Pròleg

Del llit estant, el silenci de la casa se li fa anòmal, poc acollidor, i descansa els peus nus a terra sense saber ben bé l’hora que és. Es belluga a poc a poc, nota el cap espès després d’una migdiada profunda. El parquet no és pas fred, i tot i així busca les sabatilles abans d’aixecar-se. Ho fa en dos temps, l’esquena necessita uns segons per estirar-se del tot; després camina lentament fins a la porta. Quan surt al passadís es queda quiet, desconcertat perquè la distribució de l’espai no li acaba d’encaixar. Portes equivocades que recorren un passadís massa llarg, massa buit. Portes blanques que amaguen forats negres.

Que és el pis nou, collons, murmura entre dents, i, ara sí, avança amb el pas més decidit cap a la cuina. Té la gola seca i se serveix un got d’aigua fresca que li aconsegueix aclarir les idees. Encén el llum; el fluorescent fa pampallugues abans d’il·luminar a contracor el rellotge de paret, que marca un quart i cinc de nou, i es pregunta, perplex, com pot haver dormit tant. De sobte, la quietud que l’envolta li torna a pesar, ara acompanyada de remordiments. La Salud aviat arribarà de la botiga, empipada, i amb raó. Al desembre hi ha molta feina a la papereria i ella sola no ho pot portar tot, i encara menys des que van començar a vendre-hi també joguines. Mentrestant, ell s’ha passat la tarda dormint com un soc, somiant amb ves a saber què. Després, a la nit, seran tres quarts de quinze i encara no haurà pogut agafar el son. No és la primera vegada que li passa: caure rodó a mitja tarda, convertir el dia en nit i la nit en vigília, despert com un mussol fins a la matinada. Ja n’hi ha prou de migdiades, es retreu amb severitat, i un atac de tos seca i forta rubrica el seu malestar. És en aquell moment, en plena autoreprimenda, mentre intenta sufocar l’aridesa de la gola amb un segon got d’aigua, que pensa en els nens.

La nena deu estar amb la Salud a la botiga, segur. És un angelet, la criatura, només plora quan té gana. En Joaquín, però, ja hauria d’haver arribat a casa. Ara mateix hauria d’estar mirant la tele o fent els deures, tot i que l’última activitat pertany més al regne dels desitjos que al de les imatges habituals. Encara més: ell va deixar claríssim al seu fill que, durant tot el curs, el volia veure a casa a les set de la tarda. Ja n’hi havia prou de rondar pel carrer fins a l’hora de sopar com l’any passat; i també s’ha acabat suspendre cada dos per tres fins que acaba repetint curs. Què cony li passa a aquest nano?, pensa, tot i que la resposta li ve auto­màticament, més clara que l’aigua. La seva mare. La culpa, mal que li pesi, és de la Salud. S’ha passat els anys malcriant-lo, excusant-lo de tot, desautoritzant els mestres i, sí, a ell també, el seu propi pare, en les comptades ocasions en què ha intentat posar-hi ordre. Se n’adona ara, esclar, quan el càntir ja està esberlat i adobar-lo no serà fàcil, i és inútil retreure-li les discussions que van tenir sobre aquest tema. Inútil i contraproduent. D’aigua passada, molí no en mou, i si per fi tots dos estan d’acord que cal lligar curt el noi, millor no remenar les coses. I, sobretot, actuar en conseqüència.

Triga uns segons a posar-se la jaqueta i a sortir, decidit a emportar-se el noi d’on sigui i a arrossegar-lo fins a casa, si cal a empentes. Si resulta que està amb els amics i li fa passar vergonya, pitjor per a ell. Quan va començar el curs l’hi vaig deixar prou clar: aquest any les coses es faran a la meva manera. I així serà, i tant que sí!

El carrer el rep amb un vent inhòspit, fins i tot fred per ser el mes de desembre, i gronxa els refulgents llums de Nadal. En un gest instintiu, fica les mans a les butxaques de la jaqueta. Se li escapa una imprecació, que a la Salud no li agradaria sentir, quan s’adona que s’ha descuidat d’agafar les claus. Coi de presses. I coi de cap. Accelera el pas fins a la plaça, un dels punts de reunió dels xavals del barri al vespre. Ell els ha vist quan sortia de la papereria: grupets de nois, i també de noies, encadenant un cigarret i un altre, recolzats als bancs com bandades de coloms vagabunds que busquen els racons foscos del parc. En Joaquín acaba de fer catorze anys, i que es prepari si l’enxampa amb un cigarret a la boca. Li clavo un mastegot que el cigarret se’n va terra, ho juro per la Verge Maria, i ja pot venir la Salud a dir-me que si no són maneres, que si a bastonades no s’ensenya ni a les bèsties, que si d’aquesta manera el nen t’agafarà tírria i després no t’explicarà res, i altres històries per l’estil.

Fa el tomb a la plaça per l’interior, fixant-se en els bancs que avui, sorprenentment, estan buits. Li estranya veure una noia negra, més aviat mulata, i s’allunya ràpidament d’ella en sentir que parla sola i crida. Negra i sonada, collons. Ja ho diu la Salud: últimament és impossible viure en aquest barri. Abans, com a mínim, coneixies tothom, deixant de banda si després això era bo o no. Ara… ara de fet no només no ha topat amb cap conegut sinó que de cop i volta no sap on és. Venia de la dreta i ha recorregut tres quartes parts de la circumferència de la plaça, però el que té al davant no és el que hi hauria d’haver. Busca amb la mirada i sospira, tranquil. Els blocs verds queden a mà esquerra, allà és on vivien abans i allà és on en Joaquín continua rondant amb la seva colla de tant en tant. Accelera el pas i travessa el carrer, empès per un vent que no és només climàtic. Sent una frenada i un crit, Avi, aviam si mirem, collons!, però continua sense fer-hi cap cas. Ni al cotxe ni a la gent, que el mira i s’allunya una mica d’ell; ni a una jove rossa que, al contrari que els altres, se li acosta per preguntar-li alguna cosa que ell no es molesta a escoltar.

Perquè ara ja no és la ràbia qui li marca el camí ni les ganes de donar una lliçó a un fill díscol. Ara comença a sentir un nus a l’estómac que gairebé el doblega, com si els budells se li entortolliguessin. A mesura que s’acosta als quatre edificis de color verd, situats l’un davant de l’altre, en diagonal, nota que els ulls se li neguen i no sap per què. I l’udol del vent, que s’esmuny com una serp entre els blocs, es barreja amb un altre que sembla sortir de les seves entranyes i se li emporta totes les forces.

Els genolls li flaquegen, i no té més opció que deixar-se caure a terra. Per què, Joaquín, per què? Per què no m’has fet cas?, creu que crida, però en el fons està xiuxiuejant, mirant cap a una de les finestres del tercer edifici, atordit, penedit d’alguna cosa que no recorda, potser d’alguna cosa que hauria d’haver fet i que ha oblidat; potser d’alguna cosa que va dir i de la qual ja no pot desdir-se, tot i que no sàpiga ben bé de què es tracta. Perquè el cert és que ara mateix no sap res, només sent, i sent un dolor dens que li puja des de l’estómac fins al pit i li talla la respiració. Malgrat el vent fred necessita desprendre’s de la jaqueta; aixecar el cap, obrir la boca per omplir els pulmons d’aire, desfer el crit que li ha quedat travat a la gola. Com una pena sòlida i negra.

Aixequi’s, aixequi’s, sent que li diuen. I algú, la noia amb qui ha topat uns minuts abans, torna a posar-li la jaqueta a les espatlles. Suaument, fent gala de la mateixa gentilesa amb què podria haver tapat un nadó. Ell no ofereix resistència davant d’uns ulls blaus, desconeguts, que el miren. La noia s’ha agenollat davant seu i li diu alguna cosa a cau d’orella: He avisat en Iago, tranquil, ara vindrà. No, no, és en Joaquín. Jo busco en Joaquín. El meu fill. És que no ha tornat a casa. Potser el coneixes, té… si fa no fa, la teva edat. Ella mou el cap i treu una cosa de la butxaca. Tecleja ràpidament, com si estigués davant d’una màquina d’escriure en miniatura. En Iago ara vindrà, repeteix, i ell suposa que això hauria de ser una bona notícia, i de fet així ho sembla, tot i que no tingui gaire clar per què.

—Avi!

Sent unes passes que corren i de sobte s’adona que hi ha més gent. No només la noia rossa sinó dues senyores més, d’edat avançada, i un noi amb una cara que, aquest sí, li resulta decididament familiar. Joaquín!, diu amb un fil de veu, tot i que de seguida s’adona que no és el seu fill. Té els ulls castanys i els cabells més llargs, gairebé fins a les espatlles… Malgrat tot, sent que és amb ell amb qui se n’ha d’anar. Es deixa aixecar, sent que aquell jove, Iago l’anomenen, dona les gràcies a la noia rossa i tranquil·litza les dues dones. Ell el segueix, obedient, pensant que sembla que la història hagi acabat al revés: no és l’adult qui acompanya el jove a casa, estirant-li les orelles per la seva conducta, sinó al contrari. Encara que aquest jove no sigui qui hauria de ser i porti un monopatí a sota el braç.

—On anaves en pijama i sabatilles, amb el fred que fa? —li pregunta el noi—. Quan ho sàpiga la mama es posarà histèrica.

—Qui és la mama?

—La mama. La meva mare. La teva filla, la Miriam.

Ell s’atura un moment. Les paraules d’aquest jove impacten contra els seus pensaments. Li ve una imatge al cap: onades que envesteixen les roques, fuetejant-les sense compassió amb una força insistent però inútil, onades que no aconsegueixen desfer el mur de pedra.

—I la Salud? On és la Salud?

El noi, en Iago, l’agafa per les espatlles.

—Ja comencem? L’àvia Salud és morta. Ja fa uns quants anys. No ho recordo ni jo.

Una altra onada. Un altre embat. Però la roca no cedeix; al contrari, resisteix, caparruda, incapaç de permetre ni una mínima esquerda.

—És morta?

—Sí, ja ho sé. Ara no te’n recordes, però quan tornem a casa i et tranquil·litzis ja ho veuràs tot més clar. Sempre és així.

Malgrat que és un noi jove, hi ha alguna cosa en el seu to de veu que el convenç, però no sap exactament qui és fins que el mirall de l’ascensor li torna la imatge de tots dos. Ell, amb cara de vell boig, de boig vell avergonyit en veure’s en pijama, els pèls blancs del pit traient el nas, fràgils i delators. El seu net, esclar, qui vols que sigui?, al seu costat. Té la mirada trista aquest noi, o potser només reflexiva; en qualsevol cas, en Iago sempre ha estat un noi se­riós i ara és un adolescent introvertit, callat però amable.

—Quants anys tens? —li pregunta.

—Quinze, avi. D’aquí a dos dies et demanaré la moto, o sigui que ja pots començar a estalviar.

Ell somriu. Això sí que ho recorda: li va prometre al seu net una moto quan fes els setze anys, i espera tenir prou memòria per complir la promesa quan arribi l’hora.

L’ascensor es para i en Iago obre la porta del pis. Ell s’atura al llindar, li fa vergonya el que està a punt de dir i s’estima més deixar-ho anar abans que el seu net encengui el llum.

—No l’hi expliquis a la teva mare —li demana—. Per favor.

En Iago no respon, potser a ell també el fa sentir incòmode aquest canvi de papers: un adult reconvertit en nen entremaliat que implora complicitat.

—D’acord —diu per fi—. Però no et tornis a escapar, avi. De debò. Si vols sortir, espera que estiguem per casa la mama o jo, ok?

Tots dos han entrat al pis, que ara ell reconeix a la perfecció. Fa uns mesos que viu aquí amb la seva filla i el net; des que la Miriam es va entestar que no podia continuar vivint sol, tot i que ella es passa el dia treballant a la perruqueria i el sentiment de soledat en el fons només ha minvat una mica.

—Sí, sí. No tornaré a sortir al carrer com avui, de nit. T’ho prometo.

—On anaves? —pregunta en Iago mentre recolza el monopatí a la paret.

Es dirigeixen al menjador, ell dues passes més enrere del net.

—He anat… —Agafa aire abans d’acabar la frase—. He anat a fer un tomb —menteix.

És una mentida deliberada i conscient que no el fa sentir bé, però que no pot evitar. Perquè ara sí que ho sap tot —qui és, on és, per què és allà—, i considera els esdeveniments de fa una hora propis d’un vell trastocat que no té res a veure amb ell. Només un sonat hauria sortit a buscar el seu fill que va morir fa gairebé quaranta anys. Només un sonat hauria repetit els actes d’aquella nit: la maleïda nit del 15 de desembre, quan va recórrer tot el barri, sense descans, buscant el seu Joaquín. Primer enfadat, enrabiat per un noi que se li escapava i a qui no semblava que pogués controlar; després, més endavant, amb el cor en un puny perquè ningú, ni els altres nanos ni les veïnes, una colla d’odioses cotorres, sempre amb l’orella parada, no sabien on podia estar el noi. A estones, per reduir l’angoixa, alimentava la fúria, ja que li resultava una emoció més positiva, més encoratjadora, que la desesperació que amenaçava de vèncer-lo. I en realitat el que passava era que no s’atrevia a tornar a casa amb les mans buides davant d’una esposa histèrica. Però al final ho va haver de fer, esclar, i més penedit encara del que ha tornat aquesta nit. La Salud ja assajava aquella mirada que arreplegava tot el menyspreu del món, la mateixa que se li mantindria als ulls durant anys, indiferència glacial davant de qualsevol cosa que no fos l’horror que ella, amb el seu instint de mare, ja devia intuir. Es va quedar asseguda a la butaca, abraçant la Miriam, que se li havia adormit a la falda, i no li va dirigir la paraula fins que la Guàrdia Civil va trucar a la porta de matinada.

Hi ha onades que poden destrossar vides senceres, es diu a ell mateix en recordar-ho, esquerdar la roca amb un únic embat de mar. Les frases succintes, el to imperatiu d’uns homes que semblaven acusar en comptes de parlar. El crit de la Salud, profund i abrupte, que va despertar la nena i congregà el veïnat a l’escala. Les ordres del sergent: Tothom cap a casa, collons, que no és cap festa, això! I vostè, vingui amb nosaltres. El camí fins al lloc, llarg com el viacrucis abans d’una execució, fins a aquells pisos que començaven a construir-se a l’altre costat de la carretera, fonaments nus envoltats de muntanyes de sorra. El dia despuntava al lluny, i en Joaquín, el seu Joaquín, estava estès en un forat de l’obra, arraulit com si dormís, amb la pell de cera i la roba amb un dit de pols.

A aquest nano l’han matat, va dir el guàrdia civil de més edat al company mentre encenia un cigarret. Ves que et dic: això és el que passarà d’ara endavant, ja cal que ens agafem fort. Un país sense llei ni ordre en mans dels fills de puta dels comunistes. Ni Constitució ni hòsties!

En una altra estona, ell l’hi hauria discutit, hauria saltat en defensa d’uns temps que prometien llibertat sense rancors. Aquella matinada d’hivern, que ja era 16 de desembre del 1978, només va poder agenollar-se davant d’aquella fosa improvisada on jeia el seu fill i resar la primera oració que li va venir al cap, un parenostre entrebancat, que tantes vegades havia jurat i perjurat que no tornaria a pronunciar.

PRIMERA PART

El vent va començar a gronxar l’herba

1

Ciutat Satèl·lit, anys setanta

Ningú no sap ben bé per què l’anomenaven la Ciutat Satèl·lit. Crec que va ser un periodista qui va forjar l’expressió per descriure aquella zona, antics camps de cereals i garrofers convertits en sòl edificable, on van créixer habitatges per als immigrants que van arribar al voltant dels anys seixanta. Grans blocs de pisos arrenglerats, idèntics tots ells, de finestres petites, rectangles d’inspiració soviètica alçats en ple franquisme. Un espai construït sense ordre ni concert, que, al cap de deu anys, ja allotjava més de quaranta mil persones.

Satèl·lit de què?, es preguntaven els seus habitants. És possible que l’autor del terme es referís al fet que tot el barri depenia de la població de Cornellà, que tenia el nucli urbà just a l’altre costat de les vies del tren. En qualsevol cas, el nom va agafar cos en la forma abreujada, «la Satèl·lit», i el van adoptar gairebé la totalitat dels seus habitants, malgrat que segurament ningú no en va entendre el significat. Sé que els meus pares, que van arribar l’any 1962 des d’Azuaga, un municipi de Badajoz, en aquell temps ni tan sols s’ho van plantejar. Eren anys de poques preguntes i menys respostes, d’obediència apresa i ensenyada, i encara que tot just al cap d’una dècada les coses començarien a canviar, s’havia de protestar per temes més importants que no pas un nom que, en realitat, tenia el seu punt exòtic, gairebé futurista. En definitiva, resultava menys ofensiu que un altre dels apel·latius que es va donar a la zona, «la Ciutat sense Mare», també forjat per un periodista enginyós després de sentir dir que sempre que algun cobrador trucava a una de les portes dels pisos era un nen qui anava a obrir; un nen que no el podia pagar perquè la mare, tant si plovia com si nevava, no era mai a casa.

Els ciutadans de Cornellà, els de tota la vida, també parlaven d’«anar a la Satèl·lit», tot i que, en realitat, no ho feien. Malgrat que vivien en una ciutat obrera, sense cap mena de glamur, aventurar-se més enllà de les vies del ferrocarril els semblava innecessari i, val a dir, també descoratjador, i fins i tot perillós. Quan s’és bàsicament pobre, els que encara ho són més desperten més por que compassió. Avui en dia es parla molt d’immigració i de guetos, però a Sant Ildefons, nom amb què es coneix ara l’antiga Ciutat Satèl·lit, gairebé es podien dividir els carrers per les províncies d’origen dels seus habitants i, en alguns casos, fins i tot hi podies trobar un poble sencer d’Andalusia traslladat a un únic edifici, com si els seus habitants haguessin canviat la disposició horitzontal de l’entorn previ per una altra de més urbana i vertical. En realitat, tot això obeïa a una lògica bastant comprensible: arribaven, arribàvem, i buscàvem estar a prop dels vells coneguts, de la mateixa manera que intentàvem reproduir els nostres costums. Es van fundar agrupacions de flamenc, penyes taurines, confraries i altres associacions pròpies de les terres d’origen. Les nits d’estiu, les dones treien les cadires al carrer i prenien la fresca davant de les portes dels blocs de pisos, i els homes prenien xatos de vi als bars que s’havien obert als baixos dels edificis veïns. Entenc que als catalans de soca-rel tot això els semblés una colonització inversa, per això no s’hi acostaven gaire; per a nosaltres era una qüestió de seguretat, de confiança: el paisatge havia canviat; els costums, en canvi, es resistien a fer-ho.

És cert que molts es van veure empesos a emigrar per la fam i la necessitat, però em consta que també hi va haver bastantes famílies que van emprendre aquest viatge pels seus fills. Sabien què els esperava al poble: jornals durs, de sol a sol i amb poca ombra per als nois; matrimonis precoços i embarassos continus per a elles. I això no ho volien. Els meus pares ho van dir, i encara ho repeteixen sovint: ja tenien tres fills quan van arribar a la Satèl·lit, el meu germà i les meves dues germanes, i si no hagués estat per ells s’haurien quedat a Azuaga, on el meu pare guanyava un jornal més o menys decent a canvi d’esllomar-se treballant en una finca. Però a la nit, quan se n’anaven a dormir, passaven hores pensant en el futur que esperava a la seva prole. No exigia gaire imaginació, seria si fa no fa el mateix que vivien ells aleshores, i un bon dia van decidir fer les maletes, tirar la capa al toro i anar-se’n. És possible que també hi influïssin les ganes de llançar-se a l’aventura, tot i que ells no ho reconeixerien mai, o el relat edulcorat dels primers immigrants, que tornaven explicant meravelles de la seva terra d’acollida i despertaven en els que s’havien quedat una frisança que fregava l’enveja. Als ulls dels qui havien marxat brillava la valentia i la satisfacció i, per tant, als qui s’havien quedat els tocava representar la covardia i el penediment de no haver fet aquell pas.

I és que certament els primers anys, fins a la dècada dels seixanta, aquell trasllat no va ser fàcil. Abans que es construïssin els immensos blocs que van canviar per sempre el paisatge de la zona, la mancança d’habitatges era clamorosa. Moltes famílies es van instal·lar a les coves, aprofitant la terra argilosa que baixava fins al parc de Can Mercader, aleshores deixat de la mà de Déu. Les autoritats franquistes, sempre temoroses dels assentaments descontrolats, tampoc els ho van posar fàcil: a molts nouvinguts els detenien a l’estació de França així que baixaven dels vagons, carregats amb més somnis i esperances que no pas equipatge, i eren traslladats a un improvisat camp de concentració per a immigrants a Montjuïc, des d’on els tornaven a les províncies d’origen. Molts d’altres, ja advertits del perill, van baixar del tren a estacions properes a Barcelona i van fer l’últim tros a peu.

Per als meus pares, Antonio López i Trinidad Arnal, tot va resultar una mica més senzill. Ells van marxar el 1962 amb una única raó: nosaltres (jo inclòs, encara que trigués quatre anys a néixer), perquè poguéssim estudiar, ser persones de profit i sortir de la roda implacable que marcava les vides a Azuaga, però no van tenir en compte que la rutina dels pobres tendeix a repetir-se vagin on vagin. Això sí, per un estrany mecanisme emocional, aquell mateix poble d’on havien fugit es va convertir en el Valhalla somiat, un paradís on tornar el primer dia de vacances. Jo, que ja havia nascut a la ciutat, vaig odiar sempre aquells estius interminables precedits d’un viatge etern, tots amuntegats en un Renault 8, creuant la pell abrusadora d’Espanya a vuitanta quilòmetres per hora i parant de tant en tant per ruixar el radiador, mentre al radiocasset del cotxe sonava Marifé de Triana fins que la calor fonia la cinta i li estrangulava la veu. Mai no se’m va ocórrer donar la meva sincera opinió del trajecte ni del poble, esclar, ja que el més probable era que m’hagués endut un mastegot èpic. El poble, aquell lloc, abans claustrofòbic i estèril, s’havia transformat pels misteris de la nostàlgia en un edèn enyorat que exercia la seva influència sobre nosaltres i ens captivava, com per un encanteri, durant trenta llargs dies d’agost.

Però no és del poble de què vull parlar ni dels trenta dies d’estiu, sinó dels altres tres-cents trenta-cinc dies que passàvem a la Ciutat Satèl·lit. Tant si m’agradava com si no, aquella va ser casa meva, i si bé la vaig odiar durant anys i me’n vaig allunyar amb la mateixa arrogància amb què els meus progenitors van abandonar el poble extremeny, ara entenc que és allà on vaig créixer, on em vaig educar i em vaig convertir en l’home que soc. Allà vaig aprendre a fugir del perill, que en el seu moment va adoptar la forma de bandes de carrer, o si més no a subornar-les amb un pagament mínim. Recordo que la gent ens alertava d’una colla, els kiowas, que només amb el nom ja atemoria els nens. Vaig sentir històries sobre ells tota la meva infància, tot i que mai vaig arribar a trobar-me’ls, i amb el temps he acabat pensant que eren com l’ogre dels contes: uns éssers difusos, amenaçadors, que tenien un únic objectiu: infondre prou por perquè tota la tropa de joves del barri tornés a casa a l’hora de sopar i s’allunyés de determinades zones quan es feia fosc. Podien aparèixer, com uns trols perversos, a prop de la Torre de la Miranda, aquell terreny elevat que delimitava el barri, o més enllà del cine Pisa, on el cap de setmana feien sessió doble. Potser els kiowas no van existir mai o potser sí; en qualsevol cas, n’hi havia d’altres: quadrilles de gitanos que ens tenien atemorits i després joves completament perduts que van caure en les drogues i la delinqüència sense que els seus pares poguessin preveure-ho ni evitar-ho. Els havien portat fins allà perquè tinguessin un futur millor, però el progrés se’ls resistia. Es veien a si mateixos treballant a la fàbrica com els seus pares, i la perspectiva no els emocionava gaire. L’avorriment és tan poderós com paralitzador, i als setanta, quan la dictadura encara cuejava, el barri era per als adolescents un lloc tan asfixiant com ho havia estat el poble per als seus progenitors. La seva ràbia, però, era diferent, o això pensaven, perquè la generació del meu germà gran ja no podia escapar enlloc. La possibilitat d’una fugida fictícia, a còpia de porros, alcohol i després heroïna, al ritme de Los Chichos i La Banda Trapera del Río, era massa fàcil per resistir-s’hi.

Barcelona, la gran ciutat, era a prop i a la vegada era un lloc remot, inaccessible. Una urbs moderna i elegant en la qual no encaixàvem. Crec que, deixant de banda les excursions escolars, que tampoc no van ser tantes, els meus pares ens hi van portar en comptades ocasions: al zoo, a l’escullera amb golondrina, a la catedral i a la Rambla, i poca cosa més. Ens emportàvem els entrepans i les begudes, normalment dins la bossa de mà de la meva mare, perquè allà tot era més car que a la Satèl·lit. Corria el rumor, i probablement era veritat, que algunes senyores de Pedralbes o de Sarrià demanaven a les dones de fer feines, que vivien a la Satèl·lit, que els compressin el marisc o altres exquisideses al mercat del barri, el de Sant Ildefons, ja que la qualitat i el bon preu no tenien comparació amb els d’altres zones de Barcelona ciutat. «Mucho hablar de la Boquería y del Ninó —comentava alguna amiga de la meva mare—, pero los langostinos de Año Nuevo se los llevo yo de aquí, de la parada de la Pili. Y encima luego los cuenta uno a uno, la muy jodía.» Evidentment, se sobreentenia que la Pili, veïna i amiga, a més de peixatera, havia apujat una miqueta el preu dels llagostins perquè la compradora, per la seva banda, pogués endur-se a preu de saldo unes gambes i unes cloïsses a casa seva.

Aquesta era a grans trets la relació que manteníem amb els barcelonins de la capital. Un aiguabarreig de descon­fian­ça, picaresca i servilisme. Segurament perquè les úniques referències que teníem d’ells era de gent de l’anomenada zona alta (Sarrià, Sant Gervasi, Pedralbes) que recorria a les nostres mares per a les feines domèstiques, i desconeixíem, com a mínim jo en aquell moment no ho sabia, l’altra Barcelona, la de Nou Barris o la de Sants, amb habitants que no anaven a esquiar a l’hivern ni a una casa amb piscina a l’estiu. Ara resulta ridícul, però recordo perfectament que per a cada visita que fèiem a Barcelona la meva mare ens vestia com si anéssim de casament. Per a mi Barcelona era això, aquells anys: el convit d’uns parents llunyans, excèntrics i altius, on calia anar mudat i no sabies ben bé com comportar-te.

I si moltes dones agafaven l’autobús que creuava el barri, el BI, per anar a netejar a les cases de Pedralbes i de la Diagonal, els homes, per regla general, treballaven a les fàbriques de la zona, a Cornellà o a Almeda: Siemens, Elsa, Laforsa, Clausor, Corberó… Aquestes fàbriques van ser l’escenari de les vagues que van donar a l’àrea metropolitana de Barcelona l’apel·latiu de «cinturó roig». La de Laforsa, el 1975-1976, va ser la més sonada i el seu lema, «O tots o ningú», va ser un crit de guerra que anunciava el final del franquisme i el poder de la lluita obrera. Aquesta la recordo bé, jo ja tenia gairebé deu anys, i va durar prou perquè deixés la seva empremta en el meu record. Va esclatar amb l’acomiadament arbitrari d’un empleat que es va negar a anar-se’n i va continuar durant mesos, en un tour de force inèdit per a l’època. L’empresa comunicava nous acomiadaments i els obrers es negaven a reincorporar-se fins que no els readmetessin a tots. D’aquí va sorgir el lema. La vaga va acabar bé, l’empresa va cedir, i aquesta victòria sindical va suposar la prova fefaent que les coses podien can­viar. Les càrregues policials, els grisos disparant pilotes de goma, amb què nosaltres jugàvem l’endemà, no van poder fer front a la tenacitat i a la unió dels treballadors. Quan els obrers es van tancar a la parròquia de Santa Maria, a l’empara d’una Església que aquells dies també feia el canvi cap a l’esquerra, es van organitzar recol·lectes de diners per a les famílies que feia mesos que no cobraven. Les dones dels obrers tancats van passar a ser les que sostenien les llars. No s’ha parlat gaire del paper de les dones de l’època i va tenir molta més importància de la que se li va voler donar: no només treballaven en la neteja de les cases dels altres, o a les fàbriques, sinó que s’ocupaven de la seva, i de la canalla, en jornades esgotadores per a les quals no existia el cap de setmana. Per als homes la vida tampoc no era fàcil, d’això no hi ha cap dubte, però sempre hi havia temps per fer un vinet o unes cerveses, i mai no es van haver de preocupar de les tasques domèstiques a part de canviar bombetes o empaperar les parets. El sopar sempre estava a punt, la carmanyola amb el dinar per a la fàbrica també, i ni al meu pare ni a cap dels seus contemporanis els va passar pel cap agafar una baieta si no era per matar alguna mosca intrusa. Val a dir que probablement elles no els ho haurien permès tampoc; com si veure un home amb un pal de fregar entre les mans fos un afront a la seva masculinitat. «A la meva cuina no t’hi vull», deia la meva mare, i és obvi que un possessiu aplicat a un lloc de la casa constituïa ja tota una declaració de principis.

Si les mares regnaven a la cuina i els pares, a la resta de la casa, nosaltres exercíem la nostra diminuta quota de poder als carrers. Els del teu eren alguna cosa més que nens veïns, eren companys de jocs, germans o, més específicament, cosins que et venien a ajudar per defensar-te dels altres veïns, que no eren exactament enemics, però tampoc aliats. Per aquells carrers, al voltant dels blocs verds, rondava en Juanpe, el nen trist dels Zamora, el Moc, dèbil i una mica lent de reflexos, solitari i imant per als calbots, les puntades de peu i els insults. Ell era el que sempre es quedava a fora quan triàvem els equips per als partits de futbol, senzillament perquè feia la impressió que tenia por de la pilota i s’apartaria de la seva trajectòria en comptes d’aturar-la. Per això va ser una sorpresa que, de tots els nois, en Víctor Yagüe l’escollís com a millor amic i els seus pares se l’emportessin de vacances al poble l’estiu del 1978, en part, potser, per allunyar-lo d’una casa en què els crits i les baralles feien ressonar les fines parets de paper dels edificis.

Els blocs verds que acabo d’esmentar destacaven en el seu entorn pel color i l’alçada, quatre edificis de façanes inusuals encarats els uns amb els altres. Algú va dir, crec que va ser un cantant de punk que va néixer al barri, que aquells quatre edificis eren «l’única zona verda» d’un barri i una època on s’imposaven el blanc i el gris, i on els carrers, potser per compensar, tenien en molts casos noms d’arbres.

Com deia abans, en Víctor i en Juanpe es van fer inseparables, davant l’estupefacció de tothom i la meva enveja més secreta i reconcentrada. Perquè en aquella època, als onze o dotze anys, si hi havia alguna cosa que jo desitgés amb totes les meves forces era ser amic d’en Víctor Yagüe: que ell em tragués de l’anonimat, del batibull de nens, i em concedís l’estatus especial que obtenia tot aquell a qui ell tocava amb el dit màgic de la seva amistat. Ara, amb tota una vida viscuda, sé que en Víctor va ser el primer gran amor de la meva vida, el primer senyal que la meva sexualitat no seguiria els camins previsibles; en aquell temps només sentia una urgent necessitat d’acostar-me a ell, de guanyar-me la seva amistat, de caure-li bé… una cosa que, per desgràcia, no vaig aconseguir mai del tot. En un món en què els malnoms eren habituals, ell ni tan sols tenia sobrenom, era només en Víctor o el Yagüe, o, per a alguns, el fill del Sandokan, perquè el seu pare, Emilio Yagüe, s’assemblava molt a l’actor d’ulls verds i cara felina que liderava a la televisió els valerosos Tigres de Malàisia.

Per aquells carrers també corria en Joaquín Vázquez, a qui ningú no s’atrevia a cridar a la cara pel seu sobrenom: el Cromanyó; l’últim curs ell mateix se’n va imposar un, el Mazinger, en honor de la sèrie de dibuixos animats que ens tornava bojos. L’única cosa que tenia de Mazinger era un cos robust, gairebé simiesc, i una mala llet que fregava el sadisme. No escric aquestes pàgines per caure en la correcció política ni amb la intenció de desfogar-me, així que no tindria sentit ocultar la veritat: tot i que en cap cas no mereixia morir, en Joaquín Vázquez era un cafre, un abusananos com n’hi ha pocs, que gaudia torturant els més febles, és a dir, a quasi tots nosaltres. Comprava l’amistat i la protecció dels grans a canvi dels diners que pispava del negoci familiar. Als que teníem més o menys la seva edat, o als més petits, que no li podíem oferir cap de les dues coses, tendia a torturar-nos.

M’agradaria saber per què ho feia, quin plaer obtenia fent-nos mal, quins mecanismes interns s’activaven quan, gros com un os, feia ús de la seva força bruta per fer-nos aterrar a clatellades i robar-nos el berenar, que després esclafava amb el peu, o la joguina, que ell només havia de demanar a la papereria i botiga de joguines dels seus pares per tenir-la. M’agradaria saber-ho perquè aquesta va ser la causa principal de la seva mort, el dia 15 de desembre de 1978, deu dies abans de Nadal.

La notícia no va ser portada de cap diari ni va obrir els telenotícies, però es va escampar com la pólvora pel barri l’endemà mateix al matí, impregnant totes les converses d’aquella capa superficial que defineix l’escàndol. «Han trobat el noi dels Vázquez en una obra, allà on s’ajunten els drogoaddictes a la nit.» «Ai, mare, quina vergonya, on anirem a parar? Pobra Salud.» «Una cosa com aquesta no la superes mai, t’ho dic jo.» Tot i així, al cap d’una estona, quan el vent va començar a bufar, aquells corrents d’aire que rugien entre els boscos i els solars preparats per edificar-hi, aquella pàtina de llocs comuns i laments sincers es va enlairar per cedir el pas a les veritables emocions, les que s’expressen abaixant la veu en un grupet a part. Perquè aquell nano era un bala perduda i allò estava cantat. Massa llibertat, afirmaven els mateixos veïns que no feia gaire havien assistit a manifestacions multitudinàries per reclamar precisament allò: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Què hi feia, a l’obra, un nen com ell, en aquelles hores? En aquell lloc que al matí es despertava plagat de xeringues usades? Tal com passava en altres zones de la Ciutat Satèl·lit, o als mateixos encontorns del parc de Can Mercader, acostar-s’hi estava vetat a la gent decent, sobretot quan es feia de nit. «Una cosa és la llibertat i una altra, de ben diferent, és el llibertinatge», sentenciaven amb fermesa, tot i que tots dos conceptes eren massa abstractes perquè els veïns poguessin atribuir-los una definició precisa.

Tot i així, la mort d’un jove alumne del col·legi, el fill dels amos de la papereria del barri, va continuar envoltada de misteri durant tot aquell dia i els dies següents. Les veïnes que havien anat a donar el condol als pares es van trobar amb la persiana abaixada i un timbre que sonava sense obtenir resposta. El negoci familiar estava tancat, sense cap cartell, i els rumors es van intensificar. Uns deien que havien detingut dos nois, «dos d’aquells que es punxen», que, segurament, havien pelat el pobre noi per robar-lo. Uns altres, en un to més enigmàtic, parlaven com si sabessin alguna cosa que no es podia revelar, deixaven les frases a mitges com fletxes disparades a l’aire que després queien lànguidament.

Dilluns, a la classe d’en Joaquín Vázquez, el nostre tutor, el senyor Suárez, es va esforçar per mantenir una normalitat aparent, tot i que el silenci de l’aula era qualsevol cosa menys normal a pocs dies per a les vacances de Nadal. I, sense poder evitar-ho, els nostres caps es giraven i miraven l’última fila, el seient buit que hauria d’haver ocupat en Joaquín, el Cromanyó; i no sabíem del tot si lamentàvem o no que ja no hi fos. Després del pati, el director se’ns va dirigir en un to de complicitat que, llavors, va despertar més recels que altra cosa. Els adults no acostumaven a demanar la nostra cooperació amb amabilitat, com a mínim no al meu barri, no als carrers de la Satèl·lit.

I, no obstant això, aquell dia tres dels nens que escoltàvem asseguts les càlides i comprensives paraules del director vam tenir la impressió que ens les deia just a nosaltres, com si algú li hagués xerrat alguna cosa que no hauria de saber. Desconec què van pensar els altres dos, però jo no vaig poder oblidar la seva mirada en tota la tarda. Vaig somiar amb ell, i amb el Cromanyó, i amb el Moc, i em vaig despertar malalt, tremolant, afectat per una mena de grip hivernal que gairebé em va impedir llevar-me. La meva mare es va asseure al llit, al meu costat, i em va acariciar el front, com feia quan era petit, i aleshores va ser quan vaig entendre que, com a mínim jo, havia d’explicar la veritat.

També és cert que no sabia què vindria després. No podia preveure el pacte que es va establir entre tots; era incapaç d’endevinar que el resultat de la meva confessió, del que sabia i del que vaig veure, es manipularia en nom de l’amistat i la misericòrdia. Ara, després de tant temps, penso que va ser l’esperit d’aquells anys el que al final es va imposar, però en aquell moment jo només buscava alleugerir la meva consciència, explicar què li havia ocorregut a en Joaquín Vázquez, el Cromanyó. Després, oblidar-me de tot i que la vida tornés a ser com abans.

2

Cornellà de Llobregat, desembre del 2015

La llumeta vermella que fa pampallugues al panell de parades de l’interior del metro indica que n’hi falten cinc per arribar al seu destí i, al mateix temps, que encara té la possibilitat de baixar, canviar d’andana i girar cua. De bloquejar aquell número de telèfon que les últimes setmanes l’ha estat assetjant: trucades perdudes, ignorades, ateses en alguna ocasió amb tanta rapidesa i impaciència que qualsevol altra persona s’hauria donat per al·ludida i hauria desistit de trucar més. Això és el que més el neguiteja, que no li ha semblat en cap moment que aquell home, el seu interlocutor, s’hagi mostrat ofès ni hagi expressat un mínim retret. Ha acceptat les seves negatives amb una docilitat sorprenent, sense deixar mai de suggerir una nova data, un nou dia per trobar-se, com si sabés que la perseverança és la clau de l’èxit.

I realment ha estat així, es diu mentre la llumeta vermella avança inexorable en l’espai i en el temps, i li va restant la possibilitat de canviar els plans o, almenys, la converteix en més absurda, més covarda. De sobte, un bon dia, la voluntat trontolla i l’impuls de matar el tema d’una vegada és més fort que la precaució o la desídia. Això li va passar a la nit, després de descobrir quatre trucades perdudes d’en Juanpe al mòbil. La urgència de ventilar el tema, de tancar aquella porta inesperada que s’havia obert per culpa d’un atzar equivocat, va guanyar la partida a la seva prudència natural. El seu to mateix en parlar va ser brusc i sec, el timbre del senyor Víctor Yagüe, un executiu acostumat a donar ordres educades, que, malgrat les formes, espera que els altres obeeixin. «Quedem demà. Sí. A casa teva, cap a les vuit, quarts de nou. Quan surti de la feina vinc cap aquí.»

Li sembla curiós no haver de preguntar-li l’adreça. Després de trenta-set anys, en Juanpe continua vivint al mateix pis on el va conèixer. No és que hi hagi viscut sempre, l’hi havia comentat a la maleïda entrevista de treball on van coincidir i que ha estat l’origen de tot aquest embolic, però ara la crisi, l’atur, la refotuda crisi i el puto atur, per ser exactes, l’han retornat al vell pis dels pares. Als blocs verds de l’antiga Satèl·lit.

Potser va ser això el que més el va commoure. Més que no pas l’aspecte de l’home que tenia davant —aquella camisa massa estreta per a una panxa més que incipient i les sabates de punteres desgastades, els cabells que clarejaven, les bosses de sota els ulls i un lleu, per bé que perceptible, tuf de suor—, el va impressionar aquell present en què un adult es veia forçat a tornar al lloc on havia crescut. Per a ell, en Víctor Yagüe, que se’n va anar d’aquell mateix barri amb dotze anys, que manté llogat el seu pis de solter a Granada, que fins no fa gaire conservava un apartament a Madrid, i que, finalment, té casa a la Corunya, a l’exclusiva zona de Ciudad Jardín, un retrocés d’aquella magnitud resultaria patètic. Quan ell va arribar a Barcelona, feia tot just dos mesos, va tenir problemes per acostumar-se al preciós estudi que el seu respectat cap, i no tan estimat sogre, li havia llogat per al seu trasllat temporal a la ciutat, al carrer d’Aragó, no gaire lluny de l’hotel que dirigirà. No és que el lloc no fos còmode, però li feia l’efecte que aquell loft de quaranta metres quadrats escassos, compensats amb una terrassa enorme, formava part d’una època de la seva vida ja passada. El reduït interior l’atrapava com a un Gulliver segrestat en una casa de nines. Ara, però, admet que existeix un no-sé-què rejovenidor en aquell entorn diàfan, com si amb quaranta-nou anys li haguessin concedit una beca per estudiar a l’estranger i allà pogués tornar a començar. No vol pensar, tot i que la seva consciència l’hi rosega a l’orella, que part d’aquesta sensació de llibertat ve del fet d’estar a gairebé mil quilòmetres de la seva veritable llar. Lluny de la Mercedes, de la seva filla Cloe, dels seus sogres i amics diversos; lluny d’alguna amant ocasional; lluny, en definitiva, de tot el que ha estat la seva vida els últims divuit anys.

El xiulet agut fa girar-li la mirada cap a l’indicador de les parades un altre cop. El llumet vermell ja il·lumina la parada de Can Boixeres, la zona de perill, i tot d’una, com si una força interna l’impulsés, decideix aixecar-se i abandonar. No en traurà res de bo d’aquesta trobada; és més, la no-compareixença serà el missatge definitiu i necessari que tancarà aquella porta abans de mirar realment cap a una altra banda. Mentre espera dret que el tren surti del túnel, es palpa la butxaca del darrere dels pantalons per assegurar-se que la cartera encara hi és: un gest patètic, revelador, lleugerament provincià, ja que és difícil que algú l’hi hagi pogut robar mentre estava assegut.

Està a punt de baixar a l’estació de Can Boixeres, disposat a tornar a la seva diminuta però encantadora zona de confort, quan dos nois d’uns deu o onze anys pugen corrents al vagó i li tallen el pas. Un agafa l’altre per la motxilla i l’empeny, entre rialles, i el segon, després de rebre l’empenta, s’agafa a la barra del centre i giravolta com una baldufa. Un vell que està assegut els increpa i els nois continuen rient mentre s’allunyen cap a l’extrem oposat, on continuen amb les seves picabaralles fingides.

En Víctor s’adona que encara és dins del vagó, que aquesta escena casual ha paralitzat el seu instint de fugida. La nostàlgia ha guanyat la batalla a la seguretat. Dos nois, senzillament eren això, dos companys. Els Tigres de Malàisia, un estiu llarg i calorós; un Juanpe poca cosa, nerviós, fràgil, tan diferent de l’individu que havia anat a l’hotel per a l’entrevista del lloc al pàrquing, que ni tan sols ara, per més ganes que hi posi, no aconsegueix relacionar-los. Ara bé, han passat trenta-set anys, més del doble dels que té la seva filla Cloe, i, segurament, tampoc no queda gran cosa del Víctor nen a la cara que ara observa al vidre opac del metro, tot i que un mateix sempre aconsegueix trobar-lo.

Palplantat davant de la porta, esperant que s’obri per saltar cap a una trobada ja inevitable de la qual, n’està segur, no sortirà del tot indemne, en Víctor es repeteix el mantra que li ha rondat pel cap des que va tornar a pensar en tot plegat: Érem petits, no va ser culpa meva.

Una frase que, ho sap prou bé, és només una veritat a mitges.

Érem petits.

Sí, molt petits.

3

Recolzat a la finestra del sisè pis, el sisè primera del bloc tres, els vianants li semblen soldadets de plom que busquen un lloc per refugiar-s’hi. Passen per davant el fanal, sota un halo blanc encegador, abans de fondre’s en la foscor de les ombres. Els llums de Nadal, que fa un temps van ser brillants recordatoris, també han patit la crisi i la seva resplendor és tot just una nota llangorosa, més aviat trista, que només il·lumina les cares dels candidats, cartells que sobrevolen la ciutat com falsos àngels entestats a guiar el ramat cap a un portal ple d’urnes. La celebració de les eleccions en ple desembre distorsiona el paisatge, com una nevada a l’agost o una onada de calor sahariana en plenes rebaixes d’hivern. Una dona vestida amb xador empeny un cotxet i, mentre escura la quarta cervesa de la tarda, en Juanpe pensa que la seva estampa és la més nadalenca: vista des d’allà dalt, sembla una pastoreta de Betlem camí del pessebre.

Fa més aviat fred i si bé hi ha alguna cosa que el reté a la finestra, buscant amb afany la silueta de la persona que espera, abandona el lloc de guaita i s’estira al sofà amb la llauna a la mà. En fer-ne un glop, li cauen unes gotes al xandall i s’afegeixen així a tantes altres taques que la tela de color blau marí ha absorbit. Havia pensat canviar-se de roba, dutxar-se i posar-se com a mínim uns texans i un jersei, però la mandra ha anat minant les ganes de causar bona impressió. O, potser, en el fons, intueix que el seu aspecte deixat pot activar millor la simpatia del visitant. Ha estat esperant una trucada, una cancel·lació a l’últim minut i ha preparat les frases oportunes. No t’amoïnis, ja sé que estàs molt ocupat; ja trobarem un altre dia… No obstant això, a dos quarts de nou del vespre, en Víctor encara no ha donat senyals de vida però tampoc ha avisat que no es presentarà. Aquesta última possibilitat, que no es presenti sense ni tan sols avisar, l’irrita bastant. Fins ara s’ha mostrat pacient i comprensiu: va intuir de seguida que l’altre necessitava temps per processar la trobada, per vèncer les reticències lògiques i acceptar la cita.

En Juanpe és un tio tranquil, és el que li diuen tots, i no sempre com un elogi, però fins i tot els més pacífics poden perdre els estreps.

Ofega un rot després del següent glop i s’incorpora una mica, prou per deixar la llauna al costat d’un cendrer farcit de burilles. Busca el paquet de tabac a la butxaca lateral, abans de recordar que se l’ha descuidat a la cuina quan ha anat a buscar la beguda. Per pura mandra, remena entre les restes del cendrer aviam si hi ha cap burilla aprofitable sense pensar que l’encenedor també s’ha quedat al taulell de la cuina, al costat dels cigarrets. Quan se n’adona, es maleeix els ossos, pren un altre glop llarg per agafar forces i s’aixeca d’un sofà que ja té tatuada la seva silueta i hi deixa un clot inesborrable. És un sofà immens, massa gros per a aquest menjador, i el mateix es pot dir del televisor: una pantalla gegant, negra, ara coberta per una densa capa de pols, que en aquell moment projecta una imatge que envaeix l’interior de la sala. Són mobles regalats, que algú va comprar per a ell per pur compromís sense plantejar-se’n les mesures, però hi ha persones a qui és més sensat no ofendre. No va tenir altre remei que acceptar-los, agraït.

Això també ho diuen molt d’ell. En Juanpe és un paio complidor, li fas un favor i pots comptar amb la seva gratitud per a tota la vida.

Sortir al passadís que condueix a la cuina és com introduir-se de cop en una cambra frigorífica. El radiador escalfa la sala, ajudat pel dens núvol de fum dels cigarrets, però el seu efecte acaba aquí. A la nit, caminar fins al lavabo seria com travessar l’estepa siberiana si no fos perquè el recorregut és tan breu que amb dues bones gambades ja tens coberta la distància. Localitza el tabac on l’havia deixat i comprova que no li queden prou reserves per a tota la nit. No, si arriba en Víctor i mantenen la conversa prevista. Caldrà molta nicotina per encarar-la.

Tot i que el més probable és que no es presenti a la cita, li diu una veu burleta des d’un racó de la cuina. Que no t’ha estat donant llargues aquestes últimes setmanes? Ignorant les teves trucades o tornant-te-les amb missatges desganats? En Juanpe etziba una mirada incendiària cap a aquell racó buit i l’amenaça amb un gest brusc abans d’optar per fer com qui sent ploure i tornar al menjador. Fote’t a l’estepa, mocós.

Tots dos vam tenir una bona sorpresa, això no m’ho podrà negar, reflexiona ell mentre el sofà el torna a acollir amb un cruixit gairebé agradable. Anar a una entrevista de feina per al lloc de vigilant de pàrquing, una feina que en Juanpe es veia preparat per assumir, i trobar-se, així de sobte, davant del teu millor i únic amic de la infància podria haver estat un cop de sort. Redeu, quan aquell home ben vestit, de cabells encara negres i ulls inquisitius d’un verd intens, va dir el seu nom, no s’ho podia creure. El més fort del cas és que aquella trobada no s’hauria produït si ell no s’hagués equivocat de dia. L’hotel contractava tota mena de personal, i evidentment el seu director no s’ocupava de totes les seleccions, però en Juanpe es va confondre de data. De vegades el cap li jugava males passades i va aparèixer al lloc indicat el dia que es feien entrevistes als candidats a encarregat de recepció. El podrien haver enviat a casa, esclar, però després d’unes quantes anades i vingudes, aquella noia tan amable l’havia informat que el senyor Yagüe l’entrevistaria de totes maneres.

Un punt per a en Víctor, pensa. Sempre va ser un noi amable, formal i considerat, i, si avui no li demostrava el contrari, ho continuaria sent. En veure’l assegut a l’altre costat de la taula, va associar aquella cara amb el cognom que li acabaven de donar i va esperar que fos l’altre qui es presentés amb el seu nom de pila per dir-li: «No et recordes de mi, oi? Soc en Juanpe. En Juanpe dels blocs verds. En Juan Pedro Zamora, el teu… amic de l’escola».

En Víctor va trigar a identificar-lo. Aquells trets marcats, semblants als del seu pare però més suaus, menys abruptes, havien passat del desconcert a alguna cosa que no es podia qualificar d’alegria. O com a mínim no tanta com la que el va omplir a ell: durant uns minuts, el bon record de l’amistat compartida va esborrar la distància que els separava. Allò de quant de temps, més de trenta-cinc anys, collons, si érem uns xavalets; allò de recordes quan ens vam perdre al poble, la bronca que ens va clavar el teu pare? Tio, com es va posar… Per cert, encara és viu? Sí, a diferència dels pares d’en Juanpe, que havien mort feia anys, tant el pare com la mare d’en Víctor continuaven vius. I va ser llavors quan ell li va explicar que havia hagut de tornar al pis dels blocs verds, el puto atur que no perdonava els que rondaven els quaranta anys, i davant de la perspectiva de dormir al carrer… Temps difícils, sí. Però a tu et va bé, no? Bé, almenys això sembla. Vas tenir sort. Sí, sempre va ser un noi afortunat… fins i tot aleshores, quan… bé, tu ja m’entens.

I aquí la conversa nostàlgica va arribar a un atzucac i les paraules van començar a rebotar contra unes parets imaginàries com pilotes disperses que cap dels dos no volia recollir. La taula que els separava creixia per moments. La vida. Sí. Els anys. Ens hem de veure un dia amb més calma. I tant, quan vulguis. Ara haig de continuar fent entrevistes, però ja diré que et truquin. Gràcies. Ei, ja ens veurem, ara estic molt enfeinat, però… Esclar. Sort amb tot. Em dones el teu número de telèfon? El meu surt al currículum. (Silenci, dubte.) Si no vols, no cal. No, no és això, és que no tindré temps de res, ja et truco jo quan no vagi tan ofegat de feina. (Un altre silenci, un potent duel de mirades que cap dels dos no volia perdre, i que en Víctor va acabar abandonant al final.) Té, la meva targeta, hi tens el meu telèfon mòbil. Gràcies. De debò, per a mi significa molt; no… no em van quedar gaires amics. M’ho imagino. I és dur haver hagut de tornar, el carrer porta records. Escolta, no et puc dedicar més temps ara. Esclar, esclar; ja ens veurem.

El vell rellotge de la seva mare toca les nou com si anunciés el funeral d’un bisbe. No ha aconseguit acostumar-se a aquestes campanades amb eco que sempre el sobresalten. Mira el telèfon mòbil amb l’esperança de trobar-hi com a mínim un missatge de disculpa, però en comptes d’aquest n’hi ha un altre que no té res a veure amb el visitant que espera. Unes línies que llegeix, memoritza i esborra a l’instant, tal com li van dir que fes. És important complir les regles.

Ningú no ha pogut dir mai que en Juanpe no sigui un home obedient. Potser no és el més despert ni el més àgil de reflexos, però sí fiable com el millor gos guardià.

I és aleshores, mentre s’esforça per gravar al cap les quatre dades que ha de recordar, quan sona el timbre de la porta. L’intèrfon és a la cuina i s’atura a etzibar una mirada al racó; ara el veu buit i somriu. T’amagues per no donar-me la raó, eh, mocós?

Sabia que en Víctor no li fallaria.

Aquest cop no.

4

Si hi ha alguna cosa contra la qual no pot lluitar, ni tan sols amb la seva provisió habitual de bon humor, són els maleïts números. És l’única cosa que la Miriam es permet odiar quan, després de revisar els comptes de la perruqueria, comprova una vegada més que el negoci continua ballant en la fràgil línia que separa la simple subsistència de la fallida absoluta. De moment ha anat trampejant aquesta crisi que, segons les notícies

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X