On eres l'1-O?

Quico Sallés

Fragmento

cap-1

De l’orgull a la indignació

Hi ha coses que només passen a la realitat. És així. Aquesta és la sensació que he viscut durant els darrers vuit anys de la meva vida. Vuit anys dedicats a explicar la política catalana. Els anys que estem vivint perillosament. Són temps apassionats, exagerats, exuberants i tensos. Potser estem lliurant la darrera guerra romàntica d’Occident o potser ens estem redescobrint com uns aventurers, un pèl ingenus, que busquen la quimera de canviar les coses. O, simplement, busquem una manera més pràctica de viure. Ves a saber.

Però el guió dels darrers anys ha estat intens i prolífic. Una política marcada per un procés que no es crea ni es destrueix, es transforma. Hem escapçat generacions polítiques, hem canviat l’escenari i el repertori, no queda cap partit igual dels que hi havia simplement fa cinc anys. Vivim temps de desconnexió, de batalla i d’esbroncada. Hi ha mala llet. Però també hi ha esperança. Elements que es combinen en una barreja que impulsa un procés polític extraordinari a Europa.

Ens hem inventat el dret a decidir, busquem canviar les legitimats, marxar d’un estat poderós i fort, i, a sobre, fer una revolució social. No, no, si no ens hi hem posat per poc. A més, com a amants de l’estètica, els estilistes marquen més el camí que els pensadors, que els enginyers, que els obrers o que els mecànics d’unes societats complexes, articulades en un concepte modern de la fraternitat. Potser som la primera revolució que vol tornar a posar l’home ciutadà al davant de tot, remasteritzant la democràcia liberal i investint la societat d’un estrany patriotisme social que vol aportar alguna cosa al món.

La barreja és explosiva i es concentra en els cinc dies que explico al llibre. Dies de neguit, de joia, d’emocions, d’orgull, de dignitat, d’humanitat, de temor, de recança, de protagonisme, de gosadia i fins un punt d’irracionalitat. Dies en què hem vist que el Tigre no era de paper i té males puces. Per primer cop he notat les pessigolles de ser part de la notícia. Voler canviar les coses sempre és un projecte agradable. Poques vegades veus al mateix moment gent que plora, riu, canta o li tremola la veu per expressar el mateix sentiment, per definir la mateixa sensació. Potser hem arribat a la convicció, com em deia un botiguer jubilat en una de les escoles del referèndum, que no només tenim el dret de canviar les coses, sinó l’obligació de fer-ho. Acabem una etapa amb una convicció enèrgica, certa i forta: ja res no tornarà a ser igual. Res. I possiblement és aquest moment el més adient per escriure la frase que més m’hauria agradat escriure: «Que la força ens acompanyi!».

cap-1

Divendres

29 de setembre

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos