Companys revisitat

La història de l’home que va matar Liberty Valance

Em va estranyar sentir la veu de James Stewart quan vaig obrir la porta de casa. Ningú no posa mai la tele a les set del vespre d’un dia de cada dia. Però ara la Júlia se la mirava fent uns ulls com unes taronges. Asseguda al sofà atrotinat —aquell que fa anys que hem de canviar— anava desgranant els grills d’una mandarina com un autòmat, amb els ulls fixats a la pantalla: James Stewart aguantava maldestre una pistola mentre Liberty Valance, un dels dolents més arrogants de la història del cinema, estava a punt de desenfundar per matar-lo. Era aquell moment formidable de les pel·lícules clàssiques en què el temps se suspèn i el món s’atura un instant.

La Júlia acaba de fer setze anys. És de la segona generació de lectors de Harry Potter i de les sagues fantàstiques —encara que no tant voraç com una cosina que s’ha llegit set vegades cadascuna de les set novel·les del nen anglès—. L’entusiasmen Txarango, Green Day, American Apparel, El senyor dels anells, el Festival de Sitges i, en general, qualsevol pel·lícula que es miri a l’ordinador amb els amics. Excepte els westerns. Però amb The man who shot Liberty Valance s’hi havia quedat enganxada.

Jo també. Tenia un munt de feina però em vaig quedar clavat davant de la tele: Liberty Valance, el canalla que tenia el poble terroritzat, ara disparava per primera vegada contra James Stewart. No pas per matar-lo encara; tot just per ferir-lo al braç amb què aguantava la pistola i allargar d’aquesta manera la diversió. Des que havia arribat al poble, James Stewart havia intentat combatre’l amb la llei a la mà. I ara, davant dels ciutadans atemorits, Liberty el matarà a poc a poc. D’una manera patètica, el pobre James Stewart torna a agafar la pistola amb el braç ferit i intenta aixecar-lo per disparar. Liberty se’l mira i l’apunta novament. Sona un tret —o potser són dos?— i quan sembla que James Stewart hagi de caure mort, resulta que és Liberty Valance qui cau fregit, sense creure-s’ho del tot. Ha guanyat el més dèbil, el més humil, i s’ha fet justícia: James Stewart ha deslliurat el poble del seu turment.

Mentre tot això passava em vaig quedar assegut al respatller, vaig deixar la motxilla a terra i em vaig anar traient l’abric fins que em vaig escarxofar al sofà atrotinat sense deixar de mirar: James Stewart, l’home que havia mort Liberty Valance, s’havia convertit en un heroi i començava una carrera política que el duria a ser senador a Washington.

De mica en mica es va fer fosc i la Júlia es va acabar la mandarina. Però continuava enganxada a la pantalla. S’havia adonat que allò no anava solament de bons i dolents, i de les peripècies humanes al voltant del caos, la llei i l’ordre, sinó que anava de com s’expliquen les històries —una cosa que ja li comença a interessar de veritat—, de qui les explica i, sobretot, de què en fem, d’aquestes històries immortals.

L’home que va matar Liberty Valance és un gran flashback. La pel·lícula comença quan el senador Stoddard —James Stewart— i la seva dona, ja grans, tornen des de Washington al poble de Shinbone, al llunyà Oest, per anar a l’enterrament d’un gran amic, Tom Doniphon —el gran John Wayne—. I mentre vetlla el cadàver, Stoddard explica a un periodista la veritable història de l’home que va matar Liberty Valance. Segur que la coneixeu: resulta que aquell vespre de fa tants anys en què James Stewart es va voler enfrontar a Liberty Valance, el seu amic John Wayne el vigilava des d’un carreró fosc. I quan al final d’aquell duel tan desigual va sonar l’últim tret, en realitat van ser dos trets simultanis, perquè John Wayne va disparar d’amagat contra Liberty Valance. John Wayne va ser qui va matar Liberty Valance però ningú no ho va saber mai.

La mare de la Júlia, la Núria, la meva dona, va arribar en el moment en què el vell senador confessa davant del periodista que no va ser pas ell qui va matar Liberty Valance. I ara arriba el gran final de la pel·lícula: James Stewart pregunta al periodista què en farà, amb tota aquella informació. El periodista arrenca les notes de la llibreta, les llença al foc i diu: «Això és l’Oest, senyor: quan la llegenda es converteix en un fet, publiquem la llegenda», when the legend becomes fact, print the legend.

La pel·lícula —aquesta extraordinària pel·lícula que John Ford va rodar l’any 1962— encara té una escena final. Quan el senador i la seva dona ja són dalt del tren i tornen cap a Washington, James Stewart li diu al revisor que escriurà a la direcció de la companyia per agrair-li totes les atencions que el personal del ferrocarril ha tingut amb el vell matrimoni. I l’empleat li replica: «No hi ha res prou bo per a l’home que va matar Liberty Valance!», Nothing’s too good for the man who shot Liberty Valance!

Ara sí. Davant dels crits carinyosos de sa mare, la Júlia va pujar a la seva habitació, per fer els deures i mirar de reüll alguna sèrie d’anime. Però jo em vaig quedar mirant la pantalla. Era això, era això. Si els fets s’havien convertit en una gran llegenda, per què volíem els fets? Si l’heroi ja s’havia convertit en un mite nacional, per què remenar els seus encerts i desencerts, la llum i les ombres d’una vida dedicada a la lluita política?

15 d’octubre de 1940

No sé si al món hi ha gaires muntanyes que guardin alhora tanta vida i tanta mort. A la banda que cau sobre la ciutat, la muntanya de Montjuïc és plena de museus, teatres, instal·lacions esportives i racons elegants on la gent corre, s’estima o passeja embadalida. En canvi, a la banda que dóna al penya-segat que cau damunt del mar hi ha el castell militar i el cementiri. Eros i Tànatos, un a cada cantó de la muntanya. Això hagués quedat molt ben ordenat si no fos perquè les barraques també van omplir durant bona part del segle XX tots els racons de la muntanya. Però en qualsevol cas, a la banda del mar, el castell i el cementiri són els símbols del sofriment, la destrucció i la mort.

El cementiri va ser inaugurat a principi del 1883. Aleshores la gent de Barcelona l’anomenava «el cementiri nou». Lògicament s’hi enterraven totes les persones cristianes, riques i pobres. Però sempre han fet molta més patxoca els panteons modernistes de les grans famílies de la ciutat. En alguns d’aquests mausoleus, només deu anys després que s’estrenés el cementiri, s’hi van enterrar les víctimes destrossades per la bomba del Liceu del 1893, que va ser un dels atemptats anarquistes més sonats de finals de segle XIX. Però no va ser pas l’únic que va fer morts. I al darrere de cada atemptat hi seguien també els morts per la repressió militar. I tant els uns com els altres s’enterraven en aquest cementiri de Montjuïc. Barcelona va ser coneguda arreu com la ciutat de les bombes. Després van venir els morts pels pistolers de la patronal, els morts per la violència revolucionària, els morts pels bombardejos italians i alemanys, els morts per la repressió franquista. Encara avui, si mentre passegeu pels seus carrers i avingudes llegiu els noms de les tombes, podreu resseguir la història de la violència a la ciutat: Ferrer i Guàrdia, Francesc Layret, Salvador Seguí, Ascaso, Durruti, Carrasco i Formiguera, Salvador Puig Antich.

Entre tots aquests morts també hi ha Lluís Companys. Les seves despulles avui presideixen el Fossar de la Pedrera, on just després de la guerra també s’hi van enterrar molts dels afusellats pel règim franquista. Només a Barcelona van morir executades unes mil set-centes persones. Una d’elles va ser Lluís Companys. Va néixer un any abans que inauguressin aquest cementiri i la seva vida va travessar tots aquells anys tan violents.

El segon president de la Generalitat republicana va ser afusellat la matinada del dia 15 d’octubre de 1940. El mateix dia de l’afusellament, els militars franquistes van voler enterrar les seves restes mortals a la fossa comuna, per no deixar cap rastre ni cap espai simbòlic. Però la germana de Companys ho va impedir. El dia anterior, Ramona Companys havia comprat un taüt de fusta noble de roure. I a les nou del matí d’aquell 15 d’octubre, va entrar al cementiri de Montjuïc amb la caixa damunt d’un cotxe que havia llogat amb el seu cunyat.

Quan la Ramona arriba, el cadàver de Companys ja és dins d’un taüt barat de beneficència, a punt de ser inhumat a la fossa. L’envolten uns quants militars, alguns agents de la policia secreta i molts guàrdies d’assalt. La Ramona els demana que li lliurin el cos del seu germà. Plora, crida i exigeix en nom de Crist. La Ramona devia ser una dona de geni i, com les altres dues germanes de Companys, era profundament catòlica. Al final, els militars cedeixen. «He passat per entre ells amb el cap molt alt, orgullosa de ser germana de qui sóc», escriu després la Ramona al seu diari, amb una lletra fina i rodona d’escola de monges. Fa desclavar la tapa de la caixa i l’obre. «He besat i he acariciat el meu germà mort, i després els hi he dit que havien afusellat l’home més bo de la terra.» La Ramona li treu el vestit tacat de sang i foradat per les bales i n’hi posa un de net. Alcen el cos de Companys i el posen dins del taüt de roure. «Després han tancat la caixa i la portaren fins al nínxol núm. 7182», continua escrivint la Ramona. Els militars deixen fer, però no permeten que al nínxol hi figuri el nom del president. Al final, la Ramona posa els braços en creu i s’adreça en veu alta als militars i policies dient: «Senyors! Que Déu els perdoni perquè no saben el que fan». Són les deu del matí del dia 15 d’octubre. S’han acabat els dies de Companys a la terra. Segur que s’han acabat?

Per a Lluís Companys el calvari que el va portar fins a la muntanya de Montjuïc va començar a finals de l’últim estiu. La Gestapo el va detenir a la França ocupada pels alemanys i el va lliurar a les autoritats franquistes el dia 29 d’agost de 1940. Aquella mateixa nit va arribar als calabossos de la Direcció General de Seguretat de Madrid. Allà el van maltractar, torturar i humiliar durant cinc setmanes. L’historiador Josep Benet va investigar aquells dies i descriu com tenien el president tancat en una cel·la d’isolament que només obrien per mostrar-lo, com si fos una fera, a les personalitats franquistes que volien mofar-se’n. Alguns l’insultaven, d’altres l’escopien, li tiraven monedes o rosegons de pa, i fins i tot el colpejaven. Quan el van traslladar al castell de Montjuïc, el 4 d’octubre, Companys anava ple de ferides, amb la roba tota tacada de sang i amb uns peus tan inflats per les tortures que amb prou feines podia caminar.

Aquella tardor del 1940 ja feia molts anys que el castell de Montjuïc s’havia convertit en una gran presó. Des d’aquí s’havia bombardejat Barcelona l’any 1842 i el 1843. En la dècada del 1890 s’hi van empresonar i torturar centenars d’obrers anarquistes, i alguns hi van ser executats després de l’anomenat «procés de Montjuïc», tristament famós a tot Europa. El 1909 s’hi va afusellar Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna, falsament acusat d’haver dirigit la revolta de la Setmana Tràgica. Durant la vaga de la Canadenca del 1919 s’hi van empresonar prop de tres mil obrers. I, al principi de la Guerra Civil es va omplir de presos víctimes de la repressió revolucionària. Quan hi van traslladar el president Companys, el castell era ple de presos republicans. I aquí, sol en una cel·la, hi va passar els últims dies de vida.

Per què van afusellar Companys? El consell de guerra sumaríssim que li van fer a Montjuïc va ser només una formalitat per donar aparença de legalitat a una simple venjança. Segons va afirmar molts anys més tard el militar que va fer de defensor de Companys, Ramon de Colubí, l’execució l’havia decidida el dictador. El consell de guerra es va fer en una de les sales del castell. Hi van assistir nombrosos militars i una dotzena de senyores, esposes de dirigents feixistes, i tothom va quedar parat de la dignitat que va mostrar en tot moment el president. Quan al final de la farsa judicial li va tocar parlar, Companys va assumir totes les seves responsabilitats com a president de la Generalitat, va disculpar el tribunal per la seva mort propera, i va acabar dient que «la historia nos juzgará a todos en nuestra intención». Si la sentencia el condemnava a morir, ho faria serè i molt tranquil pels seus ideals. «Ah, y sin sombra de rencor», va afegir.

Companys va passar l’última nit a la cel·la bevent conyac, fumant i parlant amb el seu defensor i dos capellans. Segons un informe anònim, atribuït al soldat Manuel Tarín Iglesias, ja de matinada un dels mossens va dir missa i Companys es va confessar i va combregar. A les sis i vint s’organitza la comitiva. Companys surt de la cel·la ben serè, fumant un cigarret. Davant de tot hi va un soldat amb una creu alçada. Després, dos soldats que il·luminen el camí. Al darrere hi va el condemnat, amb els capellans, el defensor, el jutge de la Guàrdia Civil, el governador del castell i l’escamot de soldats manats per un oficial. El grup avança en silenci. Quan arriben al fossar de Santa Eulàlia, Companys conversa amb els sacerdots. Somriu, i s’acomiada, tant dels capellans com del seu defensor. El porten fins al mur i el piquet de soldats es prepara. El testimoni diu que amb les primeres clarors del dia destaquen les espardenyes clares i el mocador blanc a la butxaca de l’americana. Companys rebutja la bena amb què li anaven a tapar els ulls. Mira serenament cap als soldats i crida «Per Catalunya!».

Encara avui, la matinada del 15 d’octubre de cada any, una filera de torxes puja per la carretera del cementiri fins al Fossar de la Pedrera. L’any 1985, el govern de la Generalitat va decidir treure del nínxol les despulles del president màrtir i dipositar-les en el monument funerari que avui presideix el fossar. Diuen que quan van exhumar les restes per fer el trasllat, només quedaven senceres les espardenyes blanques que el president duia quan el van afusellar. I allà, al Fossar de la Pedrera, li rendeixen honors, any rere any, cada nova generació de catalans.

El fons 1-651

Una cartera de pell

Una pitillera de plata

Un rellotge de butxaca (sense els números 6 i 7)

Una ploma estilogràfica

Un encenedor de plata

Una bitlletera de la Generalitat

Un mocador de butxaca blanc amb les lletres LLC

Un mocador de butxaca amb les inicials LC i una bandera catalana brodades

Un anell

Unes ulleres per llegir

El «fons Companys» que es guarda a l’Arxiu Nacional, a Sant Cugat del Vallès, és més aviat escàs. Està format per un parell de capses de cartró plenes de documents personals i oficials, una maleta plena de fotografies i uns quants objectes personals. A les capses de documents un dels primers papers que trobes és

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X