Una introducció a
Els pilars de la Terra

Res passa com un ho havia planejat.

La novel·la Els pilars de la Terra va sorprendre molta gent, inclús a mi. Se’m coneixia com a autor de thrillers. En el món editorial, quan un assoleix l’èxit amb un llibre, el més intel·ligent és escriure alguna cosa que vagi en la mateixa línia un cop l’any i durant la resta de la vida. Els pallassos no haurien d’intentar interpretar el paper de Hamlet, i les estrelles del pop no haurien de compondre simfonies. I jo no hauria d’haver posat en perill la meva reputació escrivint un llibre impropi de mi i excessivament ambiciós.

A més, no crec en Déu. No sóc el que s’acostuma a entendre per una «persona espiritual». Segons el meu agent, el problema més gran que tinc com a escriptor és que no sóc un esperit turmentat. L’últim que es podia esperar de mi era una història sobre la construcció d’una església.

Així, doncs, era poc probable que escrigués un llibre com Els pilars de la Terra, i de fet, vaig estar a punt de no fer-ho. El vaig començar, el vaig deixar estar i no vaig tornar a mirar-lo fins al cap de deu anys.

Va anar així.

Quan era petit, tota la meva família pertanyia a un grup religiós purità que es diu els Germans de Plymouth. Per nosaltres, una església era una saleta amb files de cadires entorn d’una taula central. Els quadres, les estàtues i qualsevol forma d’ornamentació hi estaven prohibits. La secta tampoc no veia amb bons ulls que els membres visitessin esglésies de la competència. Per tant, vaig créixer sense saber gairebé res de la gran riquesa arquitectònica de les esglésies europees.

Vaig començar a escriure novel·les cap als vint anys, quan feia de reporter de l’Evening News de Londres. Fou llavors que em vaig adonar que mai no havia prestat prou atenció al paisatge urbà que m’envoltava, i que em mancava vocabulari per descriure els edificis on tenien lloc les aventures dels meus personatges. Així, doncs, vaig comprar A History of European Architecture, de Nikolaus Pevsner. Després de llegir-lo, vaig començar a veure d’una altra manera els edificis en general i, en particular, les esglésies. Pevsner escrivia amb un veritable fervor quan feia referència a les catedrals gòtiques. La invenció de l’arc ogival, afirmava, va ser un esdeveniment singular en la història, que resolia un problema tècnic (com construir esglésies més altes) mitjançant una solució que era, al mateix temps, d’una bellesa sublim.

Poc després de llegir el llibre de Pevsner, el diari on treballava em va enviar a la ciutat de Peterborough, a East Anglia. Ja no recordo quina notícia hi havia d’anar a cobrir, però mai no oblidaré el que vaig fer un cop enllestit l’article. Havia d’esperar aproximadament una hora per agafar el tren de tornada a Londres i, recordant les descripcions fascinants i apassionades de Pevsner sobre l’arquitectura medieval, vaig anar a visitar la catedral de Peterborough.

Va ser un d’aquells moments reveladors.

La façana occidental de la catedral de Peterborough té tres arcs gòtics enormes, que semblen portes per a gegants. L’interior és més antic que la façana, i una sèrie d’arcs de mig punt en una processó majestuosa delimita la nau lateral. Com totes les esglésies grans, és alhora tranquil·la i bonica. Però jo hi vaig percebre alguna cosa més que això. Gràcies al llibre de Pevsner, vaig intuir l’esforç que havia requerit aquella obra. Coneixia els esforços de la humanitat per construir esglésies cada cop més altes i precioses. Comprenia el lloc d’aquell edifici en la història, en la meva història.

La catedral de Peterborough em va encisar.

A partir d’aquell moment, visitar catedrals es va convertir en un dels meus passatemps. Cada tants mesos viatjava a alguna ciutat antiga d’Anglaterra, m’allotjava en un hotel i n’estudiava l’església. Fou així com vaig conèixer les catedrals de Canterbury, Salisbury, Winchester, Gloucester i Lincoln, totes i cadascuna d’elles una peça única, amb una història apassionant per explicar. La majoria de la gent dedica una o dues hores a una catedral; jo, en canvi, prefereixo recórrer-la durant un parell de dies.

Les pedres mateixes revelen la història de la seva construcció: interrupcions i inicis, danys i reconstruccions, ampliacions en èpoques de prosperitat, i homenatges en forma de vitralls als homes rics que, en general, costejaven les factures. La situació de l’església al poble explica una altra història. La catedral de Lincoln es troba just davant del castell: els poders religiós i militar cara a cara. Entorn de la de Winchester s’estén una quadrícula ordenada de carrers, traçada per un bisbe medieval amb ínfules d’urbanista. La de Salisbury es va traslladar, al segle XIII, d’un emplaçament defensiu dalt d’un turó (on es veuen encara les ruïnes de la catedral vella) fins a un pla espaiós com a senyal que havia arribat una pau permanent.

Però no parava d’assaltar-me un dubte: per què es van construir aquelles esglésies?

Hi ha respostes senzilles (per glorificar Déu, per satisfer la vanitat dels bisbes, etc.), però jo no en tenia prou. Els constructors no tenien la maquinària adequada, desconeixien el càlcul d’estructures i eren pobres: el príncep més ric vivia pitjor que un reclús en una presó d’avui dia, per posar un exemple. Malgrat això, van aconseguir erigir els edificis més bonics que s’han fet mai, i els van construir tan bé que cents d’anys més tard encara continuen en peu perquè nosaltres els estudiem i admirem.

Vaig endinsar-me en lectures sobre aquestes esglésies, però trobava els llibres poc convincents. Hi veia molta xerrameca estètica sobre les façanes, però gairebé res respecte de la part viva de les construccions. Finalment, vaig descobrir The Cathedral Builders de Jean Gimpel. Gimpel, l’ovella negra d’una família francesa de marxants, es va impacientar tant com jo quan llegia sobre l’«eficàcia» estètica d’un trifori. El seu llibre parlava de la gent real que vivia en casetes miserables i que, no obstant això, va aixecar aquells edificis fabulosos. Gimpel va examinar els llibres de comptes dels monestirs i es va interessar per la identitat dels constructors i la seva remuneració. Va ser el primer a advertir, per exemple, que una minoria digna de menció eren les dones. L’Església medieval era sexista, però les dones també van contribuir a la construcció de les catedrals.

Gràcies a una altra obra de Gimpel, The Medieval Machine, vaig tenir coneixement que l’edat mitjana va ser una època d’innovació tecnològica ràpida durant la qual s’aprofitava l’energia dels molins d’aigua per a diversos usos industrials. No vaig tardar a sentir interès per la vida medieval en general. I vaig començar a forjar-me una idea dels motius que van impulsar la gent de l’edat mitjana a veure la construcció de catedrals com una cosa lògica i normal.

L’explicació no és pas senzilla. En certa manera, és com intentar entendre per què l’home del segle XX destina unes sumes tan altes de diners a explorar l’espai exterior. En tots dos casos intervé tota una xarxa d’influències: curiositat científica, interessos comercials, rivalitats polítiques i les aspiracions espirituals d’una humanitat lligada a aquest món. I vaig tenir la impressió que existia una sola manera de traçar l’esquema d’aquella xarxa: escriure una novel·la.

En algun moment del 1976 vaig escriure les línies generals i uns quatre capítols de la novel·la. La vaig enviar al meu agent, l’Al Zuckerman, que em va contestar en una carta: «Has creat un tapís. Et cal una sèrie de melodrames enllaçats».

Mirant enrere, comprenc que a l’edat de vint-i-set anys no era capaç d’escriure una novel·la d’aquelles característiques. Era com si un aprenent d’aquarel·lista projectés un oli de grans proporcions. Per abordar el tema com mereixia, el llibre havia de ser molt extens, abastar un període de diverses dècades i donar vida al complex marc de l’Europa medieval. En aquell moment, jo escrivia llibres molt menys ambiciosos, i així i tot encara no dominava l’ofici.

Vaig deixar estar el llibre sobre la catedral i se’m va ocórrer una altra idea, un thriller sobre un espia alemany en territori anglès durant la guerra. Afortunadament, aquell projecte sí que era al meu abast, i amb el títol Storm Island es va convertir en el meu primer best-seller.

La dècada següent vaig escriure thrillers, però vaig continuar visitant catedrals, i la idea de la novel·la sobre una catedral mai no va arribar a desfer-se del tot. La vaig ressuscitar el gener del 1986, després d’acabar el meu sisè thriller, Lie Down with Lions.

Els meus editors es van posar nerviosos. Volien una altra història d’espies. Els meus amics tampoc no les tenien totes. No sóc la mena d’autor capaç d’eludir un fracàs emparant-me en la idea que el llibre era bo, però que els lectors no havien estat a l’altura. Escric per entretenir, i em complau. Un fracàs m’enfonsaria. Ningú no va intentar dissuadir-me’n, però molts van manifestar-hi reserves.

Malgrat tot, no volia escriure un llibre «difícil». Escriuria una història d’aventures amb personatges pintorescos que fossin ambiciosos, perversos, atractius, heroics i intel·ligents. Volia lectors corrents, tan fascinats com jo per l’aspecte romàntic de les catedrals medievals.

En aquell temps, ja havia desenvolupat el mètode de treball que continuo fent servir avui en dia. Faig un esquema de l’argument que inclou el que passarà a cada capítol i un esbós mínim dels personatges. Però aquell llibre no era com els altres. El principi no em va causar problemes, però a mesura que l’argument avançava dècada a dècada, i que els personatges passaven de la joventut a la maduresa, trobava més dificultats per inventar nous girs i incidents en les seves vides. Vaig descobrir que un llibre extens és un repte molt més gran que no pas tres de curts.

L’heroi de la història havia de ser un religiós o alguna cosa així. No era fàcil. Em costaria interessar-me per un personatge preocupat excessivament per l’altra vida (com costaria també a molts lectors). Per tal que el prior Philip despertés més simpatia, el vaig dotar d’una fe molt pràctica i realista, un interès per les ànimes de la gent aquí a la terra i no sols al cel.

La sexualitat d’en Philip era un altre problema. Teòricament, a l’edat mitjana tots els monjos i sacerdots eren cèlibes. El recurs obvi hauria estat mostrar un home debatent-se en una lluita terrible amb la luxúria. Però no vaig aconseguir entusiasmar-me amb aquest tema. Em vaig formar als anys seixanta, i m’inclino sempre de la banda dels que afronten la temptació caient-hi. Finalment, el vaig presentar com una d’aquelles poques persones per a qui el sexe no té gaire importància. És l’únic dels meus personatges que suporta el celibat amb alegria.

Em vaig posar en contacte amb Jean Gimpel, que m’havia servit d’inspiració feia una dècada, i per a sorpresa meva, vaig descobrir que vivia no només a Londres sinó al mateix carrer que jo. Vaig contractar els seus serveis com a assessor i ens vam fer amics i contrincants de tenis de taula fins que es va morir.

El març de l’any següent, 1987, feia dos anys que treballava en la novel·la i només en tenia un esquema incomplet i uns quants capítols. No podia dedicar la resta de la vida a aquell llibre. Però què havia de fer? Podia deixar-lo i escriure un altre thriller. O podia treballar amb més afany. En aquelles dates escrivia de dilluns a dissabte i el diumenge responia cartes. Vaig augmentar el rendiment d’una manera espectacular, en part pel dia extra, però sobretot per la intensitat amb què treballava.

El problema del final del llibre, que no havia esbossat, es va resoldre mitjançant una inspiració sobtada quan se’m va ocórrer involucrar-hi els personatges principals en el famós assassinat de Thomas Becket.

Si no ho recordo malament, vaig acabar el primer esborrany a mitjans d’aquell any. Una mescla d’entusiasme i impaciència em va impulsar a treballar en la revisió encara amb més dedicació, i vaig començar a treballar els set dies de la setmana. Vaig descuidar del tot la correspondència, però vaig acabar el llibre el març del 1989, tres anys i tres mesos després d’haver-lo iniciat.

Estava esgotat, però content. Tenia la sensació d’haver escrit una cosa especial, no un simple best-seller més, sinó potser una gran novel·la popular.

Poca gent hi va estar d’acord.

La meva editorial dels Estats Units per a tapa dura, William Morrow & Co, va imprimir-ne, aproximadament, el mateix nombre d’exemplars que de Lie Down with Lions, i quan en van vendre la mateixa quantitat, ja van quedar satisfets. Els meus editors londinencs van mostrar-hi més interès, i Els pilars de la Terra es va vendre millor que els meus llibres anteriors. Però entre els editors d’arreu del món, la reacció inicial va ser un sospir d’alleujament davant del fet que en Follett hagués conclòs aquell projecte desassenyat i n’hagués sortit indemne. El llibre no va guanyar ni un premi, ni va arribar tan sols a ser-ne finalista de cap. Uns quants crítics el van elogiar encaridament, però la majoria només va mostrar indiferència. Es va convertir en el número u en vendes a Itàlia, on els lectors tenen sempre una actitud favorable envers mi. L’edició en rústica va ocupar la primera posició a les llistes de vendes britàniques durant una setmana.

Vaig començar a pensar que m’havia equivocat. Potser el llibre només era una lectura amena com tantes altres obres, bo però no extraordinari.

No obstant això, hi va haver una persona que va creure ferventment que es tractava d’un llibre especial. El meu editor alemany, Walter Fritzsche, de Gustav Lübbe Verlag, somniava des de feia temps a publicar una novel·la sobre la construcció d’una catedral. Fins i tot havia comentat la idea a alguns dels seus autors alemanys, sense arribar a cap resultat. Així que es va entusiasmar amb el que estava escrivint, i quan per fi en va rebre el manuscrit, va tenir la sensació que se li havien complert les esperances.

Fins en aquell moment, la meva obra havia gaudit d’un èxit moderat a Alemanya. (Els vilans dels meus llibres eren sovint alemanys, així que no em podia queixar.) L’entusiasme de Fritzsche va ser tan gran que va pensar que Els pilars de la Terra canviaria aquella tendència i que em convertiria en l’escriptor més popular d’Alemanya.

Ni tan sols jo el vaig creure.

Tanmateix, Fritzsche tenia raó.

Lübbe va fer una edició excel·lent del llibre. Va contractar un artista jove, Achim Kiel, per a la portada, però ell va insistir a dissenyar tot el llibre, com si fos un objecte, i Lübbe va tenir el valor d’acceptar la seva proposta. Kiel cobrava uns honoraris considerables, però va aconseguir transmetre al comprador la sensació de Fritzsche que el llibre era especial. (Kiel va continuar encarregant-se de les meves edicions alemanyes durant anys, i va crear una imatge que després Lübbe va emprar diverses vegades.)

Em vaig adonar que els lectors veien el llibre com una cosa especial quan Lübbe va preparar un anunci per celebrar els cent mil exemplars venuts. Fins llavors mai no s’havia arribat a una xifra de vendes així amb un llibre de tapa dura, només als Estats Units (que té una població cinc vegades més gran que Alemanya).

Al cap de dos anys, Els pilars de la Terra va començar a aparèixer a les llistes de best-sellers de durada més llarga, i havia entrat unes vuitanta vegades a la llista alemanya de llibres més venuts. Amb el pas del temps es va integrar a la llista de manera permanent. (Fins avui ha aparegut més de tres-centes vegades a la llista setmanal.)

Un dia em vaig dedicar a comprovar el full de liquidació dels drets del llibre, enviat per la New American Library, l’editorial responsable de les meves edicions en rústica per als Estats Units. Aquests fulls estan concebuts per evitar que l’autor sàpiga què passa realment amb el seu llibre, però després de perseverar durant dècades he après a interpretar-los. I vaig descobrir que es venien a l’entorn de cinquanta mil exemplars d’Els pilars de la Terra semestralment. De Storm Island, en canvi, se’n venien uns vint-i-cinc mil exemplars, com la majoria dels meus altres llibres.

Vaig comprovar les vendes al Regne Unit i vaig veure que s’hi mantenia la mateixa proporció: Els pilars de la Terra venia més o menys el doble.

Vaig notar que, en les seves cartes, els meus admiradors mencionaven Els pilars de la Terra més qualsevol altre llibre. Firmant exemplars a les llibreries, vaig trobar que cada cop hi havia més lectors per als quals Els pilars de la Terra era la seva novel·la preferida. Molta gent em va demanar que n’escrigués una segona part. (Algun dia ho faré.) Alguns afirmaven que era el millor llibre que havien llegit, un afalac que no havia rebut per cap altre títol. Una agència de viatges anglesa se’m va adreçar per plantejar-me la creació d’una festivitat dels «Pilars de la Terra». Començava a semblar un llibre de culte.

Finalment, vaig comprendre què passava. Era un d’aquells llibres en què el boca a boca hi fa molt. Se sap que en el món editorial la millor publicitat és la que no es pot comprar: la recomanació personal d’un lector a un altre. Aquell era el motiu de les vendes d’Els pilars de la Terra. I ho has aconseguit tu, estimat lector. Editora, agents, crítics i els que atorguen premis literaris van passar per alt, en general, aquest llibre, però tu no. Tu et vas adonar que era diferent i especial, i ho vas comunicar als teus amics, i al final, va córrer la veu.

I és així com va anar tot. Semblava el llibre menys adequat; jo semblava l’autor menys adequat, i vaig estar a punt de no escriure’l. Tot i això, és el meu millor llibre, i tu l’has honorat amb la teva lectura.

T’ho agraeixo.

KEN FOLLETT

Stevenage, Hertforshire, gener del 1999

La nit del 25 de novembre de 1120, el White Ship va salpar cap a Anglaterra i va naufragar tan bon punt va sortir de Barfleur. Tots els passatgers van morir, tret d’un... El vaixell era l’aparell més modern dedicat al transport marítim i estava dotat de tots els avenços coneguts pels armadors de l’època... La transcendència d’aquell naufragi s’explica pel gran nombre de persones eminents que hi havia a bord: a més del fill i hereu del rei, s’hi havien embarcat dos bastards reials, uns quants comtes i barons i bona part de la cort... A conseqüència del naufragi, Enric es va quedar sense un hereu directe, fet que, combinat amb la seva mort, va originar una lluita per la successió i un període d’anarquia.

A. L. POOLE

Del Domesday[1] a la Carta Magna

Pròleg

1123

Els nens van arribar d’hora per a l’execució a la forca.

Encara era fosc quan els tres o quatre primers van sortir d’amagat de les cases rònegues, silenciosos com gats, calçats amb botes de feltre. Una fina capa de neu cobria el poblet com una mà de pintura recent, i les petjades dels nens eren les primeres que espatllaven aquella superfície impol·luta. Van passar pel costat de les amuntegades cabanes de fusta i van fer via pels carrers coberts de fang glaçat fins a la plaça del mercat, on regnava el silenci i on s’alçava la forca.

Els nens menyspreaven tot el que valoraven els grans. Es burlaven de la bellesa i es mofaven de la bondat. Es trencaven de riure quan veien un esguerrat, i si es topaven un animal ferit, l’apedregaven fins que el mataven. Es vantaven de les ferides sofertes, exhibien les cicatrius amb orgull i reservaven una admiració especial per a les mutilacions: un noi sense dit es podia convertir en el rei. Estimaven la violència; podien arribar a recórrer quilòmetres per veure com es vessava una mica de sang, i quan penjaven algú mai no s’ho perdien.

Un dels nens va fer un pipí a la base que aguantava el cadafal. Un altre va pujar els graons, es va encerclar el coll amb les mans i es va deixar caure tot fent una ganyota horripilant que parodiava un escanyament. Els altres van deixar anar crits d’admiració i dos gossos van irrompre a la plaça bordant. Un dels nens més petits va començar a menjar-se una poma, però un dels grans li va clavar un cop de puny al nas i l’hi va prendre. El petit es va desfogar llançant una pedra cantelluda a un dels dos gossos, que va fugir udolant. Llavors, com que no tenien res més a fer, es van asseure al paviment sec de sota la portalada de l’església a esperar que passés alguna cosa.

Darrere els porticons de les sòlides cases de fusta, on vivien els artesans i els comerciants pròspers, es veia vacil·lar la claror de les espelmes: era l’hora en què les minyones i els aprenents encenien la llar de foc, escalfaven l’aigua i començaven a fer la sopa de civada. El color del cel va canviar de negre a grisós. Els vilatans van anar sortint dels portals baixos, embolcallats amb uns abrics gruixuts de llana basta i tremolant de fred, es van dirigir cap al riu a buscar aigua.

Al cap d’una estona, un grup de joves, mossos d’estable, jornalers i aprenents, va aparèixer a la plaça del mercat amb aires de fatxenda. Van fer fora els nens de la portalada de l’església a mastegots i, en acabat, es van repenjar als arcs de pedra tallada i van començar a fer comentaris, amb una suficiència gens natural, sobre el condemnat que estaven a punt de penjar mentre escopien a terra i es refregaven contra els arcs.

Si estava de sort, va explicar un, el coll se li trencaria tan bon punt el pengessin, i seria una mort ràpida, sense patiment; si no, es quedaria penjant, aniria agafant un color morat i es quedaria amb la boca oberta com un peix fora de l’aigua fins que acabés estrangulat. Un altre va assegurar que morir d’aquella manera podia durar tant com el que trigava un home a caminar un quilòmetre, i un tercer va afegir que encara podia ser pitjor, que ell n’havia vist un a qui, abans de morir, el coll se li havia estirat gairebé dos pams.

Les ancianes del poble es van agrupar a l’altre costat de la plaça, tan lluny com van poder d’aquells joves capaços de fer comentaris grollers sobre les seves àvies. Les ancianes sempre es llevaven d’hora, tot i que ja no tenien canalla per cuidar, i eren les primeres a encendre el foc i escombrar la casa. La que portava la veu cantant, la vídua Brewster, una dona robusta, va arribar fent rodar un barril de cervesa amb la facilitat que un nen fa rodar un cèrcol. Abans que pogués destapar-lo, ja hi havia un grapat de clients que esperaven amb gerres i galledes.

L’algutzir del xèrif va obrir la porta principal de la vila per deixar-hi entrar els camperols que vivien extramurs, a les cases construïdes a tocar de la muralla. Alguns portaven ous, llet i mantega fresca per vendre; d’altres venien a comprar cervesa o pa, i n’hi havia que es quedaven drets a la plaça esperant que tingués lloc l’execució.

De tant en tant, els curiosos alçaven el cap com pardals cautelosos per donar una ullada al castell situat al cim del turó que dominava el poble. Podien veure el fum que sortia de la cuina i la brillantor ocasional d’una torxa darrere les espitlleres de la torre de l’homenatge. Llavors, a trenc d’alba, aquell dia que el sol va quedar tapat per uns núvols grisos i espessos, es van obrir les pesants portes de fusta i en va sortir un petit grup de persones. Encapçalava la comitiva el xèrif, que muntava un magnífic corser negre, seguit per un carro tirat per bous que transportava lligat el presoner. Darrere el carro cavalcaven tres homes, i malgrat que en la distància no se’ls podia veure la cara, pels vestits s’endevinava que eren un cavaller, un sacerdot i un monjo. Dos homes d’armes tancaven la comitiva.

Totes aquestes persones havien fet acte de presència al judici presidit pel tribunal del comtat i celebrat el dia abans a la nau de l’església. El sacerdot havia enxampat el lladre in fraganti; el monjo havia identificat el calze de plata que pertanyia al monestir; el cavaller, que era el senyor del lladre, l’havia denunciat com a fugitiu, i el xèrif l’havia condemnat a mort.

Mentre baixaven a poc a poc pel turó, la gent del poble continuava aplegant-se al voltant de la forca. Els últims a arribar-hi van ser els ciutadans més destacats: el carnisser, el forner, dos adobers, dos ferrers, el ganiveter i el fletxer, acompanyats de les seves esposes.

La gent no es comportava com de costum. Normalment, quan es penjava algú, la gent fruïa. El condemnat solia ser un lladre, i la gent odiava els lladres amb la passió de qui havia de suar de valent per guanyar-se el pa. Però aquell lladre era diferent. Ningú no sabia qui era ni d’on venia, i a ells no els havia pres res, perquè havia robat a un monestir que es trobava a uns trenta quilòmetres. A més, el que havia robat era un calze amb incrustacions de pedreria, un objecte d’un valor tan elevat que gairebé era impossible de vendre i la desaparició del qual no perjudicava ningú. Si hagués robat alguna cosa fàcil de vendre, com ara un pernil, un ganivet nou o un bon cinturó, algú n’hauria sortit perjudicat. Però aquella gent no podia odiar un home per un delicte tan absurd. Quan el reu va arribar a la plaça, pocs el van escridassar i xiular i no n’estaven gaire convençuts, i només va ser escarnit i insultat per la canalla.

La majoria dels vilatans no havia assistit al judici, perquè els judicis se celebraven en dies feiners i tothom havia de guanyar-se la vida; per tant, era la primera vegada que veien el lladre. Era força jove, entre vint i trenta anys, d’estatura i constitució normals, però d’aparença estranya. Tenia la pell tan blanca com la neu de les teulades; els ulls, una mica sortints, eren d’un verd extraordinàriament brillant, i tenia els cabells de color de pastanaga. Les noies el van trobar lleig, les velles se’n van compadir i tan sols la canalla se’n va fer un tip de riure.

Tothom coneixia el xèrif, però els altres tres homes que havien condemnat el lladre a aquell destí funest els eren desconeguts. El cavaller, gras i ros, era sens dubte un personatge d’una certa importància, perquè muntava un cavall de guerra, un animal enorme que devia costar el que un fuster guanyava en deu anys. El monjo era molt més gran, d’uns cinquanta anys. Era un home alt i prim, i cavalcava encorbat damunt la sella, com si la vida li fos una càrrega insuportable. Qui impressionava de debò era el sacerdot, un home jove de nas afilat i cabells negres i llisos, que vestia sotana negra i muntava un semental castany. El seu aire era agosarat, i estava alerta, com un gat negre ensumant un cau de rates.

Un dels nens va llançar una escopinada al presoner amb tan bona punteria que el va encertar entre els ulls. El condemnat va deixar anar una maledicció i es va abalançar cap al nen, però les cordes que el subjectaven al carro el van retenir. L’incident en si no va tenir més transcendència, però va posar de manifest que la llengua que parlava el captiu era el francès normand, la llengua de la noblesa. Era una persona d’alt llinatge o, senzillament, es tractava d’algú que es trobava lluny de casa? Ningú no ho sabia.

El carro es va aturar al costat de la forca. L’algutzir va pujar a la plataforma del carro amb el dogal a les mans. El presoner va començar a bellugar-se amb violència. Els nens el van començar a atabalar amb crits: els hauria decebut que el presoner s’estigués tranquil. Les cordes que li havien lligat als canells i als turmells li impedien de moure’s, però sacsejava el cap amb brusquedat, mirant de treure’s el dogal. Finalment, l’algutzir, un home corpulent, va retrocedir i li va clavar un cop de puny a la panxa. El presoner es va doblegar cap endavant, panteixant, i l’algutzir ho va aprofitar per fer-li passar la corda pel cap, i, tot seguit, estrènyer el nus. En acabat, va saltar a terra i va tibar la corda lligant l’altre cap a un ganxo que hi havia al peu de la forca.

Havia arribat l’hora de la veritat. Si en aquell punt el presoner es debatia, només li serviria per allargar l’agonia.

Els homes d’armes van deslligar-li les cames i el van deixar sol, dret dalt del carro, amb les mans lligades a l’esquena. Es va fer un silenci absolut.

En aquells instants solia produir-se un batibull. O bé a la mare del presoner li sobrevenia un atac i començava a xisclar, o bé l’esposa treia un ganivet i corria cap a la plataforma en un intent desesperat d’alliberar-lo. De vegades, el condemnat invocava el perdó de Déu o imprecava els executors amb unes malediccions que feien glaçar la sang. En aquell moment, els homes d’armes es van col·locar a banda i banda de la forca, a punt per intervenir en cas que es produís algun incident.

I llavors el presoner va començar a cantar.

Tenia una veu alta, de tenor, molt clara. La lletra era en francès, però fins i tot els qui no l’entenien podien endevinar, gràcies al to planyívol de la melodia, que la cançó era trista i que parlava d’algú que es trobava desemparat.

Una alosa, a la xarxa d’un caçador captiva,

va cantar amb una dolcesa mai sentida,

com si aquella melodia entendridora

de volar fos capaç i la xarxa treure fora.

Mentre cantava, mirava fixament algú entre la gentada. A poc a poc, es va fer un espai al voltant de la persona a qui mirava i tothom la va poder veure.

Era una noia d’uns quinze anys. En mirar-la, tothom es va preguntar com era que no s’havien adonat abans de la seva presència. La seva cabellera era llarga i abundant, d’un castany fosc i lluent, li naixia al front i li formava un pic. Tenia les faccions proporcionades i una boca sensual de llavis gruixuts. Les velles van observar que tenia la cintura molt ampla i els pits inflats, i van donar per fet que estava embarassada. Es van imaginar que el condemnat devia ser el pare de la criatura. Però la resta de la gent no havia deixat de mirar-li els ulls. Tenia uns ulls impressionants, d’un color daurat intens, uns ulls tan lluminosos i penetrants que, quan es projectaven sobre algú, aquest sentia que se li ficaven a dins, fins al fons del cor i, tement que li descobrissin algun secret íntim, havia d’apartar la mirada. Anava coberta de parracs i les llàgrimes li queien galtes avall.

El conductor del carro mirava l’algutzir amb expectació i aquest mirava el xèrif, que havia de donar el senyal. El jove sacerdot d’aspecte sinistre, amb impaciència, va donar un cop de colze al xèrif, però l’home no es va immutar. Va deixar que el lladre continués cantant. Es va produir un silenci glacial mentre la veu magnífica de l’home lleig barrava el pas a la mort.

Al capvespre, el caçador la presa collí,

l’alosa la llibertat mai més no veié.

Tots els ocells i els homes han de morir,

però les cançons viuen per sempre, potser.

Quan va acabar de cantar, el xèrif va mirar l’algutzir i va assentir amb el cap. Llavors l’algutzir va donar un cop al flanc del bou amb una corda i va cridar: «Arri!». Al mateix temps, el carreter va fer petar el fuet. El bou es va començar a moure i el condemnat va perdre l’equilibri. El carro va avançar i l’home va quedar suspès a l’aire. La corda es va tensar i el coll del lladre es va trencar amb un espetec.

Algú va fer un esgarip, i tothom va mirar la noia.

No era ella qui havia cridat, sinó la dona del ganiveter, que era al seu costat. Però sí que havia estat la noia qui havia provocat el crit. Havia caigut de genolls davant de la forca, amb el braços estirats cap endavant, la posició habitual per llançar una maledicció. La gent, espantada, se n’havia apartat, perquè tothom sabia que les malediccions que profereix la víctima d’una injustícia són especialment efectives, i tenien la sospita que penjar aquell home no havia estat una bona idea. Els nens estaven aterrits.

La noia va mirar fixament, amb els seus ulls daurats, ara hipnòtics, els tres forasters, el cavaller, el monjo i el sacerdot, i va proferir una maledicció, pujant el to de veu a mesura que parlava.

—Us maleeixo. Patireu malalties i penes, fam i dolor. Les vostres cases es consumiran pel foc i els vostres fills moriran penjats a la forca. Els vostres enemics prosperaran. Envellireu entre tristeses i remordiments i morireu turmentats en la infàmia i l’agonia.

Mentre pronunciava les darreres paraules, va agafar un sac que hi havia a terra i en va treure un gall jove. A la mà, hi tenia un ganivet que no se sabia d’on havia sortit, i amb un sol tall va degollar l’animal.

Mentre la sang brollava a raig, la noia va llançar el cos sense cap del gall al sacerdot de cabells negres. No el va tocar, però la sang el va esquitxar, i també al monjo i al cavaller, que eren un a cada costat del sacerdot. Els tres homes es van apartar pel fàstic que els feia, però la sang ja els havia esquitxat, i els havia tacat la roba i la cara.

La noia va girar cua i va fugir.

La gent s’apartava per deixar-la passar i es reagrupava tot seguit. La confusió era enorme. Al final, el xèrif, furiós, va ordenar als seus homes que l’empaitessin. Aquests van començar a apartar homes, dones i criatures a empentes, però van perdre de vista la noia en un tancar i obrir d’ulls i el xèrif va saber que ja no l’atraparia per molt que s’hi esforcés.

Disgustat, va fer mitja volta. El cavaller, el monjo i el sacerdot no havien vist fugir la noia. Seguien amb la mirada fixa a la forca. El xèrif, encuriosit, va mirar seguir aquella mirada. El lladre mort penjava de la corda; la cara pàl·lida se li estava tornant blavosa. Sota el cos, que es gronxava lleugerament, el gall decapitat, no del tot mort, feia voltes dibuixant un cercle imperfecte sobre la neu tacada de sang.

1

I

En una extensa vall, al peu del vessant costerut d’una muntanya i al costat d’un rierol clar i remorejant, en Tom hi construïa una casa.

Els murs ja feien un metre d’alçària i continuaven pujant amb rapidesa. Aquell dia assolellat, els dos obrers que en Tom havia contractat treballaven a bon ritme, fent anar les paletes amb destresa, mentre el manobre suava de valent sota el pes dels blocs de pedra. L’Alfred, el fill d’en Tom, preparava el morter, i comptava en veu alta les paletades de sorra que abocava a la barreja. També hi havia un fuster que treballava al banc del costat d’en Tom, i que amb una aixa anava desbastant acuradament un tronc de faig.

L’Alfred tenia catorze anys i era alt com en Tom. Aquest era un pam més alt que la majoria dels homes, i l’Alfred només feia pocs centímetres menys que ell i continuava creixent. També s’assemblaven en altres coses. Tenien els cabells d’un color castany clar i els ulls verdosos pigats de marró. La gent deia que eren ben plantats. La barba, però, els creixia de manera ben diferent. La d’en Tom era arrissada i castanya, mentre que la de l’Alfred no passava de ser un borrissol ros. En Tom recordava amb afecte que els cabells de l’Alfred també havien estat d’aquest color. Però ara que l’Alfred es feia un home, en Tom voldria que demostrés més interès per la feina, perquè encara havia d’aprendre moltes coses si volia ser mestre d’obra com ell. Però fins a aquell dia, els principis de la construcció l’avorrien i l’atabalaven.

Quan la casa estigués acabada, seria la més luxosa en molts quilòmetres. La planta baixa faria de magatzem, amb un sostre de volta que reduiria el risc d’incendi. La sala, on es faria vida, se situaria al primer pis, al qual s’accediria per una escala exterior. L’altura la faria difícil d’assaltar i fàcil de defensar. En un racó hi hauria una llar de foc amb una xemeneia per on sortiria el fum. Es tractava d’una innovació radical: en Tom només havia vist una sola casa amb xemeneia, però li havia semblat una idea tan bona, que tenia intenció de copiar-la. En un extrem de la casa, just damunt la sala, hi hauria un petit dormitori, perquè allò era el que llavors exigien les filles dels comtes, massa delicades per dormir a la sala amb els homes, les criades i els gossos de caça. La cuina estaria instal·lada en un edifici a part, perquè, tard o d’hora, a totes les cuines es calava foc i l’únic que es podia fer per evitar ensurts era tenir les cuines separades de la casa i conformar-se que el menjar arribés tebi a taula.

En Tom estava fent la porta d’entrada. Arrodoniria els muntants perquè semblessin columnes i així donaria un toc de distinció a la parella de nobles noucasats que hi viurien. Sense treure els ulls de la plantilla de fusta amb què es guiava, en Tom va posar el cisell en posició obliqua contra la pedra i, amb un martell de fusta, li va donar uns copets. De la superfície de la pedra es va desprendre una cascada de fragments i la forma va quedar més arrodonida. Ho va tornar a fer. Ara, la pedra ja era arrodonida i llisa com la d’una catedral.

Una vegada, en Tom havia treballat en una catedral, a la d’Exeter. Al principi s’ho havia agafat com una feina més. S’enfadava i li sabia greu que el mestre constructor l’esbronqués perquè considerava que s’entretenia més que la majoria dels treballadors. Però llavors es va adonar que els murs d’una catedral no és que haguessin d’estar ben fets, és que havien de ser perfectes. En primer lloc, la catedral era per a Déu i, en segon lloc, l’edifici era tan gran que la inclinació més petita en els murs, el desnivell més insignificant, podia debilitar-ne l’estructura i resultar fatal. El ressentiment es va convertir en fascinació. La combinació de l’enorme ambició en la concepció de l’edifici i l’atenció més estricta al més ínfim detall va fer que aquell ofici l’enlluernés. Del mestre d’Exeter va aprendre la importància de la proporció, el simbolisme de diversos números i les fórmules gairebé màgiques per aconseguir la gruixària exacta d’un mur o l’angle d’un esglaó d’una escala de cargol. Tot allò el tenia captivat. El va sorprendre molt assabentar-se que molts obrers ho trobaven incomprensible.

Al cap d’un temps ja s’havia convertit en la mà dreta del mestre constructor, i va ser llavors que va començar a adonar-se de les limitacions del mestre. Aquell home era un gran artesà, però com a organitzador era un incompetent. S’atabalava davant de problemes com ara obtenir la quantitat justa de pedra per no trencar el ritme de treball dels picapedrers, supervisar la feina del ferrer, que havia de fabricar prou eines útils, cremar calç i transportar sorra per al morter, desbastar arbres per als fusters i obtenir prou diners del capítol de la catedral per pagar-ho tot.

Si s’hagués quedat a Exeter fins a la mort del mestre constructor, potser ell mateix també s’hauria convertit en mestre, però el capítol es va quedar sense diners, en part per culpa de la mala administració de les obres, i els artesans van haver de marxar a buscar feina a un altre lloc. El governador del castell li va oferir una feina de constructor que consistia a reparar i millorar les fortificacions de la ciutat. Era una feina per a tota la vida, sempre que no sorgissin imprevistos. Però en Tom no la va acceptar, perquè el que volia era construir una catedral.

L’Agnes, la seva muller, mai no va entendre aquesta decisió. Podrien haver tingut una bona casa de pedra, criats i estables, i cada vespre, carn a taula per sopar. Mai no li va perdonar que rebutgés aquella oferta. No podia entendre la irresistible atracció que en Tom sentia per les catedrals, la fascinació que li produïen la complexitat de l’organització, el repte intel·lectual dels càlculs i la bellesa i la grandiositat imponents de l’edifici acabat. Després de tastar aquest vi, cap altre ja no el podria satisfer.

Allò havia passat feia deu anys i des de llavors mai no s’havien quedat gaire temps al mateix lloc. Tan aviat treballava en el projecte d’una nova sala capitular en un monestir, com agafava una feina per un any o dos en un castell, o bé construïa una casa en alguna ciutat per a algun comerciant ric. Així que estalviava uns quants diners, es posava en camí, amb la dona i els fills, a la recerca d’una catedral.

Va aixecar la vista del banc de fuster i la va dirigir a l’Agnes, que era a la vora del solar amb un cistell ple de menjar en una mà i, a l’altra, una gerra gran de cervesa recolzada al maluc. Era migdia. La va mirar amb afecte. Ningú no n’hauria dit que fos bonica, però el rostre li irradiava fortalesa. Tenia un front ample, uns ulls grossos de color marró, un nas recte i una mandíbula vigorosa. Duia els cabells foscos i arrissats amb la ratlla al mig i recollits cap enrere. Era l’ànima bessona d’en Tom.

Va servir cervesa per a en Tom i l’Alfred. Tots tres es van quedar allà on eren, drets, mentre bevien cervesa en gots de fusta, per descansar un moment. El quart membre de la família va sorgir saltironejant d’un camp de blat. Era la Martha, de set anys, una nena bonica com un narcís, però un narcís amb un pètal de menys, perquè ja li havien caigut dues dents de llet que li havien deixat un espai buit. Va córrer cap a en Tom, li va fer un petó a la barba plena de pols i li va demanar que li deixés fer un glop de cervesa. Ell va abraçar el seu cosset ossut.

—No en beguis gaire, que cauràs en un rec! —li va advertir.

La nena va fer unes voltes, simulant que estava trompa.

Tots van seure damunt una pila de llenya. L’Agnes va allargar una llesca de pa de blat a en Tom, una bona penca de cansalada i una ceba petita. En Tom va mossegar la cansalada i va començar a pelar la ceba. L’Agnes va donar el menjar als nois i va començar a menjar el seu. «Potser va ser una irresponsabilitat deixar aquella feina avorrida d’Exeter per buscar una catedral —es va dir en Tom—, però, tot i la meva temeritat, sempre els he pogut alimentar a tots.»

Va treure el ganivet de la butxaca del davantal de pell, va tallar un tros de ceba i se la va menjar amb una mica de pa. Va paladejar-ne el gust dolç i picant alhora.

—Espero una altra criatura —va anunciar l’Agnes.

En Tom va deixar de mastegar i la va esguardar. Va sentir un estremiment d’emoció. No sabia què dir, i només va poder fer un somriure de babau.

—No és tan estrany, no? —va dir l’Agnes envermellint de cop.

En Tom la va abraçar.

—Vaja, vaja —va dir sense deixar de somriure—. Una altra criatura perquè m’estiri la barba. I jo que em pensava que la propera seria de l’Alfred!

—Encara no ho podem celebrar —va advertir ella—. Porta mala sort anomenar un nen abans que neixi.

En Tom va fer un gest d’assentiment. L’Agnes havia tingut uns quants avortaments i un nadó que va néixer sense vida. També havien tingut una nena, la Matilda, que només havia viscut dos anys.

—Ara que l’Alfred ja és gran, m’agradaria que aquest també fos un nen. Quan ha de néixer?

—Després de Nadal.

En Tom va començar a fer càlculs. L’estructura de la casa ja estaria acabada quan arribessin les primeres gelades, i llavors caldria cobrir tota l’obra de pedra amb palla per tal de protegir-la durant l’hivern. Els paletes passarien els mesos de fred tallant les pedres per a les finestres i les voltes, els marcs de les portes i la llar de foc. Mentrestant, el fuster enllestiria els taulons per al terra, les portes i les finestres, i en Tom s’encarregaria d’aixecar la bastida per edificar el pis de dalt. En acabat, a la primavera, construirien la volta, acabarien el terra i col·locarien la teulada. Aquella feina donaria per viure a la família fins a la Pentecosta, quan el nadó ja tindria sis mesos. Després, haurien d’anar a un altre lloc.

—Tot anirà bé —va dir en Tom, content. I es va ficar un altre tall de ceba a la boca.

—Sóc massa gran per tenir més fills —va observar l’Agnes—. Aquest ha de ser l’últim.

En Tom va començar a rumiar. No estava segur de quants anys tenia la seva dona, però n’hi havia moltes que encara tenien fills a aquella edat. Calia admetre, però, que els parts les feien sofrir més a mesura que es feien grans i que els nens no neixien tan forts. L’Agnes tenia raó. Però com es podrien evitar els nous embarassos? No va trigar a trobar la resposta, que el va fer posar de mal humor.

—Potser trobaré una bona feina en alguna ciutat —va dir mirant d’acontentar-la—. Una catedral o un palau. I llavors podrem tenir una casa gran amb terra de fusta i una criada perquè t’ajudi amb la criatura.

—Sí, és clar —va respondre ella, escèptica. Les faccions se li van endurir. No volia sentir parlar de catedrals. Si en Tom no hagués treballat mai en una catedral, se li podia llegir a la cara, ara viurien en una casa a ciutat, amb diners estalviats i amagats sota la llar de foc, i sense cap preocupació.

En Tom va apartar la mirada i va clavar una queixalada a la cansalada. Tenien una cosa per celebrar, però ara no hi havia harmonia entre ells. Es va sentir descoratjat. Va continuar mastegant una estona fins que va sentir que arribava un cavall. Va decantar el cap per escoltar millor. El genet venia per una drecera a través dels arbres sense passar pel poble.

Al cap d’un moment, va arribar un xicot dalt d’un poni i va descavalcar. Semblava un escuder, un aprenent de cavaller.

—El teu senyor ve cap aquí —va anunciar.

—Lord Percy? —En Tom es va incorporar. En Percy Hamleigh era un dels homes més importants del país. Era el senyor d’aquella vall i de moltes altres i també qui pagava la construcció de la casa.

—El seu fill —va puntualitzar l’escuder.

—El jove William?

En William era el fill d’en Percy i qui havia d’ocupar aquella casa després de casar-se. Estava promès amb lady Aliena, la filla del comte de Shiring.

—En persona —va assentir l’escuder—. I està furiós.

A en Tom se li va encongir el cor. Si en condicions favorables ja era difícil parlar amb l’amo d’una casa en construcció, tractar amb un propietari enfurismat era gairebé impossible.

—Per què està furiós?

—La seva promesa l’ha rebutjat.

—La filla del comte? —va preguntar en Tom, sorprès. Es va veure envaït per la inquietud. El futur tan segur que s’imaginava ja no es presentava tan fàcil—. Creia que ja estava tot decidit.

—Tots ens ho crèiem... Però, pel que es veu, lady Aliena, no —va explicar l’escuder—. Tan bon punt va trobar-se amb en William, va declarar que no s’hi casaria ni per tot l’or del món.

En Tom va arrufar les celles, preocupat. No volia admetre que tot allò fos veritat.

—Però si el xicot és molt ben plantat, si no ho recordo malament.

—Com si això tingués cap importància per a la gent de la seva posició —va intervenir l’Agnes—. Si a les filles dels comtes se’ls deixés triar marit, ens governarien joglars ambulants i proscrits d’ulls foscos.

—La noia encara pot canviar d’opinió —va apuntar en Tom, amb un bri d’esperança.

—Ho farà si la seva mare li pega amb una bona vara de bedoll —va dir l’Agnes.

—La seva mare és morta —va informar l’escuder.

—Això explica per què és tan ignorant de la realitat de la vida. Però no m’explico com el seu pare no l’hi obliga —va dir l’Agnes.

—Es diu que un cop li va prometre que mai no l’obligaria a casar-se amb ningú que detestés —va explicar l’escuder.

—Quina ximpleria, prometre una cosa així! —va dir en Tom, irritat—. Com pot un personatge tan poderós quedar lligat al caprici d’una noia? Aquest matrimoni afecta les aliances militars, les finances de la baronia i... fins i tot la construcció d’aquesta casa!

—Té un germà, i per aquesta raó no és tan important la persona amb qui es casi la noia —va aclarir l’escuder.

—Però, tot i així...

—El comte és un home inflexible —va prosseguir el jove—, mai no deixaria de complir una promesa, encara que l’hagi fet a una nena. Almenys això és el que diuen —va afegir, i es va encongir d’espatlles.

En Tom va mirar els murs de pedra a mig fer de la casa. Encara no havia estalviat prou diners per mantenir la família tot l’hivern, va pensar amb una punxada d’inquietud.

—Potser el noi trobarà una altra núvia amb qui compartir la casa. Té tot un comtat per triar.

—Valga’m Déu! Em sembla que és ell —va anunciar l’Alfred amb veu d’adolescent.

Tots li van seguir la mirada i van dirigir la vista a l’altra banda del camp. Un cavall venia del poble al galop, aixecant grans núvols de pols pel camí. L’exclamació de l’Alfred l’havien provocat la grandària i la velocitat del cavall: es tractava d’un animal enorme. En Tom ja n’havia vist d’altres així, però l’Alfred potser no. Era un cavall de guerra, amb la creuera tan alta que arribava a l’altura de la barbeta d’un home, i d’una amplada proporcionada. D’aquesta mena de cavalls, a Anglaterra no se’n criaven, els feien portar d’altres països a uns preus extraordinaris.

En Tom es va ficar el tros de pa que li quedava a la butxaca del davantal, i va mirar a l’altra banda del camp, amb els ulls mig clucs perquè el sol l’enlluernava. El cavall corria amb les orelles enrere i els narius palpitants, però semblava que la testa anava ben dreta, senyal que estava sota control. El genet, segur de si mateix, es va fer enrere quan es va apropar, i va tibar les regnes perquè l’animal alentís el pas. En Tom ja sentia el repic dels cascos contra el terra. Es va girar, buscant la Martha: la volia agafar perquè no prengués mal. L’Agnes també havia tingut la mateixa pensada, però no veien la nena enlloc.

—Al camp de blat! —va cridar l’Agnes. En Tom, que hi havia caigut abans, ja hi corria. Va escodrinyar el blat ondulant amb el cor ple de temor, però no aconseguia trobar la Martha.

Aleshores, en l’única cosa que va pensar va ser a frenar el cavall. Va sortir al camí i va començar a avançar estenent els braços cap a l’animal, que avançava imparable. Quan el cavall el va veure, va aixecar la testa i va reduir ostensiblement la velocitat. Malgrat això, i davant de l’horror d’en Tom, el genet el va esperonar.

—Coi de ximple! —va exclamar en Tom, tot i que el genet no el podia sentir.

En aquell moment, la Martha va sortir del camp de blat i es va dirigir cap al camí, només unes passes davant d’en Tom.

Per un instant, en Tom va quedar petrificat de terror. Llavors, va córrer cap a la seva filla, cridant i movent els braços. Però aquell era un cavall de guerra, ensinistrat per carregar contra hordes vociferants, i no es va immutar. La Martha estava dreta al mig del camí i mirava com hipnotitzada l’enorme animal que estava a punt de llançar-se-li al damunt. En aquell moment, en Tom va comprendre, esparverat, que no hi arribaria abans que el cavall. Es va fer a un costat, fins que va tocar el blat amb el braç i, en el darrer segon, el cavall es va desviar cap a l’altra banda. L’estrep del genet havia passat a frec dels bonics cabells de la Martha i un dels cascos de l’animal havia deixat un solc profund a terra, al costat d’un peu descalç de la nena. El cavall es va allunyar, deixant-los coberts de terra i pols. En Tom va abraçar la nena tan fort com va poder, mentre el cor li bategava amb força.

Es va quedar un moment quiet, panteixant alleujat, amb les cames i els braços que li tremolaven i un nus a l’estómac. Immediatament, el va envair la ira davant de la inqualificable temeritat d’aquell genet tan ximple muntat dalt d’un enorme cavall de guerra. Va aixecar la vista, enfurismat. En aquell moment, lord William aturava el cavall, inclinant-se enrere i tibant les regnes. El cavall es va desviar per no topar amb l’edifici en construcció. Va sacsejar la testa i va saltar amb la gropa arquejada, sense que el genet caigués. Llavors, en William va fer anar el cavall a mig galop i després al trot, dibuixant un gran cercle.

La Martha plorava. En Tom la va donar a l’Agnes i va esperar en William. El jove lord era un xicot ros, alt i ben plantat, d’uns vint anys. Els seus ulls petits feien que semblés permanentment enlluernat pel sol. Vestia una túnica negra curta i calces negres, i calçava unes sandàlies de cuir amb corretges que s’anaven entrecreuant fins a l’altura dels genolls. Muntava amb l’esquena dreta i no semblava alterat pel que havia passat. «El molt ximple no s’ha adonat del que ha fet —va pensar en Tom amb amargor—. Amb quin plaer li torçaria el coll!»

En William va frenar el cavall davant de la pila de fusta i es va dirigir als obrers.

—Qui és l’encarregat? —va preguntar.

En Tom tenia ganes de cridar: «Si haguessis fet mal a la meva filla, t’hauria matat!», però fent un esforç, va contenir la ràbia i es va acostar al cavall i el va subjectar per la brida.

—Jo sóc el mestre constructor —va respondre secament—. Em dic Tom.

—Ja no necessitem aquesta casa —va anunciar en William—. Ja pots acomiadar els teus homes.

Era el que en Tom temia, però encara tenia l’esperança que en William actuava impel·lit per la ira i que potser se’l podria persuadir perquè canviés d’idea. Va fer un esforç per parlar en un to cordial i assenyat.

—Hem treballat molt, nosaltres —va dir—. Per què dilapidar tot el que ja heu gastat? Algun dia necessitareu la casa.

—No cal que em diguis com he de portar els meus assumptes, Tom Builder —va replicar en William—. Esteu tots acomiadats —va tibar una regna, però en Tom encara subjectava la brida—. Deixa anar el cavall —va afegir en un to amenaçador.

En Tom es va empassar la saliva. En William va fer aixecar la testa al cavall. En Tom va ficar una mà a la butxaca del davantal i en va treure un crostó de pa que li havia sobrat del dinar. El va allargar al cavall, que va acotar el cap i el va agafar amb les dents d’una revolada.

—Us he de dir una cosa abans que marxeu, senyor —va dir en un to pacífic.

—Deixa anar el cavall o et tallaré el cap —el va amenaçar en William.

En Tom el va mirar directament als ulls fent un esforç per dissimular la por que tenia. Era més cepat que en William, però això no li serviria de gaire si el jove lord es decidia a desembeinar l’espasa.

—Fes el que et diu el senyor —va mormolar l’Agnes, espantada.

Es va fer un silenci mortal. Els altres treballadors estaven quiets com estàtues, mirant el que passava. En Tom sabia que el més prudent era cedir, però en William havia estat a punt d’aixafar la nena amb el cavall i això l’havia enfurismat.

—Ens heu de donar la paga —va dir a la fi, amb el cor bategant amb força.

En William va estirar les regnes, però en Tom subjectava el cavall amb fermesa, mentre l’animal buscava més pa dins del davantal d’en Tom.

—Si voleu la paga, aneu-la a demanar al meu pare! —va exclamar en William, furiós.

—Així ho farem, senyor. Us estem molt agraïts —va dir el fuster, aterrit.

«Coi de covard!», va pensar en Tom, per bé que ell mateix tremolava de por. Amb tot, va trobar forces per dir:

—Si ens voleu acomiadar, ens haureu de pagar segons el costum. La casa del vostre pare és a dues jornades de viatge i, quan hi arribem, potser ell no hi serà.

—Han mort molts homes per menys que això —li va advertir en William, encès de ràbia.

De cua d’ull, en Tom va veure que el jove lord posava la mà a l’empunyadura de l’espasa. Sabia que ho havia de deixar córrer i presentar excuses, però la ira persistia dins seu i, malgrat que l’envaïa el terror, no es resignava a deixar anar la brida.

—Primer pagueu-nos i després mateu-me —va dir amb temeritat—. Si ho feu, no sé si us penjaran o no, però el que és segur és que tard o d’hora morireu i, mentre que jo seré al cel, vós anireu a l’infern.

En William va empal·lidir i el seu somriure de menyspreu es va transformar en ganyota. En Tom estava sorprès: què havia pogut espantar el jove? No pas l’esment de la forca, segur que no. Era poc probable que pengessin un lord per haver mort un artesà. Potser tenia por de l’infern?

Per uns breus instants es van esguardar de fit a fit. En Tom va observar amb sorpresa i alleujament com l’expressió de fúria i menyspreu d’en William donava pas a una expressió d’ansietat i fins i tot de terror. Finalment, en William va agafar una bossa de cuir que li penjava del cinturó i la va llançar al seu escuder.

—Dóna’ls la paga —li va ordenar.

En aquell moment, en Tom va temptar la sort i no va deixar anar les regnes, tot i que en William les estirava, fins que el cavall va alçar el cap i va avançar de costat.

—El costum és que, quan s’acomiada un artesà, aquest rebi una setmana completa de salari —va dir.

Darrere seu va sentir l’Agnes que esbufegava, i llavors va saber que la seva dona creia que ell havia perdut del tot el cap en voler allargar aquell enfrontament. No obstant això, va continuar, impassible:

—Això fan sis penics per al manobre, dotze per al fuster i cadascun dels obrers i vint-i-quatre per a mi. En total, seixanta-sis penics.

Podia sumar penics més de pressa que ningú que conegués.

L’escuder es va mirar el seu amo amb un gest interrogatiu.

—D’acord —va accedir en William, irritat.

En Tom va deixar anar les regnes i va fer un pas enrere.

En William va fer fer la volta al cavall i el va esperonar amb molta força per afanyar-se a marxar pel camí que travessava el camp de blat.

De cop i volta, en Tom es va asseure a la pila de llenya. No entenia què dimonis li havia passat. Havia estat una bogeria, desafiar lord William d’aquella manera! Ja podia considerar-se afortunat de continuar amb vida.

El ressò dels cascos del corser d’en William es va perdre a la llunyania. L’escuder va buidar la bossa sobre un tauló. En Tom va tenir una sensació de triomf quan va veure els penics de plata que resplendien a la llum del sol. L’enfrontament havia estat una bogeria, però havia donat resultat. Havia aconseguit una paga justa tant per a ell com per a la gent que treballava a les seves ordres.

—Fins i tot els senyors han de respectar els costums —va mormolar.

L’Agnes el va sentir.

—Només espero que no hagis de demanar feina a lord William mai més —va dir amb amargor.

En Tom li va adreçar un somriure. Es feia el càrrec que el mal humor de la seva dona era causat per la por que havia passat.

—No arrufis les celles. Si ho fas, quan neixi la criatura tindràs la llet agra.

—Si no trobes feina a l’hivern, ens quedarem sense menjar.

—Encara falta molt per a l’hivern —va dir en Tom.

II

Van passar l’estiu al poble. Amb el temps, s’adonarien que aquesta decisió havia estat equivocada, però en aquell moment els va semblar el més encertat, perquè tant en Tom com l’Agnes podien guanyar un penic diari treballant als camps durant la collita. Quan va arribar la tardor i es van posar en camí, carregaven una bossa força feixuga, plena de penics de plata, i un porc ben gras.

Van passar la primera nit sota la portalada de l’església d’un poble, però la segona nit van trobar un priorat rural i van gaudir de l’hospitalitat monàstica. El tercer dia, es van trobar al bell mig de Chute Forest, una vasta extensió de malesa i bosc espès, en un camí més estret que un carro, envoltats per l’exuberant vegetació de l’estiu que es pansia entre els roures.

En Tom carregava les eines petites en una bossa, i els martells penjant del cinturó. Duia la capa doblegada sota el braç esquerre, i amb la mà dreta empunyava un pic de ferro, que feia servir de bastó. Estava content de ser un altre cop de camí. Potser la propera feina que trobaria seria en una catedral. Si arribava a ser mestre constructor, es quedaria tota la vida en un mateix lloc, construint un temple tan magnífic que li garantiria l’entrada al cel.

L’Agnes s’havia lligat una olla a l’esquena per portar els utensilis domèstics. L’Alfred carregava les eines que necessitarien per fer-se una casa nova en algun lloc: una destral, una aixa, una serra, un martell petit, una alena per fer forats al cuir i a la fusta, i una pala. La Martha encara era massa petita per traginar res, tret del seu bol i el ganivet, que duia lligats al cinturó, i la capa, subjectada a l’esquena. A més, s’encarregava del porc, fins que el poguessin vendre al mercat.

En Tom vigilava l’Agnes molt de prop mentre caminaven per aquell bosc interminable. Estava embarassada de sis mesos i portava un pes considerable al ventre, sense oblidar el que carregava a l’esquena. Però semblava que no es cansava. També l’Alfred ho suportava molt bé: es trobava en una edat en què els nois tenen més energia de la que poden gastar. Només es cansava la Martha. Les seves cames primes semblaven fetes per saltar i ballar, i no per fer llargues caminades, per la qual cosa es quedava enrere constantment i els altres s’havien d’aturar i esperar que ella i el porc els atrapessin.

Mentre caminava, en Tom pensava en la catedral que algun dia construiria. En primer lloc, sempre s’imaginava una arcada. Era una cosa molt simple: dues verticals que suportaven un semicercle. Llavors n’hi afegia una segona, igual que la primera, i les superposava mentalment. En acabat, n’anava afegint d’altres, una rere l’altra, fins que tenia una filera que formava un túnel. Aquesta era l’essència d’una construcció, que constava d’una teulada que impedia que hi entrés la pluja i de dues parets que la sostenien. Una església no era res més que un túnel amb refinaments.

Els túnels eren foscos, per això el primer refinament eren les finestres. Si el mur era prou sòlid, s’hi podien fer forats, que haurien de ser arrodonits a la part superior, amb els costats rectes i un rebaix pla, és a dir, la mateixa forma que l’arcada original. Una de les coses que donava bellesa a un edifici era utilitzar formes similars per als arcs, les portes i les finestres. Un altre element era la regularitat, i en Tom va visualitzar dotze finestres idèntiques, proporcionalment separades, al llarg de tots els murs del túnel.

En Tom va intentar imaginar-se les motllures superiors de les finestres, però perdia la concentració, perquè tenia la sensació que l’observaven. Va pensar que era una ximpleria, tot i que, evidentment, les aus, les guineus, els esquirols, les rates, els ratolins, les fures, els erminis i els talps que poblaven el bosc els devien estar observant.

Al migdia, es van asseure a la vora d’un rierol. Van beure aigua pura i van menjar cansalada crua i pomes silvestres que havien recollit de terra.

A la tarda, la Martha estava cansada. En un determinat moment, va quedar uns cent metres ressagada. Mentre l’esperaven, en Tom recordava quan l’Alfred tenia aquella edat. Havia estat un noi molt bufó, de cabells daurats, coratjós i ple de vida. Va sentir una barreja d’afecte i d’irritació mentre observava la Martha, que renyava el porc perquè anava massa lent. Però, tot d’una, va sorgir una figura dels arbustos just davant de la nena. El que va passar a continuació va ser tan ràpid que en Tom amb prou feines se’n va adonar. L’home que havia aparegut al camí de manera tan inesperada va treure un garrot. En Tom va sentir que li pujava al coll un crit de terror, però abans que pogués cridar, l’home havia clavat una garrotada a la Martha. La va tocar de ple en un costat del cap i en Tom va sentir el so espantós de l’impacte. La nena va caure a terra com un ninot.

En Tom va arrencar a córrer cap a ells, desitjant que les cames li anessin més de pressa i sentint els peus, que li ressonaven com els cascos del corser d’en William. Mentre corria, no es perdia res del que passava, però era com mirar un fresc pintat al mur d’una església, perquè ho veia sense poder fer res per canviar-ho. L’atacant era, sense cap mena de dubte, un proscrit. Era un home baix i rabassut, cobert amb una túnica marró, i anava descalç. Va mirar fixament en Tom un instant, i en Tom va veure que tenia el rostre horriblement mutilat. Li havien tallat els llavis, segurament com a càstig per un delicte on la mentida havia tingut un paper important, i la boca, ara contreta per la cicatriu, dibuixava una ganyota repulsiva. La visió d’aquella cara hauria aturat en Tom en sec si no hagués estat pel cos inert de la Martha que jeia a terra.

El proscrit va apartar la mirada d’en Tom i la va dirigir al porc. El va agafar amb la rapidesa d’un llampec i se’l va ficar a sota el braç. En acabat, va tornar a desaparèixer dins l’espès bardissam, emportant-se l’única possessió valuosa de la família.

En Tom es va agenollar al costat de la Martha. Va posar la mà sobre el pit estret de la nena i va sentir com el cor li bategava amb força i regularitat, cosa que va fer que s’esvaís la por que hagués passat el pitjor. No obstant això, la nena tenia els ulls tancats i els cabells tacats d’una sang de color viu i brillant.

L’Agnes es va agenollar al seu costat al cap d’un moment. Li va palpar el pit, el front i el canell, i va dirigir una mirada de determinació al seu marit.

—Viurà —va dir amb una veu tensa—. Ara vés a recuperar el porc.

En Tom es va despenjar la bossa de les eines i la va deixar caure a terra. Amb la mà esquerra es va treure del cinturó el martell de ferro gros. A la dreta, encara hi tenia el pic. Va donar una ullada als arbustos aixafats que hi havia per on havia arribat i fugit el lladre i va sentir el porc que grunyia. Es va endinsar al bardissam.

Era fàcil seguir-li el rastre. El proscrit era un home poc àgil que corria carregant un porc que se li debatia sota el braç. Havia obert un camí ample a través de la vegetació, aixafant flors i arbustos i fins i tot arbrets. En Tom corria furiós darrere seu, impacient per atrapar-lo i colpejar-lo per deixar-lo sense sentit. Va travessar una espessor de plançons de bedoll, va baixar rabent per un pendent i va xipollejar per travessar un pantà i anar a parar a un camí molt estret, on es va aturar. El lladre podia haver tirat cap a la dretà o cap a l’esquerra, però ja no hi havia vegetació aixafada que li indiqués el camí. En Tom va parar l’orella i va sentir el gruny del porc a l’esquerra. També va sentir que algú corria pel bosc darrere seu. Devia ser l’Alfred. Va tornar a arrencar per empaitar el porc.

El corriol el va conduir fins a una fondalada, llavors girava bruscament i començava a pujar un altre cop. En aquell moment podia sentir l’animal amb tota claredat. Va continuar pujant pel turó, respirant amb dificultat: tots aquells anys de respirar pols i pedra li havien afeblit els pulmons. Tot d’una, el corriol es va fer pla i en Tom va veure el lladre, que corria com un esperitat, a només vint o trenta metres. Va tornar a fer un esforç sobrehumà i va començar a guanyar terreny. Si podia continuar a aquell ritme, sens dubte l’atraparia, perquè un home que carrega un porc no pot córrer tan de pressa com un altre que no porta cap pes. Però sentia unes punxades al pit. El lladre era a quinze metres, a dotze. En Tom va alçar el pic per damunt del seu cap, com si fos una llança. Quan estigués una mica més a prop la llançaria al proscrit. Onze metres, deu...

Un moment abans de llançar el pic va veure de cua d’ull una cara prima amb una gorra verda que sorgia dels arbustos del marge. Era massa tard per desviar-se. Davant seu, algú va llançar una estaca que el va fer ensopegar i va caure a terra.

Havia deixat caure el pic, però encara subjectava el martell amb fermesa. Va rodolar per terra i es va incorporar sobre un genoll. Va veure que hi havia dos homes, el del barret verd i un altre de calb, amb una espessa barba blanca. S’abalançaven cap a en Tom.

En Tom es va fer a un costat i va donar un cop de martell al de la gorra verda, que el va esquivar. Però el cap de ferro del martell li va colpejar l’espatlla, l’home va deixar anar un esgarip de dolor i va caure a terra, agafant-se el braç com si el tingués trencat. En Tom no va tenir temps d’alçar el martell per deixar anar un cop definitiu, perquè ja tenia el calb al damunt, i per això va descarregar el martell a la cara de l’atacant, i li va obrir una galta.

Els dos homes van arrencar a córrer, palpant-se les ferides. En Tom va donar per fet que ja no el tornarien a agredir. Es va girar. El lladre encara corria camí enllà. En Tom el va empaitar de nou, sense parar atenció al dolor que sentia al pit. Però encara no havia fet gaires metres, que va sentir una veu coneguda que cridava darrere seu. Era l’Alfred.

Es va aturar en sec i va mirar enrere.

L’Alfred esbatussava els dos homes amb els punys i els peus. Clavava uns quants cops de puny al del barret verd i després una puntada de peu al calb. Però els dos homes el van encerclar de tan a prop que ja no podia fer-los mal. En Tom dubtava entre anar a l’encalç del porc o a rescatar el seu fill, però en aquell moment el calb va fer la traveta a l’Alfred, que va caure a terra, i aquest i l’altre el van atacar, colpejant-li la cara i el cos.

En Tom s’hi va llançar. Va envestir el calb amb tanta embranzida que el va fer caure als arbustos d’un sol cop i, en acabat, es va girar i va atacar el de la gorra verda amb el martell. L’home, que ja coneixia els efectes que produïa aquell estri, i com que encara estava impedit d’un braç, va esquivar el primer cop, va fer mitja volta i va córrer cap als arbustos abans que en Tom el pogués atacar de nou.

En Tom es va girar i va veure el calb que s’allunyava pel camí. Va mirar en direcció contrària, però el lladre i el porc havien desaparegut. Va renegar en veu baixa: aquell porc representava la meitat del que havia estalviat aquell estiu. Es va deixar caure, panteixant.

—N’hem estomacat tres! —va cridar l’Alfred, excitat.

En Tom el va mirar.

—Sí, però se’ns han endut el porc —va replicar.

Estava encès de ràbia. Havien comprat el porc a la primavera, així que havien estalviat prou, i l’havien anat engreixant tot l’estiu. Un porc gras es podia vendre per seixanta penics. Amb unes quantes cols i un sac de gra podia alimentar una família tot l’hivern i, de la pell, se’n podien fer un parell de sabates i un o dos moneders. Aquella pèrdua era una catàstrofe.

En Tom va mirar l’Alfred amb enveja, perquè ja s’havia recuperat de la persecució i de la lluita i s’esperava amb impaciència. Va pensar que en feia, de temps, que ell mateix podia córrer com el vent sense sentir els batecs del cor. D’ençà que tenia la seva edat... feia vint anys. Vint anys. Semblava ahir mateix.

Es va posar dret.

Va passar el braç per damunt de l’espatlla de l’Alfred mentre tornaven pel corriol. El noi encara era més baix que el seu pare, però aviat l’atraparia o el superaria. «Espero que també li creixi l’enteniment», va pensar en Tom.

—Qualsevol ximple es pot embolicar en una baralla, però només un home prudent sap restar-ne al marge.

L’Alfred se’l va mirar com si no l’entengués. Van sortir del corriol, van creuar el terreny pantanós i van començar a pujar el vessant, en sentit invers al que havia recorregut el lladre. Mentre travessaven el bosquet de bedolls, en Tom va pensar en la Martha, i un altre cop va sentir que li bullia la sang. El proscrit li havia pegat sense necessitat, atès que no li representava cap amenaça.

En Tom va accelerar el pas i al cap d’un moment ja eren al camí. La Martha jeia al mateix lloc. Tenia els ulls tancats i la sang dels cabells se li començava a assecar. L’Agnes estava agenollada al seu costat, i en Tom va tenir la sorpresa de veure que també hi havia una altra dona i un nen. Se li va acudir pensar que no era estrany que a primera hora del dia s’hagués sentit observat, perquè en aquell bosc hi pul·lulava molta gent. En Tom es va inclinar i va tornar a posar la mà sobre el cor de la seva filla. Respirava amb normalitat.

—Aviat es despertarà —va dir la desconeguda amb autoritat—. Després vomitarà i llavors es trobarà bé.

En Tom la va observar encuriosit. Estava agenollada al costat de la Martha. Era jove, devia tenir uns dotze anys menys que ell. La túnica curta de cuir que portava li deixava al descobert unes cames morenes i esveltes. Tenia una cara bonica, i el naixement de la seva cabellera castanya al front tenia forma de pic. En Tom va sentir l’agulló del desig. Ella va alçar la vista per mirar-lo i ell es va sobresaltar. Tenia uns ulls separats, molt intensos, d’un color de mel daurada molt poc corrent i que li donaven un aire màgic al rostre. Va tenir la certesa que ella endevinava què estava pensant.

Va apartar la vista per dissimular la torbació i es va trobar els ulls de l’Agnes. Semblava ressentida.

—On és el porc? —va preguntar.

—Hi havia dos proscrits més —li va explicar en Tom.

—Els hem apallissat, però el que tenia el porc s’ha escapat —va afegir l’Alfred.

L’Agnes semblava consternada, però no va dir res més.

—Podríem portar la nena a l’ombra si anem amb compte —va suggerir la desconeguda.

Aleshores en Tom va advertir que la dona era petita, un pam i mig més baixa que ell. Es va inclinar i va agafar la Martha amb molta cura. Gairebé no sentia el pes de la nena. Va avançar unes quantes passes i la va dipositar damunt l’herba, a l’ombra d’un roure vell. Encara estava feble.

L’Alfred va recollir les eines que havien quedat escampades després de la baralla. El nen que acompanyava la desconeguda el mirava astorat, amb els ulls i la boca oberts, sense dir res. Era uns tres anys més jove que l’Alfred i tenia un aspecte peculiar, va pensar en Tom, desproveït de la bellesa sensual de la seva mare. Era molt pàl·lid, pèl-roig, i tenia uns ulls blaus una mica sortints. En Tom va pensar que tenia la mirada estúpida d’un talòs, i que era de la mena de xicots que o bé moren joves, o bé es converteixen en el babau del poble. L’Alfred se sentia visiblement incòmode quan el nen el mirava.

Mentre en Tom els observava, el nen va prendre la serra a l’Alfred, sense dir res, i la va examinar com si es tractés d’una cosa increïble. L’Alfred, ofès per la mala educació d’aquell vailet, l’hi va tornar a prendre i ell la va deixar anar amb indiferència.

—Jack! Porta’t bé! —el va renyar la seva mare, visiblement contrariada.

En Tom la va mirar. El noi no se li assemblava gens.

—Ets la seva mare? —li va preguntar.

—Sí, em dic Ellen.

—On és el teu marit?

—És mort.

En Tom estava molt sorprès.

—Així, doncs, viatges sola? —va dir en un to d’incredulitat. El bosc ja era prou perillós per a un home com ell. Una dona sola devia tenir poques probabilitats de sobreviure-hi.

—No viatgem —va contestar l’Ellen—. Vivim aquí, al bosc.

En Tom es va sobresaltar.

—Vols dir que sou... —va callar, perquè no la volia ofendre.

—Proscrits, sí. Et pensaves que tots els proscrits són com aquest Faramond Openmouth que t’ha robat el porc?

—Sí —va contestar en Tom, tot i que el que volia dir era: «Mai no hauria pensat que una dona tan bonica pogués ser una proscrita». Incapaç de contenir la curiositat, va preguntar—: Quin delicte vas cometre?

—Vaig maleir un sacerdot —va respondre ella, i va apartar la mirada.

En Tom no pensava que allò pogués ser un delicte, però potser aquell sacerdot era molt poderós, o molt susceptible, o potser l’Ellen no els volia explicar la veritat.

Va mirar la Martha. Al cap d’un moment, la nena va obrir els ulls. Semblava desorientada i una mica espantada. L’Agnes se li va agenollar al costat.

—Estàs fora de perill —la va tranquil·litzar—. No passa res.

La Martha es va incorporar i va vomitar. L’Agnes la va abraçar fins que els espasmes van parar. En Tom estava impressionat, perquè la predicció de l’Ellen s’estava complint. També havia dit que la Martha es trobaria bé i semblava que això també era cert. Es va sentir alleujat i una mica sorprès davant de la intensitat de la seva emoció. No hauria suportat perdre la petita, va pensar, i va haver de fer un gran esforç per contenir les llàgrimes. Es va adonar que l’Ellen el mirava amb comprensió, i un altre cop va tenir la impressió que aquells ulls d’un daurat estrany li podien llegir el fons del cor.

L’Ellen va arrencar un branquilló de roure, el va desfullar, i amb les fulles va netejar la cara de la Martha, que encara estava molt pàl·lida.

—Necessita descansar —va dir—. Deixeu-la estirada l’estona que un home tarda a caminar cinc quilòmetres.

En Tom va aixecar la vista al sol. Encara els quedaven unes quantes hores de llum. Es va asseure còmodament a esperar. L’Agnes tenia la Martha a la falda i la gronxava suaument. En Jack centrava l’atenció en la nena i la mirava amb aquella intensitat de babau. En Tom volia saber més coses de l’Ellen. Va preguntar-se si la podria convèncer perquè els contés la seva història. No volia que marxés.

—Com va anar, tot plegat? —va preguntar amb vaguetat.

L’Ellen el va tornar a mirar als ulls i va començar a parlar.

El seu pare havia estat un cavaller, els va explicar, un home cepat, fort i violent, que volia tenir fills amb qui cavalcar, caçar i lluitar, uns companys per anar a beure i fer gresca tota la nit. Però no va tenir sort, perquè, després de tenir l’Ellen, la seva esposa va morir. Es va tornar a casar, però la segona muller era estèril. Va arribar a odiar la madrastra de l’Ellen, i va acabar fent-la fora. Devia haver estat un home cruel, però l’Ellen no ho veia així, perquè l’adorava i compartia amb ell el menyspreu que tenia per la seva segona esposa. Quan la madrastra se’n va anar, l’Ellen es va quedar i es va criar en una casa on gairebé tots eren homes. Es va tallar els cabells curts, portava daga i no va aprendre a jugar amb gatets ni a preocupar-se per gossos cecs. Quan tenia l’edat de la Martha, escopia, menjava cors de poma i clavava fortes puntades de peu al ventre dels cavalls per fer-los aspirar amb força i així poder-los estrènyer més la cingla. Sabia que, a tots els homes que no eren de la colla del seu pare, els anomenaven llepacigales, i a totes les dones que no anaven amb ells, els deien meuques, tot i que ella no sabia, ni li importava, què significaven aquests insults.

Mentre escoltava la seva veu, acaronat per la brisa suau de la tarda, en Tom va tancar els ulls i se la va imaginar com una nena de pit llis, amb la cara bruta, asseguda a la taula llarga amb els brutals companys del seu pare, bevent cervesa forta amb ells, fent rots i entonant cançons sobre batalles, saquejos i violacions, cavalls, castells i verges, fins que es quedava adormida amb el caparró pelat damunt la fusta aspra.

Si hagués tingut sempre el pit llis, hauria estat feliç, però va arribar un dia en què els homes la van començar a mirar d’una altra manera. Ja no deixaven anar grans riallades quan els deia: «Deixeu-me passar, o us tallaré els collons i els donaré per menjar als porcs». N’hi havia que es quedaven de pedra quan es treia la túnica de llana i es posava a dormir tapada amb la llarga camisola de lli. Quan feien les seves necessitats al bosc, es giraven d’esquena, cosa que no havien fet mai abans.

Un dia va veure el pare que conversava seriosament amb el capellà de la parròquia, una cosa realment insòlita, i tots dos es giraven per mirar-la, com si estiguessin parlant d’ella. L’endemà al matí el pare li va dir: «Vés amb en Henry i l’Everard i fes el que et diguin». Aleshores li va fer un petó al front. L’Ellen no sabia què passaria. Que potser s’estava tornant tou amb l’edat? Va muntar el seu corser gris, perquè sempre s’havia negat a cavalcar en el palafrè propi de les dames o el poni dels nens, i es va posar en camí amb els dos homes d’armes.

La van portar a un convent i allà es va quedar.

Els renecs obscens de l’Ellen van ressonar per tot aquell lloc de pregària quan els dos homes van emprendre el camí de tornada. L’Ellen va clavar una ganivetada a l’abadessa i va tornar a casa del pare a peu. Ell la va tornar a enviar al convent, aquell cop lligada de mans i peus i subjectada a la muntura d’un ase. La van tenir tancada en una cel·la de càstig fins que l’abadessa es va recuperar de la ferida. El lloc era fred, humit i fosc com la nit, i, tot i que hi havia aigua per beure, no tenia res per menjar. Quan la van deixar sortir, va tornar a fugir per anar a casa. El pare la va tornar a enviar al convent i, aquella vegada, la van assotar abans de tancar-la un altre cop a la cel·la.

No cal dir que finalment van aconseguir que vestís l’hàbit de novícia, acatés les regles i s’aprengués les oracions, tot i que en el fons del cor detestava les monges, menyspreava els sants i no es creia res del que li ensenyaven sobre Déu. Però va aprendre a llegir i escriure, va estudiar música, números i dibuix, i va aprendre a parlar llatí, a part del francès i l’anglès que parlava a casa del pare.

Al capdavall, la vida al convent no era tan dolenta. Es tractava d’una comunitat exclusivament femenina, amb unes regles i uns rituals peculiars, i aquesta era la mena de vida a la qual estava acostumada. Totes les monges havien de fer algun treball físic, i a l’Ellen aviat li va tocar treballar amb els cavalls. Poc després ja s’encarregava dels estables.

La pobresa mai no l’havia espantada. No li va ser fàcil obeir, però al final ho va aconseguir. La tercera regla, la castedat, mai no la va preocupar gaire, tot i que, de tant en tant, i només per fer empipar l’abadessa, descobria a les altres novícies els plaers de...

En aquell punt, l’Agnes va interrompre el relat de l’Ellen i es va endur la Martha per rentar-li la cara i la túnica en un rierol. També es va emportar l’Alfred perquè les protegís, tot i que no volia anar gaire lluny. En Jack es va aixecar per acompanyar-los, però l’Agnes li va ordenar que s’hi quedés, i ell va obeir i es va tornar a asseure. En Tom es va adonar que l’Agnes havia aconseguit endur-se els fills on no poguessin sentir aquella història indecent i poc pietosa, i alhora el deixava a ell vigilat.

Un dia, va continuar l’Ellen, el palafrè de l’abadessa es va fer mal a la pota, quan estava a uns quants dies de distància del convent. Però, casualment, es trobava molt a prop del priorat de Kingsbridge, i allà va demanar un cavall al prior. Quan va ser de nou al convent, va ordenar a l’Ellen que lliurés el cavall que li havien deixat al priorat de Kingsbridge i que en tornés amb el palafrè coix.

Allà, a l’estable del monestir, des d’on s’albirava la vella catedral en ruïnes de Kingsbridge, l’Ellen va conèixer un jove que, per la manera de moure’s, semblava un cadell maltractat. Malgrat que estava alerta, tenia por, com si li haguessin arrencat les ganes de jugar a cops de bastó. Quan l’Ellen li va parlar, no la va entendre. Va provar-ho en llatí, però aquell noi no era monjo. Finalment, va dir uns mots en francès i la cara del noi es va il·luminar de joia i li va contestar en aquella llengua.

L’Ellen no va tornar al convent mai més. A partir d’aquell dia va viure al bosc. Primer en una cabana tosca feta de branques i fulles, i més endavant en una cova seca. No havia oblidat la vida de xicot que havia après a casa del pare. Encara podia caçar cérvols, atrapar conills i abatre cignes amb un arc. Sabia esquarterar un animal mort, espellar-lo i rostir-lo. Fins i tot sabia rascar i adobar el cuir i la pell per fer-ne vestits. A banda de la caça, també menjava fruites silvestres, fruita seca i llegums. La resta de les coses que necessitava, com ara sal, roba de llana, una destral o un ganivet nou, les havia de robar.

El pitjor de tot va ser quan va néixer en Jack.

Però, i del francès, què se n’havia fet?, hauria volgut preguntar en Tom. Era el pare d’en Jack? I, si ho era, quan va morir i com? Amb tot, per la cara d’ella, va endevinar que no li explicaria aquella part de la història, i aquella dona semblava que era de la mena de gent a qui ningú no pot persuadir de fer res contra la seva voluntat, de manera que en Tom va decidir no preguntar-li res.

En aquella època, el pare de l’Ellen ja era mort i els seus homes s’havien dispersat, de manera que a la noia ja no li quedaven ni parents ni amics en aquest món. Quan en Jack estava a punt de néixer, va encendre una foguera a la boca de la cova, prou gran perquè no s’apagués en tota la nit. Tenia menjar i aigua a l’abast i l’art i les fletxes i ganivets per protegir-se dels llops i els gossos salvatges. Fins i tot tenia una capa vermella, que havia robat a un bisbe, per embolcallar la criatura. Però no s’havia preparat per al dolor i la por del part, i durant molta estona va pensar que es moriria. No obstant això, el nen va néixer sa i fort, i ella va sobreviure.

Durant els onze anys següents, l’Ellen i en Jack van viure una vida simple i frugal. El bosc els donava tot allò que els calia, si tenien cura d’emmagatzemar prou pomes i fruita seca i carn de cérvol fumada o salada per als mesos d’hivern. L’Ellen sovint pensava que, si no hi hagués reis, senyors, bisbes ni xèrifs, tothom podria viure d’aquella manera i ser feliç.

En Tom li va preguntar com s’ho feia per tractar amb els altres proscrits, amb gent com Faramond Openmouth. «Què passaria si de nit entressin de quatre grapes a la seva cova amb la intenció de violar-la?», va pensar, mentre la idea li encenia el desig, tot i que mai no havia posseït una dona contra la seva voluntat, ni tan sols la seva esposa.

L’Ellen va mirar en Tom amb aquells ulls clars tan lluminosos i li va explicar que els altres proscrits li tenien por. Ell de seguida va imaginar per què: pensaven que era una bruixa. Quant a la gent que complia la llei, però que sabia que podia robar, violar i matar un proscrit del bosc sense por del càstig, l’Ellen simplement se n’amagava. Aleshores, per què no s’havia amagat d’en Tom? Perquè havia vist la nena ferida i els volia ajudar. Ella també era mare.

Havia ensenyat a en Jack tot el que ella havia après a casa del pare referent a les armes i a la caça. També li havia ensenyat tot el que havia après de les monges: llegir i escriure, música, números, francès i llatí, com també dibuixar, fins i tot les històries de la Bíblia. Finalment, durant les llargues nits d’hivern, li havia transmès tot el llegat del francès, perquè sabia més històries, poemes i cançons que qualsevol altra persona al món...

En Tom no s’ho podia creure, que un nen com en Jack sabés llegir i escriure. En Tom sabia escriure el seu nom i unes quantes paraules, com ara «penic», «metre» i «litre». L’Agnes, com que era filla d’un capellà, en sabia més, però escrivia amb penes i treballs i amb la llengua que li sortia per la comissura dels llavis; l’Alfred no en sabia gens i amb prou feines reconeixia el seu nom, i la Martha ni això. Com era que aquell babau en sabia més que tota la seva família sencera?

L’Ellen va dir a en Jack que escrivís alguna cosa, i el nen va aplanar la terra i hi va traçar unes lletres. En Tom va reconèixer la primera paraula, «Alfred», però cap més, i es va sentir com un ximplet. Llavors l’Ellen va posar fi a aquella situació i va llegir la frase en veu alta: «L’Alfred és més alt que en Jack». El nen va dibuixar dues figures molt de pressa, una més alta que l’altra, i tot i que només eren uns esbossos, l’una tenia les espatlles amples i una expressió bovina, mentre que l’altra era petita i somreia. En Tom, que tenia força traça a dibuixar, es va quedar estupefacte davant de la senzillesa i l’expressivitat d’aquells dibuixos.

Però el noi semblava un pallús.

L’Ellen, que havia endevinat el que pensava, li va confessar que ja s’havia adonat que el noi tenia algun problema. En Jack mai no havia tingut la companyia d’altres nens, ni, de fet, d’altres persones, llevat de la seva mare, i el resultat era que s’estava educant com un animal salvatge. Malgrat tot el que li havia ensenyat, no se sabia comportar. Per això callava, i els mirava fixament o els prenia coses.

Quan va dir això, l’Ellen va semblar vulnerable per primera vegada. L’aire d’absoluta seguretat en si mateixa va desaparèixer, i en Tom la va veure amoïnada i força desesperada. Pel bé d’en Jack, havia de tornar-se a incorporar a la societat, però com? Si hagués estat un home, segurament hauria pogut convèncer un noble perquè li donés una granja, sobretot si li mentia amb prou habilitat perquè cregués que tornava d’un pelegrinatge a Jerusalem o Santiago de Compostel·la. Hi havia algunes dones pageses, però totes eren vídues amb fills grans. Cap noble no donaria una granja a una dona amb un fill petit. Ningú no li donaria feina, ni a la ciutat ni al camp; a més, no tenia lloc per viure, i les feines de jornaler no incloïen una oferta d’habitatge. En definitiva, era una dona sense identitat.

A en Tom li va fer llàstima. Havia fet per al seu fill tot el que havia pogut, i no era prou. No veia cap solució al seu problema. Era una dona bonica, amb recursos i realment admirable, però estava condemnada a passar la resta de la vida amagada al bosc amb aquell fill tan estrany.

Al cap d’una estona van tornar l’Agnes, la Martha i l’Alfred. En Tom va mirar la Martha amb ansietat, però ella estava tan tranquil·la, com si el pitjor que li hagués passat fos que li havien rentat la cara. Durant una estona, en Tom havia estat absort en els problemes de l’Ellen, però llavors va recordar que la seva situació tampoc no era fàcil: no tenia feina i li havien robat el porc. Es feia fosc. Va començar a recollir totes les seves coses.

—Cap a on aneu? —va preguntar l’Ellen.

—A Winchester —va contestar en Tom. La ciutat tenia un castell, un palau, diversos monestirs i, el més important, una catedral.

—Salisbury és més a prop —va comentar l’Ellen—, i l’últim cop que hi vaig anar, vaig veure que estaven fent obres a la catedral, l’estaven engrandint.

A en Tom se li va accelerar el cor. Allò era precisament el que buscava. Si podia trobar feina en una catedral, li semblava que estava prou capacitat per acabar sent mestre constructor.

—Quin és el camí de Salisbury? —va preguntar molt interessat.

—Heu de recular cinc o sis quilòmetres pel camí per on heu vingut. Et recordes de la cruïlla on heu agafat el camí de l’esquerra?

—Sí, al costat d’una bassa plena de llot.

—Exacte. El camí de la dreta va a Salisbury.

Es van acomiadar. A l’Agnes no li agradava l’Ellen, i, tanmateix, li va dir amb amabilitat:

—Gràcies per haver-me ajudat a curar la Martha.

L’Ellen va somriure i es va quedar pensativa quan es van allunyar.

Després de caminar uns quants minuts, en Tom es va girar per mirar enrere. L’Ellen encara era allí, plantada al mig del camí amb les cames separades, observant-los amb la mà fent visera sobre els ulls per fer-se ombra. Al seu costat hi havia aquell nen tan peculiar. En Tom la va saludar amb la mà i ella li va tornar la salutació.

—Una dona interessant —va comentar en Tom a l’Agnes.

L’Agnes no va contestar.

—Aquell nen era ben estrany —va afegir l’Alfred.

Van caminar sota el sol, que ja era molt baix. En Tom es preguntava com devia ser Salisbury. Mai no hi havia estat. És clar que el seu somni era construir una catedral nova des dels fonaments, però això no passava gairebé mai. El més normal era que un edifici antic fos millorat, engrandit o reedificat parcialment. Però, amb això, ell ja en tindria prou, mentre se li presentés l’oportunitat de dur a terme els seus propis projectes.

—Per què em va pegar, aquell home? —va preguntar la Martha.

—Perquè ens volia robar el porc —li va respondre l’Agnes.

—N’hauria d’haver tingut un de seu, de porc —va dir la Martha amb indignació, com si tot just s’acabés d’adonar que el proscrit havia fet una cosa mal feta.

En Tom rumiava: el problema de l’Ellen se li solucionaria si tingués un ofici. Un paleta, un fuster, un teixidor o un adober mai no es trobarien en una situació com aquella. Ell sempre podia anar a una ciutat i buscar feina. Hi havia algunes dones artesanes, tot i que, en general, eren les esposes o les vídues d’un artesà.

—El que necessita aquesta dona és un marit —va dir en Tom en veu alta.

—Potser sí, però no el meu —va dir l’Agnes en un to sec.

III

El dia que es van quedar sense porc va ser també l’últim dia de bon temps. Aquella nit la van passar en un graner i, l’endemà, el cel estava encapotat, bufava un vent fred i va ploure a ràfegues. Van desenrotllar les capes gruixudes de feltre i se les van posar, lligades ben fort sota la barbeta, i es van cobrir amb les caputxes per protegir-se de la pluja. Van emprendre el camí amb ben poques ganes, com quatre espectres lamentables sota la tempesta, xipollejant amb els esclops de fusta al llarg del camí enfangat i ple de bassals.

En Tom es preguntava com devia ser la catedral de Salisbury. Una catedral era una església com qualsevol altra: era l’església on el bisbe tenia el tron. Però, en realitat, les catedrals eren més grans, més riques, esplèndides i sofisticades. Una catedral no era un túnel amb finestres. Podien constar de tres túnels, un d’alt flanquejat per dos de més baixos, tot plegat dibuixant la forma d’un cap sobre les dues espatlles. El conjunt formava una nau amb dos laterals. Els murs laterals del túnel central es reduïen a dues fileres de pilars enllaçats entre si per arcs que formaven una arcada. Les naus laterals es feien servir per a processons, que podien arribar a ser espectaculars. Aquest espai també es dedicava a petites capelles consagrades a determinats sants que eren objecte de donacions extraordinàries. Les catedrals eren les construccions més costoses del món, molt més que els palaus o els castells, i, a més, havien de fer-se mereixedores del seu manteniment.

Salisbury era més a prop del que en Tom s’havia pensat. A mig matí van acabar de pujar i es van trobar que el camí baixava suaument davant seu dibuixant un llarg revolt. I, a l’altra banda dels camps assotats per la pluja, a la plana, van veure la ciutat de Salisbury bastida sobre un turó, com un vaixell enmig d’un llac. Els detalls no es distingien per culpa de la pluja, però en Tom va poder veure diverses torres, quatre o cinc, que s’elevaven per damunt dels murs de la ciutat. En veure aquella gran obra de pedra, va sentir que se li aixecaven els ànims.

Un vent glacial va fustigar la plana i els va deixar la cara i les mans glaçades mentre avançaven pel camí en direcció a la porta est. Al peu del turó, hi convergien quatre camins entre un eixam de cases que s’havien construït extramurs; allà se’ls van unir altres viatgers que caminaven amb el cap cot i les espatlles encorbades, lluitant contra els elements i amb l’esperança de trobar refugi dins de la muralla.

Al vessant que conduïa fins a la porta es van trobar un carro carregat de pedra tirat per una parella de bous, un senyal molt esperançador per a en Tom. El carreter estava inclinat a la part del darrere del bast vehicle de fusta, empenyent-lo per intentar ajudar amb la seva força els dos bous que amb prou feines podien arrossegar el carro. En Tom va veure l’oportunitat de fer un amic. Va fer un senyal a l’Alfred i tots dos van empènyer el carro per darrere.

Les enormes rodes de fusta van retrunyir sobre el pont de troncs que creuava una gran fossa seca. Els terraplens eren formidables. En Tom va pensar que, per cavar aquella fossa i fer pujar la terra per tal de construir la muralla de la ciutat, devien haver treballat centenars d’homes, una feina fins i tot més costosa que excavar els fonaments de la catedral. El pont per on passava el carro espetegava i trontollava sota el seu pes i el dels dos vigorosos animals que el tiraven.

El vessant es va anivellar i el carro es va moure més fàcilment quan s’acostaven a la porta. El carreter es va posar dret i en Tom i l’Alfred van fer el mateix.

—Us ho agraeixo de tot cor —va dir el carreter.

—Per a on és, tota aquesta pedra? —va preguntar en Tom.

—Per a la nova catedral.

—Per a la nova catedral? He sentit a dir que només volien engrandir la vella.

El carreter va assentir.

—Això és el que deien fa deu anys. Però ara ja n’hi ha més de nova que de vella.

Així, doncs, les bones notícies continuaven.

—Qui n’és el mestre constructor?

—John de Shaftesbury, tot i que el bisbe Roger té molt a veure en el projecte.

Era normal. Els bisbes molt poques vegades deixaven que els constructors concebessin el treball tots sols. Sovint, un dels problemes del mestre constructor era haver de calmar la febre imaginativa dels clergues i establir uns límits pràctics a la seva fantasia desbordada. Però qui contractava els obrers havia de ser John de Shaftesbury.

—Ets constructor? —va preguntar el carreter, assenyalant amb el cap la bossa d’eines d’en Tom.

—Sí. I busco feina.

—Pot ser que en trobis —li va dir el carreter, sense anar més enllà—. Si no és a la catedral, possiblement al castell.

—Qui governa el castell?

—En Roger, que a més de ser bisbe, és el governador del castell.

«És clar», va pensar en Tom. Havia sentit a parlar del poderós Roger de Salisbury, que des de temps immemorials havia estat una persona molt pròxima al rei.

Van travessar la porta i es van trobar a dins de la ciutat. La plaça estava atapeïda d’edificis fins al punt que tant la gent com els animals semblava que estiguessin a punt de desbordar la muralla circular i anar a parar a la fossa. Les cases de fusta estaven molt juntes, s’empentaven les unes a les altres, com feien els espectadors d’una execució a la forca. Fins la més mínima porció de terra estava ocupada. Allà on s’havien construït dues cases separades per un carreró, algú hi havia entaforat un petit habitacle, sense finestres, perquè la porta ocupava tota la façana. I allà on l’espai era fins i tot massa petit per a la casa més estreta, hi havien instal·lat una parada per vendre-hi cervesa, pa o pomes. I si ja no hi havia lloc ni tan sols per a això, llavors hi havia un estable, una cort de porcs, un femer o un dipòsit d’aigua.

I també hi havia molta bullícia. Per damunt del soroll de la forta pluja, es podia sentir el fragor que sorgia dels tallers dels artesans, els venedors ambulants que anunciaven les mercaderies, la gent que se saludava, regatejava o es discutia. A més, els animals renillaven, bordaven o es barallaven.

—Per què fa tanta pudor? —va preguntar la Martha en veu alta per fer-se sentir.

En Tom va somriure. Feia un parell d’anys que la Martha no havia estat a cap ciutat.

—És l’olor de la gent —li va dir.

El carrer era només una mica més ample que el carro i la parella de bous, però el carreter no va deixar que s’aturessin, per por que llavors no es volguessin moure. Els va atiar amb el fuet, sense parar atenció a cap obstacle, i els animals van continuar avançant cegament a través de la gentada, apartant per força, de manera indiscriminada, un cavaller muntat en un cavall de guerra, un guardabosc amb un arc, un monjo dalt d’un poni, homes d’armes, pidolaires, mestresses de casa i prostitutes. El carro es va trobar darrere d’un pastor vell que maldava per mantenir el ramat agrupat. En Tom va deduir que devia ser dia de mercat. En passar el carro, una de les ovelles es va ficar per la porta oberta d’una cerveseria i al cap d’un moment tot el ramat havia envaït el local. Els animals belaven espantats, tirant a terra taules, cadires i gerres de cervesa.

El terra era un mar de fang i escombraries. En Tom sabia calcular bé la pluja que queia sobre una teulada i l’amplada necessària del canaló que l’havia de recollir. I es va adonar que tota la pluja que queia sobre les teulades d’aquella part de la ciutat acabava abocant-se en aquell carrer. Va pensar que, si es produïa una tempesta molt forta, caldria una barca per travessar-lo.

El carrer s’anava eixamplant a mesura que s’acostaven al castell, que s’alçava al cim del turó. En aquella part ja hi havia cases de pedra, i n’hi havia un parell que necessitaven reparacions. Pertanyien a artesans i comerciants que tenien les botigues i els magatzems a la planta baixa i l’habitatge al primer pis. En Tom va arribar a la conclusió, mentre examinava amb una mirada experta tot el que estava en venda, que es tractava d’una ciutat pròspera. Tothom necessitava ganivets i cassoles, però només les persones adinerades compraven xals brodats, cinturons amb adorns i agulles de plata.

Davant del castell, el carreter va dirigir els bous cap a la dreta, i en Tom i la seva família el van seguir. El carrer formava un quart de cercle que vorejava les muralles del castell. Quan van haver franquejat una altra porta, van deixar enrere el batibull de la ciutat tan ràpid com s’hi havien endinsat, i van entrar en una altra mena de turbulència: la de la diversitat enfebrada, però ordenada, d’una obra important en construcció.

Es trobaven a l’interior del recinte emmurallat de la catedral, que ocupava tota la quarta part del cercle nord-est de la ciutat. En Tom es va aturar un instant, i només de veure allò, escoltar-ho i olorar-ho, es va sentir il·lusionat com davant d’un dia de sol. Mentre seguien el carro, en van veure dos més que marxaven buits. En uns coberts al llarg dels murs de l’església, s’hi podien veure paletes que tallaven els blocs de pedra amb cisells de ferro i grans martells de fusta, donant-los les formes que, un cop encaixades, es convertirien en plints, columnes, capitells, fusts, contraforts, arcs, finestres, acabaments, pinacles i ampits. Al centre del recinte, molt allunyada dels altres edificis, hi havia la ferreria, a través de la porta oberta de la qual es veia la resplendor del foc que cremava a la farga i on ressonava el repic del martell sobre l’enclusa del ferrer, que feia eines noves per substituir les que es desgastaven a mans dels paletes. Per a molta gent, allò era una escena caòtica, però en Tom hi veia un immens i complex mecanisme que volia controlar. Va veure el que cada home feia i de seguida es va adonar que la feina estava molt avançada. Ja alçaven la façana est.

A l’extrem oriental, a una altura de vuit o nou metres, hi havia una sèrie de bastides. Els obrers s’havien aixoplugat sota la portalada, esperant que la tempesta amainés, però els manobres pujaven i baixaven corrents per les escales, carregant pedres sobre les espatlles. Encara més amunt, a l’estructura de fusta de la teulada, hi havia els llauners, que semblaven aranyes lliscant per una gegantina teranyina de fusta, i clavaven planxes de plom als arcs boterells i instal·laven canonades i canalons de desguàs.

En Tom va entendre amb recança que l’edifici estava pràcticament acabat. Si l’arribaven a contractar, la feina no li duraria més d’un parell d’anys, amb prou feines el temps d’arribar a mestre d’obra, amb la qual cosa s’esvanien els seus somnis d’aconseguir convertir-se en mestre constructor. No obstant això, si li oferissin feina, l’acceptaria, perquè l’hivern ja se’ls estava tirant a sobre. La família hauria pogut sobreviure tot un hivern sense que ell treballés si haguessin conservat el porc, però, sense l’animal, en Tom es veia obligat a trobar feina.

Van seguir el carro pel recinte fins on hi havia una pila de pedres. Els bous, agraïts, van enfonsar el cap a l’abeurador.

—On és el mestre constructor? —va preguntar el carreter a un manobre que passava per allà.

—Al castell —va contestar l’home.

—Suposo que el trobaràs al palau del bisbe —va dir el carreter, girant-se cap a en Tom.

—Gràcies.

—Gràcies a tu.

En Tom va sortir del recinte, seguit de l’Agnes i els nens. Van recular pel camí que havien fet a través dels estrets carrers atapeïts de gent fins a arribar davant del castell. Hi havia una altra fossa seca i una segona muralla enorme de terra que envoltava la fortalesa central. Van travessar el pont llevadís. A un costat de la porta hi havia una garita i, a dins, un home cepat amb túnica de cuir seia en un tamboret i mirava com queia la pluja. Anava armat.

—Bon dia, em dic Tom Builder i voldria parlar amb el mestre constructor, John de Shaftesbury —va dir en Tom.

—És amb el bisbe —el va informar el guardià, amb indiferència.

Van entrar al castell, que, com la majoria d’edificis d’aquesta mena, constava d’una sèrie de construccions envoltades d’un mur de terra. El pati devia fer uns cent metres d’una banda a l’altra. Davant per davant de la porta, a l’extrem més llunyà, s’alçava una torre de l’homenatge massissa, el darrer reducte en cas d’atac, que s’elevava per damunt de les muralles per fer de talaia. A l’esquerra de la torre hi havia un conjunt d’edificis baixos, la majoria dels quals eren de fusta: un estable llarg, una cuina, un forn de pa i diversos magatzems. Al centre del conjunt hi havia un pou. A la dreta s’alçava un gran edifici de pedra, que ocupava gairebé tota la meitat septentrional del recinte: sens dubte, el palau. Estava construït en el mateix estil que la catedral nova, amb portes i finestres petites amb la part superior arrodonida. Tenia dues plantes i els paletes encara treballaven en una cantonada, segons semblava construint-hi una torre. Malgrat la pluja, hi havia molta gent al pati, entrant i sortint, o anant d’un edifici a l’altre: homes d’armes, sacerdots, comerciants, manobres i servents de palau.

En Tom va observar que el palau tenia diverses portes i que totes estaven obertes a pesar del mal temps. No estava del tot segur del que havia de fer. Si el mestre constructor era amb el bisbe, potser no els hauria d’interrompre. D’altra banda, un bisbe no era un rei, i en Tom era un home lliure, un constructor que volia parlar d’una qüestió perfectament legal, i no un serf queixós amb alguna reclamació. Va determinar ser decidit, va deixar l’Agnes i la Martha i va travessar el pati ple de fang del palau amb l’Alfred fins que va creuar la primera porta.

Al cap d’un moment, tots dos eren en una capella petita amb un sostre de volta i una finestra a l’extrem més allunyat, damunt l’altar. Prop de la porta, un sacerdot seia davant d’un escriptori, i escrivia molt ràpid sobre vitel·la. Va alçar la vista.

—On és el mestre John? —va preguntar en Tom immediatament.

—A la sagristia —va contestar el sacerdot indicant una porta amb el cap.

En Tom no va preguntar si podia veure el mestre. Va pensar que si es captenia com si hi hagués quedat, segurament no hauria de perdre temps esperant. Va travessar la capella petita amb dues gambades i va entrar a la sagristia.

Era una cambra petita i quadrada que estava il·luminada amb moltes espelmes. Quasi tot el terra estava ocupat per un sorral de poca profunditat. Havien allisat perfectament la finíssima sorra amb un regle. Els dos homes que hi havia van donar una ràpida ullada a en Tom i després van tornar a dirigir l’atenció a la sorra. El bisbe, un home vell, arrugat, però amb uns ulls negres molt brillants, dibuixava a la sorra amb un bastó de punta. El mestre constructor, que duia un davantal de cuiro, el mirava amb un aire pacient i una expressió escèptica.

En Tom va esperar en silenci, intentant dissimular la preocupació. Volia causar bona impressió, mostrar-se cortès, però no servil, i fer notar els seus coneixements sense semblar pedant. Per l’experiència que tenia com a contractista, sabia que un mestre artesà volia que els seus subordinats fossin obedients i traçuts.

El bisbe Roger dibuixava un edifici de dues plantes amb grans finestrals en tres costats. Era bon dibuixant, i traçava línies molt rectes i angles rectes perfectes. Va fer un pla i una vista lateral de l’edifici. En Tom es va adonar de seguida que mai no es construiria.

—Vet-ho ací —va dir el bisbe quan va acabar.

—Què és? —va preguntar en John, i el bisbe es va tombar cap al nouvingut.

En Tom va fer veure que pensava que li preguntaven la seva opinió sobre l’esbós.

—No hi pot haver unes finestres tan grans en una planta baixa —va respondre.

El bisbe el va mirar indignat:

—No és una planta baixa, sinó una sala d’estudi.

—Tant és. Es desplomaria igualment.

—Té raó —va dir en John.

—Però bé han de tenir llum per escriure!

En John va arronsar les espatlles.

—I tu, qui ets? —va preguntar a en Tom.

—Em dic Tom i sóc constructor.

—Ja m’ho suposava. Què et porta aquí?

—Busco feina. —En Tom va contenir la respiració.

En John va sacsejar el cap:

—No et puc contractar.

Totes les esperances d’en Tom se’n van anar a terra. Hauria volgut fer mitja volta i marxar, però, sol·lícit, va esperar una explicació.

—Ja fa deu anys que estem construint aquí —va explicar en John—. Gairebé tots els paletes tenen casa a la ciutat. Ja estem acabant i ara tinc més treballadors dels que en realitat em calen.

—I el palau? —va preguntar en Tom, tot i que sabia que era inútil.

—Passa exactament el mateix —va respondre en John—. Precisament hi estic fent servir el meu excedent d’homes. Si no fos per aquest i per altres castells del bisbe Roger, ja hauria acomiadat molts obrers.

En Tom va fer un gest d’assentiment.

—Sabeu si hi ha feina en algun lloc? —li va demanar mirant de fer una veu natural per tapar la desesperació que sentia.

—A començaments d’any construïen un monestir a Shaftesbury. Potser l’obra encara dura. És a una jornada de distància.

—Gràcies. —En Tom va fer mitja volta per marxar.

—Em sap greu —va dir en John darrere seu—. Sembles bona persona.

En Tom va continuar caminant sense contestar. Estava decebut. S’havia fet il·lusions massa aviat. No tenia res d’estrany que l’haguessin rebutjat, però s’havia engrescat força davant la possibilitat de tornar a treballar en una catedral. Ara ho hauria de fer en una muralla ensopida o a la detestable casa d’algun orfebre.

Mentre tornava on l’esperaven l’Agnes i la Martha, a l’altra banda del pati del castell, va redreçar l’esquena. En Tom mai no mostrava la decepció, sempre intentava fer la impressió que tot anava bé, que dominava la situació i que poc importava si allí no hi havia feina, perquè sense cap mena de dubte n’hi hauria a la propera ciutat, o a la següent. Sabia que si deixava entreveure la més petita mostra d’inquietud, l’Agnes l’obligaria a trobar una feina fixa i això no era el que ell volia, llevat que es pogués instal·lar en una ciutat on hi hagués una catedral en construcció.

—Aquí no hi ha res per a mi —va dir a l’Agnes—. Continuem.

Ella va semblar abatuda.

—Sembla mentida que, amb una catedral i un palau en construcció, no hi hagi feina per a un treballador més.

—Totes dues construccions estan gairebé acabades —va explicar en Tom—. Tenen homes per donar i per vendre.

La família va travessar el pont llevadís de nou i es va tornar a endinsar pels carrers atapeïts. Havien entrat a Salisbury per la porta est i ara en sortirien per l’oest, perquè per allà agafarien el camí de Shaftesbury. En Tom va girar a la dreta i els va conduir per la part de la ciutat que encara no havien vist.

Es va aturar just davant d’una casa de pedra en un estat deplorable, que demanava a crits que l’arreglessin. El morter que s’havia fet servir per construir-la no era prou fort, i ara la casa queia a trossos. El gel s’havia introduït pels forats i havia esberlat moltes pedres. Si es deixava com estava un altre hivern, encara seria pitjor. En Tom va decidir explicar tot allò al propietari.

L’entrada a la planta baixa era un gran arc. La porta de fusta estava oberta i allà mateix hi havia un artesà assegut amb un martell a la mà dreta i una alena, una petita eina de metall molt punxeguda, a l’esquerra. Gravava un dibuix molt sofisticat en una sella que tenia al davant. En Tom va veure que al fons hi havia fusta i cuir emmagatzemats i que un noi escombrava les serradures.

—Bon dia, mestre selleter —va saludar en Tom.

L’home va aixecar el cap i, com que va creure que en Tom era la mena de persona que es faria una sella pròpia si en necessitava una, es va limitar a fer una salutació breu amb el cap.

—Sóc constructor —va explicar en Tom—, i veig que us calen els meus serveis.

—Per què?

—El morter de la casa s’està desprenent, les pedres s’estan esberlant i podria ser que casa vostra no aguantés un altre hivern.

El selleter va sacsejar el cap.

—La ciutat és plena de manobres. Per què hauria de llogar un foraster?

—Teniu raó —va dir en Tom, i va fer mitja volta—. Que Déu us acompanyi.

—Això espero —va respondre el selleter.

—Un paio amb males puces —va mormolar l’Agnes mentre s’allunyaven.

Aquell carrer els va dur fins a un mercat situat en una plaça. Allí, els camperols dels voltants intercanviaven els pocs productes que els sobraven, carn o gra, llet o ous, per aquelles coses que els calien i que ells mateixos no podien fer, com ara olles, arades, cordes o sal. En general, els mercats eren llocs molt sorollosos i bigarrats. Tothom regatejava i, mantenint el to cordial, existia una rivalitat burleta entre els propietaris de les parades veïnes. S’hi trobaven pastissos barats per a la canalla, algun joglar i grups de malabaristes, infinitat de prostitutes empastifades de coloraines i, de tant en tant, algun soldat esguerrat que explicava històries sobre deserts orientals i hordes embogides de sarraïns. Els qui havien fet un bon tracte sovint queien en la temptació de celebrar-ho, i es gastaven el que havien guanyat en cervesa, de manera que, al migdia, l’ambient era de gran agitació. Hi havia gent que perdia diners als daus, i sempre es produïen baralles. Tanmateix, el matí d’aquell dia plujós, amb la collita de l’any venuda o emmagatzemada, el mercat estava tranquil. Els camperols, xops i taciturns, feien tractes amb els amos de les parades, i uns i altres desitjaven tornar a casa i seure davant d’un bon foc.

En Tom i la seva família s’obrien pas a través de la gentada, sense parar atenció als oferiments que, amb poc entusiasme, els van fer el salsitxer i l’esmolador.

Gairebé havien arribat a l’altre extrem de la plaça del mercat, quan en Tom va veure el seu porc. Al principi es va quedar tan parat que es pensava que els ulls l’enganyaven.

—Tom, mira —li va xiuxiuejar l’Agnes, i llavors es va adonar que ella també l’havia vist.

No hi havia cap mena de dubte. Coneixia aquell porc tan bé com l’Alfred o la Martha. Un home, amb els tons de la cara pujats i el ventre de qui menja tota la carn que vol i, en acabat, repeteix, el duia lligat i el subjectava amb mà experta. De ben segur que era un carnisser. Tant en Tom com l’Agnes es van aturar en sec i se’l van quedar mirant. Com que li barraven el pas, l’home no va poder evitar advertir la seva presència.

—Què passa? —va preguntar desconcertat per les mirades de què era objecte, impacient per anar endavant.

Va ser la Martha qui va trencar el silenci.

—Aquest porc és nostre! —va exclamar esverada.

—Sí, senyor —va afegir en Tom.

L’home va envermellir i en Tom va comprendre que sabia que l’animal era robat.

—Acabo de pagar-ne cinquanta penics i això el converteix en meu —va replicar malgrat tot.

—La persona a qui has pagat aquests diners no n’era el propietari i, per tant, no el podia vendre. Per això te l’ha deixat tan bé de preu. A qui l’has comprat?

—A un camperol.

—A algun que coneixes?

—No, i escolta’m bé: sóc el carnisser de la guarnició, i no puc anar demanant a tots els pagesos que em venen un porc o una vaca que em portin una dotzena d’homes que jurin que l’animal els pertany.

L’home es va apartar per seguir el seu camí, però en Tom el va agafar pel braç. Va semblar que l’home s’enfadava, però de seguida es va adonar que si s’embolicava en una baralla, potser hauria de deixar anar el porc, i que, si algú de la família d’en Tom l’agafava, estaria en desavantatge i llavors seria ell qui hauria de demostrar que el porc era seu.

—Si vols fer una acusació formal, vés a fer-la al xèrif —va dir contenint-se.

En Tom va desestimar la idea. No en tenia cap prova.

—Com era l’home que te l’ha venut? —va preguntar.

—Com tothom —va contestar el carnisser de manera sospitosa.

—Es tapava la boca?

—Ara que ho penso, sí.

—Era un proscrit que ocultava una mutilació —va dir en Tom amb amargor—. Suposo que no hi has caigut.

—Plou a bots i barrals! —va protestar el carnisser—. Tothom es posa sota cobert!

—Només vull que em diguis quanta estona fa que us heu separat.

—Ara mateix.

—I cap a on se n’ha anat?

—Suposo que cap a alguna taverna.

—A gastar-se els meus diners —va dir en Tom, disgustat—. Bé, vés-te’n. Potser algun dia et robaran a tu, i llavors voldràs que no hi hagi tanta gent disposada a comprar gangues sense fer cap pregunta.

El carnisser semblava enfadat i va vacil·lar com si volgués replicar, però s’ho va tornar a rumiar i se’n va anar.

—Per què has deixat que marxés? —va preguntar l’Agnes.

—Perquè aquí a ell el coneixen i a mi no —li va contestar—. Si m’hi barallés, el culpable seria jo. I com que el porc no porta el meu nom escrit al cul, com puc demostrar que és meu i no seu?

—Però tots els nostres estalvis...

—Potser encara no cal que donem els diners per perduts —va dir en Tom—. Calla i deixa’m rumiar. —La disputa amb el carnisser l’havia posat de mal humor, i es desfogava amb l’Agnes—. En algun lloc d’aquesta ciutat hi ha un home sense llavis i amb cinquanta penics de plata a la butxaca. Tot el que hem de fer és trobar-lo i prendre-li els diners.

—Doncs som-hi! —va exclamar l’Agnes, decidida.

—Tu torna al recinte de la catedral per on hem vingut. Jo hi aniré des de l’altra banda. Llavors tornarem pel carrer següent i així anirem fent. Si no el trobem pel carrer, és que és a la taverna. Quan el vegis, queda-t’hi a prop i envia’m la Martha a avisar-me. L’Alfred vindrà amb mi. No deixis que el proscrit et vegi.

—No t’amoïnis —va dir l’Agnes amb determinació—. Necessito aquests diners per donar menjar als meus fills.

—Ets una lleona, Agnes —va dir en Tom posant-li la mà sobre el braç i somrient-li.

Ella el va mirar fixament als ulls i tot d’un plegat es va posar de puntetes i li va fer un petó a la boca, curt però intens. En acabat, va fer mitja volta i va desfer el camí a través de la plaça del mercat, amb la Martha darrere seu. En Tom la va observar com s’allunyava i no va poder evitar sentir-se preocupat per ella, tot i que sabia que era valenta. Llavors va agafar la direcció contrària, acompanyat de l’Alfred.

El lladre devia creure que no corria cap perill. És clar que quan va robar el porc, en Tom anava cap a Winchester. I ell havia anat en direcció contrària, per vendre el porc a Salisbury. Però la proscrita, l’Ellen, els havia informat que hi havia obres a la catedral de Salisbury, i havien canviat els plans, i d’aquesta manera, sense proposar-s’ho, havien topat el lladre. Sens dubte, l’home es pensava que mai no tornaria a veure en Tom, cosa que donava a en Tom l’oportunitat d’agafar-lo desprevingut.

En Tom caminava a poc a poc pel carrer enfangat, mirant a través de les portes obertes amb un posat indiferent. Li interessava continuar passant inadvertit, perquè l’episodi podia acabar de manera violenta i l’últim que volia era que la gent recordés un constructor cepat ficant el nas pertot arreu. La majoria d’habitatges eren cabanes de fusta i fang amb teulades de palla, i palla també per terra, amb una llar de foc al centre i alguns mobles de fabricació casolana. Un barril i quatre bancs convertien qualsevol casa en una taverna. Una màrfega en un racó amagada darrere una cortina anunciava que allí es podien contractar els serveis d’una prostituta. I un batibull al voltant d’una taula significava que hi tenia lloc una partida de daus.

Una dona amb els llavis pintats de vermell li va ensenyar els pits, i en Tom, fent que no amb el cap, va passar de llarg amb pressa. Dins seu, l’intrigava la idea de fer-ho amb una estranya, a la llum del dia i pagant, però no ho havia fet en sa vida.

Va tornar a pensar en l’Ellen, la proscrita. També ella l’intrigava. Era tremendament atractiva, però aquells ulls separats i intensos l’intimidaven. La invitació de la meuca el va torbar uns moments, però l’encanteri de l’Ellen encara no s’havia esvaït, i va tenir un foll desig sobtat d’arrencar a córrer cap al bosc per trobar-la i tirar-se-li al damunt.

Va arribar al recinte de la catedral sense haver vist el proscrit. Va observar com els llauners clavaven les canonades al sostre de fusta de la nau, que feia pendent. Encara no havien començat a recobrir les teulades inclinades de les naus laterals de l’església i s’hi podien veure els contraforts que unien la vora exterior del passadís amb el mur principal de la nau, apuntalant la meitat superior del temple. Els va ensenyar a l’Alfred i va dir:

—Sense aquests suports, el mur de la nau es corbaria cap enfora i es doblegaria a causa del pes de les voltes de pedra. Veus que els arcs de mig punt estan en línia amb els contraforts del mur de la nau? Per dins, també estan en línia amb els pilars de l’arc de la nau, i les finestres de la nau lateral també hi estan amb els arcs de l’arcada, els forts amb els forts i els febles amb els febles.

L’Alfred estava atabalat i una mica avorrit. En Tom va sospirar.

Va veure que l’Agnes apareixia per l’altra banda i es va tornar a centrar en l’assumpte que els preocupava. L’Agnes ocultava la cara sota la caputxa, però en Tom la va reconèixer pel seu pas decidit i segur. Uns pagesos d’espatlles amples es van apartar per deixar-la passar. Va pensar que, en cas que fos ella qui trobés el proscrit i es produís una baralla, les forces estarien molt igualades.

—L’has vist? —li va preguntar l’Agnes.

—No. I és evident que tu tampoc.

En Tom tenia l’esperança que el lladre no hagués abandonat la ciutat. Estava convençut que abans de fer-ho es gastaria uns quants penics. Al bosc, els diners no servien per a res.

L’Agnes opinava el mateix:

—Ha de ser aquí, en un lloc o altre. Continuem buscant-lo.

—Recorrerem un altre cop els carrers i ens tornarem a trobar a la plaça del mercat.

En Tom i l’Alfred van tornar enrere i van sortir pel pòrtic. Tenien les capes xopes per la pluja, i en Tom es va imaginar una gerra de cervesa i una tassa plena de brou, a la vora del foc en una taverna. Llavors va pensar en com havia treballat per comprar aquell porc i va tornar a tenir la visió de l’home sense llavis que descarregava el garrot sobre el cap de la Martha, una nena innocent, i la fúria que es va apoderar d’ell el va escalfar.

Resultava difícil fer una recerca sistemàtica, perquè el traçat dels carrers era caòtic. Anaven d’una banda a l’altra, per aquell laberint entre les cases, amb moltes cantonades inesperades i carrerons sense sortida. L’únic carrer recte era el que anava des de la porta est fins al pont llevadís del castell. La primera vegada, en Tom havia buscat prop del mur del castell, i en aquells moments escorcollava els barris més allunyats, anant amunt i avall en zig-zag cap a la muralla i tornant cap al centre. Aquests eren els barris més pobres, gairebé totes les cases estaven desmanegades, les tavernes eren les més sorolloses, i les meuques, les més velles. Els límits de la ciutat eren a la part de baix del turó, de manera que les escombraries dels barris més opulents es tiraven carrer avall i anaven a parar al peu de les muralles. Una cosa semblant devia passar amb la gent, perquè aquell barri era ple d’esguerrats i pidolaires, nens famolencs, dones amb cops i blaus, i borratxos sense remei.

Tanmateix, l’home sense llavis no apareixia per enlloc. Un parell de cops en Tom va veure un individu que se li assemblava, però en acostar-se-li va poder comprovar que el seu rostre era normal.

Va acabar la recerca a la plaça del mercat. Allà va trobar l’Agnes, que l’esperava impacient, amb el cos tens i els ulls brillants.

—L’he trobat! —va exclamar.

En Tom va sentir una excitació barrejada amb aprensió.

—On?

—Ha entrat en una polleria en aquella direcció, tocant a la porta est.

—Porta-m’hi.

Van caminar al voltant del castell fins al pont llevadís i van seguir pel carrer recte cap a la porta est i, un cop allà, es van endinsar en el laberint de carrerons al peu de les muralles. Llavors en Tom va veure la polleria. Ni tan sols era una casa, sinó una simple teulada inclinada apuntalada sobre la muralla de la ciutat, amb un gran foc a la part del darrere, on es rostia un xai a l’ast i bullia una caldera. Gairebé era migdia i el petit local era ple a vessar de gent, la majoria, homes. En Tom, a qui l’olor de la carn va fer venir salivera, va escodrinyar la concurrència, tement que el proscrit hagués marxat abans que ells hi arribessin. De cop el va descobrir en un racó; seia en un tamboret, una mica apartat de la resta, menjava una ració d’estofat i es tapava la boca amb la bufanda.

En Tom es va tombar d’esquena ràpidament perquè l’home no el veiés. Havia d’empescar-se una estratègia per actuar. Estava prou enfurismat per tirar a terra el proscrit d’un cop de puny i prendre-li la bossa, però la gent no el deixaria marxar com aquell qui res. Hauria de donar explicacions, no tan sols als badocs que eren presents en aquell moment, sinó també al xèrif. En Tom tenia tot el dret del món de fer una cosa així, i el fet que el lladre fos un proscrit volia dir que ningú no podria defensar la seva honradesa, mentre que ell era indubtablement un home respectable, a més de constructor. Tanmateix, per deixar les coses clares, li caldria temps, setmanes possiblement, comptant que, per mala sort, el xèrif fos fora, en alguna altra part del comtat, i que, si s’organitzava una brega, potser hauria de respondre a l’acusació d’haver pertorbat la pau del rei.

Seria més prudent sorprendre el lladre quan estigués sol. No podia passar la nit a la ciutat, perquè no hi tenia casa, i com que no podia acreditar que era un home respectable, no trobaria lloc on fer nit. Per tant, se n’hauria d’anar abans que es tanquessin les portes de la ciutat al capvespre. I només n’hi havia dues.

—Segurament se n’anirà pel mateix camí per on ha vingut —va dir en Tom a l’Agnes—. Esperaré a fora de la porta est. Deixa que l’Alfred vigili la porta oest. Tu queda’t a la ciutat i observa tot el que fa. Emporta’t la Martha amb tu, però no deixis que la vegi. Si ens has d’enviar un missatge a mi o a l’Alfred, fes venir la nena.

—D’acord —va contestar l’Agnes, lacònica.

—I què he de fer si ve per la meva banda? —va preguntar l’Alfred, que semblava excitat.

—Res —va contestar en Tom amb fermesa—. Observa el camí que agafa i llavors espera, perquè la Martha em vindrà a avisar i tots dos ens n’encarregarem. —Va advertir la decepció del noi i va afegir—: Fes el que et dic. No vull perdre el meu fill igual que he perdut el meu porc.

L’Alfred va fer que sí amb el cap, a contracor.

—Ens hem de separar abans no ens vegi junts, conspirant en contra d’ell. Anem —va dir en Tom, i ràpidament es va apartar dels altres sense mirar enrere. Confiava que l’Agnes seguís les seves instruccions al peu de la lletra. Se’n va anar cap a la porta est a corre-cuita i va abandonar la ciutat pel pont de fusta desmanegat on aquell mateix matí havia empès el carro tirat per la parella de bous. Davant d’ell tenia el camí a Winchester, recte com una llarga estora desplegada a través de turons i valls. A l’esquerra hi havia el de Portway, el camí pel qual en Tom, i segurament també el lladre, havien arribat a Salisbury, un camí que giravoltava turó amunt i desapareixia. En Tom estava segur que el proscrit prendria aquella direcció.

En Tom va caminar turó avall, deixant enrere el grup de cases que hi havia a la cruïlla, i després va agafar el camí de Portway. S’havia d’amagar. Va seguir pel camí buscant un amagatall escaient. Va recórrer uns dos-cents metres sense trobar-ne cap. Quan va mirar enrere, es va adonar que era massa lluny. Ja no podia distingir les cares de la gent als encreuaments, amb la qual cosa no podria veure si apareixia l’home sense llavis i prenia el camí de Winchester. Va mirar al voltant. A banda i banda del camí hi havia rases, que en un temps més sec haurien estat uns amagatalls perfectes, però que aquell dia eren plenes d’aigua. A l’altra banda de les rases, el terreny pujava formant una muntanyeta. Al camp del cantó sud hi havia unes vaques que pasturaven. En Tom es va fixar en una de les vaques, ajaguda a la vora alta del camp, de cara al camí i parcialment oculta per la muntanyeta. Amb un sospir, va tornar enrere. Va saltar la rasa i va clavar una coça a la vaca, que es va aixecar i se’n va anar. En Tom es va estirar al terra sec i càlid on havia estat l’animal, es va tapar el cap amb la caputxa i es va disposar a esperar, lamentant no haver estat prou previsor per comprar pa abans de sortir de la ciutat.

Estava neguitós i intranquil. El proscrit era un home més petit que ell, però es movia amb agilitat i era cruel, com ho havia demostrat en clavar una garrotada a la Martha per robar-los el porc. En Tom no podia evitar témer que aquell home el ferís, però encara el preocupava més la idea de no poder arrabassar-li els diners.

Esperava que l’Agnes i la Martha estiguessin bé. Estava convençut que la seva muller se sabia espavilar prou bé. A més, si el proscrit l’arribava a descobrir, què podia fer? L’home només es podia posar en guàrdia i prou.

Des de la posició on era, en Tom arribava a veure les torres de la catedral. Li hauria agradat haver tingut un moment per examinar-ne l’interior. Tenia curiositat per saber com eren els pilars de l’arcada, que acostumaven a ser gruixuts i, generalment, estaven coronats per arcs. Dos arcs en direcció nord i sud per ajuntar-se amb els pilars veïns de l’arcada, orientats a l’est i a l’oest, a través de la nau central. El resultat no era bell, perquè no feia bon efecte que un arc sortís de la part superior d’una columna de fust rodó. Quan en Tom construís la seva catedral, cada pilar seria un ramell de fasts, i del capdamunt de cada fast sortiria un arc. Amb aquella distribució lògica i regular s’aconseguia un efecte molt elegant.

Va començar a imaginar-se la decoració dels arcs. Les formes més corrents eren les geomètriques... No calia tenir gaire traça per esculpir ziga-zagues i rombes, però a en Tom li agradava el fullatge, que conferia suavitat i una mica de vida a la dura regularitat de la pedra.

La catedral imaginària el va tenir distret fins a mitja tarda, quan va percebre la figura petita i el cap ros de la Martha, que venia saltant pel pont i entre les cases. En arribar a la cruïlla, la nena va vacil·lar un instant, però de seguida va agafar el bon camí. En Tom observava com s’acostava i ella arrufava les celles per mirar d’endevinar on era el seu pare. Quan hi va arribar, ell la va cridar mirant de no aixecar gaire la veu.

—Martha!

La nena va deixar anar un crit ofegat, el va veure i hi va córrer saltant la rasa.

—La mare t’envia això —li va dir mentre treia una cosa de sota la capa.

Era una empanada calenta de carn.

—Quina dona tan bona, la teva mare! —va exclamar en Tom, i va clavar una queixalada a l’empanada de bou i ceba, que tenia un gust gloriós.

La Martha es va ajupir al costat d’en Tom.

—El que ha fet l’home que ens va robar el porc és això —va arrugar el nas per recordar el que la seva mare li havia manat que digués. Estava tan bufona que en Tom gairebé es va quedar sense respiració—: ha sortit de la polleria i s’ha trobat amb una dama amb la cara pintada i se n’ha anat a casa d’ella. Nosaltres hem esperat a fora.

«Vaja, el molt bandarra es gasta els nostres diners amb una meuca», va pensar en Tom amb amargor.

—Continua —va demanar a la nena.

—Ha estat poca estona a casa de la dama, i quan n’ha sortit se n’ha anat a una cerveseria. Encara hi és. No beu gaire, però juga a daus.

—Espero que guanyi —va mormolar en Tom, molt seriós—. Què més?

—Ja està.

—Tens gana?

—He menjat un panet.

—A l’Alfred, li has explicat tot això?

—Encara no. Hi haig d’anar ara.

—Digue-li que vagi amb compte.

—Que vagi amb compte —va repetir la nena—. L’hi haig de dir abans o després d’explicar-li el que fa l’home que ens va robar el porc?

—Després —li va respondre en Tom. Certament, tenia poca importància, però la Martha volia una resposta clara. Amb un somriure, va afegir—: Ets una noia molt espavilada. Ja te’n pots anar.

—M’agrada aquest joc —va dir ella. Va saltar la rasa amb agilitat i va arrencar a córrer cap a la ciutat. En Tom la va seguir amb la mirada, amb una barreja d’afecte i de ràbia. L’Agnes i ell havien treballat de valent per guanyar diners per mantenir la família, i estava disposat fins i tot a matar per recuperar el que els havien robat.

Potser el lladre també estava disposat a fer-ho. Els proscrits estaven fora de la llei, com indicava el seu nom. Vivien en un ambient de molta violència i aquella no devia ser la primera vegada que Faramond Openmouth topava una de les seves víctimes. Era perillós, sens dubte.

La llum del dia es va començar a esvair amb una rapidesa sorprenent, com passava de vegades amb els capvespres dels dies plujosos de tardor. En Tom va començar a preocupar-se que no fos capaç de reconèixer el lladre sota aquella pluja. A mesura que es feia fosc, hi havia menys persones que entraven i sortien de la ciutat, ja que la majoria se n’havia anat a temps per arribar a les seves viles abans del capvespre. Les llanternes i les espelmes van començar a guspirejar a les cases de la part alta de la ciutat i a les cabanes dels barris baixos. En Tom va començar a fer cabòries pessimistes sobre si, al capdavall, el lladre hauria decidit passar la nit a la ciutat. Potser hi tenia amics tan poc respectables com ell que l’acollirien tot i saber que era un proscrit. Potser...

I va ser llavors que va distingir una figura tapada amb una bufanda.

Travessava el pont de fusta, en companyia de dos homes. A en Tom, de sobte, se li va acudir que era possible que els dos còmplices del lladre, el calb i el de la gorra verda, l’haguessin acompanyat a Salisbury. A la ciutat no els havia vist, però podia ser que s’haguessin separat unes quantes hores per trobar-se més tard i fer junts el camí de tornada. En Tom va renegar en veu baixa, perquè no es veia capaç d’enfrontar-se tot sol a tres homes, però el grup es va separar quan ja eren a tocar i en Tom es va sentir alleujat quan es va adonar que no anaven plegats. Els dos primers eren pare i fill, dos pagesos colrats pel sol, d’ulls molt junts i nas afilat. Van agafar el camí de Portway i l’home de la bufanda els va seguir.

A mesura que el lladre s’acostava, en Tom s’anava fixant en la seva manera de caminar. Semblava sobri, la qual cosa era una llàstima.

Quan va mirar de nou cap a la ciutat va veure que una dona i una nena travessaven el pont. L’Agnes i la Martha. Es va sentir consternat. No s’havia imaginat que hi serien quan s’enfrontés al lladre, però se li va acudir que no els havia dit que no vinguessin.

Es va posar nerviós quan va ser conscient que s’acostaven cap a on era ell. En Tom era tan alt i cepat que poques persones no li donarien la raó en un enfrontament, però els proscrits eren gent desesperada, i era impossible preveure què podia passar en una batussa.

Els dos camperols van seguir el seu camí parlant animadament de cavalls. En Tom va agafar el martell de cap de ferro del cinturó i el va empunyar amb la mà dreta. Odiava els lladres que no treballaven i prenien el pa a la bona gent. No tindria cap remordiment quan descarregués el martell sobre el cap d’aquell individu.

Semblava que el lladre alentia el pas a mesura que se li acostava, com si pressentís el perill. En Tom va esperar fins que va estar a quatre o cinc metres de distància, massa lluny per tornar enrere i massa a prop per fugir corrents, i llavors va fer la volta a la muntanyeta, va saltar la rasa i es va plantar al mig del camí.

L’home es va aturar i va preguntar nerviós:

—Què passa?

«No m’ha reconegut», va pensar en Tom.

—Ahir em vas robar el porc i avui l’has venut a un carnisser —li va deixar anar.

—Mai no he...

—No ho neguis. Dóna’m els diners que t’han pagat i no et faré res.

Per un instant, en Tom va pensar que el lladre li lliuraria la bossa. L’home estava parat i semblava dubtar. De sobte, va fer mitja volta i va arrencar a córrer, però es va topar l’Agnes.

No anava a prou velocitat per tirar-la a terra, i a més no era una dona que es pogués fer caure amb facilitat, així que tots dos van fer tentines, com dos titelles maldestres. En aquell moment, l’home es va adonar que ella li tallava el pas expressament, i li va clavar una empenta per apartar-la. Quan el lladre va passar pel seu costat, l’Agnes va allargar la cama i tots dos van caure a terra.

En Tom va arrencar a córrer cap a ells amb el cor encongit. El lladre ja es posava dret i tenia un genoll sobre l’esquena de l’Agnes. En Tom el va agafar pel coll i el va apartar d’ella amb violència. El va arrossegar fins al marge del camí i abans que pogués recuperar l’equilibri el va tirar a la rasa.

L’Agnes es va incorporar. La Martha hi va córrer.

—Estàs bé? —li va demanar en Tom.

—Sí —va contestar ella.

Els dos camperols s’havien aturat i contemplaven l’escena, preguntant-se què passava. El lladre estava de quatre grapes a la rasa.

—És un proscrit! —va cridar l’Agnes, perquè no s’animessin a intervenir-hi—. Ens va robar un porc.

Els dos homes no van contestar, però es van quedar per veure com acabava la cosa.

—Dóna’m els meus diners i et deixaré marxar —va dir en Tom al lladre.

L’home va sortir de la rasa, viu com una centella, amb un ganivet a la mà, i es va abalançar cap a en Tom. L’Agnes va fer un esgarip. En Tom va esquivar l’escomesa. El ganivet li va llampeguejar a la cara i va sentir un dolor agut a la mandíbula.

Va retrocedir i va brandar el martell mentre el ganivet tornava a llampeguejar. El lladre es va fer enrere d’un bot i tant el ganivet com el martell van tallar l’aire humit de la nit sense xocar l’un amb l’altre.

Per un instant, els dos homes es van quedar quiets, davant per davant, panteixant. A en Tom li feia mal la galta. Es va adonar que les forces estaven equiparades, perquè encara que ell era més alt i cepat, el lladre tenia un ganivet, que era una arma més perillosa que el martell d’un paleta. Va sentir que l’envaïa un temor fred en comprendre que podia estar a punt de morir. De sobte, va tenir la sensació que li costava respirar.

De cua d’ull, va clissar un moviment sobtat. El lladre també el va copsar, va dirigir ràpidament la mirada a l’Agnes amb el temps just per esquivar la pedra que ella li havia tirat.

En Tom va reaccionar amb la rapidesa d’un home que tem per la seva vida i va donar un cop de martell al cap del lladre.

El va tocar just quan l’home es girava cap a ell. Va rebre el cop al front, on neixen els cabells, però no tenia tota la força que en Tom era capaç de fer. El lladre va fer tentines, però no va arribar a caure.

En Tom hi va tornar, aquesta vegada amb més força, perquè havia tingut temps de mesurar bé el cop, mentre el lladre, atordit, intentava fixar la mirada. En Tom va pensar en la Martha, va descarregar el martell amb totes les seves forces i el lladre va caure a terra inconscient.

En Tom estava massa nerviós per sentir-se alleujat. Es va agenollar al costat del lladre i el va començar a escorcollar.

—On és la bossa? On té la bossa, diantre? —Era difícil moure aquell cos inert. Finalment, va aconseguir posar-lo d’esquena a terra i li va obrir la capa. Del cinturó li penjava una bossa grossa de cuir. La va obrir. A dins hi havia una altra bossa de llana lligada amb un cordill. En Tom la va treure. No pesava gens—. És buida! En deu tenir una altra —va exclamar.

Va treure la capa de sota l’home i la va palpar amb molta cura. No tenia butxaques secretes ni res que s’hi assemblés. Li va treure les botes. No s’hi amagava res. Va agafar el ganivet del cinturó i en va tallar les soles. Res.

Impacient, va ficar el ganivet pel coll de la túnica de llana i la va tallar. No hi havia cap cinturó amagat amb diners.

L’home jeia al mig del camí, nu. Els dos camperols miraven en Tom com si el prenguessin per boig.

—No té ni un sol penic —va cridar en Tom, enfurismat, dirigint-se a l’Agnes.

—Ho deu haver perdut tot als daus va contestar ella, amb amargor.

—Espero que es consumeixi a les flames de l’infern —va proferir en Tom.

L’Agnes es va agenollar i va posar la mà damunt del pit del lladre.

—Doncs ja hi deu ser, a l’infern —va mormolar—. L’has mort.

IV

Per Nadal ja s’haurien mort de fam.

L’hivern va arribar aviat, i va ser tan cru i implacable com el cisell de ferro d’un picapedrer. Quan les primeres gebrades van cobrir els camps, als arbres encara hi havia pomes. La gent deia que era una onada de fred i que duraria poc, però no va ser així. Els qui havien deixat els camps a mig llaurar, van veure com les arades se’ls trencaven en intentar solcar la terra, que estava dura com una roca. Els camperols es van afanyar a matar els porcs i a salar-los per a l’hivern, i els senyors van sacrificar el bestiar perquè les pastures d’hivern no donarien de menjar a tants animals com les d’estiu. Però les interminables gelades van assecar l’herba, i algunes de les bèsties que quedaven també es van morir. Els llops, desesperats de fam, entraven de nit a les viles per robar gallines esprimatxades i nens desnodrits.

A les obres en construcció, tan bon punt van arribar les primeres gelades, es van afanyar a cobrir els murs i envans aixecats a l’estiu amb palla i fems per tal d’aïllar-los del fred més intens, atès que el morter encara no s’havia assecat totalment i si es gelava es podia esquerdar. La feina no tornaria a començar fins a la primavera. Els manobres que només havien estat contractats per a la temporada d’estiu van tornar a les seves viles, on se’ls coneixia com a homes amb traça per arreglar-ho tot i acostumaven a passar l’hivern fent arades, selles de muntar, guarnicions, carros, pales, portes i qualsevol altra cosa que requerís unes mans hàbils amb el martell, el cisell i la serra. Els altres obrers es dedicaven a tallar pedres, a cobert, per donar-los diverses mides i formes. De tota manera, com que les gelades van arribar tan aviat, la feina es feia massa de pressa, i com que els camperols tenien gana, els bisbes i els nobles tenien menys diners dels que esperaven per gastar en les obres. Per això, a mesura que passava l’hivern, alguns treballadors van ser acomiadats.

En Tom i la seva família van pelegrinar des de Salisbury a Shaftesbury, i des d’allí a Sherborne, Wells, Bath, Bristol, Gloucester, Oxford, Wallingford i Windsor. A tot arreu, a l’interior de les cases hi havia foc a les llars. Al pati de les esglésies i entre els murs dels castells ressonava la cançó que entonava el ferro en colpejar la pedra. Els mestres constructors feien maquetes a escala d’arcs i voltes, amb les seves mans traçudes, enfundades en mitenes. Alguns es mostraven impacients, bruscos o descortesos; d’altres miraven amb tristesa els fills d’en Tom, extremament prims, i la dona embarassada, i els parlaven amb amabilitat i amb recança. Però tots deien el mateix: «No, aquí no et podem donar feina».

Sempre que podien, recorrien a l’hospitalitat dels monestirs, on s’oferia als viatgers alguna cosa per menjar i un lloc per dormir. No obstant això, la regla era estricta: només una nit. Quan les móres van madurar als esbarzers, la família en va viure, com els ocells. L’Agnes solia encendre una foguera al bosc, i a l’olla de ferro feien coure sopes de civada, però, així i tot, gairebé sempre es veien obligats a comprar pa als forners i arengades als peixaters, o a menjar a les polleries i cerveseries, la qual cosa els resultava més cara que fer-se el menjar ells mateixos, i per això els diners s’anaven exhaurint de manera inexorable.

La Martha, que ja era de constitució prima, havia perdut pes de manera alarmant. L’Alfred continuava creixent com una herba en terra poc profunda, i s’estava convertint en un noi llargarut. L’Agnes menjava poc, però la criatura que portava a dins s’alimentava tant com podia i en Tom era conscient que la seva muller passava gana. A vegades li ordenava que mengés més, i llavors fins i tot la seva voluntat de ferro es doblegava davant l’autoritat del seu marit i del fill que encara no havia nascut. Però no es va engreixar ni tenia les galtes vermelles com durant els alt

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X