U

Novembre, dC 960

1

La dona panteixava enmig del fang, al límit del bosc, indiferent a la pluja glaçada i al vent penetrant. Gratava el terreny amb una desesperació furibunda, buscant qui sap què, abrigada amb un mantell matusser i pelut, i de tant en tant se li escapaven uns crits guturals de ràbia que es perdien en la tempesta. Les mans li sagnaven sense parar, sota la forta pluja que almenys li netejava les ferides. Al voltant tot era foscor; l’única llum que l’ajudava era una foguera que hi havia a unes trenta passes, mal protegida per un rafal de branques i canyes entreteixides i que ocupava una clariana desolada que s’obria entre dues o tres cabanes de fusta barrejada amb fang i maons. Només d’una de les cabanes sortia fum; tot al voltant era silenci, a part de la pluja i del bram constant del vent, que de vegades es feia eixordador.

Estava tan ocupada amb la seva activitat frenètica que no es va adonar dels cinc homes que van arribar per la banda de la carretera duanera, situada a un parell de llegües. Només un d’ells anava dalt d’un cavall de qualitat dubtosa, els altres arrossegaven penosament les seves armes i armadures per un fangueig uniforme que els cobria gairebé fins al tou de la cama.

En la penombra vespertina, l’home que anava a cavall va trencar el silenci:

—On hem anat a parar? —A continuació va deixar anar una forta blasfèmia—. Gairebé no s’hi veu gens! Voleu dir que és el lloc que busquem?

Els ulls negres li van espurnejar sota un elm de ferro forjat. La barba era encara més negra.

La dona es va quedar immòbil a l’acte i es va girar espantada cap aquella veu. El que va veure la va aterrir. Va dirigir la vista cap a la cabana de la qual sortia fum, però es va guardar prou de moure’s. Més ben dit, va retrocedir molt lentament unes quantes passes, buscant la protecció del fullam de les plantes. Els homes eren a poca distància, però amb aquell temps era impossible que la veiessin. Es va ajupir tant com va poder, amb el cos disposat a saltar davant el mínim senyal de perill. Al seu darrere, la cobertura espessa del bosc prometia ser el seu millor aliat. La pluja li va rentar la cara, marcada per uns patiments no pas antics però sens dubte durs i continus, i va fer justícia a unes faccions joves i força agradables.

2

—Hem arribat a alguna banda, varvassor, i com a mínim hi ha cabanes. Un refugi per a la nit.

L’home que acabava de parlar, amb ben poques dents a la boca, prim i malforjat, anava armat de qualsevol manera amb un falçó rovellat que li penjava d’un maluc i una pica amb mànec de fusta.

—Ja ho veig, el que hi ha! —va rugir el comandant de l’escamot.

—Si els meus càlculs són exactes, ja hi hauríem de ser, o com a mínim molt a prop —va intervenir un altre armíger, més alt però igualment prim i malgirbat, que duia un arc i un buirac al damunt d’un gipó de cuir reforçat i un elm estrafolari de pell, amb banyes—. Ens hem desviat de la carretera consular després del migdia, a la cruïlla de la via Aurèlia, i la direcció m’ha semblat la bona… Ens havien dit unes tres llegües…

—Ves a saber! Amb aquest temps no es veu un bou a tres passes!

La veu que es va afegir pertanyia a un soldat grassonet, calb i barbamec, armat amb una espasa gairebé més alta que ell. Una ganyota maligna li deformava la cara.

—En tot cas ens quedarem aquí a passar la nit —va sentenciar el cap amb veu estentòria, baixant de la sella amb poca traça i enfonsant-se al fang fins dalt de tot de les botes sota el pes de l’armadura—. Doneu un cop d’ull a les barraques, en aquest lloc de merda hi ha d’haver algú!

Un gos que era tot pell i ossos va aparèixer coixejant en la foscor creixent i va anar cap a ells grinyolant baixet. N’hi va haver prou amb la puntada de peu divertida i cruel que li va ventar l’últim home, que s’havia quedat a la cua del grup i en silenci, per fer-li entendre que no era ben rebut.

Empunyant les armes i dividits en parelles, els homes van escorcollar les cabanes. Com calia esperar, les que no treien fum estaven buides i deshabitades. Aleshores es van dirigir cap a l’única de la qual sortien senyals de vida.

Quan hi van irrompre per la porta de taulons de fusta ajuntats i clavats més aviat barroerament, l’espectacle que van veure no els va sorprendre gaire. Era similar a molts d’altres que havien presenciat.

A l’única habitació, de paviment de terra compactada i amb una llar de foc al centre, sobre la qual hi havia una olla de coure, cinc persones de mirada aterrida s’amuntegaven al racó més apartat: un home, un noi i tres nens de diverses edats. En l’aire s’hi ensumava una barreja desagradable de cossos bruts, espècies i terra humida.

L’home a qui havien dit varvassor va mirar al seu voltant amb un posat sever: a la banda oposada de l’habitatge hi havia uns jaços de palla bruts, i arreu un escampall de peces de roba miserable, eines agrícoles, vaixella tosca. L’opinió que se’n va fer es va concretar en una ganyota de fàstic: era massa fins i tot per a algú com ell. Amb lentitud estudiada, va embeinar la feixuga espasa i finalment es va dignar a posar els ulls en qui devia ser el cap de família.

—Aixeca’t, desgraciat, i acosta’t —va cridar.

Al seu darrere, els armígers havien entrat tots i s’havien col·locat en semicercle a la seva esquena, clarament relaxats per aquella visió innòcua.

L’home va obeir tremolant, es va desfer de les abraçades dels més petits i va avançar unes quantes passes a contracor, cap a la llar de foc. A la llum incerta s’hi va dibuixar una figura atlètica, forjada evidentment per la feina dura i encara no vençuda del tot per les privacions d’una vida de penúries. A primera vista semblava tenir menys de quaranta anys. Una cabellera esquitxada de gris i una barba esclarissada emmarcaven un rostre que, a despit de les aparences, desprenia por i humilitat per tots els porus.

Aquesta discrepància també devia colpir el varvassor, perquè es va quedar molta estona avaluant-lo en silenci, sense saber què pensar-ne.

—On som? Qui sou? —va dir al final amb veu estentòria.

—Som al territori de Caere, senyor. A dues llegües i mitja de la via Aurèlia i a la mateixa distància de Caere Vetus —es va afanyar a respondre l’home esbossant una reverència.

—Els comptes quadren! —va dir, somrient satisfet, l’home més alt amb l’elm banyut.

El cap va assentir, encara amb la mirada fixa en l’amo de la casa.

—Continua.

—Em dic Rogelio. Aquesta és la meva família. —Va assenyalar les ombres que tenia al darrere—. Vivim de l’agricultura i criem algunes ovelles en un tros de terra que ens ha concedit Sa Excel·lència el Bisbe. No us podem donar res, som molt pobres, senyor.

—Ja ho veiem —va fer el paio gras i calb, burleta.

—Que no tens dona? —va insistir el varvassor.

—Es va morir fa uns quants anys. Aquí la vida és dura…

—I aquests qui són?

—Els meus fills, senyor.

—Quina edat tenen?

—El gran, Martello, té catorze anys. Els altres, deu, nou i set.

—Quatre fills són moltes boques per alimentar. —El varvassor va fer el comentari gairebé sense voler, de tan evident com era. El rostre fort i dur, marcat per una cicatriu profunda a la galta dreta, semblava disgustat i molest. Com si hagués esperat una altra resposta—. No hi viu ningú més, en aquesta cofurna?

—No, senyor. Ara mateix no. Alguns van morir, d’altres se’n van anar. Els últims, aquesta tardor.

—I no teniu por dels malfactors? —va dir rient amb sornegueria l’home sense dents, abans que una llambregada del seu cap el deixés glaçat.

El pagès va arronsar les espatlles.

—No tenim res que valgui la pena robar. —Amb un gest dels braços va indicar el panorama desolador que l’envoltava—. I no fem mal a ningú.

El varvassor va assentir. Va distingir un tamboret de tres potes, baix però d’aspecte sòlid, i hi va seure.

—Ets un serf o un camperol?

—Soc un home lliure, senyor! Pago el meu delme treballant al manso[1] del bisbat.

—Tens menjar per a nosaltres?

L’home va remenar el cap amb aire desanimat abans d’assenyalar l’olla que hi havia al foc.

—Aquesta nit només tenim arrels i alguns tubercles. Amb aquest temps, no hi ha manera de trobar res de millor.

El cavaller va arrufar el nas. No era tant l’olor indefinible que sortia del foc el que el contrariava, sinó més aviat la idea d’haver-se de conformar amb un parell de galetes seques i un glop de sidra. El pensament li va anar nostàlgic a la nit anterior, a la posta d’In Turris, quan havia pogut fer baixar coll avall alguna cosa calenta i comestible.

—Aneu a ocupar una cabana. —Es va girar cap als seus homes en el to de qui està acostumat a donar ordres—. La que estigui més bé. I enceneu un foc. Recolliu llenya seca per a la nit. —Després va tornar a clavar els ulls en el seu hoste—. I les ovelles, on les tens amagades?

—Són a la pleta, a mitja llegua d’aquí, al lloc prescrit pel bisbe. No ens les podem menjar, i el formatge ens el requisen cada setmana.

Va assentir un altre cop mentre els seus soldats deixaven la cabana remugant paraules incomprensibles. Es va mirar molta estona les botes cobertes de fang, ara gairebé seques, i quan va tornar a posar els ulls en el pagès li brillaven com brases enceses que tan sols anunciaven crueltat.

—Si em menteixes sobre qualsevol cosa, fins i tot la més estúpida, ets home mort.

Va pronunciar les paraules amb una lentitud estudiada, tan sols per no deixar cap dubte al seu interlocutor, que es va afanyar a tranquil·litzar-lo amb més energia de la necessària.

—I tant, senyor, i tant! Però no ho faré mai. Mai!

—De debò?

—Segur!

A fora el vent semblava haver guanyat més força. Les ratxes, tallants com ganivets, travessaven les parets per tot arreu, juntament amb les gotes de pluja.

—Aviam, doncs… Et pots imaginar per què, en una estació com aquesta i amb un temps com aquest, he anat a petar a aquesta cort de porcs on vius?

L’home de la casa es va encarcarar tot, paralitzat de terror. El to de veu del cavaller canviava lentament i es feia amenaçador. Es va fregar les mans amb força per reprimir l’angoixa que el devorava.

—No, senyor.

—Saps qui soc?

—No, senyor.

—Em dic Filoberto Testa, soc el varvassor d’Alsium —va anunciar amb una expressió gèlida, atent a la reacció que provocava en el pagès aquella revelació.

—Conec la vostra reputació, senyor. Ha arribat fins i tot a un lloc tan aïllat com aquest.

Tant si la resposta era veritat com mentida, es va estimar més deixar-la estar. Es va gratar el clatell aixecant una mica l’elm.

—Així doncs, on és la noia?

3

L’amo de la casa es va sentir immobilitzat per aquells ulls cada cop més encesos i no va saber com escapolir-se’n. Una espurna de desesperació a la seva mirada va provocar una ganyota triomfal del cavaller.

—Quina noia? —va balbucejar finalment.

—La que m’ha fet venir aquí. Una noia de setze anys ben bonica, segons m’han dit.

—Us deveu haver equivocat de lloc, senyor…

—No ho crec pas. La informació la vaig pagar molt cara, i era exacta.

—Ho juro per Déu totpoderós! Aquí no hi ha cap noia! —va exclamar l’home redreçant-se en tota la seva estatura, potser per fer la seva defensa més creïble.

—Si passés a fil d’espasa els teus marrecs, potser canviaries d’opinió…

—Senyor meu! Sou massa important i just per tacar-vos amb un delicte com aquest! Què podem representar per a vós, la meva família i jo?

—No res —va reconèixer el varvassor—. Però per desgràcia per a tu he de complir un deure precís que no admet errors. —Es va aixecar i es va acostar a l’hoste: d’alçada eren gairebé iguals. De prop en va poder apreciar la musculatura poderosa, però també les capes de brutícia que el cobrien per tot arreu. Li va donar un cop a l’espatlla amb una mà enguantada—. Vivim temps difícils, Rogelio. Difícils i cruels. Ho entens, oi?

L’altre va assentir maquinalment, sense haver entès del tot l’última al·lusió, mentre la porta s’obria i es tornava a tancar i feia entrar una ràfega violenta que va estar a punt d’apagar el foc del braser. Havien entrat dos armígers.

—La cabana està a punt, varvassor —va anunciar una veu.

El Filoberto Testa no en va fer cas, tot just si va moure una mà i va continuar collant la figura cada cop més confusa i atemorida que tenia al davant.

—Ara imagina’t que a la teva filla, perquè es tracta de la teva filla, la demanen de molt amunt, ni més ni menys que per al gaudi d’algú que està per sobre de tothom… Que podem desatendre, nosaltres, aquesta sol·licitud? I tu, que pots burlar-te de mi?

Va posar un altre cop les mans fortes a les espatlles del seu interlocutor amb unes maneres cada vegada més hostils.

—Però de debò, senyor, m’heu de creure! Heu arribat per sorpresa i heu pogut veure… que aquí no hi ha cap noia! Per caritat!

Malgrat les aparences irrefutables i els esforços del pobre home, la seva defensa anava perdent credibilitat als ulls del nouvingut.

—La caritat és una virtut que el nostre summe pontífex no sembla practicar, per desgràcia! —va rondinar el cavaller en veu baixa, aparentment dolgut pel caire que anava prenent la conversa—. Però tu més aviat hauries d’estar content de complaure el nostre Senyor donant-li la innocència de la teva primogènita! Un honor que no és per a tothom!

«Però no per a pocs», li va passar pel cap de seguida, com a mínim segons els rumors i les xafarderies de domini públic respecte als costums i les ocupacions del jove príncep de l’Església de Roma, que feia poc havia pujat al tron de Pere.

Va tornar a estrènyer amb les mans les espatlles del pagès.

—I en canvi no em sembla que ho estiguis. —Es va girar cap als seus esbirros—. No us sembla el mateix, a vosaltres?

Tots dos van assentir divertits.

—Ho veus? Així no anem bé. Això podria passar fàcilment als nostres ulls per supèrbia, arrogància o…, pitjor encara…, per rebel·lió! Uns delictes gravíssims, que potser fins i tot un camperol com tu pot veure. —Va callar uns instants abans de tornar-hi amb el cop final—. I que es paguen amb la mort…

—Ho juro, senyor!…

El varvassor li va posar una mà enguantada a la boca.

—No juris més! Afegeixes pecat al pecat, benvolgut Rogelio! No és culpa meva si has portat al món una criatura preciosa, la fama de la qual ha anat molt més enllà d’aquest tuguri i s’ha escampat per la comarca. Jo només segueixo ordres, com pots entendre…, i per fer-ho recullo informació i exerceixo violència…

El pagès va intentar respondre, però un gest del cavaller el va fer callar.

—Ja n’hi ha prou! El joc ja ha durat massa! —Ara la veu s’havia reduït a un xiulet despietat i glacial—. T’ho pregunto per última vegada: on és la noia?

—Creieu-me, senyor, no tinc més fills que aquests d’aquí…

L’home que es deia Rogelio tremolava mentre responia en una alenada estrident. Però de seguida es va adonar, llegint la mirada del seu inquisidor, que no se’l creuria mai.

—La teva obstinació seria digna de millor causa. Però, en aquest cas, no et porta enlloc. T’ho has buscat, amic meu!

El Filoberto Testa va fer lliscar la mà dreta pel costat i es va moure a gran velocitat, mentre la mà esquerra encara engrapava l’espatlla del pobre home. La fulla del punyal li va penetrar a l’estómac fins al mànec i de seguida va notar que el cos del pagès s’ensorrava lentament entre els seus braços. L’última espurna de vida als ulls de l’home va anar acompanyada d’una reguera de sang que li sortia per la boca.

El va deixar caure com un sac buit, indiferent al plor dels tres nens. Es va limitar a clavar els ulls una bona estona en la mirada roent que li dirigia el fill gran, que a primera vista semblava haver heretat el valor del pare.

—Martello, oi? —el va interpel·lar mentre netejava la fulla amb un drap domèstic sense parar-hi gaire atenció—. Un nom curiós, però sens dubte prometedor!

I va somriure amb maldat, desafiant el noi a una reacció imprudent que tanmateix no va arribar.

El fill gran estava ocupat protegint els seus germans, massa aterrits per deixar anar ni un lament; es va limitar a llançar una altra mirada d’odi pur que va fer evidents, a la claror incerta del local, els contorns perfectes de la seva cara.

A la fi el varvassor va sospirar sorollosament, resignat a aquell fracàs inesperat. S’hauria d’espavilar per trobar aquella noia d’una altra manera, perdent-hi més temps i esforços. I la cosa no li agradava gens. Es va girar cap als seus homes, intentant que els nois no el sentissin.

—Mateu els nens. El gran no. Ens l’emportem. —Va somriure sense alegria—. Deu valdre una bona suma. Sembla que a Roma hi ha mercat per a tots els gustos!

Es va estrènyer el mantell feixuc, es va posar la caputxa sobre el casc i va sortir de la barraca amb passos llargs.

4

La noia ja no podia més. Embolicada amb el seu abric improvisat, estava xopa per la pluja i enrederada pel fred de la nit, ara ben avançada. S’havia quedat immòbil durant un temps infinit a recer de la providencial protecció natural, devorada per la curiositat de saber qui eren aquells desconeguts i què passava a la barraca.

Els havia vist entrar-hi plegats, després sortir-ne —tots menys un—, i després encara n’hi havien tornat dos. Entremig hi havia hagut un ràpid anar i venir d’ombres acompanyat d’un seguit de renecs i obscenitats, i llavors s’havia encès un foc a la cabana que abans era del pastor Elio amb tot el que quedava del bivac que solia cremar a la clariana d’aquell poble minúscul, que ara estava envoltat per la foscor més densa. La lluna, si n’hi havia, aquella nit s’havia amagat en algun lloc.

Ella era massa lluny per poder esperar sentir o entendre alguna cosa, i no es podia arriscar a acostar-s’hi. D’una cosa, de fet, n’estava segura: ni els nouvinguts eren amics ni els seus trets tenien res de pacífic. A part d’això, no costava gaire sospesar una persona al vol i copsar-ne les intencions quan vius cada minut de la teva vida en el terror. A la primera alarma, havia seguit al peu de la lletra les instruccions que el seu pare li havia repetit cent cops en tots aquells anys, d’ençà que va tenir edat per entendre-ho: que s’amagués sempre i en qualsevol cas, que es malfiés fins i tot de possibles crides dictades per la violència, que s’esperés tant com fos necessari i que, si calia, es refugiés primer a la pleta i després a Caere, amb l’única parenta que els quedava, una germana de la mare que es deia Badina i que ella no coneixia.

Després d’això s’acabaven les indicacions. Més endavant s’hauria d’espavilar tota sola.

Es va posar a tremolar en el moment mateix que la pluja augmentava en intensitat i amb prou feines va contenir un esternut. De cop i volta es va obrir la porta de casa seva i durant un breu instant va veure, emmarcada per la foscor, la claror tènue de la llar de foc que esperava el fruit de la seva feina vespertina: un grapat de castanyes, baies i bolets que encara estrenyia entre els dits amarats. Una ombra alta va recórrer la clariana i va anar fins a sota el rafal de la foguera, on va orinar llargament. Després va entrar a la cabana on havien encès el foc. Quedava molt clar que hi passarien la nit. Això l’obligava a retirar-se a la pleta. Allà si més no hi trobaria recer, llet fresca i algun tros de formatge que el seu pare hi hagués amagat. Si es quedés al bosc tota la nit es moriria de fred o, com a mínim, cauria malalta.

El vent no deixava de fer sentir el seu flagell, però durant una pausa breu entre una ràfega i una altra, li va semblar que sentia crits. No n’estava segura, però l’instint li va dir que a la seva família li passava alguna cosa dolenta. Es va mossegar el llavi per no plorar i per quedar-se quieta.

Llavors la porta es va tornar a obrir i van sortir els dos esbirros, que van anar a trobar els seus companys. La noia esperava que per fi es podria acostar a la seva barraca, però el món li va caure a sobre quan va veure que un soldat tornava enrere amb una alforja a la mà. El va veure entrar. Un sentinella, era ben clar. I adeu esperances, aquella nit.

La noia va remugar entre dents el renec més atrevit que coneixia, va dipositar el menjar que havia recollit en un cistellet de palla i va serrar els punys amb tota la força de què va ser capaç. Es va posar dreta i va trigar una eternitat a reactivar adequadament les articulacions. Va donar un últim cop d’ull a la casa on havia nascut i s’havia criat i una fiblada al cor li va fer present l’enormitat de la situació que vivia, pitjor que el pitjor malson de les seves llargues nits d’adolescent obligada a créixer de pressa.

Terriblement espantada però sorprenentment lúcida, es va girar i es va endinsar al bosc.

Havia arribat el moment de demostrar tot el que havia après.

5

Sobreviure en les condicions més dures no era cap problema per a ella: havia sigut la seva condició natural, quotidiana, d’ençà que tenia memòria; i el seu pare sempre li havia reconegut una intel·ligència i un esperit d’iniciativa fora del comú, i en tot cas únics en la seva família. Així doncs, ara es tractava primer de tot de rumiar amb el cap fred i avaluar les prioritats, els moviments següents. Ben conscient que un error la perdria.

En primer lloc havia de saber qui eren aquells homes i per què s’havien acarnissat amb una família miserable i del tot inofensiva; després, en funció de la gravetat de la cosa, havia de trobar una via de fugida, potser fins i tot algú que l’ajudés. Però aquesta reflexió li va causar un desànim profund: ben mirat, no tenia ningú amb qui pogués comptar, en qui pogués confiar, sobretot si s’havia de mantenir amagada. A la seva tieta ni tan sols la coneixia, no tenia més parents, els pocs amics eren morts o lluny…

Mentre avançava pel bosc gairebé de memòria, es va convèncer que no s’havia d’allunyar gaire de la casa: si volia intentar donar una resposta al primer interrogant, havia d’espiar aquells esbirros i esbrinar la sort dels seus familiars. Per tant, se les va enginyar per trobar un recer contra la pluja i el fred, i no hi havia res que li pogués anar millor que el refugi que el pare havia construït perquè hi juguessin els seus fills i per instruir-los sobre els secrets del bosc. No era res més que un cobert de branques amb dues parets fràgils, però s’hauria d’acontentar amb allò.

Hi va arribar en poca estona i va descobrir alleujada que estava sec. Hi havia branques eixutes, restes d’una foguera anterior, i les va fer servir per encendre un bon foc, intentant no fer gaire fum. Llavors es va despullar i va començar a eixugar-se metòdicament, estenent com va poder els miserables parracs xops. Només al final, quan es va sentir calenta i amb la circulació gairebé normalitzada, va donar un cop d’ull al que havia collit aquell vespre. Encara plovia a bots i barrals i ho va aprofitar per abocar-se a fora i recollir, en un drap que va adaptar a tall de copa, aigua per esbandir les baies i els bolets. Llavors, amb un esguard dur i indiferent, es va posar a menjar-se’ls tal com estaven.

Es va adormir sense adonar-se’n, esgotada i atordida per uns esdeveniments molt més grans que no ella, que amenaçaven de trastocar irremeiablement tota la seva jove existència i les seves poquíssimes certeses.

6

Es va despertar quan encara era fosc, com tenia per costum. No li calia mirar les estrelles per saber que al cap de menys d’una hora començaria a clarejar. Havia parat de ploure. Tenia prou temps per tornar sobre els seus passos i acostar-se tant com li fos possible a les cabanes abans que els homes es moguessin. Amb una mica de sort potser podria saber alguna cosa per les seves paraules, podria esbrinar què havia passat amb la seva família.

Al cap de mitja hora observava la clariana deserta i silenciosa des d’una posició clarament millor que la de la nit anterior. No era a més de deu passes de la cabana més pròxima, la que ocupaven els soldats, i al davant mateix hi tenia l’entrada de la seva barraca, protegida per uns esbarzers densos.

La paciència no era el seu fort, però s’adonava que havia d’aprendre a cultivar-la cada vegada més. No es podia permetre ni el més petit error fins que sabés què era el que passava.

Va esperar immòbil mentre la llum del nou dia començava a il·luminar la clariana. Prometia ser un dia millor que l’anterior.

Per fi va sentir alguns sorolls dins la cabana, després unes veus esmorteïdes, i llavors van començar a sortir els primers soldats. Van satisfer les necessitats fisiològiques aquí i allà; un fins i tot va anar a pixar contra els matolls darrere els quals s’havia amagat ella; era tan a prop que la va assaltar la pudor nauseabunda que desprenia l’home. Es va tapar el nas pel fàstic i va haver de reprimir el desig sobtat de saltar fora d’allà i tallar-li d’arrel aquell dallonses tan vulgar que li sacsejava davant dels ulls amb satisfacció. Per sort per a aquell home, no tenia res que tallés.

Quan ell es va allunyar, la noia va treure una mica el cap del seu recer per veure-hi millor. Un parell de soldats eren a la clariana esperant els altres; l’individu més alt i més ben vestit, el que semblava el cap, estava enfeinat en una operació difícil entre uns matolls baixos.

—Cagar en aquestes condicions és tota una gesta per a qui no hi està acostumat —es va burlar un individu calb i gras, d’aspecte com a mínim repugnant.

—Ves que et senti, que t’enviarà a recollir la seva merda! —el va avisar el company.

El primer va arronsar les espatlles.

—Que collons! Ni tan sols es pot fer broma…

—Creus que és moment de fer broma? —Una tercera veu va fer que la noia mirés cap a l’esquerra. Pertanyia a un paio alt que duia una gorra estranya adornada amb dues banyes de cuir. Hi va haver alguns murmuris somorts abans que el nouvingut afegís—: Hi ha alguna cosa per menjar?

—L’Ario ho ha anat a mirar a la cabana d’aquells desgraciats. Però jo no hi comptaria.

Tots tres van esperar que el seu company tornés amb les mans buides.

—Pa dur ple de cucs i un munt de xinxes! —va anunciar desconsolat—. Tinc gana i estic mort de cansament. Aquell noi amb els seus sanglots no m’ha deixat aclucar l’ull. I això que li vaig tapar la boca!

—Ens tocarà continuar lleugers.

El quart soldat, de barba i pell fosques, es va acostar lentament al centre de la clariana.

Un soroll d’armadura i unes malediccions incomprensibles van anunciar l’arribada del cap. Va aparèixer tot congestionat pels esforços que era evident que havia hagut de fer i ara estava enfeinat amb algunes sivelles del gec.

—Ajudeu-me, collons! —va exclamar.

Dos dels homes hi van córrer i van solucionar el problema en un moment.

—No tenim res per menjar, varvassor! —va gosar dir el soldat gras i calb.

—Més val així! —va bramar el cavaller—. Almenys trigarem una mica a haver de tornar a cagar en aquests topants deixats de la mà de Déu!

—Què fem? —es va atrevir a preguntar el que anava armat amb una pica.

—Agafem el noi i tornem a casa. Però abans donem un cop d’ull per aquí. Potser tindrem sort, hi haurà algú que hagi vist aquesta puteta, que sàpiga on és.

—Voltar per voltar, varvassor? No coneixem aquests topants… —va dir l’home de pell fosca, obrint els braços.

—Escolteu-me bé! —El cavaller ja havia recuperat el control de la situació i volia imposar una mica d’ordre a la tropa—. Hem rebut una ordre del bisbe de Portus i d’alguna manera l’hem de complir. Al territori que tenim encomanat ens hi han indicat sis noies i només n’hem trobat tres; una es va morir de febre, com hem pogut comprovar. En queden dues. D’aquesta no en sabem res: què direm per justificar-nos?

—Podríem dir que ella també és morta… —va proposar l’home alt i prim.

—Si em trobes una mà de noieta per portar-la com a prova, imbècil! —va replicar el cavaller, gesticulant exageradament.

Per un moment es va fer el silenci, el temps de sentir el cant dels ocells que buscaven el primer aliment del matí. La noia notava que al pit li creixia l’angoixa i, ensems, els batecs del cor; un soroll sord que temia que també es pogués sentir a fora.

—Ara anirem cap a Caere Vetus, on haurem de trobar l’última jove de la llista. I mentrestant donem un cop d’ull per la rodalia a veure si també trobem la d’aquí. Si la informació que ens han donat és correcta, vivia amb la família. Podria ser per aquests rodals, potser havia anat a visitar algú a prop.

El varvassor es va acostar al cavall que pasturava a prop del bosc, a la banda contrària del lloc on s’amagava la jove.

—Ahir a la nit l’home va parlar d’una pleta… —va apuntar una veu.

—Llàstima que no sapiguem on cau! —va replicar picada una altra.

—Ja n’hi ha prou! —va cridar el cavaller després d’haver-se instal·lat a l’arçó. La sella era rudimentària, però des d’allà dalt la vida devia semblar decididament més acceptable, va pensar la noia—. Agafeu el noi!

7

No va poder evitar que el cor li fes un salt quan va veure aparèixer la cabellera rossa i la figura robusta del Martello. Encara que lligat i emmordassat, semblava estar en bones condicions. Tirava guitzes com un poltre rebel.

El cavaller va fer un senyal i l’home de la barba negra va treure la mordassa de la boca del noi.

—Escolta’m bé, desgraciat! —El cavaller se’l mirava atentament, amenaçant-lo amb un dit enguantat—. Només t’ho preguntaré un altre cop: on és la teva germana? És a ella a qui busquem. —Va fer una pausa abans d’afegir—: Digue-m’ho i et deixaré lliure.

El jove tremolava i tenia la cara solcada per les llàgrimes. Tot i això, un llampec d’orgull li va travessar el rostre atractiu.

—De debò? Com has alliberat els meus familiars? —va xisclar amb desesperació.

Una batzegada encara més forta va aclaparar el cor de la noia. Els seus pitjors pressentiments semblaven trobar confirmació definitiva en aquelles paraules.

Davant d’aquella lògica elemental i indiscutible, aquell home rude i violent es va rendir de seguida. La cosa era massa evident i fresca, en efecte, per imaginar que podria obtenir a les bones cap mena d’informació. Va assentir amb lentitud estudiada i amb una ganyota desdenyosa.

—Ja veurem si al palau també hi faràs el fatxenda! O quan acabis entre les grapes de qualsevol sotana bavosa a Roma!…

L’havia amenaçat tan sols per salvar les aparences davant dels seus homes i fer-li por, però a ell, en realitat, la noia no li interessava ni poc ni gaire. En tenia prou amb trobar una justificació vàlida per salvar el darrere i la reputació. Era molt més llaminera, en canvi, la idea del que podria arreplegar amb la venda d’aquell camperol tan jove i ben plantat. Hi havia una pila de comerciants i esclavistes que l’hi pagarien a pes d’or, per no parlar de la cúria… Però l’havia de mantenir intacte i en bon estat de salut per poder-ne aconseguir el millor preu, i això seria més que una molèstia.

—Anem! —va ordenar llavors—. I tu —va tornar a assenyalar el presoner— faràs bé d’indicar-nos el camí més ràpid per anar a la pleta!

L’home de la pica va punxar el noi al costat i li va donar un ensurt. Llavors aquest va indicar vagament el nord amb el cap, i el grup es va posar lentament en marxa i va entrar al bosc amb ben poc entusiasme.

8

La noia, entre els esbarzers, no aconseguia aturar els batecs accelerats del cor. Tot i això, es va obligar a esperar molta estona abans de comprovar que en efecte els soldats s’havien allunyat i eren a una distància segura. Llavors, finalment, amb molta circumspecció, es va acostar a la que era casa seva i va obrir lentament la porta desllorigada. Va tancar els ulls i hi va entrar.

L’escena que va veure, quan va tornar a obrir els ulls, gairebé li va fer perdre el seny. Les cames li van fer figa i es va trobar de genolls mentre lliscava dins d’una boira i un defalliment general, entre sanglots més i més esgotadors.

No va saber mai quant de temps es va quedar en aquell estat de semiinconsciència. Quan va haver recuperat un mínim de lucidesa, va aconseguir amb penes i treballs tornar a posar la mirada en aquella escena esfereïdora. El seu pare i els seus germans estaven amuntegats en un racó, com si fossin llenya per cremar, deixalles sense cap valor. Es va tornar a posar dreta i, dominada per les convulsions, es va acostar a aquella pila informe. Sang per tot arreu.

La seva!

Va percebre gairebé de seguida el ventre esqueixat del pare, però el que li va fer més mal —un dolor lancinant que no havia experimentat mai abans— va ser veure els colls oberts dels seus germanets: una crueltat inconcebible, una fúria assassina bestial de la qual no podria entendre mai l’essència, la raó.

Es va agenollar un altre cop i va començar a acariciar aquells cossos d’un en un, sense pressa, com feia cada nit abans de dormir. Ella era la dona de la casa, i li pertocaven a ella l’últim gest amorós del dia i la primera paraula agradable del matí. Va plorar fins que no li van quedar llàgrimes. La va rondar llargament la idea de llevar-se la vida i reunir-se amb ells en un món que, encara que no fos aquell tan meravellós que una vegada havia sentit que lloava un capellà, sens dubte seria millor, amb molta diferència, que aquell en què li tocava viure.

Però en ella va ser més fort el desig de reaccionar, de lluitar, de saber. I, tot i que no se’n va adonar fins algun temps després, també i sobretot el de venjar-se.

A la fi va trobar la força per aixecar-se i fer l’única cosa que podia fer: donar sepultura a aquelles pobres restes.

DOS

1

La nit era extraordinàriament lluminosa. La lluna plena li havia permès avançar amb lleugeresa pel bosc i havia arribat ràpidament a la pleta seguint el rastre ben visible de l’escamot de soldats.

Amb tota la prudència de què va ser capaç, va fer la volta a l’entorn d’aquell edifici baix i va poder comprovar que el lloc estava desert, igual com el bosc que l’envoltava. De dins en sortia el bel somort de les ovelles, probablement massa adormides per reclamar la munyida. Es va acostar a l’entrada tan silenciosament com una ombra i només després d’una llarga espera es va atrevir a encendre una petita torxa de draps que feien servir sovint durant els dies foscos de l’hivern.

Va entreveure els animals adormits o en tot cas ajaguts a terra i va trobar els rastres d’un bivac que s’havia fet unes hores abans, amb les restes d’una carcassa escorxada i cuita i una gran quantitat de sang gairebé ja tota absorbida per la terra. Per a desgràcia seva, només quedaven, ben a la vista, budells i ossos. Havien fet molta atenció a endur-s’ho tot, carn i pelatge, però evitant atacar altres bèsties i reduint així al mínim el perjudici per al bisbe.

No es va donar per vençuda i es va acostar a l’ovella que tenia més a prop; les seves mamelles inflades demanaven alleujament. Es va posar a munyir-la amb molta traça i no va deixar que la llet, tan olorosa, es refredés a la galleda. En va beure molta, gairebé fins a rebentar, però de seguida es va sentir refeta i amb més forces. En va deixar a part una bona quantitat i finalment va seure per reflexionar una mica. Els ulls se li tancaven, però va tornar amb obstinació a les hores precedents.

Quan havia acabat les sepultures ja era ben avançada la tarda i estava destrossada. Massa emocions i massa esforç per cavar, amb els estris modestos de què disposava, uns forats amb prou feines dignes d’aquest nom en aquell terreny dur i hostil. Les mans nafrades li sagnaven copiosament mentre se les esbandia i se les tornava a esbandir al torrent que hi havia a prop, i tot seguit se les va embolicar amb un emplastre de fulles d’una planta cicatritzant que havia après a reconèixer de ben petita, però estava fins a tal punt atordida pel dolor de l’ànima que ni tan sols s’adonava del físic. Després havia recollit un farcell de coses miserables recuperades aquí i allà dins la cabana i havia aprofitat l’última llum per allunyar-se d’allà: no era probable, però tampoc impossible, que aquells bergants tornessin sobre els seus passos. Abraçant el conjunt amb una última mirada velada pels plors, havia dit adeu amb el cor trencat al que havia representat fins aquell moment tot el seu món, i havia acariciat amb l’esguard els dos túmuls recents en els quals havia reunit aquells que estimava, i va donar finalment sortida lliure a la seva desesperació amb una marxa ràpida cap al bosc, sense girar-se ni un sol cop.

Ara, després d’haver reflexionat amb la panxa plena i el cap una mica menys oprimit, havia establert dues coses prioritàries. La primera era que s’havia d’allunyar d’allà tant com fos possible: si de debò la buscaven uns homes armats, era per algun motiu que ella no sabia, però que sens dubte era seriós. La volien precisament a ella, no hi havia dubte; no li coneixien el nom ni la cara, però, amb tota probabilitat, en aquells encontorns com a màxim n’hi havia dues, de noies de la seva edat. No passaria mai desapercebuda. I els qui la buscaven no serien gaire primmirats, mentre que ella hauria de sospitar de tothom: que potser el cavaller no havia dit que havien arribat a casa seva responent ni més ni menys que a l’ordre d’un bisbe i a una descripció exacta?

La segona era conseqüència de la primera: necessitava ajuda. Trobar refugi, queviures i potser algunes indicacions. No podia, així de cop i volta, capbussar-se en el desconegut després d’haver viscut tota la seva existència en una clariana i en un bosc, unes quantes hectàrees de terra inculta i ingrata. S’ensorraria a la primera dificultat, no resistiria més d’un dia o dos.

Va descartar de seguida la hipòtesi de la tieta, una dona de costums fàcils que no mantenia una relació especial amb el pare i que potser no la podria amagar, deixant de banda el fet que vivia en una vila i que centenars d’ulls la podrien trair en qualsevol moment.

L’únic nom que se li va acudir va ser el del diaca Stefano.

Li va venir a la memòria aquella vegada que el pare l’havia portat a l’abadia de Santa Venera, una esglesiola petita i aïllada a prop del llac Sabatino. Per a ella, que era petita, havia sigut un viatge increïble i meravellós, que va durar tot un dia de camí, només per anar a visitar aquell sacerdot amic que el Rogelio feia anys que no veia. D’ell en recordava, amb molta vaguetat, una barba llarga i nívia i dos ulls que li havien fet por de tan encesos i inquisidors com eren. La mare havia traspassat feia poc i el pare sentia la necessitat d’obrir-se a algú, de trobar la força i el valor per tirar endavant amb tantes boques per alimentar. El diaca els havia allotjat per passar la nit, i els dos homes havien parlat gairebé tota l’estona mentre ella descansava en un jaç a la barraca del costat de l’església. L’endemà se n’havien tornat cap a casa i, per primera vegada d’ençà que la mare no hi era, havia vist el Rogelio somriure mentre s’acomiadava del vell.

El record d’aquell viatge es va esvair. Va encendre un foc petit mirant d’evitar tot risc d’incendi i es va ajeure sobre unes piles de palla bruta. No renunciaria a aquell refugi, fins i tot a costa de córrer el risc de tornar-se a trobar aquells diables entre els peus, i també s’hi quedaria l’endemà, si calia. Però no més dies, perquè aviat informarien el bisbe de la mort del Rogelio i ell enviaria algú perquè s’ocupés de les ovelles.

Abans de cedir a l’esgotament, la va assaltar una altra sèrie de preguntes inquietants: com s’ho faria per trobar el camí de Santa Venera? I, suposant que ho aconseguís, encara hi trobaria el diaca? I ell, estaria disposat a ajudar-la?

Va contenir amb dificultat una arcada, però no va poder evitar que del fons del pit li brollés un plany ardent que es va perdre de seguida en la remor del vent.

Va dormir amb un son agitat i ple de malsons. Va veure centenars de vegades la cara sinistra del cavaller que havia eliminat la seva família sense immutar-se gens i sense cap motiu aparent, i es va sentir plena d’odi contra ell. Un odi infantil i instintiu que tanmateix, l’endemà al matí, mentre es bevia amb avidesa la llet acabada de munyir, es va anar fent sòlid en l’aire penetrant de l’alba fins que es va convertir en una mena d’armadura que li va envoltar l’ànima i que l’havia d’acompanyar i protegir d’aleshores endavant.

Si sobrevivia, no tindria pau fins que aquell home fos mort, fins que pogués esbrinar el destí del seu germà. Fins que pogués saber el perquè d’aquella carnisseria.

2

Va ploure bona part del dia, i això la va convèncer de no moure’s. Necessitava totes les forces per emprendre el viatge cap al desconegut, i un temps benigne que no li compliqués encara més la vida. Així, va dormir molt i va anar bevent llet, després d’haver preparat formatge. No tindria temps de deixar-lo madurar, però si més no es podria emportar alguna cosa nutritiva. En cap moment, però, no va pensar a matar un animal per fer un àpat de debò: estimava i respectava massa aquelles ovelles, la primera font de sosteniment de la seva família, per poder-los fer mal.

En canvi, es va alegrar de trobar, en un racó del local, un gipó bast de llana. Probablement el pare el tenia allà per quan feia molt de fred. Li anava bastant gran, però escalfava força i li podria ser molt útil ara que anaven de cara a l’hivern. Al cap d’un mes, dia amunt dia avall, seria Nadal i la gelor, la de debò, no trigaria a arribar.

Es va posar en marxa quan encara era fosc. La nit abans es va esforçar a reconstruir mentalment l’itinerari cap a l’abadia, i va arribar a la conclusió que s’havia de dirigir cap al nord. Cap als turons. Si a la nit no havia trobat res, es desplaçaria de primer cap a la dreta i després cap a l’esquerra, durant una llegua o dues, esperant interceptar un camí freqüentat per algun ésser humà que fos una mica recomanable.

Però havia de ser molt prudent, evitar que la gent es fixés en ella. Per això s’havia posat al cap un barretot vell de cànem: volia amagar-hi a dins la llarga cabellera negra com el carbó. Amb la idea de tallar-se-la tan aviat com trobés la manera.

Estar familiaritzada amb el bosc i amb la natura en general la va ajudar molt. Va evitar tots els camins i tots els signes de presència humana i va anar de dret cap als turons que es perfilaven baixos a l’horitzó. Va beure als rierols que trobava i al migdia va tastar part del formatge mentre continuava endavant. El bosc s’anava aclarint a poc a poc i aleshores va haver d’augmentar la prudència i avançar a cobert tant com li era possible. No va trobar ni una ànima i una hora abans del capvespre va arribar a un camí que amb prou feines es veia. Va recordar que en l’última part del viatge havien anat per un camí no particularment difícil, semblant a aquell. Va dubtar una mica abans de prendre cap decisió, i llavors es va convèncer de resseguir aquella carrerada cap a l’esquerra, perquè aquella era la direcció que semblava que s’acostava més als turons.

Va tenir sort, com mai a la vida.

Perquè, després d’una pujada llarga i costeruda per un terreny pelat i pedregós que va representar una prova ben dura per a les sandàlies velles que duia, i després d’un revolt sobtat del camí, en el moment mateix que la foscor es començava a estendre pel camp va ensumar l’olor inconfusible del fum poc abans d’albirar un campanar i una petita construcció de pedra, al peu mateix d’una imponent paret de roca que semblava haver sortit del no-res però que va reconèixer immediatament.

3

L’havia trobat!

Ara també recordava perfectament altres detalls. Va mig tancar els ulls per agusar la vista, va enfocar un punt a la dreta de la construcció principal i va somriure quan va distingir la barraca on havia passat la nit. El fum provenia de la seva xemeneia.

S’hi va acostar amb òbvia circumspecció, esforçant-se per refrenar l’eufòria. No hi havia finestres, sinó tan sols alguns espiralls més aviat alts. Va esperar que es fes del tot fosc i llavors es va acostar a la paret que donava a la roca. Va trobar una pedra grossa i la va posar a tocar de la base de la paret per pujar-hi i aconseguir treure el cap per l’espirall del qual sortia una claror feble. Va estirar el coll fins a fer-se mal i amb prou feines va aconseguir depassar amb l’esguard aquella construcció gruixuda: tot el que va veure va ser una cabellera llarga i una barba encara més llarga de color de neu i llavors, amb una mirada més atenta, la silueta d’una persona plegada sobre la llar de foc.

Quasi va caure de l’alegria d’haver trobat la persona que buscava. Va fer la volta a l’entorn del petit edifici i es va aturar davant l’única porta. Va contenir l’alè, per l’emoció i la por de trobar algú més a dins, i llavors es va decidir a trucar. La sorpresa de l’home que hi havia a dins també estava assegurada. Va passar una estona que li va semblar infinita abans que llisqués el gruixut forrellat i una escletxa de llum li ferís els ulls: una figura alta i escanyolida es va dibuixar al llindar; a la mà hi estrenyia un bastó llarg i nuós.

—Qui hi ha? —va dir amb una veu potent.

—Necessito ajuda…

La noia va intentar mostrar-se sencera, però tremolava com una fulla.

—Qui ets? —El to de l’amo de la casa es va fer encara més sever—. En aquesta hora només volten els bandits!

—Soc la filla del Rogelio, el pastor… Us en recordeu, de mi, diaca Stefano?

—Una noia?… Déu meu! Què hi fas aquí a aquesta hora? —La sorpresa era genuïna i el timbre de la veu es va esquerdar una mica.

—Deixeu-me entrar, us ho prego!… —Malgrat els esforços per controlar-se, estava a punt d’esclafir el plor.

—Estàs sola?! —va preguntar amb incredulitat.

—Sí.

La porta es va obrir amb un gran grinyol i la jove es va precipitar a dins abans que el vell s’hi pogués repensar.

Darrere seu va sentir el soroll tranquil·litzador del forrellat.

Va notar que la penetrava aquella mirada que recordava perfectament. Ara estaven asseguts cara a cara i només els separava el braser; de la gran olla penjada sobre el foc en sortia una aroma irresistible, i els ulls de la noia fluctuaven tota l’estona entre el seu amfitrió i el menjar. Estava afamada, però no gosava dir res. Es va limitar a estirar els braços cap a l’escalfor.

—Com has arribat fins aquí? —va fer l’home, trencant el silenci.

El diaca anava vestit molt senzillament, amb un hàbit llarg de tela basta que un cordó estrenyia a la cintura, i als peus hi duia unes sandàlies de cuir. Semblava molt interessat en aquella visita sorprenent.

—Caminant. Intentant recordar el viatge que vaig fer amb el pare.

L’home va assentir, recordant evidentment aquella circumstància, ja llunyana.

—Has tingut valor, de venir tota sola.

—Ell em va pujar així. —Un espurneig d’orgull li va travessar els ulls cansats i lluents.

—I ara on és, el teu pare?

—L’han mort. Uns homes armats. Fa tres nits. I també els meus germans.

El vell va arrufar el front, visiblement consternat.

—Deu haver sigut terrible. —Va sospirar—. Terrible… Déu meu… —Va fer el senyal de la creu i va dir algunes paraules movent els llavis de manera imperceptible.

—Sí.

La noia no el va imitar, sinó que va abaixar la mirada cap al paviment de terra compactada.

—Qui eren?

—No ho sé. N’hi havia cinc. Un tenia un cavall i els altres li deien varvassor…

—Varvassor? —L’home va arrufar encara més les celles, si això era possible—. Hummm… No n’hi ha gaires, de varvassors, en aquest territori… —Però, si tenia una sospita, se la va guardar per a ell—. I què havia fet, la teva família, per merèixer aquest càstig?

—Res. Absolutament res. I jo no hi era…

—Per això et vas salvar?

La noia va fer que sí amb el cap.

—Al més gran dels meus germans li van perdonar la vida. Se’l van endur.

—Ah! —Aquest va ser el comentari—. És ben estrany! —Com que a la mirada li devia llegir una certa recança, va afegir—: Però potser hi ha alguna cosa més, oi?

No tenia cap motiu per no revelar-li-ho tot. Havia de guanyar-se’n la confiança i informar-lo de cap a cap si volia comptar amb una ajuda concreta.

—Quan van arribar era fora de casa per casualitat… Els vaig veure de lluny, però vaig poder sentir ben poca cosa del que preguntaven o deien… —Va vacil·lar un moment abans de decidir-se—. De tota manera, em buscaven a mi…

El diaca es va quedar bocabadat.

—I ara! N’estàs segura?

La noia va assentir.

—Continua!

—Van dir que buscaven noies per ordre d’un bisbe…, que haurien de continuar voltant per trobar-me. Van intentar interrogar els meus…, el meu germà…

El diaca, desolat, va remenar el cap.

—Un bisbe… —va xiuxiuejar—. Déu meu!… Quins temps! —Llavors va fer un gest de reacció, com si comencés a veure mentalment el mosaic que formaven aquelles poques notícies.

—He vingut aquí perquè no tinc enlloc on anar ni ningú en qui confiar… —Un cop buidat el pap, la noia també va recuperar el valor—. Em puc refiar de vós, pare?

—I tant que sí! —va exclamar com a resposta—. Que potser ho dubtes? —Semblava gairebé commogut—. Era amic del teu pare, una persona honrada que mereixia respecte… La seva mort em sap molt greu.

—Gràcies!

Ara, per fi, una gran llàgrima d’agraïment li va aparèixer a les galtes pàl·lides i demacrades. Un esbós de somriure va il·luminar durant un instant aquell rostre carregat de patiment i fatiga.

El vell també se’n va adonar, i va abandonar l’actitud que havia mantingut tota l’estona.

—Deus estar morta de cansament… Que tens gana?

La pregunta màgica, la que esperava des del començament! Va assentir amb convicció.

El diaca es va aixecar amb una agilitat insospitada i li va omplir una escudella de fang.

—Menja, és bo! Tubercles, porros, pastanagues i fins i tot algun tros de carn de be.

Durant els minuts següents va estar en silenci, entre seriós i complagut, mirant-se-la mentre endrapava l’estofat. N’hi va haver de servir un altre plat, mentre que ell es va acontentar menjotejant-ne només algunes cullerades.

—Feia temps que no menjaves bé, oi? —va dir quan ella va haver acabat—. Encara sort que n’hi havia de sobres…, no passa sovint. —Per primer cop un esbós de somriure va endolcir aquell rostre ascètic ple d’arrugues fondes com solcs.

La jove es va relaxar, tipa com mai a la vida. Fins i tot va aconseguir que aquell rostre barbut li semblés simpàtic i va entreveure una escletxa d’esperança en el seu futur, mentre una agradable somnolència la va començar a embolcallar lentament.

—Com et dius?

—Anna.

—És un bon nom. Cristià. —Es va aixecar complagut i va anar cap a un jaç que hi havia a tocar d’una paret, a penes aixecat de terra. Va feinejar uns instants abans de girar-se cap a la seva visitant—. Molt bé, Anna. Ara ves a dormir. Demà parlarem més estona i més tranquil·lament.

—Viviu sol, pare? —Mentre ella també s’aixecava, de sobte la noia es va sobresaltar amb por.

L’home va assentir amb un aire sever.

—Són temps difícils, noieta. La fe mateixa ja és un bé força escàs, com la companyia i les amistats. Fins i tot per a un servent de Déu.

Li va assenyalar el llit i l’Anna no s’ho va fer repetir.

4

El dia prometia ser magnífic. Un aire net i penetrant embolcallava l’esperó de roca en què s’aferraven els edificis de la parròquia. Encara no era clar del tot, però l’Anna ja s’havia rentat a la cisterna de pedra que el diaca li havia indicat, alimentada essencialment per l’aigua de pluja, a més d’un rierol petit que brollava a una vintena de passes de la barraca. Quant de temps feia que no es rentava d’una manera ni que fos superficial? No ho recordava. Potser també per això el plaer que va experimentar traient-se de sobre la porqueria i també la brutícia mental va ser especial de debò i s’hi va estar tot el temps necessari, sense ni tan sols parar atenció a l’aigua gelada.

Quan va tornar a entrar a la casa, va trobar el pare Stefano esperant-la amb les últimes restes del sopar del dia anterior.

—De moment no tinc res més —li va dir, oferint-li l’escudella.

—Estarà molt bé.

La noia ho va devorar tot sota els ulls inexpressius del vell.

—He estat pensant en el teu relat d’ahir… —El diaca es va aclarir el coll, potser per suavitzar el to sorrut—. En efecte, sembla confirmar algunes notícies que he recollit aquí i allà els últims mesos… —Va percebre una espurna de sorpresa als ulls grans i foscos de la noia—. Sí, saps?, fins i tot vivint en un lloc remot com aquest, sempre hi ha algú de pas que t’explica alguna cosa. Un pelegrí, un pastor, un fidel… I de temps per escoltar en tinc massa i tot, és l’única cosa que abunda aquí!

La noia va dirigir la mirada cap a la porta oberta.

—Que ve algú?

El religiós va arronsar les espatlles seques i primes.

—Qui ho sap? Passen dies sencers sense que vegi ni una ànima, després potser arriben dues o tres persones en poques hores. El diumenge, en canvi, dic missa al migdia i sempre hi ha alguna dona piadosa que puja fins aquí dalt. —Es va permetre una pausa breu abans de completar la frase insinuant un somriure—. Estigues tranquil·la, avui no és diumenge!

La jove es va calmar i va somriure al vell. Semblava transformada respecte a l’ocellet atordit que havia trucat a la porta la nit anterior. Ara, neta i menjada, apareixia en tota la seva bellesa natural, que les adversitats i les penúries havien malmès ben poc. Un oval perfecte, una pell bronzejada per la vida de feina i a l’aire lliure, una cabellera que gairebé es confonia amb els ulls foscos, un físic fort i esvelt alhora. Observant-la, al diaca no li va costar gens saber per què podia ser que la busquessin tant.

—Es diu que a Roma hi ha una demanda constant de jovenets, homes i dones, en grans quantitats, preferiblement sans i ben plantats… —El vell va reprendre el seu raonament assegut en un vell tamboret de tres potes, amb la flegma hieràtica de qui viu en una realitat del tot personal—. No hi vull ni pensar…

—Això què vol dir? —va barbotejar l’Anna després de deixar l’escudella buida i posant-se una mica vermella, tota torbada.

—Ara…, des de fa un parell d’anys, la veritat és que… a Roma hi ha un papa nou… —Es va interrompre, presa d’un dubte sobtat—. Saps que a Roma hi ha un papa, el cap de l’Església…?

Aquest cop va ser ella la que va arronsar les espatlles amb indiferència.

—A nosaltres les notícies ens arribaven molt de tant en tant, i sempre només al meu pare. Jo tan sols sé que hi ha una ciutat on viu un home molt poderós que mana sobre tothom…

—Exacte. És el papa. El cap de l’Església.

Sens dubte no era el moment d’aprofundir en el perquè d’una ignorància tan estesa i demostrada entre la població rural que encara aconseguia, al cap de tants anys, deixar-lo consternat cada cop que s’hi fixava. I, tanmateix, cada vegada la constatava amb tota la cruesa i feia molt de temps que s’hi havia hagut de resignar. Al capdavall, aquella era la condició a què aquells temps foscos havien reduït una humanitat adolorida i marginada, més semblant en costums i educació a les bèsties que no a les criatures que Crist havia creat.

—Es diu Joan… —va continuar, i es va senyar amb un gest de menyspreu, gairebé com per foragitar aquella referència—. Un noiet que té més o menys la teva edat…, aviciat i capritxós…, que sembla molt més dotat per als plaers de la carn que no per als de l’esperit.

—Parleu d’una manera estranya, pare, no us entenc… —Els ullassos esbatanats palesaven la sorpresa de la noia: aquelles paraules i notícies eren molt diferents de les converses, simples i banals, a què estava acostumada!

—Beneïda ignorància, filla meva! Creu-me, avui en certa manera és una salvació! —Va sospirar—. Com a mínim t’estalvia molta amargor i infelicitat.

Ella va assentir, sense saber ben bé per què, i va somriure, exhibint així una dentadura que es mantenia sana malgrat la desnutrició evident.

—Te n’has d’anar lluny. Lluny d’aquí i de Roma —va afegir el diaca—. Per sort per a tu, rere teu no hi deixes res que et pugui fer voler tornar.

—El Martello! —va saltar l’Anna, obrint els braços de bat a bat. Una enèrgica ganyota d’estupefacció li va retorçar les faccions perfectes—. El meu germà!

—Sí, el teu germà… —L’home va assentir sense entusiasme—. De debò que em voldria equivocar, però em sembla que serà millor que l’oblidis.

—Com el puc oblidar! —es va indignar la noia, vermella de ràbia—. És l’única persona que em queda en aquest món!

Li podia dir la veritat? Li podia explicar a quin destí estava condemnat el seu germà? En el millor dels casos acabaria com a servent d’un amo, laic o clergue, i privat de qualsevol mena de llibertat i de futur.

Va decidir no rabejar-s’hi gaire.

—Ja ho entenc. Però has de ser forta i comprendre que les possibilitats de trobar-lo, i de reunir-te amb ell, són gairebé nul·les. Pot acabar ves a saber on, fins i tot molt, molt lluny d’aquí, i no el podràs localitzar fàcilment… —Va obrir els braços per accentuar el sentiment d’impotència.

—No hi fa res! Tinc tota la vida al davant per buscar-lo. —La noia es va aixecar, quasi com si volgués desafiar la lògica d’aquelles paraules.

—Com vulguis. Seu. Tal com dius, la vida és teva. —La va mirar de fit a fit amb els seus ulls ardents, la llarga barba recta com un fus.

—Ahir, pare, vau insinuar un comentari sobre aquell varvassor que va assassinar la meva família…

—Sí, però en realitat no hi ha gran cosa a dir… Deixa-ho estar…

—Si us plau! Ho he de saber, ho he d’entendre!

Es va inclinar endavant, gairebé fins a fregar el petit foc.

El religiós va esbufegar, més neguitós que no molest per aquella insistència.

—Els varvassors són hisendats que es fan amos dels territoris que els assignen els bisbes o directament el pontífex…, el papa, vull dir. Oficialment representen l’Església i actuen per compte dels bisbats, però en realitat fan i desfan al seu aire, sobretot en benefici propi. Només cal que obeeixin alguna ordre que hagin rebut i que transfereixin puntualment una part dels aranzels i dels impostos que arrenquen al poble per ser lliures de cometre vexacions, violar, assassinar. —La va observar amb comprensió paternal abans de concloure—: Temo que una d’aquestes ordres té a veure amb tu…

—Com es diu? On viu? —va fer la noia, excitada.

—No ho puc saber amb seguretat, puc mirar d’endevinar-ho. Tenint en compte la situació de casa vostra, diria que es pot tractar del varvassor d’Alsium. El Filoberto Testa. Un dels més antics en el càrrec i un dels més cruels de tota la província, pel que me’n diuen. O potser és el varvassor de la Túscia, el Terenzio.

—I on són, aquests llocs?

Aquest cop el diaca va somriure obertament, aprofitant que la tensió havia afluixat.

—Filla meva, no coneixes ni tan sols un lloc que és a mitja jornada de distància de casa teva i pretens enfrontar-te al món? —A la seva veu no hi havia gens de sarcasme, sinó un neguit sincer—. En tot cas, Alsium és un poble de la costa amb un port petit, un palau fortificat i una guarnició de guàrdies armats. —Es va tornar a interrompre, aquesta vegada encuriosit—. Que has vist mai el mar, tu?

La jove va fer que no amb el cap amb vergonya mal dissimulada.

Aquella resposta no el va sorprendre gens. Gairebé cap de les persones que havia conegut en la seva llarga vida no havia vist mai el mar i no havia arribat a més d’unes hores de distància de casa seva. Així era com anava en aquells temps foscos, en què l’arrogància i l’avidesa d’uns quants alimentaven a dretcient explotació i submissió, supersticions i alarmismes, ignorància i misèria, amb els quals dominaven i explotaven masses de desheretats que anaven a la desbandada.

I ara, a més a més, s’estenia el pànic per la fi del món, amb l’any mil ben a prop…

L’Stefano es va passar una mà pel front, com si volgués foragitar aquells pensaments. Tan tristos i depriments que cada cop el duien a pensar en la inutilitat de la seva missió, la impossibilitat de fer forat en una desconfiança i una sordesa espiritual tan difoses, filles primogènites d’una barbàrie que ho envaïa tot i d’una violència sense fre…

Però aquella simple constatació no canviava ni una coma de la realitat del moment. Va tornar a tocar de peus a terra de sobte i va dirigir un altre cop la mirada severa cap a la noia.

—No hi fa res. D’ara endavant el teu passat ha de deixar d’existir. Te n’has d’anar tan lluny d’aquí com sigui possible, tenint en compte que et busquen. Els temps que vivim són horribles, joveneta, horribles! Allà on vagis, només hi trobaràs espies, corrupció, infidelitat, lascívia. Jo mateix, a la meva edat i en la meva posició, no tinc gairebé ningú en qui poder confiar. Recorda-ho, fins i tot una sola paraula o un sol gest et poden perdre. No confiïs en ningú!

—Això ja ho sé fins i tot jo.

—Suposo que el teu pare i la vida t’ho han ensenyat. Però sempre va bé recordar-ho. Ets tan jove i tan ingènua…

—Sé cuidar-me tota sola! —va exclamar l’Anna, un altre cop indignada.

El vell va assentir sense convicció.

—No n’estiguis mai segura, si vols sobreviure.

—He de marxar d’aquí, doncs?

—Sí. I ben de pressa. Hi ha gent que coneix la meva amistat amb el teu pare.

—De seguida? —va dir, amb una veu que traspuava temor.

—Demà al matí a primera hora, com a molt tard. Abans que arribi aquí algun tafaner i abans que arribi el fred. —Es va estrènyer l’hàbit instintivament—. La tardor està avançada i els dies s’escurcen cada cop més…

—On puc anar? —va preguntar; ara les paraules li sortien gairebé quequejant.

—Hi he reflexionat. L’únic lloc on em veig amb cor d’enviar-te és al nord. Al costat de l’antiga via Càssia, a unes quinze llegües d’aquí, hi ha l’abadia de San Vivenzio, a prop de la riba d’un gran llac que es diu Volsinium. Un dels monjos, el pare Giuliano, és amic meu, una persona de confiança i un servent honrat de Crist. Si aconsegueixes arribar-hi, ell et sabrà ajudar d’alguna manera. T’escriuré quatre ratlles de presentació.

—Escriure?

El diaca va assenyalar un pergamí obert sobre una tauleta i només aleshores la noia va assentir.

—Hauràs de viatjar mantenint-te lluny de viles i pobles i, si pot ser, també de tots els vianants. Et donaré una caputxa perquè amaguis els cabells i la cara: un home que vaga sol pel camp és sospitós; una noia, simplement inimaginable! Has d’evitar com sigui qualsevol mena de contacte amb desconeguts. —Va estirar un braç ossut en direcció a la porta—. Caminant cap al nord, trobaràs pobles. Evita’ls. Després hauràs d’escalar ports de muntanya. Un cop a la plana, trobaràs la via Clòdia i la via Càssia. És una carretera transitada i planera, hi passen sobretot pelegrins, però també milícies, caravanes i alguns pagesos. Allà potser s’acabarà la part més perillosa del viatge. Segueix el camí i, si no n’agafes un per un altre, acabaràs davant dels murs de l’abadia.

—Quant de temps trigaré?

—Qui ho pot dir? Les condicions del temps que trobis seran decisives. Si tens sort, una setmana o deu dies. —La noia va inclinar el cap—. És molt, oi? —Un altre sospir—. Sí, no hi ha dubte. T’espera una prova molt dura. —La frase «és gairebé impossible» se la va guardar a dins, com també «i només és el començament». Ja estava prou terroritzada; no calia afegir-hi res més.

—Per sort no he de perdre temps en preparatius.

El diaca la va observar amb una punta d’admiració: aconseguir trobar un comentari enginyós en aquella situació era senyal d’una personalitat segura. Un bon punt de partida.

—T’aconsello que t’espavilis per recollir tantes provisions com puguis per al viatge. I aigua. Et puc donar una cantimplora. Aquí al voltant hi trobaràs arbres fruiters, tubercles, baies i poca cosa més. Jo, per desgràcia, menjo poc, el que algun fidel em porta els diumenges. Abans hi havia un hortet, però ara està tot malmès… Que saps caçar?

—Conills, llebres, rates…, animals petits. Amb llaços i trampes que el pare em va ensenyar a preparar.

—Això rai, doncs. Jo, com et pots imaginar, no tinc cap mena d’arma i l’únic ganivet que tinc el necessito…

—No hi fa res, pare. Me’n sortiré tant sí com no. El meu germà em donarà la força que necessito. Però abans, em deixaríeu el ganivet una estona?

Quan el va tenir, va sortir de la barraca amb pas decidit i va desaparèixer en direcció a la bassa on s’havia rentat.

5

Va tornar al cap d’una hora i es va reunir amb el sacerdot a l’esglesiola. Només en aquell moment es va adonar que abans no hi havia entrat mai. Era un lloc despullat i fred, molt diferent de la parròquia de Caere, l’única església que havia freqüentat, un cop l’any, per Nadal. Vuit columnes bastes i petites, quatre per banda, sostenien l’única nau fins al presbiteri i l’altar. A dalt, quatre finestretes als costats i una a la façana amb prou feines deixaven passar prou llum perquè els fidels poguessin veure on posaven els peus. L’única concessió al culte era el petit crucifix de fusta que penjava del sostre sobre l’altar de pedra i alguns canelobres de ferro amb trossos més o menys consumits d’espelmes de sègol. El diaca Stefano estava agenollat i pregava.

L’Anna es va senyar amb una certa torbació i va avançar per la curta nau. El vell es va girar i la va veure a contrallum, a la claror del migdia que entrava per l’única porta, bastant atrotinada.

Fins que la va tenir al costat no es va adonar del gran canvi. La bonica cabellera havia desaparegut, i al seu lloc apareixia un cap gairebé del tot afaitat, i d’una manera ben maldestra. No va fer res per amagar la seva estupefacció, mentre creixia el respecte que sentia per aquella jove, de recursos físics i morals innegables: no havia dubtat a desfigurar-se per poder tirar endavant el seu projecte amb una esperança d’èxit una mica més alta.

—Una feina minuciosa, no es pot negar, Anna… —va comentar per fi. Era la primera vegada que li deia pel nom, però s’ho havia guanyat. I, assenyalant el crucifix amb la mà, va afegir—: Vols resar una estona?

La noia va fer que no amb el cap.

—Ara no tinc temps, pare. I tampoc no sabria com fer-ho…

El religiós va inclinar el cap, resignat a una resposta força freqüent fins i tot entre els seus fidels més convençuts.

Com se’n podia sorprendre, a més a més? La fe, tenia el costum de repetir-se ell mateix, arrela si l’ànima és pura, serena, si està sincerament disposada a rebre-la, a alimentar-la amb constància. Si, en canvi, l’oprimeixen mil preocupacions i pors, la distreuen angoixes i turments continus, no podrà tenir mai temps ni disponibilitat ni que sigui per a una pregària fugaç. Més aviat, al contrari, la fe vacil·larà inevitablement sota el pes de tanta injustícia i tant de dolor. Fins i tot tan sols davant preguntes senzilles però inexorables: «On ets, Déu?», «per què permets aquests estralls?».

El diaca va somriure tristament a la jove.

—Ves, doncs. I si em vols acabar de sorprendre de debò, troba un bon conill per sopar!

TRES

1

La mirada abraçava un món completament nou. Desconegut i amenaçador, però igualment meravellós. Des del cim del turó podia atalaiar, al nord, extensions incultes fins a perdre’s de vista, amb clapes aquí i allà que eren algun tímid tros conreat, algun poble, boscos als vessants de muntanyes llunyanes. Girant-se cap a l’est, gairebé a l’abast de la veu, el cràter fosc i inquietant d’un llac amb les seves ribes cobertes de vegetació; cap al sud, en canvi, podia examinar la ruta que ja havia fet, i cap a l’oest, finalment, just al límit de l’horitzó, la va sorprendre la visió d’una estesa blavosa enorme i compacta embolcallada per la calitja del matí.

Potser era el mar? N’hi havien parlat molt, però no en podia estar segura.

Va respirar a plens pulmons i es va mirar amb tristesa les sandàlies desfetes i desgastades que estaven a punt d’abandonar-la. Havia tingut la sort de rebre com a regal del diaca un parell de botines matusseres amb les quals, per més que fossin d’una mida exagerada, podria prosseguir el camí. Eren al sac que el religiós li havia omplert amb una petita bota d’aigua, un tros de formatge, una creueta de fusta amb prou feines esbossada i una manta feixuga. Uns regals modestos que tanmateix per a ella representaven un petit tresor. Potser fins i tot la diferència entre la vida i la mort.

Ja feia cinc dies que havia deixat aquella mena d’ermità tan generós i no havia fet més que avançar en la direcció que ell li havia indicat, tenint cura d’evitar els senders amb prou feines marcats i els escassos habitatges. A mesura que s’endinsava en el desconegut augmentava la seva estupefacció per com de gran podia ser el món i la poca gent que hi vivia. Era una sort, però també una desgràcia, per a una noia sola que fugia no se sap de qui ni de què. Va beneir cent cops l’ensinistrament sever a què el pare l’havia sotmès tots aquells anys. Ara li era molt útil, i l’únic consol que l’ajudava a resistir en aquella marxa seva, extenuant i solitària, era la constatació que cada dia que passava augmentaven la seva habilitat i la seva capacitat de cuidar-se i de tornar-se autosuficient.

Li faltava practicar amb un ganivet per sentir-se realment a l’altura, però, d’altra banda, molt sovint es trobava reconeixent al primer cop d’ull, amb satisfacció, matolls d’herbes i fulles medicinals tal com els pares li havien ensenyat, i sabia destriar les benèfiques de les perilloses, les verinoses de les comestibles. I s’alimentava d’aquestes últimes, completant-ho de tant en tant amb la carn d’algun rosegador que capturava amb els petits paranys que repartia al vespre al voltant del bivac.

Era primera hora de la tarda i havia arribat gairebé a la meitat de la baixada quan una olor forta i desagradable li va irritar els narius. La inconfusible olor dolçassa d’un cos en descomposició. Es va sentir temptada d’allunyar-se’n a tota velocitat evitant el lloc d’on procedia, però llavors la va dominar la curiositat. Només quan ja hi era ben a prop es va adonar del perill al qual potser es dirigia: els cadàvers constituïen un reclam formidable per a molts depredadors, de dues potes i de quatre, i ella no tenia res amb què defensar-se, ni tan sols d’un gat salvatge. Va tirar endavant igualment, amb el cor esvalotat per la por, i després d’haver travessat uns matolls de romaní i espígol, seguint la pudor nauseabunda, va trobar el que buscava.

L’home, o almenys el que en quedava, estava d’esquena sobre una roca contra la qual es devia haver repenjat, potser per descansar, potser per defensar-se millor. El rostre el tenia desfigurat pel picoteig dels ocells, i un corb que encara s’entretenia a les òrbites buides se’n va anar volant sense haver deixat anar ni un grall de contrarietat davant la nouvinguda. Va fer el cor fort i, evitant mirar aquella cara desencaixada, es va concentrar en la roba que duia i en les empremtes que encara podia observar al terreny. De segur que feia almenys dos o tres dies que era mort, i era igualment segur que l’havien assassinat: el gran esvoranc al pit, semblant a una boca horrorosa i famèlica, no deixava dubtes. A primera vista semblava un pastor o, en tot cas, un pobre vianant; de fet, la indumentària, força humil i basta, la duia tota posada, i allà al voltant no hi havia res que pogués cridar l’atenció. Ni una escudella, ni menjar, ni una arma, ni equipatge. Probablement s’havien emportat tot el que pogués tenir algun interès.

Va espantar amb grans gestos de la mà unes mosques molestes i va anar encerclant l’enorme roca fins allà on el terreny la va deixar arribar. De fet, tot seguit s

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X