I

Dissabte, 6 de juny de 1992,

vuit del matí

Aquest matí no sortia aigua de l’aixeta.

Brup, brup, dos rotets de nadó, i res més.

He trucat a casa la veïna: a casa seva, tot normal. Potser ha tancat la clau de pas, m’ha dit ella. Jo? No sé ni on és, fa poc que visc aquí, i quan torno a casa ja és tard. Mare de Déu Senyor, i quan se’n va una setmana no tanca l’aigua i el gas? No. Quina imprudència, deixi’m passar, que l’hi ensenyaré.

Ha obert l’armariet de sota l’aigüera, ha mogut alguna cosa i ha començat a sortir aigua. Ho veu? L’havia tancat. Perdoni, sóc molt distret. Ah, els singles! Exit veïna, si vostè també es posa a parlar anglès.

No ens posem nerviosos. Els fenòmens poltergeist no existeixen, només a les pel·lícules. I no és que ara jo sigui somnàmbul, perquè de somnàmbul tampoc no hauria sabut que aquesta maneta existia, si no, l’hauria fet servir quan estava despert, perquè la dutxa perd i sempre corro el perill de passar tota la nit sense dormir sentint la goteta, com si això fos Valldemossa. De fet sovint em desperto, m’aixeco i vaig a tancar la porta del lavabo i la que hi ha entre l’habitació i l’entradeta, per no sentir el maleït degoteig.

No pot haver estat, per dir alguna cosa, un mal contacte elèctric (perquè aquestes manetes, tal com diu la mateixa paraula, són manuals) ni tampoc una rata, que encara que hi hagués passat per sobre no hauria tingut prou força per moure-la. És una roda de ferro a l’antiga (en aquest pis tot té almenys cinquanta anys) i a més està rovellada. O sigui que per moure-la calia una mà. Humanoide. I no tinc xemeneia per on pogués passar el mico de la rue Morgue.

Pensem. Cada efecte té una causa, almenys això diuen. Descartem el miracle, no veig per què Déu es preocuparia de la meva dutxa, no és pas el mar Roig. Per tant, a efecte natural, causa natural. Ahir a la nit, abans d’anar a dormir, vaig prendre un Stilnox amb un got d’aigua. O sigui que aleshores, d’aigua, encara n’hi havia. Aquest matí ja no. Per tant, estimat Watson, la clau de pas s’ha tancat a la nit, i no ho has fet tu. Alguna persona, o més d’una, ha passat per casa i ha tingut por que, més que no el soroll dels seus passos (absolutament silenciosos), em despertés el Preludi de la gota, que els empipava fins i tot a ells i potser es preguntaven com era que a mi no em despertava. De manera que, molt sagaços, han fet el que també hauria fet la meva veïna, tancar l’aigua.

I què més? Els llibres estan tan desordenats com sempre, podrien haver passat a fullejar-los pàgina per pàgina els serveis secrets de mig món i no me n’adonaria. No cal que miri els calaixos ni que obri l’armari de l’entradeta. Si volien descobrir res, avui dia només cal fer una cosa: buscar a l’ordinador. Vés a saber si per no perdre temps ho han copiat tot i han marxat. I tot just ara, obrint document per document, es deuen haver adonat que a l’ordinador no hi havia res que els pogués interessar.

Què esperaven trobar? És evident —vull dir, no hi veig cap altra explicació— que buscaven alguna cosa relacionada amb el diari. No són burros, segur que devien pensar-se que havia pres apunts de tot el que fem a la redacció: per tant, si sé alguna cosa de l’assumpte Braggadocio, ho devia tenir escrit en algun lloc. Ara segur que s’han imaginat la veritat, que ho tinc tot en un disquet. Naturalment aquesta nit també deuen haver visitat les oficines i no hi han trobat cap disquet meu. De manera que la conclusió a la qual han arribat (però només ara) és que segur que el tinc a la butxaca. Mira que som imbècils, es deuen estar dient, havíem d’haver-li regirat l’americana. Imbècils? Idiotes. Si fossin eixerits no haurien acabat fent una feina tan bruta.

Ara ho tornaran a intentar, almenys fins a la carta robada hi arribaran, faran que m’atraquin pel carrer uns falsos lladres. O sigui que ara m’he d’espavilar abans que hi tornin, he d’enviar el disquet a una llista de correus i després ja veuré quan el puc recollir. Però quines animalades que em passen pel cap, aquí ja hi ha hagut un mort i en Simei ha volat. A aquesta gent tant se’ls en dóna de saber què sé, o si sé alguna cosa. Per prudència m’eliminen i així tot resolt. I tampoc no puc anar a explicar als diaris que jo d’aquest assumpte no en sabia res, perquè el sol fet de parlar-ne ja vol dir que sí que en sabia coses.

Com m’he ficat en aquest sidral? Em sembla que la culpa és del professor Di Samis i del fet de saber alemany.

Per què em ve a la memòria en Di Samis, al cap de quaranta anys? Doncs perquè sempre he continuat pensant que si no vaig acabar la carrera va ser per culpa d’en Di Samis i, si he acabat ficat en aquest embolic, és perquè no em vaig llicenciar. D’altra banda l’Anna em va abandonar quan feia dos anys que estàvem casats perquè es va adonar, segons paraules seves, que era un perdedor compulsiu: vés a saber què li havia explicat abans, per presumir.

No em vaig arribar a llicenciar perquè sabia alemany. La meva àvia era de l’Alto Adige i de petit me’n feia parlar. Des de primer curs, a la universitat, per pagar-me els estudis vaig acceptar de traduir llibres de l’alemany. En aquella època saber alemany ja era un ofici. Llegies i traduïes llibres que els altres no entenien (i que aleshores es consideraven importants), i et pagaven millor que per al francès o fins i tot l’anglès. Em sembla que ara passa el mateix si saps xinès o rus. En tot cas o tradueixes de l’alemany o et treus la carrera, totes dues coses alhora no es poden fer. És veritat, traduir vol dir quedar-se a casa, faci calor o faci fred, i treballar amb sabatilles, sobretot aprenent moltes coses. Per què anar a classe a la universitat?

Per mandra, em vaig decidir a matricular-me a un curs d’alemany. Així hauria d’estudiar poc, em deia, total ja ho sé tot. La llumenera de l’època era el professor Di Samis, que s’havia muntat el que els estudiants anomenaven el seu niu d’àguila en un edifici barroc decadent on s’entrava pujant una escalinata que duia a un gran vestíbul. A una banda hi havia l’institut Di Samis, a l’altra la seva aula magna, com en deia pomposament ell mateix, que era una aula amb lloc per a una cinquantena d’oients.

A l’institut només s’hi podia entrar amb plantofes. A l’entrada n’hi havia prou per als ajudants i dos o tres estudiants. Els que no tenien plantofes esperaven tanda a fora. Tot estava encerat, diria que els llibres de les parets també. I també la cara dels ajudants, molt vells, que des de temps prehistòrics esperaven el seu torn per fer de professors.

L’aula tenia una volta altíssima i finestres gòtiques (no vaig entendre mai per què, en un edifici barroc) i vitralls verds. A l’hora exacta, és a dir catorze minuts després de l’hora en punt, el professor Di Samis sortia de l’institut, seguit a un metre per l’ajudant més vell, i a dos metres pels més joves, que encara no havien fet els cinquanta. L’ajudant més vell li portava els llibres, els joves, la gravadora: les gravadores a finals dels anys cinquanta encara eren enormes, semblaven Rolls Royce.

En Di Samis feia els deu metres que separaven l’institut de l’aula com si fossin vint, no seguia una línia recta sinó corba, que no sé si era una paràbola o una el·lipse, i anava dient en veu alta: «Ja som aquí. Ja som aquí!», i finalment entrava a l’aula i s’asseia en una mena de pòdium esculpit (feia l’efecte que havia de començar amb un «digueu-me, Ismael»).

La llum verda que entrava pels vitralls li feia una cara cadavèrica que somreia amb malícia, mentre els ajudants engegaven la gravadora. I aleshores començava: «Contràriament al que ha dit recentment el meu estimat col·lega professor Bocardo…», i així durant dues hores.

Aquella llum verda em provocava somnolències aquoses, els ulls dels ajudants deien el mateix. Jo sabia com patien. Quan s’acabaven les dues hores i els estudiants ens dispersàvem, el professor Di Samis feia rebobinar la cinta, baixava del pòdium, s’asseia democràticament a la primera fila amb els ajudants, i tots junts tornaven a escoltar les dues hores de classe, mentre el professor assentia amb satisfacció quan sentia un fragment que li semblava essencial. I la classe era sobre la traducció de la Bíblia, en l’alemany de Luter. Una passada, deien el meus companys, amb uns ulls com si s’haguessin de desmaiar.

Al final de segon curs, tot i haver anat poquíssim a classe, em vaig aventurar a proposar una tesi sobre la ironia en Heine (trobava reconfortant la seva manera de tractar d’amors infeliços amb el que a mi em semblava un cinisme idoni: m’estava preparant als meus, d’amors): «Vosaltres, vosaltres, els joves», em va dir en Di Samis desconsolat, «de seguida us voleu tirar als contemporanis…».

Vaig entendre, en una mena d’il·luminació, que la tesi amb en Di Samis havia fet llufa. Aleshores vaig pensar en el professor Ferio, més jove, que tenia fama de tenir una intel·ligència brillant i es dedicava a l’època romàntica i adjacents. Però els companys més grans em van avisar que, per a la tesi, de totes maneres tindria en Di Samis de codirector i que no havia d’abordar el professor Ferio de manera oficial perquè en Di Samis ho sabria de seguida i em juraria odi etern. Havia d’aproximar-m’hi indirectament, com si fos en Ferio qui m’hagués demanat que fes la tesi amb ell, i en Di Samis la prendria amb ell i no amb mi. En Di Samis odiava en Ferio, per la senzilla raó que li havia fet obtenir la plaça. A la universitat (aleshores, però diria que encara és així) les coses funcionen al revés que en el món normal, no són els fills que odien els pares sinó els pares que odien els fills.

Suposava que podria abordar en Ferio de manera gairebé casual durant una de les conferències mensuals que en Di Samis organitzava a la seva aula magna, a les quals assistien molts col·legues seus perquè sempre aconseguia convidar erudits famosos.

Però les coses funcionaven així: immediatament després de la conferència venia el debat, que monopolitzaven els docents, després tothom sortia perquè l’orador estava convidat al restaurant La Tartaruga, el millor de la zona, estil segle dinou, amb els cambrers encara amb frac. Per anar del niu d’àguila al restaurant s’havia d’agafar un carrer porxat, després travessar una plaça històrica, girar la cantonada per darrere d’un edifici monumental i finalment travessar una segona placeta. Ara bé, per sota els porxos l’orador avançava envoltat pels agregats, seguit a un metre pels interins, a dos metres pels ajudants i a una distància raonable pels estudiants més atrevits. A la plaça històrica els estudiants se n’anaven, a la cantonada de l’edifici monumental s’acomiadaven els ajudants, i els interins travessaven la placeta però deien adéu a la porta del restaurant, on només entraven el convidat i els agregats.

De manera que el professor Ferio no va saber mai res de mi. Entretant se m’havia refredat l’interès per aquell món, ja no anava a classe. Traduïa com un autòmat, però s’ha d’agafar el que et donen, i girava en dolce stil novo una obra en tres volums sobre el paper de Friedrich List en la creació del Zollverein, la unió duanera alemanya. Amb això s’entén per què vaig deixar de traduir de l’alemany, però ja era tard per tornar a la universitat.

El problema és que no acceptes la idea: continues vivint convençut que un dia o altre acabaràs tots els exàmens i faràs la tesi. I quan vius cultivant esperances impossibles, ja ets un perdedor. I el dia que al final te n’adones, et deixes anar.

D’entrada vaig trobar feina d’instructor d’un nen alemany, massa burro per anar a col·legi, a Engadina. Bon clima, solitud acceptable, i vaig aguantar un any perquè el sou era bo. Després la mare del nen, un dia, se’m va acostar molt, al passadís, i em va fer entendre que no li desagradaria donar-se (a mi). Tenia les dents sortides i una ombra de bigoti, i amablement li vaig fer comprendre que jo no era del mateix parer. Tres dies després em van acomiadar perquè el nen no progressava.

Aleshores vaig anar tirant escrivint cosetes. Pensava escriure als diaris, però només em va fer cas algun periòdic local, per fer coses com ara la crítica teatral dels espectacles provincials i de les companyies de pas. Encara vaig ser a temps de ressenyar, per quatre quartos, els números dels teloners, espiava entre bastidors les ballarines vestides de marineretes, fascinat per la seva cel·lulitis, i les seguia a la granja quan anaven a sopar un cafè amb llet (i si no anaven escurades, un ou ferrat).Va ser quan vaig tenir les meves primeres experiències sexuals amb una cantant, a canvi d’una noteta indulgent (per a un diari de Saluzzo, però ella ja en tenia prou).

No tenia pàtria, vaig viure a moltes ciutats (no vaig arribar a Milà fins que no em va trucar en Simei), vaig corregir galerades almenys per a tres editorials (universitàries, mai grans editors), per a una vaig revisar els articles d’una enciclopèdia (s’havien de comprovar les dates, els títols de les obres i tot això), tota una sèrie de feines amb les quals em vaig arribar a fer allò que en Paolo Villaggio va definir com una cultura monstruosa. Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre temps amb les altres: el plaer de l’erudició està reservat als perdedors. Com més coses sap algú, més malament li ha anat tot plegat.

Durant uns quants anys em vaig dedicar a llegir originals que em passaven les editorials (de vegades també les importants), perquè a les editorials no hi ha ningú que se’ls vulgui llegir. Em donaven cinc mil lires per manuscrit, em passava tot el dia ajagut al llit llegint com un boig, després redactava un informe de dos fulls, amb el meu millor sarcasme per destruir l’incaut autor, a l’editorial tothom respirava alleujat, escrivien a l’imprudent que els sabia molt de greu, i au. Llegir originals que no seran publicats mai pot convertir-se en un ofici.

Entretant va haver-hi la història de l’Anna, que va acabar com havia d’acabar. Des d’aleshores no he aconseguit pensar mai més amb interès en cap dona (o m’hi he negat fermament), perquè tenia por de tornar a fracassar. Del sexe me’n vaig anar ocupant de manera terapèutica, amb alguna aventura casual, sense perill d’enamorar-me, una nit i apa, gràcies, ha estat agradable, i alguna relació periòdica de pagament per no estar obsessionat pel desig (les ballarines m’havien fet insensible a la cel·lulitis).

I mentrestant tenia el mateix somni que tots els perdedors, és a dir escriure un dia un llibre que em portaria glòria i riquesa. Per aprendre com es feia per convertir-se en un gran escriptor fins i tot vaig fer de negre (o ghost writer com també en diuen ara, per ser políticament correctes) per a un autor de novel·la negra, que al seu torn per vendre firmava amb un nom americà, igual que els actors dels espagueti western. Però estava bé treballar a l’ombra, protegit per dues cortines (l’Altre, i l’altre nom de l’Altre).

Això d’escriure la novel·la negra d’un altre era fàcil, només calia imitar l’estil de Chandler, o en el pitjor dels casos de Spillane; però quan vaig provar d’escriure alguna cosa meva, em vaig adonar que per fer una descripció, d’algú o d’alguna cosa, remetia a situacions literàries: no era capaç de dir que algú es passejava una tarda neta i clara, sinó que deia que caminava «sota un cel de Canaletto». Després vaig veure que en D’Annunzio també ho feia: per dir que una tal Costanza Landbrook tenia certes qualitats, posava que semblava una criatura de Thomas Lawrence, observava que l’Elena Muti tenia unes faccions que recordaven certs perfils del Moreau jove, i l’Andrea Sperelli feia pensar en el retrat del gentilhome desconegut de la Galeria Borghese. I així per llegir una novel·la hauria calgut anar a consultar els fascicles d’alguna història de l’art en venda als quioscos.

Si en D’Annunzio era un mal escriptor, no volia dir que jo també ho hagués de ser. Per alliberar-me del vici de la citació vaig decidir no escriure més.

En resum, no havia viscut una gran vida. I, a cinquanta anys repicats, em va arribar la proposta d’en Simei. Per què no? Total també podia provar allò.

Què faig ara? Si trec el nas al carrer corro perill. Val més que m’esperi aquí, en el pitjor dels casos són a fora esperant que surti. I no surto. A la cuina tinc uns quants paquets de biscotes i llaunes de carn. D’ahir a la nit també em queda mitja ampolla de whisky. Em pot anar bé per fer passar un dia o dos. Me’n poso dues gotes (i després potser dues gotes més, però només a la tarda perquè beure al matí enterboleix) i miro de tornar al començament d’aquesta aventura, sense ni tenir necessitat de consultar el disquet perquè me’n recordo de tot, almenys de moment, amb lucidesa.

La por de morir dóna ales als records.

II

Dilluns, 6 d’abril de 1992

En Simei tenia la cara d’algú altre. Vull dir que jo no recordo mai el nom de la gent que es diu Rossi, Brambilla o Colombo, o fins i tot Mazzini o Manzoni, perquè tenen el nom d’algú altre. Doncs bé, d’en Simei no se’n podia recordar la cara perquè semblava la d’un altre que no era ell. És veritat, tenia una cara que hauria pogut ser de qualsevol.

—Un llibre? —li vaig preguntar.

—Un llibre. Les memòries d’un periodista, el relat d’un any de feina preparant un diari que no sortirà mai. D’altra banda el títol del diari hauria de ser Demà, sembla el lema dels nostres governs, ja en parlarem demà. O sigui que el llibre s’haurà de dir Demà: ahir. Maco, no?

—I vol que l’escrigui jo? Per què no l’escriu vostè? És periodista, no? Si més no, ara dirigirà un diari…

—Ser director no vol dir que se sàpiga escriure. Igual que ser ministre de Defensa no vol dir que se sàpiga tirar una granada. Naturalment, durant tot l’any que ve anirem parlant del llibre dia a dia, vostè hi posarà l’estil, la sal, però les grans línies les controlaré jo.

—Vol dir que el llibre el firmarem tots dos, o com una entrevista de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X