Enrabiats

Míriam Tirado

Fragmento

enrabiats-3

Pròleg

Hi ha una antiga discussió sobre la naturalesa humana que queda representada especialment per les posicions polaritzades de dos filòsofs: Thomas Hobbes i Jean-Jacques Rousseau (segles XVII i XVIII, respectivament). Per al primer, l’home era intrínsecament dolent i violent i necessitava l’Estat per dominar els seus instints; en canvi, per al segon, els éssers humans es mostraven bondadosos i pacífics de manera natural i era la societat la que els corrompia.

La nostra societat s’ha desenvolupat sota una forta influència de creences religioses que ens adjudiquen un pecat original des del naixement, el qual necessita ser redimit, i que ens ha ensenyat, a més, a desconfiar de la nostra mateixa naturalesa essencial. Per bé que de forma conscient pot semblar que aquestes creences estan superades, en l’inconscient col·lectiu es troben plenament vigents i ens condicionen en la manera com ens percebem i en la nostra capacitat de confiar en nosal­tres mateixos i guiar-nos a través de la nostra manera de sentir, més que no pas en els estàndards de comportament acceptables socialment. Hobbes ha guanyat el pols.

Des d’aquest punt de vista, les nenes i els nens són vistos com éssers amb instints que cal reprimir, modelar i ensinistrar per tal de «socialitzar-los». No és estrany que, pel que fa a la criança, s’hagi desenvolupat el paradigma de criança tradicional adultocèntrica (citant l’autora), basat en el control del comportament dels infants a través de la por, el crit, l’amenaça, la culpa, el suborn, el xantatge i fins i tot justificant l’agressió física.

Des del primer minut de lectura d’aquest text, la Míriam ens deixa molt clara la seva confiança en la naturalesa essencialment bondadosa de l’ésser humà, i defensa especialment aquesta qualitat en les nenes i els nens, éssers humans complets però immadurs que mereixen tot el respecte i tota l’atenció. No es tracta de deixar-los «en llibertat» perquè sense la influència corruptiva dels adults siguin capaços de desenvolupar els seus dons, com diria Rousseau, sinó tot el contrari: d’acompanyar-los molt de prop amb respecte, empatia i assertivitat per tal que puguin desenvolupar tot el seu potencial.

Convé entrar en el seu món, comprendre’l i establir des d’allà un espai de seguretat en el qual puguin gestionar, transitar i superar totes les dificultats que se’ls presenten en el desenvolupament. Ah, i el més important és que la Míriam ens proposa aquest acompanyament des del desenvolupament de la mateixa consciència, presència i autenticitat.

No es tracta d’aplicar mètodes ben estructurats, ja documentats i avalats per estudis de prestigi. El repte és molt més profund: establir un compromís amb la introspecció i l’autoconeixement; entrar en la propiocepció tot detectant els nostres clixés, els patrons de creences inconscients; ordenar el nostre món intern, prendre consciència, alliberar i guarir els bloquejos emocionals que arrosseguem des de la infantesa per poder acompanyar «els nostres petits» sense responsabilitzar-los dels nostres prejudicis i limitacions.

Cal realment una atenció plena, profunda i elevada per no deixar-nos endur per «aquesta creença injusta, falsa, simplista, adultocentrista, irrespectuosa i mancada de base segons la qual els petits són cruels i et prenen el número a la mínima ocasió», especialment quan ens enfrontem a la difícil tasca (tema central d’aquest llibre) d’acompanyar els nostres fills durant la intensa etapa de les enrabiades.

A partir d’un gran coneixement de la psicologia infantil i amb un llenguatge planer però profund, la Míriam ens ajuda a entendre el món intern dels infants i la seva percepció de la realitat. Ens ajuda a entendre l’abisme que moltes vegades existeix entre la comprensió d’allò que s’esdevé en la realitat quotidiana percebuda per un adult i la percebuda per un infant, i ho fa amb l’ajut d’exemples; fins i tot ens revela les seves experiències i vivències de manera senzilla i sincera. Ens proposa estratègies d’actuació, però sobretot ens acompanya a superar la por de la introspecció, així com enfocar la nostra atenció a percebre i comprendre amb claredat la nostra forma d’actuar i les «nostres raons» des del respecte i l’autoestima pròpies, cosa que ens permet actuar menys per reacció i més des de la consciència i l’empatia.

Per assegurar que la comprensió del text no és únicament intel·lectual, de tant en tant ens proposa aturar la lectura i entrar en els «Explora...» per prendre consciència del que sent el nostre cos, per incorporar a partir del sentiment allò que la lectura està bellugant en el nostre interior.

En aquest llibre hi ha una constant: la confiança en la nostra capacitat d’evolucionar i de transformar-nos, la possibilitat sempre present de reparar els vincles afectius amb els nostres fills i, sobretot, de millorar de manera eficient i plena el trànsit per aquesta etapa.

En vista de la gran confiança que transmet, podries pensar que la Míriam ha viscut una infància en un entorn familiar ideal i sense dificultats. Deixa que t’expliqui algunes coses...

Vaig conèixer la Míriam quan tot just havia fet cinc anys. Em vaig enamorar profundament de la seva mare i de seguida la realitat em va ensenyar que, al costat d’aquella dona que estimava, hi venia «enganxada» una nena. Ara, quan ho recordo, em sorprèn que no oposés cap resistència a aquella situació, i en molt poc temps em vaig veure convivint amb aquell duet i formant un nucli familiar com si sempre hagués viscut així.

Jo vivia aquesta situació de manera natural i amb ganes, però, la veritat sigui dita, amb poca consciència i sense gaire reflexió. No em vaig plantejar «fer de pare», perquè la Míriam ja en tenia un, en actiu. Però és clar, amb la convivència, amb naturalitat es va establir també una relació en la qual jo exercia normalment la funció paterna.

Els pares de la Míriam s’acabaven de separar i les relacions entre els adults, adaptant-nos a la nova situació, eren bones, de respecte, comprensió i estima. Sempre he tingut una bona relació amb el pare de la Míriam. Aquest trànsit era viscut pels adults de manera prou bona, però la complaença no ens va deixar veure, moltes vegades, el patiment, la inseguretat i el dolor que la Míriam vivia en aquella nova realitat. La llar coneguda i segura es desintegra i cal adaptar-se a una situació nova amb altres membres adults que cal conèixer i amb els quals cal conviure obligatòriament, etc.

La Míriam va créixer en aquest nou entorn familiar. Durant aquest temps, vaig anar entrant en un llarg procés d’introspecció, teràpia i desenvolupament personal, i mentre la Míriam creixia, també ho feia la meva capacitat de presència, consciència i empatia. El vincle amb la Míriam va anar augmentant i millorant dia a dia. Els nostres fills són molt generosos i poc o gens rancorosos, perdonen fàcilment les carències dels adults, i s’acosten i confien de bon grat en l’acompanyament de l’adult de referència quan aquest evoluciona i recupera «el nord».

La proposta de la Míriam de focalitzar l’acompanyament dels fills en el seu procés de creixement, i en especial en el trànsit i gestió de les enrabiades, té valors afegits. Posar l’èmfasi en la introspecció i el desenvolupament personal no és solament una manera molt eficient i positiva d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos