1

—Què us sembla si interrompo durant uns minuts la vostra truculenta activitat? —va preguntar en Richard Winter amb veu profunda i melodramàtica.

Va dipositar sobre la taula dues tasses plenes fins dalt de cafè i un plat de pastissets. Mentrestant, va dirigir el seu habitual i simpàtic somriure a la Stephanie i al jove assistent de redacció, en Ben.

—Rick! Què...

La periodista ja estava a punt de protestar: diversos retalls de diari i informes que ella i en Ben estaven classificant en aquell moment s’estaven xopant de cafè. Aquell material havia de ser la base d’una sèrie de reportatges que pensaven escriure ben aviat. Però llavors va fer una segona ullada als pastissets i no va poder evitar posar-se a riure. Gràcies al dibuix elaborat amb el sucre glacejat i al revestiment de xocolata, des dels pastissos li somreien unes petites calaveres, fantasmes i destrals de botxí: s’acostava Halloween.

—Un petit piscolabis per inspirar-vos —va assenyalar en Rick—. O és que no esteu treballant en els vostres insondables assassinats? —En Ben va agafar ràpidament un retall de diari per netejar el cafè i en Rick va llegir per sobre el titular: «El cadàver del pantà d’Überlingen. Un crim de l’edat mitjana?». —Va arrufar el nas—. I preteneu resoldre’l ara? D’això en dic jo un projecte ambiciós!

La Stephanie es va enretirar a un costat un floc que s’havia desprès del monyo fluix en què portava recollit dalt del cap els seus cabells llargs i foscos, i va posar els ulls en blanc.

—D’edat mitjana, res. A l’eficient col·lega del diari local li va passar per alt que el telèfon mòbil de la víctima era a tres metres d’ella. O simplement no sabia que aquest aparell és un invent de l’era moderna. Pot ser que encara sigui massa jove. —Va dedicar un afectuós somriure burleta a en Ben; pel que semblava, havia estat ell qui havia suggerit el cas—. Sigui com sigui, el cas del cadàver d’Überlingen no té res de misteriós. Una prostituta va morir en un joc sexual amb manilles. La policia diu que probablement es tracta d’un accident. Al client el va envair el pànic i va llançar el cadàver al pantà. Una tragèdia, però res que sigui del nostre interès...

La Stephanie va agafar un pastisset, el va mossegar i es va llepar, complaguda, els llavis i els dits, el bany de sucre vermell com la sang.

En Rick va agafar un dels arxivadors que hi havia sobre la taula.

—«Seattle. Segrest de la Susan Pinozetti. Dossier» —va llegir. Juntament amb una relació breu dels fets, l’arxivador contenia fotos d’un nadó molt bufó i d’una adolescent amb aspecte d’estar molt espantada. Als marges hi havia unes notes escrites amb la característica lletra inclinada de la Stephanie—. «Màfia»?

—Això sí que és interessant —va comentar la Stephanie entre dos glops de cafè—. Fa un any, en una badada de la cangur, la petita Susan va desaparèixer. I no se’n va tornar a saber res més. La policia es va concentrar en l’au pair, una noia australiana. A ningú no li va preocupar que el pare del nadó tingués contactes amb la màfia... Quan els investigadors, per fi, van deixar tranquil·la la noia, moltes pistes ja eren fredes, naturalment.

—I preteneu reescalfar-les ara? —va preguntar, escèptic, en Rick—. Des d’aquí, des d’Hamburg? Esperes descobrir alguna cosa?

La Stephanie va moure el cap negativament, amb determinació.

—És clar que no. La probabilitat que la nostra sèrie d’Assassinats insondables contribueixi a aclarir algun antic crim és ínfima. Però tampoc no es tracta d’això. —Es va fregar les temples—. Siguem honestos. En el fons, la sèrie es publicarà al diari a la secció d’entreteniments. Per alguna raó, en Söder la vol començar coincidint amb Halloween. Els lectors volen i han de sentir por de debò mentre llegeixen sobre delictes els motius dels quals es desconeixen totalment o les circumstàncies especials dels quals van fer impossible l’aclariment i la comprensió del crim. Per descomptat, en Ben i jo investigarem una mica per aquí... Potser proporcionarem nous punts de vista i estimularem la reflexió...

En això últim consistia una de les grans virtuts periodístiques de la Stephanie Martens. Era coneguda pels seus provocadors reportatges sobre homicidis i processos judicials, i per les seves interpretacions sagaces de les circumstàncies dels crims i dels motius dels assassins. A més, prima i amb uns ulls grisos molt clars, transmetia confiança. Els informadors sempre es dirigien directament a ella, mentre que la periodista amagava a la policia el que sabia per raons diverses. De fet, els articles de la Stephanie apareguts a Die Lupe ja havien contribuït que es resolguessin diversos crims.

—Vols alguna cosa més o podem continuar treballant? —va preguntar a en Rick, sense aspror, però en un to tan fred que a ell se li va posar molt malament—. No és que vulgui fer-te fora i et dono les gràcies pels pastissets i el cafè. Però, de debò, hauríem d’avançar. Com ja t’he dit, en Söder vol la primera entrega de la sèrie abans de Halloween i d’aquí a dues setmanes com a molt hauríem de presentar una idea general dels casos. Amb prou feines els tenim classificats.

Ella va obrir un altre arxivador en el qual en Rick va llegir el nom del lloc: «Materton, Nova Zelanda». Va col·locar les tasses una sobre l’altra i va arrugar el plat de cartró on hi havia hagut els pastissets. En Rick va gemegar interiorment. Des de feia un temps, el comportament de la Stephanie amb ell era distant. I això que poques setmanes abans encara s’entenien molt bé. Per enèsima vegada es va renyar a si mateix: no hauria d’haver-se precipitat amb la proposta de matrimoni. Al capdavall, ella ja li havia dit en prou ocasions que no tenia planejat comprometre’s en un futur pròxim. Però ell havia tornat a tenir la sensació que estava preparada... i era obvi que s’havia equivocat.

—No et demanaré res més, Steph, però en Söder... —va respondre conciliador—, en Söder vol veure’ns a la Teresa, en Fred, a tu i a mi a les cinc al seu despatx. Això —va assenyalar les tasses buides i les molles dels pastissets— tenia la funció de calmar i asserenar els ànims.

En Florian Söder era l’editor i redactor en cap de Die Lupe, la revista de reportatges i lifestyle en què treballaven la Stephanie i en Rick. Era un home força gras i baixet, però àgil, i, en certs aspectes, un geni del periodisme. Els redactors de Die Lupe el respectaven. En Söder sempre estava al corrent de les últimes novetats, les seves idees sobre reportatges i sèries eren originals i d’actualitat. Per alguna raó Die Lupe es mantenia en un mercat tan dur i competitiu, davant dels seus competidors, infinitament més grans. Poc importava que es tractés del showbusiness o de la política: en Söder tenia un sisè sentit per a les tendències i aconseguia envoltar-se de redactors amb talent i motivar-los. En Rick Winter, per exemple, sovint aconseguia fer unes entrevistes sensacionals a polítics, fins i tot abans que es destaquessin en el seu propi partit; la Teresa Homberg es tutejava amb diferents estrelles i estrelletes; la Stephanie informava de les sales de tribunals i els escenaris de crims d’arreu del món. La redacció de Die Lupe era molt més petita que la d’altres revistes, però era selecta. Per desgràcia, el tracte amb en Söder solia ser enervant, encrespat i tens. Els redactors ja hi estaven acostumats, però no és que se n’alegressin, precisament, quan en Söder els convocava per parlar amb ells.

—A la Teresa, en Fred, a tu i a mi? —va preguntar la Stephanie, poc entusiasmada davant la perspectiva—. L’estil de vida en els resorts, l’automobilisme, la política i els crims... no encaixen gaire. Què vol de nosaltres?

En Rick va arronsar les espatlles.

—Ho sabrem a les cinc —va respondre resignat—. I fins llavors encara podeu elaborar dos estímuls per reflexionar sobre els contactes amb la màfia. Però aneu amb compte de no acostar-vos massa als delinqüents i acabar al Hudson amb els peus ficats en un bloc de ciment.

Li va picar l’ullet abans de marxar, en el fons no volia apartar la vista d’ella. La cara fina de la dona, lleument bronzejada, els ulls clars sota les celles espesses, els llavis carnosos i vermells... Quan la mirava, no podia evitar pensar en la Blancaneu. Encara que les aparences, evidentment, enganyen. La Stephanie Martens no s’assemblava gens a la dolça princesa que s’ocupava de tenir cura de la casa dels set nans i es deixava enganyar per una pèrfida venedora de pomes. En Rick la considerava implacable com a periodista i summament emancipada com a companya.

Ja havia enfonsat el cap de nou en les seves carpetes, però encara va aixecar la vista una vegada més, breument, quan ell va esmentar el Hudson.

—Puget Sound —va dir, lacònica—. El segrest va tenir lloc a Seattle. No a Nova York.

En Rick va assentir, donant-se per vençut. Per què ella sempre havia de tenir l’última paraula?

La Stephanie va obrir la porta que donava al despatx d’en Florian Söder exactament quan faltava un minut per a les cinc: puntualment, com va constatar alleujada. El cap encara no havia arribat, però els altres tres redactors ja hi eren. Estaven asseguts a un costat de la llarga taula, amb una tassa de cafè o una ampolla d’aigua al davant. L’àmplia i lluminosa sala de reunions limitava amb el despatx d’en Söder i els seus finestrals oferien unes vistes sensacionals sobre la dàrsena del Sandtorhafen. Realment, en Söder no havia estalviat esforços ni diners a l’hora de construir l’edifici de la revista. Era summament representatiu i no tenia res a envejar a les altres editorials.

Però els que en aquells moments eren allà no mostraven el més petit interès pel panorama. La Teresa Homberg, una noia que sempre anava vestida a la moda, perfectament maquillada i amb els cabells vermells tallats amb cura a l’estil patge, teclejava concentrada en el seu smartphone. Sense aixecar la vista, va contestar la salutació de la Stephanie. En Fred Remagen, un home malgirbat i de cabells foscos, ni tan sols es va prendre la molèstia. Abstret, feia una ullada a una revista d’automòbils. A la Stephanie no la va sorprendre. Exceptuant la producció de cotxes, en Fred amb prou feines s’adonava del món que l’envoltava. No tenia cap altre interès que no fossin els cotxes, però en aquell àmbit era un expert. Els col·legues de la feina solien fer broma dient que en Fred podia reconèixer sense cometre cap error qualsevol vehicle construït després del 1950 pel sabor de l’oli lubricant que feia servir. No es fixava en les dones; si hagués estat per ell, la Stephanie no s’hauria pres la molèstia d’arreglar-se breument els cabells, donar-se un toc a la ratlla dels ulls i empolsinar-se el nas.

En Rick, en canvi, sí que apreciava aquelles coses. Va somriure complagut en veure-la i la Stephanie va respondre al seu somriure. De fet, li resultava difícil mostrar-se tan rígida i reservada amb ell com ho intentava recentment. Si havia de ser sincera amb ella mateixa, seguia estimant-lo. Tan bon punt veia la seva cara simpàtica, plena d’arruguetes d’expressió, s’emocionava. Es veia una mica més grassonet des que les entrades havien retrocedit visiblement «aclarint-li el front». A la Stephanie se li va escapar el somriure en recordar la manera tossuda com en Rick es negava a parlar de la seva calvície incipient. No es resignava al seu destí i lluitava amb totes les locions i xampús haguts i per haver per combatre la caiguda dels cabells, fins i tot sabent que les promeses dels venedors no eren més que fum. El seu pare i els seus dos oncles havien perdut els últims cabells quan havien fet els cinquanta, ell en tenia trenta-set i sabia el que l’esperava.

La Stephanie sempre li insistia que a ella els calbs li semblaven sexis. A més, el fet que retrocedís el naixement del cabell permetia que els ulls, d’un verd clar i fidels reflexos del seu estat d’ànim, es veiessin encara més grossos i amables. Ella valorava en el seu amic unes altres qualitats totalment diferents del gruix d’una tofa de cabells. En Rick era divertit, atent, lleial, una persona de confiança, i practicar el sexe amb ell era, simplement, fabulós... En realitat no hi havia cap raó per no casar-s’hi. Però, sense saber per què, a la Stephanie l’omplia de pànic la simple idea d’iniciar una relació fixa.

—Bé, ja hi som tots. Senyores i senyors, estic summament complagut que la meva invitació hagi sigut tan àmpliament acceptada!

L’aparició d’en Florian Söder va arrencar la Stephanie dels seus pensaments. El redactor en cap va entrar a la sala de reunions com sempre, com un remolí, va llançar de manera maldestra un parell de carpetes sobre un faristol i va seure sobre la taula davant els seus treballadors. La Teresa amb prou feines va aconseguir col·locar la seva ampolla d’aigua en lloc segur i en Rick va enretirar el seu cafè. Per prudència, la Stephanie no havia portat cap beguda, odiava que en Söder instal·lés el seu voluminós cul al costat de la seva tassa de cafè. La Lisa, la companya i amiga de la Stephanie, que treballava a la secció de psicologia, sospitava que en Söder intentava situar-se al centre d’atenció, que amb aquell seient elevat pretenia que la seva estatura passés inadvertida. Malgrat això, hauria cridat l’atenció en qualsevol lloc. Sobre el seu cos rabassut hi havia un cap sobredimensionat i cobert amb un cabell ondulat de color castany clar. Tenia els ulls més aviat petits, però la mirada era penetrant i intel·ligent. A més, la veu era estrident. En realitat, no necessitava cap truc per atraure l’atenció.

—Quant durarà això? —va preguntar avorrit en Fred Remagen mentre en Söder es posava còmode—. M’hauria agradat passar per la Mercedes... Els nous models...

—Jo he d’anar a un vernissage —va informar la Teresa—. Tot i que no és que els quadres impressionin gaire... Tots són negres. Tan bon punt estan acabats, l’artista els cobreix de negre per recordar la fi de qualsevol ésser o alguna cosa per l’estil. Però conserva el procés de creació en un vídeo, que es projecta sense pausa al costat de l’obra d’art. Però tant és, aquell paio té un aspecte enlluernador i les galeries es barallen per ell. Espero que em concedeixi una entrevista.

En Söder la va interrompre amb un gest.

—Demà, els quadres continuaran sent negres —va assenyalar la Teresa—. I tothom escriu sobre els nous models de Mercedes, Fred. Oblida-te’n. Fes alguna cosa diferent, pregunta a un parell de pilots quins cotxes condueixen en la seva vida privada i per què. Això també encaixa en la secció de Lifestyle i interessa a més capes de lectors. En especial a les dones... Fes-me’n un resum! —En Fred va fer una ganyota. Per a ell estava clar que les dones no formaven part del grup al qual anaven destinats principalment els seus articles—. I els altres? —va prosseguir en Söder—. Rick? Stephanie? Alguna excusa més per sortir volant d’aquí? —Es va quedar mirant fixament els seus treballadors mentre esperava una resposta.

La Stephanie i en Rick, resignats, van moure el cap negativament.

—Tan sols sentim curiositat —va indicar ella—. Per què ens has reunit a nosaltres quatre aquí? Hi ha algun projecte que agrupi les diferents seccions?

En Söder va riure.

—Polítics de relleu fent una desfilada de moda amb cotxes robats? —va preguntar burleta—. No és mala idea. Però temo que no s’hi apuntaria ningú. No, es tracta més aviat de... umm... de fer de conillets d’Índies. En un reportatge. Un de vosaltres se n’ha d’encarregar. I us he elegit perquè tots quatre sou periodistes de soca-rel, íntegres, amb els peus a terra, compromesos amb la veritat, escèptics per principi davant les doctrines de qualsevol color...

—Això a mi no m’afecta —va reconèixer en Fred—. En el més profund del meu cor encara crec que en Herbie es viu.

La Teresa va deixar anar una rialleta.

En Söder va fer un gest de rebuig.

—Res de fer bestieses! —els va advertir—. És un assumpte seriós, encara que a primera vista pugui no semblar-ho. Potser és un encàrrec una mica... umm... grotesc. Però en darrer terme es tracta de manipulació, engany, de destapar un xerraire. —Va fer lliscar la mirada per cada un dels presents. Havia aconseguit atraure prou la seva atenció—. Algú de vosaltres ha sentit a parlar de Rubert Helbrich? —va preguntar als reunits.

La Stephanie, la Teresa i en Rick van haver de reprimir un somriure. Sense tenir en compte que aquell nom feia mesos que s’esmentava a la televisió i els mitjans impresos, feia un any aproximadament que era impossible assistir a qualsevol acte de la redacció de Die Lupe sense sentir a parlar d’en Rupert Helbrich. Llevat que un es posés com a objectiu evitar creuar-se amb la Irene Söder, l’esposa d’en Florian.

—Això... l’hip... l’hipnotitzador? —va preguntar la Teresa amb cautela.

En Söder va assentir.

—Exacte. El paio de les regressions a vides anteriors.

—Eh? —En Fred Remagen va aixecar atònit la mirada de la revista que havia tancat en entrar en Söder; tenia els ulls clavats en el titular, com si d’alguna manera el reconfortés i servís de refugi davant el món—. Què és el que fa? —Era evident que a en Fred li havia passat per alt tot l’enrenou mediàtic al voltant d’en Rupert Helbrich.

—En Rupert Helbrich té la teoria que després de morir tornem a néixer en un altre cos —va començar a explicar la Teresa—. En aquest cas es parla de renaixement o de... ummm... migració dels esperits.

—De renéixer... com un animal? —va inquirir en Fred.

La Stephanie es preguntava si el seu col·lega estaria pensant en una futura existència com a fagina.

La Teresa va fer que no amb el cap, i les arracades enormes que duia van ressonar melòdicament.

—No. Això és el que suposen creients de diferents religions, però els terapeutes de la reencarnació o com vulgui que es diguin parteixen de la idea que l’ésser humà segueix sent un ésser humà...

—És clar! —va intervenir en Söder—. Al capdavall, ningú no invertiria tants diners per recordar la seva vida de hàmster...

—Per recordar-la? —va preguntar en Fred—. No estàvem parlant de vida després de la mort o alguna cosa així? —Va joguinejar amb les ulleres.

—Recordar, naturalment —va especificar en Rick—. Com diu el pilot de Fórmula 1: després de la carrera és abans de la carrera. O en paraules dels estudiosos de la reencarnació: si hi ha vida després de la mort, també n’hi ha d’haver abans del naixement. Una vida de la qual ens puguem recordar.

En Fred va reflexionar.

—Doncs a mi no se m’acut res —va dir—. Quina idea tan boja. —Va mirar ansiós la revista de cotxes.

—Una idea extremament lucrativa —va objectar la Teresa—. És clar que no te’n recordes de la teva vida anterior, Fred, tan poc com nosaltres o els clients d’en Helbrich. Però, a diferència de nosaltres, ells opinen que se’ls ha escapat alguna cosa. Ells «volen» recordar. Estan desitjosos de saber qui van ser anteriorment. En Helbrich i una altra gent similar els prometen ajudar-los en la seva recerca del record.

—Mitjançant la hipnosi —va intervenir la Stephanie—. Fa entrar els seus pacients en trànsit. Cosa que no està totalment mancada de bases científiques. Quan les persones estan hipnotitzades, per exemple els testimonis d’un crim, es deixen conduir, per dir-ho d’alguna manera, a un temps passat. Tornen a viure-ho tot i així potser es recorden de detalls que abans els van passar desapercebuts. D’aquesta manera és possible despertar els records amb totes les seves particularitats. Si és que n’hi ha algun.

—D’això exactament es tracta, Stephanie —va dir en Söder—. Perquè aquí és on es divideixen les opinions. Són realment records d’una vida passada el que expliquen les persones hipnotitzades o meres fantasies perquè.. ummm... potser han llegit massa novel·les històriques?

Una vegada més, la Stephanie, la Teresa i en Rick van reprimir un somriure. Feia molt temps que la Irene Söder era client de l’hipnotitzador i des d’aleshores no es cansava d’explicar com n’era d’emocionant la seva vida a la cort del Rei Sol. Les sessions amb en Helbrich activaven nous records de la suposada existència prèvia de la Irene com a Lucienne, marquesa de Montfort, que recordaven sospitosament les aventures de l’Angélique i altres protagonistes de novel·les. La Stephanie ho trobava realment divertit, encara que una mica delirant.

—I ara... hem d’investigar si... realment va existir Lucienne de Montfort? —va temptejar en Rick, sense gaire prudència.

En Söder el va fulminar amb la mirada.

—Això, estimat, ja ho he fet jo mateix. I per si us interessa: hi va haver una família De Montfort, el representant més conegut de la qual, en Simon, va ser un capità medieval aficionat a cremar càtars. Molt abans que es construís Versalles. De Lucienne de Montfort, no se’n sap res. Únicament es coneix una tal Lucienne de Rochefort. Va ser la primera esposa del rei Lluís VI de França, així que també va viure molt abans que el Rei Sol.... Però ja que és evident que tots esteu al corrent dels afers de la meva dona...

—Després t’explicaré una cosa —va xiuxiuejar en Rick a en Red Remagen.

—Podem parlar obertament —va prosseguir en Söder, disgustat—. El fet és que la Irene està convençuda que els seus records són reals, i el mateix els succeeix a tots els altres clients d’en Helbrich. I l’home està manifestament segur de si mateix. Després que el fes cridar la setmana passada i... bé... li expressés en certa manera la meva indignació per la factura exorbitant que ha enviat a la Irene... —Els periodistes van somriure. Els atacs de còlera d’en Söder eren temuts a la redacció—, em va fer una oferta: estaria encantat de demostrar-nos, a nosaltres i als nostres lectors, que el seu treball és seriós i es posaria a la nostra disposició sense la menor reserva per realitzar entrevistes i permetre que ens fem una idea del que fa. I en cas que un dels treballadors de Die Lupe estigui disposat a deixar-se hipnotitzar per ell i informar després sobre l’experiència i els records que han acudit a la seva ment, realitzaria i documentaria «de franc» la regressió. Naturalment, no vaig esperar que m’ho digués dues vegades. Així que, senyors meus, voluntaris, un pas endavant!

En el grup es va fer un silenci aclaparador.

—I què passa amb la Lisa? —va preguntar al final la Stephanie—. En realitat això pertany a la seva secció. Està boja perquè li facin l’horòscop o perquè li curin el furóncol a distància...

Els altres van riure. La Lisa era psicòloga i s’encarregava de la secció de psicologia del Die Lupe. També cobria de bon grat les paraciències i no l’espantava fer de conillet d’Índies. En general, a tothom li agradaven els seus divertits articles sobre reunions de xamans a Bielefeld i contactes telepàtics amb animals domèstics a Pinneberg.

En Söder va encongir les espatlles, abatut, i va sospirar.

—No vol o no pot. Diu que ningú no la pot hipnotitzar. En qualsevol cas, s’hi ha negat categòricament. No està disponible. No queda cap més remei, nois, us toca a un de vosaltres. Així que... qui s’hi ofereix?

Després de tres minuts de lamentable mutisme, va quedar clar que ningú no volia presentar-s’hi voluntari.

—Jo no tinc temps per a aquestes bajanades —va afirmar en Fred—. Tinc altres coses a fer.

—I jo no puc permetre’m posar en evidència que tot això són bestieses —va assegurar la Teresa—. La majoria dels vips als quals faig entrevistes, que necessito i amb els quals tinc bones relacions, hi creuen fermament. Precisament, en Jill Irving, ja sabeu, la model i actriu que ara també és cantant, ha recordat la seva vida anterior com a princesa zulu amb ajuda d’en Helbrich.

Els altres van riure, alliberats de la tensió.

—Tant de bo això l’ajudi a l’illa dels famosos! —va fer broma la Stephanie—. Però tens raó, si desemmascaressis aquest paio i l’acusessis de ser un farsant, s’enfadarien. —Va sospirar—. En fi, jo ho faria si no portés la sèrie tan endarrerida. O una cosa o l’altra, Florian: el reportatge sobre l’hipnotitzador o els assassinats insondables...

—Potser podríem relacionar els dos temes —se’n va riure la Teresa—. Qui sap si abans no eres una assassina en sèrie... O potser Miss Marple en persona?

En Rick va negar amb el cap.

—D’aquí no sortirà res, nois —els va reprendre—. De fet, cap de nosaltres no té temps per a aquestes ximpleries, no val la pena ni parlar-ne. Però tampoc no podem encarregar la tasca a cap dels joves en pràctiques. Segur que en Helbrich se les sap totes. Per enfrontar-s’hi i sortir ben parat cal ser un periodista amb experiència. Amb un... com en deies, Stephanie? Amb un potent detector de bestieses.

La Stephanie va somriure irònica.

—No és una expressió que m’hagi inventat jo —va corregir—. Procedeix de la Marilyn French. Jo, personalment, no ho hauria expressat d’una manera tan dràstica. Però l’encerta de ple. Un té talent, l’altre s’empassa qualsevol disbarat. No t’ho prenguis malament, Florian. La teva dona... la Irene... simplement és... ummm... molt espiritual.

De nou, tots van reprimir el riure.

—Així és —va confirmar en Rick—. Si ha de ser un de nosaltres... —Va agafar la palleta de l’ampolla d’aigua de la Teresa, es va treure teatralment una navalla de la butxaca dels pantalons i la va tallar en tres trossos iguals i un de més curt. Després els va barrejar darrere l’esquena i se’ls va ficar dins el puny de manera que tots semblessin de la mateixa longitud—. Agafa’n un, si us plau, Teresa! —va animar la periodista de disseny i moda. Ella va agafar-ne un i va mostrar triomfal un tros de la palleta a la mà—. Fred... —va prosseguir en Rick. Contenint la respiració, en Fred Remagen va estirar un segon tros llarg. Tot seguit, va agafar la revista de cotxes i es va preparar per tocar el dos—. Llavors, o tu o jo, Stephanie —va prosseguir en Rick mentre allargava a la seva amiga les puntes de la palleta.

Un dels trossos sobresortia amb insolència més que l’altre. Malgrat tot, la Stephanie va estirar el que estava amagat.

—Oh, no! —va gemegar quan va comparar la longitud del seu tros de palleta amb el de la Teresa.

—Enhorabona! —va exclamar eufòric en Söder—. Francament, Steph, eres la meva candidata.

En Rick, en canvi, va mirar la seva amiga una mica preocupat.

—Stephanie, jo... —Ja es disposava a fer una objecció.

Ella li va llançar una mirada d’advertència i li va demanar que callés amb un gest de la mà.

—Ni se t’acudeixi sacrificar-te per mi! —li va dir fluixet—. Ha sigut joc net. He estirat el tros més curt i ara aniré a veure aquest tal Helbrich. Amb assassinat insondable o sense. —Es va esforçar per dibuixar un somriure i es va girar amb exagerat optimisme cap al seu redactor en cap—. No et preocupis, Florian. Sigui el que sigui que faci aquest individu, segur que no li permetré que em transporti a Versalles. L’he d’avisar jo mateixa o ho faràs tu?

2

En Rick va seguir la Stephanie fins al seu despatx. Tan bon punt va haver tancat la porta rere seu, va expressar els seus temors.

—No ho sé, Stephanie. Creus que això de la hipnosi és realment una bona idea? Amb els teus antecedents?

—Amb els meus què? —va preguntar irritada, ordenant sense interès els retalls de diari que havia deixat sobre la taula abans d’anar a la cita amb en Söder—. No tinc antecedents. Pel que jo sé, no m’han hipnotitzat mai abans.

—Però tens aquells problemes de memòria —va assenyalar en Rick.

Al mateix temps va redreçar pensatiu una màscara de l’Amazònia que adornava la paret de la Stephanie. Tot el despatx estava decorat amb objectes de terres llunyanes que la mare de la periodista, antropòloga de professió, havia visitat en els seus viatges de reconeixement. En Rick es preguntava sovint per què la seva amiga no guardava aquells regals a casa seva. O almenys no demanava a algú que els pengés bé a la paret. I si li feien por aquells fetitxes d’aspecte marcial? A ell mateix no li hauria agradat tenir-los a la seva sala d’estar.

La periodista va esbufegar.

—I tu has estat a punt d’exposar davant la meitat de la redacció aquests problemes! —li va retreure—. Després tots m’haurien mirat com si no estigués bé del cap! Rick, allò de Nova Zelanda no té res a veure amb aquest reportatge! Aquí no es tracta de records, sinó d’un parell de bojos i un xarlatà que se serveix de la seva fantasia.

—Abans tu mateixa has dit que la hipnosi podia despertar records —va objectar en Rick.

La Stephanie va posar els ulls en blanc.

—La hipnosi mèdica —va puntualitzar—. La que es concentra en un esdeveniment determinat. Un esdeveniment d’aquesta vida, no de la posterior ni de l’anterior. Amb en Helbrich es tracta de reencarnació. Nova Zelanda no hi té res a veure. I ara deixa de donar-me la llauna amb tota aquesta ximpleria. Vull parlar amb la Lisa. Potser aconseguiré evitar-ho tot. Al cap i a la fi, els fets esotèrics pertanyen clarament a la seva secció. Haurà de donar-me molt bones raons que justifiquin per què he d’anar-hi jo en el seu lloc.

Però en Rick no estava disposat que ella se’l tragués tan fàcilment de sobre.

—Que ho hagi rebutjat a mi també m’ha fet pensar —va admetre preocupat—. Stephanie, si fins i tot a la Lisa aquestes coses no li fan gens de gràcia. Una cosa així pot provocar traumes. Precisament quan un... quan un ja està marcat...

Ella va fer una ganyota i el va empènyer decidida fora del despatx.

—A mi no em marca absolutament res, tret del meu detector de bestieses innat —va dir—. I em diu que en Helbrich és un carallot amb uns trucs de pa sucat amb oli que descobriré ben de pressa. T’agraeixo que et preocupis per mi. I ara em deixes sola, si us plau?

La Stephanie es va reunir amb la Lisa Grünwald al Coast by East, un restaurant de sushi amb cocteleria a l’Hafencity que estava molt de moda. La galeria envidriada oferia un extens panorama de la Filharmònica de l’Elba, encara en construcció, i la terminal de creuers. A l’instant, la simple visió d’aquelles enormes embarcacions li va fer venir ganes de viatjar. La idea d’escapar-se en un d’aquells transatlàntics de luxe del plujós hivern d’Hamburg era una temptació.

Tampoc la Lisa no semblava tenir cap inconvenient a fugir de la vida quotidiana. L’esperava al bar, ja havia demanat un got de prosecco i mirava somiadora el panorama quan la Stephanie se li va acostar. De seguida va veure que la seva amiga no estava precisament en el seu millor moment.

—Què passa, Steph? T’has barallat amb en Rick? —va preguntar directament.

Entre la Lisa i la Stephanie no hi havia secrets. Totes dues havien anat juntes a l’escola. S’havien separat quan van anar a estudiar a la universitat i havien tornat a trobar-se per atzar, pocs anys després, en la mateixa redacció.

—No ha sigut exactament una baralla... —La Stephanie es va treure l’abric, va demanar una copa de vi i de seguida va començar a explicar-li què havia passat. En Söder, el reportatge, els recels d’en Rick...

—Seria tot molt més senzill si hi anessis tu! —va dir al final. El to de la seva veu era pesarós—. Es pot saber per què no hi vols anar? De veritat ho consideres perillós?

—Perillós? —La Lisa va negar amb el cap—. De cap manera! Com se t’ha acudit? I no és cap secret. És possible que en Söder no s’hagi expressat prou bé.

La Lisa es va passar la mà pels cabells. Era una dona alta, de complexió atlètica, normalment anava sense maquillar, tenia uns resplendents ulls blaus i una boca grossa i, la majoria de les vegades, somrient. L’amiga de la Stephanie era franca, amable i gens complicada, una persona amb qui algú fàcilment se sincerava. I no tenia res de poruga.

—No es tracta en absolut que no vulgui escriure sobre en Helbrich o que l’encàrrec em faci por —va seguir explicant—. Al contrari, m’interessaria moltíssim saber què fa. I a qui no li agradaria saber més sobre la seva vida anterior? —Li va fer l’ullet, divertida.

—No em diràs que et creus aquesta història? —va preguntar la Stephanie, perplexa.

La Lisa va posar la mà sobre el braç de la seva amiga per tranquil·litzar-la.

—Relaxa’t, Steph! —La va reprendre suaument abans de contestar—. No. En realitat no crec en la reencarnació. Però he llegit un parell d’historials i alguns són... fascinants de veritat. En qualsevol cas no tindria cap mania a sotmetre’m jo mateixa a una prova. Però hi ha una pega: a mi, la Lisa Grünwald, és impossible hipnotitzar-me. No funciona, per molt que m’agradaria. I fes-me cas, ho he intentat. Una companya de la universitat es dedica precisament a això, a hipnotitzar la gent. Quan n’estava aprenent va fer exercicis amb tots els companys, és molt bona. Però amb mi no va funcionar. I això que ho va intentar amb tots els registres. Al final, fins i tot el seu professor ho va provar per amor propi. Va proposar fer una sessió amb mi en veure que ella estava tan frustrada. M’hi vaig presentar perquè m’interessava. L’home era tota una eminència internacional en el seu terreny. Però, malgrat tot, va ser incapaç de fer-me entrar en trànsit. És probable que tingui molta por de perdre el control o que tingui una tendència molt forta a observar l’hipnotitzador. Hi ha diverses teories sobre per què el mètode no funciona amb algunes persones. Però, es miri com es miri, aquesta és la causa per la qual jo no puc fer el reportatge sobre en Helbrich.

—En Söder hi està d’acord? —va preguntar la Stephanie, va donar les gràcies al cambrer pel vi que li acabava de portar i en va fer un glop—. Em refereixo que, amb tu, podria demostrar que ell té raó, no et sembla?: «El gran mestre no aconsegueix hipnotitzar la crítica redactora de Die Lupe». No és aquest el titular que ell vol?

—No seria gaire honest, que diguem, oi? —La Lisa va fer una ganyota i va alçar la copa—. De fet, en Söder també em va proposar, naturalment, posar-li... ummm... una trampa similar. I funcionaria. En Helbrich hi cauria amb tota seguretat. Fins ara tots els hipnotitzadors que ho han provat estaven segurs que aconseguirien hipnotitzar-me. Sense importar el que els hagués explicat abans. Casos extrems com el meu són molt rars. Però sense comptar que seria molt pervers deixar que l’home es fiqués a la gola del llop, també ho trobo contraproduent. Al cap i a la fi, el reportatge gira al voltant de la regressió. No tracta de si hi ha millors o pitjors mèdiums ni de si en Helbrich resol o no casos problemàtics.

—I què he d’esperar jo de la regressió? —va voler informar-se la Stephanie. Havia renunciat definitivament a la idea de convèncer la Lisa—. Sembla que dominis la matèria. És... és possible que en Rick tingui raó? Amb... allò de Nova Zelanda... —Va joguinejar amb la copa de vi. Per molt que li costés admetre-ho, les objeccions d’en Rick la feien sentir una mica insegura.

La Lisa no va donar de seguida una resposta negativa. En canvi, es va rosegar el llavi.

—Depèn —va respondre al final—. Depèn de com treballi en Helbrich. De la majoria dels terapeutes que fan servir la regressió, no se’n pot esperar cap sorpresa. Un gran nombre no arriben a hipnotitzar del tot el pacient. Simplement deixen que la gent faci uns exercicis de relaxació i realitzi després associacions lliures. Bestieses, naturalment, no cal ni que en parlem. Però si en Helbrich realment sap hipnotitzar i porta a terme una autèntica hipermnèsia, llavors potser recuperaràs els teus records de Nova Zelanda.

La Stephanie va arrugar el front.

—Una què? —va preguntar, tornant a prendre un glop. La copa ja gairebé era buida.

La Lisa va fer un gest al cambrer i li va demanar un altre prosecco i un altre copa de vi.

—La hipermnèsia —va respondre després— és una tècnica reconeguda. L’hipnotitzador provoca en els seus pacients un trànsit profund i els fa retrocedir en el temps fins a records de la seva primera infància dels quals ni ells n’eren conscients. Pel que sembla, les persones es recorden fins i tot del seu propi naixement i dels traumes sorgits llavors. En les teràpies parlades que segueixen es pot treballar el tema. Fins i tot hi ha gent que busca records previs al naixement. Un tema també controvertit fins a un cert punt...

Van arribar les begudes i les amigues van agafar els seus vasos i van donar les gràcies al cambrer, que els va informar que hi havia una taula lliure. Però la Stephanie no va fer el gest d’incorporar-se. Abans volia sentir què més havia de dir la Lisa.

—L’assumpte es posa delicat quan als hipnotitzadors (normalment, els que hipnotitzen com a hobby, tipus Morey Bernstein) se’ls acut comprovar la tesi del renaixement a través de la regressió. Si existeix vida després de la mort, segons la seva reflexió, no del tot mancada de lògica, també hauria d’haver-n’hi abans del naixement. I aquesta potser es pot reconstruir per mitjà de la hipermnèsia. Au, va, Steph, alguna cosa has d’haver sentit a dir, d’això! Renaixement, reencarnació... són diferents components de diverses religions. Hinduisme, budisme...

La Stephanie va assentir.

—Tots estem lligats a la roda del destí —va citar amb èmfasi—. És clar que he sentit a parlar de la reencarnació! I de les regressions. En Helbrich és en boca de tothom. Però que n’hi hagi proves científiques, això... això em sembla una mica agafat pels pèls.

—És discutible, és clar, que els resultats tinguin consistència científica. —La Lisa va parlar amb autoritat—. Les persones sotmeses a l’experiment poden explicar el que vulguin.

—I si s’intenta investigar el que diuen? —va observar la Stephanie—. Si la gent dona noms i dates... s’hauria de poder esbrinar almenys si aquesta o aquella persona realment han viscut.

La Lisa va assentir, però es va disposar a seguir el cambrer que esperava pacientment. Totes dues van agafar les seves copes i es van dirigir a una taula per a dos a tocar de la finestra panoràmica.

—Naturalment, sempre s’intenta comprovar les dades. Aquest és el centre d’atenció de tot aquest assumpte. Si més no, ho era en el seu origen. Llegeix-te el Protocol d’un renaixement de Morey Bernstein. En Bernstein era un psicòleg aficionat nord-americà que en la dècada dels cinquanta va experimentar amb totes les tècniques possibles de la hipnosi. Quan va sentir a parlar de la reencarnació, es va entusiasmar i, de fet, ja en el primer assaig amb una mestressa de casa convencional i bastant simple va descobrir que la dona tenia una vida anterior. Crec que era a Irlanda, al segle divuit. Suposadament es deia Bridey Murphy i recordava noms de carrers, danses i un parell de paraules en gaèlic. En Bernstein tenia pretensions científiques i es va escarrassar molt per verificar la història. Encara que sembla més senzill del que és, perquè els records poques vegades són realment concrets, és a dir, no s’expliquen amb afirmacions com ara: «Soc Barbara Wagner, vaig néixer el 1720 a la Kirchgasse de Mainz i em vaig casar el 1740 amb Friedrich Schuster...», cosa que qüestiona, al meu entendre, tot aquest tema. A més, la vida de gent totalment normal es documenta des de fa cent anys com a molt. Abans hi havia com a màxim inscripcions en registres parroquials: difícils de trobar, sovint destruïts i amb freqüència incomplets. I, en cas que excepcionalment sigui fàcil comprovar una dada, això també pot tornar-se en contra de la teoria ja que, si un investigador arriba sense problemes a dades que confirmin una història, també el client o l’hipnotitzador són capaços d’haver-les aconseguit còmodament. Mentre la gent recordi vides una mica més anodines que la de la Barbara Wagner o la Bridey Murphy... Potser la marquesa de Montfort va viure, ara bé, tenia realment l’ànima de la Irene Söder?

—Això segur que no! —va exclamar la Stephanie rient.

—Sigui com sigui, en principi, quan la hipermnèsia s’efectua correctament, la persona torna a recórrer la vida que ha viscut i que encara viu —va dir la Lisa tornant a la pregunta inicial—. De manera que et veuries en els teus primers sis anys de vida. I és possible que sortís a la llum la raó per la qual no te’n recordes. Hi ha d’haver una causa. Has esborrat de la teva memòria aquells anys i tot un país, el país on vas néixer. Una cosa així no passa perquè sí! Jo, en el teu lloc, ja faria temps que ho hauria investigat...

—Bah... —La Stephanie va sospirar i va agafar amb un gran gest la carta per canviar de tema.

A vegades es penedia d’haver explicat a la seva amiga i a en Rick que no tenia records dels anys de la seva infància. A en Rick el preocupava i la Lisa mostrava una curiositat que la mateixa Stephanie no tenia, cosa que l’amiga, al seu torn, trobava estranya. Segons la Lisa, qualsevol persona normal plantejaria preguntes, potser seguiria una teràpia; en qualsevol cas, s’esforçaria per arribar al fons de la qüestió. I encara més una periodista d’investigació com la Stephanie, que anava darrere la pista de qualsevol informació com un gos caçador. Únicament amb la seva pròpia història, s’acontentava amb la informació que li havia donat la seva mare: el 1980, la Helma Martens havia viatjat com a antropòloga a Nova Zelanda per participar en un estudi sobre la cultura maori. Allà va conèixer un treballador social, en Simon Cook, amb qui es va casar. La Stephanie, la filla de tots dos, no va trigar a néixer a Nova Zelanda. Quan tenia sis anys, el matrimoni dels Cook va travessar una situació crítica. La Helma va marxar quatre setmanes a Alemanya per reflexionar sobre com encararia el seu futur. Se suposava que durant aquell període de temps en Simon s’havia ocupat ell tot sol de la Stephanie; però una setmana abans de la data en què la Helma havia planejat tornar, ell va morir en un accident de trànsit. La nena va sortir-ne il·lesa. La Helma havia tornat immediatament per recollir la seva filla, que estava completament trastornada, i totes dues van viure des d’aleshores a Alemanya. Sobre l’accident i la seva vida anterior, la periodista no recordava res en absolut.

—Que ni tan sols et plantegis quin tipus d’accident va ser... —La va tornar a burxar la Lisa.

—Un accident de cotxe —va dir la Stephanie amb desgana i no per primera vegada—. Almenys això sembla...

—Bé, potser en Helbrich serà capaç d’aclarir unes quantes coses sobre aquest cas —va observar esperançada la Lisa—. Per ser sincera, jo no crec realment en vides anteriors. Però els records dels teus primers sis anys de vida... en algun lloc han de ser.

L’endemà, en Florian Söder esperava la Stephanie quan ella va entrar a la redacció.

—D’aquí dues setmanes! —va anunciar complagut—. El dos de novembre, just després de Halloween. En Helbrich t’espera a les onze a la seva consulta. És probable que el dia sigui especialment favorable. La porta al món dels esperits no està tancada del tot el Dia dels Difunts... —va somriure irònic.

—Llavors, tindré almenys un parell de dies per escriure la primera part de la sèrie —va rondinar la Stephanie, sense contestar a l’al·lusió—. I la segona anirà a impremta la setmana següent...

En Söder va assentir, de nou seriós i professional.

—La primera part tracta de l’assassinat d’aquella policia, oi? —va preguntar. Tenia preparat un resum de l’article. Tractava d’una dona jove a la qual, pel que semblava, havien disparat quan estava de servei, encara que també era possible que, en aquell delicte, s’hi amagués un homicidi de relació interpersonal... Uns quants anys enrere, la Stephanie havia informat sobre el cas i des d’un principi havia tingut sospites—. I el segon? El nen de Seattle?

La Stephanie es va encongir d’espatlles.

—Encara no ho sé. És una mica just per estudiar els informes de la policia i establir els contactes necessaris als Estats Units. Potser m’ocuparé simplement d’aquell cas de bogeria homicida a Baviera.

—Però no perdis de vista el caràcter internacional de la sèrie, d’acord? —va assenyalar en Söder—. Li dona més encant.

La Stephanie es va posar a riure.

—I recorda el perill de viatjar a països llunyans —va fer broma—. Bé, els nostres lectors no es poden permetre el luxe de viatjar en un creuer, però almenys així no corren el risc que un cambrer indonesi els llanci per la borda en un atac de nervis...

En Söder es va quedar perplex.

—Tenim un cas així? Té bona pinta... —Els seus ulls van resplendir.

La Stephanie va negar amb el cap.

—Quina ment més malaltissa tens! —es va burlar d’ell—. És probable que en la teva vida anterior fossis un tirà sanguinari. No, no tenim cap assassinat al vaixell de l’amor, sento decebre’t. Però sí una tragèdia familiar a Nova Zelanda, la desaparició d’una parella de turistes a Tailàndia, un possible assassinat ritual a Hawaii, un motociclista que s’ha evaporat a la Ruta 66... Els seus parents fantasiegen amb la idea que uns extraterrestres l’han abduït. Un incendi en un zoo australià...

—Res de cadells carbonitzats, Stephanie —va advertir en Söder—. Provoca malsons en els lectors.

La Stephanie va posar els ulls en blanc.

—El crim més aviat va tenir repercussions en un cuidador. Els cangurs estan sans i estalvis. Sigui com sigui, hi ha molta cosa on escollir. En Ben i jo encara tenim assumptes pendents. Així que deixa’ns treballar. La setmana que ve et presentaré noves propostes.

I un cop dit això, es va retirar no sense abans buscar amb la vista discretament en Rick pels passadissos. S’hi havia de disculpar sens falta. El millor seria que al llarg del matí l’enviés a buscar uns cafès i uns dònuts. Segur que n’hi havia en forma de cor.

Va prendre’n nota mentalment, però després es va oblidar ràpidament del tema. La selecció dels casos per als seus insondables assassinats li exigia massa concentració i reforçava les seves conviccions. En més de la meitat dels casos, la parella de la víctima era, com a mínim, sospitosa. L’amor no solia durar eternament!

Durant uns quants dies va quedar en suspens la relació de la Stephanie amb en Rick, encara que ella s’esforçava per comportar-se de la manera més amable possible i fins i tot havia aconseguit disculpar-se per la seva reacció el dia que s’havien jugat el reportatge amb els trossos de palleta. No obstant això, el sopar de reconciliació que tots dos havien acordat celebrar es postergava una vegada i una altra. Primer, en Rick va haver d’assistir a una assemblea extraordinària d’un petit partit d’esquerres —havien de gestionar el conflicte que havien generat les fotos del cap del partit enllaçat en una íntima abraçada amb la portaveu del conservador CSU— i després la Stephanie s’havia bolcat en les seves investigacions sobre la segona part de la seva sèrie, que es desenvolupava als Estats Units. A causa de la diferència horària, es quedava mitja nit parlant per telèfon per interrogar els testimonis. A més d’això, examinava amb en Ben altres delictes sense resoldre i intentava al mateix temps documentar-se una mica sobre hipnosi i reencarnació. Va llegir amb interès sobre Bridey Murphy i altres famosos casos de renaixement, però no es va deixar impressionar gaire.

També ho va comentar amb la Lisa. Totes dues havien quedat la nit del primer de novembre en un pub irlandès on encara hi havia penjada la profusa decoració de Halloween.

—No vull semblar poca-solta, però si la teoria fos certa, ara com ara tots els morts de la Segona Guerra Mundial haurien d’haver-se reencarnat. En les actes segur que s’esmenten... els camps de concentració o Hiroshima. I els noms haurien de trobar-se en alguna llista. Però quan es llegeixen les declaracions dels testimonis, sembla que només surten ànimes de l’edat mitjana.

La Lisa va riure.

—Un problema evident que només uns ignorants atribuirien a l’èxit de la novel·la històrica d’aquella època. A més, comprovar aquestes coses està bastant passat de moda. En el seu conjunt tot es distancia cada vegada més del terreny de la paraciència i es desplaça cap al de la religió i l’esoterisme. Els deixebles d’en Helbrich i els seus acòlits ja no estan interessats a investigar, els agrada molt més creure en els seus «records». I ara els hipnotitzadors posen més l’accent en l’efecte terapèutic. Per dir-ho clar: el contingut importa ben poc, l’important és que tothom s’ho passi bé.

—«Qui cura té raó» —va repetir la Stephanie la dita estereotipada de la medicina alternativa—. La reencarnació com a placebo?

La Lisa va assentir.

—Una formulació genial —va elogiar—. Apunta-la per a l’article. En qualsevol cas, aquestes sessions van bé a molts pacients. S’augmenta l’autoestima: una dona se sent millor després que Lluís XIV li hagi estat fent la cort! I, a més, es perd la por a la mort. Ja no és el final...

—Sinó només un trànsit d’una existència a una altra. —La Stephanie va citar l’autor d’un dels llibres que parlava d’aquests temes—. Ho entenc: el retorn a la nostra vida anterior és el que encara ens faltava. En realitat haurien de ser les asseguradores les que haurien de pagar això. Hi ha alguna cosa més de la qual hagi d’ocupar-me demà, exceptuant no tornar-me boja d’alegria per viure eternament? —La Stephanie va aixecar la gerra de cervesa per brindar amb la calavera de plàstic que es balancejava sobre la taula.

La Lisa va arronsar les espatlles.

—Intenta alliberar-te dels teus prejudicis —li va aconsellar—. Dona-li almenys una oportunitat a en Helbrich! Potser en trauràs algun profit.

—Ummm... —va respondre la Stephanie.

La calavera semblava que dibuixés un somriure irònic.

3

La consulta de l’hipnoterapeuta Helbrich es trobava en un vell edifici esplèndidament restaurat al barri de Winterhude. Era una residència molt espaiosa, que segurament anteriorment havia estat propietat d’un banquer ric o d’un comerciant. En l’actualitat estava dividida en diversos espais d’arrendament d’ús professional. Juntament amb dues auditories, en aquell edifici hi havia sobretot consultoris mèdics. Unes discretes plaques assenyalaven els noms d’un cirurgià plàstic i d’un ginecòleg. Hi havia, a més, una psicòloga i un dentista. La Stephanie va pensar que aquell dia hauria preferit picar a la porta d’un d’aquells metges que no pas a la d’en Helbrich. Després va reunir forces i va prémer el timbre. Una jove assistenta, maquillada amb cura, va obrir.

—El senyor Helbrich l’atendrà de seguida —va informar amablement alhora que indicava a la Stephanie el camí a una sala d’espera il·luminada i de colors càlids.

A les parets penjaven obres contemporànies. La Stephanie es va adonar que els quadres eren originals. Tot i així, no eren espectaculars, sinó que els colors i els paisatges fantàstics més aviat resultaven inquietants. El mobiliari de l’habitació era modern, elegit amb molt de gust i sens dubte car. Una elegància continguda, va constatar la Stephanie, i de seguida es va adonar que la distribució de les sales garantia la discreció. Va sentir que en Helbrich acomiadava un pacient i l’acompanyava a la sortida, però no el va veure. La consulta disposava d’una sortida a part. Els clients del terapeuta no es creuaven.

La Stephanie va fullejar un parell de revistes de paper setinat, però no va haver d’esperar-se gaire estona. En Helbrich va aparèixer poc després a la sala d’espera.

—Senyora Martens? —L’hipnotitzador va somriure i li va allargar la mà—. M’alegro de coneixe-la. I, naturalment, que la redacció de Die Lupe hagi acceptat la meva invitació.

En Rupert Helbrich era al natural tan impressionant com a la televisió. Era un home alt, d’uns cinquanta anys; un vestit fet a mida li accentuava encara més la figura prima i atlètica. Ja tenia els cabells grisos, però eren espessos i els duia molt ben tallats. En Helbrich es cuidava, sens dubte era conscient del que la seva clientela femenina i els televidents desitjaven veure. Tenia la cara ben afaitada i sense arrugues. La Stephanie va suposar que era a causa de l’ús periòdic de productes de cosmètica per a homes. O es tractava d’un lífting? Darrere d’unes ulleres sense muntura, l’observaven uns ulls grisos i intel·ligents; la seva mirada era amablement serena, gens penetrant o escrutadora o quin fos l’adjectiu que els autors de novel·les atribuïen a un hipnotitzador.

La Stephanie va somriure lleugerament.

—Qui s’hi hauria pogut negar?! —va respondre—. Al cap i a la fi, és una oportunitat única per... ummm... per dir-ho d’alguna manera... capbussar-se gratis en una vida anterior.

En Rupert Helbrich va riure. No semblava avergonyir-se dels seus honoraris. De fet, eren astronòmics. En Söder havia desvelat que en Helbrich solia cobrar sis-cents euros per una sessió introductòria, després tres-cents per cada viatge al passat.

—He d’entendre, doncs, que vostè no s’interessa particularment per les regressions —va constatar en Helbrich, sense semblar ofès—. No creu en el que faig.

El somriure de la Stephanie es va eixamplar.

—Creure no és una condició, oi? —va preguntar.

En Helbrich va negar amb el cap.

—En absolut. Però vingui amb mi, seguirem parlant al meu despatx.

Amb un gràcil gest de la mà la va invitar a seguir-lo. La Stephanie va tornar a passar pel vestíbul en el qual l’assistent estava asseguda davant d’un ordinador. La noia va somriure animosa a la nova clienta. A continuació van recórrer un petit passadís fins a arribar a la sala de tractaments d’en Helbrich. També allà, uns colors clars i uns mobles bonics contribuïen a fer més agradable l’estada del pacient. L’ambient general era el d’una sala d’estar més que el d’una consulta. Terapeuta i pacient s’asseien l’un davant de l’altre en unes butaques, encara que el sofà de pell que hi havia al costat era vertaderament temptador.

—Segui, si us plau —la va invitar cordialment—. Li ve de gust un cafè o un te mentre parlem?

La Stephanie va rebutjar l’oferiment amb amabilitat. Li hauria agradat anar directament al gra, però, pel que semblava, per a en Helbrich era important establir un petit contacte amb la persona abans d’iniciar la regressió. Això causava un cert escepticisme en la Stephanie. Gràcies al que la Lisa li havia explicat sobre endevins i comunicadors d’animals, sabia que aquelles converses servien per sostreure informació dels clients. Basant-se en aquesta informació, els terapeutes aconseguien fer afirmacions o previsions encertades. Tanmateix, en Helbrich semblava lluny de ser un manipulador. No va interrogar la Stephanie, sinó que la va informar, amb la seva veu amable i greu, sobre la seva feina, sobre la naturalesa de la hipnosi i la teoria de la reencarnació. Bàsicament va repetir el que ella ja sabia a través de la Lisa i el que havia llegit a internet. La periodista se’l va escoltar en silenci.

Va ser al final quan en Helbrich li va plantejar una pregunta:

—Hi ha alguna cosa que hagi de saber sobre vostè abans que iniciem junts el viatge al seu passat? —va inquirir—. En general acostumo a preguntar als meus clients el que els ha portat fins a mi, i les seves respostes ja em donen algunes claus de les seves expectatives i esperances. Naturalment, això, en el seu cas, sobra. Però si hi ha alguna cosa de la qual vulgui advertir-me...

El primer impuls de la Stephanie va ser respondre amb un contundent no. Però aleshores va recordar que la Lisa li havia aconsellat que amb en Helbrich jugués amb les cartes a sobre de la taula. A més, fins a aquell moment, l’home no semblava ser algú que només estigués esperant el moment d’estafar els seus clients. Va respirar fondo i li va parlar de la seva infància a Nova Zelanda i li va dir que no tenia records sobre aquell període.

En Helbrich la va escoltar amb atenció i va prendre apunts de tot el que ella li deia.

—És bo que m’ho hagi explicat —va dir—. Així podem reflexionar prèviament sobre com eludir aquest assumpte.

—Eludir-lo? —va preguntar la Stephanie, inquieta—. Què...

—Bé, com vostè mateixa acaba d’indicar —en Helbrich somreia—, la seva pèrdua de memòria no té realment res a veure amb el nostre propòsit de fer una regressió a una vida anterior. —La Stephanie havia acabat la seva explicació amb aquell comentari—. Puc excloure aquests anys durant la hipermnèsia. Encara que, d’altra banda, potser li agradaria recordar-los. Però llavors potser l’evocació seria tan gran que no aconseguiríem arribar a una existència anterior. El seu cap del diari segurament no estaria gaire content, encara que vostè sí. No ho sé. Això podria canviar-li la vida. Depèn de vostè, senyora Martens. Vol recordar?

—No ho sé...

La Stephanie es va fregar les temples. En Helbrich semblava saber de què estava parlant. Potser aquella era la gran oportunitat de descobrir el misteri sobre l’accident del seu pare. D’altra banda... havia anat allà per arribar al fons d’una dubtosa teoria i per desemmascarar probablement un estafador. Si, en lloc d’això, permetia que en Helbrich s’endinsés en les profunditats de la seva vida interior o en la història de la seva família, no seria gens professional, precisament. Fins i tot seria probable que més endavant pogués fer-li xantatge.

En Helbrich va fer que no amb el cap. Semblava que li estigués llegint els pensaments.

—Decideixi el que decideixi, no s’ha de preocupar —la va tranquil·litzar—. Tal com li he dit abans, el trànsit hipnòtic al qual espero poder conduir-la no la deixarà sense voluntat. Jo no puc ni vull convence-la de res ni forçar-la a fer res. Totes aquelles històries sobre crims perpetrats sota els efectes de la hipnosi, de coaccions i de canvis de personalitat són mentides. De fet, vostè no perd en absolut el control. Puc ajudar-la a recordar, però no puc forçar-la que parli dels seus records amb mi. Dit d’una altra manera... si vostè no vol desvelar-me el color del seu cotxe o el nom del seu nòvio, tampoc no ho farà quan estigui en trànsit. Em creu?

La Stephanie va empassar-se la saliva, nerviosa.

—He de fer-ho —va dir—. En qualsevol cas... faci... faci amb mi el que sempre sol fer. Si apareix alguna particularitat, pot... Bé, pot despertar-me, per exemple. Em pot despertar, oi?

En Helbrich va somriure tranquil·litzador.

—És clar que puc despertar-la. En qualsevol moment. I vostè també pot despertar-se sola. És el que passa quan es plantegen preguntes que per al pacient són desagradables o incòmodes. Si bé «despertar» no és la paraula correcta. Vostè no dorm, senyora Martens. Avui dia el trànsit hipnòtic es defineix com un estat de vigília profundament relaxat. És possible que després no recordi la sessió, però faci’m cas: mentre parlem, vostè està totalment conscient. Vol que ho intentem? —Va assenyalar el sofà de disseny—. Li suggeriria que es posés còmoda. Si d’aquesta manera no es troba a gust, també es pot quedar asseguda. Ho farem tot exactament com vostè consideri adequat, senyora Martens. Està d’acord que posi en marxa la gravadora?

La Stephanie no tenia res en contra del sofà, que era, en efecte, tan confortable com semblava. I, naturalment, tampoc no tenia cap objecció contra la gravadora. Al contrari. Ella mateixa estava registrant la sessió amb el seu smartphone, havia connectat l’app tan bon punt havia entrat a la consulta. Així que va assentir i es va estirar al sofà amb el cor palpitant-li lleument. Va comprovar, satisfeta, que amb els còmodes pantalons de lli negres i el jersei de caixmir blau marí havia elegit la indumentària correcta. Elegant —al cap i a la fi no volia contrastar desfavorablement amb la clientela de classe alta del terapeuta—, però també volia sentir-se a gust.

En Helbrich va esperar que ella es relaxés. Després va treure de la butxaca un pèndol petit i brillant.

—Un cristall? —va preguntar divertida la Stephanie—. Una mica petit per llegir-hi el futur. La majoria dels mèdiums prefereixen fer un desplegament més aparatós.

L’home va tornar a somriure.

—També podem utilitzar un bolígraf. —Pacientment va treure el penjoll de cristall de la cadena i en el seu lloc va posar-hi una ploma daurada Montblanc que hi havia sobre l’escriptori—. Bé, i ara concentri’s en el pèndol. Segueixi’l amb la mirada, desconnecti de tot el que veu i de tot el que sent excepte de la meva veu. Relaxi’s. Concentri’s en la seva respiració. Respiri profundament cinc vegades, tan profundament com pugui, intenti deixar anar tot l’aire dels pulmons. Segueixi mirant el pèndol i ara es relaxarà, es relaxarà cada vegada més, mentre jo començo a comptar. Quan digui un, tanqui, si us plau, els ulls, però intenti seguir imaginant-se el pèndol. Quan digui dos, torni’ls a obrir. Torni a mirar el pèndol, concentri’s totalment en el seu moviment oscil·lant. A un costat i a l’altre, a un costat i a l’altre... Nota com es relaxa cada vegada més. Una gran calma s’apodera de vostè, s’oblida de totes les seves pors, de totes les intencions amb les quals potser ha arribat aquí. Nota una profunda pau, una mica de cansament, s’acomiada per un temps de tots els pensaments que l’ocupen i preocupen... Se sent bé... Se sent bé, Stephanie?

Ella intentà assentir.

—Fantàstic. Quan compti fins a tres, tanqui una altra vegada els ulls, però continuï veient mentalment el pèndol, concentri’s en el moviment. I, mentre ho fa, el pèndol es convertirà per a vostè en un símbol de la son. El seu moviment significa son... el pèndol significa son... son profund, volem seguir i seguir relaxant-nos. Tant si realment veu el pèndol com si s’imagina el seu anar i venir, se sent cansada. Li pesen els braços i les cames, amb prou feines pot aixecar les parpelles. Està desitjant caure en un son profund i reparador. Imagini’s una escala de relaxació i de calma. Ara es troba en el punt tres, però encara vol submergir-se més en aquest ambient de serenitat, en aquesta calma, en aquesta total relaxació, en la qual res no penetra tret de la meva veu. Arribem ara al punt quatre de l’escala... Està satisfeta, molt tranquil·la... feliç... i té ganes de dormir. El pèndol significa son... Tanqui els ulls, quan compti fins a cinc... Intenti submergir-se vostè mateixa més profundament en el seu trànsit. Dormi, Stephanie, dormi...

La Stephanie va seguir de bon grat la indicació de tancar els ulls. L’objecte oscil·lant i amb brillantor la molestava cada vegada més, pertorbava la seva pau interior, la seva absoluta llibertat... El seu últim pensament conscient va ser que mai abans no havia experimentat aquella sensació d’estar tranquil·la i lliure de totes les obligacions. Així, va pensar a dormir...

Quan la Stephanie va obrir els ulls estava totalment desperta i seguia mirant, o mirava de nou, la cara somrient d’en Helbrich. L’hipnotitzador va treure la ploma de la cadena i hi va tornar a penjar el cristall.

—No ha passat res —va dir decebuda—. Ho sento, em dec haver adormit.

En Helbrich va moure el cap negativament.

—Al contrari. La sessió ha sigut tot un èxit —va replicar—. Però primer de tot: com es troba? Contenta? Relaxada?

La Stephanie va contestar afirmativament. De fet, poques vegades s’havia sentit tan bé i tan descansada. Devia haver dormit estupendament.

En Helbrich va fer un gest d’aprovació.

—Molt bé. Llavors li demanaria que s’aixequés; si ho vol, pot refrescar-se una mica aquí... —Va assenyalar una porta que conduïa a un bany—. I després sentirem junts el que ha explicat. Ha sigut una mèdium estupenda, senyora Martens... Marian...

La Stephanie se’l va quedar mirant perplexa.

—Marian? —va preguntar—. Significa... significa això que he recordat alguna cosa?

La cinta va començar amb la suggestió, de la qual la Stephanie encara es recordava vagament. En Helbrich la conduïa cap a un trànsit cada vegada més profund; a continuació, va sentir per primera vegada la seva veu responent amb un «vuit» a la pregunta sobre a quin grau de relaxació havia arribat. L’hipnotitzador tornava a assegurar-se que ella estava tranquil·la, satisfeta i lliure de qualsevol preocupació. La periodista responia amb la veu calmada, encara que una mica monòtona, a preguntes senzilles com el seu nom i la seva professió.

—Quants anys té ara, Stephanie?

—Trenta-un —contestava ella, relaxada.

Es va preguntar què hauria respost la Irene Söder a aquella qüestió. O la Jill Irving. L’actriu era coneguda per ocultar la seva autèntica edat. Seria això po

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X