1

Ha arribat una carta

Barcelona, novembre de 1960

Ha arribat una carta. Va en un sobre de paper prim amb la vora tricolor del correu aeri. Una carta gruixuda, amb molts segells de la reina. És per a l’Anita, no per a l’Anna. L’Anita Belaure. Soc jo. Al remitent, les inicials del seu nom i una adreça que no li conec, a Highgate, però és la seva lletra. Un any i mig després, un tros d’ell ha arribat a casa. I ha pujat l’escala fosca, ha rebut un cop d’ull indiferent de la mama, que l’ha deixat en un lloc qualsevol. És a sobre de l’aparador escantonat, al costat del Ciero d’ahir, del cendrer amb la pipa del pare, de la gorra de natació del meu germà.

Al menjador de casa, tacada de cendra, hi ha una carta que ell va escriure a Londres fa uns quants dies. Ha ensumat el dinar, ha vist la constel·lació de volves de pols a la llum del raig de sol que entra per la galeria. Ha sentit la mama xerrant a crits amb la veïna, la dona del bomber, el que es va trobar un feix de bitllets en un incendi. Però ell tot això no ho sap.

S’hi estarà gairebé tot el dia. Mentre faig trucades, repasso un pressupost al despatx i una mosca es passeja sense pressa per sobre el clatell d’en Cunill. Mentre dino amb l’Ernest a Les Comes, fregant-nos els genolls. I encara hi és quan torno a casa al vespre en un autobús brut, ple de cossos cansats i descolorits de final d’hivern.

A dos quarts de nou i cinc obro la porta de casa i penjo l’abric al ganxo del rebedor. El sopar —coliflor, ous durs— és a taula, refredant-se mentre esperem que arribi el papa. La mama seu a la cuina, amb el davantal descordat i la ràdio massa alta.

—Tens una carta —diu assenyalant el menjador—. Una carta de Londres.

Diu «Londres» omplint-se’n la boca, amb una mica d’orgull i una mica de menyspreu, com si Londres fos seu però no n’hi hagués per a tant. Surto a mirar.

La veig de seguida. «Ara no.» «Sisplau, ara no», penso. M’hi atanso amb compte, com si el sobre s’hagués d’obrir de cop i volta, com si hagués de posar-se a cridar el que sigui que hi diu. Me la fico a la butxaca interior de la bossa. Ara no la puc llegir. Ja decidiré què en faig.

Deixo l’abric sobre el llit, em calço les sabatilles però no sento el fred de les rajoles. A la seva habitació, el meu germà Ton llegeix estirat al llit.

—Em sembla que tens correu —em diu.

Deu pensar que és una carta com les altres. Res que pugui ensorrar el món. El meu món.

No la llegiré. No pas ara, que queda un mes i mig per casar-me. Tanco la porta del meu quarto i la deixo amagada a l’escriptori, al fons del calaix del mig.

2

Que tinguis sort

Londres, juliol de 1955

El papa em va acompanyar fins al vagó, va col·locar la maleta al prestatge i em va dir adeu des de l’andana.

—Que tinguis sort!

Mentre ho deia, el tren va xiular per última vegada i es va posar a poc a poc en marxa.

Vaig sortir de Barcelona el 19 de juliol de 1955 des de l’Estació de França. Jo tenia vint-i-un anys. Ja feia onze dies que era major d’edat, però vaig esperar a anar-me’n que passés l’aniversari del pare. Em va semblar just: ell m’havia acompanyat a comissaria a fer-me el passaport, i m’havia firmat tots els papers sense obrir boca. No va intentar convence’m que em quedés, i l’hi vaig agrair. La mama va fer més comèdia: durant uns dies em va mirar ofesa, després, uns dies dolguda, uns dies trista. I després em va demanar què farien sense el meu sou.

Jo havia decidit que ja no tindria por de res. I no en vaig tenir quan un gendarme em va repassar en silenci la documentació, ni quan a Dover una funcionària anglesa seca i grisa com el seu uniforme em va demanar el permís d’immigració i em va fer un interrogatori: «Sí, vaig a treballar», «Sí, soc infermera», «Sí, vaig al Saint Olave’s Hospital, a Rotherhite», «Sí, he après l’anglès a Barcelona (“Es nota, oi?”)», «No, no sé si penso quedar-me, ja veurem com va». «Ahà», va fer, dubitativa. La vaig mirar als ulls. Va apartar la mirada i em va deixar passar.

Aquesta dona no coneix les monges del Sagrat Cor de Maria. Elles sí que en sabien, de fer por. Quin espant els seus ulls petits i malèfics sota la toca blanca, tan rialleres amb les nenes riques. Amb nosaltres, mai. Les odiava tant que les hauria esclafat; esperava que qualsevol dia caurien fulminades sota el pes de la meva rancúnia. Però davant seu havia d’abaixar el cap. I mentre mirava a terra em palpava dissimuladament els blaus minúsculs dels seus pessics als braços, per no oblidar que, si volien, ens podien fer molt mal. Que no les perdonaré. Jo no em rebel·lava, però tampoc no plorava mai, i això les posava frenètiques.

Marxava a Londres per no abaixar més el cap ni tenir més por, però quan feia la maleta em tremolaven les cames. La mama entrava de tant en tant al quarto, i em mirava amb cara de «com pots fer-me això?», però jo sabia que era pels cèntims i perquè, de les tres germanes, jo soc la més mansa. Amb la Muntsa i la Nuri vam fer veure que serien quatre dies i no passava res. L’únic comiat que em va fer plorar va ser el d’en Ton, el germà petit. En Ton, que acabava de fer els divuit i estava perdent l’única còmplice que tenia al món. Encara veig la seva mirada acusadora quan va baixar al carrer a dir-me adeu.

Vaig baixar del tercer tren, el tren anglès, a l’estació Victoria. Era com la de França però potser tres cops més gran. Em vaig encantar un moment mirant un mapa a la sortida, i de seguida va endur-se-me’n un riu de gent atrafegada. Era dijous a mitja tarda. Hi havia un brogit sostingut de cotxes —molts més que a Barcelona— autobusos, parades de metro, viatgers carregats d’embalums. Ningú mirava a ningú. No feia calor de juliol, el terra era moll de pluja recent, i el taxista —que anava amb gorra— no em va donar conversa. Potser era el segon o el tercer taxista de la meva vida. Jo anava mirant el riu, els carrers, el perfil d’una cúpula retallat contra el cel gris, els ponts, tants parcs...

Seguíem circulant, i els carrers van perdre forma i consistència, les cases eren més velles i brutes, i la gent, més lletja. Això em va alleujar: ja m’hi trobava més a casa. Llavors el taxi es va aturar en una avinguda, davant la tanca coberta d’heura humida de l’hospital. Gairebé d’immediat, un home vestit amb una mena de granota va sortir a obrir-nos la porta i ens va fer senyal de passar directament a l’edifici principal. A banda i banda de la porta, les dues torres de maons foscos —d’un marró fosc que no havia vist a Barcelona— que haurien de ser casa meva. En tornar-me el canvi, el taxista em va dir: «Benvinguda!».

Llavors vaig pensar que estava picant al timbre de la segona part de la meva vida. I quan la síster Parker va obrir i se’m va quedar mirant per sobre les ulleres —jo no podia saber que uns anys després li agafaria la mà mentre es moria— em van caure galtes avall dues llàgrimes grosses.

3

El que pensava al tren

Barcelona, dels anys trenta als cinquanta

Mentre el tren sortia de Barcelona a batzegades, frenant i accelerant, travessant túnels, xiulant amb totes les seves forces, jo mirava per la finestra i em demanava quines coses trobaria a faltar. Les meves germanes i en Ton, molt; els pares, poc; casa meva, gens. Les amistats, no ho sabia: no tinc cap amiga especial. Les meves germanes han fet aquest paper fins ara, i no n’he necessitada cap més. Sense gaires confidències íntimes, que a casa no som d’això, sempre hem fet un bon equip.

Fèiem plegades el camí a l’escola, les tres de costat, amb les trenes tibants —que ens fèiem les unes a les altres— i el vestit net, però sargit i sempre una mica curt. Entre classes ens retrobàvem al pati, com un escamot en terra enemiga, a punt per defensar-nos de les escomeses de les altres, les «nenes riques». Cadascuna amb la seva arma: la Muntsa amb el seu sarcasme aristocràtic; la Nuri amb la mirada ferotge, desafiadora; jo amb la meva indiferència absoluta a gairebé tot el que no vingués escrit en tinta.

Fins ara les tres ho hem compartit gairebé tot. Sobretot els llibres, amb un afany ferotge de viure vides que no tindrem, de parlar com gent que no coneixem, de ser presents en mons allunyats del nostre, si no més feliços, molt més excitants que el nostre barri gris a l’ombra de les torres inacabades de la Sagrada Família. Compartim aquest afany d’escapar de l’escala fosca, de les cares cendroses dels veïns, dels retrets i de la col i patata a taula. I de la seva olor, que impregna casa nostra, quan no és de cremat, d’humitat, de resclosit, de suor. O de fred, perquè també hi ha l’olor de fred.

Érem tres i els pares no estaven gaire al cas. Això potser ens ha fet mal, però també ens ha obert moltes portes. Podíem sortir plegades al vespre, per exemple. I anar al cinema, si hi havia cèntims, o de festa major, o a la piscina. O —ja de més grans— a pujar la muntanya, a l’hivern, amb el Centre Excursionista. A vegades amb uns esquís llogats, o deixats, en tren, amb xiruques ben fregades amb greix de cavall. Ens deixem tocar pel sol a l’estiu i pel fred a l’hivern. No som fleumes. No demanem permís.

Vaig sentir d’una veïna que aviat tindrem fama de fresques, com la mama. Però s’equivoca molt: en aquest sentit som innocents, ja se’n van cuidar les monges. D’una innocència deliberada, perquè hem llegit molt i sabem que ens convé ser-ho si volem sobreviure. Si no et respecten, no ets res. Abans dels meus dotze anys ja teníem un pla: no seríem ni criades ni dependentes. No serviríem ningú. I no buscaríem marit, ni deixaríem que ens salvés ningú. Ja ho havíem vist a casa, com s’acabava això dels marits. Però ara la Muntsa s’ha promès amb l’Alfons, i la Nuri comença a festejar amb en Tomeu. I potser sí que no totes les parelles han d’acabar igual.

Totes hem treballat des dels tretze anys, que és quan ens treien de l’escola. No era cap drama: suposava perdre les monges de vista i començar a guanyar-nos la vida. Jo ja sabia portar els comptes i escriure en castellà sense faltes, i no em va costar gens entrar d’aprenenta en un despatx desmarxat i sorollós, on bàsicament m’ignoraven. Al vespre anava a ajudar al dispensari del barri i, quan vaig tenir l’edat, vaig fer estudis d’infermera a la Creu Roja. No em van ensenyar gairebé res, però em van donar el títol, un títol absurd amb el qual he trobat feina a Anglaterra.

A casa he dit que serà per un any, però és mentida: en seran tres i mig, els que calen per treure’m el títol anglès. I després, ja veurem.

Això és el que pensava al tren.

4

Saint Olave’s Hospital

Londres, juliol de 1955

La segona part de la meva vida ha començat entre pobres, com la primera. Al Saint Olave’s ens arriben sobretot avis i àvies que han perdut el seu lloc al món. Gent que s’ha deixat la vida als magatzems del port, i viu en pisos foscos i humits, relliscosos de brutícia. Homes i dones aspres, a qui sovint no entenc, però que em són familiars perquè els meus veïns de Barcelona no eren tan diferents: la seva ira s’assembla molt. Els meus han perdut una guerra i aquests l’han guanyada, però també se’ls veu força derrotats.

A mi ja no. Ara soc una aprenenta d’infermera amb un uniforme blau cel emmidonat a qui parlen de vostè, pel cognom: sona com Belorgh. Els torns són llargs —però passen més ràpid que una jornada al despatx— i el te és de franc, com tota la resta. El sou és decent, prou per enviar de tant en tant diners a casa, i tinc una habitació per a mi sola. Les primeres setmanes m’ha costat dormir, acostumada a compartir llit amb la mama. Això no ho he explicat a ningú, és clar.

La primera nit a Rotherhite ja vaig descobrir que a l’hospital hi havia altres infermeres catalanes: la Mercedes, la Júlia i la Flora. En pocs dies ens hem fet com germanes. Ho serem durant quatre anys, però ara mateix encara no ho sabem. De fet, ho serem tota la vida.

La Mercedes —li diem «Cedes»— ja té una foto de la reina a la seva habitació. Li troba totes les gràcies, cosa que per a mi és un misteri. Ella és de Lleida, de casa mig bona, òrfena de pare militar i condecorat, castellà. Tot el que és anglès l’enamora. Si algú li digués que morirà sent Lady!

La Cedes és menuda, enginyosa, molt simpàtica, amb uns ulls negres immensos. Ens seguirem tota la vida, a milers de quilòmetres de distància. És igual, si som diferents: durant dècades ella i jo ens apadrinarem els fills, ens ho explicarem gairebé tot —en conferències interminables de continent a continent, que pagarà el Foreign Office— i mentirem l’una per l’altra. Ens direm adeu, al final, mirant-nos als ulls, a Barcelona. Però tot això serà d’aquí molt temps. Molt després de la tarda que vaig arribar al Saint Olave’s, quan ella va ser la primera a rebre’m i em va dir que a Londres seria feliç perquè ella també ho era.

I serà així.

Amb la Júlia ens escriurem un cop al mes quan siguem velles. És seca, molt recta, ràpida, sempre amb ulleres, amb pantalons i els cabells curts. Del tot indiferent als afalacs, a la coqueteria i a la frivolitat. És de Granollers, òrfena de guerra per part de mare. Des del dia que la va enterrar, a ella i als dos germans petits, només ha volgut marxar lluny, tan lluny com fos possible. Ho aconseguirà: a ella l’esperen els antípodes i un passaport australià. Hi tindrà una casa amb rosers al jardí i farà de voluntària al museu de belles arts de la seva ciutat, Adelaide, on es jubilarà com a cap d’infermeria del Royal Adelaide, l’hospital més gran. De totes nosaltres, serà l’única que farà carrera com a infermera, i quina carrera! D’aquí uns anys se la disputaran als quiròfans del Mount Sinai, a Nova York. No s’hi quedarà perquè no és prou lluny de Granollers.

Fins a Austràlia la perseguirà la llegenda —que no ha confirmat mai— que un dels més prestigiosos cirurgians del Mount Sinai es va suïcidar per ella quan ja passava dels quaranta.

La Flora, gràcil i silenciosa com un esperit, és única per confortar àvies boges i calmar mariners beguts. Filla d’anarquistes, durant la República va anar a una escola lliure on s’embrutaven les mans de fang i ballaven a la platja.

Després va arribar el desastre —els pares a la presó i una àvia superada per la tristesa, que es matava a fregar escales i bevia massa anís—, però el bé ja estava fet. La Flora és bona sense fissures.

D’ella, que és una mica més gran que jo, però no ho sembla, només en tindré notícies molt de tant en tant. Sabré que pinta, que és el que volia fer, i que té una pensió prop de Canes, en un poble de segona fila de la Costa Blava. Al Tripadvisor en destaquen les melmelades, el porxo de fusta i un jardí amb torretes de colors. Un dia m’agradaria anar-hi.

Amb el temps m’agradaran els mapes. Quan en vegi un, el primer que faré serà situar-nos mentalment, cadascuna al seu racó del món. I pensaré en quina sort que tinc, encara que no l’hagi buscada, de pertànyer a un cercle minúscul, exclusiu, en greu perill d’extinció. El que comparteix els records d’aquells anys al Saint Olave’s.

5

Jo, Anita B.

I jo. A casa em deien Anita, però em dic Anna, com la meva àvia. Anna Belaure Vidal. No crido mai. Detesto les tragèdies. No dic mentides. No em poso excuses. Soc discreta: m’escapo per dins. No crec en Déu ni en coses que no puc entendre. Llegeixo tant com puc. Sé d’on vinc i no vull tornar-hi.

Em dic Anna, però encara porto la trena llarga i fosca de quan em deia Anita. Vaig créixer més alta que les meves germanes i, a diferència d’elles, tinc els ulls blaus del meu pare. Ell em va ensenyar a nedar. Quan vaig fer catorze anys ens va apuntar al Ton i a mi al Club Natació Barcelona. Segons la mama, la natació m’ha fet massa prima. També m’ha donat unes quantes medalles que no he penjat mai a la paret, com fa el meu germà, i moltes estones que només nedava i no pensava en res. Ara les trobo a faltar.

A llegir, ens en va ensenyar la mama, sempre distreta i amb poca paciència, i en vam aprendre de seguida, perquè hi havia poques joguines que ens distraguessin. Qui portava llibres era el papa: els hi donaven, o els llogava al quiosc. Vaig créixer llegint històries d’aventures, perquè els contes m’avorrien i no suporto les faules, amb animals que venen a donar-me lliçons. Amb les lliçons de les monges, que anaven acompanyades de pessigades, ja en tenia prou. Érem becades i sèiem al fons de la classe: havíem de fer de criades de les monges i de les nenes riques, que no es feien amb nosaltres. Però això no m’ha fet mai vergonya. Si de cas, ràbia.

A l’escola vaig aprendre a cosir, perquè l’altre punt fort de l’escola, que era resar, a casa no el practicàvem gens. A la capella, fent veure que passava el rosari, o quan cantaven himnes i salves, jo repassava mentalment les històries d’orfes, que eren les meves preferides: nens abandonats que rebien cleques, tenien gana i vivien al carrer. I tenien grans esperances. Com en Pip. Com jo.

Nosaltres no vivíem al carrer, és clar, sinó en un pis fosc i estret del carrer Provença. I quan dic que érem pobres no vull dir que passéssim més gana o més fred que els veïns. És que vivíem amb por. Sempre devíem alguna cosa. Dúiem els vestits sargits, massa curts o massa llargs, amb el coll rosegat i les sabates gastades. Quan s’havien de portar flors per a la Verge, o donatius per a les missions, les monges ens assenyalaven: dúiem les mans buides. Encara sento el pessic a l’estómac, els penellons als dits, la coïssor de l’aigua glaçada amb què ens rentàvem com els gats abans de sortir de casa. Però la majoria de les veïnes vivien igual: l’única diferència era que no anaven al Sagrat Cor de Maria perquè no tenien uns avis prou influents per recomanar-les ni prou avars per abandonar-les a continuació a la pietat —inexistent— de les monges.

Del fet que el pare no visqués a casa no se’n parlava gaire: encara hi havia molts pares morts, desapareguts o fugits. Cadascú se sabia la seva, i si algú xafardejava, nosaltres ni ens n’adonàvem.

Cada dissabte, la mama s’arreglava, ens posava un llacet a les trenes i ens portava agafats de la mà al taller on treballava el pare, a buscar la setmanada. Allà l’encarregat, després de fer-li una bona repassada amb els ulls, li donava un sobre amb una part del sou del papa, i amb això havíem de tirar tots cinc. Però com que no tiràvem, perquè era una misèria i la mama «no s’administrava bé», havíem d’anar tot

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X