Els pilars de la Terra (Saga Els pilars de la Terra 1)

Ken Follett

Fragmento

cap-1

Una introducció a
Els pilars de la Terra

Res passa com un ho havia planejat.

La novel·la Els pilars de la Terra va sorprendre molta gent, inclús a mi. Se’m coneixia com a autor de thrillers. En el món editorial, quan un assoleix l’èxit amb un llibre, el més intel·ligent és escriure alguna cosa que vagi en la mateixa línia un cop l’any i durant la resta de la vida. Els pallassos no haurien d’intentar interpretar el paper de Hamlet, i les estrelles del pop no haurien de compondre simfonies. I jo no hauria d’haver posat en perill la meva reputació escrivint un llibre impropi de mi i excessivament ambiciós.

A més, no crec en Déu. No sóc el que s’acostuma a entendre per una «persona espiritual». Segons el meu agent, el problema més gran que tinc com a escriptor és que no sóc un esperit turmentat. L’últim que es podia esperar de mi era una història sobre la construcció d’una església.

Així, doncs, era poc probable que escrigués un llibre com Els pilars de la Terra, i de fet, vaig estar a punt de no fer-ho. El vaig començar, el vaig deixar estar i no vaig tornar a mirar-lo fins al cap de deu anys.

Va anar així.

Quan era petit, tota la meva família pertanyia a un grup religiós purità que es diu els Germans de Plymouth. Per nosaltres, una església era una saleta amb files de cadires entorn d’una taula central. Els quadres, les estàtues i qualsevol forma d’ornamentació hi estaven prohibits. La secta tampoc no veia amb bons ulls que els membres visitessin esglésies de la competència. Per tant, vaig créixer sense saber gairebé res de la gran riquesa arquitectònica de les esglésies europees.

Vaig començar a escriure novel·les cap als vint anys, quan feia de reporter de l’Evening News de Londres. Fou llavors que em vaig adonar que mai no havia prestat prou atenció al paisatge urbà que m’envoltava, i que em mancava vocabulari per descriure els edificis on tenien lloc les aventures dels meus personatges. Així, doncs, vaig comprar A History of European Architecture, de Nikolaus Pevsner. Després de llegir-lo, vaig començar a veure d’una altra manera els edificis en general i, en particular, les esglésies. Pevsner escrivia amb un veritable fervor quan feia referència a les catedrals gòtiques. La invenció de l’arc ogival, afirmava, va ser un esdeveniment singular en la història, que resolia un problema tècnic (com construir esglésies més altes) mitjançant una solució que era, al mateix temps, d’una bellesa sublim.

Poc després de llegir el llibre de Pevsner, el diari on treballava em va enviar a la ciutat de Peterborough, a East Anglia. Ja no recordo quina notícia hi havia d’anar a cobrir, però mai no oblidaré el que vaig fer un cop enllestit l’article. Havia d’esperar aproximadament una hora per agafar el tren de tornada a Londres i, recordant les descripcions fascinants i apassionades de Pevsner sobre l’arquitectura medieval, vaig anar a visitar la catedral de Peterborough.

Va ser un d’aquells moments reveladors.

La façana occidental de la catedral de Peterborough té tres arcs gòtics enormes, que semblen portes per a gegants. L’interior és més antic que la façana, i una sèrie d’arcs de mig punt en una processó majestuosa delimita la nau lateral. Com totes les esglésies grans, és alhora tranquil·la i bonica. Però jo hi vaig percebre alguna cosa més que això. Gràcies al llibre de Pevsner, vaig intuir l’esforç que havia requerit aquella obra. Coneixia els esforços de la humanitat per construir esglésies cada cop més altes i precioses. Comprenia el lloc d’aquell edifici en la història, en la meva història.

La catedral de Peterborough em va encisar.

A partir d’aquell moment, visitar catedrals es va convertir en un dels meus passatemps. Cada tants mesos viatjava a alguna ciutat antiga d’Anglaterra, m’allotjava en un hotel i n’estudiava l’església. Fou així com vaig conèixer les catedrals de Canterbury, Salisbury, Winchester, Gloucester i Lincoln, totes i cadascuna d’elles una peça única, amb una història apassionant per explicar. La majoria de la gent dedica una o dues hores a una catedral; jo, en canvi, prefereixo recórrer-la durant un parell de dies.

Les pedres mateixes revelen la història de la seva construcció: interrupcions i inicis, danys i reconstruccions, ampliacions en èpoques de prosperitat, i homenatges en forma de vitralls als homes rics que, en general, costejaven les factures. La situació de l’església al poble explica una altra història. La catedral de Lincoln es troba just davant del castell: els poders religiós i militar cara a cara. Entorn de la de Winchester s’estén una quadrícula ordenada de carrers, traçada per un bisbe medieval amb ínfules d’urbanista. La de Salisbury es va traslladar, al segle XIII, d’un emplaçament defensiu dalt d’un turó (on es veuen encara les ruïnes de la catedral vella) fins a un pla espaiós com a senyal que havia arribat una pau permanent.

Però no parava d’assaltar-me un dubte: per què es van construir aquelles esglésies?

Hi ha respostes senzilles (per glorificar Déu, per satisfer la vanitat dels bisbes, etc.), però jo no en tenia prou. Els constructors no tenien la maquinària adequada, desconeixien el càlcul d’estructures i eren pobres: el príncep més ric vivia pitjor que un reclús en una presó d’avui dia, per posar un exemple. Malgrat això, van aconseguir erigir els edificis més bonics que s’han fet mai, i els van construir tan bé que cents d’anys més tard encara continuen en peu perquè nosaltres els estudiem i admirem.

Vaig endinsar-me en lectures sobre aquestes esglésies, però trobava els llibres poc convincents. Hi veia molta xerrameca estètica sobre les façanes, però gairebé res respecte de la part viva de les construccions. Finalment, vaig descobrir The Cathedral Builders de Jean Gimpel. Gimpel, l’ovella negra d’una família francesa de marxants, es va impacientar tant com jo quan llegia sobre l’«eficàcia» estètica d’un trifori. El seu llibre parlava de la gent real que vivia en casetes miserables i que, no obstant això, va aixecar aquells edificis fabulosos. Gimpel va examinar els llibres de comptes dels monestirs i es va interessar per la identitat dels constructors i la seva remuneració. Va ser el primer a advertir, per exemple, que una minoria digna de menció eren les dones. L’Església medieval era sexista, però les dones també van contribuir a la construcció de les catedrals.

Gràcies a una altra obra de Gimpel, The Medieval Machine, vaig tenir coneixement que l’edat mitjana va ser una època d’innovació tecnològica ràpida durant la qual s’aprofitava l’energia dels molins d’aigua per a diversos usos industrials. No vaig tardar a sentir interès per la vida medieval en general. I vaig començar a forjar-me una idea dels motius que van impulsar la gent de l’edat mitjana a veure la construcció de catedrals com una cosa lògica i normal.

L’explicació no és pas senzilla. En certa manera, és com intentar entendre per què l’home del segle XX destina unes sumes tan altes de diners a explorar l’espai exterior. En tots dos casos intervé tota una xarxa d’influències: curiositat científica, interessos comercials, rivalitats polítiques i les aspiracions esp

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos