Pròleg
Hi ha dies que han fet història?
Fa quatre dècades, Lawrence Stone va advertir del paper essencial del relat en la construcció del coneixement històric.[1] Aparentment, no es tractava d’una novetat: havia estat una constant de la disciplina històrica des de les seves mateixes arrels, clàssiques o humanistes. Però per a molts dels joves que aleshores assistíem a les aules universitàries catalanes, on el discurs hegemònic menystenia la narració i la fixació d’esdeveniments en nom de suposades teories generalistes, la reflexió de l’historiador britànic va constituir tota una alenada d’aire fresc.
Els paradigmes predominants de l’època qüestionaven el paper de l’individu en nom d’un suposat cientifisme i qualificaven tot allò que esdevingués massa concret (massa événementiel, per dir-ho a la francesa) com a anecdòtic o prescindible. Paradoxalment, aquella nova forma d’animadversió al relat practicava alhora una mena de culte fetitxista per les sèries estadístiques, fins i tot per les més insegures, ideologitzades o anodines, i per qualsevol saber presentat en estructures quantitatives. Amb els anys, però, aquell model, ja aleshores obsolet a les universitats europees i nord-americanes, va esdevenir també àmpliament hegemònic en els manuals d’ensenyament secundari del nostre país —i va tenir un paper decisiu en l’avorriment de la història durant diverses generacions d’adolescents.
En realitat, la història va néixer a la Itàlia del segle XV en el si dels studia humanitatis com a disciplina vinculada a la narració del passat. La diferència (la seva superioritat, segons els mateixos autors humanistes) respecte al relat antic, la mitologia, radicava en el seu mètode, que reconstruïa els fets mitjançant les fonts materials (arqueologia) i els «autors aprovats», que fixaven una cronologia precisa que combatia els anacronismes. Aquest model es generalitzà als segles moderns arreu d’Europa. I, sens dubte, va viure una edat d’or al segle XIX, el moment en què la història esdevingué alhora disciplina universitària i assignatura nuclear de l’escola obligatòria creada per l’estat liberal. I ho feu de la mà de dos paradigmes aparentment contradictoris. D’una banda, el romanticisme; de l’altra, el positivisme.
El romanticisme plantejà per primera vegada el paper del poble, entès com a subjecte col·lectiu, en el relat històric, més enllà de la història cortesana practicada durant la Il·lustració. Així mateix, també donà un protagonisme directe als sectors tradicionalment marginats per l’alta cultura, com els bandolers o les bruixes. El positivisme, per la seva banda, subratllà el concepte de «fet» o «esdeveniment» i la fonamentació documental de qualsevol asseveració històrica.
Aquella història, però, sovint tenyida de patrioterisme, va entrar en una crisi inevitable en el període d’entreguerres del segle XX. Aleshores es van fonamentar les anomenades «ciències socials», suposadament més útils i més properes a les formalitats científiques, com la psicologia, l’economia política, la sociologia o l’antropologia. En tot cas, la guerra freda, com a període caracteritzat per la immobilitat (i, a casa nostra, la dictadura de Franco i les seves formes de continuïtat més enllà de la mort del dictador), va avalar els paradigmes estructurals i els discursos de «llarga durada», que reforçaven les continuïtats històriques profundes i la prevenció davant les nocions de canvi o d’esdeveniment.
Al segle XXI, tanmateix, la història retorna, i ho fa vinculada a les seves arrels com a disciplina. Pel camí han passat moltes coses: la caiguda del mur de Berlín, l’atac a les Torres Bessones, la crisi econòmica del 2008 i les seves enormes —i injustes— conseqüències socials, el desplegament frenètic d’allò que anomenem les noves tecnologies de la informació i la comunicació, i fins i tot la pandèmia de la CoVid-19. La història reprèn el relat des del seu binomi constitutiu: el canvi (la constatació que alguns fets es modifiquen, de vegades fins i tot de manera accelerada) i la continuïtat (la convicció que, en paral·lel, hi ha estructures socials que evidencien una notable resiliència).
En aquest món canviant però amb estructures profundes, la història esdevé una matèria particularment útil perquè conforma identitats en un món globalitzat i perquè ens permet «pensar històricament» els problemes d’avui —com ens ensenyà el mestre Pierre Vilar—.[2] Aquest és un parer cada cop més compartit, que es confirma amb l’èxit creixent d’un gran nombre de formes de divulgació històrica, des de l’auge de la novel·la històrica fins al turisme cultural, o des de la presència de la història als quioscos en format de revistes fins a l’èxit dels documentals televisius.
Certament, la història que necessitem avui no pot abandonar cap conquesta metodològica ni, òbviament, el recurs a la causalitat i a l’empatia històriques que permet construir un discurs raonat dels fets. Això no obstant, li cal també el relat, és a dir, l’exposició cronològica i ordenada d’allò que va esdevenir —i dels seus protagonistes.
El retorn a la narrativa ens acosta també, doncs, des del punt de vista expositiu, a les conquestes de la literatura i del cinema contemporanis. En aquestes, a diferència d’allò que s’esdevenia fa tot just un segle, qualsevol informació rellevant, fins i tot l’estudi introspectiu dels personatges, es construeix des de les evidències, és a dir, des de l’acció.
Això ens permet retornar a la pregunta inicial: hi ha dies que han fet història? Sens dubte, hi ha dies que han marcat un canvi de tendència, que han constituït un punt d’inflexió en el passat històric, molt especialment en els àmbits de la història política, social o cultural. La proclamació d’un cop d’estat, l’esclat d’una revolució, la celebració d’unes eleccions que han marcat un canvi d’hegemonies polítiques, una batalla —amb els seus vencedors i vençuts— o la publicació d’una obra mestra són fets que poden ser assenyalats com a esdeveniments històrics. En altres àmbits més imprecisos, com la història econòmica i social, també podem identificar dies que van ser considerats pels coetanis com a assenyalats, o que han estat fixats pels historiadors en la seva construcció del relat. I aquesta percepció no és exclusiva dels temps contemporanis. Quan els cronistes medievals van qualificar la mala collita del 1333 com «lo primer mal any», mostraven una clara consciència de la successió de fets que, en els anys següents, van abocar a la generalització de la Pesta Negra (1348) i d’una crisi persistent. Quan els dietaris del 1617 es van referir a aquella data com «l’any del Diluvi», probablement eren ja sabedors de la cacera de bruixes que s’estengué per terres catalanes a partir d’aquella tardor.
Hi ha encara una darrera accepció dels dies que «fan història». Em refereixo a aquells que han marcat una memòria col·lectiva en les diverses generacions vives de testimonis —i que han estat llegats als descendents des de la convicció del seu poder íntim i alhora social—. Hi ha dies que, per la seva força, han modificat la percepc