Ferro i sang

Santi Laganà

Fragmento

cap-1

U

Novembre, dC 960

1

La dona panteixava enmig del fang, al límit del bosc, indiferent a la pluja glaçada i al vent penetrant. Gratava el terreny amb una desesperació furibunda, buscant qui sap què, abrigada amb un mantell matusser i pelut, i de tant en tant se li escapaven uns crits guturals de ràbia que es perdien en la tempesta. Les mans li sagnaven sense parar, sota la forta pluja que almenys li netejava les ferides. Al voltant tot era foscor; l’única llum que l’ajudava era una foguera que hi havia a unes trenta passes, mal protegida per un rafal de branques i canyes entreteixides i que ocupava una clariana desolada que s’obria entre dues o tres cabanes de fusta barrejada amb fang i maons. Només d’una de les cabanes sortia fum; tot al voltant era silenci, a part de la pluja i del bram constant del vent, que de vegades es feia eixordador.

Estava tan ocupada amb la seva activitat frenètica que no es va adonar dels cinc homes que van arribar per la banda de la carretera duanera, situada a un parell de llegües. Només un d’ells anava dalt d’un cavall de qualitat dubtosa, els altres arrossegaven penosament les seves armes i armadures per un fangueig uniforme que els cobria gairebé fins al tou de la cama.

En la penombra vespertina, l’home que anava a cavall va trencar el silenci:

—On hem anat a parar? —A continuació va deixar anar una forta blasfèmia—. Gairebé no s’hi veu gens! Voleu dir que és el lloc que busquem?

Els ulls negres li van espurnejar sota un elm de ferro forjat. La barba era encara més negra.

La dona es va quedar immòbil a l’acte i es va girar espantada cap aquella veu. El que va veure la va aterrir. Va dirigir la vista cap a la cabana de la qual sortia fum, però es va guardar prou de moure’s. Més ben dit, va retrocedir molt lentament unes quantes passes, buscant la protecció del fullam de les plantes. Els homes eren a poca distància, però amb aquell temps era impossible que la veiessin. Es va ajupir tant com va poder, amb el cos disposat a saltar davant el mínim senyal de perill. Al seu darrere, la cobertura espessa del bosc prometia ser el seu millor aliat. La pluja li va rentar la cara, marcada per uns patiments no pas antics però sens dubte durs i continus, i va fer justícia a unes faccions joves i força agradables.

2

—Hem arribat a alguna banda, varvassor, i com a mínim hi ha cabanes. Un refugi per a la nit.

L’home que acabava de parlar, amb ben poques dents a la boca, prim i malforjat, anava armat de qualsevol manera amb un falçó rovellat que li penjava d’un maluc i una pica amb mànec de fusta.

—Ja ho veig, el que hi ha! —va rugir el comandant de l’escamot.

—Si els meus càlculs són exactes, ja hi hauríem de ser, o com a mínim molt a prop —va intervenir un altre armíger, més alt però igualment prim i malgirbat, que duia un arc i un buirac al damunt d’un gipó de cuir reforçat i un elm estrafolari de pell, amb banyes—. Ens hem desviat de la carretera consular després del migdia, a la cruïlla de la via Aurèlia, i la direcció m’ha semblat la bona… Ens havien dit unes tres llegües…

—Ves a saber! Amb aquest temps no es veu un bou a tres passes!

La veu que es va afegir pertanyia a un soldat grassonet, calb i barbamec, armat amb una espasa gairebé més alta que ell. Una ganyota maligna li deformava la cara.

—En tot cas ens quedarem aquí a passar la nit —va sentenciar el cap amb veu estentòria, baixant de la sella amb poca traça i enfonsant-se al fang fins dalt de tot de les botes sota el pes de l’armadura—. Doneu un cop d’ull a les barraques, en aquest lloc de merda hi ha d’haver algú!

Un gos que era tot pell i ossos va aparèixer coixejant en la foscor creixent i va anar cap a ells grinyolant baixet. N’hi va haver prou amb la puntada de peu divertida i cruel que li va ventar l’últim home, que s’havia quedat a la cua del grup i en silenci, per fer-li entendre que no era ben rebut.

Empunyant les armes i dividits en parelles, els homes van escorcollar les cabanes. Com calia esperar, les que no treien fum estaven buides i deshabitades. Aleshores es van dirigir cap a l’única de la qual sortien senyals de vida.

Quan hi van irrompre per la porta de taulons de fusta ajuntats i clavats més aviat barroerament, l’espectacle que van veure no els va sorprendre gaire. Era similar a molts d’altres que havien presenciat.

A l’única habitació, de paviment de terra compactada i amb una llar de foc al centre, sobre la qual hi havia una olla de coure, cinc persones de mirada aterrida s’amuntegaven al racó més apartat: un home, un noi i tres nens de diverses edats. En l’aire s’hi ensumava una barreja desagradable de cossos bruts, espècies i terra humida.

L’home a qui havien dit varvassor va mirar al seu voltant amb un posat sever: a la banda oposada de l’habitatge hi havia uns jaços de palla bruts, i arreu un escampall de peces de roba miserable, eines agrícoles, vaixella tosca. L’opinió que se’n va fer es va concretar en una ganyota de fàstic: era massa fins i tot per a algú com ell. Amb lentitud estudiada, va embeinar la feixuga espasa i finalment es va dignar a posar els ulls en qui devia ser el cap de família.

—Aixeca’t, desgraciat, i acosta’t —va cridar.

Al seu darrere, els armígers havien entrat tots i s’havien col·locat en semicercle a la seva esquena, clarament relaxats per aquella visió innòcua.

L’home va obeir tremolant, es va desfer de les abraçades dels més petits i va avançar unes quantes passes a contracor, cap a la llar de foc. A la llum incerta s’hi va dibuixar una figura atlètica, forjada evidentment per la feina dura i encara no vençuda del tot per les privacions d’una vida de penúries. A primera vista semblava tenir menys de quaranta anys. Una cabellera esquitxada de gris i una barba esclarissada emmarcaven un rostre que, a despit de les aparences, desprenia por i humilitat per tots els porus.

Aquesta discrepància també devia colpir el varvassor, perquè es va quedar molta estona avaluant-lo en silenci, sense saber què pensar-ne.

—On som? Qui sou? —va dir al final amb veu estentòria.

—Som al territori de Caere, senyor. A dues llegües i mitja de la via Aurèlia i a la mateixa distància de Caere Vetus —es va afanyar a respondre l’home esbossant una reverència.

—Els comptes quadren! —va dir, somrient satisfet, l’home més alt amb l’elm banyut.

El cap va assentir, encara amb la mirada fixa en l’amo de la casa.

—Continua.

—Em dic Rogelio. Aquesta és la meva família. —Va assenyalar les ombres que tenia al darrere—. Vivim de l’agricultura i criem algunes ovelles en un tros de terra que ens ha concedit Sa Excel·lència el Bisbe. No us podem donar res, som molt pobres, senyor.

—Ja ho veiem —va fer el paio gras i calb, burleta.

—Que no tens dona? —va insistir el varvassor.

—Es va morir fa uns quants anys. Aquí la vida és dura…

—I aquests qui són?

—Els meus fills, senyor.

—Quina edat tenen?

—El gran, Martello, té catorze anys. Els altres, deu, nou i set.

—Quatre fills són moltes boques per alimentar. —El varvassor va fer el comentari gairebé sense voler, de tan evide

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos