Nota a aquesta edició

Soc fill dels evuzok. La vida d’un antropòleg al Camerun va ser escrit per encàrrec de la Fundació Jaume Bofill de Barcelona els anys 1989 i 1990 quan era a París, i la primera edició va ser publicada per La Campana l’any 1992 coincidint amb la meva incorporació a la universitat catalana. Soc conscient que les coses, aquí i allà, des de llavors fins ara, han canviat molt. De totes maneres, en aquesta nova edició publicada per Penguin Random House he cregut que no havia de canviar gens el text, llevat, és clar, d’alguns punts i d’algunes comes. Crec sincerament que el lector és prou intel·ligent per distingir allò que pot ser circumstancial en un llibre d’allò altre que pot tenir un aire més essencial o, si més no, de més perdurable a través del temps. De totes maneres sí que em cal aportar algun complement d’informació. Aquell itinerari que va començar en aquell tros de selva africana de Nsola ha continuat fins ara, en aquesta fase final de la meva existència. La llarga jubilació m’ha permès, en efecte, tornar al Camerun per acomiadar-me, altra vegada, dels evuzok i presentar-los els meus fills Oriol i Myriam. Tots dos van rebre el darrer dia de la nostra estada la benedicció del poble evuzok: el seu cos va ser untat amb la sang d’una cabra sacrificada, sota la mirada d’un capellà africà. I la Myriam es va poder recollir davant la tomba de la seva homònima Ada Myriam.

La jubilació també m’ha permès digitalitzar tots els meus documents orals i escrits que poden ser consultats —en formats diferents (CD, DVD, USB...), segons les èpoques— a la biblioteca Éric de Dampierre de la Universitat de París X, a l’IMF-CSIC de Barcelona, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, al Centre International pour le Patrimoine Culturel et Artistique de Yaoundé al Camerun, i per fi preparar un llibre bilingüe escrit en ewondo (la llengua dels evuzok) i francès (la seva llengua oficial) en un format perquè pugui ser editat on line (Casa África) i així escoltar veus i músiques gravades, les més antigues, fa més de mig segle. I és així com considero acabat aquell itinerari antropològic començat entre els evuzok i narrat en part en aquest llibre.

El sociòleg francès Pierre Bourdieu parlava de la «il·lusió biogràfica». Certament el meu llibre té una dimensió autobiogràfica, la d’un moment de la meva història personal que sense cap dubte va ser molt important per a mi. No diré que tots aquells fets que narrava no fossin viscuts. Ho eren. De cap manera eren una ficció, però cal tenir molt en compte que també eren la meva forma de veure’ls, d’expressar-los i sobretot de seleccionar-los i entrelligar-los tot formant el meu relat d’aquell tros de la meva vida. Però «les coses de la vida es poden veure de moltes maneres diferents», cantava un trobador africà amb la seva arpa mvët a les mans. Hi ha la meva manera de veure les coses, els meus trossos de vida. És cert. Però també hi ha la manera com veuen aquestes coses els altres, els seus punts de vista, i, a més a més, els altres fets que els envolten i que tot plegat pot completar, contradir, oposar-se a aquell relat, el meu.

Podríem dir que les memòries dels uns necessiten els punts de vista dels altres per mesurar millor una realitat. I que les històries de vida, les memòries o les autobiografies, per no parlar de les biografies, sempre són un punt de vista, o una simple «il·lusió» com diria Bourdieu, encara que benaurada sia la «il·lusió», si aquesta paraula és interpretada al mateix temps com l’alegria o l’entusiasme que poden causar-te aquells fets de la teva vida que et permeten entrar, encara que sigui una mica, en el coneixement de les maneres de fer, parlar i pensar de l’Altre.

Són altres punts de vista, doncs. Un exemple que apareix ja més d’una vegada en aquest llibre i que ara em plau recordar. Les meves recerques sobre allò que nosaltres anomenem la «religió», la «màgia» i la «bruixeria», i la «medicina tradicional», que estigueren al centre de les meves preocupacions antropològiques, m’exigien no tan sols fer preguntes als uns i als altres, conviure amb la gent, sinó també anar sovint a casa dels medecinaires i, quan em convidaven, assistir a algun dels seus actes rituals.

Tot això —i altres coses— em va portar a deixar el meu estatut de missioner i convertir-me més tard en antropòleg, com ho narro en aquest llibre.

Ara bé, resulta que molta gent no pensava que fos gaire normal aquella meva manera de fer, i encara més quan considerava que el que havia de fer un bon prevere i missioner era condemnar aquelles persones amb qui tenia relació, els ngengang, els «grans medecinaires», sobretot, però també els polígams.

La gent de casa nostra, en canvi, quan llegia Soc fill dels evuzok, ho trobava força bé, normal, quasi edificant.

Els evuzok pensaven, per altra banda, que quan algú freqüentava massa alguna persona que consideraven poderosa, els ngengang, per exemple, que jo anomeno d’una manera aproximativa «grans medecinaires», era per apropiar-se (fadi) sense el seu consentiment d’algun dels seus poders. És així com ho recorda la fórmula ritual que els grans medecinaires diuen quan comencen a posar en pràctica algun dels seus poders. Fadi és precisament el verb emprat per significar-ho i que nosaltres podem molt bé traduir per «arrabassar», «robar», «agafar». És així com moltes vegades he recordat aquella fórmula en els meus llibres i que ara lliuro de nou amb una de les seves versions:

Jo no et posseeixo per la força

Jo no t’he atret amb afalacs

Jo no t’he robat

Jo no t’he fet meu amb enganys

Jo t’he rebut graciosament,

Jo et conec per [i aquí assenyalaven el nom de les persones que li havien comunicat el seu saber]

Els qui donen el mal, el donen a la nit

Els que el lleven, el lleven de dia

Man evuzok («fill dels evuzok»), és així com els evuzok m’anomenaven, i encara m’ho diuen avui quan algun dels seus descendents m’envia un correu electrònic; un «mal missioner» que rondava massa per les cases d’aquells que hauria hagut de condemnar, és així com ho pensaven d’altres. «Un estudiós», dic jo, encara.

Un missioner convertit en antropòleg que ha procurat ser fidel al poble evuzok conservant i transmetent algunes de les seves veus, de les seves paraules, de les seves maneres de fer i pensar, i que ara voldria tornar a aquell poble com si fos el viatge de retorn d’un etnògraf al seu terreny per fondre’s simbòlicament amb aquells que l’havien tractat com un dels seus. Un simple pensament imaginari, doncs, sobre la vida d’un etnògraf, de l’etnografia que no ha de desaparèixer mai.

En aquesta nova edició, podreu escoltar al fil de la lectura les veus d’algunes de les persones que apareixen en el llibre, seguir els ritmes dels tam-tams de mort d’aquest poble, mesurar la bellesa dels cants d’algunes de les seves danses de guariment, compartir l’emoció d’una cançó de bressol, etc. Així fem més nostres encara alguns dels aspectes més quotidians de la vida cultural del poble evuzok. Podreu escoltar aquests àudios a www.socfilldelsevuzok.com.

LLUÍS MALLART

Olot, agost del 2020

Introducció

TERRA ENFORA

A mesura que anava dissenyant el projecte d’una versió catalana dels meus diferents treballs de recerca antropològica sobre una ètnia africana, sentia la necessitat de fer-la precedir d’una introducció sobre el perquè i la manera com aquesta recerca va néixer i es va anar forjant. No necessito justificar-me de res. Tampoc no crec que l’estrany camí que em va conduir a estudiar la cultura d’un poble africà sigui un model que pugui proposar a ningú. La necessitat d’escriure aquest text introductori em ve més aviat de la manera poc ortodoxa i poc acadèmica d’haver-me iniciat en aquesta disciplina i els problemes que va plantejar-me. En general, l’antropòleg professional es «forma» primer a la universitat i només després és considerat «apte» per començar «professionalment» les seves recerques sobre el terreny. El que compta són aquells anys de preparació. El que s’aprecia és la formació teòrica. El que passa en realitat és que aquell treball de camp, la recerca etnogràfica, és sovint descuidat i fins i tot hi ha qui creu avui que l’antropòleg pot deixar-lo de fer. Els documents acumulats en els arxius i les biblioteques serien ja suficients per fer una bona antropologia especulativa... Em refereixo sobretot a l’etnografia de les societats diferents de la nostra que, vulgues no vulgues, constitueixen l’element fonamental de l’antropologia si volem que aquesta disciplina sigui realment un estudi comparatiu de les formes d’organització social i dels sistemes de representació cultural. Hi ha qui pensa que donar aquesta obertura a l’antropologia és un luxe molt gran que no ens podem permetre, car la urgència d’una antropologia sobre la nostra pròpia societat és tan gran que res no ens hi pot sostreure. Convicció teòrica, nacionalisme encongit o oportunisme polític? La caricatura oferta per Nigel Barley en el seu llibre L’antropòleg innocent sobre l’estudi de les societats foranes i el treball de camp, pot contribuir-hi. L’èxit que ha tingut a casa nostra pot ser sospitós. Una manera potser inconscient de trobar en aquest llibre una raó més que justifiqui l’absència gairebé total en les nostres universitats i en els centres de recerca d’una antropologia oberta cara enfora.

Cal que digui tot seguit que el meu itinerari antropològic, i més encara les circumstàncies que acompanyaren el meu treball de camp en una societat forana, fou una mica particular, diferent, de fet, d’aquell que sol seguir normalment l’antropòleg d’avui. En tot cas, el treball de camp va ser per a mi la meva primera escola d’antropologia. Els clàssics de l’antropologia, com Durkheim, Mauss, Malinowsky, Radcliffe-Brown, Forde, Lévi-Strauss... i d’altres menys clàssics, però molt instructius, vaig descobrir-los al bell mig del país de les clarianes, a Aseng-Bede, aprofitant la pau i la tranquil·litat que em donava el fet de viure en aquell racó de selva africana, al mateix temps que, quan deixava el llibre sobre la taula, podia posar-me a fer el (mal anomenat) «treball de camp». Una manera com una altra per nodrir una reflexió antropològica. Ni millor ni pitjor que aquella que menen els estudiants d’antropologia de les nostres universitats.

Si em proposo narrar certs aspectes d’aquest itinerari no és per fer l’elogi beat d’una certa forma de «treball de camp» en detriment de la formació teòrica universitària. En parlo perquè aquest va ser el meu, perquè en el meu caminar va haver-hi quelcom més que un simple treball intel·lectual de recerca, i perquè crec necessari assenyalar les incidències que això altre va tenir en els meus treballs de recerca etnogràfica. De fet, «tots els camins porten a Roma», encara que, en el meu cas, i si interpretem literalment aquesta dita, el que va fer l’antropologia va ser precisament allunyar-me de la Ciutat Eterna.

Vaig posar-me a fer antropologia naturalment, gairebé sense adonar-me’n. Com una resposta obligada al fet de trobar-me enfrontat amb una realitat cultural diferent de la meva. La cosa potser venia de lluny. Deuria tenir un tarannà extravertit. En tot cas m’atreia la diferència.

A Sarrià, quan era petit, la vida de carrer era molt intensa. El carrer Dalmases no estava asfaltat. Era una delícia. Jugàvem a tot: a futbol, a bases, a bàsquet... El problema era trobar una pilota amb el cuiro ben cosit i la cambra d’aire sense cap forat. Amb les pilotes velles de tennis o amb les fetes de drap jugàvem a «gepes», a «geperudes» i a frontó. Allí on avui s’alça la Dexeus hi havia una paret alta i escarpada que amagava el jardí mal cuidat de la torre d’algun senyor de Sarrià. Aquella paret servia per a tot. Per fer-hi petar els trons el dia de la revetlla de Sant Joan, per fer-hi rebotar la pilota, per entrenar-hi algú que volia jugar de porter. I de nit, més d’una minyona del barri s’hi deixava enfilar entre els braços d’algun soldat que la festejava. La vida de carrer era un esplai permanent. Organitzàvem expedicions per explorar les clavegueres dels voltants, anàvem a caçar sargantanes per estudiar-ne l’anatomia, saltàvem clandestinament les parets del jardí de les concepcionistes per anar-hi a veure les grutes artificials, fer-nos por en penetrar a la cambra fosca, i després poder explicar la nostra gesta als vailets més petits.

Uns quants érem aficionats al teatre. Sota un cobert mal endreçat del jardí de la senyora Duran havíem fet titelles i havíem representat alguna obra d’en Pitarra. L’èxit més clamorós va ser, però, la representació de l’adaptació en català d’Agárrame ese fantasma, que havia sigut per a alguns la primera pel·lícula d’estrena que havíem anat a veure a can Pistoles de Barcelona, com dèiem els de Sarrià.

El nostre petit triangle d’or estava format pels carrers Dalmases, Rosales i Calatrava. Uns quants fundàrem un club. Es deia DaRosCa. La primera decisió va ser la de crear una revista que portaria el mateix nom. Ho vàrem ser tot: editors, dibuixants, impressors, articulistes i lectors. Crec que van sortir-ne tres números d’un sol exemplar. Deuria ser pels volts de l’any 46. En aquell temps, m’havia assabentat que un col·legi de monges organitzava una col·lecta per enviar una imatge de la Mare de Déu de Montserrat al Japó. Potser per consolar els sobrevivents de l’espetec atòmic. Vaig indignar-me. Va ser el tema del meu primer article. El consell de redacció de la revista DaRosCa va acceptar de publicar-lo en el seu número u. La mitja plana que vaig escriure era una defensa de l’art cristià japonès i una crítica contra l’art religiós occidental que els missioners exportaven en altres contrades. L’article anava il·lustrat amb la pintura d’un Crist japonès vestit amb quimono. Tot un programa...!

En aquell temps, el carrer era un gran espai en el qual s’acomplia una part important del nostre procés de socialització. Les emocions, la sexualitat, la solidaritat, els antagonismes, les distincions socials, s’aprenien en aquest territori que de dia era nostre, i de nit, quan els grans sortien amb les cadires al carrer per conversar i prendre la fresca, nosaltres ho aprofitàvem per anar més enllà, córrer, empaitar-nos i jugar a fet i amagar enmig d’una foscor trencada per la llum tendra de quatre fanals de gas, com per significar que volíem conquerir nous espais tot allunyant-nos de la mirada d’aquella societat adulta que semblava voler-nos contenir: «Nens, no aneu massa lluny...!», cridaven els pares sense estar segurs si els faríem cas o no.

Amb els anys els menuts perdérem el control d’aquell espai que havia estat nostre. Les voreres foren enrajolades i els carrers, asfaltats. Progressivament, els cotxes ho envaïren tot. El cobert del jardí de la senyora Duran fou transformat en garatge. Els adults s’apropiaren el territori dels infants. La canalla fou reclosa a casa. Deuria ser llavors quan van néixer aquelles recomanacions maternes que s’han transformat en fórmules consagrades: «Nen!, passa per l’acera...!», «Cuidado amb els cotxes...!». El carrer havia deixat de ser l’espai social dels infants i adolescents. La paret alta i escarpada del carrer Dalmases-Calatrava havia estat enderrocada per edificar-hi la Dexeus. Avui, després de molts anys de silenci i confinament, una altra generació, nascuda potser en aquella maternitat, sembla recordar-nos que el carrer havia estat seu. El soroll de les motocicletes trencant la pau i la tranquil·litat dels adults en són un signe; les pintades a les parets assenyalant la conquesta de places i carrers en són un altre. Si unim aquests dos signes podríem dir que el soroll de les motocicletes és el «crit» d’una reivindicació i que les pintades dels taggers en són la «signatura». Potser no hauria calgut anar a l’Àfrica. L’etnografia del carrer encara deu estar per fer.

Malgrat la meva simpatia per l’art cristià del Japó, el carrer no va desvetllar en mi gaires inquietuds estètiques, religioses o antropològiques. Va fer-me sortir de casa i gaudir d’aquell gran espai de llibertat. Va ser un primer pas. Important.

En aquella època, l’obertura al món no era cosa fàcil. Vivíem replegats en nosaltres mateixos o, millor dit, en un món que volien afaiçonar-nos d’una certa manera: amb la paraula dels qui haurien hagut de callar i el silenci dels qui haurien hagut de parlar. A l’Institut Tècnic Eulàlia vaig començar a descobrir que hi havia un «problema català». A casa preferien no enraonar d’aquestes coses. Era perillós, igual que parlar dels afers d’ordre sexual. Al carrer solíem parlar-ne i, com totes les criatures dels pobles il·lustrats, havíem consultat el diccionari per trobar un principi d’explicació als nostres enigmes. La paraula «puta» n’era un. El diccionari de la Real Academia Española deia: «Ramera. Mujer que negocia con su propio cuerpo». Jo associava la paraula «ramera» amb el verb «remar», però no veia de quina manera una dona es podia guanyar la vida «remant». Els meus coneixements d’economia marítima eren molt escassos. Per treure’n l’aigua clara, un dia vaig decidir-me a preguntar-ho a la meva mare. Estava amb l’àvia fent els llits. «Mare —vaig dir-li—, què vol dir la paraula “puta”?» La sotragada deuria ser forta. La mare i l’àvia s’incorporaren d’un sol gest i em miraren de fit a fit. El llençol els relliscà dels dits. Uns segons fets de silenci i la mare em digué: «Nen, aquestes preguntes no es fan!». De com i per què va esclatar la guerra també era millor no parlar-ne. Políticament, el meu pare no era de res; sentimentalment, era un enamorat de la monarquia. A en Franco només va agrair-li que entrés a Barcelona la vetlla de la seva anada al front. El meu oncle matern, en canvi, havia fet la guerra i s’havia passat als «nacionals». El dia de la meva primera comunió, el sis d’agost de l’«año de la Victoria» —com deia l’estampa—, acabades les postres, va llegir-nos uns fragments del seu diari de guerra. La seva «gesta» de passar-se als nacionals, la nit de Nadal, esquivant els trets dels fusells republicans i rebent, un cop arribat a l’altre cantó del front, les barres de torrons dels soldats de l’exèrcit nacional, va fer caure més d’una llàgrima, i a mi em deuria fer creure segurament que el món estava dividit en dos bàndols, el dels «bons» i el dels «dolents», i que cada un d’ells tenia un color, el blanc i el roig. Vaig tardar un temps encara a descobrir una altra versió de la història i una altra simbologia dels colors.

Mentrestant, a Sarrià, l’ambient en el qual creixíem era el de la petita burgesia, catalana de parla, catòlica de tradició i més o menys benestant de butxaca (o això semblava). Una petita burgesia que vivia aixoplugada sota l’immens campanar de la parròquia de Sant Vicenç, la casa de can Margenat, convertida en el Centre d’Acció Catòlica, i el Centre Parroquial, que tothom coneixia pel nom d’Orfeó, en el qual la família Torner controlava les potestats infernals de l’«Estel de Natzaret» de generació en generació. Hauria estat interessant estudiar aquest petit món sarrianenc de després de la guerra. El pes de les grans famílies del passeig de la Bonanova, del Desert de Sarrià i de Pedralbes que presidien totes les juntes parroquials; la importància donada al patronat per a la «reconstrucció del temple», que era l’obra parroquial per excel·lència i a la qual tothom hi era convidat per col·laborar simbòlicament en una mena de «reconstrucción nacional»; les temptatives d’algunes famílies descaradament falangistes que intentaren presidir els «destins» de certes associacions parroquials vestits de blau i negre i amb les fletxes al trau; les raons que mogueren el bisbe Modrego a treure de Sarrià mossèn Pere Solà, que era un sant baró, molt estimat en els ambients més senzills. Ningú no discutia la seva bondat, però la seva excessiva preocupació pels pobres —que també n’hi havia a Sarrià— i la seva obstinació a recordar la metàfora evangèlica de l’agulla i del camell, deuria escandalitzar més d’un senyor de Sarrià, el qual havia fet creure al bisbe Modrego que en aquell moment històric l’actitud d’un capellà que no sabia moderar-se, ni mantenir-se en el lloc que corresponia al rector de la parròquia més burgesa de Barcelona, podia ser perillosa.

La imatge del món que se’ns donava llavors era precisament la d’un món ordenat on cada cosa, cada esdeveniment, cada estament, cada persona ocupava un lloc. L’oposició entre vencedors i vençuts era la clau del sistema. Els primers ocupaven els llocs preeminents, als segons no se’ls veia gaire ja que no gosaven mostrar-se massa; la paraula era per als vencedors, el silenci, per als vençuts. En aquesta època, l’ambigüitat no era possible: les minyones a missa de set, la petita burgesia a missa de dos quarts de deu, els senyors a missa de dotze; els homes a l’esquerra, les dones a la dreta, i el senyor rector per sobre de tots predicant des de la trona... Aquesta visió ordenada del món i de la societat ens era recordada solemnement, cada any, a través d’aquell retaule ambulant que era la processó de Corpus. El llenguatge era clar. Com en molts ritus dels pobles anomenats primitius, els nens i les dones quedaven exclosos d’aquesta manifestació ritual; només eren els espectadors encarregats de glorificar amb paperets i serpentines aquell món ordenat de creació divina i d’execució masculina que desfilava davant dels seus ulls. A les dones i els nens, asseguts a les voreres o recolzats a les baranes dels balcons, se’ls afegien discretament els no gaire creients (els vençuts?), aquells que no se sentien gaire compromesos amb l’espectacle que se’ls imposava. Podríem dir que tots aquells que no anaven a la processó representaven un món col·locat simbòlicament al marge de l’ordre polític i religiós establert, voluntàriament (els no creients) o involuntàriament (les dones), temporalment (els nens) o definitivament (les nenes). «Anar a la processó» era una cosa, «anar-la a veure», una altra. Entre els qui contemplaven l’espectacle i els qui el feien hi havia una línia divisòria controlada a cada deu o quinze metres per un representant de «las fuerzas del orden», com per assenyalar manu militari que calia evitar la mescla entre aquells dos mons, el sagrat i el profà, entre l’ordre i allò que era o podia significar el desordre. La processó avançava, dirigida i controlada pels «zeladors d’ordre» —més encara!—, encapçalada pels gegants, els capgrossos i les trampes com una concessió feta a les antigues tradicions del poble, seguida pels nens i nenes que aquell any havien fet la primera comunió, perllongada per totes les associacions religioses, confraries, lligues i moviments d’acció catòlica, els membres dels quals, amb el ciri a la mà i lluint les medalles o els emblemes de llur associació, anaven seguint el pas repartits en dues files, entremig de les quals, al bell mig del carrer, el president, el secretari i el tresorer de cada associació gaudien del privilegi de portar el pendó o la bandera, mentre una schola cantorum entonava triomfalment aquell cant de victòria que fàcilment en suggeria una altra:

Christus vincit

Christus regnat

Christus imperat

Tothom anava ben mudat. Els colors foscos predominaven, el blau marí sobretot. Després del seguici ben estructurat de les forces vives seglars, venien els clergues, amb sotana i roquet, amb una mà sobre el pit i l’altra portant un ciri gros. Llur col·locació seguia un protocol estricte que els zeladors d’ordre s’encarregaven de fer respectar. En primer lloc desfilaven els seminaristes, els sotsdiaques, els diaques i els preveres. Entre els preveres, la distinció entre religiosos (caputxins, salesians, jesuïtes...) i clergat diocesà era respectada donant a aquest darrer un lloc preeminent situat ja gairebé al costat del tàlem portat per un grup de senyors distingits vestits de frac. A sota el tàlem, el senyor rector, revestit d’ornaments daurats, portava la custòdia amb el sant sagrament. L’acompanyaven un parell de capellans insignes, en general un canonge i un beneficiat. Darrere el sant sagrament, d’una vorera a l’altra, i formant dues o tres rengleres, seguien totes les autoritats locals: el batlle i els regidors, els representants, pel districte tercer, dels governadors civil i militar, el cap de policia, els responsables de les seccions de la Falange, etc., tots amb llurs uniformes engalanats de medalles, i seguint amb una certa solemnitat el ritme de les marxes interpretades per una banda militar que s’encarregava de cloure la processó.

Com moltes celebracions rituals africanes, aquestes processons de Corpus permetien fer una lectura de la concepció del món i del tipus de societat que se’ns proposava. No és que llavors ho veiés així, però la imatge entrava pels ulls i d’una manera o altra contribuïa a afaiçonar els nostres esperits.

Sortir d’aquest món ben ordenat i amb unes fronteres ben delimitades no era cosa fàcil. Malgrat això, aquell sistema, com qualsevol altre, tenia les seves escletxes que permetien mirar una mica enfora... Per a mi aquestes escletxes varen ser —qui ho hauria de dir!— l’obra missionera que els jesuïtes catalans acomplien a l’Índia. Deuria tenir tretze o catorze anys quan vaig conèixer dos jesuïtes indis de la missió de Bombai que estaven fent els seus estudis de filosofia a Sarrià. Ens vam veure algunes vegades. Em parlaven de l’hinduisme i de la necessitat de l’Església d’adaptar-se a aquella cultura. L’Índia em fascinà. La família Pàniker vivia a la cruïlla del carrer Dalmases i Pomaret, a quatre passes de casa. Malauradament, en aquella època les relacions entre els senyors de Sarrià i les famílies menestrals eren rares. Han calgut molts anys per retrobar-nos a Tavertet... Així doncs, gràcies a aquells dos jesuïte

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X