Per a l’Oliver i en Louis,

Més valuosos que tot l’or filat

al país de les Fades

—Però per què he de portar tres brins de cabell de la reina de les Fades? —va preguntar el príncep a la vella bruixa—. Per què no una altra xifra? Per què no dos, o quatre?

La bruixa es va inclinar endavant sense deixar de filar.

«Cap altra xifra no és vàlida, fill meu. Tres és el nombre del temps; bé que parlem de passat, present i futur, oi? Tres és el nombre de la família; bé que parlem de mare, pare i fill, oi? Tres és el nombre de les fades; bé que les busquem entre el roure, la cendra i l’espina, oi?»

El jove príncep va assentir, ja que les paraules de la sàvia vella eren certes.

—És per això que necessito tres brins, per teixir la meva trena màgica.

La trena de la fada, Eliza Makepeace.

Agraïments

M’agradaria donar les gràcies per haver-me ajudat a portar El jardí oblidat al món a:

La meva Nana Connely, les històries de la qual van ser la meva primera inspiració; la Selwa Anthony per la saviesa i l’interès; la Kim Wilkins, la Julia Morton i la Diane Morton per llegir els meus primers esborranys; la Kate Eady per resseguir insidioses dades històriques; en Danny Kretschmer per proporcionar-me les fotos dins del termini; els companys de feina de la Julia per respondre preguntes de caire lingüístic. Pel que fa a la recerca —arqueològica, entomològica i mèdica—, vull donar les gràcies al doctor Walter Wood, la doctora Natalie Franklin, la Katharine Parkes i especialment a la doctora Sally Wilde; i, per l’ajuda amb els detalls específics, estic molt agraïda a la Nicole Ruckels, l’Elaine Wilkins i la Joyce Morton.

Tinc la sort que tot de gent extraordinària em publiqui arreu del món i estic molt agraïda a tothom que ha contribuït a convertir les meves històries en llibres. Per la seva sensibilitat i pel suport editorial que han donat El jardí oblidat, m’agradaria esmentar especialment la Catherine Milne, la Clara Finlay i la meravellosa Annette Barlow d’Allen & Unwin, a Australia; també la Maria Rejt i la Liz Cowen de Pan Macmillan, al Regne Unit. Estic també d’allò més agraïda a la Julia Stiles i la Lesley Levene per la seva atenció acuradíssima pel que fa als detalls.

També m’agradaria rendir un homenatge aquí als autors que escriuen per a la canalla. Descobrir ben d’hora que rere les marques negres que hi ha sobre les pàgines blanques s’hi amaguen mons de terror, alegria i emoció incomparables és un dels grans regals de la vida. Em sento enormement agraïda amb tots aquells autors que, amb les seves obres, van encendre la meva imaginació de nena i que em van inspirar un amor per la lectura i els llibres que ha estat un company fidel al llarg de la vida. El jardí oblidat és, en part, una oda a tots aquests autors.

Finalment, com sempre, tinc un deute immens de gratitud envers el meu marit, el Davin Patterson, i els meus dos fills, l’Oliver i en Louis, que són els veritables amos d’aquesta història.

PART
1

Capítol 1

Londres, Anglaterra, 1913

El lloc on jeia arraulida estava fosc, però la nena va fer tal com li havien manat. La dama li havia dit que esperés, que encara no havia passat el perill, que havien d’estar-se tan quietes com els ratolins d’un rebost. La nena va saber que era un joc, com si juguessin a fet i amagar.

Des del darrere dels barrils de fusta, la nena escoltava. Va fer-se una imatge mental de la situació com li havia ensenyat el pare. Uns homes, a prop i lluny, que va suposar que eren mariners, es cridaven els uns als altres amb veus fortes i tosques, plenes de mar i de la seva sal. A la distància, el ressò de les sirenes dels vaixells, dels xiulets de llauna, dels rems en xocar contra l’aigua; i, més enllà, el crit de les gavines grises amb les ales esteses per absorbir els raigs del sol.

La dama tornaria, l’hi havia dit, però la nena desitjava que fos aviat. Feia temps que l’esperava; tant, que el sol havia recorregut el cel i ara li escalfava els genolls per sota del vestit nou. Parava l’orella amb atenció esperant sentir el so dels enagos de la dama fregant els taulers del moll, el so dels seus talons repicant precipitadament, sempre precipitadament, com mai no ho havien fet els de la seva mare. La nena es preguntava de forma vaga i despreocupada, com solen fer les criatures que reben molt d’afecte, on devia ser la seva mare, quan tornaria. I també es preguntava sobre la dama. Sabia qui era, n’havia sentit a parlar a l’àvia. Li deien «L’Autora» i vivia en una caseta als límits de la propietat, més enllà del laberint. Se suposava que la nena no ho havia de saber. Li havien prohibit jugar al laberint d’esbarzers. La mare i l’àvia li havien dit que era perillós acostar-se al penya-segat. Però de vegades, quan ningú l’observava, li agradava fer coses prohibides.

Partícules de pols, centenars de partícules, dansaven al raig de llum solar que es filtrava entre dos barrils. La nena va somriure i llavors la dama, el penya-segat, el laberint i la mare van abandonar els seus pensaments. Va allargar un dit i va tractar de capturar una partícula. La forma com les partícules s’acostaven per després escapolir-se la va fer riure.

Els sorolls més enllà del seu amagatall ara eren diferents. La nena podia sentir l’aldarull de coses que es movien, la remor de veus esverades. Es va inclinar cap al tel de llum i va prémer la cara contra la freda fusta dels barrils. Amb un ull, va examinar els molls.

Cames, sabates i vores d’enagos; extrems de cintes de paper de colors que onejaven d’un cantó a l’altre; i a la coberta, agosarades gavines a la cacera d’engrunes.

Es va produir una sotragada i l’enorme vaixell va produir un gemec, greu i prolongat, des de l’interior del seu ventre. Les vibracions van travessar els taulons de coberta i van arribar a la punta dels dits de la nena. El temps es va congelar per un instant, i tot seguit, la nena contenia la respiració amb els palmells oberts a ambdós costats del cos mentre el vaixell salpava i s’allunyava del moll. Va sonar la sirena i es va sentir una onada d’aclamacions, crits de «Bon viatge». S’havien posat en camí. Rumb a Amèrica, a un lloc anomenat Nova York on havia nascut el pare. Ja feia dies que els sentia murmurar sobre el viatge; havia sentit que la mare li deia al pare que havien de partir al més aviat possible, que no es podien permetre d’esperar més temps.

La nena va tornar a riure; la nau lliscava sobre l’aigua com una balena gegant, com Moby Dick en el conte que sovint el pare li llegia. A la mare no li agradava que li llegís aquella mena d’històries. Deia que eren massa aterridores i que li ficaven idees al cap que després no hi havia manera d’esborrar. Quan la mare deia aquesta mena de coses el pare sempre li feia un petó al front, li deia que tenia raó i que seria més prudent. Però així i tot continuava explicant històries a la nena sobre la gran balena. I d’altres (les preferides de la nena) d’un llibre de contes sobre velles cegues i donzelles òrfenes i llargs viatges per alta mar. Això sí: el pare li feia prometre que la mare no se n’assabentaria, que seria el seu secret.

La nena havia après que hi havia secrets que no podien compartir amb la mare. La mare no estava bé, la seva salut era dèbil des d’abans que nasqués la seva filla. L’àvia sempre li repetia que es comportés i li recordava que si feia enfadar la mare podria passar-li alguna cosa terrible i la culpa seria seva. La nena estimava la mare i no volia entristir-la, no volia que li passés res, de manera que algunes coses les mantenia en secret. Com les històries fantàstiques, les estones que passava a prop del laberint, o les vegades que el pare l’havia portat a visitar l’Autora a la caseta que hi havia als límits de la propietat.

—Per fi! —va exclamar-li una veu a l’orella—. T’he trobat! —Algú va apartar el barril i la nena va fer una ganyota amb els ulls mirant al sol. Va parpellejar fins que l’amo de la veu es va moure i va bloquejar la llum. Era un noi gran, d’uns vuit o nou anys—. Tu no ets la Sally —va dir.

La nena va negar amb el cap.

—Qui ets?

El pacte era que no havia de dir a ningú el seu nom. Era un joc, el seu joc amb la dama.

—I bé?

—És un secret.

Ell va arrufar el nas i se li van ajuntar les pigues.

—Com és?

La nena va arronsar les espatlles. Se suposava que no havia d’esmentar la dama, com sempre li recordava el pare.

—Aleshores on és la Sally? —El nen s’impacientava. Va mirar a dreta i a esquerra—. L’he vist córrer en aquesta direcció. N’estic segur.

Es va sentir una forta rialla en una altra zona de la coberta seguida de corredisses. El rostre del noi es va il·luminar.

—Ràpid! —va dir i va començar a córrer—. Que s’escapa!

La nena va treure el cap per un lateral del barril i el va veure escapolir-se entre la multitud, perseguint un remolí d’enagos blancs.

Va sentir un formigueig als dits dels peus que la incitava a seguir-los.

Però la dama li havia dit que esperés.

El nen s’estava allunyant. Va esquivar un home ben plantat de bigots encerats. L’home va fer una ganyota tan exagerada que les faccions se li van ajuntar al centre de la cara com una família de crancs sobtats.

La nena va riure.

Potser tot formava part del mateix joc. La dama li recordava més a una nena que no pas a cap altre adult que coneixia. Potser ella també estava jugant.

Va sortir de darrere del barril i, a poc a poc, es va posar de peu. El peu esquerre se li havia adormit. Va esperar un moment a recuperar la sensibilitat i va mirar com el nen tombava a la cantonada i desapareixia.

Llavors, sense pensar-ho dues vegades, va sortir corrents darrere d’ell, amb passes fermes i el cor bategant-li amb força.

Capítol 2

Brisbane, Austràlia, 1930

Al final, van celebrar l’aniversari de la Nell a l’edifici dels Forester, a Latrobe Terrace. En Hugh havia suggerit el nou saló de ball de la ciutat, però la Nell, fent-se ressò de l’opinió de la mare, havia dit que no calia gastar tants diners, especialment ara que corrien temps tan difícils. En Hugh va accedir, però amb la condició que la Nell anés a Sydney a buscar la cinta de randa que volia per al seu vestit. La Lil havia ficat aquella idea en el cap del seu marit abans de morir. Se li havia acostat, li havia agafat la mà i li havia mostrat l’anunci del diari, l’adreça al carrer Pitt, i li havia explicat que era una randa finíssima i que significaria molt per a la Nellie, i que, encara que pogués semblar extravagant, podria reutilitzar-se per al vestit de núvia, quan arribés el moment. Després li havia somrigut i havia sentit que tornava a tenir setze anys i que ell estava boig per ella.

La Lil i la Nell havien estat un parell de setmanes treballant en el vestit d’aniversari. A les nits, quan la Nell tornava a casa de treballar a l’estanc, prenien el te, les germanes petites discutien letàrgicament a la terrassa i una multitud de mosquits negava l’aire de la nit amb un brunzit que feia embogir qualsevol. Llavors la Nell deixava el cistell de cosir a terra i acostava una cadira al llit de la seva mare malalta. En Hugh, de vegades les sentia riure sobre alguna cosa que havia passat a l’estanc: una discussió d’en Max Fitzsimmons amb tal o tal client, l’última malaltia de la senyora Blackwell, o les pallassades dels bessons de la Nancy Brown. En Hugh es quedava a la porta, omplia la pipa de tabac i escoltava la Nell, que abaixava la veu i enrogia de satisfacció tot explicant alguna cosa que en Danny hagués dit; alguna promesa que li havia fet sobre la casa que li compraria quan s’haguessin casat, el cotxe que li havia robat el cor i que el seu pare creia que era una bicoca, l’última batedora de la botiga dels magatzems McWhirter…

A en Hugh li agradava en Danny; no podia demanar més per a la Nell, la qual cosa no estava malament, tenint en compte que la parella era inseparable des que els joves s’havien conegut. El fet de veure’ls junts feia pensar a en Hugh en els seus primers anys amb la Lil. Havien sigut feliços com a gínjols quan encara els esperava un futur llarg i indemne. I havia sigut un bon matrimoni. Havien passat moments de prova al principi, abans de tenir les nenes, però d’una manera o d’una altra sempre els havien superat…

Amb la pipa plena i sense cap altra excusa que el retingués allà, en Hugh va deixar-les soles. Va sortir a acomodar-se a l’extrem més tranquil de la terrassa principal, en un racó fosc on poder seure i gaudir de la tranquil·litat, o del més semblant possible a la tranquil·litat en una casa plena de filles esvalotadores, si l’una excitable l’altra encara més. Sol amb el matamosques a l’ampit de la finestra, no fos cas que els mosquits s’acostessin massa. I després va seguir els seus pensaments, els quals li conduïen invariablement al secret que havia guardat tots aquests anys.

Perquè sentia que li estava arribant el moment. La pressió amb què havia après a conviure durant tant de temps havia començat a augmentar recentment. La Nell aviat faria vint-i-un anys, era una dona adulta i preparada per començar la seva pròpia vida, compromesa, ni més ni menys. Tenia dret a conèixer la veritat.

Sabia el que en pensaria la Lil, i és per això que no l’hi deia. L’últim que volia era preocupar la Lil, que la Lil passés els seus últims dies intentant convèncer-lo que desistís, com havia fet sovint en el passat.

De vegades, mentre pensava en les paraules que triaria per fer la seva confessió, en Hugh es descobria desitjant que fos alguna de les altres filles. Llavors es maleïa pel fet de reconèixer que tenia una favorita, encara que ningú més no ho sabés.

Però la Nellie sempre havia sigut especial, molt diferent de les altres. Entusiasta, més imaginativa. Més com la Lil, pensava sovint, encara que, òbviament, això no tenia sentit.

* * *

Van penjar cintes al llarg de les bigues; blanques, a joc amb el vestit, i vermelles, a joc amb els seus cabells. Potser l’antiga sala recoberta de fusta no tenia l’esplendor immaculada dels nous edificis de totxos de la ciutat, però lluïa prou bé. Al fons, a prop de l’escenari, les quatre germanes menors de la Nell havien preparat una taula per als regals d’aniversari i havia començat a formar-se’n una pila considerable. Algunes de les dones de la parròquia s’havien reunit per preparar el sopar, i l’Ethel Mortimer estava graponejant el piano amb danses romàntiques de l’època de la guerra.

Els joves, homes i dones, al principi formaven grups, inquiets, al llarg de les parets, però a mesura que la música i els nois més audaços es van animar, van començar a dividir-se en parelles i a ocupar la pista. Les germanetes miraven amb enveja, fins que van reclutar-les perquè anessin portant les safates dels sandvitxos de la cuina a la taula del sopar.

Quan va arribar el moment dels discursos, tot eren galtes resplendents i sabates gastades pel ball. La Marcie McDonald, l’esposa del pastor, va fer sonar la seva copa i tots es van tombar a mirar en Hugh, que desplegava un paperet que s’havia tret de la butxaca del pit. Va escurar-se el coll i es va passar una mà pels cabells repentinats. Parlar en públic mai no havia estat el seu fort. Era la classe d’home reservat que es guardava les seves opinions per a si mateix i deixava que fossin els homes més loquaços els qui fessin els discursos. No obstant això, una filla només assolia la majoria d’edat un cop a la vida i li corresponia a ell fer-ho públic. Sempre havia complert amb les obligacions, havia seguit les regles. Si més no, en la majoria dels casos.

Va somriure quan un dels seus companys de l’embarcador el va interrompre amb un crit; llavors, sostenint el paper al palmell de la mà, va respirar fondo i, un per un, va anar llegint els punts de la llista que havia gargotejat amb una cal·ligrafia negra i menuda: fins a quin punt havien estat sempre orgullosos de la Nell ell i la seva dona; l’alegria que van experimentar amb la seva arribada; que n’estaven molt, d’en Danny. La Lil s’havia alegrat especialment, va dir, en saber del compromís abans de morir.

En esmentar la mort recent de la seva esposa, els ulls d’en Hugh van començar a coure i va callar. Va fer una pausa breu i va recórrer els rostres dels seus amics i de les seves filles amb la mirada, fixant-la un instant en la Nell, que somreia mentre en Danny li murmurava alguna cosa a l’orella. Va arrufar el front, com si un núvol se li hagués aturat entre cella i cella, i els presents van preguntar-se si devia voler anunciar-los alguna cosa important, però el moment va passar. Va relaxar l’expressió i es va guardar el paper a la butxaca. Ja era hora que hi hagués un altre home a la família, va dir amb un somriure, això aportaria una mica d’equilibri.

Aleshores les dones de la cuina van entrar en acció i van distribuir tasses de te entre els assistents, però en Hugh va esperar una mica abans d’anar a taula i va deixar que la gent li passés al davant, que el felicitessin donant-li copets a l’espatlla amb comentaris de «ben fet, amic», que algú li passés la tassa amb el platet. El discurs havia sortit bé. Tanmateix, no aconseguia relaxar-se. Se li havia accelerat el cor i estava suant malgrat que no feia calor.

És clar que sabia per què. Les obligacions del vespre no havien conclòs. Quan va observar que la Nell sortia, sola, per una porta lateral que donava a un petit pati, va saber que el moment havia arribat. Es va aclarir la gola, va deixar la tassa de te a la taula dels regals i va abandonar el càlid murmuri de la cambra endinsant-se en l’aire fresc de la nit.

La Nell estava dreta al costat del tronc gris verdós d’un eucaliptus solitari. En un altre temps, va pensar en Hugh, tota la carena devia haver estat coberta d’aquells arbres, com també els vessants de banda i banda. Devia haver estat tot un espectacle, aquella multitud de troncs fantasmals a les nits de lluna plena.

En fi. Estava ajornant les coses. Fins i tot ara intentava defugir la seva responsabilitat, estava sent feble.

Un parell de ratpenats negres va travessar el cel nocturn en silenci. En Hugh va descendir pels esglaons rònecs de fusta i va creuar la gespa humida de rosada.

Devia haver-lo sentit arribar —potser havia pressentit la seva arribada—, perquè es va tombar i va somriure mentre ell se li acostava.

—Estava pensant en la mare —li va dir quan el va tenir al seu costat—. Em preguntava des de quina estrella ens deu estar mirant.

Les paraules van fer que els ulls d’en Hugh s’humitegessin. Va maleir que esmentés la Lil precisament en aquell moment. Ara tenia la sensació que la seva dona els observava, furiosa amb ell pel que estava a punt de fer. Podia sentir la seva veu, les velles discussions de sempre…

Però així ho havia decidit i així ho faria. Havia estat ell, al capdavall, el responsable de tot allò. Per bé que havia estat de forma involuntària, havia estat ell qui havia donat el pas que els havia dut fins allà, i li corresponia a ell posar-hi remei. Els secrets tenien una manera de donar-se a conèixer i, sens dubte, era millor que la Nell conegués la veritat de la boca d’ell que no pas d’algú altre.

Va agafar les mans de la seva filla i va besar-ne el dors de cada una. Les va estrènyer amb força, els dits fins d’ella contra les palmes rugoses d’ell.

La seva filla. La seva primogènita.

Ella li va somriure, radiant en el seu vestit delicat amb adorns de randa.

Ell va respondre amb una somriure.

Després la va convidar a seure al seu costat en un tronc caigut d’un eucaliptus, llis i blanc, i es va inclinar per xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella. Li va transmetre el secret que ell i la seva esposa havien guardat durant disset anys. Va esperar a veure un indici de reconeixement d’alguna mena, un mínim canvi d’expressió mentre assimilava les seves paraules. Va observar com els fonaments del món de la Nell s’esquerdaven i la persona que havia sigut la seva filla s’esvania en un instant.

Capítol 3

Brisbane, Austràlia, 2005

La Cassandra feia dies que no sortia de l’hospital, encara que el doctor tenia poques esperances que la seva àvia recuperés el coneixement. Era molt improbable, va dir, a la seva edat, i amb tanta quantitat de morfina en el seu organisme.

La infermera de nit havia tornat, per la qual cosa la Cassandra va imaginar que havia passat un altre dia, si bé no sabria dir quina hora devia ser. Era difícil saber l’hora allà dins: els llums de la sala d’espera estaven sempre encesos, a totes hores podia sentir-se (per bé que mai veure’s) una televisió, i els carrets recorrien els passadissos amunt i avall fos l’hora que fos. Era tota una ironia que un lloc que depenia tant de la rutina funcionés tan decididament fora dels horaris habituals.

Això no obstant, la Cassandra esperava. Observava la Nell, la consolava mentre la dona s’ofegava en un mar de records, tornava a emergir per agafar aire una vegada i una altra i es tornava a submergir en èpoques de la seva vida cada vegada més llunyanes. La Nell no podia sofrir pensar que l’àvia venceria les adversitats i trobaria el camí de tornada al present per trobar-se surant en els marges de la vida, sola.

La infermera va canviar-li la bossa de sèrum buida, va girar una rodeta de la màquina situada darrere del llit i després es va concentrar a arreglar els llençols.

—No ha begut res —va indicar la Cassandra. La seva pròpia veu se li feia estranya—. En tot el dia.

La infermera va aixecar els ulls, sorpresa que algú li parlés. Va mirar per damunt de les ulleres cap a la cadira on seia la Cassandra amb una manta d’un blau verdós de l’hospital cobrint-li la falda.

—M’ha espantat —va dir—. Porta aquí tot el dia, oi? Probablement és el millor que pot fer, ja no li queda gaire.

La Cassandra va ignorar el que implicava aquell comentari.

—No hauríem de donar-li res per beure? Deu tenir set.

La infermera va plegar els llençols i els va acomodar amb eficiència sota els braços prims de la Nell.

—Estarà bé. El degotador ja fa aquesta funció. —Va comprovar alguna cosa al gràfic de la Nell i va continuar parlant sense aixecar els ulls—. En cas que li vingui de gust, al final del passadís hi ha estris i coses per fer-se un te.

La infermera va marxar i la Cassandra va veure que els ulls de la Nell estaven oberts i la miraven fixament.

—Qui ets? —va dir una veu fràgil.

—Sóc jo, la Cassandra.

Confusió.

—Que et conec?

El metge ja l’havia avisat que podia passar però, tot i així, va sentir com una fiblada.

—Sí, Nell.

La Nell la va mirar amb els ulls grisos i aquosos. Va parpellejar confosa.

—No me’n recordo…

—Ssst… Tant és.

—Qui sóc?

—Et dius Nell Andrews —va dir la Cassandra agafant-li la mà—. Tens noranta-cinc anys. Vius en una casa antiga a Paddington.

Els llavis de la Nell van tremolar; s’estava concentrant, intentant donar sentit a les paraules.

La Cassandra va agafar un mocador de paper de la tauleta de nit i va acostar-se a la Nell per netejar-li delicadament el fil de saliva que li queia del mentó.

—Tens una parada al centre d’antiguitats de Latrobe Terrace —va continuar en veu baixa—. El comparteixes amb mi, venem coses velles.

—Ja et conec, jo, a tu —va dir la Nell feblement—. Ets la nena de la Lesley.

La Cassandra va parpellejar sorpresa. Parlaven de la mare en comptades ocasions; cap ni una durant la infantesa i l’adolescència de la Cassandra, ni tampoc en els deu anys que feia que havia tornat i vivia al pis sota de la casa de la Nell. Era un acord tàcit entre ambdues no tornar a un passat que, per diferents raons, preferien oblidar.

La Nell va començar a parlar. Els seus ulls espantats van examinar el rostre de la Cassandra.

—On és el nen? Espero que no sigui aquí. És aquí? No vull que toqui les meves coses, que les fa malbé.

La Cassandra es va desanimar.

—Les meves coses són molt valuoses. No deixis que s’hi acosti.

La Cassandra va aconseguir reunir un seguit de paraules que se li van amuntegar a la gola en intentar pronunciar-les.

—No… no deixaré que ho faci. No t’amoïnis, Nell; no és aquí.

* * *

Més tard, quan l’àvia va tornar a entrar en un estat d’inconsciència, la Cassandra va pensar en la cruel habilitat de la ment per barrejar retalls del passat. Per què, a mesura que s’acostava al final de la vida, al cap de l’àvia ressonaven les veus de persones que feia temps que havien desaparegut? Era sempre així? Els que tenen bitllet per al vaixell silenciós de la mort miren sempre al moll, cercant-hi els rostres d’aquells que havien salpat temps enrere?

Sembla que la Cassandra s’havia adormit, perquè de cop i volta es va adonar que el ritme de l’hospital havia tornat a canviar. S’havien endinsat encara més al túnel de la nit. Havien atenuat els llums del vestíbul i els sons del son suraven en l’ambient. Estava enfonsada a la butaca, amb el coll rígid i el turmell que li havia escapat de la manta prima glaçat. Sabia que era tard i estava cansada. Què l’havia despertat?

La Nell. Tenia una respiració agitada. Estava desperta. La Cassandra es va afanyar a acostar-se al llit i va tornar a enfilar-se a un dels laterals. A la penombra, els ulls de la Nell semblaven vidriosos, pàl·lids i amb taquetes, com aigua amb esquitxos de pintura. La seva veu era un fil prim gairebé esfilagarsat. Al principi la Cassandra no podia sentir-la i es pensava que simplement movia els llavis traçant paraules perdudes pronunciades temps enrere, però llavors es va adonar que l’àvia estava parlant.

—La dama —deia—. La dama em va dir que m’esperés…

La Cassandra va acariciar el front febril de la Nell, apartant-li els blens delicats de cabells que en una època passada havien brillat com plata filada. Ja hi tornàvem amb allò de la dama.

—No li farà res —va dir la Cassandra—. A la dama no li farà res que marxis.

La Nell va tibar els llavis i es va estremir.

—Però no m’he de moure. M’ha dit que m’esperés aquí, al vaixell. —La seva veu era un murmuri—. La dama… l’Autora… Ho he de mantenir en secret.

—Ssst —va dir la Cassandra—. No ho diré a ningú, Nell, no en diré res a la dama. Pots marxar.

—Em va dir que em vindria a buscar però em vaig moure. No vaig quedar-me on m’havien dit.

Ara l’àvia havia de fer un gran esforç per respirar, presa de pànic.

—Si us plau, Nell, no et preocupis. Per favor. No passa res. T’ho prometo.

El cap de la Nell va caure cap a un costat.

—No me’n puc anar… M’ha dit que… la dama…

La Cassandra va prémer el botó per demanar ajuda però no es va encendre cap llum sobre el llit. Va vacil·lar i va parar l’orella esperant sentir corredisses al passadís. Les parpelles de la Nell tremolaven agitades, estava empitjorant.

—Vaig a buscar una infermera…

—No! —La Nell va allargar una mà a l’atzar, intentant agafar la Cassandra—. No em deixis! —Estava plorant. Llàgrimes silencioses li humitejaven la pell pàl·lida i la feien brillar.

Els ulls de la Cassandra es van omplir de llàgrimes.

—Tranquil·la, àvia. Demanaré ajuda. Torno de seguida, t’ho prometo.

Capítol 4

Brisbane, Austràlia, 2005

Semblava que la casa sabés que la seva mestressa se n’havia anat, i si bé no lamentava exactament la seva pèrdua s’havia sumit en un silenci obstinat. La Nell mai no havia estat gaire amiga de la presència de gent o de les festes (i els ratolins de la cuina eren més sorollosos que la seva néta), de manera que la casa s’havia acostumat a una existència tranquil·la sense enrenou ni sorolls. Per això va ser un cop inesperat que la gent arribés de sobte i sense avís previ i comencés a passejar-se per la casa i el jardí, vessant te i deixant caure engrunes pertot arreu. Inclinada sobre la carena, mirant el vessant del darrere de l’enorme centre d’antiguitats, la casa va suportar amb estoïcisme aquella última indignitat.

No cal dir que les ties s’havien fet càrrec de tot. La Cassandra hauria estat igualment satisfeta sense haver fet res, honrant la memòria de la seva àvia en privat, però les seves ties no havien volgut ni sentir-ne a parlar. La Nell havia de comptar amb una vetlla, van dir. La família voldrien donar el seu condol, i també els amics de la Nell. A més, era el mínim que es podia fer.

La Cassandra no s’oposava a aquella convicció ingènua. En una altra ocasió potser hauria encetat una discussió, però ara no. A més, les ties eren una força imparable, totes elles amb una energia que no harmonitzava amb la seva avançada edat (fins i tot la més jove, la tia Hettie, havia passat la barrera dels vuitanta). Així, la Cassandra va ignorar el seu recel, va resistir la temptació d’assenyalar la manca acèrrima d’amics de la Nell, i es va posar a fer les tasques que li havien assignat: preparar tasses i platets, trobar forquilles de postres i enretirar els trastos de la Nell perquè els cosins tinguessin algun lloc on seure. Va deixar que les ties voletegessin al seu voltant amb tota la pompa i la importància que mereixia l’ocasió.

És clar que en realitat no eren ties de la Cassandra. Eren les germanes petites de la Nell, les ties de la mare de la Cassandra. Però la Lesley mai no els havia fet gaire cas i, d’altra banda, les dones de seguida van fer-se càrrec de la Cassandra ocupant el lloc de la Lesley.

La Cassandra d’alguna manera havia esperat que la mare assistís al funeral, que aparegués al crematori just a l’inici de la cerimònia, aparentant trenta anys menys dels que tenia en realitat i atraient mirades d’admiració com era habitual. Bonica, jove i despreocupada sense remei.

Però no havia aparegut. La Cassandra va suposar que devia haver enviat una targeta amb alguna imatge amb prou feines adequada a la situació, escrita a l’interior amb una cal·ligrafia que cridés l’atenció i amb una postdata de molts petons; d’aquelles que es despatxen ràpidament, quatre ratlles i avall.

La Cassandra va enfonsar les mans a la pica de la cuina i en va remenar el contingut una mica més.

—Bé, crec que ha anat fantàsticament bé —va dir la Phyllis, la germana gran després de la Nell i, amb molt, la més manaire—. A la Nell li hauria agradat.

La Cassandra va mirar de reüll cap a un costat.

—És a dir… —va continuar la Phyllis, fent una pausa breu per eixugar—, que li hauria agradat després d’haver insistit i deixar-nos clar des del primer moment que no volia cap acte de cap mena. —De sobte va adoptar un to maternal—. I tu? Com estàs, tu? Com ho portes?

—Estic bé.

—Et veig molt prima. Ja menges?

—Tres cops al dia.

—T’aniria bé engreixar una mica. Demà a la tarda vindràs a prendre el te, que convidaré la família i faré el meu pastís de mató.

La Cassandra no s’hi va oposar.

La Phyllis va mirar amoïnada aquella cuina vella i va veure la campana de l’extractor mig caiguda.

—No et fa por quedar-te aquí sola?

—No, no me’n fa…

—Tot i així, estàs molt sola —va dir la Phyllis arrufant el nas amb una empatia extravagant—. I és clar que ho estàs. És normal, la Nell i tu us fèieu bona companyia l’una a l’altra, oi? —No va esperar confirmació, sinó que va recolzar una mà tacada pel sol al braç de la Cassandra i va continuar amb la seva arenga—. Però aviat estaràs bé, i et diré per què: sempre és trist perdre algú a qui has estimat, però quan a una vella li arriba l’hora no és tan terrible. És com ha de ser. És molt pitjor si es tracta d’algú jove… —Es va aturar a meitat de frase, va tensar les espatlles i se li van enrogir les galtes.

—Sí —va reconèixer la Cassandra ràpidament—, naturalment que sí. —Va deixar de rentar les tasses i es va inclinar per mirar cap al jardí per la finestra de la cuina. L’escuma li lliscava entre els dits, passant-li per l’aliança d’or que encara portava—. Hauria de sortir a arrencar les males herbes. El camí acabarà cobert de creixen si no vigilo.

La Phyllis es va aferrar agraïda al nou tema de conversa.

—Enviaré en Trevor perquè t’ajudi. —Els seus dits engarrotats van estrènyer el braç de la Cassandra—. Què et sembla dissabte?

Aleshores va aparèixer la tia Dot, arrossegant els peus des del saló amb una altra safata de tasses brutes. Va deixar-les a la taula fent-les repicar i es va picar el front amb el dors d’una de les seves mans rodanxones.

—Per fi! —va dir parpellejant en direcció a la Cassandra i la Phyllis a través d’unes ulleres amb un vidre increïblement gruixut—. Aquestes són les últimes. —Va acostar-se a la cuina caminant com un ànec i va examinar l’interior d’un recipient on quedava pastís—. Se m’ha obert la gana.

—Dona! —va exclamar la Phyllis, feliç de tenir l’oportunitat de desfogar la seva incomoditat amb una reprimenda—, si acabes de menjar!

—Això va ser fa una hora.

—I la vesícula? Em pensava que vigilaves més amb el pes.

—I ja ho faig —va assegurar la Dot, redreçant-se i marcant la seva considerable cintura amb les dues mans—. He perdut gairebé tres quilos des de Nadal. —Va tornar a ajustar la tapa i va mirar la Phyllis, que no semblava gaire convençuda—. De debò!

La Cassandra va reprimir un somriure mentre continuava fregant les tasses. La Phyllis i la Dot eren tan rodones l’una com l’altra; totes les seves ties ho eren. Ho havien heretat de la seva mare que, al seu torn, ho havia heretat de la seva. La Nell era l’única que havia escapat a la maledicció familiar, i posseïa la complexió prima del seu pare irlandès. Sempre havia estat un espectacle veure-les juntes: la Nell prima i alta com un sant Pau i les seves germanes rabassudes.

La Phyllis i la Dot continuaven renyinant i la Cassandra sabia, per experiència, que si no se li acudia res per distreure-les la discussió continuaria pujant de to fins que una de les dues (o totes dues) tirés un drap de cuina a terra i sortís de la casa emprenyada com una mona. Ja ho havia vist abans, però mai no s’havia acabat d’acostumar al fet que certes frases, certes mirades un xic massa llargues, poguessin reactivar una discussió iniciada molts anys enrere. Com a filla única, la Cassandra trobava que els camins desgastats de la interacció fraternal eren fascinants i horripilants a parts iguals. Era una sort que les altres ties haguessin estat reconduïdes per les seves famílies respectives i no poguessin aportar el seu gra de sorra a la baralla.

La Cassandra va estossegar.

—Escolteu, hi ha una cosa que em ronda pel cap i m’agradaria preguntar-vos. —Va alçar una mica el volum de veu; gairebé va aconseguir que li fessin cas—. Sobre la Nell. Una cosa que va dir a l’hospital.

La Phyllis i la Dot van tombar el cap amb un to vermellós a les galtes molt similar. Sembla que el nom de la seva germana les va calmar; els va recordar què hi feien, allà, eixugant les tasses de te.

—Sobre la Nell? —va repetir la Phyllis. La Cassandra va assentir.

—A l’hospital, quan s’acostava al final, va parlar d’una dona. «La dama», en deia; «l’Autora». Parlava com si fossin en una mena d’embarcació.

La Phyllis va tensar la boca.

—Desvariejava, no devia saber el que es deia. Segurament parlava d’un personatge d’algun programa de televisió que havia estat veient. No hi havia una sèrie que solia seguir, que transcorria en un vaixell?

—Phyll… —va sospirar la Dot remenant el cap.

—Estic segura de recordar-la parlant d’això…

—Au, Phyll —va dir la Dot—. La Nellie ja no hi és. Ja no cal que t’hi escarrassis.

La Phyllis va encreuar els braços sobre el pit i va esbufegar indecisa.

—L’hi hauríem de dir —va suggerir la Dot amb delicadesa—. No li farà cap mal. Ja no.

—Dir-me què? —La Cassandra va mirar les dues dones de forma intermitent. Havia fet aquella pregunta per evitar una altra picabaralla familiar; no s’esperava ni de bon tros descobrir un possible secret. Les ties estaven tan concentrades en les seves coses que semblaven haver-se oblidat de la seva presència—. Dir-me què? —va insistir.

La Dot va mirar la Phyllis alçant les celles.

—Serà millor que l’hi diguem nosaltres que no pas que se n’assabenti qui sap com.

La Phyllis va assentir quasi imperceptiblement, va sostenir la mirada de la Dot i va somriure amb aire trist. La informació compartida tornava a convertir-les en aliades.

—Molt bé, Cass. Serà millor que seguis —va dir finalment—. Posa la tetera, estimada Dotty. Oi que ens faràs un te?

La Cassandra va seguir la Phyllis fins a la sala i va seure al sofà de la Nell. La Phyllis va acomodar el seu cul voluminós a l’altre costat i va joguinejar amb un floc de cabells.

—És difícil saber per on començar. Feia molt de temps que no hi pensava.

La Cassandra estava perplexa.

—Pensar en què?

—El que ara sentiràs és el gran secret de la nostra família. Totes les famílies en tenen algun, d’això pots estar-ne segura, però mira, alguns són més grans que d’altres. —Va fer una ganyota en direcció a la cuina—. Per què triga tant la Dot? És lenta com una mala cosa, això és el que és.

—De què es tracta, Phyll?

Va sospirar.

—Em vaig prometre que mai ho diria a ningú més. Ja ha causat prou divisions a la família. Tant de bo el pare s’hagués guardat el secret. És clar que el pobre beneit es pensava que feia ben fet.

—Però què és el que va fer?

Si la Phyllis va sentir-la no va fer gest de cap reconeixement. Era la seva història i l’hi explicaria a la seva manera i prenent-se el temps que calgués.

—Érem una família feliç. Vivíem amb poc però érem feliços. La mare, el pare i nosaltres, les seves filles. La Nellie era la més gran, com ja saps. A causa de la Primera Guerra Mundial es portava deu anys de diferència amb la següent de nosaltres. —Va somriure—. No t’ho creuràs però, aleshores, la Nellie era l’ànima de la família. Totes l’adoràvem, les més joves la vèiem com una segona mare, especialment després que la mare es posés malalta. La Nell va cuidar d’ella amb molta dedicació.

La Cassandra podia imaginar-la perfectament cuidant de la mare, però que la geniüda de la seva àvia fos l’ànima de la família…

—I què va passar?

—Durant molt de temps cap de nosaltres no ho va saber; per desig exprés de la Nell. Tot d’una tot havia canviat a la nostra família i ningú no sabia per què. La nostra germana gran va transformar-se en una altra persona, semblava que hagués deixat d’estimar-nos. No d’un dia per l’altre, no va ser tan dràstic. Però va anar apartant-se, a poc a poc va anar distanciant-se de totes nosaltres. Tot plegat era molt misteriós i molt dolorós alhora, i el pare es negava a parlar del tema per més que el burxéssim. Va ser el meu marit, que al cel sigui, qui finalment va portar-nos pel camí correcte. No va ser intencionadament, és clar, no és que s’hagués proposat descobrir el secret de la Nell. Però li agradava la història, i quan va néixer el nostre Trevor va agafar la dèria de voler fer un arbre genealògic de la família. Va néixer el mateix any que la teva mare, el 1947. —Va fer una pausa i va fer una mirada sorneguera a la Cassandra, com si esperés descobrir si d’alguna manera intuïa el que li anava a dir, però va resultar que no—. Un dia va entrar a la cuina, ho recordo com si fos avui, i va dir que al registre no hi deia res, del naixement de la Nellie. «I és clar que no», li vaig dir, «la Nellie va néixer a Maryborough, abans que la família fes les maletes i es mudés a Brisbane». En Doug va assentir i va dir que això era el que es pensava, però quan va demanar-ne a Maryborough els detalls del naixement li van dir que no hi havia res. —La Phyllis va mirar la Cassandra amb cara de circumstàncies—. És a dir: la Nell no existia; si més no, no de forma oficial.

La Cassandra va aixecar els ulls quan la Dot va arribar de la cuina i li va donar una tassa de te.

—No ho entenc.

—I és clar que no, reina —va dir la Dot seient a la butaca del costat de la Phyllis—. I durant molt de temps nosaltres tampoc. —Va remenar el cap i va sospirar.— No fins que vam parlar amb la June. Durant el casament d’en Trevor. Oi que va anar així, Phyll?

La Phyllis va assentir.

—Sí, el 1975. Jo estava emprenyadíssima amb la Nell. Quan feia poc que havíem perdut el pare, el meu fill gran es va casar, i la seva tia Nellie ni tan sols es va molestar a treure el cap. Saps què va fer, en comptes d’anar al casament? Se’n va anar de vacances. I això és el que em va portar a parlar de la Nell amb la June d’aquella manera. No em fa cap vergonya reconèixer que m’hi vaig desfogar a gust.

La Cassandra estava confusa, sempre havia tingut dificultats a recordar l’extensa xarxa de familiars i amics de les ties.

—Qui és la June?

—Una de les nostres cosines —va explicar la Dot—, per part de la mare. Segur que deveu haver coincidit en alguna ocasió. Devia ser un any més gran que la Nell, i de petites eren cul i merda.

—Sí que devien d’estar molt unides —va dir la Phyllis sentimental—. La June va ser l’única a qui l’hi va explicar.

—Però què és el que va passar? —va preguntar la Cassandra.

La Dot es va tirar endavant.

—El pare va explicar a la Nell…

—El pare va explicar a la Nell una cosa que no li hauria d’haver explicat mai —es va afanyar a dir la Phyllis—. Pobrissó, es pensava que feia ben fet però ho va lamentar la resta de la seva vida. Les coses mai no van tornar a ser iguals entre ells dos.

—I la Nell sempre havia sigut la nineta dels seus ulls.

—Ens estimava a totes —va replicar la Phyllis.

—Au, Phyll —va exclamar la Dot aixecant els ulls al sostre—. Ni tan sols ara ets capaç d’admetre-ho! La Nell era la seva favorita i punt. Tota una ironia, ara que ho penso.

La Phyllis no va respondre, amb la qual cosa la Dot va continuar, encantada d’agafar el relleu.

—Va ser durant la nit que va fer vint-i-un anys —va dir—. Després de la festa…

—No va ser després de la festa —la va contradir la Phyllis—, sinó durant la festa. —Es va tombar cap a la Cassandra—. Suposo que va pensar que era el moment perfecte per dir-l’hi, aprofitant que començava una nova vida. La Nell s’havia compromès i aviat s’havia de casar, saps? No amb el teu avi, sinó amb un altre noi.

—De veritat? —La Cassandra es va sorprendre—. Mai no me’n va dir res.

—L’amor de la seva vida, per si ho vols saber. Un noi d’aquí, no com l’Al.

La Phyllis va pronunciar el nom de l’Al amb un deix de desgrat. Que les ties miraven de mal ull l’espòs nord-americà de la Nell no era cap secret. No era res personal, sinó que més aviat compartien el menyspreu de la ciutadania per l’afluència de soldats que arribaven a la Brisbane de la Segona Guerra Mundial amb més diners i amb uniformes més elegants, per després abandonar el país i endur-se les dones de la ciutat.

—I què va passar? Per què no es va casar amb ell?

—La Nell va rebutjar el compromís uns mesos després de la festa —va prosseguir la Phyllis—. Quin disgust! Tots n’estàvem molt, d’en Danny, i va trencar-li el cor. Pobrissó. Al cap d’un temps es va casar amb una altra dona, just abans de la segona guerra. No és que el matrimoni li aportés gaire felicitat. Mai no va tornar de lluitar contra els japonesos.

—Però com és que la Nell no s’hi va casar? Que potser el vostre pare li va dir que no ho fes? —va preguntar la Cassandra—. És això el que va dir-li aquella nit? Que no es casés amb en Danny?

—No ben bé —va remugar la Dot—. Per al pare, en Danny irradiava llum com el sol. Cap dels nostres esposos mai no va estar a la seva alçada.

—Llavors, per què va trencar el compromís?

—No en va donar cap explicació; ni tan sols a ell. Quasi que ens vam tornar boges intentant deduir què havia pogut passar —va contestar la Phyllis—. L’únic que sabíem era que la Nell ja no es parlava amb el pare i que tampoc no es parlava amb en Danny.

—Fins que la Phyll va parlar amb la June —va afegir la Dot.

—Quasi quaranta-cinc anys després.

—I què va dir la June? —va preguntar la Cassandra—. Què va passar a la festa?

La Phyllis va fer un glop de te i va alçar les celles mirant la Cassandra.

—El pare va dir a la Nell que no era filla d’ell i de la mare.

—Era adoptada?

Les ties van intercanviar una mirada.

—No exactament —va dir la Phyllis.

—Més aviat la van trobar —va dir la Dot.

—Recollir.

—Protegir.

La Cassandra va arrufar les celles.

—Trobar-la, on?

—Al moll de Maryborough —va dir la Dot—. On solien atracar les grans embarcacions que arribaven d’Europa. Ara ja no, és clar, que hi ha ports molt més grans i la majoria de la gent viatja en avió…

—La va trobar el pare —va interrompre la Phyllis—. Quan era una patufeta. Va ser just abans que esclatés la Primera Guerra Mundial. La gent abandonava Europa en massa, i aquí a Austràlia estàvem més que feliços d’acollir-los. Aleshores el pare era el cap del port. La seva feina era vetllar perquè els viatgers fossin realment tots els que li havien dit que serien i arribessin a bon port. N’hi havia que ni tan sols parlaven anglès.

»Pel que jo vaig entendre, sembla que una tarda va haver-hi una mica d’enrenou. Un vaixell procedent d’Anglaterra va arribar al port després d’un viatge d’allò més agitat. Febres tifoides, insolacions, de tot, i quan el vaixell va arribar sobrava equipatge i faltaven persones. Va ser tot un trasbals. No cal dir que el pare se’n va sortir —tenia traça per posar les coses al seu lloc—, però va haver de quedar-se més temps que l’habitual al moll per assegurar-se que tot estava correcte i explicar al vigilant del torn de nit com és que els sobrava equipatge a l’oficina. Va ser mentre l’esperava que es va fixar que al moll encara quedava algú. Era una nena que amb prou feines tenia quatre anys, asseguda sobre la seva maleta.

—I no hi havia ningú més en quilòmetres al voltant —va afegir la Dot remenant el cap—. Estava tota sola.

—El pare va intentar esbrinar qui era, és clar, però la nena no l’hi va voler dir. Va dir que no ho sabia, que no ho recordava. I no hi havia cap etiqueta que la identifiqués a l’equipatge, res al seu interior que l’ajudés a saber-ho; i si hi havia res, no ho va saber trobar. Ja era tard, estava enfosquint i el temps havia empitjorat. El pare sabia que la nena devia estar morta de gana, de manera que, finalment, va pensar que el millor que podia fer era emportar-se-la a sa casa. Quina alternativa hi havia? No podia abandonar-la al moll tota la nit, sola sota la pluja, no?

La Cassandra va remenar el cap, intentant conciliar la nena cansada i solitària de la història de la Phyllis amb la Nell a qui havia conegut.

—Segons el que em va dir la June, l’endemà quan va tornar a la feina s’esperava trobar-se amb una família desesperada, la policia, una investigació…

—Però res de res —va dir la Dot—. I va passar un dia, i després un altre, i un altre… i ningú la va reclamar.

—Era com si la nena no hagués deixat cap mena de rastre. Com no, van intentar esbrinar qui era, però amb la gentada que arribava cada dia hi havia un munt de paperassa. Era molt fàcil que alguna cosa els passés inadvertida.

—O algú.

La Phyllis va sospirar.

—Així que se la van quedar.

—Quina altra cosa podien fer?

—I van deixar que cregués que era la seva filla.

—Una més.

—Fins que va fer vint-i-un anys —va dir la Phyllis—. I el pare va decidir que havia de saber la veritat. Que l’havien trobat sense res que la identifiqués i acompanyada d’una maleta petita.

La Cassandra seia en silenci, intentant assimilar la informació. Va envoltar la tassa de te calent amb els dits.

—Devia sentir-se molt sola.

—Ja ho crec, que sí —va dir la Dot—. Tot aquell trajecte sola. Setmanes i setmanes en una gran embarcació, per acabar en un moll desert.

—I tot el temps posterior.

—Què vols dir? —va preguntar la Dot arrugant el front.

La Cassandra va prémer els llavis. A què es referia? Li havia vingut al cap com una onada. La certesa de la soledat de la seva àvia. Va ser com si albirés un aspecte important de la Nell que fins ara desconeixia. O, millor dit, com si de cop i volta comprengués un aspecte de la Nell que coneixia molt bé. El seu aïllament, la seva independència, el fet que fos tan esquerpa.

—Devia sentir-se molt sola quan va saber que no era qui es pensava.

—Sí —va reconèixer la Phyllis, sorpresa—. He d’admetre que al principi no se’m va acudir. Quan la June m’ho va explicar no vaig saber veure que allò pogués marcar un punt d’inflexió. No vaig saber entendre, ni de lluny, per què la Nell permetia que allò li afectés tant. La mare i el pare l’estimaven i nosaltres, les petites, adoràvem la nostra germana gran; no podia haver demanat una família millor. —Es va reclinar contra el braç del sofà, va recolzar el cap a la mà i es va fregar la templa esquerra amb aire cansat—. Amb el temps, però, vaig començar a ser conscient de la situació. Bé, sol passar, no? M’he adonat que hi ha coses que donem per fetes que són importants. Coses com la família, el parentiu, el passat… Són aquestes les coses que ens fan ser qui som, i el pare se les va arrabassar a la Nell. No era la seva intenció, però ho va fer.

—De tota manera, segur que la Nell es va treure un pes del damunt que finalment ho sabéssiu —va dir la Cassandra—. Suposo que, d’alguna manera, li va facilitar les coses.

La Phyllis i la Dot van intercanviar mirades.

—No li vau dir que ho havíeu esbrinat?

La Phyllis va arrufar les celles.

—Vaig estar a punt de dir-l’hi diverses vegades, però quan va arribar el moment no vaig saber trobar les paraules, no podia fer-li això, a la Nell. Havia estat tant de temps callant la veritat; havia refet tota la seva vida entorn d’aquell secret, s’havia escarrassat molt per no dir-ne res a ningú. Em semblava… no sé, em semblava cruel enderrocar aquells murs. Era com arrabassar-li tot una segona vegada. —Va remenar el cap—. D’altra banda, potser va ser una ximpleria. La Nell tenia molt mal caràcter quan volia, potser no vaig ser prou valenta.

—No crec que tingui res a veure amb ser valenta o no —va dir la Dot amb decisió—. Totes vam pensar que era millor deixar les coses com estaven. La Nell havia volgut que fos així.

—Suposo que tens raó —va dir la Phyllis—. Bé, tant és. El cas és que d’oportunitats no ens en van faltar, com quan en Doug va portar la maleta.

—Just abans de morir —va explicar la Dot—, el pare va fer que el marit de la Phyllis portés a la Nell la seva maleteta. Per descomptat, no va dir una paraula del que significava. Però bé, el pare era així, tan negat per guardar secrets com la Nell. L’havia ocultat tots aquells anys. Estava tal qual l’havia trobat, amb tot a dins.

—És curiós —va dir la Phyllis—, perquè així que vaig veure la maleta aquell dia vaig pensar en la història de la June. Sabia que havia de ser la que el pare havia trobat amb la Nell al moll feia una pila d’anys, i, vés per on, en tot el temps que va estar al traster mai no li vaig fer ni cas. No la vaig vincular a la Nell i als seus orígens. Si alguna vegada m’hi vaig fixar devia preguntar-me per quins set sous devien voler un equipatge tan peculiar el pare i la mare. Era de cuir blanc amb sivelles d’argent. Petitona, com per a la canalla…

I encara que la Phyllis va continuar descrivint la maleta, no hagués calgut que es molestés a fer-ho perquè la Cassandra sabia exactament com era.

És més, en coneixia el contingut.

Capítol 5

Brisbane, Austràlia, 1976

La Cassandra va saber on anaven tan aviat com la mare va abaixar la finestreta i va dir a l’empleat de la gasolinera: «Ompli-me’l». L’home va respondre alguna cosa que va fer riure a la mare com una nena. L’home va picar l’ullet a la Cassandra abans de posar els ulls en les cames llargues i bronzejades que la mare lluïa en uns pantalonets texans. La Cassandra estava acostumada que els homes miressin la mare i menystenia el gest. Així que va girar-se a mirar per la seva finestra i a pensar en la Nell, la seva àvia. Perquè era allà, on anaven. Les úniques ocasions en què la mare posava més de cinc dòlars de combustible al cotxe era per fer el viatge d’una hora per l’autopista Sud-est que portava a Brisbane.

La Cassandra sempre s’havia sentit fascinada per la Nell. Només l’havia vist cinc vegades a la seva vida (fins on podia recordar), però la Nell no era el tipus de persona que s’oblida fàcilment. Per començar, era la persona més vella que havia vist mai. I no somreia com les altres persones, la qual cosa li donava un aire encara més imponent i aterridor. La Lesley no parlava gaire de la Nell. Però una vegada la Cassandra va escoltar des del llit que la mare discutia amb la parella anterior a en Len, i va sentir que la mare es referia a la Nell com una bruixa; i encara que aleshores ja havia deixat de creure en la màgia, aquella imatge li va quedar gravada.

La Nell era com una bruixa: duia els cabells llargs i platejats cargolats en un monyo al clatell, vivia en una casa estreta de fusta al turó de Paddington que tenia la pintura groc llimona de les parets escarbotada i un jardí descuidat i els gats del veïnat la seguien allà on anava; per no parlar de la seva mirada penetrant, com si estigués a punt de formular un encanteri.

Van avançar per Logan Road a tota velocitat i amb les finestres obertes. La Lesley cantava la melodia de la ràdio; la nova cançó d’ABBA, una de les preferides dels oients. Després de creuar el riu Brisbane van circumval·lar el centre de la ciutat i van travessar Paddington, amb les teulades que semblaven bolets metàl·lics de canaleta encastades als vessants. Després van passar Latrobe Terrace i van descendir per un pendent empinat. A mig camí d’un carreró estret hi havia la casa de la Nell.

La Lesley va aturar el cotxe bruscament i va parar el motor. La Cassandra va quedar-se immòbil un instant. El sol entrava pel parabrises i es projectava sobre les seves cames. Tenia la pell del dors dels genolls enganxada al seient de vinil. Va baixar del cotxe d’un salt quan ho va fer la mare i es va quedar dreta al seu costat, mirant inconscientment cap amunt, cap a la casa alta de fusta.

Un camí estret de ciment esquerdat ascendia per un lateral. A dalt hi havia la porta principal, però feia anys que algú n’havia blocat les escales que hi conduïen per ocultar l’entrada a la casa. Segons la Lesley, ningú no la feia servir i, a més, a la Nell ja li estava bé que no s’hi pogués accedir, així s’estalviava visites inesperades de persones que no fossin benvingudes. Els canalons de la teulada eren vells i estaven torts, i tenien tot de forats amb vores rovellades per on l’aigua rajava a dolls els dies de tempesta. «Sembla que avui no plourà», va pensar la Cassandra en sentir que la càlida brisa feia dringar les campanetes de l’entrada.

—Redéu, Brisbane és ben bé horrorós! —va dir la Lesley mirant per damunt de la muntura de les enormes ulleres de sol de color bronze i remenant el cap—. Sort que me’n vaig anar.

Es va sentir un soroll al capdamunt del camí. Un gat de pèl brillant de color caramel va fitar les nouvingudes amb una mirada de rebuig evident. Després va sentir-se el grinyol de les frontisses d’una porta seguit del so d’unes petjades. Una figura alta de cabells canosos va aparèixer on hi havia el gat. La Cassandra va agafar aire. Era la Nell. Era com trobar-se cara a cara amb un producte de la seva imaginació.

La Nell i la mare es van quedar immòbils, observant-se mútuament. Ningú no va parlar. La Cassandra va tenir l’estranya sensació d’estar presenciant un ritual misteriós propi dels adults que no acabava d’entendre. Sentia curiositat per saber per què continuaven quietes, qui faria el següent moviment, i llavors la Nell va trencar el silenci.

—Em pensava que havíem quedat que quan vinguessis trucaries abans per avisar.

—Com m’alegro de veure’t, mare.

—M’agafes en plena organització de caixes per a una subhasta. Hi ha trastos pertot arreu, no hi ha lloc ni per seure.

—Ja ens en sortirem —la Lesley va alçar un dit assenyalant la Cassandra—. La teva néta té set, fa una calor espantosa aquí fora.

La Cassandra es va moure, incòmoda, i va mirar a terra. La mare es comportava d’una manera estranya; mostrava un nerviosisme al qual no estava acostumada i que no sabria definir. Va sentir com la seva àvia exhalava l’aire lentament.

—Com vulguis —va dir la Nell—. Serà millor que passeu.

* * *

La Nell no havia exagerat gens pel que feia al desordre. Tenia el terra cobert de boles de paper de diari arrugat amuntegades. A la taula, una illa enmig d’un mar de paper imprès, hi havia una quantitat innumerable d’articles de porcellana, vidre i cristall. «Ximpleries», va pensar la Cassandra, satisfeta de recordar aquell terme.

—Posaré aigua a escalfar —va dir la Lesley, i va adreçar-se majestuosament a l’altre extrem de la cuina.

La Nell i la Cassandra s’havien quedat soles i l’àvia va dirigir la mirada cap a la nena amb aquella forma tan peculiar que tenia de fer-ho.

—Has crescut —va comentar finalment—. Però encara estàs massa prima.

Era veritat, els companys de l’escola sempre l’hi deien.

—Jo era prima com tu —va dir la Nell—. Saps com solia dir-me, el meu pare?

La Cassandra va arronsar les espatlles.

—Cames afortunades. Afortunades de no trencar-se en dos. —La Nell va treure unes tasses de te que tenia penjades en uns ganxos que sobresortien d’un aparador antic—. Te o cafè?

La Cassandra va negar amb el cap. Estava escandalitzada perquè, tot i que al maig havia fet deu anys, encara era una nena i no estava acostumada que els adults li oferissin begudes d’adults.

—No tinc sucs de fruites ni refrescos amb gas —li va advertir la Nell—, ni cap cosa d’aquestes.

La Cassandra va recuperar la parla.

—M’agrada la llet.

La Nell va parpellejar.

—És a la nevera. Sempre en tinc molta, per als gats. L’ampolla estarà relliscosa, així que no la deixis caure a terra.

Així que el te va estar llest la Lesley va dir a la Cassandra que sortís a jugar. Feia un dia massa clar i assolellat perquè una nena estigués tancada. L’àvia Nell li va donar permís perquè baixés a jugar amb la condició que no toqués res i, sobretot, que no se li acudís entrar a l’apartament de baix.

* * *

Era una d’aquelles èpoques de l’any en què a Austràlia feia una calor insofrible i els dies semblen encadenar-se sense interrupció. Els ventiladors poca cosa feien llevat de remoure l’aire calent, les cigales amenaçaven amb el seu cant eixordador, respirar era tot un esforç, i l’única cosa que es podia fer era estirar-se i esperar que passessin els mesos de gener i febrer, arribessin les tempestes de març i, finalment, les primeres ràfegues d’abril.

Però la Cassandra això no ho sabia. Era una nena i tenia aquella resistència que sol tenir la canalla per als climes difícils. Va deixar que la porta mosquitera es tanqués fent un cop al seu darrere i va seguir el camí que duia al jardí posterior. Les flors de les plumèries s’havien després i es coïen al sol, negres, seques i arrugades. Va esclafar-les amb les sabates al seu pas tenyint el terra. Va sentir un cert plaer en observar com les taques contrastaven sobre el ciment grogós.

Va seure al banquet de ferro que hi havia a la clariana de la part més alta i va mirar cap a l’estrany jardí de la seva àvia misteriosa, cap a la casa apedaçada al fons. Es va preguntar de què devien parlar la mare i l’àvia, per què havien vingut de visita, però, per més que rumiava no aconseguia trobar una resposta.

Després d’una estona, la distracció del jardí va demostrar ser molt poderosa. Les preguntes es van esvair i va posar-se a collir unes beines de balsamina a punt d’obrir-se. Mentrestant, un gat negre observava a la distància fingint desinterès. Quan va haver-ne reunit una bona quantitat, la Cassandra va enfilar-se a la branca més baixa d’un mango que hi havia en un racó del jardí, agafant les beines delicadament amb les mans, i va començar a obrir-les, una a una. Va gaudir de la sensació de les llavors fredes i enganxoses lliscant-li entre els dits, de la sorpresa que es va endur el gat quan una de les corfes li va caure entre les potes, de l’entusiasme amb què la va confondre la beina buida amb un saltamartí.

Quan ja no va quedar cap beina plena la Cassandra es va netejar les mans als pantalons i va deixar vagar la mirada. A l’altre costat de la tanca metàl·lica hi havia un edifici enorme rectangular. Sabia que era el teatre de Paddington, encara que ara estava tancat. En algun lloc de per allà a la vora la seva àvia tenia una botiga d’antiguitats. La Cassandra hi havia estat una vegada, durant una altra de les incursions imprevistes que la Lesley feia a Brisbane. La Cassandra s’havia quedat amb la Nell mentre la mare havia sortit a trobar-se amb qui sap qui.

La Nell li havia deixat que polís un joc de te de plata. A la Cassandra li havia encantat l’experiència, l’olor del producte, observar com el drap s’ennegria i la tetera brillava més i més. La Nell fins i tot va explicar-li el significat d’alguns dels símbols habituals: el lleó representava la lliura esterlina, el cap de lleopard era Londres i la lletra, l’any de fabricació. Era com un codi secret. Aquella setmana, la Cassandra havia recorregut casa seva a la recerca d’objectes de plata que pogués polir i desxifrar per a la Lesley, però no havia trobat res. Havia oblidat totalment fins a quin punt havia gaudit fent aquella tasca i ara ho tornava a recordar.

El dia va anar avançant, les fulles del mango van anar llanguint a causa de la calor, les garses van començar a entonar el seu cant ennuegat i la Cassandra va tornar pel camí del jardí per on havia vingut. La mare i la Nell seguien a la cuina, podia distingir-ne les siluetes a través de la tela de les cortines, de manera que va tombar a la cantonada i va continuar pel lateral de la casa. Hi havia una gran porta corredissa de fusta i quan va tirar de la maneta la porta es va obrir a l’àrea fresca i ombrívola de sota de la casa.

El contrast de la foscor amb la lluminositat del dia era tal que semblava que hagués creuat la frontera a un altre món. La Cassandra va sentir un estremiment d’excitació en entrar i caminar pel perímetre de l’habitació. Era un espai gran, però la Nell s’havia esforçat a omplir-lo. Caixes de diverses formes i grandàries s’apilaven des del terra fins al sostre a tres de les parets, i sobre la quarta descansaven marcs de finestres i portes curiosos, alguns amb els vidres trencats. L’únic espai descobert era una porta al mig de la paret més protegida que donava al que la Nell anomenava «l’apartament». La Cassandra va treure el cap i va veure que tenia la mida d’un dormitori. Uns prestatges improvisats carregats de llibres vells cobrien dues de les parets, i en un racó hi havia un llit plegable amb un cobrellit vermell, blanc i blau de retalls per damunt. L’única llum que entrava a l’habitació s’hi escolava per una finestreta que algú havia tapat clavant-hi llistons de fusta. La Cassandra va suposar que devia ser un mètode dissuasiu per als lladres, encara que no podia imaginar-se que algú volgués endur-se res d’una habitació com aquella.

Va sentir la necessitat d’estirar-se en aquell llit, de sentir la frescor del cobrellit contra la seva pell càlida, però la Nell havia sigut molt explícita: podia jugar al pis de baix però no tenia permís per entrar a l’apartament. I com la Cassandra normalment era una nena obedient, en comptes d’entrar a l’apartament i deixar-se caure sobre el llit va girar cua i va tornar al lloc on, feia molt de temps, alguna criatura havia dibuixat les caselles d’una xarranca sobre el terra de ciment. Va buscar una pedra adequada pels marges de l’habitació i va descartar-ne unes quantes fins que va trobar-ne una de plana i sense arestes que la fessin sortir-se de la trajectòria desitjada.

La Cassandra la va llançar (un aterratge perfecte enmig del primer quadrat) i va començar a saltar. Ja havia arribat al número set quan va sentir la veu de l’àvia, penetrant com un vidre trencat, que cridava al pis de dalt.

—Però quina mena de mare ets?

—No sóc pitjor del que tu vas ser.

La Cassandra va romandre immòbil, suspesa sobre una cama enmig de la casella mentre parava l’orella. De sobte la conversa es va aturar, o si més no, no va sentir res més. Probablement havien recordat que els veïns podien sentir-les i havien tornat a abaixar la veu. Sempre que discutien en Len recordava a la Lesley que no calia que una colla de desconeguts estiguessin al cas del que passava entre ells dos; sembla que no els importava que la Cassandra sentís cada una de les paraules que deien, però.

Va començ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X