A l’Aura, el Berto, la Concepció, el Dardo,

el David, l’Edgar, el Giacomo, el Juan,

el Juani, la Laura, el Marcelo, la Maria,

el Mariano, la Marina, el Nico, el Nicolás,

l’Olga, l’Or, la Pacha, el Pau, el Rubén i la

Susane, per donar peu als personatges que

recorren aquestes pàgines.

Al Thomas, la Conxita i la Núria,

per confiar en aquesta història.

BOMBOLLA

11 de novembre – 00.41 – Barcelona

Forat

Que plaent que pot arribar a ser, la lleugeresa. Me n’havia oblidat del tot fins que avui, en despertar-me, l’he pogut ensumar. En el breu pas d’un món a l’altre he tingut temps d’assaborir unes gotes de pau i tranquil·litat. Durant uns segons he cregut que els darrers vint dies havien estat un somni però, a mesura que la consciència s’ha anat traient les lleganyes de sobre, la meva ànima ha tornat al seu pes feixuc, i la realitat se m’ha presentat més dura que mai. Els esforços per tornar a adormir-me han estat en va. He reconegut el fred de les rajoles contra la cara i, en obrir els ulls, el terra de la cuina m’ha aparegut llardós de vòmit i sang. Quanta estona feia que havia perdut el coneixement? Abans que tingués temps de recuperar els records, el timbre ha tornat a sonar.

—Ja va! —el crit m’ha provocat una forta punxada al front i m’han vingut basques, però he pogut aguantar les ganes de vomitar.

Temorós que amb cada nou moviment em tornés a desplomar, he aconseguit aixecar-me per dirigir-me a l’entrada. Com ja m’esperava, a través de l’espiell he vist la veïna de dalt, vestida amb un batí blau marí i el cap ple de rul·los.

—Senyora Úrsula, què passa? —li he preguntat des de darrere la porta.

—No es pot baixar al pati comunitari —m’ha recordat ella, amb to autoritari.

Normalment puc entomar amb paciència les seves queixes, però avui el meu cap estava a punt d’explotar i, quan li he vist la mirada de reprovació darrere les ulleres de cul de got, he tingut la temptació d’obrir la porta i empènyer-la escales avall. Potser la seva visita era un senyal per iniciar el meu camí cap al cantó fosc. Total, de què m’han servit tots els esforços que he estat patint al llarg de la meva curta vida per ser una bona persona? Potser l’univers m’ha conduït fins aquí perquè en realitat el meu destí és dedicar-me a fer el mal. No crec que carregar-me-la fos gaire difícil, i segur que ningú no la trobaria a faltar fins d’aquí a molt temps.

—I a l’escala hi ha pèls de gos —ha afegit, forçant el límit de la meva contenció.

—Senyora Úrsula —he hagut de fer una profunda respiració abans de respondre—, fa dues setmanes que el Trau no és amb mi. Recorda que ja l’hi vaig explicar?

—No es pot baixar al pati comunitari —ha repetit, com un mantra, després d’una pausa de contradicció.

«Si ho diu una tercera vegada, la mato», m’he ordenat a mi mateix, mentre imaginava el soroll de la seva columna partint-se en dos. Però llavors ha fet un gest que li ha canviat la mirada a una mena de fragilitat entranyable que m’ha recordat la meva àvia. I, a la meva àvia, no la puc empènyer per les escales.

Abans que el seu cervell desgastat tingués temps de trobar alguna altra queixa, m’he afanyat a acomiadar-la.

—Gràcies pel recordatori. Que passi una bona nit, senyora Úrsula.

M’he quedat repenjat a la porta fins que he sentit els seus passos escales amunt i ha tornat el silenci.

La cara bruta de fang, els cabells despentinats i les mans plenes de ferides. El reflex del mirall del rebedor m’ha recordat la tasca que havia deixat a mitges, i m’ha provocat un fort cop de puny a l’estómac que m’ha tornat a estampar contra el terra. He tancat els ulls per forçar-me tres respiracions profundes.

—Pau, no pots allargar-ho més —m’he ordenat.

A quatre grapes, he pogut avançar fins a l’habitació. El Trau seguia al mateix lloc on l’havia deixat abans de desmaiar-me, estirat damunt el llit.

—Tinc una sorpresa per a tu —li he dit amb un to falsament animat—, però has d’estar en silenci, d’acord?

En veure la corretja ha fet un bot i s’ha posat a donar voltes sobre si mateix.

—Xxxst! Què t’he dit?

I s’ha assegut, obedient, però remenant la cua de l’emoció.

Feia tant que el Trau no sortia del pis que, quan l’he deslligat, ha arrencat a córrer amunt i avall com un boig. Mentre ell descarregava tota l’energia acumulada, jo m’he assegut en un banc d’un racó, on finalment he aconseguit estrenar aquest diari. Feia dies que el guardava a la tauleta de nit, a l’espera d’alguna mena d’inspiració que m’ajudés a ordenar el desgavell d’emocions que arrossego.

Les finestres de la façana de l’edifici estan a les fosques, espero que ningú no es desperti. Des que es va decretar el confinament general, el pati de la comunitat ha quedat completament abandonat. La gespa podrida, els arbustos secs i les parets plenes de guixades. «Els malalts no són animals» és just al costat del «Queda’t a casa!». Els dos lemes formen una mena de diàleg de força —que es repeteix per tota la ciutat— i contrasten amb l’«Amor de madre» molt més antic que resisteix una mica més enllà.

Com si em llegís el pensament, ara el Trau em deixa un tronc a la vora. Es prepara pacientment, amb el morro a prop de terra i les potes del darrere aixecades, disposades a arrencar en qualsevol moment. L’hi llanço amb totes les meves forces i ell esprinta, com una bala. Al final de la carrera, salta i aconsegueix atrapar-lo a l’aire. Orgullós, torna perquè el feliciti i l’hi llanci de nou.

Com m’agradaria que la meva única preocupació fos arribar a atrapar un pal al més ràpid possible.

Sense pensar-m’ho gaire, trec la carmanyola amb arròs i pollastre de la motxilla. L’hi deixo a terra i ell s’asseu recte, expectant, fins que, al meu senyal, comença a devorar el menjar més content que unes pasqües. Mentre continua endrapant fins a l’última engruna, mentalment li prenc la mida del cos per darrera vegada. Cinc pams. M’asseguro que les finestres de l’edifici segueixin a les fosques i torno al forat que he cavat abans per comprovar que és prou profund per a ell.

12 de novembre – 05.11 – Barcelona

Ego

Hores navegant, enganxat a la pantalla buscant informació, indagant per desxifrar què em passa, passant d’una web a una altra, seguint un fil que no sembla que m’hagi de portar enlloc, deixant que l’ordinador em vomiti milions de megabytes d’escombraries. Però, en comptes d’ajudar-me, internet m’ha xuclat la informació del cervell i m’ha buidat fins a l’últim racó de consciència.

Maleeixo totes les vides exageradament felices que encara em fan sentir més desgraciat. Em ve de gust penjar una foto meva amb la cara plena de sang mentre vomito l’última gota de salut, i posar-hi de títol «Fantástica noche dándolo todo». Tinc una necessitat rabiosa d’estampar la realitat a les seves cares, perquè reconeguin que tot allò que venen no és més que una il·lusió que els aïlla de les seves miserables existències. Persones que estan més preocupades per crear un record que per gaudir de l’experiència que pretenen recordar. Necessito cridar-los a l’orella, directament al cervell, perquè entenguin fins a l’últim alè del que els vull transmetre.

Que fàcil que és per a vosaltres estar tancats a casa, oi? Missatges virtuals des de les vostres mansions amb jardí. És fins i tot una experiència estimulant i creativa. Un parèntesi. Una oportunitat per reflexionar i millorar la vostra vida. Però quina vida? M’ho voleu dir? Quina és la merda de vida que voleu millorar? Quan tot això s’acabi, recuperareu la rutina i recordareu aquest confinament com un moment històric del qual heu tingut la sort de formar part. Però reconeixeu-ho, la vostra vida és una merda, i això no canviarà. Ni cap foto, ni cap missatge, ni cap crit per la finestra ho canviarà. Deixeu estar d’una puta vegada aquesta hipocresia i reconeixeu que l’únic que us importa és el vostre ego.

12 de novembre – 12.03 – Barcelona

Una planta

Al llit, tapat fins dalt, amagat del món, esperant que se m’empassin els llençols. Vull introduir-me dins el matalàs dels somnis i vomitar-ho tot. Els intestins, els pulmons, el cor. El groc fluorescent i amarg que trec per la boca em forada la gola. Estic sec. Tinc fred, i calor. Em costa enfocar la mirada. El cervell comprimit és incapaç de construir cap pensament que surti d’aquestes quatre parets ni d’aquesta línia temporal, encallat en un bucle infinit.

Per què? Per què? Per què?

Intento dormir, una vegada i una altra, però no aconsegueixo robar més de mitja hora seguida a la meva consciència. Veig taques al sostre, que es mouen i es transformen en monstres que em persegueixen. Les emocions més desagradables em travessen la pell i se m’enganxen al moll de l’os.

M’agradaria tornar a ser un nadó, o un animal, i no tenir consciència de la pròpia presència. No saber què soc, ni qui, ni per què. No vull fer-me preguntes ni necessitar respostes. Ni necessitar res més que menjar i dormir. O millor encara, vull ser una planta, per alimentar-me del sol, de l’aigua i de la terra. Sense cor, sense cervell, sense sentiments, sense sentit. Vull que el temps passi, ràpid, sense dolor, inconscient. Sembla que el final és a prop. Que arribi ja. Que se m’emporti.

13 de novembre – 03.12 – Barcelona

Reflex

No sé quantes hores he estat mirant la televisió, fins que m’he adonat que l’aparell estava apagat. M’imagino que vaig desconnectar després del recompte diari de nous infectats i total de morts, i em vaig quedar absort en elucubracions sense sentit.

Miro la pantalla fosca, que tot just deforma el reflex de la penombra del menjador. Una emissió borrosa em mostra la cara més pertorbadora de mi mateix. M’observo, deformat dins el televisor de quaranta polzades que em van regalar els meus pares, i torno a reviure el dia del diagnòstic, quan va començar tot. Només han passat tres setmanes però jo ho he viscut com una vida sencera.

Després de gairebé una hora d’espera a l’hospital, vaig tenir la primera visita amb l’especialista. Un metge recte. Correcte. Fred. Distant. Mecànic. Sense cap rastre de sentiment. No m’han agradat mai les persones emotives, però aquell dia la insensibilitat del doctor era digna d’un cop de puny.

—Per ara, el que sabem és que les vies principals de propagació del virus són les excrecions i secrecions de les vies respiratòries en contacte amb les mucoses. No es descarta el contagi a través de sang i fluids sexuals. Sembla que els animals també poden contagiar-se i transmetre el virus.

—No, no tinc cap animal de companyia —vaig mentir.

—Aquesta medicació t’alleugerirà els símptomes. Fins a nou avís, la recomanació és que evitis el contacte directe amb altres persones o animals, i que només surtis de casa si és indispensable. Quan ho facis, has de dur sempre aquesta mascareta. Per a qualsevol urgència, truca a aquest telèfon i t’indicaran els passos a seguir. —A partir d’aquí el doctor robot va començar a llançar tòpics que semblaven extrets de llibres d’autoajuda—. Malgrat que a dia d’avui és un virus letal, encara hi ha molts aspectes que desconeixem de la malaltia. —Bla—. Les investigacions segueixen el seu curs, és possible que es trobi una cura. —Bla, bla—. No s’ha de perdre l’esperança. —Bla, bla, bla—. Esperem que arribi una nova medicació que permeti allargar la vida dels pacients.

—Quant de temps em queda?

—Podríem estar parlant... —va fer una pausa eterna— d’alguns mesos.

La veu del metge robot va anar abaixant de volum fins que es va tornar completament muda. Llavors la seva cara es va esborrar i vaig començar a sentir un formigueig que es va anar expandint des de l’estómac. La pell se’m va convertir en una camisa de força. Com més intentava escapar-me del meu propi cos, més em comprimia. A cada solució que el cervell buscava, topava amb un buit més gran, fins que va arribar a un espai blanc i vaig perdre el coneixement.

Em vaig despertar en un llit de l’hospital, completament adolorit. La infermera em devia veure tan descol·locat que es va saltar els protocols. Es va treure la mascareta, em va agafar la mà, em va mirar directament als ulls i em va parlar amb honestedat, cosa que fins llavors encara no havia fet ningú.

—Sé que la malaltia és una merda però... no estàs sol. El meu germà també està infectat i fa una vida pràcticament normal. Treballa des de casa i, seguint totes les precaucions, podem relacionar-nos sense problema. Fa setmanes que li van diagnosticar i encara està bé. La gent jove triga molt a tenir símptomes greus. Hi ha una esperança real de tirar endavant, o almenys de poder viure amb dignitat.

Les seves paraules em van tornar a fer sentir com una persona. Aquest va ser l’únic contacte humà que he tingut en setmanes. Gràcies a ella vaig poder fer la primera passa i, d’alguna manera, he pogut aguantar fins avui. Esclar que aleshores encara no sabíem com s’agreujaria la situació. Encara no s’havia decretat l’estat d’alarma, ni els hospitals estaven desbordats, ni el país havia arribat al límit del col·lapse, ni el govern havia prohibit que ningú sortís de casa, ni havia obligat a sacrificar totes les mascotes, ni jo podia ni imaginar-me que seria capaç de fer-ho.

14 de novembre – 17.35 – Barcelona

Trau

Miri on miri veig el Trau. Dormint al terra del menjador, assegut a la cuina esperant el menjar, remenant la cua al re­bedor per sortir a passejar... I em torna la imatge de la seva expressió sense vida.

Abans d’enterrar-lo vaig posar l’orella sobre el seu pit per comprovar que no emetia cap so, vaig sentir el pèl fred contra la cara, vaig abraçar el cadàver com si fos un coixí i em vaig quedar així, garratibat pel fred, fins que el sol va començar a treure el cap. Tenia l’esperança que, si m’aferrava molt a ell, la mort també se m’enduria a mi.

Ja una mica més calmat, aquest matí he baixat al pati, m’he dirigit al tros que encara tenia la terra remoguda, i hi he plantat un cactus —l’única planta que m’havia sobreviscut a casa—. Ha estat la primera vegada que he pogut pensar en el Trau sense odiar-lo.

Quan el metge robot em va preguntar si tenia mascota vaig mentir com un acte reflex. Aleshores amb prou feines arribàvem al miler d’infectats al país, i tot plegat costava de creure. No vaig ser conscient que, a cada dia que passés, em resultaria més difícil tenir-lo a casa sense que ningú no se n’adonés. Als amics i la família els vaig haver de dir que l’havia portat a sacrificar —una més de tantes mentides que he anat acumulant des del diagnòstic—, però el més complicat va ser esquivar la senyora Úrsula. No m’ha tret l’ull de sobre i estic convençut que, si hagués trobat alguna prova, no li hauria costat gens denunciar-me.

—Recordo quan et vaig trobar a la carretera —he començat a dir-li al cactus—. Gairebé t’atropello. Des d’aleshores m’has fet explorar límits de la paciència que des­coneixia. Ens hem enfadat i hem patit. Però també hem compartit experiències meravelloses. M’has mostrat un amor incondicional i m’has ensenyat a mostrar-te’l. Llavors va arribar aquest huracà que he hagut d’entomar tot sol i que encara soc incapaç d’assimilar. Volia creure que podia mantenir-te viu, que tot això passaria i que algun dia tornaríem a la normalitat. Però no puc més. La normalitat no arribarà mai. No podia seguir tancat amb tu. M’estava tornant boig. Perdona’m. T’he arribat a odiar amb totes les meves forces, però no et pots imaginar com et trobo a faltar. Ja no patiràs més. Sé que soc un hipòcrita. M’autoenganyo pensant que això és el millor per a tu, però soc incapaç d’escollir el mateix camí per a mi.

He tingut l’impuls d’acaronar el cactus, per sort he reaccionat a temps i m’he limitat a reposar la mà plana sobre la terra fins que he sentit que l’explosió d’emocions es calmava.

15 de novembre – 23.38 – Barcelona

Rutina

Ja sense haver de patir perquè algú descobreixi el Trau, he pogut habitar el petit balcó del meu pis per sentir el sol a la cara. Després de recollir la comanda del súper que m’han deixat a la porta i d’assumir que hauré de seguir fregant-me el cul a la dutxa —què coi ha passat amb el paper de vàter?—, avui m’he quedat una bona estona observant els pisos de l’edifici del davant.

Al migdia, un noi del principal amb un bronzejat que semblava de finals d’estiu ha escridassat dos adolescents que passejaven.

—Què foteu al carrer? Encara no ho heu entès?! Només es pot sortir per motius de causa major, i d’un en un! Egoistes! Torneu a casa!

No sé si no l’han sentit o ho han fet veure, però han continuat caminant fent cas omís de les advertències. Aquells dos adolescents m’han produït una barreja d’enveja i admiració, tot i que al cap d’una estona han passat dos furgons de policia que han seguit en la mateixa direcció que ells.

A la tarda, uns quants pisos s’han posat d’acord per jugar a un bingo comunitari. A les vuit ha tocat cassolada. I a les nou, com cada nit, la veïna del xamfrà ha iniciat el seu «concert solidari» amplificat per a tot el carrer que, evidentment, també ha compartit per streaming. Els balcons s’han convertit en una mena de canal de comunicació i d’unitat veïnal que em distreu i em desespera a parts iguals.

Qui ho diria que fora d’aquest oasi hi ha milers de persones que estan morint cada hora que passa. Els dies avancen marcant un compte enrere, però jo segueixo sense poder reaccionar de cap manera, observant aquesta petita porció d’exterior i gastant hores al mòbil amb l’esperança de trobar-hi alguna novetat que no arriba mai.

Em pregunto si ja ens hem acostumat a aquest estil de vida, si això és a tot al que puc aspirar en aquests mesos que em queden, si aquest serà el futur de la humanitat.

16 de novembre – 12.59 – Barcelona

Dentadura

Em miro el braç i observo les venes blaves que s’hi marquen. Faig força amb el puny perquè sobresurtin més. Puc veure perfectament com baixen des de l’espatlla i es perden a la mà. Puc sentir-ne el relleu. Imagino les cèl·lules que hi circulen i com, a poc a poc, es van podrint. Un calfred em recorre de dalt a baix i em paralitza. Noto les pulsacions per tot el cos. Les sento fins a les orelles, com si em retronessin dins el cap.

Recordo un somni força peculiar que vaig tenir poc abans que comencés aquest malson. Se’m corcaven algunes dents i em queien. No era un somni especialment desagradable, però sí que em va causar impressió perquè el vaig percebre molt clarament. Quan em vaig despertar el recordava amb tanta precisió que, per un moment, vaig dubtar de si m’havia passat de veritat. Encuriosit, vaig buscar el significat a internet. Ah, internet, el lloc més adient per resoldre els dubtes d’un hipocondríac.

Les dents poden simbolitzar pors i inseguretats davant d’un procés decisiu que et canviarà la vida. Si cauen les dents de dalt, significa que morirà una persona propera i important per a tu. Si cauen les de baix, la persona que morirà no és especialment significativa. Les dents corcades suposen problemes laborals o de parella. Si se somia que les dents es torcen s’està predint la pròpia mort. I jo ho havia somiat tot. Dents torçades, corcades i caigudes pertot arreu. Davant d’aquestes catàstrofes premonitòries, o em tirava d’un pont o seguia e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X