PRÒLEG

DE VEGADES, TANT SE VAL EL COM

osem per cas que entreu a la meva habitació el dia que comença aquesta història. És impossible, sobretot perquè d’això, ja fa bastant i, per més que em sedueixi la idea, no tinc una màquina del temps. Si n’hagués tingut una a mà, hauria estat diferent. Però vaja, posem que sou aquí, amb mi. El primer que veieu és el mar perquè tinc la finestra oberta. Les cortines blanques onegen a banda i banda del muntant i fa olor de primavera. Som quasi al maig i fa una temperatura perfecta per anar despullada per casa, però d’ençà de l’episodi amb la Guàrdia Civil ja no faig aquestes coses. El problema és que l’altra finestra del dormitori dóna a la casa quarter i encara no prenen bromur amb el cafè del matí. Tampoc no és que tingui un tipàs de por..., és que tant de tio junt allí dins...

Segur que si doneu una ullada al voltant comprendreu per què vaig triar aquesta habitació. Té les millors vistes de tota la casa i, a més, molta llum. Més enllà de les finestres tot és mar, cel i algun núvol que va i ve; la brisa entra al dormitori, ho envaeix tot i després se’n va sense més ni més. És una habitació bonica, espaiosa, però molt senzilla. No hi ha gaires coses interessants aquí. A tothom li crida l’atenció que les portes i les finestres estiguin pintades de blau, però no és originalitat meva; una mera còpia d’una postal que algú em va enviar de Santorini. Aquesta illa no és Grècia, però és bonica. Està immersa en ple Mediterrani i encara no s’ha posat gaire de moda, de manera que la gent que hi ve és prou interessant. Però no en direm el nom, no fos cas que s’omplís de guiris amb sandàlies i mitjons o, pitjor encara, de paparazzis perseguint el famoset de torn.

La meva habitació és a l’últim pis i gairebé no està decorada, ni tan sols hi ha gaires mobles. Hi tinc un armari petit, de fusta, que jo mateixa vaig polir i vaig pintar de blanc. Va ser un drama pujar-lo fins al dormitori, però tinc uns veïns molt macos, que em van donar un cop de mà. Què més? Tot és molt senzill, quasi espartà. Un llit ampli amb llençols blancs de cotó, gens sexis per cert, una tauleta de nit que va patir una transformació semblant a la de l’armari, però que sí que vaig poder pujar sola. Si voleu mirar a dins dels calaixos, vosaltres mateixos, sóc molt avorrida. Ni joguines sexuals, ni revistes porno, ni tangues de cuir. Roba interior bonica amb alguna randa. És de l’única cosa que no m’he pogut desfer des del dia que vaig arribar. La tirada que tinc per la roba interior preciosa continua sent una d’aquelles coses que espero canviar però no ho aconsegueixo mai. Tornant al calaix, també hi ha una novel·la rebregada, Oda, de Valeria Férriz, que em va il·luminar la vida en un moment determinat i que no puc deixar de rellegir de tant en tant; també hi ha un quadern, un llapis, una foto... Sí, mireu, són els meus pares. Tothom ho diu, sóc clavada a la meva mare.

A l’armari hi ha una pila de vestits d’aquests folgats. Quatre de blancs, un de blau marí amb unes pedretes a l’escot que m’agrada especialment, però que vaig tacar amb lleixiu i que he hagut de pintar amb retolador Carioca. N’hi ha un altre de blau turquesa, dos de negres i uns altres de color coral, rosa, morat... Els fa una senyora del poble amb una màquina de cosir que sembla el DeLorean. Em fa l’efecte que si pitges molt aquell pedal t’envia de viatge en el temps; un dia d’aquests s’haurà de provar. La modista és la senyora Mercedes, el més semblant a una amiga que tinc aquí, una dona que troba que els de la llar del jubilat són una colla de joves passats de moda, amb això està tot dit. Les nostres sessions de safareig són una cosa així com la meva nova vida social. Totes dues cosim i garlem; que si la tal vol manar al cor de l’església, que si la de la botiga de llaminadures se’n menja més que no en ven, que si l’escombriaire és atractiu...

També m’ha fet un parell de jaquetes que m’encanten, per als dies en què aquí refresca, que em fan sentir embolcallada de llar. Ella no ho sap, però a l’hivern de vegades dormo abrigada amb una, més per beneiteria que per fred. Hi ha tardes que em convida a fer un cafè amb pastes i jo li porto confitura de tomàquet casolana, que la fa tornar boja. Es mira el pot amb els ulls entretancats i murmura que la nostra amistat arribarà lluny. És la turboàvia que totes voldríem.

Què més hi ha aquí? Res. Una calaixera, llibres, un tocadiscos antic que no funciona, una maleta..., ei, ei, ei! No! Aquesta maleta que hi ha a l’altell és un altre assumpte i no s’obre mai. Les mans quietes, que després van al pa...

Si continueu mirant, jo sóc aquí. M’acabo de dutxar i m’estic raspallant els cabells davant el mirall. Porto un d’aquests vestits folgats, aquest cop de color de maquillatge. El color de maquillatge és una cosa que esparvera el meu pare. Diu que és una invenció diabòlica femenina per fer tornar bojos els homes i així poder-los culpar de coses com no saber què és un blazer color nude, el vermell coral o el color rosa pàl·lid. Per a ell, al món, només hi ha quatre o cinc colors i probablement al seu cap n’hi ha dos que s’assemblen massa entre si.

Si em mireu, comprovareu que la meva cara no tradueix cap estat d’ànim. Solc adoptar una expressió força estoica, herència d’aquell moment de la meva vida en què tot m’era bastant igual. A més, no estic pensant sobre la magnitud del cosmos, ni sobre el karma, no sóc tan profunda. Més aviat medito sobre el fet que fa massa temps que no em tallo els cabells i que ja m’arriben a sota dels pits. Tenen el tacte d’un llit de palla, quin horror. Amb el que havia estat jo, amb els meus sèrums, les meves màscares naturals i els vernissos per tancar la cutícula capil·lar. Definitivament m’he ensalvatgit i sóc la versió rossa i humana de la cabra salvatge. Si la meva mare em ve a veure aviat, me’ls tallarà ella mateixa en un intent de fer-me semblar altre cop una persona urbanita i sociable. El mal és que ho fa amb les tisores de tallar paper i el resultat és, com a mínim, inquietant. Pobreta, no s’adona que això meu no té solució.

Com veieu, tinc els ulls verds, d’un color molt clar. Ulls de morta, així em deia una companya de l’institut que, a més de ser cruel, no es rentava les dents ni sota pena de mort, la molt porca. Una mica de morta sí que ho són, pel color, però m’agraden perquè els he heretat de la meva àvia, juntament amb aquesta casa. Mentre va viure, va deixar molt clar que la finca seria per a la seva néta gran, i aquesta vaig tenir la sort de ser jo. Val a dir que sóc l’única dona de la família. Els meus pares són fills únics i tinc dos germans grans. A ells, els va deixar el seu Fiat Cinquecento, emmerdat fins a dalt de tot, i el vestit de casament del meu avi... i a mi, totes les terres, sí, senyora. Àvia, tu sí que molaves.

El color daurat rogenc dels meus bucles és herència materna, com la resta. El nas petit i arromangat, la boca carnosa, les orelles, la forma del ulls, ametllats, i la disposició al biaix de les pestanyes... clavada a la meva mare, encara que espero no haver heretat la mania persecutòria cap a qualsevol gènesi de borrissol i la psicosi tradicionalista que la fa plorar d’emoció en veure la secció de bodes de l’Hola. A mi també em fa plorar... però sang.

Com podeu veure, mentre em passejo per l’habitació, vaig descalça. Gairebé mai no porto sabates, només me’n poso quan vaig al poble a comprar, més que res perquè no vull que m’assenyalin amb el dit i a costa meva es forgin llegendes ridícules sobre l’estranya forastera que va arribar un dia a l’illa, s’hi va instal·lar i no en va tornar a sortir ni es va posar mai més sabates. No sóc rara, no vaig d’especial; no sóc com aquells moderns que posen en perill la salut de les seves gònades amb cigarrets extra slim. Això no és postureig. El que passa és que tinc les meves manies i els meus plaers, com tothom. I m’encanta anar descalça. Em vaig passar una part de la infantesa emmurriada per haver de portar sempre sabates i fa poc que vaig redescobrir el gust que em proporciona notar el terra fred, la graveta del camí d’accés a casa o la sorra de la platja sota els peus. Hi ha gent que paga per fer aquestes coses en un recinte tancat, al qual anomenen «spa» i a mi m’espanta la idea de tenir-lo tan a prop i no fer-ho. No he de privar-me d’aquest plaer beneitó. He passat massa anys embrancada en vicis molt cars. Aquest no costa diners. No fa mal a ningú i, a més, en aquesta illa no hi ha perill de clavar-se cap xeringa.

Per cert, ho sentiu? A través de la finestra oberta es percep un murmuri de còdols sota els peus d’algú. Trec el cap. És el començament de la meva història, que ja arriba.

I PART

DE SECRETS

1

PASSAPORT

uan vaig omplir la maleta, ho vaig fer sense saber cap a on anava; només sabia que fugia. Heu sentit alguna vegada que tot el que havíeu volgut assolir se us havia fet gran? És una sensació horrible perquè tendim a pensar, de tant donar-hi voltes, que el que ha fracassat és un mateix. No és que la vida sigui molt puta, és que tu no has estat prou bo. Ara bé, com a veu de l’experiència us dic que aquest pensament és equivocat. Quan fas anys, la vida es comença a treure el vel amb què s’ha vestit i va deixant cada cop més pell al descobert; els misteris ja no ho són tant o, si més no, no et preocupen tant; potser perquè els anys despullen la vida i et despullen a tu mateix.

Però en aquell moment no podia relativitzar. Ho havia intentat i havia acabat amb una pressió al pit terrible que no em permetia respirar. M’ofegava. A la puta capital del món. Al cim de totes aquelles coses que un dia m’havia plantejat com un somni impossible. Allí dalt, notant que em moria asfixiat per unes mans invisibles.

Vaig trucar als meus pares des de l’aeroport. Em tremolaven les mans. Mai no m’havia trobat tan malament i quan ells em van preguntar què em passava..., no vaig saber respondre’ls res. Les coses m’anaven bé. Tenia més feina de la que un dia m’havia plantejat que aconseguiria; era reconegut, respectat, era un bon paio, què collons, tot i que durant les darreres setmanes m’hagués entestat a mostrar el contrari amb tanta força. Merda, quin fàstic això de jugar a ser un porc frívol quan no ho ets. Hi ha un moment a la vida per a cada cosa i no pensava portar-me com un carallot per impressionar ningú, perquè ja ho havia fet en el passat i sabia que el resultat era un Alejandro imbècil.

—No sé què em passa —vaig confessar al meu pare, que havia agafat el telèfon—. Però me’n torno a Espanya. No puc aguantar més això. No és per a mi. Em sobrepassa.

—Vejam, Alejandro..., fa molt temps que ets aquí. Alguna cosa t’ha hagut de passar. Estàs bé? És per això de la Celine?

—No. No ho sé. Pare, de debò, em cal sortir d’aquí.

—N’has parlat amb la Rachel?

—No. Ja sé què em dirà.

—I què et dirà?

—Que sóc un imbècil.

Vaig sentir la típica rialleta sorda del meu pare, aquella que se li escapava quan veia les coses amb molta més claredat que tu, però no t’ho volia dir.

—Vols dir que no necessites unes vacances? Has estat molt ocupat. Fa molt temps que no véns..., potser una visita t’aniria bé.

M’imaginava entrant a casa dels meus pares carregat amb les bosses de viatge que ni tan sols sabia com havia omplert. Em rebrien amb xivarri i abraçades, i tot i que allò podia resultar reconfortant en un primer moment..., alguna cosa els hauria d’explicar. Alguna cosa, no ho sé. Ells sempre parlaven de més i jo acabava encomanant-me’n. I no em venia bé haver de parlar d’aquella crisi vital que tots passem en algun moment de la nostra vida. Perquè... era això, no?

—Alejandro, truca a la Rachel i demana-li que t’aclareixi l’agenda una temporadeta. Et recollirem a l’aeroport i ens n’anem a...

—No, pare..., necessito fer això sol. Només truco perquè..., perquè no sé per què carai truco, cagondena!

Vaig sentir que la meva mare mirava d’arrabassar-li el telèfon, murmurant perquè no la sentís que ella ho podia fer més bé, sense parar de preguntar-me què em passava. Doncs no ho sé, mare. Em sembla que tinc el primer atac d’ansietat de la meva vida. Si em tornen a preguntar per la ruptura, si sento un cop més el flaix d’una càmera, si surto al carrer i em torna a envoltar una marea de gent impersonal, sense cares, esclataré.

—Tinc un... —Em vaig fregar la cara. Al meu voltant, l’ambient fred de l’aeroport s’anava omplint cada cop més de gent—. Tinc dies. Fins al juny o així.

—I doncs? No t’atabalis. Compra el bitllet.

—A on?

Es va quedar callat. La meva mare, que probablement tenia l’orella enganxada a l’auricular va exclamar: «A casa!!», però el pare es va escurar la gola i ho va solucionar.

—Agafa el bitllet cap a Barcelona. Buscaré un lloc tranquil on et puguis anar a... relaxar. Alguna cosa amb platja, què et sembla?

—Sí.

Em vaig sentir com una criatura. Com un nen petit que arriba a casa, anguniós pel que li sembla el problema més greu de l’univers i a qui els pares esborren els temors amb un entrepà de xocolata i una xerrada. Per l’amor de Déu... Alejandro, reacciona, què passa?

—T’envio les dades al correu electrònic.

—Pare..., jo...

—No passa res, Alejandro. Estàs sotmès a estrès. És normal que la sobreexposició et passi factura. Fa molt de temps que ets fora de casa i sempre ens expliques que la vida allí no acaba d’encaixar amb tu... Et pensaves que això no passaria? Ara trenques amb...

—No és per això. Com a mínim no..., no és només per això. Ho porto bé.

—Si ens expliquessis què ha passat...

—És que no en vull parlar.

Vaig sentir una remor de veuetes agudes al voltant meu i em vaig despenjar les ulleres de sol del coll de la samarreta, me les vaig posar i em vaig allunyar uns passos.

—Vinga, doncs... Dóna’m una estoneta. Et busco alguna cosa i t’ho envio. Vejam si t’agrada.

—Gràcies, pare.

—Als pares, no se’ls ha de donar les gràcies —va dir fent mofa—. Val més que em compris unes entradetes per anar a veure el Barça.

Tots dos vam esclafir a riure.

Quan vaig penjar, em vaig adonar que estava un xic més tranquil. Almenys em sentia més amo de mi mateix. Aquella pressió, el galop desbocat de dins del pit, desapareixeria quan em dediqués un temps a mi mateix. Sense res més que jo. Sense telèfons que sonessin cada cinc minuts. Sense haver de quadrar agendes ni tancar contractes.

El bitllet em va costar un ronyó. Com si m’haguessin clavat un cop de martell als ous, però no sé quin sentit té estalviar si no gastes en aquest tipus d’imprevistos. O d’urgències. Vaig passar per un caixer de la terminal, vaig treure diners, uns quants els vaig canviar a euros i, respirant fondo, me’n vaig anar cap al control de seguretat.

El missatge del meu pare va arribar abans que passés la porta d’embarcament. Adjuntava una foto d’una casa emblanquinada, amb finestres i portes pintades d’un color blau intens. «Un petit hostal a l’antiga, on els únics protagonistes són el mar, la brisa, la cuina tradicional i... tu.»

Doncs ja estava. Sense pensar-m’ho. De cap. Sense plantejar-m’ho. Sense saber amb seguretat si havia ficat el banyador a les bosses ni si hi portava una punyetera tovallola. De cap a una illa que no coneixia i que tenia pinta de poder-se recórrer caminant de punta a punta. A la quinta forca. Atrapada en el temps. Una illa on vaig trobar, sense saber-ho, la vida en tota la seva esplendor.

2

NO L’ESPERAVA

o m’agrada parlar del meu passat, aquesta és la veritat. Potser em continuo amagant. L’ésser humà és especialista a treure’s la culpa del damunt i a enfonsar el cap a terra com els estruços. En aquella època, en el moment en què comença aquesta història, navegava constantment a sobre de l’onatge de la fase de negació. Era conscient del que em carregava a l’esquena, de les experiències que acumulava i del que aquestes deien de mi, però en el dia a dia les tirava daltabaix a un bagul mental ple de coses sense importància. Minúcies. Jo ja havia canviat, no? Per què m’havia de continuar rabejant en les equivocacions que m’havien dut a aquella illa?

La meva història va començar a escriure’s de nou en el mateix instant en què vaig muntar el negoci. Em vaig aprofitar d’aquella estimació que em professa el meu germà mitjà per suplicar-li que m’ajudés a convertir l’antiga casa de l’àvia en un negoci rendible i... com que m’estima per damunt de totes les coses, ho va fer. Va ser ell qui va construir la web des de la qual vaig començar a erigir l’hostal. Era una pàgina molt maca, que vaig fer servir per intentar captar clientela, però fins que no em vaig ficar al món de les ofertes no van aparèixer els primers hostes... i a poc a poc tot va començar a rutllar. I encara sort..., condicionar la casa havia comportat un gran esforç, encara que econòmicament en aquell moment no em podia queixar. La sort havia estat al meu costat, com a mínim en aquest aspecte.

El cas és que uns clients el van recomanar a d’altres, la pàgina es va omplir de comentaris amables i de cop una cosa que m’havia plantejat com a font d’ingressos eventual em donava menjar tot l’any. Bé, això i l’hort que el meu pare m’havia ajudat a plantar a la petita parcel·la que hi havia darrere de la casa. Patates, tomàquets, carbassons, pebrots, enciams, faves, albergínies. Coses d’aquestes. Fins i tot havia pensat de comprar un parell de gallines i de tenir-les al pati del darrere, però sempre rebutjava la idea quan recordava que no són famoses precisament per la seva pulcra higiene. Aquella manera de viure tan en contacte amb la terra em va fer feliç. Va ser com concentrar-se tot d’un plegat en el que importava de debò, estar bé i eliminar tot l’accessori que m’entorpia la vida. El treball manual, llaurar l’hortet, collir les verdures, rentar la roba, cuinar... em va fer sentir útil. I viva. Em va fer sentir que podia començar de nou, que podia tenir una vida normal.

Vaig oblidar el que era viure en una gran ciutat. De la meva Barcelona natal i del meu Madrid adoptiu, vaig esborrar tots els records que m’hi vinculaven. Els taxis, la llum dels fanals, la remor de centenars de veus que conversaven sota la meva finestra, l’empedrat d’alguns carrers del centre, on els talons et feien alguna mala passada. Les botigues. Els restaurants. La música que sortia d’alguns locals i et convidava a entrar-hi. Les targetes de crèdit. Les riallades i les modes. La joventut. Tenir el món als meus peus i el brogit de la ciutat a l’orella. Tot va quedar enrere.

El primer any de l’hostal va ser difícil, vaig passar per fases diferents, algunes d’alegres, d’altres de tristes. M’ofegava en el mateix lloc en què en un primer moment havia aconseguit respirar a la fi. Em sentia sola. Com podia trobar a faltar una vida que no m’omplia? En aquell lloc tot em semblava avorrit i alhora intens. Però m’hi vaig acostumar. Si alguna cosa vaig aprendre en aquella època va ser que l’avorriment és una sensació capritxosa que desapareix quan un s’entesta que ho faci. Vaig apreciar el silenci i vaig aprendre a escoltar-me. Em vaig adonar que quan una està bé sola, la resta tant és.

Mirar el mar, pensar, escoltar la ràdio o fer compota, cantar, planxar, llegir, una mica de conversa de tant en tant... No necessitava res més. No sé si hauria pogut viure sempre així; de l’únic que estic segura és que aquell locus amoenus es va començar a esquerdar el mateix dia en què el vaig sentir arribar a la porta de casa.

En temporada alta solia tenir molta feina, però érem a final d’abril i, després d’una Setmana Santa prou atrafegada, estava sola a l’hostal, tranquil·la i immersa en les meves rutines. No esperava rebre hostes fins al juny; i malgrat que aquell any feia força calor, no tenia cap reserva confirmada. Res. Per això em va sorprendre sentir els passos d’algú que avançava cap a casa meva. Vaig baixar l’escala i vaig obrir la porta de l’entrada. Vaig veure que arribava una persona sola i vaig mig aclucar els ulls per distingir aquella figura a contraclaror, però no ho vaig aconseguir. Em vaig col·locar la mà com a visera..., doncs sí, oficialment era una més de la colla de la llar del jubilat; tenia interioritzades totes les seves tècniques de vigilància.

Mmm. Alt. Molt alt. Guapo. Feia temps que no rebia cap visita d’aquest tipus. El primer estiu a l’hostal havien vingut un parell de nois..., ostres!, van estar a punt d’endur-se’m al llit. Alhora. Un de moreno, alt i galant, i un de rosset malenconiós que taral·lejava Lana del Rey van ser els protagonistes d’unes fantasies prou esbojarrades, això sí, sense anar més lluny. Crec que va ser l’última vegada que vaig sentir alguna cosa de cintura en avall..., un suau pessigolleig quan flirtejàvem, però res més. Tancat per reformes. Però, per què pensava en allò? El so dels seus passos va fer que tornés dels meus pensaments. I a mesura que avançava per la sendera de còdols que donava accés a la casa, la figura d’aquell home de cop es va començar a fer més nítida. I carnal. Es va aturar i em va mirar. «Hos... pital. De bon veure? No, Maggie, era una bomba...!»

Em podria burlar de mi i dir que m’havia convertit en una senyoreta impressionable que fins i tot s’havia marejat quan el va tenir al davant, però el cas és que em vaig sentir un pèl incòmoda, com fora de lloc. Estava habituada a viure sola, diré en defensa meva. I tenia el dia ganso. Jo em passava l’estona recollint naps, carbassons i cogombres a l’hort. Prou excuses, era de carn i ossos, portava una bata que semblava un sac i no em tallava els cabells des de l’era glacial. Havia perdut el costum de relacionar-me amb homes que em semblés que ho eren. No tenia interès eroticofestiu per cap dels meus veïns amb tita, que s’havien convertit en mers companys d’illa. De manera que allò de trobar-me de cop i volta algú que a primer cop d’ull em semblava atractiu em feia recordar una Maggie coqueta, que flirtejava, que sabia entaular conversa amb un home interessant... i em va impactar. Gairebé la tenia oblidada.

Qui devia ser? Quina monada! Coneixia tots (o quasi tots) els veïns del poble, i no, no era el nou carter. D’on havia sortit? Com havia arribat fins aquí? Era real? Al·lucinacions provocades pel suavitzant de la roba? Ximpleria primaveral? Potser havia sortit directament dels meus somnis humits per alegrar-me la vida. O m’havia tornat boja i començava a tenir visions psicòtiques. «Fa massa temps que estàs sola», em vaig dir, «deu ser un client». Em vaig estintolar al marc de la porta i vaig somriure amb cortesia, però no em vaig fixar si em tornava el gest perquè em vaig quedar bocabadada mirant les dues bosses de viatge Louis Vuitton, model Keepall 55 amb bandolera, de lona Damier Ebène, que duia a sobre. Molt cares. Sabria, aquell noi, que allò no era el Four Seasons?

Quan es va aturar davant meu em va semblar que el tenia perillosament a prop i vaig fer un pas enrere per deixar-lo entrar. Era enorme, però no enorme com l’Arnold Swa..., Scha..., com el Sylvester Stallone, vaja. Era més aviat enorme com un atlant a qui jo hauria deixat sostenir de bon grat la meva volta celeste. I el que hagués volgut. Devia fer prop d’1,90, si no més. Tenia les cames llargues, la pell morena i un coll que clamava que el recorreguessin amb la punta de la llengua. «Per l’amor de Déu, Maggie, tranquil·litza’t...» Cintura estreta i esquena ampla, cabells curts, castany fosc, molta quantitat. Portava una tallada de cabells que li devia haver costat molta pasta. Potser fins i tot havia hagut d’empenyorar el seu primogènit. Aquella tallada de cabells era cosa d’un estilista que s’havia preocupat d’estudiar-li les faccions abans de passar a les tisores. Un estilista molt bo, diria. Vaig aturar l’anàlisi. Massa violació visual de moment. Instant de contacte verbal. Processar frase cortesa. Somriure i...

—Hola.

—Hola —va respondre al somriure una mica sec i forçat—. Ets la mestressa?

—Sí —vaig dir amb un somriure comercial als llavis.

Vaig anar cap al petit taulell i vaig obrir el llibre de reserves, un pèl torbada; quan va parlar aquell home alguna cosa em va tremolar a dins, vibrant. La soledat m’havia convertit en una pervertida bavosa i escalfeïda, quines coses. Es va treure les Ray Ban Wayfarer i em va mirar fixament amb aquells preciosos ulls foscos. Vaig estar a punt de gemegar. Per què cony em mirava d’aquella manera?

—Et puc tutejar? —va murmurar.

—Evidentment. —«I lligar-me al llit també, tresor.» Calla, vaig ordenar a la meva neurona desfermada.

—No sé per què m’imaginava que la mestressa seria una...

—Una velleta fent punt de creu a tocar d’una pila de geranis, no? —li vaig deixar anar, picada perquè era el comentari habitual.

—Més o menys. —Va riure. Vaja. Déu n’hi do, amb aquest somriure podria il·luminar el món, redéu!—. Quants anys tens? Vint?

—Vint-i-nou, però gràcies per la part que em toca. —Em vaig enrojolar. No crec que fos un compliment. No tenia pinta de dona atractiva a punt d’entrar a la trentena. Més aviat de fan de la boyband de torn amb una bona davantera. Què hi farem!

—M’han dit que llogues habitacions.

—Sí. —I quan vaig fer el gest d’assentiment, em vaig sentir com un camell a punt de vendre part de la mercaderia.

—Fantàstic. —Va deixar les bosses a terra.

Celles poderoses. Mentó ben definit. Llavis insinuants. Hosti..., Déu s’hi havia aplicat amb aquell espècimen humà. Mmm..., quina pell tan bonica. Tenia un color torrat preciós. De sobte, em vaig adonar que feia massa minuts que me’l mirava. No volia semblar una tarada, tot i que probablement ho era, de manera que vaig tornar al llibre de registres, amb el llapis a la mà, i vaig començar a colpejar-ne els fulls, tota nerviosa.

—Vejam..., no tinc ningú, o sigui que et poso a la que té quarto de bany particular? És una mica més cara, però... —«Però no crec que t’importi quan t’has gastat els diners que segur que t’has gastat en aquesta tallada de cabells, malànima.» Però no, no ho vaig dir. Només ho vaig pensar.

—Tant hi fa —va dir ell, determinat.

—Ja. —I tant, portava dues bosses de viatge Louis Vuitton—. Doncs són vint euros la nit. Trenta-dos amb pensió completa.

Em va mirar estranyat i va posar els colzes a sobre del taulell. Potser li semblava barat. Potser li havia de cobrar el doble, per llest.

—Ens coneixem? —va murmurar mig aclucant els ulls.

—No, no ho crec. —Ni tan sols me’l vaig mirar.

—No et sono de res?

—Doncs... no. Has estat aquí abans? —«Com si no me n’hagués recordat...» Va afluixar la tensió de les espatlles i va fer que no amb el cap. Però vejam... com podia haver oblidat que l’hagués vist? Feia anys que estava reclosa en aquella illa, i no... per allí no hi havia homes com ell. A tot estirar, dos dels guàrdies civils tenien el seu què i s’entestaven a passejar-se tots cofois davant meu si em veien pel poble. Vaig respirar fondo...

—Em recomanes que mengi aquí? —va respondre sense contestar a la meva pregunta.

—És clar. Al poble, els restaurants són cars i serveixen un peix que fa tant que és a la nevera que ha tingut temps d’aprendre idiomes i tot.

Va somriure per educació a aquell intent de fer gràcia i com que jo em vaig avergonyir d’aquell acudit tan dolent vaig mirar d’esquivar-li la mirada.

—Doncs mira, el que busco és calma; no em faria res entrar en coma.

—Escolta, véns al lloc indicat. —Me’l vaig tornar a mirar—. Una cosa que sí que hi ha aquí és tranquil·litat i intimitat. —«Què!? A què treu cap això de la intimitat, no et fot, Maggie?» Déu meu, estava nerviosa. Per què?

—La platja és a prop? —va preguntar després d’escurar-se la gola amb un so d’allò més sexi.

—Un petit passeig i ja hi ets. Molta gent lloga un cotxe, però aquí no n’hi ha. S’han de desplaçar a l’illa del costat, llogar-lo i portar-lo en el transbordador.

—De fet, m’agrada caminar. No tinc pressa per arribar enlloc.

«Doncs per no tenir pressa, tens pinta de ser capaç de portar-me ràpidament a l’orgasme, vaja.»

—Si algun dia en tens, aquí hi ha una moto. —«I tu em poses com quan l’engego. Grrr. Maggie..., últim avís: deixa de ser una porca pervertida.»

—OK. T’he de deixar algun dipòsit? —Es va humitejar els llavis.

—Depèn, quant de temps et quedaràs?

Es va ficar la mà a la butxaca del darrere dels texans i en va treure la cartera. Era de mal gust mirar-ne el contingut, però no vaig poder evitar de donar una ullada a aquella bitlletera de Prada, més que res perquè volia desviar la vista d’aquells maleïts llavis; Verge santíssima. Era absolutament necessari ser tan guapo? Valia més mirar-li el contingut de la cartera que violar-lo amb els ulls, no? Hi duia moltes targetes, entre les quals, una American Express, uns quants dòlars, una estampeta? i... Oh, valga’m Déu, era un bitllet de cinc-cents euros, allò? Vaig tossir i vaig mirar cap a un altre lloc, però el va treure i el va deixar al taulell.

—Amb això en tinc com a mínim per a quinze dies, no?

Vaig agafar una calculadora enorme del calaix, la vaig posar allí al damunt i vaig començar a fer comptes. Vaig assentir. Em va incomodar aquella ostentació de poder econòmic. Amb les bosses de viatge, la cartera i aquella pinta de dandi ja m’havia quedat clar. Què seria el següent? Ensenyar-me la cigala amb un bany d’or de divuit quirats?

—M’has de deixar un moment el DNI —li vaig demanar, tensa.

—No el tinc a mà. Et serveix igual, el passaport?

—Sí. —«I tant, passaport, el DNI dels rics», vaig pensar.

El va obrir cap a mi, el vaig agafar i vaig apuntar el seu nom al registre, a la casella de l’habitació amb bany independent. Vaig fer una creu a la casella de pensió completa. Alejandro Duarte Müller. Un nom bonic. Quan li vaig tornar el passaport em continuava mirant com si esperés alguna reacció per part meva i... em vaig torbar.

—Si vols, et puc ensenyar l’habitació.

—Seria perfecte. —I va somriure com si donés per acabada una prova que hagués passat sense problemes.

Li vaig fotocopiar el passaport (sí, tinc una fotocopiadora; i sí, m’he fotocopiat algun cop la cara, les tetes i el cul) i va firmar el poc paperam que havia d’omplir per al check-in. Després li vaig indicar, amb un gest, que m’acompanyés, i va recollir les caríssimes bosses del terra de mosaic de la «recepció».

—Molt vintage tot, oi?

—Tornada als orígens. No cal res més.

—No?

—Una setmana aquí fa que la resta del món deixi d’existir.

—Tant de bo tinguis raó.

Potser no tan increïblement perfectes, però en una altra època havia allotjat persones com ell. És una cosa que intuïa quan els veia aparèixer (si bé quan el vaig veure a ell només em vaig poder fixar que tenia molt bona planta i en la marca de les bosses que duia). Fugia. Un noi jove, sol, en una illa que no estava de moda i menys en temporada baixa. No tenia pinta d’escriptor en recés espiritual; d’aquells també n’havia tingut un parell: sàtirs, bevedors de vi, intel·lectuals silenciosos, i fins i tot havien vingut unes noies maquíssimes amb qui havia pres alguna copa al porxo, amanida amb anècdotes que segur que després quedarien plasmades en algun dels seus llibres. Però aquest...

L’Alejandro fugia. D’algú, d’alguna cosa, d’un problema a què no trobava solució o d’un repunt de feina massa estressant, d’aquests que amenacen de deixar una migranya crònica. L’Alejandro fugia d’alguna cosa com vaig fer jo quan vaig arribar aquí.

Perduda en aquestes hipòtesis, no em vaig preocupar que em veiés les plantes dels peus, ennegrida després d’hores de caminar amunt i avall sense sabates. Aleshores, el cavaller que em seguia a uns graons de distància devia veure en 3D i panoràmica uns apèndixs dignes d’un hòbbit, però quan em vaig girar, l’Alejandro mirava a terra. En fi, si es quedava cinc-cents euros, vull dir, quinze dies, ja ho veuria. Al cap del dia estaven per fer-ne sopa.

El vaig portar a la millor habitació de la casa, just a sota del meu dormitori. Era senzilla com totes les estances, però estava impol·luta. Allò de netejar era una de les tasques que, si la feia sobre net, em relaxava i no em deixava pensar gaire en res en concret. Hi tenia un llit de matrimoni amb ferro forjat a la capçalera, i als peus, un petit divan, una tauleta amb dues cadires a tocar de la finestra i un armari d’obra; el quarto de bany enrajolat de blanc, amb una banyera funcional i el terra de tauler d’escacs. Tot tenia aquell aspecte vintage amb què els darrers anys decoraven moltes botigues a Madrid, encara que en aquest cas no hi havia res fals, només estudiat.

L’Alejandro va mirar tot al voltant i va somriure. M’hauria jugat la mà dreta (amb la qual faig totes les coses importants d’aquesta vida) que era just el que buscava. Un racó apartat i bufó on retirar-se a pensar que guapo que l’havia fet el cosmos. Li vaig estudiar amb ull clínic els texans Levi’s 501 foscos. Li devien haver costat uns cent vint euros. Portava unes Converse negres, però d’edició limitada amb algunes tatxes. Li devien haver costat menys de cent euros? No ho crec. La samarreta blanca gastada tenia pinta de ser de marca. Una peça cara i amb estil. Prada? M’hi vaig acostar dissimuladament i vaig reprimir la temptació de tocar-ne el cotó. El que era clar és que pertanyia a una col·lecció creuer...

—Doncs aquesta és l’habitació —li vaig dir, amb els braços fent nanses.

Va treure de la butxaca un telèfon mòbil d’última generació i va somriure. Ostres, era enorme! Es portaven així ara? El meu últim mòbil era molt i molt més petit.

—No hi ha cobertura? —em va preguntar.

—Generalment, sí, però va i ve, segons el lloc de la casa. Si has de fer alguna trucada, tinc un telèfon a la recepció. —Va assentir—. Si vols qualsevol cosa, crida’m. De tota manera, si vaig al poble, t’avisaré. Tinc l’habitació al pis de dalt; és l’única que hi ha, però durant el dia sóc a baix. —Va deixar les bosses damunt del llit i les va obrir—. Solc tenir el dinar a punt a les dues, però si tens gana o et ve de gust alguna cosa pots passar per la cuina a qualsevol hora. Així és més còmode per a tots dos.

—Va bé. —Va somriure.

—Ets al·lèrgic a alguna cosa?

Va treure unes samarretes i les va col·locar al prestatge del petitíssim armari. Marc Jacobs, Chanel, Gucci i Yves Saint Laurent. Eren al·lucinacions meves o aquell paio portava més dissenyadors a la maleta que l’edició especial de Vogue Colecciones?

—No sóc al·lèrgic a res, però no tinc costum de menjar greixos trans.

—Greixos què? —«Però en quin idioma parla aquest home?»

Em va mirar.

—Saps una cosa? Tant me fa. M’agrada tot. Sóc de vida.

Es va picar el ventre pla. Potser era de vida, però tenia cos de passar-se hores al gimnàs esculpint aquell maleït pectoral que m’excitava un munt. Em va enxampar amb els ulls clavats en aquella part del seu cos i amb una ganyota vaig dissimular, mirant-me les ungles, per cert, plenes de merda.

—Doncs bé, m’imagino que et voldràs instal·lar i estar una estona sol, de manera que... —Me’n vaig anar cap a la porta.

Uns dits em van envoltar el canell. Dits llargs, morenos, masculins, que em van pressionar la pell fins a deixar-hi una suau empremta blanquinosa. Sensació càlida. Un esclat a l’estómac. Terminacions nervioses recuperant-se, connectant-se fins a teixir un mapa de pessigolles damunt de la pell. Vibració. Explosió de vida. Cèl·lules que es descloïen, florien, s’obrien com rosetes de blat de moro. Foc als meus ulls i a dins de l’estómac. Connexió.

Li vaig mirar els dits i ell em va mirar la mà, que queia lànguida entre aquests. Un sol frec, gairebé casual, i una pulsió elèctrica m’assotava com una galleda de gel que es fongués recorrent-me l’esquena. «Alejandro, merda, no fotis. Digue’m que no has vingut per quedar-te o per fer-me mal. Digue’m que no tornaré a sentir una merda, perquè sóc feliç d’ençà que sobrevisc i no visc, i que tot està com adormit. Alejandro, sisplau, t’acabo de conèixer, no siguis important. No et converteixis en una ferida de les que fan mal. No em vegis per dins, mai. Vine, fuig, busca’t però vés-te’n tan bon punt t’hagis trobat. Ignora’m. No em miris. No em miris com ho fas ara. Deixa’m. Deixa’m anar.»

Però... què cony passava? Vaig agitar la mà i em vaig deixar anar de la seva.

—Perdona, no sé el teu nom —va mussitar.

—Maggie —vaig contestar.

—Maggie?

—Magdalena, però tothom em diu Maggie.

—Maggie..., tens televisió? —Va somriure.

—No. Només un reproductor de CD i un tocadiscos que no funciona.

—Compres el diari? Revistes?

Vaig recordar la col·lecció de revistes Vogue i el temps que feia que no en fullejava cap..., tot el que em devia haver perdut..., potser a la fi s’hauria complert l’amenaça i tornarien els texans rentats a la pedra i les muscleres. En aquest cas, em reclouria a la meva illa i no en sortiria mai més. Li vaig somriure:

—No. Res d’això. Si hi ha una hecatombe nuclear ja me n’assabentaré.

Em va respondre a allò amb un altre somriure i va assentir.

—Tens tota la raó.

Vaig baixar a poc a poc les escales, escoltant com l’Alejandro col·locava les seves coses a l’armari. Vaig anar cap a la recepció i vaig guardar els cinc-cents euros a la caixa forta que tenia a sota d’una fotografia en blanc i negre de la cala més famosa de l’illa.

Després em vaig asseure a la cuina respirant profundament i vaig mirar de tranquil·litzar-me. Tant de bo m’hagués pogut amagar sota pany i clau.

3

A L’ALEJANDRO, SE’L VEU FELIÇ

am dinar junts, però no vam tenir gaire conversa. Estava concentrada a no semblar una tafanera obsessiva. Un noi tan guapo com ell devia estar cansat de tenir ties bavejant al voltant seu. I que consti que jo no ho feia... només escodrinyava. Allò d’agafar-me el canell m’havia deixat una sensació estranya. Admeto que no estava obligava a dinar amb ell. Normalment deixava els hostes al seu aire, els servia a l’habitació o a la sala i menjava qualsevol cosa dreta a la cuina, però vaig convidar l’Alejandro a seure amb mi al meu lloc preferit de la casa, on encara conservava la taula de fusta on pastava la meva àvia quan jo era petita. El terra tenia més de cent anys, perquè aquella casa abans havia estat dels seus pares. Un terra dels que ja no es fan, preciós. Ell no sabia que no era l’habitual i jo em vaig dir a mi mateixa que, com que començava a notar que perdia el cap, valia més tenir companyia. Tal com deia, no hi va haver gaire conversa. L’Alejandro només va alçar la vista del plat una vegada per preguntar-me què hi havia al cuscús que menjàvem.

—El bullo amb caldo de pollastre casolà i després hi afegeixo la pastanaga lleugerament saltada, tomàquet sec, panses i espàrrecs de marge.

—I espècies?

—Sí, una mica de canyella, coriandre, all en pols, ceba, llimona i una culleradeta de mostassa. Una recepta meva. T’agrada?

—És increïble —va murmurar mentre abaixava la mirada cap al plat.

«Increïble.» Em va fer sentir bé, com si després de dos anys, recuperada, sense contacte amb homes, sense relacions socials complicades, l’opinió d’un desconegut servís per constatar que tot tornava a ser a lloc, que jo era útil i podia fer les coses bé. Vaig respirar fondo. Aquesta sensació sempre té dues cares, i quan s’esfuma, tot torna a ser molt gris.

Després de dinar li vaig oferir cafè o postres, però només va voler una ampolla d’aigua i va desaparèixer rumb a la seva habitació. M’hauria agradat proposar-li una passejada per l’illa a la caiguda del sol per ensenyar-li’n les zones més boniques, però em moria de vergonya. D’on sortia que em vingués de gust una companyia que no fos la de la senyora Mercedes? No necessitava ningú. Que encara no havia après la lliçó? Potser m’hauria de comprar un lloro... o un mico.

Em vaig entretenir. Si he de ser franca, em vaig obligar a continuar les tasques que m’havia fixat abans no hagués comparegut ell. Qui devia ser aquell Alejandro Duarte i per què m’interessava saber-ho?

A la tarda, va passar per la cuina mentre feia la pasta per a unes panades i em va preguntar, tot tímid, si tenia una mica de fruita. Em vaig rentar les mans i li vaig donar un bol amb cireres, un préssec i uns quants maduixots, que l’Alejandro va rebre al·lucinat, com si acabés de crear una nebulosa amb els meus propis dits. Angelet. Doncs m’hauria de veure cosir. Bé, potser valia més que no, que a mi em semblava que hi tenia la mà trencada, però era perquè sempre he estat molt optimista en aquestes coses.

—Gràcies —va dir mentre jo tornava a enfonsar les mans a la pasta.

—De res. En tens més a la nevera. No facis compliments. El millor que ara no hi hagi més hostes és que tindré la màniga ampla amb tu. —Em vaig apartar els cabells amb el dors de les mans enfarinades i vaig bufar per decantar un ble que s’havia deixat anar i em feia pessigolles al front—. Coi de cabells.

L’Alejandro es va acostar, va deixar la fruita al banc de la cuina, em va agafar el ble de cabells i me’l va col·locar darrere l’orella.

—Així més bé, eh que sí?

«Eh que sí? Eh que sí? Eh que sí?» Eco. Parpelleig. Llums. Em vaig quedar mirant-li els dits i la memòria em va retrocedir a l’última vegada que un noi m’havia apartat els cabells de la cara. En una discoteca, als lavabos, en una situació molt diferent. Ell empenyia cap al fons de la meva gola i jo em preguntava quan em tocaria a mi passar-m’ho bé. Vaig pestanyejar, nerviosa. Què carai passava amb aquell tio?

—Vols un got de llet amb canyella? —li vaig preguntar per canviar l’atmosfera.

—No et vull molestar. Estàs aquí treballant i jo...

—No és molèstia. Forma part de la meva feina que tinguis tot el que et vingui de gust.

—Sona bé –va mussitar. Em vaig tombar cap a ell arrufant les celles i va somriure—. Perdona.

No vaig contestar. Em vaig rentar les mans i vaig agafar de la nevera una gerra de llet amb sucre i canyella. Li’n vaig servir un got gran perquè no em va passar pas per alt el cop d’ull que hi va clavar; segur que la seva mare n’hi preparava quan era petit, a l’estiu, i el seu paladar va assaborir el record d’un temps feliç. Quan som petits tot ens resulta més dolç, més bo i més nou. M’ho va agrair i se’n va anar. Tot i que em vaig girar cap a la pasta que treballava, estava pendent de cadascun dels seus passos. Vaig tancar els ulls i em vaig centrar a escoltar; va deixar el bol i el got al costat d’una de les cadires del porxo, va tornar sobre els seus passos, va pujar a l’habitació i en va baixar amb una cosa a les mans. Un llibre, vaig pensar. El vaig imaginar fent lliscar els fulls entre els dits, estic segura que va sospirar i després va prendre un glop de llet. Juraria que al cap d’un moment va somriure, però els somriures són sords. Hi ha poques coses que m’agradin més que un home guapo llegint. I que sap gastar una broma. I que fa metre noranta.

El dia va ser tranquil com ja era costum. Vaig arreglar l’hort, vaig collir un parell de tomàquets, cebes i pebrots vermells i verds. Vaig fer una samfaina casolana i vaig estendre uns llençols. Quan vaig passar davant del porxo amb la intenció de parar taula, continuava assegut, llegint. Al sopar tampoc no hi va haver gaire conversa. Amb prou feines un «Des de quan tens el negoci?» o «Fa molt bon temps». Em va ajudar a desparar taula, em va alabar la traça que tenia a la cuina i, després de donar-me les gràcies per tot, se’n va tornar a l’habitació. Sense tocar-me. Sense evocar cap sensació nova. Deixant-me més tranquil·la.

De què devia fugir? O de qui? D’això, jo en sabia un niu. De fugir de coses que m’anaven grans. En fi..., l’Alejandro també semblava que tenia una necessitat imperiosa d’estar sol, com m’havia passat a mi en arribar aquí. Quan una persona es llepa les ferides busca un racó on no pugui arribar la mirada de qualsevol. Potser gaudia del silenci, de la soledat, de sentir que aquí estava fora de perill dels problemes.

Recolzada a la recepció, vaig mirar amb una ganyota el llibre a què m’entregava cada nit. Les pàgines d’una novel·la són un bon lloc on refugiar-se, per fer amics que, encara que han de desaparèixer quan la tanquis, sempre queden una mica en tu... però em venia de gust una conversa real. Vaig mirar el rellotge i vaig despenjar el telèfon per trucar a la meva mare, que va respondre en un to suau i tendre. «Mare...» Vaig tancar els ulls. No hi ha res com una mare per reconfortar-nos. Per més que puguem sentir que alguna vegada no ens van entendre o que les vam decebre.

—Hola, bonica —va murmurar.

—Hola, mare.

—Quin temps fa aquí? Encara fa fresca?

Les mares i la seva obsessió per la climatologia.

—Comença a fer calor. Ja tinc un hoste.

—Només un?

—Sí, un noi. Un noi jove.

Vaig jugar amb el fil ondulat del telèfon i ella va deixar anar un so que evidenciava que allò no li semblava, ni de bon tros, tan emocionant com a mi. Ella trobava que el món exterior era una trampa mortal per als seus cadells...

—Ai, Maggie, no sé com no et mors de por entaforada en una casa amb un desconegut.

«Amb aquest desconegut m’entaforaria jo fins a l’infern només per veure’l suar.»

—Mare, sisplau..., si fos com tu, tindria agorafòbia! —Vaig riure.

—És guapo?

—Que ràpida que ets fugint d’estudi. Et diré que, si més no, li agrada el menjar que faig.

Es va posar a riure.

—Això és que sí. Un hoste guapo que intentes guanyar-te per l’estómac.

—Sí, és guapo; però no, no intento guanyar-me’l. —Em vaig enrojolar—. No el conec de res, per favor...

—Vés amb compte —em va aconsellar.

Els veïns que tenia més a prop vivien en una casa quarter..., estava tranquil·la. Sempre que no em tornés a passejar despullada davant de la finestra, tot aniria bé.

La mare va canviar de tema, com sempre que alguna cosa la preocupava, però sabia que les seves advertències caurien en sac foradat. Em va parlar dels meus germans. De la meva cunyada. No entenia per què no volien tenir fills... Ella hauria estat una bona àvia. És clar que allò era una decisió molt personal. Vam compartir una recepta que havia apuntat del canal sobre cuina i ens vam acomiadar desitjant-nos bona nit i repartint petons per als altres. Ja està, Maggie..., ja has tingut el teu contacte setmanal amb el món exterior.

Quan pujava les escales cap a l’habitació, vora les dotze de la nit, vaig veure l’Alejandro a través de la porta entreoberta. Seia a l’ampit de la finestra i mirava cap a fora amb expressió de quietud. Em va semblar que somreia. I sense saber per què, jo també vaig somriure.

El que vam sentir l’Alejandro i jo quan ens vam conèixer es podia definir amb una paraula: «connexió». Teníem massa coses en comú perquè el cosmos no se n’adonés i ens ho fes notar a l’estómac.

4

SAVIS CONSELLS D’UNA VELLA MODISTA

endemà al matí, l’Alejandro es va llevar a les onze. Va baixar a la cuina gairebé a rodolons, amb els ulls i els llavis inflats de son, es va asseure en una cadira i es va deixar anar sobre la taula. Estava impressionant. Portava una samarreta blanca i uns pantalons primets de pijama blau marí. Em va encantar que baixés d’aquella manera a esmorzar; em va produir una sensació de confiança i tendresa que potser estava lluny de ser real.

—Quants dies he dormit? —va preguntar amb el front damunt la fusta de la taula.

—Dos dies sencers amb les seves dues nits —li vaig respondre, enjogassada.

Va alçar el cap, alarmat.

—De debò?

—És clar que no. Vols cafè? —li vaig oferir.

—Tu ja has esmorzat?

Feia tres hores que remenava per casa. Em sorprenia que no s’hagués despertat amb el soroll que havia fet sense voler aquell matí.

—He esmorzat fa un parell d’hores. Què et ve de gust?

—Doncs... un cafè —va respondre, mirant cap a la finestra.

—Amb llet?

—Sí, però deixa-ho..., jo puc...

Vaig agafar la cafetera italiana i vaig llençar el sobrant fred per netejar-la i preparar-la altre cop. Es va aixecar i se’m va acostar. Valga’m Déu, que alt que era.

—No, no, ets el meu hoste. Els hostes no cuinen.

—Doncs, si més no, deixa’m fer el cafè. Necessito sentir-me útil.

—Si haig de llaurar l’hort o fer alguna cosa, ja m’ajudaràs. De moment, deixa’m fer l’esmorzar.

—De debò que m’estimo més participar..., no m’agrada no fer res.

—Doncs llavors no has vingut al lloc adequat. —M’hi vaig resistir.

—Vinga, Maggie —va fer amb un somriure—. Només és una cafetera.

—Fora de la meva cuina, ja!

Vam riure i forcejar amb la cafetera uns segons. Només de captar la seva escalfor i l’olor em vaig descuidar de respirar. Tan a prop podia apreciar el lleu record del seu perfum barrejat amb el de la seva pell. Feia l’olor d’aquells dies que no vols sortir del llit. Feia olor de... redéu, aquell home no feia olor de sexe ni de desig; aquell home feia olor d’intimitat. D’alguna cosa que és impossible que faci olor un desconegut.

Va acabar arrabassant-me la cafetera de les mans sense parar de somriure. Un somriure clar, esplèndid, natural. Aquell tipus de somriure que esperes d’una criatura, però mai d’un home guapo com ell. Em va deixar descol·locada perquè no recordava que cap home m’hagués somrigut d’aquella manera; estava acostumada a tractar i que em tractessin d’una altra manera. Les meves relacions amb el gènere oposat no havien estat el que se’n diu... «sanes». Vaig agafar aire, em vaig apartar un pas i li vaig preguntar:

—Et poso alguna altra cosa? Fruita, torrades, un tall de coca?

—No, de moment no. Només cafè.

L’Alejandro era d’aquells homes que acompanyaven el cafè amb silenci, que miraven a la llunyania, que meditaven, que llegien, que pensaven abans d’actuar. Ho sabia encara que no el conegués de res, i la seguretat em va espantar.

—He d’anar al poble, vols res? —Em vaig treure el davantal i el vaig penjar darrere la porta.

—No, gràcies.

D’esquena, li vaig mirar el cul. Dur, massís, petit. Mmm... Un petit pessic estaria molt fora de lloc? Ai, Senyor, què em passava?

—Potser trigaré una mica. Vull anar a veure algú. Si d’aquí a una estona et ve de gust, tens coca casolana en aquesta plata i pa del dia a la panera; rodelles de tomàquet a la nevera i l’oli, aquí. Hi ha una còpia de la clau de la casa al test de l’entrada. Tanques i te’n vas. Tornaré a l’hora de dinar, però si hi ha una urgència i m’has de localitzar, pregunta pel poble i et diran on sóc.

—No tinc cap urgència planificada. Només un cafè. —Em va picar l’ullet i es va inclinar cap al banc, barallant-se amb la cafetera.

—És de les d’abans —vaig dir mentre sortia—. Aigua a sota, cafè a la peça en forma d’embut.

—Ah, ja... —vaig sentir que murmurava amb fascinació.

Però... no era molt confiada si deixava la casa en mans d’un desconegut? Hi podia calar foc, o ocupar-la, o canviar-ne els panys i no deixar-m’hi entrar més. Potser era un pervertit sexual que em robaria les calces o s’emprovaria els meus vestits o..., també podia tenir sort i quan tornés trobar-me’l despullat al meu llit.

La senyora Mercedes em va rebre amb entusiasme, tot i que aquell dia no li vaig portar confitura. Un dels nois de la casa quarter li havia dit que tenia un nou hoste, que era molt alt. Allò era un poblet i qualsevol notícia corria com la pólvora. Quan em vaig clavar una estella de l’armari en polir-lo, mig poble va venir a la porta de casa per mirar de treure-me-la. Però em penso que llavors encara era molt recent l’episodi del meu nu i l’esvalot del tercer pis de la casa quarter. La senyora Mercedes, per descomptat, no s’acontentava amb els rumors que corrien sobre l’Alejandro. Ella en volia totes les dades, però dissimulava estupendament la curiositat.

Em vaig asseure al seu costat en un balancí, em vaig treure les sandàlies i, mentre esperava les seves preguntes, li vaig donar una bosseta de pedretes negres irisades.

—Quedarien precioses en un vestit paraula d’honor —li vaig dir.

—T’agrada aquesta roba? —Em va ensenyar un retall negre—. Brilla una mica.

—Sí, és molt bonica.

—Doncs el farem amb aquesta. Acosta’t.

Em sabia les mides de memòria, de manera que vam continuar amb el nostre pla d’ensenyar-me a cosir-lo jo mateixa. Em vaig dedicar al patró i ella es va acomodar a la butaca amb els braços encreuats damunt la panxa. Li vaig fer una miradeta. Doncs, vinga...

—I què, és guapo l’hoste?

—Sí, senyora Mercedes. És guapíssim.

—Ho dius de de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X