Un món sense fi (Saga Els pilars de la Terra 2)

Ken Follett

Fragmento

cap-1

Prefaci al desè aniversari de l’edició
d’Un món sense fi

 

 

Molts lectors em van demanar que escrigués una continuació d’Els pilars de la Terra; però, què volia dir, això? No pas una altra història sobre construir una catedral, cosa que seria el mateix llibre però amb noms diferents. Vaig pensar en el tema de construir el primer gratacel, però no estava segur de poder recrear la ciutat de Chicago cap al 1880. La idea d’una novel·la sobre la pesta negra va ser una inspiració que em va venir després d’anys de donar-hi voltes.

La pesta negra va ser l’epidèmia més terrible que ha afectat mai la raça humana. Va matar almenys una de cada tres persones a Europa, Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. De seguida em vaig imaginar com hauria devastat la ciutat de Kingsbridge, afectant cada família, de la mateixa manera que la construcció de la catedral havia transformat la vida dels seus habitants feia dos-cents anys.

Quan això passa, quan tinc una idea realment bona per a una història, la sensació que m’envaeix és una barreja d’excitació, ansietat —puc fer-hi justícia?— i una necessitat urgent de posar-m’hi de seguida, ràpid, ara mateix.

I vaig sentir que aquesta podia ser més que una gran història. Els constructors de la catedral van ser innovadors tecnològics, impulsaven constantment més enllà el límit del coneixement humà. La pesta negra, terrible com va ser, va aconseguir una cosa similar: va fer que comencés una revolució en el pensament mèdic. Els remeis supersticiosos tradicionals es van deixar de banda i van agafar protagonisme les teràpies basades en l’evidència, fet que va establir els fonaments de la medicina moderna. Així que la plaga no només va ser un drama enorme, sinó un punt d’inflexió en la història intel·lectual de la humanitat.

Quan tot just començava el procés d’escriptura, vaig fer un viatge de recerca a York per conèixer els orígens de la catedral. Aquell vespre, la Barbara, la meva dona, i jo vam anar a unes vespres corals, i va ser una experiència extraordinària. Molts dels salms acaben amb les paraules: «Com era al principi, ara i sempre, un món sense fi.[1] Amén». A mitja missa, vaig xiuxiuejar a la Barbara:

—Què en penses, d’Un món sense fi, com a títol?

—M’agrada —va respondre.

El llibre que teniu a les mans, o als vostres dispositius, és el més llarg que he escrit fins ara, amb 475.000 paraules, i vaig necessitar tres anys per fer-lo. Esteu a punt de submergir-vos en el món del segle XIV: violent, bàrbar i nauseabund. Hi romandreu durant una bona estona. Gaudiu-lo.

KEN FOLLETT,

febrer del 2017

imagen

cap

Per a la Barbara

cap-2

PRIMERA PART

1 de novembre
de 1327

cap-3

1

La Gwenda només tenia vuit anys, però la foscor no li feia gens de por.

En el moment d’obrir els ulls no va veure res, però allò no l’espantava. Sabia on era. Es trobava al priorat de Kingsbridge, al llarg edifici de pedra que anomenaven l’hospital, on descansava a terra en un llit de palla. La seva mare jeia al seu costat, i la Gwenda sabia, per l’olor dolça de llet que li arribava, que estava alletant el nadó que encara no tenia nom. Al costat de la mare hi havia el pare, i més enllà, el germà gran de la Gwenda, en Philemon, que tenia dotze anys.

L’hospital era ple de gom a gom, i tot i que no podia veure les altres famílies que jeien a terra, amuntegades com ovelles en un corral, sentia l’olor acre de l’escalfor de tots aquells cossos. A trenc d’alba seria la festivitat de Tots Sants, que aquest any queia en diumenge i, per tant, un dia especialment assenyalat. Així doncs, aquella nit era la vigília de Tots Sants, una nit perillosa en què esperits malignes vagarejaven amb tota llibertat. De les viles de la contrada havien arribat a Kingsbridge centenars de persones, igual que la família de la Gwenda, per passar la vigília de Tots Sants a l’interior del recinte del priorat i per assistir a la missa a trenc d’alba.

A la Gwenda li feien molt respecte els esperits malignes, com a qualsevol persona de seny; però encara l’espantava molt més el que havia de fer en el transcurs de la missa.

Escrutava la foscor, mirant de no pensar en allò que l’esperava. Sabia que a la paret del davant hi havia una finestra d’arc de mig punt. No hi havia vidre —només els edificis més importants tenien finestres de vidre—, però un drap de lli impedia que entrés l’aire fred de la tardor. Tanmateix, on hi havia la finestra, no hi veia ni tan sols la més lleugera tonalitat de gris. Allò l’alegrava. No volia que arribés el matí.

No veia res, però, en canvi, se sentien moltes coses. La palla que cobria el terra murmurava constantment quan tota aquella gent es bellugava i es removia mentre dormia. Un nen va cridar, com si un malson l’hagués despertat, i tot seguit un murmuri tranquil·litzador el va fer callar. Ara i adés, algú adormit pronunciava paraules incongruents. D’algun racó arribava el so de dues persones que feien allò que fan els pares però de què mai no parlen, allò que la Gwenda anomenava «gemegar» perquè no sabia com es deia.

Va començar a clarejar massa d’hora. Per l’extrem est de la llarga sala, darrere l’altar, va entrar un monjo amb una espelma a les mans. Va deixar l’espelma damunt l’altar, se’n va servir per encendre una bugia i va anar encenent els llums de la paret amb la flama, un a un. Era una ombra llarga que s’acostava a la paret una vegada i una altra com un reflex, quan la bugia que duia a les mans tocava el ble del ciri en l’ombra i l’encenia.

La llum creixent va il·luminar rengleres de figures cargolades a terra, embolcallades en les capes grises o arraulides als cossos del costat per buscar-hi escalfor. Els malalts ocupaven els jaços de més a prop de l’altar, on es podien beneficiar més de la santedat del lloc. A l’altre extrem, una escala conduïa al primer pis, on hi havia les habitacions per als visitants aristòcrates: en aquells moments era ocupada pel comte de Shiring i part de la seva família.

El monjo va passar arran de la Gwenda per encendre el llum que tenia just a sobre el cap. Li va fer una llambregada i va somriure. La nena va examinar-li la cara a la llum v

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos