Pròleg

Monestir de Santa Afra, al nord de Girona

Van arribar a aquell monestir tan humil una nit de tempesta i es van arraulir darrere d’una llosa del cementiri. A la llunyania udolaven els llops que els seguien el rastre.

A la capella de pedra, els cinc monjos, que resaven completes i van sentir el plor. Adaldus, el prior, va prosseguir el càntic per conjurar les amenaces de la nit, però el germà Rainart, cec des de feia anys, es va aixecar per dir que les ànimes descarnades que vagaven pels erms no ploraven d’aquella manera.

Van sortir, temorosos, amb torxes, i van envoltar la modesta església. Els llops ja ensumaven les tombes i el més gros ensenyava les dents. Els monjos van brandar les flames per foragitar-los i van descobrir les criatures darrere d’un sepulcre. Ell devia tenir uns set anys, i ella, poc més de tres. S’assemblaven, tenien els cabells rossos i els portaven bruts i fets un emplastre. El nen abraçava la menuda amb gest protector, aclaparat per una angoixa d’allò més profunda. Quan va veure els monjos, va gemegar, suplicant. La nena va alçar els ulls, d’un blau clar i pregon, i tot seguit va mirar cap a la foscor, cap a on s’havien retirat els llops. Tot i ser tan petita, no plorava, cosa que va despertar una sensació estranya en els homes. Potser eren germans, però tenien ànimes ben diferents.

—Us han mossegat? —va preguntar el prior, preocupat.

Van fer que no. La nena portava la túnica esquinçada i semblava que les bèsties li haguessin llepat l’esquena. Els monjos, desconcertats, van portar flassades per embolcallar-los. El nen agafava fort un arc de teix, encara que, de segur, no hauria tingut forces per tesar-lo. No tenien forces, estaven famèlics, anaven xops i tenien els peus destrossats d’una llarga caminada. Les túniques, però, totes espellifades, eren de bona factura. Les mirades d’aquelles criatures amagaven una història tràgica; una de tantes que es patien en aquell territori tan llòbrec.

—Sembla que venen de molt lluny. Estan glaçats i molt febles!

—Se’n sortiran —va dir el vell germà Rainart, palpant-los el cap ara a l’un ara a l’altra, intrigat—. Déu els ha protegit i els ha guiat fins aquí per alguna raó. Qui sou?

Els nens no van respondre. Després d’eixugar-los bé i veure com devoraven unes llesques de pa ben gruixudes amb formatge ranci, va arribar la resposta. Era un miracle que haguessin arribat tots sols fins allí des del cor del comtat de Barcelona, a uns quants dies de camí. La petita comunitat benedictina els va anomenar els «Nascuts de la Terra» per amagar que eren Isembard i Rotel, fills d’Isembard de Tenes, l’últim cavaller de la Marca, desaparegut durant la cruenta rebel·lió del comte Guillem de Septimània, que s’havia alçat en armes al sud del regne de França i havia usurpat Barcelona després d’assassinar-ne el comte legítim.

Els monjos es miraven amb aire funest mentre Isembard balbucejava la seva història. Es confirmaven els pitjors rumors. La casa de Tenes, elevada a la noblesa per defensar la Marca Hispànica, la frontera sud del Sacre Imperi Romà, dels sarraïns, desapareixia envoltada en una fosca llegenda. Del seu castell, al capdamunt d’una penya a prop del riu Tenes, només en quedaven unes ruïnes silencioses i durant molt de temps cap home no gosaria enfonsar-hi l’aixada ni tallar cap roure vell en aquell lloc. Havia quedat maleït.

Però aquella mainada també va parlar de la presència de criatures horribles als boscos, i de crims impius comesos per les terres despoblades. El monjo Rainart es va encongir, conscient que la foscor s’estenia per la desolada Marca Hispànica i que no quedava ningú per aturar-la.

Any 861

A la segona meitat del segle IX, el Sacre Imperi Romà s’havia dividit entre els nets de Carlemany i els seus fills. El somni imperial s’esvania entre guerres fratricides, set de poder i misèria, amb l’abandonament de la reforma agrícola i institucional del vell emperador. Les grans cases nobles acumulaven territoris a canvi de lleialtat i tropes, mentre uns altres perills amenaçaven els confins de l’agònic imperi: Germània era assetjada per les hordes eslaves, Itàlia pels sarraïns i França pels normands i l’emirat de Còrdova.

Aquestes amenaces es contenien a les marques frontereres governades per comtes que nomenava el rei per salvaguardar el territori. Al sud dels Pirineus, dins de la regió anomenada Gòtia o Septimània en temps visigots, els comtats de Barcelona, Osona, Girona, Empúries, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça protegien la difusa frontera del regne de França enfront de l’emirat de Còrdova. Ni Carlemany ni els seus descendents no havien aconseguit dominar de manera estable nous territoris al sud a les conques dels rius Llobregat, Cardener i Segre. Era la Marca Hispànica. Just al límit, entre les ombres de la desolació i el lluminós Mediterrani, resistia Barcelona; l’última ciutat de l’imperi.

D’ençà que havia estat arrabassada a l’emirat de Còrdova el 801, Barcelona havia patit més de set atacs devastadors dels sarraïns i ràtzies que penetraven des del Llobregat per arrasar poblets, cenobis i conreus als territoris del comtat i d’Osona. La superba muralla romana de l’antiga Bàrcino, reforçada després de la conquesta, protegia els poc més de mil cinc-cents habitants, però l’amenaça era tan greu i constant que, davant de la vida efímera dels conreus de l’exterior, a dins de les muralles, bona part de les cases visigodes s’havien convertit en horts i camps.

Els reis i comtes sabien que el fet de deixar abandonada la Marca Hispànica constituïa un greu perill per a l’imperi, però les guerres entre els descendents de Carlemany havien permès que un vel de foscor i oblit embolcallés l’última frontera. D’allà, n’explicaven històries sinistres que feien estremir tots els habitants del regne. Barcelona i la Marca eren un lloc terrible.

El juny de l’any 860, l’acord de pau de Coblença va aconseguir que els quatre reis carolingis acceptessin el nou repartiment dels regnes del Sacre Imperi Romà. Carles el Calb, fill de Lluís el Pietós i la seva segona muller, es quedà França, i Lluís el Germànic, fill del Pietós i la seva primera dona, la Germània, a l’est del riu Rin. Lluís II, fill del difunt Lotari I, regnaria a Itàlia amb el títol d’emperador, i el seu germà, Lotari II, el territori de Lotaríngia, una àmplia franja que anava des de la mar del Nord fins als Alps.

Pipí II, fill de Pipí I i nebot de Lluís el Pietós, un home de caràcter inestable i sempre hostil al seu oncle Carles, fou desposseït de l’Aquitània i es refugiava a la Bretanya.

Però aquell any l’equilibri va tornar a trontollar quan Lotari II va repudiar la seva esposa Teutberga, de la poderosa família dels bosònides i amiga de Carles el Calb. La noblesa franca es va ofendre. Altre cop, els llinatges carolingis es van enfrontar i van començar els moviments de tropes, les requises de bestiar i l’abandonament dels camps.

A Barcelona i a la Marca Hispànica es vivia un breu període de pau pel fet que el comte franc Humfrid de Gòtia, senyor de Barcelona, Girona, Empúries i el Rosselló, havia signat al 857 una treva amb el valí de Saragossa i es dedicava a defensar les costes del sud de França de les incursions normandes. Amb el conflicte de Teutberga, Humfrid va acudir a ajudar Carles el Calb i els sarraïns van aprofitar l’absència. L’any 861, Barcelona va patir una nova incursió que va arrasar camps i ravals. Tan sols la muralla es va salvar del desastre absolut.

Prostrada i abandonada pel seu comte, amb els conreus destruïts i l’activitat comercial paralitzada, el vescomte i els pròcers de la ciutat pregaven al rei que si més no nomenés un bisbe que ocupés la seu vacant.

La funció dels bisbes era governar la diòcesi i equilibrar el poder comtal. Rebien una part dels tributs i comptaven amb el seu propi segell reial. Era l’única esperança de Barcelona abans que el buit de poder i la precarietat portessin a l’aniquilació total, com ja havia passat a Ègara, Ausa[1] o a la propera ciutat d’Empúries, ja tocada de mort després del darrer atac dels normands.

1

Ciutat de Reims, tardor

El sacerdot Frodoí, fill de la casa noble de Rairan, a Reims, es mirava la porta de bronze de l’aula episcopal amb l’estómac encongit mentre pensava que els seus vint-i-cinc anys de vida només havien estat un avançament del que estava a punt de succeir. Feia mesos que esperava una audiència amb l’arquebisbe Hincmar, el prelat més poderós de l’Església de França i conseller del rei Carles el Calb. Frodoí coneixia l’arquebisbe d’ençà que era estudiant a l’escola canònica de la catedral i ja es delia per saber quin alt honor li podia haver dispensat l’Església.

En les darreres dècades, la casa de Rairan havia prosperat gràcies als serveis prestats a la corona. El seu pare havia caigut en combat durant la rebel·lió de Pipí i el seu germà gran lluitava a Aquitània amb el rei contra els normands. A més a més, havien donat unes terres a les abadies de Nostra Senyora de Compiègne i de Chelles per guanyar-se el favor de l’arquebisbe. Amb dos anys de sacerdot, el jove tenia assegurat un cursus honorum brillant a la cúria eclesiàstica. S’imaginava un bisbat a prop de Reims, amb privilegis i delmes, esclaus mancipia que li conreessin els camps i parròquies que reportessin unes rendes considerables. Potser podria alçar una catedral com el mateix Hincmar, que feia vint anys que ampliava la de Reims.

Les portes de l’aula es van obrir i Frodoí es va contenir els nervis. Va admirar l’espai de tres voltes de canó sostingudes per esveltes columnes de marbre amb profusió d’ornaments. Les finestres estretes atenuaven la llum, una fina boirina de pols surava en l’aire. Canonges i bisbes presidien l’audiència des de les grades i, al fons, assegut en un tron de plata i pedreria, s’esperava Hincmar, el poderós arquebisbe de Reims, amb la mitra de fils d’or i el bàcul.

Impressionat, Frodoí va besar, cerimoniós, l’anell del prelat. La règia presència d’Hincmar, que ja passava de cinquanta anys, era colpidora. Lluïa una corona d’or i mirava endavant amb expressió buida, com si els presents l’incomodessin. El jove va desviar la mirada cap al Crist crucificat que presidia l’aula.

—Fill —va començar Hincmar—, creus que el nostre Redemptor va patir a la creu?

Frodoí va notar una esgarrifança. Havia destacat en aritmètica i li agradava la història dels grans prínceps grecs i romans, però les qüestions teològiques li resultaven tedioses. Si no responia amb precisió, podia incórrer en heretgia, i per tant es va mostrar prudent.

—És la humanitat la que ha de patir si aspira a la vida eterna.

—I un ministre de Déu com nosaltres ha de patir com qualsevol home?

Frodoí va aguantar la mirada inquisitiva d’Hincmar. En aquell silenci dens, va sentir que algú gargamellejava als setials del clergat i es va inquietar; alguna cosa no rutllava.

—L’Església està cridada a aixecar el Regne de Déu, expandir-ne el domini i desterrar el paganisme arrelat per tot l’orbe. —A mesura que anava parlant se sentia més segur, si bé la tensió no minvava—. Els seus pastors han de guiar nobles i reis cap a la fidelitat i l’obediència. Si per això cal patir, Déu ho compensarà.

—Ets ambiciós i tenaç, Frodoí. Em consta que ja feies gala d’aquestes virtuts a l’escola canònica. És bo això en un home de fe? Potser hauries de ser soldat.

—És Déu qui m’ha cridat —va respondre. No li agradava la conversa—. L’Església també necessita fortalesa per culminar la seva missió.

Hincmar va assentir, satisfet. Frodoí, alleujat, es va girar amb actitud desafiadora cap als bisbes, tots seriosos. Se n’havia sortit airós i tal vegada l’arquebisbe l’afavoriria enfront dels altres aspirants.

—És la persona adequada —va concloure Hincmar.

Frodoí va inclinar el cap per escoltar l’honor que li assignaria.

—En nom del nostre rei Carles i sota l’autoritat de Frèdol, arquebisbe de Narbona, seràs consagrat bisbe de Barcelona. Allí exerciràs el teu ministeri, acabaràs la catedral que va iniciar un dels teus predecessors, Joan, i duràs a terme aquesta missió sagrada de què parles amb tant de fervor.

Al jove sacerdot li van fallar les cames. El silenci que hi havia a la sala denotava que aquell nomenament no havia sorprès ningú. Va tornar a mirar el clergat de cua d’ull. N’hi havia que semblava que estaven a punt d’aplaudir. Burletes, recordarien aquell instant durant setmanes.

—Mon senyor arquebisbe… La Marca Hispànica? —va murmurar sense alè.

Un vel negre li va baixar fins a l’ànima. Sabia que Barcelona agonitzava a l’extrem sud del regne i havia patit molts atacs durant les sis dècades anteriors. I recordava, en especial, allò que li havia explicat el seu pare, que havia viscut aquella situació. L’any 843, el rei havia destituït el conflictiu comte Bernat de Septimània després d’anys d’abusos, però aquest s’havia rebel·lat i havia acabat decapitat. A la Marca havien aplaudit el nomenament del nou comte, un got nascut en aquella terra, anomenat Sunifred, que havia volgut repoblar els erms per tornar-hi a portar la prosperitat, però el fill de Bernat, Guillem de Septimània, criat a la cort com a ostatge, desitjava venjança. Havia simulat lleialtat al rei i n’havia obtingut títols. El 848, havia usurpat els dominis del sud dels Pirineus que havien estat del seu pare i allà havia mort el comte Sunifred i els seus cavallers. Guillem havia resistit dos anys, durant els quals la seva ira s’havia desfermat, fins al punt que, el 850, aliat amb un general sarraí, havia entrat a sang i foc fins al cor de Barcelona. Després havia continuat arrasant la Marca cap a Girona. Allà, el comte Aleran de Troyes l’havia detingut i l’havia fet executar.

D’aleshores ençà s’havien succeït uns quants senyors al comtat de Barcelona, però la ciutat continuava sumida en la foscor i la desolació. Conservava la seu episcopal i la seca per encunyar moneda, tot i que amb prou feines tenia quatre-cents focs. No hi volia anar ningú, i el comte d’aquell moment, Humfrid de Gòtia, solia romandre-hi lluny, amb el rei i la seva cort itinerant.

—Si acceptes, seràs mitrat i emprendràs el viatge sense demora —va continuar Hincmar—. Tindràs els mateixos privilegis que els teus predecessors: rendes, terres i serfs. Disposaràs d’un terç de la moneda encunyada i la mateixa quantitat del teloni sobre les mercaderies que arribin per terra i mar per a la catedral que va iniciar el bisbe Joan. Però el més important és erradicar el ritus mossàrab de les celebracions religioses i imposar el missal romà. És allà, i no en altres llocs del regne, on fan falta servents com tu.

Frodoí es va sentir com un reu condemnat a mort. El rei proposava d’enviar-lo al lloc més perillós i oblidat dels seus dominis per conduir uns fidels hostils que es consideraven abandonats per la corona franca.

—És una terra maleïda —va dir sense pensar-s’ho.

De sobte, davant d’aquella rèplica ofensiva, es va fer el silenci. Hincmar va mirar amb menyspreu la resta del clergat.

—Cap d’aquests bisbes acomodats no seria capaç de fer-ho, però jo sé que tu sí. Déu m’ho ha revelat. Ho acceptes?

Frodoí sabia que la seva família no havia comès cap ofensa per rebre un càstig així, i per tant va sospitar que algunes cases nobles rivals havien conspirat per aturar la seva promoció. Un grup de prelats somreia; n’hi havia que eren tan joves com ell i ja governaven bisbats com si fossin autèntics reis. Tot era un estratagema, va concloure, enfurismat. Un membre del seu llinatge no es rebaixaria a encapçalar una diòcesi a la terra més tenebrosa de l’orbe, i tots sabien que, si s’hi negava, el seu ascens cap al cim a l’Església s’acabaria en sec.

—I doncs?

Quan Frodoí estava a punt de manifestar-se en contra va recordar el que havia pensat en entrar. Tota la vida s’havia sentir cridat a una cosa important i la sensació persistia fins i tot després d’aquell oferiment humiliant d’Hincmar. No sempre són rectes les senderes de l’Altíssim, i Barcelona, malgrat tot, continuava dempeus.

—Accepto.

Els somriures displicents es van esborrar a l’acte. Frodoí va mirar cap als setials amb arrogància; aquells homes mai no el titllarien de pusil·lànime.

—Si és la voluntat del rei i de l’Església, seré el nou bisbe de Barcelona.

Hincmar es va inclinar. Frodoí li va veure orgull als ulls, malgrat que l’arquebisbe intentés dissimular-ho.

—N’estàs segur? Aquella és terra de màrtirs.

Hincmar es referia a la sinistra llista de bisbes i abats assassinats a la Gòtia, de les maneres més cruels. De fet, ningú no sabia què li havia passat al seu predecessor, el bisbe Adolf, però es parlava d’un final cruent. Ell només pensava en el desconcert que havia provocat.

—Quan me n’he d’anar?

—Quan hagis estat consagrat, aniràs a Narbona i et sotmetràs a l’autoritat de l’arquebisbe Frèdol. Després viatjaràs a la teva seu. El ramat fa temps que està esgarriat i li cal un pastor amb mà ferma. Sabem que hi ha hagut certs clergues rebels, de pràctiques mossàrabs, que ens han arrabassat béns. Els has de recuperar.

Frodoí dubtava que aquell fos el problema principal, però no ho va expressar en veu alta. Després de la vanitat venia la incertesa, però Hincmar no havia acabat:

—T’acompanyarà el jove prevere Jordi, nascut a Barcelona, que t’ajudarà amb els difícils gots, i el meu confessor, el benedictí Servusdei, un home sant i savi, a qui coneixes de l’escola canònica. Com a expert en lleis i decrets conciliars, t’aconsellarà sobre la lex i la consuetudine dels gots. Serà el teu millor assistent. L’aprecio tant que em sap greu haver-me’n de desprendre.

En efecte, Frodoí havia rebut lliçons magistrals de Servusdei. El tenia ben present: un ancià eixut que rondava la seixantena, que sempre portava el mateix hàbit espellifat. Un home reservat i molt religiós. Tot el clergat el considerava el millor mestre i confessor.

—Us ho agraeixo, mon senyor —va dir a l’arquebisbe amb sinceritat.

Un ardiaca va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella a Hincmar i ell es va mirar el jove amb commiseració.

—Has de saber que no fa gaire Barcelona va patir un nou atac dels sarraïns. No van travessar les muralles, però van arrasar els ravals. La població ha quedat delmada i molts habitants n’han fugit. En absència del comte Humfrid, seràs la màxima autoritat, amb l’actual vescomte Sunifred, i t’hi hauràs de guanyar el respecte del gots i dels hispani.

Frodoí va assentir. Així i tot, es va retreure aquell rampell de supèrbia que l’havia impulsat a acceptar; podia ser el pitjor error de la seva vida. Es moria de ganes de sortir de l’aula abans que percebessin la por que s’havia apoderat d’ell. Malgrat això, anant cap a la porta, se li va acudir que la seva posició tindria més força si viatjava amb algú altre, de manera que va gosar demanar a Hincmar:

—Arquebisbe, sol·licito que el rei m’autoritzi a portar-hi colons i oferir-los terres de l’Església a canvi de censos. Si un dels problemes és la despoblació, convé augmentar el nombre de cristians de ritus romà.

—Ho estudiarem —va respondre el prelat, pensarós.

Hincmar havia rebut força pressions d’uns quants nobles per enfonsar el jove sacerdot, però intuïa que Frodoí, amb el seu talent, formava part d’un pla diví que encara no entenia i que el seu desplaçament cap a la frontera no era el final. La roda de la història feia una altra volta, i amb aquella sensació va tornar a parlar:

—Déu et vol allí per un motiu o altre —va dir amb veu tremolosa—. Que Déu et guardi i et conservi el valor, perquè tens raó, Frodoí: aquella terra està maleïda.

2

Afores de Carcassona

L’Elísia s’estava dreta sota la pluja; es va apartar de la cara els foscos blens de cabells amb la vista clavada a la tomba del seu avi: l’única família que tenia. Tenia disset anys i no li quedava ningú de la seva sang.

La jove mirava, desolada, les gotes d’aigua que queien damunt de la llosa sepulcral al petit cementiri a tocar de l’ermita de Saint James. Darrere d’ella, els assistents a l’enterrament murmuraven, afligits, mentre s’allunyaven i deixaven que s’acomiadés del mort en solitud. A l’Elísia li sabia greu no saber escriure per poder gravar a la pedra el nom del difunt: Lambert.

Al fons es veia la fortalesa de la ciutat envoltada en una boirina grisa, a sota de l’intricat raval que arribava fins a la riba del riu Aude. Entre aquelles cases de pedra i cairats de fusta hi havia la seva llar, l’hostal de l’Oteri, on havia treballat com a serventa amb el seu avi d’ençà del seu record. Més d’una vegada, en Lambert li havia explicat que era filla d’un soldat valent que havia mort lluitant a les ordres del comte Berà II i entre rialles augurava un gran futur a la petita. Malgrat tot, l’Elísia, quan es va fer gran, va assabentar-se que en Lambert havia teixit aquella fantasia només per il·lusionar una nena òrfena obligada a treballar des dels sis anys en un hostal a la vora del pont del riu.

Els seus pares i germans havien mort en un incendi a l’hostal mateix quan ella només tenia dos anys. L’avi i la neta compartien aquell cobert amb altres serfs, i ella, des de petita, havia ajudat en totes les tasques que podia per l’edat, de traginar llenya a adobar la teulada o servir a taula. Treballaven sense descans i el vell Oteri, l’hostaler, els considerava part de la família. Era una vida dura, però no els faltava res.

Tot i ser serva, l’Elísia creixia feliç en aquell món reduït. L’esperit optimista la protegia de viure lamentant-se de la seva condició. No havia sortit mai de Carcassona, però vibrava amb les històries que li explicaven els mercaders i pelegrins que anaven a parar a l’hostal. La meravellaven els esdeveniments i les peripècies que vivien pels camins i s’imaginava què faria ella en situacions com aquelles.

El fet d’haver-se criat en un hostal li havia forjat un caràcter decidit. Quan es va haver convertit en una noieta esvelta, d’ulls dolços i ametllats que se li il·luminaven quan somreia, ja sabia esquivar amb elegància les mans lascives dels clients i respondre amb gràcia als afalacs. Sempre que visitava Saint James, davant les làpides cobertes de molsa de la seva família donava gràcies a Déu de tenir el seu avi i un sostre. Era molt més del que tenien d’altres als ravals de la població.

Aquell any, la tardor havia arribat de manera brusca i havia portat la desgràcia. Dos dies abans, el vell Lambert, en veure la capa de núvols foscos al cel, va pujar al teulat de l’hostal per lligar-hi bé la palla. L’Elísia, alarmada pels crits d’altres serfs, va sortir de la cuina i va trobar l’escala trencada i en Lambert estirat a terra. Tan sols el va poder bressar amb un plor esquinçat mentre notava l’esfereïdora mossegada de l’absència.

A l’Oteri, el va afectar perdre el seu serf preferit i en va sufragar l’enterrament com si es tractés d’algú de la família.

L’Elísia va notar que uns dits s’entrellaçaven amb els seus i va tenir un sobresalt. En Galí. Se’l va mirar amb aire trist i va deixar que li escalfés les mans. Aquell jove de vint-i-cinc anys, mirada desperta i llengua àgil, vivia des de feia gairebé un any a l’hostal. Era el net d’un amic de la família de l’Oteri, segons havia explicat l’hostaler mateix, i l’havia acollit amb els braços oberts. En Galí no era ben plantat, però tenia un somriure fàcil i una eloqüència que enlluernava tothom. Es passava els dies desvagat a la taverna de l’hostal i el seu galanteig havia captivat la jove que servia a l’establiment. A en Lambert no li havia fet gens de gràcia que la seva neta s’enamorisqués d’aquell home sense ofici ni terres i amb certa fama de llibertí, i l’hi va fer saber, però la noia estava fascinada per la desimboltura i la gràcia del noi.

Dos dies abans de l’accident, en Galí havia tingut l’atreviment de besar-la a la llenyera i l’Elísia l’hi havia permès, per això ara, tots sols sota la pluja, al cementiri de Saint James, aquell contacte la reconfortava.

—En Lambert et va prometre que no estaries mai sola. Jo m’encarregaré de tu.

La noia va somriure, tota trista. Les paraules d’en Galí sempre arribaven en el moment oportú, i es va deixar abraçar, encara que allò no fos adient. Tremolava de fred.

—En Lambert sempre complia les seves promeses.

Sabia que el passat d’en Galí era fosc i farcit de desgràcies, com el d’ella. S’havia criat com a llibert a la vila de Vernet, al comtat del Conflent, ja que en Gombau, el seu avi, l’amic de l’Oteri, hi administrava una explotació fiscal de vinya a nom del comte. L’any 848, l’usurpador Guillem de Septimània havia executat el comte Sunifred a Barcelona i perseguit els seus vassalls, entre els quals hi havia en Gombau. Els soldats havien arribat a Vernet, havien arrasat casa seva i després havien violat i mort la seva mare i les germanes. El noi havia aconseguit fugir amb el seu avi i havien viscut uns anys a Empúries. Quan s’havia mort en Gombau, en Galí, desemparat, havia acudit a Carcassona buscant l’aixopluc de l’Oteri.

A l’hostal, tothom avisava l’Elísia que anés amb compte amb en Galí, però ella no en feia cas. En Galí era un home lliure, havia vist món i la preferia davant d’altres serves més grans. Aquelles seves paraules tan meloses sempre la feien sentir especial.

—Has pensat en el que et vaig dir? —li va preguntar en Galí.

—Barcelona és a la frontera. —Sabia perfectament a què es referia i es va estremir; li dolia de parlar-ne en aquell moment—. És una terra perillosa.

—Però és ara que tenim l’oportunitat d’anar-nos-en! —Li va agafar la cara entre les mans com feia sempre que li reclamava tota l’atenció—. Unir-nos al seguici del nou bisbe de Barcelona és l’única manera de viatjar pels camins de la Marca Hispànica. Ha promès terres i la protecció de l’Església als qui s’hi afegeixin.

A l’hostal no es parlava de res més. El nou bisbe Frodoí havia arribat de Narbona i al cap de quinze dies se n’aniria cap a Barcelona acompanyat dels qui creguessin en les seves promeses. No tothom aplaudia aquella iniciativa arriscada i, a més, certs bisbes i famílies nobles rivals de la seva casa volien impedir que tingués èxit.

L’Elísia va notar una mena de vertigen. Encara no era fred el cos del seu avi i en Galí ja li tornava a estar a sobre. Feia setmanes que li explicava que en Gombau havia amagat alguna cosa a la seva casa de Barcelona abans de fugir. Insistia que tenia davant seu l’oportunitat d’anar-ho a recuperar, i se la volia endur.

—Barcelona és un lloc molt perillós —va repetir l’Elísia, melangiosa—. Diuen que desapareixerà.

—Té unes muralles més altes que les de Carcassona! —va exclamar en Galí amb entusiasme sense tenir en compte que eren davant de la tomba del vell Lambert.

—Aquí no ens va pas malament, Galí. De debò et penses que és cert el que et va dir el teu avi?

—N’estic segur. Si encara hi és, pot canviar la nostra vida!

—Això és el que em fa por. A més, soc serva de l’Oteri.

En Galí li va acariciar els cabells i va somriure amb aquell desvergonyiment que la torbava tant.

—Ja hi parlaré. Si et permet que vinguis amb mi, se t’haurà acabat de ser serva!

L’Elísia va sospirar. Aquell dia no tenia ànims per deixar-se encisar.

—Diuen que el tal Frodoí és un noble ambiciós que aspirava a un bisbat ric i que l’han castigat. Si hi porta colons és perquè li treballin les terres i li paguin tributs.

—És clar que deu ser molt ambiciós! El més important és que amb ell podem viatjar segurs. Confia en mi, Elísia; a Barcelona hi ha el nostre futur.

—Però tu no hi has estat mai! Vas venir des de Vernet —va objectar l’Elísia. I afegí—: Em fa por la frontera.

A en Galí se li va enterbolir el rostre. No estava acostumat a tanta resistència. Tanmateix, se’n va adonar i va recuperar la mesura.

—Podríem tenir el nostre propi hostal. T’ho imagines? Tu en series la mestressa, perquè ho compartiria tot amb tu! Els teus fills pujarien lliures i no els faltaria de res!

Afligida, l’Elísia va fregar amb el dit la làpida d’en Lambert. Aquell ancià tan assenyat volia el millor per a ella, i no hauria aprovat mai l’aventura d’en Galí. Ara ja no hi era i el noi tornava a insistir. Va reconèixer per dins que era un somni bonic. Tot seguit va pensar que l’Oteri no la deixaria marxar de cap manera, valia massa per a l’hostal, cosa que l’alleujava.

La noia va recordar que s’havia començat a interessar per la feina del seu avi, que era el cuiner de l’hostal, quan tenia dotze anys. Davant d’aquells focs enormes havia descobert els condiments, el secret de les sopes i a identificar el punt exacte dels estofats per mitjà de l’olfacte. Havia anat desenvolupant una intuïció especial i l’Oteri la va saber aprofitar. Com a ajudant d’en Lambert, l’Elísia va aprendre a fumar peix, salar carn i fer embotits. De seguida va destacar en l’elaboració de coques, nogat i fruita confitada, que guardaven en grans gerres.

Els hostes alabaven la cuina de l’Oteri. En Lambert i la seva neta esperaven l’esporàdica arribada d’espècies exòtiques i aprenien receptes que els explicaven els viatgers de terres llunyanes per preparar-les-hi i fer-los sentir com a casa. L’hostal havia prosperat molt i molt, la seva fama s’havia estès més enllà del comtat. L’Oteri la tractava com si fos de la família, i l’Elísia sabia que no li faltaria mai un sostre.

En aquell moment només tenia ganes de plorar.

—De vegades penso que te n’aniràs sigui com sigui, Galí. —Va reclinar el cap damunt del seu pit—. Soc una serva i aquest sempre serà el meu lloc. —Es va estremir—. Tinc fred. Tornem a l’hostal.

Mentre baixaven pel pendent enfangat, els ulls del jove es van enfosquir.

Havien passat tres dies d’ençà de l’enterrament del vell Lambert. L’Oteri seia al soterrani de la taverna amb cinc homes més, tots amb aire greu, en silenci. Notava que se li obria el món sota els peus. A l’altre extrem de l’antiga bota damunt la qual havia estat jugant i bevent vi, veia la muntanya de diners de plata que acabava de perdre gairebé sense adonar-se’n, encegat per la tensió de les apostes. No havia tingut una nit tan desastrosa des de feia anys. Estava enfurismat i tenia ganes de llançar ben lluny els tres daus d’os groguenc que li havien provocat tantes pèrdues.

En Galí somreia davant la petita fortuna que havia guanyat aquella nit, i a l’Oteri li venien ganes de tirar-se-li al damunt. L’havia acollit amb els braços oberts quan se li havia presentat dient que era el net d’en Gombau, el seu millor company durant les quatre campanyes militars al servei del comte Oliba de Carcassona, fins que se’n va anar a servir el comte Sunifred, de qui era cosí.

L’Oteri i en Galí tenien la mateixa afició secreta pel joc i freqüentaven les tavernes més sòrdides de Carcassona, però fins a aquell moment no havien apostat entre ells. Havien començat a mitjanit amb un grapat d’òbols i victòries pírriques de l’Oteri, però en Galí l’havia incitat a anar més enllà. Havia estat un error i, encegat com estava, no s’havia adonat de les intencions del jove. No faltava gaire perquè sortís el sol i l’hostaler, entumit pel vi, va comprendre que havia perdut més del que tenia.

—Tots aquests diners són necessaris per a l’hostal, Galí. Moltes famílies i serfs en depenen —va dir, angoixat, assenyalant les monedes—. Per l’amistat que m’unia al teu avi et vaig obrir les portes de casa meva, i ara…

—L’atzar és així, Oteri —va murmurar en Galí, inclement.

—Però els necessito! —va fer l’hostaler, desolat. El vi li travava la llengua.

En Galí va dibuixar un somriure astut i va empènyer les monedes cap a l’Oteri.

—Saps el que vull… Ja n’havíem parlat.

L’hostaler va fer uns ulls com unes taronges. De sobte ho va entendre tot. Per això eren allí aquella nit. Li van venir ganes de pegar-li.

—Saps que l’Elísia per a mi és com una filla, i l’hostal no seria igual sense ella. Te n’has encapritxat i li portaràs la desgràcia! Si en Lambert fos viu…

—Deixa el vell en pau. L’Elísia és jove i bonica, es mereix ser lliure. Serà una bona esposa i una bona mare.

L’Oteri va arrufar el front. D’ençà que havia arribat, en Galí havia viscut entre tavernes, joc i dones. Sabia que no estimava l’Elísia, que només n’havia vist les qualitats. La volia per aprofitar-se’n. Aquesta certesa li regirava l’estómac, però ara es trobava en un trencacolls. Havia de recuperar el que havia perdut. Si en Lambert fos amb ells, no hauria gosat mai cedir a la demanda d’en Galí. Fins i tot l’accident de l’ancià havia estat massa oportú per als interessos del noi.

—Després de quatre generacions, seràs tu, Oteri, qui patirà la vergonya de malbaratar el famós hostal del riu Aude —va assenyalar en Galí amb fredor.

Era un cop baix, i tots es van regirar en silenci. L’Oteri va veure els diners de plata damunt de la bota. L’endemà no podria pagar la carn ni el farratge de l’estable. L’hostal se n’aniria a la ruïna i els testimonis, amics de gresca d’en Galí, s’encarregarien d’enfonsar el seu nom per tot Carcassona. No podria suportar aquella humiliació. Estava atrapat.

—Que ella no ho sàpiga, només et demano això —va fer l’Oteri amb un sospir de desesperació.

—M’agraden les noies entusiastes i alegres. No busco una serva. Vindrà per voluntat pròpia, sabrà el que li digui jo i pensarà el que jo vulgui. Me’n vull anar com més aviat millor a Narbona per atrapar el seguici del nou bisbe de Barcelona. —Va fer una ganyota burleta—. L’Elísia em seguirà com a esposa, amb la teva benedicció.

—Va bé, l’Elísia és teva, Galí —va acceptar aclaparat, amb els punys crispats per la ignomínia—. Si no en tens cura, espero que cremis a l’infern.

Al cap de dos dies, l’Elísia mirava les taules buides il·luminades per la claror grisa d’un altre matí núvol. Els estadants no trigarien gaire a baixar, i a la cuina el foc ja era ben viu. Aquell instant de calma era el preferit del seu avi Lambert. A l’Elísia, tot la feia pensar en ell, i plorava quan rebia el condol dels parroquians i dels mercaders que venien de Carcassona. Tots apreciaven la noia, ja que feia anys que cantava, reia i ballava per fer-los les nits més agradables.

L’Oteri no va trigar a comparèixer, i es van asseure en una taula apartada. La nit abans, en Galí li havia proposat matrimoni i l’hostaler l’havia desconcertada avenint-s’hi. Havia dit que el vell Lambert havia treballat seixanta anys sense reposar ni un dia i que la seva única neta es mereixia la llibertat i un bon marit. En Galí, acabat de banyar i amb una túnica nova de llana de qualitat, es va passar hores parlant amb ella d’una nova vida i a poc a poc li havia encomanat l’entusiasme. L’hostal era el seu món, però per a una serva la llibertat suposava l’anhel més desitjat. Sense l’avi, allí no li quedava res i, fos com fos, acabaria casada amb un altre criat.

—Estàs segura que ho vols, Elísia? —li va preguntar l’hostaler sense embuts. Se la mirava afligit—. I no em refereixo a això d’anar a Barcelona.

Ella es va quedar sorpresa. La nit anterior, davant d’en Galí, li havia semblat que hi estava conforme, i en canvi ara li veia alguna cosa a la mirada que no li agradava. Tenia la impressió que l’Oteri patia per ella.

—M’hi casaré, tu ho has acceptat.

—No m’has contestat, Elísia. La teva família ha estat serva de la meva durant generacions i fins per comprar-te un vestit vell t’haig de donar permís. En Lambert només em va demanar una cosa: que no t’imposés ningú. Et vols casar amb en Galí?

—Malgrat tot, és un bon home —va contestar, nerviosa—. És el que em vas dir ahir. —Va abaixar la cara. No n’estava convençuda, era molt jove i tenia por, però en Galí li havia promès que la cuidaria i li proporcionaria una bona vida—. Us trobaré a faltar, Oteri.

L’hostaler també va acotar el cap, afligit. Si l’Elísia s’hi hagués negat, hauria buscat la manera d’esmenar l’error, però estava captivada pel díscol Galí.

—Tens la meva benedicció, filla —va fer ell, sense esma.

L’Elísia era una noia espigada de trets dolços i cabells foscos que solia portar tapats perquè no li quedessin enganxifosos amb el greix de la cuina. Però el que seduïa tothom eren els seus ulls tan grans de color de mel i les llargues pestanyes, que irradiaven una calidesa que commovia. A més, era desperta i alegre. Desenes de joves a Carcassona de més bona posició que en Galí l’haurien festejada de bon grat. Però ja era tard.

—A tots ens sabrà greu la teva absència, i els clients protestaran —va dir l’Oteri.

—L’Adovira coneix les nostres receptes i hi té la mà trencada.

L’ancià li va acariciar la galta amb gest paternal. Aquella nena que s’enfilava a les taules per cantar davant dels clients fins que arribava corrents el seu avi per endur-se-la s’havia fet gran. No li veia als ulls la lluïssor tremolosa d’una noia enamorada. En Galí li obnubilava amb l’encant la ingenuïtat juvenil. Però, al capdavall, ben mirat, tampoc no veia amor en la majoria de les esposes a qui els pares havien imposat els marits. Ell, l’Oteri, era el seu senyor, i la noia estava en edat casadora. Seguien l’ordre natural. A més, era llesta, s’havia forjat en el tràfec d’un hostal que no parava mai i sabia cuidar-se. Pensava tot allò per atenuar el seu sentiment de culpa. L’havia venuda, l’havia lliurada per pagar un deute.

—Primer en Lambert, ara tu… Massa pèrdues. —Va fer un gest ple d’acritud—. M’estic fent vell.

L’Elísia no va poder contenir les llàgrimes. Estava aterrida. S’hauria estimat més casar-se i no marxar de Carcassona, però en Galí tenia grans plans per tots dos a la llunyana Barcelona. Es va aferrar a cadascuna de les seves promeses.

—Gràcies, Oteri. Per poc que pugui et faré arribar notícies a través d’algun mercader.

—Aquí tots t’enyorarem, Elísia.

—I a en Galí? —Li sabia greu que ell despertés tants recels.

—No ets cap ingènua. T’assembles al teu avi, de manera que no perdis la perspicàcia i observa’l —li va advertir l’Oteri, emulant en Lambert. Va esperar que la coïssor que tenia a la gola li permetés de parlar; tot seguit li va agafar les mans. No eren les d’una donzella, les tenia lletges per les marques de cremades i talls. Sota aquella expressió angelical, hi havia una jove endurida pel treball dur—. I si has de mossegar, mossega!

Quan es van acabar les pluges, l’Oteri va concedir a la seva serva Elísia la llibertat d’abandonar l’hostal en companyia de l’orgullós Galí. Es van casar una matinada freda a la petita ermita de Saint James abans de sortir amb els marxants de confiança que anaven a Narbona, on Frodoí esperava els colons. També acudien a la convocatòria famílies d’altres ciutats que hi tenien ben poc a perdre, en aquella aventura incerta.

Va celebrar el casament un sacerdot que passava més hores a la taverna que a la parròquia i que quan va veure l’Elísia tan radiant, amb un vestit negre de llaneta i un vel blanc de l’esposa de l’Oteri, es va posar a plorar. Se n’anava per no tornar, i el comiat que van fer a l’hostal va ser emotiu. Els vint criats els van lliurar flassades, cansalada i pans blancs. L’Oteri i la seva família els van donar un grapat d’òbols de plata i dues capes gruixudes per aguantar el rigor d’un viatge tan dur. La tardor tot just acabava de començar, però el fred ja es deixava sentir amb intensitat.

En Galí gallejava amb el seu habitual somriure seductor. Tenia el que volia d’allí. L’Elísia va acaparar les llàgrimes i va rebre les abraçades més fortes. S’havien esgotat les advertències i els arguments per fer-los desistir de viatjar a la foscor de Barcelona. Només quedava pregar a Déu que els protegís.

Quan la calitja de l’alba es va esvanir, es van afegir als carros que avançaven amb penes i treballs pel camí enfangat. L’Elísia i en Galí els seguien a peu, i tots els que s’havien congregat a la porta van veure, amb nostàlgia, que la jove ja feia broma amb dos nois.

—He pres la pitjor decisió de la meva vida —va murmurar l’Oteri, melangiós.

L’Adovira, la cuinera a partir d’aquell moment, es va eixugar les llàgrimes i va dir:

—Però allà on vagi l’estimaran tant com aquí.

El seguici va travessar el pont de fusta del riu Aude, que es gronxava perillosament per la crescuda, arran de les pluges. L’Elísia els va saludar amb la mà.

En Gogo, el millor amic d’en Lambert a l’hostal, es va acostar a l’Oteri. A ell tampoc no el tractaven com a un serf, de manera que va parlar amb franquesa:

—D’ençà que en Galí es va assabentar de la marxa del bisbe de Barcelona que volia això. No em puc treure del cap que bé que li ha anat l’accident d’en Lambert.

L’Oteri es va sentir aclaparat per la culpa; no volia carregar, a més, aquella sospita.

—Si haguéssim sembrat el dubte en l’Elísia només l’hauríem turmentada, Gogo. Ja ha plorat prou.

—Ella no s’hauria apartat mai de l’avi, ni per en Galí.

L’Oteri es va mirar el vell Gogo i es va estremir.

—No sabrem mai la veritat, i confio que ella tampoc. Sé que li anirà bé, Gogo. Per la memòria d’en Lambert, això espero! Tot just és una nena, però sap tenir cura de si mateixa. Prego a Déu que la protegeixi.

3

Els Nascuts de la Terra van sobreviure, i els monjos, homes enèrgics de creences fermes, ho van interpretar com un senyal de la Providència. No va comparèixer ningú a buscar els dos germans, i el llinatge de Tenes es va esfumar com tants altres en aquells temps inestables.

No era res d’estrany trobar criatures soles i perdudes. Dels cincs frares, tres eren ancians, i els calien braços joves a les vinyes. Així doncs, els van criar com a serfs al servei del monestir. Quan la Rotel menstrués, la lliurarien en matrimoni a algun jove de la vila o, si sentia la crida de Déu, ingressaria en un convent femení.

Els menuts van créixer tan units com els havien trobat al cementiri, i a mesura que es feien grans i més alts que els seus benefactors es van guanyar un racó al cor d’aquells monjos tan rústecs. Tots dos eren rossos, però els cabells de la Rotel eren com raigs de sol. A més, tenien els ulls blaus, però els de la noia eren més clars i penetrants. S’assemblaven molt. Però eren diferents. El noi, que era més gran que la Rotel, no va revelar mai el record difús que tenia de veure el seu pare entrant al castell amb una nounada embolcallada amb una capa. La mare s’havia tancat a plorar a les seves estances. Era una filla bastarda del cavaller Isembard de Tenes.

L’Isembard jugava amb espases de fusta i afinava la punteria amb l’arc a les estones lliures, però allà l’únic adversari que tenien era el sopor de les llargues oracions a què havien d’assistir. La Rotel, encuriosida i solitària, de vegades s’endinsava als boscos, d’on tornava a entrada de fosc sense explicar mai on havia estat. A poc a poc, els monjos van plegar d’interrogar-la. Recordaven aquella esquena llepada pels llops i el vell frare Rainar, fins al dia de la mort, va mantenir que era una nena especial, més unida a la natura que als homes.

La nena no havia perdut mai ni una cabra quan les engegava, de petita. No havia tingut mai por, i de tant en tant tornava amb una cria de llebre, que cuidava amb molta cura. Però l’esperit indòmit se li va forjar amb tretze anys, quan va estar tres dies perduda en un terrible torb. L’havien trobat en unes coves, il·lesa, tranquil·la. Es cobria amb una capa de pells que els monjos sembla que van reconèixer i van voler cremar, però ella els va convèncer que no ho fessin. No havia explicat mai el que havia passat, però des d’aquell dia somreia i mirava el paisatge com si la natura li murmurés secrets.

La Rotel havia sagnat a l’edat que li tocava, però el temps havia temperat el zel religiós dels monjos i els havia fet marxar del cap la idea que se n’havia d’anar. Vivien a un dia de camí de qualsevol poble de la rodalia, i ben pocs dels habitants que hi vivien s’acostaven a Santa Afra. També escassejaven els pelegrins, però tot i així havien aixecat una barraca de pedra apartada del monestir, a tocar de les vinyes, ja que el prior Adaldus s’estimava més evitar les enraonies. La comunitat estimava la noia com una filla; a més, treballava sense parar i els frares ja no tenien edat per sentir-se temptats. Aquella nena tan prima es va anar convertint en una noia d’una bellesa esglaiadora i distant. Només es mostrava càlida quan era al monestir, i les rialles que compartia amb els monjos sovint trencaven la pau de Santa Afra, cosa que feia empipar el prior Adaldus. Fora del recinte, la Rotel semblava inabastable. Tot el contrari del seu germà, l’Isembard, un jove ben plantat per qui totes les donzelles d’aquells rodals sospiraven.

Eren dos joves plens d’energia, però la comunitat envellia. Les dures condicions de vida i l’alimentació frugal minaven la salut dels monjos, i per això l’Isembard i la Rotel es van anar fent càrrec de la feina del camp, es van responsabilitzar del petit cenobi i d’abastir-ne el rebost.

Tot va canviar l’estiu de l’any 860, quan una epidèmia es va acarnissar amb els habitants de la vall i la mort també va convocar els monjos. Només van sobreviure el prior Adaldus i un frare anomenat Remigius. Per evitar que el monestir quedés deshabitat i les terres passessin al comte de Girona, el van oferir a una altra comunitat.

Els set nous monjos que es van establir a Santa Afra també seguien la regla benedictina, però amb el rigor que havia imposat a l’orde Benet d’Aniana durant el regnat de Lluís el Pietós. Quan van arribar, no van veure de bon ull la presència de la Rotel. La seva impuresa femenina contaminava la casa d’oració. I la seva bellesa inabastable els resultava agònica.

Sixte, el més acèrrim de tots, va ser elegit prior i les coses van canviar. La Rotel només podia entrar a la capella durant les misses, i s’havia d’estar al fons, tapada. No s’havia d’adreçar als monjos i només es podria quedar fins que li trobessin un convent de monges o una família a la vila. L’Isembard intentava mediar sense èxit, però Santa Afra també va deixar de ser casa seva.

La tardor de l’any 861, la Rotel tenia quinze anys i l’Isembard, dinou. Era el 19 d’octubre, la vigília de la festivitat de sant Cosme i sant Damià, i el nou prior celebrava unes vespres solemnes sense haver-ne explicat la raó. A mitja tarda, la petita campana de l’ermita del convent va repicar amb insistència i l’eco va portar el ressò a les muntanyes. L’Isembard es va incorporar entre els ceps i va estirar l’esquena amb les mans recolzades als ronyons. Birbaven la vinya i els quedava molta feina, però no podien faltar a l’ofici si no volien que el prior es tornés a enutjar.

—Ja és hora, Rotel! —va cridar.

La seva germana va sortir de l’altre extrem de la vinya.

—No hi hauria d’anar —va dir, sorruda, quan va arribar al seu costat.

—Doncs ens deixaran dos dies sense menjar. Ara ho fan així.

Hi assistiria la gent habitual de la vila, i també un noble tonsurat que havia vingut del comtat de Barcelona, un franc a qui anomenaven Drogo de Borr. El frare Remigius en parlava amb recel. Era molt poderós a la Marca, on tenia terres i castells entre Barcelona i l’Urgell, però circulaven històries inquietants sobre ell, fins i tot deien que tenia un harem de jovenetes. Deien que era al comtat de Girona per esperar el nou bisbe de Barcelona, que anava camí de la seva diòcesi. Com que ell aspirava a ser-ne el comte, s’hi volia congraciar. A tothom li estranyava que s’hagués aturat a l’humil cenobi de Santa Afra.

Al Sixte tant li feia la xerrameca de la plebs i dels seus frares. Volia ampliar i enriquir aquell modest monestir i buscava valedors. Drogo de Borr i els seus homes havien passat per Santa Afra en una jornada de cacera i ell l’havia convidat a la celebració sense pensar que era insòlit que s’haguessin allunyat tant de la ciutat de Girona. Sens dubte era un regal de l’Altíssim.

La Rotel es va treure el mocador per airejar la seva espessa cabellera rossa, que li cobria l’esquena formant ondulacions suaus. L’Isembard comprenia el temor que sentia la noia. Tot i que era més jove que ell, tenia una bellesa enlluernadora, i era objecte de totes les mirades. Allí només la coneixien els monjos i els vilatans, però aquella tarda la descobriria un noble de mala reputació i tot podia canviar.

—El prior Sixte no ens necessita per captar almoina —va dir acostant-se al seu germà.

—Ens guanyem el pa i complim els preceptes. Sempre ha estat així, Rotel.

—A la vila diuen que soc la concubina dels monjos —va assenyalar ella, dolguda.

—Sí, i que tens ulls de fetillera —va fer ell, en broma—. No en facis cas. Ens col·locarem amb els serfs i els pastors al fons de l’església. Ningú no es fixarà en nosaltres.

No semblava convençuda, i l’Isembard la va estrènyer ben fort. Sempre l’havia cuidat. Encara que els homes d’en Drogo portessin espases de ferro, es va jurar que no permetria que ningú li fes mal.

—Tu ves al davant —va fer ella—. Espera’t que em reculli els cabells.

Mentre l’Isembard s’allunyava, la noia va clavar els ulls a la vinya que havia crescut amb ells i es va començar a trenar els cabells, una cosa que feia quan estava nerviosa. No tenia ganes de pujar al monestir i que en Sixte l’exposés com el bestiar, perquè allò era el que pretenia, n’estava segura. A la vila ja hi havia noies de la seva edat que s’havien esposat per voluntat dels seus pares i els monjos podien fer el mateix amb ella.

Va arrencar a córrer cap al bosc i es va anar a amagar en una cova. Ni tan sols l’Isembard sabia que allí guardava la Senyora: una figura de terracota d’un pam en forma de dama asseguda, vestida amb un mantellet de punta i amb un nen als braços. Semblava molt antiga. L’havia trobada feia un parell d’anys a l’aixopluc on s’havia refugiat durant el torb. No l’havia ensenyada mai als monjos. Potser era la Verge Maria. L’havia trobada damunt d’una cornisa, envoltada de flors pansides. Ara era ella qui l’envoltava de flors. Allò la feia sentir bé.

Era el seu santuari secret. Va fregar amb els dits la faç gastada de la Senyora i se li va escapar una llàgrima. No tenia por, només fred a l’ànima. Havia de passar alguna cosa, ho pressentia.

Va sortir de pressa i es va aturar, estranyada. El bosc estava en silenci. A terra, alguna cosa va deixar anar un so sibilant i un escurçó se li va dreçar als peus. No era la primera vegada que topava amb una serp i es va quedar quieta. Es va anar inclinant de manera gairebé imperceptible sense apartar la vista dels ulls de l’escurçó. Va intuir l’atac i en el moment just el va engrapar pel cap.

—Què hi fas, tu, aquí? S’acosta l’hivern i t’hauries d’amagar, com jo.

El va llançar contra uns arbustos i tot d’una se li va eriçar el clatell. A pocs passos d’on era, una figura coberta amb pells l’observava, immòbil, entre els arbres. No era pas la primera vegada que la veia aquelles darreres setmanes. Podia ser l’espectre d’un mort, tal com explicaven els monjos per espantar-los quan ella i l’Isembard eren petits, però intuïa que es tractava d’un perill encara més gran. En un tancar i obrir d’ulls, la figura va desaparèixer i ella va exhalar l’aire que retenia als pulmons.

Esporuguida, se’n va anar corrents cap al monestir. El seu germà ja devia estar desesperat. S’estimava més les mirades lascives dels homes que no pas la sinistra ombra vigilant del bosc.

Els Nascuts de la Terra no van passar desapercebuts, tot el contrari del que li havia dit l’Isembard, i la noia va aguantar l’ofici com va poder, al fons d’aquella ermita humil, sense ornaments ni imatges. Fins que se’n va afartar.

—Me’n vull anar.

—No! —va insistir l’Isembard.

Pertanyien al monestir. Tot i que comptaven amb l’estima del vell Adaldus i del frare Remigius, el prior Sixte consideraria una irreverència que ell i sa germana sortissin de la capella.

El forcejament va cridar l’atenció d’en Sixte, el qual, molest, va aturar la pregària eucarística. Tenia en Drogo de Borr al costat. Malgrat que el noble havia explicat que de jove havia estat ordenat sacerdot, no havia participat a les vespres. Tenia físic de guerrer i una llarga cabellera negra li cobria una part de la cara, angulosa i pàl·lida. Passava dels quaranta i es mirava els presents com un depredador d’ulls foscos que guardaven secrets inconfessables. Sobre la cota de malles lluïa una sobrevesta amb un drac brodat i havia deixat la destral damunt de l’altar, un senyal de gosadia que el prior va obviar per no contrariar-lo. L’aspecte d’aquell home incomodava els presents i ell s’hi rabejava.

Quan va veure la Rotel va somriure, murri, i es va decantar cap a un dels seus homes per dir-li alguna cosa a cau d’orella. La noia, incapaç de suportar l’horrorosa sensació de mal presagi, va abandonar la capella.

El prior Sixte va continuar la missa. Va alçar l’humil calze de fusta folrat de llautó. Una copa indigna de la sang de Crist. Al concili de Reims, el 803, s’havia declarat que havien de ser de metall preciós. Santa Afra era un cenobi miserable; amb una ermita i una caseta de dues estances aixecada pedra per pedra pels mateixos monjos sobre un puig cedit en precari pel comte de Girona. Subsistien sense beneficis, ni servi a qui cobrar el delme. Però allò canviaria, s’havia dit el prior, i la primera cosa havia de ser aconseguir un calze valuós i així mateix altres ornaments. Li calia aprofitar la presència d’en Drogo i oferir-li alguna cosa que apreciés. En realitat, ja sospitava que havia tornat amb aquesta intenció. Potser havia vist la Rotel a les vinyes durant la primera visita.

A en Sixte no li havia interessat mai conèixer l’origen dels germans. Els prudents monjos li havien explicat tan sols que havien aparegut una nit de tempesta i que els llops els havien respectat. Sense pares ni parents coneguts, aquella noia tan bonica era un regal de Déu. Pertanyia al monestir, a les vinyes o a les cabres. Optimista, el prior va continuar amb la celebració.

Quan va estar, l’Isembard va saludar uns quants coneguts de la vila i va sortir a buscar la seva germana. Se’n va anar fins a la font que hi havia allà a prop, on se solia asseure quan estava preocupada, però no l’hi va trobar. Al capvespre, els vilatans van sortir en comitiva. En Drogo també va sortir amb els seus soldats camí de Girona. El jove va sospirar, alleujat, però la Rotel no compareixia, i se’n va anar fins a la seva barraca per veure si l’hi trobava.

—Rotel?

Va sentir un crit ofegat i, tot angoixat, va entrar sense pensar en el perill. Va veure la seva germana lligada i emmordassada a terra, però abans de poder reaccionar, algú el va colpejar per darrere i la foscor el va engolir.

—Isembard! Desperta’t!

La veu li martellejava al cap. Quan va obrir els ulls, va sentir un dolor que li va resultar insuportable, però en la penombra va distingir el vell Adaldus.

—Se l’han enduta! —li va dir el monjo, desesperat.

—Rotel! —L’angoixa el va envair—. Què ha passat?

—El prior l’ha venuda a en Drogo.

—Però jo he vist com se n’anava sol amb els seus homes!

—No ho ha volgut fer davant dels vilatans. Se l’ha enduta un dels seus soldats a entrada de fosc, amb l’ajuda de dos dels nostres. —L’Adaldus estava avergonyit—. Que Déu ens perdoni.

L’Isembard es va alçar, atordit, esfereït. No l’havia pogut protegir.

—Germà Adaldus, creieu que el tal Drogo venia a buscar-la? No ens havia visitat mai cap noble. —La inquietud el vencia.

—Podria ser que l’haguessin vista quan van venir per aquí unes setmanes enrere, o bé que algun vilatà li n’hagués parlat, tant hi fa. La Rotel és molt bonica, però també especial, tu ho saps més bé que ningú. Tal vegada és un caprici, o hi ha una altra raó…

—L’he de trobar —va concloure el jove. Estava espantat però no la volia abandonar.

L’Adaldus li va lliurar el ganivet i una bossa amb uns òbols de plata. Havien de ser les seves armes enfront de l’espasa del soldat d’en Drogo. D’ençà que havia sortit de Tenes, feia dotze anys, no havia tornat a veure armes d’aquelles.

—Ho heu robat al prior Sixte!

—En Sixte es pensa que és un instrument de Déu, però jo també ho soc. —L’Adaldus va abraçar l’Isembard. Estimava aquell noi i sa germana com si fossin fills seus—. Vaig ser prior durant dècades i ja no reconec Santa Afra. Si aconsegueixes rescatar-la, no torneu!

—Què se’n farà, de nosaltres? —va exclamar l’Isembard, amb veu afligida. Havien servit des de petits uns homes dedicats a l’oració. No entenia per què Déu els castigava d’aquella manera… O potser era que tenia un pla inescrutable per a ells?

L’Adaldus plorava. Se sentia culpable. Quan la Rotel havia sagnat per primer cop, amb tretze anys, ell era el prior. L’hauria hagut de lliurar a algun pagès jove i decent. Hauria tingut una vida precària, però ara estava exposada als capricis d’un noble de mala fama i d’intencions dubtoses. Va tornar a abraçar l’Isembard. El coneixia; tenia un esperit noble i la sang d’una llegenda li corria per les venes, però no era res més que un serf amb les mans buides. Així i tot, el jove s’arriscaria per la Rotel i li va voler infondre valor.

—Recorda que ets fill d’Isembard de Tenes. Em sap greu de no haver-te parlat més de la teva família, però ja ho descobriràs pel teu compte. Ara ves-te’n.

Que hagués esmentat el seu pare li va provocar un dolor profund. Havia estat un cavaller que li havia promès d’ensenyar-li a utilitzar l’espasa, però no havia tornat mai per complir la promesa. Així doncs, només sabia conrear la vinya i adobar murs del vell monestir. L’antiga ferida que duia a l’ànima supurava odi i frustració.

—Cap a on han anat? —va preguntar al monjo.

—Agafa el camí de Girona. En Drogo pretén trobar-se amb el nou bisbe de Barcelona. El mercenari que porta la Rotel no deu ser gaire lluny. Si encara no s’ha reunit amb en Drogo, és possible que el puguis sorprendre, però sigues cautelós.

—Acomiadeu-me del frare Remigius.

—Els està entretenint amb alguna història avorrida. Val més que no et vegin.

L’Isembard va agafar la capa que li havia donat l’Adaldus i es va allunyar com una ombra per la sendera estreta. El cap li feia mal del cop que li havien clavat. Unes milles més endavant va veure que dos monjos d’en Sixte tornaven pel camí i es va amagar darrere d’un roure. Va deduir que el pagament per la seva germana havia estat l’esplèndid calze de plata amb perles que admiraven a la llum de la lluna. Santa Afra no tenia mitjans per adquirir un objecte tan valuós. Enrabiat, va agafar una pedra grossa, però a l’últim moment es va contenir. En el silenci de la nit, la baralla se sentiria de lluny i podia alertar el qui havia capturat la Rotel. Si volia tenir alguna oportunitat, l’havia de sorprendre.

Quan els monjos es van haver perdut en la foscor, va continuar. No gaire lluny va albirar un genet. La Rotel, tapada amb la capa de pells, caminava encongida, lligada a la muntura amb una corda.

Ella va intuir la presència del seu germà i es va girar. Amb un gest li va demanar que s’esperés, però l’Isembard va deixar anar un crit i va llançar la pedra, que va anar a topar contra el casc rodó. L’home es va contreure, atordit pel dolor. El jove va fer una correguda i li va enfonsar el ganivet a la cama. Espantat i tot, va aconseguir tallar la soga i alliberar les mans de la Rotel. El guerrer, ja refet del primer atac, va saltar del cavall i el va tirar a terra d’un sol cop. L’Isembard va perdre el ganivet i una puntada de peu a les costelles el va deixar per terra sense respiració.

—Tingueu pietat, és el meu germà! —va implorar la Rotel.

L’home d’en Drogo va clavar una altra coça a l’Isembard i el va fer rodar pel camí.

—Tens valor, jove —va remugar. Se li va acostar ranquejant i es va treure del cinturó la destral de mà—. Però la teva germana no es pot desaprofitar en aquell miserable monestir de Santa Afra.

L’Isembard, adolorit, es va anar arrossegant, incapaç de reaccionar. Així i tot, per instint, va aixecar el braç per protegir-se. Esperava que la Rotel ho aprofités per fugir cap al bosc.

Llavors l’home va fer un soroll horrible, com de borbolleig, i la destral se li va esmunyir de les mans. Mirava endavant, desconcertat, mentre la sang li brollava a doll de la gola fesa. Es va desplomar i l’Isembard va veure la Rotel al darrere. Bleixava, aferrant el ganivet que ell havia perdut. Quan es van abraçar, l’Isembard li va veure una lluïssor inquietant als ulls. Aquella noia de quinze anys tan delicada no havia vacil·lat a degollar-lo per l’esquena.

—Em venien a buscar! —va fer ella, alterada. Mirava d’excusar-se davant de la cara desencaixada del seu germà—. El prior m’ha venut!

Des del moment en què el soldat l’havia atrapat a la font, la Rotel havia viscut un pànic tan intens com desconegut. Mai no l’havia espantat la soledat dels erms, ni vagar perduda, ni els perills del bosc, però aquella tarda havia descobert el terror: estar indefensa a mercè d’algú. Aquella basarda l’havia fet reaccionar d’una manera instintiva i letal. Es va mirar les mans ensangonades i li va venir una esgarrifança.

—En Drogo ha pagat un calze per tu, Rotel. —L’Isembard notava que el cor estava a punt d’esclatar-li. Tot i el mal a les costelles, tots dos estaven bé, i la Rotel era lliure. Tanmateix, tenia un dubte que l’ofegava—: T’ha fet mal?

—No, aquest home només em portava amb en Drogo —va respondre, mirant de somriure per tranquil·litzar l’Isembard—, però m’ha dit que anàvem al castell de Tenes.

—Al del nostre pare? —L’Isembard va notar una fiblada de coïssor. Després de tants anys, el passat tornava aquella nit infausta.

La noia va assentir. A poc a poc recuperava la calma, però tots dos travessaven un mar de dubtes. Sabien que els havia canviat la vida per sempre més.

—El castell és el refugi d’en Drogo. Em penso que sap qui som. —Se’l va quedar mirant amb els seus ulls clars i profunds—. Què farem?

—No podem tornar a Santa Afra. I a la vila ens delatarien. —A l’Isembard li van venir al cap les paraules de l’Adaldus: «Recorda que ets el fill d’Isembard de Tenes». Tenien als peus el cos sense vida d’un mercenari. Si la volia protegir, ja no havia de pensar com un serf—. Els homes d’en Drogo ens buscaran per la rodalia del monestir, Rotel. A Girona, hi viu molta gent, i ens hi podrem confondre. No pensarà que som allà. Tinc uns òbols de plata. Podríem fugir amb alguna caravana de mercaders.

—Què se’n farà, de nosaltres?

L’Isembard la va abraçar. Tenia la mateixa por que quan havien fugit del castell de Tenes, de petits. Déu els tornava a posar a prova i es va voler mostrar ferm.

—Vam néixer de la terra i vam vèncer la mort un cop. Et protegiré, Rotel.

Ella coneixia el seu germà. Era valent, però la situació el superava. Tot i així, hi confiava.

Van amagar el cadàver a sota de la fullaraca, van espantar el cavall i se’n van anar. La seva existència a Santa Afra s’havia acabat i no van pas girar la vista. Fugien en silenci sense saber si deixaven enrere les pitjors ombres o els esperaven més endavant.

4

Ciutat de Girona

Girona va rebre l’alba en silenci, sota una boirina espessa que pujava del riu Onyar i ultrapassava les fermes muralles. Els primers mercaders van ocupar els millors llocs, a recer del pòrtic de l’església. Malgrat que tenien l’ordre d’esperar a la fi de la missa, volien aprofitar l’ocasió abans que els colons del nou bisbe Frodoí sortissin cap a Barcelona. N’hi havia que pregonaven les flassades i els estris que oferien, mentre els fusters revisaven rodes i eixos de carros. L’hivern seria cru. Les pluges havien dificultat el camí des de Narbona i més endavant estava pitjor. Encara hi havia trams de l’antiga via romana amb les lloses tortes i desnivells per on es podia transitar, però en els trossos de terra, si les rodes s’enfonsaven en el fang, podien quedar migpartides.

Al llòbrec interior de l’església, el fum de l’encens engolia la lluïssor dels ciris, però dissimulava la pesta de suor i cuir dels viatgers. La missa s’havia acabat i el nou bisbe de Girona, Elies, conversava amb el seu vicari i uns quants canonges, tots ells ancians, mirant-se el jove Frodoí, que resava agenollat davant d’una creu.

Encara que Frodoí hagués acceptat el mandat, la cúria i la noblesa dubtaven de si acudiria a la seu de Barcelona. Quan havia sortit de Reims, molts se n’havien alegrat; un rival de menys, un que només veurien als concilis. Havia viatjat a Narbona amb el monjo Servusdei i l’arquebisbe Frèdol l’havia beneït sense saber si aquella determinació responia al simple orgull. Allí se’ls havia afegit el jove Jordi, un sacerdot barceloní que estimava la terra i veia en el nou bisbe un enviat del Senyor.

Per sorpresa de la cort, el rei Carles va autoritzar que portés colons a la Marca Hispànica per treballar terres ermes propietat del bisbat. Després del darrer atac d’aquell estiu calien braços. El comte de Barcelona, Humfrid, que era amb el monarca, també ho havia acceptat, ja que durant la seva absència el bisbe era, juntament amb el vescomte, la màxima autoritat. La crida es va enviar per mitjà de missatgers i coloms a totes les ciutats de la Gòtia, des dels Pirineus fins a la conca del Roine. Tot i que només d’esmentar la Marca Hispànica la gent ja s’espantava, hi havia tanta misèria a tot arreu que van acudir a Narbona gairebé un centenar de camperols i artesans, a més d’algun monjo esgarriat i tot de guerrers tolits. N’hi havia que arribaven cadavèrics, vestits amb quatre parracs i sense res; d’altres portaven carros i esclaus. Tots buscaven una última oportunitat encara que fos al racó més desolat de l’orbe cristià. Frodoí va ordenar als seus clergues que fessin una llista sense preguntar res. Per a ell també era una nova vida.

El bisbe Elies es va acostar al jove Frodoí i va advertir al seu bell rostre una llàgrima que se li perdia entre la barba negra, ben retallada, a la moda de la cort franca.

—D’ençà que he arribat a la Gòtia, només sento que Barcelona està condemnada a desaparèixer —va murmurar Frodoí amb la veu trencada—. Pot ser que aquesta sigui la voluntat de Déu?

Elies es va compadir d’ell. Tenia una tasca difícil.

—Crec que és voluntat de Déu que ho eviteu, però no serà senzill.

Frodoí es va girar de nou cap a la creu i, agenollat, es va disposar a continuar la pregària. Al cap de poc es va alçar. El moment de flaquesa havia passat.

—Ja no hi ha marxa enrere, que Déu ens protegeixi.

La campana de l’església va repicar amb insistència i el clergat va sortir al pòrtic. L’ardiaca va col·locar la luxosa mitra a Frodoí, el qual va rebre tot seguit la benedicció d’Elies i, amb el bàcul a la mà, es va adreçar als presents, que esperaven expectants:

—Als qui m’acompanyeu en aquest viatge, Déu us perdona els pecats! —va cridar amb la seva habitual seguretat en el verb—. No tenen importància les faltes, la vergonya o el deshonor que us taqui el passat. Déu va contenir l’avanç de l’infidel i el venerable Carlemany va traçar una línia, una marca que no han de travessar mai. Ara ens demana que ens ajuntem amb els que viuen allà per conrear els camps abandonats, per aixecar monestirs destruïts i per fundar viles. Sabem que és una terra amarada de sang, però he resat i Déu m’ha concedit una visió.

Elies se’l va mirar espantat. Frodoí, aliè a aquell gest, va abraçar la multitud amb les mans.

—He vist ceps aixafats pel pes del raïm, ramats de mil caps, camps de blat daurat fins on abastava la vista, i taules curulles de formatge, de cansalada i embotits! No caminem pas cap a la mort. Ens espera una terra de llet i mel!

Els que s’havien congregat davant del pòrtic van esclatar en víctors i lloances. Els nens de Girona demanaven als seus pares que anessin amb ells. Elies va observar el somriure subtil de Frodoí.

—Els cal fe —li va dir el jove prelat.

Cinc soldats amb cota de malla i cuir, amb els elms rodons a la mà, es van acostar a Frodoí i li van fer una reverència. Eren membres de la guàrdia personal del bisbe de Barcelona i havien arribat el dia abans, a la tarda, per escortar-lo fins a la seu. Frodoí va saludar el capità Oriol. Tenia vint-i-set anys i en feia sis que estava al servei de la seu del bisbat. L’acompanyaven els seus millors homes: Duravit, Italo, Nicolau i Egil, tots veterans. No eren tants com esperava, però després de la ràtzia dels sarraïns de l’estiu, uns quants havien mort i uns altres continuaven convalescents. El seu vot sagrat era protegir la vida del bisbe. Frodoí es va mirar els ulls nobles de l’Oriol i es va sentir reconfortat; ara venia la pitjor etapa del viatge.

No gaire lluny del bisbe, hi havia el noble Drogo de Borr amb els seus homes, mercenaris, segons li havia explicat l’Oriol. Frodoí havia rebutjat amablement la seva oferta d’escortar-lo a Barcelona. Frodoí va al·legar que tenia la seva pròpia guàrdia i ja intuïa que era un intent de manipulació per captar favors. No volia arribar a la seu lligat per compromisos i lleialtats. Drogo va fer veure que ho acceptava, però en el seu tens somriure s’hi llegia el greuge.

La campana va tornar a repicar. Es van guardar la mitra i les vestidures en un bagul. Frodoí va pujar al cavall vestit amb una túnica negra, senzilla, i portant el bàcul de plata. Acompanyat de la seva guàrdia, va seguir el que portava la creu i encapçalava el seguici, i van sortir de Girona per la porta de l’Onyar per agafar la via Augusta cap a la banda meridional. Els colons, que anaven darrere del bisbe, es van acostar, desfermats, a la porta, mentre els habitants els acomiadaven amb un gran clamor.

Entre la gentada que s’havia congregat davant l’església, hi havia l’Isembard i la Rotel. Amagats amb les capes, observaven la marxa. Feia un dia que deambulaven per la ciutat, angoixats, però havien passat desapercebuts entre els colons. Per a ells, Girona era un lloc hostil i atapeït de gent, però l’Isembard havia tingut raó, ningú no s’havia fixat en ells, de moment. Segons els mercaders, el noble Drogo de Borr havia enviat soldats a Santa Afra per atrapar dos serfs que havien mort un home. I els forasters ja se n’anaven.

Les paraules de Frodoí havien impressionat l’Isembard. Els monjos eren serens i mesurats en les seves prèdiques, no havia vist mai ningú amb aquell carisma.

—La nostra salvació és amb ells, Rotel —va asseverar l’Isembard. Abans del discurs del bisbe, havia temptejat els colons—. Necessiten braços per al camp i diuen que el monjo que els inscriu no fa preguntes.

—I en Drogo? —va comentar la Rotel, recelosa. Veien que el noble i els seus homes no es movien del pòrtic de la catedral—. No se’n va amb ells?

—Diuen que el bisbe n’ha rebutjat l’escorta. Té la seva pròpia guàrdia.

La Rotel va fer que sí, no gaire convençuda. S’estimava més la soledat que no pas ajuntar-se a un centenar de desconeguts, però en Drogo havia pagat un calze molt valuós per ella i els continuaria buscant. De seguida que es buidés la ciutat, es fixarien en ella i el seu germà.

La gentada del voltant es va dispersar i es van quedar sols. Com que cridaven massa l’atenció, l’Isembard va agafar la seva germana de la mà i es van barrejar entre els colons que s’havien apinyat a davant de la porta de l’Onyar per abandonar Girona.

—Que no surti ningú sense que se l’identifiqui! —va cridar el responsable de la guàrdia, que vigilava la porta—. Hi ha dos serfs fugitius que podrien ser entre els colons.

Es van mirar, espantats. En Drogo havia pres precaucions. Sota l’arc del portal, un clergue jove aguantava un pergamí i anava identificant els qui sortien. La guàrdia de la ciutat obligava tothom a descobrir-se el cap.

—Què fem? —va preguntar la Rotel, aclaparada entre la multitud que els empenyia.

Van mirar de recular, però el grup, arraïmat, els arrossegava cap a la porta; n’hi havia que protestaven. Van arribar a l’arcada i un soldat va alçar la vista, indiferent.

—Tu —va ordenar a la Rotel—, treu-te la caputxa.

Ella va mirar, impotent, el seu germà. No s’hi podia negar. Just en el moment en què va deixar veure els cabells rossos, un home que tenia al darrere va deixar caure la gerra que duia i va quedar esmicolada.

—Maleït siga!

Una bassa d’oli es va anar escampant damunt de les lloses de davant de la porta. L’amo de l’àmfora maleïa una jove que l’havia empès, mentre el seu company procurava tranquil·litzar-lo. Un vell va relliscar i es va formar un tumult. La culpable del desgavell, dissimuladament va fer un gest a la Rotel per apressar-la.

—Som-hi! —va reaccionar l’Isembard, estirant-la de la mà.

L’aglomeració de gent va empènyer els soldats i el monjo de la llista per esquivar l’oli, i els dos germans, capcots, van passar. Es van allunyar de l’enrenou tot encongits esperant que els cridessin des de la porta, i quan van arribar al riu es van abraçar, alleujats. El bisbe i la seva escorta a cavall ja s’allunyaven pel camí, seguits per les primeres famílies, i van anar tirant endavant com la resta de colons.

—Ha anat de poc —va dir una veu jovial al seu darrere.

Van tenir un sobresalt. Els somreia una jove que duia la túnica tacada d’oli. Devia tenir l’edat de l’Isembard, cabells foscos, mirada lluminosa. Al seu costat, un jove més gran, cabells panotxes, se la mirava amb cara espantada. L’Isembard va fer una rialleta amb gest de gratitud i va experimentar una sensació desconeguda en veure, sota la capa, els trets agraciats de la seva salvadora.

—Per què ho has fet? —va voler saber la Rotel, recelosa.

L’Elísia es va mirar l’Isembard i va trigar a respondre-li. Era el jove més ben plantat que havia vist a la vida i va notar un formigueig inesperat a la panxa.

—Treballava en un hostal. M’he topat moltes vegades amb persones que intentaven escapolir-se, però vosaltres sou les pitjors. Estàveu tan angoixats que no ho he pogut evitar. Em dic Elísia. Ell és el meu home, en Galí, venim de Carcassona. No us havia vist mai.

Els dos germans es van mirar sense dir res. La Rotel semblava que estava ansiosa per allunyar-se’n, però l’Isembard va reaccionar abans.

—Som pastors de les muntanyes, venim del nord del comtat —va mentir, sense perdre de vista l’Elísia. Vacil·lava, ja que fins llavors gairebé mai no havia parlat amb una dona—. La meva germana es diu Rotel, i jo, Isembard. Havíem anat a la ciutat a vendre els formatges que fem i hem decidit ajuntar-nos amb els colons de Barcelona.

L’Elísia notava que es perdia en aquella mirada blava del jove mentider. L’emocionava veure-li aquella timidesa en la mirada, era diferent d’en Galí, a les pupil·les blaves hi veia llum i els trets esmolats del noi la torbaven. Va voler dissimular perquè tenia el seu home al costat i va assenyalar el prelat que avançava tot davant.

—Tant hi fa d’on vingueu o el que hàgiu fet. El bisbe Frodoí diu que tots tindrem una oportunitat. Vosaltres també, si voleu.

—I vosaltres, com és que us hi heu afegit? —va preguntar la Rotel. Havia copsat el desconcert de l’Elísia davant de l’Isembard. Se sentia confosa i incòmoda.

—Heu sentit com parlava de les viandes el bisbe? Doncs jo les guisaré!

En Galí examinava els dos germans. No portaven f

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X