Help Me! (novel·la)

Marianne Power

Fragmento

cap-1

 

La cadira de despatx està tacada d’una matèria grisa rasposa. Procuro no pensar en l’origen d’aquesta llàntia fosca mentre deixo caure la bata flonja a terra i m’assec. Despullada.

L’aire fred de la sala municipal em toca la pell. El cor em batega fort.

Estic despullada. Davant de tot de gent. Despullada. Il·luminada per un focus. I despullada.

Em passa de tot pel cap. I si entra algú que conec? Algú que treballa amb mi? O un antic professor?

—Busca una posició que et sigui còmoda i relaxa’t —diu el professor des del fons de la sala—. T’asseguro que ningú et veurà com una noia nua... Tothom estarà concentrat en la seva obra d’art.

Cabró, quins aires de superioritat. Tu rai, que vas amb texans i jaqueta. Vas un cent per cent més vestit que jo, ara mateix.

Encreuo les cames i recolzo els braços a la falda per tapar alguna cosa. Em miro els plecs de la panxa i els pèls rossos a les cames blanques, que amb aquesta llum tan forta brillen. El soroll que fan els llapis damunt del paper és l’única cosa que em distreu de la veueta que tinc al cap. Una veu que crida: «Què diantre hi fas, aquí? Per què no ets a casa mirant la tele com una persona normal? I com és que no t’has depilat les cames? És el primer que faria qualsevol que s’hagués de presentar despullat davant d’altra gent. Una depilació bàsica, dona!».

De cua d’ull, veig moviment. Algú que arriba tard. És un home. Alt, amb els cabells foscos i rinxolats. Aixeco lleugerament el cap. Porta un jersei mariner. Òndia, em perden els homes amb jerseis macos... M’assalta la realitat: ha entrat un home guapíssim i jo estic asseguda sense roba en una sala municipal.

Els malsons estan fets d’històries com aquesta.

Fixo la mirada en una bola de borró de terra com si m’hi anés la vida.

Respiro fondo i em preocupa que respirar em faci veure grassa. Més grassa.

«Para, Marianne. Pensa en una altra cosa... Com ara què menjaràs per sopar quan arribis a casa. Potser una mica de pollastre saltat? O torrades amb formatge?»

—Molt bé, Marianne. Per què no provem una posició dreta? D’esquena al públic, potser. I amb els braços enlaire?

Em tremolen les cames mentre em giro.

No sé com em pintaran la cel·lulitis, aquesta colla de Michelangelos. És una cosa que s’ensenya a fer específicament, això? Com qui aprèn a dibuixar amb perspectiva i a recrear el cel? Què deu pensar del meu cul, el Senyor Jersei? No li agradarà gens, segur. Posaria la mà al foc que les seves amiguetes gasten una talla trenta-sis i tenen els culs com préssecs...

Penso en el pa amb formatge. No recordo quina mena de pa queda, a casa.

Em cremen els braços de tenir-los enlaire tanta estona. Pel costat del cos em regalimen dues gotes de suor. I ara el professor torna a parlar.

—Us podeu col·locar on us sentiu millor —diu als alumnes—. Acosteu-vos a la model. Busqueu un bon angle des d’on us vagi bé treballar.

Les cadires esgarrapen el terra de fusta. Ara tinc el Senyor Jersei assegut a tres pams. És molt a prop. Sento l’olor de la loció que s’ha posat després d’afaitar-se. Fa olor de net, d’aires marins.

«Segur que es pensa que ets una tia estranya, a qui li agrada passar la nit del diumenge en pilotes en públic. Segur que pensa que tens les cuixes enormes i lletges, a més de peludes. Segur que... Prou, Marianne!»

Torno al borró. No entenc com pot ser que els terres d’aquestes sales sempre estiguin tan plens de pols. No sé si podré escapolir-me de fer la bugada, quan torni a casa. Llavors el professor em diu que em vesteixi.

Quan ho diu, encara em sento més nua. M’havia dit que portés una bata, i ara em venen al cap imatges de golfes parisenques i models amb bates de seda, però jo només en tenia una de pelfa. Me la poso, respiro i m’acosto al Senyor Jersei.

—Perdona, he perdut una mica la pràctica —murmura amb els ulls clavats al cavallet—. El nas no m’ha quedat bé, i t’he fet el front una mica gros...

Miro la silueta de la meva figura nua feta amb ratlles caòtiques de carbonet.

«Què dius, el front! —vull cridar—. M’has fet el cul de la mida d’Austràlia!»

Em fico al lavabo i miro de vestir-me ràpidament damunt d’aquestes rajoles glaçades i trencades. Amb penes i treballs dins d’aquest espai tan minúscul, em poso les mitges i m’assec al vàter.

Sento més vergonya que apoderament.

Per què ho faig, tot això...?

cap-2

 

La ressaca que em va canviar la vida

A la vida de tota dona arriba el dia en què t’adones que les coses no poden seguir com fins llavors. A mi, aquest moment em va arribar un diumenge de ressaca.

No recordo què havia fet la nit abans. Només que havia begut massa, evidentment, i que m’havia adormit vestida i sense desmaquillar-me. Quan em vaig despertar tenia els ulls enganxats per culpa del rímel, que s’havia encartonat, i tota la pell enganxosa pel maquillatge barrejat amb la suor de la nit. Els texans se’m clavaven a la panxa. Havia d’anar al lavabo, però em feia tanta mandra moure’m que em vaig descordar la cremallera i em vaig quedar allà estirada amb els ulls tancats.

Em feia mal tot.

De vegades, la ressaca, la deixes estar i prou. Et despertes mig endormiscada però amb alegria, fins i tot amb eufòria, i vas passant el dia fins que, cap a les quatre de la tarda, la ressaca acaba desapareixent sense més. Aquella ressaca, però, era diferent. Era de les que et colpeixen fort i no es poden ignorar. Com si m’hagués esclatat una bomba a dins del cap. Com si tingués una rentadora centrifugant substàncies tòxiques a l’estómac. I la boca, bé, com s’acostuma a dir, era com si alguna cosa se m’hagués mort a dins.

Vaig rodolar per agafar el got de la tauleta de nit. Les mans em tremolaven tant que em vaig abocar l’aigua sobre el pit i els llençols.

La franja de llum que s’escolava entre les cortines em feia mal als ulls. Els vaig tornar a tancar i vaig esperar que arribés... I va arribar, i tant si va arribar...

L’onada d’ansietat i de menyspreu cap a tu mateixa que t’inunda després d’una gran nit. La certesa que has fet alguna cosa terrible, que ets una mala persona i que només et passaran coses dolentes en el que et queda de vida patètica, perquè és el que et mereixes.

Patia el que els meus amics anomenen La Por, però no estava d’aquella manera només per la ressaca. Els sentiments de por, angoixa i fracàs m’acompanyaven sempre, els tenia murmurant constantment al fons del cap. La ressaca només els havia intensificat.

No és que la meva vida fos un desastre. Ben al contrari.

Després de l’estrès que havia passat dels vint als trenta per pujar graons en diversos diaris, ara era una autora freelance d’èxit que vivia a Londres. Cobrava —sí, cobrava de debò— per provar rímels. Un mes abans d’aquella ressaca que em canviaria la vida, em van enviar a un spa austríac on tot de mestres

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos