Pròleg

Hi ha dies que han fet història?

Fa quatre dècades, Lawrence Stone va advertir del paper essencial del relat en la construcció del coneixement històric.[1] Aparentment, no es tractava d’una novetat: havia estat una constant de la disciplina històrica des de les seves mateixes arrels, clàssiques o humanistes. Però per a molts dels joves que aleshores assistíem a les aules universitàries catalanes, on el discurs hegemònic menystenia la narració i la fixació d’esdeveniments en nom de suposades teories generalistes, la reflexió de l’historiador britànic va constituir tota una alenada d’aire fresc.

Els paradigmes predominants de l’època qüestio­naven el paper de l’individu en nom d’un suposat cientifisme i qualificaven tot allò que esdevingués massa concret (massa événementiel, per dir-ho a la francesa) com a anecdòtic o prescindible. Paradoxalment, aquella nova forma d’animadversió al relat practicava alhora una mena de culte fetitxista per les sèries estadístiques, fins i tot per les més insegures, ideologitzades o anodines, i per qualsevol saber presentat en estructures quantitatives. Amb els anys, però, aquell model, ja aleshores obsolet a les universitats europees i nord-americanes, va esdevenir també àmpliament hegemònic en els manuals d’ensenyament secundari del nostre país —i va tenir un paper decisiu en l’avorriment de la història durant diverses generacions d’adolescents.

En realitat, la història va néixer a la Itàlia del segle XV en el si dels studia humanitatis com a disciplina vinculada a la narració del passat. La diferència (la seva superioritat, segons els mateixos autors humanistes) respecte al relat antic, la mitologia, radicava en el seu mètode, que reconstruïa els fets mitjançant les fonts materials (arqueologia) i els «autors aprovats», que fixaven una cronologia precisa que combatia els anacronismes. Aquest model es generalitzà als segles moderns arreu d’Europa. I, sens dubte, va viure una edat d’or al se­gle XIX, el moment en què la història esdevingué alhora disciplina universitària i assignatura nuclear de l’escola obligatòria creada per l’estat liberal. I ho feu de la mà de dos paradigmes aparentment contradictoris. D’una banda, el romanticisme; de l’altra, el positivisme.

El romanticisme plantejà per primera vegada el paper del poble, entès com a subjecte col·lectiu, en el relat històric, més enllà de la història cortesana practicada durant la Il·lustració. Així mateix, també donà un protagonisme directe als sectors tradicionalment marginats per l’alta cultura, com els bandolers o les bruixes. El positivisme, per la seva banda, subratllà el concepte de «fet» o «esdeveniment» i la fonamentació documental de qualsevol asseveració històrica.

Aquella història, però, sovint tenyida de patrioterisme, va entrar en una crisi inevitable en el període d’entreguerres del segle XX. Aleshores es van fonamentar les anomenades «ciències socials», suposadament més útils i més properes a les formalitats científiques, com la psicologia, l’economia política, la sociologia o l’antropologia. En tot cas, la guerra freda, com a període caracteritzat per la immobilitat (i, a casa nostra, la dictadura de Franco i les seves formes de continuïtat més enllà de la mort del dictador), va avalar els paradigmes estructurals i els discursos de «llarga durada», que reforçaven les continuïtats històriques profundes i la prevenció davant les nocions de canvi o d’esdeveniment.

Al segle XXI, tanmateix, la història retorna, i ho fa vinculada a les seves arrels com a disciplina. Pel camí han passat moltes coses: la caiguda del mur de Berlín, l’atac a les Torres Bessones, la crisi econòmica del 2008 i les seves enormes —i injustes— conseqüències socials, el desplegament frenètic d’allò que anomenem les noves tecnologies de la informació i la comunicació, i fins i tot la pandèmia de la CoVid-19. La història reprèn el relat des del seu binomi constitutiu: el canvi (la constatació que alguns fets es modifiquen, de vegades fins i tot de manera accelerada) i la continuïtat (la convicció que, en paral·lel, hi ha estructures socials que evidencien una notable resiliència).

En aquest món canviant però amb estructures profundes, la història esdevé una matèria particularment útil perquè conforma identitats en un món globalitzat i perquè ens permet «pensar històricament» els problemes d’avui —com ens ensenyà el mestre Pierre Vilar—.[2] Aquest és un parer cada cop més compartit, que es confirma amb l’èxit creixent d’un gran nombre de formes de divulgació històrica, des de l’auge de la novel·la històrica fins al turisme cultural, o des de la presència de la història als quioscos en format de revistes fins a l’èxit dels documentals televisius.

Certament, la història que necessitem avui no pot abandonar cap conquesta metodològica ni, òbviament, el recurs a la causalitat i a l’empatia històriques que permet construir un discurs raonat dels fets. Això no obstant, li cal també el relat, és a dir, l’exposició cronològica i ordenada d’allò que va esdevenir —i dels seus protagonistes.

El retorn a la narrativa ens acosta també, doncs, des del punt de vista expositiu, a les conquestes de la literatura i del cinema contemporanis. En aquestes, a diferència d’allò que s’esdevenia fa tot just un segle, qualsevol informació rellevant, fins i tot l’estudi introspectiu dels personatges, es construeix des de les evidències, és a dir, des de l’acció.

Això ens permet retornar a la pregunta inicial: hi ha dies que han fet història? Sens dubte, hi ha dies que han marcat un canvi de tendència, que han constituït un punt d’inflexió en el passat històric, molt especialment en els àmbits de la història política, social o cultural. La proclamació d’un cop d’estat, l’esclat d’una revolució, la celebració d’unes eleccions que han marcat un canvi d’hegemonies polítiques, una batalla —amb els seus vencedors i vençuts— o la publicació d’una obra mestra són fets que poden ser assenyalats com a esdeveniments històrics. En altres àmbits més imprecisos, com la història econòmica i social, també podem identificar dies que van ser considerats pels coetanis com a assenyalats, o que han estat fixats pels historiadors en la seva construcció del relat. I aquesta percepció no és exclusiva dels temps contemporanis. Quan els cronistes me­dievals van qualificar la mala collita del 1333 com «lo primer mal any», mostraven una clara consciència de la successió de fets que, en els anys següents, van abocar a la generalització de la Pesta Negra (1348) i d’una crisi persistent. Quan els dietaris del 1617 es van referir a aquella data com «l’any del Diluvi», probablement eren ja sabedors de la cacera de bruixes que s’estengué per terres catalanes a partir d’aquella tardor.

Hi ha encara una darrera accepció dels dies que «fan història». Em refereixo a aquells que han marcat una memòria col·lectiva en les diverses generacions vives de testimonis —i que han estat llegats als descendents des de la convicció del seu poder íntim i alhora social—. Hi ha dies que, per la seva força, han modificat la percepció de les coses d’amplis col·lectius i han capgirat el seu comportament polític; en definitiva, han modificat la història. Penso en el 14 d’abril de 1931, amb la proclamació de la República Catalana, o en l’entrada de les tropes franquistes d’ocupació a Barcelona el 26 de gener de 1939, o en l’1 i el 3 d’octubre de 2017. El mateix caldria estendre en el passat, per exemple, a l’11 de setembre de 1714, o al 3 de desembre de 1842, quan les tropes del general Baldomero Espartero van bombardejar Barcelona des de Montjuïc.

La bullanga que s’inicià el 25 de juliol de 1835 a El Torín, a la Barceloneta, va ser l’expressió d’una societat que creixia a un ritme accelerat i contradictori, i, alhora, també, va modificar sensiblement el seu futur immediat. Aleshores, Barcelona ja devia superar els cent vint mil habitants i encabia amb penes i treballs desenes de manufactures i tallers. Tot plegat, dins els límits imposats des del 1714 per les muralles i sota l’observació directa de les bateries de canons de la Ciutadella militar i de la fortalesa de Montjuïc. La Barcelona burgesa compartia carrers i edificis amb una classe obrera creixent i disposada a fer-se escoltar. Durant els estius xafogosos, la ciutat esdevenia una olla de pressió difícil de controlar. I l’amuntegament de persones accelerava l’extensió d’epidèmies com la febre groga, que s’havia abraonat sobre la ciutat el 1833.

La coneguda cantarella culpa la mansuetud dels braus de la ira popular del 1835: «Van sortir cinc toros, / tots van ser dolents, / aquesta n’és la causa / de cremar convents». El Torín, la primera plaça de braus estable de Barcelona, que tot just s’havia estrenat feia un any, va esdevenir en realitat el punt d’intersecció de totes aques­tes contradiccions. I, encara, de la crueltat de la guerra civil, que enfrontava carlins i isabelins, i del creixent sentiment anticlerical que es congriava entre les classes populars, el qual seria un dels fonaments socials i polítics del republicanisme.

El poble de Barcelona ja havia protagonitzat en els anys anteriors algunes revoltes violentes, que arrenquen, si més no, de l’avalot de les quintes del 1773 o dels rebomboris del pa del 1789. Posats a dir, les bullangues es van reproduir cíclicament en els anys següents, i van tenir encara una darrera expressió de grans dimensions el juliol del 1909, amb la Setmana Tràgica. Probablement cap altra, però, no va assolir una dimensió tan generalitzada i va afectar la pràctica totalitat del Principat. I, tanmateix, allò que va donar un autèntic paper transformador a la bullanga del 1835 va ser el seu caràcter irreversible des de la perspectiva de l’urbanisme. Els convents arrasats per les flames no van ser mai reconstruïts, i en els anys següents van esdevenir mercats, places públiques, espais d’oci o edificis del Govern. La desamortització del 1836 va fer oficial aquesta tendència.

AGUSTÍ ALCOBERRO

Introducció

El 25 de juliol de 1835 esclata la bullanga de Barcelona, que ressorgirà de nou al cap de deu dies, el 5 d’agost. Abans ja s’havien produït revoltes, motins o avalots tant a Barcelona com en altres ciutats de la monarquia, i fins i tot a València, a la dècada precedent. Aquells alçaments populars s’havien conegut com a bullangues. Ara bé, foren els fets ocorreguts a Barcelona els que atorgaren un nou significat al concepte de «bullanga», convertit en una expressió degradant del fenomen revolucionari per la seva dimensió destructiva, incontrolable i popular. A partir d’aquell estiu del 1835 la bullanga irromprà en el llenguatge dels liberals, tant dels més revolucionaris com dels d’ordre, i Barcelona esdevindrà de facto la ciutat capdavantera del procés revolucionari espanyol en els següents vuit anys. Altres ciutats de la monarquia encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia, empoderant generals fins a catapultar-los a la cúspide de la institució monàrquica. La bullanga de Barcelona accelerà el ritme de la revolució liberal quan semblava que la seva fase més revolucionària ja havia passat, i feu de la ciutat un referent europeu de com es podia desafiar els governs de les monarquies reaccionàries des de més enllà de la capital.

Abans d’aquell 25 de juliol de 1835 s’havien produït altres jornades revolucionàries a la Barcelona dels anys vint, però després d’aquell juliol totes les jornades que vindran seran anomenades «bullangues». El liberalisme progressista radical i alguns sectors populars urbans gradualment s’apropiaran d’aquell concepte degradant i es popularitzarà per designar els fenòmens revolucionaris amb una participació autònoma de col·lectius populars amb connivència amb els grups revolucionaris més subversius. La bullanga de l’estiu del 1835 encendrà la ciutat, i es cremaran convents, esglésies, fàbriques, cases i edificis públics i privats que recaptaven tributs. En ocasions posteriors, la ciutat tornarà a cremar, sovint arran de bombardejos, però mai l’autocombustió de la ciutat serà tan destructora com aquells deu dies de canícula barcelonina. La situació revolucionària del 25 de juliol de 1835 esdevindrà la bullanga de Barcelona, en la qual es reprendrà el vessant més rupturista de la revolució liberal i en la qual la ciutat s’erigirà en l’avantguarda de les demandes polítiques i socials per transformar la monarquia constitucional.

La història de la primera meitat del segle XIX català ha estat oblidada. Cap relat nacional no l’ha sabut integrar, en uns casos per considerar-la massa revolucionària, en d’altres per creure-la fervent nacional espanyola. Així, el desconeixement dels ciutadans s’ha multiplicat exponencialment mentre l’anècdota s’ha acabat imposant en la memòria col·lectiva. Cada 25 de juliol, els mitjans de comunicació es fan més o menys ressò de la bullanga del 1835 i la retraten amb un ventall de tòpics que són fàcils d’enumerar: primer, la revolta esclata arran d’una mala cursa de braus; després, el malestar de la multitud es dirigeix contra els convents de la Rambla, que cremaran durant la nit; a continuació, la bullanga reneix al cap d’uns quants dies, però en aquesta ocasió la víctima és el general Pere Nolasc de Bassa i Girona —s’assalten els espais de recaptació d’impostos municipals i la primera fàbrica moguda per la força del vapor que s’havia establert a Barcelona—. Aquests fets determinen les característiques de la revolta anticlerical, antifiscal, antimilitar i antimaquinista, i, per tant, al poble barceloní se li atorguen aquests atributs en oposició a una classe dirigent liberal que participa de la construcció de l’estat nació espanyol arran de la seva lleialtat de classe i traint una identitat territorial compartida amb aquelles classes populars. En ocasions, la revolta també ha servit per subratllar l’afició taurina del poble barceloní i, altres vegades, per constatar la gènesi del mite de la Barcelona obrera i de les barricades.

Rere el concepte de «revolució liberal» (1808-1843) hi ha l’anàlisi de la realitat històrica des de la perspectiva política, en què la construcció cultural de les identitats esdevé fonamental. La reivindicació de la història política fa més evident la rellevància dels temps curts, tant per l’acceleració dels canvis que es produeixen com per la dimensió simbòlica que s’atorga a fets, persones i processos. La història dels anys trenta del segle XIX ha tendit a explicar-se a través dels desenvolupaments econòmics i socials que venen determinats per una temporalitat llarga. Això ha suscitat l’oblit d’una història política que, massa sovint, s’ha identificat amb la història de les elits, i se n’han omès tots els altres agents i actors. Aquesta obra reclama la necessitat de crear un nou relat, en el qual es remarca com diversos col·lectius i individus participaren en la dinàmica política dels anys de la revolució liberal. Aquesta és la història dels que s’apropiaren dels moments convulsos per proposar alternatives polítiques i socials que resolguessin conflictivitats velles i noves.

En la història popular sovint es confonen els fets que es produïren el 25 de juliol amb els del 5 d’agost, raó per la qual un dels objectius d’aquest llibre és construir un relat molt detallat de tot allò que succeí en aquelles dues setmanes. Aquells dies, la situació revolucionària fou d’una intensitat extrema i, gradualment, anà decaient fins a l’arribada, a final d’octubre, del nou capità general, Francisco Espoz y Mina, el qual acabà amb el procés juntista que havia conduït a la revolució mentre limitava la ingerència popular. No obstant això, aquella revolta del 1835 va plantar la llavor de futures revolucions, que germinaren reiteradament al llarg del 1836 i la primera meitat del 1837, i que van créixer ràpidament i accelerada durant els anys del Trienni Progressista (1840-1843). La narració dels fets de l’estiu i la tardor del 1835 està impregnada de l’anàlisi de les dinàmiques polítiques que havien aparegut amb la revolució liberal i tindran continuïtat fins a la seva fi. El volum es tanca amb un epíleg que ofereix una revisió sobre com es van construir els termes bullanga o patuleia per denigrar el procés revolucionari, i de quina manera es volgué responsabilitzar els estrangers i els gitanos dels fets més violents de la revolució. També aporta un reguitzell de reflexions al voltant dels canvis culturals i dels significats associats al projecte de nació liberal promogut des de Barcelona durant la revolució liberal.

Entre el darrer terç del segle XVIII i les primeres dècades del XIX, el món va viure una onada de revolucions. El nou impuls revolucionari a la dècada dels anys vint del segle XIX en els territoris de la monarquia espanyola (tant a l’Atlàntic americà com al Mediterrani europeu) s’estengué a Portugal, Itàlia i Grècia, i suposà una amenaça per a les monarquies d’Europa. L’objectiu d’aquelles revolucions era establir una constitució que governés una nació que agrupava els ciutadans dels diversos territoris de les monarquies. Les noves nacions liberals havien de garantir la igualtat civil dels ciutadans i alhora albiraven un horitzó d’igualtat de drets polítics que garantien una àmplia participació política. Aquest nou sistema polític s’havia de bastir sobre la llibertat individual i, per tant, havia de posar fi a les velles dependències econòmiques i socials del període precedent, conegut a partir de llavors com a Antic Règim.

Aquelles revolucions generaren un reguitzell d’efectes inesperats, com ara la descoberta de nous agents polítics (artesans, obrers, dones i esclaus) o el desenvolupament de formes de govern basades en la virtut cívica i noves solidaritats que apel·laven a la república o a la democràcia. Foren temps d’aprenentatge en la mobilització política dels ciutadans i en l’assumpció d’amplis poders polítics per part dels ajuntaments. Tot i que l’horitzó polític de la revolució va ser la nació, aquesta no estava definida ni culturalment ni territorialment, i, per tant, sorgí una diversitat de discursos polítics que reflectien la disparitat de projectes polítics nacionals espanyols.

La revolució liberal s’inicià a Catalunya amb l’esclat de la guerra del Francès (1808-1814), però va ser la proclamació de la Constitució del 1812 la que determinà la implementació de polítiques liberals basades en els principis d’igualtat entre els ciutadans. La revolució es donà per acabada el desembre del 1843, amb la repressió tant del liberalisme progressista i democràtic com del republicanisme, alhora que es posaven els fonaments d’una monarquia constitucional moderada amb la connivència d’una part rellevant de les elits barcelonines. Durant els anys de la guerra del Francès, Barcelona va viure ocupada

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X