Nota de l’autora

Tens a les mans un llibre centrat en les remogudes internes d’un munt de persones en un moment personal, social, cultural i global de gran intensitat. Tots els personatges i totes les històries han estat inventats mentre jo experimentava la meva pròpia remoguda interior. Mentre la vivia, imaginava. Mentre aprenia i creixia, concebia històries a flor de pell. Mentre em removia, es removien amb mi els personatges que m’han acompanyat durant aquests mateixos mesos dels quals parla el llibre.

Vides en absoluta ebullició per dins, que s’emocionen, s’enfonsen i es construeixen de nou, desaprenen i aprenen... i, alhora, remen endavant. D’això va la vida: de sentir, remoure’ns, aprendre i remar.

Perquè és quan ens permetem sacsejar-nos i som conscients del que ens passa, que aprenem, evolucionem i transcendim. Durant la lectura d’aquest llibre, pot ser que ploris en algun moment, o riguis, o t’indignis, o volis. Tot està permès, i tot pot passar.

Ja és hora que ens concedim, no només en les lectures, sinó també en la vida mateixa, el permís de sentir. Tot i que no comprenguem què se’ns remou exactament per dins, encara que res tingui lògica i hi hagi un munt de peces del puz­le per encaixar, recorda que sentir (el que sigui que sentis) és vàlid.

El teu sentir és vàlid, encara que sembli que ningú al voltant experimenta el mateix. Les teves emocions són teves i són legítimes. Dona’ls la benvinguda quan s’apropin a veure’t, fes-los espai, escolta què han vingut a explicar-te i aleshores, quan ja ho sàpigues, respira i deixa-les anar.

Després de cada pàgina d’aquest Remogudes, un bon exercici pot ser: parar, respirar, escoltar, fer espai i, tot seguit, deixar anar i continuar.

Remoure i remar cap a la incertesa i allò desconegut pot espantar. És normal, l’ésser humà vol i busca sempre la seguretat i aquesta sensació il·lusòria de control. Però vivim en una època que requereix, més que mai, refiar-te del present i fluir-hi.

Tant de bo aquestes pàgines t’ajudin en la teva pròpia remoguda: a confiar que remar cap a l’horitzó desconegut pot ser apassionant i el gran aprenentatge de les nostres vides, però també a acceptar les teves emocions, els canvis i els sentiments tal com vinguin.

No estàs sol. Tots som en el mateix vaixell.

Gaudim remant i aprenguem de la travessa

MÍRIAM

Nadal

CLARA

—Mare, que no vindrem a fer cagar el tió, ho sento.

Va ser dir-ho i li van venir ganes de plorar. Va agrair que la seva mare estigués a l’altra banda del telèfon.

—Com que no? Si hi serem tots.

La Clara odiava aquesta part, quan havia de justificar cada decisió que prenia. L’odiava perquè no trobava mai la comprensió de la seva mare, i encara menys la seva aprovació.

—Mare, és que només té dos mesos i no crec que anar a un sopar amb quinze persones sigui el que necessita ara mateix. Encara plora a la nit quan té son...

—Però tard o d’hora s’hi haurà d’acostumar, és la seva família.

Patapam. La família. Aquest ens que per a la seva mare ho era tot i ho justificava tot. Tant li feien les circumstàncies, els desitjos o les necessitats dels altres. La família passava per davant sempre.

—Mare, és la nostra decisió i m’agradaria que l’entenguessis.

—No puc, filla, no puc.

I va penjar.

La Clara es va quedar glaçada: la seva mare li havia penjat el telèfon. Però d’altra banda, que bé, perquè ara ja no s’havia de reprimir, ara ja podia esclatar a plorar. Tan difícil era entendre-la, en ple postpart, amb un nadó, mare per primera vegada i amb zero ganes de celebrar el Nadal? Va entrar en Carles, amb la petita als braços i, mirant-la, li va dir:

—Ho sento.

Ella també ho sentia. Tot. Com ara el buit que li quedava quan la seva mare s’allunyava, com si tornés a ser petitona i veiés com se n’anava per la porta el primer dia d’escola. Ho sentia tant tot que es preguntava si seria capaç de mantenir-se dreta amb aquest sentiment. Sobretot sentia culpa, culpa d’es­coltar-se i de demanar el que necessitava.

En aquell moment, va veure que la menuda se la mirava fixament als ulls, i va notar la pell de gallina. Va sentir, amb la mateixa intensitat que havia notat el buit, que tot, absolutament tot, anava bé.

PAU

Li feia pànic aquest moment: entrar a casa dels seus pares el dia de Nadal i que ell no hi fos. Però el que li produïa més por era la taula. Com s’asseurien? Qui ocuparia el seu lloc? Va entrar i va notar un nus a la gola, però va empassar-se la saliva fort. Ningú no li va dir «Bon Nadal». En Pau era el germà gran i havia estat el que havia arribat primer, amb la seva dona, l’Àfrica, la seva filla de cinc anys, la Lia, i el petit de sis mesos, en Leo.

Va observar la taula, una meravella, com sempre, i el lloc que ocupava el seu pare, a la punta, sense cadira. Misteri resolt, ningú s’hi asseuria. En Pau no sabia si el detall li havia agradat o no.

Al cap d’una bona estona, amb l’escudella ja servida, la tensió es podia tallar amb un ganivet. És molt difícil celebrar alguna cosa quan els que hi són senten que no hi ha res a celebrar. Quan l’única cosa que hi ha són les ganes de plorar. Però tothom se les va empassar. Tothom.

Llavors la Lia va començar a prendre la sopa amb aquell sorollet tan empipador que feia. La seva mare li va cridar l’atenció, però ella va continuar. A cada glop, un xarrup. Tots plegats se la van mirar, i ella, tot d’una, va preguntar «Qui soc?».

Era l’avi qui sempre prenia la sopa fent com més soroll millor. I quan algú li demanava «Avi, de debò cal?», ell responia «La sopa sense soroll, no és sopa».

Un simple so i l’avi es va fer present. Una de les germanes d’en Pau va començar a riure, la rialla nerviosa característica de qui no la pot frenar. Els altres se’n van contagiar. I amb la rialla, van començar a plorar sense parar, i a riure i a plorar, totes dues coses alhora, i a poc a poc tota la tensió es va anar esvaint. Perquè en el somriure també hi era ell, i en la sal de les llàgrimes, i en la mateixa sopa. I amb la seva presència, va ser com si tot d’una tot tornés a encaixar, perquè el podien recordar i celebrar. Perquè ja no havien d’empassar-se res ni reprimir-se, perquè havia sortit tot en forma de llàgrimes de riure i de tristor.

De tornada a casa, en Pau va abraçar la Lia i li va dir:

—Gràcies.

—Per què? —va preguntar ella.

—Per ser tu i per ajudar-me a ser jo.

MARISA

La Marisa no trobava lloc per aparcar el cotxe. Era el dia del concert de Nadal i estava tot ple. «Hauria d’haver sortit abans», va remugar. Estava nerviosa, semblava que hagués de ser ella qui pugés a l’escenari. I no. Però és que no volia fer tard. Temia que el seu fill la busqués i no la veiés. Era el que ella sempre feia de petita: buscar els seus pares, que mai no hi anaven. Tenien un restaurant i s’ho havien perdut tot. «No podem venir, ja ho saps», li deien sempre, i ella feia que sí amb el cap.

«Bingo!» Va aparcar de qualsevol manera i va sortir a cuitacorrents. Quan va arribar a l’escola, acabaven d’obrir la porta i, com si li anés la vida, es va esmunyir entre la multitud per trobar un lloc de primera per seure-hi. «Ni que anessis a veure la Rosalía», va dir una parella que la Marisa acabava d’envestir.

No sabien que, per a ella, aquell concert era el concert. S’havia promès que no ploraria, però quan va veure que pujaven a l’escenari els menuts de tres anys (entre ells en Martí), es va emocionar.

«Respira, Marisa», es va dir a si mateixa. Però no hi havia manera, continuaven caient-li les llàgrimes. Un nen es furgava el nas mentre un altre parlava amb el del costat. Una nena somicava i se’n va anar amb la mestra. Una altra va cridar «Mama!» i va saludar. Era un festival en tots els sentits. Però veure’ls allà, amb aquell caos tan harmònicament deliciós i tendre, va fer que la Marisa ja hagués de treure el mocador.

De sobre, li va venir un flaix i es va veure a ella amb tres anys, buscant els seus pares entre el públic. Amb vergonya, por i, en acabat, decepció. Va connectar, en un tancar i obrir d’ulls, amb aquella escena i la va envair un tsunami de tendresa per aquella nena i per tots els patufets que pujaven als escenaris i buscaven els seus pares entre els assistents. Plorava més, i la dona que tenia al costat li va preguntar «Estàs bé?». Va respondre que sí, tot i que no, però sí. Com li podia explicar el que li passava per dins?

No es podia treure aquella nena del cap, com si la tingués al davant i li impedís gaudir del concert. Finalment, de l’interior li va néixer una veu que li va dir: «Només volies que et veiessin, com tothom. I era un desig ben legítim. Com també ho era la tristor que t’envaïa després».

Els aplaudiments la van arrencar del seu món. Va buscar la mirada d’en Martí. Ella li va enviar un petó volador i li va dir per dins «Et veig, Martí. Et veig perfectament», i ell, feliç, li va retornar el somriure.

CARLOTA

Hi eren tots, al voltant del tió. Els nets llegien els noms dels regals embolicats i els repartien. Entre els paquets hi havia sobres, tots del mateix color i amb un nom diferent. L’Eva va dir «Els sobres, al final de tot!», i tothom va pensar: «Aquests es casen».

Quan la Carlota, la seva germana gran, va rebre el sobre, el va obrir amb ganes d’esbrinar quina data havien triat. Però en comptes d’això hi havia una ecografia.

Tothom va posar-se a cridar i a felicitar l’Eva i en Piero, el seu xicot italià. No obstant això, la Carlota estava en xoc. Feia dos anys i mig que buscava el bebè, que no arribava, i aquella ecografia se li havia clavat a l’ànima com una ganivetada. Va viure la notícia com un «Tu, no» i va sentir un dolor per dins que la va paralitzar.

En Rubén, el seu marit, se li apropà i li va donar la mà. La coneixia prou per saber que ara ella tenia unes ganes immenses de plorar. Li va estrènyer la mà mentre veia com l’Eva se’ls apropava. En Rubén la va abraçar primer perquè així la Carlota tingués temps per recuperar-se.

—Felicitats, Eva, que guai, me n’alegro molt.

—Gràcies, Rubén, estem molt contents.

Després, l’Eva va mirar la Carlota, que també la va abraçar.

—Ei, que seràs tieta!

I la Carlota, quan va sentir l’abraçada, no es va poder estar d’esclatar en plors.

—Sabia que t’emocionaries —va dir l’Eva, i ella també es va commoure. Però la Carlota plorava de pena perquè encara no podia ser mare i perquè no li era possible sentir alegria per l’Eva, a qui estimava de tot cor. Plorava la culpa de no ser capaç de celebrar amb els altres la gran notícia—. T’estimo —li va dir l’Eva, i totes dues es van mirar als ulls.

La Carlota es va eixugar les llàgrimes com va poder, la va tornar a mirar, va respirar, i finalment va aconseguir dir-li:

—Felicitats, germaneta.

SANTI

En Santi se n’havia anat a la muntanya. No volia passar el dia de Nadal en família sense la presència dels seus fills, així que li va demanar la furgo al seu germà i el 24 a la tarda va tocar el dos. Li agradava la muntanya i també la soledat, així que va considerar que la combinació de totes dues coses podria allunyar una mica el dolor del primer Nadal sense ells.

En Santi i l’Èlia (la mare dels seus fills) s’havien separat feia cinc mesos i havia estat dur per a tothom. Però ara no volia pensar-hi, en això. Era Nadal, i estava a punt de fer una cosa que li venia de gust: pujar un cim tot sol. Així doncs, va començar a caminar.

Se sentia desconcertat. Hosti, que estrany era tot plegat. No els havia enyorat mai abans, encara que se n’hagués anat de viatge; segurament perquè sabia que podia estar amb ells quan volgués. O perquè creia que la realitat que vivia duraria per sempre.

Es notava diferent perquè tot era nou: d’una banda, li agradava aquesta nova sensació d’haver posat el punt final a una relació que no funcionava; tancar etapes era alliberador. D’altra banda, però, aquesta ruptura no tenia res a veure amb les ruptures que havia tingut amb antigues nòvies. Ara aquesta manera de sentir-se convivia amb una enyorança gairebé permanent. I una nostàlgia del que ja no era.

Va arribar al cim i era espectacular, feia un dia espatarrant. Estava completament sol. Va respirar fondo i es va amarar del moment. Intentava sentir-se feliç però li costava. I just en aquell moment, en l’instant que pensava «Collons, tant de bo que ells fossin aquí», va rebre un àudio de whatsapp. S’imaginava que era la seva filla Clàudia i ho va encertar: «Papa, saps què m’ha cagat el tió? Una de les coses que volia per Reis, papa, el que vaig demanar! És una passada, ja ho veuràs. Espera. Maaaax! Li vols dir alguna cosa al papa?... Buf, no em sent, està al·lucinant amb els cotxes nous. On ets? Què fas? T’estimo, papa».

Va respirar fondo i va gravar: «Hola, bonica! He anat a caminar. Que bé, t’ha cagat el que volies, me n’alegro! Demà m’ho ensenyes, d’acord? Jo també t’estimo... Encara més, molt més. Fes-li un petonet al Max de part meva. Muà».

Va desar el mòbil i es va adonar que fugir no servia. Així que es va rendir.

Va respirar tota l’enyorança, la nostàlgia, el record... com no ho havia fet mai fins llavors, i va acceptar que els trobava a faltar. Que aquella era la situació i que així ja estava bé. Es va asseure, va contemplar el paisatge i va dir en veu alta «Bon Nadal», mentre li lliscava una llàgrima tímida per la galta.

MIQUEL

A en Miquel li havia agafat una enrabiada tan forta que havia hagut de sortir al pati. Els seus pares havien regalat a la seva filla Rita una bicicleta amb rodetes. Sí, la bicicleta que els havia dit que no li compressin, que això li volien regalar ells quan fos gran, que encara no era el moment. Però ells, que si era una bona bicicleta, que també l’hi havien regalat feia uns anys a l’altre net i el nen estava feliç... En Miquel responia «Però en Jon és en Jon, i la Rita és la Rita, i jo us dic que no l’hi compreu».

Però no n’havien fet cap cas. I allà la tenies, sota l’arbre coberta amb una tela. En Miquel s’ho va ensumar, però va pensar «No en seran capaços». I sí. «No els subestimis», li havia dit de conya l’Anna, la seva companya, perquè en el fons tots dos sabien que capaços n’eren, i de sobres.

Ara en Miquel era al pati amb ganes de trencar la cara a algú. Sentia el volcà a punt d’explotar i no sabia si cridar, començar a córrer, o entrar, arreplegar la família i els trastos i anar-se’n cap a casa. Era una ràbia que l’esquinçava per dins, que li engrapava l’ànima i la recargolava sense compassió.

La bici? No era la bici! Era que «M’entra per una orella i em surt per l’altra», era el «Tant me fan la teva opinió i el teu criteri», era el «Tu no ets ningú per dir-me el que haig de fer». Era tot això, però era, sobretot, el record de tantes altres vegades, de tants altres dies en la seva infància que en Miquel ja podia reclamar, plorar, demanar, expressar, necessitar el que fos... que ells anaven a la seva. Sempre a la seva.

Al pati, va mirar aquell racó on s’asseia cada cop que s’emprenyava amb els seus pares i s’hi va veure a ell. Va notar la mà de l’Anna a l’esquena. No va dir res, només el va tocar, i ell va aconseguir deixar anar:

—Collons... No s’hi val!

—Ho sé... i em sap greu.

Es van abraçar.

—T’estimo —li va xiuxiuejar l’Anna a cau d’orella.

I la seva ànima, amb aquesta validació i amb aquestes paraules precises, va tornar a respirar.

BEA

La Bea va mirar el pongo que li havia tocat aquell any i no va saber si llençar-lo pel balcó o tornar-lo amb cara assassina a qui l’hi havia regalat. Però no sabia qui era: «La màgia de l’amic invisible», va pensar. Podria haver estat la seva sogra, o el cunyat, que tenia la gràcia al cul. No en tenia ni idea, però va observar l’andròmina, sense saber on posar-la, i va recordar com s’havia sentit el dia anterior, el dia de Nadal, quan la va desembolicar.

Tot d’una va ser com si tornés a tenir quatre anys, i es va fer petita petita. El regal era terrible, però encara ho era més el sentiment que es va descobrir: el fet de no ser prou per als altres, de no merèixer res millor, de ser tan insignificant com la rampoina que acabava de rebre.

«Per regalar-te això, millor que t’haguessin donat els trenta euros. A veure què en faràs! De vegades em pregunto de quin planeta ha sortit la meva família», li havia dit en Fèlix, el seu marit, quan havien arribat a casa, mentre es recargolava de riure. Però a ella no li va fer cap gràcia.

Avui, mentre el seu fill Quim jugava amb el que li havien regalat, ella prenia un te i observava, asseguda al sofà, el pongo. Estava cansada, com si li hagués passat pel damunt un camió. El Nadal era molt hardcore, de vegades, i a casa d’en Fèlix, més. Els ganivets volaven en forma de brometes durant tot el dinar, però amb tanta veritat en cada paraula que la Bea se sentia profundament incòmoda. Sempre havia cregut que necessitaven teràpia tots plegats, però ella no pensava ser la fantàstica que ho suggerís.

Mentre observava l’objecte, va tancar un moment els ulls i es va adonar que ara ja el tenia aquí. No el podia canviar (és que no li havien donat ni el tiquet!). Però el que sí que podia canviar era la seva manera de veure’l. Perquè si ella s’havia deprimit el dia anterior era perquè havia sentit que no valia res, com una rampoina. S’havia identificat amb aquella figura carrinclona de la prestatgeria. Però ella no l’era, aquella figura. «Desenganxa-­te’n, Bea. Tu no ets això. Només és un objecte.» Aquest era sempre el seu problema: identificar-se amb el que no era.

Així que va agafar aquell pongo i, en comptes de llençar-­lo a les escombraries, el va plantar en un lloc ben visible de la sala d’estar: «Que com a mínim serveixi, a partir d’ara, per recordar-me què no soc i què sí».

RAQUEL

—Dona’m temps —va respondre en Juli quan la Raquel li va repetir, per enèsima vegada, que volia començar a buscar un segon fill.

—Que aquest 2020 sigui l’any, Juli, per favor.

I es va odiar a si mateixa per suplicar-ho. Invariablement, ell responia «Dona’m temps»; però aquesta, precisament, era l’única cosa que la Raquel no tenia.

Amb quaranta anys, notava que el temps, el cos i les oportunitats se li acabaven. Aquesta realitat feia augmentar encara més el desig de tenir un altre fill, com si fos un ara o mai. La impaciència de la Raquel, en canvi, provocava a en Juli unes ganes terribles de sortir d’allà cames ajudeu-me. Odiava sentir-se pressionat i tenia la mateixa sensació de quan t’envaeixen l’espai vital, que només te’n vols allunyar.

Perquè ell encara no sabia si volia tenir un altre fill i li feia por dir que sí només perquè la Raquel el desitjava. Ell havia estat el segon i sempre va notar que sobrava. No volia que ningú altre se sentís d’aquella manera.

—Juli, és que no em queda temps —li va dir la Raquel amb un to que desprenia mig enuig i mig decepció—. Digue’m que aquest any sí, encara que sigui a finals, que ens hi posarem aquest any.

—Hòstia, Raquel..., t’acabo de demanar temps i vols dates. No puc. No ho sé. Estàs tan fixada amb el tema que no em deixes sentir què vull jo. —El to de veu era elevat, i es va adonar, per la cara que feia, que a la Raquel estaven a punt de caure-li les llàgrimes—. Ho sento, de debò..., ho sento, però no et puc respondre. Ho sento molt... —I es va apropar a abraçar-la.

Ella se’n va allunyar i només li va dir:

—Jo també ho sento.

Li va girar l’esquena i se’n va anar plorant en silenci.

CLARA

Eren les vuit del vespre i sopaven en pijama. La Gal·la, de dos mesos, tenia son i reclamava el pit, i la Clara se’n va anar amb ella a l’habitació fins que la va deixar adormida en un son profund. Quan va tornar a la sala d’estar, en Carles feia zàping.

—Quina porqueria que fan a la tele. Hosti, no havia vist mai aquestes coses un 31 de desembre. Sempre han fet aquests programes? Quina sort haver estat de festa i haver-m’ho perdut!

—Te’n recordes, fa dos anys? Érem a Roma i vam acabar la gresca a les nou del matí. Allò era un Cap d’Any!

—Qui ens ha vist i qui ens veu...

—Ostres... Te’n penedeixes?

—Com dius?

—Si te’n penedeixes.

—D’haver tingut la millor nena del món mundial amb la dona que adoro? Sí, molt, cada dia.

—Burro...

—És clar que no. Jo no em penedeixo de res.

—Però... ho trobes a faltar?

—Tu sí?

—No. No trobo a faltar res d’abans. Bé, només a estones em trobo a faltar a mi, o a tu, o a nosaltres... Tot i que després m’hi repenso i m’adono que ni jo soc la d’abans ni tu tampoc, i en realitat, m’agrada més com som ara.

—Vols dir avorrits?

—Sí, exacte: avorrits, ensopits i pares de la millor nena del món mundial.

Tots dos van riure.

—Quina hora tenim?

—Buf... no són ni les deu. Falta una eternitat per a les dotze i no m’aguanto dreta. M’estava adormint. Quin pal haver d’esperar les campanades.

En Carles es va aixecar, va anar a la cuina i va tornar amb una cassola i una cullera de boix.

—Si la meva dona no vol esperar, no cal que s’esperi. Senyoreta, els seus desitjos són ordres. Agafi el raïm, i quan jo digui tres, en aquesta casa seran les dotze.

—De debò? Ara?

—Sí, senyora. El temps és una il·lusió. Vinga, som-hi, agafa el raïm. Que començo, eh? A la una, a les dues, i a les... tres! Però espera, espera, que primer venen els quarts.

Encara van riure més.

En Carles va anar picant (suaument, que la Gal·la dormia) la cassola amb la cullera imitant les dotze campanades mentre la Clara reia i li costava empassar-se el raïm. Ell feia el mateix amb certa dificultat mentre comptava: cop de cullera a la cassola i gra de raïm cap a dins.

Quan van acabar, no podien pràcticament ni mastegar la quantitat de raïm que se’ls havia acumulat entre barra i barra, de tant que reien. Es van abraçar i es van desitjar un «Bon any!». Quan finalment es van poder empassar la fruita que tenien a la boca, es van fer un petó ben llarg i, en acabat, la Clara va dir:

—I ara que ja han tocat les dotze campanades, ens podem ficar al llit?

—Sisplau. Fins i tot em fa il·lusió anar-me’n a dormir d’hora un 31 de desembre, encara que sigui per variar una mica.

—Que ho veus? En realitat és el que es porta ara. Anar de marxa ja està obsolet i sobrevalorat...

—Totalment, Clara. Som l’hòstia.

La Clara va somriure i al cap d’un minut va pensar en la celebració a casa dels seus pares, on aquesta nit es devien haver tornat a reunir unes quinze persones i on la mare devia continuar empipada amb ella. «Que s’hi posi fulles», va pensar en un rampell de seguretat. Però, en acabat, dins del llit, va sentir que potser havia estat mala filla i va notar com la culpa li impedia dormir, tot i que estava morta de son.

Gener

FINA

La Fina feia dies que se sentia entre trista i enfadada. Per Nadal, el seu fill Miquel havia estat tot el dia sense parlar-li i, per bé que en sabia el motiu, creia que era totalment exagerat i fora de lloc.

—Jo ja et vaig dir que era millor no comprar-li la bicicleta a la Rita —li va dir l’Esteve, el seu marit.

—Aviam, però si l’hi vam regalar a en Jon quan tenia l’edat de la Rita i va estar encantat, per què no havíem de fer el mateix amb ella? Ja et vaig dir que no vull diferències.

—Però és que ens va dir que no.

—I què? És la nostra neta i jo no vull que tingui la sensació que li fem regals més bons a en Jon que a ella.

L’Esteve va deixar estar el tema, sabia que no la convenceria. Era una dona d’idees clares i tenia justificacions per a tot. De vegades l’esgotava.

Però la Fina, tot i estar convençuda dels seus arguments, continuava trista. Li hauria agradat que el seu fill Miquel veiés que només intentava ser justa, i que s’estimava d’allò més la seva neta. Que ho valorés. Però lluny d’això, sentia que la criticava, com si odiés tot el que ella feia.

Se sentia jutjada. A ella no se li hauria passat mai pel cap fer un lleig a la seva mare per Nadal. I de motius, n’hi sobraven! Mai no se l’havia escoltat i la seva opinió no comptava per a res. La frase preferida de la mare era «I tu què saps!». Però la Fina sempre s’ho va empassar tot i no li va fer mai un mal paper.

Tenia ganes de parlar amb en Miquel, però no d’això. Volia saber que ja se li havia passat, perquè en el fons odiava sentir que el seu fill estava enfadat. L’estimava tant... Però tampoc no li volia demanar perdó. «De què? Si jo no he fet res dolent!», pensava. Així doncs, va agafar el mòbil i li va enviar un missatge: «Hola, que voleu venir demà a dinar?».

CÈLIA

La Cèlia era a l’hospital amb la Berta, la seva filla d’un any, que tenia bronquiolitis. Només la Leila sabia el mal tràngol que la Cèlia estava passant aquells dies. La Leila era la mare d’en Younes, de nou mesos, que patia la mateixa afecció. Al principi de compartir habitació tenien la cortina divisòria posada, però ara ja no. S’estimaven més veure’s. Només la Cèlia sabia el mal tràngol que la Leila estava passant aquells dies.

Fins llavors, cada nit havia estat un malson, pràcticament no havien pogut dormir pels plors, les nebulitzacions i els controls constants. Però la d’aquell dia era especialment dura. Era 1 de gener i cap de les dues havia començat l’any amb els altres fills ni tampoc amb les parelles. Que dur que era trobar-los a faltar i voler estar, amb totes les teves forces, en dos llocs al mateix temps.

Xerraven poc. Costa parlar quan no estàs bé, quan tens por. Però es miraven i s’ho deien tot amb els ulls. Aquella nit la Berta plorava, i era estrany, perquè estava millor. La seva mare, en canvi, no plorava però es trobava molt malament i li costava acompanyar-la. La Leila tenia en Younes que dormia i veia com la Cèlia s’anava angoixant.

La Leila va deixar el seu nadó entre els coixins i se li va apropar. Sabia el que sentia perquè era el mateix que sentia ella. Li va posar una mà a l’espatlla i la Cèlia, sense adonar-­se’n pràcticament, va començar a plorar. Havia estat la mà de la Leila, o el seu silenci, o la seva energia... i no podia parar.

Un plor desconsolat de pena, de cansament, d’enyorança i de frustració, d’aclaparament i d’ensurt. Com més plorava, més es calmava el seu nadó, fins que finalment es va adormir. La Leila la va abraçar i també es va posar a plorar. «Soc aquí. Passarà, ja ho veuràs, passarà», li deia, i de cop i volta es van sentir un tot i van donar gràcies per viure aquella situació juntes.

LAURA

«Darling, que avui és 2 de gener, no tocaria inaugurar l’any?» Aquest era el missatge que la Laura acabava de rebre a la feina. Era d’en Quico, i per a ell «inaugurar» era sinònim de fer l’amor. Sempre li trobava unes altres paraules. «Rematar l’any», «estrenar l’any», «celebrar que és divendres», «rebre el dilluns com cal»...

Des de sempre en Quico havia estat més fogós que ella, i, de vegades, la Laura confessava a les seves amigues que li feia mandra tanta activitat sexual, especialment des que havia tingut la Maria, ara feia tres anys i mig. Però al mateix temps li agradava saber que en Quico s’excitava tant amb ella.

Només hi havia un problema. Que quan a ella no li venia de gust, ell s’empipava.

—És que ja no t’interesso —li retreia de tant en tant.

—És clar que m’interesses —li responia ella—. No siguis burro. El que no m’interessa, de vegades, és fer l’amor quan estic feta pols.

Però avui era diferent perquè la Laura sabia que en Quico era molt supersticiós. Des que havien començat a sortir, si no feien l’amor el dia 1 de cada any, a ell li entrava mal rotllo, com si hagués de ser un mal presagi per a la seva relació de parella. Ella creia que allò era una parida monumental, però acceptava en Quico amb les seves bestieses, entre les quals, aquella. Amb una filla, havia allargat la superstició fins al dia 2.

Per

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X