EIVISSA

38° 54′ 40,1″ N / 1º 26′ 6,7″ E

Per si encara hi ha algú que no ho sap, Eivissa és una illa mediterrània que pertany a l’arxipèlag balear. Té 572 quilòmetres quadrats de terreny: platges, penya-segats, muntanyes, camps… Però hi ha coses que no s’expliquen a la Viquipèdia, com per exemple que hi ha tantes Eivisses com persones han passat per l’illa.

Per a uns, Eivissa és la nit; per a uns altres, el dia. Per a uns, la platja; per a uns altres, el camp. L’alba o el capvespre. El frenesí o la calma. La carn o el peix. El rock o el dance. El sucre o la sal. El blanc o el negre. El iot o la piragua. Versace o la moda Ad-lib. El caviar o les patates. Els clubbers o els hippies. El xampany o les herbes eivissenques. La marihuana o la cocaïna. La cala Benirràs o Ses Salines. La discoteca Pachá o Amnesia. O Space. O Privilege. O Ushuaia…

O tot a la vegada. Sí, millor tot a la vegada.

Per a molts, avui, l’illa és de Guetta i Avicii i dels turistes russos. Però ahir va ser d’Oakenfold, Sven Väth i dels turistes anglesos i alemanys. I abans d’ahir, de Freddie Mercury, Julio Iglesias i dels turistes americans. I anys abans, de Pink Floyd, Bob Marley i Eric Clapton. I molt abans, dels hippies que van arribar als cinquanta i seixanta a Sant Antoni escapant dels ecos de Corea i el Vietnam.

I dels turistes espanyols.

I abans del turisme, l’illa havia estat dels rebels franquistes.

I dels republicans.

I molt abans, dels anglesos, de la Marina de Sa Majestat, que van portar la ginebra i el maleït gintònic, i la malària, per compensar. I temps enrere va ser dels turcs, dels àrabs, dels romans, dels fenicis, dels cartaginesos, dels cananeus —i les seves conegudes celebracions de la primavera, potser les primeres festes flower power de la història—, dels assiris…

I abans de tots plegats, dels primers eivissencs, si és que hi ha eivissencs que no siguin una barreja de tots els anteriors.

El que sembla clar és que avui el món està dividit en dues parts: els que han estat alguna vegada a Eivissa, i els que es moren de ganes d’anar-hi.

I tu, a quina banda ets?

Els mesos d’estiu, per l’aeroport d’Eivissa, hi desfila una variada fauna de visitants: gent de totes les nacionalitats que et puguis imaginar i de totes les classes socials possibles. Una amalgama de colors, estils, aspectes i intencions. Però avui al matí, aquest calidoscopi humà es barreja a més amb un núvol de periodistes, fotògrafs i reporters que han arribat decidits a cobrir l’opening del primer lounge club del món ubicat en un aeroport. L’illa sempre ha buscat ser la primera en el que sigui.

El club, com no podia ser d’altra manera, du el segell de David Guetta, productor i DJ de fama mundial i última icona de la música de ball que fa saltar la gent de tot el globus terraqüi. A la salmòdia de crits, murmuris, càmeres i flaixos, s’hi afegeixen les notes del tema «Play Hard», del mateix Guetta. La música ressona al recinte i, a tall de salutació, rep els nouvinguts, però també acomiada els que abandonen l’illa. En aquest cas els provoca un somriure de complicitat, ja que associen el so amb el ritme psicalíptic d’algunes nits passades.

En Chris Thomson, pop star a qui ara no coneix ni son pare, recull la maleta facturada i se’n va directe cap a la sortida de l’aeroport, esquivant els altres passatgers que esperen l’equipatge. A cada passa s’allunya de la bateria de cintes que escupen maletes i alhora s’empassen les que queden orfes en aquest loop mecànic. En el seu recorregut, en Chris es creua amb en Lukas i en Mathias —tots dos amagats darrere de l’últim model d’ulleres de sol de Tom Ford. En Lukas visiblement neguitós per res. Ell és així, es neguiteja de seguida. Haver d’esperar que apareguin les maletes li provoca angoixa. Angoixa que allibera fent repicar constantment el peu esquerre i que aconsegueix traslladar al mateix Mathias, que és tot calma i que de tant en tant observa la seva parella de reüll.

En Thomson topa també amb el jove pare Stefano, que ha abandonat l’uniforme clerical i llueix una indumentària casual un pèl anacrònica, com si l’hagués vestit la seva mare o fos un hipster sense criteri. A continuació, en Chris passa per davant d’en Charly, la sogra, la seva dona Rebeca i els dos fills, en Bratt i la Jennifer, i en Ronnie, el gos petaner de la família, que sense voler formen com la cua d’un drac en la celebració de l’Any Nou xinès. En esquivar-los, una mica més i en Chris ensopega de ple amb en Martín, el jove còmic major d’edat que està aturat al bell mig d’aquell batibull de gent amb posat trist, però també amb una mirada de fam, intentant descobrir alguna cosa que potser li pugui servir per incloure al seu repertori de monologuista.

Un cop superat en Martín, el cantant es troba ara amb en François, el xef francès que fuig d’uns bolets verinosos. Té les mans a la cintura i es pregunta què ha passat amb el seu equipatge. El mateix que sembla que es preguntin a la cinta del costat, però amb uns altres gestos més ostensibles i menys educats, el nombrós grup de famílies britàniques, amb en Jeremy al capdavant. La colònia anglesa és l’últim escull que li queda al músic per arribar a la porta de sortida.

Bé, doncs, aquí els deixo. Sí. A vostès. Els deixo amb aquestes persones que volen tenir una nova vida durant les vacances. O potser per sempre. No es preocupin per mi. Jo faré el que he vingut a fer: desaparèixer. Per fi.

Dit i fet. En Chris Thomson, cantant de Hotline, deixa enrere l’aeroport i dibuixa un gran somriure.

No és un somriure sinó una expressió més constreta el que es dibuixa a la cara d’en Mathias. Va empenyent un carro enorme carregat de maletes Louis Vuitton que configuren el seu equipatge. En Lukas mentrestant mira divertit el seu iPhone.

—Semblava que el jove Helmut hagués d’aguantar millor. Mira aquesta foto. Està a punt de plorar, pobret… Potser no l’hauria d’haver emmanillat —comenta en Lukas amb una crueltat burleta.

A en Mathias, que intenta governar el carro, no li fa gaire gràcia el comentari, però acaba dibuixant un petit gest a mig camí entre el compromís i el fàstic.

Els nòvios alemanys no s’adonen de la presència de l’Stefano, que els mira amb cert estupor. Un estupor que creix quan observa altres turistes que circulen per l’aeroport: individus amb mig tors a l’aire, dones que llueixen minitops i que s’han posat uns shorts, peces que fan més que mai honor al seu nom, grups de comiats de soltera que es guarneixen el cap amb penis de plàstic i vesteixen transparències que semblen radiografies de baixa exposició; parelles que es petonegen amb una fam humida i caníbal, d’altres que es lliuren a una magrejada de voracitat equivalent que està a punt de provocar una inèdita combustió pel frec entre el cotó i la lycra. L’Stefano se sent com si hagués pujat als cavallets de la perversitat. Comença a anar calent i això no ho pot ocultar cap hàbit.

L’única parella que potser no pertorba el jove clergue italià és la que formen els dos membres de la Guàrdia Civil que es distingeixen al passatge que hi ha al costat de la porta de sortida i que es dirigeixen on és en Martín. El noi just acaba de recollir la motxilla i està a punt d’abandonar l’aeroport, i bufa quan els agents se li atansen i el conviden a acompanyar-los. Mai no ha entès què el converteix a ell, un jove que traspua normalitat per totes bandes, en un imant per a tots els cossos de seguretat, que sempre s’interessen per revisar el que porta al damunt. Amb les pintes que hi ha al seu voltant i va i el criden a ell. Té collons.

Just abans d’entrar en aquell quartet per als escorcolls que tant intriga els passatgers —que no deixa de ser una sala ben esquifida, moblada amb una trista taula i una petita atmosfera irrespirable—, el núvol de periodistes que hi ha a l’aeroport amb càmeres i flaixos avança en formació de tortuga, com els romans de les històries de l’Astèrix. El motiu és que han reconegut entre els que acaben d’arribar a l’illa la famosa Tiffany London, rica hereva de la cadena hotelera London-Truman Resorts. La noia ha vingut amb el seu seguici com a special guest star per a l’opening del lounge club de l’aeroport. I, per descomptat, a passar uns dies en aquest racó on el papà encara no té cap establiment obert ni tampoc cap control sobre ella.

Les mirades de la Tiffany i en Martín es troben i queden en suspens durant un parell de segons. Un temps que ella aprofita per fer-li una foto amb el mòbil. Després el que nota en Martín no és amor a primera vista, ni una fiblada, ni un conat d’erecció. És un calbot d’un dels agents per treure’l del trànsit. El típic calbot benemèrit.

En Charly i la seva família repassen l’equipatge que ja tenen al carretó. No hi falta res. Només que deixi de bordar en Ronnie, que sembla excitat amb el tema que se sent a través dels altaveus. La repetitiva tornada de «Play Hard» ha donat pas a «Titanium», un altre dels hits del guru David.

—Calla, collons! —crida en Charly al pobre gos, que com a resposta ensuma una de les rodes del carretó de les maletes, aixeca la pota i descarrega la bufeta.

—Eivissa! Quines ganes que tenia de tornar-hi… —exclama l’Angie—. Ja ensumo la festa… —La sogra va del pal «que sapigueu que penso anar al meu rotllo».

Tot i que l’ambient que es respira al taulell de maletes perdudes no sembla precisament de festa. Ben al contrari. Els passatgers del vol procedent de Liverpool, en què viatjaven en Jeremy i el seu grup, a més d’un altre que venia de París, amb un equip de rugbi inclòs, s’amunteguen davant del mostrador.

—Odio els belgues —sentencia en Burns, el robust amic d’en Jeremy.

—No són belgues, que són francesos —rectifica en Jeremy.

—Doncs odio els putos francesos que semblen belgues —remata en Burns, que no està per rectificacions. Ell el que vol és recuperar les maletes i prendre’s una bona cervesa. I l’ordre comença a no importar-li gaire—. Ei, on collons són les nostres maletes?!

La Debbie, la dona d’en Jeremy, no pot evitar llançar una mirada al seu marit, que en realitat és un avís perquè pari els peus al seu col·lega

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X