Cap a la fi del món

Carles Algué

Fragmento

mon

 




A l’Aura, el Berto, la Concepció, el Dardo,

el David, l’Edgar, el Giacomo, el Juan,

el Juani, la Laura, el Marcelo, la Maria,

el Mariano, la Marina, el Nico, el Nicolás,

l’Olga, l’Or, la Pacha, el Pau, el Rubén i la

Susane, per donar peu als personatges que

recorren aquestes pàgines.

 

Al Thomas, la Conxita i la Núria,

per confiar en aquesta història.

mon-1

 




BOMBOLLA

mon-2

 

11 de novembre – 00.41 – Barcelona

Forat

Que plaent que pot arribar a ser, la lleugeresa. Me n’havia oblidat del tot fins que avui, en despertar-me, l’he pogut ensumar. En el breu pas d’un món a l’altre he tingut temps d’assaborir unes gotes de pau i tranquil·litat. Durant uns segons he cregut que els darrers vint dies havien estat un somni però, a mesura que la consciència s’ha anat traient les lleganyes de sobre, la meva ànima ha tornat al seu pes feixuc, i la realitat se m’ha presentat més dura que mai. Els esforços per tornar a adormir-me han estat en va. He reconegut el fred de les rajoles contra la cara i, en obrir els ulls, el terra de la cuina m’ha aparegut llardós de vòmit i sang. Quanta estona feia que havia perdut el coneixement? Abans que tingués temps de recuperar els records, el timbre ha tornat a sonar.

—Ja va! —el crit m’ha provocat una forta punxada al front i m’han vingut basques, però he pogut aguantar les ganes de vomitar.

Temorós que amb cada nou moviment em tornés a desplomar, he aconseguit aixecar-me per dirigir-me a l’entrada. Com ja m’esperava, a través de l’espiell he vist la veïna de dalt, vestida amb un batí blau marí i el cap ple de rul·los.

—Senyora Úrsula, què passa? —li he preguntat des de darrere la porta.

—No es pot baixar al pati comunitari —m’ha recordat ella, amb to autoritari.

Normalment puc entomar amb paciència les seves queixes, però avui el meu cap estava a punt d’explotar i, quan li he vist la mirada de reprovació darrere les ulleres de cul de got, he tingut la temptació d’obrir la porta i empènyer-la escales avall. Potser la seva visita era un senyal per iniciar el meu camí cap al cantó fosc. Total, de què m’han servit tots els esforços que he estat patint al llarg de la meva curta vida per ser una bona persona? Potser l’univers m’ha conduït fins aquí perquè en realitat el meu destí és dedicar-me a fer el mal. No crec que carregar-me-la fos gaire difícil, i segur que ningú no la trobaria a faltar fins d’aquí a molt temps.

—I a l’escala hi ha pèls de gos —ha afegit, forçant el límit de la meva contenció.

—Senyora Úrsula —he hagut de fer una profunda respiració abans de respondre—, fa dues setmanes que el Trau no és amb mi. Recorda que ja l’hi vaig explicar?

—No es pot baixar al pati comunitari —ha repetit, com un mantra, després d’una pausa de contradicció.

«Si ho diu una tercera vegada, la mato», m’he ordenat a mi mateix, mentre imaginava el soroll de la seva columna partint-se en dos. Però llavors ha fet un gest que li ha canviat la mirada a una mena de fragilitat entranyable que m’ha recordat la meva àvia. I, a la meva àvia, no la puc empènyer per les escales.

Abans que el seu cervell desgastat tingués temps de trobar alguna altra queixa, m’he afanyat a acomiadar-la.

—Gràcies pel recordatori. Que passi una bona nit, senyora Úrsula.

M’he quedat repenjat a la porta fins que he sentit els seus passos escales amunt i ha tornat el silenci.

La cara bruta de fang, els cabells despentinats i les mans plenes de ferides. El reflex del mirall del rebedor m’ha recordat la tasca que havia deixat a mitges, i m’ha provocat un fort cop de puny a l’estómac que m’ha tornat a estampar contra el terra. He tancat els ulls per forçar-me tres respiracions profundes.

—Pau, no pots allargar-ho més —m’he ordenat.

A quatre grapes, he pogut avançar fins a l’habitació. El Trau seguia al mateix lloc on l’havia deixat abans de desmaiar-me, estirat damunt el llit.

—Tinc una sorpresa per a tu —li he dit amb un to falsament animat—, però has d’estar en silenci, d’acord?

En veure la corretja ha fet un bot i s’ha posat a donar voltes sobre si mateix.

—Xxxst! Què t’he dit?

I s’ha assegut, obedient, però remenant la cua de l’emoció.

Feia tant que el Trau no sortia del pis que, quan l’he deslligat, ha arrencat a córrer amunt i avall com un boig. Mentre ell descarregava tota l’energia acumulada, jo m’he assegut en un banc d’un racó, on finalment he aconseguit estrenar aquest diari. Feia dies que el guardava a la tauleta de nit, a l’espera d’alguna mena d’inspiració que m’ajudés a ordenar el desgavell d’emocions que arrossego.

Les finestres de la façana de l’edifici estan a les fosques, espero que ningú no es desperti. Des que es va decretar el confinament general, el pati de la comunitat ha quedat completament abandonat. La gespa podrida, els arbustos secs i les parets plenes de guixades. «Els malalts no són animals» és just al costat del «Queda’t a casa!». Els dos lemes formen una mena de diàleg de força —que es repeteix per tota la ciutat— i contrasten amb l’«Amor de madre» molt més antic que resisteix una mica més enllà.

Com si em llegís el pensament, ara el Trau em deixa un tronc a la vora. Es prepara pacientment, amb el morro a prop de terra i les potes del darrere aixecades, disposades a arrencar en qualsevol moment. L’hi llanço amb totes les meves forces i ell esprinta, com una bala. Al final de la carrera, salta i aconsegueix atrapar-lo a l’aire. Orgullós, torna perquè el feliciti i l’hi llanci de nou.

Com m’agradaria que la meva única preocupació fos arribar a atrapar un pal al més ràpid possible.

Sense pensar-m’ho gaire, trec la carmanyola amb arròs i pollastre de la motxilla. L’hi deixo a terra i ell s’asseu recte, expectant, fins que, al meu senyal, comença a devorar el menjar més content que unes pasqües.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos