Fa ben bé un any que contemplo el món des de l’ampit d’una finestra invisible. Com si em passegés enfundada sota una mena de capa màgica, observo sense ser vista, escolto sense participar en res i em bellugo sense atraure l’atenció dels altres. Fa ben bé un any que recorro les mateixes cases, els mateixos interiors, perquè pel que sembla l’únic que se’m permet és estar tancada entre quatre parets. D’entrada, vaig trigar una mica a acostumar-m’hi. Enyorava l’aire pur, la carícia del sol o el massatge suau de la pluja; m’avorria trobar-me cada dia sotmesa a la mateixa rutina. Amb el temps m’ho vaig rumiar i em vaig dir que, ben mirat, la meva vida d’abans no era tan diferent, i que tal vegada aquesta era la condemna que Déu dictava als pobres. No, Teresa, ara no et facis la innocent, ni la màrtir. No és la pobresa qui et manté, rabiosa i avorrida, presonera en aquesta mena de capvespre etern. El que realment vas pensar, el que encara penses de tant en tant, és que aquest és el destí que Déu té preparat per als pecadors.

Durant tota la vida havia sentit dir que els morts havien de descansar en pau. Que la mort era una mena de son profund en què, per fi, ens situàvem a tocar de la gran veritat, i que això, d’alguna manera, ens omplia. Que amb ella s’acabava el patiment, les preguntes, els dubtes, i començava una altra realitat més serena, més sàvia. Ara que, sincerament, jo això de la vida eterna, tal com ens l’explicaven a catequesi, no ho vaig arribar a entendre mai. Tota aquesta història del cel, l’infern o el purgatori. No eren més que paraules que repetia a les reunions de l’església. Indrets que m’esforçava a imaginar.

El mantell celestial, esquitxat de núvols de cotó. Un home de barba blanca, envoltat d’àngels de pell rosada, flonjos, mansos com xaiets. Res a veure amb la gent que jo coneixia, potser perquè aquell cel l’havien dibuixat els europeus blancs. O el soterrani tenebrós, sempre en flames, inundat dels crits que naixien de les boques dels condemnats. «Com les mines?», vaig preguntar un dia, i la mare em va fer callar, tot i que el pare després em va donar la raó. És clar que ell no hi va voler baixar mai, a «aquell maleït laberint de túnels». S’estimava més passar les tardes a la cantina, bevent guaro fins que es quedava ben pelat.

Vaig recordar la pregunta que li vaig fer a la meva mare al cap d’uns anys, quan jo ja en tenia disset. Havíem anat a l’església, a pregar pels homes soterrats a la mina d’or de San Juan Arriba. Malgrat els esforços, vuit van quedar-hi colgats. Aquella imatge sí que me la podia imaginar, vaig pensar, i fins i tot com gemegaven, com cridaven socors, malgrat el silenci sepulcral que hi regnava. Un silenci trist i dolorós com un cop de puny. Només tres van aconseguir sortir-ne. Portaven la mort als ulls i els seus moviments eren lents, com els dels vells.

El meu pare va repetir la cançoneta de sempre i aquesta vegada la meva mare no li va replicar que era millor treballar a la mina que no fotre brot i beure fins a caure rodó. Aquell dia no li va dir res perquè va pensar que millor tenir per marit un inútil viu que un de mort, tot i que moltes vegades jo li havia sentit cridar tot el contrari. En acabat, ja de nit, vam anar amb els ciris blancs a la mina per dedicar-los una última pregària. Vam baixar el camí en una fila silenciosa fins que vam arribar a l’entrada. Les flàmules dels ciris dibuixaven ombres a terra que van formar una mena de taca negra quan més tard ens vam apinyar tots. Era aquesta massa compacta i fosca la que murmurava pregàries mentre nos­altres pensàvem en la nostra sort. En aquells pares, germans i nòvios que eren vius, i agraíem que fossin els altres els que s’haguessin quedat tancats per sempre, les seves ànimes vagant a les fosques entre els túnels com soldats en una missió eterna. Jo no tenia cap familiar que treballés allà, així que em vaig tornar a preguntar com es passava d’aquest labe­rint tancat al cel promès. Ara que estic atrapada aquí, sovint em dic que tampoc no anava tan desencaminada fent-me aquelles preguntes. Potser el que em passa és que tampoc jo soc capaç de trobar el camí, i és que la mort em va atrapar de molt joveneta i massa lluny d’Hondures, massa lluny de casa.

Sí, no s’espantin. No els parla una boja. Segur que ho troben tot plegat molt estrany, jo vaig ser la primera que vaig haver de superar tots els meus prejudicis en aquest sentit abans de refermar-m’hi. Ara ja no: si d’una cosa estic convençuda, és que soc morta.

Si m’ho permeten, m’explicaré. Des de la meva experiència, la mort no és un passadís fosc i al fons hi ha una claror. Aquesta és una altra de tantes mentides que se senten en aquest sentit. Ja d’entrada, perquè els quedi clar, la mort no es recorda. És com una d’aquelles nits de festa grossa en què t’excedeixes amb l’alcohol i arriba un punt en què tot es torna molt confús i l’endemà, per molt que t’hi esforcis, no saps què vas dir ni què vas fer, ni com vas arribar a casa. Així que, si més no en el meu cas, no els puc parlar de passadissos, visions o llums cegadores. Només recordo despertar-me, obrir els ulls i sentir que alguna cosa havia succeït, que jo no era la mateixa… Costa d’explicar. Ara que el temps ja ha passat, he arribat a la conclusió que els primers moments d’això que en diuen «estar morta» es deuen assemblar molt a les primeres hores de vida. M’imagino que els nadons també noten unes mans calentones que els agafen, que escolten unes veus que no acaben d’entendre i que descobreixen que es troben en un lloc diferent d’on han viscut els últims mesos. Sí, al començament, estar morta és com venir al món i que ningú no et vulgui. Se senten uns laments emotius, però no et toca ningú amb afecte i ni tan sols pots plorar per proclamar el teu desconcert o el teu enuig. Et canvien de lloc, t’alliten sota uns focus càlids, et tanquen en una caixa massa estreta. I et comences a adonar que tothom fa via, com si volguessin enllestir-ho tot al més aviat possible.

Recordo que després vaig notar que em vestien, que la Deisy em posava un vestit seu, no gaire nou, de color blau. Tant de bo li hagués pogut dir que jo en volia un altre, un dels meus, el de color groc pàl·lid, per exemple. No li va caure ni una llàgrima, a la Deisy. Se la veia seriosa, com si estigués mosca, però haig de reconèixer que les seves mans aspres em van tractar amb delicadesa. Després em va maquillar mentre em murmurava coses que jo no arribava a sentir per més a prop que em parlés. Sí que vaig entendre que algú la va felicitar perquè havia fet una feina excel·lent. «Està preciosa, tan tranquil·la… com si dormís.» Això ho van dir més vegades i per a mi era un desafiament, perquè cada vegada que m’arribaven aquestes paraules sentia una fiblada d’esperança. Com si realment estigués adormida. Com si m’hagués d’esforçar per despertar en algun moment. I, no obstant això, va ser a la inversa. No sé exactament quan, i encara menys per què, però en algun moment em va vèncer el cansament i ja no vaig parar l’orella. Crec que va ser durant el meu funeral, a la missa. Volia observar les cares dels assistents i només veia el sostre de l’església, mentre m’avergonyia per dins per les paraules de mossèn Rodrigo. Tenia ganes de dir-li que jo no vaig ser mai un àngel, i que, si bé coincidia amb ell que Déu se’m va endur massa aviat, també podia assegurar que no estava en braços de l’Altíssim. Així que em vaig concentrar a no escoltar més, a fugir d’allà o a apagar-me del tot per no continuar en aquell estrany capítol intermedi, a cavall entre el terra i el cel promès. Ho vaig aconseguir només a mitges.

Com si alguna cosa dins meu no suportés més aquella obediència imposada, vaig sentir un canvi important. De sobte podia tancar l’orella al funeral, deixar de veure el sostre blanc i, en canvi, distingir el posat greu dels que havien vingut a acomiadar-me. Era una sensació de llibertat insòlita poder passejar la mirada sense ser vista, com si tragués el cap per una finestra, invisible per als altres. Allà hi era la Deisy, la meva companya de pis, amb la mirada baixa i vestida amb una faldilla negra massa curta per ser de dol. I al seu costat en Jimmy, encara amb el braç enguixat, del dia que havia caigut d’una escala de mà mentre feia alguna reparació a l’església. Com la Deisy, feia un moment, ell també semblava que estigués mosca. Potser era perquè per arribar a la tristesa cal temps… O diners. Als pobres, en comptes de plorar, ens bull la sang, deia sempre la meva mare. Ens queden poques llàgrimes i la pena que tenim es converteix en ràbia. Estaven tots dos junts, a les primeres files, i hi vaig distingir més cares conegudes encara que jo no les buscava. L’Any, la filla d’una veïna, plorava, i em van agafar ganes de consolar-la. Em sabia greu que plorés per mi, pobrissona, i jo me la mirava sense poder fer res per calmar-la. Vaig continuar buscant, perquè havia de trobar-hi en Simó. Tot d’un plegat vaig pensar que si el veiés, encara que només fos una vegada més, potser me’n podria anar de veritat. Em vaig dir que segurament era això el que m’impedia anar-me’n. En Simó. El meu Sàimon. L’havia de trobar. Ell hi havia de ser. Potser amb els pares. O sol.

Vaig enfocar la mirada cap a les files del fons sense fer cas de les paraules de mossèn Rodrigo, que continuava parlant d’una Teresa que ja no era jo, que potser no ho va ser, aterrida per la possibilitat que el funeral s’acabés i la gent abandonés l’església. Aterrida per perdre l’última oportunitat de veure l’únic home que estimava. Que vaig estimar. L’únic que estimaré tota la vida. On t’has ficat, Simó?, em vaig preguntar mentre passava revista a cares de gent mig coneguda, obstacles que feien nosa i que només servien per esguerrar-me el darrer desig dels condemnats. O és que havia perdut aquest dret?

I, per fi, a la dreta, a la penúltima fila, vaig descobrir la senyora Lourdes i en ella sí que m’hi vaig aturar perquè tenia a la cara una expressió que no li havia vist mai abans. Un dolor que em va paralitzar durant uns segons. Ella, sempre tan reservada, tan discreta per a les seves coses, no feia el més petit esforç per ocultar la seva pena, allà, davant d’una colla d’estranys. Pena i alguna cosa més: qui sap si sorpresa també, com si no s’acabés de creure que pogués ser allà, despullant les seves emocions sense el més mínim pudor. El senyor Max, al seu costat, li va agafar la mà, i tots dos es van aixecar, com ho van fer els altres assistents. Sempre va ser tan bo amb mi, el senyor Max. Vaig cuidar la senyora Cecília, la seva mare, durant els seus dos últims anys de vida. Aquí va començar tot, vaig pensar. Amb aquella velleta descarada que em feia llegir-li llibres i que m’explicava històries, i que un bon dia, sense avisar, ja no es va despertar més. El senyor Max es va preocupar que tingués feina, a casa seva i en la d’alguns dels seus amics, tot i que potser en això hi va ficar més cullerada la senyora Lourdes. I, si bé se’m va tornar a fer estrany no veure-hi en Simó amb els seus pares o amb ells a la vora, em va commoure descobrir que no eren els únics que havien vingut des de Castellverd, des d’aquell altre món de cases semblants i jardins florits. Hi era el senyor Íñigo, el marit de la senyora Mireia, que és germana de la senyora Lourdes, i també la senyora Xènia amb els bessons, i l’Olga, que li xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella. No vaig veure la senyora Coral ni el seu marit, i no em va sorprendre. No m’hauria cregut mai que jo els importés ni un dit i m’hauria incomodat veure com fingien avui, aquí. Vaig continuar passejant la mirada perquè vaig pressentir que la missa s’acabava, i amb ella el que seria el meu últim acte. I era d’ell de qui em volia acomiadar. No dels seus pares, ni de cap altra persona, ni tan sols d’en Jimmy. Només d’en Simó. Del meu Sàimon.

No hi era, i la seva absència em va entelar la vista, ben bé com si els ulls se m’haguessin negat de llàgrimes. Necessitava tant veure’l. Estava pràcticament segura que amb ell aconseguiria aquella pau, la mateixa que m’envoltava quan m’abraçava. Però no hi va haver manera. La gent es va començar a bellugar, i vaig notar que el senyor Max insistia a anar-se’n com més aviat millor i gairebé estirava la seva dona de la mà, alhora que jo vaig sentir una pressió que m’allunyava d’ells. S’ha acabat, vaig pensar, resignada a anar-me’n i al mateix temps incapaç de renunciar encara que fos a un bri d’esperança. Tornava a aquella caixa de fusta més afligida del que en vaig sortir, resignada que hi col·loquessin la tapa i m’hi deixessin a dins per sempre quan vaig sentir un dels homes de la parròquia, un bola de greix fastigós i malànima, que li deia a la seva dona: «Quina vergonya. Abans als suïcides no els feien una missa, ni els enterraven en terra sagrada».

Em vaig aturar només un instant, ofesa davant d’aquell comentari que la seva dona va intentar contradir: «Diuen que va ser un accident. Que va caure…», i quan vaig tornar a mirar, la caixa ja era tancada i em va arribar un corrent d’aire, una alenada d’un poti-poti de flors que gairebé em tomba a terra.

I aleshores, mentre em treia del damunt aquesta aroma empallegosa i repugnant que se m’enganxava al paladar, em vaig adonar de dues coses. Una era que això que en Sàimon no hi fos m’empipava. Sí, la veritat era aquesta. No m’havia enfadat mai amb ell, com a mínim no de debò, i em va fer mal fer-ho just aleshores, quan ja no hi havia res a fer.

L’altra cosa era igual de dolorosa i més inquietant. Em vaig adonar que, si bé tenia clara la meva mort, no sabia gens com havia estat. Ni on. Ni per què.

Ara sé alguna cosa més. He sentit el que expliquen, això sí. Escolto, i veig, i penso, encara que ningú no se n’adoni. I em bellugo, sí, també em bellugo, però no soc capaç de decidir on vaig. Senzillament aparec, a la mateixa hora, els divendres, a casa de la senyora Lourdes, per exemple. O a la de la seva germana Mireia, els dimecres al migdia. Sé que és dijous quan em trobo a la gran sala d’estar de la senyora Xènia, i allà revisc com em costava fer els vidres de les finestres que donaven al jardí, i que ara, des que no me n’ocupo jo, estan sempre entelats. Recordo aquestes coses i he sentit el que diuen. Alguna vegada xerren de mi. O xerraven, perquè el temps va passant i a poc a poc em van oblidant.

Al començament fins i tot van plorar, quan s’explicava la història que, a còpia de repetir-la, s’ha convertit en veritat i que jo continuo sense creure’m del tot. La senyora Coral li va dir al seu marit que «amb les estrangeres no se sap mai». «Ves a saber què li havia passat abans», va dir amb un to de menyspreu. «Quines històries arrosseguen aquestes noies, venint de tan lluny, de països violents i sense llei. Qui sap quins dimonis els persegueixen.» No em va agradar mai la senyora Coral, i, si bé soc conscient que dir això és poc cristià, un dimarts em vaig alegrar de veure casa seva buida. Vaig observar com se n’emportaven els mobles, com ho tancaven tot amb pany i forrellat, i vaig escoltar, sense notar cap mena de compassió per ella, com suplicava que no li embarguessin les joies. De vegades, em desperto allà i em sento tranquil·la perquè no hi ha mai ningú, ric pensant en el disgust que s’emportaria ella si sabés que, ves per on, qui ara viu en aquella torre soc jo. «La senyora Teresa», em dic a mi mateixa quan observo la gespa grogosa, les comptades plantes que encara resisteixen i que, de tant en tant, donen alguna flor que acaba morint al cap de res, deprimida de veure aquesta terra eixorca i abandonada on ha nascut. Penso en els testos de la meva mare i en com se’n cuidava. M’imagino que encara ho fa i m’enfado perquè no la puc veure. Perquè, tant és si això és el purgatori o una condemna eterna, el cas és que no aconsegueixo sortir d’aquestes parets, d’aquest poble que no és exactament un poble, sinó una rastellera de carrers amb cases boniques, totes amb el seu jardí i el garatge particular, diferents i a la vegada iguals, com si fossin cosines més o menys llunyanes unides per la sang. Tot i que aquí la sang són més aviat els diners. La majoria no se’n vanta, només la senyora Coral amb aquesta torre immensa amb falses columnes, situada al capdamunt, a on jo ja arribava cansada abans de posar-me a feinejar. I és que, quan van construir la casa, ni ella ni el seu marit no van caure que el servei no acostuma a tenir cotxe i que el minibús que surt de l’estació dels ferrocarrils no arriba fins allà dalt. Et deixa a peu de pujada, vint minuts a pas lleuger per una via ascendent de revolts que voregen el bosc. Deia que no es vanten de tenir diners, en general, però els tenen. Es respira en l’aire pur, en les fulles que cauen plàcides dels arbres, en els espais amplis, assolellats, i en els cotxes silenciosos i sempre relluents. Com va dir un dia el senyor Íñigo al seu reietó, que plorava d’avorriment, «viure aquí és com estar sempre de cap de setmana».

A mi em queden preguntes que no em contesta ningú. Preguntes amb respostes que han començat a oblidar, si és que alguna vegada les sabien. Preguntes sobre el que va passar realment, el que em va passar, els detalls que expliquen tot el que jo no sé ni recordo sobre el meu últim dia amb ells. Perquè diuen que aquella nit em vaig despertar a l’habitació que tenia llogada a mitja hora d’aquí. Diuen que en Simó no hi era, i deu ser veritat perquè a mi no m’agradava que el veiessin als matins a casa entre setmana. Ja hi va haver prou safareig entre la gent de la parròquia, com si el que passés al meu llit fos cosa seva o de mossèn Rodrigo. Què n’havien de fer, ells? Què havien de dir de mi a sobre que encara anava a missa cada diumenge, que resava cada nit i ensenyava a cantar a les criatures? Això ho deia en Sàimon, i tenia raó, però em posava nerviosa que no m’entengués a mi. No quan estava amb ell, sinó després, quan havia de plantar cara als rumors, a les xafarderies, a les mirades que disfressaven l’enveja sota una capa de falsa virtut. No, no volia que el veiessin sortir de casa al matí però sí que m’agradava que vingués a la nit i que m’abracés fins que em quedava adormida, m’agradava respirar la seva olor, que se’m quedés enganxada als llençols i que m’acompanyés en els somnis. Així que sí, deu ser veritat que aquella nit en Simó va tornar a casa seva. I si això és cert, no tinc motius per dubtar del que queda de la seva història, del que va explicar l’Olga (no em va sortir mai dir-li «senyora» Olga, potser perquè era més jove i perquè vivia en un pis, un àtic al centre del poble en comptes d’una casa) a la senyora Xènia al cap d’uns dies, quan jo feia poc temps que havia arribat i encara no entenia què havia succeït ni com havia acabat en aquest estat. La feina de l’Olga sempre em va fer una mica de por. És metgessa, però treballa amb els morts. N’estudia els cossos per determinar de què van morir. Potser ara hauria de ser la meva metgessa de capçalera, si em pogués veure. Tant és, el que importa és que té relació amb la policia, així que el que li va explicar a la senyora Xènia no era la seva opinió, sinó el que els agents li havien dit. Que no, que un accident era impossible. Excepte que hagués patit un atac de somnambulisme, cosa bastant improbable. I jo vaig pensar que tenia raó, perquè si m’hagués agafat la dèria de caminar mentre dormia, algú se n’hauria adonat abans. Segons la policia, aquella nit, quan em vaig despertar, em vaig llevar del llit i me’n vaig anar de dret a la finestra, descalça, vestida amb una camisa de dormir. La vaig obrir, cosa que en una nit de començaments de febrer com aquella, la més freda de l’any, va dir també, només podia fer una estúpida o una tocada del bolet, i tot seguit em vaig enfilar a l’ampit. D’això me n’hauria de recordar, no troben? De trepitjar la rajola freda amb els peus descalços, de notar la paret rugosa al palmell de la mà, de sentir el griso de la nit que em fuetejava les galtes i m’esvalotava els cabells. Doncs no. No recordo res. Ni de despertar-me, ni d’obrir la finestra, ni de res de tot això.

«I després va saltar», vaig sentir que l’Olga li deia a la senyora Xènia, i per un moment això sí que ho vaig veure. Em vaig recordar abraçada al buit. La camisa arranada a la pell, el crit petrificat, el terra cada vegada més a tocar, els ulls serrats amb força en l’últim moment com si això pogués evitar el final. El cop que fa trontollar tot el cos, el cap de gairell i el sabor de la sang als llavis. Els últims espasmes, com si la boca s’omplís des de l’interior de tot l’aire que li falta. El fanal que pampalluguejava com l’agulla d’un rellotge. Tic-tac, tic-tac.

Pampalluguejava cada vegada més feblement fins que vaig pensar: mira que n’ets, no és cosa del fanal, sinó del teu cap. I aleshores el món es va apagar.

Aquella tarda, enganxada a l’Olga, que s’havia servit un gotet de whisky mentre la feia petar amb la senyora Xènia, vaig poder veure tot allò com si li hagués passat a una altra. I quan l’Olga va dir una cosa de l’estil com ara: «No et fustiguis, Xènia, de debò, que només ella, només la Teresa sap per què ho va fer», vaig cridar a totes dues que no era veritat, que jo no ho sabia, que no podia entendre per què aquella nit, la més freda de l’any, segons diuen, vaig decidir llançar-me daltabaix des d’un setè pis, jo, que necessitava Déu i ajut per treure el cap per la finestra i estendre la roba sense que els genolls em tremolessin.

Els vaig cridar tot això aquell dia, però cap de les dues no em va sentir. L’Olga es va servir un altre whisky, més tard, quan ja havia penjat el telèfon, es va acomodar en una butaca amb el got a la mà, recolzat al pit. Va tancar els ulls i vaig pensar que havia d’aprofitar el moment. Potser no m’havia vist desperta però ho faria adormida. Vaig arreplegar totes les meves forces i em vaig agenollar al seu costat i l’hi vaig dir a cau d’orella, molt fluixet, no fos cas que s’espantés. Li vaig xiuxiuejar: «No sé per què ho vaig fer. Ni tan sols no sé si ho vaig fer de veritat». Ho vaig repetir diverses vegades, en diversos tons. No va servir de res i vaig sentir unes ganes irrefrenables de plorar de ràbia. Ella només es va regirar una mica, i el gest va estar a punt de fer vessar el whisky.

«Què em volies explicar?», va murmurar després, sense que jo sabés per què. «Nena, què tenies? Què t’hem fet?»

El pitjor del cas és que, gairebé ha passat un any i continuo sense saber-ho.

ELS VIUS

L’avís

Fa més de tres dècades, trenta-cinc anys abans que el nom del poble saltés a tots els diaris, el principal constructor immobiliari de Castellverd va encunyar aquest lema publicitari: «Viu on sempre havies somiat». La frase, si bé no destacava per ser brillant o original, aconseguia transmetre la idea que aquella antiga urbanització, amb tot just una desena de quilòmetres quadrats, oferia als seus nous residents alguna cosa més que una llar. Amb les claus del flamant pis s’entregava també un passaport invisible que obria les portes a un ambient tranquil, exclusiu, separat de la gran capital per onze mil hectàrees entre serra i parc natural, un autèntic pulmó verd, que es recorrien en vint minuts escassos de trajecte amb els ferrocarrils.

En realitat, si no hagués estat tan pompós, el constructor també podria haver utilitzat l’eslògan de «Visqui on sempre han estiuejat els rics», tot i que tanta sinceritat segurament hauria donat peu a un reclam encara pitjor, i, francament, tampoc no hauria fet justícia als orígens del lloc, que es remuntaven al segle III abans de Crist. El topònim Castellverd apareixia per primera vegada en documents del segle X, quan els senyors de Vallverd, feudataris dels comtes de Barcelona, van construir tant el castell que li donava nom com la curiosa església romànica dedicada a sant Bertran. A les ordres dels successius senyors de Vallverd, i després dels posteriors abats benedictins que es van fer càrrec del castell i de les seves terres, els pagesos de la zona es van dedicar al cultiu de la vinya i al comerç del vi durant segles, fins que, a finals del segle XIX, la despietada plaga de la fil·loxera va causar la ruïna de la regió. Terres ermes, cases deshabitades, pagesos pobres… La història de Castellverd es podria haver acabat aquí, deixant de record un parell d’edificis romànics en estat semiruïnós, si no hagués estat per la construcció del tren que unia Barcelona amb París el 1916, que va suposar la divisió del terreny en parcel·les. Les dues dècades següents, famílies de la burgesia barcelonina van adquirir les terres per instal·lar-hi les seves cases d’estiueig, allunyades de la gran ciutat i envoltades de bosc, que es van transformar en refugis segurs durant el llarg trienni de la Guerra Civil.

Va ser en aquell moment quan Castellverd va adquirir la pàtina de recés elegant que el constructor va voler aprofitar a finals dels anys vuitanta i que, per a molts, ha arribat fins a l’actualitat. Amb els anys, la millora en les seves comunicacions amb la capital va portar a alguns d’aquests estiuejants acabalats a convertir la casa d’estiueig en lloc de residència habitual. L’autopista, de pagament, per descomptat, que perforava la muntanya i comunicava directament amb una de les rondes de circumval·lació, va suposar l’empenta definitiva perquè molts decidissin fugir d’una ciutat cada vegada més bulliciosa al mateix temps que obtenien una morterada de diners amb la venda dels seus grans pisos de la capital.

Així, doncs, a finals del segle passat, la ja «entitat municipal descentralitzada» de Castellverd continuava sent un espai privilegiat on convivien uns quants blocs de pisos, edificats amb bastant d’encert al voltant de la plaça i de l’estació, amb les «casetes» baixes, orgulloses i independents, disposades al llarg d’una carretera sinuosa que s’endinsava a la muntanya. Lluny de la uniformitat dels jocs d’habitatges unifamiliars, són aquestes grans cases les que mantenen la imatge de riquesa revellida de Castellverd davant dels visitants ocasionals. Els pixapins que encara ara aprofiten la típica excursió al castell per tafanejar pel poble es troben que la discreció és la nota predominant. Si bé hi ha algunes construccions noves de propietaris que van enderrocar l’antiga casa per canviar-la per una d’estil més modern, la majoria dels residents s’escuden darrere de reixats alts i antics, en casalots ben conservats, alguns amb trets modernistes, proveïts de jardins extensos amb corriols de pedra on sovint s’hi poden veure joguines oblidades o gats furtius.

En d’altres, però, es fa evident el seu abandonament i el terreny apareix envaït de malesa voraç que intenta apoderar-se de l’interior de la construcció introduint-se per les finestres trencades. És el trist testimoni que la ruïna o els desacords per herències també estalonen els que un dia van ser rics, però amb la seva decadència també contribueixen a l’encant del lloc, i l’allunyen d’aquells complexos residencials per a nou-rics, ostentosos i de baixa estofa. Potser el més desolador, l’estendard que van existir èpoques de més bonança, sigui una casa amb els ciments aixecats per un costat per culpa de les arrels d’uns pins del mateix jardí, com si els arbres es rebel·lessin contra la manca d’atenció estenent les seves urpes ferotges en un atac acarnissat i tenaç. Les esquerdes de les parets, que temps enrere devien ser d’un to rosat saludable i que ara tenen el color de la pell bruta, semblen cicatrius negres, i fins i tot el reixat ja no compleix la seva funció: les plantes enfiladisses s’han assecat, i entre els ferros vells es veu clarament aquesta llar inestable, agonitzant pels anys de deixadesa, envaïda pels ocells i els matolls. Un contrast evident amb la immillorable salut de la majoria dels habitatges del voltant que serveix per recordar a residents i curiosos que res no es pot donar per fet en aquest món imprevisible.

Deixant de banda aquestes cases, tant les noves com les de sempre, el poble no ofereix gran cosa més. A prop de l’estació de tren s’hi acumulen mitja dotzena de comerços, un parc infantil i dos restaurants de marcat caràcter familiar. Entre les botigues hi destaca una mena de queviures-fruiteria per a gurmets, decorat amb els tons rústics de sempre, i el forn, en mans dels mateixos amos des de fa generacions i que es resisteixen a cedir del tot davant l’avançament imparable de les baguets congelades. A prop de la plaça, on es van construir els pisos, hi ha un supermercat i alguns bars més, tot i que el més conegut és un local instal·lat lluny del centre, allà on hi havia hagut una casa vella que per atzars de la compravenda va acabar en mans d’una parella de nois joves, de tracte simpàtic i hàbils a la cuina. Tal com indica el seu nom, El Pati disposa d’un espai exterior molt bonic amb arbres i els caps de setmana serveix, segons els residents, entrepans tradicionals deliciosos i unes tapes casolanes amb un punt delicatessen. Les tardes d’hivern, el jovent del poble s’hi congrega per jugar a cartes, a billar o a un futbolí desmanegat, que de tant en tant, amb els cops i batzegades, treu de polleguera els clients més plàcids que només volen fer un beure a l’ombra dels pins imponents. I per acabar, com no podia ser d’altra manera, hi ha el club, un afegit dels últims quinze anys: un gimnàs immaculat i local social amb vistes a la muntanya, que té pistes de tennis i una piscina de dimensions olímpiques que es manté coberta set mesos l’any.

De fet, com la majoria de les zones residencials, Castellverd s’ha mostrat aparentment immune als canvis. La vida, la de veritat —la feina, les presses, els negocis i els sopars de compromís— passa lluny del seu perímetre, de manera que, quan els seus habitants arriben a casa, ja sigui en vehicle privat o amb els ferrocarrils, senten aquesta desconnexió tan plaent, la sensació d’aïllar-se del món exterior. La serra i el parc natural els protegeixen de l’estrèpit d’una realitat cada vegada més vulgar. Això no vol pas dir que no existeixin problemes o picabaralles de veïns, tot i que si n’hi ha hagut tampoc no han tingut gaire trajectòria. Uns dies abans de la revetlla de Sant Joan, per exemple, acostuma a haver-hi problemes entre els amants de la pirotècnia i els amos de gossos espantadissos. Van ser aquests els que van intentar prohibir els petards en defensa de les seves mascotes adorades, però les prohibicions no congenien amb l’ambient tolerant de la població i, sobretot, amb la idea, àmpliament estesa, que «casa meva és el meu castell». Finalment, en una assemblea poc concorreguda, es va arribar al compromís de reduir la potència dels petards, una solució intermèdia que per a alguns ha significat només el primer pacte en la seva guerra a favor del silenci i per a d’altres, una mena de cessió definitiva. La majoria dels veïns ni tan sols es van arribar a assabentar de la polèmica.

Fins que el crim no va situar el municipi a les pantalles dels televisors de tot el país, l’anonimat i la serenor van ser la nota predominant a Castellverd, un paradís que ben aviat es veuria profanat: arrasat per individus armats amb una càmera que no respectaven cap mena de propietat per tal d’aconseguir el millor enquadrament, recorregut sense treva per cotxes de llums blaves i assetjat per periodistes embrancats en una recerca enèrgica de testimonis que coneguessin, encara que fos de vista, alguna de les víctimes o dels implicats. El poble, fidel a la seva filosofia vital, va mantenir en línies generals un acord de discreció tàcit, la qual cosa exasperava els professionals de la premsa, que es veien obligats a farcir les connexions diàries amb detalls banals i insignificants en comptes de xafarderies sucoses. L’olfacte els deia que hi havia d’haver alguna cosa més, que aquelles cases en plena muntanya amagaven més secrets dels que els seus amos, educats i distants, estaven disposats a admetre, si bé es resistien a revelar-los amb una mena de solidesa de classe que s’expressava a través de comentaris cada vegada menys cortesos.

Per exemple, malgrat tots els seus esforços, la quantitat de preguntes formulades gairebé a traïció i l’assetjament dels mitjans, ningú no els va esmentar mai un incident estrany, una mena de mal auguri, que, si bé no havia de tenir relació amb el drama en si mateix, resultava prou sinistre per aturar-s’hi.

El divendres 25 de gener al matí, una setmana abans que els llums de la policia escampessin el neguit al municipi, el poble es va despertar envaït per una plaga de cartells; van aparèixer clavats als arbres o enganxats en tanques amb cinta adhesiva. N’hi havia un bon grapat a prop de l’estació del ferrocarril, on els havia de veure per força la gent que es desplaçava a la feina a primera hora. I n’hi havia més distribuïts per tot el poble, com si la persona que els hagués penjat volgués estendre aquell reclam silenciós a tots els racons perquè el ressò de la seva protesta, per dir-ho d’alguna manera, arribés a les orelles escaients. Fos qui fos, l’autor d’aquell muntatge macabre s’havia pres la molèstia de deixar un dels seus cartells a cinc cases diferents, malgrat que, per accedir a l’última, va haver de caminar un bon tros de pujada, presumiblement en plena nit.

Vistos de lluny, els cartells no cridaven gaire l’atenció. En realitat, no era estrany veure paperots on s’oferien cangurs, cuidadores, reparadors o professors particulars, tot i que aquests últims acostumaven a augmentar de cara a l’estiu, no a finals de gener, i cap d’ells no tenia per norma incloure una fotografia de l’anunciant. De totes maneres, aquests eren diferents perquè s’hi veien les fotocòpies barates, en blanc i negre, de dues fotografies, disposades l’una al costat de l’altra, com si es tractés d’un llibre obert. Ni tan sols la baixa qualitat de les reproduccions aconseguia sufocar del tot el rostre jove, melancòlic, de trets harmoniosos i bellesa plàcida imprès a la fotografia de l’esquerra, sota la qual constava la data de feia un any: 1 de febrer del 2018. Una imatge que ben aviat quedava oblidada davant de la seva Nèmesi sinistra, la reproducció d’un text en què s’apreciava una creu cristiana seguida d’un conegut versicle bíblic: «Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà». A uns centímetres de distància, ocupant la base del cartell de punta a punta, una frase confirmava el caràcter sinistre del que era, no tant la imatge d’un llibre obert, sinó una falsa esquela. Era una pregunta, escrita a mà amb lletres desiguals en tinta negra:

Amb el pas del temps serà difícil saber quanta gent va arribar a veure els cartells aquell divendres 25 de gener. Evidentment els van trobar els amos de les cinc cases on es van penjar específicament. És possible que molts altres veïns s’apropessin als arbres, si bé també entra dins del possible que la majoria pensés que es tractava d’una broma de mal gust. En qualsevol cas, algú va avisar el servei de neteja i a mig matí aquelles esqueles macabres havien desaparegut, si més no dels llocs que quedaven més a tocar de l’estació, dels comerços i dels arbres per on havia passat la brigada. No és que s’hi esmercessin gaire, les ordres tampoc ho exigien, i van enretirar els cartells que anaven trobant, que en realitat eren més dels que semblava en un principi. Així, doncs, els que s’havien sorprès en trobar-los al matí, de camí a la feina, i al cap d’una estona ja els havien oblidat, no en van trobar ni rastre a la tarda, quan van tornar a casa seva. Poc després del migdia, Castellverd havia recuperat la seva aura plàcida i impol·luta, sense elements que la distorsionessin i que només podien ser obra d’algun descerebrat. Els encarregats de la neteja no es van molestar a pensar en qui devia ser aquella noia, i, si bé algun d’ells segur que s’havia creuat amb la Teresa Lanza de carn i ossos durant l’època en què va treballar per la zona, és probable que pocs en sabessin el nom o es recordessin de la seva cara al cap d’un any de no veure-la.

Qui sap si gràcies a la bona feina de la brigada de la neteja, en Jimmy Nelson, que sí que hauria reconegut la Teresa i que per descomptat hauria sentit interès pel cartell en si mateix, no en va veure cap fins entrada la tarda, quan ja havia acabat la seva jornada laboral de divendres a casa dels Agirre, després d’haver estat abans una estona arreglant el jardí de la Xènia Montfort. Un exemplar rebel que havia fugit del gran cabàs on s’acumulaven, al darrere de la camioneta de la neteja, li va arribar volant, empès per un vent intens que va començar a bufar just abans de la posta de sol. Curiosament, aquell full de paper anònim havia sobrevolat el poble, ben bé com el missatge a la deriva d’un nàufrag, fins a trobar una de les poques persones que li podien donar tot el seu valor.

Fragment d’Els vius i els morts

La bellesa dels jardins

25 de gener de 2019

En Jimmy ha arribat a Castellverd amb els ferrocarrils, com fa cada dos divendres, per ocupar-se dels jardins de les dues cases, i, a diferència del primer dia que va fer aquest trajecte de tot just quinze minuts, ja no l’ha sorprès el contrast descomunal que el va fascinar en les visites inicials. Aquelles vegades li va fer l’efecte que no només canviava el paisatge, sinó també les cares; que el color del cel s’intensificava i fins i tot els minuts semblaven més llargs. Ningú no corria perquè arribava tard ni se sentien crits de simple nerviosisme. Amb el temps, alguna vegada va arribar a veure algun conductor que s’impacientava amb el servei de la neteja que recollia les piles de fulles que ell, entre d’altres, acumulava a palades i després dipositava al lloc prescrit a cop de carretó. Qui sap si aquelles piràmides de fulles mortes eren les úniques que corrompien l’aire de tant en tant, si per casualitat plovia i es començaven a podrir. Per això les recollien tot sovint, perquè ningú no hagués de respirar-ne la fortor i recordar que, fins i tot allà, la vida també s’acabava, es podria i pudia. Sí, des del primer dia, quan va témer que l’arrestessin per deambular entre les cases, per treure el cap per damunt dels reixats malgrat els lladrucs dels gossos, en Jimmy va entendre que aquell lloc era un altre univers, que es regia per unes altres regles, i que l’única porta per accedir-hi era convertint-se en part de l’entorn, en algú que fos útil i no cridés l’atenció.

I ara, passats uns mesos d’aquell primer dia, es pot dir que gairebé ho ha aconseguit. Ja ningú no s’estranya de veure’l arribar dues vegades per setmana i caminar fins a les cases amb jardí en les quals treballa. N’hi ha que fins i tot el saluden i ell comença a distingir una nota d’admiració en les seves veus. «No falles mai, eh?», li va dir l’altre dia el senyor gran que normalment va amb bastó, quan es va creuar amb ell a prop de l’estació del ferrocarril. És un home més aviat baix que sempre du armilla i corbata, com si acabés de sortir d’una d’aquelles sèries angleses amb mansions i majordoms tibats. Passeja un esquitx de gos d’ulls sortints i tremolor constant, i es va dirigir a en Jimmy com si anés allà a passar-ho bé o com si fos excepcional que un jove complís el seu horari. «Sigues puntual, educat i no discuteixis mai», li va aconsellar mossèn Rodrigo. «Aquesta gent necessiten que els altres treballin per a ells. Que els netegin les cases. Que els cuidin la canalla i els avis. Que s’ocupin dels jardins o que els arreglin tot el que s’espatlla. No es volen embrutar les mans, i per això ens deixen entrar en les seves vides. Perquè ens necessiten. Les seves manies són la nostra força. La seva manca de temps, la nostra oportunitat. Però en el fons saben que són els seus fills, els seus avis, les seves cases i les seves plantes. Per això s’estimen més tractar-te gairebé com un membre de la família i no com un simple treballador. Si ets “un d’ells” ja no estan relegant les seves responsabilitats a un estrany, i se senten molt menys culpables.»

I és cert que són amables, si més no quan se’l troben o quan li fan una petició que no entra estrictament dins de les seves obligacions. «Tu mostra’t sempre disposat, Jimmy. No els diguis mai que no. Si hi ha una cosa que ells no entenen és una negativa a una demanda que ells plantegen amb educació. El seu afecte, el seu respecte, depèn sempre de la teva obediència. I necessites que t’estimin. Tu saps que ho necessites si vols continuar amb ells.» A en Jimmy tampoc no li costa gaire complaure els grans. Ell ja fa temps que ho fa. Aquell xicot que cuida tan bé la seva àvia, diuen d’ell al barri els que no saben, els que opinen basant-se en les aparences i que només el coneixen de fa tres anys, quan s’hi va instal·lar. I ningú no pot dir que no sigui veritat, si més no en la part més important: sí que cuida aquella àvia que, en realitat, no demana gran cosa a part d’una mica de companyia. Això va ser el que li va dir mossèn Rodrigo i en Jimmy se’l va creure, tal com havia fet en els últims temps. Durant aquells últims anys ha pensat que dubtar de mossèn Rodrigo era el mateix que ofendre Déu, i si bé mai no ha estat creient, existeix en ell un pòsit de respecte a la cadena de comandament que és difícil d’erradicar. Potser perquè, a la seva manera, el mossèn és l’únic que s’ha preocupat per ells en un món estrany. Ja és gran, i tots han sentit les seves lliçons, els seus exemples i les seves paràboles tantes vegades que han adquirit la categoria de contes, però ningú no li pot negar que en moments de necessitat, quan la solitud era una amenaça en un món de regles desconegudes, el mossèn havia estat allà. I en Jimmy és un noi que ha après l’agraïment no fa gaire. Agraeix al déu de la genètica la seva bona salut, el cos robust, i, a mesura que s’ha anat fent gran, també altres coses. És conscient que els seus ulls blaus, resultat d’una barreja de la qual només coneix la meitat dels ingredients, són gairebé un miracle en un noi de pell bruna i cabells negríssims, com també les seves dents blanques, estranyament perfectes en un nano que amb prou feines se les ha rentat fins que ha arribat aquí. «Aquest somriure caribeny», li deia la Teresa, «destrossarà el cor de moltes noies», li advertia rient. I a ell li feia mal aquella broma perquè demostrava que la Teresa, en el fons, encara el veia com un nen i no com un home, i que els quatre anys que els separaven eren un obstacle insalvable, com a mínim en aquell temps, quan en Jimmy encara no havia fet els setze. De res no servia si en Jimmy era més adult que la majoria dels adolescents del barri, que mossèn Rodrigo el posés d’exemple o que darrerament treballés i estudiés alhora, fent de tot, des de pintar parets fins a repartir propaganda, des de matar bestiar fins a fer el que ha acabat sent la seva feina principal: cuidar jardins.

Si hi ha un lloc on no pensa tornar, es diu cada dia, és al puto escorxador. Hi va haver de treballar durant set mesos i encara no ho ha oblidat. En realitat, no és l’acte de matar el que el pertorba, i menys uns animals que avancen dòcilment i no ofereixen resistència. Són els ulls de les bèsties, un cop mortes, els que li apareixen de vegades en somnis. L’olor dels budells esventrats. La sang que se li fica a les ungles com si volgués barrejar-se amb la seva. I els acudits barroers, de vegades incomprensibles per a ell, que s’explicaven els treballadors durant el descans, com si passar-se el dia matant animals els empenyés a rabejar-se en la merda, a fotre-se’n. Li recordaven un altre món, un present que ja era passat, unes imatges que havia arraconat fins que es convertien en una cosa semblant a les d’una pel·lícula: la ficció d’una vida protagonitzada per algú diferent.

Però ara, en un dia com avui, quan acaba la meitat de la jornada, la que fa al jardí de la senyora Xènia abans d’anar-se’n a casa dels Agirre, en Jimmy es mira les mans i hi veu restes de terra, tan persistents com les de la sang, i se sent gairebé feliç. Sap que podria oblidar-se de tot, del seu pla i dels consells de mossèn Rodrigo, i dedicar-se al que sap fer bé —cuidar els jardins, complaure els que li donen feina i estar per la vella, que cada dia va més despistada—, però el record dels seus malsons li fa pensar que potser Déu no el va enviar a l’escorxador per mostrar-li que en el primer món també t’hi podies guanyar les garrofes matant. Potser li va fer passar aquella prova perquè no s’oblidés de com és de fàcil fer-ho.

Tot i que en Jimmy es resisteix a admetre-ho, cada dia li ve més de gust treballar a casa dels Agirre. Ho fa només un dia cada dues setmanes, els divendres, com avui, quan acaba amb el gran jardí de la senyora Xènia, on pràcticament no veu ni una ànima. Ella normalment és a casa, però només treu el cap algun moment des de la finestra de la seva habitació o des de la terrassa, i els seus fills són a l’escola. Alguna vegada s’ha creuat amb el noi que passava a tota pastilla amb la moto i deixava un rastre

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X