La terra maleïda

Juan Francisco Ferrándiz

Fragmento

cap-1

Pròleg

Monestir de Santa Afra, al nord de Girona

 

Van arribar a aquell monestir tan humil una nit de tempesta i es van arraulir darrere d’una llosa del cementiri. A la llunyania udolaven els llops que els seguien el rastre.

A la capella de pedra, els cinc monjos, que resaven completes i van sentir el plor. Adaldus, el prior, va prosseguir el càntic per conjurar les amenaces de la nit, però el germà Rainart, cec des de feia anys, es va aixecar per dir que les ànimes descarnades que vagaven pels erms no ploraven d’aquella manera.

Van sortir, temorosos, amb torxes, i van envoltar la modesta església. Els llops ja ensumaven les tombes i el més gros ensenyava les dents. Els monjos van brandar les flames per foragitar-los i van descobrir les criatures darrere d’un sepulcre. Ell devia tenir uns set anys, i ella, poc més de tres. S’assemblaven, tenien els cabells rossos i els portaven bruts i fets un emplastre. El nen abraçava la menuda amb gest protector, aclaparat per una angoixa d’allò més profunda. Quan va veure els monjos, va gemegar, suplicant. La nena va alçar els ulls, d’un blau clar i pregon, i tot seguit va mirar cap a la foscor, cap a on s’havien retirat els llops. Tot i ser tan petita, no plorava, cosa que va despertar una sensació estranya en els homes. Potser eren germans, però tenien ànimes ben diferents.

—Us han mossegat? —va preguntar el prior, preocupat.

Van fer que no. La nena portava la túnica esquinçada i semblava que les bèsties li haguessin llepat l’esquena. Els monjos, desconcertats, van portar flassades per embolcallar-los. El nen agafava fort un arc de teix, encara que, de segur, no hauria tingut forces per tesar-lo. No tenien forces, estaven famèlics, anaven xops i tenien els peus destrossats d’una llarga caminada. Les túniques, però, totes espellifades, eren de bona factura. Les mirades d’aquelles criatures amagaven una història tràgica; una de tantes que es patien en aquell territori tan llòbrec.

—Sembla que venen de molt lluny. Estan glaçats i molt febles!

—Se’n sortiran —va dir el vell germà Rainart, palpant-los el cap ara a l’un ara a l’altra, intrigat—. Déu els ha protegit i els ha guiat fins aquí per alguna raó. Qui sou?

Els nens no van respondre. Després d’eixugar-los bé i veure com devoraven unes llesques de pa ben gruixudes amb formatge ranci, va arribar la resposta. Era un miracle que haguessin arribat tots sols fins allí des del cor del comtat de Barcelona, a uns quants dies de camí. La petita comunitat benedictina els va anomenar els «Nascuts de la Terra» per amagar que eren Isembard i Rotel, fills d’Isembard de Tenes, l’últim cavaller de la Marca, desaparegut durant la cruenta rebel·lió del comte Guillem de Septimània, que s’havia alçat en armes al sud del regne de França i havia usurpat Barcelona després d’assassinar-ne el comte legítim.

Els monjos es miraven amb aire funest mentre Isembard balbucejava la seva història. Es confirmaven els pitjors rumors. La casa de Tenes, elevada a la noblesa per defensar la Marca Hispànica, la frontera sud del Sacre Imperi Romà, dels sarraïns, desapareixia envoltada en una fosca llegenda. Del seu castell, al capdamunt d’una penya a prop del riu Tenes, només en quedaven unes ruïnes silencioses i durant molt de temps cap home no gosaria enfonsar-hi l’aixada ni tallar cap roure vell en aquell lloc. Havia quedat maleït.

Però aquella mainada també va parlar de la presència de criatures horribles als boscos, i de crims impius comesos per les terres despoblades. El monjo Rainart es va encongir, conscient que la foscor s’estenia per la desolada Marca Hispànica i que no quedava ningú per aturar-la.

cap-2

imagen

cap-3

Any 861

A la segona meitat del segle IX, el Sacre Imperi Romà s’havia dividit entre els nets de Carlemany i els seus fills. El somni imperial s’esvania entre guerres fratricides, set de poder i misèria, amb l’abandonament de la reforma agrícola i institucional del vell emperador. Les grans cases nobles acumulaven territoris a canvi de lleialtat i tropes, mentre uns altres perills amenaçaven els confins de l’agònic imperi: Germània era assetjada per les hordes eslaves, Itàlia pels sarraïns i França pels normands i l’emirat de Còrdova.

Aquestes amenaces es contenien a les marques frontereres governades per comtes que nomenava el rei per salvaguardar el territori. Al sud dels Pirineus, dins de la regió anomenada Gòtia o Septimània en temps visigots, els comtats de Barcelona, Osona, Girona, Empúries, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça protegien la difusa frontera del regne de França enfront de l’emirat de Còrdova. Ni Carlemany ni els seus descendents no havien aconseguit dominar de manera estable nous territoris al sud a les conques dels rius Llobregat, Cardener i Segre. Era la Marca Hispànica. Just al límit, entre les ombres de la desolació i el lluminós Mediterrani, resistia Barcelona; l’última ciutat de l’imperi.

D’ençà que havia estat arrabassada a l’emirat de Còrdova el 801, Barcelona havia patit més de set atacs devastadors dels sarraïns i ràtzies que penetraven des del Llobregat per arrasar poblets, cenobis i conreus als territoris del comtat i d’Osona. La superba muralla romana de l’antiga Bàrcino, reforçada després de la conquesta, protegia els poc més de mil cinc-cents habitants, però l’amenaça era tan greu i constant que, davant de la vida efímera dels conreus de l’exterior, a dins de les muralles, bona part de les cases visigodes s’havien convertit en horts i camps.

Els reis i comtes sabien que el fet de deixar abandonada la Marca Hispànica constituïa un greu perill per a l’imperi, però les guerres entre els descendents de Carlemany havien permès que un vel de foscor i oblit embolcallés l’última frontera. D’allà, n’explicaven històries sinistres que feien estremir tots els habitants del regne. Barcelona i la Marca eren un lloc terrible.

El juny de l’any 860, l’acord de pau de Coblença va aconseguir que els quatre reis carolingis acceptessin el nou repartiment dels regnes del Sacre Imperi Romà. Carles el Calb, fill de Lluís el Pietós i la seva segona muller, es quedà França, i Lluís el Germànic, fill del Pietós i la seva primera dona, la Germània, a l’est del riu Rin. Lluís II, fill del difunt Lotari I, re

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos