La terra de les dones

Sandra Barneda

Fragmento

cap-1

I

Una ràfega de vent huracanat les va fer caure esteses a terra sense que tinguessin temps d’aturar el cop.

—Esteu bé?

Les nenes van mirar la seva mare sense contestar, amb els ulls ben oberts i un aire d’insatisfacció. La petita Adele va alçar una mà bruta de fang. La Kate va sortir del fanguissar d’un bot i va descarregar la ràbia cridant una infinitat d’exabruptes a aquell vent endimoniat. Va aprofitar per enfrontar-se amb la seva mare i rebel·lar-se una vegada més per ser allà contra la seva voluntat.

—This is a shit and you know it!*

No era el lloc més adient per a una picabaralla amb la Kate, estava cansada del llarg viatge i tipa de sentir protestar la seva filla per tot d’ençà que havien sortit de Nova York. Certament, no havia estat el millor dels començaments, però no acceptava que allò fos un presagi del que seria la seva estada en aquell indret remot. Es va aixecar tot espolsant-se amb dignitat el vestit brut de fang, va agafar la maleta i, amb el vent de cara, va reprendre la marxa. Anaven massa carregades, amb unes maletes poc adients per a camins de terra, i s’havien empolainat massa per a un lloc com aquell que feia pudor de fems. La Kate i l’Adele van trigar a reaccionar, però en veure que la seva mare s’allunyava i les deixava enmig d’aquell descampat, li van seguir els passos. La Kate va acabar portant la maleta de la seva germana; la petita sempre aconseguia treure el millor d’ella. Era la seva flaca, no podia veure-la patir. Van avançar per una carretera asfaltada de doble direcció, els cotxes passaven rabents.

—Kate, no deixis anar la teva germana, i compte amb els cotxes. M’has sentiiiit?

El vent es va endur enlaire les protestes estèrils de la Kate. No li havia servit de res tot el reguitzell d’arguments que havia adduït per evitar de ser allà amb la seva germana i la seva mare, lluny de les amigues, de casa seva, de la seva habitació i de les seves Gotham Girls. Això era el que més greu li havia sabut: a penes haver-se pogut acomiadar de les seves companyes i deixar-les a l’estacada durant una setmana. «Just one week, mom!».* No podria estar amb elles en el partit següent de la Roller Derby Junior League… Però si la cosa s’allargava en aquell indret infame…, tocaria el dos!

La Kate era una jammer, una de les corredores i anotadores imprescindibles per a l’equip. Per a ella, portar l’estrella al casc era ser líder…, i una líder mai no abandona la seva bandada! La seva mare no l’entenia ni li interessava el Roller Derby, un esport rude i no gaire bonic, en què un grup de dones amb patins es dediquen a córrer per una pista ovalada i a clavar-se empentes i cops de colze per evitar arribar a port. En canvi, l’Adele es divertia veient la seva germana, malgrat que algunes de les seves amigues no li agradaven gaire perquè feien cara de gos rabiós. A la Kate li encantaven les seves rollers, i se sentia frustrada per aquella fuga sobtada, per aquell abandó imperdonable, i encara més ara que veia aquell lloc tan poc acollidor, tan inhòspit.

L’Adele sentia la ràbia de la Kate per la manera com li estrenyia la mà sense adonar-se’n, fins que li va fer mal. Tot i que admirava la seva germana, li costava entendre per què discutia constantment amb la seva mare. Ella tampoc no estava convençuda d’aquella aventura, no acabava de veure clar què feien tan lluny de casa, però era una nena escolta i… les nenes escoltes no es rendien a la primera! No formava part de cap agrupació, però somiava ser exploradora i descobrir indrets nous amb tresors amagats i animals estranys. L’Adele vivia en un món de fantasia, i ho mirava tot des del prisma de la seva gran imaginació. Sempre era als núvols, o devorant llibres sobre planetes desconeguts.

La Gala es va aturar a esperar-les. Tan diferents i alhora tan seves. Dubtava si havia estat bona idea endur-se-les, i no haver-les deixat amb en Frederick. Aquell lloc inhòspit, ple de cases velles de pedra que semblaven estar semiabandonades, amb les finestres tancades, i els carrers deserts… On les havia ficat? Aquella vegada la seva tossudesa potser les havia portat massa lluny. En Frederick ja li havia dit que se n’hi anés ella sola, i que deixés les nenes en pau. Però ella s’havia negat en rodó a deixar-les, a abandonar-les, a permetre que el seu marit se n’ocupés contractant cangurs perquè mai no tenia temps per a les seves filles. S’havia casat amb un workaholic que no tenia cap intenció de curar-se. La feina era el més important, després venia el seu cos, en tercer lloc les seves filles, i en quart lloc, ella. En Frederick tenia cura d’ella i l’estimava al llit, però de vegades la Gala no suportava el Senyor Plusquamperfet i els seus sermons d’ètica i moralitat. Ell podia ser el doctor Frederick Donovan, però ella era una Marlborough, oriünda de Boston, rica i educada per governar, no per ser governada.

—So… what?*

Va esguardar les seves filles, que descansaven assegudes sobre les maletes. La Kate continuava entestada a no parlar-li en castellà, però aquell era l’idioma del seu avi, i aquella era l’ocasió perfecta per aprofitar el viatge i practicar-lo!

—Ara buscarem la casa dels Xatart, la casa de la meva tia àvia.

Ho va dir en to desafiador, amb el seu millor accent i sense ni un rastre de dubte en les seves paraules. El cel, a manera de presagi, havia virat a un to roig ataronjat. La Kate estava a punt d’aconseguir treure-la de polleguera. Va respirar fondo i va deixar que la força del vent s’endugués la seva ira. No veia res de bonic en aquells tuls de núvol sedós que adornaven el cel, ni tampoc gens de bellesa en aquella terra que tenia alguna cosa d’ella, encara que fos tan llunyana i desconeguda.

La Muga! La terra on havia nascut el seu pare…

L’Adele li va agafar la mà i la va estirar mentre assenyalava una casa al fons, amb una reixa enorme i una sanefa de rajoles incrustada a la paret on deia «Can Xatart». Totes tres s’hi van atansar tan de pressa com el vent els ho va permetre. La Kate va deixar la maleta al mig del camí per esprintar i ser la primera d’arribar-hi. Es va aferrar als barrots i va ficar-hi el nas per entremig per veure quina seria la seva terrible realitat. Tan sols un jardí amb una gran planta enfiladissa que revestia una part de les parets i, al fons, una porta de fusta corcada que era l’entrada de la casa. Havien arribat! L’Adele va deixar anar la seva mare i va guaitar bocabadada tot aquell món nou per descobrir. La Kate, com la seva mare, no es podia creure on s’havien ficat. La va mirar de reüll, i la va veure tan angoixada que va decidir acotar el cap i guardar-se les queixes durant uns instants.

«Qui pot voler comprar aquest casalot de pedra que gairebé és una ruïna?», va ser el primer que li va passar pel cap, i sabia que la seva mare pensava el mateix. Allò valia tants diners? La Kate no hi entenia, de cases, ni li interessaven gota, però començava a sospitar que una setmana era poc temps per resoldre tota la murga de l’herència de la tia àvia de la seva mare, una dona de qui no havia sentit a parlar mai. Ni de l’Amèlia Xatart, ni d’aquell lloc, ni tan sols del seu avi, el pare de la seva mare, que s’havia mort quan la seva mare tot just tenia cinc anys.

La Kate va entrar amb els ulls embriacs de son i saturada de la seva pròpia negació

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos