1

L’Anne nota com l’àcid se li remou a l’estómac, i per la gola li puja una cremor; li roda el cap. Ha begut massa. La Cynthia no ha parat d’omplir-li la copa en tota la nit. Ella només volia beure una mica, fins a un cert punt, però s’ha deixat portar... No sabia com hauria pogut suportar la nit, si no. Ara no té ni idea de quant de vi ha begut al llarg d’aquest sopar interminable. Al matí s’haurà de treure la llet dels pits i llençar-la.

Se sent aixafada, amb la xafogor d’aquesta nit d’estiu, i observa l’amfitriona amb els ulls mig aclucats. La Cynthia està flirtejant de manera descarada amb el seu marit, en Marco. Com és que ho aguanta, l’Anne? Per què ho permet el marit de la Cynthia, en Graham? Està enrabiada, però se sent impotent; no sap com aturar-ho sense semblar patètica i fer el ridícul. Tots estan una mica beguts, així que ho passa per alt, bullint de ràbia en silenci, i va fent glopets de vi. Des de petita li han ensenyat que no s’ha de muntar escàndols ni cridar l’atenció.

En canvi, la Cynthia...

Tots tres —l’Anne, en Marco i en Graham, el marit tranquil de la Cynthia— l’observen com fascinats. En Marco, en particular, sembla que no pot apartar-ne els ulls. La Cynthia s’acosta una mica més del compte a en Marco quan s’inclina per omplir-li la copa, i porta una brusa tan cenyida i escotada que el nas d’en Marco gairebé li frega l’escot.

L’Anne es diu a si mateixa que la Cynthia coqueteja amb tothom. Té una bellesa tan imponent que sembla que no pot evitar-ho.

I com més els mira l’Anne, més es pregunta si deu passar res entre en Marco i la Cynthia. No havia tingut mai aquesta sospita. Potser és l’alcohol, que la fa tornar paranoica.

Decideix que no: si tinguessin res per amagar, no es comportarien així. La Cynthia flirteja més que en Marco; ell és el receptor afalagat de les seves atencions. De fet, en Marco és gairebé massa ben plantat; amb els seus cabells foscos despentinats, els ulls de color avellana i aquest somriure encantador, sempre ha cridat l’atenció. Fan una parella impactant, tots dos. L’Anne es diu que ja n’hi ha prou. Es diu que és evident que en Marco li és fidel. Sap que ell està compromès de manera ferma amb la seva família. Ella i la nena ho són tot per a ell. En Marco estarà al seu costat per molt... —fa un glop de vi—, per molt que les coses vagin mal dades.

Malgrat això, veient com la Cynthia s’arrapa a en Marco, l’Anne se sent cada cop més nerviosa i molesta. Encara arrossega deu quilos de més de l’embaràs, sis mesos després d’haver tingut la nena. Es pensava que a hores d’ara ja hauria recuperat la figura, però, pel que es veu, es tarda com a mínim un any. Ha de deixar de mirar la premsa sensacionalista, a la caixa del supermercat, i no comparar-se amb les mares famoses que tenen preparadors físics personals i que estan fantàstiques al cap de poques setmanes de tenir la criatura.

Però l’Anne ni en el seu millor moment no hauria pogut competir amb dones com la Cynthia, la seva alta i escultural veïna: cames llargues, cintura entallada, pits grossos, pell de porcellana i una cabellera negra com l’atzabeja. A més, sempre va molt arreglada, amb talons alts i roba sensual, fins i tot per a un sopar a casa amb una altra parella.

L’Anne no es pot concentrar en la conversa del seu voltant. Se’n distreu i es queda mirant la xemeneia de marbre tallat, ben bé igual que la de la seva sala d’estar, que és a l’altra banda de la paret mitgera que l’Anne i en Marco comparteixen amb la Cynthia i en Graham; viuen en cases adossades de maó , típiques d’aquesta localitat del nord de l’estat de Nova York, bastides amb solidesa a finals del segle XIX. Totes les cases de la renglera són semblants —d’estil italià, restaurades i cares—, però la de l’Anne i en Marco és l’última de totes, i cada una reflecteix lleus diferències en la decoració i el gust; cada una és una petita obra mestra.

L’Anne estira el braç de manera brusca per agafar el mòbil de sobre la taula i mira l’hora. Gairebé és la una de la matinada. Ha anat a veure la nena a mitjanit. En Marco hi ha passat a dos quarts d’una. En tornar ha sortit a fer un cigarret al pati del darrere amb la Cynthia, mentre ella i en Graham es quedaven asseguts, força incòmodes, a la taula encara parada, mantenint una conversa forçada. L’Anne hauria d’haver sortit al pati amb ells; potser a fora hi corria l’aire. Però no hi havia sortit perquè a en Graham no li agrada sentir el fum del tabac, i hauria estat de mala educació, o si més no poc considerat, deixar en Graham sol a la taula on havien sopat. Així que per respectar les bones formes, s’hi havia quedat. En Graham, un blanc anglosaxó protestant com ella, és d’una educació impecable. La raó per la qual es va casar amb una meuca com la Cynthia és un misteri. La Cynthia i en Marco han entrat del pati fa uns minuts, i l’Anne està desesperada per anar-se’n, li és igual que els altres encara s’estiguin divertint.

Mira el monitor de la nena, que és al fons de la taula, amb una llumeta vermella que brilla com la punta d’un cigarret. La pantalla de vídeo està trencada —li va caure a l’Anne fa un parell de dies, i en Marco encara no ha pogut anar a canviar-la—, però el so funciona bé. De cop i volta l’assalten els dubtes, s’adona que tot plegat ha estat un error. Qui se’n va a sopar a casa dels veïns i deixa la seva criatura sola a casa? Quina mena de mare fa una cosa així? Nota com l’envaeix l’angoixa que li és tan familiar: no és una bona mare.

I què si la cangur els havia fallat aquesta nit? S’haurien d’haver emportat la Cora amb ells, i tenir-la dins del parc portàtil. Però la Cynthia havia dit que res de criatures. Havia de ser una nit per als adults, per l’aniversari d’en Graham. Aquesta és una altra de les raons per les quals ara l’Anne sent antipatia per la Cynthia, que abans era una bona amiga: a la Cynthia no li agraden els nens. A qui se li acut dir que una nena de sis mesos no pot anar a un sopar? Com ha pogut permetre l’Anne que en Marco la convencés que no passava res? Ha estat una irresponsabilitat. Es pregunta què en pensarien les altres mares del grup, si els ho expliqués. «Vam deixar la nostra filla de sis mesos sola a casa i ens en vam anar a sopar a casa dels veïns.» Se les imagina a totes bocabadades de l’esglai, i el silenci incòmode que es faria. Però no els ho explicarà pas. La rebutjarien.

Ella i en Marco han discutit just per això abans d’anar al sopar. Quan la cangur els ha trucat per avisar que no hi aniria, l’Anne s’ha ofert per quedar-se a casa amb la nena; de fet, no tenia ganes d’anar al sopar. Però en Marco no s’ha deixat convèncer.

—No et pots quedar a casa —ha insistit, mentre eren a la cuina discutint sobre això.

—Estaré bé aquí —ha dit ella, abaixant la veu. No volia que la Cynthia els sentís des de l’altra banda de la paret mitgera discutint sobre si ella anava al sopar o no.

—T’anirà bé sortir —ha replicat ell, abaixant la veu, també. I després ha afegit—: Ja saps què et va dir la doctora.

L’Anne ha passat la nit donant voltes a si aquest últim comentari era malintencionat, egoista o si tan sols ell la volia ajudar. Al final ho ha deixat córrer. En Marco l’ha convençut que, tenint el monitor a casa dels veïns, podrien sentir la nena cada vegada que es mogués o es despertés. L’anirien a veure cada mitja hora. No li passaria res.

És la una. Ha d’anar a veure la Cora ara o intentar que en Marco també se’n vagi amb ella? Se’n vol anar a casa, al llit. Vol que s’acabi aquesta nit.

Estira el braç del seu marit.

—Marco —l’insta—, ens n’hauríem d’anar. És la una.

—Ostres, no marxeu encara —diu la Cynthia—. No és pas tard! —És evident que ella no vol que s’acabi la festa. No vol que en Marco se’n vagi. En canvi, l’Anne està segura que no li faria res que ella se n’anés.

—Potser no per a tu —diu, i aconsegueix que soni una mica fred, tot i que està beguda—, però jo m’he de llevar d’hora per donar mamar a la nena.

—Pobra —diu la Cynthia, i per alguna raó això fa enrabiar l’Anne. La Cynthia no té fills, ni n’ha volgut mai. Ella i en Graham no en tenen per decisió pròpia.

Aconseguir que en Marco se’n vagi de la festa no és gens fàcil. Se’l veu decidit a quedar-s’hi. S’ho passa massa bé, però l’Anne s’està posant cada vegada més neguitosa.

—Només una més —diu en Marco a la Cynthia, alçant la copa i evitant la mirada de la seva dona.

Aquesta nit està més esverat que de costum —gairebé sembla que ho fa forçat—. L’Anne es pregunta per què. D’un temps ençà a casa ha estat molt callat. Distret, i fins i tot malhumorat. Aquesta nit, en canvi, amb la Cynthia, és l’ànima de la festa. Des de fa un temps, l’Anne té la sensació que alguna cosa no va a l’hora. Tant de bo ell li digués què passa. Darrerament no li diu gran cosa. La deixa de banda. O potser és que s’està allunyant d’ella a causa de la depressió, la depressió postpart. Està decebut amb ella. Qui no ho estaria? Aquesta nit és evident que prefereix la Cynthia, tan atractiva, alegre i animada.

L’Anne es fixa en l’hora que és i se li acaba la paciència.

—Me’n vaig. Havia d’anar a veure la nena a la una. —Mira a en Marco—. Tu queda’t tant com vulguis —afegeix en un to crispat.

En Marco la mira amb aire sever, amb els ulls brillants. Tot d’una l’Anne pensa que no sembla que vagi begut, ell, però ella està marejada. Ara discutiran per això? Davant dels veïns? De debò? L’Anne mira al voltant buscant la bossa, recull el monitor de la nena, llavors veu que està endollat a la paret i s’ajup per desendollar-lo, conscient que tots els que seuen a taula li miren en silenci el seu cul gros. «Bé, doncs que el mirin.» Té la sensació que els altres fan pinya en contra seva, que la veuen com una aixafa guitarres. Les llàgrimes li comencen a pujar, però no les deixa sortir. No es vol posar a plorar davant de tots. La Cynthia i en Graham no saben que té depressió postpart. No ho entendrien. L’Anne i en Marco no ho han dit a ningú, tret de la mare de l’Anne. Ella l’hi va explicar no fa gaire. Sap que la seva mare no ho dirà a ningú, ni tan sols al seu pare. L’Anne no vol que ho sàpiga ningú més, i sospita que en Marco tampoc no ho vol, tot i que no l’hi ha dit. Tanmateix, fingir tota l’estona és esgotador.

Mentre està d’esquena, nota que en Marco canvia d’actitud pel to de veu que fa:

—Tens raó. És tard, hauríem de marxar —diu.

L’Anne sent com ell deixa la copa de vi sobre la taula, darrere seu.

Ella es gira de cara a ells, apartant-se els cabells dels ulls amb la mà del revés. S’ha de tallar els cabells amb urgència. Fa un somriure forçat i diu:

—La propera vegada ens toca a nosaltres convidar-vos. —I afegeix en silenci: «Podeu venir a casa nostra, on viu una criatura amb nosaltres, i espero que plori tota la nit i ens espatlli la festa. Us convidaré just quan li surtin les dents».

Dit això, se’n van de pressa. No han d’agafar les coses de la nena, només hi són ells, la bossa de l’Anne i el monitor, que ella es fica dins la bossa. La Cynthia fa cara d’empipada perquè se’n van tan a corre-cuita —en Graham és neutral—, i enfilen cap a la sòlida i imponent porta principal i les escales. L’Anne s’agafa a la barana, de factura molt elaborada, per ajudar-se a mantenir l’equilibri. Només han de fer quatre passes curtes per la vorera i ja són davant de les escales d’entrada de casa seva, amb una barana semblant i una porta principal igual d’imponent. L’Anne camina una mica més avançada que en Marco, sense dir res. Potser no li parlarà en el que queda de nit. Puja les escales i s’atura en sec.

—Què? —diu en Marco, que li va al darrere, amb veu tensa.

Ella no es gira. La porta principal és entreoberta; hi ha una escletxa de quasi mig pam.

—L’he tancada amb clau, segur! —exclama ella amb veu estrident.

—Potser te n’has descuidat —diu ell amb un to lacònic—. Has begut molt.

Però l’Anne no l’escolta. Ja és dins, puja les escales corrents i segueix el passadís cap a l’habitació de la nena, amb en Marco just darrere seu.

Quan hi entra i veu el bressol buit, es posa a xisclar.

2

L’Anne sent el xiscle dins del seu cap i ressonant a les parets, el xiscle és pertot arreu. Llavors es queda en silenci, dreta davant del bressol buit, rígida, tapant-se la boca amb la mà. En Marco busca a les palpentes l’interruptor de la llum. Tots dos es queden mirant el bressol buit, on hi hauria d’haver la seva filla. És impossible que no hi sigui. La Cora no en pot haver sortit sola de cap manera. Tot just té sis mesos.

—Truca a la policia —xiuxiueja l’Anne, i de seguida ho treu tot; el vòmit li surt a raig entre els dits i cau al terra de fusta alhora que ella es doblega endavant. L’habitació de la nena, pintada d’un groc mantega suau i estampada amb ovelletes saltironant per les parets, a l’instant s’omple d’una fortor de bilis i de pànic.

En Marco no es belluga. L’Anne el mira. Està paralitzat, en estat de xoc, amb els ulls fixos en el bressol buit, com si no se’n sabés avenir. Ella li veu la por i el sentiment de culpa als ulls, i comença a gemegar; —és un so agut, horrible, com d’un animal afligit per un fort dolor.

En Marco continua sense moure’s. L’Anne surt al passadís com un llamp per anar a la seva habitació, agafa el telèfon de la tauleta de nit i marca el 911, amb les mans tremoloses i empastifant l’aparell amb els vòmits. En Marco per fi s’espavila. Ella el sent caminar de pressa pel primer pis de la casa, mentre ella té els ulls posats en el bressol buit des de l’altra banda del passadís. En Marco va a mirar la sala de bany del costat del capdamunt de les escales i tot seguit passa pel costat d’ella quan va a comprovar l’habitació de convidats i després l’última estança, al final del passadís, la que han arreglat com un despatx. I mentre ho fa, l’Anne es pregunta, com absent, per què la busca per casa. És com si una part de la seva ment s’hagués escindit i pensés amb lògica. La seva filla no pot pas voltar sola per casa. No és a la sala de bany, ni a l’habitació de convidats, ni al despatx.

Algú se l’ha emportada.

Quan respon l’operadora d’emergències, l’Anne crida: «S’han emportat la nostra filla!». Amb prou feines aconsegueix calmar-se una mica per poder respondre a les preguntes que li fa.

—Ho entenc, senyora. Procuri calmar-se. La policia ja ve cap aquí —li assegura l’operadora.

L’Anne penja el telèfon. Li tremola tot el cos. Té la sensació que tornarà a treure-ho tot. I en aquell moment s’adona de l’efecte que farà tot plegat. Han deixat la nena sola a casa. És il·legal? Per força. Com ho explicaran?

En Marco torna a ser a la porta de l’habitació, blanc i amb cara de marejat.

—Això és culpa teva! —li crida ella amb els ulls esbatanats, i l’aparta amb una empenta per sortir.

Se’n va corrents al bany del capdamunt de les escales i torna a vomitar, aquesta vegada al lavabo de peu. Tot seguit el neteja amb mans tremoloses i s’esbandeix la boca. Fa una llambregada al mirall. En Marco és darrere seu. Les seves mirades es troben al mirall.

—Em sap greu —murmura ell—. Em sap molt greu. És culpa meva.

L’Anne ho veu, que ho diu de debò. Tanmateix, alça la mà i l’encasta contra el reflex de la cara d’ell al mirall. El vidre es trenca, i ella es deixa caure a terra, sanglotant. Ell intenta abraçar-la, però l’Anne l’aparta i baixa corrents al pis de sota. La mà li sagna, i deixa un rastre de sang al llarg de la barana.

Tot el que passa després queda impregnat d’una sensació d’irrealitat. L’acollidora casa de l’Anne i en Marco es converteix tot d’un plegat en l’escena d’un crim.

L’Anne està asseguda al sofà de la sala d’estar. Algú li ha posat una manta sobre les espatlles, però encara tremola. Està en estat de xoc. Al carrer de davant de la casa hi ha cotxes de policia aparcats, amb els llums giratoris vermells encesos. La llum entra amb intermitències per la finestra del davant i gira al voltant de les parets blanques. Ella està asseguda al sofà, immòbil, amb la mirada perduda, com hipnotitzada pels llums.

En Marco, amb la veu esquerdada, ha donat una descripció ràpida de la nena a la policia: sis mesos, rossa, ulls blaus, d’uns vuit quilos; portava uns bolquers d’un sol ús i un pijama rosa clar. Del bressol també n’ha desaparegut una manteta prima d’estiu llisa, de color blanc.

La casa és un formiguer d’agents de policia uniformats. Es despleguen per dins i comencen a escorcollar-ho tot de manera metòdica. Alguns porten guants de làtex i un equip per buscar proves. El repàs ràpid, frenètic, que l’Anne i en Marco han fet per les habitacions en els escassos minuts que ha trigat a arribar la policia no ha revelat res. L’equip de forenses es mou a poc a poc. És evident que no busquen la Cora, sinó que miren de trobar proves. La nena ja ha desaparegut.

En Marco s’asseu al sofà, al costat de l’Anne, l’agafa per les espatlles i l’estreny contra el seu cos. Ella se’n voldria apartar, però no es belluga. No es treu de sobre el braç d’ell. Què semblaria, si se’n desfés? Li nota la fortor d’alcohol a l’alè.

Ara l’Anne es culpa a si mateixa. Això és culpa seva. Vol donar-ne les culpes a en Marco, però ella ha accedit a deixar la nena sola. S’hauria d’haver quedat a casa. No, s’hauria d’haver emportat la Cora amb ells, a casa dels veïns, i la Cynthia que s’aguantés. Segurament la Cynthia no els hauria fet fora, no hauria deixat en Graham sense festa. Però se n’ha adonat massa tard.

Els jutjaran, la policia i tothom. Ells s’ho han buscat, per haver deixat la nena sola. És el que pensaria ella, també, si això li hagués passat a algú altre. Sap prou bé que les mares solen criticar molt, sap el gust que és asseure’s a criticar algú altre. Pensa en el seu propi grup de mares, que es reuneixen un dia a la setmana amb els fills a casa de cada una per prendre un cafè i fer petar la xerrada, i sap què diran d’ella.

Ha arribat algú més, un home d’aire serè que du un vestit fosc de tall elegant. Els policies d’uniforme se li adrecen amb deferència. L’Anne alça els ulls, troba els ulls blaus penetrants d’ell i es pregunta qui deu ser.

Ell se’ls acosta, s’asseu en una de les butaques que hi ha al davant de l’Anne i en Marco, i es presenta com el detectiu Rasbach. Llavors s’inclina endavant.

—Expliquin-me què ha passat.

L’Anne s’oblida a l’instant del nom del detectiu, o més aviat no s’hi ha fixat. Només es queda amb el «detectiu». El mira, encoratjada per la intel·ligència franca que li veu als ulls. Ell els ajudarà. Els ajudarà a recuperar la Cora. Intenta pensar, però no pot. Està frenètica i, alhora, bloquejada. Només es queda mirant els ulls penetrants del detectiu i deixa que en Marco enraoni.

—Érem a la casa del costat —comença a dir en Marco, visiblement neguitós—, amb els veïns. —S’atura.

—Sí? —fa el detectiu.

En Marco dubta.

—On era la nena? —pregunta el detectiu.

En Marco no respon. No ho vol dir.

L’Anne, recuperant l’esma, respon per ell, amb les llàgrimes caient-li per les galtes.

—L’havíem deixat aquí, al bressol, amb el monitor engegat. —Observa com reacciona el detectiu, «Quina calamitat de pares», però l’home es manté impassible—. Teníem el monitor engegat aquí, i la veníem a veure cada dos per tres. Cada mitja hora. —Fa una llambregada a en Marco—. No ens podíem imaginar... —però no ho pot acabar de dir. Es posa la mà davant de la boca i prem els dits sobre els llavis.

—Quina hora era, l’última vegada que han vingut? —pregunta el detectiu, traient-se un bloc de notes petit de la butxaca interior de la jaqueta del vestit.

—Jo l’he vingut a veure a les dotze —diu l’Anne—. Recordo l’hora. Veníem a veure-la cada mitja hora, i em tocava a mi. Estava bé. Dormia.

—I jo hi he tornat a dos quarts d’una —diu en Marco.

—Està del tot segur que era aquesta hora? —pregunta el detectiu. En Marco assenteix mirant-se els peus—. I ha estat l’última vegada que han vingut a veure la nena, abans de tornar a casa tots dos?

—Sí —diu en Marco alçant els ulls cap al detectiu i passant-se la mà pels cabells, neguitós—. He vingut a veure com estava a dos quarts d’una. Em tocava a mi. Fèiem torns de mitja hora.

L’Anne assenteix.

—Ha begut gaire aquesta nit? —demana el detectiu a en Marco.

—Hem sopat a casa dels veïns —explica, posant-se vermell—, i he pres unes quantes copes —admet.

El detectiu es gira cap a l’Anne.

—Ha begut res aquesta nit, senyora Conti?

Ella té la cara encesa. Se suposa que les mares que donen el pit no han de beure. Vol dir una mentida.

—He pres vi tot sopant. No sé quant, ben bé —diu—. Fèiem un sopar de celebració.

No sap si se li nota gaire que està beguda, i es pregunta què deu pensar el detectiu d’ella. Té la sensació que la veu per dins. Es recorda que ha vomitat a dalt, a l’habitació de la nena. Li deu sentir la fortor d’alcohol a l’alè, igual que ella l’ha sentit a en Marco? Es recorda del mirall trencat al bany de dalt, i de la seva mà ensangonada, que s’ha embolicat amb un drap de la cuina net. Està avergonyida per la imatge que donen al detectiu: uns pares beguts que han deixat la seva filla de sis mesos sola a casa. Es pregunta si els acusaran de res.

—Això és gaire rellevant? —li pregunta en Marco.

—Podria afectar la fiabilitat de les seves observacions —respon ell amb to neutre. No els censura. Sembla que només vol conèixer els fets—. A quina hora han tornat de la festa?

—Eren dos quarts de dues, gairebé —respon l’Anne—. Jo estava al cas de l’hora amb el mòbil. Me’n volia anar. Jo... hauria d’haver anat a veure-la a la una..., em tocava a mi, però em pensava que ens n’aniríem d’un moment a l’altre, i intentava donar pressa a en Marco per marxar. —El sentiment de culpa fa que s’atabali. Si hagués vingut a veure la seva filla a la una, hauria desaparegut? D’altra banda, hi havia tantes maneres d’evitar-ho!

—Han fet la trucada al 911 a la una i vint-i-set —diu el detectiu.

—La porta de casa era oberta —apunta l’Anne, recordant-ho.

—La porta de casa era oberta? —repeteix el detectiu.

—L’escletxa era de mig pam, si fa no fa. Estic segura que jo l’he tancat quan he vingut a les dotze.

—N’està segura del tot?

L’Anne ho rumia. N’està segura? Quan ha vist la porta del davant oberta, n’estava del tot segura, que havia tancat amb clau. Però ara, després del que ha passat, com pot estar segura de res? Es gira cap al seu marit.

—Estàs segur que no has deixat la porta oberta?

—N’estic segur —diu ell, eixut—. Jo no he entrat per la porta del davant. Cada vegada he vingut per darrere, te’n recordes?

—Vostè entrava per la porta del darrere —repeteix el detectiu.

—Potser no l’he tancada amb clau cada vegada —reconeix en Marco, i es tapa la cara amb les mans.

El detectiu Rasbach observa la parella amb atenció. Ha desaparegut una criatura. L’han agafat del bressol —si es pot donar crèdit als pares, en Marco i l’Anne Conti—, entre les 00.30 h i la 01.27 h, aproximadament, un o diversos desconeguts, mentre els pares estaven en una festa a casa dels veïns. Han trobat la porta principal oberta mig pam. És possible que el pare hagi deixat la del darrere sense tancar amb clau (de fet, quan la policia ha arribat, l’ha trobada tancada, però no amb clau). Que la mare està disgustada és innegable, i el pare també, se’l veu molt trasbalsat. Però hi ha alguna cosa estranya en tot plegat. En Rasbach es pregunta què deu haver passat en realitat.

El detectiu Jennings li fa un senyal, sense dir res.

—Disculpin-me —diu el detectiu Rasbach, i s’aparta dels afligits pares un moment.

—Què hi ha? —pregunta en veu baixa.

En Jennings alça una ampolleta de pastilles.

—L’he trobada a l’armariet del bany —diu.

En Rasbach agafa el recipient de plàstic transparent de la mà d’en Jennings i n’estudia l’etiqueta: ANNE CONTI, SERTRALINA, 50 MG. En Rasbach sap que la sertralina és un fort antidepressiu.

—El mirall del bany de dalt està trencat —li diu en Jennings.

En Rasbach assenteix. Encara no ha pujat al pis de dalt.

—Res més?

—De moment, no —diu en Jennings fent que no amb el cap—. Pel que es veu, la casa està neta. I no s’han emportat res, sembla. D’aquí a unes hores tindrem els resultats dels forenses.

—D’acord —fa en Rasbach allargant l’ampolleta de pastilles a en Jennings.

Se’n torna amb la parella del sofà i continua l’interrogatori. Mira el marit.

—Marco... No li fa res, si li dic Marco? Què ha fet després de venir a veure la nena a dos quarts d’una?

—He tornat a la festa —diu en Marco—. He fumat un cigarret al pati del darrere dels veïns.

—Estava sol mentre el fumava?

—No. La Cynthia ha sortit amb mi. —En Marco es posa vermell, i en Rasbach se n’adona—. És la veïna que ens ha convidat a sopar.

En Rasbach desvia l’atenció cap a la seva dona. És atractiva, de faccions agradables i uns cabells castanys lluents, tot i que en aquest moment està ben blanca.

—Vostè no fuma, senyora Conti?

—No, jo no. Però la Cynthia sí —diu l’Anne—. Jo estava asseguda a la taula del menjador amb en Graham, el seu marit. Ell no suporta el fum del tabac, i era el seu aniversari. M’ha semblat que era de mala educació deixar-lo sol a dins. —Aleshores, de manera inexplicable, afegeix sense que l’hi hagin demanat—: La Cynthia ha estat flirtejant amb en Marco durant tot el sopar, i jo em sentia malament per en Graham.

—Ho entenc —diu en Rasbach. Observa el marit, que fa cara de sentir-se com un desgraciat. També se’l veu nerviós, i se sent culpable. En Rasbach es gira cap a ell—. Així que vostè era al pati del darrere, al costat de la porta, poc després de dos quarts d’una. Té idea de quanta estona ha estat allà fora?

En Marco branda el cap, impotent.

—Potser un quart, si fa no fa.

—Ha vist o ha sentit res?

—Què vol dir? —El marit sembla com si estigués en estat de xoc. Arrossega una mica les paraules. En Rasbach es pregunta quant d’alcohol deu haver pres.

Li diu a poc a poc:

—Segons sembla, algú s’ha emportat la seva filla entre dos quarts d’una i la una i vint-i-set. Vostè ha estat a fora, al pati del darrere dels veïns, uns quants minuts poc després de dos quarts d’una. —Esguarda el marit, esperant que lligui caps—. A parer meu, és poc probable que algú s’endugui una nena per la porta del davant a mitjanit.

—Però la porta del davant era oberta —objecta l’Anne.

—Jo no he vist res —assegura en Marco.

—Per darrere de les cases d’aquesta banda del carrer hi passa un carreró —apunta el detectiu Rasbach. En Marco assenteix—. Ha vist si hi passava algú a aquella hora? Ha sentit res? Algun cotxe?

—Eh... Crec que no —diu en Marco—. Em sap greu, però no he vist ni sentit res. —Es torna a tapar la cara amb les mans—. No estava al cas.

El detectiu Rasbach ja ha estudiat la zona de seguida abans d’entrar a la casa i interrogar els pares. Considera improbable —però no impossible— que algun des

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X