exèrcit que defensava el nord de França. El servei d’intel·ligència alemany esperava una invasió dels aliats aquell mateix estiu. Rommel no disposava de prou homes per protegir els centenars de quilòmetres de costa vulnerables a un desembarcament, de manera que havia adoptat una estratègia molt atrevida de resposta flexible: els seus batallons eren uns quants quilòmetres terra endins, preparats per destinar-los ràpidament allí on fos necessari.

Els britànics ho sabien; també tenien el seu servei d’intel·ligència. La contraofensiva consistia a alentir la capacitat de resposta de Rommel destruint el seu sistema de comunicacions. Nit i dia els bombarders britànics i nord-americans deixaven caure bombes a les carreteres, línies de ferrocarril, ponts i túnels, estacions i centres de distribució. La Resistència s’ocupava de fer esclatar les centrals elèctriques i les fàbriques, de fer descarrilar trens, de tallar les línies telefòniques i d’enviar noietes adolescents a abocar sorra a les reserves de combustible per als camions i els tancs.

La missió d’en Dieter consistia a identificar els centres de comunicacions més importants i valorar les possibilitats d’un atac de la Resistència. Els darrers mesos, des de la seva base a París, havia viatjat per tot el nord de França, escridassant els sentinelles mig adormits i terroritzant els capitans més ganduls, reforçant les mesures de seguretat als punts de senyalització ferroviària, les carboneres, els tallers de màquines i les torres de control aeri. Aquell dia feia una visita sorpresa a un centre de comunicacions telefòniques d’una importància estratègica vital. Per aquest edifici passaven totes les comunicacions telefòniques entre l’Alt Comandament de Berlín i les forces alemanyes al nord de França. Això incloïa també els teletips, que era el sistema que s’utilitzava aleshores per enviar les ordres. Si la Resistència aconseguia destruir aquell centre, les comunicacions alemanyes quedarien seriosament malmeses.

Evidentment els aliats ho sabien i ja havien provat de bombardejar la central, però sense gaire èxit. Era la candidata ideal per a un atac de la Resistència. La insuficiència de les mesures de seguretat feia posar furiós en Dieter. Segurament era a causa de la influència de la Gestapo. La Geheime Staatspolizei era el servei de seguretat de l’Estat, i els criteris per atorgar o no un ascens tenien més a veure amb la lleialtat a Hitler i l’entusiasme pel feixisme que no pas amb la capacitat intel·lectual o de cap altra mena. En Dieter s’hi havia passat ben bé mitja hora fent fotografies, i la indiferència dels homes que se suposava que havien de protegir aquell palau i que no li feien gens de cas, el feia posar cada vegada més furiós.

De tota manera, quan la campana de l’església va callar finalment, un oficial de la Gestapo amb uniforme de major va creuar les altes reixes de ferro forjat del palau i es va dirigir directament cap on era en Dieter. Amb un francès força pobre va cridar:

—Doni’m immediatament aquesta càmera!

En Dieter es va girar d’esquena i va fer veure que no l’havia sentit.

—Està prohibit fer fotografies del palau, imbècil! —va cridar aquell home—. Que no se n’ha adonat, que això és una instal·lació militar?

En Dieter es va girar i va contestar-li tranquil·lament en alemany:

—Heu trigat força estona a adonar-vos-en.

L’home es va quedar de pedra. Normalment els civils s’espantaven davant la Gestapo.

—De què parla? —va dir amb menys agressivitat.

En Dieter es va mirar el rellotge.

—Fa trenta-dos minuts que soc aquí. Podria haver fet mitja dotzena de fotografies i haver-me’n anat ja fa estona. És vostè el responsable de seguretat?

—Qui és vostè?

—Major Dieter Franck, a les ordres del mariscal de camp Rommel.

—Franck! —va exclamar l’oficial de la Gestapo—. Ja me’n recordo, de tu.

En Dieter se’l va mirar de més a prop.

—Déu meu —va dir així que el va reconèixer—. Willi Weber!

—Sturmbannführer Weber, al teu servei.

Com la majoria dels homes amb més anys de servei a la Gestapo, en Weber tenia una graduació a les SS, una categoria que ell considerava més prestigiosa que la d’un simple policia.

—No m’ho puc creure —va dir en Dieter. Ara ja no li estranyava la manca de mesures de seguretat.

En Weber i en Dieter havien treballat plegats al cos de Policia de Colònia als anys vint. En Dieter havia fet carrera, en Weber era un fracassat. A en Weber li dolia l’èxit que havia tingut en Dieter i l’atribuïa a un bon cercle d’influències. (El cercle d’influències d’en Dieter no era especialment privilegiat, però en Weber, fill d’un estibador, ho veia d’una altra manera.)

Al final a en Weber el van acomiadar. En Dieter va començar a recordar-ne els detalls: s’havia produït un accident de trànsit, s’hi havia aplegat una multitud de badocs, i en Weber, en un atac de pànic, havia disparat l’arma i havia matat un vianant que s’havia aturat a mirar l’espectacle.

Feia quinze anys que en Dieter no veia aquell home, però ja s’imaginava com havia anat la carrera d’en Weber: s’havia allistat al partit nazi com a organitzador de voluntaris, argumentant que tenia experiència policial, devia demanar una feina a la Gestapo, i en aquella comunitat de fracassats i amargats havia aconseguit ascendir ràpidament.

—Què hi fas aquí? —va preguntar en Weber.

—Comprovo les teves mesures de seguretat, per ordres directes del mariscal de camp.

—Les mesures de seguretat són suficients —va saltar en Weber.

—Potser ho són per a una fàbrica de salsitxes. Mira al teu voltant. —En Dieter va fer un gest amb la mà per assenyalar tota la plaça del poble—. Què passaria si tots aquests homes i dones fossin membres de la Resistència? En qüestió de segons podrien desarmar els teus homes. —Va assenyalar una noia alta que portava un abric d’estiu lleuger al damunt del vestit—. Què passaria si aquella noia portés una arma sota l’abric? Què passaria si...?

Va callar.

Es va adonar que ja no es tractava només d’una fantasia per il·lustrar els seus arguments. Inconscientment s’havia adonat que la gent de la plaça s’havien situat en posició de combat. La rossa menuda i el seu marit s’havien amagat al bar. La noia alta amb l’abric estival que feia un moment badava davant d’un aparador ara s’estava dreta al costat del cotxe d’en Dieter. Mentre se la mirava, l’abric de la noia es va obrir i va veure sorprès que la seva imaginació havia estat profètica: de sota l’abric la noia en va treure una metralladora Sten, l’arma preferida de la Resistència.

—Déu meu! —va dir.

Va furgar la butxaca de l’abric i aleshores va recordar que no anava armat. On era la Stéphanie? Va mirar al seu voltant i per un instant gairebé es va deixar endur pel pànic, però aleshores es va adonar que la noia era darrere seu esperant pacientment que acabés de parlar amb en Weber.

—A terra! —va cridar.

Aleshores es va produir una explosió.

3

Des del portal del Café des Sports, la Flick s’estava de puntetes, observant per damunt de l’espatlla d’en Michel. Estava alerta, el cor li bategava intensament i tenia la musculatura tensa i a punt per a l’acció, però la sang del cervell li fluïa com aigua glaçada i observava i feia càlculs amb molta serenitat.

Podia veure vuit guàrdies: dos al davant de la porta, on comprovaven els passis, dos just a l’interior de la porta, dos més patrullaven darrere les reixes de ferro forjat i dos més al capdamunt d’una petita escala que portava a la gran portalada del palau. Però la majoria dels homes d’en Michel s’estalviarien d’entrar per la reixa.

El llarg lateral nord de l’edifici de l’església formava part del mur que envoltava el terreny que ocupava el palau. L’extrem nord del creuer s’endinsava uns quants metres a l’aparcament que temps enrere havia estat una part del jardí ornamental. En temps de l’Antic Règim el comte disposava de la seva pròpia entrada a l’església, una petita porta a la paret del creuer. Feia més de cent anys que havien tapiat la porta amb taulons de fusta coberts amb guix i fins en aquell moment ningú no l’havia tocada.

Feia tot just una hora que en Gaston, un picapedrer retirat, havia entrat a l’església quan encara no hi havia ningú i havia col·locat amb molta cura als peus d’aquella porta quatre càrregues de vint grams d’un explosiu plàstic de color groc. Va deixar els detonadors al seu lloc, els va connectar tots junts per tal de fer-los explotar alhora i va afegir-hi una metxa de cinc segons que s’encenia per mitjà d’un èmbol manual. Tot seguit va escampar per terra les cendres dels fogons de la seva pròpia cuina per evitar sospites i va posar un dels antics bancs de fusta davant de la porta per amagar-la més encara. Un cop va haver acabat es va agenollar per pregar, satisfet amb la feina que havia fet.

Quan ara feia uns segons la campana de l’església havia deixat de sonar, en Gaston s’havia alçat del banc, havia creuat els pocs metres que separaven la nau del creuer, havia premut l’èmbol i s’havia amagat ràpidament en un racó. L’explosió probablement va alçar la pols dipositada a les arcades gòtiques des de feia segles. Però durant els serveis no hi havia gent al creuer, de manera que ningú no en va sortir ferit.

Després de l’explosió hi va haver un instant de silenci a la plaça. Tothom es va quedar de pedra: els guàrdies a les portes del palau, els sentinelles que patrullaven amunt i avall pel pati, el major de la Gestapo i aquell alemany tan elegant i la seva atractiva amant. La Flick, amb el cor encongit per la por, va mirar en direcció al pati del palau, darrere les reixes de ferro a l’altra banda de la plaça. A l’aparcament hi havia una relíquia del jardí del segle XVII, una font de pedra amb tres querubins distrets, d’on temps enrere havia rajat l’aigua a dolls i que ara cobria la molsa. Al voltant de la pica de marbre hi havia aparcats un camió, un carro blindat, un Mercedes Sedan pintat amb el color grisverd de l’exèrcit alemany i dos Citroëns negres de la classe Traction Avant, que utilitzava la Gestapo a França. Un soldat estava omplint el dipòsit d’un dels Citroëns amb una bomba de combustible, que tenia un aspecte insòlit al davant de l’alt finestral del palau. Durant un instant ningú no es va moure. La Flick esperava i contenia la respiració.

Entre la congregació que s’havia reunit a l’església hi havia deu homes armats. El capellà, que no simpatitzava amb la Resistència i que per tant no sabia res del complot, devia estar content de veure tanta gent a la missa del vespre, que normalment no era gaire popular. Segurament es va preguntar per què hi havia tants feligresos amb abric amb el bon temps que feia, però després de quatre anys d’austeritat, la indumentària de la gent s’havia tornat més aviat extravagant i era perfectament possible que algú anés a l’església amb gavardina simplement perquè no tenia cap altra peça de roba. A hores d’ara la Flick tenia l’esperança que el capellà ja hauria entès el que estava passant. En aquell moment els deu homes es devien haver alçat dels bancs amb les armes a la mà i s’afanyaven a creuar el forat que acabaven d’obrir a la paret.

Finalment, els va poder veure a l’altre extrem de l’església. La Flick es va sentir exultant d’orgull i de por en veure aquell exèrcit multicolor amb tot de gorres velles i sabates gastades que creuaven corrent l’aparcament en direcció a l’entrada principal del palau enmig d’un núvol de pols, amb les diverses armes aferrades a les mans: pistoles, revòlvers, rifles i una metralladora. Encara no les havien utilitzat, perquè la seva intenció era apropar-se al màxim a l’edifici abans de començar a disparar.

En Michel també els va veure. Va emetre un so que era mig gemec mig sospir i la Flick es va adonar que també ell sentia la mateixa barreja d’orgull davant d’aquella demostració de coratge i de por per les seves vides. Havia arribat el moment de distreure els guàrdies. En Michel va agafar el seu rifle, un Lee-Enfield número 4 Mark I, els que la Resistència anomenava rifles canadencs, perquè la majoria eren fabricats en aquell país. Va apuntar, va treure el fiador i va prémer el gallet de dos temps. Amb un moviment expert va tornar a carregar l’arma i va deixar-la a punt per tornar a disparar.

L’esclat del rifle va trencar el silenci tens que regnava a la plaça. A la reixa un dels guàrdies va fer un crit i va caure a terra, i la Flick va experimentar una sensació de satisfacció salvatge: un home menys per disparar contra els seus camarades. El tret d’en Michel era el senyal perquè tothom comencés a obrir foc. Des del porxo de l’església el jove Bertrand va disparar dos trets que van ressonar com petards. Era massa lluny dels guàrdies per encertar cap objectiu i no va tocar ningú. Al seu costat, l’Albert va treure l’anella d’una granada i la va llançar per sobre de la reixa; va esclatar enmig de les vinyes i només va aconseguir fer saltar enlaire unes quantes fulles. La Flick es moria de ganes de cridar-los: «No malgasteu els trets; si dispareu només aconseguireu delatar la vostra posició!».

Però només les tropes més ben entrenades estaven preparades per actuar amb moderació un cop començava un tiroteig. La Geneviève va començar a disparar des de darrere del cotxe esportiu que hi havia aparcat a la plaça; l’estrèpit de la metralladora Sten repicava a les orelles de la Flick. Aquella ràfega va ser més efectiva i un altre guàrdia va caure a terra.

Finalment, els alemanys van respondre al foc enemic. Amagats darrere els pilars de pedra o ajaguts de bocaterrosa apuntaven amb els seus rifles. Amb la mà tremolosa, el major de la Gestapo va provar de treure la pistola de la funda. La pèl-roja es va girar i va començar a córrer, però aquelles sabates tan sexis que portava la van fer relliscar sobre l’empedrat i va caure a terra. El seu amant es va llançar damunt seu per protegir-la amb el cos. Aleshores la Flick es va adonar que no s’havia equivocat en pensar que es tractava d’un soldat, perquè un civil hauria cregut que era més segur córrer que llançar-se a terra.

Els sentinelles van començar a disparar. El primer a caure va ser l’Albert. La Flick va veure com trontollava mentre es posava les mans al coll. La granada que estava a punt de llançar li va caure de la mà. Aleshores el van tornar a tocar, aquesta vegada al front. Es va desplomar com un sac de patates i la Flick va pensar, amb dolor, en la nena que havia nascut aquell mateix matí i que acabava de quedar-se sense pare. Al costat de l’Albert, en Bertrand va mirar la granada que baixava rodolant per les escales gastades del porxo de l’església. Es va llançar immediatament cap a l’interior en el moment en què va esclatar. La Flick va esperar un instant, però no va tornar a aparèixer i va pensar angoixada que tant podia estar mort com ferit com simplement commocionat.

A l’aparcament, el grup procedent de l’església es va aturar per enfrontar-se als sis sentinelles que encara eren vius i van obrir foc. Els quatre guàrdies que hi havia prop de la reixa, atrapats en un foc creuat entre els que eren dins del pati i els que disparaven des de la plaça, van caure en cosa de segons, de manera que ja només en quedaven dos, que disparaven des dels graons de l’escala d’entrada al palau. El pla d’en Michel funcionava, va pensar la Flick amb un brot d’esperança.

Tanmateix, les tropes enemigues que hi havia a l’interior de l’edifici havien tingut temps d’agafar les armes i de dirigir-se ràpidament a les portes i finestres; van començar a disparar, de manera que els papers es van tornar a canviar. Tot depenia de la quantitat d’homes que defensaven el palau.

Per un instant les bales van xiular com gotes de pluja i la Flick va parar de comptar. Aleshores es va adonar consternada que al palau hi havia més armes de les que havia previst. Disparaven com a mínim des de dotze portes i finestres. Els homes de l’església, que a aquestes altures ja haurien d’haver entrat a l’edifici, es van haver de protegir darrere dels vehicles que hi havia a l’aparcament. L’Antoinette tenia raó i l’MI6 s’equivocava en el nombre de tropes que defensaven el palau. Les previsions de l’MI6 deien que hi havia una dotzena d’homes a tot estirar, però la Resistència ja n’havia mort sis com a mínim i encara n’hi havia catorze que continuaven disparant.

La Flick va maleir la seva mala sort. En un combat com aquell l’única manera que la Resistència pogués guanyar era amb una violència sobtada i aclaparadora. Si no aconseguien derrotar l’enemic d’una manera fulminant podien tenir molts problemes. A mesura que passaven els segons la disciplina i l’entrenament de l’exèrcit s’imposava. Al final, en un enfrontament massa llarg, les tropes regulars tenien totes les de guanyar.

Aleshores, al pis de dalt algú va trencar una finestra del segle XVII i immediatament van començar a disparar amb una metralladora. Gràcies a la seva posició privilegiada, va provocar una autèntica carnisseria entre els membres de la Resistència que hi havia a l’aparcament. La Flick va contemplar horroritzada com l’un darrere l’altre els homes anaven caient al costat de la font, enmig d’un bassal de sang, fins que al final només dos d’ells continuaven disparant.

Allò era el final, va pensar la Flick, desesperada. Els superaven en nombre i havien fracassat. Va sentir a la gola el regust amarg de la derrota.

En Michel disparava contra la posició de la metralladora del palau.

—És impossible carregar-se aquell home des d’aquesta posició! —va dir. Va donar un cop d’ull a la plaça fixant-se en el terrat dels diversos edificis, en el campanar de l’església i en el pis de dalt de l’Ajuntament—. Si aconseguís entrar al despatx de l’alcalde tindria una posició immillorable.

—Espera un moment! —va dir la Flick amb la boca seca. No podia fer res per evitar que en Michel arrisqués la vida, que és el que ella hauria desitjat. Però podia fer tots els possibles per ajudar-lo. Va cridar tan fort com va poder—: Geneviève! —La noia es va girar en sentir el seu nom—. Cobreix en Michel!

La Geneviève va assentir i va sortir ràpidament de darrere el cotxe, disparant indiscriminadament contra les finestres del palau.

—Gràcies —va dir-li en Michel. Tot seguit va sortir al descobert i va creuar la plaça corrent en direcció a l’Ajuntament.

La Geneviève va començar a córrer cap al porxo de l’església. Els seus trets distreien els homes que disparaven des del palau i van permetre a en Michel travessar la plaça sense perill. Però de sobte la Flick va veure de cua d’ull alguna cosa que es movia a la seva esquerra. Es va girar i va veure el major de la Gestapo, que, arrambat a la paret de l’Ajuntament, apuntava en Michel amb la pistola.

Era difícil encertar un objectiu en moviment amb una pistola si no era molt a prop, però el major sempre podia tenir un cop de sort, va pensar la Flick, aterrida. Tenia ordres d’observar i informar sense entrar en combat sota cap circumstància, però en aquell moment va pensar: «A la merda, tot plegat». A la bossa de mà portava la seva arma personal, una Browning automàtica de nou mil·límetres, que ella preferia a la Colt habitual de l’EOE, perquè disposava de tretze bales en lloc de set i perquè podia recarregar-la amb els mateixos projectils nou mil·límetres Parabellum que utilitzava la metralladora Sten. Va agafar l’arma, hi va treure el fiador, va tirar enrere el percussor, va estirar el braç i va disparar dos trets precipitats a l’oficial alemany.

No el va tocar, però les bales van fer saltar fragments de pedra de la paret que li van passar prop de la cara i el major es va amagar.

En Michel va continuar corrent.

El major es va refer ràpidament i el va tornar a apuntar amb la seva arma. A mesurà que s’apropava al seu objectiu, en Michel s’apropava també a l’alemany. En Michel va disparar el seu rifle, però el tret li va sortir desviat i el major va poder apuntar tranquil·lament i va disparar. Aquesta vegada en Michel va caure abatut, i la Flick va deixar anar un crit de pànic.

En Michel va provar d’alçar-se de terra, però va tornar a caure. La Flick es va calmar i va provar de pensar ràpidament. En Michel encara era viu. La Geneviève ja era al porxo de l’església i els trets de la metralladora distreien l’atenció de les tropes del palau. La Flick tenia una oportunitat de rescatar en Michel. Anava contra les ordres, però cap ordre la podia obligar a abandonar el seu marit a terra enmig d’un bassal de sang. A més, si l’hagués deixat allà l’haurien capturat i interrogat. Com a líder del sector Bollinger, en Michel sabia els noms i les adreces de tothom i coneixia tots els codis. La seva captura hauria estat una catàstrofe. No tenia alternativa.

Va tornar a disparar contra el major. Va tornar a fallar, però no parava de disparar, de manera que al final va forçar aquell home a enretirar-se arrambat a la paret per protegir-se.

Va sortir corrent del bar en direcció a la plaça. Mentre corria va veure el propietari del cotxe esportiu que amb el cos encara protegia la seva amant del foc creuat. De sobte la Flick es va adonar, aterrida, que s’havia oblidat d’ell. Anava armat? Si hi anava podia disparar-li fàcilment. Però ningú no va disparar.

Va arribar fins al punt on en Michel jeia cap per amunt i es va agenollar al seu costat. Es va girar en direcció a l’Ajuntament i va disparar dos trets per mantenir distret el major. Aleshores va mirar el seu marit. Va comprovar, alleujada, que tenia els ulls oberts i que respirava. Semblava que sagnava de la natja esquerra. Allò la va tranquil·litzar una mica.

—T’han clavat un tret al cul —va dir en anglès.

—Fa un mal de mil dimonis —va respondre ell en francès.

Es va tornar a girar cap a l’Ajuntament. El major s’havia retirat una vintena de metres i havia creuat un carreró estret fins a la porta d’una botiga. Aquesta vegada la Flick va tenir uns segons de marge per apuntar amb compte. Va deixar anar quatre trets. L’aparador de la botiga va esclatar enmig d’una pluja de vidres i el major va trontollar, va fer unes quantes passes enrere i, finalment, va caure a terra.

—Prova de posar-te dret —va dir la Flick en francès al seu marit.

Ell es va girar gemegant de dolor i va aconseguir posar un genoll a terra, però no podia moure la cama que tenia ferida.

—Vinga, vinga —va dir ella sense compassió—. Si et quedes aquí et mataran.

Va agafar-lo per la pitrera de la camisa i fent un gran esforç va aconseguir posar-lo dret. S’aguantava amb la cama bona, però no podia aguantar el seu propi pes, de manera que s’havia de recolzar en ella. La Flick es va adonar que el seu marit no podia caminar i va deixar anar un gemec de desesperació.

Va donar un cop d’ull a la cantonada de l’Ajuntament. El major intentava posar-se dret. Tenia la cara ensangonada, però no semblava malferit. La Flick va deduir que només tenia talls superficials provocats pels vidres de l’aparador, però que encara estava en disposició de disparar.

Només podia fer una cosa: havia d’agafar en Michel i portar-lo a pes a un lloc segur.

Es va ajupir davant seu, el va agafar per les cuixes i se’l va carregar a l’espatlla com fan els bombers. Era un home alt, però més aviat prim, com la majoria dels francesos en aquells temps. Així i tot, la Flick va pensar que no podria aguantar el seu pes. Va tentinejar i per un instant es va sentir una mica marejada, però va aguantar.

Va trigar encara uns segons a fer la primera passa. Arrossegava els peus per l’empedrat del carrer. Li va semblar que el major alemany els disparava, però era difícil de dir amb tot el soroll de les bales que intercanviaven els soldats del palau, la Geneviève i els dos homes de la Resistència que encara eren a l’aparcament. El temor que en qualsevol moment pogués rebre un tret li donava forces i va començar a córrer d’una banda a l’altra. Es dirigia a la carretera que sortia de la plaça en direcció al sud, la sortida que tenia més a prop. Va passar pel costat de l’alemany que protegia la pèl-roja amb el cos i per un segon les seves mirades es van creuar i la Flick va veure als ulls d’aquell home una expressió de sorpresa i d’admiració burleta. Aleshores va topar amb una de les taules del cafè, que va sortir disparada, i gairebé va anar per terra, però va aconseguir recuperar l’equilibri i continuar corrent. Una bala va tocar l’aparador del bar i tot un seguit de línies, com una teranyina, van esberlar el vidre. Al cap d’uns segons va arribar a la cantonada i va sortir del camp de visió del major.

«Estem vius —va pensar agraïda—; tots dos, si més no, uns quants minuts més.»

Fins en aquell moment no havia pensat on aniria un cop fos fora de la zona de lluita. Tenien dos vehicles disposats per fugir, però no podia arrossegar en Michel tan lluny. De tota manera, l’Antoinette Dupert vivia en aquell carrer, només a uns quants metres d’on eren ells. L’Antoinette no formava part de la Resistència, però hi simpatitzava prou per haver facilitat a en Michel un plànol del palau. I en Michel era el seu nebot, de manera que estava segura que l’acolliria a casa. D’altra banda, la Flick no tenia alternativa.

L’Antoinette vivia a la planta baixa d’un edifici d’apartaments amb pati. La Flick va arribar davant la porta, a només uns metres de la plaça, i va entrar al pati fent tentines. Va empènyer una porta interior i va deixar en Michel sobre el terra de rajoles.

Aleshores, va trucar amb insistència a la porta de l’Antoinette, panteixant a causa de l’esforç.

—Qui hi ha? —va preguntar una veu recelosa.

El soroll de les bales l’havia espantada i l’Antoinette es negava a obrir la portà.

—De pressa, de pressa! —va dir la Flick gairebé sense alè. Mirava de parlar en veu baixa. Hi havia la possibilitat que algun veí simpatitzés amb els nazis.

La porta no es va obrir, però l’Antoinette s’hi va apropar una mica més.

—Qui hi ha?

Instintivament, la Flick va evitar pronunciar cap nom en veu alta.

—El seu nebot està ferit —va xiuxiuejar.

Aleshores la porta es va obrir. L’Antoinette era una dona d’uns cinquanta anys, d’esquena recta; duia un vestit de cotó que temps enrere havia estat de moda, però que ara estava completament descolorit encara que planxat amb molta cura. Tenia el rostre blanc de por.

—Michel! —va exclamar, i es va agenollar al seu costat—. És greu?

—Fa mal, però no em moriré —va dir en Michel serrant les dents.

—Pobret —va dir ella mentre li apartava els cabells del front suat amb un gest que semblava una carícia.

—Entrem —va dir la Flick, impacient.

Va agafar en Michel pels braços i l’Antoinette va aixecar-lo pels genolls. Va gemegar de dolor. Entre totes dues el van portar a la sala d’estar i el van deixar al damunt d’un sofà de vellut descolorit.

—Ocupi-se’n mentre vaig a buscar el cotxe —va dir la Flick, i va sortir corrent al carrer.

Els trets eren cada vegada més e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X