I

L’home està tapat només amb un llençol blanc. Els aparells als quals està connectat el fan semblar estrany, gairebé un ésser de ciència-ficció, meitat humà, meitat màquina. «Oriol Gante», hi diu l’informe. Politraumatisme, contusions múltiples, lesions internes per accident de trànsit. Respira perquè algun enginyer mèdic va dissenyar, qui sap si en llargues i reiterades nits d’insomni, una tecnologia capaç d’insuflar-li aire als pulmons. Té aparença de viu, però ja no ho està. Li han diagnosticat mort cerebral. La família no ho acaba d’entendre. El veuen que fa bona cara, tenint en compte les circumstàncies, llueix unes galtes rosades i té un posat tranquil; polit i pentinat, reposa amb el cap sobre el coixí, un bell dorment de conte que no és una noia sinó un home, ni jove ni gran. El pit li puja i li baixa, senyal inequívoc, a parer dels ulls plorosos que l’observen amb atenció, que segueix respirant. La medicina ha avançat molt, es diuen els que llancen aquestes mirades atentes i inquietes, alguna cosa s’hi deu poder fer. Només té quaranta-quatre anys i els sembla que no mereix morir, encara. Per això, quan el doctor els diu que els signes vitals ja se li han apagat del cos i que només es manté viu gràcies a uns aparells el funcio­nament dels quals no s’esforça gaire a explicar, quan els comenta, amb la veu suau i el gest que procura que sembli comprensiu, que caldrà prendre una decisió i que és un bon moment per plantejar-se la donació d’uns òrgans sans que ja no fan servei al pacient, els costa comprendre què els està demanant.

De moment, es neguen a admetre el que creuen haver sentit primer i entès després, prefereixen aïllar les paraules del metge, fer veure que no coneixen l’evidència o que no arriben a captar-ne el significat o a acceptar-la. Miren de reduir el missatge funest a la forma de petit entrebanc que els irrita i al qual es resisteixen a donar carta de veritat, com si s’haguessin tacat un vestit de festa emprovat abans d’hora, haguessin trencat per accident la nansa del gerro de la besàvia o enviat equivocadament un correu electrònic comprometedor. En casos com aquest prefereixen no mirar directament el vidre esberlat, la pantalla de l’ordinador, el rodell fosc sobre la tela de lluentons, per si és possible, així, negar encara la seva existència, arribar a la conclusió que tot plegat no és tan greu com sembla i que s’han alarmat massa de pressa o, en última instància, que s’hi pot trobar algun adob. Però passen les hores i el cervell no és capaç d’improvisar cap sortida i la veritat acaba imposant-se irremissiblement: no és possible recuperar el missatge, fregar la tela, enganxar la nansa, ignorar el diagnòstic fatal dels experts, que diuen, sense possibilitats d’error, que aquell que estimen ja no hi és.

Així, les paraules que la família ha hagut d’escoltar abans d’abandonar l’hospital —perquè les franges de visita són limitades i els metges recomanen descans als acompanyants, que són animats a retornar a una vida quotidiana que ja no ho pot ser, perquè és de tot menys ordinària—, aquestes paraules que han empaquetat i precintat i desat ben endins, en un calaix entre el cor i l’estómac, van traspuant per l’amagatall on han estat tancades amb pany i clau, com l’aigua que s’escola per les escletxes i amara la terra, i es van fent presents de mica en mica, primer assetjant des d’una llunyania forçada per la voluntat, després cada vegada més pròximes perquè és difícil mantenir-se permanentment alerta, a l’aguait, defensar-se tothora de la seva presència, que s’apropa com en un sinistre joc d’un, dos, tres, pica paret. Els mots aprofiten el cansament d’aquells qui no volen sentir-los per acostar-se’ls lentament, per rondar-los, a cada moment més pròxims i creïbles, més convincents a mesura que passen els minuts, i comencen a niar en ells, a arrelar en els seus cossos adolorits i a fer-se tan tristament propers que és com si haguessin pronunciat el diagnòstic ells mateixos.

Fins que arriba l’hora d’entendre-ho. En un moment qualsevol, en l’instant més trivial i sense importància, mentre estan aturats davant d’un semàfor que no s’acaba de posar verd, mentre pitgen amb dits cansats el botó de l’ascensor o saluden d’esma la veïna que treu el gos a passejar, quan es renten les dents abans d’anar al llit o deixen per a l’endemà els missatges dels companys d’institut. Per esgotament o per clarividència, per cansament o per lucidesa, tots els membres de la família, quan encara no han passat ni dotze hores de la conversa amb el metge, comprenen que l’Oriol Gante ja no hi és.

El calendari marca el 12 de febrer de 2010.

—No contesta el mòbil —diu el becari, ofegat en un got d’aigua; després de trucar-li, ja no sap què més fer. Es mira l’aparell com si no entengués com fun­ciona.

—El té apagat? —pregunta la dona. Darrere els seus ulls impertèrrits, tot un seguit de càlculs velocíssims van desfilant sense que ningú no se n’adoni, com en les antigues pantalles dels aeroports. Lletres i lletres que cauen ràpidament fins a aturar-se en la necessària per formar el nom de la ciutat de destinació, opcions possibles i combinables que expliquin per què l’home no ha arribat a l’hora.

—M’ha saltat el contestador dues vegades. I li he enviat dos SMS, també, però res.

El noi ha donat l’explicació com si s’estigués defensant davant del Tribunal Suprem. Sobretot, vol que consti que ha fet mans i mànigues per aconseguir localitzar-lo, perquè considera que, un cop demostrat aquest punt, ningú no li podrà retreure res. «Eficiència i professionalitat», es diu, convençut. No entén que, a parer de la dona impecable i potser un punt massa severa que el mira amb ulls entre ansiosos i resignats, com si estigués atentíssima a una informació que vol obtenir sense esperes i que alhora està segura que no aconseguirà d’aquest soca que té al davant, el que importa és el resultat, parlar amb en Gante i veure si vindrà a la reunió o què coi passa, no quants ni quins esforços s’han fet servir per obtenir-lo. Mentre el becari somia, ingènuament, a fer-se un lloc a l’empresa més enllà del període transitori que ara els lliga, a la dona la meravella, la sorprèn fins a l’estupefacció, que sigui tan encantat. «A aquest l’engego quan se li acabi el contracte de pràctiques», pensa. Gent jove, pa tou.

Tot plegat ho troba estrany, la Clara Fortià. Alguna cosa deu haver passat. A ella ja li va bé, però, que l’Oriol no comparegui. Juga al seu favor, sense saber-ho, aquest ajudant sense recursos que dona el tema per tancat. Si en Gante no es presenta, ella portarà el pes de la reunió, farà formar les dades com animals ferotges que necessiten la seva mà de domadora experta, enlluernarà l’Echezarreta i aconseguirà alguns punts extres, minsos però necessaris, en la carrera infinita que li cal per prosperar. De vegades se sent una mica cansada, de tot plegat, però no es vol rendir perquè, en realitat, no té cap altre objectiu que no sigui aquesta feina, en la qual ha invertit tots els esforços i energies. Qualsevol renúncia seria una pèrdua, i no està disposada a anotar-la en el seu balanç personal. A més, gairebé tot el projecte l’ha desenvolupat ella; ha fet la recerca d’informació, ha tingut en compte totes les variables i tots els imprevistos i ha redactat el dossier pràcticament sola. Com un petit déu que ordena el seu univers particular i hi preveu totes les possibilitats, s’ha trencat les banyes per fer previsions i extreure conclusions d’aquest maremàgnum de números i xifres que dibuixen l’activitat del 2009, prefiguren la del 2010 i imaginen la del 2011 amb la implementació de la nova estratègia, que ella entén més que ningú; és just que s’endugui una part de la glòria, si no tota, davant del director. Sap, però, que si en Gante arriba a temps, això no serà possible, que l’escalafó i el gènere li atorgaran els llorers, sense que ningú arribi a veure —perquè ell farà tots els possibles per amagar-ho, fent voleiar el seu barnús d’atleta olímpic del món dels negocis— la seva tasca oculta però essencial.

Si ella fos un home tot seria més senzill. No és que siguin uns masclistes, a l’empresa, ni que menyspreïn les empleades, tampoc no cal exagerar, però sí que sempre els primers noms que surten quan s’ha de pensar en algú per a una promoció interna solen ser masculins. Plana en l’ambient una certa sensació que les dones, al final, sempre volen tenir fills, conciliar la vida laboral i la familiar, que a la llarga es cansen de les jornades esgotadores que els homes porten amb més normalitat, que és més difícil enviar-les a viatges precipitats per veure clients amb urgències poc previsibles. No se’n parla, d’això, perquè es considera cosa sabuda, com si tot plegat fos alguna mena d’imperatiu biològic, com si ser dona, quedar-se embarassada, prioritzar la família per sobre de la feina fossin les baules d’una cadena ineludible, escrita des del principi dels temps, un dogma que no es pot capgirar des que el món és món. Si això és cert, la Clara n’és l’excepció. No està casada ni té parella estable, i s’esborrona només de pensar en la possibilitat de ser mare; però tant és, du l’estigma del seu sexe pintat al front. Quan era més jove l’amoïnava aquesta despreocupació que sentia per les relacions íntimes, que considerava, en gairebé totes les modalitats, més aviat secundàries. Després va entendre que ella no necessita compartir res, que és una corredora solitària, algú que fa quilòmetres sense llastos, sense equip de suport. Si té gana o set, ja s’avitualla pel camí, sempre hi ha homes disposats, que després deixa enrere com a parades d’autobús que es perden pel retrovisor. No és que sigui individualista, pensa de si mateixa, o potser sí, però això tampoc no l’amoïna. El cas és que prefereix anar a la seva i no dependre de ningú.

En Gante, que no es fa mai grans plantejaments, sap aprofitar aquest sentiment general, movent-se com una sirena sinuosa en un mar de prejudicis aliens que l’afavoreixen. Sense deixar ben bé clara la seva postura, quan l’Echezarreta fa una brometa fora de lloc sobre algun membre de l’equip de sexe femení, l’hi tolera perquè és qui mana, i fa un mig somriure sense dir ni piu, amb la boca una mica torta, en un gest que ella ha vist mil vegades i que coneix a la perfecció. És un posat displicent i no exempt d’una certa elegància que el confirma com algú que ja ho sap tot de la vida i que no s’espanta de res perquè entén què pot donar de si qualsevol circumstància, qualsevol amor, qualsevol amic. Aquesta actitud enigmàtica, que no vol dir res però que ho vol dir tot, sempre el fa quedar bé, amb un deix entre misteriós i foteta, entre savi i escèptic.

Mai no envia cap missatge que el pugui comprometre, l’Oriol. Tots els comentaris, del tipus que siguin, els diu a mitja veu, com qui llança un objecte sense importància sobre el llit en arribar a casa, amb un cert descuit fictici que n’amaga la intenció. «No deixis res per escrit que et pugui anar a la contra.» Aquest va ser el primer consell que en Gante va donar a la Clara. I que les paraules, com diu la tradició popular, se les enduia el vent —potser no per a tothom, no per als ofesos per elles, que les rememoraven sovint i les tenien en compte i les guardaven per a una venjança hipotètica o real, però sí per a la majoria, per als altres, que les escoltaven i les oblidaven— i que si no hi havia proves que haguessin estat pronunciades, era com si no haguessin existit. Però les escrites quedaven. No eren fàcils d’esborrar, no es podien fer desaparèixer quan venia de gust. «T’acusen, encara que no siguin ofensives, perquè sempre hi ha algú capaç d’interpretar-les amb malícia. —I va afegir—: No hi ha context que valgui, quan et volen atacar.»

La van assignar al seu departament quan va arribar a l’empresa. Llavors ella era molt jove, tot just acabada la carrera, i en Gante tenia, més o menys, l’edat que ara té ella, es deuen portar uns deu o dotze anys. A ell va semblar que li feia gràcia tenir algú novell al seu càrrec —no va pensar que li havien encolomat aquesta tasca perquè altres de més amunt se n’havien desempallegat—, i no es va limitar a ensenyar-li la feina, sinó que es va oferir a donar-li uns quants consells útils, potser per un grandiloqüent i tronat esperit de Pigmalió o qui sap si amb algun propòsit obscur i difícilment justificable cap a la nova empleada, que era prou atractiva. Si tenia motius ocults, no es van arribar a concretar mai; la Clara no sap si ho lamenta o se n’alegra. No hi va haver insinuacions ni ella va haver de decidir-se a rebutjar-les o a acceptar-les, no es va infringir cap norma ètica ni es va reproduir cap tòpic d’aventura de despatx. Era com si en Gante hagués pensat «em podria tirar l’aprenenta» i després se n’hagués oblidat o hagués perdut l’interès abans de passar a l’atac. Sempre li deia així, al principi, «aprenenta», en un to més aviat amistós, un xic condescendent, una manera com qualsevol altra de deixar clar que era ell qui tenia el poder. Llavors la Clara era molt jove i va tardar una mica a protestar, a fer evident que allò no li agradava; un dia, després d’un bon grapat d’indirectes subtils que no van trobar ressò, es va emprenyar i va exigir que l’anomenés pel seu nom. L’ombra d’una queixa formal va planar a la conversa i es van acabar els apel·latius i la familiaritat potser excessiva entre tutelada i mentor. A partir d’aquell moment, ell va passar a anomenar-la simplement Fortià.

La cara de tòtil del becari fa esfumar els records llunyans de fa una dècada. Aquella noieta inexperta que feia tentines i que amb prou feines sabia fer res ha escalat, amb penes i treballs, alguns graons de la piràmide. Molts menys dels que mereix pel seu talent, pensa, i en això en Gante també hi té part de culpa. A aquest home que va admirar en algun moment i que ara més aviat detesta, li reconeix algunes virtuts, però aquestes no són en absolut excusa perquè li costi tant repartir unes engrunes d’èxit entre la gent que treballa amb ell. És gasiu reconeixent la vàlua de l’equip, però pròdig a l’hora d’adjudicar-se’n els resultats.

Remena el cap per espantar els pensaments llòbrecs. No es vol amargar, que ha de preparar la presentació. El noi ha trucat dues vegades i ha enviat dos SMS; per una vegada, com si també ella fos una miserable becària, no tindrà en compte els resultats i se sentirà prou justificada. Ara només cal esperar que l’Oriol no contesti abans que comenci la reunió. Tot i que ho veu estranyíssim, li aniria de primera que s’hagués adormit, o que estigués atrapat en un embús monumental. Es pregunta si avui hi havia vaga d’alguna cosa o si potser algú ha organitzat amb bona intenció i poc sentit pràctic una cursa benèfica que talla carrers vitals. No li sona. Deu estar, senzillament, col·lapsat enmig d’un reguitzell de cotxes aturats. Però hauria trucat, si fos el cas. Potser se li ha acabat la bateria del mòbil. També hi ha la possibilitat que sigui una altra cosa, un contratemps de més magnitud, un atac d’apendicitis o una contractura a l’esquena, per exemple, d’ell o de la nena, si és que aquesta setmana li toca tenir-la. Se sent una mica culpable; contemplar aquesta opció amb complaença és una mica com desitjar que hagi passat. Reflexiona un moment. Al cap i a la fi, tampoc no seria tan greu, una operació sense importància i un ingrés hospitalari o uns quants dies de repòs a casa. Si fos això, les circumstàncies l’afavoririen a ella per una vegada. No és mala persona, però si pogués convocar alguna eventualitat que, sense conseqüències gaire greus, deixés l’Oriol fora de joc tot el dia, o, millor encara, tota la setmana, dubta que se’n sabés estar.

En Gante no se’n podria queixar, d’aquest desig d’arraconar-lo; de fet, és d’ell de qui ha après a actuar d’aquesta manera. «Cal aprofitar les oportunitats», es va cansar de repetir-li durant el primer any, i que la vida era una selva on, malauradament, devoraves o eres devorat. Aquestes pràctiques gens misericordioses van obrir no poques escletxes amb els companys, esquerdes difícils de remuntar a causa de torns no respectats, idees manllevades sense permís o mèrits escamotejats. «Ja m’agradaria ser sempre just, què et penses, quedar bé amb tothom», solia dir-li, però que no era possible la majoria de les vegades. «Al final, és igual el que pensin els altres de tu», afegia, si ella es mostrava reticent davant d’alguna acció poc honorable perquè no volia que els altres s’enfadessin, i que la primera lliçó que calia aprendre era no confraternitzar més del compte amb l’enemic, entenent com a tals tots els que aspiraven a prosperar a l’empresa al mateix ritme que ella. Amb el pas dels mesos, els consells van deixar de sovintejar. La Fortià semblava que havia rebut, de mica en mica, tots els ensenyaments possibles i ell es va afartar de fer de guru, semblava que ja no el divertia. És un paio que es cansa sovint de tot, menys de la feina. Per això és tan estrany que no hagi aparegut.

Es pregunta la Clara si ja ho sap, la seva nova xicota, que és un inconstant. L’ex segur que sí, hi ha parlat alguna vegada per telèfon. És més aviat queixosa, sempre rondina contra ell i les seves estratègies exculpatòries. Moltes tàctiques, en Gante, no sempre netes, amb la feina i amb la família. Tampoc no exactament brutes, però sí poc clares.

—Per l’Oriol! —diu en Sisu alçant la copa.

—Per l’Oriol! —coregen els altres.

Avui només són tres; ell, en Valentí i en Mohamed. En Palau té la dona malalta i li ha sabut greu sortir aquest vespre i deixar-la sola. A més, ha vingut quasi tots els anys. Per un dia que falli, no passarà res, ha pensat mentre enviava un whatsapp d’excusa a última hora. L’altre que no ha vingut és en Santi, però ell sol faltar gairebé sempre, encara que sovint faci canviar dues o tres vegades el lloc, el dia i l’hora abans d’avisar que, al final, no pot comparèixer.

—Deu anys ja, sembla mentida —diu en Mohamed.

Ell s’hi va incorporar més tard, al grup. Els altres es coneixen de l’escola o de l’institut, i el futbol és el que els uneix. Hi han jugat tota la vida, primer junts en lliguetes escolars, després en equips diferents, segons les aptituds de cadascun; en Palau va arribar a fitxar a tercera divisió, cobrant i tot. Quan estaven a la meitat de la trentena i la majoria feia temps que ho havia deixat, en Santi, fidel al seu tarannà d’embarcar tothom en plans poca-soltes, va convocar un sopar d’excompanys amb un propòsit clar: tornar a muntar un equip. Els convenia una mica d’esport, va dir per convèncer-los, que s’estaven convertint en uns carrosses. No tothom va respondre a la crida, però es van aplegar una bona colla. Alguns per nostàlgia i altres per trencar la rutina —casats i emmainadats, els esqueia una excusa per sortir de casa—, o qui sap si per ganes reals de tornar a entrenar-se, van crear un grupet prou nombrós per posar-s’hi; van jugar uns quants anys, en aquesta nova etapa, perseguint potser allargar la joventut. Ara que ja passen dels cinquanta, només es veuen en algun sopar per rememorar glòries passades o en dies com avui.

Al principi, en aquest equip ressuscitat només hi cabia gent coneguda, però, amb el temps, els criteris per incorporar nous jugadors que substituïssin els que ho anaven deixant —l’entusiasme, a alguns, els va durar ben poc— es van tornar difusos i qualsevol que en tingués ganes ja els anava bé, tampoc no hi havia un gran mercat de fitxatges. Així, l’equip va acabar convertint-­se en un poti-poti de cares noves i velles. Com a pal de paller hi quedaven l’Oriol, en Sisu i en Palau. I en Santi, és clar, que va entabanar-los a tots i que compareixia a una sessió de cada quatre. Es trobaven un cop al mes per fer un partit de costellada contra altres equips similars al seu, amb menys entrenament del que necessitaven. Com que ja no aguantaven gaire, feien partits d’una horeta, i miraven de sentir-se joves mentre treien el fetge per la boca darrere la pilota. Els feia feliços tornar a sortir al camp.