Trilogia Cinquanta ombres (edició limitada Sant Jordi)

Fragmento



Índice

Coberta

Trilogia Cinquanta ombres

Cinquanta ombres d’en Grey

Agraïments

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

Capítol 24

Capítol 25

Capítol 26

Cinquanta ombres més fosques

Agraïments

Pròleg

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Cinquanta ombres alliberades

Agraïments

Pròleg

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

Capítol 24

Capítol 25

Epíleg

Les ombres d’en Christian

El primer Nadal d’en Cinquanta

Et presento en Cinquanta Ombres

Biografia

Crèdits

Sobre Random House Mondadori

cover

Per a en Niall,

amo i senyor del meu univers

1

Emmurriada, miro el meu reflex al mirall. Quin fàstic de cabells! És que no hi ha manera de dominar-los! Maleïda Katherine Kavanagh, mira que posar-se malalta i fer-me passar per aquest calvari! Hauria d’estar estudiant per als exàmens de fi de curs, que són la setmana que ve, i aquí estic: intentant dominar la meva cabellera a cops de raspall. No m’he de ficar al llit amb els cabells humits. No m’he de ficar al llit amb els cabells humits. Mentre recito aquest mantra sense parar, intento, un cop més, controlar-los amb el raspall. Poso els ulls en blanc exasperada i em quedo mirant la noia de cabells castanys, pell blanca i ulls blaus massa grossos per al seu rostre, que em mira des del mirall. Em rendeixo. L’única esperança que em queda és recollir-me la indomable cabellera en una cua i estar mig presentable.

La Kate és la meva companya d’habitació i, de tots els dies de l’any, avui ha caigut víctima de la grip. Per tant, no pot anar a l’entrevista que havia aparaulat amb no sé quin magnat d’una megaempresa, de qui no havia sentit a parlar mai, per publicar-la al diari dels estudiants. De manera que m’ha nomenat voluntària. He d’estudiar com una boja per als exàmens finals i fer un treball que tinc pendent i, a més, se suposa que aquesta tarda treballo, però no: avui em toca agafar el cotxe i recórrer més de dos-cents quilòmetres per anar al centre de Seattle i poder-me trobar amb l’enigmàtic president de Grey Enterprises Holding, Inc. Com a emprenedor excepcional que és i benefactor principal de la nostra universitat, el seu temps és molt valuós (molt més que el meu), però li ha concedit una entrevista a la Kate. «Un autèntic cop mestre», m’ha dit. Maleïdes activitats extracurriculars de la Kate.

La Kate està arraulida al sofà de la sala d’estar.

—Ana, em sap greu. M’ha costat nou mesos aconseguir aquesta entrevista. Em costaria mig any més tornar-ne a concertar una altra i, d’aquí a sis mesos totes dues ens haurem llicenciat. Sóc la redactora del diari i no ho puc engegar a rodar. Sisplau —em suplica la Kate amb la veu rogallosa pel mal de coll. Com s’ho fa? Fins i tot malalta té un aire poca-solta increïble, cabells panotxa perfectes i ulls verd lluents, encara que ara hi té una línia vermella i li ploren. Ignoro el pessic de compassió involuntària que sento.

—És clar que hi aniré, Kate. Hauries de tornar-te a ficar al llit. Vols una aspirina o paracetamol?

—Paracetamol, sisplau. Aquí tens les preguntes i la gravadora. Només cal que premis aquí per gravar. Pren notes, jo ja m’encarregaré de transcriure-ho tot.

—No en sé res, d’ell —murmuro, intentant sense èxit ocultar el pànic que creix dins meu

—Les preguntes ja te’n donaran una imatge. Vés. Hi ha un bon tros fins allà. No vull que facis tard.

—D’acord, ja marxo. Torna al llit. T’he deixat una mica de sopa perquè te l’escalfis després. —La miro amb afecte. Això només ho faria per tu, Kate

—Ara hi vaig. Bona sort. I gràcies, Ana… Com sempre, m’has salvat la vida.

Recullo la motxilla, li dedico un somriure i surto a buscar el cotxe. No em puc creure que m’hagi deixat enredar per la Kate. Però és que la Kate és capaç de convèncer el més pintat per fer qualsevol cosa. Serà una periodista fantàstica. És eloqüent, dura, persuasiva, lluitadora, bonica… i és la meva millor amiga, amb diferència.

No hi ha ningú a la carretera quan surto de Vancouver (Washington) en direcció a la interestatal 5. És d’hora i no he de ser a Seattle fins a les dues de la tarda. Per sort, la Kate m’ha deixat el Mercedes CLK esportiu. No estic segura que pogués arribar a temps amb la Wanda, el meu vell Volkswagen Escarabat. Portar el Mercedes és una delícia, i els quilòmetres passen com si res quan trepitjo a fons.

La meva destinació és la seu de l’empresa multinacional del senyor Grey. És un immens edifici de vint pisos, tot fet de vidre corbat i acer, la fantasia utilitària d’un arquitecte, amb les paraules GREY HOUSE escrites amb discreció en acer sobre el vidre de les portes principals. Són tres quarts de dues quan hi arribo, tremendament alleujada per no haver arribat tard, i accedeixo a l’enorme —i, sincerament, intimidatori— vestíbul de vidre, acer i pedra blanca.

Darrere de l’imponent taulell de gres, em somriu amablement una jove rossa, atractiva i molt ben vestida. Porta el vestit jaqueta negre i la brusa blanca més elegants que he vist mai. Va impecable.

—He vingut a veure el senyor Grey. Sóc l’Anastasia Steele, de part de la Katherine Kavanagh.

—Disculpi un moment, senyoreta Steele —em diu aixecant les celles.

Mentrestant, jo em quedo dreta i acomplexada davant seu. Em començo a penedir de no haver demanat una de les seves americanes de vestir a la Kate, en comptes d’haver-me posat la jaqueta blau marí. Fent un esforç m’he posat la meva única faldilla, les meves discretes botes marrons fins als genolls i un jersei blau. Per mi, vaig elegant. En recullo darrere l’orella un dels flocs de cabells que se m’han deixat anar fent veure que no em sento intimidada.

—Esperaven la senyoreta Kavanagh. Signi aquí, senyoreta Steele. Agafi l’últim ascensor de la dreta i pugi a la vintena planta. —Em dedica un somriure amable, segur que divertida, mentre signo.

Em dóna un passi de seguretat que porta la paraula VISITANT impresa amb contundència. No puc evitar somriure. És més que evident que només sóc aquí de visita. No hi encaixo ni amb calçador. Res no canvia, sospiro per dins. Li dono les gràcies, me’n vaig cap als ascensors i passo per davant dels dos vigilants de seguretat molt més elegants que jo amb els seus vestits negres fets a mida.

L’ascensor em puja a una velocitat vertiginosa a la vintena planta. Les portes s’obren lliscant i, quan surto, em trobo en un altre vestíbul gran, també de vidre, acer i pedra blanca. Un cop més em trobo davant d’un taulell de gres, i una altra noia rossa, de nou impecablement vestida de blanc i negre, s’aixeca per saludar-me.

—Senyoreta Steele, li fa res esperar-se allà, sisplau? —M’indica una sala d’espera on hi ha unes butaques de cuir blanc.

Darrere de les cadires de cuir hi ha una espaiosa sala de reunions amb les parets de vidre, una taula de fusta fosca també molt espaiosa i, com a mínim, vint cadires iguals al voltant. A l’altra banda, hi ha un finestral que va del terra al sostre amb una panoràmica del perfil urbà de Seattle que mira més enllà de la ciutat cap al Sound. La vista és fantàstica i, durant uns segons, em quedo paralitzada pel que veig. Uau.

M’assec, trec les preguntes de la motxilla i les repasso, mentre interiorment maleeixo la Kate per no haver-me donat una biografia resumida. No sé res de l’home que estic a punt d’entrevistar. Tant podria tenir noranta anys com tenir-ne trenta. La incertesa em mortifica i els nervis m’impedeixen estar quieta. Mai no m’he sentit còmoda a les entrevistes cara a cara; m’estimo més l’anonimat de les rodes de premsa, on em puc asseure discretament al fons de la sala. Sincerament, m’estimo més estar sola, llegint una novel·la anglesa, arraulida en una cadira de la biblioteca del campus que asseguda i com un flam dins d’un colós de vidre i pedra.

Poso els ulls en blanc. Tranquil·la, Steele. Tenint en compte com és l’edifici, massa asèptic i modern, interpreto que en Grey deu tenir uns quaranta anys: en forma, bronzejat i ros, a joc amb la resta del personal.

Una altra rossa elegant, impecable, surt per una gran porta que hi ha a la dreta. Què passa aquí amb tanta rossa immaculada? Sembla que les facin en sèrie. Respiro fondo i m’aixeco.

—Senyoreta Steele? —em pregunta l’última rossa.

—Sí —responc amb una veu ronca mentre m’escuro la gola—: Sí. —Això mateix, ara he semblat més segura.

—El senyor Grey la rebrà d’aquí a un moment. Em permet que li agafi la jaqueta?

—Sisplau. —Em trec la jaqueta.

—Li han ofert un refrigeri?

—Mmm…, no. —Ostres, Déu meu, i si acabo de ficar en un embolic la rossa número u?

La rossa número dos arrufa el front i es mira malament la rossa del taulell.

—Què li ve de gust: un te, un cafè, aigua? —em pregunta tornant a centrar-se en mi.

—Un got d’aigua, gràcies —murmuro.

—Olivia, sisplau, vés a buscar un got d’aigua per a la senyoreta Steele —ho diu amb to sever. L’Olivia s’aixeca i s’afanya a desaparèixer darrere una porta que hi ha a l’altra banda del vestíbul.

—Li prego que ens disculpi, senyoreta Steele, l’Olivia és nova i en pràctiques. No cal que s’aixequi. El senyor Grey trigarà encara cinc minuts.

L’Olivia torna amb un got d’aigua freda.

—Tingui, senyoreta Steele.

—Gràcies.

La rossa número dos se’n va cap al gran taulell repicant el gres del terra amb els talons. S’asseu i continuen treballant.

Potser el senyor Grey vol que tots els seus treballador siguin rossos. Sense gaire interès, em pregunto si això és legal i, llavors, s’obre la porta del despatx i en surt un afroamericà alt i atractiu amb un vestit elegant i rastes curtes. És evident que m’he equivocat de vestimenta.

Es tomba cap a la porta i diu:

—Ens veurem al golf aquesta setmana, Grey?

No sento la resposta. Es tomba, em veu i, quan somriu, se li dibuixen tot d’arrugues a les comissures dels ulls. L’Olivia s’ha posat dreta d’un bot per anar a cridar l’ascensor. Pel que sembla, això de posar-se dreta d’un bot és la seva especialitat. Està més nerviosa que jo!

—Bona tarda, senyores —els diu quan se’n va per la porta automàtica.

—El senyor Grey la rebrà ara, senyoreta Steele. Passi —m’indica la rossa número dos. Em poso dreta amb inseguretat al mateix temps que intento controlar els nervis. Recullo la motxilla, deixo el got d’aigua i me’n vaig cap a la porta de vidre que està mig oberta.

—No cal que hi truqui, entri directament —em diu mentre somriu amb amabilitat.

Empenyo la porta i passo, ensopego i caic de morros al despatx.

Merda i merda: per mi i pels meus peus! Estic de quatre grapes al llindar del despatx del senyor Grey, quan noto que unes mans amables m’ajuden a posar-me dreta. Tinc una vergonya horrorosa, per què he de ser tan maldestra! Per posar-me dempeus m’he d’armar de valor. A sobre és superjove!

—Senyoreta Kavanagh. —M’estén una mà de dits llargs tan bon punt m’he incorporat—. Sóc en Christian Grey. Es troba bé? Vol seure?

Superjove… i atractiu, superatractiu. És alt, porta un elegant vestit gris, camisa blanca i corbata negra, cabells desordenats de color coure fosc i té uns ulls grisos intensos i lluents que em miren amb sagacitat. Em costa una mica recuperar la veu.

—Mmm. De fet… —murmuro. Si aquest paio té més de trenta anys, jo sóc astronauta. Confosa, poso la meva mà en la seva i encaixem. Quan els nostres dits es toquen, sento que em recorre un estrany calfred d’emoció. Avergonyida, m’afanyo a retirar la mà. Deu ser cosa de l’electricitat estàtica. Parpellejo ràpidament, a la mateixa velocitat que em batega el cor.

—La senyoreta Kavanagh no es troba bé, per això m’ha demanat que vingués. Espero que no li faci res, senyor Grey.

—I vostè és…? —Té una veu càlida, segurament ho troba divertit, però costa discernir-ho en la seva expressió impassible. Se’l veu moderadament interessat, però, sobretot, cortès.

—Anastasia Steele. Estudio Literatura Anglesa amb la Kate, bé… la Katherine… vaja… la senyoreta Kavanagh, a la WSU de Vancouver.

—D’acord —em diu, sense més. Em sembla que veig el fantasma d’un somriure planar-li sobre el rostre, però no n’estic segura—. Vol seure? —Amb la mà m’indica un sofà de cuir en forma d’ela.

El seu despatx és massa gran per a un sol individu. Davant de les finestres panoràmiques, hi ha un modern escriptori de fusta fosca al voltant del qual podrien seure ben bé sis persones sense fer-se nosa. Fa joc amb la tauleta de centre que hi ha davant del sofà. Tota la resta és de color blanc: sostre, terra i parets, tret de la paret del costat de la porta, on penja un mosaic de quadres petits: trenta-sis unitats que formen un quadrat. Són exquisits: un seguit d’objectes vulgars, oblidats, pintats amb tant de detall que semblen fotografies. Exposats en conjunt són impressionants.

—D’un artista local. Trouton —em diu en Grey quan s’adona que els estic mirant.

—Són preciosos. Confereix una qualitat extraordinària a objectes ordinaris —murmuro, distreta tant per ell com pels quadres. Inclina el cap i se’m queda mirant amb atenció.

—No hi podria estar més d’acord, senyoreta Steele —respon en veu baixa i, per alguna raó inexplicable, noto que em ruboritzo.

A banda dels quadres, la resta del despatx és fred, net i asèptic. Qui sap si reflecteix la personalitat de l’Adonis que s’asseu gràcilment en una de les butaques de cuir que hi ha davant meu. Moc el cap, incòmoda per la direcció que prenen els meus pensaments, i trec les preguntes de la Kate de la motxilla. A continuació, preparo la gravadora digital i, matusserament, faig caure l’aparell dos cops sobre la tauleta del davant. El senyor Grey no diu res. Espera amb paciència (això espero), i jo cada vegada tinc més vergonya i més nervis. Quan reuneixo el coratge suficient per mirar-lo, m’adono que m’està observant: té una mà posada sobre la falda amb un gest relaxat i, amb l’altra, s’agafa la barbeta mentre es passa el dit índex pels llavis. Tinc la sensació que intenta contenir un somriure.

—Pe… perdó —quequejo—. No hi estic acostumada.

—Prengui’s el temps que necessiti, senyoreta Steele.

—Li fa res que gravi les respostes?

—M’ho pregunta després de totes les molèsties que s’ha pres per preparar la gravadora? —Em poso vermella. Que m’aixeca la camisa? Espero que sí. Parpellejo, no sé què dir, i em sembla que es compadeix de mi perquè després cedeix—. No, no em fa res.

—Li va explicar la Kate, perdó, la senyoreta Kavanagh, on havia de sortir, l’entrevista?

—Sí. La volen publicar a l’exemplar del diari dels estudiants que sortirà amb motiu de la graduació, perquè aquest any m’encarregaré de lliurar els títols durant la cerimònia.

Oh! Això no ho sabia, jo, i, per uns moments, em preocupa pensar que algú no gaire més gran que jo (entesos, potser uns sis anys o més, i, entesos, supertriomfador, però tant és) em doni el títol universitari. Arrufo el front i arrossego la meva capriciosa atenció de nou cap a la tasca que m’ocupa.

—Perfecte. —Empasso saliva amb nerviosisme—. Tinc algunes preguntes, senyor Grey. —Em poso un rínxol de cabells darrere l’orella.

—Ja m’ho pensava —diu amb to inexpressiu. Es riu de mi. Quan me n’adono, les galtes se m’encenen com dues brases. M’assec amb l’esquena ben dreta i les espatlles ben rectes en un intent per semblar més alta i més intimidadora. Premo el botó d’inici de la gravadora, al mateix temps que miro de semblar més professional.

—És molt jove per haver pogut aixecar un imperi com el seu. A què es deu el seu èxit? —Aixeco els ulls per mirar-lo. Té un somriure compungit, però sembla una mica decebut.

—Els negocis es basen en les persones, senyoreta Steele, i jo sóc molt bo valorant-les. Sé com fer-les brillar, sé què les fa obrir, què no, què les inspira i com motivar-les. Tinc un equip excel·lent i el sé recompensar. —Fa una pausa i em clava el seus ulls grisos—. Jo penso que per assolir l’èxit en qualsevol projecte que es tingui, cal erigir-se en senyor del projecte, conèixer-lo per dins i per fora, conèixer-ne tots els detalls. Treballo molt i molt per aconseguir-ho. Prenc les meves decisions basant-me en la lògica i els fets. Tinc un instint natural capaç de detectar i alimentar una idea sòlida i una bona persona. En resum, al final tot es redueix a disposar de la gent correcta.

—Potser només ha tingut sort. —El comentari no apareix a la llista de la Kate… però és que el trobo tan arrogant… Els seus ulls brillen uns moments amb sorpresa.

—No crec en la sort ni en l’atzar, senyoreta Steele. Com més treballo més sort sembla que tinc. En realitat, tot es redueix a disposar de la gent adequada en el teu equip i canalitzar-ne correctament les energies. Em sembla que va ser Harvey Firestone qui va dir: «La vocació més elevada del lideratge és el creixement i el desenvolupament de les persones».

—Vostè sembla un maniàtic del control. —Les paraules em surten dels llavis abans de poder-les aturar.

—Bé, exerceixo el control sobre totes les coses, senyoreta Steele —em respon sense ni una gota d’humor en el somriure. Me’l quedo mirant i ell m’aguanta la mirada sense immutar-se, impertorbable. El cor se m’accelera i em torno a enrojolar.

Com és que em posa tan nerviosa? Deu ser cosa del seu desconcertant atractiu? La manera com els seus ulls em cremen quan em mira. La manera que té de tocar-se el llavi inferior amb el dit índex? Tant de bo que ho deixés de fer.

—A més, pots obtenir un poder immens si t’autoconvences que els somnis secrets que et diuen que vas néixer per controlar les coses són certs —continua dient amb la veu suau.

—Vostè té la sensació de tenir un poder immens? —Maniàtic del control.

—Tinc més de quaranta mil empleats, senyoreta Steele. Això em dóna una certa sensació de responsabilitat… poder, si en vol dir així. Si decidís que ja no m’interessa el sector de les telecomunicacions i ho vengués tot, prop de vint mil persones haurien de fer mans i mànigues per pagar la hipoteca al cap de poc més d’un mes.

Em deixa bocabadada. M’astora la seva manca d’humilitat.

—No ha de respondre davant d’un consell d’administració? —li pregunto, fastiguejada.

—Sóc propietari de la meva empresa. No he de respondre davant de cap consell. —Aixeca una cella mirant-me. És evident que ho hauria sabut si hagués investigat una mica. Però és que és un arrogant de merda! Canvio de tàctica.

—Té cap interès a part de la feina?

—Tinc interessos molt variats, senyoreta Steele. —L’ombra d’un somriure li plana per sobre dels llavis—. Molt variats. —Per alguna raó, la seva mirada impertorbable em confon i m’escalfa. Té els ulls il·luminats per algun pensament maliciós.

—Però si treballa tant, què fa per relaxar-se?

—Relaxar-me? —Somriu i deixa al descobert una filera de dents perfectes. Se’m talla la respiració. És molt guapo. Hauria d’estar prohibit ser-ho tant.

—Bé, doncs, per «relaxar-me», tal com diu vostè… navego, volo, em deixo dur per activitats físiques diverses. —Es belluga a la cadira—. Sóc un home molt ric, senyoreta Steele, i tinc aficions cares i molt absorbents.

Faig un cop d’ull ràpid a les preguntes de la Kate, tinc ganes de canviar de tema.

—Inverteix en la indústria. Per què en aquest camp en concret? —li pregunto.

Per què em fa sentir tan incòmoda?

—M’agrada construir coses. M’agrada saber com funcionen: què fa que una cosa funcioni, com construir i desconstruir. A més, sento una especial debilitat pels vaixells. Què més li puc dir?

—Sembla que parli més amb el cor que no pas empès per la lògica i els fets.

Arqueja els llavis amb un somriure i em mira amb aire d’aprovació.

—Segurament. Tot i que hi ha qui diria que no tinc cor.

—Per què ho haurien de dir?

—Perquè em coneixen bé. —Els seus llavis formen un somriure irònic.

—Els seus amics dirien que és una persona fàcil de conèixer? —De seguida que li faig aquesta pregunta, em penedeixo d’haver-la fet. No és a la llista de la Kate.

—Sóc una persona molt reservada, senyoreta Steele. Faig tot el que puc per protegir la meva intimitat. Normalment, no concedeixo entrevistes…

—Com és que ens la va concedir, aquesta?

—Perquè sóc un mecenes de la universitat i, malgrat tots els meus esforços, no em vaig poder desempallegar de la senyoreta Kavanagh. Va estar empipant i empipant el meu equip de relacions públiques i la veritat és que admiro tanta tenacitat.

Conec la tenacitat que gasta la Kate. Per això mateix estic aquí asseguda, incòmoda i sense saber on ficar-me, sotmesa a la seva mirada penetrant, quan hauria d’estar preparant els exàmens.

—També inverteix en tecnologia agrícola. Per què li interessa aquest sector?

—No ens podem menjar els diners, senyoreta Steele, i hi ha massa gent en aquest planeta que no en té prou per menjar.

—Això sona molt filantròpic. Està molt preocupat per aquest problema? Alimentar els pobres del món?

S’arronsa d’espatlles amb posat evasiu.

—És una maniobra hàbil —murmura ell, tot i que em sembla que no és sincer. No té ni cap ni peus: alimentar els pobres del món? No veig quin benefici econòmic en pot treure, d’aquesta maniobra, només la virtut de l’ideal. Em concentro en la següent pregunta, desconcertada per la seva actitud.

—Té alguna filosofia? Si és així, quina?

—No tinc cap filosofia com a tal. Potser sí uns principis que em guien… La frase de Carnegie: «Un home que adquireix l’habilitat de dominar plenament la seva ment pot posseir qualsevol altra cosa sobre la qual tingui drets justificats». Sóc molt tenaç i singular, senyoreta Steele. M’agrada controlar: controlar-me a mi i els qui m’envolten.

—O sigui que vol posseir les coses? —És un maniàtic del control.

—Vull ser digne de posseir-les, però, sí, en resum, és el que vull.

—Vostè sembla el consumidor suprem.

—Ho sóc. —Somriu, però el somriure no li il·lumina la mirada. Un cop més, això no encaixa amb algú que té ganes d’alimentar el món, de manera que no puc evitar pensar que estem parlant d’una altra cosa, però no aconsegueixo desentrellar de què es tracta. Empasso saliva. Fa més calor al despatx, o potser només és cosa meva. L’únic que vull és acabar aquesta entrevista. Segur que la Kate ja té material de sobres. Miro la següent pregunta.

—És fill adoptiu. Fins a quin punt creu que això l’ha fet ser com és? —Ostres, això és personal. Me’l quedo mirant, espero que no s’hagi ofès. Arrufa el front.

—No tinc manera de saber-ho.

Ara m’ha picat la curiositat.

—Quants anys tenia quan el van adoptar?

—Aquesta qüestió és de domini públic, senyoreta Steele —em parla amb severitat. Merda! Sí, és clar…, si hagués sabut que havia de fer-li aquesta entrevista, hauria investigat. Atabalada, continuo:

—Ha sacrificat la seva vida familiar per la feina.

—Això no és una pregunta. —S’ha posat lacònic.

—Ho sento. —No sé on ficar-me; m’ha fet sentir com si m’hagués portat malament. Ho torno a provar—: Ha sacrificat la seva vida familiar per la feina?

—Tinc una família. Tinc un germà i una germana, i uns pares que m’estimen. No m’interessa ampliar la meva família.

—És gai, senyor Grey?

De cop i volta agafa aire i jo faig una ganyota, avergonyida. Merda. Com és que no he filtrat les preguntes abans de començar a llegir en veu alta? Com li puc dir que només estic llegint les preguntes? Coi de Kate i la seva curiositat!

—No, Anastasia, no ho sóc. —Aixeca una cella amb una lluïssor freda als ulls. No sembla satisfet.

—Li demano disculpes. És que… estava escrit aquí. —És el primer cop que em diu pel meu nom. Se m’ha accelerat el pols i les galtes se’m tornen a encendre. Nerviosa, em torno a posar els cabells darrere l’orella.

En Grey inclina el cap.

—No són seves aquestes preguntes?

La sang em fuig del cervell.

—Mmm… no. De la Kate… la senyoreta Kavanagh… Les ha preparat ella.

—Són companyes del diari estudiantil?

I ara! No tinc res a veure amb el diari. És una activitat extracurricular seva, no meva. Ara mateix em sento enrogir.

—No. És la meva companya de pis.

Es frega la barbeta rumiant amb calma; m’està avaluant amb els seus ulls grisos.

—S’ha presentat voluntària per fer-me aquesta entrevista? —em pregunta amb una quietud mortal a la veu.

Espera, espera, qui se suposa que entrevista a qui? Els seus ulls em cremen i em sento obligada a respondre amb sinceritat.

—M’ha demanat que vingués. No es troba bé. —La veu em sona dèbil, com si li demanés disculpes.

—Això explica moltes coses.

Truquen a la porta i entra la rossa número dos.

—Senyor Grey, li prego que disculpi la interrupció, però d’aquí a dos minuts té la cita següent.

—Encara no hem acabat, Andrea. Li prego que la cancel·li.

L’Andrea dubta, el mira sense acabar-s’ho de creure. Sembla desorientada. Ell gira el cap a poc a poc per mirar-la i aixeca les celles. La noia es torna d’un rosa fúcsia. Ostres, sort que no sóc l’única!

—Molt bé, senyor Grey —murmura, i se’n va. Ell arrufa les celles i torna a centrar la seva atenció en mi.

—Per on anàvem, senyoreta Steele?

Ja hi tornem a ser amb el «senyoreta Steele»!

—Vull saber coses de vostè. Crec que és just. —Té els ulls il·luminats per la curiositat. Merda i merda! On vol anar a parar? Repenja els colzes als braços de la butaca i creua els dits davant dels llavis. Té uns llavis molt… atractius. Empasso saliva.

—No hi ha gaire a saber.

—Quins plans té per a després de la graduació?

Arronso les espatlles, desconcertada per l’interès. Venir a Seattle amb la Kate, a buscar feina. La veritat és que no he pensat gaire en què passarà després dels exàmens finals.

—No he fet plans, senyor Grey. De moment, he de passar els exàmens finals. —Per als quals hauria d’estar estudiant en aquests moments, en comptes d’escalfar una cadira en aquest despatx palatí, ostentós i estèril, sentint-me incòmoda per la seva mirada penetrant.

—Tenim en marxa un magnífic programa de pràctiques —m’explica sense immutar-se. Aixeco les celles amb sorpresa. M’està oferint feina?

—Oh. Ho tindré present —murmuro confosa—. Encara que em sembla que no encaixaria gaire aquí. —Mare meva, ja torno a pensar en veu alta.

—Per què ho diu? —Inclina el cap, intrigat, amb un lleu somriure als llavis.

—És evident, no li sembla? —Sóc maldestra, desmanegada i no sóc rossa.

—Per mi, no. —Em mira fixament, sense gota d’humor, i de sobte em tiben uns músculs desconeguts que tinc al fons de la panxa. Aparto els ulls de la seva mirada escrutadora i observo els dits de les meves mans, creuats, sense veure’ls. Què passa? Me n’he d’anar, ara mateix. M’inclino endavant per recuperar la gravadora.

—Li agradaria que li ensenyés l’edifici? —em pregunta.

—Segur que té molta feina, senyor Grey, i a mi em queda un llarg viatge de tornada.

—Se’n torna amb cotxe a Vancouver? —Sembla sorprès, potser, fins i tot, neguitós. Mira per la finestra. Ha començat a ploure—. Bé, serà millor que vagi amb compte a la carretera. —La seva veu sona severa, autoritària. Per què s’hauria de preocupar?— Ja té tot el que necessita? —afegeix.

—Sí, senyor —li contesto mentre deso la gravadora a la motxilla.

Acluca els ulls amb aire meditatiu.

—Gràcies per l’entrevista, senyor Grey.

—El plaer ha estat meu —em diu, educat com sempre.

Quan m’aixeco, ell s’alça i m’estén la mà.

—A reveure, senyoreta Steele. —Sembla un desafiament o una amenaça, no ho tinc clar. Arrufo el front. A reveure quan? Li torno l’encaixada, sorpresa perquè entre nosaltres encara circula aquell estrany corrent d’abans. Deu ser cosa dels nervis.

—Senyor Grey. —Faig un gest amb el cap. Amb un moviment gràcil i atlètic s’acosta a la porta i l’obre de bat a bat.

—Només em volia assegurar que passa per la porta sense entrebancs, senyoreta Steele. —M’ofereix un petit somriure. És evident que es refereix a la meva entrada gens triomfal al seu despatx. Em ruboritzo.

—És molt considerat per part seva, senyor Grey —li responc, i el seu somriure s’eixampla. «Que bé que em trobis divertida», el fulmino interiorment mentre surto al vestíbul. Em quedo parada quan veig que em segueix. L’Andrea i l’Olivia aixequen els ulls, també amb sorpresa.

—Portava abric? —em pregunta en Grey.

—Una jaqueta.

L’Olivia fa un bot i em porta la jaqueta. En Grey la hi agafa abans que me la pugui donar. M’ajuda a posar-me-la i em domina una sensació de timidesa absurda. Per un segon, en Grey em posa les mans damunt les espatlles. En notar el seu tacte, se’m talla la respiració. Si s’ha adonat de la meva reacció, ho dissimula perfectament. Amb el seu llarg índex prem el botó per fer pujar l’ascensor i ens quedem esperant-lo (jo, amb incomoditat; ell, amb total serenitat). S’obren les portes i m’afanyo a pujar-hi, desesperada per fugir d’allà. Necessito sortir d’aquí volant. Quan em giro per mirar-lo, me’l trobo observant-me repenjat al marc de la porta del costat de l’ascensor amb una mà a la paret. Realment és molt, molt guapo. Em posa nerviosíssima.

—Anastasia —em diu com a comiat.

—Christian —li contesto.

Gràcies a Déu, les portes es tanquen.

2

El cor em batega desbocat. L’ascensor arriba a la primera planta i en surto corrents tan bon punt s’obren les portes. Ensopego, però, per sort no caic sobre l’immaculat terra de pedra blanca. Arrenco a córrer cap a les grans portes de vidre i, al cap d’un segon, em sento lliure exposada a l’aire tonificant, purificant i refrescant de Seattle. Aixeco la cara per deixar que la pluja freda em mulli la pell. Tanco els ulls i respiro fondo, per alleujar-me, al mateix temps que intento recuperar ràpidament la poca calma que em queda.

Mai cap home no m’havia afectat com ho ha fet en Christian Grey i no tinc ni la més remota idea de per què. És el seu físic? És la seva cortesia? La riquesa? El poder? No entenc la meva reacció irracional. Deixo anar un gran sospir d’alleujament. De què diantre anava tot això? Repenjada en una de les columnes d’acer de l’edifici faig un esforç per calmar-me i pensar amb claredat. Moc el cap. Què ha passat? El meu pols recupera el ritme habitual i quan sóc capaç de tornar a respirar amb normalitat me’n vaig cap al cotxe.

Mentre deixo enrere la ciutat, em comença a envair una sensació d’idiotesa i vergonya al mateix temps que revisc l’entrevista al meu cap. No hi ha dubte que he tingut una reacció exagerada davant d’una cosa que només és producte de la meva imaginació. D’acord, és molt atractiu, confiat, imponent, se sent a gust amb ell mateix; tanmateix, l’altra cara de la moneda el presenta com un personatge arrogant, i la seva conducta impecable l’assenyala com un home autocràtic i fred. Si més no, en la superfície. Un calfred involuntari em recorre l’espinada. Potser és arrogant, però també té dret a ser-ho: ha aconseguit moltes coses tot i ser tan jove. No li agrada aguantar la gent curta de gambals, però, per què ho hauria de fer? Em torno a empipar perquè la Kate no me n’hagi passat una petita biografia.

Mentre condueixo al costat de la interestatal 5, el meu cervell continua divagant. Em sorprèn moltíssim que algú pugui tenir una trajectòria tan fulgurant cap a l’èxit. Algunes de les seves respostes han estat molt críptiques: com si hagués seguit un ordre del dia ocult. I les preguntes de la Kate… Uf! Allò de l’adopció, i preguntar-li si és gai! Em ve un calfred. Encara no em crec que li ho hagi preguntat. Em vull morir! En el futur, cada vegada que recordi aquesta pregunta, m’encongiré de vergonya. Maleïda Katherine Kavanagh!

Miro l’indicador de velocitat. Condueixo amb més de compte que de costum. I sé que és perquè tinc al cap el record d’aquells ulls grisos i penetrants que em miren i la seva veu seriosa quan m’ha dit que anés amb compte. Moc el cap i m’adono que en Grey es comporta com si tingués el doble d’anys dels que realment té.

«Deixa-ho estar, Ana», em renyo. Decideixo que, al capdavall, ha estat una experiència molt interessant, però que no m’hi hauria de trencar més el cap. «Deixa-ho córrer». No l’he de tornar a veure mai més. Només de pensar-ho, m’animo. Engego la ràdio i n’apujo el volum al màxim, m’assec ben enrere i escolto el ritme del rock indie al mateix temps que trepitjo l’accelerador amb força. Quan agafo la interestatal 5, m’adono que puc córrer tant com vulgui.

Vivim en una petita comunitat de cases aparellades situada prop del campus de Vancouver de la WSU. Tinc sort: els pares de la Karen li van comprar la casa i pago quatre duros de lloguer. Ara ja fa quatre anys que és casa meva. Mentre aparco a fora, sóc conscient que la Kate em demanarà que li expliqui punt per punt com ha anat, i sé que pot ser molt pesada. Bé, almenys, té la gravadora. Espero que no em toqui donar gaires explicacions més a banda del que s’ha dit durant l’entrevista.

—Ana! Has arribat.

La Kate s’està asseguda a la sala d’estar, envoltada de llibres. És evident que ha estat estudiant per als exàmens: encara porta el pijama de franel·la rosa amb conillets bufons, el que es reserva per superar el tràngol de tallar amb un nòvio, per a malalties variades i per a qualsevol baixada d’ànim en general. Se’m llança al damunt i m’abraça amb força.

—Començava a estar amoïnada. Em pensava que tornaries més d’hora.

—Doncs a mi em sembla que he arribat prou d’hora tenint en compte que l’entrevista s’ha allargat —dic mentre li ensenyo la gravadora.

—Ana, moltíssimes gràcies, m’has fet un gran favor. T’ho dec, ja ho sé. Com ha anat? Com és? —Ostres, no… ja hi som, la inquisidora Katherine Kavanagh.

Faig un esforç per respondre les seves preguntes. Què li puc dir?

—Estic contenta que s’hagi acabat i no haver-lo de tornar a veure mai més. Imposa molt, saps. —M’arronso—. Té les coses molt clares, fins i tot és dur… i jove. Molt jove.

La Kate em mira amb expressió innocent. Arrufo el front.

—No posis cara de no haver trencat mai un plat. Com és que no me n’has passat una biografia? M’ha fet sentir com una perfecta idiota per no saber-ne res, d’ell.

La Kate es posa una mà damunt la boca.

—Déu meu, Ana, em sap greu… no hi he pensat.

Faig morros.

—Bàsicament ha estat molt educat, formal, un pèl cregut… com si fos més gran del que és. No parla com un home de vint-i-pocs anys. Quants anys té, per cert?

—Vint-i-set. Déu meu, Ana, em sap greu. T’hauria d’haver posat al dia, però estava tan trasbalsada… Deixa’m la gravadora i ara mateix començaré a transcriure l’entrevista.

—Fas més bona cara. T’has pres la sopa? —li pregunto amb ganes de canviar de tema.

—Sí, estava boníssima, com sempre. Ara em trobo molt millor. —Em somriu amb gratitud. Miro el rellotge.

—He de córrer. Encara sóc a temps d’arribar a l’hora a Clayton’s.

—Ana, deus estar rebentada.

—No passa res. Ens veurem després.

Vaig entrar a treballar a Clayton’s quan vaig ingressar a la WSU. És la ferreteria independent més grossa de tota la zona de Portland i, al llarg dels quatre anys que fa que hi treballo, he acabat per saber una mica de la major part dels productes que hi venem: tot i que, irònicament, sóc un desastre amb una eina a les mans. Sempre ho delego al pare, això.

Estic contenta d’arribar a temps, així em podré concentrar en alguna cosa que no sigui en Christian Grey. Estem enfeinats: l’estiu està a punt d’arribar i tothom s’arregla la casa. La senyora Clayton sembla alleujada de veure’m.

—Ana! Em pensava que avui no vindries.

—La cita que tenia no ha durat tant com em pensava. Podré treballar un parell d’horetes.

—Estic molt contenta de veure’t.

M’envia al magatzem per començar a reposar els productes de les prestatgeries i, de seguida, em submergeixo plenament en la feina.

Més tard, quan arribo a casa, la Kate porta els auriculars i treballa amb el portàtil. Encara té el nas vermell, però està totalment immersa en l’article i per això està concentrada i teclejant amb fúria. Jo estic del tot rebentada, esgotada per les hores a la carretera, per la penosa entrevista i per haver-me deixat la pell a Clayton’s. M’escarxofo al sofà, pensant en el treball que he d’acabar i en tot el que no he estudiat avui perquè estava entretinguda amb… ell.

—Aquí hi ha molta teca, Ana. Ben fet. Encara no em puc creure que no hagis acceptat la seva invitació d’ensenyar-te l’edifici. És evident que tenia ganes d’estar més estona amb tu. —Em llança una llambregada inquisidora.

Em ruboritzo i, sense més ni més, se m’accelera el pols. No hi ha dubte que aquesta no era la raó. Ell només volia ensenyar-me les oficines perquè pogués ser testimoni que era amo i senyor de tot el que em mostrava. M’adono que m’estic mossegant el llavi; espero que la Kate no s’hi hagi fixat. Tanmateix, sembla molt concentrada en la transcripció.

—M’he quedat amb això que deies de la formalitat. Has pres notes?

—Mmm… no, no n’he pres.

—Està bé. Igualment puc fer un bon article amb això. És una llàstima que no tinguem alguna foto original. És guapo, el fill de puta, eh?

—Suposo que sí. —Faig un esforç enorme per semblar desinteressada, i crec que me’n surto.

—Au, va, Ana… ni tu no pots ser immune a aquest homenàs. —Aixeca una cella impecable cap a mi.

Merda! Noto que se m’encenen les galtes i la distrec amb quatre lloances; sempre funciona.

—Segurament, tu n’hauries tret molt més.

—Ho dubto, Ana. Au, va… gairebé es pot dir que t’ha ofert una feina. Tenint en compte que t’ho he encolomat a l’últim moment, te n’has sortit molt bé. —Se’m queda mirant amb aire dubtós. Em retiro apressadament a la cuina.

—Així, doncs, què en penses, d’ell? —Caram, no para de fer preguntes. Per què no em deixa en pau? Pensa en alguna cosa, ràpid!

—És molt tenaç, controlador i arrogant… fa por, però també és molt carismàtic. Entenc la fascinació que desperta —afegeixo amb sinceritat i amb l’esperança de fer-la callar d’una vegada per totes.

—Tu, fascinada per un home? Això és inaudit —esbufega ella.

Vaig agafant els ingredients per fer-me entrepà, perquè no em pugui veure la cara.

—Per què volies saber si és gai? Per cert, ha estat la pitjor pregunta de totes. He passat moltíssima vergonya i la veritat és que s’ha emprenyat quan l’hi he preguntat. —Arrufo les celles en recordar la situació.

—Quan surt a la secció de Societat mai no va acompanyat de ningú.

—Ha estat molt violent. Tot plegat ha estat violent. Estic contenta de no haver-lo de tornar a veure mai més.

—Oh, Ana, no pot haver anat tan malament. Em sembla que s’ha quedat força penjat de tu.

Penjat de mi? Ara la Kate al·lucina.

—Vols un entrepà?

—Sí, sisplau.

Aquell vespre no tornem a parlar d’en Christian Grey, afortunadament per mi. Quan acabem de sopar, m’assec a la taula del menjador amb la Kate i, mentre ella treballa en l’article, jo preparo el treball sobre Tess of the d’Urbervilles. Merda, aquella dona era al lloc equivocat en el moment equivocat del segle equivocat. Quan acabo, és mitjanit, i la Kate ja fa estona que se n’ha anat a dormir. Me’n vaig a la meva habitació, feta pols, però contenta d’haver fet tantes coses un dilluns.

M’arrauleixo al meu llit de ferro de color blanc, m’embolico amb el cobrellit de la mare, tanco els ulls i em quedo adormida de seguida. Aquella nit somio llocs foscos, terres blancs durs i freds, i ulls grisos.

Durant la resta de la setmana, m’aboco de ple a l’estudi i a la feina a Clayton’s. La Kate també està ocupada recopilant els articles de la que serà la seva darrera edició del diari dels estudiants, abans no el cedeixi al nou redactor, i al mateix temps estudia com una boja per als exàmens finals. El dimecres ja es troba molt millor i ja no he de suportar més la visió del pijama de franel·la rosa ple de conillets. Truco a la mare, a Geòrgia, per saber com està, i perquè també em pugui desitjar bona sort per als exàmens finals. Tot seguit em fa una detallada explicació de la seva darrera incursió en el món de l’elaboració d’espelmes: la mare té debilitat per crear noves empreses. Bàsicament el que li passa és que s’avorreix i necessita ocupar el temps amb alguna cosa. Ara bé, té la capacitat de concentració d’un peixet daurat. La setmana que ve tindrà una altra cosa. Em preocupa. Espero que no hagi hipotecat la casa per finançar aquest últim projecte. També espero que en Bob (el seu nou marit, encara que és molt més gran que ella) la vigili de prop ara que jo no hi sóc. Sembla molt més centrat que el marit número tres.

—Com et va, Ana?

Per uns moments, dubto, i copso tota la seva atenció.

—Estic bé.

—Ana? Has conegut algú? —Uau, com s’ho fa? L’emoció de la seva veu és palpable.

—No, mare, no passa res. Quan hi hagi res de nou, tu seràs la primera de saber-ho.

—Ana, reina meva, has de sortir més. Em preocupes.

—Mare, estic bé. Com està en Bob? —Com sempre, la distracció és la millor estratègia

Més tard, aquella mateixa nit truco a en Ray, el meu padrastre, el marit número dos de la mare, l’home que considero el meu pare i l’home de qui porto el cognom. La conversa és curta. De fet, no arriba a conversa; només és un seguit de gemecs unilaterals en resposta a la meva tènue maniobra de persuasió. En Ray no és gaire parlador. Però encara és viu, encara mira el futbol a la tele (i va a jugar a bitlles i a pescar amb mosca, o fa mobles, quan no mira el futbol). En Ray és un fuster amb talent i la raó per la qual sé quina diferència hi ha entre un falcó i un xerrac. Amb ell tot sembla anar bé.

Divendres a la nit, la Kate i jo estem debatent què podem fer per distreure’ns (volem descansar una mica de tant d’estudiar, de la feina, i del diari dels estudiants), quan sona el timbre. Dret, a la porta, hi ha el meu bon amic José amb una ampolla de xampany a les mans.

—José! Quina sorpresa més gran! —L’abraço ràpidament—. Passa.

En José és la primera persona que vaig conèixer quan vaig arribar a la WSU, amb la mateixa cara de perdut i desemparat que jo. Aquell dia ens vam adonar que érem ànimes bessones, i des d’aleshores som amics. No només tenim el mateix sentit de l’humor, sinó que també vam descobrir que en Ray i en José pare havien fet el servei militar a la mateixa unitat. Com a conseqüència, els nostres pares també s’han fet molt bons amics.

En José està fent enginyeria i és el primer de la seva família que arriba a la universitat. És un paio superllest, tot i que la seva autèntica passió és la fotografia. En José té un ull clínic per a les bones fotografies.

—Porto notícies. —Em fa un somriure amb una lluïssor en els seus ulls foscos.

—No m’ho diguis… has aconseguit que no et tornin a expulsar una setmana —li prenc el pèl i ell em fa una ganyota juganera.

—La Portland Place Gallery exposarà les meves fotografies el mes que ve.

—Això és fantàstic… felicitats! —Emocionada per ell, li torno a fer una abraçada. La Kate també li fa un gran somriure.

—Ben fet, José! Ho hauré d’incloure al diari. No hi ha res millor que un canvi editorial de darrera hora un divendres a la nit. —Fa veure que està empipada.

—Anem, que ho celebrarem. Vull que vingueu a la inauguració. —En José se’m queda mirant directament i noto que m’enrojolo—. Totes dues, és clar —afegeix, mirant la Kate amb nerviosisme.

En José i jo som bons amics, però en el fons sé que a ell li agradaria que fóssim alguna cosa més. És maco i divertit, però no és el meu tipus. És més aviat el germà que no he tingut mai. La Katherine em sol prendre el pèl dient que em falta el gen que marca la necessitat de tenir nòvio, però la veritat és que fins ara no he conegut ningú que… bé, ningú que m’atragui, tot i que una part de mi té ganes d’experimentar la llegendària tremolor de genolls, el pols descontrolat i les papallones a l’estómac.

De vegades, em pregunto si tinc algun problema. Potser m’he passat massa hores acompanyada dels meus herois de la literatura romàntica i, per tant, els meus ideals i expectatives són massa elevats. Ara bé, de debò que mai ningú no m’ha fet sentir així.

«Fins fa ben poc», murmura la inoportuna veueta del meu subconscient. NO! De seguida faig fora aquest pensament. No penso tolerar-ho, no després de la terrible entrevista. «És gai, senyor Grey?» Faig una ganyota en recordar les meves paraules. Des d’aquell dia sé que he somiat amb ell gairebé cada nit, però estic segura que només ha estat una forma de purgar la mala experiència del meu sistema.

Miro com en José destapa l’ampolla de xampany. És alt, porta texans i samarreta de màniga curta; tot ell espatlles i múscul, pell morena, cabells foscos i ulls negres de mirada ardent. Sí, en José és un bombonet, però em sembla que, per fi, està captant el missatge: només som amics. El tap salta amb un gran espetec i en José aixeca els ulls amb un somriure.

Dissabte és un malson a la botiga. Ens assetja una allau d’aficionats al bricolatge que volen arreglar-se la casa. El senyor i la senyora Clayton, en John, en Patrick (els altres dos nois que hi treballen a jornada parcial) i jo estem rodejats de clients. Tanmateix, quan arriba l’hora de dinar, ens concedeixen una treva i la senyora Clayton aprofita per demanar-me que comprovi unes quantes comandes mentre m’estic asseguda darrere del mostrador. Mentre menjo l’entrepà repasso el registre amb discreció. Estic plenament capficada en la tasca, contrastant els números de catàleg amb els articles que necessitem i els articles que hem demanat, fent passar els ulls del llibre de comandes a la pantalla de l’ordinador i viceversa, per comprovar que les entrades concorden. Llavors, no sé per què, aixeco els ulls… i em sento atrapada per la mirada grisa i sense complexos d’en Christian Grey, que està dret davant el mostrador mirant-me.

Infart.

—Senyoreta Steele. Quina sorpresa més agradable. —La seva mirada se’m clava, intensa.

Merda! Què diantre hi fa aquí amb aspecte d’anar a passar un dia genial al camp, despentinat, amb aquest jersei de punt gruixut de color beix, texans i botes d’anar a la muntanya? Em sembla que se m’ha desencaixat la mandíbula i que sóc incapaç de localitzar ni el cervell ni la veu.

—Senyor Grey —murmuro. És l’únic que se m’acut. Intueixo l’ombra d’un somriure als seus llavis i té els ulls il·luminats per algun pensament que troba divertit, com si es rigués d’una broma privada.

—Passava per la zona —em diu com si s’hagués d’explicar—. Necessito comprar unes quantes coses. És un plaer tornar-la a veure, senyoreta Steele. —La seva veu és càlida i ronca, com una tassa de xocolata desfeta… o el que sigui.

Moc el cap per baixar dels núvols. El cor em batega amb desesperació i, per alguna raó que desconec, em bullen les galtes per la constància del seu escrutini. Estic completament descol·locada per la seva presència. El record que en tenia no li feia justícia. No és tan sols que estigui boníssim: és la personificació de la bellesa masculina, impressionant, i és aquí. Aquí a la ferreteria Clayton’s. Qui ho havia de dir. Per fi recupero les funcions cognitives i es tornen a connectar amb la resta del meu cos.

—Ana. Em dic Ana —murmuro—. En què el puc servir, senyor Grey?

Em somriu, i un altre cop és com si tingués algun secret increïble. És molt desconcertant. Respiro fondo i em poso la màscara professional que diu: «Fa anys que treballo en aquesta botiga». Ho puc fer.

—Em sembla que necessito unes quantes coses. Per començar, necessito unes brides —em murmura amb to amable i divertit.

Brides?

—En tenim de diferents mides. Vol que les hi ensenyi? —Murmuro amb la veu suau i tremolosa. Controla’t, Steele!

Una lleu ganyota espatlla l’encantador front d’en Grey.

—Sisplau. Vostè primer, senyoreta Steele —em diu.

Quan surto de darrere del mostrador intento semblar indiferent, tot i que, en realitat, em concentro amb totes les meves forces a no ensopegar: de sobte, les meves cames tenen una consistència gelatinosa. Estic contenta d’haver decidit posar-me els millors texans que tinc, aquest matí.

—Estan amb els articles elèctrics, al passadís vuit. —La meva veu sona una mica massa animada. Aixeco els ulls per mirar-lo i me’n penedeixo gairebé a l’instant. Merda, és guapíssim.

—La segueixo —murmura fent un gest amb la mà de dits llargs i manicura perfecta.

Amb el cor a punt d’escanyar-me (el tinc encallat a la gola perquè intenta sortir per la boca), enfilo un dels passadissos que porta a la secció d’electricitat. Com és que és a Portland? Com és que ha vingut a Clayton’s? Llavors, des d’una zona minúscula, infrautilitzada del meu cervell (segurament situada a la base del bulb raquidi, a prop d’on habita el subconscient) m’arriba el pensament: «Ha vingut per veure’t». No pot ser! Rebutjo el pensament immediatament. Per què aquest home tan ben plantat, poderós i urbà m’hauria de voler veure? La idea és absurda i me la trec del cap.

—Ha vingut a Portland per feina? —li pregunto amb la veu encara massa aguda, com si m’hagués enganxat el dit a la porta o alguna cosa per l’estil. «Merda! Intenta calmar-te, Ana!»

—He vingut per visitar la divisió agrícola de la WSU. Té la seu a Vancouver. Actualment hi estic finançant unes línies d’investigació sobre la rotació dels conreus i l’edafologia —em diu amb to pràctic. «Ho veus? No ha vingut aquí a buscar-te», es burla de mi el meu subconscient, fort, orgullós i capriciós. Em poso vermella per tots aquests pensaments estúpids i entremaliats.

—Forma part del seu pla per alimentar el món? —faig broma.

—Alguna cosa per l’estil —reconeix i corba els llavis en un mig somriure.

Dóna un cop d’ull a la gamma de brides que tenim a la venda a Clayton’s. Què diantre pensa fer amb això? No me’l puc imaginar fent bricolatge de cap de les maneres. Passa els dits per damunt dels diferents paquets que hi ha exposats i, per alguna raó inexplicable, em sento obligada a apartar els ulls. S’ajup i en tria un.

—Aquestes m’aniran bé —diu amb el seu somriure secret.

—Necessita res més?

—Necessitaria una mica de cinta adhesiva.

Cinta adhesiva?

—Que està pintant? —Les paraules em surten abans que les pugui aturar. Vols dir que no deu contractar obrers o personal perquè li ho facin?

—No, no estic pintant —respon de seguida i em somriu. Llavors tinc la desagradable sensació que es riu de mi.

Tan divertida sóc que faig riure?

—Per aquí —li dic, una mica avergonyida—. La cinta adhesiva és al passadís de decoració.

Faig una llambregada al meu darrere mentre em segueix.

—Fa molt de temps que treballa aquí? —Parla en veu baixa, al mateix temps que em mira fixament. Em poso vermella com un tomàquet. Per què diantre té aquest efecte sobre mi? Em sento com si tingués catorze anys: matussera, com sempre, i fora de lloc. Mirada endavant, Steele!

—Quatre anys —murmuro jo al mateix temps que arribem al destí. Per distreure’m una mica, m’ajupo per agafar una mostra dels dos amples de cinta que tenim a la venda.

—Em quedo amb aquesta —em diu en Grey amb veu tènue, assenyalant la més ampla. La hi allargo. Els nostres dits es toquen uns segons i torno a sentir una descàrrega que em crema com si hagués tocat un cable pelat. Deixo anar un esbufec involuntari quan noto com un calfred em baixa pel cos fins a un racó fosc i desconegut situat en alguna part del meu estómac. Desesperada, busco algun punt on fixar-me per no perdre la calma.

—Res més? —La veu em sona ronca i gemegosa.

Obre els ulls una mica més.

—Una mica de corda, em sembla. —La seva veu imita la meva, ronca.

—Per aquí. —Acoto el cap per ocultar el rubor recurrent i me’n vaig cap al passadís.

—Quina mena de corda vol? En tenim de sintètica i de fibra natural… de cànem… cable d’acer… —En veure la seva expressió, m’aturo. Se li han enfosquit els ulls.

—Voldré cinc metres de corda de fibra natural, sisplau.

Ràpidament, amb els dits tremolosos, mesuro cinc metres de corda sobre un regle fix, conscient que tinc la seva mirada grisa i calenta clavada damunt meu. No goso mirar-lo. Caram, és possible sentir-se més cohibida? Em trec el ganivet Stanley de la butxaca del darrere dels pantalons, tallo la corda i l’enrotllo amb cura abans de lligar-la amb un nus corredís. De miracle no em tallo un dit.

—Que eres escolta? —em pregunta, corbant aquells llavis esculturals i sensuals amb posat divertit. No li miris la boca!

—Les activitats organitzades en grup no fan per a mi, senyor Grey.

Aixeca una cella.

—Què fa per a vostè, Anastasia? —em pregunta amb una veu suau i el somriure secret torna a treure el cap. Me’l quedo mirant, incapaç de dir res. Estic situada damunt de dues plaques tectòniques que es desplacen. «No perdis la calma, Ana», em suplica el meu torturat subconscient amb un genoll clavat a terra.

—Els llibres —murmuro, però, per dins, el meu subconscient crida: «Tu! Tu fas per a mi!». Automàticament, el sufoco, avergonyida pel fet que la meva psique tingui idees per iniciativa pròpia.

—Quina mena de llibres? —Inclina el cap. Per què li interessa tant?

—Bé, ja ho sap. Els normals. Els clàssics. Literatura anglesa, bàsicament.

Es frega la barbeta amb el llarg índex i el polze mentre pensa la resposta que li he donat. O potser només és que està molt avorrit i ho intenta dissimular.

—Necessita res més? —He de canviar de tema… aquests dits posats sobre el seu rostre són molt seductors.

—No ho sé. Què més em recomanaria?

Que què li recomanaria? Si ni tan sols no sé què està fent.

—A un aficionat al bricolatge?

Ell fa que sí, amb els ulls animats per una ombra de malícia. M’enrojolo i la meva mirada s’atura sobre els texans ajustats que porta.

—Una granota —li contesto. Ara ja sé que, en endavant, no podré controlar el que surti dels meus llavis.

Aixeca una cella, un altre cop amb gest divertit.

—Segurament no deu voler que se li faci malbé la roba. —Faig un gest vague en direcció als seus texans.

—Sempre me’ls puc treure. —Em diu amb un somriure.

—Mmm. —Noto com se m’encenen les galtes un altre cop. Ara mateix, dec ser del color del Manifest comunista. Calla. Calla ara mateix!

—M’emportaré una granota. No fos cas que em fes malbé alguna peça de roba —em respon amb fredor.

Intento foragitar del cervell la imatge involuntària d’ell sense texans.

—Necessita res més? —rauco al mateix temps que li dono la granota blava.

Ell ignora la pregunta.

—Com va l’article?

Per fi m’ha fet una pregunta fàcil, lliure d’insinuacions i dobles sentits desconcertants… una pregunta que puc respondre. M’hi aferro amb totes dues mans com si fos un bot salvavides i em llanço de cap a la sinceritat.

—No l’estic escrivint jo, el fa la Katherine. La senyoreta Kavanagh. La meva companya de pis, ella és la periodista. N’està molt contenta. És la redactora del diari i li va saber molt greu no poder venir a fer-li l’entrevista en persona. —Em sento com si m’haguessin deixat sortir a la superfície per agafar aire… per fi, un tema de conversa normal—. Ara, la seva única preocupació és que no té cap fotografia original de vostè.

—Quina mena de fotografies vol?

D’acord. No havia tingut en compte la seva resposta. Moc el cap perquè senzillament no ho sé.

—Bé, estaré pels voltants. Demà, potser…

—Estaria disposat a fer una sessió de fotos? —La veu em sona aguda un altre cop.

La Kate se sentirà al setè cel si li aconsegueixo això. «I demà el podràs tornar a veure», em murmura una veueta seductora des d’aquell indret fosc situat a la base del meu cervell. Rebutjo el pensament… perquè és ximple, ridícul…

—La Kate estarà encantada… si aconseguim trobar un fotògraf.

Estic tan satisfeta que li faig un gran somriure. Separa els llavis, com si agafés aire, i parpelleja. Per una fracció de segon, sembla una mica perdut, llavors la Terra es desplaça lleument sobre el seu eix i les plaques tectòniques canvien de posició.

Mare meva! La mirada de desorientat d’en Christian Grey.

—Digui’m alguna cosa d’això de demà. —Es posa la mà a la butxaca del darrere i en treu la cartera—. La meva targeta. Hi ha el meu número de mòbil. M’hauria de trucar abans de les deu del matí.

—D’acord. —Li faig un somriure. La Kate al·lucinarà.

—Ana!

En Paul s’ha materialitat a l’altra punta del passadís. És el germà petit del senyor Clayton. Havia sentit a dir que havia tornat de Princeton, però no m’esperava veure’l avui.

—Mmm, li prego que em perdoni, senyor Grey.

En Grey arrufa el front quan veu que me’n vaig.

En Paul sempre ha estat un col·lega, i en aquest moment estrany que comparteixo amb en Grey (el maníac del control, ric, poderós, d’un atractiu terriblement fora de lloc), és genial poder parlar amb algú normal. En Paul em fa una abraçada tan forta que m’agafa per sorpresa.

—Ana, hola, és fantàstic tornar-te a veure! —em deixa anar.

—Hola, Paul, com estàs? Has tornat per l’aniversari del teu germà?

—Sí. Fas bona cara, Ana, molt bona cara. —Em fa un somriure al mateix temps que m’estudia de prop. Llavors, em deixa anar tot i que sense enretirar un braç possessiu de damunt la meva espatlla. Jo vaig canviant el pes de peu, una mica avergonyida. Estic encantada de veure en Paul, però sempre es pren massa confiances.

Quan aixeco la mirada cap a en Christian Grey, m’adono que ens està observant com un falcó, amb els ulls mig aclucats i especuladors. La seva boca traça una línia dura i impassible. Ha passat de ser un client estranyament atent a ser una altra persona: una persona freda i distant.

—Paul, estic amb un client. És una persona a qui hauries de conèixer —li dic, intentant calmar l’antagonisme que capto en el gest d’en Christian Grey. M’emporto en Paul per presentar-li en Grey, i tots dos es prenen la mida. De sobte, l’ambient es torna glacial.

—Mmm, Paul, et presento en Christian Grey. Senyor Grey, li presento en Paul Clayton. El seu germà és el propietari de l’establiment. —Per alguna raó irracional sento la necessitat d’haver de donar més explicacions—: Conec en Paul des que treballo aquí, tot i que no ens veiem gaire sovint. Ha tornat de Princeton, on estudia administració i direcció d’empreses.

Parlo per parlar… Calla!

—Senyor Clayton. —En Grey li allarga una mà amb una expressió il·legible.

—Senyor Grey. —En Paul la hi encaixa—. Esperi… no deu ser en Christian Grey? De Grey Enterprises Holdings? —En Paul passa de ser esquerp a mostrar-se impressionat en menys d’un nanosegon. En Grey li ofereix un somriure educat que no li il·lumina els ulls—. Caram, que el puc servir en alguna cosa?

—Ja m’ha atès l’Anastasia, senyor Clayton. Ha estat molt atenta. —El seu tracte és impassible, però les seves paraules… és com si estigués dient una altra cosa completament diferent. És incomprensible.

—Genial —respon en Paul—. Ens veurem després, Ana.

—D’acord. Fins després, Paul. —Veig que se’n va cap al magatzem—. Res més, senyor Grey?

—Només això. —Té una veu tallant i freda. Merda, que l’he ofès? Respiro fondo, faig mitja volta i marxo cap a la caixa. Què li passa?

Marco els preus de la corda, la granota, la cinta adhesiva i les brides.

—Tot plegat són quaranta-tres dòlars, sisplau. —Aixeco els ulls cap a en Grey. Tant de bo no ho hagués fet. M’observa amb atenció, amb intensitat. És desconcertant.

—Vol una bossa? —li pregunto al mateix temps que li agafo la targeta de crèdit.

—Sisplau, Anastasia. —Acaricia el meu nom amb la llengua i, un cop més, se’m dispara el pols. Amb prou feines puc respirar. Corro a ficar tot el que ha comprat dins d’una bossa de plàstic.

—Em trucarà si vol que fem la sessió de fotos? —Ja torna a anar per feina. Faig que sí, una altra vegada sense paraules, i li torno la targeta de crèdit.

—Bé, doncs. Fins demà, potser. —Fa mitja volta per marxar, però llavors s’atura—. Oh, per cert, Anastasia: estic content que la senyoreta Kavanagh no pogués venir a fer-me l’entrevista. —Em somriu i se’n va amb una determinació renovada cap al carrer, es penja la bossa de plàstic a l’espatlla i em deixa feta un sac tremolós d’hormones femenines. Em passo uns quants minuts amb els ulls clavats a la porta tancada que tot just acaba de passar abans de tornar a posar els peus al planeta Terra.

D’acord… m’agrada. Au, ja ho he confessat. Ja no puc continuar amagant dels meus sentiments. Mai no m’havia sentit així. El trobo atractiu, molt atractiu. Tanmateix, és una causa perduda, ja ho sé, i deixo anar un sospir de penediment amarg. Només ha estat una coincidència, que hagi vingut aquí. Però, tot i així, segur que encara el puc admirar des de la distància. No em pot fer mal, així. I si trobo un fotògraf, demà em podré entretenir admirant-lo amb deteniment. Em mossego el llavi pensant en la possibilitat i em poso a somriure com una col·legiala. He de trucar a la Kate i organitzar una sessió fotogràfica.

3

La Kate està eufòrica.

—Però què hi feia, ell, a Clayton’s? —La curiositat se li nota a través del telèfon. Em trobo a les profunditats del magatzem fent un esforç perquè la veu em soni del tot normal.

—Corria per aquí.

—Em sembla que això és una coincidència excessiva, Ana. No penses que pot haver vingut a veure’t? —El cor em fa un bot només de pensar-hi, però és una alegria de curta durada. La realitat ombrívola i decebedora és que estava per aquí per assumptes de feina.

—Ha vingut a visitar la divisió agrícola de la WSU. Hi està finançant un projecte de recerca —li murmuro.

—Ah, sí. Ha concedit una beca de dos milions i mig de dòlars al departament.

Uau!

—Com ho saps?

—Ana, sóc periodista, i he escrit un perfil d’aquest paio. La meva feina és saber-ho.

—D’acord, Carla Bernstein, vigila que no et despentinis. Vols les fotos?

—És clar que sí. La pregunta és: qui les farà i on.

—Pel que fa al lloc, ens el podria dir ell. M’ha dit que s’estava per la zona.

—Li pots trucar?

—Tinc el seu número de mòbil.

La Kate fa un esbufec.

—El solter més ric, més esquiu i més enigmàtic de tot l’estat de Washington t’acaba de donar el seu número de mòbil?

—Mmm… sí.

—Ana! Li agrades. No n’hi ha cap dubte. —L’afirmació és categòrica.

—Kate, només vol ser amable.

Però, mentre dic aquestes paraules, m’adono que no són certes: en Christian Grey no fa les coses per ser «amable». A tot estirar, pot ser cortès. I una veueta discreta em murmura: «Potser té raó, la Kate». Els cabells se m’ericen només de pensar que, potser, només potser, li agrado. Al capdavall, m’ha dit que estava content que no hagués anat la Kate a fer-li l’entrevista. M’abraço amb satisfacció, bressant-me de costat a costat, mentre sospeso la possibilitat que li pugui agradar. La Kate em retorna al present.

—Pel que fa al fotògraf no sé qui ens podrà fer les fotos. En Levi, el fotògraf habitual, no pot. Ha anat a casa seva a Idaho Falls a passar el cap de setmana. S’emprenyarà quan sàpiga que ha perdut l’oportunitat de fotografiar un dels empresaris més importants d’Amèrica.

—Mmm… I en José?

—Bona idea! Demana-li-ho tu: ell faria el que fos per tu. Després truca a en Grey i esbrina on vol que anem. —La Kate és d’una cavallerositat irritant pel que fa a en José.

—Em sembla que li hauries de trucar tu.

—A qui, al José? —se’n burla la Kate.

—No, a en Grey.

—Ana, ets tu qui hi té una relació.

—Relació? —li xisclo aixecant la veu unes quantes escales—. Amb prou feines el conec.

—Si més no, l’has conegut —em diu ella amb amargor—. És com si tingués ganes de conèixer-te millor. Ana, truca-li —m’etziba, i penja. De vegades és molt autoritària. Arrufo el front mirant el mòbil i li trec la llengua.

Quan veig que en Paul entra al magatzem per agafar paper d’estrassa, li deixo un missatge a en José.

—Hi ha molta feina fora, Ana —em diu sense ressentiment.

—Sí, bé, ho sento —murmuro i faig mitja volta per marxar.

—Escolta, com és que has conegut en Christian Grey? —la veu d’en Paul expressa una indiferència difícil de creure.

—El vaig haver d’entrevistar per al diari dels estudiants. La Kate no es trobava bé. —Arronso les espatlles, fent un esforç per semblar despreocupada, però no me’n surto gaire millor que ell.

—En Christian Grey a Clayton’s. És estrany —es burla en Paul, sorprès. Mou el cap com si es volgués aclarir les idees—. Tant se val, vols que anem a prendre alguna cosa aquest vespre?

Cada vegada que torna a casa, em demana per sortir i jo sempre li dic que no. És un ritual. Mai no he considerat que fos bona idea quedar amb el germà del cap i, a més, en Paul s’ajusta perfectament al model de veí que a totes les dones els agradaria tenir, però no té res d’heroi literari, per més que m’hi esforci. «En Grey, sí?», em pregunta el subconscient aixecant metafòricament una cella. Ofego la seva veu.

—No tens cap sopar de família ni res per l’estil amb el teu germà?

—Demà.

—Potser un altre dia, Paul. Aquesta nit em toca estudiar. La setmana que ve tinc els exàmens finals.

—Ana, un dia d’aquests em diràs que sí. —Em somriu al mateix temps que jo fujo cap a la botiga.

—Però si jo el que fotografio són llocs, no persones —rondina en José.

—José, sisplau? —li suplico. Vaig amunt i avall de la sala d’estar de casa, agafant amb força el mòbil i mirant per la finestra com es mor l’última llum del dia.

—Dóna’m el telèfon. —La Kate m’agafa l’aparell al mateix temps que es posa la cabellera panotxa sedosa per damunt l’espatlla.

—Escolti’m, José Rodríguez, si vol que el nostre diari publiqui un article sobre la inauguració de la seva exposició, farà aquesta sessió fotogràfica per a nosaltres, entesos? —La Kate pot ser d’una contundència escruixidora—. Bé. L’Ana et trucarà per indicar-te el lloc i l’hora. Fins demà. —I penja.

—Fet. Ara l’únic que hem de fer és decidir on i quan. Truca-li. —M’allarga el telèfon. Se’m fa un nus a l’estómac—. Truca a en Grey, ara!

La miro enrabiada i em fico la mà a la butxaca del darrere per treure’n la targeta. Respiro fondo per calmar-me i, amb dits tremolosos, marco el número.

Em respon en sentir el segon to. Té la veu seca, tranquil·la i freda.

—Grey.

—Mmm… senyor Grey? Sóc l’Anastasia Steele. —No em puc ni reconèixer la veu de nerviosa que estic. Es fa una pausa curta. Estic tremolant per dins.

—Senyoreta Steele. Quina sorpresa que em truqui. —Li ha canviat la veu. Em sembla que està sorprès, i se’l sent tant afectuós… seductor, fins i tot. Se’m talla la respiració i em ruboritzo. Tot d’una sóc conscient que la Katherine Kavanagh m’està mirant bocabadada i me’n vaig corrents a la cuina per evitar que em sotmeti a un escrutini incòmode.

—Bé… ens agradaria tirar endavant allò de la sessió de fotos per a l’article. —Respira, Ana, respira. Em costa respirar—. Demà, si li va bé. On voldria que ens trobéssim, senyor?

Gairebé puc sentir el seu somriure d’esfinx a través del telèfon.

—M’estic al Heathman de Portland. Posem, a dos quarts de deu, demà al matí?

—D’acord, ens veurem allà. —Estic tota esverada i gairebé no puc: com si fos una criatura, en comptes d’una dona adulta amb dret a vot i capacitada legalment per consumir alcohol a l’estat de Washington.

—Em ve molt de gust, senyoreta Steele. —Veig la lluïssor maliciosa dels seus ulls. Com pot ser que només set paraules siguin una promesa tan temptadora? Penjo. La Kate és a la cuina mirant-me amb una expressió de consternació absoluta i total al rostre.

—Anastasia Rose Steele. T’agrada! Mai no t’havia vist ni sentit tan… tan… afectada per algú. De fet, estàs com un pebrot.

—Ostres, Kate, ja saps que sempre em poso vermella. Són gangues de l’ofici. No diguis disbarats —li etzibo. Parpelleja amb sorpresa (molt poques vegades tinc cops de geni) i, de seguida afluixo—: Només és que trobo… que… m’intimida, ja està.

—El Heathman, ja ens va bé —murmura la Kate—. Faré una trucada al director per reservar una sala per a la sessió.

—Jo preparo el sopar. Després he d’estudiar. —Obro un dels armaris de la cuina però no li puc amagar que estic enrabiada amb ella.

Aquella nit no aconsegueixo aclucar l’ull, em bellugo, em regiro, somiant ulls grisos tèrbols, granotes, cames llargues, dits llargs, i llocs inexplorats foscos, molt foscos. Em desperto dos cops durant la nit, amb el cor bategant amb força. «Oh, demà faré una cara fantàstica si dormo tant», em retrec. Clavo un cop de puny al coixí i intento calmar-me.

El Heathman és al bell mig de Portland. L’impressionant edifici de pedra marró es va acabar de construir just abans del crac del 1929. En José, en Travis i jo anem amb el meu Escarabat, i la Kate amb el seu Mercedes, ja que no hi cabem tots al meu cotxe. En Travis és un amic d’en José que li fa d’ajudant, i ha vingut per donar un cop de mà amb els llums. La Kate ha aconseguit una sala del Heathman sense cost per a tot el matí, a canvi que els esmentem en l’article. Quan a recepció els explica que hi hem anat per fer un reportatge fotogràfic d’en Christian Grey, president de Grey Enterprises, automàticament ens fan pujar a una suite. Amb tot, només és una suite de mida normal, ja que, segons sembla, el senyor Grey té ocupada la més gran de tot l’edifici. Un director comercial excessivament amable ens acompanya: és terriblement jove i, per alguna raó, està molt nerviós. Sospito que la bellesa de la Kate i el seu caràcter dominant l’han desarmat, perquè en fa el que vol. Les habitacions són elegants, sòbries i de mobiliari opulent.

Són les nou. Tenim mitja hora per preparar-nos. La Kate no para.

—José, em sembla que farem la sessió amb la paret de fons, et sembla bé? —No espera resposta—. Travis, treu les cadires. Ana, podries demanar al servei d’habitacions que portin alguna cosa per menjar? I digues a en Grey que ja som aquí.

Sí, senyora. És molt dominant. Poso els ulls en blanc, però igualment faig el que em diu.

Mitja hora més tard, en Christian Grey entra a la nostra suite.

Mare meva! Porta una camisa blanca amb el coll obert i uns pantalons de franel·la grisa que li pengen dels malucs. Encara porta els cabells despentinats i humits de la dutxa. Se m’asseca la gola només de mirar-lo: està tan escandalosament bo! Un home que deu rondar els trenta-cinc entra a darrere d’en Grey a l’habitació, porta el cap rapat i barba de dos dies, un vestit d’un negre intens i corbata, i es queda callat, dret en un racó. Ens mira amb expressió impassible amb els ulls de color avellana.

—Senyoreta Steele, ens tornem a veure. —En Grey allarga una mà i jo la hi encaixo, parpellejant ràpidament. Mare meva, està molt, però molt… Quan toco la seva mà, torno a percebre aquella fantàstica descàrrega que em recorre per dins, m’il·lumina, em fa posar vermella i estic convençuda que la meva respiració entretallada és perfectament audible.

—Senyor Grey, li presento la Katherine Kavanagh —murmuro, movent una mà en direcció a la Kate, que s’avança com una fletxa mirant-lo directament als ulls.

—La tenaç senyoreta Kavanagh. Com està? —Li ofereix un breu somriure amb cara francament enriolada—. Confio que es trobi millor. L’Anastasia em va explicar que es trobava malament la setmana passada.

—Estic bé, gràcies, senyor Grey. —Li estreny la mà amb fermesa sense parpellejar ni un cop. Em recordo que la Kate ha anat a les millor escoles privades de Washington. La seva família neda en l’abundància i s’ha fet gran tenint seguretat en ella mateixa i en el lloc que ocupa al món. No s’encongeix davant de res. A mi m’intimida.

—Gràcies per haver-nos cedit el seu temps. —Li ofereix un somriure educat i professional.

—És un plaer —li respon tornant a posar els ulls sobre mi i em torno a ruboritzar. Merda.

—Aquest és en José Rodríguez, el nostre fotògraf —li dic, fent un somriure a en José, que em retorna el somriure amb afecte. La mirada se li refreda quan passa els ulls de mi a en Grey.

—Senyor Grey. —Fa una salutació amb el cap.

—Senyor Rodríguez. —L’expressió d’en Grey també canvia quan valora en José.

—On vol que em posi? —li pregunta en Grey amb un to de veu un pèl amenaçador. Tanmateix, la Katherine no pensa permetre que sigui en José qui porti les regnes.

—Senyor Grey… li faria res seure aquí, sisplau? Vagi amb compte amb els cables dels llums. Després també en farem algunes a peu dret. —Li indica una cadira que hi ha al costat de la paret.

En Travis engega els llums i s’afanya a murmurar una disculpa quan veu que, per uns moments, en Grey queda enlluernat. Llavors en Travis i jo ens fem enrere per observar com en José comença a fotografiar. Fa unes quantes fotografies manuals, demana a en Grey que es tombi cap aquí i després cap allà, que mogui un braç, i després que el torni a abaixar. A continuació, posa la càmera sobre el trípode i en fa unes quantes més, mentre en Grey seu i posa, amb paciència i naturalitat, durant prop de vint minuts. El meu desig s’ha fet realitat: puc admirar en Grey de lluny. En dues ocasions, els nostres ulls es creuen i em sento obligada a apartar-me de la seva mirada ennuvolada.

—Ja en tenim prou, d’assegut. —La Katherine torna a intervenir—. Li fa res aixecar-se, senyor Grey? —li pregunta.

Es posa dret i en Travis s’afanya a retirar la cadira. En José torna a accionar el disparador de la Nikon.

—Em sembla que ja en tenim prou —anuncia en José cinc minuts més tard.

—Fantàstic —conclou la Kate—. Moltes gràcies, senyor Grey. —Li estreny la mà i en José fa el mateix.

—Tinc moltes ganes de llegir el seu article, senyoreta Kavanagh —li murmura en Grey, i després es tomba cap a mi, que m’estic dreta al costat de la porta—. Li fa res acompanyar-me, senyoreta Steele? —em pregunta.

—És clar que no —li dic completament desconcertada. Em miro la Kate amb inquietud i ella arronsa les espatlles. Em fixo que en José arrufa el front darrere d’ella.

—Bon dia tingueu —els diu en Grey al mateix temps que obre la porta, fent-se a un costat per deixar-me passar al davant.

Redéu, de què va tot això? Què vol? M’aturo al passadís de l’hotel, sense poder mantenir els dits quiets dels nervis que tinc, mentre en Grey surt de l’habitació seguit pel senyor Rapat vestit de negre.

—Ja t’avisaré, Taylor —murmura a en Rapat. En Taylor se’n va pel passadís, i en Grey fixa la seva mirada grisa i ardent sobre mi. Merda, que he fet res mal fet?

—Em preguntava si li faria res venir a fer un cafè amb mi aquest matí?

El cor em fa un bot tan gran que em puja a la boca. Una cita? En Christian Grey m’està demanant per sortir. T’està preguntat si vols fer un cafè. «Potser es pensa que encara no t’has despertat», em diu el subconscient amb ganes de riure’s de mi. M’escuro la gola, intentant controlar els nervis.

—Els he de dur a casa —murmuro amb to de disculpa, retorçant-me les mans i els dits.

—Taylor —crida, i faig un bot. En Taylor, que s’havia quedat una mica enrere al passadís, fa mitja volta i ve cap a nosaltres.

—Han de tornar a la universitat? —em pregunta en Grey amb veu amable i encuriosida. Faig que sí, massa perplexa per parlar.

—Els pot portar en Taylor. És el meu xofer. Tenim un 4 x 4 dels grossos aquí, de manera que també podrà portar els equips.

—Senyor Grey? —li pregunta en Taylor quan arriba al nostre costat, sense transmetre cap sentiment.

—Sisplau, li faria res portar el fotògraf, l’ajudant i la senyoreta Kavanagh de tornada a casa seva?

—Per descomptat, senyor —respon en Taylor.

—Arreglat. Ara pot venir amb mi a fer un cafè? —En Grey em somriu com si fos un tracte fet.

Jo arrufo el front.

—Mmm… senyor Grey, bé… de debò que… miri, no cal que en Taylor els porti a casa. —Li faig una llambregada ràpida, a en Taylor, que és la viva imatge de l’estoïcisme—. Ens canviarem els cotxes amb la Kate, si em deixa un moment.

En Grey em fa un somriure enlluernador, indiscret, tot ple de dents i satisfet. Mare meva… Obre la porta de la suite perquè hi pugui tornar a entrar. Passo ràpidament pel seu costat per tornar a l’habitació i em trobo la Kate embrancada en una discussió amb en José.

—Ana, em sembla que no hi ha cap mena de dubte que li agrades —em diu sense cap mena de preàmbul. En José se’m queda mirant amb aire de desaprovació—. Però no em refio d’ell —afegeix. Aixeco una mà amb l’esperança que deixi de parlar. Per alguna mena de miracle, em fa cas.

—Kate, si tu t’emportes la Wanda, em puc quedar el teu cotxe?

—Per què?

—En Christian Grey m’ha convidat a fer un cafè amb ell.

Se li desencaixa la mandíbula. La Kate sense saber què dir! Assaboreixo el moment. M’arreplega pel braç i m’arrossega a l’habitació que queda apartada de la zona d’estar de la suite.

—Ana, té alguna cosa. —El seu to de veu està carregat d’advertència—. És guapíssim, d’acord, però em sembla que és perillós. En especial, per a algú com tu.

—Què vols dir, per a algú com jo? —li pregunto sentint-me ofesa.

—Algú innocent com tu, Ana. Ja saps què vull dir —em diu una mica molesta. Em poso vermella.

—Kate, només anem a fer un cafè. La setmana que ve començo els exàmens finals i he d’estudiar, de manera que no m’hi entretindré gaire.

Serra els llavis, com si estigués sospesant la meva petició. Per fi, es treu les claus del cotxe de la butxaca i me les ofereix. Li dono les meves a canvi.

—Ens veurem després. No triguis o si no emetré una ordre de cerca i captura.

—Gràcies. —Li faig una abraçada.

Quan surto de l’habitació, en Christian Grey m’està esperant repenjat a la paret, amb l’aire de ser un model posant per a alguna revista il·lustrada de les altes esferes.

—D’acord, anem a fer un cafè —murmuro vermella com un pebrot.

Em somriu.

—Després de vostè, senyoreta Steele. —Es posa ben dret i aixeca una mà per indicar que passi davant. Avanço pel passadís, amb les genolls tremolosos, l’estómac ple de papallones i el cor a la gola bategant un batec fort i irregular. Me’n vaig a fer un cafè amb en Christian Grey… i no m’agrada el cafè.

Anem junts per l’ample passadís de l’hotel en direcció als ascensors. Què li hauria de dir? De sobte, la meva ment està paralitzada per l’aprensió. De què parlarem? Què diantre tinc en comú amb ell? La seva veu càlida i suau em desperta del somni.

—Quant de temps fa que coneix la Katherine Kavanagh?

Oh, comencem per una pregunta fàcil.

—Des del primer any de carrera. És una bona amiga.

—Mmm —em respon sense deixar veure el que pensa. Què deu pensar?

En arribar als ascensors, prem el botó i la campana sona gairebé a l’instant. Quan s’obre la porta, davant nostre apareix una parella jove entortolligada en una abraçada apassionada. Sorpresos i avergonyits, se separen d’un bot, mirant amb aire de culpabilitat cap a tot arreu tret de nosaltres. En Grey i jo pugem a l’ascensor.

Faig esforços per mantenir un posat impassible, tinc els ulls clavats a terra, mentre noto que les galtes se’m posen com dues brases. Quan faig una llambregada a en Grey a través de les pestanyes, m’adono que té una ombra de somriure als llavis, però costa molt de dir. La parella jove no diu res i baixem tots plegats a la planta baixa envoltats d’un silenci violent. Ni tan sols hi ha un d’aquells fils musicals de mal gust per distreure’ns.

S’obre la porta i em sorprèn notar que en Grey m’agafa la mà i la subjecta amb els seus dits llargs i freds. Sento com el corrent em torna a recórrer per dins i com el meu pols, ja prou ràpid, s’accelera encara més. Mentre em porta a fora de l’ascensor, sentim les rialletes sufocades de la parella que esclaten a la nostra esquena. En Grey fa un somriure.

—Què tenen els ascensors? —murmura.

Travessem la gran extensió del bulliciós vestíbul de l’hotel en direcció a l’entrada, però en Grey evita sortir per la porta giratòria i jo em pregunto si això és perquè m’hauria de deixar anar la mà.

A fora fa un dia tebi de maig. El sol brilla i el trànsit és fluid. En Grey tomba a l’esquerra i avança passejant cap a la cantonada. Allà esperem que canviï el semàfor. Encara em porta agafada de la mà. Sóc al carrer i en Christian Grey m’agafa de la mà. Mai ningú m’ha agafat de la mà. Estic marejada i sento un pessigolleig per tot el cos. Intento suavitzar el somriure ridícul que amenaça a partir-me la cara per la meitat. «No perdis els papers, Ana», em suplica el subconscient. L’homenet verd s’il·lumina i ens tornem a posar en marxa.

Avancem quatre illes de cases fins a arribar al Portland Coffee House i allà en Grey em deixa anar per aguantar la porta oberta i que hi pugui entrar.

—Per què no tria una taula mentre jo vaig a demanar? Què vol prendre? —em pregunta, educat com sempre.

—Voldria, eee, un te English Breakfast, amb la bosseta a fora.

Aixeca les celles.

—No vol cafè?

—No m’agrada el cafè.

Somriu.

—D’acord, te amb la bosseta a fora. Sucre?

Per uns moments, em quedo parada, pensant que potser es tracta d’un parany, però, per sort, el subconscient decideix intervenir amb posat seriós: No, idiota: el prens amb sucre?

—No, gràcies. —Poso la mirada sobre els meus dits entrellaçats.

—Alguna cosa per menjar?

—No, gràcies. —Faig que no amb el cap i se’n va cap al mostrador.

El miro d’amagat des de sota de les pestanyes mentre fa cua perquè l’atenguin. El podria mirar tot el dia: és alt, d’espatlles amples, i prim, i la manera com li pengen els pantalons dels malucs… Déu meu! Un o dos cops es passa els dits llargs i àgils pels cabells, ara ja secs, però encara desordenats. Mmm… amb quin gust li ho faria jo. El pensament irromp sense permís en el meu cervell i se m’encén el rostre. Em mossego el llavi i abaixo la mirada un cop més cap a les meves mans perquè no m’agrada el camí que estan prenent els meus capriciosos pensaments.

—Un penic pels seus pensaments… —En Grey torna i m’espanta quan parla.

Em poso com un pebrot. «Pensava a passar-te els dits pels cabells i m’intrigava quin tacte devien tenir.» Faig que no amb el cap. Porta una safata i la deixa sobre la tauleta rodona de contraxapat de bedoll. M’allarga una tassa i una gerra, una tetera petita, i un platet on hi ha una bosseta de te amb les paraules TWININGS ENGLISH BREAKFAST impreses. El meu preferit. El seu cafè té el meravellós dibuix d’una fulla en l’escuma de la llet. «Com ho fan?», em pregunto sense més ni més. També s’ha demanat un muffin de nabius. Deixa la safata a un costat, s’asseu davant meu i creua les cames llargues. Se’l veu tan còmode, tan feliç amb el seu cos, l’envejo. Aquí estic jo: desmanegada i incapaç de coordinar, amb prou feines capaç d’anar d’A a B sense caure de morros per terra.

—Què pensa? —em pregunta.

—Aquest és el meu te preferit. —La meva veu sona tranquil·la, velada. És que no em puc acabar de creure que estigui asseguda davant per davant d’en Christian Grey en una cafeteria de Portland. Arrufa el front. Sap que li amago alguna cosa. Enfonso la bosseta de te a la tetera i, gairebé a l’instant, la pesco amb la cullereta. Mentre deixo la bosseta de nou al platet, ell inclina el cap, mirant-me amb posat encuriosit.

—M’agrada prendre el te negre i fluix —li explico amb un murmuri.

—Ja ho veig. És el seu nòvio?

Eh? Què?

—Qui?

—El fotògraf. En José Rodríguez.

Em poso a riure, nerviosa i encuriosida. Què li ha fet pensar que ho podia ser?

—No. En José és un bon amic, i prou. Què li ha fet pensar que era el meu nòvio?

—La manera com li ha somrigut, i ell a vostè. —M’aguanta la mirada. Em destrossa els nervis. Vull apartar els ulls, però em té atrapada… hipnotitzada.

—És més aviat com de la família —xiuxiuejo.

En Grey fa que sí, aparentment satisfet per la resposta i posa la mirada sobre el muffin. Els seus dits llargs retiren amb destresa el paper i jo l’observo, captivada.

—En vol una mica? —em pregunta i reapareix el somriure divertit i secret.

—No, gràcies. —Arrufo el front i em torno a mirar les mans.

—I el noi que vaig conèixer ahir, a la botiga. No és el seu nòvio?

—No. En Paul només és un amic. Ja li ho vaig dir ahir. —Ostres, això no té ni cap ni peus—. Per què ho pregunta?

—Sembla que els homes la posen nerviosa.

Òndia, això és personal! Només estic nerviosa al teu costat, Grey.

—Vostè m’intimida. —Estic com un pebrot, encara que mentalment em felicito per la meva innocència i em torno a mirar les mans. Sento com li entra l’aire als pulmons.

—Així que la intimido. —Assenteix—. És molt sincera. No abaixi la mirada, sisplau. M’agrada veure-li la cara.

Oh. El miro i ell em fa un somriure encoratjador i irònic al mateix temps.

—Em dóna pistes del que deu estar pensant —respira—. Vostè és un misteri, senyoreta Steele.

Un misteri? Jo?

—Jo no en tinc, de misteris.

—Crec que és molt independent —murmura.

Ho sóc? Uau… i com m’ho faig? És desconcertant. Jo, independent? De cap manera.

—Menys quan es posa vermella, és clar, cosa que passa molt sovint. M’encantaria saber per què es posa vermella. —Es posa un trosset de muffin a la boca i el comença a mastegar a poc a poc, sense apartar els ulls de mi. I, com si estigués esperant el moment, m’enrojolo. Merda!

—Sempre fa comentaris tan personals?

—No me n’havia adonat. L’he ofesa? —Sembla sorprès.

—No —li responc amb sinceritat.

—Bé.

—Però és molt arrogant.

Aixeca les celles i, si no m’equivoco, també es posa una mica vermell.

—Estic acostumat a fer les coses a la meva manera, Anastasia —murmura—. En tot.

—No ho dubto. Com és que no m’ha demanat que li digui pel nom? —Estic sorpresa pel meu atreviment. Com és que aquesta conversa s’ha tornat tan seriosa? Això no va com em pensava. No em puc creure que estigui sent tan hostil amb ell. És com si intentés avisar-me.

—Les úniques persones que em diuen pel nom són la meva família i uns quants amics íntims. Prefereixo que sigui així.

Oh. Encara no m’ha dit: «Digue’m Christian». És un maníac del control, no hi ha cap altra explicació, i una part de mi pensa que hauria estat millor que l’entrevistés la Kate. Dos maníacs del control junts. A més, és clar, que ella és gairebé rossa (bé, panotxa), com totes les dones del seu despatx. «I és bonica», em recorda el subconscient. No m’agrada la idea de veure junts en Christian i la Kate. Xarrupo una mica de te i en Grey menja un altre trosset de magdalena.

—És filla única? —em pregunta.

Eh… No para de canviar de tema.

—Sí.

—Parli’m dels seus pares.

Per què vol saber res d’ells? És avorridíssim!

—La mare viu a Geòrgia amb el seu marit, en Bob. El meu padrastre viu a Montesano.

—El seu pare?

—El pare va morir quan era petita.

—Ho sento —em murmura i un gest fugisser de preocupació li travessa el rostre.

—No el recordo.

—I la seva mare es va tornar a casar?

Deixo anar un esbufec.

—En podríem dir així.

Arrufa el front.

—No s’explica gaire, no troba? —em diu amb aspror, mentre es frega la barbeta com si estigués reflexionant.

—Ni vostè.

—Vostè ja m’ha fet una entrevista i en puc recordar unes quantes preguntes força personals. —Em fa un somriure maliciós.

La mare que el va… Ara es recorda de la pregunta «gai». Un cop més, estic avergonyida. Sóc conscient que, en els propers anys, necessitaré teràpia intensiva per no passar vergonya cada vegada que recordi aquell moment. Començo a parlar de la mare sense solta ni volta (el que sigui, per tal de bloquejar el record).

—La meva mare és fantàstica. És una romàntica incurable. Ara mateix, va pel quart marit.

En Christian aixeca les celles fent cara de sorprès.

—L’enyoro —continuo—. Ara té en Bob. Només espero que sigui capaç de vigilar-la i recollir-ne els bocins quan els seus projectes escabellats no li surtin com vol. —Faig un somriure enyorat. Fa molt de temps que no veig la mare. En Christian em mira amb atenció, mentre xarrupa el cafè de tant en tant. De debò que no li hauria de mirar els llavis. És inquietant.

—Es porta bé amb el seu padrastre?

—És clar. Vaig créixer al seu costat. És l’únic pare que he conegut.

—I com és ell?

—En Ray? És… taciturn.

—I prou? —Em pregunta en Grey, amb sorpresa.

Arronso les espatlles. Què espera que li expliqui? La història de la meva vida?

—Taciturn com la seva fillastra —salta en Grey.

Controlo l’impuls de posar els ulls en blanc davant seu.

—Li agrada el futbol, sobretot l’europeu… i jugar a bitlles, la pesca amb mosca, i fer mobles. És fuster. Exmilitar. —Sospiro.

—Va viure amb ell?

—Sí. La mare va conèixer el marit número tres quan jo tenia quinze anys i vaig decidir quedar-me amb en Ray.

Arrufa el front com si no ho pogués entendre.

—No va voler viure amb la seva mare? —em pregunta.

Francament, no és cosa teva.

—El marit número tres vivia a Texas. La meva llar era a Montesano. I… ja sap, la mare s’acabava de tornar a casar. —Callo. La mare no parla mai del marit número tres. On vol anar a parar en Grey amb tot això? No és cosa seva. Doncs jo també hi vull jugar!

—Parli’m dels seus pares —li demano.

Arronsa les espatlles.

—El pare és advocat, la mare és pediatra. Viuen a Seattle.

Ostres, ha tingut una infància acomodada. Llavors em pregunto com devia ser una parella pròspera que adopta tres criatures, una de les quals es converteix en un home bell que s’endinsa en el món dels negocis i el conquereix com si res. Què el va fer com és? El seus n’han d’estar orgullosos.

—Què fan els seus germans?

—L’Elliot està ficat en el món de la construcció i la meva germana petita viu a París, estudia cuina a les ordres d’un reconegut xef francès. —Se li enterboleixen els ulls amb irritació. No vol parlar de la seva família ni d’ell.

—He sentit a dir que París és preciós —murmuro. Per què no vol parlar de la seva família? És perquè el van adoptar?

—És bonic. Hi ha estat? —em pregunta, oblidant l’enuig.

—Mai no he sortir dels Estats Units. —De manera que tornem a parlar de banalitats. Què m’amaga?

—Li agradaria anar-hi?

—A París? —grallo. Això m’ha agafat del tot per sorpresa: qui no voldria anar a París?—. És clar —reconec—. Encara que on m’agradaria anar de veritat és a Anglaterra.

Inclina el cap al mateix temps que es passa l’índex per damunt del llavi inferior… Redéu, senyor.

—Per què?

Parpellejo ràpidament. Concentra’t, Steele.

—És la pàtria de Shakespeare, Austen, les germanes Brontë, Thomas Hardy. M’agradaria veure els llocs que van inspirar tots aquests autors per escriure les seves meravelloses obres.

Tant parlar dels gran personatges de la literatura em fa pensar que hauria d’estar estudiant. Em miro el rellotge.

—Serà millor que marxi. He d’estudiar.

—Per als exàmens?

—Sí. Començo el dimarts.

—On és el cotxe de la senyoreta Kavanagh?

—A l’aparcament de l’hotel.

—La hi acompanyo.

—Gràcies pel te, senyor Grey.

M’ofereix aquell somriure seu que diu: «Tinc un secret immens».

—De res, Anastasia. Ha estat un plaer. Vingui —m’ordena i m’estén una mà perquè la hi agafi. La hi agafo, perplexa, i el segueixo a fora de la cafeteria.

Tornem passejant cap a l’hotel i m’agrada estar acompanyada del seu silenci sociable. Si més no, ell sembla el seu jo de sempre tranquil i serè. Pel que fa a mi, intento fer una valoració a tota velocitat de com ha anat el nostre petit cafè matinal. Tinc la sensació d’haver passat per una entrevista de feina, encara que no sé de què.

—Sempre porta texans? —em pregunta tot d’una.

—Gairebé sempre.

Fa que sí amb el cap. Tornem a estar aturats a la cruïlla de davant de l’hotel. El meu cervell va a tota velocitat. Quina pregunta més estranya… M’adono que el temps que ens queda junts és limitat. Ja està. Fins aquí, i jo l’he malbaratat del tot, ho sé. Potser té algú.

—Té nòvia? —li deixo anar de cop i volta. La mare que em va… Acabo de dir això en veu alta?

Els seus llavis es corben en un mig somriure i abaixa els ulls cap a mi.

—No, Anastasia. Jo no tinc nòvies —em diu en veu baixa.

Oh, què vol dir amb això? No és gai. O potser sí que ho és! Em devia mentir quan el vaig entrevistar. Per uns moments, tinc la sensació que continuarà parlant, que em donarà alguna mena d’explicació, alguna pista que il·lumini aquesta frase tan críptica… però no ho fa. He de marxar. He d’intentar ordenar els meus pensaments. M’he d’allunyar d’ell. Faig una passa endavant, ensopego i de poc caic de nassos sobre l’asfalt.

—Compte, Ana! —crida en Grey. Estira la mà i m’agafa amb tanta força que de l’estrebada vaig a parar contra ell en el mateix moment que un ciclista passa com una exhalació per davant nostre, és a punt de tocar-me, i enfila el carrer en sentit contrari.

Tot passa molt ràpid: estava caient i, de sobte, em trobo entre els seus braços i ell m’estreny amb força contra el seu pit. Inspiro la seva aroma neta i sana. Fa olor de lli acabat de rentar i de gel corporal del car. És embriagador. Respiro fondo.

—Està bé? —em murmura. Em té rodejada amb un braç, subjectada contra el seu cos, i amb els dits de l’altra mà ressegueix amb suavitat el contorn del meu rostre, temptejant-me amb molta cura, examinant-me. Em frega el llavi inferior amb el polze i sento que se li atura la respiració. Em mira als ulls, sostinc la seva mirada ansiosa i ardent uns segons, o potser és per sempre… però, al final, la meva atenció es fixa en els seus llavis sensuals. Per primer cop en vint-i-un anys, vull que em facin un petó. Vull sentir els seus llavis sobre els meus.

4

«Fes-me un petó, punyeta!», li suplico, però no em puc moure. Estic paralitzada per una necessitat estranya i desconeguda, absolutament captivada per ell. Tinc els ulls clavats en els llavis d’en Christian Grey, hipnotitzada, i ell té la vista fita en la meva, la seva mirada d’ulls mig aclucats, d’ulls que s’enfosqueixen. Respira amb més força del que és habitual i jo, tot d’una, he deixat de respirar. Em tens als teus braços. Fes-me un petó, sisplau. Tanca els ulls, respira fondo i fa que no amb el cap, discretament, com a resposta a la meva pregunta silenciosa. Quan torna a obrir els ulls, ho fa amb un propòsit diferent, amb una resolució d’acer.

—Anastasia, t’hauries d’allunyar de mi. No sóc l’home que et convé —em murmura. Què? D’on surt, això, ara? Sóc jo qui ho hauria de decidir! Arrufo el front amb el cap ple de rebuig—. Respira, Anastasia, respira. T’ajudaré a posar-te dreta i et deixaré marxar —em diu amb discreció, i amb suavitat, m’empeny.

Una descàrrega d’adrenalina m’ha electritzat el cos, des de la pràctica col·lisió amb el ciclista fins a la proximitat imminent d’en Christian, i m’ha deixat feble i desmanegada. «No!», protesta la meva ment quan m’aparta d’ell, deixant-me del tot indefensa. Té les mans damunt les meves espatlles i, a aquesta distància mínima, observa amb molta cura les meves reaccions. L’única cosa que puc pensar és que volia que em fes un petó, que li ho he deixat claríssim i que no me l’ha fet. No em desitja. No em desitja, en realitat. Acabo de fúmer enlaire el cafè del matí.

—Ja ho he captat —li dic quan per fi recupero la veu—. Gràcies —murmuro amarada d’humiliació. Com pot ser que hagi interpretat tan refotudament malament la situació? Necessito allunyar-me’n.

—Per què? —Arrufa el front. No m’ha tret les mans de sobre.

—Per haver-me salvat —xiuxiuejo.

—L’idiota aquell anava en direcció contrària. Sort que jo era aquí. Em vénen esgarrifances només de pensar en el que et podria haver passat. Vols venir a l’hotel a seure amb mi un moment? —Em deixa anar i es posa les mans als costats. Jo em quedo dreta davant d’ell amb la sensació de ser una perfecta idiota.

Moc el cap amb decisió per aclarir-me les idees. Només me’n vull anar. Totes les meves esperances vagues i inarticulades acaben de ser esmicolades. No em desitja. «En què pensava?», em retrec. «Què podria voler un Christian Grey de tu?», es burla de mi el meu subconscient. M’abraço a mi mateixa i faig mitja volta per mirar el carrer, llavors m’adono que l’homenet verd s’acaba d’il·luminar. M’afanyo a travessar, conscient que en Grey és darrere meu. Quan sóc davant de l’hotel, em tombo un moment, tot i que sóc incapaç de mirar-lo als ulls.

—Gràcies pel te i per la sessió fotogràfica —murmuro.

—Anastasia… jo…

Calla, i l’angoixa que percebo en la seva veu m’obliga a prestar-li atenció, de manera que l’observo sense voler. Els seus ulls grisos es tornen ombrívols al mateix temps que es passa una mà pels cabells. Sembla destrossat, frustrat, el seu gest és fosc, tot el seu meticulós control s’ha evaporat.

—Què, Christian? —salto enrabiada en veure que no diu res. Me’n vull anar i prou. Necessito emportar-me el meu orgull fràgil i ferit, i trobar la manera de guarir-lo.

—Que et vagin bé els exàmens —em murmura.

Eh? Per això se’l veu tan trist? És aquesta la gran revelació? Només em vol desitjar sort per als exàmens.

—Gràcies. —sóc incapaç de dissimular el sarcasme amb la veu—. Adéu, senyor Grey. —Faig mitja volta sobre els talons, una mica sorpresa de no caure de morros, i, sense mirar-lo un altre cop, m’allunyo per la vorera en direcció al pàrquing subterrani.

Un cop envoltada pel ciment fosc i fred del garatge i per l’esllanguida il·luminació dels fluorescents, em repenjo a la paret i m’agafo el cap amb les mans. En què pensava? Llàgrimes espontànies i no desitjades se m’acumulen als ulls. Per què ploro? Caic a terra, enrabiada per la meva ridícula reacció. Arronso els genolls cap al cos i em replego sobre mi mateixa. Em vull encongir tant com sigui possible. Potser aquest dolor absurd serà més petit, si jo em faig més petita. Em poso el cap damunt dels genolls i deixo que totes aquestes llàgrimes irracionals surtin sense fre. Ploro la pèrdua d’una cosa que no he tingut mai. Que absurd! Plorar una cosa que mai no va ser: les meves esperances esmicolades, els meus somnis trencats i les meves expectatives destrossades.

Mai no havia estat rebutjada. D’acord, sempre era de les últimes que triaven per formar part de l’equip de bàsquet o voleibol, però això ho podia pair (córrer i fer una altra cosa al mateix temps, com ara botar una pilota o llançar-la, no és la meva especialitat). Sóc una autèntica nul·litat en qualsevol disciplina esportiva.

Però en l’àmbit amorós, mai no m’havia exposat al món, mai de la vida. Una vida sencera d’inseguretats (sóc massa pàl·lida, massa escardalenca, massa desmanegada, descoordinada, i així continua la meva llista de defectes). De manera que sempre he estat jo la que ha rebutjat possibles admiradors. Hi havia un noi de la classe de química que m’anava al darrere, però ningú no havia desvetllat mai el meu interès: ningú tret del maleït Christian Grey. Potser hauria de ser més amable amb els que són com en Paul Clayton i en José Rodríguez, tot i que estic segura que mai no els han trobat plorant a soles en un racó a les fosques. Potser només necessito una bona sessió de brams.

«Prou! Para ara mateix!», em crida el subconscient metafòricament, amb els braços creuats, dret sobre una cama, mentre amb l’altre peu dóna copets a terra amb aire de frustració. Puja al cotxe, vés a casa, estudia. Oblida’l… Ara mateix! I abandono la sessió d’autocompassió i deixo de rebolcar-me en la merda.

Respiro fondo per calmar la respiració i m’aixeco. Recupera el control, Steele. Me’n vaig cap al cotxe de la Kate, al mateix temps que m’eixugo les llàgrimes de la cara. No tornaré a pensar en ell. Puc classificar aquest incident com un grau més d’experiència i centrar-me en els exàmens.

Quan arribo, la Kate està asseguda a la taula del menjador amb el portàtil. El somriure de benvinguda se li esborra del rostre quan em veu.

—Ana, què ha passat?

Ostres no… la inquisidora Katherine Kavanagh. Faig que no amb el cap com advertint-li: «Ara deixa’m en pau, Kavanagh», però seria el mateix que intentar parlar amb una sordmuda.

—Has plorat. —De vegades, té un do especial per dir obvietats—. Què t’ha fet aquell malparit? —ronca, i posa una cara que… noia, fa por!

—Res, Kate. —De fet, el problema és aquest. Només de pensar-hi se’m dibuixa un somriure irònic al rostre.

—Aleshores, com és que has plorat? Tu no plores mai —em diu amb un to de veu més amable. Es posa dreta amb els ulls verds plens d’espurnes de preocupació. Em rodeja amb els braços i m’estreny. He de dir alguna cosa per aconseguir que em deixi anar.

—Una mica més i m’atropella un ciclista. —És el millor que em passa pel cap i, de moment, em serveix per distreure-la… d’ell.

—Caram, Ana, estàs bé? T’ha fet mal? —M’allunya d’ella una mica i em fa un examen visual ràpid.

—No. M’ha salvat en Christian —xiuxiuejo—. Però m’he quedat força trasbalsada.

—No m’estranya. Com ha anat el cafè? Ja sé que detestes el cafè.

—He pres un te. Ha estat bé, res de l’altre món, en realitat. No sé per què m’hi ha convidat.

—Li agrades, Ana. —Deixa caure els braços.

—Ja no. No el tornaré a veure mai més. —Sí, aconsegueixo sonar d’allò més pràctica.

—Per?

Merda! Ara hi està interessada. Me’n vaig cap a la cuina perquè no em pugui veure la cara.

—Perquè sí… Està fora del meu abast, Kate —li responc tan esquerpa com puc.

—Què vols dir?

—Au, va, Kate, és evident. —Faig mitja volta i m’encaro amb ella, que és a la porta de la cuina.

—Per a mi, no —insisteix ella—. D’acord, ell té més diners que tu, però la veritat és que té més diners que la major part de la població dels Estats Units!

—Kate, és… —Arronso les espatlles.

—Ana! Per l’amor de Déu, quantes vegades t’ho he de dir? Ets una criatura —em talla. Ostres, no! Ja hi tornem a ser amb aquest discurs.

—Kate, sisplau. Me n’he d’anar a estudiar —la interrompo. Ella arrufa el front.

—Vols donar un cop d’ull a l’article? Ja l’he acabat. En José ha fet unes fotos fantàstiques.

Em cal un record visual del bell Christian «no vull saber res de tu» Grey?

—I tant. —Invoco un somriure al meu rostre i m’acosto amb pas animat a l’ordinador. Allà el tinc, tornant-me la mirada en blanc i negre, mirant-me i considerant-me plena de mancances.

Faig veure que llegeixo l’article, ensopegant tota l’estona amb la seva mirada ferma i grisa, buscant-hi alguna pista que em digui per què no és l’home que em convé (les paraules que ell mateix m’ha dit). De sobte, tot plegat és d’una obvietat enlluernadora. És massa perfecte. Som pols oposats de dos mons completament diferents. Em veig a mi fent d’Ícar quan passa massa a prop del sol, es crema i s’estavella. Les seves paraules tenen sentit. No és l’home que em convé. El que volia dir era això. Ara se’m fa més fàcil acceptar el rebuig… gairebé. Puc sobreviure amb això. Ho entenc.

—Molt bo, Kate —aconsegueixo dir—. Me’n vaig a estudiar. —No penso tornar a pensar en ell, de moment. M’ho juro a mi mateixa. Obro els apunts del curs i em poso a llegir.

Fins que me’n vaig al llit i intento dormir, no permeto que els meus pensaments vagaregin en el meu estrany matí. No paro de recordar la frase aquella, «Jo no tinc nòvies», i m’enfado perquè no he estat capaç de processar prou de pressa aquesta informació, abans de trobar-me entre els seus braços i suplicar-li mentalment amb tot el meu cos que em fes un petó. M’ho acabava de dir. No em volia de nòvia. Em poso de costat. Com que no sé què fer, em pregunto si no deu ser cèlibe. Tanco els ulls i començo a divagar. Potser s’està salvant a ell mateix. «Bé, no ho ha fet per tu»: el meu subconscient endormiscat em clava un cop final abans de desfermar-se en els meus somnis.

I aquella nit somio ulls grisos i dibuixos de fulles sobre la llet, i recorro racons foscos il·luminats per un ble de llum fantasmagòrica, i no tinc clar si estic corrent cap a alguna cosa o si me n’allunyo…

filete

Deixo el bolígraf damunt la taula. Acabat. El meu examen final s’ha acabat. Un somriure propi del gat d’Alícia al país de les meravelles se’m dibuixa al rostre. Segurament, és el primer cop que somric en tota la setmana. És divendres i aquesta nit hauríem de sortir per celebrar-ho, celebrar-ho com cal. Fins i tot em podria emborratxar! Mai m’he emborratxat. Miro la Kate a l’altra banda del passadís. Ella encara gargoteja furiosament, falten cinc minuts per acabar. Això és tot, amics, aquí s’acaba la meva carrera acadèmica. Mai més no hauré de tornar a seure en una fila d’estudiants angoixats i aïllats. Per dins, no paro de fer àgils tombarelles al voltant del meu cap, plenament conscient que és l’únic lloc on puc fer àgils tombarelles. La Kate deixa d’escriure i deixa el bolígraf sobre la taula. Em mira des de l’altra banda i copso el seu gran somriure de gat del país de les meravelles.

Tornem plegades al pis amb el Mercedes sense parlar de l’últim examen. La Kate està molt més preocupada per decidir què es posarà aquesta nit. Jo estic enfeinada buscant les claus per la bossa.

—Ana, hi ha un paquet per a tu. —La Kate està dreta a dalt dels graons que porten a la porta principal amb un paquet a les mans. Que estrany. Últimament no he fet cap comanda a Amazon. La Kate m’allarga el paquet i m’agafa les claus per obrir la porta. Va adreçat a la senyoreta Anastasia Steele. No hi ha l’adreça del remitent ni el nom. Potser és de la mare o d’en Ray.

—Segurament és de la família.

—Obre’l! —La Kate està tota emocionada i se’n va cap a la cuina a buscar l’ampolla de xampany que tenim reservada per celebrar el final dels exàmens.

Obro el paquet i, a dins, hi trobo un estoig de pell que conté tres llibres embolicats amb roba, aparentment idèntics, en perfecte estat, i una targeta blanca llisa. Escrita per una banda, amb tinta negra i una cal·ligrafia cursiva polida, hi diu:

Per què̀ no em vas advertir que corria perill? Per què̀ no m’ho vas advertir? Les dames saben de què̀ s’han de guardar, perquè̀ llegeixen novel·les que els expliquen com fer-ho...

Reconec la cita de Tess. Em quedo perplexa per la coincidència, ja que acabo de passar tres hores escrivint sobre les novel·les de Thomas Hardy en l’examen final. Potser no és cap coincidència, potser és deliberat. Observo els llibres amb deteniment, tres volums de Tess of the d’Urbervilles. Aixeco la coberta d’un dels llibres. Escrit amb una tipografia antiga, a la primera pàgina hi diu:

London: Jack R. Olgood, McAlvaine and Co., 1891.

La mare que em va matricular: són primeres edicions! Deuen valer una fortuna. De seguida sé qui me les ha enviades. La Kate està penjada de la meva espatlla, mirant els llibres. M’agafa la targeta.

—Primeres edicions —murmuro.

—No! —La Kate posa uns ulls com unes taronges amb incredulitat—. En Grey?

Faig que sí.

—No se m’acut ningú més.

—Què significa aquesta targeta?

—No en tinc ni idea. Em sembla que és un avís… Sincerament, no para d’advertir-me. No sé de què. Tampoc he anat a muntar-li un número a casa seva. —Arrufo el front.

—Ja sé que no vols parlar d’ell, Ana, però està seriosament penjat de tu. Amb avisos o sense.

Durant l’última setmana no m’he permès pensar en en Christian Grey. D’acord, els seus ulls grisos no paren de perseguir-me en somnis i sé que trigaré una eternitat a esborrar del meu cervell la sensació dels seus braços al meu voltant i la seva fantàstica olor. Per què m’ha enviat això? Em va dir que no em convenia.

—He trobat una primera edició de Tess a la venda a Nova York per quatre-cents mil dòlars. Però els teus semblen en molt millor estat. Deuen haver costat més. —La Kate està consultant el seu gran amic Google.

—Aquesta cita… Ho diu la Tess a la seva mare després de l’actitud perversa que l’Alec d’Urberville ha tingut amb ella.

—Ja ho sé —murmura la Kate—. Què intenta dir?

—No ho sé, i tant me fa. No els puc acceptar. Els hi tornaré amb una nota igual de desconcertant extreta d’algun fragment mig oblidat.

—Quan l’Angel Clare li diu que el bombin? —pregunta la Kate amb la cara molt seriosa.

—Sí, això mateix. —Ric. M’encanta la Kate; és lleial i sempre puc comptar amb el seu suport. Torno a empaquetar els llibres i els deixo damunt de la taula del menjador. La Kate m’ofereix una copa de xampany.

—Pels exàmens finals i la nostra nova vida a Seattle. —Em somriu.

—Pel final dels exàmens, la nostra nova vida a Seattle i uns resultats excel·lents. —Brindem amb les copes i bevem.

El bar és sorollós i està molt animat. Està ple de gom a gom d’estudiants a punt de llicenciar-se que han sortit a rebentar-ho tot. En José ha vingut amb nosaltres. Ell no es llicenciarà fins a l’any que ve, però té ganes de passar-s’ho bé i ens posa a to perquè gaudim de la nostra llibertat acabada d’obtenir convidant-nos a una gerra de còctels Margarita. Mentre m’acabo la cinquena copa, m’adono que no ha estat bona idea, si tenim en compte el xampany que hem pres abans.

—I ara què, Ana? —em crida en José per poder fer-se sentir.

—La Kate i jo marxarem cap a Seattle. Els pares de la Kate li han comprat un piset allà.

Dios mío, Déu n’hi do com viuen els privilegiats. Però tornaràs per veure la meva exposició?

—És clar, José, no me la perdria per res del món. —Somric, em passa un braç pel voltant de la cintura i m’acosta cap a ell.

—Per a mi és molt important que vinguis, Ana —em murmura a cau d’orella—. Un altre Margarita?

—José Luis Rodríguez, que intenta emborratxar-me? Perquè em sembla que funciona. —Ric—. Millor que demani una cervesa, però. Me’n vaig a buscar una gerra per a tots.

—Més beguda, Ana! —udola la Kate.

La Kate té la constitució d’un bou. Té un braç al voltant d’en Levi, un dels nostres companys de Literatura Anglesa i el fotògraf habitual del diari dels estudiants. Ha decidit no fer més fotografies de l’ebrietat que l’envolta. Només té ulls per a la Kate. Ella és tota camisola, texans estrets i talons alts, els cabells recollits a dalt del cap amb tot de blens que li cauen al voltant de la cara, tan enlluernadora com sempre. Jo sóc més aviat noia de Converse i samarretes, però porto els texans que em queden millor. Em desempallego dels braços d’en José i m’aixeco de taula.

Uau! Com em roda el cap!

M’he d’agafar al respatller de la cadira. Els còctels de tequila no són bona idea.

Me’n vaig fins a la barra i decideixo que seria convenient passar pel lavabo ara que encara estic dreta. Ben pensat, Ana. Me’n vaig fent tentines entre la multitud. Com era d’esperar, hi ha cua, però, almenys el passadís és silenciós i fred. Agafo el mòbil per evitar l’avorriment de l’espera. Mmm… a qui vaig trucar l’última vegada? A en José? Abans, però, hi ha un número que no reconec. Ah, sí, en Grey. Em sembla que aquest és el seu número. Ric. No tinc la més remota idea de quina hora és; potser el despertaré. Potser em podria explicar per què m’ha enviat els llibres i el missatge críptic que els acompanyava. Si volia que me’n mantingués allunyada, m’hauria d’haver deixat en pau. Ofego un somriure alcoholitzat i premo el botó de trucada. Em contesta al segon toc.

—Anastasia? —Està sorprès que li truqui. Bé, sincerament, a mi també em sorprèn estar-li trucant. Aleshores, el meu cervell atordit per la beguda s’adona que… com ho sap, que sóc jo?

—Per què m’has enviat els llibres? —li balbucejo.

—Anastasia, estàs bé? Tens una veu estranya. —La seva, en canvi, està impregnada de preocupació.

—Jo no sóc estranya, ho ets tu. —Au, ja li ho he dit, l’alcohol m’ha esperonat.

—Anastasia, que has begut?

—Què n’has de fer?

—Tinc… curiositat. On ets?

—En un bar.

—Quin bar? —Sembla exasperat.

—Un bar de Portland.

—Com penses tornar a casa?

—Ja trobaré el camí. —La conversa no va com jo volia.

—En quin bar ets?

—Per què m’has enviat els llibres, Christian?

—Anastasia, on ets? Digues-m’ho. —Parla amb un to de veu tan… tan dictatorial, ja torna a ser el maníac del control de sempre. Me l’imagino com un director de cinema antiquat amb pantalons de muntar a cavall, subjectant un megàfon passat de moda i un fuet. Només d’imaginar-m’ho em poso a riure com una boja.

—Ets tan… dominant. —Ric.

—Ana, ajuda’m, on diantre ets?

En Christian Grey és groller amb mi. Torno a riure.

—Sóc a Portland… Hi ha un bon tros des de Seattle.

—On de Portland?

—Bona nit, Christian.

—Ana!

Penjo. Ahà! Tot i que no m’ha contestat la pregunta dels llibres. Arrufo el front. Missió no acomplerta. De debò que estic bastant borratxa… El cervell em dóna voltes dins del cap de forma inquietant mentre arrossego el peus seguint la cua. Bé, de fet, l’objectiu de la sortida era emborratxar-me. Me n’he sortit. Això és el que se sent; no és una experiència que vulgui repetir. La cua avança i ara em toca a mi. Em quedo mirant amb expressió impertorbable el pòster que hi ha darrere de la porta del lavabo enaltint les virtuts del sexe segur. Ostres, acabo de trucar a en Christian Grey? No! El mòbil em sona i faig un bot i crido, sorpresa.

—Hola —saludo com un xai al telèfon. No hi comptava, amb això.

—Et vinc a buscar —em diu i penja. Només en Christian Grey podria semblar tan tranquil i tan amenaçador al mateix temps.

Déu meu. M’apujo els texans. El cor em va a cent per hora. Em ve a buscar? Ostres, no. Em sembla que trauré… No… Estic bé. Aguanta. Només m’estic embolicant. No li he dit pas on era. No em trobarà aquí. A més, trigarà hores a arribar des de Seattle i, quan arribi, ja farà estona que haurem marxat. Em rento les mans i em miro la cara al mirall. Estic vermella i una mica descentrada. Mmm… El tequila.

M’espero a la barra el que em sembla una eternitat perquè em portin la gerra de cervesa i, per fi, torno a la taula.

—Fa una eternitat que has marxat —em renya la Kate—. On t’havies ficat?

—Al lavabo, fent cua.

En José i en Levi discuteixen acaloradament per algun tema relacionat amb l’equip local de beisbol. En José interromp la diatriba per servir-nos cervesa a tots quatre i jo en prenc una llarga glopada.

—Kate, em sembla que serà millor que surti a prendre una mica l’aire.

—Ana, no aguantes res.

—Tornaré d’aquí a cinc minuts.

Un cop més, m’obro pas entre la multitud. Començo a tenir basques, el cap em roda i no camino gaire dreta. Menys del que és habitual.

Bevent a l’aparcament, exposada a l’aire fresc del vespre, m’adono que estic molt borratxa. Tinc la vista greument afectada i realment ho veig tot doble, com a les antigues reposicions de Tom i Jerry. Em sembla que vomitaré. Com és que m’he ficat en aquest merder?

—Ana —en José ha vingut a fer-me companyia—, estàs bé?

—Em sembla que he begut una mica massa. —Li somric sense gaire entusiasme.

—Jo també —murmura, i se’m queda mirant fixament amb aquells ulls foscos—. Necessites res? —em pregunta, se m’acosta i em passa un braç pel voltant.

—José, estic bé. Ja està. —Intento empènyer-lo enrere sense gaire força.

—Ana, sisplau —em murmura, però ara em subjecta entre els braços i m’acosta cap a ell.

—José, què fas?

—Ana, ja saps que m’agrades, sisplau. —M’ha posat una mà a la part baixa de l’esquena i m’acosta cap a ell, l’altra me l’ha posat a sota la barbeta i em tira el cap enrere. Hosti, tu: em vol fer un petó!

—No, José, prou… no. —L’empenyo, però en José és com un mur de múscul sòlid i sóc incapaç de moure’l. La seva mà ha lliscat cap als meus cabells. Ara m’aguanta el cap.

—Sisplau, Ana, cariño —murmura sobre els meus llavis. La seva respiració és suau i fa molt bona olor, de Margarita i cervesa. Amb molta suavitat em fa petons per la mandíbula fins a arribar a tocar dels meus llavis. Estic histèrica, borratxa i fora de control. La sensació és sufocant.

—José, no —li suplico—. No ho vull, això. Ets amic meu i em sembla que estic a punt de vomitar.

—Em sembla que la senyora ha dit que no —diu una veu impassible enmig de la foscor. Mare meva! En Christian Grey! És aquí. Com pot ser? En José em deixa anar.

—Grey —diu amb to lacònic.

Em quedo mirant en Christian amb ansietat. Està fonent en José amb la mirada i està enrabiat. Merda. Em ve una arcada i m’inclino, el meu cos ja no és capaç de continuar tolerant l’alcohol i faig una vomitada espectacular a terra.

—Ecs… Dios mío, Ana! —En José fa un bot enrere amb fàstic. En Grey m’agafa els cabells, me’ls aparta i, amb molt de compte, em porta fins a un parterre elevat que hi ha al límit de l’aparcament. Comprovo que està relativament a les fosques, gràcies a Déu.

—Si has de tornar a treure, fes-ho aquí. Ja t’aguanto jo.

M’ha passat un braç per les espatlles; amb l’altra mà m’aguanta els cabells en una cua improvisada a l’esquena perquè no em vinguin a la cara. Amb un gest maldestre intento apartar-lo de mi, però torno a vomitar una vegada… i una altra. Ostres, merda, quant de temps durarà això? Fins i tot quan ja tinc l’estómac buit i no hi ha res per treure, unes arcades seques i espantoses em sacsegen el cos. Sense pronunciar les paraules, juro que mai més no tornaré a beure. Tot plegat és massa vergonyós per dir-ho. Per fi, s’acaba.

Tinc les mans repenjades al muret de pedra del parterre, amb prou feines sóc capaç de sostenir-me dreta. Això de vomitar tan copiosament és esgotador. En Grey em treu les mans del damunt per oferir-me un mocador. Només ell podria portar un mocador de lli acabat de rentar i amb les inicials brodades. CTG. No sabia que encara se’n venguessin. Enmig d’una boira em pregunto a què deu correspondre la T, mentre m’eixugo la boca. Sóc incapaç de mirar-lo. Estic que em moro de vergonya, enrabiada amb mi mateixa. Vull que les azalees del parterre se m’empassin i ser en qualsevol altre lloc que no sigui aquí.

En José escara està voltant al costat de l’entrada del bar, observant-nos. Faig un gemec i em poso les mans al cap. Aquest deu ser el pitjor moment de la meva vida. El meu cervell divaga mentre jo intento recordar-ne algun de pitjor, i l’únic que se m’acut és el rebuig d’en Grey. I això és molt més negre, en termes d’humiliació. Per fi, m’arrisco a fer-li una llambregada. M’està mirant, amb una expressió serena, sense expressar res. Giro el cap, miro en José, que sembla força avergonyit d’ell mateix i, com jo, intimidat per en Grey. Estic enfurismada amb en José. Se m’acudeixen un grapat de paraules per al meu pretès amic, però no en puc pronunciar cap en presència d’en Christian Grey, president de Grey Enterprises. Ana, a qui vols enredar? T’acaba de veure vomitant com una boja sobre un parterre de flora local. Ja no pots continuar dissimulant la teva manca d’elegància.

—Bé, eeeh…, ens veiem a dins —murmura en José, però tots dos l’ignorem, i ell recula a l’interior de l’edifici. Ara estic sola amb en Grey. Merda i merda. Què li he de dir? M’he de disculpar per la trucada.

—Ho sento —murmuro amb els ulls clavats al mocador, que no paro de retorçar nerviosament entre els dits. És molt suau.

—Què és el que sents, Anastasia?

Maleït sigui, vol que li doni un coi de recompensa.

—La trucada, principalment. Vomitar. Ostres, la llista no s’acaba —murmuro, i noto que em pugen els colors. Sisplau, sisplau, que em puc morir, ara mateix?

—Tots hi hem passat, potser no tan exageradament com tu —em respon amb aspror—. Cal saber quins són els límits de cadascú, Anastasia. Ja saps que a mi m’agrada forçar els meus, però això, realment, n’has fet un gra massa. És habitual aquesta conducta, en tu?

El cap em brunzeix per l’excés d’alcohol i fúria. Què diantre li importa això, a ell? Jo no l’he convidat a venir. Sembla un home de mitjana edat renyant una nena dolenta. Una part de mi li vol dir que si em vull emborratxar d’aquesta manera cada nit, és cosa meva, i ell no n’ha de fer res: però em falta el coratge. Ara que he vomitat davant d’ell, no puc. Per què és aquí, encara?

—No —contesto amb aire penedit—. Mai no m’havia emborratxat i, ara mateix, no tinc ganes de tornar-ho a fer mai més.

No entenc que encara sigui aquí. Noto que em roda molt el cap. S’adona que estic marejada; m’agafa abans no caigui i em reté entre els seus braços, subjectant-me contra el pit com si fos una criatura.

—Au, va, et portaré a casa —murmura.

—Ho he de dir a la Kate. —Ara, per segona vegada, torno a estar entre els seus braços.

—Li ho pot dir el meu germà.

—Què?

—El meu germà, l’Elliot, està parlant amb la senyoreta Kavanagh.

—Eh? —No ho entenc.

—Era amb mi quan m’has trucat.

—A Seattle? —No entenc res.

—No, m’estic al Heathman.

Encara? Per què?

—Com has sabut on era?

—He localitzat el teu mòbil, Anastasia.

Ostres, és clar! Com pot ser? És il·legal? «Assetjador», xiuxiueja el meu subconscient entremig d’un núvol de tequila que encara sura sobre el meu cervell. Tanmateix, fins a cert punt, com que és ell, no em fa res.

—Tens jaqueta o moneder?

—Mmm… Sí, quan he vingut portava totes dues coses. Christian, sisplau, he d’anar a parlar amb la Kate. Si no, patirà. —Serra els llavis en una línia recta i sospira amb pesar.

—Si no hi ha més remei…

Em deixa anar i, agafant-me de la mà, em porta cap al bar. Em sento dèbil, encara borratxa, avergonyida, esgotada, humiliada, i sento una emoció estranya i inèdita. En Grey em porta agafada de la mà; quina tempesta de sentiments més desconcertant. Necessitaré una setmana, com a mínim, per poder processar-los tots.

Hi ha molt de soroll, molta gent i ha començat a sonar la música, de manera que la pista està plena. La Kate no és a la nostra taula i en José ha desaparegut. En Levi sembla perdut i trist, tot sol.

—On és la Kate? —li crido a en Levi. El cap em comença a retrunyir al mateix ritme que el baix de la música.

—Ballant —em crida en Levi i m’adono que està enrabiat. Es mira en Christian amb recel. Em poso la jaqueta negra com puc i em penjo la petita bossa de mà en bandolera, de manera que se’m repenja al maluc. Estic llesta per marxar, quan hagi parlat amb la Kate.

Toco el braç d’en Christian, em poso de puntetes i li crido a l’orella:

—És a la pista. —Els seus cabells em freguen el nas i sento la seva aroma neta i fresca. Totes aquelles sensacions prohibides i desconegudes que he estat intentant negar emergeixen a la superfície i recorren sense control el meu cos buit. Em poso vermella i, en algun lloc, endins, endins, els meus músculs experimenten una deliciosa contracció.

Posa els ulls en blanc, em torna a agafar de la mà i em porta cap a la barra. El serveixen de seguida, el senyor Maníac del Control Grey no té espera. Tot sempre és així de fàcil per a ell? No sento què demana. M’ofereix un got enorme d’aigua freda.

—Beu! —M’ordena cridant.

Els llums giren i es regiren al mateix ritme que la música, projectant una estranya il·luminació de colors i ombres sobre el bar i la clientela. La seva pell és verda, blava, blanca i d’un vermell demoníac. M’observa amb atenció. Faig un xarrup.

—Tota! —em crida.

És molt autoritari. Es passa la mà pels cabells despentinats. Sembla decebut, enrabiat. Quin problema hi ha? A banda d’una noia estúpida i borratxa que li truca en plena nit perquè es pensi que necessita que la rescatin. Al final resulta que sí que necessita que la rescatin del seu amic excessivament romàntic. Després la veu vomitar violentament als seus peus. «Ostres, Ana, podràs viure amb això?»: el subconscient em renya i em mira amb mala cara, metafòricament, per damunt d’unes ulleretes de mitja lluna. Vacil·lo una mica i em posa una mà a l’espatlla perquè no perdi l’equilibri. Faig el que em diu i m’empasso el got sencer. Estic marejada. M’agafa el got i el deixa damunt de la barra. Tinc una imatge borrosa del que porta: una camisa de lli blanca ampla, uns texans estrets, unes Converse i una jaqueta de ratlles negra. Porta la camisa descordada al coll i veig una ombra de pèl que treu el nas per l’escot. En el meu estat mental deplorable, trobo que està per menjar-se’l.

Em torna a agafar de la mà. Òndia, em porta cap a la pista! Mare meva! Jo no ballo. Percep la meva resistència i, sota els llums de colors, veig el seu somriure divertit i irònic. Em fa una estrebada a la mà i em torna a tenir entre els seus braços; llavors es comença a moure i em mou amb ell. Nano, sap ballar, i no em puc creure que jo estigui seguint els seus passos. Potser és perquè estic borratxa que puc estar a l’altura. M’estreny ben fort contra ell, el seu cos contra el meu… Estic segura que, si no m’agafés amb tanta força, cauria desfeta als seus peus. Al fons del meu cervell sento l’advertència que tant sovint m’havia fet la mare: «No et refiïs mai d’un home que sàpiga ballar».

Ens fa avançar entremig de la multitud de ballarins fins a l’altre extrem de la pista, i arribem al costat de la Kate i l’Elliot, el germà d’en Christian. La música no para de ressonar, forta i desconfiada, a dins i a fora del meu cap. Ostres, no. La Kate està prenent posicions. Balla remenant el cul i això només ho fa quan li agrada algú. Ara hi ha algú que li agrada molt, de debò. Això vol dir que demà serem tres a l’hora d’esmorzar. Kate!

En Christian s’inclina per cridar alguna cosa a cau d’orella de l’Elliot. No sento el que li diu. L’Elliot és alt i té les espatlles amples, els cabells rossos arrissats i uns ulls lluents dotats d’una lluïssor maliciosa. No sé de quin color són a causa del pampallugueig dels llums. L’Elliot fa un somriure i estira la Kate entre els seus braços, on sembla més que satisfeta de trobar-se… Kate! Fins i tot en el meu estat d’ebrietat em quedo de pedra. Però si l’acaba de conèixer. Fa que sí al que sigui que li hagi dit l’Elliot, em somriu i em fa adéu amb la mà. En Christian ens fa marxar per la pista a pas ràpid.

En cap moment aconsegueixo parlar amb ella. Està bé? Tinc claríssim com aniran les coses per a ella i per a ell. Em sembla que li he de fer el discurset del sexe segur. En el fons del meu cap espero que llegeixi algun dels pòsters dels lavabos. Els pensaments s’estavellen al meu cervell, intentant sobreviure a la sensació de borratxera i mareig. Aquí fa molta calor, hi ha molt de soroll i colors… És massa enlluernador. El cap em comença a donar voltes, ostres, no… I sento que el terra se m’acosta, o, si més no, m’ho sembla. L’última cosa que sento abans de perdre el coneixement entre els braços d’en Christian Grey és una paraulota:

—Merda!

5

Hi ha un gran silenci. El llum està apagat. Estic còmoda i calentona, en aquest llit. Mmm… Obro els ulls i, per uns moments, estic tranquil·la i serena, gaudeixo d’aquest entorn desconegut. No tinc la més remota idea d’on sóc. El capçal que tinc darrere del cap és un sol imponent. Em resulta estranyament familiar. L’habitació és gran, espaiosa i està decorada luxosament amb marrons, daurats i beix. Ja l’he vist abans. On? El meu cervell atordit per la beguda furga entre els meus records visuals més recents. Redéu! Sóc a l’hotel Heathman, en una suite. He estat en una habitació semblant a aquesta amb la Kate. Aquesta, però, sembla més gran. Ostres, merda! Sóc a l’habitació d’en Christian Grey. Com hi he arribat?

Records fragmentats de la nit abans retornen lentament al meu cap perseguint-me. La beguda (ostres, no, la beguda!), la trucada (ostres, no, la trucada!), la vomitada (ostres, no, la vomitada!). En José i després en Christian. Ostres, no! M’encongeixo per dins. No recordo haver arribat aquí. Porto la samarreta, els sostenidors i les calces. Ni mitjons. Ni texans. Ostres!

Miro la tauleta de nit. Al damunt hi ha un got de suc de taronja i dues pastilles. Ibuprofè. Maníac del control com és, ha pensat en tot. M’assec i em prenc les patilles. De fet, no em trobo tan malament com això; segurament, estic millor del que em mereixo. El suc de taronja està boníssim. M’apaivaga la set i em refresca.

Se sent un truc a la porta. El cor em salta a la gola i no aconsegueixo trobar la veu. Igualment obre la porta i entra.

Redéu, ha estat fent exercici. Porta uns pantalons de xandall grisos que li pengen dels malucs, d’aquella manera tan personal, i una samarreta grisa sense mànigues enfosquida per la suor, com els cabells. La suor d’en Christian Grey; només de pensar-hi em passen coses estranyes. Respiro a fons i tanco els ulls. Em sento com si fos una criatura de dos anys; si tanco els ulls, en realitat no sóc aquí.

—Bon dia, Anastasia. Com et trobes?

—Millor del que em mereixo —murmuro.

Aixeco els ulls cap a ell. Deixa una gran bossa de la compra sobre una cadira i agafa les dues puntes de la tovallola que porta penjada al coll. Se’m queda mirant, amb aquells ulls grisos i foscos, i, com sempre, no tinc ni idea de què li passa pel cap. Sap amagar molt bé el que pensa i el que sent.

—Com he arribat fins aquí? —La meva veu sona encongida i penedida.

S’asseu a la vora del llit. El tinc prou a prop per poder-lo tocar, per poder-ne sentir l’olor. Déu meu: suor, gel de dutxa i en Christian Grey. És un còctel que fa rodar el cap: molt millor que un Margarita. Ara, parlo per experiència pròpia.

—Després que et desmaiessis, no em vaig voler arriscar a desgraciar la tapisseria de cuir del meu cotxe per portar-te al teu pis. Per això et vaig dur aquí —em diu amb aire seriós.

—Em vas ficar tu al llit?

—Sí. —Manté un posat impassible.

—Vaig tornar a vomitar? —La meva veu sona més pausada.

—No.

—Em vas desvestir tu? —mussito.

—Sí. —Aixeca una cella mirant-me, i em poso com un pebrot.

—No vam…? —murmuro, amb la boca seca pel terror horroritzat que m’impossibilita acabar de fer la pregunta. Em quedo mirant les mans.

—Anastasia, estaves mig en coma. La necrofília no és el meu fort. Quan estic amb una dona m’agrada que estigui conscient i receptiva —em respon amb aspror.

—Ho sento.

Els seus llavis es corben lleument en un somriure irònic.

—Va ser una vetllada molt entretinguda. No crec que l’oblidi en molt de temps.

Ni jo… ostres, es riu de mi, el malparit. Jo no li vaig demanar que em vingués a buscar. No sé com m’he acabat sentint com si fos la dolenta de la pel·lícula.

—No calia que em perseguissis amb el dispositiu de James Bond que sigui que estiguis desenvolupant per al millor postor —li etzibo.

Se’m queda mirant, sorprès, i, si no m’equivoco, una mica ferit.

—Per començar, l’aplicació per rastrejar mòbils es pot descarregar d’internet. En segon lloc, la meva empresa no inverteix ni fabrica cap mena de dispositius de vigilància. I, per acabar, si no t’hagués vingut a buscar, segurament ara et despertaries al llit del fotògraf i, pel que recordo, no estaves excessivament entusiasmada amb la seva efusivitat —em respon amb acidesa.

«La seva efusivitat!» Aixeco els ulls cap a en Christian. M’està mirant fixament, amb els ulls encesos per la fúria, dolgut. M’intento mossegar el llavi, però fracasso en l’intent per sufocar una rialleta.

—De quina crònica medieval has sortit? Sembles un cavaller galant.

El canvi d’humor és clarament visible. Se li suavitza la mirada, el gest se li torna més amable, i veig el rastre d’un somriure en els seus llavis.

—No ho crec, Anastasia. Un cavaller negre, potser. —Somriu amb aire irònic sacsejant el cap—. Vas menjar res ahir a la nit? —Ho diu amb un to de veu acusador. Faig que no amb el cap. Quina és la gran il·legalitat que he comès ara? Serra la mandíbula, però el seu rostre continua impassible.

—Has de menjar. Per això et vas trobar tan malament. De debò, és la norma número u dels bevedors. —Es passa la mà pels cabells i ara sé que ho fa perquè està exasperat.

—Continuaràs renyant-me?

—És això el que faig?

—Em sembla que sí.

—Doncs tens sort que només t’estigui renyant.

—Què vols dir?

—Bé, si fossis meva, et passaries una setmana sense poder seure després de la proesa d’ahir. No vas menjar, et vas emborratxar, et vas posar en perill. —Tanca els ulls, amb un pessic de terror despuntant al seu rostre, i té un calfred. Quan els torna a obrir, se’m queda mirant fixament—. No m’agrada gens pensar el que et podria haver passat.

El miro enfurismada. Quin problema hi ha? Què li importa? Si fos seva… Però no sóc. Tot i que hi ha una part de mi que ho voldria ser. El pensament rosega la irritació que sento per les seves paraules prepotents. Em poso vermella per les divagacions del meu subconscient, que balla embriagat de felicitat amb una gran faldilla vermella només de pensar que podria ser seva.

—No m’hauria passat res. Estava amb la Kate.

—I el fotògraf? —salta.

Mmm, el jove José. En algun moment li hauré de plantar cara.

—En José va perdre els papers. —Arronso les espatlles.

—Bé, doncs, potser caldria que algú li ensenyés maneres per a la propera vegada que perdi els papers.

—Tu sembla que ets un gran administrador de disciplina —murmuro.

—Ai, Anastasia, no en tens ni idea. —Acluca els ulls i fa un somriure maliciós. Em desarma. Estic confosa i enfada i, al cap d’un moment, estic mirant el seu preciós somriure. Uau… Estic en trànsit, i em passa perquè el seu somriure és excepcional. M’oblido de què em parla.

—Me’n vaig a dutxar. Si no és que et vols dutxar tu primer?

Inclina el cap sense deixar de somriure. El batec del meu cor s’ha accelerat i el meu bulb raquidi es nega a fer cap sinapsi que em permeti respirar. El seu somriure s’eixampla, allarga una mà i em passa el polze per la galta i per damunt del llavi inferior.

—Respira, Anastasia —murmura i després es posa dempeus—. D’aquí a un quart, portaran l’esmorzar. Deus estar morta de gana. —Se’n va cap al lavabo i tanca la porta.

Deixo escapar l’alenada que he estat contenint. Per què és tan refotudament atractiu? Ara mateix tinc ganes de ficar-me a la dutxa amb ell. Mai no havia sentit això per ningú. Tinc les hormones pels aires. Sento un pessigolleig a la pell, allà on m’ha passat el dit, i al llavi inferior. M’intento desfer d’una… incomoditat assedegada i dolorosa. No entenc aquesta reacció. Mmm… Desig. Això és desig. Això és el que se sent.

M’estiro sobre els coixins suaus de plomes. Si fossis meva! Ostres, Déu meu… el que faria per ser seva! És l’únic home que m’ha fet accelerar el pols. Però al mateix temps és tan emprenyador; és difícil, complicat i desconcertant. Em rebutja i al cap d’un moment m’envia llibres de quatre-cents mil dòlars, i després em localitza com un assetjador. I, tot i així, m’he passat la nit a la seva suite d’hotel i em sento segura. Protegida. Li preocupo prou per venir-me a salvar d’un perill erròniament interpretat. No és cap cavaller negre, sinó un cavaller blanc amb una armadura resplendent i enlluernadora (un heroi romàntic clàssic), Sir Gawain o Sir Lancelot.

Em llevo i començo a buscar els texans amb desesperació. En Christian surt del lavabo humit i amb la pell resplendent de la dutxa, encara sense afaitar, només amb una tovallola a la cintura. I allí em teniu: cames nues, desmanegada i graponera. Se sorprèn de veure’m llevada.

—Si busques els texans, els he enviat a rentar. —La seva mirada és fosca—. Estaven esquitxats de vòmit.

—Ostres. —Em poso com un pebrot. Per què, coi, per què diantre sempre m’enxampa a punt de caure?

—He fet anar en Taylor a buscar-ne uns altres i unes sabates. Ho tens a la bossa de la cadira.

Roba neta! Ves, quin extra més inesperat.

—Mmm… Em vaig a dutxar —murmuro—. Gràcies. —Què més li puc dir? Agafo la bossa d’una revolada i em fico corrents al lavabo, lluny de la proximitat desconcertant del cos nu d’en Christian. El David de Miquel Àngel no és res comparat amb ell.

Al lavabo hi ha un núvol d’escalfor i vapor. Em trec la roba i em fico de seguida a la dutxa, impacient per sentir el raig d’aigua purificadora. Em cau al damunt com una cascada, aixeco el rostre exposant-lo a aquell corrent que em ve tant de gust notar. Vull en Christian Grey. El vull amb totes les meves forces. Així de fàcil. Per primer cop a la meva vida, me’n vull anar al llit amb un home. Vull sentir les seves mans i els seus llavis a sobre meu.

M’ha dit que li agradava que les dones estiguessin conscients. Així, doncs, segurament no és cèlibe. Tanmateix, encara no ha fet cap moviment per aconseguir-me, a diferència d’en Paul o en José. No ho entenc. Em desitja? La setmana passada no em va voler besar. Que li faig angúnia? Però, malgrat tot, sóc aquí i m’hi ha portat ell. No entenc de què va. En què pensa? «T’has passat la nit dormint al seu llit i no t’ha posat una mà al damunt, Ana. Tu mateixa»: el meu subconscient treu el cap, lleig i maliciós. L’ignoro.

L’aigua és calenta i relaxant. Mmm…, em podria quedar per sempre més sota l’aigua d’aquesta dutxa, en aquest lavabo. Estiro una mà cap al gel de dutxa, fa olor d’ell. És una olor deliciosa. Em frego tot el cos amb el sabó, imaginant que és ell… ell fregant aquest sabó de perfum celestial pel cos, per damunt dels pits, per sobre del ventre, entre les cames, amb les seves mans de dits llargs. Ostres, Déu meu! Se’m torna a accelerar el pols. Això és tan… agradable.

—Ha arribat l’esmorzar. —Truca a la porta i faig un bot.

—D… D’acord —quequejo arrencada violentament del meu somni eròtic.

Surto de la dutxa i agafo dues tovalloles. M’embolico el cap amb una al més pur estil Carmen Miranda. Apressadament, m’assec, ignorant la dolça sensació de la tovallola fregant la meva pell, ara, hipersensible.

Repasso el contingut de la bossa dels texans. En Taylor, no només m’ha portat uns texans i unes Converse noves, sinó que també m’ha portat una brusa blau cel, mitjons i roba interior. Ostres, Déu meu. Uns sostenidors i unes calces netes… De fet, no els faig justícia amb un qualificatiu tan vulgar i pràctic. És llenceria europea d’una delicadesa exquisida. Blondes i subtileses blau cel. Uau. M’intimida i m’encongeixo davant d’aquesta roba interior. És més, em queda perfecta. És clar que sí. Em poso vermella només de pensar en el Rapat en una botiga de llenceria comprant això per a mi. Em pregunto quines atribucions més deu tenir entre les seves funcions.

Em vesteixo ràpidament. La resta de la roba em va a la perfecció. M’asseco els cabells vigorosament amb la tovallola i intento sotmetre’l desesperadament. Però, com sempre, es nega a cooperar i l’única opció que em queda és contenir-lo amb una goma de cabells que no tinc. N’hauria de tenir una a la bossa, que no sé on para. Respiro fondo. Ha arribat el moment de plantar cara al Senyor Desconcertant.

Em quedo més tranquil·la quan veig que no hi ha ningú a l’habitació. Busco apressadament la bossa… però no hi és. Torno a respirar fondo i entro a la sala d’estar de la suite. És immensa. Hi ha una zona d’estar opulenta i luxosa, tota ella carregada de divans i coixins suaus, una tauleta rococó per al cafè amb una pila de llibres negres lluents al damunt, una zona d’estudi amb un iMac d’última generació i un immens televisor de plasma penjat a la paret. En Christian està assegut davant d’una taula de menjador situada a l’altra banda de la sala llegint un diari. La taula és de la mida d’una pista de tenis o similar. No és que jo jugui a tenis, però sí que he vist la Kate com hi juga unes quantes vegades. La Kate!

—Merda, la Kate! —rauco. En Christian aixeca els ulls cap a mi.

—Ja sap que ets aquí i que encara ets viva. Li he enviat un SMS a l’Elliot —m’explica amb un pessiguet d’humor.

Ostres, no! Recordo les seves evolucions ardents d’ahir a la nit. Tots els seus moviments patentats aplicats amb un efecte òptim per seduir el germà d’en Christian, ni més ni menys! Què en pensarà del fet que jo sigui aquí? Mai abans havia passat una nit a fora. Ella encara és amb l’Elliot. Això només ho ha fet dos cops abans, i tots dos cops he hagut de suportar l’odiós pijama rosa durant una setmana després del terrible final. Es pensarà que jo també he tingut un rotllo d’una nit.

En Christian se’m queda mirant amb posat imperiós. Porta una camisa blanca de lli, amb el coll i els punys descordats.

—Seu —m’ordena assenyalant un lloc a la taula. Travesso la sala i m’assec davant per davant d’ell tal com m’ha indicat. La taula està carregada fins dalt de menjar.

—No sabia què t’agrada i per això he demanat una selecció del menú de l’esmorzar. —M’ofereix un somriure tort de disculpa.

—És un gran dispendi per part teva —murmuro, acovardida per la selecció, tot i que tinc gana.

—Sí, ho és. —Sembla com si se sentís culpable.

Em decideixo per les creps, el xarop d’erable, ous remenats i bacon. En Christian intenta ocultar un somriure al mateix temps que es concentra en la seva truita de clara d’ou. El menjar és deliciós.

—Te? —em pregunta.

—Sí, sisplau.

Em passa una tetera petita amb aigua calenta i una bosseta d’English Breakfast de Twinings al platet. Caram, es recorda de com m’agrada el te.

—Portes els cabells molt mullats —em renya.

—No he trobat l’assecador —mussito avergonyida. Tampoc no és que l’hagi buscat.

En Christian serra els llavis formant una línia recta, però no em diu res.

—Gràcies per la roba.

—És un plaer, Anastasia. El color t’escau d’allò més.

Em poso vermella i em miro els dits.

—Saps que hauries d’aprendre a acceptar els compliments? —El to de veu és crític.

—T’hauria de donar els diners de la roba.

Se’m queda mirant amb enuig, com si l’hagués ofès en algun sentit. M’afanyo a explicar-me.

—Ja m’has regalat els llibres, que, per descomptat, no puc acceptar. Però aquesta roba… sisplau, deixa’m que et torni els diners. —Li faig un somriure insegur.

—Anastasia, creu-me, m’ho puc permetre.

—La qüestió no és aquesta. Per què m’ho hauries de comprar?

—Perquè puc. —Els seus ulls llueixen amb una resplendor malvada.

—Només pel fet que puguis, no vol dir que ho hagis de fer —responc amb serenitat al mateix temps que ell aixeca una cella, parpelleja i, de sobte, tinc la sensació que estem parlant d’una altra cosa, però no sé què és. I això em recorda que…

—Per què em vas enviar els llibres, Christian? —La meva veu és suau. Deixa els coberts damunt de la taula i se’m queda mirant fixament, amb els ulls ardents per alguna emoció incomprensible. La mare que em va… se m’asseca la gola.

—Bé, després d’haver estat a punt de ser atropellada pel ciclista… i després que jo t’aguantés entre els braços i tu te’m quedessis mirant… com dient-me: «Besa’m, besa’m, Christian» —s’atura i arronsa les espatlles—, vaig tenir la sensació que et devia una disculpa i un advertiment. —Es passa la mà pels cabells—. Anastasia, jo no sóc home de romanticismes ni flors… no m’interessen les històries d’amor. Els meus gustos són molt singulars. T’hauries d’allunyar de mi. —Tanca els ulls, com derrotat—. Tens alguna cosa, però, que m’impedeix separar-me de tu. Tot i que em sembla que això ja ho deus haver notat.

M’ha marxat la gana. No es pot separar de mi!

—Doncs no ho facis —murmuro.

Deixa anar un esbufec amb els ulls molt oberts.

—No saps el que et dius.

—Doncs explica’t.

Ens estem asseguts, mirant-nos; cap dels dos no toca el menjar.

—Així, doncs, no ets cèlibe? —esbufego.

Una ombra de diversió il·lumina els seus ulls.

—No, Anastasia, no sóc cèlibe. —Fa una pausa perquè absorbeixi aquesta dada i em poso vermella com un pebrot. El filtre boca-cervell s’ha tornat a trencar. No em puc creure que li hagi preguntat això en veu alta.

—Quins plans tens per als propers dies? —em pregunta en veu baixa.

—Avui treballo, a partir del migdia. Quina hora és? —De sobte, m’entra el pànic.

—Tot just passen uns minuts de les deu; tens molt de temps. Què fas demà? —Té els colzes damunt de la taula i la barbeta repenjada sobre les puntes dels seus llargs dits.

—La Kate i jo començarem a fer les maletes. Ens n’anirem a viure a Seattle el cap de setmana que ve i aquesta setmana estaré treballant a Clayton’s cada dia.

—Ja teniu lloc on estar-vos, a Seattle?

—Sí.

—On?

—No recordo l’adreça. És al barri del mercat de Pike.

—No és lluny d’on visc. —Somriu—. I de què treballaràs a Seattle?

On vol anar a parar amb totes aquestes preguntes? L’inquisidor Christian Grey és gairebé tan molest com la inquisidora Katherine Kavanagh.

—M’he presentat a alguns llocs en pràctiques. Estic esperant rebre notícies.

—Has demanat feina a la meva empresa, tal com et vaig suggerir?

Em poso vermella… És clar que no.

—Mmm… no…

—Quin problema hi ha?

—La teva empresa o… la teva empresa? —somric.

—Se’n riu, de mi, senyoreta Steele? —Inclina el cap i tinc la sensació que el diverteix la situació, però costa de dir. Em torno a posar vermella i abaixo els ulls cap al plat de l’esmorzar. No sóc capaç de mirar-lo als ulls quan em parla amb aquest to de veu.

—M’encantaria poder mossegar aquest llavi —em murmura amb to misteriós.

Em quedo parada, completament aliena al fet que m’estava mossegant el llavi i obro la boca un pam. Deu ser la cosa més sexi que m’ha dit mai ningú. El cor se m’accelera i em sembla que estic esbufegant. Caram, estic feta un manyoc de nervis i ni tan sols m’ha posat una mà al damunt. Em moc a la cadira i aixeco els ulls per trobar la seva mirada sinistra.

—Per què no ho fas? —el desafio amb serenitat.

—Perquè no et penso posar una mà al damunt, Anastasia … no fins que tingui el teu consentiment escrit per fer-ho. —Els seus llavis insinuen un somriure.

Què?

—Què vols dir?

—Exactament el que he dit. —Sospira i mou el cap sense treure’m els ulls dels damunt, divertit i, alhora, exasperat—. T’ho he d’ensenyar, Anastasia. A quina hora acabes de treballar aquest vespre?

—Pels volts de les vuit.

—Bé, doncs, podríem anar a sopar aquest vespre a casa meva, a Seattle, o dissabte vinent. Llavors et podria posar al cas de tot plegat. Tu tries.

—Per què no m’ho pots dir ara?

—Perquè estic gaudint de l’esmorzar i de la teva companyia. Un cop n’estiguis al cas, segurament, no em voldràs tornar a veure mai més.

Què vol dir això? Es dedica a traficar amb nens procedents d’algun punt remot del planeta? Potser forma part d’alguna banda de criminals dels baixos fons? Això explicaria per què es tan ric. Potser és molt religiós? És impotent? Segur que no: m’ho podria demostrar ara i aquí. Em poso com un pebrot només de pensar en totes aquestes possibilitats. Tot això no em portarà enlloc. M’agradaria resoldre el misteri que representa en Christian Grey, més d’hora que tard. Si això implica que el seu secret, sigui quin sigui, és tan gran que no el voldré veure mai més, ho dic amb la mà al cor, serà un gran alleujament. «No t’enganyis», em crida el subconscient, «hauria de ser espantós perquè arrenquessis a córrer.»

—Aquesta nit.

Aixeca una cella.

—Com Eva, tens pressa per poder tastar els fruits de l’arbre de la saviesa. —Fa broma.

—Et rius de mi, senyor Grey? —li pregunto amb dolçor. Pedant dels pebrots!

Acluca els ulls mirant-me i agafa la BlackBerry. Prem un sol botó.

—Taylor. Necessitaré el Charlie Tango.

Charlie Tango! Qui o què és?

—Des de Portland posem, pels volts de dos quarts de nou del vespre… No, que s’esperi a Escala… tota la nit.

Tota la nit!

—Sí. Que estigui disponible demà al matí. El pilotaré jo des de Portland fins a Seattle.

El pilotarà ell?

—Que hi hagi un pilot de guàrdia a partir de dos quarts de deu. —Deixa el telèfon. Ni sisplau, ni gràcies.

—La gent sempre fa el que li manes?

—Normalment, sí, si volen conservar la feina —em respon absolutament inexpressiu.

—I si no treballen per a tu?

—Oh, puc ser molt convincent, Anastasia. Hauries d’acabar d’esmorzar. Després et deixaré a casa teva. Et passaré a recollir per Clayton’s a les vuit, quan pleguis. Anirem volant fins a Seattle.

Parpellejo ràpidament.

—Volant?

—Sí. Tinc un helicòpter.

Em quedo amb la boca oberta un pam. Tinc una segona cita amb en Christian, el gran misteriós Grey. D’una cafeteria a una sortida amb helicòpter. Uau.

—Anirem a Seattle amb helicòpter?

—Sí.

—Per què?

M’ofereix un somriure d’allò més maliciós.

—Perquè puc. Acaba d’esmorzar.

Com vol que mengi ara? Aniré a Seattle amb helicòpter amb en Christian Grey. I em vol mossegar el llavi… em ve un calfred només de pensar-hi.

—Menja —em diu amb to més tallant—. Anastasia, no m’agrada gens que es llenci el menjar… Menja.

—No m’ho puc menjar, tot això. —Em quedo mirant tot el que ha quedat a taula.

—Menja el que tens al plat. Si ahir haguessis menjat com toca, ara no series aquí i no t’estaria ensenyant les meves cartes tan aviat. —Forma una línia adusta amb els llavis. Sembla enfadat.

Arrufo el front i em torno a centrar en el menjar del plat, que ara ja és fred. «Estic massa nerviosa com per poder menjar, Christian. Que no ho entens?», explica el meu subconscient. Tanmateix, sóc massa covarda com per expressar aquests pensaments en veu alta, en especial, quan ell té un gest tan esquerp; igual que un nen petit. Trobo que la comparació és divertida.

—Què et fa tanta gràcia? —em pregunta. Moc el cap, sense gosar explicar-l’hi, i continuo amb els ulls clavats en el menjar. Quan m’empasso l’últim tros de crep, aixeco els ulls per mirar-lo. M’observa amb posat especulador.

—Ben fet —em diu—. Et duré a casa quan t’hagis assecat els cabells. No vull que et posis malalta. —Hi ha alguna mena de promesa tàcita en les seves paraules. Què vol dir? M’aixeco de taula, tot i que, per uns moments, tinc el dubte de si hauria de demanar permís per fer-ho. Desestimo la idea. Seria com establir un precedent perillós. Me’n torno a la seva habitació. Un pensament em fa aturar.

—On has dormit aquesta nit? —Em tombo per mirar-lo, encara està assegut a la cadira del menjador. No veig ni mantes ni llençols per aquí… potser els ha fet venir a recollir.

—Al meu llit —em diu sense immutar-se, amb la mirada impassible un cop més.

—Oh.

—Sí, per a mi també ha estat tota una novetat. —Somriu.

—No tenir… sexe. —Au… ja ho he dit. Em poso vermella… és clar.

—No. —Mou el cap fent que no i arrufa el front com si estigués recordant alguna cosa que l’incomoda—. Dormir amb algú.

Agafa el diari i continua llegint.

Es pot saber què diantre vol dir, això? Mai no s’ha ficat al llit amb ningú? És verge? No sé per què, però ho dubto. Em quedo clavada mirant-lo sense creure’l. És la persona més desconcertant que mai he conegut. Ara m’adono que he estat al llit amb en Christian Grey i em vénen ganes de donar-me cops de cap contra la paret: què no hauria donat per estar conscient i poder mirar-lo mentre dormia! Veure’l vulnerable. Per alguna raó, em costa d’imaginar. Bé, en teoria, aquesta nit se sabrà tot.

Al seu dormitori, m’entretinc a remenar una calaixera i, per fi, hi trobo l’assecador. Amb els dits, m’asseco els cabells tan bé com puc. Quan acabo, me’n vaig cap al lavabo. Em vull raspallar les dents. Em miro el raspall d’en Christian. Seria com tenir-lo entre els meus llavis. Mmm… Faig una llambregada culpable per damunt l’espatlla, toco les pues del raspall. Estan humides. Ja el deu haver fet servir. L’agafo ràpidament, hi poso pasta de dents i em raspallo les dents a tota pastilla. Em sento entremaliada. És molt emocionant.

Agafo la samarreta, els sostenidors i les calces d’ahir, i ho fico tot a la bossa de plàstic que ha portat en Taylor i me’n torno a la sala d’estar per recollir la bossa i la jaqueta. Quina gran joia, porto una goma per recollir-me els cabells a la bossa. En Christian em mira mentre em recullo els cabells, amb una expressió il·legible. Noto que el seus ulls em segueixen quan m’assec i espero que acabi. Parla amb algú per la BlackBerry.

—En volen dos?… Quant costarà?… d’acord, i quines mesures de seguretat tenim per aplicar-hi in situ?… I hi aniran per Suez?… Fins a quin punt és segur Ben Sudan?… I quan arribin a Darfur?… D’acord, fem-ho. Mantingueu-me al corrent de com progressa tot plegat. —Penja—. A punt per marxar?

Faig que sí. De què devia anar la conversa? Es posa una jaqueta de ratlles blau marí, agafa les claus del cotxe i se’n va cap a la porta.

—Després de vostè, senyoreta Steele —murmura, i obre la porta perquè passi. La seva elegància sembla despreocupada.

M’aturo, una fracció de segon massa llarga, per absorbir la seva imatge. I pensar que he dormit amb ell aquesta nit i que, malgrat el tequila i els vòmits, encara és aquí. És més, em vol portar a Seattle. Per què a mi? No ho entenc. Surto per la porta recordant les seves paraules («Tens alguna cosa»); bé, el sentiment és mutu, senyor Grey, i penso esbrinar quin és el seu secret.

Avancem en silenci pel passadís en direcció a l’ascensor. Mentre esperem, el miro mig d’amagat de reüll i m’adono que ell em mira de cua d’ull. Somric i ell mou els llavis.

Arriba l’ascensor i hi pugem. Estem sols. De sobte, per alguna raó inexplicable, segurament per la proximitat d’un espai tan reduït, l’ambient entre nosaltres dos canvia, es carrega d’electricitat, d’una anticipació excitant. La respiració se m’altera al mateix temps que se m’accelera el pols. Gira el cap una mica cap a mi, amb els ulls tenyits d’un negre intens. Em mossego el llavi.

—A la merda la burocràcia! —rondina.

Se’m llança al damunt, m’empeny contra la paret de l’ascensor. Abans d’adonar-me de res, em té les dues mans agafades per damunt del cap amb una de les seves com si fossin unes tenalles, i m’acorrala contra la paret amb els malucs. Déu meu! Amb l’altra mà m’agafa els cabells i me’ls estira avall per fer-me aixecar la cara i em posa els llavis al damunt dels meus. No em fa gens de mal. Gemego contra els seus llavis deixant el lloc just perquè la seva llengua pugui entrar. Aprofita l’oportunitat i explora la meva boca amb la diligència d’un expert. Mai no m’havien fet un petó com aquest. La meva llengua toca la seva amb timidesa i totes dues s’embranquen en una lenta dansa eròtica que es redueix al tacte i les sensacions, tot són cops i empentes. Aixeca la mà per agafar-me per la barbeta i m’aguanta el cap perquè m’estigui quieta. Estic indefensa, tinc les mans immobilitzades, el rostre subjectat, i els seus malucs em retenen. Sento la seva erecció contra la meva panxa. Ostres, déu meu… Em desitja, en Christian Grey, un déu grec, em desitja, i jo el desitjo a ell, aquí, ara, en aquest ascensor!

—Ets… tan… dolça… —murmura, i cada paraula és com un cop.

L’ascensor s’atura, s’obren les portes i s’allunya de mi en un tancar i obrir d’ulls, deixant-me a mitges. Tres homes amb vestit de negocis se’ns queden mirant amb un somriure maliciós mentre pugen a l’ascensor. Tinc el pols a punt de saltar pels aires, em sento com si hagués estat fent una cursa muntanya amunt. Tinc ganes d’ajupir-me i abraçar-me els genolls… però és que seria massa evident.

Aixeco els ulls cap a ell. Se’l veu tan serè i tranquil, com si hagués estat fent uns mots encreuats del Seattle Times. És injust! És que no l’afecta gens la meva presència? Em mira de cua d’ull i, suaument, deixa anar un profund sospir. Ostres, sí que l’afecta… I la meva minúscula deessa interior mou els malucs en una subtil samba de la victòria. Els homes de negocis baixen a la segona planta. Ens queda una planta.

—T’has rentat les dents —em diu, mirant-me.

—He fet servir el teu raspall.

Els seus llavis es corben en un mig somriure.

—Ai, Anastasia Steele, què en faré, de tu?

S’obren les portes a la primera planta, m’agafa de la mà i em fa sortir.

—Què tenen els ascensors? —murmura més per a ell mateix que per a mi, mentre avança amb pas decidit pel vestíbul. Jo m’esforço per seguir el seu pas, perquè el meu enteniment ha quedat totalment escampat per les parets i el terra de l’ascensor tres de l’hotel Heathman.

6

En Christian obre la porta del seient del davant de l’Audi 4 x 4 negre i hi pujo. És una bèstia de cotxe. No ha dit ni mitja paraula de l’inesperat esclat de passió a l’ascensor. Ho hauria de fer jo? N’hauríem de parlar o fer veure que no ha passat? Amb prou feines em sembla real, el meu primer petó sense limitacions, el primer com cal. A mesura que passa l’estona, li assigno un nivell mític, de llegenda medieval, de l’Atlàntida. Mai no ha passat, mai no ha existit. Potser m’ho he imaginat. No. Em toco els llavis, inflats pel seu petó. No hi ha dubte que ha passat. Sóc una dona nova. Desitjo aquest home amb desesperació i ell em volia.

El miro. En Christian torna a ser el seu jo educat i lleument distant de sempre.

És desconcertant.

Engega el motor i surt marxa enrere de la plaça d’aparcament. Posa música. L’interior del cotxe s’inunda de les veus màgiques i dolces de dues dones que canten. Ostres, uau… tinc els sentits completament destarotats, per això la melodia m’afecta el doble. Tot de deliciosos calfreds em recorren l’espinada. En Christian agafa la Southwest Park Avenue i condueix amb una seguretat confiada i mandrosa.

—Què has posat?

—És el «Duo de les flors», de Delibes, de l’òpera Lakmé. T’agrada?

—Christian, és meravellós.

—Oi que sí? —Somriu i em mira de cua d’ull. Per uns segons fugaços aparenta l’edat que té: jove, despreocupat i d’una bellesa que et deixa sense respiració. És aquesta la clau per arribar a ell? La música? M’assec per escoltar les veus angelicals que m’enreden i em sedueixen.

—El puc tornar a sentir?

—És clar que sí. —En Christian prem un botó i la música em torna a acariciar. És un atac amable, suau, dolç i segur, a la meva audició.

—T’agrada la música clàssica? —li pregunto esperant que m’ofereixi una estranya perspectiva dels seus gustos personals.

—Tinc gustos eclèctics, Anastasia, m’agrada tot, des de Thomas Tallis fins als King of Leon. Tot depèn del meu estat d’ànim. I a tu?

—A mi també. Tot i que no sé qui és Thomas Tallis.

Es gira per mirar-me i m’observa un segon abans de tornar a posar els ulls sobre l’asfalt.

—Ja te’l posaré un dia. És un compositor britànic del segle XVI. Tudor, música coral eclesiàstica. —En Christian em somriu—. Ja sé que sona molt esotèric, però també és màgic.

Prem un botó i comencen a cantar els Kings of Leon. Mmm, això sí que ho conec: «Sex on Fire». Mai més ben dit. El to d’un mòbil interromp la música a través dels altaveus. En Christian prem un botó del volant.

—Grey —diu. És molt sec.

—Senyor Grey, sóc en Welch. Tinc la informació que volia. —Una veu rogallosa i incorpòria sorgeix dels altaveus.

—D’acord. Envia-me-la per correu electrònic. Res més?

—No, senyor.

Prem el botó, la trucada s’acaba i torna la música. Ni adéu ni gràcies. Estic contenta de no haver sospesat seriosament la proposta de treballar per a ell. Em vénen esgarrifances només de pensar-hi. És massa controlador i fred amb els seus treballadors. La música es torna a tallar per donar pas al telèfon.

—Grey.

—Li hem fet arribar per correu electrònic l’acord de confidencialitat, senyor Grey. —És la veu d’una dona.

—Perfecte. Res més, Andrea.

—Bon dia, senyor.

En Christian penja prement un botó del volant. Fa molt poc que se sent novament la música quan torna a sonar el telèfon. Redéu, és així la seva vida: un martelleig constant de trucades?

—Grey —respon amb posat esquerp.

—Hola, Christian, que has estat cardant?

—Hola, Elliot, tinc el mans lliures posat i no vaig sol al cotxe. —En Christian sospira.

—Qui hi ha amb tu?

En Christian posa els ulls en blanc.

—L’Anastasia Steele.

—Hola, Ana!

Ana!

—Hola, Elliot.

—M’han parlat molt de tu —murmura l’Elliot amb veu ronca. En Christian arrufa el front.

—No et creguis ni mitja paraula del que et digui la Kate.

L’Elliot esclata a riure.

—Ara porto l’Anastasia. —En Christian emfasitza el meu nom sencer—. Et passo a buscar?

—Sí.

—Ens veiem d’aquí a un moment. —En Christian penja i torna la música.

—Per què insisteixes a dir-me Anastasia?

—Perquè és el teu nom.

—M’agrada més Ana.

—De debò?

Gairebé hem arribat al meu pis. No hem trigat gaire.

—Anastasia —mussita. Arrufo el front mirant-lo, però ell ignora el meu posat—. El que ha passat a l’ascensor… no tornarà a passar, bé, no si no és premeditat.

Atura el cotxe davant de casa. Massa tard, m’adono que no m’ha preguntat on visc, però ja ho sap. És clar, em va enviar els llibres; ja sap on visc. Quin assetjador rastrejador de mòbils i propietari d’helicòpters que es preués no ho sabria?

Per què no em tornarà a besar? Faig morros només de pensar-hi. No ho entenc. Sincerament, el seu cognom hauria de ser Críptic, no Grey. Baixa del cotxe i amb unes gambades gràcils i llargues rodeja el cotxe per venir a la meva porta: és el cavaller com sempre (tret dels moments estranys i preciosos en ascensors). Em poso vermella només de recordar els seus llavis sobre els meus i pensar que no l’he pogut tocar. Tenia ganes de passar-li els dits pels cabells decadents i despentinats, però no he pogut moure les mans. En retrospectiva, em sento frustrada.

—A mi m’ha agradat el que ha passat a l’ascensor —murmuro mentre baixo del cotxe. No estic segura de si he sentit un esbufec, però decideixo ignorar-lo i marxar cap a les escales que pugen a la porta principal.

La Kate i l’Elliot estan asseguts a la taula del menjador. Els llibres de catorze mil dòlars han desaparegut. Gràcies a Déu! Tinc plans per a ells. La Kate lluu un somriure d’allò més ridícul i impropi d’ella, i va tota sexi i despentinada. En Christian em segueix al menjador i malgrat el somriure de la Kate que em diu que ha passat una nit sencera genial, la Kate es mira en Christian amb recel.

—Hola, Ana. —S’aixeca d’un bot per abraçar-me, després m’aparta d’ella la mica justa per analitzar-me. Arrufa el front i es tomba cap a en Christian.

—Bon dia, Christian —li diu amb un to de veu una mica hostil.

—Senyoreta Kavanagh —li diu amb el seu posat encarcarat i formal.

—Christian, es diu Kate —remuga l’Elliot.

—Kate. —En Christian la saluda amb un moviment de cap educat i observa l’Elliot amb cara de disgust, que també s’aixeca i m’abraça.

—Hola, Ana. —Somriu, i els seus ulls blaus resplendeixen, i, de seguida, em cau bé. És evident que no té res a veure amb en Christian, però és clar, són germans adoptats.

—Hola, Elliot. —Li faig un somriure i m’adono que m’estic mossegant el llavi.

—Elliot, serà millor que marxem —diu en Christian amb to amable.

—És clar. —Es tomba cap a la Kate, l’estreny entre els braços i li fa un petó llarg i mandrós.

Caram, passeu a l’habitació! Em quedo mirant-me els peus, una mica violenta. Aixeco els ulls cap a en Christian i m’adono que m’està mirant fixament. Acluco els ulls. Per què no em pots besar així? L’Elliot continua besant la Kate, l’aixeca de terra i l’abaixa en una abraçada teatral, de tal manera que els cabells de la Kate toquen el terra quan ell la besa amb més força.

—Fins després, nena. —Somriu.

La Kate es desfà. Mai no l’havia vist desfer-se… em vénen al cap les paraules «atractiva» i «obedient». La Kate, obedient. Noi, ha de ser molt bo, l’Elliot. En Christian posa els ulls en blanc i els abaixa cap a mi, amb una expressió indesxifrable, tot i que, potser, ho troba un pèl divertit. Em posa darrere l’orella un ble de cabells rebels que han aconseguit alliberar-se de la cua. La respiració se’m talla quan noto el seu contacte i repenjo el cap sobre els seus dits. Els seus ulls se suavitzen i em passa el polze pel llavi inferior. La sang se m’encén a les venes. De cop i volta, massa ràpid, ja no em toca.

—Fins més tard, nena —em murmura i no puc evitar riure, perquè la frase no és gens pròpia d’ell. Tanmateix, encara que sé que està sent irreverent, aquesta manifestació d’afecte em tiba una fibra sensible de molt endins—. Et passaré a recollir a les vuit. —Fa mitja volta per marxar, obre la porta i surt al porxo. L’Elliot el segueix fins al cotxe, però es gira per llançar-li un altre petó a la Kate. Llavors, sento un pessic de gelosia no inesperada.

—Així què? Ja ho has fet? —em pregunta la Kate mentre els mirem com pugen al cotxe i se’n van, amb la veu encesa de curiositat.

—No —li etzibo enrabiada, esperant que deixi de fer preguntes. Tornem al pis—. En canvi, és evident que tu sí. —No puc controlar l’enveja. La Kate sempre aconsegueix atrapar els homes. Ella és irresistible, bonica, sexi, divertida, llançada… i tot el que jo no sóc. Tanmateix, el seu somriure de resposta és contagiós.

—I el tornaré a veure aquest vespre. —Pica de mans i no para de saltar com una criatura petita. És incapaç de contenir l’emoció i la felicitat, i jo no puc evitar ser feliç per ella. Una Kate feliç… això promet.

—Aquest vespre en Christian em portarà a Seattle.

—Seattle?

—Sí.

—Potser llavors sí que…?

—Ostres, espero que sí.

—Així, t’agrada?

—Sí.

—T’agrada prou per…?

—Sí.

Aixeca una cella.

—Uau! L’Ana Steele per fi s’enamora d’un home, ni més ni menys que en Christian Grey: un multimilionari irresistible i sexi.

—Ostres, ja ho has dit: és pels calés. —Somric i totes dues caiem víctimes d’un atac de riure.

—Aquesta brusa és nova? —em pregunta i la poso al corrent de tots els detalls poc excitants de la meva vetllada.

—T’ha fet un petó? —em pregunta mentre prepara el cafè.

Em poso vermella.

—Un i prou.

—Un! —se’n riu.

Faig que sí, força avergonyida.

—És molt tímid.

Arrufa el front.

—És estrany.

—No crec que estrany sigui la paraula exacta, de debò.

—Hem de procurar que aquesta nit estiguis absolutament irresistible —salta amb determinació.

Ostres, no… Sembla que tinguem al davant un procés difícil, humiliant i dolorós.

—Me n’he d’anar a treballar d’aquí a una hora.

—Encara tinc temps de fer-hi alguna cosa. Vine. —La Kate m’agafa de la mà i em porta al seu dormitori.

El dia passa lentament a Clayton’s tot i que anem enfeinats. Ja som a l’estiu, de manera que m’he de passar dues hores reposant les lleixes quan tanca la botiga. És una feina que no requereix concentració i em dóna massa temps per pensar. En realitat, no ho he pogut fer en tot el dia.

Sota les instruccions incansables i francament indiscretes de la Kate, m’he rasurat a consciència les cames i les aixelles, m’ha depilat les celles i m’ha tret llustre pertot arreu. Ha estat una experiència d’allò més desagradable. Tanmateix, ella m’assegura que això és el que esperen els homes d’avui dia. Què més esperarà, ell? He de convèncer la Kate que això és el que jo vull fer. Per alguna estranya raó, no es refia d’ell, potser és perquè és tan encarcarat i formal. Diu que no em sap dir exactament què és, però ha fet que li prometi que li enviaré un SMS quan arribi a Seattle. No li he dit res de l’helicòpter; li donaria un atac.

A més, també hi ha el tema d’en José. M’ha deixat tres missatges i set trucades perdudes. També ha trucat dos cops a casa. La Kate ha estat molt evasiva i no li ha dit on era. Segur que ha endevinat que m’està encobrint. La Kate no sol ser evasiva. Però he decidit que el faré patir una mica. Encara estic empipada amb ell.

En Christian ha parlat de no sé quina documentació, i no sé si em prenia el pèl o si em tocarà signar alguna cosa. És frustrant haver de fer conjectures. Ara bé, per damunt de tota aquesta angoixa, amb prou feines sóc capaç de contenir l’emoció i els nervis. Aquesta nit serà la nit! Després de tant de temps… estic preparada? La meva deessa interior em mira enfurismada mentre pica amb el peu a terra amb posat impacient. Ella fa anys que està preparada per a això; és més, està preparada per al que sigui que en Christian Grey vulgui, però és que jo encara no entenc què ha vist en mi… la tímida Ana Steele… no té ni cap ni peus.

És puntual, naturalment, i ja m’està esperant quan surto de Clayton’s. Baixa de la part del darrere de l’Audi per obrir-me la porta amb un càlid somriure.

—Bona nit, senyoreta Steele —em diu.

—Senyor Grey. —El saludo educadament mentre pujo al seient del darrere del cotxe. En Taylor ocupa el seient del conductor.

—Hola, Taylor —el saludo.

—Bona nit, senyoreta Steele. —Parla amb to cortès i professional. En Christian puja a l’altra banda i m’agafa de la mà, estrenyent-la amb suavitat. El seu gest em recorre el cos.

—Com t’ha anat la feina? —em pregunta.

—Se m’ha fet molt llarg —responc i la meva veu sona ronca, massa baixa, i carregada d’ànsia.

—Sí, per a mi també ha estat un dia molt llarg.

—Què has fet? —aconsegueixo preguntar-li.

—Me n’he anat a caminar amb l’Elliot. —M’acaricia els artells amb el polze, endavant i endarrere, i el meu cor perd el compàs al mateix temps que la respiració se m’accelera. Com és que té aquest efecte sobre mi? Només em toca una part molt petita del meu cos i les hormones ja se m’han disparat.

El trajecte fins a l’heliport és curt i, abans no me n’adoni, ja hi som. Em pregunto on deu ser el famós helicòpter. Estem en una zona molt urbanitzada de la ciutat i fins i tot jo sé que els helicòpters necessiten lloc per poder enlairar-se i aterrar. En Taylor aparca, baixa del cotxe i m’obre la porta. En Christian és al meu costat en qüestió d’un segon i em torna a agafar de la mà.

—Preparada? —em pregunta.

Faig que sí i em vénen ganes de dir-li: «Per al que sigui», però sóc incapaç d’articular les paraules, perquè estic massa nerviosa, massa excitada.

—Taylor. —Fa un gest aspre amb el cap al conductor i ens n’anem cap a l’edifici, de dret als ascensors. Ascensors! El record del petó que ens hem fet aquest matí torna per assetjar-me. No he pogut pensar en res més en tot el dia, somiant desperta a la caixa de Clayton’s. En dues ocasions, el senyor Clayton m’ha hagut de cridar pel nom per fer-me tornar a la Terra. Dir que estava distreta hauria estat la mentida més grossa del món. En Christian se’m queda mirant, amb un somriure lleu als llavis. Ahà! Ell també hi està pensant.

—Només hi ha tres pisos —em diu amb aspror, amb els ulls animats per la diversió. No hi ha dubte que té telepatia. Em posa la pell de gallina.

Intento mantenir una expressió impassible quan pugem a l’ascensor. Les portes es tanquen i allà hi torna a ser, aquella estranya atracció elèctrica que espetega entre nosaltres i em sotmet. Tanco els ulls en un intent fútil per ignorar-ho. M’estreny la mà amb més força i, cinc segons més tard, la porta s’obre al terrat de l’edifici. Allà el tenim, un helicòpter blanc amb el nom GREY ENTERPRISES HOLDINGS, INC. escrit en blau amb el logotip de l’empresa al costat. Estic segura que això és fer un ús indegut d’un bé de l’empresa.

Em porta cap a un petit despatx on hi ha un home gran assegut darrere d’una taula.

—Aquí té el pla de vol, senyor Grey. Ja s’han fet totes les comprovacions externes. Està a punt i esperant-lo, senyor. Pot marxar quan vulgui.

—Gràcies, Joe. —En Christian li ofereix un somriure amistós.

Oh. Algú es mereix un tracte amable per part d’en Christian. Potser no és un empleat. Em quedo mirant el vell amb sorpresa.

—Som-hi —em diu en Christian i marxem cap a l’helicòpter. A mesura que ens hi acostem, m’adono que és molt més gros del que em pensava. M’esperava trobar una versió roadster per a dues persones, però, almenys, té set places. En Christian obre la porta i em fa passar a un dels seients del davant.

—Seu, no toquis res —m’ordena al mateix temps que puja al meu costat.

Tanca la porta amb un cop sec. Estic contenta que la zona estigui il·luminada amb reflectors, perquè si no em costaria veure-hi a dins de la minúscula cabina. Estic asseguda al seient que m’ha assignat i s’ajup al meu costat per lligar-me amb el cinturó. És un cinturó de quatre punts en què totes les tires convergeixen en una sivella central. M’estreny les dues tires de dalt, de manera que amb prou feines em puc moure. El tinc molt a la vora i està molt atent al que fa. Si em pogués tirar una mica endavant, podria posar el nas entre els seus cabells. Fa una olor neta, fresca, celestial, però estic fermament lligada al seient i eficaçment immobilitzada. Aixeca els ulls i em somriu, com si estigués gaudint de la seva broma privada de sempre, amb la mirada bullint. El tinc tan temptadorament a prop. Continc la respiració mentre ell estira una de les tires superiors.

—Estàs ben lligada, no et pots escapar—murmura—. Respira, Anastasia —afegeix amb suavitat. Aixeca una mà per acariciar-me la galta, deixa relliscar els dits fins a la barbeta i me l’agafa entre el polze i l’índex. Es tira endavant i em fa un petó curt i cast. Em marejo, amb tot el meu interior contret pel contacte extasiant i inesperat dels seus llavis.

—M’agrada aquest cinturó —em murmura.

Què?

S’asseu al meu costat i es lliga al seient. Després inicia el llarg procés de comprovació dels nivells i engega commutadors i botons entre l’al·lucinant acumulació d’esferes, llums i commutadors que tinc al davant. Tot de llumets petits parpellegen i s’il·luminen en diferents esferes, i tot el quadre de comandaments s’encén.

—Posa’t els auriculars —em diu assenyalant els auriculars que tinc al davant. Me’ls poso i l’hèlix es posa en moviment. El soroll és ensordidor. Es posa els auriculars i encara engega uns quants interruptors més.

—Ara estic fent totes les comprovacions necessàries abans de l’enlairament. —La veu impersonal d’en Christian sona a les meves orelles. Em giro i li somric.

—Saps el que et fas? —li pregunto. Es gira i em somriu.

—Fa quatre anys que sóc pilot titulat, Anastasia. Estàs segura al meu costat. —M’ofereix un somriure vulpí—. Bé, si més no a l’aire —afegeix, i em fa l’ullet.

Em fa l’ullet… en Christian!

Faig que sí amb els ulls com unes taronges.

—D’acord, torre. PDX, aquí Charlie Tango Golf-Golf Echo Hotel, a punt per enlairament. Sisplau, confirmeu, tallo.

—Charlie Tango… confirmat. PDX a l’aparell, procediu a u quatre mil, en direcció zero u zero, canvi.

—Roger, torre, Charlie Tango llest, canvi i fora. Som-hi —afegeix mirant-me a mi, i l’helicòpter s’enlaira lentament i amb suavitat.

Portland desapareix davant nostre mentre ens endinsem en l’espai aeri dels EUA, tot i que el meu estómac s’ha quedat a terra ferma a Oregon. Uau! Tots els llums lluents s’encongeixen fins que parpellegen amb dolçor a sota nostre. És com mirar enfora des de l’interior d’una peixera. Quan som més amunt, en realitat ja no hi ha res a veure. És negra nit, ni tan sols la lluna ens il·lumina en aquest viatge. Com pot veure cap a on anem?

—Posa la pell de gallina, oi que sí? —sento la veu d’en Christian a les meves orelles.

—Com saps que anem en la direcció correcta?

—Aquí. —Amb el seu llarg índex assenyala un dels indicadors on apareix un brúixola electrònica—. Anem en un Eurocopter EC135. Un dels més segurs de la seva classe. Està preparat per poder volar de nit. —Em fa una llambregada i somriu.

—Al capdamunt de l’edifici on visc hi ha un heliport. Ara anem cap allà.

Per descomptat que hi ha un heliport on ell viu. Estic com un peix fora de l’aigua, aquí. Té el rostre lleument il·luminat pels llumets del quadre de comandament. Està molt concentrat i no para de mirar tota l’estona les diferents esferes que té al davant. Absorbeixo els seus trets mirant-lo d’amagat de cua d’ull. Té un perfil preciós. Nas recte, mandíbula angulosa: m’agradaria passar-li la llengua per la mandíbula. No s’ha afaitat i el pèl curt fa la perspectiva encara més temptadora. Mmm… m’agradaria sentir la seva aspror en la meva llengua, els meus dits sobre el seu rostre.

—Quan un vola de nit, vola a cegues. T’has de refiar dels instruments —m’explica interrompent els meus somnis eròtics.

—Quanta estona dura el vol? —dic sense alè. No estava pensant en sexe, de cap de les maneres.

—Menys d’una hora… tenim el vent a favor.

Mmm, menys d’una hora fins a Seattle… No està malament. No m’estranya que hi anem volant.

Em queda menys d’una hora per a la gran revelació. Tots els músculs del ventre se’m contrauen. Pateixo un cas greu de papallones volant a l’estómac. Se’m reprodueixen a dins. Ai, mare, què em té reservat a la recambra?

—Estàs bé, Anastasia?

—Sí. —La meva resposta és breu, tallada, ofegada pels nervis.

Em sembla que somriu, però costa de dir en la foscor. En Christian mou un altre interruptor.

—PDX, aquí Charlie Tango a u quatre mil, canvi —intercanvia informació amb el control de trànsit aeri. Tot plegat sembla molt professional. Crec que estem solcant l’espai aeri entre Portland i l’aeroport internacional de Seattle—. Entesos, Sea-Tac, espero, canvi i fora.

—Mira, cap allà. —M’assenyala un puntet de llum en la distància—. Allò d’allà és Seattle.

—Sempre impressiones les dones així? «Et convido a volar al meu helicòpter?» —li pregunto amb interès sincer.

—Mai no havia portat cap dona, Anastasia. És un altre primer cop per a mi. —La seva veu sona serena i seriosa.

Ostres, aquesta resposta no me l’esperava. Un altre primer cop? Ah, sí, allò de dormir amb una dona, potser?

—Estàs impressionada?

—Estic atordida, Christian.

Somriu.

—Atordida? —I, per uns breus segons, torna a tenir la seva edat.

Faig que sí.

—Ets tan… competent.

—Caram, gràcies, senyoreta Steele —em respon amb educació. Em sembla que està complagut, però no n’estic segur.

Durant una estona, volem per la negra nit en silenci. El punt lluent que és Seattle es fa més i més gran.

—Torre Sea-Tac a Charlie Tango. Pla de vol a Escala, correcte. Procedeixi. Canvi.

—Aquí Charlie Tango, entesos, Sea-Tac. Espero, canvi i fora.

—És evident que això t’agrada —murmuro.

—Què? —Se’m queda mirant. Sembla una mica burleta sota la llum esmorteïda dels instruments.

—Volar —responc.

—Cal control i concentració: com podria no agradar-me? Tot i que el que més m’agrada és planar.

—Planar?

—Sí. Volar sense motor, per als profans. Planadors i helicòpters: els puc portar tots dos.

—Oh. —Aficions cares. Recordo que ja m’ho va dir durant l’entrevista. A mi m’agrada llegir i, de tant en tant, vaig al cinema. No entenc res de res.

—Charlie Tango, accedeixi, sisplau, tallo. —La veu impersonal del control de trànsit aeri interromp el meu somni. En Christian respon amb la veu que reflecteix control i confiança.

Seattle s’acosta. Ara mateix som als afores. Uau! És absolutament al·lucinant. Seattle de nit, des del cel…

—És bonic, oi que sí? —em murmura en Christian.

Faig que sí amb entusiasme. Sembla d’un altre món… irreal… i tinc la sensació que estic immersa al gegantí escenari d’una pel·lícula; potser la preferida d’en José. Blade Runner. El record de l’intent de petó d’en José em persegueix. Em començo a sentir una mica cruel per no haver-li tornat la trucada. Pot esperar fins demà… Segur que sí.

—Hi arribarem d’aquí a uns minuts —murmura en Christian i, de sobte, la sang em batega a les orelles al mateix temps que el cor se m’accelera i una descàrrega d’adrenalina m’inunda el cos. Torna a parlar amb el control de trànsit aeri, però ja no l’escolto. Em sembla que em desmaiaré. El meu destí és a les seves mans.

Ara estem volant entre els edificis i, més endavant, veig un gratacel molt alt que té un heliport al damunt. Té la paraula ESCALA pintada de color blanc a dalt de tot. Cada vegada és més i més a prop, més i més gros… com la meva angoixa. Déu meu, espero no decebre’l. Segur que em troba algun defecte. M’agradaria haver fet cas a la Kate i haver-li agafat algun dels seus vestits, però m’agraden els meus texans negres i ara porto una camisa d’un to verd menta suau i la jaqueta negra de la Kate. Vaig prou elegant. Cada vegada m’agafo amb més i més força als costats del seient. Ho puc fer. Ho puc fer. Entono aquest mantra mentre el gratacel s’alça amenaçador per sota nostre.

L’helicòpter redueix velocitat i es queda suspès a l’aire, i en Christian el posa sobre l’heliport situat al capdamunt de l’edifici. Tinc el cor a la gola. No sé si és pels nervis pel que vindrà, per l’alleujament per haver arribar vius o per la por de fallar-li. Atura el motor i les hèlixs perden empenta; i es tornen més silencioses fins que l’única cosa que sento és el soroll de la meva pròpia respiració erràtica. En Christian es treu els auriculars, estira una mà i em treu els meus.

—Ja hi som —diu en veu baixa.

La seva mirada és molt intensa, mig sumida en les ombres i mig il·luminada pels llums blancs de la pista d’aterratge. Cavaller negre i cavaller blanc, és una metàfora que li escau, a en Christian. Se’l veu tens. Té la mandíbula serrada i la mirada dura. Es descorda el cinturó i estira una mà per descordar el meu. El seu rostre és a centímetres del meu.

—No has de fer res que no vulguis fer. Això ja ho saps, oi que sí? —El seu to de veu és seriós, fins i tot desesperat, els seus ulls estan negats de passió. M’agafa per sorpresa.

—Mai no faria res que no volgués fer, Christian. —I, mentre dic aquestes paraules, no tinc gens clar que les digui amb convenciment, perquè en aquest moment del temps, segurament faria qualsevol cosa per aquest home que tinc assegut al costat. Però funciona. Es queda més tranquil.

Per uns segons, em mira amb recel i, no sé com, malgrat la seva envergadura, s’acosta amb un moviment àgil a la porta de l’aparell i l’obre. Baixa d’un salt, m’espera que el segueixi i m’agafa de la mà quan salto sobre l’asfalt de l’heliport. Allà a dalt de l’edifici fa molt de vent, i em neguiteja una mica pensar que estic dreta a gairebé uns trenta pisos d’altura sobre un espai totalment obert. En Christian em passa un braç per la cintura i m’acosta amb força cap a ell.

—Vine —em crida perquè el senti per damunt de la remor del vent. M’arrossega cap a un ascensor i, després d’introduir el seu número al teclat, s’obren les portes. A dins, la temperatura és agradable i les parets estan folrades de miralls. Puc veure la imatge d’en Christian reproduïda infinitament allà on miro, i el més meravellós de tot és que ell també em subjecta fins a la infinitat. En Christian introdueix un altre codi en un teclat, les portes es tanquen i l’ascensor baixa.

Uns moments més tard, ens trobem en un vestíbul tot blanc. Al centre hi ha una taula rodona de fusta fosca que té al damunt una quantitat inconcebible de flors blanques. Les parets estan cobertes de quadres. Obre una porta doble i el fons blanc s’estén per un llarg passadís al final del qual hi ha l’entrada a una cambra palatina. És la zona d’estar principal, de doble alçada. «Immens» és una paraula massa petita per descriure-ho. La paret més allunyada és de vidre i dóna a un balcó amb vistes sobre Seattle.

A la dreta hi ha un imponent sofà en forma de U on podrien seure deu adults còmodament. Està posat de cara a una moderna llar de foc d’acer inoxidable (o, potser, és de platí, tampoc és que m’hi entengui jo). El foc està encès i crepita amb discreció. A l’esquerra, al costat de l’entrada, hi ha la zona de la cuina. Tota blanca amb marbres de fusta fosca i una barra per esmorzar amb cabuda per a sis.

A prop de la cuina, davant de la paret de vidre, hi ha una taula per dinar envoltada de setze cadires. I, posat en un racó, hi ha un gran piano negre i lluent. És clar… segurament també toca el piano. Hi ha obres d’art de totes les formes i mides a les parets. De fet, aquest pis s’assembla més a una galeria d’art que a un lloc habitat.

—Et puc agafar la jaqueta? —em pregunta en Christian. Faig que no amb el cap. Encara tinc fred de l’aire que feia a l’heliport.

—Et ve de gust prendre alguna cosa? —em pregunta. Me’l quedo mirant i parpellejo. Després del que va passar ahir a la nit! Que em vol fer riure? Per uns segons, se m’acut de demanar-li un Margarita… però no tinc prou nassos.

—Jo em prendré una copa de vi blanc. En vols tu també?

—Sí, sisplau —murmuro.

Estic dreta enmig d’aquesta immensa habitació amb la sensació de ser un peix fora de l’aigua. M’acosto a la paret de vidre i m’adono que la part inferior de la paret es pot obrir en acordió per sortir al balcó. Seattle està il·luminada i carregada de vida al fons. Me’n torno a la cuina (cosa que em pren uns segons, perquè queda lluny de la paret de vidre) i veig que en Christian està obrint una ampolla de vi. S’ha tret la jaqueta.

—Pouilly Fumé, et va bé?

—No en tinc ni idea de vins, Christian. Estic segura que m’anirà bé. —La meva veu sona suau i dubtosa. El cor em batega desbocat. Tinc ganes de sortir corrents d’allà. Això és terriblement ric. Terriblement abundós més enllà de l’estil excessiu d’en Bill Gates. Què hi faig, aquí? «Saps perfectament el que hi fas», es burla de mi el subconscient. Sí, em vull ficar al llit d’en Christian Grey.

—Té. —Em dóna una copa de vi. Fins i tot les copes són luxoses… de vidre gruixut i molt modernes. En prenc un xarrup; aquest vi és lleuger, fresc i deliciós.

—Estàs molt callada i no estàs vermella. De fet, em sembla que mai no t’havia vist tan pàl·lida, Anastasia —murmura— . Tens gana?

Faig que no amb el cap. No és pas gana de menjar.

—És molt gran tot això.

—Gran?

—Gran.

—És gran —accedeix, i els seus ulls lluen amb aire divertit.

Prenc un altre xarrup de vi.

—Toques? —li pregunto assenyalant el piano amb la barbeta.

—Sí.

—Bé?

—Sí.

—És clar que sí. Hi ha res que no sàpigues fer bé?

—Sí… algunes coses. —Pren un xarrup de vi. No em treu els ulls del damunt. Els noto que em segueixen quan em tombo per mirar al voltant aquesta sala tan extensa. «Sala» no és la paraula adequada. No és una sala: és una declaració de principis i objectius empresarials.

—Vols seure?

Faig que sí. M’agafa de la mà i em porta cap al gran sofà blanc. Quan m’assec, m’assalta la idea que sóc com la Tess Durbeyfield quan veu la nova casa propietat del noble Alec d’Urberville. Només de pensar-hi, somric.

—Què trobes tan divertit? —S’asseu al meu costat amb els ulls posats en mi. Es repenja el cap a la mà dreta, amb el colze contra el respatller del sofà.

—Per què em vas enviar Tess of the d’Urbervilles, precisament? —li pregunto. En Christian se’m queda mirant uns segons. Em sembla que la pregunta l’ha agafat per sorpresa.

—Bé, em vas dir que t’agradava Thomas Hardy.

—És aquesta l’única raó? —Fins i tot jo percebo la decepció en la meva veu. Els seus llavis formen una línia recta.

—Em va semblar adequat. Et podia situar en alguna mena d’ideal impossible, com l’Angel Clare, o degradar-te completament, com l’Alec d’Urberville —murmura, i els seus ulls llueixen foscos i perillosos.

—Si només hi ha dues opcions, em quedo amb la degradació. —Mussito amb els ulls clavats en ell. El meu subconscient se’m queda mirant amb uns ulls com unes taronges. Ell esbufega.

—Anastasia, deixa de mossegar-te el llavi, sisplau. Em distreu molt, aquest gest. No saps el que dius.

—Per això sóc aquí.

Arrufa el front.

—Sí. Em pots disculpar un moment? —Se’n va per una porta ampla que hi ha a l’altra banda de la sala. És fora un parell de minuts i, quan torna, porta un document.

—Això és un acord de confidencialitat. —Arronsa les espatlles i té la cortesia de semblar una mica violent—. El meu advocat insisteix que ho faci. —Me l’ofereix. Estic absolutament perplexa—. Si et decideixes per la segona opció, la degradació, caldrà que signis això.

—I si no vull signar res?

—Llavors et limitaràs als ideals elevats de l’Angel Clare, si més no, durant la major part del llibre.

—Què significa aquest contracte?

—Significa que no pots explicar res de nosaltres. Res, a ningú.

Me’l quedo mirant amb incredulitat. Merda. Això va malament, molt malament, i ara sí que sento curiositat.

—D’acord. Signo.

M’ofereix un bolígraf.

—No te’l penses llegir?

—No.

Arrufa el front.

—Anastasia, hauries de llegir sempre tot el que signes —em renya.

—Christian, el que no entens és que mai no explicaria res de nosaltres a ningú. Ni tan sols a la Kate. Per tant, per a mi és del tot indiferent el fet de signar o no signar un contracte. Si per a tu és tan important, o per al teu advocat… amb qui és evident que sí que parles, doncs ja està. El signo.

Abaixa la mirada cap a mi i fa que sí amb posat greu.

—Molt ben explicat, senyoreta Steele.

Faig una signatura esplèndida sobre la línia de punts de totes dues còpies i n’hi allargo una a ell. Doblego l’altra, me la guardo a la bossa i prenc un bon glop de vi. Semblo molt més valenta del que realment em sento.

—Això significa que aquesta nit em faràs l’amor, Christian? —Ostres, què acabo de dir? Per uns segons es queda parat, però de seguida es recupera.

—No, Anastasia, no. Primer, jo no faig l’amor. Jo follo… fort. Segon, encara queda molta més paperassa per fer. I, tercer, encara no saps a què t’enfrontes. Ets a temps d’arrencar a córrer. Vine, et vull ensenyar la meva cambra de jocs.

Se’m desencaixa la mandíbula. Follar fort! Déu meu, això sona molt… calent. Però, per què hem d’anar a mirar una cambra de jocs? Estic perplexa.

—Que vols anar a jugar amb la Xbox? —li pregunto. Esclata a riure escandalosament.

—No, Anastasia, ni Xbox, ni Playstation. Vine. —Es posa dret i m’allarga una mà. El deixo que em torni a dur al vestíbul. A la dreta de la porta doble per la qual hem entrat, una altra porta du a una escala. Pugem al segon pis i girem a la dreta. Es treu una clau de la butxaca, obre una altra porta i respira fondo.

—Pots marxar quan vulguis. L’helicòpter està esperant per portar-te de tornada quan te’n vulguis anar; et pots quedar a passar la nit i tornar a casa al matí. Pots fer el que vulguis.

—Obre aquest coi de porta, Christian.

Obre la porta i es fa enrere perquè hi pugui entrar. El miro un altre cop. Tinc moltes ganes de saber què hi ha allà a dins. Respiro fondo i hi entro.

Tinc la sensació d’haver viatjat enrere en el temps, al segle XVI i la Inquisició espanyola.

Mare meva!

7

El primer que em crida l’atenció és l’olor: cuir, fusta, cera i una lleu flaire de cítrics. És molt agradable, i la il·luminació és suau i subtil. De fet, no veig d’on surt, però es troba al voltant de la cornisa de l’habitació i desprèn una claror ambiental. Les parets i el sostre són d’un to borgonya fosc intens que recorden una mena d’úter, i el terra és de fusta envernissada molt vella. Hi ha una gran creu de fusta en forma de X subjectada a la paret que mira a la porta. Està feta de caoba molt polida i a cada extrem hi ha unes manilles de subjecció. Per damunt de la creu hi ha una reixa impressionant de ferro penjada del sostre, almenys de dos metres quadrats, de la qual pengen tota mena de cordes, cadenes i grillons lluents. Al costat de la porta, hi ha dos pals llargs, polits i amb talles, molt treballades, com si fossin les balustrades d’una barana però més llargues, col·locades com si fessin de barres d’unes cortines a la paret. Hi penja una sorprenent varietat de pales, fuets, xurriaques i tot d’estris amb plomes d’aspecte curiós.

Al costat de la porta hi ha una gran calaixera de caoba; els calaixos són molt estrets, com si estiguessin dissenyats per contenir alguna mena de mostra en un museu vell i oblidat. Per uns instants em pregunto què deuen contenir els calaixos. Ho vull saber? A l’extrem més allunyat hi ha una taula de treball folrada de cuir granat i, a la paret del costat, un prestatge de fusta polida que sembla un suport de pals de billar. Tanmateix, quan me’l miro de més a prop, em fixo que hi ha bastons de diferents llargàries i gruixos. Al racó de l’altra punta hi ha una robusta taula de dos metres de llargària (fusta polida amb unes potes de talles exquisides) i dos tamborets a joc a sota.

Tanmateix, l’element que domina la cambra és un llit. És més gran que un llit dels més grans, és un llit rococó amb un dosser que se sosté per quatre pals amb complicades talles i un sobre llis. Sembla del final del segle XIX. Per sota del dosser, veig més cadenes i manilles resplendents. No hi ha roba de llit… només un matalàs cobert de cuir vermell i coixins de setí vermell apilats en un extrem.

Als peus del llit, separat un parell de metres, hi ha un divan entapissat de color granat, plantat al bell mig de la cambra, de cara al llit. Quina disposició més estranya… tenir un divan de cara al llit… Somric (resulta que trobo estrany el divan, quan, en realitat, és el moble més normal i corrent de l’habitació). Aixeco els ulls per mirar el sostre. Hi ha mosquetons repartits pel sostre a intervals irregulars. Sense parar-hi gaire esment, em pregunto per a què deuen servir. Per estrany que pugui semblar, la fusta, les parets fosques, la il·luminació esmorteïda i el cuir granat donen a l’habitació un aire amable i romàntic… Ja sé que no és res de tot això; aquesta és la versió amable i romàntica d’en Christian.

Em giro i m’adono que em mira fixament, ja ho sabia, amb una expressió del tot indesxifrable al rostre. M’endinso una mica més a l’habitació i ell em segueix al darrere. L’objecte de les plomes em té intrigada. El toco amb timidesa. És d’ant, com un petit gat de nou cues, però més espès i al final té tot de perles de plàstic a l’extrem.

—Se’n diu assot. —La veu d’en Christ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos