De l’orgull a la indignació
Hi ha coses que només passen a la realitat. És així. Aquesta és la sensació que he viscut durant els darrers vuit anys de la meva vida. Vuit anys dedicats a explicar la política catalana. Els anys que estem vivint perillosament. Són temps apassionats, exagerats, exuberants i tensos. Potser estem lliurant la darrera guerra romàntica d’Occident o potser ens estem redescobrint com uns aventurers, un pèl ingenus, que busquen la quimera de canviar les coses. O, simplement, busquem una manera més pràctica de viure. Ves a saber.
Però el guió dels darrers anys ha estat intens i prolífic. Una política marcada per un procés que no es crea ni es destrueix, es transforma. Hem escapçat generacions polítiques, hem canviat l’escenari i el repertori, no queda cap partit igual dels que hi havia simplement fa cinc anys. Vivim temps de desconnexió, de batalla i d’esbroncada. Hi ha mala llet. Però també hi ha esperança. Elements que es combinen en una barreja que impulsa un procés polític extraordinari a Europa.
Ens hem inventat el dret a decidir, busquem canviar les legitimats, marxar d’un estat poderós i fort, i, a sobre, fer una revolució social. No, no, si no ens hi hem posat per poc. A més, com a amants de l’estètica, els estilistes marquen més el camí que els pensadors, que els enginyers, que els obrers o que els mecànics d’unes societats complexes, articulades en un concepte modern de la fraternitat. Potser som la primera revolució que vol tornar a posar l’home ciutadà al davant de tot, remasteritzant la democràcia liberal i investint la societat d’un estrany patriotisme social que vol aportar alguna cosa al món.
La barreja és explosiva i es concentra en els cinc dies que explico al llibre. Dies de neguit, de joia, d’emocions, d’orgull, de dignitat, d’humanitat, de temor, de recança, de protagonisme, de gosadia i fins un punt d’irracionalitat. Dies en què hem vist que el Tigre no era de paper i té males puces. Per primer cop he notat les pessigolles de ser p