1

La missió d’avui s’havia convertit en rutina per a la dona que en aquests moments es feia dir Chris Taylor. S’havia llevat més d’hora del que li hauria agradat, i després havia desmuntat i guardat en lloc segur les mesures de seguretat nocturnes. Instal·lar-les cada vespre era una murga, i tot plegat per enretirar-les l’endemà de bon matí, però jugar-se la vida per un segon de mandra no valia la pena.

Un cop feta aquella feina rutinària, la Chris havia pujat a un sedan que no tenia res de particular, cinc anys de vida i cap topada que el fes memorable, i havia conduït hores i hores. Havia travessat tres límits estatals i les incomptables línies secundàries d’un mapa i, malgrat haver assolit gairebé la distància necessària, havia descartat unes quantes localitats de les que havia passat. L’una era massa petita, l’altra només tenia dues vies d’entrada i de sortida, la de més enllà feia pinta de rebre tan pocs visitants que, per més camuflatges que utilitzés per semblar una persona normal i corrent, seria impossible passar desapercebuda. Per si de cas, va prendre nota d’uns quants llocs on potser algun dia tornaria: una botiga de material de soldadura, una altra d’excedents militars i un mercat de fruita i verdura de productors de la zona. Aviat seria la temporada del préssec i n’hauria de fer provisió.

Finalment, a última hora de la tarda, va arribar a una ciutat més animada on no havia estat mai. Fins i tot a la biblioteca municipal s’hi veia bastant moviment.

Li agradava utilitzar la biblioteca sempre que podia. Els llocs públics sempre eren més difícils de rastrejar.

Va aparcar a la cara oest de l’edifici, on l’única càmera situada dalt de l’entrada no la podia captar. A l’interior, tots els ordinadors estaven ocupats i eren uns quants usuaris els que els rondaven esperant que en quedés un de lliure, de manera que se’n va anar a remenar els llibres de la secció de biografies, a veure si n’hi trobava alguna d’interessant; malauradament totes les que li podien ser útils ja les havia llegides. En acabat, va buscar l’última novel·la del seu escriptor d’espionatge preferit, un exmembre de les forces d’elit de la Marina dels Estats Units, i després va agafar alguns llibres més que hi havia a prop. Mentre anava a buscar un bon racó per esperar-se, va notar una fiblada de culpabilitat; en certa manera, robar en un lloc com aquell era un comportament baix. Però havia d’aconseguir un carnet de biblioteca com fos, per diversos motius, i qui sap si en aquells llibres llegiria alguna cosa que reforcés la seva seguretat. La seguretat sempre estava per damunt del sentiment de culpabilitat.

És clar que era conscient que les possibilitats de llegir alguna informació útil eren remotes, era molt difícil que pogués donar un ús real o concret a una cosa fictícia, però temps enrere ja s’havia obert camí estudiant tots els casos d’investigació reals que tenia a l’abast. A falta d’una llista dels autors més cèlebres, es va conformar amb una dels menys buscats. No tenir res per estudiar encara la neguitejaria més. I, de fet, en l’últim carregament de llibres havia trobat un consell que semblava pràctic i l’havia començat a incorporar a la seva rutina.

Va seure a la butaca desgastada que hi havia en un racó, des d’on veia prou bé les taules dels ordinadors, i va fer veure que llegia el llibre que tenia al capdamunt de la pila. Per l’escampall que havien fet els usuaris dels ordinadors damunt les taules, n’hi havia un que fins i tot s’havia tret les sabates, en tenien per estona. L’ordinador que més punts tenia d’estar lliure aviat era el que feia servir una adolescent amb una muntanya de llibres de consulta i cara de fastig. No feia l’efecte que la noia navegués per les xarxes socials, de fet anotava llibres i autors que li proporcionava el motor de cerca. Mentre s’esperava, la Chris mantenia el cap cot damunt del llibre, falcat al doblec del colze esquerre. Amb la fulla d’afaitar oculta a la mà dreta, va fer un tall net al sensor magnètic que hi havia enganxat al llom del llibre, i el va fer passar per l’escletxa que quedava entre el coixí i el braç de la butaca. Fingint un desinterès absolut, va atacar el següent exemplar de la pila.

Quan ja havia enllestit la feina, amb els llibres desprotegits viatjant de polissó a la motxilla, va veure que l’adolescent se n’anava a buscar un altre exemplar de consulta. Sense necessitat de fer un bot ni cara d’haver-hi arribat d’una corredissa, la Chris va seure a la cadira abans que cap dels persistents aspirants s’adonés que li acabaven de pispar el lloc.

Amb tres minuts, però, ja en tenia ben bé prou per donar un cop d’ull al correu electrònic.

Després, necessitaria quatre hores més, si no havia de fer cap conducció evasiva, per tornar a la seva casa provisional. I tot seguit tornaria a muntar els dispositius de seguretat abans de poder anar a dormir. El dia que tocava consultar el correu sempre era llarg.

Si bé no hi havia connexió entre la seva vida actual i aquell compte de correu: cap adreça IP repetida, cap menció de llocs o de noms... tan bon punt hagués acabat de llegir els missatges, i de respondre’ls si calia, correria a la porta de la biblioteca i tocaria el dos a tota velocitat deixant entre ella i aquella ciutat tants quilòmetres de distància com li fos possible; per si de cas.

Aquest «per si de cas» s’havia convertit en el mantra involuntari de la Chris. El seu dia a dia consistia a preparar-se en excés, però, tal com es repetia a si mateixa, sense aquesta preparació no podria tenir cap mena de vida.

De bona gana hauria evitat córrer aquests riscos, però els diners no li durarien per sempre. Acostumava a buscar una feina de baixa categoria en algun negoci familiar, si podia ser dels que anotaven el registre de les vendes a mà, però els diners que li aportava només cobrien les dues necessitats bàsiques: alimentació i lloguer. En cap cas li arribava per al material més car de la seva vida com ara identitats falses, aparells de laboratori i tota una reserva de substàncies químiques. Per tant, mantenia certa presència a internet, treia d’aquí i d’allà els pocs clients que li pagaven, i feia tots els possibles per evitar cridar l’atenció dels que volien que desaparegués de la capa de la terra.

Els últims dos dies que havia consultat el correu electrònic havien estat infructuosos, de manera que es va alegrar quan va veure que l’esperava un missatge. L’alegria li va durar les dues dècimes de segon que li van caldre per processar l’adreça del remitent: l.carston.463@dpt11a.net

I aquí la tenia. L’adreça real d’ell, la que els seus antics caps podien rastrejar en un tancar i obrir d’ulls. Mentre els cabells se li eriçaven al clatell i l’adrenalina li pujava per les venes, semblava que li cridés «corre, afanya’t, fuig d’aquí», una part d’ella encara podia quedar-se bocabadada, incrèdula davant de tanta arrogància. Sempre subestimava la poca cura que arribaven a tenir.

«No poden haver arribat tan de pressa», es va dir, aterrida, mentre els ulls pentinaven la biblioteca buscant homes d’espatlles massa amples per a les seves americanes negres i amb talls de cabells militars, o bé una persona caminant cap a ella. Des de la finestra, podia veure el seu cotxe, i no semblava que ningú l’hagués potinejat, és clar que tampoc no l’havia estat vigilant tota l’estona.

O sigui que l’havien tornat a trobar. Ara bé, no podrien saber mai on consultaria el correu la pròxima vegada. El lloc sempre l’escollia a l’atzar.

En aquell moment, una alarma acabava de saltar en una oficina grisa i impol·luta, o potser en diversos despatxos, potser fins i tot s’havien disparat intermitents vermells. Era evident que rastrejar aquella adreça IP era una ordre de màxima prioritat. Aviat mobilitzarien els seus efectius. Però encara que se servissin d’helicòpters, i ells tenien aquest potencial, li quedaven uns quants minuts. Prou per veure el que pretenia en Carston.

L’assumpte del missatge deia: «Cansada de córrer?».

«Cabró.»

Va clicar-hi i el va obrir. No era un missatge llarg:

Han canviat les regles. Et necessitem. Serviria de res una disculpa no oficial? Podem quedar? No t’ho demanaria, però hi ha vides en joc. Moltes, moltes vides.

Sempre li havia caigut bé en Carston. Semblava més persona que tota la colla d’homes de negre que contractava el departament. N’hi havia uns quants, en especial els que anaven d’uniforme, que feien bastanta por. És clar que, tenint en compte la mena de feina que ella feia, aquella reflexió era hipòcrita.

I era evident que havien triat en Carston perquè es posés en contacte amb ella. Sabien que estava sola i espantada, i li havien enviat un vell amic perquè se sentís protegida i alhora confusa. Una mica de sentit comú i la Chris hauria descobert l’estratègia tota sola, però li va anar prou bé que la mateixa tàctica s’hagués fet servir just en una de les novel·les que havia pispat.

Es va permetre fer una respiració profunda i trenta segons per trencar-se les banyes. S’havia de concentrar en quin seria el moviment següent: anar-se’n d’aquella biblioteca, d’aquella ciutat, d’aquell estat com més aviat millor i si amb això n’hi hauria prou... Encara era segura la identitat que havia adoptat? O havia arribat l’hora de traslladar-se una altra vegada?

Amb tot, la idea capciosa de l’oferta d’en Carston la desviava del seu focus d’atenció.

I si...

I si d’aquesta manera aconseguia treure-se’ls del damunt? I si hi veia el parany per simple paranoia i massa novel·les d’espionatge?

Si l’encàrrec era prou important, potser a canvi li retornarien la seva vida d’abans.

Ho veia difícil.

Tot i així, no tenia cap sentit fer veure que el correu d’en Carston no li havia arribat.

Al final va donar la resposta que esperaven d’ella, tot i que només havia esbossat quatre pinzellades del pla.

Estic cansada de moltes coses, Carston. On ens vam conèixer, una setmana a partir d’avui, al migdia. Si t’hi veig amb algú, foto el camp, etc., etc., etc. La cançoneta que ve després ja la saps. No siguis burro.

De peu dret, caminava fent grans passes i de puntetes; una tècnica que havia perfeccionat tot i tenir les cames curtes, i que a més li donava un aire més informal del que realment tenia. La Chris comptava mentalment els segons que necessitaria l’helicòpter per cobrir la distància entre Washington i la ciutat on es trobava en aquell moment. També podien alertar la policia local, tot i que no era el seu estil.

No, no era gens el seu estil, però tot i així... tenia el pressentiment infundat, per bé que cada vegada més incòmode, que potser es començaven a cansar del seu estil habitual. No els havia proporcionat els resultats que s’esperaven, i no era gent que destaqués per la paciència. Estaven acostumats a aconseguir el que volien el mateix moment que ho decidien. I feia tres anys que volien el seu cap.

Aquell missatge canviava les regles. Si és que de debò era un parany.

Havia de donar per fet que ho era. Gràcies a aquell punt de vista, a la seva manera de concebre el món, encara respirava. Però una esperança absurda ja havia començat a fer niu en un racó del cervell.

La quantitat apostada era petita, d’això n’era conscient. Només hi havia una vida en joc: la seva.

I la vida que tant havia protegit contra aquelles apostes desorbitades només era el que era: la vida. La cosa més essencial de totes. Un cor bategant, uns pulmons que s’omplen i es buiden.

Estava viva, sí, i havia lluitat molt per continuar en aquell estat, però en les nits més fosques de vegades s’havia preguntat per què lluitava exactament. Valia la pena fer tot aquell esforç per la mena de vida que tenia? No seria més relaxant tancar els ulls i no haver-los de tornar a obrir mai més? Que potser no era més agradable un forat negre que el terror implacable i els esforços constants?

Només una cosa havia evitat que respongués «sí» i que agafés una de les sortides més tranquil·les i indolores que tenia a les mans, i això era una conducta competitiva molt desenvolupada. L’hi havia fet servei a la Facultat de Medicina, i en aquell moment era el que la mantenia viva. No els deixaria guanyar. De cap manera no els donaria una solució tan fàcil al seu problema. Amb tota probabilitat l’acabarien atrapant, però abans aquells malparits ho haurien de suar, i correria la sang.

Ja era a dins del cotxe, a sis carrers de l’entrada més propera a l’autopista. Una gorra de beisbol negra li cobria els cabells curts, i unes ulleres de sol d’home, grosses i amb muntura de pasta, bona part de la cara; una dessuadora folgada li ocultava unes formes esveltes. Qui la mirés sense fixar-s’hi gaire, trobaria que feia la fila d’un noi jove.

La gent que la volia morta ja havia perdut una mica de sang, i amb les mans al volant, es va trobar somrient mentre ho recordava. Era ben estrany que en els últims temps se sentís tan còmoda matant, que li resultés tan gratificant. S’havia convertit en una sanguinària, molt irònic, ben mirat. Havia estat sis anys sota la seva tutela, i en tot aquell temps no havien aconseguit anul·lar-la, ni convertir-la en amant de la seva feina. Però tres anys fugint havien canviat moltes coses.

Sabia que no li aportaria cap satisfacció matar una persona innocent. Aquest racó del seu cap encara no s’havia trastocat ni es trastocaria. Hi havia gent de la seva professió, de la seva antiga professió, que eren uns psicòpates nats, però per això li agradava pensar que els seus companys no eren tan bons com ella. Els empenyien uns motius erronis. Odiar el que feia li donava la força per fer-ho encara millor.

En el context de la vida que duia en aquells moments, matar equivalia a guanyar. No tota la guerra de cop sinó petites batalles a cada pas, que no deixaven de ser cadascuna una victòria. El cor d’algú altre deixaria de bategar i el seu continuaria fent-ho. Algú l’aniria a buscar, i en comptes de trobar-se una víctima toparia amb una depredadora. Una aranya reclusa bruna, invisible darrere la seva trampa: la teranyina.

Era el mateix que li havien fet a ella. Es preguntava si se sentien orgullosos del que havien aconseguit o si només lamentaven no haver estat capaços d’haver-li clavat puntades de peu més de pressa.

Després de recórrer uns quants quilòmetres per la nacional, es va començar a sentir millor. Conduïa un model de cotxe clàssic, milers de vehicles idèntics al seu l’acompanyaven en aquell trajecte, i tan bon punt trobés un lloc per parar canviaria les matrícules robades. No hi havia res que la lligués a la ciutat que acabava d’abandonar. Va deixar enrere dues sortides i va agafar la tercera. Si volien tallar la carretera, no sabrien en quin punt fer-ho. Encara continuava oculta. De moment no corria perill.

Estava clar que en aquell moment no podia anar de dret cap a casa. Va trigar sis hores per tornar-hi, fent volta per autopistes i carreteres, comprovant en tot moment que ningú no la seguís. Quan per fi va arribar a la petita casa que tenia llogada, l’equivalent arquitectònic d’una carraca, gairebé ja dormia. Va pensar a fer-se un cafè, sospesant els beneficis de l’estímul de la cafeïna contra la llosa d’una feina encara pendent, i a l’últim va decidir tirar de la suor i de la seva pròpia font d’energia.

Va arrossegar els peus fins als dos esglaons del porxo que ballaven, va evitar amb un acte reflex la banda esquerra del primer, la part més podrida i inestable, i va obrir el doble forrellat de la porta de seguretat d’acer que havia instal·lat la primera setmana de viure en aquella casa. Les parets, quatre llistons de fusta, plafons de guix, contraxapat i revestiment amb posts de vinil, no oferien la mateixa seguretat, però segons les estadístiques, els intrusos el primer que feien era buscar la porta. Els barrots de les finestres tampoc no representaven un obstacle insuperable, tot i que n’hi havia prou per desanimar els lladres de torn i desviar-los cap a un objectiu més fàcil. Abans de girar el mànec, va trucar al timbre. Tres cops ràpids que als ulls d’algú que l’observés semblarien un únic toc. Les magres parets només van amortir lleugerament el ning-nang del timbre musical. Va entrar a la casa d’una revolada, sense respirar, per si de cas. No es va sentir cap cruixit de vidres trencats, així que quan va tancar la porta darrere seu, va alliberar tot l’aire d’un sol cop.

La seguretat de la casa era de creació pròpia. Els professionals que havia estudiat al principi tenien els seus mètodes. No n’hi havia cap que tingués les habilitats que ella havia acumulat. Ni tampoc els autors de les novel·les, que en l’últim temps ja només eren manuals sense cap utilitat. Tot el que necessitava saber ho havia pogut treure amb facilitat de YouTube. Unes quantes parts d’una rentadora vella, una placa microcontroladora comprada per internet, un timbre nou, quatre cosetes més i ja tenia feta una bona trampa explosiva.

Va passar el doble forrellat darrere seu i va pitjar l’interruptor que hi havia més a tocar de la porta per encendre els llums. N’hi havia dos més, d’interruptors, en un mateix quadre. El del mig era per fer bonic, i el tercer, el que li quedava més allunyat, estava connectat al mateix cable de senyal de baix voltatge que el timbre. De la mateixa manera que el llum i la porta, el quadre d’interruptors era molt més nou que la resta dels altres elements de la petita cambra que feia les funcions de sala d’estar, menjador i cuina.

Tot semblava que estigués tal com ho havia deixat: minimalista, mobiliari barat (res prou voluminós perquè s’hi amagués un adult), taulells i taula de centre nets d’objectes, res de decoracions ni quadres. Estèril. La Chris sabia que malgrat que el terra era de vinil mig mostassa mig alvocat, i el sostre, de color crispeta, el lloc encara mantenia un cert aspecte de laboratori.

Potser era l’olor el que feia que semblés un laboratori. L’estança estava tan escrupolosament desinfectada, que de ben segur un intrús atribuiria aquella olor de botiga de material de piscina als productes químics de neteja. Però això seria si aconseguia entrar a la casa sense fer saltar el sistema de seguretat. Si el feia saltar, no tindria temps de detectar gaires detalls de la cambra.

La casa la completaven una petita habitació i un bany disposats en línia recta des de l’entrada fins a la paret del fons, sense cap obstacle que la fes ensopegar. La Chris va apagar el llum i es va estalviar haver de tornar-hi més tard.

Va entrar per l’única porta que donava a la seva habitació amb un pas maldestre, seguint la rutina mig adormida. Com que per les persianes venecianes ja hi entrava prou claror, gràcies al neó vermell de la benzinera de l’altra banda del carrer, va deixar el llum de la tauleta de nit apagat. Primer va agafar dos dels coixins de plomes allargats del capçal del llit de matrimoni, que ocupava gairebé tota l’habitació, i els va donar una subtil forma de cos humà. En acabat va entaforar a l’interior de les coixineres les bosses de plàstic hermètiques plenes de sang de mentida; de prop, la sang no era del tot creïble, però les bosses de plàstic eren per a l’assaltant que entrés per la finestra, enretirés les persianes, i disparés des d’aquell punt privilegiat. No podria diferenciar bé les coses amb la llum esmorteïda del neó. I tot seguit, el cap; la careta que feia servir era una altra adquisició que havia fet després de Halloween, la paròdia d’algun altre polític patètic amb la pell d’un color que poc tenia a veure amb la realitat. Va haver de farcir-la perquè més o menys s’adaptés a la mida del seu cap i hi havia cosit una perruca morena. El més important era el cable primet estès entre el matalàs i el somier, ocult entre els fils de niló. Un altre cable igual perforava el coixí on descansava el cap. Va estirar el llençol d’una estrebada, després la manta, hi va donar forma amb uns copets de la mà i, en acabat, va cargolar els dos extrems desfilats dels dos cables. Era una unió poc ferma. Només que en toqués l’extrem, encara que fos de manera subtil, o que empenyés una mica la peça del coixí, els cables s’acabarien esmunyint i se separarien.

Es va tirar enrere i va comprovar l’esquer mig aclucant els ulls. No era dels que li havien quedat millor, però, ben mirat, sí que semblava que hi hagués algú dormint al llit. Encara que l’intrús no cregués que era la Chris, hauria de neutralitzar el cos que dormia abans de continuar buscant-la.

Massa cansada per posar-se el pijama, es va limitar a treure’s els texans amples. Així ja faria. Va agafar el quart coixí i va arreplegar el sac de dormir de sota el llit; els va notar més voluminosos i pesats que de costum. Els va arrossegar fins al bany, els va abocar a la banyera, i aquella nit va fer les ablucions mínimes: res de rentar-se la cara, només les dents.

Tant la pistola com la màscara antigàs eren sota la pica, amagades entre una muntanya de tovalloles. Es va posar la màscara i es va ajustar les corretges al cap, tot seguit va picar amb el palmell de la mà l’entrada del filtre i va agafar aire amb el nas per comprovar-ne el precinte. La màscara li feia ventosa a la cara en la mida justa. Sempre ho feia, però ella mai no se saltava aquest pas de la rutina de seguretat per un excés de confiança o simple cansament. Va deixar la pistola sobre el platet del sabó fixat a la paret, a l’abast des de la banyera. No era amant de les pistoles. Tenia un tir prou decent en comparació amb un civil completament desentrenat, però no tenia la classe d’un professional. No obstant això, havia de disposar d’aquesta opció; tard o d’hora els seus enemics s’ensumarien el seu sistema, i la gent que l’anés a buscar també hi aniria amb màscares antigàs.

En el fons, se’n feia creus, que el seu truc l’hagués salvat tant de temps.

Amb un recanvi de filtre antigàs entaforat als sostenidors, va arrossegar els peus per fer les dues passes que la separaven de l’habitació i es va agenollar al costat de la sortida de l’aire climatitzat, a tocar del terra, a la part dreta del llit que no havia utilitzat mai. La reixeta de l’aire segurament no tenia tanta pols acumulada com s’hauria d’esperar, els cargols que la subjectaven per dalt no estaven del tot enfonsats, i els de baix ni tan sols existien, però sabia que ningú no podria distingir aquests detalls des de la finestra ni entendria què significaven si arribés a fer-ho; es podria dir que Sherlock Holmes era gairebé l’única persona per qui no havia de patir perquè intentés atemptar contra la seva vida.

Va afluixar els cargols superiors i va enretirar la reixeta. Si algú mirés a dins del conducte de l’aire veuria amb claredat dues coses. Primer, que el fons del conducte estava segellat, o sigui que ja no funcionava. Segon, que el gran pot de plàstic blanc i el voluminós paquet de piles segurament no haurien de ser allí dins. Va enretirar amb totes les seves forces la tapa del pot de plàstic i de seguida la va rebre la mateixa fortor de productes químics que impregnava la sala principal, tan familiar que gairebé ni la notava. Va allargar la mà per darrere del pot i, de la fosca, en va treure, per començar, un artefacte molt estrany amb una bobina, braços metàl·lics i cables finets; després, una ampolleta monodosi de la mida d’un dit de coll estret, i, al final, un guant de goma. Va col·locar la bobina, el giny que havia rescatat d’una rentadora abandonada al carrer, de manera que els braços que li sortien estiguessin mig submergits en el líquid incolor del pot de plàstic. Va obrir bé els ulls per posar-hi els cinc sentits; venia la part més delicada. Es va posar el guant a la mà dreta, va treure’s dels sostenidors el recanvi del filtre i se’l va deixar preparat a la mà esquerra, per si de cas. Amb la mà enguantada, va encaixar amb cura l’ampolleta a les ranures que havia obert als braços metàl·lics. L’ampolleta, que contenia una pols blanca, inerta i inofensiva, es va quedar suspesa a un dit de la superfície de l’àcid. Ara bé, en el cas que es tallés el corrent dels cables que estaven subtilment lligats sobre el llit, l’impuls de tensió obriria la vàlvula de tancament de la bobina, i el vidre de l’ampolleta es trencaria en mil bocins. La pols es convertiria en un gas que no seria ni inert ni inofensiu.

Era semblant al dispositiu que tenia a la sala d’estar, però el cablejat era més senzill a l’habitació. Aquesta trampa només l’activava mentre dormia.

Va deixar el guant de goma i la reixeta al seu lloc i, de seguida, amb un sentiment que no era prou optimista per dir-n’hi alleujament, va tornar al bany. La porta, com la sortida de l’aire, hauria pogut aixecar les sospites d’algú tan detallista com el mateix Sherlock Holmes: els rivets de goma col·locats als intersticis no eren els estàndards. No aïllaven del tot el bany de l’habitació, però li donaven més temps.

Ficada dins del sac de dormir, va deixar caure mig cos a la banyera, com si es desplomés a càmera lenta. Li havia costat un temps acostumar-se a dormir amb la màscara, però ja ni hi pensava, així que va tancar els ulls, agraïda.

Va arrupir-se dins del capoll de plomes i niló, recargolant-se fins que la tauleta rígida de l’iPad va quedar encastada contra les lumbars. Estava endollada a un allargador que treia l’electricitat del cablejat de la sala d’estar principal. Si corria electricitat per aquell cable, l’iPad vibraria. Sabia per experiència que amb allò n’hi havia prou per despertar-la, per més cansada que estigués aquella nit. També sabia que podia tenir el recanvi del filtre, que encara era a la mà esquerra, arrambat contra el pit com si fos un osset de peluix, obert i col·locat a la màscara antigàs en menys de tres segons, tot i estar només mig desperta, a les fosques, i aguantant la respiració. Ho havia practicat un munt de vegades, i després ho havia comprovat ella mateixa en tres situacions reals d’emergència. Havia sobreviscut. El seu sistema havia funcionat.

Encara que estava molt cansada, va haver de deixar que la ment, abans de sumir-la en l’inconscient, passés llista dels dimonis del dia. Saber que l’havien tornat a localitzar li generava un sentiment terrible; ben bé com el dolor d’una extremitat fantasma que no està connectada a cap part del cos i tot i així continua fent-se present. Tampoc no estava satisfeta amb la resposta que els havia donat. Havia ordit el pla de manera massa impulsiva per poder estar-ne segura. I això l’obligava a actuar més de pressa del que li hauria agradat.

Coneixia bé la teoria. De vegades, si t’abraonaves precipitadament sobre l’home que empunyava la pistola, el podies agafar desprevingut. La fugida havia estat sempre la seva opció preferida, però aquesta vegada no havia trobat una altra via per sortir-se’n. Potser la trobaria l’endemà, quan el cap hagués descansat i la maquinària de pensar comencés de zero.

Arraulida dins la seva teranyina, es va adormir.

2

Mentre esperava que aparegués en Carston, va pensar en les altres vegades que el departament l’havia intentat matar.

En Barnaby, el doctor Josep Barnaby, el seu mentor, l’últim amic que havia conegut, l’havia entrenat per executar el seu primer atemptat. Però per més que fos un home cautelós, planificat i paranoic de mena, va ser només qüestió de sort el que a ella li va salvar la vida: un cafè més.

Feia temps que no dormia bé. Quan va passar tot, ja feia sis anys que treballava per a en Barnaby i en devia fer tres més o menys que ell li havia revelat les sospites que tenia. En un primer moment, volia pensar que el seu cap s’equivocava. Només feien la feina que els manaven, i la feien bé. «Aquesta feina no la pots considerar com si fos a llarg termini —li insistia en Barnaby, si bé feia disset anys que treballava en el mateix lloc—. Un bon dia, la gent com nosaltres, la gent que hem de saber coses que els altres no volen que sapiguem, fem nosa. No cal que un dia t’equivoquis. Poden tenir-te una confiança plena. Ets tu que no pots confiar en ells.»

Era aquesta la recompensa que en treies de treballar per als bons.

Les sospites havien anat agafant cos, s’havien convertit en planificació i havien evolucionat cap a una preparació física. En Barnaby havia estat un gran partidari de preparar-se, encara que al final no li havia servit de res.

L’estrès s’havia intensificat els últims mesos, a mesura que la data de la fugida s’acostava, i, com sempre, a la Chris li costava dormir. Aquell matí d’abril havia necessitat dos cafès en comptes d’un per activar el cervell. Un cafè més en una bufeta petita en un cos menut, i acabava corrent com una esperitada al lavabo, massa atabalada fins i tot per tancar la sessió de l’ordinador, en comptes de seure a la teva taula. I estava precisament al lavabo quan el gas mortífer va començar a filtrar-se per la reixeta del laboratori. En Barnaby, en canvi, era al lloc exacte on s’esperava que havia de ser.

Els crits havien estat l’últim regal que li havia fet, l’últim advertiment.

Tots dos tenien clar que, quan els arribés l’hora, no seria al laboratori. Massa complicat. Els cadàvers sovint desvetllaven sospites, i els assassins intel·ligents intentaven mantenir aquesta mena de proves ben lluny. No atacaven quan tenien la víctima a casa.

No hauria d’haver subestimat mai l’arrogància de la gent que la volia morta. A ells la llei tant els feia, perquè eren massa amics de la gent que redactava les lleis. També hauria d’haver respectat la força que pot tenir una situació tan absurda per agafar una persona intel·ligent del tot desprevinguda.

Les altres tres vegades havien estat més directes. De ben segur, professionals independents, ja que tots treballaven en solitari. De moment, només homes, tot i que sempre es podia donar el cas d’una dona. Un home l’havia intentat disparar, l’altre, clavar-li una ganivetada, i l’altre, rebentar-li el cap amb una palanca. Els tres intents havien estat infructuosos perquè la violència havia anat a parar als coixins. I després els assaltants havien mort.

El gas, invisible però molt càustic, havia inundat silenciosament la petita cambra; ho havia fet en dos segons i mig aproximadament a partir del moment en què la connexió entre els cables s’havia trencat. Després, a l’assassí li quedava una esperança de vida d’uns cinc segons, depenent de l’alçada i el pes. I no devien haver estat cinc segons gaire agradables.

La mescla que tenia a la banyera no era ben bé la mateixa que havien fet servir per a en Barnaby, però s’hi assemblava bastant. Era la manera més senzilla que coneixia per matar algú molt de pressa i sense dolor. I era una font d’energia renovable, a diferència del gruix d’armes que tenia. Només necessitava una bona provisió de préssecs i una botiga de material de piscines. Res que tingués l’accés restringit o necessités una adreça de correu electrònic, res que poguessin rastrejar els que la perseguien.

L’havia cabrejat molt que haguessin aconseguit tornar-la a localitzar.

Havia estat de mala lluna d’ençà que s’havia llevat, i a mesura que passaven les hores i feia els preparatius, la ràbia creixia.

S’havia obligat a fer una becaina i després conduir tota la nit en un cotxe que havia llogat amb una identitat molt feble, d’un tal Taylor Golding, i una targeta de crèdit que acabava d’aconseguir no feia gaire amb el mateix nom. A primera hora d’aquell matí havia arribat a la ciutat on menys li hauria agradat estar, i això havia fet que la ràbia se li enfilés fins al nivell següent. Va tornar el cotxe a un Hertz prop de l’aeroport nacional Ronald Reagan, i va caminar carrer avall fins a una altra casa de lloguer de cotxes on en va agafar un de nou amb matrícula del districte de Colúmbia.

Sis mesos enrere, hauria fet les coses d’una altra manera. Hauria recollit les quatre pertinences de la caseta que tenia llogada, hauria venut el cotxe per internet, i n’hauria comprat un altre en efectiu a un particular que no li fes omplir paperassa. Després, hauria conduït uns quants dies sense rumb fix fins a arribar a una ciutat no gaire gran que li fes bona espina. Allà havia començat un altre cop el procés de mantenir-se viva.

Però ara tenia aquella esperança estúpida, sense cap ni peus, que en Carston li digués la veritat. Una esperança molt vaga. Potser poc motivadora. Però hi havia una altra cosa, el neguit petit, per bé que molest, en pensar que havia desatès una responsabilitat.

En Barnaby li havia salvat la vida. Una vegada i una altra. Cada cop que ella sobrevivia a un altre intent d’assassinat, era perquè ell l’hi havia advertit, l’havia instruït, l’havia preparat.

Si en Carston l’havia mentit —estava noranta-set per cent segura que era així— i li estava preparant una emboscada, aleshores tot el que li havia dit en el missatge era una mentida. Incloent-hi la part que la necessitaven. I si no la necessitaven, volia dir que havien trobat algú altre que fes la feina, algú tan bo com ho havia estat ella.

Potser feia temps que ja li havien buscat una substituta, potser havien fet matar una tira d’empleats per tot el que sabia, però ho dubtava. Si bé el departament tenia diners i llibertat de moviment, de l’única cosa que anava curt era de personal. Calia temps per localitzar, cultivar i formar un actiu com en Barnaby o ella mateixa. Els que tenien aquestes habilitats no creixien en tubs d’assaig.

A ella l’havia salvat en Barnaby. Qui salvaria el principiant que haurien reclutat després d’ella? El nou o la nova seria brillant, tal com ho havia estat ella, però seria incapaç de veure el més important. Res de servir el país, res de salvar vides innocents, d’instal·lacions d’última generació, d’una ciència innovadora, res d’un pressupost il·limitat. Res de cobrar un sou de set xifres. I si millor et dediques a vigilar que no et matin? De ben segur que la persona que en aquells moments ocupava el seu lloc no era conscient que fins i tot la seva supervivència estava en joc.

Li hauria agradat trobar la manera d’alertar aquest individu. Encara que no li pogués dedicar tot el temps que en Barnaby havia esmerçat a ajudar-la. Encara que fos només una conversa: «Així és com recompensen la feina de gent com nosaltres. Prepara’t».

Però aquesta opció no era real.

El matí el va dedicar a més preparatius encara. Es va inscriure al Brayscott, un hotelet, amb el nom de Casey Wilson. La identitat que va fer servir no era gaire més convincent que la de Taylor Golding, però mentre feia la inscripció sonaven dos telèfons i la recepcionista, atrafegada, no li va parar gaire atenció. Ja tenien habitacions lliures a aquella hora del matí, li havia dit la recepcionista, però la Casey hauria de pagar l’estada de dos dies sencers perquè l’hora d’entrada a l’hotel no era fins a les tres. La Casey es va avenir a aquesta condició sense queixes. La recepcionista semblava que s’hagués tret un pes de sobre. Va fer un somriure a la Casey i per primer cop es va fixar realment en ella. La Casey no es va immutar. Tant hi feia si la noia recordava la cara de la Casey; en mitja hora, la mateixa Casey s’encarregaria que es recordés bé d’ella.

La Casey feia servir noms andrògins expressament. Era una de les estratègies que havia tret de l’arxiu de casos que en Barnaby li havia proporcionat, una estratègia que els espies de veritat utilitzaven i que els escriptors de ficció també havien descobert. Per lògica, si algú entrava a aquell hotel buscant una dona, el primer que faria seria començar a mirar al llibre de registres els noms específics de dona, com ara Jennifer i Cathy, i segurament necessitaria una segona passada per arribar a les Casey, les Terry i les Drew. El temps que ella pogués esgarrapar benvingut seria. Un minut afegit li podia salvar la vida.

La Casey va fer que no amb el cap a l’amatent grum que es dirigia cap a ella per oferir-li els seus serveis i ella mateixa es va encarregar d’arrossegar l’única peça d’equipatge que portava rodolant fins a l’ascensor. Va mirar tota l’estona cap a una altra banda, evitant la càmera de vigilància situada sobre el tauler de control. Un cop dins l’habitació, va obrir l’equipatge i en va treure un maletí gran i una bossa de nanses negra amb cremallera. A part d’aquestes dues bosses, la maleta anava buida.

Va treure’s la jaqueta, que donava un aspecte més professional al jersei gris finet i als pantalons negres que duia, i la va penjar. El jersei el tenia agafat amb tot d’agulles a l’esquena perquè li anés més cenyit. Les va enretirar perquè li caigués i li quedés més folgat, de manera que semblava més baixeta, fins i tot més jove. Es va netejar el pintallavis i es va treure bona part del maquillatge d’ulls; després va comprovar-ne l’efecte al gran mirall del tocador. Més jove i vulnerable; el jersei ample suggeria que s’ocultava dins d’aquella peça de roba. Va pensar que vestida d’aquella manera ja faria el fet.

Si s’hagués hagut de trobar amb una directora d’hotel, aleshores hauria variat una mica la tàctica, potser hauria intentat afegir algun morat fals amb ombra blava i negra, però a la placa de recepció hi deia WILLIAM GREEN, i va pensar que no valia la pena dedicar-hi més temps.

No era un pla perfecte, i això la neguitejava. Li hauria agradat tenir una setmana més per revisar-ne totes les conseqüències possibles. Però, amb el temps de què disposava, era la millor decisió que podia prendre sobre la marxa. Potser era un pèl recargolada, però ja era massa tard per replantejar-s’ho.

Va trucar a recepció i va demanar pel senyor Green. Tot seguit l’hi van passar.

—Sí, digui’m. Parla amb en William Green.

Tenia una veu cordial i excessivament afable. De seguida es va fer la imatge d’un home amb cara de morsa, bigoti inclòs.

—Sí, hola. No el destorbo, oi?

—I ara, senyoreta Wilson. Sóc aquí per ajudar-la en tot el que necessiti.

—No necessito que m’ajudi. Potser ho trobarà estrany, però... Costa d’explicar.

—No s’amoïni, senyoreta, ja veurà com li puc donar un cop de mà.

Semblava molt segur de si mateix. Qui sap quina mena de peticions estranyes havia hagut d’atendre abans.

—Sí, és clar. —Va vacil·lar—. Potser si ens veiéssim seria més fàcil —va deixar caure en to de pregunta.

—I tant, senyoreta Wilson. Miri, d’aquí a quinze minuts estic lliure. Tinc el despatx a la planta baixa, just al costat de la recepció. Li va bé?

—Sí —va dir commoguda i alleugerida—. No sap com l’hi agreixo.

Va desar les bosses dins l’armari i va comptar amb deteniment els bitllets que havia tret de l’amagatall del maletí gros. Se’ls va ficar a les butxaques i es va esperar tretze minuts. Va baixar per les escales per evitar les càmeres de l’ascensor.

Mentre el senyor Green la feia passar al seu despatx sense finestres, li va fer gràcia comprovar que l’home no distava gaire de la imatge mental que se n’havia fet. No tenia bigoti, cap pèl tret d’un indici pelat d’unes celles blanques, però en tots els altres aspectes era ben bé una morsa.

No va ser difícil fer posat d’espantada, i quan va arribar a la meitat de la història de l’exnòvio que l’agredia i que li havia robat els records de la família, ja va saber que el tenia al sac. Al director li va sortir la ràbia masculina i semblava que volgués maleir amb ira la mena de monstres que apallissaven dones indefenses, però es va limitar a mossegar-se la llengua i ho va acompanyar de laments i promeses: «Mare meva... Aquí la cuidarem molt» i «Aquí estarà segura». De ben segur que l’hauria ajudat sense la generosa propina que li va donar, però uns quants bitllets no fan mai mal. Li havia promès que només ho diria als membres del personal que formaven part del pla, i es va desfer en agraïments. El director li va desitjar sort i li va proposar de cridar a la policia, si això la podia ajudar. La Casey va confessar amb gran pesar que en el passat tant la policia com les ordres d’allunyament havien estat del tot ineficaces. Li va insinuar que podia trampejar-ho sola sempre que comptés amb l’ajut d’un home alt i fort com el senyor Green. Ell es va sentir afalagat i se’n va anar corrents a preparar-ho tot.

No era la primera vegada que jugava aquesta carta. En Barnaby ho havia suggerit a l’inici, quan el seu pla de fugida havia assolit l’estadi de reajustament. Primer la idea la va fer enrabiar, en el fons ofesa, però en Barnaby sempre era pràctic. Ella era menuda i dona; als ulls de tothom, ella sempre seria la més feble. Per què no treien profit d’aquesta assumpció a favor seu? Fer-se la víctima per evitar ser-ho.

La Casey va tornar a l’habitació i es va posar la roba que duia al maletí: es va treure el jersei finet i es va posar una samarreta amb el coll en punta i hi va afegir un cinturó negre de pell trenada més aviat ample. Tot el que es treia havia de cabre al maletí, perquè deixaria la maleta a l’hotel i ja no hi tornaria més.

Sempre portava armes i no sortia mai sense prendre una sèrie de precaucions. Però en aquell moment havia passat a la versió d’alerta màxima de la seva protecció personal, armada literalment fins a les dents, o de manera més exacta fins a la dent, ja que s’hi havia encastat una funda falsa carregada d’un verí menys dolorós que el cianur, però igual de letal. El truc era més vell que anar a peu per un motiu: funcionava. I de vegades l’última carta era la que t’acabava rescatant de les mans de l’enemic.

La gran bossa de nanses negra tenia dues peces decoratives de fusta als extrems de la corretja en bandolera. A dins de la bossa hi duia les seves joies especials en capsetes encoixinades.

Cada peça era única i irreemplaçable. Mai més no tindria accés a estris ornamentals com aquells, per això cuidava tant els seus tresors.

Tres anells: d’or rosa, d’or groc i de plata. Tots tres armats amb petites pues ocultes en unes enginyoses filigranes. El color del metall indicava la substància que revestia les pues. Clar i senzill, devia ser normal venint d’ella.

Tot seguit, les arracades, que sempre manipulava amb una delicadesa especial. No s’arriscaria a portar-les aquella part del dia; s’esperaria a estar més a prop de l’objectiu. Un cop les tingués posades, hauria de ser molt prudent quan mogués el cap. Semblaven dues senzilles esferes de vidre, però el vidre era tan fi que una nota alta el podia trencar en mil bocins, especialment perquè ja rebien prou pressió de l’interior. Si algú l’agafava pel coll o el cap, el vidre rebentaria amb un esclafit sord. Contindria la respiració, podia aguantar-la un minut i quinze segons amb facilitat, i tancaria els ulls si pogués. El seu atacant no sabria fer-ho.

Al coll hi duia un llarg medalló de plata. Era molt cridaner i atrauria l’atenció de qualsevol que en conegués la identitat. Però el penjoll no tenia res de mortífer; només servia per distreure l’atenció dels perills reals. A l’interior hi havia la foto d’una nena molt bufona amb cabells color de palla, sedosos i brillants. El nom sencer de la criatura estava escrit a mà al revers de la foto; semblava una peça pròpia d’una mare o d’una tieta. No obstant això, la nena en particular era l’única néta d’en Carston. Amb una mica de sort, si les coses es torçaven, la persona que trobés el cos de la Casey seria un policia de veritat que, en no poder identificar-la, es veuria obligat a furgar en aquesta prova i conduiria el seu assassí fins a l’origen del medalló. Potser no faria ben bé mal a en Carston, però si més no li complicaria les coses, fins i tot potser se sentiria amenaçat o tindria el neguit que ella no hagués escampat informació per alguna altra banda.

Perquè ella tenia prou informació sobre errors encoberts i desastres confidencials per ser més que una molèstia per a en Carston. Però, tot i així, encara que haguessin passat tres anys des de la primera sentència de mort, no s’havia acostumat a la idea de fer un acte de traïdoria o de desencadenar de debò el pànic. No hi havia manera de preveure els danys potencials de les seves revelacions, el mal que podrien causar a ciutadans innocents. Per això al final havia decidit fer creure a en Carston que ella havia fet una cosa molt temerària; amb una mica de sort el neguit li crearia un aneurisma. Un medalló la mar de bonic carregat de gotes de venjança perquè perdre la jugada fos més agradable.

El cable que subjectava el penjoll, però, era mortífer. En proporció a la seva mida, tenia la resistència d’un cable de telefèric i era prou robust per escanyar una persona. Les tanques eren d’imant, no pas de mosquetó; no tenia cap ganes de morir estrangulada amb el seu propi cable d’estrangular. Els detalls de fusta de la corretja en bandolera tenien unes ranures on encaixaven els extrems del cable; un cop col·locats, les peces de fusta es convertien en uns agafadors. La força física no era la seva primera opció, però els altres no se l’esperarien. Li donava temps d’avantatge per preparar-se.

Amagades a les filigranes del cinturó de pell negra hi tenia amagades diverses xeringues amb molla incorporada. Les podia prémer una a una o activar un mecanisme que exposaria totes les agulles a la vegada si un atacant l’agafava i l’arrambava contra el seu cos. La mescla de les diferents substàncies seria un còctel per al cos de l’atacant.

Fulles de bisturí precintades, entaforades a les butxaques.

Un ganivet a cada sabata; d’una en sortia disparat endavant; de l’altra, enrere.

Dos esprais etiquetats com a GAS PEBRE a la bossa, un que contenia el gas de veritat, i l’altre amb un producte que et deixava tocat per sempre.

Un flascó de perfum que alliberava gas, no pas líquid.

Un suposat pintallavis a la butxaca.

I altres enginys divertits, només per si de cas. Deixant de banda les cosetes que ella havia portat per assolir un resultat poc probable: l’èxit. Un biberó de cuina en forma de llimona d’un groc llampant, llumins i un extintor de mida viatge. I diners, a cabassos. Va ficar una targeta clau a la bossa; no tornaria a aquell hotel, però si les coses anaven bé, algú altre ho faria.

Havia d’anar amb molt de compte en els desplaçaments quan anava armada de cap a peus com en aquell moment, però havia practicat prou per tenir un pas confiat. Era un consol saber que si algú altre no li permetia moure’s amb prou delicadesa, aquest individu en sortiria més mal parat.

Va sortir de l’hotel saludant amb el cap la noia de la recepció, amb el maletí a una mà i la bossa negra penjant de l’espatlla. Va pujar al cotxe i es va dirigir a un parc concorregut a tocar del centre de la ciutat. Va deixar el cotxe a l’aparcament d’un centre comercial situat al nord de la ciutat, i va caminar fins al parc.

Se’l coneixia bastant bé, el parc. Hi havia un lavabo a prop de la cantonada sud-est, on es dirigia en aquells moments. Tal com s’esperava, a mig matí i en dia escolar, estava lliure. Va treure del maletí un altre conjunt de roba. També hi havia una motxilla molt grossa però que hi cabia perfectament cargolada i alguns accessoris més. Es va canviar de roba, va deixar dins el maletí la que havia dut posada fins aleshores, i tot seguit va entatxonar el maletí i la bossa de nanses dins la gran motxilla.

Quan va sortir del lavabo ja no se la reconeixia amb tanta facilitat. Se’n va anar tota malgirbada cap a l’extrem sud del parc, els genolls flexionats, amortint el pes del cos, concentrant-se perquè els malucs no es balancegessin i la delatessin. Tot i que no semblava que l’observessin, sempre era més intel·ligent actuar com si ho fessin.

El parc es va començar a omplir a l’hora de dinar, tal com ja sabia que passaria. Ningú no es va fixar en la criatura andrògina que seia en un banc a l’ombra joguinejant amb un mòbil. No tenia ningú prou a prop per veure que l’aparell no estava engegat.

Del banc estant, a l’altre costat del carrer, hi havia el lloc preferit per dinar d’en Carston. No era el punt de trobada que havia suggerit ella. Ni tampoc l’hora. S’havia avançat cinc dies.

Darrere les ulleres de sol d’home, va escrutar les voreres.

Potser el pla no funcionaria. Potser en Carston havia canviat la rutina. Fet i fet, les rutines eren perilloses. Com també ho era l’expectativa de seguretat.

Havia examinat a fons els consells sobre camuflatge que li havien donat tant els fets reals com les novel·les, sense perdre mai de vista el sentit comú. «No li clavis una bufetada a una rossa platí de talons alts només perquè tu siguis baixeta i morena.» «No portis la contrària; s’ha de ser discret.» «Pensa en el que atrau l’atenció, com les rosses i les sabates de taló d’agulla, i evita-ho.» «Juga amb els teus punts forts. De vegades el que et penses que no et fa atractiva és el que et manté viva.»

Temps enrere, quan els dies eren normals, li molestava tenir un cos més aviat masculí. Ara se’n servia. Si et poses un jersei ben ample i uns texans gastats d’una talla gran, és força segur que els ulls que busquin una dona hi acabaran veient un noi. Els cabells eren curts i fàcils d’ocultar sota una gorra de beisbol, i els mitjons doblegats dins d’unes Reebok massa grosses li conferien la imatge clàssica de jovenet acabat de sortir de l’ou que tenien els nois adolescents. Si algú la mirava a la cara segur que notaria algunes incoherències. Però per què l’havia de mirar ningú? El parc s’anava omplint de gent de totes les edats. Ella no cridava l’atenció, i cap de les persones que la perseguien no s’esperaria trobar-la allí. No havia tornat a la ciutat de Washington d’ençà que el departament l’havia intentat matar per primera vegada.

No era aquest el seu punt fort: abandonar la teranyina, sortir del cau a caçar. Però com a mínim ho havia rumiat bé abans de fer-ho. La majoria del que feia en un dia normal només li esgarrapava una petita part de la seva atenció i intel·ligència. L’altra part del cap sempre estava barrinant alternatives, imaginant possibles escenaris. Això la feia sentir una mica més segura de si mateixa. Havia estat treballant a partir d’un mapa mental que s’havia creat al llarg de mesos i mesos.

En Carston no havia canviat els costums. A un quart d’una en punt va seure a la tauleta metàl·lica rodona de la terrassa d’un bar. Tal com havia previst, en va triar una col·locada de manera que el para-sol el cobrís bé. En Carston era pèl-roig i, si bé ara com ara no li quedaven gaires cabells, encara tenia la pell clara.

La cambrera el va saludar amb un gest, va assentir amb el cap mentre prenia nota a la llibreta i va tornar cap dins. Havia demanat, per tant, el de sempre. Un altre costum que et podia matar. Si la Casey hagués volgut en Carston mort, ho hauria pogut aconseguir sense que ell no hagués tingut mai constància de la seva presència en aquell lloc.

La Casey es va aixecar, va enfonsar el mòbil a la butxaca, i es va carregar la motxilla en una espatlla.

La vorera portava fins a un pendent i uns quants arbres. En Carston no la podria veure. Havia arribat l’hora de canviar-se de roba. Canvi de postura. Barret fora. Es va arronsar d’espatlles per treure’s el jersei que duia sobre la samarreta. Es va cenyir bé el cinturó i es va girar les vores dels texans per donar-los un aire més informal i masculí. Es va canviar les Reebok per les ballarines esportives que portava a la motxilla. Ho va fer tot com si res, com si tingués calor i només es tragués alguna peça de roba. Amb el dia que feia era del tot creïble. Els vianants s’haurien pogut sorprendre de veure una noia amb roba d’home, però dubtava que el moment perdurés en el record d’algú. En aquells instants, al parc hi havia una exhibició d’estils molt més radicals que el seu. A Washington, el sol sempre feia sortir la gent al carrer.

La bossa de nanses va recuperar el seu lloc a l’espatlla. Quan ningú no la mirava, va deixar caure la motxilla darrere d’un arbre que no quedava al mig del pas. Posat el cas que algú la trobés, a dins no hi tenia res de què no pogués prescindir.

Després d’estar ben segura que ningú no la podia veure, va posar-se una perruca i, amb molta cura, també les arracades.

S’hauria pogut encarar a en Carston vestida d’home, per què li havia de revelar els seus secrets? Per què havia de deixar que la relacionés amb les seves estratègies de vigilància? Si és que s’havia arribat a fixar en el noi. Potser aviat tornaria a necessitar ser un noi, per tant, no era el moment de matar el personatge. I s’hauria estalviat temps si hagués portat la roba posada des del mateix hotel, però si no hagués canviat d’aspecte, les càmeres del circuit tancat de l’hotel haurien pogut relacionar-la sense problemes amb les gravacions de qualsevol càmera pública o privada que en aquell moment l’estigués enfocant. Dedicant una mica de temps a la imatge externa, havia trencat tots els possibles vincles; si algú intentava trobar el noi, l’executiva o una de les tantes visitants del parc on just era en aquell moment, hauria de seguir una pista complicada.

Amb el vestit de dona anava més fresca. Va deixar que l’airet que corria li eixugués la suor, que havia anat prenent cos sota el jersei de niló, i va enfilar el carrer.

Va arribar on seia en Carston pel darrere, pel mateix camí que ell havia agafat feia uns minuts. El dinar ja li havia arribat —un entrepà de pollastre a la parmesana— i se’l veia del tot concentrat a acabar-se’l. Però ella sabia que ell la superava quan es tractava de simular el que no era.

La Casey va seure a la cadira del davant d’en Carston sense aixecar gaire rebombori. Quan ell va alçar la mirada, el pa li obstruïa la boca.

Sabia que en Carston era un bon actor. De ben segur que ocultaria la primera reacció i mostraria l’emoció que li convingués més abans que ella pogués copsar-ne l’espontània. Com que no se’l veia gens sorprès, la Casey va suposar que l’havia enxampat del tot desprevingut. Si l’hagués estat esperant, ell hauria actuat com si l’hagués agafat per sorpresa. Però aquella reacció, aquella mirada fixa a l’altre costat de la taula, els ulls poc esbatanats, la boca mastegant en un gest metòdic ho deien tot: es controlava la sorpresa. La Casey n’estava un vuitanta per cent segura.

Ella no va dir res. Només va trobar la mirada d’ell, inexpressiva, mentre acabava de mastegar l’última queixalada d’entrepà.

—M’imagino que trobar-nos com havíem quedat era massa fàcil —va dir.

—Per descomptat, massa fàcil per al teu franctirador.

Va parlar amb serenitat, en el mateix to que havia utilitzat ell. Qualsevol que els escoltés pensaria que era un diàleg entre amics que feien broma. Però els altres dos grups que dinaven xerraven i reien de manera sorollosa; la gent que passava per la vorera estava pendent dels auriculars i els telèfons mòbils. A tothom li era ben igual el que digués ella excepte a en Carston.

—Jo no vaig ser, Juliana. I ho saps.

Aquest cop li va tocar a ella no mostrar-se sorpresa. Feia tant de temps que ningú no se li adreçava amb el seu nom real, semblava el d’algú altre. Després de l’efecte inicial, va sentir una petita onada de plaer. Ja era bo que el seu propi nom li resultés estrany. Això volia dir que estava fent bé les coses.

A en Carston se li’n van anar els ulls al que es veia clarament que era una perruca; de fet, s’assemblava bastant als seus cabells reals, però devia sospitar que amagava alguna cosa ben diferent. Aleshores va evitar mirar-la als ulls. Va esperar una mica més la resposta, però ella va continuar muda i ell, finalment, va reprendre la conversa triant bé les paraules.

—Els... els que van decidir que t’havies de retirar han... han caigut en desgràcia. Ja des del primer moment va ser una decisió que en general no va agradar, i el cas és que ara, als que no hi vam estar mai d’acord, aquests ja no ens manen.

Podia ser veritat. Segurament no ho era.

Ell va respondre a la seva mirada d’escepticisme.

—Has patit alguna... molèstia desagradable en els últims nou mesos?

—I jo que pensava que t’havia superat en el joc del gat i la rata.

—S’ha acabat, Julie. El bé s’ha imposat a la força.

—M’encanten els finals feliços.

El sarcasme va ser fort.

Ell va fer una ganyota, dolgut. O així ho feia veure.

—No és tan feliç com sembla —va dir ell de manera pausada—. Un final feliç significaria que no m’he posat en contacte amb tu. T’haurien deixat tranquil·la per a tota la vida. I hauria estat llarga, sempre que estigués a les nostres mans.

Ella va fer que sí amb el cap com si hi estigués d’acord, com si ho cregués de debò. En el passat, sempre havia cregut que en Carston era ben bé com es mostrava. Durant molt de temps, havia representat la imatge dels bons. Darrerament, però, s’havia convertit en una mena de joc estrany, i alhora divertit, intentar desxifrar què significava en realitat cada paraula que deia.

Aleshores, però, li sortia la veueta que li deia «I si no és cap joc?». «I si és veritat i... puc ser lliure?»

—Tu eres la millor, Juliana.

—El doctor Barnaby era el millor.

—Ja sé que no ho vols sentir, però no va tenir mai el teu talent.

—Gràcies. —Ell va arquejar les celles—. No te les dono pel compliment —va aclarir ella—. Gràcies per no intentar dir-me que la seva mort va ser un accident. —Continuava parlant en un to despreocupat.

—Va ser una mala decisió motivada per la paranoia i la deslleialtat. Una persona que està disposada a liquidar el seu company sempre el veu com si hagués de conspirar contra ell exactament de la mateixa manera. Les persones deshonestes no creuen que existeixi la gent honesta.

Ella continuava amb cara de pòquer mentre ell parlava.

Mai, en tres anys de fugida contínua, no havia revelat cap secret que li hagués arribat. No havia donat als seus perseguidors cap motiu per pensar que era una traïdora. Fins i tot quan l’havien intentat matar, ella s’havia mantingut lleial. I el seu departament a això no li havia donat gens d’importància, gens ni mica.

No els importaven gaires coses, a ells. Va recordar per uns instants que havia estat a punt d’aconseguir el que buscava, d’arribar al punt culminant de la seva línia d’investigació i creació més immediata si no l’haguessin interromput. Aparentment, a aquell projecte tampoc no hi havien donat cap importància.

—Però ara a qui els cau la cara de vergonya és als deslleials —va continuar en Carston—. Perquè no hem trobat mai ningú tan bo com tu. És que no vam trobar ningú ni la meitat de bo que en Barnaby. És increïble com la gent s’oblida que el talent de debò és un bé escàs.

En Carston va fer una pausa, amb la clara esperança que ella parlés, que fes alguna pregunta, que revelés algun signe d’interès. Però ella es va limitar a mirar-lo de manera educada, tal com ho faria la persona que mira el desconegut que li passa la compra per la caixa.

Ell va sospirar i es va vinclar endavant, de sobte decidit.

—Tenim un problema. Necessitem la mena de respostes que només tu ens pots donar. No disposem de ningú més que ens pugui fer aquesta feina. I aquesta vegada no la podem cagar.

—Deus voler dir no la podeu —es va limitar a dir ella.

—Et conec bé, Juliana. Et preocupes pels innocents.

—Això era abans. Es podria dir que aquesta part meva la van matar.

En Carston va tornar a fer una ganyota.

—Juliana, em sap greu. Sempre me n’ha sabut. Vaig intentar aturar-los. Vaig respirar tranquil quan vaig saber que te n’havies escapolit. Cada vegada que aconseguies escapar-te’n.

No va poder evitar sentir-se impressionada perquè ell ho acabava de reconèixer tot. No havia desmentit res, ni li havia sortit amb la mena d’excuses que s’esperava. Res de «Va ser un accident molt desafortunat al laboratori» o de «No vam ser nosaltres; van ser els enemics de l’Estat». Res de martingales, només reconeixement.

—I ara tothom ho lamenta. —El to de veu es va afluixar i ella va haver de parar bé l’orella per entendre’l—. Perquè no et tenim, i moriran persones, Juliana. Milers de persones. Centenars de milers.

Aquesta vegada ell va esperar mentre ella s’ho rumiava; li calien uns minuts per estudiar-s’ho des de tots els punts de vista possibles.

Ella també li va parlar aquest cop en veu baixa, però es va assegurar que el to no revelés ni interès ni emoció. Només constatava fets evidents per fer avançar la conversa.

—Tu coneixes una persona que té informació crucial. —En Carston va assentir amb el cap—. Aquesta persona no te la pots carregar, perquè això revelaria als altres que tu saps qui són ells. I això desencadenaria una mesura que tu t’estimaries més que no es prengués. —Un altre assentiment amb el cap—. En el fons, del que estem parlant aquí és de tota aquesta merda, oi? —Un sospir.

Res no despertava tant l’entusiasme del departament com el terrorisme. A ella l’havien reclutada abans que el dol emocional ja hagués passat i hagués quedat enterrat dins el forat de les Torres Bessones. Prevenir el terrorisme sempre havia estat l’element principal de la seva feina, o la millor justificació. L’amenaça del terrorisme també havia estat manipulada, tergiversada, fins que al final va perdre tota la fe en la idea que es dedicava a fer la feina d’una patriota.

—I d’un gran artefacte —va afirmar; no era cap pregunta. La història de l’home del sac sempre era la mateixa: un dia, algú que odiés amb fervor els Estats Units aconseguiria algun artefacte nuclear.

Aquesta era l’ombra fosca que amagava la seva professió dels ulls del món, que la feia a ella tan indispensable, tant era si la gent del carrer volia creure que ella no existia.

I, efectivament, havia passat; en més d’una ocasió. Gent com ella havia evitat que aquelles situacions es convertissin en tragèdies humanes. Era un intercanvi. L’horror a petita escala contra la matança a gran escala.

En Carston va fer que no amb el cap i, de sobte, els seus ulls clars van mostrar preocupació. Ella no va poder evitar estremir-se una mica per dins en adonar-se que era la segona opció. Només hi havia dos grans temors.

«És biològic.» Ella no ho va dir en veu alta, sinó amb els llavis muts.

La cara de desolació d’en Carston va ser la resposta.

Ella va abaixar la vista un moment, mirant de destriar totes les respostes d’ell i reduir-les a dues columnes, dues llistes de possibilitats al cap. Columna u: en Carston era un mentider de primera que deia les coses que la motivarien perquè anés a visitar un lloc on les persones rebrien la Juliana Fortis amb els braços oberts i per sempre. Ell era una màquina de pensar, i sabia tocar justament els botons més sensibles d’ella.

Columna dos: algú tenia a les mans una arma biològica de destrucció massiva, i les autoritats no sabien on era ni quan s’utilitzaria. Només sabien que algú ho faria.

La vanitat hi influïa i decantava la balança de manera lleugera. Ella sabia que era bona. Era veritat que amb tota probabilitat no havien trobat ningú millor que ella.

No obstant això, continuava apostant per la columna u.

—Jules, no et vull morta —es va apressar a dir-li, llegint-li la cadena de pensaments—. No m’hauria posat en contacte amb tu si fos aquest el cas. No hauria volgut trobar-me amb tu. Perquè m’hi jugo el que vulguis que ara mateix portes al damunt sis maneres de matar-me, com a mínim. I tots els motius del món per fer-ne servir una.

—De debò et penses que vindria només amb sis? —li va preguntar.

Ell va arrufar un moment el front, inquiet, i després va esclafir a riure.

—Entesos, m’ha quedat clar. No tinc ganes de morir, Jules. De debò.

En Carston es va fixar en el medalló que li penjava del coll, i ella va reprimir un somriure.

Va recuperar una veu més clara.

—M’estimaria més que em diguessis doctora Fortis. Em sembla que les confiances ja són cosa del passat.

Ell va fer cara d’estar dolgut.

—No et demano que em perdonis. Hauria d’haver fet més.

Ella va assentir amb el cap, tot i que, un cop més, no estava d’acord amb ell, l’únic que feia era donar-li corda.

—Et demano que m’ajudis. Bé, a mi no. A la gent innocent que morirà si no m’ajudes.

—Si moren, no serà per culpa meva.

—Ja ho sé, Ju... Doctora. Ja ho sé. Serà cosa meva. Però a ells els serà ben igual qui n’hagi estat el responsable. Estaran tots morts.

Ella li va aguantar la mirada. No seria ella qui parpellegés.

L’expressió d’ell va canviar, més lúgubre.

—T’agradaria saber com els afectarà?

—No.

—Potser és massa fort, fins i tot per a un estómac com el teu.

—Ho dubto. Però tant me fa. El que podria passar és secundari.

—M’agradaria saber si hi ha res més important que els centenars de milers de vides americanes.

—Potser quedo com una egoista terrible, però agafar aire i treure’l està per sobre de tot per a mi.

—No ens podràs ajudar si ets morta —va etzibar-li en Carston sense embuts—. Ja hem après la lliçó. Aquesta no serà l’última vegada que et necessitarem. No tornarem a cometre els mateixos errors.

Ella no volia creure-se’l, però la balança cada vegada es decantava més. El que deia en Carston tenia sentit. Ella coneixia bé els canvis de polítiques. I si era veritat? Es podia fer la indiferent, però en Carston la coneixia bé. Ella s’ho passaria malament vivint amb una desgràcia d’aquella magnitud si creia que hi podia fer alguna cosa. Per això, al començament, havien sabut com ensarronar-la perquè es dediqués amb tota probabilitat a la pitjor professió del món.

—Suposo que no portes la documentació al damunt —va dir.

3

Aquella nit es feia dir Alex.

Havia hagut de posar una mica de distància amb la ciutat de Washington, i havia acabat en un petit motel just al nord de Filadèlfia. Era un dels sis que recorrien la interestatal a la sortida de la ciutat. Un localitzador necessitaria una bona estona per escorcollar-los tots, encara que d’alguna manera reduís la seva ubicació a aquella part de la ciutat. No havia deixat cap rastre que pogués atraure ni un caçador a Pennsilvània. Malgrat tot, aquella nit dormiria a la banyera com sempre.

En aquella habitació tan reduïda no hi havia cap taula, de manera que tenia tota la documentació escampada per sobre del llit. Només mirar-la ja l’esgotava. Que en Carston l’hi enviés via FedEx en un punt de recepció no havia estat senzil

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X