1

El silenci i la foscor m’embolcallen tan bon punt apago el motor del cotxe.

Hi ha un fanal a la vella escola, al costat de casa, però fa tres anys que els de l’Ajuntament de Falgar l’han d’arreglar i no acaben de trobar mai el moment de fer-ho. Avanço a les palpentes amb l’única ajuda d’una lluna tènue i desganada mentre remeno la bossa buscant les claus que han d’obrir la porta del meu santuari.

Observo des del balcó les quatre cases adormides, a una banda i a l’altra del carrer Major, que conformen Treviu. No hi ha cap llum a les finestres, cap so que destorbi la remor de les branques i el corrent continu de l’aigua del riu. Cap soroll humà disposat a trencar el silenci un cop t’hi has instal·lat, tot i que el silenci absolut, com el de la mort, és més difícil de trobar del que sembla. La casa és vella i, com quan era petita i l’àvia m’explicava contes de conills abans d’anar a dormir, gemega i parla un idioma que ara no vull entendre.

Agafo la ràdio, l’ampolla de José Cuervo, el pijama i dos Trankimazin i pujo a l’habitació.

Demà serà un altre dia.

***

Em desperten unes veus massa agudes i cridaneres. Miro el rellotge: les nou del matí. Les bigues de fusta em recorden que soc a Treviu.

Obro la finestra. Hi ha un grup de gent a la plaça de l’església, movent els braços i gesticulant exageradament.

N’ha passat alguna de grossa.

Em debato entre tornar al llit o baixar a la plaça. Potser un petit drama rural és exactament la distracció que necessito. D’altra banda, hauré d’anar a veure la Marian i el Linus tard o d’hora, així que em convé aprofitar la confusió del grup per estalviar-me més preguntes de les necessàries.

Agafo d’una revolada els texans i la samarreta que vaig deixar a la cadira del dormitori i, calçada amb les xancletes, baixo amb pressa pel carrer Major fins que arribo a la plaça.

A mesura que m’hi acosto vaig reconeixent algunes de les persones que s’amunteguen a la porta de l’església, tot i que fa anys que no les veia. La senyora Encarnació, amb el rostre arrugat i molt més encorbada que la figura que jo guardava en el meu record, es mou d’una banda a l’altra de la plaça brandant el cap com si negués alguna cosa compulsivament i murmura «Mare de Déu santíssima, Mare de Déu santíssima», mentre el Pere de Cal Duran, darrere d’ella en el trajecte de quatre metres que fa i desfà repetitivament, la intenta calmar com pot. A prop de l’església i de la porta contigua al petit cementiri, s’hi aglutina un grup de deu o dotze persones, entre les quals distingeixo el Joan Linus i la Marian. Tot són murmuris de sorpresa i confusió.

—Algú hauria d’avisar la policia de Falgar. —Reconec la veu de l’Eva de la fonda.

Avanço cap al grup i toco tímidament el braç del Linus per cridar-li l’atenció. Els seus ulls tarden uns segons a reconeixe’m, els mateixos que necessito per identificar els canvis que el temps i l’experiència han causat en la seva fesomia.

—Martina? —No tinc temps de fer que sí amb el cap que els seus braços ja m’han envoltat i m’aixequen amb tanta força que els peus amb prou feines em toquen a terra. Després em deixa anar suaument i em pregunta—: Què hi fas, aquí? Quan has arribat? —La morenor de la seva pell, adobada pel sol de molts migdies treballant al camp, li ressalta la brillantor dels ulls, profundament blaus.

—Ahir a la nit. Em quedaré un parell de setmanes o tres. —O potser per sempre més, penso per mi mateixa, si trobés una manera de sobreviure treballant des d’aquí.

—Quina alegria! Mira, mama —diu estirant la Marian pel braç i arrossegant-la fora del cercle de gent, on mantenia una conversa amb el Robert, el marit de l’Eva—, mira qui tenim aquí!

—Martina! Que canviada que estàs! Gairebé no t’havia reconegut, amb aquests cabells tan rossos!

L’efecte del seu somriure m’agafa completament desprevinguda, i em trobo abraçant-la més efusivament del que m’hauria considerat capaç. A vegades no som conscients de fins a quin punt hem trobat a faltar algú fins que el retrobem. En aquest moment tinc la sensació que, en aquest entorn, amb aquesta gent, podria recuperar una part de la meva infantesa.

—Ha vingut a passar uns dies —explica el Linus, content. I després, amb un somriure d’orella a orella i una mica enigmàtic, afegeix—: Es veu que li agrada la tranquil·litat i la solitud de Treviu, a la Martina, com quan era petita...

Per un moment penso si les paraules del Linus tenen un doble sentit, però m’adono que és completament impossible que en sàpiga res, del que va passar a Barcelona. Per si de cas evito que la conversa se centri en mi i canvio de tema:

—Què ha passat? Per què tothom és a la porta de l’església?

—A la porta de l’església no, a la del cementiri —diu la Marian—. El Pere hi volia entrar, però el mossèn ha dit que era millor que no trepitgéssim el terra ni toquéssim res, perquè potser la policia podria esbrinar alguna cosa, i que no s’havia de contaminar l’escena del crim. Em sembla que ha vist moltes sèries de televisió, aquest mossèn. Pots comptar què hi trobarà, aquí, la policia. I això si és que es dignen a venir...

—Però què ha passat? Que algú ha pres mal?

—No dona, no. Un acte de vandalisme, o potser algun animal... El cas és que algunes de les tombes dels miners, la de l’avi dels Fabra i no sé quina més han estat profanades, i ara tot és una barreja de trossos de fusta podrida i ossos. —I mirant el Linus afegeix—: Ves a casa i truca a la policia de Falgar, perquè aquí tothom mira i xerra, però ningú acaba de fer res. Com més aviat vinguin, abans acabarem amb aquest teatre.

El Linus fa que sí amb el cap i camina els escassos metres que el separen de la porta del jardí just quan la senyora Encarnació repara en la meva presència i es dirigeix decididament cap a nosaltres. Quan arriba fa un lleu moviment de cap a la Marian, i, mirant-me fixament, em pregunta:

—Que no ets la nena dels Casajoana, tu?

Sospiro internament. La resignació se’m deu dibuixar a la cara, però m’és igual.

—La Martina, sí.

—Que gran que estàs, nena! I que canviada! I mira que no ho semblava, que creixeries gaire, tu, tan baixeta que has estat sempre.

Abans que pugui contestar, la Marian intervé en la conversa:

—El Linus ha anat a trucar a la policia, a veure si venen. Mentrestant... —I ara em mira a mi—. Per què no vens i et dono un parell de margarides i pensaments, que en tinc un fotimer a les jardineres de l’entrada? T’aniran bé per arreglar una mica el teu, de jardí, si és que penses quedar-te una temporada.

—Que has vingut sola? —pregunta l’Encarnació, amb cert escepticisme—. Trobo que és molta casa, la vostra, per a una persona sola. I amb això que ha passat...

Ja hi som. El que em faltava.

—Però, bueno —segueix—, almenys ara tens els de la casa nova que lloguen habitacions al costat, així que, si et passa res, amb un crit que facis ja et sentiran i...

—Aquí no hi ha perill de res, Encarnació! Això ho han fet uns adolescents avorrits d’algun poble proper —la talla la Marian—. No veus que han acabat l’escola i no tenen res a fer? Anem a buscar les flors, que d’aquí que arribi la policia pot passar mig matí, i jo tinc altres coses a fer, més que estar-me aquí fent safareig. —I retornant-li el moviment de cap, m’agafa pel braç i m’obliga a fer mitja volta.

A Can Linus, el Tom i la Laica ens reben movent la cua d’una banda a l’altra incansablement i ens acompanyen fins al peu de les escales. A partir d’allà saben que tenen l’entrada vetada.

El Linus es troba encorbat sobre el petit escriptori a la cantonada de l’immens menjador i fa un gest de sorpresa quan s’adona de la nostra presència. Juraria que ha desat alguna cosa ràpidament a una de les butxaques dels pantalons.

—Vols que et prepari alguna cosa, papa? —pregunta la Marian.

—No, gràcies, ara vindré. —I ens pica l’ullet.

La cuina és exactament com la recordava. Immensa, amb el terra de rajoles clares, del mateix color que el pi dels porticons i les finestres al cantó dret de l’estança. Les altres parets, que juntament amb la dels finestrals formen un rectangle, estan flanquejades per un moble ple de peces d’una vaixella antiga, de color blanc i blau, i també copes, gots i tasses, que alberga, al bell mig, un televisor de mides considerables. Quan era petita, en aquest televisor hi mirava Bola de Drac i Musculman quan el senyal no arribava a l’aparell de casa nostra, que era molt sovint. La Marian i el Linus van ser els primers, i diria que els únics, a tenir una connexió via satèl·lit al poble. El mateix va passar amb el telèfon, molts anys abans, quan només existia la cabina de la plaça, que encara va amb pessetes, avui en dia. Les dues parets restants tenen les instal·lacions pròpies d’una cuina excepcionalment completa: el forn de llenya, el forn de gas, una zona destinada a fer-hi brasa, un joc de sis fogons de gas, una pica doble considerablement fonda i una bona superfície de treball de marbre blanc. Just al centre de la cuina, una taula rodona de fusta amb sis cadires, fetes totes pel Samuel, el seu fill, serveixen de menjador.

—Et preparo un cafè especial dels teus?

Preferiria un glop de tequila. Tot i així, se m’escapa un somriure. Els cafès especials se’ls va inventar la Marian quan jo era petita i em va agafar la dèria que volia prendre cafè, «igual que ho fan els grans». Com a resposta a la meva petició, i davant la mirada amenaçant de ma mare, la Marian em va dir que faria un cafè especial per a mi. L’invent va funcionar, i mai més vaig considerar la possibilitat de beure una altra cosa que no fos el meu cafè especial durant aquells estius que passava a Treviu. Sé que hi posava llet condensada i un xic de Nescafé (m’havia convençut que no era descafeïnat, però evidentment ho era), i després hi tirava l’aigua bullent. I jo, amb aquell cafè especial, asseguda a la taula dels grans i alternant la meva atenció entre els dibuixos animats i les converses dels adults, era la nena més feliç del món.

—Sí, gràcies —responc.

—Hi ha galetes i sequillos a l’armari —afegeix somrient.

Al cap de tres minuts seiem a la taula central amb una tassa a la mà, l’una de cara a l’altra.

—Llavors, creus que ha estat una gamberrada, això de remoure les tombes? —pregunto. Mentre jo faci les preguntes evitaré que les facin els altres.

—Què vols que hagi estat, si no? No hi ha pas cap rei sepultat, aquí. Les tombes d’aquest cementiri són de gent senzilla, ningú hi enterrava coses de valor. Això només pot ser fruit de la inconsciència i l’avorriment.

—Probablement tens raó. A veure què hi diu la policia.

—Pots comptar què diran, aquests! Tornaran a posar els ossos al lloc d’on han sortit i hi abocaran un cabàs de terra humida a sobre.

—Mira que ets bèstia, Marian! —Però segurament no s’equivoca.

—Ja m’ho explicaràs. No estaràs pas esperant que ho investiguin? Ja et faries bé amb aquest nou mossèn, tu, tantes proves i investigacions...

—Dona, una investigació, així amb totes les lletres, no ho sé; però fer unes preguntes aquí i allà... és de sentit comú.

El Linus entra a la cuina i somriu:

—Ah! Un cafè especial per a la Martina. Com en els vells temps!

La Marian em mira i aixeca els ulls blaus cap al cel. Després li pregunta:

—Què t’ha dit la local? Amb qui has parlat?

—La local...? —Les arrugues del front se li van allisant a mesura que recorda la resposta—. Ostres, que me n’havia oblidat! Ara mateix els truco! —I marxa corrent cap a la tauleta de la sala d’estar, on reposa el telèfon de teclat circular, seguit per la Marian.

Aprofito per aixecar-me i fer una ullada a través de la petita finestra rodona que es troba a la paret dels fogons i que dona directament al carrer del cementiri. Des d’on soc no hi veig ningú. Sembla que la sorpresa inicial s’ha dissolt i, a poc a poc, la gent ha marxat a fer les tasques i els encàrrecs que han quedat pendents a primera hora del matí.

Deixo el got de vidre buit a sobre la taula i, des de la porta de l’entrada estant, crido:

—Ara torno!

I desaparec escales avall.

2 

Avanço els pocs metres que em separen del cementiri. La Laica decideix seguir-me i li agraeixo la companyia, perquè si bé sento una curiositat extrema per veure les tombes desenterrades, la recança i la incomoditat em van creixent a dins a mesura que m’hi acosto.

La porta de ferro rovellat està ajustada i té com a única subjecció al voltant de la reixa un cadenat rebentat, que intenta preservar la intimitat que ja ha estat salvatgement vulnerada, si és que d’alguna manera els morts poden tenir intimitat.

La paret de ciment m’impedeix veure l’interior del cementiri, i la porta només em deixa albirar el bloc de nínxols que es troba just a l’entrada. Faig servir la màniga de la jaqueta per agafar el cadenat i, tocant-ne la menor superfície possible, l’allibero de la porta i el deixo penjat a la reixa. No crec que ningú es prengui la molèstia de buscar empremtes dactilars, i si algú ho fes i aconseguís treure’n alguna, no sé pas amb quina base de dades ho compararien... En tot cas, no vull ser jo la que entorpeixi una investigació, per bé que, possiblement, les autoritats consideraran que aquí no hi ha gaire res a investigar.

La porta grinyola quan s’obre, com ho ha fet sempre. Trepitjo de puntetes la gespa plena de males herbes que creixen altes als meus peus. Aquest cementiri és l’antic, i ja no hi enterren ningú des de fa ben bé trenta anys. Segons tinc entès, de tant en tant, el noi jove que viu a la rectoria, a canvi d’arreglar la teulada de l’església, que s’està esfondrant, en talla la gespa, però poca cosa més.

La gossa es manté prudent darrere meu, i quan veu que avanço tímidament cap al fons del petit parterre em fa saber que el seu suport consistirà a vigilar-me asseguda exactament des del lloc on és ara.

Tot i que les tombes que ha mencionat abans la Marian es troben al final del revolt, a l’esquerra del cementiri, que té forma d’ela, l’olor de terra humida arriba fins a l’entrada. A escassos metres, just abans del revolt, la foscor d’un piló de terra destaca entre la verdor de la gespa i les herbes que l’envolten.

Avanço lentament vigilant on poso els peus fins que apareixen davant meu les restes exhumades. Els ossos, pràcticament nets i de color marfil, no m’impressionen tant com pensava, però quan distingeixo un crani jaient al costat d’una de les creus decideixo que ja n’he tingut prou i faig mitja volta.

—Aaaaaaaaaaaaaaaaaah!

El meu crit viatja fins a l’altra punta del cementiri. Noto com l’escalfor em puja pel coll i les orelles, omplint-me tota la cara, que deu semblar un pebrot en aquests moments. Em trobo davant per davant amb qui, si no m’equivoco, és el noi de la rectoria. La Laica segueix immòbil al mateix lloc, observant-nos encuriosida.

—Estàs bé? —diu amb un somriure amable i una veu greu que em fa pensar en un locutor de ràdio.

—Sí, sí, és només que m’has espantat. A més d’enganxar-me... in fraganti.

—No pateixis, no ets la primera persona que trobo aquí, aquest matí.

—Ah, no? Bé, tant se val. De totes maneres no sé per què volia veure-ho. És morbós i desagradable.

—Jo ho trobo normal. És la curiositat que inspira la mort i tot el que l’envolta. D’una manera o altra, sempre intentem entendre el que desconeixem. Martina, oi?

Allargo la mà per encaixar amb la seva, de falanges primes i llargues. Podrien ser les mans d’un músic o un dentista, si no fos pels talls i esgarrinxades que s’endevinen a la pell morena:

—Sí. Andreu, si no m’equivoco...

—Exacte.

—Has de...? —pregunto mirant cap al piló de terra.

—No, no es pot tocar res fins que arribi la policia. —Comença a caminar cap a la porta.

—T’ho has trobat tu?

Fa que sí amb el cap mentre sortim del cementiri, seguits per la Laica. Després tanca la porta de reixa de ferro rovellat, treu un cadenat nou i petit i l’enganxa unint de nou la porta amb la vella paret de pedra massissa. En girar-se, em mira i diu divertit:

—Ordres del mossèn, per protegir l’escena del crim.

Amb prou feines té temps de tancar el cadenat que veiem el quatre per quatre blanc i blau de la policia local baixant pel carrer Major, que arriba allà on som nosaltres.

De dins del vehicle en surten un home i una dona vestits d’uniforme. Ell té els cabells tan blancs com la pell: o no patrulla gaire fora del cotxe o bé és al·lèrgic al sol. Ella porta els cabells castanys recollits en una cua alta que li arriba fins a les espatlles, i es dirigeix a nosaltres amb un somriure condescendent.

—Hem rebut una trucada dient que hi ha hagut un incident al cementiri.

L’home ens mira alternament a l’Andreu i a mi.

—Sí. Soc l’Andreu Montbau. Aquesta noia es diu Martina Casajoana, estiueja a una de les cases de dalt.

No sé si és el verb «estiuejar», el cognom o la meva cara el que no convenç el policia, però no considera oportú perdre el temps amb més presentacions i es limita a fer un lleuger moviment de cap.

—Aquest matí hem trobat les restes de tres tombes desenterrades. Per això els hem trucat —explica l’Andreu.

—En aquest cementiri? —pregunta incrèdula la policia, assenyalant la porta de darrere nostre.

—Sí —contesto jo.

—Les has trobades tu? —em pregunta l’home, encara amb un to que no m’acaba d’agradar. Tinc la sensació que no saben ben bé com gestionar l’incident i han optat per prendre-s’ho amb una cínica barreja d’escepticisme i humor.

—No —interromp l’Andreu—, les he trobades jo. Treballo pel bisbat, mantenint l’església i el cementiri.

Els policies aixequen el cap i miren el campanar i les parets de l’església. L’home deixa escapar un esbufec sorneguer que desperta un somriure en la seva companya.

—I està tancat, normalment, el cementiri? —pregunta ella.

—A la nit, sempre. De dia està obert de deu del matí a dues del migdia. De totes maneres, no hi ve gairebé mai ningú, si no és per Tots Sants.

—O sigui que vostè té la clau? —Ara és l’home el que fa la pregunta.

—Sí. Volen veure-ho, no?

L’Andreu obre i empeny la porta de ferro, que torna a grinyolar. Tot seguit els fa un gest amb la mà, convidant-los a passar, però els agents no el segueixen. Ara entenc l’escepticisme de la Marian: cap dels dos fa res per prendre la iniciativa. L’Andreu i jo mantenim un estricte silenci fins que, finalment, sembla que la noia agafa impuls i s’endinsa al petit cementiri.

—Al final a l’esquerra —indica l’Andreu des de la porta.

Entro per observar-los a distància. L’Andreu em segueix.

El policia, dret i amb els braços blancs com la llet recolzats als malucs, observa els moviments de la seva companya que s’inclina i clava un genoll a la terra humida davant les restes.

—De qui són aquestes tombes? Hi havia res de valor, aquí? —pregunta.

—No ho crec —respon l’Andreu—. En aquest lateral esquerre hi havia les restes dels miners de l’accident del 77. Al costat hi havia la tomba del senyor Fabra, i a la dreta de tot, sota el roure, hi havia la noia del vestit blau.

—Què vol dir, la noia del vestit...? —comença a preguntar la policia. Però el seu company fa que no amb el cap i amb un gest amb la mà li fa entendre que ja l’hi explicarà més tard. És evident que és nova a la zona. La policia s’aixeca contrariada i tots dos comencen a caminar cap a la porta.

—Bé, em sembla que aquí no hi tenim res més a fer. Comunicarem l’incident a comissaria i seguirem el protocol per a aquests casos.

—Quin és el protocol? —pregunto.

—Tanqui la porta amb el cadenat i faci el favor de donar-me’n la clau —li ordena a l’Andreu ignorant la meva pregunta—. En té més còpies?

—No —respon.

L’Andreu segueix les instruccions i dona la clau al policia, que l’agafa amb els dits, curts i gruixuts, i es limita a assentir com a senyal d’aprovació. A continuació, desa la clau a la butxaca dels pantalons blaus i entra al cotxe. Sense dir res més, engeguen el vehicle, enfilen el carrer Major i desapareixen del poble en direcció a Falgar.

3 

Arribo a casa carregada amb les bosses de roba que contenen dues mates de pensaments de color lila i blanc i tres de margarides.

Obro la gran porta de fusta que escorta l’entrada principal i em dirigeixo al quartet que fa la funció de fusteria i magatzem.

Equipada amb una pala petita i un pic dels que feia servir el meu avi quan cuidava l’hort, em poso a trasplantar les flors que tan amablement m’ha regalat la Marian. Ho faig a l’entrada del terreny que abans era l’hort i ara s’ha convertit en un jardí de gespa i flors, perquè ningú de la família passa prou temps aquí per cuidar un hort, tot i que la idea em tempta cada vegada que vinc.

Planto les flors al quadrant que havia sigut el meu hortet personalitzat, on l’avi m’ensenyava a llaurar i sembrar la terra, i em permetia que experimentés per mi mateixa el resultat de la meva impaciència en la collita de pastanagues. Era un espai de quatre metres per dos, on hi havia perfectament arranjades un parell de tomaqueres, tres o quatre enciams, les escarmentades pastanagues i algunes patates i cebes. Allà, dia a dia, estiu a estiu, havia anat aprenent, tot i que em costava, l’art de la paciència i l’observació. Allà havia entès que el creixement és un procés lent però constant, que una llavor, per molt que estigui enterrada, gairebé sempre troba la força necessària per buscar la llum, alimentar-se amb el sol, l’aigua i la terra, i crear saborosos fruits i vegetals de colors i gustos deliciosos, si se li dedica el temps i l’atenció necessaris. Amb el temps vaig entendre, també, que aquest procés es pot aplicar a pràcticament qualsevol ésser viu amb idèntics resultats, excepte, és clar, algunes singularitats, especialment les humanes.

Quedo prou satisfeta amb la meva feina i agraeixo a la Marian el gest, que m’ha servit per estalviar-me la conversa insubstancial i en certa manera perversa de l’Encarnació. D’altra banda, m’adono que és la primera vegada que em sento més o menys relaxada i serena en l’últim mes, així que suposo que també li he d’agrair això.

Decideixo celebrar aquesta fita anant a fer una cervesa al poble del costat, ja que prendre-me-la a la fonda implicaria trobar-me amb més coneguts i, per tant, haver de seguir evitant converses que no vull tenir.

Puc desplaçar-me o bé a Gascó, que es troba a uns nou quilòmetres de Treviu en direcció oest, o bé a Falgar, que és a uns sis quilòmetres a l’est i és el municipi al qual pertany Treviu. Dubto a quin dels dos pobles em ve més de gust anar. Normalment triaria Falgar: és més a prop i podria aprofitar l’avinentesa per comprar, a més, unes quantes provisions, perquè només em queda mitja ampolla de tequila. Però la trobada d’aquest matí amb la policia m’ha deixat mal regust de boca, i a Falgar hi ha alguna gent que em coneix, així que finalment decideixo anar a Gascó.

En poc més de cinc minuts hi aparco a la plaça. Estic contenta de la meva tria: feia ben bé un any i mig que no trepitjava el poble, que sens dubte té el seu encant. La plaça circular està pavimentada amb llambordes i té una petita rotonda al mig, on hi ha un parc infantil diminut. Al costat hi ha un parell de bancs sota un cirerer que a l’estiu fa unes cireres vermelles i brillants que els ocells no tarden a devorar amb els seus becs golafres.

Gascó és, en realitat, un poble tal com el seu nom sona: petit, tosc, dur i autèntic. Sempre he pensat que si hi ha un poble que encarni el caràcter propi de la zona és Gascó. Tot i que amb la modernització dels últims anys les coses han canviat força, el bestiar, el bosc i l’explotació de lignit i carbó han estat durant molt de temps les seves fonts de treball i riquesa. Tradicionalment, la prospecció dels jaciments havia estat la base de l’economia. Això es fa palès en el caràcter imminentment m

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X