Personatges principals

NORD-AMERICANS

Família Dewar

Cameron Dewar

Ursula «Beep» Dewar, la germana

Woody Dewar, el pare

Bella Dewar, la mare

Família Peixkov-Jakes

George Jakes

Jacky Jakes, la mare

Greg Peixkov, el pare

Lev Peixkov, l’avi

Marga, l’àvia

Família Marquand

Verena Marquand

Percy Marquand, el pare

Babe Lee, la mare

CIA

Florence Geary

Tony Savino

Tim Tedder, mig jubilat

Keith Dorset

Altres

Maria Summers

Joseph Hugo, FBI

Larry Mawhinney, Pentàgon

Nelly Fordham, examant de Greg Peixkov

Dennis Wilson, assessor de Bobby Kennedy

Skip Dickerson, assessor de Lyndon Johnson

Leopold «Lee» Montgomery, periodista

Herb Gould, periodista de televisió de This Day

Suzy Cannon, redactora de Societat

Frank Lindeman, propietari d’un canal de televisió

Personatges històrics reals

John F. Kennedy, 35è president dels Estats Units

Jackie, esposa de John F. Kennedy

Bobby Kennedy, el germà

Dave Powers, assessor del president Kennedy

Pierre Salinger, cap de premsa del president Kennedy

Reverend doctor Martin Luther King, president de la Conferència dels Líders Cristians del Sud

Lyndon B. Johnson, 36è president dels Estats Units

Richard Nixon, 37è president dels Estats Units

Jimmy Carter, 39è president dels Estats Units

Ronald Reagan, 40è president dels Estats Units

George H. W. Bush, 41è president dels Estats Units

J. Edgar Hoover, director de l’FBI

ANGLESOS

Família Leckwith-Williams

Dave Williams

Evie Williams, la germana

Daisy Williams, la mare

Lloyd Williams, parlamentari, el pare

Eth Leckwith, l’àvia de Dave

Família Murray

Jasper Murray

Anna Murray, la germana

Eva Murray, la mare

Músics als Guardsmen i Plum Nellie

Lenny, cosí de Dave Williams

Lew, bateria

Buzz, baix

Geoffrey, primera guitarra

Altres

Earl Fitzherbert, anomenat Fitz

Sam Cakebread, amic de Jasper Murray

Byron Chesterfield (nom real: Brian Chesnowitz), agent musical

Hank Remington (nom real: Harry Riley), estrella del pop

Eric Chapman, executiu d’una empresa discogràfica

ALEMANYS

Família Franck

Rebecca Hoffmann

Carla Franck, mare adoptiva de Rebecca

Werner Franck, pare adoptiu de Rebecca

Walli Franck, fill de Carla

Lili Frank, filla de Werner i Carla

Maud von Ulrich, de soltera Fritzherbert, mare de Carla

Hans Hoffmann, marit de Rebecca

Altres

Bernd Held, professor

Karolin Koontz, cantant de folk

Odo Vossler, pastor

Personatges històrics reals

Walter Ulbricht, primer secretari del Partit Socialista Unificat (Comunista)

Erich Honecker, successor d’Ulbricht

Egon Krenz, successor de Honecher

POLONESOS

Stanislaw «Staz» Pawlak, oficial de l’exèrcit

Lidka, promesa de Cam Dewar

Danuta Gorski, activista de Solidarnosc

Personatges històrics reals

Ana Walentinowicz, operadora de grua

Lech Wałe¸sa, líder del sindicat Solidarnosc

General Jaruzelski, primer ministre

RUSSOS

Família Dvorkin Peixkov

Tània Dvorkin, periodista

Dimka Dvorkin, assessor del Kremlin, germà bessó de Tània

Nina, promesa de Dimka

Ània Dvorkin, la mare

Grigori Peixkov, l’avi

Katerina Peixkov, l’àvia

Vladímir, sempre anomenat Volódia, l’oncle

Zoia, esposa de Volódia

Altres

Daniïl Antónov, editor de la TASS

Piotr Opotkin, redactor en cap

Vassili Iénkov, dissident

Natàlia Smotrova, funcionària del Ministeri d’Afers Estrangers

Nik Smótrov, espòs de Natàlia

Ievgueni Filípov, assessor del ministre de Defensa Rodin Malinovski

Vera Plétner, secretària de Dimka

Valentin, amic de Dimka

Mariscal Mikhaïl Puixnoi

Personatges històrics reals

Nikita Serguéievitx Khruixtxov, primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica

Andrei Gromiko, ministre d’Afers Estrangers amb Khruixtxov

Rodion Malinovski, ministre de Defensa amb Khruixtxov

Aleksei Kossiguin, president del Consell de Ministres

Leonid Bréjnev, successor de Khruixtxov

Iuri Andrópov, successor de Bréjnev

Konstantin Txernenko, successor d’Andròpov

Mikhaïl Gorbatxov, successor de Txernenko

ALTRES PAÏSOS

Paz Oliva, general cubà

Frederik Bíró, polític hongarès

Enok Andersen, comptable danès

1

Un dilluns plujós del 1961, la policia secreta va reclamar la presència de Rebecca Hoffmann.

Aquell dia va començar com qualsevol altre. El seu marit la va acompanyar a la feina amb el Trabant 500 de color tabac. Els vells i elegants carrers del centre de Berlín encara mostraven aquí i allà les bretxes dels bombardejos del temps de la guerra, menys als llocs on es dreçaven els nous edificis de ciment com dents postisses mal ajustades. Mentre conduïa, Hans anava pensant en la feina.

—Els tribunals estan al servei dels jutges, els advocats, la policia, el govern, de tothom llevat de les víctimes del delicte —va dir—. Una cosa que es podria esperar dels països capitalistes occidentals, però en el comunisme, els tribunals haurien de servir el poble. Sembla que els meus col·legues no se n’adonen.

Hans treballava per al Ministeri de Justícia.

—Fa gairebé un any que som casats, en fa dos que et conec i encara no m’has presentat cap dels teus companys de feina —va dir Rebecca.

—T’hi avorriries —va respondre ell immediatament—. Tots són advocats.

—No hi ha cap dona?

—No. Almenys al meu departament.

Hans treballava a l’administració: nomenava jutges, programava judicis, controlava jutjats.

—De tota manera, m’agradaria coneixe’ls.

Hans era un home fort, que havia après a refrenar-se. Rebecca se’l va mirar i li va veure una espurna d’enuig als ulls a causa d’aquella insistència. Ell, però, es va controlar amb un esforç de voluntat.

—Ja organitzaré alguna cosa —va dir—. Un vespre d’aquests podríem anar tots plegats a prendre alguna cosa a un bar.

Hans havia estat el primer home que va conèixer Rebecca que va estar a l’altura de les exigències del seu pare. Tenia molta seguretat en si mateix i era autoritari, però sempre estava disposat a escoltar-la. Tenia una bona feina —ben poca gent disposava de cotxe propi a l’Alemanya Oriental— i els homes que treballaven al govern solien ser comunistes del morro fort, però, curiosament, Hans compartia l’escepticisme polític de Rebecca. Com el pare d’ella, era alt, ben plantat i vestia amb elegància. Era l’home que havia estat esperant.

Només en una sola ocasió, durant el festeig, havia tingut una ombra de dubte respecte d’ell. Havien tingut un accident de cotxe sense importància, tot culpa de l’altre conductor, que havia sortit d’un carrer secundari sense fer estop. Eren coses que passaven cada dia, però Hans es va enfurismar. Tot i que els desperfectes dels dos cotxes eren mínims, ell va trucar a la policia, els va ensenyar la identificació del Departament de Justícia i va aconseguir que detinguessin l’altre xofer per conducció perillosa i que el tanquessin a la presó.

Després es va disculpar amb Rebecca per haver perdut els estreps. A ella, la va espantar aquell afany de venjança i va estar a punt de trencar la relació. Però Hans li va explicar que ell no era d’aquella manera, que tot era culpa de les pressions de la feina, i ella se’l va creure. Aquella fe va quedar ratificada: mai més no havia tornat a fer una cosa així.

Quan feia un any que sortien, i sis mesos que dormien junts quasi cada cap de setmana, Rebecca es va començar a preguntar per què no li demanava per casar-s’hi. Ja no eren criatures: ella en tenia vint-i-vuit; ell, trenta-tres. Per això, l’hi va plantejar ella. Hans va quedar parat, però va dir que sí.

En aquells moments s’aturava davant l’escola on treballava ella. Era un edifici modern i ben equipat: els comunistes es prenien seriosament l’educació. Davant la porta hi havia cinc o sis alumnes dels grans que fumaven sota un arbre. Rebecca va fer un petó a Hans als llavis sense fer cas de les mirades d’aquell jovent. Després va sortir del cotxe.

Els vailets la van saludar educadament, però ella va notar els ulls ansiosos d’adolescent sobre el seu cos mentre avançava esquivant els bassals del pati de l’escola.

Rebecca venia d’una família de polítics. El seu pare havia estat un membre socialdemòcrata del Reichstag, el Parlament nacional, fins que Hitler va arribar al poder. La seva mare havia estat regidora de l’Ajuntament, també socialdemòcrata, durant el breu període de democràcia de la postguerra del Berlín Oriental. Però en aquells moments, l’Alemanya Oriental era sota la tirania comunista i Rebecca no veia la necessitat de ficar-se en política. Per tant, encarrilava l’idealisme en l’ensenyament amb l’esperança que la nova generació no fos tan dogmàtica i sí més comprensiva i llesta.

A la sala de professors va consultar els horaris dels canvis d’última hora al tauler d’anuncis. Aquell dia tenia quasi totes les classes dobles, dos grups d’alumnes atapeïts en una aula. La seva assignatura era el rus, i també havia d’ensenyar anglès, un idioma que no parlava, però del qual tenia nocions gràcies a la seva àvia anglesa, Maud, que, als setanta anys, continuava al peu del canó.

Era la segona vegada que demanaven a Rebecca que fes una classe d’anglès, i va començar a rumiar algun text. La primera vegada havia fet servir un fullet que havien repartit als soldats americans on se’ls explicava com s’havien de relacionar amb els alemanys: els alumnes ho havien trobat divertit i els havia servit per aprendre força. Pensava que potser aquell dia escriuria a la pissarra la lletra d’alguna cançó que coneguessin, com ara «The Twist» —que posaven constantment a l’emissora de les Forces Nord-americanes—, i els demanaria que la traduïssin a l’alemany. No seria una classe convencional, però era tot el que hi podia fer.

A l’escola anaven molt curts de professors, ja que la meitat del personal havia emigrat a l’Alemanya Occidental, on guanyaven tres-cents marcs més al mes i hi havia llibertat. A la major part de les escoles de l’Alemanya Oriental passava el mateix. I no era tan sols qüestió de professorat. Els metges podien guanyar el doble si es traslladaven a l’Oest. La mare de Rebecca, Carla, era cap d’infermeria en un gran hospital del Berlín Oriental i estava desesperada davant l’escassesa de personal mèdic i d’infermeria. La història també es repetia a la indústria, i fins i tot a les forces armades. Era una crisi nacional.

Mentre gargotejava la lletra de «The Twist» en una llibreta, intentant recordar allò de my little sis va entrar a la sala de professors el sotsdirector. Bernd Held era probablement el millor amic que tenia Rebecca fora de la família. Era un home alt i prim, de cabells foscos, d’uns quaranta anys, amb una cicatriu blavenca que li travessava el front, on havia fet impacte un esquerdís de metralla mentre defensava els cims de Seelow els últims dies de la guerra. Ell ensenyava física però tenia el mateix interès que Rebecca per la literatura russa, i un parell de dies per setmana es trobaven a l’hora de dinar i es menjaven uns sandvitxos.

—Escolteu, gent —va fer Bernd—. Males notícies: em sembla que l’Anselm ens ha deixat.

Hi va haver un murmuri de sorpresa. Anselm Weber era el director. Un comunista lleial, com havien de ser els directors. Tanmateix, semblava que l’atracció per la prosperitat i la llibertat de l’Alemanya Occidental havia triomfat sobre aquells principis.

—Em faré càrrec de la seva plaça fins que nomenin un nou director —va continuar Bernd.

Tant Rebecca com els altres professors sabien que la plaça hauria estat de Bernd si hagués comptat més la capacitat; però l’havien descartat perquè no s’havia fet del Partit Socialista Unificat, el SED, el Partit Comunista de fet, encara que no de nom.

Per la mateixa raó, Rebecca tampoc no arribaria mai a la direcció. Anselm li havia suplicat que es fes del partit, però no hi havia hagut manera. Per a ella hauria estat com entrar en un manicomi i fer veure que la resta dels interns estaven sans.

Mentre Bernd li explicava les disposicions d’urgència, Rebecca pensava quan tindria un nou director l’escola. Al cap d’un any? Quant de temps podria durar aquella crisi? No se sabia.

Abans d’anar a fer la primera classe es va mirar l’armariet. Era buit. Encara no havia arribat el correu. Potser el carter també se n’havia anat a l’Alemanya Occidental.

La carta que li havia de capgirar la vida encara era pel camí.

A la primera classe va parlar del poema rus «El genet de bronze» a un nombrós grup d’alumnes de disset i divuit anys. Havia fet aquella classe cada any d’ençà que va entrar en aquella escola. Com sempre, va adoctrinar els joves en l’anàlisi ortodoxa soviètica, explicant que Puixkin havia resolt el conflicte entre interès personal i deure públic a favor d’aquest darrer.

A l’hora de dinar va agafar el sandvitx, se’n va anar al despatx del director i es va asseure a l’altra banda del gran escriptori, davant de Bernd. Es va mirar el prestatge on hi havia els bustos de Marx, Lenin i el dirigent del Partit Comunista Alemany, Walter Ulbricht, fets de ceràmica ordinària. Bernd li va seguir la mirada somrient.

—Un bon murri està fet, aquest Anselm —va dir—. S’ha passat anys fent veure que era un fidel partidari, i ara… pam, desapareix.

—Tu no estàs temptat d’anar-te’n? —li va preguntar Rebecca—. Estàs divorciat, sense fills… cap lligam…

Ell va mirar a banda i banda, com si pensés que algú els pogués sentir; després va arronsar les espatlles.

—Ja hi he pensat… com tothom —va dir—. I tu? Al cap i a la fi, no treballa al Berlín Occidental el teu pare?

—Sí. Hi té una fàbrica d’aparells de televisió. Però la mare està determinada a continuar a l’Est. Diu que hem de resoldre els problemes i no fugir-ne.

—Ja la conec. És una lleona.

—Tens tota la raó. I la casa on vivim fa generacions que és de la seva família.

—I el teu marit?

—Està entregat a la feina.

—O sigui que no m’he de preocupar per perdre’t. Sort.

—Bernd… —va fer ella, i després va dubtar.

—Deixa-ho anar.

—Et puc fer una pregunta personal?

—I tant!

—Vas deixar la teva dona perquè tenia una aventura.

Bernd va quedar encarcarat, però va respondre:

—Efectivament.

—Com ho vas descobrir?

Bernd va fer una ganyota, com si tot d’una hagués sentit dolor.

—Et sap greu que t’ho pregunti? —li va dir ella, impacient—. És una cosa massa personal?

—No em fa res d’explicar-t’ho —va respondre—. L’hi vaig plantejar i ho va admetre.

—Però què és el que et va fer sospitar?

—Una pila de detalls…

Rebecca el va interrompre.

—Sona el telèfon, l’agafes, uns segons de silenci i la persona de l’altra banda penja.

Ell va fer que sí.

—La teva dona fa miques una nota i la llença al vàter. El cap de setmana, la convoquen a una reunió imprevista. Al vespre, es passa dues hores escrivint una cosa que no et vol ensenyar —va continuar ella.

—Ostres —va fer Bernd, tot trist—. Parles d’en Hans.

—Té una amant, oi? —Rebecca va deixar el sandvitx sobre la taula: no tenia gana—. Què en penses, digue-m’ho sincerament.

—Em sap molt de greu.

En una ocasió, feia quatre mesos, l’últim dia del primer trimestre, Bernd li va fer un petó. S’havien acomiadat, desitjant-se mútuament bon Nadal, i ell li va agafar suaument el braç i, decantant el cap, li va besar els llavis. Rebecca li va dir que no ho tornés a fer, mai més, i que volia continuar sent amiga seva; i quan van reprendre les classes al gener, tots dos van fer veure que allò no havia passat. Fins i tot, al cap d’unes setmanes, ell li va explicar que havia sortit amb una viuda de la seva edat.

Rebecca no volia fomentar unes esperances impossibles, però Bernd era l’única persona amb qui podia parlar, a part de la seva família, però no els volia amoïnar, si més no de moment.

—Estava tan segura que en Hans m’estimava —va dir, i els ulls se li van negar—. I jo l’estimo.

—Potser ell t’estima. Hi ha homes que no poden resistir la temptació.

Rebecca no sabia si Hans considerava satisfactòria la seva vida sexual. Mai no es queixava, però només feien l’amor un cop per setmana, més o menys, i això a ella li semblava poc per a uns casats de nou.

—Tot el que jo vull és tenir una família com la de la meva mare, en la qual tothom se senti estimat, on tots sentin el suport i la protecció —va dir ella—. Havia pensat que amb en Hans ho tindria.

—Potser encara hi ets a temps —va respondre Bernd—. Una aventura no ha pas de ser per força la fi d’un matrimoni.

—El primer any?

—És dur, tens raó.

—Què hauria de fer?

—L’hi has de preguntar. Tant pot ser que ho admeti com que ho negui; però sabrà que ho saps.

—I, aleshores, què?

—Tu què vols? Divorciar-te’n?

Rebecca va fer que no amb el cap.

—Jo no abandonaria mai. El matrimoni és una promesa. No pots mantenir una promesa només quan et convé. L’has de mantenir contra els desitjos i tot. Es tracta d’això.

—Jo vaig fer el contrari. Tu no hi deus estar d’acord.

—No et jutjo a tu, ni jutjo ningú. Parlo de mi i prou. Estimo el meu home i vull que em sigui fidel.

El somriure de Bernd era d’admiració però alhora de pesar.

—Tant de bo tinguis el que desitges.

—Ets un bon amic.

Va sonar el timbre de la primera classe de la tarda. Rebecca es va aixecar i va tornar a embolicar el sandvitx. No pensava pas menjar-se’l, ni aleshores ni més tard, però li feia cosa llençar menjar, com a la majoria de gent que havia passat la guerra. Es va eixugar els ulls amb un mocador.

—Gràcies per haver-me escoltat —va dir.

—No t’he servit de gaire res.

—Sí que m’has servit.

Rebecca va sortir.

Quan anava cap a l’aula a fer la classe d’anglès, es va recordar que no havia preparat la lletra de «The Twist». De tota manera, ja havia passat prou temps fent classes per poder improvisar.

—Qui ha sentit el disc «The Twist»? —va dir en veu alta només passar la porta.

Tots l’havien sentit.

Es va acostar a la pissarra i va agafar un bocí de guix.

—Com fa la lletra?

Tothom va començar a cridar alhora.

Va escriure a la pissarra: Come on baby, let’s do the Twist.

—Com ho diríem en alemany? —va preguntar.

Durant una estona se li’n van anar del cap els problemes.

Va trobar la carta a l’armariet al descans de mitja tarda. Se la va emportar a la sala de professors i es va preparar un cafè instantani abans d’obrir-la. Mentre la llegia, li va caure el cafè.

Aquell full de paper duia aquest encapçalament: «Ministeri de Seguretat de l’Estat». Aquest era el nom oficial de la policia secreta, l’extraoficial era «Stasi». Signava la carta un tal sergent Scholz, que li ordenava que es presentés a l’oficina de la seu oficial per a un interrogatori.

Rebecca va eixugar el cafè vessat, es va disculpar davant dels companys, fent veure que no passava res, i es va tancar al lavabo. Abans de fer cap confidència a ningú, li calia pensar.

A l’Alemanya Oriental tothom estava al cas d’aquelles cartes i a tothom li feia basarda rebre’n una. Volia dir que havia fet alguna cosa malament, potser una cosa trivial, però havia cridat l’atenció dels observadors. Sabia, pel que havia sentit a dir, que no se’n treia res de declarar-se innocent. El raonament de la policia era que havia de ser culpable d’alguna cosa; altrament, per què l’havien d’interrogar? El fet d’apuntar que hi devia haver algun error era qüestionar-los la competència, un altre delicte.

Es va tornar a mirar el paper i va veure que la cita era per a aquella mateixa tarda, a les cinc.

Què havia fet? La seva família era prou sospitosa, per descomptat. El seu pare, Werner, era capitalista, tenia una fàbrica en la qual el govern de l’Alemanya Oriental no hi tenia res a fer perquè era al Berlín Occidental. La seva mare, Carla, era una socialdemòcrata molt coneguda. La seva àvia, Maud, era germana d’un comte anglès.

Tanmateix, feia anys que les autoritats no molestaven la família, per això Rebecca s’havia imaginat que aquell matrimoni amb un funcionari del Ministeri de Justícia havia estat una garantia de respectabilitat. Evidentment, no era així.

Havia comès algun delicte? Tenia un exemplar de l’al·legoria anticomunista de George Orwell La revolta dels animals, un llibre il·legal. El seu germà petit, Walli, que tenia quinze anys, tocava la guitarra i cantava cançons de protesta americanes com ara «This Land is Your Land». Ella de vegades anava al Berlín Occidental a veure exposicions de pintura abstracta. Els comunistes eren tan conservadors en l’art com les matrones victorianes.

Mentre es rentava les mans, es va mirar al mirall d’esquitllentes. No tenia pas aspecte d’espantada. Va veure reflectit aquell nas recte, la barbeta marcada i els ulls d’un castany intens. Duia els cabells, foscos i rebels, ben tirats enrere. Era alta i escultural, n’hi havia que la consideraven intimidadora. Era capaç d’enfrontar-se a tota una classe d’alumnes de divuit anys esvalotats i imposar-los el silenci amb una paraula.

Però sí que estava espantada. L’esgarrifava saber que l’Stasi era capaç de qualsevol cosa. No tenien cap límit: queixar-se d’ells ja era un delicte. Això li va fer pensar en l’Exèrcit Roig del final de la guerra. Els soldats soviètics havien gaudit de llibertat per robar, violar i assassinar alemanys, i havien utilitzat la llibertat en una orgia d’inenarrable barbàrie.

A l’última classe que va fer aquell dia, Rebecca va parlar de la construcció passiva en la gramàtica russa, i va ser caòtica, la pitjor d’ençà que tenia el títol de professora, ben segur. Als alumnes, no els va pas passar per alt que hi havia alguna cosa que anava malament i van tenir el detall de facilitar-li la tasca: fins i tot li van fer suggeriments prou útils quan no hi havia manera de trobar la paraula adequada. Se’n va sortir gràcies a la indulgència dels joves.

Quan es va acabar la classe, Bernd estava reunit al despatx del director amb uns funcionaris del Ministeri d’Educació, probablement parlant de la manera de mantenir l’escola oberta tot i que se n’havia anat la meitat del personal. Rebecca no volia anar a la seu de l’Stasi sense dir-ho a ningú, per si de cas decidien quedar-se-la; de manera que li va escriure una nota per dir-li que l’havien citada.

Va agafar un autobús que travessava tots aquells carrers humits camí de Normannenstrasse, al barri de Lichtenberg.

La seu de l’Stasi era en un horrorós bloc nou, tot d’oficines. Encara no estava acabat i hi havia buldòzers a l’aparcament i una bastida en un extrem. En aquell dia plujós tenia un aspecte depriment, tot i que segur que no guanyava gaire sota la claror del sol.

Va passar la porta pensant si en sortiria, d’allí.

Va travessar l’ampli vestíbul, va entregar la carta al taulell de recepció i la van acompanyar a dalt amb l’ascensor. Quan hi va ser dins, la por se li va intensificar. Va sortir a un passadís pintat d’un groc mostassa força esgarrifós. La van portar a una estança petita sense gaire res més que una taula de plàstic i un parell de cadires incòmodes, de tub metàl·lic. Feia una olor acre de pintura. L’home que l’acompanyava la va deixar.

Es va estar allí asseguda cinc minuts, tremolant. Pensava que tant de bo hagués estat fumadora: potser això l’hauria calmat. Va fer esforços per no plorar.

Va entrar el sergent Scholz. Era un pèl més jove que ella: en devia tenir cap a vint-i-cinc, va pensar. Portava una carpeta prima a la mà. Es va asseure, es va escurar la gola, va obrir la carpeta i va arrufar el front. A Rebecca li va semblar que intentava fer-se l’important i va pensar que potser era el primer interrogatori que feia.

—Ets professora de l’Institut Politècnic Friederich Engels —va dir.

—Sí.

—On vius?

Ella va respondre, però va quedar desconcertada. La policia secreta no tenia la seva adreça? Això podria explicar per què la carta li havia arribat a l’institut, i no a casa.

Va haver de dir els noms i les edats dels seus pares i dels seus avis.

—Dius mentides! —va saltar Scholz, triomfal—. La teva mare té trenta-nou anys i tu en tens vint-i-nou, com pot ser que et tingués amb deu anys?

—Sóc adoptada —va respondre Rebecca, més tranquil·la de poder donar una explicació innocent—. Van matar els meus pares biològics al final de la guerra, la casa on vivíem va rebre un impacte directe.

Llavors ella tenia tretze anys. Els projectils de l’Exèrcit Roig anaven caient, la ciutat s’enrunava i ella estava sola, desorientada, terroritzada. Era una adolescent grassoneta a qui un grup de soldats pretenia violar. L’havia salvat Carla, bo i oferint-se en comptes d’ella. Malgrat tot, aquella experiència espantosa havia deixat Rebecca insegura, nerviosa respecte del sexe. Si Hans no estava satisfet, segur que era culpa seva, pensava.

Amb esgarrifança, va mirar de treure’s del cap aquell record.

—La Carla Franck em va salvar de… —Va callar a temps. Els comunistes negaven que l’Exèrcit Roig hagués comès violacions, i això que qualsevol dona que hagués estat a l’Alemanya Oriental el 1945 sabia aquella terrible veritat—. La Carla em va salvar —va dir, saltant-se els detalls polèmics—. Més endavant, ella i en Werner em van adoptar legalment.

Scholz ho anava escrivint tot. No hi podia haver gaire res en aquell expedient, pensava Rebecca. Però alguna cosa hi devia haver. Si sabia tan poques coses de la seva família, què era el que li havia cridat l’atenció?

—Ets professora d’anglès —li va dir.

—No, no ho sóc. Faig classes de rus.

—Tornes a mentir.

—No menteixo, ni he mentit abans —va fer ella, rotunda. Es va sorprendre i tot de parlar-li en aquell to tan desafiador. Ja no estava tan espantada. Potser era un insensata. «Pot ser que sigui jove i no tingui experiència —va pensar ella—, però té prou poder per arruïnar-me la vida»—. Jo sóc llicenciada en llengua i literatura russes —va continuar, mirant de posar-hi un somriure amistós—. Sóc cap del departament de rus a l’institut. Però com que la meitat dels professors se n’han anat a l’Oest, hem d’improvisar. Per tant, aquesta setmana he fet dues classes d’anglès.

—O sigui que jo tenia raó! I en les classes emmetzines el cap dels alumnes amb propaganda americana.

—Vaja —es va queixar ella—. Això és sobre els consells als soldats americans?

Scholz es va llegir un full de notes.

—Aquí diu: «Tingueu present que a l’Alemanya Oriental no hi ha llibertat d’expressió». I això no és propaganda americana?

—Vaig explicar als alumnes que els americans tenen un concepte premarxista ingenu de la llibertat —va dir ella—. M’imagino que el vostre informador no ho va esmentar.

Rebecca es va preguntar qui podia ser aquella persona. Havia de ser un alumne, o potser un pare que havia tingut notícia d’aquella classe. L’Stasi tenia més espies que els nazis.

—I també diu: «Quan sigueu al Berlín Oriental, no pregunteu cap adreça a cap agent de policia. A diferència dels policies americans, ells no són pas aquí per ajudar-nos». Què me’n dius, d’això?

—Que no és veritat? —va respondre Rebecca—. Quan eres adolescent, havies preguntat alguna vegada a un vopo per on s’anava a l’estació de l’U-Bahn? —Els vopos eren els Volkspolizei, la policia de l’Alemanya Oriental.

—I no podies trobar una cosa més apropiada per dur a classe?

—Per què no véns a l’institut i en fas tu una, de classe d’anglès?

—Jo no parlo anglès!

—I jo tampoc! —va fer Rebecca, alçant la veu. De seguida es va penedir d’haver-ho fet. Però Scholz no es va enfadar. Més aviat semblava una mica intimidat. Realment no tenia experiència. Però ella havia d’estar al cas—. Jo tampoc —va repetir, més calmada—. Vaig fent sobre la marxa, i utilitzo tot el material anglès que tinc a mà. —Va pensar que era el moment de fingir una certa humilitat—. És evident que m’he equivocat, i em sap molt de greu, sergent.

—Sembla que ets una dona intel·ligent —va dir ell.

Rebecca va empetitir els ulls. Era una trampa o què?

—Gràcies pel compliment —va respondre en to neutral.

—Ens calen persones intel·ligents, sobretot dones.

Rebecca va quedar sorpresa.

—Per fer què?

—Perquè mantinguin els ulls oberts, vegin què passa i ens informin quan les coses no rutllin.

Rebecca va quedar de pedra. Al cap d’un moment va dir, sense acabar-s’ho de creure:

—El que em demanes és que em faci informadora de l’Stasi?

—És una feina important, d’interès públic —va dir ell—. I vital a les escoles, on es forma el caràcter dels joves.

—Ho comprenc.

El que Rebecca comprenia era que aquell jove de la policia secreta l’havia vessat. Tenia els detalls de la seva feina, però no sabia res de la seva família, prou coneguda. Si s’hagués mirat l’historial de Rebecca, no s’hi hauria acostat.

Es podia imaginar perfectament què havia passat. «Hoffmann» era un dels cognoms més corrents i «Rebecca» tampoc no era estrany. Un principiant podia haver comès l’error d’investigar una Rebecca Hoffmann que no era la que buscaven.

—Ara bé, les persones que fan aquesta feina han de ser totalment honrades i de fiar.

Li va semblar tan paradoxal que de poc que no se li escapa el riure.

—Honrades i de fiar? —va repetir—. Per espiar els nostres amics?

—I tant. —No semblava pas que hagués collit la ironia—. I això té avantatges. —Va abaixar el to—. Series un dels nostres.

—No sé pas què haig de dir.

—No ho has pas de decidir ara. Vés-te’n a casa i reflexiona-hi. Però no en parlis amb ningú. Ha de ser un secret, per descomptat.

«Per descomptat.» Ja es començava a tranquil·litzar. Scholz no trigaria a descobrir que no era la persona més adequada per al seu objectiu i retiraria la proposta. Però arribats a aquest punt difícilment podria recular i tornar-la a acusar de fer propaganda de l’imperialisme capitalista. En podria sortir indemne i tot.

Scholz es va aixecar i Rebecca va fer el mateix. Podia ser que aquella visita a la seu de l’Stasi acabés tan bé? Li semblava massa bonic per ser cert.

Ell li va obrir la porta amb educació i la va acompanyar per aquell passadís groc. A tocar de l’ascensor hi havia un grup de cinc o sis agents de l’Stasi que parlaven animadament. Un li va resultar sorprenentment familiar: un home alt, d’espatlles amples, un pèl encorbades, amb un vestit de franel·la gris clar, que Rebecca coneixia prou bé. Li va clavar la mirada sense entendre res mentre s’hi acostava.

Era el seu marit, Hans.

Què hi feia allà? El primer pensament, que la va esgarrifar, va ser que a ell també l’interrogaven. Però un moment després, pel posat que feien, allà drets, es va adonar que no el tractaven com a un sospitós.

I, doncs, què? El cor li bategava de por, però què l’espantava?

«Potser la feina al Ministeri de Justícia comporta que hagi de venir aquí de tant en tant», va pensar. Llavors va sentir que un dels altres li deia:

—Però amb el degut respecte, tinent…

No va sentir la resta de la frase. Tinent? Els funcionaris no tenien grau militar, llevat que fossin de la policia…

Llavors Hans va veure Rebecca.

Ella es va fixar en les emocions que li travessaven el rostre: era fàcil d’interpretar el que sentien els homes. De primer, hi va veure l’arrufament de celles desconcertat del qui veu una cosa coneguda en un context estrany, com ara un nap en una biblioteca. Després se li van esbatanar els ulls en acceptar la realitat del que veia i se li va entreobrir la boca. Però el que la va colpir més va ser la reacció següent: les galtes se li van envermellir de vergonya i va apartar la vista en un gest inconfusible de culpabilitat.

Rebecca va estar un bon moment en silenci, intentant assimilar tot allò.

—Bona tarda, tinent Hoffmann —va dir sense acabar d’entendre el que veia.

Scholz va fer cara de desconcert i de pànic.

—Coneixes el tinent?

—Déu n’hi do —va respondre ella, fent esforços per mantenir la calma mentre li venia al cap una sospita terrible—. Em començava a plantejar per què fa un quant temps que em té sota vigilància. —Però no podia ser cert… o sí?

—De debò? —va fer Scholz estúpidament.

Rebecca va clavar una mirada dura a Hans i va observar la seva reacció davant la sortida d’ella, amb l’esperança que se’n rigués i hi donés de seguida l’explicació correcta i innocent. Va observar que obria la boca, com si estigués a punt de parlar, però ella ja va veure que no tenia cap intenció de dir la veritat: al contrari, va pensar, tenia l’aire d’un home que intentava desesperadament empescar-se’n alguna i no trobava cap història on poguessin encaixar tots els fets.

Scholz estava a punt de plorar.

—No ho sabia!

—Sóc la dona d’en Hans —va dir Rebecca, sense apartar-li la vista de sobre.

El rostre de Hans va experimentar un altre canvi, i a mesura que el sentiment de culpabilitat es convertia en enuig, el rostre va anar reflectint ira. A la fi va parlar, però no es va dirigir pas a Rebecca.

—Tanca la boca, Scholz —va dir.

Llavors ella ho va comprendre i se li va ensorrar el món.

Scholz estava massa sorprès per parar esment a l’avís de Hans.

—Així que ets aquesta frau Hoffmann? —va dir a Rebecca.

Hans es va moure a la velocitat de la fúria. Va brandar aquell ferreny puny dret i el va descarregar contra la cara de Scholz. El jove va trontollar; tenia els llavis ensangonats.

—Cony d’inútil! —va exclamar Hans—. Acabes de malbaratar dos anys de minuciosa feina a l’ombra.

«Les trucades curioses, les reunions inesperades, les notes estripades» —va fer Rebecca de baix en baix. Hans no tenia una amant.

Era pitjor que això.

Rebecca estava atordida, però veia que era el moment de descobrir la veritat, ara que tothom estava alterat, abans no comencessin a tramar mentides i a improvisar històries on emparar-se. Va fer un esforç per concentrar-se.

—Resulta que et vas casar amb mi per espiar-me, Hans? —li va preguntar amb sang freda.

Ell se la va mirar fixament, però no va respondre.

Scholz va girar cua i va enfilar el passadís amb penes i treballs per aguantar-se.

—Agafeu-lo —va dir Hans. Llavors va arribar l’ascensor i Rebecca hi va entrar en el moment en què Hans cridava—: Deteniu aquest inútil i tanqueu-lo en un calabós. —Després es va girar per parlar amb Rebecca, però ella ja havia pitjat el botó de la planta baixa i les portes es van tancar.

Les llàgrimes quasi no li deixaven veure res mentre travessava el vestíbul. Ningú no li va dir res: sens dubte això de veure gent plorant era la cosa més normal allí. Va travessar l’aparcament assotat pel vent i la pluja i va arribar a la parada de l’autobús.

El seu matrimoni era una farsa. No s’ho podia creure. Se n’havia anat al llit amb Hans, l’havia estimat, s’hi havia casat i ell sempre l’havia enganyat. La infidelitat es podia considerar un lapse temporal, però Hans havia estat fals des de bon començament. Segur que havia començat a sortir amb ella per espiar-la.

No era gens estrany que en realitat mai no hagués pensat a casar-se amb ella. D’entrada, potser ell només pretenia flirtejar com una manera de ficar-se a casa seva. L’engany havia funcionat de primera. Segur que el va ben sobtar que ella li plantegés de casar-s’hi. Potser l’havia obligat a prendre una decisió: negar-s’hi i abandonar la vigilància o casar-s’hi i continuar-la. Fins i tot hi havia la possibilitat que els seus caps li haguessin ordenat que acceptés la proposta. Com podia ser que l’haguessin enganyada d’aquesta manera?

Va arribar un autobús i hi va pujar d’un salt. Amb el cap cot es va dirigir a un seient del darrere i es va tapar la cara amb les mans.

Pensava en l’època de promesos. Quan ella li plantejava les qüestions que li havien portat problemes en les relacions anteriors que havia tingut —el feminisme, l’anticomunisme, la intimitat amb Carla—, ell li havia donat sempre les respostes adequades. Havia arribat a creure que eren del mateix parer, cosa que gairebé semblava un miracle. Mai no li havia passat pel cap que Hans fes teatre.

L’autobús va anar avançant lentament enmig d’un paisatge d’enderrocs vells i ciment nou cap al barri cèntric de Mitte. Rebecca intentava pensar en el seu futur, però no podia. El seu cap només anava enrere. Va recordar el dia que es va casar, la lluna de mel i l’any de matrimoni, i aleshores tot ho va veure com una obra de teatre interpretada per Hans. Li havia robat dos anys i allò la va fer enrabiar tant que va deixar de plorar.

Va recordar el vespre en què ella li havia proposat que es casessin. Passejaven pel parc del Poble a Friedrichshain, i s’havien aturat davant l’antiga font dels Contes de Fades a contemplar les tortugues tallades a la pedra. Ella portava un vestit blau marí, el color que li quedava tan bé. Hans anava amb una jaqueta nova de xeviot: se les empescava per trobar roba bona malgrat que l’Alemanya Oriental era un desert per a la moda. Entre els seus braços, Rebecca s’havia sentit segura, protegida, valorada. Volia un home per sempre, i allí el tenia. «Casem-nos, Hans», li havia dit ella amb un somriure, i Hans l’havia besat i li havia respost: «Quina idea més meravellosa».

«Vaig ser una beneita —va pensar, enfurismada—. Una beneita acabada.»

Una cosa havia quedat clara. Hans no volia tenir criatures de moment. Li va dir que primer volia un altre ascens i tenir casa pròpia. D’això, no n’havia parlat abans del casament, i Rebecca va quedar sorpresa, tenint en compte l’edat de tots dos: en aquells moments, ella en tenia vint-i-nou, i ell, trenta-quatre. A la fi entenia per què.

Quan va baixar de l’autobús estava feta una fúria. Va avançar de pressa sota la pluja i el vent fins a aquella casa antiga on vivia. Del vestíbul estant va veure, i a través de la porta oberta de l’habitació del davant, la seva mare embrancada en una conversa amb Heinrich von Kessel, que després de la guerra havia estat regidor socialdemòcrata de l’Ajuntament amb ella. Rebecca va passar de pressa per davant de la porta sense dir res. La seva germana Lili, de dotze anys, feia els deures a la taula de la cuina. Va sentir el piano de cua a la sala d’estar: el seu germà, Walli, tocava un blues. Rebecca se’n va anar cap dalt, a les dues habitacions que compartia amb Hans.

La primera cosa que va veure en entrar-hi va ser la maqueta de Hans. Hi havia treballat durant tot aquell any de casats. Feia una maqueta a escala de la Porta de Brandenburg amb cerilles i pega. Tots els coneguts li havien de guardar les cerilles utilitzades. La maqueta, quasi acabada, estava instal·lada en una tauleta al mig de l’habitació. En tenia fet l’arc central i les ales, i aleshores treballava en la quadriga, el carro de quatre cavalls de dalt, que era molt més difícil.

«Que avorrit que devia estar!», va pensar Rebecca amb amargura. Sens dubte aquell projecte havia estat una manera de passar les vetllades que s’havia vist obligat a compartir amb una dona que no estimava. El seu matrimoni era com la maqueta, una flaca còpia d’un d’autèntic.

Es va acostar a la finestra a mirar la pluja. Al cap d’un minut, un Trabant 500 de color tabac s’aturava a tocar de la vorera i en sortia Hans.

«Com gosa venir aquí ara?»

Rebecca va obrir la finestra d’una revolada i, sense fer cas de la pluja que hi entrava a raig, va cridar:

—Fora d’aquí!

Ell es va aturar a la vorera, que estava ben amarada, i va mirar enlaire.

Els ulls de Rebecca es van fixar en un parell de sabates de Hans que tenia allí a prop, a terra. Les hi havia fet a mà un sabater vell que havia trobat ell mateix. En va agafar una i l’hi va tirar. Un bon llançament, perquè, tot i que ell va mirar d’esquivar-la, li va caure al cap.

—Estàs tarada o què? Foca! —va cridar ell.

Walli i Lili van entrar a l’habitació. Es van quedar al llindar de la porta mirant-se la seva germana gran com si s’hagués convertit en una altra, i no anaven pas tan desencaminats.

—Et vas casar seguint les ordres de l’Stasi! —va exclamar Rebecca de la finestra estant—. Qui és el tarat? —Li va llançar l’altra sabata i aquest cop va fallar.

—Què fas? —li va preguntar Lili, atemorida.

—Delirant, tu! —va fer Walli amb una rialleta.

A fora, dos vianants es van aturar a mirar-s’ho i un veí va sortir a la porta a observar, fascinat. Hans els va clavar una mirada ferotge. Era un home orgullós i per a ell resultava un turment això de fer el ridícul davant de la gent.

Rebecca va mirar a un costat i l’altre buscant alguna altra cosa per llançar-li i els seus ulls van topar amb la maqueta de cerilles de la Porta de Brandenburg.

Era al damunt d’una planxa de contraplacat. La va agafar. Pesava, però la podia moure.

—Alça aquí! —va fer Walli.

Rebecca va traginar la maqueta fins a la finestra.

—No gosis! Això és meu! —va cridar Hans.

Va recolzar la base de contraplacat a l’ampit de la finestra.

—M’has arruïnat la vida, goril·la de l’Stasi! —va cridar

Una de les dones que s’ho miraven va deixar anar una riallada despectiva i burleta que va retrunyir malgrat el soroll de la pluja. Hans va quedar ben vermell de ràbia i va començar a mirar a un costat i l’altre, intentant esbrinar d’on venia, però no ho va saber. Que es riguessin d’ell era la pitjor tortura que li podien infligir.

—Posa la maqueta al seu lloc, putassa! Hi he treballat un any! —va cridar amb un bruel.

—Tot el temps que jo he invertit en aquest matrimoni! —va respondre Rebecca, alçant la maqueta.

—T’ho ordeno! —va xisclar ell.

Rebecca va llançar la maqueta per la finestra.

A mig camí es va girar de manera que la planxa va quedar a dalt i la quadriga a sota. A Rebecca li va semblar que trigava una eternitat a caure, i va quedar per un moment extasiada. Després va veure que queia al pati del davant, que estava pavimentat, i feia un so semblant al del paper quan s’arruga. La maqueta va petar i les cerilles es van escampar com si fos una mena de pluja i van anar a parar damunt de la pedra molla i s’hi van enganxar. La planxa va quedar plana, i tot el que hi havia al damunt, fet miques.

Hans s’ho va mirar un bon moment, bocabadat.

Es va refer i, assenyalant Rebecca amb el dit, va exclamar:

—Escolta’m bé: te’n penediràs, creu-me. Tu i la teva família. Us en penedireu tota la vida. T’ho ben juro.

Després es va ficar al cotxe i se’n va anar.

2

Per esmorzar, la mare de George Jakes li va fer creps de nabius i cansalada amb sèmola de blat de moro d’acompanyament.

—Si m’acabo tot això hauré de lluitar amb els pesos pesants —va dir ell.

George pesava setanta-set quilos i havia estat campió de pes wèlter de l’equip de lluita lliure de Harvard.

—Tu menja força i deixa’t de lluita —li va respondre la mare—. No et pensis pas que t’he criat perquè siguis un descerebrat de l’esport.

Va seure davant d’ell a la taula de la cuina i va posar cereals en un bol.

George no tenia res de descerebrat i ella ho sabia prou bé. Estava a punt d’acabar la carrera a la Facultat de Dret de Harvard. Havia fet els exàmens finals i estava seguríssim que havia aprovat. En aquells moments era a la modesta casa que tenia la seva mare en un barri perifèric de Washington, al comtat de Prince George a Maryland.

—Em vull mantenir en forma —va dir—. Potser faré d’entrenador d’un equip de lluita d’un institut.

—Això ja pagaria la pena.

Ell se la va mirar amb afecte. Jacky Jakes havia estat atractiva a la seva època, ell ja ho sabia: d’adolescent havia vist fotos d’ella, de quan tenia l’aspiració de ser artista de cine. Encara se la veia jove: tenia la pell d’aquell color de xocolata fosca que no s’arrugava. «La negra de bé, d’arrugues no en té», deien les negres. Però aquella boca grossa que somreia d’orella a orella a les fotos que ell havia vist feia temps en aquells moments tenia les comissures caigudes i una expressió de determinació amarga. Mai no havia arribat a ser actriu. Potser no n’havia tingut mai l’oportunitat: els pocs papers que hi havia per a negres solien anar a parar a les guapes de pell més clara. Sigui com sigui, se li havia acabat la carrera abans de començar, als setze anys, quan Greg l’havia deixat embarassada. Tenia l’expressió angoixada pròpia d’una mare que ha hagut de criar el seu fill tota sola durant els primers deu anys de la vida del petit fent de cambrera, vivint en una casa minúscula a la part del darrere d’Union Station; li havia recalcat un dia i un altre la necessitat de treballar de valent, d’arribar a tenir cultura i de ser respectat.

—T’estimo, mare, però de tota manera aniré al Viatge per la Llibertat —li va dir ell.

Jacky va serrar els llavis en un gest de censura.

—Tens vint-i-cinc anys —va dir—. Fes el que vulguis.

—No, no ho faré. Abans de prendre totes les decisions importants que he pres, he parlat amb tu. Segurament ho faré sempre així.

—No fas el que jo et dic.

—Sempre, no. Però tu ets la persona més llesta que he conegut, i hi incloc tot Harvard.

—El que fas és ensabonar-me —va respondre ella, però el seu fill va veure que n’estava cofoia.

—El Tribunal Suprem ha dictaminat que la segregació en els autobusos interestatals i a les estacions d’autobusos és anticonstitucional, mare, però aquests reaccionaris del sud desafien la llei. Hi hem de fer alguna cosa!

—Què penses que en traureu, d’aquest viatge amb autobús?

—L’agafarem aquí, a Washington, per anar cap al sud. Ens asseurem al davant, farem servir les sales d’espera reservades als blancs i farem consumicions a les cafeteries exclusives de blancs; quan es queixin, els direm que la llei ens dóna la raó i que els delinqüents i agitadors són ells.

—Sí que tens raó, fill. No cal que m’ho expliquis. Comprenc la Constitució. Però què creus que passarà?

—Em sembla que tard o d’hora ens detindran. Hi haurà un judici i defensarem la nostra causa davant del món.

Jacky anava movent el cap.

—Tant de bo que us en sortiu d’una manera tan senzilla.

—Què vols dir?

—Tu t’has criat entre privilegis —li va dir ella—. Si més no, després que el teu pare, que era blanc, tornés a les nostres vides, quan tenies sis anys. No saps com és el món per a la majoria dels negres.

—No sé per què m’ho dius, això. —George estava dolgut: del mateix l’acusaven els activistes negres, cosa que el molestava—. Que hagi tingut un avi ric i blanc que m’ha pagat els estudis no m’ha convertit en cec. Sé què passa al món.

—Doncs també deus saber que el fet que et detinguin és el menys important que et pot passar. I si les coses es compliquen?

George sabia que ella tenia raó. Els viatgers de la llibertat no solament s’exposaven a anar a la presó. Però la volia tranquil·litzar.

—He anat a cursets sobre resistència passiva —va dir. Tots els que s’havien escollit per al Viatge per la Llibertat eren activistes dels drets civils amb experiència, que havien seguit un pla de formació especial que englobava exercicis de simulació—. Un blanc que feia de reaccionari del sud em va sacsejar i empentar, i al final em va treure de l’aula estirant-me pels peus, i jo l’hi vaig deixar fer, tot i que el podria haver llançat finestra enllà amb un sol braç.

—Qui era aquest?

—Un defensor dels drets civils.

—No pas dels autèntics.

—Evidentment que no. Interpretava un paper.

—Molt bé —va fer ella, però pel to George va comprendre que volia dir el contrari.

—Tot anirà bé, mare.

—No et diré res més. Et menjaràs aquests pancakes o què?

—Mira’m un moment… —va fer ell—. Vestit de moher, corbata estreta, cabells gairebé arranats i unes sabates tan lluents que en podria fer servir la puntera de mirall per afaitar-me.

Normalment vestia amb elegància, però els viatgers havien rebut instruccions de presentar-se amb un aspecte d’allò més respectable.

—Fas molt de goig, llàstima d’aquesta orella abonyegada. —George tenia l’orella dreta deformada a causa de la lluita.

—Qui vols que faci mal a un negre tan guapo?

—Tu no en tens ni idea —li va dir ella, de sobte irada—. Els blancs del sud, aquests… —Per a consternació del noi, els ulls se li van negar—. Déu meu, és que el que em fa por és que et matin.

Ell va estirar el braç des de l’altre costat de la taula per agafar-li la mà.

—Aniré amb compte, mare, t’ho prometo.

Ella es va eixugar els ulls amb el davantal. George es va menjar un tall de cansalada, per fer-la contenta, però no tenia gana. Estava més inquiet del que volia demostrar. La seva mare no exagerava. Hi havia hagut defensors dels drets civils que s’havien manifestat contra la idea del Viatge per la Llibertat adduint que provocaria violència.

—T’hi estaràs molt, en aquest autobús —va dir ella.

—Tretze dies, d’aquí a Nova Orleans. Pararem cada vespre per fer reunions i concentrar-nos.

—Què t’emportes per llegir?

—L’autobiografia de Mahatma Gandhi.

A George li semblava que havia de saber més coses de Gandhi, un home amb una filosofia que havia inspirat les tàctiques de protesta no violenta del moviment pels drets civils.

La mare li va donar un llibre que tenia damunt la nevera.

—Aquest t’entretindrà més. És un dels més venuts.

Sempre s’havien intercanviat llibres. El pare de George havia fet de professor de literatura en una facultat per a negres, i ell havia estat un bon lector des de la infantesa. De petit havia llegit amb la mare els Bobbsey Twins i els Hardy Boys, malgrat que tots els herois fossin blancs. En aquells moments tenien el costum de passar-se els llibres que els havien agradat. Es va mirar l’exemplar que tenia a les mans. Les cobertes de plàstic transparent li deien que era de la biblioteca del barri.

—Matar un rossinyol —va llegir—. No ha guanyat el Pulitzer fa poc?

—I passa a Alabama, on tu vas.

—Gràcies.

Al cap d’uns minuts va dir adéu a la mare, va sortir de casa amb una maleteta a la mà i va agafar un autobús cap a Washington. Va baixar a l’estació de la Greyhound. Un grupet d’activistes dels drets civils s’havia reunit a la cafeteria. George en coneixia algun de les sessions de preparació. Hi havia blancs i negres, homes i dones, grans i joves. A més d’una dotzena de viatgers, hi va trobar també alguns dels organitzadors del Congrés per a la Igualtat Racial, un parell de periodistes de la premsa negra i uns quants simpatitzants. El Congrés havia decidit dividir el grup en dos i que la meitat se n’anés cap a l’estació d’autobusos de la Trailways, que era a l’altra banda del carrer. No hi havia pancartes ni càmeres de televisió: tot era discret i inspirava confiança.

George va saludar Joseph Hugo, un company de Dret blanc, amb uns ulls blaus sortints. Junts havien organitzat un boicot al bar Woolworth’s de Cambridge, a Massachusetts. A la majoria dels estats, Woolworth’s no era segregacionista, però al sud, sí, com el servei d’autobusos. Això sí, Joe va trobar la manera de desaparèixer un moment abans de l’enfrontament, i, sense mala intenció, George l’havia titllat de covard.

—Véns amb nosaltres, Joe? —li va preguntar, intentant que no se li notés l’escepticisme en el to.

L’altre va fer que no amb el cap.

—Només he vingut a desitjar-vos bona sort.

Fumava uns cigarrets llargs i mentolats amb filtre blanc, i, tot nerviós, n’anava picant un contra la vora d’un cendrer de llauna.

—Llàstima. Oi que ets del sud?

—De Birmingham, Alabama.

—Ens acusaran d’agitadors foranis. Hauria estat bé que n’hi hagués algun del sud a l’autobús per demostrar que estan equivocats.

—No hi puc venir, tinc feina.

George no el va pas pressionar. Ja tenia prou por, ell. Si començava a parlar dels perills, se’n podia desdir. Va donar un cop d’ull al grup. Li va fer il·lusió de veure-hi John Lewis, un estudiant de teologia, tranquil i digne d’admiració, que havia participat en la funció del Comitè de Coordinació d’Estudiants No Violents, el grup de defensa dels drets civils més radical.

El seu dirigent va demanar atenció i va començar a llegir una breu declaració per a la premsa. Mentre parlava, George va veure que entrava dissimuladament a la cafeteria un blanc alt, d’uns quaranta anys, amb un vestit de fil tot rebregat. Era un home elegant, tot i que ferreny, amb el rostre envermellit de bevedor habitual. Tenia l’aspecte del típic passatger d’autobús i ningú no hi va parar esment. Es va asseure al costat de George i, passant-li la mà per damunt de l’espatlla, li va fer una breu abraçada.

Era el senador Greg Peixkov, el pare de George.

La relació entre ells era un secret de domini general, en tenia coneixement el petit món de Washington, però mai no s’havia reconegut públicament. Greg no era pas l’únic polític que guardava un secret com aquell. El senador Strom Thurmond havia pagat els estudis universitaris d’una filla de la minyona de la seva família: corria el rumor que aquella noia era filla seva, cosa que no impedia que ell mateix fos un aferrissat segregacionista. Quan Greg havia aparegut, un desconegut del tot per al seu fill de sis anys, havia quedat amb George que li diria oncle Greg, i d’aleshores ençà no havien trobat cap eufemisme millor.

Greg era egoista i poc formal, però a la seva manera es preocupava per George. El noi, d’adolescent, havia passat una llarga fase en què odiava el seu pare, però després el va anar acceptant tal com era, amb la idea que valia més tenir mig pare que no no tenir-ne.

—George —va fer Greg en veu baixa—. Em fas patir.

—I a la mare també.

—Què te n’ha dit, ella?

—Pensa que aquests racistes del sud ens mataran a tots.

—No ho crec pas, però podries perdre la feina.

—N’ha dit alguna cosa, Renshaw?

—Ostres, no, no en sap pas res, de moment. Però ho sabrà tan bon punt et detinguin.

Renshaw venia de Buffalo i era un amic de la infantesa de Greg i un important soci del prestigiós despatx d’advocats de Washington, Fawcett Renshaw. L’estiu anterior, Greg havia aconseguit a George una feina d’ajudant al seu bufet durant les vacances i, com havien previst tots dos, aquell lloc de treball temporal havia portat a l’oferta d’una plaça de jornada completa quan acabés la carrera. Això havia estat tot un èxit: George seria el primer negre que treballaria a l’empresa en una feina que no tingués res a veure amb la neteja.

—Els viatgers de la llibertat no infringeixen la llei —va dir George amb un punt d’irritació—. El que intentem justament és que s’apliqui la llei. Els qui delinqueixen són els segregacionistes. Trobo que estaria bé que Renshaw ho entengués.

—Ja ho entén. Però, així i tot, no pot contractar un home que hagi tingut problemes amb la policia. Pensa que si fossis blanc seria el mateix.

—És que nosaltres anem a favor de la llei!

—La vida és injusta. Se t’ha acabat l’època d’estudiant… Benvingut al món real.

—Que tothom agafi el bitllet i facturi l’equipatge, sisplau —va cridar el dirigent.

George es va aixecar.

—Suposo que no t’ho puc treure del cap, oi? —va dir Greg.

L’hi va dir amb una expressió tan desesperada que a George li van venir ganes de cedir, però no ho podia fer.

—No, ja ho tinc decidit —va respondre.

—Doncs procura anar amb compte.

George es va emocionar.

—Sóc afortunat de tenir gent que es preocupa per mi —va dir—. Ja ho sé.

Greg li va estrènyer el braç i se’n va anar sense dir res més.

George es va posar a la fila amb els altres davant de la taquilla i va comprar un bitllet per a Nova Orleans. Se’n va anar cap a l’autobús blau i gris, i va entregar la maleta perquè la carreguessin al compartiment de l’equipatge. En un dels costats de l’autobús hi havia pintat un gran llebrer i l’eslògan: QUINA COMODITAT AGAFAR L’AUTOBÚS… I DEIXAR QUE NOSALTRES EL PORTEM. George hi va pujar.

Un dels organitzadors li va indicar que anés a un seient del davant. A d’altres, els van fer seure en parelles interracials. El conductor no va parar esment en els viatgers i els altres passatgers només van mostrar una lleugera curiositat. George va obrir el llibre que li havia deixat la seva mare i en va llegir la primera línia.

Al cap d’un moment, l’organitzador va fer seure una de les dones al seu costat. La va saludar amb el cap, content. Havien coincidit en un parell d’ocasions i li queia bé. Es deia Maria Summers. Tenia un aspecte molt decorós: duia un vestit gris clar sense escot i faldilla llarga. Tenia la pell d’aquell to tan fosc com el de la seva mare, un nas camús i graciós, i uns llavis que li van fer pensar en un petó. Sabia que estudiava dret a Chicago i que, com ell, estava a punt d’acabar la carrera, de manera que devien tenir aproximadament la mateixa edat. Li va semblar que a més de guapa era decidida: ho havia de ser per haver entrat a la Facultat de Dret de Chicago amb dos punts en contra, ser dona i negra.

Va tancar el llibre quan el conductor va engegar el motor i va arrencar.

—Matar un rossinyol —va fer Maria, abaixant els ulls—. L’estiu passat vaig ser a Montgomery, Alabama.

Montgomery era la capital de l’estat.

—Què hi feies? —li va preguntar George.

—El meu pare és advocat i hi tenia un client que havia demandat l’estat. Vaig treballar pel pare durant les vacances.

—Vau guanyar?

—No. Però no et vull destorbar la lectura.

—Què dius ara! Puc llegir sempre que vulgui. Quantes vegades toca a un paio seure al costat d’una noia tan bonica?

—Ai, mare meva! —va exclamar ella—. Ja havia sentit a dir que la sabies molt llarga.

—Si vols, et confesso el meu secret.

—Vinga, digues, quin secret?

—Sóc sincer.

Ella es va posar a riure.

—Però no ho escampis, sisplau, que m’espatllaries la fama.

El bus va travessar el Potomac i va agafar la ruta 1 cap a Virgínia.

—Ara ja ets al sud, George —va dir Maria—. Tens por?

—Déu n’hi do.

—Jo també.

La carretera era una esquerda estreta i dreta que travessava quilòmetres i quilòmetres de bosc d’un verd pàl·lid. Van passar per poblets on els homes tenien tan poca feina que s’aturaven a mirar com passava l’autobús. George no mirava gaire per la finestra. Es va assabentar que Maria s’havia criat en una família molt religiosa, el seu pare era pastor. George li va dir que ell anava a l’església bàsicament per fer contenta la seva mare, i Maria li va confessar que ella feia el mateix. Van parlar tot el camí fins a Fredericksburg, vuitanta quilòmetres.

Els viatgers van callar quan l’autobús va entrar a la petita ciutat històrica on els blancs encara tenien la supremacia. La terminal de la Greyhound estava situada entre dues esglésies d’obra vista amb portes blanques, però el cristianisme no era pas necessàriament un bon indicador al sud. Quan l’autobús es va aturar, George va veure els lavabos de l’estació i va quedar parat que a les portes no hi hagués rètols que diguessin NOMÉS BLANCS i NOMÉS NEGRES.

Els passatgers van baixar de l’autobús i van començar a parpellejar, enlluernats pel sol. Quan s’ho va mirar de més a prop, George va veure uns claps de color més clar a les portes dels lavabos i va deduir que feia poc que havien tret els rètols segregacionistes.

Tanmateix, els viatgers van posar en marxa el seu pla. Primer de tot, un dels blancs de l’organització se’n va anar als lavabos del fons, força abandonats, que es veia prou clar que eren pensats per als negres. En va sortir sense entrebancs, tot i que aquella era la part més senzilla. En George s’havia ofert per ser el negre que havia de desafiar la norma.

—Som-hi —va dir a Maria, i se’n va anar cap als altres lavabos, nets i pulcres, acabats de pintar, d’on sens dubte acabaven de treure el rètol de NOMÉS BLANCS.

A dins hi havia un jove blanc que es pentinava els cabells enrere, sense clenxa. Es va mirar George pel mirall, però no va dir res. Estava massa espantat per posar-se a orinar, però tampoc no podia sortir tot seguit, de manera que es va rentar les mans. El jove va sortir i hi va entrar un home més gran, que es va ficar en un dels cubicles. George es va eixugar les mans a la tovallola de rodet. I com que no tenia res més a fer allí, va sortir.

Els altres l’esperaven.

—Res —va dir amb un gest d’indiferència—. Ningú no ha fet res per aturar-me, ni m’han dit res.

—Jo he demanat una cola al bar i la cambrera me l’ha servit —va dir Maria—. Em fa l’efecte que algú ha decidit evitar problemes.

—I això anirà així fins a Nova Orleans? —va preguntar George—. Es comportaran com si res no hagués passat? I quan siguem fora tornaran a imposar la segregació? S’han proposat segar-nos l’herba sota els peus?

—No t’hi amoïnis —va dir Maria—. Conec els que manen a Alabama. Et ben juro que no són tan vius.

3

Walli Franck tocava el piano a la sala d’estar de dalt. Era un piano de cua gran, un Steinway, que el pare de Walli tenia sempre afinat perquè el toqués l’àvia Maud. Walli recordava el riff del disc d’Elvis Presley A Mess of Blues. Era en clau de la, cosa que el feia més fàcil.

La seva àvia era allí asseguda llegint les necrològiques del Berliner Zeitung. Tenia setanta anys: una figura esvelta i dreta amb un vestit de caixmir blau marí.

—Les toques bé, aquestes coses —va dir sense alçar la vista del diari—. Has heretat de mi l’orella i els ulls verds. El teu avi, en Walter, en pau reposi, de qui et ve el nom, no va saber interpretar mai un ragtime. I mira que vaig intentar ensenyar-n’hi, però va ser inútil.

—Tu tocaves ragtime? —Walli va quedar sorprès—. Mai no m’hauria pensat que fessis res més que música clàssica.

—El ragtime ens va salvar de morir de gana quan la teva mare era petita. Després de la Primera Guerra Mundial vaig tocar en un club que es deia Nachtleben, aquí mateix, a Berlín. Em pagaven milers de milions de marcs per nit, i amb això amb prou feines en tenia prou per comprar pa; és clar que feia propines en moneda estrangera, i amb dos dòlars podíem viure prou bé una setmana.

—Caram! —Walli no es podia imaginar la seva àvia de cabells platejats tocant el piano per reunir unes quantes propines en un club nocturn.

La seva germana va entrar a la sala. Lili tenia gairebé tres anys menys que ell i en aquella època ell no sabia ben bé com l’havia de tractar. Recordava que de sempre havia estat una pesada, es comportava com un nen més petit però també més beneitó. Darrerament, però, s’havia fet més sensible i, per acabar de complicar les coses, unes quantes amigues seves ja tenien pits.

Va deixar el piano i va agafar la guitarra. L’havia comprat feia un any en una botiga d’empenyoraments del Berlín Occidental. Probablement l’havia deixat un soldat americà a canvi d’un préstec que no va tornar mai. Era de marca Martin i, tot i que l’havia trobat bé de preu, a en Walli li semblava un instrument molt bo. Estava convençut que ni el prestador ni el soldat s’havien adonat del valor que tenia.

—Escolta això —va dir a Lili, i va començar a cantar una tonada de les Bahames titulada «All My Trials» amb la lletra en anglès. L’havia sentit en emissores de ràdio occidentals: era popular entre els grups de folk americans. Els acords menors la convertien en una cançó malenconiosa i ell se sentia cofoi del planyívol acompanyament de finger-picking que havia ideat.

Quan va haver acabat, l’àvia Maud va mirar per damunt del diari i li va dir en anglès:

—Tens un accent realment espantós, Walli, fill.

—Perdona.

—Però cantes bé —va fer, tornant a l’alemany.

—Gràcies. —Walli es va tombar cap a Lili—: Què t’ha semblat, la cançó?

—Una mica depriment —va respondre ella—. Potser m’agradarà més quan l’hagi sentit uns quants cops.

—Que malament —va dir ell—. La volia tocar aquesta nit al Minnesänger.

Era un club de folk de prop de la Kurfürstendamm, al Berlín Occidental. El nom significava «trobador».

—Tocaràs al Minnesänger? —va exclamar Lili, impressionada.

—És una vetllada especial. Organitzen un concurs. Tothom hi pot tocar. Qui guanyi té l’oportunitat de fer-hi un concert normal.

—No sabia que els clubs fessin aquestes coses.

—No ho fan pas normalment. Això és excepcional.

—No s’ha de ser més gran per anar a aquests llocs? —va preguntar l’àvia Maud.

—Sí, però jo ja hi he estat abans.

—En Walli sembla més gran del que és —va dir la Lili.

—Mmm…

—Mai no has cantat en públic. No estàs nerviós? —li va preguntar Lili.

—A tu què et sembla?

—Hauries de tocar alguna cosa més alegre.

—Potser tens raó.

—Què me’n dius de «This Land is Your Land»? M’encanta.

Walli la va tocar i Lili la va anar cantant.

A mitja cançó va entrar Rebecca, la germana gran. Walli l’adorava. Després de la guerra, quan els seus pares havien hagut de treballar desesperadament per alimentar la família, Rebecca sovint s’havia cuidat de Walli i de Lili. Era com una segona mare per a ells, encara que no tan estricta.

I l’empenta que tenia! L’havia observat amb la boca oberta quan llançava per la finestra la maqueta de cerilles contra el seu marit. A Walli mai no li havia agradat Hans i s’havia alegrat en secret de veure com se n’anava.

Tots els veïns n’anaven plens, del fet que Rebecca s’havia casat amb un agent de l’Stasi sense saber-ho. I això havia fet pujar punts a Walli a l’institut: mai ningú no s’havia imaginat que els Frank tinguessin res d’especial. Sobretot les noies quedaven meravellades de pensar que tot el que s’havia dit i fet en aquella casa durant un any havia passat a coneixement de la policia.

Encara que fos la seva germana, Walli pensava que Rebecca era guapíssima. Tenia una figura fantàstica i una cara preciosa que deixava veure l’amabilitat i la força que tenia. Però en aquells moments es va fixar en la seva expressió, era com si se li hagués mort algú.

—Què passa? —va dir, deixant l’instrument.

—M’han despatxat —va dir ella.

L’àvia Maud va deixar el diari.

—Quina barbaritat! —va exclamar Walli—. Els del teu institut diuen que ets la millor professora que tenen!

—Ja ho sé.

—I per què t’han fumut al carrer?

—Em sembla que és una revenja d’en Hans.

Walli va recordar la reacció de Hans en veure destrossada la maqueta, els milers de cerilles escampats per la vorera xopa. «Te’n penediràs», va cridar Hans mirant amunt, a pluja batent. A Walli li va semblar una fanfarronada, però si ho hagués rumiat un moment hauria vist que un agent de la policia secreta tenia poder per fer realitat una amenaça com aquella. «Tu i la teva família», havia exclamat Hans, i en la maledicció hi anava inclòs Walli. Li va venir una esgarrifança.

—Però que no van de bòlit per trobar professors? —va preguntar l’àvia Maud.

—En Bernd Held està desesperat —va contestar Rebecca—. Però ha rebut ordres de dalt.

—I què faràs? —li va preguntar Lili.

—Buscar una altra feina. No crec que sigui difícil de trobar-ne. En Bernd m’ha donat unes referències fantàstiques. I tots els instituts de l’Alemanya Oriental van curts de personal, com que hi ha tants professors que s’han traslladat a l’Occidental…

—Tu també te n’hi hauries d’anar —va dir Lili.

—Tots ens n’hi hauríem d’anar —va fer Walli.

—La mare no ho faria, ja ho sabeu —va respondre Rebecca—. Diu que hem de resoldre els problemes i no fugir-ne.

Va entrar el pare de Walli, amb un vestit blau marí amb armilla, passat de moda, però elegant.

—Hola, Werner, maco —va dir l’àvia Maud—. A la Rebecca li cal una copa. L’han fet fora de l’institut.

L’àvia sempre apuntava que a algú li calia una copa. Així també n’hi havia per a ella.

—Ja n’estic al corrent —va dir el pare, concís—. Ja hi he parlat, amb la Rebecca.

Estava de mal humor: ho havia d’estar per parlar tan bruscament amb la seva sogra, a qui estimava i admirava. Walli es va preguntar què podia haver passat que l’hagués disgustat tant.

No va trigar a descobrir-ho.

—Vine al meu despatx, Walli —va dir el pare—. Tu i jo hem de parlar. —Va passar la porta doble que donava a la saleta que ell feia servir de despatx. Walli el va seguir. El pare es va asseure a l’escriptori. Walli va veure que s’havia de quedar dret—. Fa un mes vam tenir una conversa sobre això de fumar —va començar.

Walli es va sentir culpable a l’acte. Havia començat a fumar per aparentar que era més gran, però hi havia trobat el gust i en aquells moments ja era un hàbit.

—Em vas prometre que ho deixaries —li va dir el pare.

Walli era del parer que el seu pare no n’havia de fer res, de si fumava o no.

—No ho has deixat?

—Sí —va mentir Walli.

—I no saps que és una cosa que se sent per l’olor?

—M’imagino que sí.

—Te n’he sentit l’olor només entrar a la sala d’estar.

Walli es va sentir ridícul. L’havien enganxat en una mentida pueril. Amb això no aconseguia pas sentir-se més a prop del seu pare.

—O sigui que ja sé que no ho has deixat.

—I, doncs, per què m’ho preguntes? —A Walli li va fer ràbia aquell to insolent que li va sortir.

—Esperava que em diguessis la veritat.

—Esperaves poder-me pescar.

—Pensa’n el que vulguis. Suposo que ara mateix en portes un paquet a la butxaca.

—Sí.

—Posa’l aquí, a la taula.

Walli es va treure el paquet de la butxaca dels pantalons i, enrabiat, el va llançar damunt la taula. El seu pare el va agafar i com aquell qui res el va ficar en un calaix. Era Lucky Strike, no aquella marca ordinària de l’Alemanya Oriental, l’f6, i el paquet era gairebé ple.

—A partir d’ara, durant un mes et passaràs els vespres a casa —li va dir el seu pare—. Almenys no correràs per bars on es toca el banjo i es fuma contínuament.

El pànic li va enrampar l’estómac. Va fer esforços per mantenir la calma i el seny.

—No és el banjo, és la guitarra. I no em podré estar a casa durant un mes.

—No em facis riure. Faràs el que et digui.

—Està bé —va respondre, desesperat—. Però no començaré pas avui.

—Començaràs ara mateix.

—Però aquest vespre he d’anar al club Minnesänger.

—Justament vull que et mantinguis allunyat d’aquesta mena de locals.

Aquell home era insuportable!

—Em quedaré cada vespre durant un mes a partir de demà, entesos?

—La quarantena no s’ajustarà als plans que puguis tenir. Seria espatllar-ne l’objectiu, que és causar-te molèsties.

En aquell estat d’ànim era impossible fer canviar la determinació del seu pare, però Walli, alterat per la frustració, ho va intentar igualment.

—No ho entens! Aquest vespre participo en un concurs al Minnesänger, és una oportunitat única.

—No penso ajornar el càstig per deixar-te anar a tocar el banjo!

—És la guitarra, vell tronat! La guitarra! —Walli va sortir volant d’allà.

Evidentment, les tres dones, que ho havien sentit tot, li van clavar la vista al damunt.

—Oh, Walli… —va fer Rebecca.

Va agafar la guitarra i va sortir.

Fins que no va arribar a baix, no se li va acudir cap pla, només tenia la ràbia al cap; però quan va veure la porta del carrer, va saber què havia de fer. Va sortir amb la guitarra a la mà i va clavar un cop de porta tan fort que la casa va trontollar.

Es va obrir una finestra de dalt i va sentir el seu pare que cridava:

—Torna aquí. Em sents o què? Torna ara mateix o el problema es farà més gros.

Walli va tirar endavant.

De primer només estava enutjat, però al cap d’una estona es va sentir vigoritzat. Havia desafiat el seu pare i fins i tot li havia dit vell tronat! Va enfilar cap a ponent caminant amb pas viu. Al cap de poc, però, se li va anar esvanint l’eufòria i va començar a pensar quines conseqüències podia tenir allò. El seu pare no es prenia pas a la lleugera la desobediència. Tenia autoritat sobre els fills i els empleats, i esperava que l’obeïssin. Però què faria? Ja feia dos o tres anys que era massa gran per rebre una estomacada. Aquell dia, el seu pare havia intentat tenir-lo tancat a casa com si fos a la presó, però havia fracassat. Alguna vegada l’havia amenaçat de treure’l de l’institut i posar-lo a treballar a l’empresa, però Walli considerava que era una amenaça en va: el seu pare no se sentiria còmode amb un adolescent ressentit vagant per la seva preciosa fàbrica. Tanmateix, tenia la sensació que seria al pare a qui se li acudiria alguna cosa.

En una cruïlla del carrer que havia agafat es passava del Berlín Oriental a l’Occidental. En una cantonada hi havia tres vopos, polis de l’Alemanya de l’Est, que gandulejaven bo i fumant. Tenien dret de cridar l’alto a qualsevol que travessés la frontera invisible. Era impossible que es poguessin encarar amb tothom, perquè cada dia passaven per allí molts milers de persones, entre les quals, molts grenzgänger, berlinesos de l’Est que treballaven a l’Oest per uns salaris més alts, pagats en aquells valuosos marcs alemanys. El pare de Walli ho era, de grenzgänger, encara que treballava pels beneficis i no per un salari. El mateix Walli passava a l’altre costat com a mínim un cop per setmana, normalment per anar amb els amics a un cine del Berlín Occidental, on feien pel·lícules americanes, sexis, violentes, més emocionants que aquells contes amb sermó que es veien als cines comunistes.

A la pràctica, els vopos aturaven els qui els cridava l’atenció. Les famílies senceres que passaven juntes, pares i fills, quasi segur que les aturaven per interrogar-les perquè sospitaven que volien abandonar l’Est, sobretot si portaven equipatge. També els agradava assetjar els adolescents, en especial els que anaven a la moda occidental. Hi havia molts joves del Berlín Oriental organitzats en grups contra el sistema: els de Texas, els dels jeans, els de l’Elvis Presley Appreciation Society i d’altres. Odiaven la policia i la policia els odiava a ells.

Walli portava uns pantalons llisos, negres, una samarreta blanca i una caçadora marró. Ell trobava que tenia un aire modern, una mica estil James Dean, però no de membre de cap grup. Ara bé, la guitarra podia fer que es fixessin en ell. Era el símbol per excel·lència del que anomenaven «la incultura americana», una cosa encara pitjor que el còmic de Superman.

Va travessar el carrer, amb compte de no mirar els vopos. De reüll li va semblar que n’hi havia un que li clavava la vista al damunt. Però ningú no va dir res i va passar al món lliure sense aturar-se.

A la banda meridional del parc va agafar un tramvia cap a Ku’damm. Anava pensant que el millor del Berlín Occidental era que totes les noies portaven mitges.

Se’n va anar cap al club Minnesänger, un soterrani d’un carrer que donava al Ku’damm, on servien cervesa de poca graduació i frankfurts. Quan hi va arribar, el local ja s’anava omplint. Va parlar amb Danni Hausmann, el jove propietari del club, i es va apuntar al concurs. Va demanar una cervesa i ningú no li va preguntar l’edat. Hi havia una pila de nois com ell, que anaven amb guitarres, i gairebé el mateix nombre de noies, i uns quants nois més grans.

Al cap d’una hora va començar el concurs. Cadascun dels que actuaven tocava dos temes. N’hi havia que eren d’allò més novençans, que es limitaven a tocar quatre acords simples, però, per a consternació de Walli, també en van sortir de més experimentats que ell. La majoria dels músics tenien l’aire dels artistes americans de qui interpretaven les cançons. Tres joves vestits com els del Kingston Trio van interpretar «Tom Dooley», i una noia amb una cabellera llarga morena i una guitarra va cantar «The House of the Rising Sun» ben igual que Joan Baez, i va rebre aplaudiments sonats i ovacions.

Una parella ja gran, que anava amb pantalons de pana, va presentar una cançó sobre la vida al camp titulada «Im Märzen der Bauer» amb acompanyament d’un piano acordió. Era música folk, però no pas del tipus que volia sentir aquell públic. Els van dedicar una ovació irònica, però és que estaven fora de lloc.

Mentre Walli esperava el seu torn, cada cop més impacient, se li va acostar una noia molt maca. Això li passava molt sovint. Ell creia que era perquè tenia una cara peculiar, amb aquells pòmuls sortints i els ulls ametllats; el cas és que moltes noies el consideraven un bon nano. La noia es va presentar com a Karolin. Semblava un o dos anys més gran que ell. Era rossa, portava els cabells llargs amb clenxa al mig, i li queien al voltant de la seva cara ovalada. D’entrada va pensar que era una més d’aquelles entusiastes del folk, però l’ampli somriure que li va dedicar el va deixar sense alè.

—Volia participar en aquest concurs, m’acompanyava a la guitarra el meu germà, però m’ha deixat plantada —li va dir—. No t’interessaria pas que actuéssim junts?

El primer impuls de Walli va ser dir que no. Tenia un repertori de cançons i no hi havia cap duo. Però trobava que Karolin era encantadora i necessitava una excusa per continuar parlant amb ella.

—Hauríem d’assajar —va dir, no gaire convençut.

—Podríem sortir un moment. Quines cançons tenies al cap?

—Volia cantar «All My Trials» i després «This Land is Your Land».

—I què me’n dius de «Noch Einen Tanz»?

Aquesta no era al repertori de Walli, però la coneixia i era fàcil d’interpretar.

—No se m’havia acudit de cantar una cançó còmica —va dir ell.

—Al públic li encantarà. Tu pots cantar la part en què l’home li diu, a ella, que se’n vagi cap a casa amb el seu marit malalt, i llavors jo canto «Just one more dance», i al final podem fer l’última part junts.

—Provem-ho.

Van sortir. Era tot just el començament de l’estiu i encara hi havia llum. Es van asseure al llindar de la porta i van fer una prova. Ho feien bé junts, i Walli va improvisar una harmonia a l’última estrofa.

Karolin tenia una veu de contralt pur, que a ell li va semblar que podia resultar emocionant, de manera que va suggerir que, com a contrast, la segona peça fos una cançó trista. Karolin va rebutjar «All My Trials» perquè la trobava massa depriment; en canvi li agradava «Nobody’s Fault but Mine», una espiritual lenta. Quan l’estaven cantant, a Walli se li van eriçar els pèls del clatell.

—Ui, els Bobbsey Twins —va fer, somrient, un soldat americà que entrava al club.

—Sí que ens hi devem assemblar… cabells clars i ulls verds. Qui són els Bobbsey Twins? —va preguntar Karolin a Walli, rient.

Ell no s’havia fixat en el color dels ulls de la noia, i el va afalagar que ella sí que s’hagués fixat en els seus.

—No n’he sentit a parlar mai —va dir.

—És igual, però sembla un bon nom per a un duo. Com els Everly Brothers.

—Ens cal un nom?

—Si guanyem, sí.

—Doncs vinga, anem cap dins. Ja ens deu estar a punt de tocar.

—Una altra cosa —va fer ella—. Quan cantem «Noch Einen Tanz», ens hauríem de mirar de tant en tant i somriure.

—D’acord.

—Gairebé com si fóssim una parella d’enamorats. Oi que m’entens? Quedarà bé a l’escenari.

—I tant.

No li costaria gens de somriure a Karolin com si fos la seva xicota.

A dins, una rossa cantava «Freight Train» acompanyant-se amb la guitarra. No era tan bonica com Karolin, però tenia un atractiu més evident. Després, un virtuós de la guitarra va interpretar un complicat blues amb finger-picking. Tot seguit, Danni Hausmann va avisar Walli.

Quan va ser davant del públic va notar els nervis. La major part dels guitarristes portaven corretges de cuiro de fantasia, però ell no havia pensat mai de buscar-ne una i duia penjada la guitarra al coll amb un cordill. De sobte va pensar que tant de bo n’hagués tingut una, de corretja.

—Bona nit, som els Bobbsey Twins —va dir Karolin.

Walli va tocar un acord, va començar a cantar i es va adonar que ja li era ben igual tenir corretja o no. Era un vals i el va agafar amb molta gràcia. Karolin feia el paper d’una meuca descarada i ell li responia fent el posat d’un encarcarat tinent prussià.

El públic reia.

Llavors Walli va viure una experiència curiosa. Hi havia cap a un centenar de persones al local i el so amb què responien no era més que una rialla col·lectiva d’admiració, però a ell li van transmetre una cosa que no havia viscut mai, una sensació que es podia comparar a l’estímul de la primera pipada d’un cigarret.

El públic va riure en uns quants moments més i a la fi de la cançó va aplaudir sorollosament.

Això encara li va agradar més.

—Estan encantats amb nosaltres! —li va dir Karolin a cau d’orella, emocionada.

Walli va començar a tocar «Nobody’s Fault but Mine», puntejant les cordes d’acer amb les ungles per intensificar el dramatisme de les planyívoles setenes, i els espectadors van callar. Karolin es va transformar i es va convertir en una dona rebutjada, sumida en la desesperació. Walli va observar el públic. Ningú no deia res. Una dona tenia els ulls plens de llàgrimes, i Walli es va preguntar si no havia viscut allò que cantava Karolin.

Aquella concentració silenciosa encara era millor que les rialles.

A la fi, els van aplaudir i en van demanar més.

Estava estipulat que cadascú interpretés dues peces, de manera que Walli i Karolin van baixar de l’escenari sense fer cas dels crits que reclamaven un bis, però Hausmann els va dir que tornessin amunt. No havien assajat res més i es van mirar ben espantats.

—Saps «This Land is Your Land»? —li va dir Walli, i ella va fer que sí.

El públic s’hi va afegir, cosa que va fer que Karolin cantés més fort. Walli va quedar sorprès de la potència de la veu d’aquella noia, i hi va posar un to més alt. Les seves dues veus es van elevar per damunt del cant de la concurrència.

Quan a la fi van abandonar l’escenari, Walli estava entusiasmat. Karolin tenia els ulls brillants.

—Ho hem fet molt i molt bé! —va dir ella—. Ets millor que el meu germà.

—Tens tabac? —li va preguntar Walli.

Es van estar una altra hora allà, al concurs, fumant.

—Em sembla que hem estat els millors —va dir Walli.

—Els ha agradat la rossa que cantava «Freight Train» —va respondre Karolin, més prudent.

Finalment van anunciar el resultat.

Els Bobbsey Twins van quedar segons.

La guanyadora va ser la doble de Joan Baez.

Walli estava empipat.

—Si ni sap tocar! —va exclamar.

Karolin s’ho va prendre amb més filosofia.

—A tothom li encanta la Joan Baez.

El club es va anar buidant, i Walli i Karolin es van encaminar cap a la porta. Walli estava ensorrat. Quan sortien, els va aturar Danny Hausmann, un jove de poc més de vint anys i vestit modern, d’esport, amb un jersei de coll alt negre i texans.

—Podríeu actuar mitja hora dilluns que ve? —els va demanar.

Walli va quedar tan sorprès que no va poder respondre, però Karolin s’hi va afanyar:

—I tant!

—Però ha guanyat la que imitava la Joan Baez —va dir Walli, i tot seguit va pensar: «I per què discuteixo?».

—Sembla que vosaltres teniu capacitat de mantenir el públic animat amb més que un parell de peces. En teniu per a una sessió?

Un cop més, Walli va vacil·lar i Karolin va tornar a saltar:

—D’aquí a dilluns les tindrem —va dir.

Walli va recordar que el seu pare havia decidit tenir-lo engarjolat a casa cada vespre durant un mes, però va decidir no parlar-ne.

—Gràcies —va respondre Danni—. Actuareu a primera hora, a dos quarts de nou. Heu de ser aquí a dos quarts de vuit.

Caminaven pel carrer il·luminat pels fanals. Eufòrics. Walli no tenia ni idea de què faria amb el seu pare, però sentia que tot aniria bé.

Va resultar que Karolin també vivia al Berlín Oriental. Van agafar un autobús i es van posar a parlar de les peces que tocarien a partir de llavors. N’hi havia moltes de folk que coneixien tots dos.

Van baixar de l’autobús i se’n van anar cap al parc.

—El paio de darrere —va fer Karolin, arrufant el front.

Walli es va girar. A uns trenta o quaranta metres d’ells hi havia un home amb barret que caminava fumant.

—Què vols dir?

—Vols dir que no era al Minnesänger?

Tot i que Walli se’l va mirar, l’home va desviar la vista.

—Jo diria que no —va respondre Walli—. T’agraden els Everly Brothers?

—Sí!

Sense aturar-se, Walli va començar a tocar «All I Have to Do is Dream», fent els acords amb la guitarra que li penjava del coll amb el cordill. Karolin s’hi va afegir, engrescada. Van anar cantant mentre travessaven el parc. Després ell va tocar l’èxit de Chuck Berry «Back in the USA».

Estaven cantant a plens pulmons «I’m so glad I’m living in the USA» quan Karolin es va aturar de sobte.

—Calla! —va dir.

Walli es va adonar que havien arribat a la frontera i va veure sota un fanal tres vopos que els miraven fixament i amb animositat.

Va callar de seguida, esperant que s’haguessin aturat a temps.

Un dels polis, que era un sergent, va mirar més enllà d’on era Walli. El noi va donar un cop d’ull enrere i va veure que el del barret el saludava amb cortesia.

—Papers —va dir el sergent acostant-se a Walli i Karolin mentre el del barret parlava amb un transceptor.

Walli va arrufar el nas. Pel que semblava, Karolin tenia raó i els havien seguit.

Se li va ocórrer que darrere d’allò hi podia haver Hans.

Podia ser tan mesquí i venjatiu?

Sí que ho podia ser.

—Només tens quinze anys. No hauries de ser al carrer a aquestes hores —va dir el sergent, mirant-se el carnet d’identitat de Walli.

Walli es va mossegar la llengua. No tenia sentit discutir-hi.

El sergent es va mirar el carnet d’identitat de Karolin.

—Tu en tens disset! Què hi fas, amb aquesta criatura? —li va dir.

Això va recordar a Walli la baralla amb el seu pare.

—No sóc cap criatura —va respondre, enrabiat.

El sergent no li va fer cas.

—Podries sortir amb mi —va dir a Karolin—. Jo sóc un home de debò. —Els altres dos vopos li van riure la gràcia.

Karolin no va respondre, però el sergent va insistir:

—Què me’n dius? —va fer.

—Deus haver perdut el seny —va respondre ella en veu baixa.

—Quina mal educada! —va dir l’home, picat.

Walli s’havia fixat que alguns ho feien. Quan una noia els donava carbassa, s’indignaven, però qualsevol altra resposta se la prenien com si els donessin ànims. Què esperaven que fes una dona?

—Torna’m el carnet, sisplau —va dir ella.

—Ets verge? —li va preguntar el sergent.

Karolin es va enrojolar.

Els altres polis van fer una altra rialleta.

—És una cosa que s’hauria de posar als carnets d’identitat de les dones —va dir aquell—. Si s’és verge o no.

—Ja n’hi ha prou! —va fer Walli.

—Sóc delicat amb les verges.

Walli treia foc pels queixals.

—Aquest uniforme no et dóna dret a molestar les noies!

—Ah, no? —El sergent no els va tornar els carnets.

Va arribar un Trabant 500 de color tabac i en va sortir Hans Hoffmann. Walli va començar a sentir por. Com s’havia ficat en un embolic tan gran? Tot el que havia fet era cantar al parc.

—Ensenya’m això que dus penjat al coll —li va dir Hans, acostant-se-li.

Walli es va armar de valor i va respondre:

—Per què?

—Perquè sospito que la fas servir per passar propaganda capitalista imperialista a la República Democràtica Alemanya. Porta-la cap aquí.

Tot i que estava molt espantat, la guitarra tenia tant de valor per a ell que Walli no va obeir.

—I si no te l’ensenyo, què? —va dir—. Em detindreu?

El sergent es va fregar els artells de la mà dreta amb el palmell de l’esquerra.

—Sí, al final sí —va respondre Hans.

A Walli se li va acabar el valor. Es va passar el cordill pel cap i li va entregar la guitarra.

Hans la va agafar com si es disposés a tocar-la, en va rascar les cordes i va cantar en anglès «You ain’t nothing but a hound dog». Els vopos reien com histèrics.

Es veia que fins i tot els polis escoltaven la ràdio pop.

Hans va ficar la mà sota les cordes per mirar de tocar la boca de l’instrument.

—Vés amb compte! —va exclamar Walli.

El mi superior va petar.

—És un instrument musical delicat —va fer Walli, desesperat.

Hans no podia introduir-hi els dits per culpa de les cordes.

—Algú té un ganivet? —va preguntar.

El sergent es va ficar la mà a la butxaca interior de la jaqueta i en va treure una navalla de fulla ampla, que no devia formar part del seu equipament, va pensar Walli.

Hans va intentar tallar les cordes amb aquella fulla, però eren més dures del que s’havia pensat. Va aconseguir petar el si i el sol, però no va poder fer el mateix amb les cordes més fortes.

—No hi ha res a dins —deia Walli, suplicant—. Pel pes ja es veu.

Hans se’l va mirar, va somriure i després va clavar amb força la punxa de la navalla a la taula harmònica, a prop del pont.

La fulla va travessar la fusta i Walli va deixar anar un crit de dolor.

Content amb aquella resposta, Hans va repetir l’acció i va anar obrint forats a la guitarra. Amb la superfície debilitada, la tensió de les cordes va aixecar el pont i la fusta que l’envoltava. Va arrencar la resta i va deixar al descobert l’interior, com un taüt buit.

—No hi ha propaganda —va dir—. Et felicito… ets innocent. —Va passar la guitarra destrossada a Walli, i ell la va agafar.

El sergent els va tornar els carnets amb un somriure a la cara.

Karolin va agafar Walli del braç i se’l va endur.

—Anem —li va dir en veu baixa—. Sortim d’aquí.

Walli va deixar que el guiés. No sabia ni on anava. No podia parar de plorar.

4

George Jakes va pujar a un autobús Greyhound a Atlanta, Georgia, el diumenge 14 de maig de 1961. Era el dia de la Mare.

Estava espantat.

Tenia Maria Summers al costat. Sempre seien junts. S’havia convertit en un costum: tothom donava per fet que el seient lliure del costat de George era per a Maria.

Per dissimular el nerviosisme, va començar a conversar amb la noia.

—I què et va semblar Martin Luther King?

King era el cap de la Conferència dels Líders Cristians del Sud, un dels grups de defensa dels drets civils més important. L’havien conegut la nit anterior en un sopar en un dels restaurants d’Atlanta propietat d’un negre.

—És un home increïble —va dir Maria.

George no n’estava tan segur.

—Va dir meravelles dels viatgers per la llibertat, però no és pas aquí a l’autobús amb nosaltres.

—Posa’t al seu lloc —va respondre ella, raonable—. És el dirigent d’un altre grup de defensa dels drets civils. Un general no pot passar a soldat d’infanteria en el regiment d’un altre.

George no s’ho havia mirat d’aquesta manera. Maria era molt llesta.

George se n’havia mig enamorat. Només buscava l’oportunitat d’estar a soles amb ella, però les cases on s’estaven els viatgers eren de ciutadans negres sòlids i respectables, molts d’ells cristians devots, que per res del món no haurien permès que s’estiguessin fent amoretes a les habitacions dels convidats. I Maria, tan atractiva com era, es limitava a seure al seu costat, a parlar amb ell i a riure-li les gràcies. Mai no tenia un d’aquells detalls físics que demostrava que una dona volia ser alguna cosa més que amiga: no li tocava el braç ni li agafava la mà per baixar de l’autobús i tampoc no se li arrambava enmig d’una multitud. No flirtejava. A vint-i-cinc anys potser era verge i tot.

—Vas parlar molta estona amb King —va dir ell.

—Si no hagués estat un pastor, m’hauria pensat que coquetejava amb mi —va respondre Maria.

George no va saber què dir-hi. No li hauria estranyat gaire que un pastor s’hagués insinuat a una noia tan encantadora com ella. Però va pensar que Maria era ingènua pel que feia a la relació amb els homes.

—Jo hi vaig parlar una estona.

—I què et va dir?

George va vacil·lar un moment. Eren les paraules de King les que l’havien espantat. De tota manera, va decidir explicar-l’hi: tenia dret a saber-ho.

—Diu que no arribarem a Alabama.

Maria va quedar ben blanca.

—De debò que va dir això?

—Exactament això.

Ja estaven espantats tots dos.

El Greyhound va sortir de l’estació d’autobusos.

Els primers dies, George havia tingut por que el Viatge per la Llibertat fos massa pacífic. Els passatgers normals i corrents no havien reaccionat en veure que els negres seien als seients que no els pertocaven, i en alguna ocasió s’havien afegit als seus cants. No havia passat res quan els viatgers havien desobeït el que deien els rètols de NOMÉS BLANCS i NOMÉS NEGRES de les estacions. En algunes ciutats fins i tot els havien guixat. George temia que els segregacionistes no haguessin ideat l’estratègia perfecta. No hi havia hagut problemes ni publicitat, i als viatgers negres se’ls havia servit correctament als restaurants dels blancs. Als vespres baixaven de l’autobús i se n’anaven a les reunions, tranquil·lament, en general en una església, i després passaven la nit a casa d’algun simpatitzant. Però George estava segur que tan bon punt deixaven la ciutat, es tornaven a posar els rètols i continuava la segregació; si això era així, el Viatge per la Llibertat seria una pèrdua de temps.

La ironia resultava sorprenent. D’ençà que tenia records, a George li havia fet mal i ràbia el missatge repetit, de vegades implícit però moltes altres proclamat en veu alta, que ell era inferior. Tant hi feia que fos més intel·ligent que el noranta-nou per cent dels nord-americans blancs. I també que treballés de valent, que fos educat i anés ben vestit. Se’l miraven de dalt a baix, aquells blancs fastigosos, massa estúpids o ganduls per fer res més complicat que servir begudes o posar gasolina. No podia entrar en uns grans magatzems, ni asseure’s en un restaurant, ni anar a demanar feina sense pensar si no el deixarien de racó, li dirien que se n’anés o no l’acceptarien pel color de la pell. Tot això l’omplia de rancor. En aquells moments, en canvi, estava decebut que això no passés.

Entretant la Casa Blanca vacil·lava. El tercer dia del Viatge, Robert Kennedy, fiscal general dels Estats Units, havia fet un discurs a la Universitat de Geòrgia en què havia promès que imposaria els drets civils al sud. Després, al cap de tres dies, el seu germà, el president, s’havia fet enrere i havia retirat el suport a dos projectes de llei sobre drets civils.

Així guanyarien els segregacionistes?, es plantejava George. Evitant la confrontació i fent que les coses després seguissin com sempre?

Però no va ser així. La pau va durar tot just quatre dies.

Al cinquè dia del Viatge, un dels participants va anar a la presó per haver insistit que li enllustressin les sabates.

I al sisè es va desencadenar la violència.

En va ser víctima John Lewis, l’estudiant de teologia. El van atacar uns goril·les en uns lavabos per a blancs a Rock Hill, Carolina del Sud. Lewis va deixar que li clavessin cops de puny i puntades de peu sense tornar-s’hi. George no va veure l’incident, i potser era millor, perquè no estava pas segur de tenir l’autocontrol gandhià de Lewis.

George va llegir algun article curt sobre la violència en els diaris de l’endemà, però el va decebre veure que la notícia havia quedat eclipsada pel vol a bord d’un coet d’Alan Shepard, el primer nord-americà que havia arribat a l’espai. «I a mi què!», va pensar ell, cremat. Encara no feia un mes que el cosmonauta soviètic Iuri Gagarin havia estat el primer home d’arribar a l’espai. Els russos els havien passat la mà per la cara. Un nord-americà blanc podia orbitar la Terra, però un nord-americà negre no podia entrar en un lavabo.

Després, a Atlanta, una multitud va aclamar els viatgers quan el grup baixava de l’autobús i George es va tornar a animar.

Però allò era Geòrgia i en aquells moments se n’anaven cap a Alabama.

—Per què King va dir que no arribaríem a Alabama? —va preguntar Maria.

—Corre la brama que el Ku Klux Klan planifica alguna cosa a Birmingham —va dir George, desanimat—. Diuen que l’FBI n’està al corrent, però no ha fet res per aturar-ho.

—I la policia?

—La policia està ficada al punyeter Klan.

—I d’aquests dos, què me’n dius? —Amb un cop de cap li va indicar els seients de l’altra banda del passadís, una fila més enrere.

George va mirar dissimuladament i va veure dos blancs cepats que seien de costat.

—Què vols dir?

—No els prendries per polis?

George ho va collir.

—Vols dir que són de l’FBI?

—Duen una roba massa ordinària per ser de l’FBI. Jo més aviat diria que són agents de trànsit d’Alabama, de paisà.

—Com t’ho fas per ser tan llesta? —George estava impressionat.

—La meva mare em feia menjar verdura. I el meu pare és advocat a Chicago, la capital dels gàngsters dels Estats Units.

—I què diries que fan aquests dos?

—No ho sé del cert, però no crec que siguin aquí per defensar els nostres drets civils, no et sembla?

George va donar un cop d’ull per la finestra i va veure un indicador que deia BENVINGUTS A ALABAMA. Va mirar el rellotge. Era la una del migdia. El sol lluïa en el cel blau. «Un dia preciós per morir», va pensar.

Maria volia treballar en política o a l’administració pública.

—Els manifestants poden tenir molta repercussió, però al capdavall són els governs els qui reformen el món —va dir. George hi va rumiar, plantejant-se si hi estava d’acord. Maria havia sol·licitat una feina al gabinet de premsa de la Casa Blanca, l’havien cridat per a una entrevista, però no li havien donat el lloc de treball—. A Washington no contracten gaires advocats negres —va dir amb tristesa a George—. Potser em quedaré a Chicago i entraré al bufet del meu pare.

A l’altre costat del passadís hi havia una blanca de mitjana edat amb abric i barret i una gran bossa de plàstic blanca a la falda.

—Un dia molt bonic per viatjar amb autobús —li va dir George amb un somriure.

—Vaig a Birmingham a veure la meva filla —va respondre aquella dona, encara que ell no l’hi hagués preguntat.

—Que bé! Em dic George Jakes.

—I jo, Cora Jones. Sóc la senyora Jones. La meva filla ha de tenir una criatura, d’aquí a una setmana.

—La primera?

—La tercera.

—La veig molt jove per ser àvia, si em permet el comentari.

—Tinc quaranta-nou anys —va fer amb un murmuri, tota cofoia.

—No els hi hauria pas fet!

Un Greyhound que venia en direcció contrària els va fer llums i el bus dels viatgers va frenar fins a aturar-se. Un blanc es va acostar a la finestreta del conductor i George va sentir que li deia:

—A l’estació d’autobusos d’Anniston, s’hi ha aplegat molta gent. —El conductor va respondre alguna cosa que George no va poder sentir—. Aneu amb compte —va afegir l’home.

L’autobús va reprendre el camí.

—Què volia dir amb això de molta gent? —va preguntar Maria, inquieta—. Tant poden ser vint persones com un miler. Es podria tractar d’una comissió de benvinguda o d’una multitud enfurismada. Com és que no ha explicat res més?

George va pensar que aquella irritació encobria la por.

Va recordar les paraules de la seva mare: «És que del que tinc por és que et matin». En el moviment, n’hi havia que deien que estaven disposats a morir per la llibertat. George no podia pas afirmar que estigués disposat a ser un màrtir. Hi havia tantes coses que volia fer… com ara anar-se’n al llit amb Maria, per exemple.

Al cap d’un minut van arribar a Anniston, una petita ciutat com tantes altres del sud: edificis baixos, carrers en quadrícula, plena de pols i calorosa. A banda i banda de la carretera hi havia una filera de gent que semblava que esperessin una desfilada. Molts anaven mudats, les dones amb barret, la mainada neta i polida, es veia que venien de l’església.

—Què es pensen que veuran, persones amb banyes? —va fer George—. Aquí ens teniu, gent, uns negres del nord autèntics, que porten sabates i tot. —Parlava com si s’adrecés a ells, però només el podia sentir Maria—. Hem vingut per prendre-us les armes i ensenyar-vos comunisme. On es van a banyar les noies blanques?

—Si et sentissin no s’adonarien que fas broma —va dir Maria, enriolada.

No feia broma, era més aviat allò de posar bona cara al mal temps. Intentava no fer cas del recargolament de tripes que li produïa la por.

L’autobús va entrar a l’estació, que, curiosament, estava deserta. Els edificis estaven tancats i barrats. A George li va fer molt mala espina.

El conductor va obrir la porta de l’autobús.

George no va tenir temps de veure d’on venia la gentada. Tot d’un plegat, van envoltar l’autobús. Tots eren homes blancs, alguns amb roba de treball, d’altres amb vestit de diumenge. Portaven bats de beisbol, tubs metàl·lics i cadenes de ferro. I cridaven de mala manera. En general era una cosa confusa, però George va sentir paraules d’odi, com ara Sieg heil!

George es va aixecar i la primera cosa que se li va acudir va ser tancar la porta de l’autobús, però els dos homes que Maria havia identificat com a policies estatals van ser més ràpids i la van tancar primer. «Potser són aquí per defensar-nos —va pensar George—, o també podria ser que es defensessin ells.»

Va mirar el voltant per la finestra. A fora no hi havia policia. Com podia ser que la policia no sabés que una multitud armada s’havia aplegat a l’estació d’autobusos? Segur que obraven de connivència amb el Klan, cosa que no era cap sorpresa.

Al cap d’uns segons, aquells homes van començar a atacar l’autobús amb les armes que duien. Es va produir una cacofonia esgarrifosa a mesura que les cadenes i les barres abonyegaven la carrosseria. Els vidres s’anaven esmicolant i la senyora Jones va deixar anar un xisclet. El conductor va engegar l’autobús, però un de la turba es va ajeure al davant, al mig del carrer. George va pensar que el conductor l’atropellaria, però va frenar.

Un roc va trencar una finestra i George va notar com una pessigada d’abella a la galta. Se li havia clavat un esquerdís de vidre. Maria seia al costat d’una finestra: estava en perill. George la va agafar pel braç i la va estirar cap a ell.

—Agenolla’t al passadís! —li va cridar.

Un home amb somriure sorneguer va travessar el vidre a tocar de la senyora Jones amb un puny de ferro.

—Vingui cap aquí amb mi! —va exclamar Maria, i va estirar aquella dona cap a on era ella i li va posar els braços al voltant amb gest protector.

Els crits es van anar intensificant.

—Comunistes! —deien cridant—. Covards!

—Fes el favor d’ajupir-te, George! —va suplicar Maria.

George no es podia amagar davant d’aquells salvatges.

De cop, el soroll va disminuir. Ja no es van sentir més cops ni es va trencar cap més vidre. George va localitzar un agent de la policia.

«Ja era hora», va pensar.

El poli duia una porra a la mà, però parlava tranquil·lament amb aquell burleta del puny de ferro.

Llavors, George va veure tres polis més. Havien calmat aquella gent, però no feien res més, i això el va indignar. Actuaven com si no haguessin comès cap delicte. Parlaven com aquell que res amb aquells que havien provocat l’aldarull, que semblaven amics seus.

Els dos agents de trànsit s’havien tornat a asseure a l’autobús i semblaven desconcertats. George va pensar que els havien assignat la missió de vigilar els viatgers i que no havien comptat que ells també podien ser víctimes de la violència d’aquella gentada. S’havien vist obligats a posar-se del costat dels viatgers com a autodefensa. Així potser aprendrien a veure les coses des d’un punt de vista nou.

L’autobús va avançar. George va veure per la finestra que un poli feia apartar la gent i un altre indicava al conductor que tirés endavant. Ja a fora de l’estació, un cotxe patrulla es va situar davant de l’autobús i el va dirigir cap a la carretera que sortia de la ciutat.

George es va començar a sentir millor.

—Em sembla que ens n’hem sortit —va dir.

Maria es va aixecar, il·lesa, pel que semblava. Va agafar el mocador que George duia a la butxaca de l’americana i li va eixugar la cara amb suavitat. El cotó blanc va quedar vermell de sang.

—Un petit tall que té mal aspecte.

—Ho superarem.

—Però ja no seràs tan atractiu.

—Ho sóc?

—Ho eres, però ara…

Aquell moment de normalitat no va durar gaire. George va mirar enrere i va veure una llarga filera de camionetes i cotxes que seguien l’autobús. Semblava que anaven plens d’homes que cridaven.

—Doncs no ens n’hem sortit —va dir, amb un bufet.

—Quan érem a Washington, abans de pujar a l’autobús, parlaves d’un jove blanc —va dir Maria.

—En Joseph Hugo —va respondre George—. Estudia dret a Harvard. Per què?

—M’ha semblat que el veia entre aquella gent.

—En Joseph Hugo? No. És dels nostres. Et deus haver confós.

Però George va recordar que Hugo era d’Alabama.

—Té els ulls blaus sortints —va dir Maria.

—Si era allí amb aquella gentada voldria dir que tot aquest temps ha fingit que donava suport als drets civils… mentre ens espiava. No pot ser un confident.

—Que no?

George va tornar a mirar enrere.

L’escorta de policia va girar cua a la sortida de la ciutat, però la resta de vehicles, no.

Aquells homes cridaven tant que ni els motors dels cotxes els ofegaven les veus.

Més enllà dels barris perifèrics, en una llarga i solitària recta de la carretera 202, dos cotxes van atrapar l’autobús i després van reduir la marxa, cosa que va obligar el conductor a frenar. L’home va intentar passar, però ells van virar a banda i banda i li van bloquejar el pas.

Cora Jones estava blanca com la cera i tremolava agafada a la seva bossa de plàstic com si fos un cinturó de seguretat.

—Em sap greu que s’hagi vist embolicada en aquest enrenou, senyora Jones —li va dir George.

—A mi també —va respondre ella.

A la fi, els cotxes del davant es van apartar i l’autobús va poder passar. Però el calvari no s’havia acabat: el comboi continuava al darrere. De sobte George va sentir uns espetecs que li van resultar coneguts. Quan l’autobús va començar a fer esses per la carretera va saber que tenia una roda rebentada. El conductor va reduir la marxa i es va aturar a tocar d’una botiga de queviures de la carretera. George va llegir el rètol: FORSYTH & SON.

El conductor va saltar.

—Dues punxades? —va sentir George que deia.

L’home va entrar a la botiga, probablement per demanar ajuda per telèfon.

George era un feix de nervis. Una roda rebentada era una punxada i prou; dues ja eren una emboscada.

En efecte, els vehicles del comboi s’anaven aturant i es van reunir un grapat de blancs ben mudats, que van començar a llançar malediccions i a brandar les armes buscant brega. George va tornar a tenir un recargolament de budells en veure que s’acostava corrents a l’autobús una pila de gent amb la cara distorsionada per la ràbia; llavors va comprendre per què se li havien negat els ulls, a la seva mare, quan parlava dels blancs del sud.

Al davant hi anava un adolescent amb una barra de ferro, la va alçar i va començar a destrossar una finestra.

L’home que li anava al darrere va intentar entrar a l’autobús. Un dels dos passatgers blancs es va situar a dalt dels graons i va treure un revòlver, cosa que va confirmar la teoria de Maria que eren policies de l’Estat de paisà. L’intrús va recular i el poli va tancar la porta.

George va témer que això no hagués estat un error. I si els viatgers havien de sortir cames ajudeu-me?

Els de fora van començar a fer trontollar l’autobús, com si el volguessin bolcar, mentre cridaven: «Matem els negres! Matem els negres!». Les dones que hi havia a l’autobús xisclaven. Maria es va aferrar a George d’una manera que en qualsevol altra situació li hauria agradat, però ara temia per la seva vida.

Va veure que a fora arribaven dos policies d’uniforme i es va animar, però de seguida va observar, enfurismat, que no feien res per contenir la turba. Es va mirar els dos de paisà que hi havia a l’autobús: se’ls veia inútils, espantats. Evidentment, els d’uniforme no tenien notícies que hi havia aquells dos de paisà dalt de l’autobús. La policia de trànsit d’Alabama era tan desorganitzada com racista.

George va mirar amunt i avall, desesperat per trobar el que fos per protegir Maria i ell mateix. Sortir de l’autobús i arrencar a córrer? Ajeure’s a terra? Agafar una arma d’un dels policies i disparar contra algun blanc? Cadascuna d’aquestes possibilitats li semblava pitjor que no fer res.

Es va mirar, enrabiat, els de la patrulla de trànsit de fora, que ho observaven tot com si no passés res. I eren polis, per l’amor de Déu! Què pensaven que feien? Si no era per fer complir la llei, per què anaven amb uniforme?

Llavors va veure Joseph Hugo. No hi havia error possible: George coneixia bé aquells ulls blaus sortints. Es va fixar que s’acostava al poli, que hi parlava i que tots dos reien.

Era un confident.

«Si en surto amb vida —va pensar George—, aquest desgraciat se’n penedirà.»

Els de fora cridaven que els viatgers sortissin.

—Veniu cap aquí que tindreu el que us pertoca, amants dels negres! —va sentir George, cosa que li va fer pensar que estava més segur a l’autobús.

Però això no va durar gaire.

Un de la trepa es va acostar al seu cotxe, en va obrir el maleter i va tornar com un llamp a l’autobús amb una cosa encesa a les mans. Ho va llançar per una de les finestres destrossades. Al cap d’uns segons, el paquet va explotar i va originar una gran fumera grisa. El que havia llançat no era només una bomba de fum: l’entapissat es va encendre i el fum negre i espès impedia que respiressin els passatgers.

—Hi ha aire al davant? —va cridar una dona.

—Cremeu els negrots! Fregiu-los! —va sentir George que deien els de fora.

Tothom intentava sortir. El passadís va quedar atapeït de gent que s’ofegava. N’hi havia que empenyien endavant, però semblava que s’hi havia format un tap.

—Fora de l’autobús! Que baixi tothom! —va cridar George.

—La porta no s’obre! —li va respondre algú del davant.

George va recordar que el de trànsit que anava armat havia assegurat la porta perquè no entressin els de fora.

—Haurem de saltar per les finestres! —va cridar—. Va, som-hi!

Es va enfilar a un seient i a cops de peu va fer caure els trossos de vidre. Després es va treure l’americana i la va posar damunt del vorell per protegir-se dels fragments de vidre que encara hi quedaven enganxats.

Maria tossia sense remei.

—Jo passo davant i t’agafo quan saltis —li va dir George.

Es va aferrar al respatller del seient per agafar embranzida, va pujar al vorell de la finestra, es va inclinar endavant i va saltar. Va sentir que la camisa se li estripava en enganxar-se en algun lloc, però no va sentir dolor i va decidir que no s’havia fet mal. Va anar a parar a l’herba del costat de la carretera. La multitud, espantada, s’havia apartat de l’autobús que cremava. George es va girar i va alçar els braços cap a Maria.

—Enfila’t com he fet jo! —va cridar.

La sabatetes de saló d’ella eren fràgils comparades amb les ferrenyes sabates angleses amb puntera que duia ell, per això es va alegrar d’haver sacrificat la jaqueta quan va veure aquells peuets a la finestra. Era més baixa que ell, però la constitució femenina la feia més ampla. Va fer una ganyota de dolor quan va fregar amb el maluc un bocí de vidre que sortia, però no se li va estripar el vestit, i al cap d’un moment va caure en braços d’ell.

George la va aguantar sense esforç. Estava en forma i, a més, la noia no pesava gaire. La va deixar a terra, però ella va caure agenollada, panteixant, a la recerca de l’aire.

George va donar un cop d’ull al voltant seu. Aquells salvatges continuaven mantenint la distància. Després va mirar a dins de l’autobús. Va veure Cora Jones dreta al passadís, tossint, fent voltes i voltes, completament esgarrifada i desconcertada, de manera que no es podia salvar.

—Vingui cap aquí, Cora! —va cridar. La dona va sentir el seu nom i se’l va mirar—. Passi per la finestra, com hem fet nosaltres! —va exclamar—. Jo l’ajudaré!

Li va semblar que ho entenia. Amb penes i treballs, la dona es va enfilar al seient, sense deixar ni un moment la bossa. Va dubtar en veure els esquerdissos al voltant de la finestra, però duia un abric gruixut i havia decidit arriscar-se a tallar-se abans de morir ofegada. Va posar un peu al travesser de la finestra. George va aixecar els braços, li va agafar el braç i la va estirar. La dona va esquinçar l’abric, però no es va fer mal, i ell la va ajudar a baixar. Després es va allunyar fent tentines i demanant aigua.

—Ens hem d’apartar de l’autobús! —va cridar ell a Maria—. Pot explotar el dipòsit de gasolina.

Però Maria tossia tant que semblava que no es podia ni moure. Ell la va agafar passant-li un braç per l’esquena i amb l’altre per darrere dels genolls i la va alçar. La va portar així fins a la botiga i, quan li va semblar que ja eren a una distància prudent, la va deixar anar.

Va mirar l’autobús i va veure que tothom n’anava sortint. A la fi s’havia obert la porta i la gent la travessava, ensopegant, mentre d’altres saltaven per les finestres.

Les flames van anar en augment. Quan van ser fora els últims passatgers, el vehicle ja s’havia convertit en un forn. George va sentir que un home deia alguna cosa sobre el dipòsit, i els salvatjots van reprendre les consignes: «Explotarà! Explotarà!». Tothom es va anar escampant, aterrits, i es van allunyar. Al cap de poc es va sentir un estrèpit, es va veure una flama ferotge i el vehicle va trontollar a causa de l’explosió.

George hauria posat la mà al foc que no hi quedava ningú a dins. «Si més no, no hi ha cap mort… encara», va pensar.

Semblava que la detonació havia calmat les ànsies de violència d’aquella gent, que va quedar allí, contemplant com es cremava l’autobús.

Un grupet de gent d’aquella contrada es va reunir a fora de la botiga; molts aplaudien aquella trepa. De cop, una jove va sortir de l’edifici amb una galleda d’aigua i uns gots de plàstic. En va donar a la senyora Jones i després a Maria, que se’n va beure un got, agraïda, i després en va demanar un altre.

Se’ls va acostar un jove blanc amb aire de preocupació. Tenia cara de rosegador, entre el front i la barbeta li quedava un nas afilat i unes dents bombades; els cabells, de color panotxa, els duia ben tirats enrere amb fixador.

—Com va, maca? —va dir a Maria. Però duia alguna cosa amagada i, quan ella va anar per respondre, ell va brandar una barra de ferro i la va abaixar apuntant-li el cap. George va estirar el braç per protegir-la i el ferro li va colpejar de valent l’avantbraç. El dolor va ser insuportable, va deixar anar un crit. L’home va tornar a alçar la barra. Malgrat el dolor, George va avançar i amb l’espatlla dreta va empènyer tan fort aquell home, que el va fer saltar enlaire.

George es va tombar cap a Maria i va veure que se li acostaven tres homes, ben segur que volien revenjar-se. Havia anat massa de pressa a pensar que els segregacionistes ja havien tingut la dosi de violència que necessitaven.

Estava acostumat a la lluita. Havia format part de l’equip de lluita de Harvard i els últims temps de la carrera havia fet de preparador de l’equip. Però això no tenia res a veure amb una lluita neta amb normes. A més, només tenia un braç operatiu.

D’altra banda, havia anat a l’escola primària en un suburbi de Washington i sabia què era la lluita salvatge.

Se n’hi acostaven tres de cara, de manera que va haver d’apartar-se cap a un costat. Amb aquell moviment, a part d’allunyar-se de Maria, els va desbaratar la idea de saltar-li junts al damunt.

El primer es va preparar per clavar-li un cop de cadena salvatge.

George va fer un bot enrere i va esquivar el ferro. L’impuls va fer perdre l’equilibri a aquell home. Mentre trontollava, George li va clavar un cop de peu a les cames i el va tirar a terra. La cadena va anar a parar lluny.

El segon es va entrebancar amb el primer. George va avançar, es va tombar i, amb el colze dret li va clavar un cop a la cara amb l’esperança de dislocar-li la barra. L’home va llançar un crit ofegat, va caure i va deixar anar la clau anglesa que duia a la mà.

El tercer es va aturar, tot d’un plegat espantat. George se li va acostar i li va clavar un cop de puny amb totes les seves forces. Li va encertar de ple el nas, els ossos van cruixir i li va començar a sortir sang, l’home va fer un xisclet de dolor. Havia estat el cop més satisfactori que George havia clavat en tota la seva vida. «Ja se’n pot anar a dida Gandhi!», va pensar.

Van sonar dos trets. Tothom va quedar paralitzat mirant d’on venia el soroll. Un dels policies estatals alçava el revòlver enlaire.

—Bé, nois, s’ha acabat la diversió —va dir—. Som-hi!

George estava enfurismat. Diversió? El poli havia estat testimoni d’un intent d’assassinat i en deia diversió? Començava a comprendre que un uniforme de policia no significava res a Alabama.

Aquella trepa se’n va tornar als seus vehicles. George es va fixar, indignat, que cap dels quatre policies no es prenia la molèstia d’apuntar cap matrícula. Ni demanaven cap nom, encara que ben segur que coneixien tothom.

Joseph Hugo s’havia fet fonedís.

Es va produir una altra explosió entre les restes de l’autobús i George va pensar qui hi devia haver un altre dipòsit. No hi havia ningú prou a prop per estar en perill. El foc ho acabava de consumir tot.

Van quedar unes quantes persones estirades a terra, moltes intentaven recuperar l’alè després d’haver inhalat el fum. D’altres sagnaven. Alguns eren viatgers, d’altres, passatgers normals, blancs i negres. El mateix George s’estrenyia contra el costat el braç esquerre amb la mà dreta, procurant mantenir-lo immòbil perquè cada moviment que feia li causava un dolor insuportable. Els quatre homes amb qui s’havia embrancat s’ajudaven mútuament per arribar ranquejant als cotxes.

George va fer per manera d’arribar on eren els de la patrulla.

—Ens cal una ambulància —els va dir—. Potser dues.

El més jove li va clavar una mirada hostil.

—Què dius?

—Aquesta gent necessita atenció mèdica —va respondre ell—. Truqui a una ambulància!

L’home va fer cara d’enfurismat i George va veure que havia comès l’error de dir a un blanc el que havia de fer.

—Deixa-ho, deixa-ho córrer —li va dir el seu company de patrulla, més gran, i després es va adreçar a George per afegir—: L’ambulància ja ve, jove.

Al cap d’uns minuts va arribar una ambulància de la mida d’un autobús petit i els viatgers es van anar ajudant els uns als altres per pujar-hi.

—Vosaltres no —va dir el xofer quan s’hi van acostar George i Maria.

—Com? —va fer George mirant-se’l sense acabar-s’ho de creure.

—Això és una ambulància per a blancs —li va puntualitzar—. No per a negrots.

—No foti!

—Una mica de respecte, jovenet.

Un viatger blanc que ja havia pujat va baixar del vehicle.

—Ha de dur tothom a l’hospital —va dir al conductor—. Negres i blancs.

—Això no és una ambulància de negres —va fer l’altre, tossut.

—Doncs no ens n’anem sense els nostres amics. —I els blancs van començar a sortir de l’ambulància d’un en un.

El xofer va quedar parat. Si tornava sense cap pacient, va pensar George, el prendrien per ximple.

—Val més que te’ls enduguis, Roy —li va dir el policia més gran.

—Si ho dius tu… —va fer l’altre.

George i Maria van pujar a l’ambulància.

Mentre s’allunyaven d’allà, George va mirar l’autobús. No en quedava res, solament el fum que pujava i la carcassa ennegrida; una sèrie de riostes del sostre sobresortien com les costelles d’un màrtir cremat a la foguera.

5

Tània Dvorkin se’n va anar de Jakutsk —la ciutat més freda del món— després d’haver esmorzat molt d’hora. Va volar cap a Moscou, que era a poc menys de cinc mil quilòmetres, en un Tupolev Tu-16 de les Forces Aèries Roges. La cabina estava pensada per a mitja dotzena de militars i qui l’havia dissenyada no s’havia trencat el cap pensant en la comoditat dels passatgers: els seients eren d’alumini perforat i no hi havia insonorització. El viatge va durar vuit hores, amb una escala per a provisió de carburant. Com que entre Moscou i Jakutsk hi havia sis hores de diferència, Tània va arribar a la destinació a l’hora perfecta per a un altre esmorzar.

Era estiu a Moscou i ella anava amb l’abric gruixut i el barret de pell. Va agafar un taxi fins a la Residència del Govern, el bloc de pisos de l’elit privilegiada de Moscou. Allí compartia pis amb la seva mare, Ània, i amb el seu germà bessó, Dmitri, a qui sempre anomenaven Dimka. Era un pis gran, amb tres dormitoris, tot i que la mare deia que només era espaiós segons els paràmetres soviètics: el pis de Berlín on havia viscut de petita, quan l’avi Grigori feia de diplomàtic, ho era molt més.

Aquell matí, la casa era buida i silenciosa: la mare i Dimka ja se n’havien anat a treballar. Tenien els abrics penjats al rebedor, en uns claus clavats feia vint-i-cinc anys pel pare de Tània: la gavardina negra de Dimka i l’abric de xeviot marró de la mare, que havien deixat a casa perquè feia calor. Tània va penjar el seu al costat dels altres dos i va deixar la maleta a la seva habitació. No comptava pas de trobar-los a casa, però així i tot va notar un punt d’enyorança del te que la mare li hauria fet si hi fos, de Dimka, que escoltaria les seves aventures a Sibèria. Li va passar pel cap d’anar fins a cals avis, Grigori i Katerina Peixkov, que vivien en un altre pis del mateix edifici, però va decidir que, de fet, no tenia temps.

Es va dutxar, es va canviar de roba i va agafar un autobús fins a la seu de la TASS, l’agència de notícies soviètica. Era una més entre el miler de periodistes que treballaven per a aquella agència, encara que ben pocs agafaven avions de les Forces Aèries per desplaçar-se. Es podia considerar una estrella en ascens, escrivia articles interessants, vius, que atreien la joventut, però alhora es mantenia en la línia del partit. Era un avantatge a mitges: sovint li assignaven tasques importants i complicades.

A la cantina, va prendre un bol de kaixa de fajol amb nata agra i després se’n va anar cap al departament per al qual treballava. Tot i que era famosa, encara no s’havia guanyat un despatx propi. Va saludar els companys de feina, es va asseure rere l’escriptori, va posar paper i còpia de carbó a la màquina d’escriure i va començar a picar.

El vol havia estat massa agitat, ni tan sols hi havia pogut prendre notes, però tenia els articles al cap i en aquells moments els podia escriure amb fluïdesa, només li calia consultar molt de tant en tant el quadern per a algun detall. Li havien encarregat d’animar les joves famílies soviètiques perquè emigressin a Sibèria a treballar als sectors en auge de la mineria i la perforació: una tasca que no era gens fàcil. Els camps de presoners proporcionaven molta mà d’obra no qualificada, però la regió necessitava geòlegs, enginyers, topògrafs, arquitectes, químics i gestors. Tània, però, en el seu article, deixava de banda els homes i parlava de les seves dones. Començava amb una mare jove i atractiva anomenada Clara, que parlava amb entusiasme i sentit de l’humor de fer front a la vida a temperatures sota zero.

A mig matí, Daniïl Antónov, el cap de Tània, va recollir els fulls de la safata on els havia deixat ella i els va començar a llegir. Era un home baixet de tarannà amable, cosa que no abundava en el món del periodisme.

—Fantàstic —va dir al cap d’un moment—. Quan tindràs la resta?

—Pico tan de pressa com puc.

Antónov es va entretenir una estona allí.

—Ara que has estat a Sibèria, no has sentit res sobre Ustin Bodian?

Bodian era un cantant d’òpera que havien enganxat passant de contraban dos exemplars de Doctor Zivago comprats quan havia actuat a Itàlia. En aquells moments era en un camp de treball.

El sentit de culpa va accelerar el cor de Tània. Sospitava d’ella, Daniïl? Normalment tenia intuïció respecte dels homes.

—No —va mentir—. Per què m’ho preguntes? En saps res, tu?

—No, res.

Daniïl va tornar a la seva taula.

Tània estava a punt d’acabar el tercer article quan Piotr Opotkin es va aturar darrere d’ella i va començar a llegir el que escrivia amb un cigarret penjant als llavis. Era el redactor en cap del seu departament, un home corpulent, de pell malmesa. A diferència de Daniïl, Opotkin no era un periodista qualificat, sinó un comissari, que era allí per designació política. Ell havia d’assegurar que els articles no vulneressin les directrius del Kremlin, i per fer aquesta tasca només calia seguir una ortodòxia rígida.

—Ja et vaig dir que no escrivissis sobre el temps —li va dir després de llegir les primeres pàgines. Era d’un poble del nord de Moscou i encara tenia l’accent del nord de Rússia.

Tània va deixar anar un sospir.

—La sèrie és sobre Sibèria, Piotr. La gent ja ho sap, que allí hi fa fred. No podem enganyar ningú.

—Però aquí només es parla del temps.

—Es parla d’una jove de Moscou amb molta imaginació que puja una família en unes condicions d’allò més difícils, i que viu una gran aventura.

—Té raó, Piotr. —Daniïl es va afegir a la conversa—. Si evitem parlar del fred, la gent veurà que l’article és una collonada i no se’n creurà ni una paraula.

—A mi no m’agrada —va respondre Opotkin, obstinat.

—Has d’admetre —va insistir Daniïl— que la Tània ho fa emocionant.

Opotkin es va quedar pensatiu.

—Potser teniu raó —va dir, deixant els papers a la safata—. Dissabte al vespre fem una festa a casa —va dir a Tània—. La meva filla ha acabat la carrera. Pensava si hi voldríeu venir, tu i el teu germà…

Opotkin era un arribista que tenia molt poc èxit en les relacions socials i organitzava unes festes avorridíssimes. Tània sabia que podia parlar en nom del seu germà.

—M’agradaria molt venir-hi, i segur que a en Dimka també, però és l’aniversari de la nostra mare. Em sap molt de greu.

Opotkin va semblar ofès.

—Llàstima —va dir, i se’n va anar.

—Oi que no és l’aniversari de la teva mare? —li va preguntar Daniïl quan l’altre ja no els podia sentir.

—No.

—Ho comprovarà.

—Doncs veurà que m’he excusat amablement perquè no hi volia anar.

—Hi hauries d’anar, a les seves festes.

Tània no tenia ganes de discutir-ho. Tenia coses més importants al cap. Havia d’escriure els articles, anar-se’n d’allà i salvar la vida d’Ustin Bodian. Tanmateix, Daniïl era un bon cap, d’idees liberals, per això va refrenar la impaciència.

—A en Piotr li és ben igual que vagi a la seva festa o no —va dir—. Vol el meu germà, que treballa per a Khruixtxov.

Tània estava acostumada que la gent es volgués fer amiga d’ella per les influències de la seva família. El seu difunt pare havia estat coronel del KGB, la policia secreta, i el seu oncle Volódia, general dels serveis secrets de l’Exèrcit Roig.

Daniïl tenia la persistència del periodista.

—Piotr va cedir i ens va donar els articles de Sibèria. Li hauries de demostrar que li estàs agraïda.

—No suporto les seves festes. Té uns amics que es torren i grapegen les dones dels altres.

—No voldria que t’ho tingués en compte.

—Per què ho hauria de fer?

—Ets molt atractiva. —Això no era cap insinuació. Daniïl vivia amb un amic i ella estava segura que no era d’aquells que sentien atracció per les dones. Parlava en un to natural—. Bonica, amb talent i, el pitjor de tot, jove. No li costarà gaire d’agafar-te mania. Mira de fer un esforç —li va recomanar abans d’anar-se’n.

Tània es va adonar que potser tenia raó, però va decidir de pensar-hi més tard i es va tornar a centrar en la màquina d’escriure.

A migdia va anar a buscar un plat d’amanida de patata amb arengades marinades a la cantina i s’ho va menjar a la taula mateix.

No va trigar gaire a acabar el tercer article. Va passar els fulls a Daniïl.

—Me’n vaig a casa a dormir —va dir—. No em truquis, sisplau.

—Bona feina —va respondre ell—. Que dormis bé.

Tània va guardar la llibreta a la bossa que duia penjada a l’espatlla i va sortir de l’edifici.

Havia d’estar segura que no la seguissin. Estava cansada, i això volia dir que podia cometre algun error absurd. Estava preocupada.

Va passar per davant de la parada de l’autobús, va caminar uns quants blocs fins a la següent i el va agafar allí. Una cosa que no tenia cap sentit, però que confirmaria que qui fes el mateix, l’estava seguint.

No ho va fer ningú.

Va baixar a prop d’un gran palau prerevolucionari, que havien convertit en pisos. Va donar la volta al bloc, però no li va semblar que ningú observés l’edifici. Inquieta, va fer una altra volta per acabar-ne d’estar segura. Després va entrar en aquell tètric vestíbul i va pujar l’escala de marbre tota esquerdada fins al pis de Vassili Iénkov.

Quan estava a punt de ficar la clau al pany es va obrir la porta: es va trobar al davant una rossa esvelta d’uns divuit anys. Darrere d’ella hi havia Vassili. Tània va deixar anar un renec mut. Ja era tard per fugir o per fer veure que anava a un altre pis.

La rossa es va mirar Tània de dalt a baix, repassant-li bé el pentinat, la figura i la roba. Després va fer un petó a la boca a Vassili, va llançar una mirada triomfal a Tània i se’n va anar escales avall.

Vassili tenia trenta anys, però li agradaven les jovenetes. Totes se li rendien perquè era alt, ben plantat, amb unes faccions molt ben esculpides, una cabellera espessa i fosca sempre un pèl massa llarga i uns ulls d’un castany suau, disposats a insinuar-se constantment. Tània l’admirava per una sèrie de raons ben diferents: era intel·ligent, valent i un escriptor de primera.

Va entrar al seu estudi i va deixar anar la bossa en un cadira. Vassili treballava com a responsable de guions en una ràdio i era desordenat de mena. Tenia la taula plena de papers i tot de llibres apilats a terra. Pel que semblava, treballava en una adaptació per a la ràdio de la primera obra de Maksim Gorki, Petits burgesos. Mademoiselle, la seva gata grisa, dormia al sofà. Tània la va apartar i s’hi va asseure.

—Qui era aquesta floreta? —li va preguntar.

—La meva mare.

Tània es va posar a riure, malgrat la ràbia que li feia.

—Em sap greu que l’hagis trobat aquí —va continuar Vassili, tot i que no es veia gaire compungit.

—Ja sabies que venia avui.

—Em pensava que arribaries més tard.

—M’ha vist la cara. Ningú no ha de saber que hi ha cap relació entre tu i jo.

—Treballa als magatzems GUM. Es diu Varvara. No sospitarà res.

—Sisplau, Vassili, que no torni a passar. Ja és prou perillós el que fem. No hauríem de córrer riscos innecessaris. Et pots xinar una adolescent sempre que vulguis, noi.

—Tens raó, no tornarà a passar. Et faré un te. Sembles cansada.

Vassili se’n va anar cap al samovar.

—Estic cansada. A més, Ustin Bodian s’està morint.

—No fotis! De què?

—De pneumònia.

Tània no coneixia personalment Bodian, però li havia fet una entrevista abans que s’hagués ficat en problemes. A més de tenir un talent extraordinari, era un home entranyable, amb un gran cor. Com a artista soviètic admirat arreu del món, havia viscut una vida de privilegi, però encara era capaç de demostrar públicament el descontent sobre les injustícies que patia la gent més desafortunada que ell, per això l’havien enviat a Sibèria.

—Encara el fan treballar? —va preguntar Vassili.

Ella ho va negar amb el cap.

—Ja no pot. Però no el volen enviar a l’hospital. Es passa el dia ajagut al catre, i empitjora de mica en mica.

—L’has vist?

—Ostres, no. Ja és prou perillós preguntar per ell. Si m’hagués acostat al camp de presoners, no n’hauria sortit.

Vassili li va passar el te i el sucre.

—Li fan algun tractament mèdic?

—No.

—Tens idea de quant pot durar?

Ella va fer que no amb el cap.

—Ara ja saps el mateix que jo.

—Hem de difondre la notícia.

Tània va fer que sí.

—L’única manera de salvar-li la vida és fer pública la malaltia i esperar que el govern tingui la gentilesa de sentir-se incòmode.

—Fem una edició especial?

—Sí —va respondre Tània—. Avui mateix.

Vassili i Tània editaven un fullet informatiu il·legal anomenat Dissidència, que parlava de censura, manifestacions, judicis i presoners polítics. Vassili tenia al seu despatx de Ràdio Moscou una multicopista, que feien servir per editar múltiples còpies dels guions. En secret, hi imprimia cinquanta exemplars de cada número de Dissidència. Molts dels qui el rebien en feia còpies amb la màquina d’escriure, o fins i tot a mà, i la circulació es multiplicava. Es tractava d’un sistema d’autoedició anomenat samizdat en rus i estava molt estès: d’aquesta manera es distribuïen novel·les senceres.

—Ja el redacto.

Tània va anar cap a l’armari i en va estirar una gran caixa de cartró plena de pinso de gat. Va ficar les mans entre tot aquell gra i en va treure una màquina d’escriure amb una funda. Era la que feien servir per a Dissidència.

Picar a màquina era tan singular com escriure a mà. Cada màquina tenia les seves característiques. Les lletres mai no estaven perfectament alineades: n’hi havia d’un xic més alçades, d’altres de descentrades. Cada lletra es gastava o es malmetia de manera diferent. Això volia dir que els experts de la policia podien establir la relació d’una màquina d’escriure amb el producte que en sortia. Si haguessin picat Dissidència amb la mateixa màquina amb què feia Vassili els guions, algú se n’hauria adonat. Per això mateix, Vassili havia robat una màquina antiga del departament de programació, se l’havia endut a casa i l’havia amagat a la caixa del menjar del gat. En un escorcoll ferm l’hi haurien trobat, però quan arribés l’escorcoll ferm, ell ja estaria acabat.

A la caixa també hi havia uns fulls de paper encerat especial, del que s’utilitzava a la multicopista. La màquina d’escriure no tenia cinta: les lletres perforaven el paper i la multicopista funcionava passant la tinta pels buits que deixava la forma de les lletres.

Tània va escriure un informe sobre Bodian en què afirmava que el secretari general, Nikita Khruixtxov, seria personalment responsable del fet que un dels tenors més importants de la Unió Soviètica morís en un camp de presoners. Recordava els punts principals del judici de Bodian per activitats antisoviètiques, incloent-hi l’apassionada defensa que va fer de la llibertat artística. Per desviar l’atenció, atribuïa la informació sobre la malaltia de Bodian a un suposat amant de l’òpera del KGB.

Quan va acabar, va passar els dos clixés a Vassili.

—Ho he fet concís —va dir.

—La concisió és la germana del talent. Ho va dir Txékhov. —Va llegir a poc a poc l’escrit i el va aprovar amb un cop de cap—. Ara mateix me’n vaig a Ràdio Moscou a fer-ne còpies —va dir—. Després les hauríem de portar a la plaça de Maiakovski.

A Tània, allò no la va sorprendre, però la va inquietar.

—És segur?

—No, naturalment. És un acte cultural que no organitza el govern, per això ens va bé.

A principi d’any, els joves moscovites s’havien començat a reunir de manera informal al voltant de l’estàtua del poeta bolxevic Vladímir Maiakovski. N’hi havia que hi llegien poesies en veu alta i així atreien més gent. D’aquesta manera s’havia creat un festival de poesia ininterromput, permanent, i algunes de les obres que es recitaven al peu del monument criticaven indirectament el govern.

Un fenomen com aquest, amb Stalin hauria durat deu minuts, però Khruixtxov era reformista. En el seu programa hi havia cert grau de tolerància cultural, i fins aleshores no s’havia actuat contra aquelles lectures de poemes. Ara bé, la liberalització funcionava fent dos passos endavant i un endarrere. El germà de Tània deia que tot depenia de si, a Khruixtxov, les coses li anaven bé, de si se sentia políticament fort o tenia contratemps i temia un cop d’Estat dels seus enemics conservadors de dins del Kremlin. Fos com fos, mai no es podia preveure què farien les autoritats.

Tània estava massa cansada per pensar-hi i s’imaginava que qualsevol altre lloc seria igual de perillós.

—Mentre ets a la ràdio dormiré una estona.

Se’n va anar a l’habitació. Els llençols estaven tots rebregats: va pensar que Vassili i Varvara s’havien passat el matí al llit. Va estirar la vànova fins a dalt de tot, es va treure les botes i va jeure.

Sentia el cos cansat, però el cap no li parava. Estava espantada i al mateix temps tenia ganes d’anar a la plaça de Maiakovski. Dissidència era una publicació important, malgrat que la producció fos d’aficionats, i la circulació, reduïda. Demostrava que el govern comunista no era totpoderós. I també que els dissidents no estaven sols. Els dirigents religiosos que lluitaven contra la persecució hi trobaven notícies sobre cantants de folk detinguts per fer cançons de protesta. El dissident, en comptes de sentir-se com una veu única en una societat monolítica, s’adonava que formava part d’una gran xarxa, que eren milers les persones que volien un govern diferent i millor.

I podia salvar la vida d’Ustin Bodian.

A la fi, Tània es va adormir.

La van despertar unes carícies a la galta. Va obrir els ulls i va veure Vassili estirat al seu costat.

—Fuig d’aquí —li va dir.

—És el meu llit.

Tània es va incorporar.

—Tinc vint-i-dos anys, sóc massa vella per a tu.

—Farem una excepció…

—Quan em vulgui fer membre de l’harem, t’avisaré.

—Deixaré totes les altres per tu.

—Sí, home…

—De debò.

—Potser durant cinc minuts.

—Per sempre.

—Fes-ho sis mesos i m’ho repensaré.

—Sis mesos?

—Ho veus? Si no ets capaç de ser cast ni mig any, com vols prometre-ho per sempre? Òndia! Quina hora és?

—Has dormit tota la tarda. No et llevis. Em trec la roba i em fico al llit amb tu.

Tània es va aixecar.

—Ens n’hem d’anar ara mateix.

Vassili ho va deixar córrer. Segur que no havia parlat seriosament. Es veia impulsat a seduir jovenetes. Ja havia fet el numeret i se n’oblidava, com a mínim de moment. Li va allargar un paquetet amb uns vint-i-cinc fulls impresos per totes dues cares, amb les lletres un xic borroses: exemplars del nou número de Dissidència. Tot i que feia bo, es va posar un fulard de cotó. Li donava un toc artístic.

—Doncs anem-nos-en —va dir.

Tània el va fer esperar; es va tancar un moment al bany. La cara que hi havia al mirall l’observava amb aquells ulls blaus i intensos emmarcats pels cabells d’un ros clar tallats à la garçonne. Es va posar unes ulleres de sol per dissimular els ulls i un mocador marró normal i corrent al cap. Tenia l’aspecte de qualsevol jove del carrer.

Va anar a la cuina, sense fer cas del repicament de peus impacient de Vassili, es va servir un got d’aigua de l’aixeta i se’l va beure.

—Ja estic a punt —va dir.

Van anar a peu fins a l’estació de metro. En van agafar un, atapeït de treballadors que tornaven a casa. Van baixar a l’estació Maiakovski, a l’avinguda perifèrica de l’Anella dels Jardins. No tenien intenció d’estar-s’hi gaire: de seguida que haguessin repartit els cinquanta exemplars se n’anirien.

—Si hi ha cap problema —li va dir Vassili—, recorda que no ens coneixem de res.

Es van separar i van sortir cadascun pel seu compte. El sol estava a punt de pondre’s i aquell dia d’estiu refrescava.

Vladímir Maiakovski havia estat un poeta de talla internacional, i també bolxevic, i la Unió Soviètica n’estava orgullosa. La seva colossal estàtua es dreçava sis metres al mig d’una plaça que duia el seu nom. Uns quants centenars de persones pul·lulaven per allí, a l’herba. La major part eren joves, alguns vestits seguint més o menys les modes occidentals, texans i jerseis de coll alt. Un jove amb gorra venia la seva novel·la, en fulls de còpia fets amb paper carbó, perforats i lligats amb un cordill. Es titulava Créixer cap enrere. Una noia de cabells llargs portava una guitarra, però semblava que no tenia intenció de tocar-la: potser era una mena d’accessori, com ara una bossa. Només hi havia un poli d’uniforme, però els secretes es veien tan clars que feien gràcia i tot, amb les jaquetes de cuiro per dissimular l’arma, malgrat el bon temps que feia. Tània, però, n’evitava la mirada; no li semblaven pas gens divertits.

La gent s’alçava per torns i cadascú recitava un o dos poemes. En general eren homes, però també hi havia alguna dona. Un noi amb una rialleta picardiosa va llegir un text sobre un pagès maldestre que intentava aconduir un estol d’oques, i els congregats de seguida es van adonar que es tractava d’una metàfora sobre la manera d’organitzar el país del Partit Comunista. Al cap de poc tothom reia pels descosits, fora dels del KGB, que hi posaven cara de desconcert.

Tània es va anar esmunyint discretament entre la gent, mig escoltant una poesia d’angoixa adolescent en l’estil futurista de Maiakovski, repartint d’un en un els fulls que portava a la butxaca a la gent que li semblava pròxima. No perdia de vista Vassili, que feia com ella. Al cap de molt poc va sentir exclamacions de sorpresa i de preocupació a mesura que alguns començaven a parlar de Bodian: en un aplec com aquell, la majoria de la gent sabia qui era i per què l’havien empresonat. Repartia els papers tan de pressa com podia, impacient per desfer-se’n abans que la policia ensumés què passava.

Un home amb els cabells curts i aspecte d’exmilitar es va situar al capdavant i, en comptes de recitar un poema, va començar a llegir en veu alta l’article de Tània sobre Bodian. Això la va complaure: les notícies corrien més de pressa del que s’havia imaginat. Es van sentir crits d’indignació quan va arribar a la part on deia que Bodian no rebia atenció mèdica. Però els de les jaquetes de cuiro van notar el canvi d’atmosfera i hi van parar més atenció. En va localitzar un que parlava, apressat, amb un transceptor.

Li quedaven cinc fulls i li cremaven a la butxaca.

La policia secreta, que s’havia mantingut als marges de la plaça, en aquells moments es ficava entre la gent i s’acostava a l’orador, que brandava, desafiador, l’exemplar de Dissidència i anava cridant sobre Bodian. Una part del públic va envoltar el pedestal i va impedir que hi arribessin. Els del KGB van endurir l’actitud i van començar a apartar la gent a empentes. Tots els aldarulls començaven així. Tània, tota nerviosa, va anar retrocedint cap a la perifèria. Li quedava un full de Dissidència. El va deixar anar a terra.

De cop i volta van arribar mitja dotzena de policies uniformats. Tota intrigada per saber d’on havien sortit, Tània va mirar a l’altra banda de l’avinguda, cap a l’edifici de més a prop, i va veure que en sortien per la porta uns quants més: devien haver estat amagats allà dintre, esperant, per si els necessitaven. Amb les porres a la mà, es van anar ficant enmig de la multitud, clavant cops indiscriminadament a tort i a dret. Tània va veure que Vassili girava cua i se n’anava tan de pressa com podia, passant entre la gent, i ella va fer el mateix. De cop, un adolescent espantat va topar amb ella i la va fer caure.

Va quedar un moment atordida. Quan la visió se li va fer més clara, va veure més gent que corria. Es va posar de genolls, però es marejava. Algú li va passar per damunt i va tornar a anar per terra. Tot d’una, va veure Vassili que l’agafava amb totes dues mans i l’ajudava a aixecar-se. Va ser un moment de sorpresa: mai no s’hauria imaginat que ell arrisqués la seva seguretat per donar-li un cop de mà.

Llavors, un poli va clavar un cop de porra al cap de Vassili i el va fer caure. El poli es va ajupir, li va agafar els braços, els hi va tirar enrere i, amb moviments ràpids, de professional, el va emmanillar.

—Fuig! —va dibuixar amb els llavis, quan la seva mirada va coincidir amb els ulls de Tània.

Ella va arrencar a córrer, però, un instant després, va xocar amb un policia d’uniforme. L’home la va agafar pel braç.

—Deixa’m anar! —va cridar, mirant de desfer-se’n.

L’altre la va estrènyer amb més força.

—Estàs detinguda, mala pècora! —va dir.

6

La sala Nina Onilova del Kremlin tenia el nom d’una artillera morta a la batalla de Sebastòpol. A la paret hi havia una foto emmarcada, en blanc i negre, d’un general de l’Exèrcit Roig que col·locava la medalla de l’Orde de la Bandera Roja a la làpida de l’heroïna. La fotografia penjava damunt d’una llar de foc de marbre blanc tacat com els dits d’un fumador. Tot al voltant, unes elaborades motllures de guix enquadraven trossos de pintura més clara, que assenyalaven el lloc on hi havia hagut altres imatges, cosa que apuntava que aquella habitació no s’havia pintat d’ençà de la revolució. Probablement la sala havia estat en una altra època una estança elegant. En aquells moments estava moblada amb taules de cantina, col·locades l’una al costat de l’altra formant un llarg rectangle, i cap a una vintena de cadires ordinàries. Damunt les taules hi havia cendrers de terrissa que potser buidaven cada dia, però que no netejaven mai.

Dimka Dvorkin va entrar amb el cap fet un remolí i l’estómac ben nuat.

La sala era el lloc de trobada habitual dels assessors de ministres i secretaris que formaven el Presídium del Soviet Suprem, l’òrgan rector de la Unió Soviètica.

Dimka era assessor de Nikita Khruixtxov, primer secretari i president del Presídium, però així i tot tenia la impressió que no havia de ser allà.

Faltaven unes quantes setmanes per a la Cimera de Viena, que havia de ser una trobada espectacular entre Khruixtxov i el nou president dels Estats Units, John Kennedy. L’endemà, en el Presídium més important de l’any, els dirigents de la Unió Soviètica havien de decidir l’estratègia per a la cimera. Aquell dia, els assessors es reunien per preparar el Presídium. Era una reunió de planificació per a una reunió de planificació.

El representant de Khruixtxov havia de presentar la idea del dirigent perquè els altres assessors poguessin preparar els seus caps per a l’endemà. Ell tenia la tasca no confessada de descobrir qualsevol oposició latent a les idees de Khruixtxov i, si podia ser, sufocar-la. Tenia el deure solemne d’aconseguir que a la conversa de l’endemà no hi hagués entrebancs per al dirigent.

Dimka coneixia bé les idees de Khruixtxov sobre la cimera, però malgrat tot li semblava que no es veia capaç de fer front a aquella reunió. Era el més jove i el que tenia menys experiència entre els assessors de Khruixtxov. Tot plegat, feia un any que havia sortit de la universitat. Era la primera vegada que assistia a un prepresídium: feia massa poc que era allà. Tanmateix, deu minuts abans, la seva secretària, Vera Plétner, l’havia informat que un dels assessors principals havia avisat que estava malalt i que l’altre havia tingut un accident de cotxe. Per tant, Dimka havia d’aguantar el tipus.

Dimka treballava per a Khruixtxov per dues raons. En primer lloc, havia estat el primer a totes les classes on havia anat, des del jardí d’infància fins a la universitat. I en segon lloc, tenia un oncle general. No sabia quina de les dues coses pesava més.

El Kremlin presentava un aspecte monolític davant del món exterior, però, en realitat, era un camp de batalla. Khruixtxov exercia un domini massa fort. Era comunista en cos i ànima, però també un reformista que veia els defectes del sistema soviètic i volia posar en pràctica noves idees. Ara bé, encara no havien estat derrotats els vells stalinistes del Kremlin. Estaven a l’aguait de qualsevol oportunitat que sorgís per afeblir Khruixtxov i tirar enrere les reformes que proposava.

Aquella reunió era informal, els ajudants aplegats allí prenien te i fumaven, sense jaqueta i amb la corbata afluixada. Quasi tot eren homes, encara que hi havia alguna dona. Dimka hi va localitzar una cara coneguda: Natàlia Smotrova, assessora del ministre d’Afers Estrangers, Andrei Gromiko. Tenia uns vint-i-cinc anys i era atractiva, malgrat aquell vestit negre que duia, que no tenia cap gràcia. Dimka no la coneixia gaire, però hi havia parlat algun cop. Aquell matí la tenia al costat. Va veure que la sorprenia que ell fos allà.

—Konstantínov i Pakhari han tingut un accident de cotxe —li va explicar Dimka.

—S’han fet mal?

—No gaire.

—I Alkaev?

—De baixa amb herpes.

—Sí que estem de pega! O sigui que tu ets el representant del dirigent.

—Estic espaordit.

—Te’n sortiràs.

Dimka va donar un cop d’ull a la sala. Semblava que tothom esperés alguna cosa.

—Qui presideix la reunió? —va preguntar, fluixet, a Natàlia.

Un dels altres el va sentir. Era Ievgueni Filípov, qui treballava per a Rodin Malinosvki, ministre de Defensa conservador. Filípov en tenia més de trenta, però portava roba de persona més gran: un vestit folgat de després de la guerra i una camisa de franel·la grisa.

—Qui presideix aquesta reunió? —va repetir en veu alta la pregunta de Dimka en to de menyspreu—. Doncs tu, evidentment. Que no ets l’assessor del president del Presídium? Endavant, estudiantet.

Dimka va notar que s’enrojolava. No trobava les paraules. Tot d’una li va venir una inspiració.

—Gràcies a l’important vol espacial del coronel Iuri Gagarin, el camarada Khruixtxov arribarà a Viena i encara li ressonaran a l’orella les felicitacions del món —va dir, recuperant la inspiració.

El mes anterior, Gagarin havia estat el primer ésser humà que havia viatjat a l’espai amb un coet, avançant-se als americans en qüestió de setmanes, en un sorprenent cop magistral científic i propagandístic per a la Unió Soviètica i per a Nikita Khruixtxov.

Els assessors del voltant de la taula van aplaudir i Dimka es va començar a sentir més bé.

—Valdria més que al primer secretari li ressonés a l’orella el discurs inaugural del president Kennedy —va tornar a intervenir Filípov. Semblava que no sabia parlar sense posar-hi aquell to burleta—. Per si els camarades d’aquí a la taula ho han oblidat, Kennedy ens va acusar d’estar planificant el domini del món i va jurar que ens aturaria al preu que fos. Després de tots els passos amistosos que hem fet, imprudents en opinió d’alguns camarades experimentats, Kennedy no podia deixar més clares les seves intencions agressives. —Va alçar el braç amb un dit enlaire com un mestre d’escola—. Per a nosaltres només hi ha una resposta possible: augmentar la força militar.

Dimka encara ruminava una rèplica quan Natàlia li va passar al davant:

—És una cursa que no podem guanyar —va dir ella amb aire enèrgic i tot el sentit comú—. Els Estats Units són més rics que la Unió Soviètica, i poden igualar qualsevol ampliació que emprenguem amb les forces militars.

Dimka va deduir que era més assenyada que el seu cap, un conservador. Li va adreçar una mirada d’agraïment i va continuar.

—D’aquí la política de coexistència pacífica de Khruixtxov, que ens permet d’invertir menys en l’exèrcit i més en agricultura i indústria.

Els conservadors del Kremlin odiaven la coexistència pacífica. Per a ells, el conflicte amb el capitalisme i l’imperialisme era una lluita a mort.

De cua d’ull, Dimka va veure que entrava a la sala la seva secretària, Vera, una dona de quaranta anys, intel·ligent, agosarada. Li va fer un gest perquè se n’anés.

No era tan fàcil treure’s de sobre Filípov.

—El que no hem de permetre és que una visió ingènua de la política mundial ens animi a reduir amb massa precipitació l’exèrcit —va dir amb menyspreu—. No podem pas dir que estiguem guanyant a la palestra internacional. Si no, fixem-nos com ens desafien els xinesos. Això ens afebleix de cara a Viena.

Com era que Filípov s’entestava a demostrar que Dimka era idiota? De cop, aquest va recordar que Filípov havia delejat un lloc de treball al gabinet de Khruixtxov: justament el que havia aconseguit ell.

—De la mateixa manera que la badia de Cochinos va afeblir Kennedy —va respondre Dimka. El president dels Estats Units havia autoritzat un esbojarrat pla de la CIA d’envair Cuba en un punt anomenat la badia de Cochinos: la conspiració va sortir malament i Kennedy havia acabat humiliat—. Jo crec que la posició del nostre president és més forta.

—De tota manera, Khruixtxov ha fracassat. —Filípov va callar, conscient que havia anat massa lluny. En aquelles converses preparatòries es parlava amb franquesa, però hi havia uns límits.

Dimka va aprofitar el moment de debilitat.

—En què ha fallat Khruixtxov? —va preguntar—. Explica’ns-ho, sisplau.

Filípov va rectificar ràpidament.

—Hem fracassat a l’hora d’aconseguir el nostre principal objectiu en política exterior: una resolució permanent sobre la situació de Berlín. L’Alemanya Oriental és el nostre post fronterer a Europa. Els seus límits afermen els de Polònia i Txecoslovàquia. És intolerable que no s’hagi resolt aquesta situació.

—Bé —va fer Dimka, i ell mateix va quedar sorprès del to de confiança que li va sortir—. Em sembla que ja hem discutit prou sobre principis generals. Abans d’acabar la reunió, explicaré com veu el problema el primer secretari.

Filípov va obrir la boca per protestar contra aquella conclusió sobtada, però Dimka el va tallar.

—Els camarades parlaran quan el president els convidi a fer-ho —va dir amb un grinyol discordant a la veu fet a posta. Tothom va callar.

—A Viena, Khruixtxov dirà a Kennedy que no podem esperar més. Hem fet propostes raonables per regular la situació a Berlín, i tot el que ens han contestat els Estats Units és que no volen canvis. —Uns quants de la taula van assentir—. Khruixtxov dirà que si no estan d’acord a fer un pla, emprendrem una acció unilateral; i si ells intenten aturar-nos, haurem de respondre amb la força.

Es va fer un llarg moment de silenci, que Dimka va aprofitar per aixecar-se.

—Gràcies per la vostra assistència —va dir.

—I això significa que estem disposats a anar a la guerra contra els nord-americans per Berlín? —Natàlia va dir el que pensaven tots.

—El primer secretari no creu que hi hagi d’haver guerra —va fer Dimka, proporcionant-los la mateixa resposta evasiva que li havia donat Khruixtxov.

—Kennedy no és pas boig.

Quan s’apartava de la taula, va copsar una mirada de Natàlia en què es barrejava la sorpresa i l’admiració. Encara no se sabia avenir de com s’havia mostrat tan dur. Mai no havia estat un xaiet, però era davant d’un grup de gent poderosa i llesta, i havia estat capaç d’intimidar-los. El càrrec que tenia hi ajudava: encara que fos un principiant, el seu despatx a les oficines del primer secretari li conferia poder. I, curiosament, també hi havia intervingut l’hostilitat de Filípov. Tots podien estar d’acord amb la necessitat de mostrar-se inflexibles amb algú que intentava debilitar el dirigent.

Vera caminava amunt i avall per l’avantsala. Era una assistent política amb experiència que no s’espantava per qualsevol cosa. Una guspira va desencadenar la intuïció de Dimka.

—La meva germana, oi? —va dir.

Vera estava esfereïda. Va esbatanar els ulls.

—Què s’ha de fer? —va preguntar, horroritzada.

No era gens estrany. Ja feia temps que Dimka temia que un dia o altre Tània tindria problemes.

—Què ha fet? —va preguntar.

—L’han detingut.

—Bufa!

Vera va assenyalar el telèfon despenjat de la taula auxiliar i Dimka el va agafar. A l’altre costat del fil hi havia la seva mare, Ània.

—La Tània és a la Lubianka! —va dir, fent servir el nom popular de la seu del KGB a la plaça de Lubianka. Estava al caire de la histèria.

A Dimka no l’havia pas agafat de sorpresa. Estava d’acord amb la seva germana bessona que a la Unió Soviètica hi havia moltes coses que anaven malament, però mentre ell creia que hi calia una reforma, Tània considerava que el que s’havia de fer era posar fi al comunisme. Es tractava d’un desacord intel·lectual que no afectava l’estimació que es tenien l’un per l’altre. Eren amics íntims. Sempre ho havien estat.

Et podien detenir per pensar com Tània, una de les coses que ell considerava que estaven malament.

—Calma, mare, jo la’n trauré —va respondre Dimka. Esperava ser capaç de justificar aquella afirmació—. Saps què ha passat?

—Hi ha hagut aldarulls en una concentració on llegien poemes!

—Segur que ha anat a la plaça de Maiakovski. Si només és això… —No estava al corrent de tot el que feia la seva germana, però sospitava que hi havia alguna cosa més que poesia.

—Has de fer-hi alguna cosa, Dimka! Abans no…

—Ja ho sé.

Abans no comencin a interrogar-la, volia dir la mare. Un calfred de por li va passar per damunt com una ombra. La perspectiva d’un interrogatori en els famosos calabossos soterranis de la seu del KGB tenia terroritzats tots els ciutadans soviètics.

La primera cosa que se li va acudir va ser telefonar, però després va veure que no n’hi hauria prou. Hi havia d’anar en persona. Va dubtar un moment: li podria perjudicar la carrera que la gent sabés que havia anat a la Lubianka a rescatar la seva germana. Però aquella idea no el va fer recapacitar. Tània s’interposava entre ell i Khruixtxov i la Unió Soviètica en pes.

—Ja hi vaig, mare —va dir—. Truca a l’oncle Volódia i explica-li què ha passat.

—Ah, sí, bona idea! El meu germà sabrà què s’ha de fer.

Dimka va penjar.

—Telefona a la Lubianka —va dir a Vera—. Deixa’ls clar que truques de part del despatx del primer secretari, que està preocupat per la detenció de la destacada periodista Tània Dvorkin. Els dius que ara hi va l’assessor del camarada Khruixtxov per parlar-ne i que no facin res fins que no arribi.

Ella anava prenent notes.

—Demano un cotxe?

La plaça de Lubianka era a poc menys d’un parell de quilòmetres del complex del Kremlin.

—Tinc la moto a baix. Serà més ràpid.

Dimka tenia el privilegi de disposar d’una Voskhod 175 de cinc marxes i tub d’escapament doble.

S’havia adonat que tindria problemes perquè, curiosament, Tània havia deixat d’explicar-l’hi tot, rumiava mentre anava cap allà. Normalment, no hi havia secrets entre ells. Dimka tenia una intimitat amb la seva germana bessona que no compartia amb ningú més. Quan la mare era fora, i es quedaven tots dos sols, Tània es passejava pel pis despullada per anar a buscar la roba interior que tenien a l’armari de tocar de la caldera, i Dimka se n’anava a orinar sense molestar-se a tancar la porta de la cambra de bany. Alguna vegada, algun amic de Dimka li comentava, amb aire sorneguer, que aquella intimitat era eròtica, però en realitat era tot el contrari. La relació era tan estreta justament perquè no hi havia ni una espurna sexual.

Però tot aquell any ell havia sabut que Tània li amagava alguna cosa. No sabia què, però s’ho imaginava. No era qüestió d’un xicot, d’això n’estava segur: s’ho explicaven tot de la seva vida romàntica, intercanviaven idees, es comprenien. Va pensar que gairebé segur que era un assumpte polític. Només li podia amagar alguna cosa per protegir-lo.

Es va aturar davant d’aquell edifici tan temible, un palau d’obra vista de color groguenc construït abans de la revolució com a seu d’una companyia d’assegurances. La idea que la seva germana era tancada en aquell lloc el feia posar malalt. Per un moment va pensar que vomitaria.

Va aparcar davant l’entrada principal, es va estar allà un moment per asserenar-se i després hi va entrar.

Va trobar l’editor de Tània, Daniïl Antónov, parlant amb un del KGB al vestíbul. Daniïl era baixet i poca cosa, Dimka el veia com una persona inofensiva, però en aquells moments adoptava un aire enèrgic.

—Vull veure Tània Dvorkin, i la vull veure ara mateix —deia.

El del KGB hi posava una expressió de tossudesa pertinaç.

—Això no podrà ser.

Dimka el va interrompre:

—Vinc del despatx del primer secretari —va dir.

El del KGB no es deixava impressionar.

—I què hi fas, allà, noiet? Preparar el te? —li va dir amb males maneres—. Com et dius?

Era una pregunta per intimidar: a tothom li feia por donar el nom al KGB.

—Dmitri Dvorkin, i he vingut per dir que el camarada Khruixtxov està interessat personalment en aquest cas.

—No fumis, Dvorkin! —va respondre l’home—. El camarada Khruixtxov no en sap res, d’aquest cas. Tu ets aquí per treure la teva germana d’aquest enrenou.

Dimka va quedar desconcertat per l’implacable desvergonyiment d’aquell home. Va pensar que molta gent que intentava alliberar del KGB algun familiar o amic devia parlar de relacions personals amb algú que tingués poder. De tota manera, va tornar a la càrrega.

—Com et dius?

—Sóc el capità Mets.

—I de què acuses Tània Dvorkin?

—D’agredir un agent.

—Una noia ha atacat un dels vostres goril·les amb jaqueta de cuiro? —va preguntar Dimka amb mofa—. Primer li deu haver hagut de prendre l’arma. Vinga, Mets! No siguis torracollons…

—Ha anat a una concentració sediciosa. Hi repartien propaganda antisoviètica. —Mets li va allargar un full de paper—. La con

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X