EL BÉ MAJOR

La nit que en Iarvi va saber que era rei, o si més no mig rei, feia un vent tempestuós. Els gettlandesos l’anomenaven el vent rastrejador perquè sempre acabava trobant les escletxes i els forats del pany de les cases i escampava amb el seu udol el griso mortífer de la mare Mar; de res no servia que la brasa encara fos viva o que els uns s’arraulissin ben fort contra els altres.

El vent assotava els reduïts finestrons de les cambres de la mare Gundring i en batia la porta ferrada. Atiava les flames de la foguera, que s’alçava aïrada, espurnejant i crepitant, i projectava urpes ombrívoles sobre els ramells d’herbes que penjaven a l’estança; una llum intermitent il·luminava l’arrel que la mare Gundring tenallava amb els seus dits sarmentosos.

—I això?

Semblava un simple terròs de terra, però en Iarvi la sabia reconèixer.

—Arrel de llenguanegra.

—I per què la pot voler un clergue, Sa Altesa?

—Tot clergue desitja no necessitar-la. Bullida no es veu i el gust ni es nota, però és un verí letal.

La mare Gundring va deixar l’arrel en un racó.

—Els clergues de vegades recorren a la màgia negra.

—Els clergues han de procurar el mal menor —va dir en Iarvi.

—I considerar el bé major. N’has encertat cinc de cinc. —La mare Gundring només va fer un sí amb el cap i en Iarvi es va enrojolar d’orgull. No era fàcil guanyar-se l’aprovació de la clerga de Gettland—. I a la prova els enigmes encara seran més fàcils.

—La prova... —En Iarvi, neguitós, es va fregar amb el polze de la mà bona el palmell recargolat de la mà esguerrada.

—La superaràs.

—No ho pots saber del cert.

—Un clergue sempre ha de dubtar...

—Però sempre ha de mostrar seguretat —va concloure ell.

—Ho veus? Et conec molt bé. —La mare Gundring tenia raó. Ningú no el coneixia millor que ella, ni tan sols entre la seva família—. Mai no he tingut cap alumne tan brillant com tu. Aprovaràs a la primera.

—I deixaré de ser el príncep Iarvi per sempre més. —Només de pensar-ho se sentia alleugerit—. No tindré ni família ni drets naturals.

—Seràs el germà Iarvi, i la teva família serà el Clergat. —La llum de la foguera va il·luminar les potes de gall de la mare Gundring, que somreia—. Els teus drets naturals seran les plantes, els llibres i les dolces paraules. Recordaràs i donaràs consell, guariràs i diràs veritats, coneixeràs els camins secrets i aplanaràs el camí per al pare Pau en totes les llengües. Tal com he procurat fer jo. No hi ha tasca més noble que aquesta, diguin el que diguin els capsigranys del quadrat d’instrucció.

—No és tan fàcil menystenir aquests capsigranys quan ets al quadrat d’instrucció.

—Bah. —La mare va replegar la llengua i va escopir al foc—. Un cop passada la prova, només hauràs d’anar al quadrat quan el joc es posi lleig per ocupar-te d’algun cap esberlat. Un dia portaràs la meva vara —va dir ella mirant l’allargassada vara de metall èlfic, tatxonat i clivellat, estintolada contra la paret—. Un dia seuràs al costat del Tron Negre i seràs el pare Iarvi.

—Pare Iarvi. —El noi, assegut al tamboret, es va regirar només de pensar-hi—. No sóc prou savi. —En el fons volia dir que no era prou valent, però no tenia prou coratge per admetre-ho.

—La saviesa es pot aprendre, Sa Altesa.

El noi va atansar l’atrofiada mà esquerra a la llum.

—I les mans? També poden aprendre?

—Potser et falta una mà, però els déus t’han concedit dons més singulars.

En Iarvi va esbufegar.

—Ho dius per la veu que tinc, fina i melodiosa?

—Per què no? A més, tens un cap àgil, empatia i força. Exactament la mena de força que pot fer de tu un gran clergue, més que no pas un gran rei. Iarvi, el pare Pau t’ha triat. Recorda sempre això: d’homes forts, n’hi ha molts; de savis, ben pocs.

—Ara entenc per què les dones són millors clergues.

—I per què solen fer millors infusions —va afegir la mare Gundring abans de xarrupar la infusió que en Iarvi li portava cada nit. Va tornar a fer un sí amb el cap—. Però preparar infusions és un altre dels teus immensos talents.

—Sí, només els herois tenen aquest poder. Quan ja no sigui príncep i m’hagi convertit en clergue, deixaràs d’afalagar-me tant?

—Tindràs afalacs quan te’ls mereixis, la resta seran tot garrotades.

En Iarvi va sospirar.

—Hi ha coses que mai no canvien.

—I ara toca història. —La mare Gundring va agafar de la prestatgeria un llibre de llom daurat amb refulgents pedres incrustades, vermelles i verdes.

—Ara? M’haig de llevar amb la mare Sol per donar menjar als coloms. Volia dormir una mica abans de...

—Aniràs a dormir quan hagis superat la prova.

—No pot ser.

—Exacte, no pot ser. —Es va llepar el dit i va anar passant les cruixidores pàgines de papir vell—. Aviam, Altesa, en quants fragments van dividir la Deessa els elfs?

—En quatre-cents nou fragments. Els quatre-cents Déus Inferiors, els sis Déus Superiors, el primer home i la primera dona, i la Mort, guardiana de l’Última Porta. Però això no és feina d’un teixidor de pregàries més que no pas d’un clergue?

La mare Gundring va espetegar la llengua.

—Tot coneixement és feina del clergue, perquè només el que se sap es pot controlar. I ara digue’m quins són els sis Déus Superiors.

—Mare Mar i pare Terra, mare Sol i pare Lluna, mare Guerra i...

La porta es va obrir de bat a bat i el vent rastrejador va escombrar la cambra. Les flames de la foguera es van enravenar, com en Iarvi, i van iniciar una tortuosa dansa entre els centenars de pots, flascons i ampolles de les prestatgeries. Una figura va pujar les escales feixugament i va passar davant d’un grapat de plantes mig seques que es balancejaven, talment com homes penjats a la forca.

Era l’Odem, l’oncle d’en Iarvi, que panteixava atropelladament amb els cabells amarats de pluja enganxats a la cara. L’Odem va mirar en Iarvi fixament, amb els ulls un pam oberts, i va descloure els llavis sense emetre cap so. No calia tenir cap do ni empatia per adonar-se que les males notícies l’aclaparaven.

—Què ha passat? —va dir en Iarvi amb veu ronca i la gola nuada.

L’oncle va caure de genollons, amb les mans damunt la palla llardosa. Va fer una reverència amb el cap i va pronunciar dues paraules esmorteïdes i afectades.

—Sa Majestat.

En Iarvi va saber aleshores que son pare i son germà havien mort.

L’OBLIGACIÓ

No semblaven ben bé morts.

Només estaven pàl·lids, estesos damunt les lloses glaçades d’aquella cambra glaçada amb els sudaris replegats fins a les aixelles i les espases desenfundades llambrejant damunt el pit. En Iarvi esperava que el seu germà arrufés els llavis en somnis, que el seu pare obrís els ulls i el mirés amb el seu menyspreu habitual. Però no ho van fer ni ho tornarien a fer mai més.

La Mort els havia obert l’Última Porta i, un cop traspassat aquell llindar, ja no en tornava ningú.

—Com ha estat? —va sentir en Iarvi que inquiria la seva mare de la porta estant, amb el to impertorbable de sempre.

—Traïció, Sa Majestat —va mussitar l’oncle Odem.

—Ara ja no sóc reina.

—Per descomptat... Ho sento, Laithlin.

En Iarvi va allargar el braç i va palpar l’espatlla del rei mort. Estava glaçat. Es va preguntar quan havia tocat per última vegada el seu pare, si és que alguna vegada ho havia fet. Recordava perfectament l’última conversa que havien tingut de debò. D’això feia uns mesos.

«Un home branda la dalla i la destral —havia dit el seu pare—. Un home rema i estreny el nus. Però per damunt de tot, un home aguanta l’escut, resisteix a primera línia i defensa el seu home de guarda. Quina mena d’home no pot fer res de tot això?»

«Jo no vaig triar tenir mitja mà», havia dit en Iarvi, atrapat com sempre a la terra erma entre la vergonya i la ira.

«Jo no vaig triar tenir mig fill.»

Però el rei Uthrik havia mort i la diadema reial, ajustada precipitadament, pesava com una llosa damunt la testa d’en Iarvi. Un pes molt més pesant del que corresponia a aquella fina diadema daurada.

—T’he preguntat com han mort —insistia la seva mare.

—Havien anat a fer les paus amb Grom-gil-Gorm.

—No es poden fer les paus amb els maleïts vansterlandesos —va remugar la veu pregona d’en Hurik, l’Escut Elegit de la seva mare.

—Els hem de venjar —va dir la mare d’en Iarvi.

L’oncle va intentar calmar els ànims.

—Primer hi haurà un temps de dol. L’Alt Rei ha prohibit la guerra oberta fins que...

—Venjança! —va clamar ella amb una veu esmolada com un bocí de vidre trencat—. Serem ràpids com un llamp, ardents com el foc.

Els ulls d’en Iarvi van recórrer el cadàver del seu germà. Ell sí que era veloç i ardent, o si més no ho havia estat. Mandíbules poderoses, coll robust, una barba negra incipient, com la del seu pare. El revés de la medalla d’en Iarvi. El seu germà el devia estimar, suposava. Devia sentir per ell un amor turbulent en què cada palmellada fregava els límits de la plantofada. La mena d’amor que es té envers algú que sempre serà inferior a tu.

—Venjança! —va bramar en Hurik—. Els vansterlandesos han de pagar pel que han fet.

—Maleïts vansterlandesos! —va exclamar la mare d’en Iarvi—. Hem de tenir el poble de part nostra. Els hem de demostrar que el nou rei té acer a les venes. Un cop s’agenollin de bon grat, podreu fer créixer la mare Mar amb les vostres llàgrimes.

L’oncle d’en Iarvi va sospirar profundament.

—Venjança, doncs. Però tu creus que està preparat, Laithlin? Mai no ha tingut esperit guerrer...

—Preparat o no, ha de lluitar! —va etzibar la mare d’en Iarvi. Tothom l’havia tractat sempre com si fos sord i mutilat. I, pel que semblava, la seva meteòrica ascensió al poder no havia posat fi a aquest costum—. Prepara-ho tot per a una gran incursió.

—On atacarem? —va preguntar en Hurik.

—Ara el que importa és que atacarem. Deixa’ns sols.

En Iarvi va sentir la porta que es tancava i les subtils passes de la seva mare damunt el terra fred.

—Para de plorar —va dir ella. En aquell moment en Iarvi es va adonar que tenia els ulls botits de llàgrimes; se’ls va eixugar i es va empassar els mocs. Sentia vergonya, sempre estava avergonyit.

La mare el va engrapar per les espatlles.

—Ferm, Iarvi.

—Perdó —va dir ell, intentant treure pit com hauria fet el seu germà. Sempre es disculpava per tot.

—Ara ets rei. —Va col·locar-li bé la sivella de la capa, que duia capgirada, va intentar endreçar-li els cabells rossos i clars, tallats arran però sempre rebels, i finalment va acaronar-lo amb els gèlids capcirons dels dits—. No has de demanar mai perdó. Has de portar l’espasa del teu pare i dirigir l’atac contra els vansterlandesos.

En Iarvi va empassar-se la saliva. La idea de participar en un atac sempre l’havia esborronat, i ara l’havia de dirigir?

L’Odem devia percebre la por del noi.

—Jo seré el vostre home de guarda, Sa Majestat, sempre seré al vostre costat i tindré preparat el meu escut. Sempre que us pugui ajudar, us ajudaré.

—Gràcies —va dir en Iarvi entre dents. L’únic ajut que volia era que l’enviessin a la Casa Skeken per passar la prova del clergue, per mantenir-se a l’ombra en comptes de sortir a la llum. Però aquesta esperança ja només era pols. Com el morter mal pastat, les seves esperances s’anirien esmicolant de mica en mica.

—Has d’aconseguir que en Grom-gil-Gorm pateixi pel que ha fet —va dir la seva mare—. Després et casaràs amb la teva cosina.

En Iarvi mirava la seva mare fixament als ulls, d’un gris acerat. Havia d’alçar el cap perquè ella encara el depassava d’alçada.

—Com dius?

Les tendres mans de la mare es van convertir en unes tenalles implacables que l’aferraven per la mandíbula.

—Iarvi, obre bé les orelles i escolta’m. Ets el rei. Segurament no és el que volíem ni tu ni jo, però així són les coses. Ara totes les nostres esperances estan dipositades en tu i corren perill d’esfondrar-se. No se’t respecta. No tens gaires aliats. Has de refermar els llaços de la nostra família casant-te amb la filla de l’Odem, l’Isriun, tal com tenia previst fer el teu germà. Ja n’hem parlat i està acordat.

L’amatent oncle Odem es va afanyar a rebaixar la fredor de la mare amb una mica de calidesa.

—Res no em plaurà més que ser el vostre pare per casament, Sa Majestat, i veure les nostres famílies unides per sempre.

En Iarvi va observar que en cap moment no es feia esment dels sentiments de l’Isriun ni dels seus.

—Però...

La seva mare va arrufar encara més el front i va aprimar els ulls. En Iarvi havia vist tremolar herois sota aquella mirada, i ell no era pas un heroi.

—A mi em van prometre al teu oncle Uthil. Era tan hàbil amb l’espasa que els guerrers encara en parlen. Sí, el teu oncle Uthil, que hauria d’haver estat rei... —va dir amb veu esquinçada, com si patís el dolor de les paraules—. Quan la mare Mar el va engolir i van alçar el seu túmul buit a la vora del mar, vaig casar-me amb el teu pare en comptes d’ell. Vaig deixar de banda els meus sentiments i vaig complir amb la meva obligació. Ara et toca a tu.

Els ulls d’en Iarvi van tornar a esguardar el cos fornit del seu germà i es va preguntar com podia fer plans amb aquella serenitat, la seva mare, amb el seu espòs mort i el fill estès allà mateix.

—No ploreu per ells?

Tot d’una la cara de la Laithlin es va desencaixar, la seva cuidada bellesa es va esquerdar, els llavis es van rebregar dents enfora, se li van arrufar les celles i els tendons del coll se li van encarcarar. Per un moment terrible, en Iarvi va tenir la incertesa de si la seva mare l’estomacaria o es desfaria en plors i laments, i no sabia quina de les dues reaccions l’espantava més. Aleshores la Laithlin va inspirar amb dificultat una alenada d’aire, va tornar un floc de cabells daurats al seu lloc i es va recompondre.

—Almenys un de nosaltres ha de ser un home. —I amb el to digne d’una reina va girar les espatlles i va abandonar la cambra.

En Iarvi va serrar els punys. O en va serrar un, i va prémer el polze de la mà bona sobre un monyó de dit de l’altra.

—Gràcies pels ànims, mare.

Sempre sentia ràbia, però mai a temps per aprofitar-la.

Va sentir les passes del seu oncle i la veu afectuosa de qui es dirigeix a un poltre acoquinat.

—Ja sabeu que la vostra mare us estima.

—Ah sí?

—Ha de ser forta. Per vós. Per la terra. Pel vostre pare.

En Iarvi va mirar el cos del seu pare i en acabat la cara del seu oncle. Tan iguals i tan diferents alhora.

—Gràcies als déus que ets aquí —va dir amb veu rogallosa. Com a mínim hi havia algú de la família que es preocupava per ell.

—Em sap greu, Iarvi. De debò —va dir l’Odem amb ulls vidriosos en posar la mà a l’espatlla del noi—. Però la Laithlin té raó. Hem de fer el que més convingui a Gettland. Hem de deixar els nostres sentiments a banda.

En Iarvi va sospirar profundament.

—Ja ho sé.

Que ell recordés, els seus sentiments sempre s’havien deixat a banda.

LA MANERA DE GUANYAR

—Vinga Keimdal, a lluitar contra el rei.

En Iarvi va haver de sufocar una rialleta nerviosa quan va sentir que el mestre d’armes deia «rei» referint-se a ell. Segurament els vuitanta joves guerrers congregats davant seu també s’aguantaven les ganes de riure. I sens dubte acabarien rient quan veiessin lluitar el nou rei. Però, arribat el moment, les rialles dels altres serien l’última cosa que preocuparien en Iarvi.

Ara eren els seus súbdits i servidors. Els seus homes. I havien jurat morir per satisfer la seva voluntat. Amb tot, feien més fila d’enemics menyspreables que no pas aquells amb qui s’havia enfrontat de petit.

En Iarvi encara se sentia com un nen. Més nen que mai.

—Serà un honor. —En Keimdal no semblava apreciar especialment aquell honor en fer un pas endavant i encaminar-se al quadrat d’instrucció, movent-se amb la cota de malla amb la mateixa agilitat que una donzella amb la seva camisola. El jove guerrer va agafar l’escut i, amb posat intimidatori, va fer xiular l’aire brandant una espasa d’entrenament feta de fusta. Encara no devia tenir un any més que en Iarvi però n’aparentava cinc més: li treia mig cap, tenia el pit i les espatlles molt més robustes que ell i ja presumia del pèl moixí roig que lluïa a la seva pronunciada mandíbula.

—Esteu preparat, Sa Majestat? —li va mussitar l’Odem a cau d’orella.

—Ja veus que no —va xiuxiuejar en Iarvi, però no hi havia escapatòria. El rei de Gettland s’havia de comportar com un bon fill a ulls de la mare Guerra, per més inepte que fos. Havia de demostrar als guerrers més vells congregats al voltant del quadrat d’instrucció que podia arribar a ser alguna cosa més que una vergonya esguerrada. Havia de trobar la manera de guanyar. «Sempre hi ha una manera», li solia dir la seva mare.

Però, malgrat els seus dons inqüestionables, un cap àgil, empatia i una veu fina i melodiosa, no se li acudia res.

Aquell dia el quadrat d’instrucció l’havien marcat a la platja. Cada costat feia vuit gambades de llarg i cada angle estava delimitat per una llança clavada a la sorra. El terreny on s’ubicava variava sempre: roques, boscos, aiguamolls, els carrerons estrets de Thorlby, fins i tot al riu, perquè un gettlandès havia d’estar preparat per lluitar en terreny conegut i estrany. O no estar preparat per lluitar enlloc, com en el cas d’en Iarvi.

Amb tot, al mar Trencat, les batalles se solien lliurar en un litoral irregular, de manera que on més sovint practicaven era a la platja; temps enrere, en Iarvi havia arribat a empassar-se prou sorra per fer embarrancar un drakar. Quan la mare Sol se submergia darrere les muntanyes, els veterans s’entrenaven amb la salmorra fins als genolls. Però de moment la marea era baixa i havia deixat un terra estriat de dolls d’aigua llampeguejants, i la humitat que sentia en Iarvi procedia de la penetrant brisa marina i de la suor que traspuava ell mateix, poc avesat a suportar el pes de la cota de malla.

Com odiava aquella malla. Com odiava en Hunnan, mestre d’armes i màxim turmentador seu durant anys. Com detestava les espases, els escuts i el quadrat d’instrucció. I com menyspreava els guerrers que feien del quadrat casa seva. Però per damunt de tot, com odiava la seva mà, ridícula i esguerrada, que li impediria per sempre més arribar a ser com ells.

—Vigileu la posició dels peus, Sa Majestat —va murmurar l’Odem.

—Els peus no seran cap problema —va etzibar-li en Iarvi—. Dos peus sí que els tinc.

Feia tres anys que pràcticament no tocava una espasa i que passava totes les hores del dia a les estances de la mare Gundring estudiant l’ús de les plantes i les llengües que es parlaven en llocs remots. Aprenent els noms dels Déus Inferiors i esforçant-se a millorar la cal·ligrafia. Mentre ell aprenia a tancar ferides, aquells nois —aquells homes, va rectificar amb amargor— havien dedicat tots els seus esforços a obrir-ne.

Per infondre-li confiança, l’Odem li va donar un copet a l’espatlla que una mica més i el tomba a terra.

—Amunt l’escut i espereu l’ocasió!

En Iarvi va esbufegar. Si havien d’esperar que li arribés l’ocasió, encara serien allà quan la marea els negués a tots. Li havien fixat l’escut al braç atrofiat amb un trist entramat de corretges i s’aferrava a la nansa amb el dit polze i un monyó de dit. Només de l’esforç de dur penjada aquella maleïda ferralla ja tenia un punyent dolor a tot el braç.

—El rei fa temps que no trepitja el quadrat —va dir el mestre Hunnan amb cara de menyspreu—. Actueu amb clemència.

—Intentaré no malferir-lo! —va exclamar en Iarvi.

Es van sentir rialles, però ell hi va notar cert desdeny. En la lluita, les bromes mai no substituiran uns tendons forts i una mà esquerra. En Iarvi va mirar en Keimdal de fit a fit i va veure en els seus ulls una confiança serena, i va intentar convèncer-se que d’homes forts n’hi havia molts, i de savis, ben pocs. Però fins i tot dins seu aquesta creença sonava falsa.

El mestre Hunnan no somreia. Cap broma no el feia riure, ni cap criatura era adorable, ni cap dona prou bonica per estirar un somriure d’aquells llavis d’acer. Simplement va mirar en Iarvi amb la seva sempiterna mirada penetrant, carregada d’un menyspreu silenciat, encara que fos príncep o rei.

—Endavant! —va cridar.

Si la rapidesa és un acte de clemència, el combat va ser clement.

El primer cop va espetegar contra l’escut d’en Iarvi, però va fer saltar aquella subjecció inconsistent. El cantell va picar als llavis del noi i el va fer trontollar. Per instint, va aconseguir esquivar el segon cop; l’espasa li va rebotar a l’espatlla i li va deixar el braç masegat. Però la tercera envestida ni la va veure venir, només va sentir un dolor agut al turmell i va caure d’esquena; en Iarvi panteixava com una manxa.

Es va quedar un moment estirat i amb els ulls mig closos. Encara se sentia parlar de les proeses insuperables de l’oncle Uthil en el quadrat. Pel que es veia, les seves també perdurarien en el record, però per motius ben diferents.

En Keimdal va clavar l’espasa de fusta a la sorra i li va oferir la mà.

—Sa Majestat.

Aquesta vegada en Keimdal havia sabut dissimular-ho millor, però en Iarvi va entreveure un gest burleta a la comissura dels llavis del guerrer.

—Has millorat molt —va dir en Iarvi entre dents mentre alliberava la mà de les corretges inútils perquè en Keimdal no tingués més remei que agafar-l’hi per ajudar-lo a posar-se dempeus.

—Vós també, Sa Majestat —va dir en Keimdal amb cara de repugnància davant aquella mà deforme.

En Iarvi se’n va adonar i no li va estalviar unes pessigolles amb el monyó del dit. Certament un gest mesquí, però els dèbils s’han de fer forts a còpia de petites revenges.

—Jo he empitjorat —va murmurar en Iarvi mentre en Keimdal tornava amb els seus companys—. Encara que costi de creure.

En Iarvi va copsar la cara d’una noia entre els aprenents més joves. Rondava els tretze anys, ulls ferotges, cabellera negra ondulada emmarcant uns pòmuls pronunciats. Ben mirat, en Iarvi hauria d’agrair a en Hunnan que no l’hagués triat a ella perquè l’esbatussés. Potser aquest seria el següent acte de tota una cadena d’humiliacions.

El mestre d’armes va fer mitja volta i va sacsejar el cap amb gran menyspreu. Un torrent de ràbia va inundar en Iarvi, implacable com una marea viva. El seu germà devia haver heretat tota la força del seu pare, però ell s’havia quedat amb tota la seva ràbia.

—Fem un altre combat? —va etzibar en Iarvi, encara al quadrat.

En Keimdal va arrufar les celles, va arronsar les seves amples espatlles i va brandar l’espasa i l’escut.

—Si Sa Majestat ho ordena.

—Sí, ho ordeno.

Es va sentir el plany dels veterans i en Hunnan encara va arrufar més el front. Calia allargar encara més aquella farsa humiliant? Si el rei feia el ridícul, tots el feien, i en Iarvi ja els humiliaria prou amb la seva presència mentre visquessin.

En Iarvi va notar la mà tendra de l’oncle que li agafava el braç.

—Sa Majestat —va murmurar amb una veu dolça i afable. Sempre era dolç i afable, com l’airet d’un dia d’estiu—. Reserveu-vos una mica les forces, no trobo assenyat...

—Tens tota la raó —va assentir en Iarvi. «L’ignorant és esclau de la seva ira», li havia dit una vegada la mare Gundring. «El savi l’aprofita»—. Hurik, lluita per mi.

Es va fer un silenci absolut i totes les mirades es van posar sobre l’Escut Elegit de la reina, que reposava el seu cos corpulent damunt el tamboret esculpit que el distingia com el guerrer més honorable de Gettland. Tenia una gran cicatriu sota la galta que li traçava una ratlla blanca a la barba.

—Sa Majestat —va dir amb una veu tronadora en aixecar-se.

En Hurik va agafar l’escut de terra per una de les corretges i en Iarvi li va allargar la seva espasa d’instrucció. Semblava de fireta en aquell puny imponent, llaurat de cicatrius. Les seves passes ressonaven en dirigir-se a la seva posició, davant d’en Keimdal, que de sobte aparentava els setze anys que tenia. En Hurik es va posar en posició, clavant les botes a la sorra, va ensenyar les dents i va proferir un grunyit de guerra, profund i vibrant, cada vegada més alt, fins pràcticament sacsejar el quadrat, i en Iarvi va veure els ulls espaordits d’en Keimdal, reblerts de dubte i de terror, com sempre havia somiat veure’ls.

—Que comenci el combat! —va dir.

Aquest enfrontament es va enllestir més ràpidament que l’anterior, però no hi va haver clemència.

S’havia de reconèixer a en Keimdal la valentia de llançar-se de cap al combat. En Hurik, però, va tallar el cop amb l’espasa —van saltar estelles de fusta—, es va esmunyir àgilment com una serp malgrat el seu volum i va fer caure en Keimdal amollant-li un cop directe als peus. El noi va xisclar en caure, però va callar quan li va caure l’escut d’en Hurik a la cella i després es va sentir un so metàl·lic fort i el noi va quedar mig inconscient. En Hurik, amb cara de pocs amics, va fer una passa endavant, va esclafar-li amb la bota la mà que subjectava l’espasa i hi va enfonsar el taló. El noi va gemegar, tenia la meitat de la cara empastifada de sorra i a l’altra li regalimava la sang que brollava del tall profund de la cella.

Potser les noies no compartirien la seva opinió, però per a en Iarvi aquell dia en Keimdal tenia més bon aspecte que mai.

Aleshores va llançar una llambregada als guerrers, com la que dirigia la seva mare a un esclau que no li agradés.

—Un punt per a mi —va dir, i amb una gambada va passar per damunt de l’espasa d’en Keimdal i va sortir del quadrat pel camí que obligués el mestre Hunnan a trontollar per cedir-li el pas.

—No heu estat gens magnànim, Sa Majestat —va dir l’oncle Odem, que l’encalçava—. Per bé que força divertit.

—Me n’alegro, que t’hagi fet riure —va remugar en Iarvi.

—Encara millor, m’heu fet sentir orgullós.

En Iarvi va mirar a banda i banda fins que va trobar darrere seu la mirada de l’oncle, calmada i serena. Sempre desprenia calma i serenor com la neu verge.

—De les victòries glorioses sorgeixen grans cançons, Iarvi, però de les no tan glorioses també, un cop passen per les mans dels bards. En canvi, les derrotes glorioses sempre seran derrotes.

—Al camp de batalla no hi ha norma que valgui —va dir en Iarvi, bo i recordant les paraules que li havia dit el seu pare un dia que havia begut i estava fart d’escridassar els gossos.

—Exactament. —L’Odem va posar la seva mà robusta damunt l’espatlla d’en Iarvi, i el noi es va preguntar si no hauria tingut una vida molt més fàcil si el seu oncle hagués estat el seu pare.

—Un rei ha de guanyar. Tota la resta és pols.

ENTRE DÉUS I HOMES

—Mare Sol i pare Lluna, que els vostres rajos d’or i d’argent il·luminin aquesta unió entre en Iarvi, fill de la Laithlin, i l’Isriun, filla de l’Odem...

Les imponents estàtues dels sis Déus Superiors observaven amb impertorbables ulls granats l’escena. Damunt d’ells, des dels nínxols que recorrien la cúpula del sostre, lluïen les figures d’ambre dels Déus Inferiors. Tothom posava en dubte la vàlua d’en Iarvi i li trobaven tantes mancances com ell mateix.

El noi va replegar la mà atrofiada i va intentar ocultar-la encara més dins la màniga. Tothom a la Sala dels Déus sabia perfectament què hi tenia, a l’extrem del braç. O què hi faltava.

Tot i així, ell intentava amagar-ho.

—Oh, mare Mar i pare Terra, oferiu-los collites i recompenses, envieu-los sort de temps i sort d’armes...

Al centre de la sala, damunt d’una estrada, s’alçava el Tron Negre. Era una relíquia èlfica d’abans de la Partició de la Deessa, forjada per arts desconegudes a partir d’una única peça de metall negre, d’aparença increïblement fràgil però increïblement resistent, i el pas dels anys no havia pogut fer-hi ni una sola ratllada.

El tron dels reis, situat entre els déus i els homes. Massa elevat per deixar-hi seure un desgraciat com en Iarvi. Ni tan sols ell gosava mirar-lo.

—Oh, mare Guerra i pare Pau, doneu-los la força per afrontar el que els presenti el destí...

En Iarvi esperava esdevenir clergue. Oblidar per sempre més la idea de tenir dona i fills. El màxim gest de romanticisme seria besar les galtes envellides de l’àvia Wexen un cop superada la prova del clergue. I ara estava a punt de compartir la seva vida amb una noia que pràcticament no coneixia.

Una tela sagrada embolcallava com un farcell mal nuat les dues mans encaixades; la de l’Isriun era freda i humida. Per més que es donessin la mà, per més que estiguessin units obeint els desitjos dels seus pares i les necessitats de Gettland, entre ells hi havia un abisme infranquejable.

—Oh, tu, El Que Fa Germinar les Llavors, concedeix-los uns fills sans...

En Iarvi sabia què van pensar immediatament tots i cadascun dels convidats: «Que no siguin esguerrats. Que no heretin una sola mà». En Iarvi va mirar de reüll la noia menuda i prima de cabells daurats que hauria d’haver esposat el seu germà. Se la veia espantada i una mica marejada. Però qui no ho estaria si l’obliguessin a casar-se amb mig home?

Als ulls de tothom, ell era el segon plat. Un dia de celebració que tothom lamentaria. Un pacte tràgic.

—Oh, tu, La Que Guarda els Panys, protegeix la seva llar...

Només en Brinyolf, el Teixidor de Pregàries, gaudia del moment. Ja havia ordit una llarga benedicció per a l’Isriun quan s’havia compromès amb el germà d’en Iarvi i ara, amb gran delit, n’enginyava una segona. Les seves paraules, incansables, exhortaven els Déus Superiors i Inferiors a garantir unes terres fèrtils i l’obediència dels esclaus, i ningú no s’hauria sorprès si la següent pregària hagués estat per la regularitat del ritme intestinal. En Iarvi, encorbat pel pes de les denses pells que solia lluir el seu pare, temia la magnitud de la benedicció d’en Brinyolf a la cerimònia del casament.

—Oh, tu, La Que Aboca l’Aiguamans, inunda de prosperitat aquesta parella reial, els seus pares i servidors, per tots els confins de Gettland!

El Teixidor de Pregàries va fer un pas enrere, amb l’orgull d’un pare novell i la barbeta engolida pels plecs de la papada.

—Seré breu —va dir la mare Gundring amb una mirada de complicitat a en Iarvi. Ell es va reprimir un somriure, frustrat per un esguard de la seva mare, fred com el mar hivernal; a partir d’aquell moment ja no en va haver de sufocar cap més—. Un regne se sosté sobre dos pilars —va dir la vella clerga—. De moment ja tenim un rei poderós. —Ningú no va riure. L’autocontrol dels assistents era d’admirar—. Ben aviat, si els déus ho volen, també tindrem una reina poderosa.

En Iarvi va veure com l’Isriun s’empassava saliva i el coll pàl·lid de la noia palpitava.

La mare Gundring va cridar la mare d’en Iarvi i l’oncle Odem, l’únic dels assistents que semblava feliç, perquè posessin les mans damunt del farcell sagrat i donessin la seva benedicció al matrimoni. En acabat, amb gran esforç, va alçar enlaire la seva vara, feta del mateix metall èlfic que el refulgent Tron Negre, i va exclamar:

—Ja estan compromesos!

El compromís ja era ferm. Ningú no va demanar a l’Isriun la seva opinió, ni a en Iarvi tampoc. Pel que semblava, l’opinió dels reis no interessava gaire, o en tot cas la d’aquest rei. Els assistents, més d’un centenar de gent poderosa, van aplaudir amb contenció. Els homes, caps d’algunes de les famílies més importants de Gettland, que duien espases d’empunyadura d’or a joc amb les sivelles de la capa, van mostrar la seva aprovació picant-se el pit prominent amb puny vigorós. A l’altre costat de la sala, les dones, amb lluents cabelleres untades d’oli i les claus de la casa penjades de les seves millors cadenes de joieria enllustrada, feien picar els dits educadament sobre els palmells perfumats.

La mare Gundring va desembolicar la tela sagrada i en Iarvi va aprofitar per alliberar la seva mà bona, rosada, enganxosa i adormida. El seu oncle el va engrapar per l’espatlla.

—Has estat molt bé! —li va dir a cau d’orella, per bé que en Iarvi no havia fet res més que romandre de peu dret i recitar promeses que pràcticament no entenia.

Els convidats van començar a desfilar, i en Brinyolf va tancar les portes de la sala amb un espetec eixordador. En Iarvi i l’Isriun es van quedar sols amb els déus, el Tron Negre, el pes del seu futur incert i un incòmode silenci oceànic.

L’Isriun mirava fixament a terra mentre es fregava suaument la mà que feia uns instants agafava la d’en Iarvi. Per bé que no hi hagués res d’interessant a veure, en Iarvi també va abaixar la mirada, es va escurar el coll i es va col·locar bé el cinyell de l’espasa. No s’acabava de trobar còmode amb aquella espasa i tenia la sensació que mai no s’hi trobaria bé.

—Em sap greu —va dir a l’últim.

La noia va alçar la vista, uns llums radiants enmig d’una foscor pregona.

—Per què us sap greu? —va preguntar ella. Després es va recordar d’afegir un «Sa Majestat» dubitatiu.

En Iarvi va estar a punt de respondre-li «que tinguis mig home per espòs», però va mesurar les paraules.

—Que hagis anat passant de mà en mà a la meva família com la copa del dia del banquet.

—El dia del banquet tothom està content de tenir la copa. —La noia va fer un somriure amarg—. Sóc jo qui ha de demanar disculpes. Imagineu-vos, jo feta una reina. —I va riure per sota el nas com si fos la broma més ridícula de totes.

—Imagina’t, jo fet un rei.

—Sou un rei.

En Iarvi es va quedar parat. Estava tan embegut dels seus defectes que no s’havia aturat a pensar que ella també pogués exagerar els seus. Aquell pensament, com sol passar amb les misèries dels altres, el va ajudar a sentir-se una mica millor.

—Tu ets qui governa la casa del teu pare —va dir en Iarvi mirant la clau d’or que penjava al pit de la noia—. No és pas una tasca fàcil.

—Però una reina governa un país! Tothom diu que la vostra mare hi té la mà trencada. Laithlin, la Reina d’Or! —va proclamar com si invoqués un sortilegi—. Diuen que li deuen favors a carretades, que tenir un deute amb ella és motiu d’orgull. Diuen que la seva paraula és més valuosa que l’or entre els mercaders, perquè l’or pot baixar de valor però la seva paraula no. Diuen que alguns comerciants del nord han deixat de resar als déus per venerar-la a ella. —La noia parlava atropelladament, amb uns ulls com unes taronges, es rosegava les ungles i amb una mà esprimatxada s’estirava l’altra—. Corre el rumor que pon ous de plata.

En Iarvi va esclafir a riure.

—Et puc ben assegurar que això últim és mentida.

—Però ha aixecat graners i ha cavat canals, i ha portat més terra sota l’arada perquè no es torni a repetir la fam i el poble no s’hagi de jugar a sorts qui s’ha d’embarcar mar endins per trobar una nova llar. —L’Isriun alçava tant les espatlles que li van arribar a les orelles—. I gent d’arreu del món s’aplega a Thorlby per comerciar. La ciutat ha triplicat els seus límits i ha depassat les muralles. La vostra mare va fer construir noves muralles

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X