El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Prefaci
Montgomery, Alabama. 1 de desembre de 1955. Són les sis de la tarda i Rosa Parks, una noia negra, jove i fràgil, torna a casa seva després de la feina. Està asseguda a la primera fila de seients assignats als negres a l’autobús. Tal com mana la llei de l’estat, un distintiu de cartró que diu «Colored People» («gent de color») assenyala la separació de les zones reservades per a blancs de la dels negres als vehicles públics. Com que la Rosa Parks està asseguda a la primera fila dels negres, té el distintiu de cartró situat just davant seu. L’autobús és ple de gom a gom. De sobte, arriba a la parada del teatre Empire i hi pugen tres homes blancs. En veure que no tenen lloc per seure, el xofer, James Blake, s’aixeca, tira enrere el distintiu de cartró una fila i exigeix als quatre passatgers que fins llavors estaven asseguts a la zona dels negres que cedeixin els seus seients als blancs que acaben de pujar. Tres homes negres s’aixequen i, amb el cap cot, marxen. Però Rosa Parks refusa fer-ho i diu al xofer: «Jo estava asseguda a la zona dels negres i és vostè qui ha canviat el senyal. No crec que hagi de cedir el meu seient». Blake, irritat, li recorda escridassant-la que la llei li dóna a ell, el xofer, l’autoritat de moure enrere el distintiu de cartró si no hi ha prou espai per als blancs i que ella té l’obligació d’obeir: «Els Estats Units són una democràcia, i en democràcia, les lleis s’han de complir». Rosa Parks ignora les ordres d’un Blake enfurismat, que, abraonant-se sobre la fràgil dona, intenta fer-la fora de l’autobús. Però la noia segueix ferma en la seva postura rebel i es nega a cedir el seu seient. Finalment, Blake truca a la policia. Uns minuts més tard els agents de l’FBI pugen a l’autobús, emmanillen la senyoreta Parks i la fan fora de manera violenta. Els altres passatgers negres, atemorits, callen i miren amb impotència la brutal humiliació.
La cosa no acaba aquí perquè tots els que han presenciat aquest episodi ho expliquen a amics i coneguts i la notícia s’escampa com la pólvora per tot l’estat d’Alabama. Com que encara no ha arribat l’era del Facebook i el Twitter, la comunitat negra organitza una campanya de boicots i resistència pacífica a través de les parròquies i les esglésies. Liderant el procés hi ha un pastor jove, carismàtic, de discurs fàcil i seductor: es diu Martin Luther King Jr. El boicot inicial es transforma en un poderós moviment social de resistència pacífica que s’escampa per tot el país. El moviment pels drets civils organitza manifestacions cada cop més massives i els episodis de desobediència civil com el que va protagonitzar Rosa Parks es reprodueixen entre la població de totes les races. El procés culmina nou anys més tard, el 1964, quan el Congrés nord-americà aprova la llei de drets civils, una llei que prohibeix qualsevol tipus de discriminació racial als Estats Units.
Des de la perspectiva del 2014, és difícil d’entendre què passava el 1955 als Estats Units, però la realitat és que la Constitució dels Estats Units autoritzava la segregació de blancs i negres. Però el que és més curiós no és que la discriminació racial fos legal i constitucional. El més xocant és que la major part de ciutadans d’Alabama trobava que era la cosa més normal del món! Afortunadament les coses han canviat i avui veiem la segregació que llavors era normal com un fenomen arcaic, indecent i inhumà. El que un dia semblava normal, de sobte va deixar de ser-ho. I tot, perquè una noia negra, jove i fràgil va decidir quedar-se asseguda i defensar, pacíficament, el que ella creia que era just.
Hi ha altres fenòmens que ara considerem arcaics i indecents però que eren considerats normals fins no fa pas gaire. Per exemple, les dones no tenien dret a vot, l’impost sobre la renda era inconstitucional o les parelles no es podien divorciar fins ben entrat el segle XX. Avui, tot això ens sembla mentida però hi va haver un temps en què era normal que les dones no votessin, era normal que els divorcis fossin il·legals i era normal que l’impost sobre la renda fos inconstitucional.
Us explico tot això perquè penso que, quan els analistes del futur mirin enrere i estudiïn la nostra història, els costarà d’entendre un altre fenomen que avui tothom considera normal, però que, amb el temps, serà vist com a anacrònic: la manera com decidim posar les fronteres que divideixen els països del planeta Terra.
Imagineu que un extraterrestre, encuriosit amb els costums del planeta Terra, es presentés a casa vostra i us preguntés com prenem les decisions els éssers humans. Vosaltres li explicaríeu que, si bé és cert que a alguns indrets hi ha dictadors que decideixen el que els surt dels nassos, a la majoria dels països els ciutadans escullen els seus governants a través dels vots. També li diríeu que els mateixos ciutadans escullen els representants que dissenyen les lleis i les normes a través dels vots. I que elegeixen a través dels vots els dirigents que gestionen els diners que paguem entre tots i decideixen les polítiques econòmiques i públiques que s’implementen a cada país. I si, en observar un mapa polític del món, el visitant intergalàctic us preguntés: «I les fronteres que separen els països d’aquest mapa, també les escolliu votant, oi?». Vosaltres, avergonyits, hauríeu de contestar: «No, això encara ho decidim a bufetades!».
Davant d’aquesta incongruència, de ben segur que l’extraterrestre es tornaria de color verd (suposant que aquest no fos el seu color original) i exclamaria: «Si totes les decisions importants de la vida pública les preneu per mitjà dels vots, com és que la de les fronteres encara la decidiu amb les guerres i la violència?».
La veritat és que aquesta situació és un autèntic esperpent, però la trista realitat és que, avui, en ple segle XXI, quan un país aconsegueix la independència a través d’una guerra, no tarda gaire temps a ser reconegut per la resta de països i a ser acceptat a tots els clubs internacionals, ja siguin les Nacions Unides o la Unió Europea. Però si un país intenta aconseguir la mateixa independència a través dels vots, rep tot tipus d’amenaces d’exclusió, boicot i expulsió de les institucions internacionals. Fins i tot hi ha ministres que els amenacen amb l’expulsió de la galàxia i a «vagar por el espacio por los siglos de los siglos!».
I aquesta és la situació que sembla que Catalunya viu a dia d’avui. Milions de ciutadans demanen decidir si volen ser un estat diferent d’Espanya i la resposta que reben és l’escarni, la prohibició i l’amenaça d’exclusió de totes les institucions internacionals.
Una de les respostes més repetides per part de les autoritats espanyoles és que la Constitució prohibeix votar. I jo m’imagino la cara que posaria el nostre amic extraterrestre quan li intentéssiu explicar que el llibre sagrat de la democràcia prohibeix votar! És més, els savis espanyols no es cansen de recordar-nos, amb insistència sorneguera, que «només hi ha una Constitució al món que permeti referèndums d’independència: la d’Etiòpia!». Deixant de banda el fet que aquesta afirmació xoca amb la realit