Pròleg

Molts objectes que han estat importants en algun moment de la nostra vida —roba, discos, llibres, escrits, etc.—, a mesura que ens fem vells els anem llençant per deixar espai a les noves adquisicions. Aquest comportament sembla que és comú en la majoria dels humans, i ho fem en gairebé tot el que tenim, fins i tot amb els records.

Per fer aquest llibre hem intentat recordar moltes coses que gairebé les teníem oblidades, no perquè volguéssim, sinó perquè els nostres discos durs, a la nostra edat, comencen a estar plens i, a mesura que els entren noves dades, sense voler anem eliminant les més anteriors.

Diuen que la memòria és selectiva; nosaltres afegiríem que també és provisional, caduca.

Per recuperar totes aquelles vivències hem necessitat l’ajuda de converses amb molta gent que apareix en aquest llibre. Començant pels companys músics que van enregistrar amb nosaltres aquest disc i amb els que hem pogut comprovar, que ells encara tenen menys memòria que nosaltres dos. A tots ells els volem agrair, no l’ajuda per poder escriure aquest llibre !, sinó el fet d’haver estat protagonistes d’ell, compartint amb nosaltres uns anys meravellosos de la nostra vida. També hem conversat amb tècnics, mànagers, directors de discogràfica, realitzadors de cinema, periodistes i altres persones que van conviure amb nosaltres aquells anys i que també són actors principals d’aquest llibre. A tots ells, els enviem el nostre agraïment i el nostre reconeixement per la tasca que en el seu dia van fer. Amb ells, però, també hem pogut comprovar que la memòria és subjectiva i que tots vivim les nostres experiències de forma diferent. Per això, podria ser que algunes dades que donem aquí no fossin del tot exactes, sobretot, ens referim a dies i llocs on van passar els fets aquí descrits. Si és així, us demanem disculpes i us agrairíem que ens féssiu arribar qualsevol correcció que s’hagi de fer en el nostre arxiu... o que calleu per sempre!

Durant tot aquest exercici d’intentar recordar tots els detalls del que vam viure aquells anys, hem remogut moltes sensacions i molts sentiments que ens han portat a recordar i enyorar, encara més, el nostre company i amic Carles Sabater. És difícil parlar d’ell sense caure en tòpics i frases que potser, de tant dir-les, han perdut el seu efecte. Nosaltres només podem dir, ara i aquí, que ens sentim molt afortunats d’haver pogut compartir tots aquells anys amb algú tan especial com ell. Tots tres creàvem un equilibri en la nostra relació i en el nostre treball, que projectàvem a la resta del món a través de la nostra música. Sense ell, la vida, la feina i la música mai ha sigut ni tornarà a ser el mateix.

Una altra persona que enyorem i trobem a faltar és el nostre estimat amic Pere Monells. Podríem dir moltes coses d’ell, però direm simplement que, sense ell, Sau mai no hauria publicat el Quina nit i no hauríem aconseguit res del que vam aconseguir.

Quan les coses s’acaben, amb el pas del temps, agafes distància i perspectiva i t’adones de la importància del que un dia vam fer i de les persones que hi van ser. Quan estàvem enregistrant el disc als estudis Aprilia o a Londres, als Swanyard, no érem gens conscients de com ens canviaria la vida aquell disc, aquelles cançons. I ho va fer! Una altra cosa que també voldríem comentar és que, parlant entre nosaltres i amb la resta de la banda, hem recordat uns quants fets que travessen la línia vermella de la vida privada i personal d’alguns de nosaltres. Com que desgraciadament no hi som tots, hem decidit no escriure-ho.

Així que us tornem a assegurar que en aquest llibre no diem cap mentida, però tampoc tota la veritat.

PEP SALA I JOAN CAPDEVILA

1

Pobres pero llenos de deudas

PEP SALA

A mitjans de 1989 semblava que la cosa començava a canviar. El 3 de juny vam fer un concert a la sala Todd Zone de Manlleu i, aquell dia, la reacció del públic va ser diferent. No sé, és difícil d’explicar en paraules, però quan vam acabar el concert, recordo que tots havíem tingut la mateixa sensació. La gent començava a reaccionar amb gairebé totes les nostres cançons, no només amb els singles que posaven a les ràdios, sinó que també cantaven i saltaven amb les altres cançons menys conegudes. Aquell dia va ser un concert diferent, alguna cosa havia canviat. Poc dies després, vam rebre la notícia que havíem estat proclamats Osonencs de l’Any pel setmanari Ausona, i recordo que en aquella edició compartíem l’honor amb l’Àlex Crivillé, i amb altres personalitats de la comarca. Els concerts que van venir després a Blanes, a Vic, a Tona, etc., ens confirmaven que sí, que semblava que després de dos anys d’esforç i sacrificis, començàvem a veure una llum.

La nostra situació no era especialment bona. Després dels entrebancs que vam tenir amb No puc deixar de fumar, haver de comprar el nostre propi disc, començar de nou amb una altra discogràfica, Picap, i pagar-nos el segon disc, Per la porta de servei, la situació econòmica del grup era una mica desesperant. En Carles havia renunciat a diverses ofertes per participar en obres de teatre, entre elles Mar i cel, de Dagoll Dagom, jo estava deixant el càrrec de director de l’Aula de Música Moderna que havia creat amb en Jaume Bogunyà, i en Joan seguia trampejant, com podia, el management de Sau amb una feina en una pelleria de Vic, on s’hi posava a les cinc de la matinada (quan el teu cos no pot parar!).

Però, tirem una mica enrere.

Durant l’any 1988, després d’un primer any il·lusionant i fantàstic a les Tallades, on vam preparar el primer disc, vam rebre la primera bufetada quan vam percebre que la discogràfica Audiovisuals de Sarrià no feia cap mena de promoció del nostre disc, No puc deixar de fumar, i deixava que el nostre projecte anés morint a poc a poc. Malgrat que la nostra fe en el que estàvem fent seguia intacta i no teníem cap dubte a seguir endavant, això va fer que el grup tingués pocs bolos i que aparegués entre nosaltres una certa sensació de fracàs.

La situació es va agreujar, quan en decidir deixar la nostra primera discogràfica, ens van exigir que els abonéssim tot el que deien que havien invertit en nosaltres, recordo que la quantitat era prop d’1,5 milions de pessetes. Per poder-ho pagar, vam aconseguir fer un préstec de 500.000 pessetes amb l’aval de les nòmines dels que treballaven, i amb la resta van des­aparèixer tots els nostres estalvis personals.

La segona bufetada va venir tot seguit.

A través del periodista i amic Josep M. Casacuberta, vam contactar amb una altra discogràfica, Picap, i aquesta es va mostrar interessada en nosaltres. En Joan Carles Doval, director i propietari de l’empresa, ens va rebre molt amablement, i després d’escoltar amb interès la nostra situació, ens va oferir un contracte per tres discos, incloent-hi el No puc deixar de fumar. Però això sí, nosaltres havíem de pagar els enregistraments i el disseny de cada disc, a canvi d’un miserable 5 % de royalties, en un escalat que podia arribar a un 7 % en cas que fos un gran èxit.

Malgrat la nostra ignorància sobre tot el que envolta el món de la indústria discogràfica, ens va semblar que ens oferien poquíssim, però estàvem desesperats i vam veure clar que aquella era l’única alternativa per seguir endavant, sobretot perquè en aquesta ocasió almenys hi havia un compromís per part de la discogràfica de fer una bona promoció.

El nostre convenciment que les nostres cançons i el nostre directe acabaria funcionant era absolut, però el xoc amb la dura realitat, en aquells moments va ser important. Acabàvem de despertar de cop del somni de les Tallades.

La primera opció va ser demanar un crèdit, que suposadament tornaríem a mesura que féssim bolos.

Mai oblidaré quan en Joan i jo observàvem en Carles esprement totes les seves facultats seductores i interpretatives, explicant al senyor de la finestreta de la Caixa que volia fer un crèdit per poder-se casar i crear una família tradicional catalana de tota la vida.

Nosaltres dos estàvem fent cua, esperant el nostre torn, com si no coneguéssim en Carles de res, mentre ell explicava, fins al més petit detall, com invertiria aquells diners i com de feliç podria arribar a ser, si aquell bon home li concedia el crèdit.

Però els bancs i les caixes no tenen sentiments ni s’emocionen davant cap interpretació magistral, i aquell impertèrrit empleat de la Caixa no va tardar gaire a negar-li el crèdit demanat, ja que no disposàvem de cap aval.

Ja se sap que els bancs et donen paraigües només quan no plou...

Quan em va tocar a mi fer el mateix «numeret», i havent observat que en Carles, amb tot el seu talent interpretatiu i seductor havia fracassat en l’intent, no vaig poder evitar dir-li a aquell senyor.

—Bon dia, jo també venia a casar-me...

Hi ha moltes coses que mai trobaràs en una oficina bancaria, i una d’elles és el sentit de l’humor. La mirada d’incredulitat d’aquell bon home va fer que en Carles amb posat seriós i solemne digués en veu alta i en castellà.

—¡Somos pobres...! ¡Pero llenos de deudas!

Tots tres vam esclatar rient escandalosament, enmig d’aquella oficina plena d’homes amb corbata que ens miraven sense entendre res.

A Osona la cosa ens anava força bé, però a la resta de Catalunya costava molt que ens contractessin.

Un bon dia, crec que va ser el 6 de novembre d’aquell any, vam fer un concert a la discoteca Karibú dels Hostalets de Balenyà. Va anar molt i molt bé, la gent d’Osona estava en­tusiasmada amb nosaltres, cantava totes les cançons del disc i es rendia a la seducció escènica d’en Carles. Però en acabar, malgrat l’èxit obtingut, no ens podíem treure del cap els nostres problemes econòmics i tot el que ens feia falta per poder seguir endavant.

Aquesta sensació agredolça és la que es va trobar en Pere Monells, soci del Karibú i propietari del Roc 34, quan va entrar, eufòric, als camerinos per felicitar-nos per l’èxit del concert.

En veure les nostres cares de pomes agres ens va demanar què ens passava.

—És llarg d’explicar —va dir en Carles, mentre en Joan afegia:

—No en facis cas, Pere, tenim problemes.

En Pere, que no estava de gaires manies, solia anar sempre de dret al gra, de forma expeditiva.

—Dimarts, a les nou, quedem per sopar a Can Pantano! I m’expliqueu què collons us passa, però això no pot ser! —a mig camí entre desconcertat i emprenyat—. Acabeu de fer un concert acollonant, la gent es torna boja amb vosaltres i això sembla que sigui un enterrament. No us entenc!

En Pere, amic de la família d’en Ramon Altimir, era un home extraordinari, un home de món, amb una gran visió de negoci i un savoir faire exquisit. Era el director de l’empresa Embutidos Monells que havia creat des de zero amb els seus germans, i en els darrers anys havia començat a invertir en les sales i discoteques de tot Osona com el Karibú i el Roc 34, on nosaltres havíem actuat diversos cops. A mesura que havíem anat coincidint amb ell, en concerts i algun soparet, havia nascut una bona amistat entre en Pere i el grup.

Aquell dilluns, mentre estàvem sopant a Can Pantano —un excel·lent restaurant prop de Vic, que solíem freqüentar tant nosaltres com en Pere—, li estàvem descrivint les nostres penúries, mentre ell ens escoltava amb cara d’incredulitat.

—Així, el paio aquest no ha fet res per promocionar el vostre disc? No heu fet cap entrevista de ràdio?, no heu anat a TV3?

—No, Pere, no, les poques entrevistes que hem fet les hem aconseguit nosaltres. La cadena Ser de Manresa, amb en Manel Belso, Ràdio Olot amb en Josep Maria Francino i alguna per telèfon —vaig dir.

—Ah sí! I la setmana passada, una a Ràdio Vilafranca del Penedès, que quan vam arribar, resulta que la discogràfica només els havia enviat la portada del disc, sense res a l’inte­rior. En Pep i jo vam haver d’anar a comprar-ne un, perquè el poguessin posar a la ràdio durant l’entrevista. Vam passar molta vergonya comprant el nostre propi disc, encara que, afortunadament, la senyora de la botiga no ens va reconèixer —va afegir en Carles mentre en Joan sarcàsticament deia:

—No sé si afortunadament...

—Però no ha fet singles amb el Sense Estil? —va insistir en Pere.

—No tu! Ni això! Diu que no creu en els singles, que és millor enviar el disc sencer.

—El que passa és que el fill de la gran... no hi posa el disc a dins!, és clar que li surt a compte!

En Pere no s’ho podia creure, ell era un home de negocis i sabia que si vols vendre alguna cosa, primer has de fer que la gent la conegui. Finalment, després d’escoltar la proposta que ens havia fet en Joan Carles Doval i de malparlar una bona estona sobre els personatges de la indústria de la música, en Pere ens va aconsellar que, arribats a aquell punt, només podíem seguir endavant, que no podíem defallir.

I com aquell que no vol la cosa va treure de la seva butxaca un feix de bitllets de 5.000 pessetes.

—Teniu! Jo hi poso això!

Crec recordar que hi havia unes 750.000 pessetes, allà, quietes, damunt la taula. Ens vam quedar en silenci, bocabadats, garratibats i bloquejats sense poder dir, ni fer res. Fins que al cap d’uns segons vam reaccionar i vam exclamar, cridant a l’uníson, com si haguéssim assajat.

—No, no i no, Pere! Moltes gràcies, però no ho podem acceptar perquè no sabem si t’ho podrem tornar mai. T’estem molt agraïts, i t’estimem moltíssim, però no volem quedar malament amb un amic com tu. Si el proper disc no va bé... no podrem tornar-t’ho.

—Jo sí que sé que m’ho tornareu —va contestar en Pere—, n’estic segur! No en tinc cap dubte. No patiu! Joan! Agafa els calés i feu un bon disc amb aquelles cançons que m’heu ensenyat abans.

Així, d’aquesta forma, en Pere, en un acte d’una irresponsabilitat aclaparadora, va apagar el primer gran incendi de la història de Sau.

Pel gener de 1989 vam enregistrar el disc Per la porta de servei. La gravació va durar una setmana, com el disc anterior, també als estudis Aurha i amb l’ajuda d’en Ramon Ferrer. En Ramon era (i encara és) un músic extraordinari i gran amic meu, que liderava Duble Buble, que en aquells moments era probablement la banda més important de pop rock en català. La nostra amistat venia de lluny, jo havia col·laborat en els seus discos i, en començar Sau, nosaltres li havíem demanat que ens fotés un cop de ma. De fet, havíem parlat sobre la possibilitat que s’incorporés a la banda, però ell estava a Duble Buble i no va ser possible.

Deixeu-me que us expliqui que aquella època, i encara actualment, enregistrar i mesclar un disc en una setmana era gai­rebé una missió impossible. El temps «reglamentari» per fer un disc «normalet» sempre ha sigut d’un mes, però els diners que teníem donaven per una setmana i encara gràcies.

El disc, és clar, el vam enregistrar de pressa, corrents i a contrarellotge. Els preus dels estudis eren més elevats que actualment i les hores passaven molt de pressa, sense que ens n’adonéssim. Amb el nostre sentit de l’humor habitual, recordo que vam calcular que cada cop que anàvem al lavabo ens costava unes 200 pessetes. Més d’un euro per pixarada!

El nostre equip tampoc era per tirar coets. Jo tenia una guitarra Ibanez, que em va costar 16.000 pessetes. En Ramon Altimir s’acabava de comprar un teclat Roland D-50, que tenia uns sons prou interessants, en Carles Oliver «Xarli» encara tocava amb la seva bateria de tota la vida i en Pep Sán­chez... aquí m’he encallat. En Pep és un home que té una relació peculiar amb els seus baixos. Contínuament n’està reparant, canviant, o pintant de nou, i fins i tot a vegades els construeix ell mateix. Rarament pots veure en Pep Sánchez dos concerts seguits amb el mateix baix, però això sí, no sé com s’ho fa, però sempre li sonen de collons!

Afortunadament, l’experiència que tenia en Ramon Ferrer, gràcies als discos que havia fet amb Duble Buble, ens va ajudar molt a sobreviure i no morir en l’intent, i vam aconseguir enregistrar i mesclar totes les cançons en una setmana. Això sí, vam haver de renunciar a algunes idees que teníem pensades per a aquest disc. La nostra intenció era incorporar segones veus a les cançons, posar alguna guitarra acústica i introduir la meva veu en la sonoritat del grup, crec recordar que la cançó escollida era No he nascut per militar, que en aquell moment ens semblava una cançó menor. Però no hi va haver temps. Les cançons, com podeu comprovar si escolteu el disc, no tenen veus que vesteixin les tornades, ni sona cap guitarra acústica per enlloc. Tan sols, vam aconseguir que dues amigues meves, l’Helena Pla i l’Anna Giménez, ens cantessin uns «Aaahh» a Només ho faig per tu, ja que en aquell moment, ja érem conscients que seria una de les cançons més importants del disc.

De fet, ara em ve al cap que quan mesclàvem la cançó Et trobes sola, ens vam oblidar d’obrir el canal d’uns «pads», uns fons de teclat, que en Ramon Altimir havia gravat. No hi va haver temps per repetir la mescla! I no! Finalment els «pads» d’aquella cançó no sonen al disc.

Pocs dies després d’acabar l’enregistrament del disc, en Xarli va marxar a la mili. Aquest fet ens va colpir molt. Ell era molt més jove que nosaltres i anar a la mili va ser una putada molt, molt gran.

Crec que vaig conèixer en Xarli quan ell tenia tretze anys, ell tocava amb Superavit, un grup format per l’Ignasi i l’Helena Pla, en David Vila i l’Anna Giménez, tots més o menys de la mateixa edat. Jo els ensenyava en una mena de classes combos i molts d’ells, com en Xarli, també eren alumnes de l’Aula d’Estudis Musicals. Així doncs, la primera relació que vaig tenir amb ell era la de professor-alumne, però malgrat la diferència d’edat aviat ens vam fer bons amics.

En Xarli tenia molt talent, tocava amb una gran tècnica i amb un gust increïble, amb molta influència del bateria de The Police, Stewart Copeland, a qui ell admirava molt. Quan en Carles i en Joan el van veure tocar per primera vegada, van flipar tant!, que no va ser gens difícil convèncer-los de que en Xarli havia de ser el bateria de Sau.

Quan vam començar amb el grup, l’any 1987, feia molt poc que havien mort els seus pares i un home com ell, més aviat tímid i reservat, es va aferrar a la música i al grup amb totes les seves forces i energies. En Xarli, recordo que tenia una mena de llaga a l’estómac, que sovint li feia mal, però quan estava amb nosaltres, a les Tallades, li passaven tots els mals i es trobava perfectament, encara que mengéssim curris picants marinats amb carajillus de whisky.

Per això va ser una gran putada que un home com ell, aturés la seva progressió i la seva carrera artística per anar a fer el servei militar.

Tots els del grup estàvem molt indignats, sobretot en Carles, que en aquells temps encara estava demanant pròrrogues, i jo que, a pesar de no haver-hi anat, vaig tenir una experiència molt dolenta el dia que em va tocar anar a la caserna a buscar la cartilla, que em certificava com a exempt de servei. D’aquí ve la frase «No em pegui, no he nascut per militar», ja que aquell dia em vaig emportar un parell d’estomacades. Podríem dir que no sentíem especial simpatia per tot el que és militar.

Diuen que quan les coses et van malament és quan surten les millors cançons i potser per això ens vam inspirar fent «No he nascut per militar». Quan vaig ensenyar la cançó sense lletra a en Carles i en Joan, els va agradar moltíssim i van decidir, al ser molt diferent i especial, que la lletra també ho havia de ser. En Carles Sabater va liderar la feina aportant frases tan màgiques com: «soc un covard però avui tindré cor de soldat» o «canviaran la meva roba, el meu nom, el meu cabell», que en Joan i jo vam completar amb «em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell».

Va ser un d’aquells moments en què tens la sensació que les coses flueixen i surten soles, com si caiguessin del cel.

La gira del disc Per la porta de servei va començar com havia acabat l’anterior, és a dir, amb pocs bolos i triomfant molt a Osona, sobretot a la presentació del disc al Roc 34, i poc a fora. El primer single va ser «No he nascut per militar» i gràcies a la promoció que vam fer amb en Carles per tot Catalunya, la gent de mica en mica ens va començar a conèixer. L’enregistrament del vídeo clip de la cançó també ens va ajudar força, i a poc a poc, anaven sortint alguns concerts fora d’Osona, on el públic començava a reaccionar quan fèiem el «No he nascut per militar». Aquells dies ja vam començar a notar algun canvi, encara que insuficient.

Però encara no n’hi havia prou, encara hi havia massa diferència entre els concerts de fora d’Osona i els concerts que «jugàvem a casa».

Al Barça li passava més o menys el mateix. Després de dues temporades amb Cruyff com a entrenador, només ha­vien guanyat un o dos títols, i encara els costava guanyar fora de casa. Ells a l’any 89 van fitxar Koeman i Laudrup, i nosaltres en Joan Molina, que va substituir en Carles Oliver «Xarli», que estava morint-se de fàstic a la caserna de la Seu d’Urgell.

En Joan Molina era un home extremament simpàtic, i va ser molt fàcil treballar amb ell. Es va adaptar al grup més de pressa que en Koeman i en Laudrup, i la seva amistat ens ha durat fins al dia d’avui.

També a la família de Sau és van incorporar dos nanos jovenets d’uns divuit o dinou anys, que tenien la feina de tècnics d’escenari, que fins aquell moment només l’havíem fet nosaltres, amb l’ajuda d’en Casius, un vell rocker de la comarca que ens ajudava quan podia. Ells s’encarregaven de portar els instruments i amplificadors al concert, ho muntaven i ens ajudaven durant l’actuació a canviar cordes trencades, afinar guitarres i solucionar qualsevol incident que pogués passar. Ells eren en Ferran Jurado i en Miquel de Paz i van seguir amb nosaltres, sobretot en Ferran, pràcticament fins al final.

Deixar Les Tallades per anar a una altra casa va ser un altre canvi important per el grup aquells inicis del 1989. Ens vam traslladar a La Rocassa, una enorme casa de pagès del municipi de Malla on disposàvem d’una mena de quadra on podíem assajar, i habitacions per viure i fer vida. No era tan còmoda com la casa de Les Tallades, però era més a prop de Vic i, a més a més, no teníem veïns.

Aquell any vam anar recuperant l’optimisme a mesura que anàvem fent concerts i també alguns programes de televisió. Fins i tot la televisió gallega ens va convidar en un programa Vernes Show, cosa que ens va fer molta gràcia.

A mesura que avançava la gira, els concerts eren millors, la banda sonava compacta, i en Carles anava agafant seguretat i consciència del seu carisma i de la seva capacitat de seduir el públic. Just abans de l’estiu, Picap va treure el segon single del disc: «Corre, corre’t corre». Aquesta cançó va arribar a ser molt important en els concerts d’aquella gira, aixecava la gent d’una forma increïble i en Carles aconseguia fer amb el públic tot el que volia; els feia cantar fort, els feia cantar fluixet, els feia ajupir, els feia saltar... Va ser llavors quan tots ens vam adonar que teníem una bèstia d’escenari entre nosaltres i crec que en Carles també.

La vida a La Rocassa era molt divertida, encara que potser no tant com a Les Tallades, ja que teníem més maldecaps i feines per fer. Solíem trobar-nos els dijous a la tarda i vivíem allà fins al diumenge, quan tothom tornava a casa seva. Normalment cuinàvem nosaltres i l’elaboració dels àpats era tot un ritual, especialment els sopars, que eren inacabables, amb els carajillus de rigor i amb els tallats d’en Joan Molina, que consistien a portar només la part superior de la cafetera a taula. En un principi, el fet que la casa tingués moltes habitacions va fer que ens les repartíssim i a cadascú li tocava la seva, però després de la primera nit vam decidir que dormir plegats, com fèiem a Les Tallades, era molt més divertit, encara que potser una mica més incòmode. Vam posar tots els matalassos al terra de l’habitació més gran i allà dormíem, quan aconseguíem estar una estona sense fer el burro i riure com bojos. Val a dir que vam deixar un parell d’habitacions preparades per si algú volia fer «vida social», de totes maneres era tan divertida la convivència que de «vida social» se’n va fer ben poca, molt menys que a l’època de Les Tallades.

El 30 de setembre, en una nit extremament freda per a l’època de l’any, vam actuar al Mercat de Música de Vic en la seva primera edició. Després del concert, tal com estava previst, ens vam quedar a l’escenari per enregistrar una part del videoclip del tercer single del disc, la cançó «Només ho faig per tu». El fred era tan intens que encara puc veure la cara de dolor d’en Pep Sánchez quan intentava tocar el baix amb els dits gelats. Si us hi fixeu, al vídeo es veu com surt el baf quan respirem. El videoclip va estar dirigit per un bon amic i gran professional, en Marcel·lí Parés, i hi va col·laborar l’actriu Montse Navarro. Una altra curiositat és que en el muntatge final vam utilitzar imatges de La Rocassa que havíem enregistrat nosaltres mateixos en format súper 8. El videoclip va ajudar que «Només ho faig per tu», fos l’altre gran èxit del disc, una cançó que ens va acompanyar tots els anys de la nostra història.

L’anècdota d’aquesta cançó és que vaig escriure la música per a una pel·lícula que s’havia d’enregistrar a Londres, quan jo havia col·laborat amb la Warner. La pel·lícula l’havia de dirigir en Julien Temple, però al final el projecte se’n va anar per terra i la cançó també. Un bon dia li vaig ensenyar a en Carles i es va entusiasmar amb la melodia. Vàrem decidir incloure-la en el proper disc, però havíem de fer una lletra nova, ja que l’original era en anglès. Per fer-la, vam anar a passar uns dies a Andorra, amb en Joan Capdevila, és clar, en una tenda de campanya i així aïllar-nos del món exterior i poder-nos concentrar en la lletra. Van ser uns dies inoblidables, intensos i molt divertits. Tots tres ens ho passàvem molt bé, ens feia falta molt poca cosa per riure i passar-ho bé.

Érem amics, en teníem prou, estàvem junts i no volíem fer-nos grans.

Així, doncs, el grup i la seva popularitat va anar creixent durant la gira Per la porta de servei, cada concert era millor i la resposta de la gent també, sobretot a partir de mitjans d’aquell any. Les sensacions del grup van canviar, a poc a poc anàvem estalviant diners per poder-los tornar a en Pere, i vam començar a pensar en un proper disc. Durant tot l’any jo havia anat fent melodies i cançons que anava ensenyant a en Joan i en Carles perquè entre tots tres comencéssim a fer les lletres, però el fet de tenir més concerts feia que disposéssim de menys temps per estar a La Rocassa i treballar en els textos.

La relació que teníem en Carles, en Joan i jo era curiosa, ja que funcionàvem fantàsticament bé junts, tot i que érem tres paios molt diferents. Hi havia unes quantes coses, però, que teníem en comú. Tots tres teníem un gran sentit de l’humor i ens interessava molt la gastronomia, això feia que sempre hi havia una bona excusa per quedar per dinar o sopar. També ens agradava molt llegir, tots tres érem bons lectors i les recomanacions de llibres eren constants. Però, sobretot, el que ens unia més era la fe cega en el que estàvem fent. Mai havíem tingut ni el més mínim dubte que Sau acabaria funcionant.

Una altra afició comú molt important era el cinema, que ens proporcionava llarguíssimes converses sobre pel·lícules i sobre diàlegs concrets.

Un bon dia a finals d’estiu d’aquell any, estàvem asseguts a fora de La Rocassa, davant de la casa on hi havia un arbre que feia ombra. Estàvem intentant fer la lletra d’un tema que jo havia fet, que tenia un tempo molt ràpid, força trepidant, i bastant diferent de la resta de les cançons que teníem fins llavors. Queia un sol de justícia, la calor era asfixiant, i en Joan va entrar a la casa a buscar unes cerveses. Quan va tornar allà on estàvem nosaltres, en Carles se’l va mirar amb cara de pòquer i li va dir:

—Et pots posar al meu costat si no parles de calor....

—Hòstiaaa! ¡Fuego en el cuerpo! Aquest diàleg és increïble, és boníssim! L’has vist tu, Pep? És d’en Lawrence Kasdan, és brutal!

—Sí, sí que l’he vist, és boníssima...

—Aquesta és l’escena que...

—Ei, ei, ei! —ens va interrompre en Carles—. Sabeu que és una bona frase per fer-ne una cançó? No ho creieu?

Aquell dia va néixer Foc al cos.

El temps anava passant i lentament s’anava acabant la gira, l’any, i amb ell, la dècada dels vuitanta. Nosaltres teníem una certa sensació d’esperança i la resta del món també. El 9 de novembre va caure el Mur de Berlín, i gairebé tothom va sentir un alleujament amb la certesa que s’havia acabat la guerra freda. Els Jocs Olímpics de Barcelona encara estaven lluny, en l’horitzó, però la cançó que Freddie Mercury i Montserrat Caballé havien enregistrat al 87, ens recordava permanentment que s’acostava alguna cosa gran. En l’aire es començava a respirar una certa sensació de cultura de país. També hi va ajudar que el 9 d’octubre de 1989, dia de la Comunitat Valenciana, el Canal 9 comencés les emissions, que eren de forma majoritària en català.

El grup estava il·lusionat, havíem fet un primer pas, però encara no havíem aconseguit res important. La prova d’això és que durant la gira de Per la porta de servei no vam fer cap concert a Barcelona, ni tan sols una presentació del disc. Però teníem tres cançons que havien estat èxit, «No he nascut per militar», «Corre, corre’t, corre» i «Només ho faig per tu» i d’altres com «Màgic Whisky», «Sense estil» i «Qüestió de Knack»

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X