Agraïments

Gràcies a:

Tota la gent de Vintage, per la vostra dedicació i professionalitat. M’inspireu constantment amb la vostra experiència, el bon humor i el vostre amor per les paraules.

Anne Messitte, per la fe que tens en mi. Sempre estaré en deute amb tu.

Tony Chirico, Russell Perreault i Paul Bogaards, pel vostre valuosíssim suport.

El meravellós equip de producció, l’editorial i el de disseny que ha dut a terme aquest projecte: Megan Wilson, Lydia Buechler, Kathy Hourigan, Andy Hughes, Chris Zucker i Amy Brosey.

Niall Leonard, pel teu amor, suport i guia constants, i per ser menys rondinaire.

Valerie Hoskins, la meva agent. Gràcies per tot, cada dia.

Kathleen Blandino, per la lectura prèvia i per totes les coses relacionades amb la web.

Brian Brunetti, una vegada més, pels teus valuosos coneixements sobre els accidents d’helicòpter.

Laura Edmonston, per compartir amb mi els teus coneixements sobre el nord-oest del Pacífic.

Professora Chris Collins, per il·luminar-me en el tema de la ciència del sòl.

Ruth, Debra, Helena i Liv, gràcies pels ànims i pels reptes plantejats, i gràcies per fer-me fer això.

Dawn i Daisy, per la vostra amistat i els consells.

Andrea, BG, Becca, Bee, Britt, Catherine, Jada, Jill, Kellie, Leis, Liz, Nora, Raizie, QT, Susi, quants anys fa, ja? I encara seguim forts. Gràcies pels americanismes.

Tots els meus amics autors i del món literari —ja sabeu qui sou—, perquè m’inspireu cada dia.

I per acabar, gràcies als meus fills. Us estimo fins a l’infinit i estic molt orgullosa dels joves en els quals us heu convertit. Em feu molt feliç.

No canvieu mai. Cap dels dos.

Dijous, 9 de juny del 2011

Sec i espero. El cor em va a cent. Són les 17.36. Pels vidres foscos de l’Audi, observo la porta d’entrada a l’edifici on és ella. Sé que arribo d’hora, però tot el dia que espero aquest moment.

La veuré.

Em regiro al seient del darrere. L’aire em resulta sufocant, i tot i que intento mantenir la calma, tinc un nus a l’estómac i el pit oprimit per l’ànsia i l’expectació. En Taylor és al seient del conductor, amb la mirada fixa al davant, en silenci, amb el posat serè de sempre, mentre jo amb prou feines puc respirar. Quina ràbia.

Merda. On s’ha ficat?

És dins, dins del Seattle Independent Publishing. L’edifici, situat a l’entrant d’una vorera ampla i espaiosa, està força atrotinat i li fa falta un rentat de cara; el nom de l’empresa està col·locat de qualsevol manera a la porta, i la làmina que dóna un efecte glaçat al vidre està tota escrostonada. Darrere d’aquestes portes tancades tant es podria amagar una companyia d’assegurances com una assessoria comptable; la seva mercaderia no queda a la vista. Bé, això ho arreglaré quan en tingui el control. El SIP és meu. Gairebé. N’he signat el preacord.

En Taylor s’aclareix la gola i em clava els ulls pel retrovisor.

—L’esperaré a fora, senyor —em diu inesperadament, i baixa del cotxe abans que ho pugui impedir.

Potser aquesta tensió meva l’afecta més del que em pensava. Tant se’m nota? Potser és ell qui està tens. Però per què? Reconec que aquesta última setmana ha hagut d’aguantar els meus canvis d’humor constants, i sé que no he estat fàcil.

Però avui és diferent. Espero. És el primer dia productiu que he tingut des que em va deixar o això em sembla. L’optimisme m’ha animat a fer les reunions del dia amb entusiasme. Em falten deu hores per veure-la. Nou. Vuit. Set… El rellotge ha posat a prova la meva paciència a mesura que s’acostava el moment de retrobar-me amb la senyoreta Anastasia Steele.

I ara que em trobo aquí assegut, esperant-la tot sol, veig com tota la determinació i la confiança que m’han acompanyat al llarg del dia s’esfumen.

I si ha canviat d’idea?

Serà un retrobament? O només faré de taxi fins a Portland?

Torno a mirar l’hora.

Les 17.38.

Merda. Per què el temps passa tan a poc a poc?

Considero la possibilitat d’enviar-li un correu electrònic per fer-li saber que sóc aquí fora, però mentre busco el telèfon, m’adono que no vull apartar els ulls de la porta. Em reclino al seient i repasso mentalment els últims missatges que m’ha enviat. Me’ls sé de memòria; tots amables i concisos, però no hi ha ni un indici que demostri que em troba a faltar.

Potser sí que faré de taxi.

Descarto la idea i em fixo en la porta desitjant que aparegui.

Anastasia Steele, t’estic esperant.

S’obre la porta i el cor se’m dispara, però aviat s’alenteix per la decepció. No és ella.

Maleït siga.

Sempre em fa esperar. Un somriure gens alegre, se’m dibuixa als llavis: l’he esperat al Clayton’s, al Heathman després de la sessió de fotos i també quan li vaig enviar els llibres de Thomas Hardy.

Tess…

Em pregunto si encara els té. Me’ls volia tornar; els volia donar a una organització benèfica.

«No vull res que em recordi a tu.»

La imatge de quan l’Ana se n’anava em retorna: la cara trista i pàl·lida, colpida pel dolor i la confusió. És un record desagradable. Dolorós.

Sóc jo qui l’ha fet tan desgraciada. Vaig anar massa lluny, massa ràpidament. I ara, des que va marxar, visc massa sovint en la desesperança.

Tanco els ulls per mirar de recuperar la calma, però aleshores he d’afrontar el temor més profund i fosc: ha conegut algú altre. Comparteix el reduït llit blanc i la bellesa de cos que té amb un desconegut de merda.

Collons, Grey, sigues positiu.

No vagis per aquí. No està pas tot perdut. D’aquí a poc la veuràs. Ho tens tot lligat. La recuperaràs. Obro els ulls i observo la porta d’entrada pel vidre fosc de l’Audi, que ara em reflecteix la imatge del meu estat d’ànim. Surt més gent de l’edifici, però l’Ana encara no.

On és?

A fora, en Taylor camina amunt i avall i de tant en tant dóna un cop d’ull a la porta. Ostres, sembla tan nerviós com jo. Què coi li passa?

El meu rellotge marca les 17.43. D’aquí a un moment sortirà. Respiro fondo i m’estiro els punys de la camisa, després intento posar-me bé la corbata, però m’adono que no en porto. Hòstia. Em passo la mà pels cabells i miro de foragitar tots els dubtes del meu cap, però em continuen turmentant. Seré només un taxi per a ella? Em deu haver trobat a faltar? M’acceptarà una altra vegada? Està amb algú altre? No en tinc ni idea. Això és pitjor que esperar-la al Marble Bar, i la ironia del moment no em passa per alt. Em pensava que aquell era l’acord més important que mai hauria negociat amb ella, i no va sortir com m’esperava. Res no surt com jo m’espero amb la senyoreta Anastasia Steele. El pànic em torna a fer un nus a l’estómac. Avui tinc l’oportunitat de negociar un acord més important.

Vull tornar amb ella.

Em va dir que m’estimava…

El cor se m’accelera cada vegada que l’adrenalina m’inunda el cos.

No. No. No hi pensis. No pot ser que senti això per mi. Calma’t, Grey. Centra’t.

Torno a mirar l’entrada del Seattle Independent Publishing i és allà, i ve cap a mi.

Collons.

Ana.

L’impacte em xucla l’aire del cos com si acabés de rebre una puntada de peu al plexe solar. Porta un dels meus vestits preferits, el de color pruna, sota una jaqueta negra, i unes botes també negres de taló alt. Camina i l’airet li gronxa els cabells, brillants pel sol de la tarda. Però no és ni la roba ni els cabells el que em crida l’atenció. Té la cara pàl·lida, gairebé translúcida. Fa ulleres i està més prima.

Molt prima.

La culpa m’aclapara.

Déu meu!

Ella també ho ha passat malament.

La meva preocupació es transforma en ràbia.

No. En fúria.

No ha menjat. Ha perdut almenys dos o tres quilos en aquests últims dies. Es gira cap a un tio que té al darrere i li fa un gran somriure. El molt fill de puta està bo, i ho sap. Cabró. Intercanvien somriures i encara s’accentua més la ràbia que em rosega per dins. L’home se la queda mirant descaradament mentre ella camina en direcció al cotxe, i la ira s’intensifica a cada passa que fa.

En Taylor obre la porta i li ofereix la mà per ajudar-la a pujar. I, de sobte, ja la tinc asseguda al costat. —Quan has menjat per última vegada? —li etzibo fent un esforç per mantenir la calma.

Em mira amb els ulls blaus, penetrants, que em despullen i em deixen tan nu com la primera vegada que la vaig veure.

—Hola, Christian. Sí, jo també m’alegro de tornar-te a veure.

I-u-na-mer-da.

—Ara no m’interessen les teves respostes enginyoses. Contesta.

Es mira les mans que reposen a la falda, no tinc manera de saber què pensa, i llavors mussita una excusa poc convincent sobre un iogurt i un plàtan per dinar.

D’això en dius menjar?!

Ho intento, intento de debò no perdre els estreps.

—Quan ha estat l’última vegada que has menjat com Déu mana? —insisteixo, però ella m’ignora i mira per la finestra.

En Taylor arrenca i l’Ana saluda amb la mà l’imbècil que ha sortit de l’edifici darrere seu.

—Qui és?

—El meu cap.

O sigui que aquest és en Jack Hyde. Penso en els detalls que aquest matí he repassat sobre aquest treballador: nascut a Detroit, beca a Princeton, aconsegueix fer-se un lloc en una editorial de Nova York, però es trasllada de ciutat cada ics temps i s’obre camí arreu del país. No és capaç de conservar mai cap ajudant; no li duren més de tres mesos. És a la meva llista de vigilats, i en Welch en buscarà més informació.

Centra’t en la conversa que t’ocupa ara, Grey.

—I doncs? Quan va ser?

—Christian, això no és cosa teva —xiuxiueja.

—Tot el que facis és cosa meva. Digues.

No m’ignoris, Anastasia. Sisplau.

Faré de taxi.

Sospira amb un deix de frustració i posa els ulls en blanc per fer-me emprenyar. I llavors el veig: un petit somriure a la comissura del llavi. Està intentant aguantar-se el riure. Està intentant no riure’s de mi. Després de tot el patiment d’aquests dies, el gest és tan refrescant que la ira s’esvaeix. Típic de l’Ana. M’adono que reflecteixo la seva expressió i intento amagar el somriure.

—I doncs? —pregunto en un to més suau.

—Pasta alle vongole, divendres passat —respon ella amb un fil de veu.

Per Déu, no ha fet cap àpat des de l’última vegada que vam menjar junts! Ara mateix l’agafaria d’una estrebada i me la posaria boca avall damunt la falda, a dins del cotxe, però sé que no ho puc fer.

Què haig de fer amb ella?

Abaixa la mirada, s’examina les mans, té la cara més pàl·lida i més trista que abans. I l’observo amb delit mirant d’esbrinar què haig de fer. Una emoció desagradable em provoca una fiblada al pit i amenaça d’aclaparar-me. La ignoro. Observo l’Ana i llavors veig clarament que el meu temor és infundat. Sé que no es va emborratxar ni es va trobar amb ningú. Veient com està ara, sé que ha estat sola, ajaguda al llit, plorant a llàgrima viva. Aquesta idea em reconforta i alhora m’angoixa. Sóc el responsable de la seva desgràcia.

Jo.

Jo sóc el monstre. Jo li he causat aquesta pena. Com m’ho faré per recuperar-la?

—Ja ho entenc.

Aquestes paraules semblen inadequades. Tot d’una em sento molt desanimat. No la recuperaré mai més.

Calma’t, Grey.

Deixo de banda la por i faig una súplica.

—Diria que has perdut com a mínim dos quilos, segurament més, des d’aleshores. Sisplau, menja, Anastasia.

Em sento impotent. Què més puc dir?

Es queda quieta, pensant, mirant cap endavant, de manera que tinc temps per estudiar el seu perfil. És tan fina, dolça i bonica com la recordava. Vull allargar la mà i acariciar-li la galta. Notar la suavitat de la pell… comprovar que és real. Giro el cos cap a ella, ansiós per tocar-la.

—Com estàs? —li pregunto, perquè vull sentir-li la veu.

—Si et digués que estic bé, t’estaria enganyant.

Maleït siga. O sigui que tinc raó. Ho ha passat malament, i és culpa meva. Però les seves paraules em donen una mica d’esperança. Potser m’ha trobat a faltar. És possible? Esperançat, m’aferro a aquest pensament.

—Jo també. T’enyoro. —Li agafo la mà perquè no puc viure ni un minut més sense tocar-la. La seva mà és petita i freda com el gel embolcallada en la calidesa de la meva.

—Christian, jo…

Calla, la veu li tremola, però no aparta la mà de la meva.

—Ana, sisplau, necessito parlar amb tu.

—Christian, jo… sisplau… he plorat molt —mussita, i les seves paraules, juntament amb l’esforç per contenir les llàgrimes, em perforen el que em queda de cor.

—No, sisplau, no.

Li estiro la mà i abans que pugui protestar la faig seure sobre la meva falda, atrapada entre els meus braços.

Oh, quin gust sentir-la.

—T’he trobat tant a faltar, Anastasia. —És massa lleugera, massa fràgil, i tinc ganes de cridar de frustració, però en comptes d’això li enfonso el nas als cabells, aclaparat per la seva olor embriagadora. És un record de temps feliços: un camp a la tardor. Rialles a casa. Ulls brillants plens d’alegria i d’humor… i desig. La meva dolça Ana.

Meva.

Al principi està rígida i reticent, però després es relaxa entre els meus braços i em repenja el cap a l’espatlla. Encoratjat per aquest gest, m’arrisco, tanco els ulls i li faig un petó als cabells. No s’aparta de mi, i sento un gran alleujament. He sospirat per aquesta dona. Però he d’anar amb compte. No vull que torni a fugir. L’abraço, gaudeixo del seu tacte entre els meus braços i d’aquest simple moment de tranquil·litat.

Però és un breu interludi; en Taylor arriba a l’heliport del centre de Seattle en un temps rècord.

—Vine. —A contracor, l’aixeco de la meva falda—. Ja hem arribat.

Em mira amb perplexitat.

—Hi ha un heliport a dalt de tot de l’edifici.

Com es pensava que hi aniríem, a Portland? Amb cotxe trigaríem almenys tres hores. En Taylor obre la porta del seu costat i jo baixo pel meu.

—Li dec un mocador —diu ella a en Taylor, amb un somriure tímid.

—Quedi-se’l, senyoreta Steele, amb els meus millors desitjos.

Què coi els passa, a aquest parell?

—A les nou? —l’interrompo; no només per recordar-li l’hora que ens ha de venir a recollir a Portland, sinó perquè deixi de parlar amb l’Ana.

—Sí, senyor —respon en veu baixa.

Ara t’escolto. Ella és la meva noia i els mocadors són cosa meva. No teva.

Em vénen al cap imatges de l’Ana vomitant a terra mentre jo li agafava els cabells. Aquell dia li vaig donar el meu, de mocador. No me l’ha tornat mai. I aquella mateixa nit la vaig observar mentre dormia al meu costat.

Grey, para. Ara mateix.

Li agafo la mà, que ja no està gèlida però encara és freda, i la condueixo cap a l’edifici. Quan arribem a l’ascensor, recordo la nostra trobada al Heathman. Aquell primer petó.

Sí. Aquell primer petó.

Aquest pensament em fa estremir de cap a peus.

Però llavors s’obren les portes, em distreuen, i, a contracor, li deixo anar la mà perquè entri cap dins.

L’ascensor és petit i ja no ens toquem. Però la sento.

Tota ella.

Aquí. Ara.

Collons. M’empasso la saliva.

És perquè la tinc tan a prop? Uns ulls tenebrosos em miren.

Oh, Ana.

Tenir-la tan a la vora m’excita. Ella sospira profundament i mira a terra.

—Jo també ho noto. —Li torno a agafar la mà i li n’acaricio els nusos amb el dit polze. Alça el cap i em mira fixament, amb els ulls blaus insondables enterbolits de desig.

Ostres. Com la desitjo.

Es mossega el llavi.

—Sisplau, no et mosseguis el llavi, Anastasia. —Em surt la veu suau, plena de desig. Sempre serà així, amb ella? Tinc ganes de petonejar-la, d’arrambar-la contra la paret de l’ascensor tal com vaig fer amb el nostre primer petó. Vull follar-me-la aquí mateix i que torni a ser meva. Ella parpelleja, amb els llavis una mica entreoberts, i em reprimeixo un gemec. Com s’ho fa això? Com pot ser que em faci perdre el cap amb una mirada? Estic acostumat al control, i ara pràcticament bavejo damunt seu perquè es mossega el llavi amb les dents—. Ja saps el que em passa.

I ara mateix, nena, tinc ganes de follar-te a dins d’aquest ascensor, però no crec que em deixis fer-ho.

Les portes s’obren i l’alenada d’aire fred em torna a la realitat. Som al terrat i, malgrat que ha fet un dia càlid, bufa un vent fred. L’Anastasia tremola al meu costat. Li passo un braç per les espatlles i ella s’arrauleix contra el meu cos. La noto molt menuda, però la seva figura petita encaixa a la perfecció sota el meu braç.

Ho veus? Encaixem la mar de bé, Ana.

Sortim a l’heliport i ens dirigim cap al Charlie Tango. Les hèlices giren amb suavitat; està a punt per a l’enlairament. L’Stephan, el meu pilot, se’ns acosta corrent. Fem una encaixada mentre retinc l’Anastasia amb el braç.

—A punt per marxar, senyor. Tot seu! —exclama perquè el senti per sobre del soroll dels motors de l’helicòpter.

—Has fet totes les comprovacions?

—Sí, senyor.

—El vindràs a buscar a dos quarts de nou?

—Sí, senyor.

—En Taylor t’espera al carrer.

—Gràcies, senyor Grey. Que tingui un bon viatge a Portland. Senyora.

Saluda l’Anastasia i se’n va cap a l’ascensor. Ens ajupim quan passem per sota de les hèlices i obro la porta; li ofereixo la mà per ajudar-la a pujar.

Quan li començo a cordar l’arnès del cinturó de seguretat, fa un petit crit ofegat. Aquest so m’arriba directe a l’entrecuix. Estrenyo ben fort les corretges intentant ignorar la reacció del meu cos.

—Això farà que t’estiguis quieta. —M’ha vingut aquest pensament al cap, llavors m’adono que l’he dit en veu alta—. He de reconèixer que m’agrada com et queda aquest arnès. No toquis res.

Es posa vermella. Finalment, li puja una mica de color a la cara, i no em puc aguantar més. Li acaricio la galta amb el dors del dit índex resseguint el contorn del seu rubor.

Redéu, com desitjo aquesta dona.

Arruga el front i sé que ho fa perquè no es pot moure. Li dono uns auriculars, m’assec al meu lloc i em cordo.

Faig totes les comprovacions prèvies al vol. Tot el quadre d’instruments està correcte i no hi ha cap llum d’avís actiu. Poso els comandaments en mode vol, ajusto el codi del transpondedor i confirmo que els llums anticol·lisió estan encesos. Tot està en ordre. Em poso els auriculars, engego les ràdios i comprovo les revolucions del rotor.

Quan em giro cap a l’Ana, veig que em mira atentament.

—A punt?

—Sí.

Està emocionada i té els ulls ben oberts. No puc reprimir el somriure mentre em comunico per ràdio amb la torre de control i m’asseguro que estan desperts i a l’aguait.

Quan em donen permís per enlairar-me, comprovo la temperatura de l’oli i la resta dels indicadors. Tots estan en situació de funcionament normal, així que empenyo la palanca, i el Charlie Tango, amb la seva elegància d’ocell, s’enlaira suaument cap al cel.

Oh, m’encanta això.

Quan ja hem guanyat altitud i em sento una mica més segur, dono una ullada a la senyoreta Steele.

És hora d’enlluernar-la.

Comença l’espectacle, Grey.

—Vam perseguir l’albada, Anastasia, i ara empaitarem el sol ponent.

Somric, i ella em recompensa amb un somriure tímid que li il·lumina la cara. L’esperança m’omple el pit. La tinc aquí, amb mi, tot i que em pensava que l’havia perdut. I ara sembla més contenta que quan ha sortit de treballar. Potser només faré de taxi, però penso gaudir de cada maleït minut d’aquest vol amb ella.

El doctor Flynn n’estaria orgullós.

Visc el moment present. I em sento optimista.

Ho puc fer. La puc recuperar.

A poc a poc, Grey. No et precipitis.

—A més del sol ponent, aquest cop hi ha més coses per veure —dic trencant el silenci—. L’Escala és allà. La Boeing és allà, i una mica més lluny es veu l’Space Needle.

Estira el coll prim per mirar, curiosa com sempre.

—No hi he estat mai —diu.

—Ja t’hi duré. Hi podem sopar.

—Christian, tu i jo vam tallar —diu amb aflicció.

Això no és pas el que vull sentir, però intento no reaccionar de manera exagerada.

—Ja ho sé. Però encara t’hi puc convidar a sopar. I fer-te menjar. —Me la quedo mirant fixament i li puja un encantador to rosat a les galtes.

—Això d’aquí és molt bonic, gràcies. —Ha canviat de tema.

—Impressionant, oi? —Li segueixo el corrent, i a més, té raó, no em cansaria mai de contemplar aquestes vistes des d’aquí dalt.

—Sí, és impressionant que puguis fer això.

El seu compliment em sorprèn.

—M’ensabona, senyoreta Steele? Doncs sí, sóc un home amb molts talents.

—Ja me n’he adonat, senyor Grey —replica amb malícia, i em reprimeixo una rialleta de satisfacció quan m’imagino a què es refereix. Això és el que he trobat a faltar: la seva impertinència, que em desarma constantment.

Dóna-li conversa, Grey.

—Com et va la feina?

—Bé, gràcies. És interessant.

—Com és el teu cap?

—Home, està bé.

Parla amb molt poc entusiasme d’en Jack Hyde. Que potser ha intentat alguna cosa amb ella?

—Què passa? —pregunto.

Ho vull saber; que ha fet res d’inadequat, aquell imbècil? Perquè, en aquest cas, el foto al carrer.

—A banda del que és evident, no res.

—Què és evident?

—Ostres, Christian, de vegades ets totxo de debò! —diu, amb un menyspreu simpàtic.

—Totxo? Jo? No sé si acabo d’entendre el que vol dir, senyoreta Steele.

—No res, doncs —diu fent broma, satisfeta de si mateixa.

M’agrada quan fa broma i es burla de mi. Em pot fer sentir diminut o com un gegant amb tan sols una mirada o un somriure; és refrescant, i diferent de tot el que he conegut fins ara.

—He trobat a faltar els teus comentaris sagaços, Anastasia.

Em ve al cap una imatge d’ella agenollada davant meu i em regiro al seient.

Collons. Concentra’t, Grey, per l’amor de Déu. Ella aparta la mirada per amagar el somriure, i es fixa en els barris residencials que sobrevolem mentre jo comprovo la direcció: tot és correcte. Anem de camí cap a Portland.

Està callada, i de tant en tant la miro. La seva cara reflecteix curiositat i admiració mentre contempla el paisatge i el cel de color òpal. Té les galtes suaus i brillants amb la llum del capvespre. I si abans estava pàl·lida i feia ulleres, prova del patiment que li he causat, ara està impressionant. Com la vaig poder deixar sortir de la meva vida?

On devia tenir el cap?

Mentre travessem els núvols dins la nostra bombolla cel amunt, l’optimisme creix i el malestar de l’última setmana remet. De mica en mica, em començo a relaxar i, ara que és aquí amb mi, gaudeixo d’una serenitat que no sentia des que ella se’n va anar. No em costaria gens acostumar-m’hi. M’havia oblidat del benestar que em produeix la seva companyia. I és estimulant veure el meu món a través dels seus ulls.

Però a mesura que ens acostem al nostre destí, l’assertivitat em falla. Espero de tot cor que el meu pla funcioni. Necessito portar-la a un lloc privat. A sopar, potser. Merda. Hauria d’haver reservat taula en algun lloc. Necessita menjar. Si la porto a sopar, ja només em caldrà trobar les paraules adequades. Aquests últims dies he vist clarament que necessito algú. La necessito a ella. La vull a ella. Però em voldrà, ella, a mi? Puc convèncer-la perquè em doni una segona oportunitat?

El temps ho dirà, Grey, tranquil·litza’t. No la tornis a espantar.

Aterrem a l’únic heliport de Portland al cap de quinze minuts. Mentre poso el motor del Charlie Tango al ralentí i apago el transponedor, el combustible i les ràdios, la incertesa que sentia des que vaig decidir recuperar-la em torna a sorgir. Necessito dir-li com em sento, i això serà difícil, perquè no entenc els meus sentiments cap a ella. Sé que l’he trobat molt a faltar, que sense ella he estat un infeliç i que estic disposat a intentar una relació a la seva manera. Però en tindrà prou amb això, ella? I jo, en tindré prou?

El temps ho dirà, Grey.

Un cop m’he descordat l’arnès, m’inclino per descordar el seu i sento l’aroma dolça del seu perfum. Fa molt bona olor. Sempre fa bona olor. Els seus ulls es troben amb els meus en una mirada breu i furtiva, com si estigués pensant alguna cosa inadequada. En què pensa, exactament? Com sempre, m’encantaria saber-ho, però no en tinc ni idea.

—Ha tingut un bon viatge, senyoreta Steele?

—Sí, gràcies, senyor Grey.

—Au, doncs, anem a veure les fotos del noi.

Obro la porta, salto a terra i li dono la mà per ajudar-la.

En Joe, l’encarregat de l’heliport, ens espera per saludar-nos. És gran, un veterà de la guerra de Corea, però es manté tan àgil i espavilat com un home de cinquanta anys. Té uns ulls brillants que no es perden ni un detall. Se li il·luminen i em fa un somriure.

—Joe, vigila’l fins que vingui l’Stephan. Arribarà entre les vuit i les nou.

—Sí, senyor Grey. Senyora. El cotxe els espera a baix, senyor. Ah, l’ascensor està espatllat; hauran de baixar per l’escala.

—Gràcies, Joe.

Quan ens dirigim cap a l’escala d’emergència, dono una ullada als talons de l’Anastasia i recordo la seva indecorosa caiguda al meu despatx.

—Tens sort que només haguem de baixar tres pisos, amb els talons que portes. —M’amago el somriure.

—No t’agraden les botes? —pregunta mirant-se els peus.

Em ve al cap una visió molt agradable d’aquestes botes sobre les meves espatlles.

—M’agraden molt, Anastasia —mussito esperant que l’expressió de la cara no delati els pensaments lascius que tinc—. Vine. Anirem a poc a poc. No vull que caiguis i et trenquis el coll.

Estic molt content que l’ascensor estigui espatllat, perquè així tinc una excusa plausible per agafar-la. Li passo un braç per la cintura, l’atrec cap al meu costat i baixem l’escala.

Un cop al cotxe, de camí cap a la galeria, estic doblement ansiós; estem a punt d’assistir a la inauguració de l’exposició del seu suposat amic: l’home que intentava ficar la llengua a la boca de l’Anastasia l’última vegada que el vaig veure. Potser han parlat durant aquests últims dies; potser aquesta trobada és una cita que tots dos esperen des de fa temps.

Collons, això no ho he tingut en compte. Espero que no ho sigui.

—En José és un amic i prou —explica l’Ana.

Què? Que em llegeix el pensament? Tan evident és? Des de quan?

Des que em va despullar de la meva armadura i vaig descobrir que la necessitava.

Se’m queda mirant i sento una tibantor a l’estómac.

—Aquests ulls tan bonics ara semblen massa grossos, Anastasia. M’has de prometre que menjaràs.

—Sí, Christian, menjaré. —No sembla gaire sincera.

—Ho dic de debò.

—Ara sí? —El seu to és sarcàstic i gairebé em deixa sense paraules.

Merda.

Ha arribat l’hora de fer la meva declaració.

—No em vull barallar amb tu, Anastasia. Vull que tornis i que estiguis sana i forta.

Rep aquestes paraules amb cara de perplexitat.

—Però no ha canviat res —diu mentre se li arruga el front.

Ostres, Ana, s’ha produït… s’està produint un canvi radical dins meu.

Ens aturem davant de la galeria i no tinc temps d’explicar-me més abans d’anar cap l’exposició.

—Ja en parlarem de tornada. Hem arribat.

Abans que em pugui dir que no li interessa parlar-ne, surto del cotxe, dono la volta fins al seu costat i li obro la porta. Quan en surt sembla enfadada.

—Per què ho fas? —pregunta, exasperada.

—El què?

Collons, què ha passat ara?

—Deixes anar una cosa així i després calles.

Ah, és per això que estàs enfadada?

—Anastasia, ja hem arribat. És on volies venir. Som-hi i després ja en parlarem. No tinc ganes de muntar un numeret al carrer.

Serra els llavis amb una ganyota d’irritació.

—Entesos —diu de mala gana.

Li agafo la mà, avanço ràpidament cap a la galeria i ella s’afanya darrere meu.

El local és espaiós i molt lluminós. És un d’aquells magatzems reconvertits que ara estan de moda, amb el terra de parquet i parets d’obra vista. Els intel·lectuals de Portland beuen vi barat i parlen en xiuxiuejos mentre admiren l’exposició.

Una dona jove ens ve a rebre.

—Bona nit i benvinguts a l’exposició de José Rodriguez.

Se’m queda mirant.

Tot és superficial, reina. Busca en algun altre lloc.

Es posa molt nerviosa, però sembla que reacciona quan es gira cap a l’Anastasia.

—Ostres, Ana, si ets tu! Estem molt contents que hagis vingut. —Li dóna un fullet i ens acompanya cap a una barra improvisada. L’Ana arruga el front i se li forma aquella petita v que m’agrada tant a l’entrecella. Tinc ganes de fer-li un petó, tal com he fet altres vegades.

—La coneixes? —li pregunto. Fa que no amb el cap i arruga més el front. Jo arronso les espatlles. Bé, això és Portland—. Què vols prendre?

—Una copa de vi blanc, sisplau.

Mentre vaig cap a la barra, sento un crit emocionat.

—Ana!

Em giro i veig que aquell noi ja té els braços al voltant de la meva noia.

Hòstia.

No sento què diuen, però l’Ana tanca els ulls, i durant un horrible instant em fa l’efecte que es posarà a plorar. Però manté l’aplom mentre ell s’aparta per poder veure-la bé.

Sí, està així de prima per culpa meva.

Faig un esforç per dominar la sensació de culpa, però crec que ella intenta tranquil·litzar-lo. Per la seva banda, el noi sembla molt interessat en l’Ana. Massa interessat. La ràbia em bull dins del pit. Diu que només és un amic, però és evident que ell no ho veu pas així. Vol alguna cosa més.

Deixa-ho córrer, nano. És meva.

—És impressionant, oi, l’exposició? —Un jove calb amb una camisa molt cridanera em treu de les meves cabòries amb el seu comentari.

—Encara no l’he vist, la veritat —responc, i em giro cap al cambrer—. Només hi ha això?

—Sí. Negre o blanc? —pregunta fent el desmenjat.

—Dues copes de vi blanc —contesto de mala gana.

—Doncs estic segur que et sorprendrà. En Rodriguez és únic —em diu l’imbècil irritant de la camisa irritant.

L’ignoro i em giro cap a l’Ana. M’està mirant, amb els ulls grossos i brillants. La sang em bull i és impossible apartar la vista. És un far entre la multitud i jo estic perdut en la seva mirada. Està increïble. Els cabells li emmarquen la cara, cauen com una cascada exuberant i se li ondulen sobre els pits. El vestit li va una mica més folgat del que recordo, però tot i així li marca les corbes. Se’l deu haver posat expressament. Sap que és el meu preferit. Oi que sí? Vestit sexi, botes sexis…

Collons, controla’t una mica, Grey.

En Rodriguez li fa preguntes i ella es veu obligada a desviar la mirada; m’adono que ho fa amb reticència, i això m’encanta. Però, cony, aquest malparit és tot dents blanques, espatlles amples i vestit impecable. És guapo, el molt imbècil, això ho reconec. L’Ana assenteix per alguna cosa que diu l’artista i li fa un somriure càlid i sincer.

M’agradaria que a mi em somrigués així. El noi s’inclina i li fa un petó a la galta. Cabró.

Em giro cap al cambrer.

Afanya’t una mica, noi. Triga una eternitat a posar el vi. És un inepte acabat.

Al final ho aconsegueix i agafo les copes, ignoro el jove del meu costat que ara parla d’un altre fotògraf o d’alguna merda d’aquestes i torno amb l’Ana.

Almenys en Rodriguez l’ha deixat sola. Està observant una de les seves fotos, pensativa. És un paisatge amb un llac, i suposo que té el seu mèrit. Em mira amb expressió cautelosa mentre li dono la copa de vi. En bec una mica del meu. Ostres, és fastigós, un chardonnay calent i ranci.

—Et fa el pes? —M’ho diu tota divertida, però no sé pas a què es refereix: a l’exposició, al local?—. El vi —aclareix.

—No. En aquesta mena d’actes poques vegades me’l fa. —Canvio de tema—. Aquest noi té molt de talent, no trobes?

—Per què et penses, si no, que li vaig demanar que et fes les fotos? —És evident que li encanta la seva obra. Això em fastigueja. Aquest noi l’encisa i la fascina, s’interessa molt per ell. De fet, s’interessa massa per ell. Tot d’una em creix un sentiment desagradable que em provoca una fiblada amarga al pit. És gelosia, un sentiment nou que només he sentit amb ella, i no m’agrada.

—Christian Grey? —Un paio vestit com un pidolaire em planta una càmera davant de la cara i m’interromp aquests pensaments tan foscos—. Que li puc fer una foto, senyor?

Coi de paparazzi. La veritat és que per gust li diria que fotés el camp, però decideixo ser educat. No vull que en Sam, el meu agent publicitari, hagi d’aguantar una queixa de la premsa.

—I tant. —Agafo l’Ana i la col·loco al meu costat. Vull que tothom sàpiga que és meva; si ella em vol a mi.

No t’avancis als esdeveniments, Grey.

El fotògraf ens fa unes quantes fotos.

—Gràcies, senyor Grey. —Almenys sembla agraït—. Senyoreta…? —li pregunta a ella. Vol saber qui és.

—Ana Steele —respon, amb timidesa.

—Gràcies, senyoreta Steele.

Així que el fotògraf se’n va, l’Anastasia s’aparta. Em costa deixar-la anar, i tanco els punys amb força per reprimir-me la necessitat de tornar a tocar-la.

Em mira fixament.

—Vaig estar buscant fotos teves amb alguna acompanyant per internet. No en vaig trobar cap. Per això la Kate es pensava que eres gai.

—Això explica la teva pregunta tan poc apropiada. —No puc evitar somriure quan recordo la seva ingenuïtat en la nostra primera reunió: la poca traça per entrevistar, les preguntes que em va fer. «És gai, senyor Grey?» I la meva irritació.

Sembla tan lluny, tot això. Brando el cap i afegeixo:

—No, jo no vaig amb acompanyants, Anastasia; només amb tu. Però això ja ho sabies.

I m’agradaria poder estar molt més amb tu.

—O sigui que mai no havies anat enlloc amb les teves —abaixa el to de veu i mira amb nerviosisme al seu voltant per assegurar-se que ningú no la sent— submises? —S’encongeix quan diu la paraula, avergonyida.

—De vegades. No per anar a actes. De compres. —Aquelles petites sortides eren simplement una distracció, en alguna ocasió potser una recompensa per la seva bona conducta submisa. Però la persona amb qui he volgut compartir més… és l’Ana—. Només tu, Anastasia —xiuxiuejo, i vull explicar-li la meva proposició, per veure què li sembla, i per saber si em tornarà a acceptar.

Tanmateix, aquesta galeria és un lloc massa públic. Les galtes li agafen aquell deliciós to rosat que m’agrada tant, i abaixa la mirada cap a les seves mans. Espero que sigui perquè li agrada el que dic, però no n’estic segur. Necessito treure-la d’aquí per estar a soles amb ella. Llavors podrem parlar seriosament i menjar. Com més aviat contemplem l’obra d’aquest noi, més aviat podrem marxar.

—El teu amic sembla un home de paisatges més que de retrats. Fem-hi un cop d’ull.

Li allargo la mà, i per gran satisfacció meva, me l’agafa.

Comencem a passejar per la galeria i ens aturem breument a cada fotografia. Tot i que em molesta aquest noi i els sentiments que li desperta a l’Ana, he de reconèixer que és bastant bo. Girem una cantonada, i m’aturo de cop.

És allà. Hi ha set enormes retrats de l’Anastasia Steele. Està absolutament guapíssima, i natural, i relaxada: rient, arrufant el front, fent morros, pensativa, alegre, i en un, melancòlica i trista. Mentre examino tots i cadascun dels detalls de cada fotografia, tinc la certesa, sense cap mena de dubte, que l’artista vol ser alguna cosa més que el seu amic.

—Pel que sembla, no sóc l’únic —mussito. Són el seu homenatge a ella, les seves cartes d’amor, i omplen les parets de la galeria perquè qualsevol imbècil les pugui mirar.

L’Ana les observa en un silenci atònit, s’ha quedat tan sorpresa com jo. Molt bé, és impensable que se les quedi algú altre. Vull totes aquestes fotos. I espero que estiguin a la venda.

—Perdona. —Abandono l’Ana un moment i vaig cap al taulell de recepció.

—En què el puc servir? —em pregunta la dona que ens ha vingut a saludar quan hem arribat.

Ignoro el moviment de pestanyes i el seu somriure provocatiu i excessivament vermell i li pregunto:

—Els set retrats que hi ha penjats a la sala del fons, estan a la venda?

Una expressió de decepció li envaeix momentàniament la cara, però de seguida es transforma en un gran somriure.

—Es refereix a la col·lecció Anastasia? És impressionant.

La model és impressionant.

—Per descomptat que estan a la venda. Deixi’m que en comprovi els preus —diu, entusiasmada.

—Els vull tots. —Trec la cartera.

—Tots? —Sembla sorpresa.

—Sí. —Quina dona més irritant.

—La col·lecció està valorada en catorze mil dòlars.

—M’agradaria que me la lliuressin al més aviat possible.

—Però els quadres han d’estar exposats mentre duri la mostra —diu la dona.

Inacceptable.

Li faig el meu somriure més encisador i afegeix, neguitosa:

—Però estic segura que ho podrem arreglar d’alguna manera. —La targeta de crèdit se li escapa dels dits mentre la fa lliscar pel datàfon.

Quan torno amb l’Ana, la trobo parlant amb un noi ros que prova sort amb ella.

—Aquestes fotos són genials —diu. Poso una mà al colze de l’Ana per marcar terreny, i a ell li llanço una mirada de fot-el-camp-ara-mateix—. Ets un paio amb sort —afegeix, i fa un pas enrere.

—Doncs sí —contesto, i m’enduc l’Ana cap a un racó.

—Que n’has comprat una?

L’Ana assenyala les fotos amb el cap.

—Una? —esbufego. Una? Ho dius de debò?

—N’has comprat més d’una?

—Les he comprat totes, Anastasia. —I ja sé que sona condescendent, però la idea que algú altre posseeixi i gaudeixi d’aquestes fotografies és impensable. Separa els llavis amb sorpresa, i intento que aquest gest no em distregui—. No vull que cap desconegut pugui delectar-se amb la teva presència en la intimitat de casa seva.

—T’estimaries més fer-ho tu? —replica.

La seva resposta, del tot inesperada, em fa gràcia; m’està renyant.

—Sincerament, sí —responc en el mateix to.

—Pervertit —vocalitza, i es mossega el llavi, suposo que per reprimir-se el riure.

Déu meu, és provocadora, divertida i perfecta.

—Això no t’ho puc discutir, Anastasia.

—M’agradaria parlar-ne més amb tu, però he signat un acord de confidencialitat. —Amb una mirada altiva, es gira per tornar a observar les fotos.

I ja ho torna a fer: es burla de mi i ridiculitza el meu estil de vida. Hòstia, com m’agradaria posar-la al seu lloc, preferiblement a sota meu o de genolls. M’inclino endavant i li xiuxiuejo:

—Les coses que m’agradaria fer amb aquests llavis tan audaços…

—Ets molt brusc. —Està escandalitzada, li ho veig a la cara, i les puntes de les orelles se li tornen d’un color rosat encantador.

Oh, nena, això no és cap novetat.

Torno a mirar els retrats.

—Se’t veu molt relaxada en aquestes fotos, Anastasia. No et veig així gaire sovint.

S’examina els dits una altra vegada, vacil·lant, com si estigués sospesant què ha de dir. No sé què pensa, de manera que li faig alçar el cap. Fa un sospir quan els meus dits li toquen la barbeta.

Un altre cop aquest so; el noto directament a l’entrecuix.

—Vull que estiguis així de relaxada amb mi. —Em surt la veu esperançada.

Cony. Massa esperançada.

—Has de deixar d’intimidar-me si això és el que vols —contesta, i em sorprèn la severitat amb què ho diu.

—Has d’aprendre a comunicar-te i explicar-me com et sents —replico.

Merda, per què estem fent això aquí? Vull parlar amb ella en privat. Veig que s’escura el coll i redreça el cos.

—Christian, volies que fos la teva submisa —diu en veu baixa—. Aquest és el problema. Forma part de la definició d’una submisa; m’ho vas escriure per correu una vegada. —Fa una pausa, em mira fixament—. Em sembla que les definicions de «submisa» eren, i cito: «dòcil, obedient, influenciable, tractable». Se suposava que no t’havia de mirar. Que no t’havia de parlar tret que m’autoritzessis a fer-ho. Què esperaves?

Hem de parlar en privat! Per què em diu tot això aquí?

—Em desconcertes —continua, llançada—. No vols que et desafiï, però llavors resulta que t’agrada la meva «agudesa». Vols obediència, tret de quan no en vols, per poder-me castigar. No sé què he de fer quan estic amb tu.

D’acord, ja veig que tot això pot resultar desconcertant, però no vull parlar-ne aquí. Hem de marxar.

—Bona observació, com sempre, senyoreta Steele. —El meu to de veu és glacial—. Au, anem a sopar alguna cosa.

—Només fa mitja hora que hem arribat.

—Ja has vist les fotos i has parlat amb el noi.

—Es diu José —replica, aquest cop en veu alta.

—Ja has parlat amb en José; l’home que, l’última vegada que el vaig veure, intentava ficar-te la llengua a la boca aprofitant que tu estaves borratxa i marejada. —Serro les dents.

—Ell no m’ha pegat mai —replica amb fúria als ulls.

Què collons? O sigui que en vol parlar ara.

No m’ho puc creure. Però si m’ho va demanar ella! Fins on vol arribar? La ira m’esclata a dins del pit com un volcà.

—Això ha estat un cop baix, Anastasia.

Estic furiós. Se li posa la cara vermella i no sé si és de vergonya o de ràbia. Em passo les mans pels cabells per evitar agafar-la i estirar-la cap a fora per continuar la discussió en privat. Respiro fondo.

—Et portaré a menjar alguna cosa. T’estàs pansint a ulls vista. Vés a buscar el noi aquest i digues-li adéu. —Parlo amb veu tallant i m’esforço per controlar la ràbia, però ella no es mou.

—Sisplau, no ens podem quedar més estona?

—No. Vés-hi. Ara. Digues-li adéu. —Aconsegueixo dir-ho sense alçar la veu. Li entreveig aquell gest tossut i obstinat a la boca. Està emprenyadíssima, i malgrat l’infern pel qual he passat aquests últims dies, se me’n refot. Marxarem d’aquí encara que l’hagi d’agafar i arrossegar-la. Em llança una mirada fulminant i es gira amb un moviment tan brusc que els seus cabells em claven un cop a l’espatlla. Se’n va aïrada a buscar-lo.

Mentre s’allunya, faig un esforç per recuperar el control. Com s’ho fa per alterar-me d’aquesta manera? Vull renyar-la, assotar-la i follar-la ara mateix. Aquí mateix. I en aquest ordre.

Examino la sala. El noi. No. En Rodriguez està allà dret amb un ramat d’admiradores al voltant. Quan veu l’Ana, s’oblida de les seves fans i la saluda com si ella fos el centre del seu puto univers. Escolta atentament tot el que l’Ana li diu, i llavors l’agafa entre els braços i la fa girar.

Treu aquestes urpes fastigoses de la meva noia.

L’Ana em mira, després es passa les mans pels cabells, acosta la galta a la del noi i li xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella. Segueixen parlant. Molt a prop. Ell l’envolta amb els braços. I es delecta en la resplendor de l’Ana.

Fins i tot abans de ser conscient del que estic fent, camino cap a ells a gambades, disposat a arrencar-li la pell a tires a aquest paio. Però està de sort, perquè la deixa anar just quan veu que arribo al seu costat.

—No siguis tan freda, Ana. Ostres, senyor Grey, bon vespre —mussita el noi, tímid i un pèl violentat.

—Senyor Rodriguez, impressionant. Em sap greu que no ens puguem quedar més estona, però hem de tornar cap a Seattle. Anastasia? —Li agafo la mà.

—Adéu, José. Felicitats, un cop més. —S’inclina cap a en Rodriguez, li fa un petó suau a la galta ruboritzada, i jo estic a punt de tenir un atac de cor. Necessito tot l’autocontrol que em queda per no agafar-la i tirar-me-la sobre l’espatlla. En comptes d’això, l’arrossego de la mà fins a la porta i sortim al carrer. Tentineja mentre intenta seguir el meu pas, però m’és igual.

Ara mateix, només vull…

Veig un carreró, m’hi fico de seguida i, gairebé sense adonar-me’n, ja tinc l’Ana clavada a la paret. Li agafo la cara entre les mans i pressiono el cos contra el seu mentre una barreja de desig i de ràbia formen un còctel embriagador i explosiu a dintre meu. Li segello la boca amb els llavis i les nostres dents xoquen, però de seguida li fico la llengua a dins. Té gust de vi barat i de la deliciosa i dolça Ana.

Oh, la seva boca.

Com he enyorat aquesta boca.

L’Ana està tan excitada com jo. M’enfonsa els dits als cabells i me’ls estira fort. Gemega a dins de la meva boca, m’obre pas i em torna el petó amb una passió ardent, entrellaçant la llengua amb la meva. Assaborint. Prenent. Donant.

Aquest anhel no me l’esperava. El desig m’encén tot el cos, com les flames d’un incendi llepant els arbres secs. Estic tan excitat que la vull aquí, ara, en aquest carreró. I el que pretenia ser un petó de càstig per deixar-li clar que és meva es converteix en alguna cosa més.

Ella també ho desitja.

Ella també m’ha trobat a faltar.

I em surt un gemec com a resposta, desfermat.

Amb una mà l’agafo per la nuca. Amb l’altra, li recorro el cos per recordar-ne totes les corbes: el pit, la cintura, el cul, la cuixa. Panteixa quan els meus dits arriben a la vora del vestit i comencen a estirar-lo cap amunt. El meu objectiu és apujar-l’hi i follar-la aquí mateix. Vull que torni a ser meva.

Vull sentir-la.

És embriagador, i la desitjo més que mai.

De lluny, i enmig de la boira de la meva luxúria, sento una sirena de policia.

No! No! Grey!

Així no. Controla’t.

M’aparto, panteixant com un desgraciat, i me la quedo mirant.

—Tu. Ets. Meva —grunyo, i m’aparto d’ella mentre recupero la raó—. Redéu, Ana. —M’inclino endavant, amb les mans als genolls, per intentar respirar fondo i calmar la fúria que em recorre el cos. La tinc tan dura que gairebé em fa mal.

M’havia passat mai això, amb algú altre?

Hòstia! He estat a punt de follar-la en un carreró.

Això és gelosia. Així és com em sento: esquinçat i rosegat per dins, sense cap mena d’autocontrol. I no m’agrada. No m’agrada gens.

—Em sap greu —diu, amb la veu ronca.

—I tant, que te n’hauria de saber. Ja sé què feies. Vols el fotògraf, Anastasia? És evident que ell sent alguna cosa per tu.

—No. —Parla amb la veu suau i entretallada—. És un amic i prou. —Almenys sembla penedida, i d’alguna manera això em fa calmar.

—M’he passat tota la meva vida d’adult intentant evitar qualsevol sentiment extrem. Però tu… tu em despertes sentiments que em resulten del tot desconeguts. És molt… —No sé com dir-ho. No trobo les paraules per descriure com em sento. Estic perdut i fora de control—. Inquietant. —És el millor que se m’acut—. M’agrada tenir el control, Ana, però al teu costat se m’escapa.

Em mira amb els ulls plens de promesa carnal, i els cabells esbullats i sexis li cauen sobre els pits. Em frego el clatell, satisfet d’haver recuperat una mica l’autocontrol.

Mira què em passa quan estic amb tu, Ana. Ho veus?

Em passo la mà pels cabells i respiro fondo unes quantes vegades. Llavors li agafo la mà.

—Vine, hem de parlar. —Abans de follar-te—. I tu, a més, has de menjar.

Hi ha un restaurant a prop del carreró. No és exactament el que jo hauria triat per a un retrobament, si és que això nostre és un retrobament, però farà el fet. No disposo de gaire temps, perquè en Taylor arribarà aviat.

Obro la porta i la deixo passar.

—Ens haurem de conformar amb això. No tenim gaire més estona.

En aquest restaurant hi deu venir la gent de la galeria, i potser estudiants també. Resulta irònic que les parets siguin del mateix color que la meva cambra de jocs, però ara no vull pensar en això. Un cambrer molt amable ens acompanya fins a una taula situada en un petit reservat; no para de somriure a l’Anastasia. Faig una ullada a la pissarra del menú que hi ha penjada a la paret i decideixo fer la comanda abans que el cambrer se’n vagi, i de passada li faig saber que tenim pressa.

—Prendrem filet al punt, amb salsa bearnesa si en tenen, patates fregides i verdures, el que sigui que tingui el xef; i porti’m la carta de vins.

—Ara mateix, senyor —diu, i se’n va de seguida.

L’Ana arrufa els llavis, empipada.

Què passa ara?

—I si no m’agrada el filet?

—No comencem, Anastasia.

—No sóc cap criatura, Christian.

—Bé, doncs deixa de portar-te com si ho fossis.

—Sóc una criatura perquè no m’agrada el filet? —No dissimula pas el mal geni.

No!

—Perquè m’has posat gelós expressament. És una criaturada. Que no tens cap consideració pels sentiments del teu amic, que l’entabanes d’aquesta manera?

Es ruboritza i s’examina les mans.

Sí. Hauries d’estar ben avergonyida. L’estàs confonent, pobre noi. Fins i tot jo me n’adono.

És això el que està fent amb mi? Entabanar-me?

Potser durant el temps que hem estat separats, finalment s’ha adonat que té aquest poder. Poder sobre mi.

El cambrer torna amb la carta de vins, una bona oportunitat per recuperar l’aplom. La selecció és tirant a normal: només hi ha un vi potable en tota la carta. Miro l’Anastasia, fa cara d’emmurriada. La conec molt bé aquesta cara. Potser es volia triar el menjar. Però no em puc estar de jugar una mica amb ella, conscient que sap ben poc sobre vins.

—T’agradaria triar el vi? —li pregunto, i sé que he sonat sarcàstic.

—Tria tu. —Prem els llavis amb força.

Molt bé. No juguis amb mi, nena.

—Dues copes de Barossa Valley Shiraz, sisplau —li dic al cambrer, que s’està esperant.

—D’això… Aquest vi només el venem per ampolles, senyor.

—Una ampolla, doncs. —Estúpid.

—Sí, senyor. —Es retira.

—Ets molt rondinaire —diu. És evident que el cambrer li ha fet llàstima.

—Ah, sí? Què ho deu fer? —Mantinc l’expressió impassible, però fins i tot jo m’adono que parlo com un nen petit.

—Bé, sempre és bo adoptar el to adequat per a una conversa íntima i sincera sobre el futur, no et sembla? —Em fa un somriure ensucrat.

Vaja, ull per ull, senyoreta Steele. M’ha tornat a desafiar i reconec que l’admiro pel valor que té. Però m’adono que les nostres discussions no ens duran enlloc.

Sóc un imbècil acabat.

No ho espatllis tot ara, Grey.

—Perdona’m —dic, perquè té raó.

—Et perdono, i et comunico que d’ençà de l’última vegada que vam menjar plegats, no m’he fet vegetariana.

—Tenint en compte que aquella va ser l’última vegada que vas menjar com cal, diria que això és discutible.

—Au, ja hi tornem a ser amb el «discutible».

—Discutible —vocalitzo. Exacte, ja hi tornem a ser amb aquesta paraula. Recordo que la vaig fer servir per últim cop mentre discutíem el nostre acord el dissabte al matí. El dia que el meu món es va ensorrar.

Collons. No hi pensis, en això. Sigues home, Grey. Digues-li el que vols.

—Ana, l’última vegada que vam parlar, em vas deixar. Estic una mica nerviós. Ja t’he dit que vull que tornis amb mi, i no m’has dit… res. —Es mossega el llavi i veig que es queda sense gens de color a la cara.

Ostres, no.

—T’he enyorat; t’he enyorat molt, Christian —diu, en veu baixa—. Els últims dies han estat… complicats.

«Complicats» és un eufemisme.

S’empassa saliva i respira fondo. Això no va bé. Potser el meu comportament aquesta última hora l’ha espantat. Em poso tens. On vol anar a parar?

—No ha canviat res. No puc ser el que vols que sigui. —Fa cara de desolació.

No. No. No.

—Ets el que vull que siguis. —Ets tot el que vull que siguis.

—No, Christian, no ho sóc.

Oh, nena, sisplau, creu-me.

—Estàs trasbalsada pel que va passar la darrera vegada. Em vaig comportar com un idiota i tu… Tu també. Per què no vas fer servir les paraules de seguretat, Anastasia?

Ara sembla sorpresa, com si no se li hagués acudit, això.

—Respon —insisteixo.

Això m’ha turmentat durant tots aquests dies. Per què no vas fer servir les paraules de seguretat, Ana?

S’encongeix a la cadira. Trista. Derrotada.

—No ho sé —xiuxiueja.

Què?

Què!?

M’he quedat sense paraules. He passat un infern perquè no va fer servir les paraules de seguretat! Però abans de poder-me refer de l’ensurt, les paraules li brollen de la boca. Suaus, en veu baixa, com si s’estigués confessant, com si estigués avergonyida.

—Estava aclaparada. Intentava ser el que tu volies que fos, intentava suportar el dolor i tot em va marxar del cap. —La seva mirada és sincera, i arronsa les espatlles amb un gest de disculpa—. És… Me’n vaig descuidar.

Però què collons diu?

—Te’n vas descuidar! —Estic consternat. Hem passat per tota aquesta merda perquè se’n va oblidar?

No m’ho puc creure. M’agafo a la taula per tenir alguna cosa que m’aferri al present mentre processo aquesta informació.

Li vaig recordar les paraules de seguretat? Hòstia. No me’n recordo. Tot d’una, em ve al cap el correu que em va enviar la primera vegada que la vaig assotar.

No em va pas aturar aquell cop.

Sóc un idiota.

Li ho hauria d’haver recordat.

Un moment. Ella ho sap, que té les paraules de seguretat. Estic segur que les hi he dit més d’una vegada.

—No hem signat un contracte, Anastasia, però sí que hem discutit límits. I insisteixo que tenim paraules de seguretat, d’acord?

Parpelleja uns quants cops, però guarda silenci.

—Quines són? —pregunto.

Ella vacil·la.

—Quines són les paraules de seguretat, Anastasia?

—Groc.

—I?

—Vermell.

—Recorda-les.

Aixeca una cella amb clar desdeny i està a punt de dir alguna cosa.

Oh, no. A la meva cambra de jocs, no.

—No faci servir la seva boqueta llesta aquí dins, senyoreta Steele, o la hi faré empassar de genolls. M’ha entès?

—Com puc confiar en tu? Ho podré fer mai? —Si no pot ser sincera amb mi, quina esperança tenim? No vull que em digui el que es pensa que vull sentir. Quina mena de relació és, aquesta? Em desanimo de cop. Aquest és el problema de tractar amb una persona que no pertany al meu estil de vida. No ho entén.

Això nostre no funcionarà mai.

Quan el cambrer arriba amb el vi, ens mirem tots dos amb incredulitat.

Potser li ho hauria d’haver explicat tot més bé.

Merda, Grey. No pensis en negatiu.

Sí. Ara no té cap sentit això. Intentaré començar una relació a la seva manera, si em deixa.

Aquest estúpid triga massa estona a destapar l’ampolla. Ostres. Que ens vol fer perdre temps? O és que només vol impressionar l’Ana? Finalment treu el tap i em serveix una mica de vi perquè el tasti. En bec un glop ràpid. Necessita respirar, però és passable.

—Està bé. —I ara fot el camp. Sisplau.

Ens omple les copes i se’n va.

L’Ana i jo no hem deixat de mirar-nos en tota l’estona. Cadascú intentant discernir què pensa l’altre.

Ella és la primera que trenca el contacte visual, beu un glop de vi i tanca els ulls, com si busqués la inspiració. Quan els obre, veig que està desesperada.

—Ho sento —murmura.

—Què sents? —Collons. Vol dir que no vol saber res de mi? Que no hi ha esperança?

—No haver fet servir la paraula de seguretat —diu.

Oh, gràcies a Déu. Em pensava que s’havia acabat tot.

—Ens podríem haver estalviat tot aquest patiment —responc, mentre intento amagar l’alleujament que sento.

—Jo et veig bé. —Li noto un tremolor a la veu.

—Les aparences enganyen. Estic de tot menys bé. Em sento com si el sol s’hagués post i no hagués tornat a sortir durant cinc dies, Ana. Ara mateix, visc una nit eterna.

Se li escapa un petit ofec.

Com es pensava que em sentia? Em va deixar tot i que gairebé li vaig suplicar que es quedés.

—Em vas dir que no em deixaries mai, però quan van anar mal dades, te’n vas anar per cames.

—Quan et vaig dir que no et deixaria mai?

—Mentre dormies. —Abans que s’espatllés tot—. Va ser el més reconfortant que m’havien dit mai, Anastasia. Em vaig tranquil·litzar.

Respira fondo. Agafa la copa de vi. Veig una expressió de compassió franca i sincera escrita a la seva preciosa cara. Aquesta és la meva oportunitat.

Pregunta-li-ho, Grey.

Necessito fer-li l’única pregunta que no m’he atrevit ni a pensar perquè em fa por la resposta, sigui la que sigui. Però tinc curiositat. Ho he de saber.

—Em vas dir que m’estimaves —dic amb un fil de veu; gairebé se m’encallen les paraules. No pot ser que encara senti el mateix per mi. Oi?—. Ho diries també en passat, ara?

—No, Christian, no —contesta, de nou com si s’estigués confessant.

L’alleujament que m’envaeix tot el cos m’agafa desprevingut. Però és alleujament barrejat amb por. És una combinació confusa, perquè sé que l’Ana no hauria d’estimar un monstre.

—Bé —mussito, confós.

Ara no hi vull pensar més en això, i precisament en aquest moment apareix el cambrer amb els plats.

—Menja —li ordeno. Aquesta dona necessita menjar.

Examina el contingut del plat amb disgust.

—Ajuda’m, Anastasia, si no menges, t’hauré de posar damunt dels genolls, aquí mateix en aquest restaurant, i t’asseguro que no tindrà res a veure amb el fet d’assolir la meva satisfacció sexual. Menja!

—D’acord. Menjaré. I les manetes quietes, sisplau. —Intenta fer broma, però jo no estic d’humor. Està demacrada. Agafa els coberts de mala gana, però es posa menjar a la boca, tanca els ulls i es llepa els llavis amb satisfacció. La simple visió de la seva llengua és suficient per fer-me reaccionar el cos, que ja està prou alterat després del petó al carreró.

Collons, una altra vegada no! Reprimeixo la reacció en sec. Ja tindrem temps per a això, si és que l’Ana em diu que sí. Menja un altre mos, i un altre, i ara estic segur que continuarà menjant. Agraeixo la distracció que ens proporciona el menjar. Tallo un tros de filet i me’l fico a la boca. És prou bo.

Continuem menjant, ens mirem però no diem res.

No m’ha engegat a pastar fang. Això és bo. I mentre l’observo m’adono que m’encanta simplement gaudir de la seva companyia. Vaja, que estic atrapat en un embull d’emocions conflictives… però és aquí. És amb mi i està menjant. Tinc esperances que la meva proposició funcioni. La seva reacció al carreró ha estat tan… visceral. Encara em desitja. Sé que l’hauria pogut follar allà mateix i ella no m’ho hauria impedit.

De sobte, interromp els meus pensaments lascius.

—Saps qui canta? —Pels altaveus del restaurant se sent una veu de dona suau i melosa. No sé qui és, però a tots dos ens agrada.

Escoltant aquesta cantant, em ve al cap que tinc un iPad per a l’Ana. Espero que accepti el regal, i que li agradi. A més de la música que hi vaig descarregar ahir, aquest matí m’he passat una bona estona afegint-hi més funcions: fotografies de la petita ala delta que tinc sobre l’escriptori, i també de nosaltres dos a la seva cerimònia de graduació, a més d’unes quantes apps. És la meva manera de demanar-li perdó, i estic convençut que el missatge que hi he fet gravar a la part posterior li transmetrà aquest sentiment. Espero que no el trobi massa cursi. Només em falta donar-l’hi, però no sé si en tindré l’oportunitat. Reprimeixo un sospir. No entenc per què li costa tant acceptar els meus regals.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X