Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Invasió subtil
A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida —«amb força ceba», digué—, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D’altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni l’ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació —gestos, paraules, entrades de conversa— al fet concret que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. «Venc sants d’Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?», vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
—No hi ha res com a casa! —reblà amb un aire de satisfacció.
—Viviu al vostre país?
—I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar: són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.
—I d’on ho has tret, que és japonès? —em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
—Els conec d’una hora lluny... —vaig contestar-li.
—Que vols dir que n’has vistos gaires?
—No, però els clisso de seguida!
—T’ho ha dit, ell, que era japonès?
—Ni una sola vegada. Són astuts...
—T’ho ha dit algú?
—Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina.
Un trau a l’infinit
El meu amic Ramires-Guardunha i Coscolla, fill de portuguès i de catalana, va descobrir —deia ell— la quarta dimensió.
Estava content cosa de no dir i arribava a fer-se pesat. Els qui l’estimàvem sotmetíem l’esperit a pressions contradictòries: d’una banda, ens feia il·lusió veure’l tan feliç, però de l’altra, patíem pels desenganys que, si molt convé, l’assetjaven.
—Frena’t, Ramires. Frena’t! La civilització és neurastènica i qui sap si no apreciarà degudament el teu esforç.
—He invertit totes les meves esperances en aquesta troballa —responia ell—. No és possible que la gent passi de llarg!
Pobre Ramires! Duia sempre una pissarra plegable i, així que badàvem, ens feia números. No obstant això, tenia un caràcter tan dolç i era tan generós en altres aspectes que tots fèiem el cor fort.
Un final de setmana va convidar els amics íntims a casa seva, per ensenyar-nos la maqueta de la quarta dimensió. Els amics íntims érem quatre i entre ells —el més destacat en aquell cas— s’hi comptava l’Enric Comajustans, que era doctor en Ciències matemàtiques i en Física, un dels millors tocadors de peus a terra del país.
«No se’n sortirà pas», deia en Comajustans. «Maquetes així són per a adornar. Li fallaran els símbols!»
Nosaltres apel·làvem al sentit d’humanitat, i exigíem una màniga més ampla per al somni.
—No res, no res! —replicava en Comajustans—. A l’hora de les demostracions se n’anirà de corcoll.
Un diumenge de darreries de setembre ens vam reunir a casa d’en Ramires. Quan ens tingué aplegats a la sala, el nostre amic va cloure les cortines de la finestra i encengué un reflector enfocat damunt de la maqueta. Era un enorme muntatge a base de barnilles de colors i jo, francament, no el vaig entendre. Però les coses que no entenc em desperten una viva simpatia i un obscur instint de militància. Sóc, mal m’està de dir-ho, un fanàtic del misteri.
—Bravo, Ramires! —vaig cridar—. Tens el peu en un coll de molta consideració!
—Ni de bon tros! —replicà en Comajustans—. Aquesta tramoia no resisteix l’anàlisi...
El vam estirar cap a un racó de la sala. «No siguis bèstia, tu! —li diguérem—. No veus que li mataràs la fe?»
En Ramires s’adonava de tot i a mesura que passaven els minuts tenia el posat més trist. Era un crim encomanar-li escepticisme i jo en tenia consciència. Vaig esperar que els altres se n’anessin i, un cop a soles ell i jo, vaig dir-li:
—Tu ferm, home! Deixa’ls estar... Però no perdis mai de vista que el paisanatge va per fer sang.
En Ramires em va mirar amb les ninetes tancades al punt d’interrogació. Em va fer una pena indescriptible i aquí sí que vaig sentir la meva responsabilitat com un dogal. Era cert que em sabia greu descoratjar-lo, però també ho era que em dolia donar-li falses esperances.
—Mira, Ramires: vols dir que això de la quarta dimensió corria pressa?
—No t’entenc...
—Sí, home. En un món de tanta idea fixa, hi ha el perill que et trobin eixelebrat. S’estimarien més que treballessis de cara a la galeria, apuntant cap a patents remunerables.
En Ramires tingué una crisi de moral. S’esfondrà en una butaca, ajupint tota la figura.