Sota cels llunyans

Sarah Lark

Fragmento

cap-1

1

—Què us sembla si interrompo durant uns minuts la vostra truculenta activitat? —va preguntar en Richard Winter amb veu profunda i melodramàtica.

Va dipositar sobre la taula dues tasses plenes fins dalt de cafè i un plat de pastissets. Mentrestant, va dirigir el seu habitual i simpàtic somriure a la Stephanie i al jove assistent de redacció, en Ben.

—Rick! Què...

La periodista ja estava a punt de protestar: diversos retalls de diari i informes que ella i en Ben estaven classificant en aquell moment s’estaven xopant de cafè. Aquell material havia de ser la base d’una sèrie de reportatges que pensaven escriure ben aviat. Però llavors va fer una segona ullada als pastissets i no va poder evitar posar-se a riure. Gràcies al dibuix elaborat amb el sucre glacejat i al revestiment de xocolata, des dels pastissos li somreien unes petites calaveres, fantasmes i destrals de botxí: s’acostava Halloween.

—Un petit piscolabis per inspirar-vos —va assenyalar en Rick—. O és que no esteu treballant en els vostres insondables assassinats? —En Ben va agafar ràpidament un retall de diari per netejar el cafè i en Rick va llegir per sobre el titular: «El cadàver del pantà d’Überlingen. Un crim de l’edat mitjana?». —Va arrufar el nas—. I preteneu resoldre’l ara? D’això en dic jo un projecte ambiciós!

La Stephanie es va enretirar a un costat un floc que s’havia desprès del monyo fluix en què portava recollit dalt del cap els seus cabells llargs i foscos, i va posar els ulls en blanc.

—D’edat mitjana, res. A l’eficient col·lega del diari local li va passar per alt que el telèfon mòbil de la víctima era a tres metres d’ella. O simplement no sabia que aquest aparell és un invent de l’era moderna. Pot ser que encara sigui massa jove. —Va dedicar un afectuós somriure burleta a en Ben; pel que semblava, havia estat ell qui havia suggerit el cas—. Sigui com sigui, el cas del cadàver d’Überlingen no té res de misteriós. Una prostituta va morir en un joc sexual amb manilles. La policia diu que probablement es tracta d’un accident. Al client el va envair el pànic i va llançar el cadàver al pantà. Una tragèdia, però res que sigui del nostre interès...

La Stephanie va agafar un pastisset, el va mossegar i es va llepar, complaguda, els llavis i els dits, el bany de sucre vermell com la sang.

En Rick va agafar un dels arxivadors que hi havia sobre la taula.

—«Seattle. Segrest de la Susan Pinozetti. Dossier» —va llegir. Juntament amb una relació breu dels fets, l’arxivador contenia fotos d’un nadó molt bufó i d’una adolescent amb aspecte d’estar molt espantada. Als marges hi havia unes notes escrites amb la característica lletra inclinada de la Stephanie—. «Màfia»?

—Això sí que és interessant —va comentar la Stephanie entre dos glops de cafè—. Fa un any, en una badada de la cangur, la petita Susan va desaparèixer. I no se’n va tornar a saber res més. La policia es va concentrar en l’au pair, una noia australiana. A ningú no li va preocupar que el pare del nadó tingués contactes amb la màfia... Quan els investigadors, per fi, van deixar tranquil·la la noia, moltes pistes ja eren fredes, naturalment.

—I preteneu reescalfar-les ara? —va preguntar, escèptic, en Rick—. Des d’aquí, des d’Hamburg? Esperes descobrir alguna cosa?

La Stephanie va moure el cap negativament, amb determinació.

—És clar que no. La probabilitat que la nostra sèrie d’Assassinats insondables contribueixi a aclarir algun antic crim és ínfima. Però tampoc no es tracta d’això. —Es va fregar les temples—. Siguem honestos. En el fons, la sèrie es publicarà al diari a la secció d’entreteniments. Per alguna raó, en Söder la vol començar coincidint amb Halloween. Els lectors volen i han de sentir por de debò mentre llegeixen sobre delictes els motius dels quals es desconeixen totalment o les circumstàncies especials dels quals van fer impossible l’aclariment i la comprensió del crim. Per descomptat, en Ben i jo investigarem una mica per aquí... Potser proporcionarem nous punts de vista i estimularem la reflexió...

En això últim consistia una de les grans virtuts periodístiques de la Stephanie Martens. Era coneguda pels seus provocadors reportatges sobre homicidis i processos judicials, i per les seves interpretacions sagaces de les circumstàncies dels crims i dels motius dels assassins. A més, prima i amb uns ulls grisos molt clars, transmetia confiança. Els informadors sempre es dirigien directament a ella, mentre que la periodista amagava a la policia el que sabia per raons diverses. De fet, els articles de la Stephanie apareguts a Die Lupe ja havien contribuït que es resolguessin diversos crims.

—Vols alguna cosa més o podem continuar treballant? —va preguntar a en Rick, sense aspror, però en un to tan fred que a ell se li va posar molt malament—. No és que vulgui fer-te fora i et dono les gràcies pels pastissets i el cafè. Però, de debò, hauríem d’avançar. Com ja t’he dit, en Söder vol la primera entrega de la sèrie abans de Halloween i d’aquí a dues setmanes com a molt hauríem de presentar una idea general dels casos. Amb prou feines els tenim classificats.

Ella va obrir un altre arxivador en el qual en Rick va llegir el nom del lloc: «Materton, Nova Zelanda». Va col·locar les tasses una sobre l’altra i va arrugar el plat de cartró on hi havia hagut els pastissets. En Rick va gemegar interiorment. Des de feia un temps, el comportament de la Stephanie amb ell era distant. I això que poques setmanes abans encara s’entenien molt bé. Per enèsima vegada es va renyar a si mateix: no hauria d’haver-se precipitat amb la proposta de matrimoni. Al capdavall, ella ja li havia dit en prou ocasions que no tenia planejat comprometre’s en un futur pròxim. Però ell havia tornat a tenir la sensació que estava preparada... i era obvi que s’havia equivocat.

—No et demanaré res més, Steph, però en Söder... —va respondre conciliador—, en Söder vol veure’ns a la Teresa, en Fred, a tu i a mi a les cinc al seu despatx. Això —va assenyalar les tasses buides i les molles dels pastissets— tenia la funció de calmar i asserenar els ànims.

En Florian Söder era l’editor i redactor en cap de Die Lupe, la revista de reportatges i lifestyle en què treballaven la Stephanie i en Rick. Era un home força gras i baixet, però àgil, i, en certs aspectes, un geni del periodisme. Els redactors de Die Lupe el respectaven. En Söder sempre estava al corrent de les últimes novetats, les seves idees sobre reportatges i sèries eren originals i d’actualitat. Per alguna raó Die Lupe es mantenia en un mercat tan dur i competitiu, davant dels seus competidors, infinitament més grans. Poc importava que es tractés del showbusiness o de la política: en Söder tenia un sisè sentit per a les tendències i aconseguia envoltar-se de redactors amb talent i motivar-los. En Rick Winter, per exemple, sovint aconseguia fer unes entrevistes sensacionals a polítics, fins i tot abans que es destaquessin en el seu propi partit; la Teresa Homberg es tutejava amb diferents estrelles i estrelletes; la Stephanie informava de les sales de tr

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos