Prefaci

Montgomery, Alabama. 1 de desembre de 1955. Són les sis de la tarda i Rosa Parks, una noia negra, jove i fràgil, torna a casa seva després de la feina. Està asseguda a la primera fila de seients assignats als negres a l’autobús. Tal com mana la llei de l’estat, un distintiu de cartró que diu «Colored People» («gent de color») assenyala la separació de les zones reservades per a blancs de la dels negres als vehicles públics. Com que la Rosa Parks està asseguda a la primera fila dels negres, té el distintiu de cartró situat just davant seu. L’autobús és ple de gom a gom. De sobte, arriba a la parada del teatre Empire i hi pugen tres homes blancs. En veure que no tenen lloc per seure, el xofer, James Blake, s’aixeca, tira enrere el distintiu de cartró una fila i exigeix als quatre passatgers que fins llavors estaven asseguts a la zona dels negres que cedeixin els seus seients als blancs que acaben de pujar. Tres homes negres s’aixequen i, amb el cap cot, marxen. Però Rosa Parks refusa fer-ho i diu al xofer: «Jo estava asseguda a la zona dels negres i és vostè qui ha canviat el senyal. No crec que hagi de cedir el meu seient». Blake, irritat, li recorda escridassant-la que la llei li dóna a ell, el xofer, l’autoritat de moure enrere el distintiu de cartró si no hi ha prou espai per als blancs i que ella té l’obligació d’obeir: «Els Estats Units són una democràcia, i en democràcia, les lleis s’han de complir». Rosa Parks ignora les ordres d’un Blake enfurismat, que, abraonant-se sobre la fràgil dona, intenta fer-la fora de l’autobús. Però la noia segueix ferma en la seva postura rebel i es nega a cedir el seu seient. Finalment, Blake truca a la policia. Uns minuts més tard els agents de l’FBI pugen a l’autobús, emmanillen la senyoreta Parks i la fan fora de manera violenta. Els altres passatgers negres, atemorits, callen i miren amb impotència la brutal humiliació.

La cosa no acaba aquí perquè tots els que han presenciat aquest episodi ho expliquen a amics i coneguts i la notícia s’escampa com la pólvora per tot l’estat d’Alabama. Com que encara no ha arribat l’era del Facebook i el Twitter, la comunitat negra organitza una campanya de boicots i resistència pacífica a través de les parròquies i les esglésies. Liderant el procés hi ha un pastor jove, carismàtic, de discurs fàcil i seductor: es diu Martin Luther King Jr. El boicot inicial es transforma en un poderós moviment social de resistència pacífica que s’escampa per tot el país. El moviment pels drets civils organitza manifestacions cada cop més massives i els episodis de desobediència civil com el que va protagonitzar Rosa Parks es reprodueixen entre la població de totes les races. El procés culmina nou anys més tard, el 1964, quan el Congrés nord-americà aprova la llei de drets civils, una llei que prohibeix qualsevol tipus de discriminació racial als Estats Units.

Des de la perspectiva del 2014, és difícil d’entendre què passava el 1955 als Estats Units, però la realitat és que la Constitució dels Estats Units autoritzava la segregació de blancs i negres. Però el que és més curiós no és que la discriminació racial fos legal i constitucional. El més xocant és que la major part de ciutadans d’Alabama trobava que era la cosa més normal del món! Afortunadament les coses han canviat i avui veiem la segregació que llavors era normal com un fenomen arcaic, indecent i inhumà. El que un dia semblava normal, de sobte va deixar de ser-ho. I tot, perquè una noia negra, jove i fràgil va decidir quedar-se asseguda i defensar, pacíficament, el que ella creia que era just.

Hi ha altres fenòmens que ara considerem arcaics i indecents però que eren considerats normals fins no fa pas gaire. Per exemple, les dones no tenien dret a vot, l’impost sobre la renda era inconstitucional o les parelles no es podien divorciar fins ben entrat el segle XX. Avui, tot això ens sembla mentida però hi va haver un temps en què era normal que les dones no votessin, era normal que els divorcis fossin il·legals i era normal que l’impost sobre la renda fos inconstitucional.

Us explico tot això perquè penso que, quan els analistes del futur mirin enrere i estudiïn la nostra història, els costarà d’entendre un altre fenomen que avui tothom considera normal, però que, amb el temps, serà vist com a anacrònic: la manera com decidim posar les fronteres que divideixen els països del planeta Terra.

Imagineu que un extraterrestre, encuriosit amb els costums del planeta Terra, es presentés a casa vostra i us preguntés com prenem les decisions els éssers humans. Vosaltres li explicaríeu que, si bé és cert que a alguns indrets hi ha dictadors que decideixen el que els surt dels nassos, a la majoria dels països els ciutadans escullen els seus governants a través dels vots. També li diríeu que els mateixos ciutadans escullen els representants que dissenyen les lleis i les normes a través dels vots. I que elegeixen a través dels vots els dirigents que gestionen els diners que paguem entre tots i decideixen les polítiques econòmiques i públiques que s’implementen a cada país. I si, en observar un mapa polític del món, el visitant intergalàctic us preguntés: «I les fronteres que separen els països d’aquest mapa, també les escolliu votant, oi?». Vosaltres, avergonyits, hauríeu de contestar: «No, això encara ho decidim a bufetades!».

Davant d’aquesta incongruència, de ben segur que l’extraterrestre es tornaria de color verd (suposant que aquest no fos el seu color original) i exclamaria: «Si totes les decisions importants de la vida pública les preneu per mitjà dels vots, com és que la de les fronteres encara la decidiu amb les guerres i la violència?».

La veritat és que aquesta situació és un autèntic esperpent, però la trista realitat és que, avui, en ple segle XXI, quan un país aconsegueix la independència a través d’una guerra, no tarda gaire temps a ser reconegut per la resta de països i a ser acceptat a tots els clubs internacionals, ja siguin les Nacions Unides o la Unió Europea. Però si un país intenta aconseguir la mateixa independència a través dels vots, rep tot tipus d’amenaces d’exclusió, boicot i expulsió de les institucions internacionals. Fins i tot hi ha ministres que els amenacen amb l’expulsió de la galàxia i a «vagar por el espacio por los siglos de los siglos!».

I aquesta és la situació que sembla que Catalunya viu a dia d’avui. Milions de ciutadans demanen decidir si volen ser un estat diferent d’Espanya i la resposta que reben és l’escarni, la prohibició i l’amenaça d’exclusió de totes les institucions internacionals.

Una de les respostes més repetides per part de les autoritats espanyoles és que la Constitució prohibeix votar. I jo m’imagino la cara que posaria el nostre amic extraterrestre quan li intentéssiu explicar que el llibre sagrat de la democràcia prohibeix votar! És més, els savis espanyols no es cansen de recordar-nos, amb insistència sorneguera, que «només hi ha una Constitució al món que permeti referèndums d’independència: la d’Etiòpia!». Deixant de banda el fet que aquesta afirmació xoca amb la realitat (al cap i a la fi, tots sabem que Canadà i el Regne Unit també han autoritzat referèndums al Quebec i Escòcia, respectivament), el que sí que és cert és que dibuixar noves fronteres a través dels vots és un fenomen excepcional. Però, en lloc de vanagloriar-se i enorgullir-se de formar part d’un club tan antiquat, els líders espanyols haurien de sentir vergonya d’estar contribuint a perpetuar aquesta relíquia medieval.

La demanda dels catalans sembla estranya en un món que no està acostumat a dibuixar fronteres amb la força dels vots. Però hi haurà un dia en què votar per decidir fronteres serà normal. I quan ho sigui, la gent mirarà enrere i pensarà que la situació del 2014 era anacrònica i indecent. Tan anacrònica i indecent com la frontera que dividia els autobusos d’Alabama i que el xofer James Blake va canviar arbitràriament, i el dia que Rosa Parks, una noia negra, jove i fràgil, va decidir no acceptar.¹

Introducció

Pares complaents

Recordeu els dies feliços en què els vostres fills us feien cas? Que maco que era tot, oi? Aquells de vosaltres que tingueu la meva edat ja sabeu de què parlo (i els altres ho sabreu tard o d’hora): arriba un dia a la vida de tots els fills i totes les filles en què decideixen deixar d’obeir els seus pares. Decideixen treballar en alguna feina que no agrada als progenitors. Es compren aquella moto «perillosa» que vosaltres sempre els havíeu negat. O anuncien que se’n van a viure amb un noi que, des del punt de vista dels pares, «no els convé».

Normalment, la reacció dels pares és la que sempre els ha funcionat: «No ho pots fer, i punt!». L’actitud dels pares és fins a cert punt comprensible. Al cap i a la fi, fins en aquell moment, la negativa sempre ha anat a missa i sempre ha posat fi a la discussió. Però arriba el dia en què el fill es rebota i diu que ho farà igualment. Al principi, el pare, que és qui es pensa que té l’autoritat màxima de la llar, posa cara de sorpresa davant la rebel·lia però insisteix en la prohibició: «Mentre visquis a casa meva, faràs el que jo et digui!», exclama el molt il·lús.

«Però, pare, em sembla que no ho entens —respon el fill—. No t’estic demanant permís, t’estic dient que marxo de casa! I no té sentit que em diguis que les normes de casa teva impedeixen que marxi quan, precisament, t’estic dient que marxo de casa teva i que, per tant, a partir d’ara em regiré per les normes d’una altra casa!»

Quan el pare veu que la prohibició no funciona, utilitza l’estratègia de l’amenaça: «Si te’n vas, no comptis que jo et doni diners per a res. I sense el meu ajut, no arribaràs a final de mes, hauràs de viure en un pis minúscul i inhabitable i seràs infeliç i miserable. De fet, trucaré als meus amics i m’encarregaré que ningú no et doni feina al nostre poble!». El pare intenta que la por faci canviar l’opinió del fill i que sigui el mateix noi el que decideixi no marxar. Pensa que, d’aquesta manera, s’estalviarà obligar-lo a quedar-se a la força.

Però el noi ja té presa la decisió i va cap a la seva habitació, fa la maleta i comença a marxar. I aleshores al pare, quan veu que la marxa del fill és inevitable, li entra el pànic i canvia la seva actitud de manera radical: «Bé… parlem-ne! Si necessites diners digue-m’ho: no vull que passis gana o que visquis en condicions de precarietat. Ah, i sempre seràs benvingut a dinar els diumenges. Ja saps que fem la paella que tant t’agrada!», exclama en un intent de minimitzar les pèrdues per al fill i per als mateixos pares.

Aquest canvi d’actitud per part del pare reflecteix un fenomen molt estudiat a la teoria dels jocs: la inconsistència temporal. Fixeu-vos que l’estratègia del pare és totalment inconsistent: primer, li nega el dret a marxar i l’amenaça amb tota mena de catàstrofes, perquè, en aquest primer estadi del joc, l’objectiu del pare és que el noi tingui tanta por que ell mateix decideixi no marxar.

Però un cop veu que la decisió del fill és irrevocable, el millor que pot fer el pare és canviar l’estratègia i intentar ajudar el fill. Al cap i a la fi, si no l’ajuda, el fill trencarà relacions amb la família i els que en sortiran més perjudicats seran els pares, que no veuran els fills ni tan sols per fer la paella dels diumenges.

La millor estratègia del pare, doncs, és «inconsistent en el temps»: el que és òptim abans que la decisió del nen sigui irrevocable, deixa de ser òptim un cop és irrevocable.

Tot això ho explico perquè el procés català, de fet, s’assembla bastant a la decisió d’emancipació del fill: les estratègies del govern espanyol (i també de les autoritats europees) també són «inconsistents en el temps»: en un primer moment, els espanyols han dit que votar per marxar està prohibit: «Es inconstitucional», repeteixen. Aquest és el mateix argument que fa servir el pare de família quan diu que «mentre visquis a casa meva, faràs el que jo et digui». Ja hem vist que el fill no es deixa impressionar per aquest tipus de raonament («si precisament el que t’estic dient és que marxo a una altra casa i, per tant, les normes de casa teva no m’importen»). És a dir, de la mateixa manera que la Constitució dels Estats Units no té cap mena de vigència a Alemanya, la Constitució espanyola no tindrà cap mena de vigència en una Catalunya independent. Aconseguir la independència vol dir, precisament, que la Constitució espanyola deixarà de tenir vigència i, per tant, el que digui la Constitució espanyola sobre la legalitat de Catalunya és una mica igual. És més, l’argument que «el llibre gran de la democràcia prohibeix votar» fa riure. I tard o d’hora s’adonaran que fa riure.

Al mateix temps que diuen que la independència és impossible, els espanyols intenten generar por entre els catalans amb l’objectiu que siguin els mateixos catalans els que es facin enrere i decideixin no votar. En aquest sentit, amenacen amb tot tipus de catàstrofes i plagues imaginàries: que si la nostra economia serà una ruïna, que si ens quedarem fora d’Europa «durante tres generaciones», que si els nostres avis no cobraran les pensions, que si els boicots comercials ens empobriran fins a nivells africans, que si els nostres bancs faran fallida o que si el nostre deute serà tan gran que no el podrem pagar mai. Fixeu-vos que si l’estratègia de la por funciona i nosaltres mateixos decidim no votar, ells aconseguiran el seu objectiu: que Catalunya es quedi dins Espanya sense utilitzar la força o la coacció.

Ara bé, un cop vegin que ja no hi ha marxa enrere i que els catalans volen tocar el dos sí o sí, la seva estratègia canviarà i seuran a la taula per negociar una separació amistosa. Al cap i a la fi, ells saben que, amb una separació no pactada, tothom hi sortirà perdent: una separació no pactada potser deixaria Catalunya fora de la Unió Europea, però els que més mal parats sortirien d’aquesta situació serien els mateixos espanyols, ja que per exportar les seves mercaderies a Europa haurien de passar per Catalunya i, per tant, haurien de travessar dues fronteres: la d’entrada a Catalunya i la d’entrada a França! A més, els catalans podríem posar una regulació que fos netament perjudicial per als transportistes espanyols (com ara prohibir que els camions de tomàquets circulessin per les autopistes, tot obligant-los a circular per la N-II).²

Una separació no pactada faria que Espanya hagués de fer front a TOT el deute públic que, ara mateix, té subscrit el Reino de España (els països que divaguen per l’hiperespai pels segles dels segles no han d’assumir una part del deute dels seus estats veïns). Això suposaria un deute de prop del 123 % del PIB, una xifra que posaria l’Estat espanyol al llindar de la fallida i la insolvència. Això posaria en perill el sistema bancari espanyol, que és qui més deute públic té als seus balanços. La insolvència de l’Estat, doncs, podria comportar una fallida massiva de bancs espanyols i una nova gran recessió amb necessitat de rescats per part de la Unió Europea. Per evitar tota aquesta tragèdia, el millor que poden fer els espanyols és avenir-se a negociar una separació amistosa. Igual que el pare que, al final, intenta que el fill vagi a casa a fer la paella dels diumenges.

És a dir, com que, si fan efectives totes les amenaces, els més perjudicats seran els mateixos espanyols, un cop vegin que el procés és irreversible, tindran tots els incentius per canviar l’estratègia i negociaran per minimitzar-ne els danys. Ara bé, que quedi clar que aquest canvi d’estratègia no es produirà fins que no vegin que la independència és inevitable. Fins aleshores, seguiran la xerrameca, les amenaces i les actituds ominoses de determinats ministres. El que hem de tenir clar els catalans, però, és que tot això no és res més que una fanfarronada. La mateixa fanfarronada que fa el pare il·lús que creu que encara té poder sobre el seu fill, però que, en realitat, sap que, a l’hora de la veritat, cedirà davant les seves demandes.

L’estratègia de la Unió Europea també és inconsistent en el temps. Des del punt de vista de la UE, el millor que podria passar és que les demandes de Catalunya desapareguessin màgicament i que els catalans seguissin formant part d’Espanya. Al cap i a la fi, Catalunya és una de les regions més riques, dinàmiques i emprenedores de l’Estat. És una de les comunitats que més contribueix a la fiscalitat espanyola fins al punt que, sense els diners catalans, Espanya podria ser financerament inviable.³ I si Espanya no fos viable financerament, segurament Europa hauria de posar diners per rescatar-la per evitar que tornessin les pors de desintegració de l’euro. És més, Europa té por que el procés català tingui imitadors a altres regions d’altres països europeus com Bèlgica, Itàlia, França. Per tant, a Europa no li interessa que Catalunya marxi d’Espanya. I com que la Unió Europea es fonamenta sobre els principis de la democràcia, el que preferirien és que fossin els mateixos catalans els que es fessin enrere. Així no haurien de pronunciar-se en cas que Espanya utilitzés algun tipus de força. És per això que, en un primer estadi, l’estratègia de la Unió Europea és no dir res davant les proclames dels ministres espanyols, segons les quals Catalunya quedaria fora de la Unió: «El tema català és un afer intern d’Espanya», repeteixen com a lloros gairebé tots els polítics europeus aprofitant el fet que els tractats de la UE no es pronuncien clarament sobre el tema.

Aquesta és l’estratègia òptima ara. Però l’estratègia òptima un cop el procés d’independència català sigui percebut com a irreversible serà ben diferent: un cop estigui clar que Catalunya marxa, el millor que podrà fer Europa serà minimitzar els danys que pugui comportar la separació. I això passa per permetre que Catalunya segueixi tenint els mateixos drets i privilegis que té ara. És a dir, com a mínim, Europa voldrà que els ciutadans i les empreses situades a Catalunya gaudeixin de llibertat de circulació de persones, capitals i mercaderies. Si Catalunya quedés fora de la UE i les empreses que operen al seu territori de sobte haguessin de pagar, totes les multinacionals alemanyes que hi ha a Catalunya (les petroquímiques de Tarragona o la SEAT, per exemple) haurien de pagar aranzels per vendre els seus productes a Europa. Els primers interessats que Catalunya segueixi gaudint del lliure moviment de mercaderies, doncs, seran els empresaris europeus i els líders polítics dels països d’origen d’aquests empresaris.

Els segons interessats a evitar una separació no acordada seran els bancs europeus que tenen deute sobirà espanyol. Ja he explicat que si la separació fos no amistosa, Espanya hauria d’assumir la totalitat del deute i ho hauria de fer sense els recursos fiscals que ara li vénen des de Catalunya. Probablement això voldria dir que l’Estat espanyol faria fallida i, per tant, els bancs creditors deixarien de cobrar. Alguns d’aquests bancs són francesos i alemanys. Per tant, tant els uns com els altres estarien molt interessats que Catalunya assumís una part del deute espanyol, cosa que només passaria si la separació fos amistosa.

Els tercers interessats que la separació fos amistosa serien els contribuents alemanys i de la resta de països rics d’Europa. Per què? Doncs perquè una possible fallida de l’Estat espanyol comportaria greus tensions en el sistema financer espanyol (que és qui més deute sobirà espanyol té als seus balanços). Aquestes tensions s’afegirien als problemes de fragilitat que estan experimentant els bancs espanyols que ja van haver de ser rescatats per la Unió Europea el 2012. Una nova catàstrofe financera a Espanya tornaria a despertar les pors de col·lapse de l’euro, que ja van planejar sobre Europa el 2012. Els contribuents del centre d’Europa, fatigats de pagar diners per pagar rescats de països de la perifèria, no voldran pas tornar a pagar la factura, per la qual cosa demandaran una separació amistosa entre Catalunya i Espanya.

I, finalment, a l’Europa democràtica no li interessarà prendre els drets de ciutadania a set milions i mig de ciutadans. Això els faria quedar malament davant del món… i davant dels mateixos europeus. Això és el que vaig explicar al president de la Comissió Europea, el portuguès José Manuel Durão Barroso, en una sessió que va tenir lloc el 23 de gener passat al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Com a president de la UE, Durão Barroso va fer un discurs molt optimista en què va destacar els valors de la democràcia i la llibertat a Europa. També va assenyalar el grandiós èxit que ha representat la constant expansió de la UE: «Fa un any tothom pensava que Europa seria més petita perquè hi hauria països com Grècia que en sortirien i en canvi és més gran perquè hi han entrat països com Croàcia i, altres, com Sèrbia, estan a punt de fer-ho», va afirmar.

Després de Durão Barroso em va tocar parlar a mi. Jo sabia que Durão Barroso era un dels pocs dirigents europeus que havia afirmat que si Catalunya votés a favor de la independència d’Espanya, automàticament quedaria fora de la Unió Europea i això em va semblar inconsistent amb el seu discurs sobre l’èxit que representava la incorporació de Sèrbia i Croàcia. Li vaig dir: «Senyor Durão Barroso, aplaudeixo i comparteixo el seu discurs sobre les bondats de la democràcia a Europa i entenc que tregui pit pel reeixit procés d’ampliació a països com Croàcia i Sèrbia. És molt important que Europa sigui cada vegada més gran, que tingui cada vegada més ciutadans i que sigui cada dia més democràtica. Però hi ha una cosa que no entenc. Croàcia i Sèrbia han aconseguit la independència a través de guerres sagnants, amb abundants crims contra la humanitat que són jutjats pel tribunal de l’Haia. Com vostè sap (perquè ens coneixem), encara que jo estigui a la delegació nord-americana, sóc originari de Barcelona. Li esmento aquest detall perquè els meus compatriotes catalans estan demanant un referèndum que els permeti decidir si volen seguir a Espanya o prefereixen anar per un altre camí. Enmig d’aquest procés, vostè, senyor Barroso, ha dit que si els catalans voten a favor de la independència, automàticament quedaran fora d’Europa. Jo no tinc res en contra dels ciutadans dels Balcans però li pregunto: De debò que l’Europa democràtica de la qual vostè se sent tan orgullós és una Europa que celebra la incorporació de països que aconsegueixen la independència a través de guerres cruentes, però amenaça amb l’expulsió qui busca el mateix a través dels vots?». El públic va aplaudir.

Encara que no estava prevista la seva rèplica, Durão Barroso es va aixecar ràpidament i, molt amablement, em va contestar: «Estimat Xavier, tu saps que jo estimo Catalunya i els catalans. I crec que els catalans també ho saben. L’únic que jo he dit és que la UE és una unió d’estats i qui forma part dels tractats és l’Estat espanyol de manera que, si Catalunya passés a ser un estat diferent d’Espanya, no podria formar part automàticament de la UE».

La moderadora em va concedir el dret de rèplica i em va tornar el micròfon: «Senyor president, és veritat que la UE és una unió d’estats però els tractats no estan escrits en pedra. És més, darrere d’aquests estats hi ha persones. I vostè està amenaçant amb l’expulsió set milions i mig de ciutadans europeus que ja tenen un passaport grana, on, a la tapa del davant, hi ha escrites les paraules “Unió Europea”. Quan aquests ciutadans li preguntin: “Per què em treuen la ciutada