El que et diré quan et torni a veure (el llibre que va inspirar la sèrie Los Espabilados)

Albert Espinosa

Fragmento

cap-1

imagen

Eren gairebé les vuit del vespre a Lezzeno, era a la banyera i des d’allà observava el llac de Como. Vaig saber que havia arribat l’instant de prendre la decisió més important de la meva vida, la que definiria qui era jo i com desitjava ser a partir d’aquell moment.

Deixar-te endur per la venjança o actuar amb seny? Realment en aquest món de bojos, et poden demanar calma?

El llac estava preciós, mai no havia vist abans tots aquells colors reflectits a l’aigua. A més, plovia a bots i barrals des de feia dies i els de la recepció deien que podia arribar a desbordar-se.

Enyorava el meu pare i vaig saber que havia d’explicar-vos aquesta història. Tant de bo surti com vull. Tot el que us explico és real. És la meva vida, les meves pors i els meus anhels. Malgrat que només sóc un home que algun dia serà oblidat, sé que els meus problemes seran idèntics als d’aquells que viuran d’aquí a cents d’anys o segles.

Per què escric ara aquest llibre? Crec que té a veure amb aquest lloc. Amb com atreu els temors de les persones i els porta cap al centre del llac. Noto que ara mateix atreu tot allò que he d’allunyar.

Acabo de fer-me una foto amb el mòbil, necessitava immortalitzar aquest precís instant de la meva vida. És la bogeria d’aquest segle que m’ha tocat transitar, tot s’ha d’immortalitzar perquè es perdi en un mar de dades cibernètiques i no ho tornis a veure mai més.

Malgrat tot, necessito atrapar aquest instant perquè no vull que canviï la temperatura ni que el cel s’enfosqueixi, i molt menys que s’acabi la cançó que estic escoltant sense parar. S’ha convertit en la banda sonora d’aquest moment. No puc sentir-la, però vibra dins meu: en la meva ànima i el meu esperit.

És el tema Meraviglioso, de Domenico Modugno, el que sona una vegada i una altra. És una d’aquelles cançons que fa mal només d’escoltar-la, i que parla dels dimonis que portem dins nostre.

Veig, des de la banyera, un petit vaixell al mig del llac. Voldria llançar-me des del balcó d’aquest hotel i anar-hi nadant fins a ell. Sento que el llac em crida poderosament i m’agradaria solcar les seves aigües pensant que no tenen fi.

Què té aquest llac de Como que atrapa els meus dimonis i els sacseja?

Jo era un noi amb els objectius clars i el que m’ha passat aquests darrers mesos m’ha afectat la ment. Tot canvia molt de pressa si no estàs preparat emocionalment i ningú no t’educa en aquest sentit. T’abandonen amb ensenyaments inútils que no et preparen per a res i és per això que hi ha tant de boig emocional que lluita contra els assenyats racionals.

No sé ben bé si aquesta novel·la començarà així. Estic escrivint a la banyera i m’hi passaré hores fins que acabi d’explicar-ho tot. Si estàs llegint això, vol dir que ha començat tal com vaig prometre.

No sé si al final canviaré aquest començament, però ara necessito centrar-me. Abans de res, us convido a anar al llac de Como si necessiteu extreure-us algun dimoni. Si en tens algun i vols desprendre-te’n, vine aquí i deixa’l anar al mig del llac.

Em fa la impressió que l’aigua d’aquest llac té aquesta energia increïble perquè està formada per les llàgrimes de tota la gent que ha vingut durant segles a buidar el seu dolor. I és que el llac ha estat un lloc de repòs espiritual per a centenars de milers d’ànimes angoixades.

Però he de parlar-vos de la mort del meu pare, comentar-vos com va ser. És el motiu pel qual estic així, de per què he de prendre aquesta decisió tan important.

Hauríem de tenir un manual d’instruccions que poguéssim obrir quan perdem el pare perquè és una situació que canvia totes les regles del joc. De la mateixa manera que als escacs, que quan la peça més important desapareix del tauler, les altres adquireixen immediatament un altre valor.

A la meva família, jo era un peó, o potser una torre de moviment anodí, i ara, tot d’una, havia de convertir-me en un astut cavall o en un sagaç alfil.

Jo sóc doctor en epigenètica, analista de l’ADN, es podria dir. Estudio sobretot com les alteracions de l’ADN ens fan propensos a tenir determinades malalties. Però abans vaig ser professor d’una llar d’infants, suposo que tenia a veure amb la professió del meu pare i la seva protecció de la infantesa, que ressonava dins meu.

Sempre he defensat que els nens tenen alguna cosa en el seu ADN que els fa únics i que té a veure amb el fet de no saber que moriran. Això fa que no tinguin preocupacions.

I és que totes les preocupacions provenen de la por a morir o a viure. Tot: la feina, el dubte vital, l’amor, el sexe... Tots els temors apareixen quan ets conscient de la teva pròpia mortalitat.

Aquesta preocupació, amb els anys, a mesura que et fas gran, acaba residint als teus somnis i comences a dormir malament a les nits. Aleshores ja no només t’amoïnes estant despert, sinó també quan dorms.

Com deia Françoise Sagan: «La veritable felicitat consisteix a dormir sense por i despertar sense angoixa».

En l’època que feia classes en una escola, jo era conscient de la meva mortalitat, però el fet de treballar amb nens petits de tres a cinc anys (jo era a la zona de la llar d’infants) em mantenia lliure, i fins i tot de vegades em contagiaven la seva tranquil·litat i arribava a oblidar qualsevol preocupació.

En aquella escola tots eren sords com jo. Així que en el sentit auditiu em sentia com a casa.

No diré que acceptés bé la meva sordesa. No ho portava bé, em sentia inferior, o potser la resta del món feia que m’hi sentís.

Per això, en aquella època em vaig refugiar entre nens abans de tornar a la realitat. Suposo que vaig aturar el món, com deia el meu pare. Allà em sentia segur. Gairebé no feia servir la parla i això que ho hauria pogut fer perquè em vaig quedar sord tard.

És molt fàcil sortir d’aquest món per evitar que et facin mal, però tornar-hi quan ja n’has sortit és complicadíssim.

Ara ho veia tot d’una altra manera, crec que estava relacionat amb els punts dels quals parlava Steve Jobs. Ell deia: «No pots connectar els punts mirant cap endavant, només ho pots fer mirant enrere. Heu de confiar que els punts es connectaran d’alguna manera en el vostre futur».

Ara, en aquesta banyera, els punts s’estaven connectant. Espero ser capaç d’explicar-vos-ho bé i en un ordre coherent per tal que ho entengueu.

En aquella llar d’infants vaig ser feliç. Els nens feien que em sentís com un d’ells. No tinc cap dubte que la intel·ligència és un do i la bondat és una elecció. I els nens tenen totes dues qualitats de sèrie.

Potser això ho resumeix tot, la decisió que havia de prendre té a veure amb aquests dos conceptes: intel·ligència i bondat.

Però crec que m’estic embolicant, he de començar pel principi, estic explicant-vos massa coses, algunes innecessàries per a la història i d’altres que són molt importants, però que no us les dic en l’ordre que toca.

Tot va començar amb el viatge que vaig fer amb el

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos