1

La música estava alta.

Com sempre.

Tan eixordadora que era impossible parlar, a menys que s’allunyessin de la pista i del seu entorn per poder fer-ho, a crits igualment, als voltants de la zona de les barres.

La Meritxell va sentir un indici de desànim, va fer una ganyota.

—No sé pas per què hem vingut aquí una altra vegada! —va dir a la Rosa a cau d’orella—. Sempre hi ha els mateixos caretos!

—I què vols, pagar més en un altre lloc per fer exactament el mateix? No venim a ballar?

—Pagues per qualitat, no? Si et lligues un d’aquests passotes...!

—Jo? —va replicar la Rosa, fent veure que allò l’afectava—. Ets...!

—No et facis la innocent!

—No em faig la innocent!

—Això t’agrada pels mascles que hi pul·lulen!

—Ves-te’n a la merda! —es va exaltar.

—Si més no, la música és bona!

—Què?

—Que, si més no, la música és bona! —va repetir la Meritxell, estirant-la per allunyar-la una mica més, fins a situar-se en una cantonada de la barra principal.

—El txumba-txumba és igual a tot arreu, tia! —va dir la Rosa.

—Ah, sí? Et recordo allò de l’agost?

—Estàvem de vacances i érem en una platja! Què volies?

—Aquí almenys no posen reggaeton ni hip-hop —va dir la Meritxell, abaixant una mica la intensitat vocal.

La Rosa va alçar les mans al cel.

—Quina mania que tens amb el reggaeton! —va exclamar.

—Doncs sí. És vulgar, masclista...

—Doncs balla i passa de la lletra!

Ara, qui va fer cara d’incredulitat va ser la Meritxell.

—Com vols ballar una cançó sense escoltar el que t’està dient, i més si el que et diu és que ets un tros de carn a punt de notar la virilitat de l’idiota enjoiat de torn, que et demana que bavegis per ell i et mostris submisa i agraïda, disposada a rebre’l i a gosssarrr...? —va replicar ella, imitant l’accent llatinoamericà—. No siguis burra!

—Quan tens el dia tonto...!

—No tinc el dia tonto! Sóc realista!

—No sé pas per què som amigues —va remugar la Rosa.

—Perquè t’aguanto les teves depres, potser?

—I jo, les teves neures!

Van deixar de parlar, es van mirar l’una a l’altra i, tot seguit, van esclatar a riure, com si haguessin alliberat una mica les respectives tensions.

Divendres nit.

Després d’una setmana dura...

Després d’una altra setmana dura...

Per davant de totes dues va passar un noi amb una cervesa a la mà. Les va mirar de dalt a baix, en actitud de perdonavides. Lluïa musculatura treballada al gimnàs i tatuatges als braços. Els seus ulls van acabar quedant-se amb la Meritxell.

La Rosa ja hi estava acostumada.

—Som nòvies, esfuma’t! —li va etzibar.

El noi va fer cara de pomes agres i va reprendre la marxa.

—Déu meu, com estàs! —va dir la Meritxell movent el cap.

—Que potser t’agradava?

—Això? No!

—Doncs ja està. Anem a ballar?

—Espera.

—Allà n’hi ha dos que estan com un tren —va dir la Rosa assenyalant cap a la pista.

—Tu i els teus trens...

Durant un moment va semblar que la noia es desesperava.

—Saps quant temps fa que no...?

—Doncs, au, vinga —la va tallar la Meritxell, empenyent-la suaument perquè es posés en marxa—. A veure de què et penedeixes demà i on et despertes.

—Almenys seria emocionant!

—Oh, sí, molt! Apa, apa!

—Mai no m’he despertat al llit d’un desconegut, no estic boja, però és que tu...!

—Jo, què?

—Que cada dia ets més progre i feminista!

—I què vols? —va replicar la Meritxell amb els ulls ben oberts—. Si algunes no ens plantem...

—Salvaràs el món?

—Tant de bo! —va contestar ella, mostrant un sobtat empipament—. Que cada cop anem més cap enrere, tia! La meva cosina té setze anys i es passa el dia dient al seu nòvio on és pel WhatsApp! Control en estat pur! Fins i tot li envia fotos de la roba que es vol comprar perquè ell hi doni el vistiplau!

—Això és perquè les adolescents d’ara són tontes! —va argumentar la Rosa—. Tu i jo estem a punt de fer els vint!

—No és cap garantia!

La seva amiga va obrir els braços, com si pretengués abraçar el món sencer en tancar-los.

—Estem boges i som independents! —va cridar—. Et sembla poc?

La Meritxell es va posar a riure.

En el fons, sempre la feia riure.

—Independents vivint amb els nostres pares? —va sospirar.

Això li va doldre.

La Rosa va acusar el cop.

—Oooh...! —va gemegar—. Per què has de ser tan realistament repel·lent? Em vols amargar la millor nit de la setmana?

—I demà?

—Demà encara tindré el cansament i la ressaca! És que no ho entens? La nit —va dir emfatitzant les dues paraules— és aquesta, la del divendres. No n’hi ha cap altra de millor!

I aquí es va acabar la conversa.

La Rosa la va estirar i totes dues van tornar a l’infern decibèlic, per arribar a la pista i submergir-s’hi, mentre es començaven a moure i s’obrien pas entre la marea de dansaires.

Al cap d’un minut, totes dues ballaven amb els ulls tancats, sentint la música.

2

El primer que va fer en Pau en entrar al local va ser obrir els ulls.

Com unes taronges.

Tant, que fins i tot es va quedar quiet, endarrerit.

—Eh! Què passa? —va dir en Carles, aturant-se, en veure que caminava sol.

En Pau l’hi va resumir en dues paraules:

—Quina penya!

—Au, vinga! —va exclamar el seu amic—. No siguis plasta!

—Però què hi fem, aquí? —va insistir en Pau.

—Provar-ho! —va expressar en Carles amb vehemència—. Et sembla poc? —I l’hi va repetir—: Provar-ho!

—Genial.

—Ho és, i ho serà més, segur! —va dir ell estirant-lo—. Ja t’ho he dit: segons l’Isidre, això és l’hòstia!

—L’Isidre és molt vulgar.

—Cony, Pau, afluixa! No siguis pijo!

—No soc pijo!

—Ah, no! —va replicar ell en to burleta—. El senyor baixa fins als barris de la gent normal i no és pijo, no, i ara!

—Però tu has vist quin personal hi ha aquí?

—I tu has vist la quantitat de ties bones?

En va buscar alguna.

Sense èxit.

Això sí, molt de cos, molta teta, molta carn, poca roba.

—A la facultat també n’hi ha un fotimer —se li va acudir dir.

La cara d’en Carles era un poema.

—Parles seriosament?

—Sí —va contestar.

—I t’ha anat bé amb alguna?

No li va respondre. En Carles sempre treia els seus propis arguments.

Al cap i a la fi, es limitava a les coses bàsiques.

—Una estona i marxem, d’acord? —va proposar en Pau.

—I una merda! Jo sortiré d’aquí acompanyat —va dir ell, fregant-se les mans.

Li va tocar riure a en Pau.

En Carles li va llançar les mans al coll.

—Si és que no sé per què et faig cas i soc amic teu! —va protestar.

—Em fas cas perquè soc terrenal i lògic, i ets amic meu perquè si no fos per mi perdries el poc equilibri mental que et queda!

—Mira qui parla! I tu? Saps per què ets amic meu?

En Pau va encreuar els braços.

—A veure, per què soc amic teu?

—Perquè si no fos per mi portaries el pal ficat al cul tot el sant dia!

—Ni que fos...!

—Pau, tio, que les pijas no follen, i més amb la quantitat de falsa moralitat que gasten ara els teus!

—No són pas els meus —va voler deixar clar.

—Tant se val! —va dir fent un posat tediós—. Deixem-nos anar una mica, eh?

—Espera, espera, d’on has tret que les pijas no follen?

—Ho sap tothom!

—Amb quantes pijas has sortit, tu?

—Jo? Amb cap.

—Llavors...

—Però és evident que no follen! Només es volen casar!

—A quin planeta vius, tu? —va dir ell, mirant-lo com si fos la primera vegada que el veia—. Sembles un retrògrad de fa una pila d’anys! Avui totes les ties estan emancipades, són lliures, follen si els ve de gust, i tant és que siguin de dretes o d’esquerres! Fins i tot diria que les pijas follen més! Després de tants anys...

—Ara ens posarem a discutir sobre ties? —el va interrompre en Carles, fent cara de mal d’estómac—. És divendres nit! Hem sortit de marxa! Com a mínim la meitat d’aquestes tenen tantes ganes de lligar com nosaltres!

—Jo no vull lligar —va voler deixar clar en Pau.

—Doncs no lliguis!

—No pas aquí, amb aquest bestiar —va dir assenyalant de manera gens evident una noia amb molt poca roba i coberta de tatuatges que passava a prop seu.

—Què vols, una altra Berta?

Va ser l’escarni just.

En Pau ho va acusar.

—No et passis, va.

—Fa mal, eh?

—Això, tu ajuda’m. Va, segueix.

—Si és que t’ho dic precisament per això, perquè la Berta ja és història! Va durar sis mesos, entesos, però es va acabar! Fins i tot va ser més del que ningú hauria imaginat!

—Com que més del que ningú hauria imaginat? —va dir ell encarcarant-se.

—No us assemblàveu en res!

—Et sembla poc estudiar el mateix?

—Em refereixo a això! —va replicar en Carles, tocant-se el cap amb un dit—. La Berta era freda com un glaç! Tenia la passió d’un mosquit!

—I tu què saps?

—Ho sé! —va dir ell tancant els punys—. Tu ets un romàntic!

—Au, va, calla! —va reblar en Pau, intentant continuar caminant.

—Tu més que ningú ho hauries de saber! —es va plantar en Carles—. De passió en pot tenir qualsevol, ser romàntic és una altra cosa! A més, l’amor és química, només això! Pots estar envoltat de cinquanta top-models i acabar embolicat amb l’ajudanta de perruqueria!

—Cinquanta top-models?

—Sí!

—I et quedes amb l’ajudanta de perruqueria?

—Parlo d’amor! Són les feromones, tio! Si a dues persones se’ls disparen al mateix temps... no hi ha res a fer, elles manen! Pura química!

En Pau va mirar cap al fons de la discoteca, on hi havia la pista de ball.

Sens dubte, sentir, no sentia res.

Tenia les feromones adormides.

O mortes, després d’allò de la Berta.

—Tu em parles de feromones i l’única cosa que vols és anar-te’n al llit amb una com sigui? —va contraatacar ell, movent el cap d’un costat a l’altre.

En Carles ja no va voler insistir-hi.

—Jo me’n vaig a moure l’esquelet, vens?

En Pau el va seguir.

Al cap d’un minut eren a la pista, envoltats de cossos que es bellugaven de manera excitant sota l’influx de la música i les llums.

3

La Meritxell ballava amb els ulls tancats.

Era el que més li agradava.

D’una banda, sentia la música, se n’amarava, la cobria per sobre i la penetrava pels porus de la pell, tot absorbint-la amb un èxtasi d’allò més tribal. De l’altra, s’estalviava el fet d’haver de suportar les mirades dels paparres, els seus somriures de superioritat en alguns casos o els seus aires burletes en d’altres, com si tots fossin hereus directes de Tony Manero.

També hi havia els qui ballaven sense més ni més, com ella.

Però, sens dubte, no era pas el cas d’aquella nit.

Va obrir els ulls i es va veure envoltada per un eixam de cossos masculins. Ni rastre de la Rosa.

Va buscar-la amb la mirada.

La seva amiga es trobava un parell de metres darrere seu, fent bots, també amb els ulls tancats.

La Meritxell va intentar abstreure’s.

Difícil.

Els borinots eren d’allò més diversos, però en el fons era com si els fabriquessin en sèrie. N’hi havia per a tots els gustos. Hi havia el cap rapat, lluint calba excepte per un floc fosc al clatell; hi havia el cabells-de-disseny, amb molts a la part de dalt, gens al costat dret i una M majúscula a l’esquerre; hi havia el tupè-rocker enlairat al màxim... La roba sí que era semblant: samarretes ajustades, texans estripats i, per descomptat, tatuatges. El món s’havia convertit en un immens tattoo. Si bé alguns eren lamentables.

A vegades se sentia com una vella.

Va tancar els ulls per intentar concentrar-se de nou i ja no va poder.

Sabia que l’estaven mirant.

Sabia que estaven pendents del puja i baixa dels seus pits petits.

Sabia...

Va tornar a obrir-los.

El més proper ja devia tenir fantasies eròtiques a costa seva.

La Rosa sí que tenia una pitrera abundant. Més o menys el triple de la seva. I a sobre anava prou escotada per lluir-la.

Ella, en canvi...

A vegades semblava que anés vestida d’uniforme.

La Rosa li acabava de dir «progre feminista»?

Li van passar les ganes de ballar, de manera que va deixar de moure’s, es va obrir pas en direcció a la seva amiga i li va dir cridant:

—Vaig al lavabo!

—Entesos!

—Vens?

—No!

Va seguir caminant sola, mirant de no molestar gaire els qui mantenien el ritme.

Un cop fora de la pista va estendre els braços i es va espolsar els cabells, com si es deslliurés d’invisibles lligams físics. Orientar-se cap als lavabos va ser una altra cosa. Va haver de fer gairebé la volta sencera a la pista. A la porta hi havia una parella menjant-se a petons.

Des que havia deixat córrer allò d’en Ventura...

Bé, tampoc no és que ho «deixés córrer». Sortien per inèrcia. No hi havia res. Sí, exactament, la paraula era «inèrcia». Com en deia, la Rosa? Amics amb dret a alguna cosa més.

Això.

L’«alguna cosa més» tampoc no havia estat gaire satisfactori.

Pobre Ventura.

Va entrar al lavabo de les dones. Encara no s’hi havia format la típica cua de sempre, quan a totes se’ls acudia anar-hi al mateix temps i a més d’una se li escapava el pipí cames avall. Va trobar una porta oberta, va passar cap dins, va comprovar que hi hagués paper higiènic i es va asseure a la tassa del vàter, després de netejar-la a consciència.

S’hi va estar una bona estona.

Com que no hi havia cua a fora, tampoc no era qüestió d’afanyar-s’hi.

No era la seva nit.

Ni la seva setmana.

Ni el seu mes, ni, probablement, el seu any.

Excepte per la lluita...

Quan es disposava a aixecar-se després de fer pipí va sentir les veus.

Dues noies.

Parlaven com si estiguessin soles al món, o es trobessin al mig de la pista de ball.

—Saps? Crec que m’ho muntaré amb en Quim.

—Què dius ara!

—No ho sé, em ve de gust.

—Com que et ve de gust?

—Doncs això, que estava ballant i... res, que m’he mullat imaginant-m’ho.

—Que t’has tornat boja?

—Jo? Per què?

—I en Joan?

—Per què no venia?

—No fotis, Tessa!

—És el que hi ha.

—Ja, però... Bé, sou parella, no?

—I?

—Ostres, a mi em sembla que...

—Mariona, que només és per provar-ho.

—No crec pas que en Quim sigui dels que ho prova i ja està.

—En Quim fliparà i punt. Portes condons?

—Jo sí. Tu no?

—Només en porto dos, els de sempre, per precaució.

—Jo en porto tres.

—Tu sempre tan disposada.

—No, és que gairebé sempre se’ls trenca el primer, pels nervis, o no se’l saben posar bé, que hi ha cada idiota. I si després volen repetir...

—Passa-me’n un, va. Segur que en Quim ni tan sols en porta.

—Cap paio en porta. Van per feina.

—Així doncs, me’l passes?

—Entesos, perquè jo, aquesta nit... —La tal Mariona continuava impressionada-al·lucinada—. Escolta, n’estàs segura?

—Tia, que he passat un estiu de merda. Ja em toca.

—Si és que... amb la quantitat de tios que hi ha i t’ho muntaràs amb en Quim?

—És mono. I em mira amb una carona...

—Ho faràs per llàstima?

—Que no, que ja t’he dit que m’he mullat. Deu ser l’instint maternal —es va justificar la que es deia Tessa, esclafint una rialleta—. Però no dubtis que el destrossaré.

—Sí, ets una fera. Però amb la quantitat de tios bons que hi ha...

—Que no se t’escapi amb en Joan, eh?

—Que ets boja? Com si fos ximple!

—La setmana passada vas agafar un pet que déu-n’hi-do i vas parlar pels descosits.

—Però no se m’acudiria mai esmentar una cosa així, burra!

—Vinga, som-hi. Abans que begui més del compte i després no se li aixequi.

Es va acabar la conversa.

La Meritxell va tornar a respirar, com si al llarg d’aquells minuts no ho ha

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X