Pròleg

Els temps també és pàtria... Però vull aquestes dones com eren abans. No vull el seu temps, les vull a elles.

SVETLANA ALEKSIÉVITX

La guerra no té cara de dona

N’eren moltes. Dones de tot arreu, de totes les edats i de totes les classes socials. Dones que, amb l’impuls que els atorgava una ferma consciència ideològica i política, van optar per defensar la democràcia i la llibertat.

Conèixer l’esdevenir d’aquestes vides és una peça més que necessària per tal de completar, si és que és possible, aquest immens tapís que és la nostra història.

Les seves són vides anònimes, existències que no han pretès mai ser narrades ni documentades, però que amaguen una certa autenticitat. El repte és traslladar aquesta veritat al relat comú.

Afrontar la recerca de cada una d’aquestes identitats no és fàcil, vivim en un país que dona l’esquena al passat. És per aquesta raó que cada cop que apareix un nom d’una miliciana en un subsidi, en una nòmina, en una carta o en un text descolorit, ens envaeix una certa inquietud. No sabem mai si no podrem saber-ne més o si és l’inici d’una gran aventura.

El primer pas sempre es repeteix, introduir el seu nom en una llista —Carme, Maria, Teresa, Conchita, Margarita, Ramona...—; ara ja forma part de nosaltres: un nom i, amb sort, dos cognoms. A partir d’aquell moment sabem que, amb l’aval que ens atorga la confiança d’anys de treball minuciós i apassionat, en qualsevol moment és probable que aparegui, potser per casualitat, alguna dada més, alguna informació que ens permeti avançar.

A mesura que els anem coneixent, tenim una visió diferent dels fets ocorreguts durant la guerra. Ens fixem en les petites coses, en els detalls fins ara desenfocats. Ens proposem documentar el simple trànsit d’una vida en un moment excepcional i, alhora, establir un diàleg entre aquesta vida i el col·lectiu del qual formava part: les dones del 36.

La guerra d’Espanya va ser un moment únic. Dones i homes van veure’s abocats a una tragèdia de la qual molts no es recuperarien mai. Però quan l’heroisme va tornar a canviar de bàndol al cap de quaranta anys i se’n va fer referència, tan sols ho va fer vestit amb camisa i pantalons. Poques en van voler parlar. Pocs les van escoltar.

Les dones combatents no eren més que ells, però tampoc menys. Tots van perdre la guerra i, en conseqüència, la llibertat individual i col·lectiva, i la possibilitat de viure en un país més just. Avui podem dir que les dones també van perdre el seu lloc en la història. És cert que potser no el tenien reservat, però segur que elles van sentir que, per primera vegada, actuaven com a subjectes actius, i no passius, davant d’uns esdeveniments que havien de canviar el rumb del món. I així va ser, i els devem aquest reconeixement.

Poques vegades la guerra ha estat explicada des de l’acció directa de la dona. No és estrany, tenint en compte l’androcentrisme sota el qual encara vivim ara. Tanmateix, i per sort, els aires estan canviant, i ho hem d’aprofitar. Ara és el moment de les dones i de la seva història. Però aquesta història no la trobarem en els espais comuns, on elles no han estat mai.

Les hem de buscar als documents groguencs dels críptics arxius públics, als àlbums de fotos familiars, als fons de les calaixeres de les tauletes de nit, als altells dels armaris o a les caixes de les golfes, sota els papers dels seus marits importants, darrere el vestit de noces, al costat d’unes sabates de taló plenes de fang.

Elles són allà, i és des d’allà que ens parlaran.

1

Brises llibertàries

Durant les primeres dècades del segle XX, la gran majoria de les dones catalanes, especialment aquelles que provenien dels sectors més desafavorits de la societat, patien els estereotips culturals generalitzats del comportament femení «apropiat», que vinculaven la dona rígidament a la maternitat, la criança dels fills i la llar. Aquests principis inamovibles eren especialment dominants al món rural, que aplegava, encara, gran part de la població. Les treballadores rurals, en bona mesura poc partícips de les mobilitzacions i la politització urbana dels anys deu i vint, havien de compaginar la cura de les seves famílies amb llargues jornades de treball al camp. A banda de la complexa situació laboral i familiar, les seves perspectives de feina i les possibilitats de mobilització política eren també limitades per la falta d’educació primària que patien. Si abans de l’abril de 1931 la qualitat general de l’educació dels catalans d’origen humil era pèssima, en el cas de les dones la situació era encara pitjor. A les ciutats, si bé és cert que s’havien incorporat, de manera cada cop més evident, al treball industrial, la seva presència es concentrava en treballs no qualificats pels quals rebien una retribució econòmica inferior a la dels seus companys masculins, i també s’esperava d’elles que assumissin les labors domèstiques i la cura dels fills, compaginant-ho, tot plegat, amb les exigències del seu lloc de feina. La doble càrrega d’aportar un salari i de responsabilitzar-se de la feina a la llar deixava poc espai per a l’educació i l’activitat política. Alhora, els prejudicis relatius al caràcter «antinatural» del treball femení van fer que la força laboral femenina fos sovint «invisible» i resultés molt fragmentada.

Quan van començar a unir-se al moviment obrer i a assistir a centres culturals, les pioneres sovint van trobar l’hostilitat dels militants masculins, que amb la seva actitud sexista contradeien completament el suport retòric i nominal que expressaven amb relació a l’educació i l’emancipació de les dones.

El 28 de juny del 1918 es va celebrar, a l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir de la ciutat de Barcelona, el Congrés Obrer de Sants, que va arribar a ser determinant: aquest «moment» del sindicalisme català va estar fortament influenciat per la Revolució soviètica del 1917 i va ser el detonant de l’enfortiment de l’anarcosindicalisme a Catalunya, unificat sota les sigles de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

El Congrés va ser un punt d’inflexió a causa de les resolucions d’organització que s’hi van aprovar i també pel gruix de treballadors i militants que s’hi van implicar, un total de 164 delegats que representaven 73.860 associats de 153 societats obreres i sindicats de les ciutats i viles catalanes.

La militant del Sindicat del Tèxtil de Barcelona d’origen valencià, Libertad Ródenas, hi va assistir. Tenia, aleshores, vint-i-sis anys. Ródenas exemplifica, en essència, una generació de dones que, des de diferents posicions i en les diverses etapes dels convulsos anys vint i trenta del segle XX català, van formar part de les lluites emancipadores i de les transformacions socials i nacionals que es van viure arreu del país. Libertad va ser una pionera que va marcar el camí en un entorn masculí, que en comptades ocasions contemplava la participació d’elles com a membres de ple dret.

Posteriorment al congrés de Sants, Ródenas va participar a les delegacions del sindicat que havien de fer-se ressò dels acords obtinguts als pobles i ciutats tarragonins i del País Valencià. D’aquesta manera, s’embarcava, com a portaveu dels obrers organitzats a la CNT, en un periple que la portaria a visitar diversos municipis de la geografia rural catalana, on la seva presència com a oradora causaria un veritable impacte. En un d’aquests mítings, al municipi de Valls, va conèixer a qui a partir d’aquell moment esdevindria el seu company i pare dels seus fills, Josep Viadiu.

Malgrat que la situació política del país es deteriorava per moments i el nivell de la violència augmentava dia rere dia, Libertad Ródenas no va aturar la seva activitat militant. L’escenari era complex i la reacció contra l’organització dels obrers s’intensificà. Centenars de sindicalistes eren detinguts i torturats. La dura postguerra europea imposava greus dificultats econòmiques arreu. Eren temps d’incerteses, canvis i revolucions. Com a conseqüència de la dinàmica d’escalada de la repressió, els sindicalistes eren assetjats alhora que s’imposaven els lockout, els tancaments de fàbriques, per part de la patronal.

El 13 de desembre del 1920, Ródenas va ser detinguda després d’assistir a un míting a la ciutat de Manresa. A Barcelona s’havia comès un atemptat contra la vida d’un inspector de policia anomenat Espejo. En aquell moment, Libertad començava a destacar per la seva militància i la seva oratòria revolucionària, i incomodava les autoritats. Va ser portada a la comissaria de la via Laietana, on va ser interrogada per l’omnipotent comissari Arlegui. La condemna: tres mesos de presó.

Un cop alliberada tornà a iniciar un nou periple, aquest cop fora de Catalunya. La seva veu, acompanyada en aquesta ocasió per Joan Peiró, membre per aquelles dates del Comitè Nacional de la CNT, va ser escoltada a mítings en ateneus obrers de Madrid i Guadalajara. Junts van denunciar el terror que el general Martínez Anido, governador civil de Barcelona, estava imposant contra les obreres catalanes.

Com a conseqüència d’aquesta activitat va tornar a ser empresonada. Eren anys de plom i de l’aplicació de la llei de fugues: centenars de militants del sindicat CNT eren assassinats pels pistolers de la patronal i per membres de les forces d’ordre públic. El pis de Libertad i de Josep era un dels epicentres de l’activitat revolucionària de Barcelona, on molts militants anarquistes feien cap i on s’amagaven armes i persones.

Un cop alliberada, al novembre de 1921, va tornar a la capital de l’Estat, on va donar una conferència a l’Ateneo de Madrid amb el títol «La situación actual de la mujer».

Ródenas, més enllà de ser pionera participant en la consolidació del moviment obrer català, on la presència dels homes era pràcticament exclusiva, ben aviat començà a enfocar la seva activitat política en les qüestions de gènere.

Pocs mesos després, ja durant l’any 1922, va participar com a oradora al multitudinari míting obrer que es va celebrar al Palau d’Arts Modernes de Montjuïc.

És en aquestes dates i en aquest context que es va constituir el mític grup d’acció anarquista Los Solidarios, que va liderar la resposta armada dels sindicats contra la patronal i les forces d’ordre públic. A més a més, va ajudar a finançar les vagues i l’obra social dels sindicats de la CNT. Del grup inicial són ben conegudes les trajectòries dels germans Ascaso, Buenaventura Durruti i d’altres. Però, més enllà dels noms llargament reconeguts dels integrants masculins, destaca la participació de quatre llibertàries que sens dubte van tenir a Ródenas com a referent i que van formar part del grup des dels seus inicis: Juliana López Mainar, María Luisa Tejedor, Ramona Berni Toldrà i Pepita Not.

La greu inestabilitat política i econòmica es va saldar, l’any 1923, amb la instauració de la dictadura del general Primo de Rivera. Poc abans havia estat assassinat Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, veritable líder i artífex de la consolidació del sindicalisme català. Van ser anys durs en què la presó, l’exili o la mort eren el pa de cada dia dels contraris al règim dictatorial i la monarquia.

Poc en sabem de la seva activitat política en aquest període, però va ser durant aquells anys que Libertad i Josep van tenir els seus tres fills.

Ródenas reaparegué a la vida pública mesos després de la caiguda de la dictadura; el 24 d’agost del 1930, en el marc d’una intensa campanya per a l’alliberament dels presos polítics, tornà a participar en un míting important a Barcelona.

L’any 1931, amb la proclamació de la república, Libertad va incrementar la seva activitat política com a militant destacada de la Federació Anarquista Ibèrica. Conjuntament amb Rosario Se­garra, Rosario Dulcet i altres companyes destacades, va formar el grup d’afinitat Brises Llibertàries de Sants, que sostenia una feina formativa important entre les dones més joves del barri. L’any 1934 el grup d’afinitat liderat per Ródenas es va constituir com a Grup Cultural Femení de Barcelona. Aquest grup cultural, amb Ródenas, Áurea Cuadrado i Pilar Granjel al capdavant, va ser la vessant catalana del grup impulsor de l’agrupació Mujeres Libres durant la tardor de 1936.

Ródenas va lluitar pels carrers de Barcelona contra els militars sollevats durant els sagnants i difícils dies 19 i 20 de juliol del 1936. Libertad tenia en aquell moment quaranta-quatre anys; formava part d’una generació que havia viscut dècades de lluita i repressió contra un enemic implacable, però, malgrat tot, ho havien aconseguit, havien derrotat els militars: Barcelona vivia l’efervescència de la revolució social.

Si bé a Barcelona i al conjunt del territori català el cop d’estat feixista havia sigut derrotat, a la resta del l’Estat la situació no era del tot favorable a la República. A Aragó, on el moviment llibertari era predominant, el triomf dels sollevats era el punt de partida d’una repressió política desfermada i, alhora, representava una amenaça directa contra Catalunya. De seguida es va fer palesa la necessitat de continuar lluitant.

Libertad es va presentar voluntària per anar a combatre amb la columna liderada per Buenaventura Durruti. El 24 de juliol marxava al front d’Aragó, on va combatre fins a la militarització de la columna, a finals de desembre de 1936. Els seus tres fills havien estat evacuats a l’URSS, d’on només en va tornar un. Els altres dos van morir durant la defensa de Leningrad, l’any 1942.

L’any 1937, un cop a la rereguarda, es va vincular al grup Luisa Michel de l’agrupació Mujeres Libres de Barcelona. Sens dubte la participació de Ródenas en la construcció d’aquesta agrupació va ser el punt culminant de la seva vida política.

Mujeres Libres va ser una plataforma de grups amb entitat pròpia que es va estructurar mitjançant federacions locals i regionals, que, al setembre de 1937, va assolir la mida d’una organització nacional amb caràcter federatiu, molt similar a la de la FAI o la de les Joventuts Llibertàries, però només formada per dones.

L’agrupació va intentar, des dels seus inicis, expandir-se a través d’escoles o instituts, però la seva influència es va deixar notar fonamentalment en els àmbits laboral i sindical. L’altre vessant i veritable impulsor de Mujeres Libres va ser la difusió de continguts mitjançant una revista, des de la qual les integrants del grup van apostar per un programa revolucionari cultural i educatiu que s’havia de desenvolupar en grups d’afinitat i centres de treball, tant al front com a la rereguarda, associant la lluita per la llibertat de les dones a una teoria de canvi social revolucionari basat en el model anarquista.

Després de la derrota republicana de l’any 1939, Libertad i Josep es van exiliar a Bordeus, França. Posteriorment van marxar a Santo Domingo, on van posar en marxa, juntament amb altres anarquistes catalans, una col·lectivització. Més endavant es van instal·lar a l’Habana. Finalment s’establiren a Mèxic, on el seu fill petit, Josep, se’ls va unir. Libertad Ródenas no va tornar mai a Catalunya. Va morir a l’exili mexicà el 18 de gener del 1970.

2

Jo vaig decidir qui volia ser

El 28 de gener del 1930 el dictador Miguel Primo de Rivera, després de set anys de dictadura i suspensió dels drets constitucionals, presentà la dimissió davant del rei Alfons XIII. Poc podien fer els representants de l’antic règim per aturar les reformes i el progrés que exigia gran part de la societat espanyola.

El 14 d’abril del 1931, dos dies després de les eleccions municipals, es declarava la Segona República Espanyola; el rei s’havia exiliat a França.

S’iniciava així una època de canvis i d’esperança en el futur, temps de llibertats anhelades i de llibertats guanyades.

La República era el primer pas cap a la modernitat europea, un pas que arribava tard, sens dubte, però arribava. Aviat es van posar en marxa les reformes i també aviat van arribar els primers problemes. Per a uns, els canvis eren poc significatius, per a d’altres, eren summament profunds. El context internacional no hi ajudava: el sistema econòmic mundial havia fet fallida, la reacció feixista es feia forta al cor del continent i els moviments revolucionaris marxistes es preparaven per a la confrontació. Espanya, doncs, no restava al marge d’aquestes dinàmiques.

Amb tot, la República comença a caminar ferma: s’acaben, via llei constitucional, els privilegis de l’Església i dels militars, s’assoleix el sufragi universal i els drets socials, es consolida la democràcia.

A les eleccions generals constituents del juny de 1931, per primer cop es va permetre que les dones poguessin ser electes, aquesta fita es va aconseguir modificant la llei de 1907 que ho impedia. Tot i que encara no s’havia aprovat el sufragi universal, tres dones van ser elegides com a diputades a les Corts Generals: Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken.

Malgrat que l’activisme polític femení era un fet des de feia dècades, desenvolupat en el si dels moviments revolucionaris, sindicals i associatius de caire feminista, la possibilitat de participar activament en la política institucional va impulsar la creació d’espais polítics amb l’objectiu d’animar les dones a col·laborar activament amb la República contribuint a crear una consciència ciutadana en un segment de la població que en gran part havia viscut, fins aquell moment, allunyat de l’orde polític.

Moltes van ser les dones que van abocar-se a aquest propòsit. Una d’elles va ser Natividad Yarza Planas, nascuda a Valladolid el 24 de desembre del 1872. Degut a la professió del pare, que treballava com a sabater, la família va desplaçar-se cap a Barcelona l’any 1876, on s’establirien definitivament. El 1904, amb trenta-dos anys, Natividad inicià els estudis de magisteri i, dos anys després, començà a exercir com a mestra de primera ensenyança a diferents, escoles i va iniciar un llarg periple per terres catalanes i aragoneses; durant els vint-i-quatre anys posteriors va treballar de mestra a Santa Margarida de Montbui, Pontons, Vilada, Malla, Saderra, Vilanova del Camí, Igualada, Gandesa, Cabrera de Mar i Candasnos, a Osca, fins que el juny de 1930, finalment, va aconseguir plaça en propietat de mestra a l’escola del municipi de Bellprat, on va establir la seva residència.

Fervent republicana, amb la proclamació de la Segona República, Natividad es va afiliar al Partit Radical Socialista. Yarza va passar ràpidament de l’afiliació política passiva a l’activisme, així ho explicava ella mateixa en una entrevista anys després:

Mucho antes del advenimiento de la República, yo sentía los mismos deseos que ahora de intervenir activamente en la política y de redimir a la mujer. Pero aquel régimen no me permitía llevar a cabo proyectos. Cuando la Constitución republicana declaró a la mujer igual al hombre, entonces decidí luchar.[1] 

Sense abandonar mai la residència de Bellprat ni la seva tasca com a docent, Natividad va estendre el seu activisme polític a Barcelona. Allà, a la seu del Partit Republicà Radical Socialista, va conèixer Marcel·lí Domingo, líder del partit, qui ràpidament esdevindria un amic i un mestre.

L’any 1931 Yarza promou, conjuntament amb Irene González, Julia Balagué, Magdalena Alabart, Josefa Ferrer, Francesca Quelart, Teresa Sabadell i Isabel Jornet, la creació de l’Asociación Femenina Republicana Victoria Kent.

El 19 d’agost del 1931 el grup publica el seu primer manife

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X