Pròleg

Ella no és d’aquest lloc.

Surt corrents del restaurant abandonat per la porta del darrere, ensopega perquè està a les fosques —la majoria de les bombetes s’han fos o estan trencades—, panteixa. Fuig com un animal aterrit cap a on té el cotxe aparcat, gairebé sense adonar-se del que fa. Mig d’esma, obre la porta del cotxe. Es corda el cinturó de seguretat sense pensar, arrenca, gira en rodó, fent grinyolar les rodes, surt del pàrquing accelerant fort i entra al carrer sense ni tan sols reduir la velocitat. Veu alguna cosa que li crida l’atenció al centre comercial de l’altra banda del carrer, però no té temps de fixar-s’hi, perquè ja ha arribat a una cruïlla. Accelera i se salta el semàfor en vermell. No pot pensar.

Una altra cruïlla: no s’hi atura. Circula a molta més velocitat de la permesa, però li és igual. Ha de fugir.

Una altra cruïlla i un altre semàfor en vermell. Els cotxes de l’altre carrer ja passen, però ella no s’atura. Es llança cap a l’encreuament de carrers, esquiva un cotxe que té al davant, tot sembrant el caos darrere seu. Sent els esgarips dels frens i un toc de clàxon furiós darrere seu. Condueix perillosament: li va d’un pèl que no perd el control del cotxe. I llavors el perd: té un moment de lucidesa, d’incredulitat, mentre pitja el pedal del fre desesperadament, però el cotxe li derrapa, salta a la vorera i s’encasta de morro contra un pal de l’enllumenat.

1

Aquesta calorosa nit d’agost, en Tom Krupp aparca el cotxe —un Lexus de lísing— al camí d’entrada de la seva esplèndida casa de dues plantes. La casa, que disposa d’un garatge annex per a dos cotxes, s’alça al fons d’un ampli jardí de gespa i està envoltada d’uns arbres vells magnífics. A la dreta del camí d’accés, un sender fet de lloses travessa cap al porxo i enllaça amb uns graons que donen a una porta de fusta massissa situada al mig de la façana. A la dreta de la porta principal s’obre un gran finestral de l’amplada de tota la sala d’estar.

La casa es troba en un carrer que fa un revolt obert i acaba en un cul-de-sac. Totes les cases del voltant, igual d’esplèndides i ben cuidades, són relativament semblants. Aquí hi viu gent que ha triomfat i està ben situada; tothom és una mica pretensiós, aquí.

Aquest barri residencial tranquil i pròsper del nord de l’estat de Nova York, ocupat en gran part per parelles de professionals amb les seves respectives famílies, sembla aliè als problemes de la ciutat que l’envolta, aliè als problemes de la resta del món, com si aquí el somni americà s’hagués mantingut viu, plàcid i impertorbable.

Però aquest entorn tranquil no està en consonància amb l’estat d’ànim d’en Tom, en aquest moment. Apaga els llums i el motor, i es queda assegut una estona a les fosques, inquiet, menyspreant-se a si mateix.

Llavors se sobresalta; s’ha adonat que el cotxe de la seva dona no és al lloc de sempre, al camí d’entrada. De manera maquinal, es mira el rellotge: les nou i vint. Es pregunta si potser li ha passat per alt alguna cosa. «Havia de sortir?» No té present que ella li comentés res, però darrerament ha estat molt enfeinat. «Potser només ha sortit a fer algun encàrrec i tornarà de seguida.» Ella ha deixat els llums encesos, que donen un aspecte acollidor a la casa.

Surt del cotxe, a la nit d’estiu —se sent olor de gespa acabada de segar— i s’empassa la desil·lusió. Volia veure la seva dona, frisava per veure-la. Es queda quiet un moment, amb la mà recolzada al sostre del cotxe, i mira a l’altra banda del carrer. Aleshores agafa el maletí i l’americana del seient de l’acompanyant i tanca la porta amb un gest cansat. Enfila pel camí, puja les escales de casa i obre la porta. Alguna cosa no va a l’hora; en Tom conté la respiració.

Es queda palplantat a la porta, amb la mà descansant sobre el pom. Al principi no sap què l’inquieta. I llavors se n’adona: la porta no estava tancada amb clau. El fet en si no és estrany: la majoria de les nits arriba a casa i obre la porta només girant el pom perquè la Karen és a casa, esperant-lo. Però avui ella ha sortit amb el cotxe i s’ha descuidat de tancar la porta amb clau. Això és molt estrany en la seva dona, que sempre insisteix a tancar les portes amb clau. Deixa anar una alenada a poc a poc. «Potser ha sortit amb presses i se n’ha descuidat.»

Fa un cop d’ull ràpid a la sala d’estar, un rectangle plàcid de color gris clar i blanc. Està completament en silenci; sens dubte, no hi ha ningú a casa. La Karen s’ha deixat els llums encesos, així que no deurà ser fora gaire estona. «Potser ha sortit a comprar llet.» Segurament li deu haver deixat una nota. Llança les claus a la tauleta que hi ha al costat de la porta d’entrada i se’n va directament a la cuina, que és a la part de darrere de la casa. Està mort de gana. Qui sap si ella ja deu haver menjat o si l’esperava?

És evident que estava preparant el sopar. Hi ha una amanida gairebé feta i un tomàquet a mig tallar. Mira la fusta de tallar, el tomàquet i el ganivet esmolat que hi ha al costat. Hi ha pasta al taulell de granit, a punt per coure, i una olla grossa amb aigua a la cuina de gas d’acer inoxidable. El foc està apagat, i l’aigua de l’olla és freda: en Tom hi fica un dit per comprovar-ho. Mira la porta de la nevera cercant-hi una nota, però no hi ha res escrit a la pissarra blanca. Es treu el mòbil de la butxaca dels pantalons i comprova si té cap missatge d’ella que li hagi passat per alt. Res. Ara està una mica enfadat. La Karen li podia haver dit alguna cosa.

Obre la porta de la nevera i es queda allà davant un minut, mirant-ne el contingut però sense veure’l, i llavors agafa una cervesa d’importació i decideix començar a fer la pasta. Està segur que ella arribarà a casa d’un moment a l’altre. Dona un cop d’ull al voltant, encuriosit per veure què deu ser el que se’ls ha acabat. Tenen llet, pa, salsa per a pasta, vi i formatge parmesà. Examina el bany: hi ha un munt de paper de vàter. No se li acut res més que pugui ser urgent. Mentre espera que l’aigua arrenqui a bullir, li truca al mòbil, però ella no contesta.

Al cap de quinze minuts, la pasta ja està a punt, però no hi ha ni rastre de la seva dona. En Tom deixa la pasta al colador, dins la pica, apaga el foc on escalfa la salsa de tomàquet i comença a voltar per la sala d’estar tot neguitós, sense ni recordar-se de la gana que té. Mira a fora per la gran vidriera, cap al pati i el carrer de davant. «On punyeta és?» Es comença a posar nerviós. Li torna a trucar al mòbil i sent una lleu vibració darrere seu. A l’instant gira el cap en aquella direcció i veu el mòbil, que vibra a tocar del respatller del sofà. «Merda! S’ha descuidat el mòbil.» Com s’hi pot posar en contacte, ara?

Comença a buscar per tota la casa alguna pista d’on pot haver anat. Al pis de dalt, al seu dormitori, se sorprèn en veure la seva bossa damunt la tauleta de nit. L’obre amb dits matussers, sentint-se una mica culpable per furgar la bossa de la seva dona. Té la sensació que és una cosa personal, però això és una emergència. N’aboca el contingut al mig del llit, fet impecablement. Hi ha la cartera, el moneder, el pintallavis, un bolígraf, un paquet de clínexs... Hi és tot. «No ha anat a fer un encàrrec, doncs. Potser ha anat a ajudar una amiga? Una urgència, qui sap què?» Amb tot, normalment hauria agafat la bossa, si havia de conduir. I ella, no li hauria trucat ja, si pogués? Pot demanar el mòbil a algú. La Karen no és una inconscient.

En Tom s’asseu a la vora del llit i rumia en silenci. El cor li batega massa de pressa. Passa alguna cosa. Pensa que potser hauria de trucar a la policia i s’imagina el que diria: «La meva dona ha sortit i no sé on és. Se n’ha anat sense el mòbil ni la bossa. S’ha descuidat de tancar la porta amb clau, cosa gens normal en ella». Segurament no li faran gaire cas si fa poca estona que ha marxat. Ell no ha vist cap indici que hi hagi hagut una baralla. No hi ha res fora de lloc.

De sobte, s’aixeca del llit i es posa a buscar apressadament per tota la casa. Però no troba res de preocupant: cap telèfon despenjat, cap finestra trencada ni cap taca de sang al terra. Tot i així, té la respiració tan alterada com si hagués trobat alguna cosa estranya.

Dubta. Potser la policia pensarà que han discutit. No servirà de res, que els digui que no han tingut cap baralla o que gairebé mai no discuteixen. O que el seu matrimoni és gairebé perfecte.

En comptes de trucar a la policia, torna precipitadament a la cuina, on la Karen té una llista de números de telèfon, i comença a trucar a les seves amigues, d’una en una.

Mentre contempla la destrossa que té davant seu, l’agent Kirton branda el cap resignat. Persones i cotxes. Ha vist coses que li haurien pogut fer buidar l’estómac a l’instant. Aquesta vegada no és tan horrible.

La víctima de l’accident, una dona, probablement de trenta i pocs anys, no duia cap document d’identificació. Ni bossa ni cartera. Però la documentació del vehicle i l’assegurança eren a la guantera. El cotxe està registrat a nom d’una tal Karen Krupp, amb domicili al número 24 de Dogwood Drive. Haurà d’explicar unes quantes coses. I presentaran càrrecs en contra seu. De moment, l’ambulància se l’endú a l’hospital més proper.

Pel que es veu, i segons els testimonis, la dona conduïa com una esperitada. S’ha saltat un semàfor en vermell i ha encastat l’Honda Civic vermell de morro en un pal de la llum quan ha perdut el control del cotxe. És un miracle que no hi hagi hagut cap més ferit.

«Devia anar col·locada», pensa en Kirton. Li faran una anàlisi toxicològica.

Es pregunta si el cotxe deu ser robat. És fàcil d’esbrinar.

La qüestió és, però, que ella no semblava una lladre de cotxes ni una drogoaddicta. Semblava una mestressa de casa. És l’efecte que feia, malgrat tota aquella sangada.

En Tom Krupp ha trucat a la gent amb qui sap que la Karen es veu més sovint. Si ells no saben on pot ser, no pensa esperar-se més. Trucarà a la policia.

La mà li tremola quan torna a aixecar el telèfon. Està mort de por.

Li contesta una veu: «911. On és la urgència?».

Tan bon punt obre la porta i veu el policia a fora, amb una expressió seriosa, en Tom sap que n’ha passat alguna de grossa. Una por atroç s’empara d’ell.

—Soc l’agent Fleming —diu el policia, ensenyant la placa—. Puc entrar? —li demana en un to respectuós, amb veu baixa.

—Com és que ha arribat tan de pressa? —pregunta en Tom, confós—. He trucat al 911 fa només uns quants minuts. —Té la sensació que li agafarà un cobriment de cor.

—No he vingut per cap trucada al 911 —diu l’agent.

En Tom el fa passar a la sala d’estar i es deixa caure al gran sofà blanc com si les cames no l’aguantessin. No mira l’agent a la cara. Vol ajornar el moment de la veritat tant com pugui.

Però el moment ha arribat. S’adona que ben just pot respirar.

—Abaixi el cap —li diu l’agent Fleming, i li posa la mà suaument sobre l’espatlla.

En Tom abaixa el cap, li fa l’efecte que es desmaiarà. Té por que el seu món no estigui tocant fi. Al cap d’un moment, mira amunt; no té la més petita idea de què passarà ara, però sap que no pot ser res de bo.

2

Tots tres nois —dos de tretze anys i un de catorze, als quals tot just els comença a sortir bigoti— estan acostumats a campar al seu aire. Els nens es fan grans aviat, en aquesta part de la ciutat. No són a casa quan es fa tard a la nit, no són davant de la pantalla de l’ordinador fent deures, ni estan ficats al llit. Són a fora, buscant problemes. I sembla que n’han trobat.

—Ei! —diu un, aturant-se en sec en entrar per la porta del restaurant abandonat on de vegades van a fumar un porro, si en tenen. Els altres dos li passen pel costat i també paren, escrutant la foscor.

—Què és allò?

—Crec que és un paio mort.

—No fotis, Sherlock.

Amb tots els sentits ben alerta, els tres nois es queden immòbils, atemorits per si hi ha algú allà dins. Però s’adonen que estan sols. Un dels dos més joves riu tot nerviós, alleujat.

S’hi atansen encuriosits, mirant el cadàver que hi ha a terra. És un home estès d’esquena, amb trets visibles a la cara i el pit. Hi ha un munt de sang que li ha mullat la camisa de color clar. A cap d’ells no l’impressiona gens, això.

—Qui sap si porta res a sobre? —diu el més gran.

—Ho dubto —respon un dels altres nois.

El més gran fica la mà hàbilment en una butxaca dels pantalons de l’home i en treu una cartera. En mira el contingut.

—Sembla que hem tingut sort —diu fent una rialla mentre alça la cartera oberta perquè els altres la vegin. És plena de bitllets, però a les fosques fa de mal dir quant hi ha. Treu un mòbil de l’altra butxaca dels pantalons.

—Agafeu-li el rellotge i les altres coses —diu als altres mentre estudia el terra esperant trobar-hi una pistola. Seria genial, trobar una arma, però no en veu cap.

Un noi li treu el rellotge. L’altre forceja una mica amb un gruixut anell d’or, que per fi aconsegueix treure del dit del mort i se’l fica a la butxaca dels texans. Tot seguit palpa el coll del cadàver per veure si porta alguna cadena. No n’hi ha cap.

—Traieu-li el cinturó —ordena el més gran—. I les sabates també.

Ja havien robat coses abans, però d’un cadàver, mai. Es deixen portar per l’emoció del moment i se’ls accelera la respiració. D’alguna manera, han travessat una línia.

—Hem de tocar el dos d’aquí —diu el noi més gran, que és clarament el líder—, i no ho heu d’explicar a ningú.

Els altres dos alcen els ulls cap a ell i assenteixen sense dir res.

—Res de fanfarronejar davant de la gent del que hem fet. Entesos? —insisteix el gran.

Tornen a fer que sí, ben convençuts.

—Si algú us ho pregunta, no hem estat aquí. Anem.

Els tres nois s’escapoleixen a corre-cuita del restaurant abandonat, emportant-se’n les coses del mort.

Per la veu i per l’expressió facial del policia, en Tom sap que les notícies que li porta són pèssimes. L’agent ha de donar notícies tràgiques a la gent cada dia. Ara li ha tocat a ell. Però en Tom no ho vol saber. Vol que el vespre torni a començar de bell nou: vol sortir del cotxe, entrar per la porta de casa i trobar la Karen a la cuina preparant el sopar. La vol envoltar amb els braços, sentir-ne l’olor i estrènyer-la fort. Vol que tot sigui tal com era. Si no hagués arribat a casa tan tard, potser tot seria com sempre. Potser això és per culpa seva.

—Em sap greu, però hi ha hagut un accident —diu l’agent Fleming amb veu greu i els ulls plens de compassió.

Ho sabia. En Tom es queda atordit.

—La seva dona porta un Honda Civic vermell? —li pregunta l’agent.

En Tom no contesta. No pot ser que estigui passant això.

L’agent li llegeix el número de matrícula.

—Sí —diu—, és el seu cotxe. —La seva pròpia veu li sona estranya, com si vingués d’un altre lloc.

Mira l’agent. És com si el temps s’hagués alentit. Ara l’hi dirà. Ara li dirà que la Karen és morta.

—Està ferida —li diu l’agent Fleming amb una veu suau—. No sé si és gaire greu. És a l’hospital.

En Tom es tapa la cara amb les mans. No s’ha mort! Però està ferida; l’envaeix una onada d’esperança, pensa que potser no és tan greu. Potser tot anirà bé. S’aparta les mans de la cara i agafa una gran alenada d’aire, mig tremolós.

—Què coi ha passat? —pregunta.

—Ha estat un accident d’un sol cotxe —diu l’agent, fluixet—. El cotxe ha xocat contra un pal de l’enllumenat, de morro.

—Què? Com pot ser que un cotxe xoqui contra un pal sense més ni més? La Karen condueix molt bé. No ha tingut mai cap accident. El deu haver provocat algú altre.

En Tom es fixa en l’expressió continguda del policia. Què és el que no li ha explicat?

—La conductora anava indocumentada —diu en Fleming.

—S’ha deixat la bossa aquí. I el mòbil. —En Tom es frega la cara, procurant mantenir la serenitat.

—Va tot bé, entre vostè i la seva dona, senyor Krupp? —li pregunta en Fleming inclinant el cap.

—Sí, és clar. —En Tom l’esguarda consternat.

—No s’han barallat, i la situació se’ls ha escapat una mica de les mans?

—No! Si ni tan sols era a casa, jo.

L’agent Fleming s’asseu a la butaca enfront d’en Tom i s’inclina endavant.

—Perquè les circumstàncies..., bé, hi ha una petita possibilitat que la dona que conduïa el cotxe, la que ha tingut l’accident, no sigui la seva dona.

—Què? —fa en Tom desconcertat—. Per què? Què vol dir?

—Perquè no portava cap tipus de documentació. De fet, en aquest moment no sabem del cert si és la seva dona, la que conduïa el cotxe, només sabem que el cotxe és el d’ella.

En Tom se’l queda mirant, esmaperdut.

—L’accident ha tingut lloc a l’extrem sud de la ciutat, a Davis Drive amb Prospect —continua dient l’agent, fent-li una mirada eloqüent.

—No pot ser —diu en Tom.

És una de les pitjors zones de la ciutat. A la Karen no l’hi haurien trobat a plena llum del dia, i encara menys anant sola quan ja era fosc.

—Sap algun motiu pel qual la seva dona, la Karen, pogués estar conduint temeràriament, a gran velocitat i saltant-se semàfors en vermell, en aquella part de la ciutat?

—Què? Com diu? —En Tom mira el policia amb incredulitat—. No pot ser que la Karen estigués en aquella part de la ciutat. Ella no condueix mai a més de la velocitat permesa, i no passaria mai un semàfor en vermell. —En Tom sent una onada d’alleujament i es desploma al sofà—. No és la meva dona —diu amb seguretat. Coneix la seva dona, i ella no faria mai res de semblant. Gairebé somriu—. És algú altre. Algú li deu haver robat el cotxe. Gràcies a Déu!

Torna a mirar l’agent, que encara l’observa amb gran preocupació. I llavors hi cau, i a l’instant li torna el pànic.

—Així, on és la meva dona?

3

Hauria de venir amb mi a l’hospital —li diu l’agent Fleming.

En Tom no acaba d’entendre què passa. Alça els ulls cap al policia.

—Perdoni, què m’ha dit?

—Que hauria de venir amb mi a l’hospital, ara. Necessitem tenir una identificació, tant si és positiva com negativa. Hem de saber si la dona de l’hospital és la seva dona o no l’és. I si no l’és, l’haurem de trobar. Vostè ha trucat al 911 dient que estava preocupat per ella —afegeix.

En Tom assenteix de seguida, ara ho ha entès.

—Sí.

Agafa a l’instant la cartera i les claus —amb mans tremoloses—, segueix l’agent cap a fora de casa i puja al seient del darrere d’un cotxe patrulla blanc i negre que està aparcat al carrer. Tot baixant carrer avall, en Tom es pregunta si algun dels seus veïns el deu estar mirant. Li passa pel cap un moment la imatge que deu donar, assegut al seient del darrere d’un cotxe patrulla.

Quan arriben a l’hospital Mercy, en Tom i l’agent Fleming entren per Urgències a la zona d’espera, sorollosa i atapeïda de gent. En Tom es posa a caminar amunt i avall pel terra llis i lluent mentre el policia busca algú que els pugui dir on és la víctima de l’accident. Mentre s’espera, l’angoixa d’en Tom va en augment. Gairebé tots els seients estan ocupats, i hi ha pacients en lliteres arrenglerades al passadís. Entren i surten policies i auxiliars de les ambulàncies, mentre el personal de l’hospital treballa sense pausa rere les mampares de vidre acrílic. Del sostre pengen unes pantalles de televisió grans on s’emeten una sèrie de vídeos soporífers sobre salut pública.

En Tom no sap què pensar. No vol que la dona ferida sigui la Karen. Pot ser que estigui molt greu. No suporta pensar-ho. D’altra banda, no saber on és ella i témer el pitjor... «Què coi ha passat aquest vespre? On és la Karen?»

Per fi, en Fleming el crida fent-li senyals des de l’altra banda de la sala atapeïda de gent. Ell se n’hi va corrents. Al costat del policia hi ha una infermera que fa cara d’amoïnada.

—Em sap greu —diu ella en to amable, mirant-lo i girant els ulls una altra vegada cap a l’agent—. Ara li estan fent una ressonància magnètica. S’hauran d’esperar. Crec que no trigaran gaire.

—Necessitem que ens identifiqui la dona —insisteix en Fleming.

—No interrompré una ressonància —diu la infermera amb fermesa. Dona una ullada compassiva a en Tom i torna a mirar l’agent—. Li diré què farem —diu—: tinc la roba i els efectes personals que portava quan ha ingressat. Els hi puc ensenyar, si vol.

—Seria molt útil —diu en Fleming mirant en Tom.

En Tom assenteix.

—Vinguin amb mi. —Els guia per un llarg passadís cap a una sala tancada, que ella obre amb una clau. Es posa a remenar en diversos armaris plens a vessar fins que treu una bossa de plàstic transparent amb una etiqueta i la diposita damunt d’una taula d’acer. Els ulls d’en Tom es fixen immediatament en el contingut de la bossa. A dins hi ha una brusa estampada que en Tom reconeix de seguida i l’envaeixen les nàusees. La Karen la portava al matí, quan ell se n’ha anat a treballar.

—Necessito seure —diu en Tom, empassant-se la saliva.

L’agent Fleming li atansa una cadira i en Tom s’hi aclofa feixugament, mentre mira fixament la bossa de plàstic transparent que conté els efectes de la seva dona. La infermera, que s’ha posat guants de làtex, en treu els articles amb cura i els deixa damunt la taula. La brusa estampada, uns texans i unes sabatilles de córrer. La brusa i els texans estan tots esquitxats de sang. A en Tom li puja una mica de vòmit a la boca, i se’l torna a empassar. Els sostenidors i les calcetes estan si fa no fa igual de tacats de sang. Una bosseta de plàstic a part, amb tancament hermètic, conté l’aliança i l’anell de promesa, i un collaret d’or amb un diamant que ell li va comprar pel primer aniversari de casats.

Mira amb incredulitat l’agent de policia, que és al seu costat, i diu amb veu esquerdada:

—Són d’ella.

L’agent Fleming torna a comissaria i es reuneix amb l’agent Kirton al menjador poc després. Agafen un cafè i busquen un lloc per seure.

—Així que el cotxe no l’han robat —diu en Kirton—. La dona conduïa el seu cotxe, doncs. Ves per on.

—No té gaire sentit.

—Devia anar ben col·locada.

En Fleming pren un glopet de cafè.

—El marit està en estat de xoc. Quan ha sentit on s’havia produït l’accident i com havia passat, no es creia que pogués ser la seva dona. Gairebé m’ha convençut que havia de ser algú altre. —En Fleming branda el cap—. S’ha quedat astorat quan ha reconegut la seva roba.

—Sí, la veritat és que moltes dones casades són addictes en secret, i el marit no en sap res —diu en Kirton—. Potser és per això que es trobava en aquella zona de la ciutat... Llavors s’ha col·locat i ha començat a al·lucinar dins del cotxe.

—Potser. —Calla un moment i pren un altre glop de cafè—. No se sap mai, amb la gent. â€

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X