I

Una ràfega de vent huracanat les va fer caure esteses a terra sense que tinguessin temps d’aturar el cop.

—Esteu bé?

Les nenes van mirar la seva mare sense contestar, amb els ulls ben oberts i un aire d’insatisfacció. La petita Adele va alçar una mà bruta de fang. La Kate va sortir del fanguissar d’un bot i va descarregar la ràbia cridant una infinitat d’exabruptes a aquell vent endimoniat. Va aprofitar per enfrontar-se amb la seva mare i rebel·lar-se una vegada més per ser allà contra la seva voluntat.

—This is a shit and you know it!*

No era el lloc més adient per a una picabaralla amb la Kate, estava cansada del llarg viatge i tipa de sentir protestar la seva filla per tot d’ençà que havien sortit de Nova York. Certament, no havia estat el millor dels començaments, però no acceptava que allò fos un presagi del que seria la seva estada en aquell indret remot. Es va aixecar tot espolsant-se amb dignitat el vestit brut de fang, va agafar la maleta i, amb el vent de cara, va reprendre la marxa. Anaven massa carregades, amb unes maletes poc adients per a camins de terra, i s’havien empolainat massa per a un lloc com aquell que feia pudor de fems. La Kate i l’Adele van trigar a reaccionar, però en veure que la seva mare s’allunyava i les deixava enmig d’aquell descampat, li van seguir els passos. La Kate va acabar portant la maleta de la seva germana; la petita sempre aconseguia treure el millor d’ella. Era la seva flaca, no podia veure-la patir. Van avançar per una carretera asfaltada de doble direcció, els cotxes passaven rabents.

—Kate, no deixis anar la teva germana, i compte amb els cotxes. M’has sentiiiit?

El vent es va endur enlaire les protestes estèrils de la Kate. No li havia servit de res tot el reguitzell d’arguments que havia adduït per evitar de ser allà amb la seva germana i la seva mare, lluny de les amigues, de casa seva, de la seva habitació i de les seves Gotham Girls. Això era el que més greu li havia sabut: a penes haver-se pogut acomiadar de les seves companyes i deixar-les a l’estacada durant una setmana. «Just one week, mom!».* No podria estar amb elles en el partit següent de la Roller Derby Junior League… Però si la cosa s’allargava en aquell indret infame…, tocaria el dos!

La Kate era una jammer, una de les corredores i anotadores imprescindibles per a l’equip. Per a ella, portar l’estrella al casc era ser líder…, i una líder mai no abandona la seva bandada! La seva mare no l’entenia ni li interessava el Roller Derby, un esport rude i no gaire bonic, en què un grup de dones amb patins es dediquen a córrer per una pista ovalada i a clavar-se empentes i cops de colze per evitar arribar a port. En canvi, l’Adele es divertia veient la seva germana, malgrat que algunes de les seves amigues no li agradaven gaire perquè feien cara de gos rabiós. A la Kate li encantaven les seves rollers, i se sentia frustrada per aquella fuga sobtada, per aquell abandó imperdonable, i encara més ara que veia aquell lloc tan poc acollidor, tan inhòspit.

L’Adele sentia la ràbia de la Kate per la manera com li estrenyia la mà sense adonar-se’n, fins que li va fer mal. Tot i que admirava la seva germana, li costava entendre per què discutia constantment amb la seva mare. Ella tampoc no estava convençuda d’aquella aventura, no acabava de veure clar què feien tan lluny de casa, però era una nena escolta i… les nenes escoltes no es rendien a la primera! No formava part de cap agrupació, però somiava ser exploradora i descobrir indrets nous amb tresors amagats i animals estranys. L’Adele vivia en un món de fantasia, i ho mirava tot des del prisma de la seva gran imaginació. Sempre era als núvols, o devorant llibres sobre planetes desconeguts.

La Gala es va aturar a esperar-les. Tan diferents i alhora tan seves. Dubtava si havia estat bona idea endur-se-les, i no haver-les deixat amb en Frederick. Aquell lloc inhòspit, ple de cases velles de pedra que semblaven estar semiabandonades, amb les finestres tancades, i els carrers deserts… On les havia ficat? Aquella vegada la seva tossudesa potser les havia portat massa lluny. En Frederick ja li havia dit que se n’hi anés ella sola, i que deixés les nenes en pau. Però ella s’havia negat en rodó a deixar-les, a abandonar-les, a permetre que el seu marit se n’ocupés contractant cangurs perquè mai no tenia temps per a les seves filles. S’havia casat amb un workaholic que no tenia cap intenció de curar-se. La feina era el més important, després venia el seu cos, en tercer lloc les seves filles, i en quart lloc, ella. En Frederick tenia cura d’ella i l’estimava al llit, però de vegades la Gala no suportava el Senyor Plusquamperfet i els seus sermons d’ètica i moralitat. Ell podia ser el doctor Frederick Donovan, però ella era una Marlborough, oriünda de Boston, rica i educada per governar, no per ser governada.

—So… what?*

Va esguardar les seves filles, que descansaven assegudes sobre les maletes. La Kate continuava entestada a no parlar-li en castellà, però aquell era l’idioma del seu avi, i aquella era l’ocasió perfecta per aprofitar el viatge i practicar-lo!

—Ara buscarem la casa dels Xatart, la casa de la meva tia àvia.

Ho va dir en to desafiador, amb el seu millor accent i sense ni un rastre de dubte en les seves paraules. El cel, a manera de presagi, havia virat a un to roig ataronjat. La Kate estava a punt d’aconseguir treure-la de polleguera. Va respirar fondo i va deixar que la força del vent s’endugués la seva ira. No veia res de bonic en aquells tuls de núvol sedós que adornaven el cel, ni tampoc gens de bellesa en aquella terra que tenia alguna cosa d’ella, encara que fos tan llunyana i desconeguda.

La Muga! La terra on havia nascut el seu pare…

L’Adele li va agafar la mà i la va estirar mentre assenyalava una casa al fons, amb una reixa enorme i una sanefa de rajoles incrustada a la paret on deia «Can Xatart». Totes tres s’hi van atansar tan de pressa com el vent els ho va permetre. La Kate va deixar la maleta al mig del camí per esprintar i ser la primera d’arribar-hi. Es va aferrar als barrots i va ficar-hi el nas per entremig per veure quina seria la seva terrible realitat. Tan sols un jardí amb una gran planta enfiladissa que revestia una part de les parets i, al fons, una porta de fusta corcada que era l’entrada de la casa. Havien arribat! L’Adele va deixar anar la seva mare i va guaitar bocabadada tot aquell món nou per descobrir. La Kate, com la seva mare, no es podia creure on s’havien ficat. La va mirar de reüll, i la va veure tan angoixada que va decidir acotar el cap i guardar-se les queixes durant uns instants.

«Qui pot voler comprar aquest casalot de pedra que gairebé és una ruïna?», va ser el primer que li va passar pel cap, i sabia que la seva mare pensava el mateix. Allò valia tants diners? La Kate no hi entenia, de cases, ni li interessaven gota, però començava a sospitar que una setmana era poc temps per resoldre tota la murga de l’herència de la tia àvia de la seva mare, una dona de qui no havia sentit a parlar mai. Ni de l’Amèlia Xatart, ni d’aquell lloc, ni tan sols del seu avi, el pare de la seva mare, que s’havia mort quan la seva mare tot just tenia cinc anys.

La Kate va entrar amb els ulls embriacs de son i saturada de la seva pròpia negació a ser allà. Tot li semblava horrible, excessiu per descobrir-ho a aquelles hores. No va voler veure res de la casa, ni tan sols aturar-se a menjar asseguda en qualsevol cadira pollosa. Sols tenien uns quants entrepans que la seva mare havia comprat a l’aeroport. Estava desfeta, i esbalaïda per aquella realitat esborronadora. L’Adele, en canvi, primer va devorar l’entrepà i un instant després es va adormir. Instints primaris! La Kate se’n va anar al llit amb la seva germana, sense dir res, sense dir bona nit a la seva mare. Tampoc no la va engegar a pastar fang; no calia, perquè aquell lloc ja era com un infern.

La Gala es va quedar a la planta baixa, sota la claror d’un llum d’oli vell, asseguda en una butaca d’orelles atrotinada amb la mirada fixa i el cos encongit pel fred i per la mala impressió que li feia aquell lloc. No recordava quant de temps va estar sense alè, només que un dolor intens a la barra la va fer sortir d’aquell estat d’estupefacció. Havia serrat tant les dents que gairebé se li havia trencat un queixal de la tensió acumulada.

—What the hell I’m doing here?*

Això és el que passa per deixar-se portar pels senyals i oblidar-se de la lògica aclaparadora. Qualsevol amb dos dits de seny hauria meditat la idea abans d’anar-se’n cames ajudeu-me de Nova York amb les seves filles, en menys de quaranta-vuit hores, a un lloc anomenat la Muga, un poble de mala mort al nord-est d’Espanya, de menys de tres-cents habitants, a prop de la frontera amb França. Però s’havia deixat guiar per una data: el 12 del 12 de 2012, i per una trucada inesperada.

El mateix dia que va rebre la trucada s’havia llevat amb una estranya sensació premonitòria, com si li hagués de passar alguna cosa bona. No va canviar la seva rutina diària, va fer exactament el mateix que el dia abans, que l’altre i l’altre. Però se sentia diferent, amb una mena d’energia especial i, sobretot, expectant. Des de petita sempre s’havia deixat portar pels senyals i, malgrat que més que beneficiar-la la majoria de vegades l’havien perjudicat, la Gala era supersticiosa, i no podia fer-hi res. Per sort, aquells rampells de ceguesa davant la raó li venien prou espaiats en el temps perquè els altres, lluny de preocupar-se’n, se’ls prenguessin com una petita excentricitat. Potser aquesta vegada havia anat massa lluny amb el coi de senyals.

A la tarda, quan estava a punt d’anar a recollir les nenes a l’escola, uns instants abans de sortir, el telèfon havia trucat uns quants cops. La Gala en va fer cas omís fins que va saltar el contestador.

—Good afternoon… Mmm… I’m Robert Riudaneu, aaat… torney of Amèlia Xatart. I need to get… mmm… in touch with Gala Marlborough Xatart in relation to… mmm… her great aunt. She is… deceased… mmm… and Mrs Marlborough is her most immediate family. Please…

—Hello? Oh… Hi… Yes, yes… I’m Gala Marlborough.*

El primer minut de conversa va ranejar el surrealisme. La Gala no entenia gairebé res del que aquell home li intentava explicar. Enraonava amb un accent estrany, i aquella conversa posava neguitosa la Gala, que no es podia concentrar. Tot va ser confós fins que va tenir un moment de lucidesa.

—S’estima més que parlem en castellà? El parlo i l’entenc perfectament.

La Gala l’havia estudiat de petita i, per bé que l’accent la delatava, podia mantenir perfectament una conversa sense el més mínim dubte en expressar-se. Quan ho va començar a entendre, va sentir que els planetes s’alineaven i que la seva energia premonitòria no havia caigut en un sac foradat. L’Amèlia Xatart, una tia àvia l’existència de la qual desconeixia, havia traspassat feia només uns quants dies, deixant un testament segellat. Va resultar que ella era la parenta directa més propera. Com podia ser, tot allò? Li va fer l’efecte que amb aquella trucada s’obria una portella.

Quan el seu pare va morir, sent ella encara molt petita, la seva mare havia decidit enterrar amb ell tots els seus records, i amb prou feines havia aconseguit que li expliqués que era un home de camps, d’un poblet, i que ho havia deixat tot per amor. Alguna vegada els remordiments li rosegaven les entranyes per no fer indagacions sobre el seu pare, però, al cap i a la fi, segons li havia explicat la seva mare, no hi havia familiars vius, només un poble… Res més! Aquella trucada semblava que ho canviava tot. «Hereva?».

Des que havia nascut, la Gala havia gaudit d’una posició privilegiada: pertanyia a una de les famílies més antigues de Boston, era una Marlborough, una aristòcrata d’un dels pocs clans que, amb el pas dels anys, havien sabut conservar les tres pes: Posició, Prestigi i Possessions. Els Marlborough eren apreciats, temuts i, sobretot, infinitament rics. Ella era l’única hereva de Julianne Marlborough, la seva mare. En casar-se amb en Frederick, desobeint la matriarca, va trencar la regla d’or de la família: contreure matrimonis de conveniència. Al capdavall, la seva mare havia fet el mateix, s’havia casat amb un camperol, amb la qual cosa es va guanyar per sempre el menyspreu de bona part dels parents. La seva mare va assistir al casament, però poca cosa més. El mateix dia de l’enllaç, la Gala va decidir que ningú no governaria la seva vida: ni els Marlborough ni el seu marit, el reputadíssim cirurgià plàstic Frederick Donovan. Amb el pas dels anys es va adonar d’un lleu error de càlcul, però; res no havia canviat, ja que continuava sent una persona dependent. Depenia econòmicament del seu marit, com abans de la seva mare.

Tan bon punt l’Adele va fer cinc anys, a la Gala se li va ficar al cap de muntar el seu propi negoci, treballar, ser autònoma i treure a la llum el seu talent. Va presentar a en Frederick una dotzena d’idees de negocis, des d’una bakery tea shop fins a un excèntric club privat per a dones on es pogués conversar, impartir cursos o compartir llibres i confidències amb altres housewives desesperades per fer alguna cosa més a la vida que pujar els fills. Els nos d’en Frederick, en comptes de desanimar-la encara van refermar-la en el seu propòsit. Era llicenciada en Arts i Humanitats per la prestigiosa Universitat de Harvard, i tot i que no havia posat mai en pràctica els seus coneixements, bé que els tenia, i no dubtava gens que trobaria la manera de mostrar-los al món, malgrat les negatives del Senyor Plusquamperfet.

Aquella trucada la va sumir en somnis. Va ser un d’aquells dies que el GPS integrat va demostrar la seva utilitat. Amb el cap en una altra banda i les mans al volant, sense saber en quant de temps ni com, i sense saber adonar-se de res, va arribar a la Brearley School amb deu minuts llargs de retard. L’hi esperaven la Kate i l’Adele, cada una amb una actitud diferent, cada una amb la seva personalitat. L’Adele continuava entusiasmada amb l’assignatura de Teatre, havia descobert el poder de l’oratòria i s’ho passava bé disfressant-se. La Kate només pensava en les Gotham Girls i la Roller Derby League, un esport que no tenia gran cosa a veure amb ser una Brearley Girl, però l’hi havien promès, havia estat el seu premi per ser una de les millors alumnes de la classe. La Kate era tan intel·ligent com diferent, i totes dues coses constituïen un problema a parts iguals.

Arribaven tard a l’Institut Cervantes de Nova York, hi havia encara no deu minuts amb cotxe fins al 211 Est del carrer 49, però a la Gran Poma, el trànsit, a banda de ser insuportable, només era per a rics i valents. Tot i que la Gala no tenia molta traça al volant, cada dilluns s’obstinava a portar les nenes a classe d’espanyol. I ella dedicava la tarda a la fotografia, anava al Centre Internacional de Fotografia, al 1.133 de la Sisena Avinguda, a tot just quinze minuts a peu per Midtown West. Eren les seves tardes d’art, cafè i bagels. Li encantaven els bagels de pa amb llavors de rosella, amb formatge fresc i salmó fumat! Li encantaven les tardes de dilluns, i aquella en concret encara més.

Va deixar les nenes i es va quedar a la Bagel Shop. Necessitava pensar en aquella trucada. Havia de decidir si es presentava a la cita a l’altra punta de món el 12 del 12 de 2012 a les 12 del matí. Només de pronunciar aquella data, ni que fos mentalment, se li accelerava el pols i un estrany colibrí elèctric li recorria tot el cos, de cap a peus. Aquella trucada li podia canviar la vida; només necessitava un cop de valor i fer cas del seu instint. «És un senyal per a cecs!». 12 del 12 de 2012 a les 12 del migdia. Més clar impossible: era l’últim número rodó fins al cap de noranta anys. Nou dies abans de la data fatídica de la fi del món que havien vaticinat els maies. Semblava que tot encaixava en una mena d’espiral sens fi i sense sentit, però pressentia que amb allò la seva vida podia fer un tomb. «Per fi ser autònoma i disposar dels meus propis diners per fer el que jo vulgui!». El cap li rodava de l’emoció i de vertigen, tot alhora. Tenia la certesa absoluta que no l’haurien trucat si no es tractés d’una bona suma de diners. Trigaria una setmana com a molt a fer els tràmits. Seria a temps de tornar a casa per Nadal. En Frederick tenia un parell d’operacions a la clínica de Los Angeles. El cor li deia que ho fes, sense demanar permís, gairebé sense consultar-ho ni parlar-ne amb ningú.

—A en Frederick… el just! I la mare… Val més que no ho sàpiga!

Notava com el cor li batega desbocat, a punt d’esclatar. Li venia de gust mullar-se sota la pluja, passejar descalça per Central Park, fer un plum cake de panses i nous i menjar-se’l sencer. Com la seva filla Adele, sempre havia somiat trobar tresors, i el curiós era que el tresor… havia trucat a la seva porta!

Va mirar l’hora al mòbil: les 17:40 hores del 10 del 12 de 2012. Començava el compte enrere per organitzar-se i arribar a temps a la seva cita amb aquell advocat de qui ni tan sols s’havia anotat el nom. Va aprofitar l’aplicació de Google Earth que li havia instal·lat la seva filla al mòbil per buscar el poble des de la distància, i mai més ben dit. No sabia cap carrer, ni cap adreça, només el nom d’aquell poblet, la Muga. «A quants quilòmetres devem estar? Quin deu ser l’aeroport més proper? Com arribarem al poble?» Es va mirar el rellotge altra vegada, tan sols havien passat uns quants minuts. A les 18 hores havia quedat de parlar, una mica més tranquil·la, amb l’advocat. Tenia el cap com un timbal de tantes preguntes i dubtes que li venien. Havia de confirmar a aquell home que aniria a la cita, per refermar-se ella mateixa i no arronsar-se. Havia d’explicar a les seves filles que se n’anaven de viatge, que aquella mateixa nit havien de fer la maleta i ajudar la seva mare a buscar un tresor. «Potser si els ho explico com si fos un joc s’ho prendran millor!» Va tancar Google Earth abans de buscar el poble, ja que va pensar que valia més no deixar-se influir per l’aspecte d’aquell lloc. Al capdavall, no hi anava per quedar-s’hi, sinó pel tresor, pels diners…, l’herència de la seva tia àvia!

Va aprofitar aquella estona abans de recollir les nenes per apuntar tot el que havia de fer abans de marxar.

1. Passaport? «En regla, a l’estiu vam anar a les Maldives.»

2. Bitllets d’avió i hotel: tan sols havia de trucar a l’agència de viatges i que l’hi organitzessin. «Quin és l’aeroport més proper?»

3. Trucar a la directora de Brearley i demanar permís perquè les nenes faltessin a classe fins després de Nadal. «La mort d’un familiar és un motiu més que suficient.»

4. Maletes. Què s’havien d’emportar? No tenia gaire temps per rumiar-ho. Havia de consultar les temperatures i agafar com més coses millor.

5. Vacunes? Durant un moment se li va aturar el cor. Dubtava de si es necessitava algun tipus de vacuna per anar a Espanya. L’ensurt només li va durar uns quants segons, el temps que va trigar el seu cap a superar el petit lapsus: ni que estigués a un pas… Espanya no era Àfrica, sinó Europa.

6. En Frederick…

No li venia de gust de plantejar-s’ho, ni tan sols imaginar el moment que li expliqués al seu marit que se n’anava una setmana amb les nenes a buscar una herència d’un parent desconegut.

Va decidir aprofitar millor el temps i llançar-se a la segona opció: trucar a l’agència i que li comencessin a preparar els bitllets. La conversa no va durar ni cinc minuts, tenia el temps just, i la Nathaly era prou eficaç per enxampar-ho al vol. A les 18 hores. Bé, a les 18:02 per ser exactes (va haver de procedir a buidar tota la bossa per trobar el paperet on havia apuntat el número de telèfon de l’advocat de la seva tia àvia). Superat el contratemps, va trucar i va esperar amb ànsia que responguessin, gargamellejant per evitar que amb els nervis li fallés la veu al primer moment.

—Li parla la Gala Marlborough. He quedat amb…

No recordava com es deia l’advocat. Va sentir vergonya pel descuit, però abans de notar com li pujava la temperatura corporal, la veu la va treure del dubte des de l’altra banda.

—Robert Riudaneu. Jo mateix, senyora Marlborough. Hem parlat del testament de la seva tia àvia, l’Amèlia Xatart, fa encara no tres hores.

Van conversar vint minuts escassos, temps suficient per reorganitzar-se en la nova situació i rebaixar la tensió. Aquell jove semblava que feia molt bé la seva feina, i ho tenia tot perfectament planejat. Si ella ho volia, li podia organitzar el viatge a fi que no s’hagués d’ocupar de res.

—És que vindré acompanyada, sap? Vinc amb les meves filles, la Katherine i l’Adele.

No es podia creure que la seva tia àvia fins i tot li hagués organitzat el viatge. I això deixava ben clar que ella sí que estava al cas de la seva existència, i demostrava certa estima o delicadesa per part seva. La Gala va dubtar de si deixar-se portar per un desconegut, i finalment va decidir declinar l’oferta en un cinquanta per cent. Ella s’encarregava dels bitllets (bé, la Nathaly) i el senyor Riudaneu, de contractar un cotxe amb xofer perquè les dugués de l’aeroport a port, a la Muga.

—Així vostè m’aconsella que em quedi a casa d’ella?

—És el desig de la seva tia àvia…, però vostè faci com vulgui, ningú no l’hi obliga.

Tot i que estava segura que es trobaria més còmoda en un hotel de quatre estrelles o més, no dormir a la casa li semblava un mal senyal, era com una falta de cortesia envers l’amabilitat de la seva difunta tia àvia que tan generosa havia estat amb ella. Novament, la Gala va sospesar les seves supersticions i va decidir que preferia patir una mica d’incomoditat en comptes de la malastrugança d’una difunta.

—Decidit! Dormirem a casa d’ella, si més no la primera nit. Si les nenes no s’hi troben malament —eren una bona excusa per a tot—, ens hi quedarem tota la setmana.

—Una setmana?

La Gala va percebre el to de sorpresa. Però s’havia proposat reforçar la seva seguretat i no deixar créixer els seus dubtes. Així que no va donar peu a cap comentari sobre la durada de la seva estada.

—Sí, una setmana.

El senyor Riudaneu va copsar el to sec de la seva resposta i es va estalviar els comentaris respecte a aquell punt. Abans de penjar li va comunicar una última qüestió. Per motius laborals li seria del tot impossible anar a rebre-les. Amb la mateixa amabilitat que fins llavors l’havia caracteritzat, va enumerar una infinitat d’excuses, fins que la Gala es va cansar d’escoltar-les. Es trobarien en un poble proper, a Peralada, el 12 del 12 de 2012 a les 12 del migdia. En acomiadar-se li va desitjar, amb gran cortesia, un bon viatge a ella i les seves filles «Katherine i Adele». A la Gala li va sorprendre que es recordés dels noms. Sens dubte, aquell home feia la impressió de ser un bon professional.

Organitzar el viatge va ser una tasca ràpida i fàcil. L’autèntic malson va ser anunciar que se n’anava de casa uns dies amb les nenes, i fer-ho mantenint la calma. Això segon no ho va aconseguir, però va valdre la pena perdre les bones formes i sortir-se amb la seva. Era una Marlborough i, ni que se li cremés la casa, no havia de perdre el posat. Però aquella nit, a casa, va acabar llançant la pizza al Senyor Plusquamperfet. Sí! Era una pizza de pepperoni i extra de mozzarella perquè era dilluns, i els dilluns eren dia de pizza. En Frederick tenia per costum no viatjar els dilluns, i això feia augmentar les possibilitats que sopessin tots junts, ni que només fos un dia a la setmana. Abans que arribés a casa el seu marit, la Gala va enraonar amb la Kate i l’Adele. Les va reunir a la sala, les va fer seure en un dels sofàs i ella es va acomodar a l’otomana blanca de davant i va esperar en silenci que li vingués la frase més adient per deixar anar la bomba. Les nenes la miraven sense dir res. La Kate mastegava un xiclet, i va anar de poc que no se l’empassa en sentir la notícia. En aquella ocasió, la Gala va optar per ser directa i concisa.

—We are going to Spain for a week. Alone, without your father. We fly early tomorrow afternoon. Any questions before you start packing?

—Are you crazy? I’m not going anywhere!*

La Kate va ser la primera a respondre a la seva mare. Gairebé no va ni cridar, de l’ensurt que havia tingut. No es podia perdre el primer partit de l’eliminatòria! Era com preparar un pastís i no menjar-ne ni una engruna, o com anar a la platja i no banyar-se. La Kate va encadenar un seguit d’insults, precs i súpliques per evitar de caure en aquella desgràcia. Faltar a un partit de la ronda final de la Roller Derby League era abandonar les Gothams en el pitjor moment! La Gala escoltava la seva filla com si sentís ploure. La seva filla estava obcecada amb aquell maleït esport.

L’Adele es va guardar de dir res, va preferir observar l’escena. Allò semblava el principi d’una llarga tempesta. Mare i filla es van embrancar en una discussió ordenada, que va acabar quan la Kate, portada per la impotència, es va tancar a la seva habitació donant un cop de porta. L’Adele, que ho observava, va preferir deixar per al viatge tots els interrogants, tret d’un.

—Mum, where is Spain?*

La Gala va acaronar la cara de la seva filla delicadament, la va esguardar amb tendresa i va deixar anar un llarg sospir.

—Not so far, Del, not so far.*

Encara no sabia situar gaire els països al mapa del món, i malgrat que a l’Institut Cervantes li havien dit i repetit mil vegades on era Espanya, l’Adele vivia al seu propi món, regit per les seves pròpies normes, cosa que de vegades significava que no li quedava allò bàsic però sí que recordava les coses més complicades. L’Adele es va quedar més tranquil·la amb la resposta de la Gala. Per a ella, com més lluny millor, més podria explorar. Abans d’anar-se’n a l’habitació es va girar cap a la seva mare i, amb un somriure murri i alhora dolç, va alçar la mà dreta i va estirar els dits índex, cor i anular.

—Be prepared, mom.*

La Gala va imitar la seva filla amb la salutació dels escoltes, es va picar amb la mà esquerra damunt del cor i va repetir la frase «Be prepared!», un dels lemes dels escoltes: estar sempre a punt per explorar.

La Nathaly la va avisar que si volia arribar a la cita del 12 del 12 de 2012 a les 12 del migdia només tenia una opció pel que feia a vols. L’única possibilitat era prendre el de les 8 del matí i aterrar a Barcelona a les 0 hores del dia 12 del 12 de 2012.

—Oh, that’s great!*

Altra vegada la data, de l’única manera que podia encaixar. La Gala va tenir la certesa que havia d’agafar aquell avió i, encara que fos un viatge llarg i pesat, tot aniria rodat.

Després de parlar amb la Nathaly, se’n va anar a l’habitació de la Kate per fer la maleta amb ella, la que la seva filla adolescent ni tan sols havia tret de l’armari. La Kate estava estirada al llit amb els auriculars a tot volum i els braços plegats. Quan no hi ha temps per discutir ni negociar, el millor és prendre la iniciativa. Si una cosa no suporta una adolescent és que algú decideixi per ella quina roba s’ha de posar a la maleta. No feia ni dos minuts que la Gala s’hi dedicava quan la Kate es va abraonar damunt seu per evitar que li posés el jersei gris amb un arbre de Nadal gegant al mig que havia estat tot un any a l’armari amb l’etiqueta posada. La seva àvia Julianne l’hi havia regalat el Nadal passat, i gairebé l’estripa allà mateix. Ensurt o mort? Sabia que estava perduda, no era major d’edat, i encara que ho demanés al pare no tenia cap possibilitat de quedar-se a casa. Quan no pots vèncer l’enemic, el millor és unir-t’hi i simular amistat. La Kate, amb tota la suavitat que va poder mostrar, li va prendre de les mans l’«avetjersei» i la va convidar a sortir de l’habitació.

—Mom, I’ll do it.*

La Gala es va retirar amb la satisfacció del vencedor. La seva filla, en contra de la seva voluntat, apilava pantalons, jerseis diversos, samarretes…, «ELS PATINS»? En el que no podia intervenir és en el que la seva filla decidís ficar-hi a dins. Al cap i a la fi, era la seva maleta, i el pes el carregaria ella.

En canvi, l’Adele, com a aspirant a nena escolta, sabia perfectament què s’havia d’emportar. Tenia la maleta pràcticament a punt. Tot estava col·locat i ordenat a la perfecció. Quan s’ho proposava, la petita era d’allò més meticulosa, i tan escrupolosa com el seu pare cirurgià. Com si guardés un petit tresor, va desar els tres últims volums de The Chronicles of Narnia.

—I know, mom, it’s only a week…*

Totes dues filles, amb les aficions al damunt. No els ho podia retreure, ja que se les enduia segrestades a un poble que no tindria res a veure amb la seva Nova York natal. Va mirar el rellotge, faltava poc perquè arribés en Frederick. Què s’havia d’endur? Roba d’abric i com més còmoda millor. Pocs lluentons i molts texans.

—Are we going on holidays?*

La Gala detestava el to de superioritat que sempre acompanyava les preguntes del Senyor Plusquamperfet. Havia arribat l’hora de la veritat i, encara que li costés, va empassar-se la saliva i li va explicar tota l’aventura d’una tirada: trucada + difunta tia àvia + herència + viatge + diners + tornada a casa. Senzill, un pèl precipitat però senzill. En Frederick va trigar alguns segons a reaccionar davant la concatenació de fets i decisions. Cinc segons i… va deixar anar una sonora riallada.

—Are you kidding me?*

No suportava els plans per sorpresa, i encara menys els viatges. En veure que la Gala no reaccionava, es va adonar que la seva dona l’hi deia de debò, allò del viatge + herència + diners + tornada a casa. Com si fos tan senzill! La Gala era llesta, però sempre tenia greus dificultats a l’hora d’organitzar-se, i el temps sempre era variable, en ella.

—Just a week?*

Novament aquell to irritant. La Gala va notar com se li enrogien les galtes, no suportava la ironia d’en Frederick. Ell va intentar convèncer-la perquè desistís. No amb ànim d’ajudar-la, sinó per una falta absoluta de confiança en la capacitat resolutiva de la seva dona. Insistia que algú ho podia tramitar a distància, i que era evident que no calia que ella hi anés en persona:

—Wouldn’t it be easier through Skype?*

El Senyor Plusquamperfet s’ho va prendre de broma, com una bogeria passatgera, tot aquell rampell de preparar les maletes, però al mateix temps sabia que quan la seva dona s’entossudia en alguna cosa, era tan obstinada que, ni que sabés que si no frenava estavellava el cotxe contra un fanal, era capaç de no pitjar el fre només per no baixar del ruc. Es va asseure a la butaca de l’habitació i es va començar a preparar per dutxar-se. Res ni ningú no li podien espatllar la dutxa després de treballar. Quadriculat, meticulós i hedonista, així era el Senyor Plusquamperfet. Es va despullar davant d’ella, molt a poc a poc, llançant-li d’una en una les peces de roba que s’anava traient. Malgrat que s’ho va proposar, la Gala no va poder evitar mirar de cua d’ull el cos del seu marit, perfectament esculpit. Li feia ràbia, però no podia evitar caure a les seves xarxes, i ell sabia perfectament com furgar en els seus punts febles i desvetllat el seu costat submís. La Gala va advertir-se que no li convenia gens que l’escena anés a més. No tenia temps per perdre. Les nenes podien entrar en qualsevol moment i, sobretot, amb tant d’enrenou i emocions, es notava suada i feia mala olor. Com va poder, va apartar la llengua d’en Frederick, disposada a despertar-li la libido.

—Please, not now.*

Amb prou feines li va sortir un fil de veu. Va acotar el cap i va empassar-se la saliva. Ell se li va agenollar al davant. Li va agafar la cara entre les mans i la va obligar a mirar-lo, a contemplar el seu membre nu, tremendament erecte i a punt per a l’escomesa. En Frederick gaudia fent allò, li encantava ser l’amo en qualsevol situació, i en el sexe encara més. La Gala es va aixecar, intentant trencar l’encanteri. Ell la va aturar amb força i, des de darrere la va envestir amb deler. La Gala no va poder evitar que els malucs se li moguessin sols i se li contornegessin de plaer. El seu cos sempre reaccionava sense fer cas de la seva voluntat i, malgrat que ho necessitava, volia parar, era conscient que ell tornava a tenir el poder. En cinc segons encara no l’havia despullat, l’havia ficat dins la dutxa i la tenia oberta de cames. L’aigua rajava a doll, i ell la tenia subjecta, immòbil. Li encantava tapar-li la boca i que ella el mossegués. La Gala necessitava afecte, però la brusquedat en el sexe li feia perdre el cap completament. No podia evitar gaudir d’aquest costat salvatge, d’estar atrapada, de viure un joc animal. El va sentir panteixar, i no van parar fins que ell no es va buidar del tot. Tot just un segon després, mentre encara la tenia esclafada contra la paret, a punt de trencar-li una costella, la va deixar anar. Lliure altra vegada, però amb la dignitat a l’alçada del terra, la Gala va sortir de la dutxa sense mirar-lo, xopa i amb ganes de vomitar. En Frederick sempre havia necessitat emprar la força per excitar-se, però ella trobava a faltar l’afecte, la seducció i l’erotisme, més enllà de la pornografia…, tot allò que va desaparèixer al cap d’un any encara no de ser junts. Es va vestir amb la primera peça que va trobar i, com si res no hagués passat, va continuar ficant coses dins la maleta, intentant recuperar la màgia perduda arran d’aquella agressió consentida.

Que la pizza de pepperoni i extra de mozzarella acabés a la cara d’en Frederick va ser el final d’una cadena d’esdeveniments que van concloure amb l’esclat i la pèrdua de control definitiva per part de la Gala. No era un sopar habitual, sinó que va estar carregat d’ions negatius. La Kate protestava i suplicava al seu pare que evités aquell viatge. En Frederick va redoblar el sentiment de culpa de la Gala amb urpades d’ironia i comentaris punyents sobre aquella decisió que, com moltes altres, tenia tots els números per acabar en un desastre absolut.

—You are always a master of positivity.*

Allò podia ser un desastre semblant a la vegada que va decidir aprendre a fer rebosteria i va omplir la casa de postres tòxiques. O quan es va decidir a fer esport i es va comprar l’equip sencer per practicar running, es va fer sòcia d’un club de running exclusiu i, encara no una setmana després, va penjar les sabatilles i no va tornar a trepitjar Central Park. Era massa aeròbic, així que va provar de fer el pilates, el ioga, i d’aquí a la meditació, el mindfulness, i fins i tot li va agafar per provar el pole dancing perquè les seves amigues deien que era el millor per als abdominals. D’acord! No era gaire constant en el que feia, però simplement perquè encara no havia trobat res que encaixés i fos adient per a la seva condició: mare, mestressa de casa rica i casada amb un cirurgià respectadíssim que ho respectava tot menys a ella. No suportava que en Frederick la fes quedar malament davant de les nenes. Ell, el Senyor Plusquamperfet, que gairebé no es deixava veure a casa, però que era impecable en tot. A ella la vida l’avorria força, i era veritat que si no volia acabar com la seva mare, addicta a les operacions i a les compres inútils, necessitava trobar alguna cosa més que contemplar fotografies a l’Internacional Center. Per això aquell viatge podia suposar l’alliberament, ja que li permetria muntar el negoci que ella volgués sense haver de sentir sermons del seu marit o la seva mare. La Gala estava convençuda que aquell era «el» viatge. No sempre dos i dos són quatre, i ni que tan sols fos per qüestió de probabilitat, algun dia li havia de sortir alguna cosa bé.

—You’re fucking great. What more do you want?*

En aquell precís moment, com si fos un acte reflex, va engrapar el tros de pizza de pepperoni i extra de mozzarella que quedava a la taula i, com si fos un mestre napolità, el va fer girar un parell de cops des de l’altra punta de la taula, va estirar el braç i va llançar la pizza amb tota la força que va poder aplegar. No va trigar ni mig segon a impactar de ple a la cara d’en Frederick i, talment com un projectil, va escampar trossos de pepperoni i mozzarella al seu voltant. L’Adele va parar de mastegar; la Kate va deixar anar una paraulota i se li va escapar el riure. En Frederick no havia tingut temps de treure’s els trossets de pepperoni que la Gala el va ruixar amb tots els líquids que va trobar damunt la taula. De primer li va llançar la copa de vi, després la Coke de la Kate i va acabar amb el batut de nabius que prenia l’Adele.

—What the fuck are you doing? Are you crazy?

—You’re gonna take us to the airport in less than five hours. So… you’d better take a shower.*

La Gala va sortir de la sala amb les cames que li feien figa, però sense mirar enrere i decidida a acabar de fer la maleta. En Frederick i ella no es van tornar a parlar. Les va portar a l’aeroport, va fer un petó a les nenes…, i després de clavar-li una mirada d’enuig i de superioritat, se’n va anar sense acomiadar-se. La Gala es va sentir desvalguda, més insegura que mai. Va tenir la temptació de trucar a la seva mare i explicar-li tota la història, però potser seria pitjor el remei que no la malaltia. D’ençà que havia conegut el seu entrenador personal, la seva estimada mare havia perdut l’escassa connexió que tenia amb el món. A aquestes altures gairebé no podia parlar amb ella si no era del seu cinquè casament, de laques d’ungles i dels miracles de l’àcid salicílic.

El viatge havia estat llarg, i l’arribada pitjor del que s’imaginava. Amb prou feines havia pogut dormir un parell d’hores, i encara que al cap de sis hores encara no s’havia de llevar, no es podia moure d’aquella lamentable butaca d’orelles, pollosa i de més de cent anys. En aquella casa tot era una relíquia, havien tret la modernitat a puntades de peu, o potser és que la modernitat mai ho havia sabut arribar a aquell indret recòndit. Els ulls li coïen de l’esgotament, i era incapaç de pensar amb claredat. Tot plegat començava a semblar-li un simple miratge: la trucada, el viatge, aquella casa…

Potser allò tan sols era un somni i, en aquell moment, un somni dins d’un altre. Les parpelles li pesaven, va intentar aixecar-se, ja que volia pujar a veure les nenes, però la butaca d’orelles va fer de planta carnívora i la va devorar.

—Mommy… Mom?*

Aquella veu que venia de molt lluny va aconseguir treure-la del pou, de la foscor. La Gala va obrir els ulls, després va tancar la boca i va acabar eixugant-se la bava que li queia. En veure la seva filla Adele i a si mateixa en aquell lloc, va fer un bot. «Where the hell are we?»,* va ser el seu primer pensament abans que el seu cap, en una llambregada de lucidesa, la posés a lloc: trucada, herència, viatge, diners, casa.

—On és la teva germana?

La Kate encara estava ben adormida, ni tan sols s’havia descalçat de tan esgotada que estava del viatge. La Gala va pujar a la primera planta i, gairebé sense fixar-se en res, va entrar al bany. Necessitava prendre una dutxa abans que el cotxe que les havia portat a la casa les dugués a la cita amb el senyor Riudaneu. Havia d’arreglar-se per estar en condicions de rebre la bona nova: convertir-se oficialment en hereva universal de l’Amèlia Xatart. «A què es devia dedicar la meva tia àvia? Terres? Bestiar?» La Gala no sabia ni un borrall de les feines del camp. Era urbanita, i el més rural que havia fet mai era anar al ranxo a muntar a cavall i fer un bon tiberi. Després de deixar córrer l’aigua una bona estona, va desistir de la il·lusió de tenir aigua calenta i es va decidir a rentar-se com els gats. Sense haver-la inspeccionat, intuïa que aquella casa necessitava alguna cosa més que una posada a punt… Enderroc i construir de bell nou.

Les nenes es van vestir i la van esperar amb la promesa incomplerta de no tocar res. Aquell lloc era com la cova d’Alí Babà i els quaranta lladres! Hi havia milers d’objectes, desenes de quadres a les parets i multitud de llibres. Fins i tot a la Kate, que encara arrufava les celles, li va venir de gust de tafanejar una mica. Va començar per inspeccionar la vella caldera —la Katherine xalava muntant i desmuntant aparells; no suportava llegir els manuals d’instruccions i, com qui juga amb peces de Lego, els personalitzava; era una de les seves aficions—. Es va quedar meravellada amb aquell aparell que, en comptes de funcionar amb gas procedent d’algun tub, estava connectat mitjançant una mànega de goma gruixuda al tap enorme de metall d’una mena de bidó cilíndric de color carbassa. No havia vist mai res semblant, però sens dubte era una mena de bateria prehistòrica. Allò es devia carregar o canviar per un altre d’igual si volien tenir aigua calenta. Malgrat que l’Adele li va aconsellar que no ho toqués, la Kate es va fixar que hi havia un altre cilindre de color carbassa al costat, però sense mànega. Va intentar moure’l, però no se’n va sortir. Allò pesava més del que s’imaginava. Va comprovar que la mànega hi arribava sense haver de moure la bombona. Tan sols havia de treure el tap de l’una i posar-lo a l’altra… Es va afanyar a fer-ho davant de la mirada congelada de la seva germana petita; ella es mossegava la llengua de l’emoció. Quan estava a punt de comprovar si la seva gesta donava resultat…

—Que no et passi pel cap de tocar això, Kate! Pot ser perillós. Aquí tot és molt vell, i a la mínima podem sortir volant.

La nena va mirar la mare tot desafiant-la i, amb la mà sobre una aixeta, la va obrir sense parpellejar. El so de la caldera funcionant va fer que se li dibuixés un mig somriure. La seva mà va buscar l’aigua sense que la seva mirada se separés de la seva mare.

—Penses portar-te així tota la setmana?

Va notar el canvi de temperatura de l’aigua, i va sentir una gran satisfacció. No va apartar els ulls de la seva mare mentre l’aigua rajava. A la Kate la dominava l’orgull, i de vegades li feia l’efecte que la seva mare havia nascut sense orgull.

—Kate! M’has sentit? Tanca l’aixeta, sisplau! Turn off the fucking tap!*

La va tancar tan bruscament com va poder, la calç i els anys s’havien incrustat a les juntes. Ella no havia escollit ser en aquell lloc, i per descomptat no pensava quedar-s’hi a viure com una captaire, sense aigua calenta, calefacció ni menjar.

—Ja tenim aigua calenta… Ara arregla la resta o porta’m a un hotel on es pugui viure. Aquesta casa cau a trossos!

La Kate tenia raó, però la Gala no va voler donar-li el gust d’admetre-ho. Encara que la casa estigués desfeta, no podia tenir una descortesia envers la difunta. Va pensar que fer passar les nenes uns quants dies sense luxes, sense llençols de cotó, era un bon aprenentatge per a la vida. Estaven massa bens instal·lades en el benestar i la bona vida, i ho tenien tot a l’abast de la mà. «Què té de dolent viure rústicament durant una setmana?» La Gala hi va veure l’oportunitat d’atansar-se a les seves filles i conviure-hi sense tecnologia, de conèixer-les més i viure totes tres una experiència semblant al que seria una acampada a les Fire Island, un dels llocs preferits de l’Adele. La Kate no ho veia com la seva mare, caminava amb un braç enlaire, alçant el mòbil per buscar cobertura, però sense trobar-ne. Aquell indret era pitjor que qualsevol que hagués pogut crear la seva imaginació. L’Adele, per contra, guaitava a banda i banda de la carretera, mirava les cases velles, encuriosida per saber qui hi devia viure i com devia ser la gent d’allà. «Hi deu haver nens amb qui puguem jugar?» Una torrassa enorme va marcar a cop de campana l’hora convinguda per a la recollida: les onze del matí. En passar per una placeta, van clissar el que semblava una botiga diminuta de queviures. L’Adele s’hi va acostar corrent per veure què hi havia darrere l’aparador. Hi va enganxar la cara i es va posar les manetes al costat dels ulls per veure-hi millor. A dins, asseguda davant d’una estufa vella, una dona gran de cabells blancs curts feia ganxet. La nena no va poder reprimir la curiositat, i abans que hi arribés la mare, va obrir la porta i va entrar-hi. La dona la va examinar de dalt a baix, i l’Adele va fer el mateix, però amb menys severitat. Semblava molt gran, mai no havia vist tantes arrugues juntes. Reposant en un racó hi havia un bastó de fusta tallada. Aquella dona va deixar el que feia, es va treure les ulleres i li va mostrar un esguard blau intens i fred. L’Adele va somriure i ella li va donar la benvinguda inclinant un xic el cap.

—Vols res, nena? —li va preguntar en català.

L’Adele no va entendre ni una paraula del que li havia dit. No tenia dents! Quan enraonava els llavis se li ficaven endins. Allò ho havia vist a les pel·lícules, però mai de tan de prop. Va tenir una mica de por. No ho va poder evitar, i quan la va sentir parlar amb aquella veu sortida d’ultratomba, va inclinar el cos enrere, va picar amb uns prestatges i va fer caure a terra unes quantes capses de galetes. La Kate i la Gala van arribar just a temps de veure l’escena i tornar a posar les coses a lloc tan ràpid com van poder, demanant disculpes alhora a la vella, la qual, immòbil a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X