1

L’home no tenia ni idea de qui era l’Adolf i mai no havia sentit parlar de l’Imperi Austrohongarès. Tampoc no li calia saber-ne res. Feia de curandero en un poble remot de la sabana africana. Va deixar tan poques petjades en aquella terra vermellosa i ferruginosa que ningú ja no recorda com es deia.

Era destre en les arts curatives, però la fama de les seves habilitats a penes sortia de la vall, de la mateixa manera que els esdeveniments mundials tampoc no hi entraven. Va tenir sempre una vida despreocupada. I va morir massa aviat. Malgrat el seu talent, no es va poder curar a si mateix quan més ho necessitava. Un petit grup de pacients fidels el va trobar a faltar amb una llagrimeta.

El seu fill gran era en realitat massa jove per agafar el relleu, però la cosa funcionava d’aquesta manera. Des que el temps era temps sempre havia sigut així, i així continuaria sent.

La reputació del successor era encara més escarransida que la del seu pare, i és que el jove només tenia vint anys. Havia heretat les relatives habilitats del progenitor, però ni una engruna de la seva bondat. Acontentar-se amb les escorrialles de la vida no estava fet per a ell.

La seva transformació es va iniciar amb la construcció d’una nova barraca com a consultori amb sala d’espera a part; va continuar amb la substitució de la shuka per una bata blanca, i es va consumar amb un canvi de nom i de títol. El fill del curandero, el nom del qual ara ja ningú no recorda, va començar a fer-se dir doctor Ole Mbatian per l’aura llegendària d’aquest nom, el massai més gran de tots, el cap, el visionari. L’original era mort de feia temps i no protestaria des de l’altre món.

Juntament amb la resta de les antigalles va escombrar també el llistat de preus del pare. El fill va escriure la seva, una llista que feia justícia a un gran guerrer com ell. Ja no era suficient venir amb una bossa de te o un trosset de carn seca com a forma de pagament, en el cas que el doctor tingués temps de rebre’ls. Els mals més senzills costaven ara una gallina i els més complicats pujaven a una cabra. En els casos realment difícils, el doctor demanava una vaca a canvi. Si no era massa difícil, és a dir, si et mories, podies fer-ho de franc.

Va anar passant el temps. Els curanderos dels pobles del voltant van haver de tancar la consulta per falta de clientela perquè encara es feien dir pel mateix nom de sempre i insis­tien en el fet que un massai autèntic no es vestia de blanc. La fama del doctor Ole Mbatian va anar creixent al mateix ritme que la llista de pacients, i constantment calia engrandir el tancat de les vaques i les cabres. La clientela que tenia per poder provar les seves pocions era tan gran que l’Ole va arribar a ser tan bo com havia començat a afirmar-se.

El curandero amb el nom robat ja era ric quan va tocar celebrar l’arribada del seu primer fill. El petit va sobreviure als primers anys crítics i, seguint la tradició, va ser instruït en la professió del pare. L’Ole II va poder passar molts anys al costat del pare abans que es morís. Quan, inevitablement, va arribar el dia, el fill va conservar el nom robat del pare, però va esborrar el títol de doctor i va cremar la bata blanca perquè els pacients que venien de lluny havien constatat que els doctors, a diferència dels curanderos, podien tenir alguna cosa a veure amb la bruixeria. El curandero que tenia fama de ser un bruixot tenia els dies comptats en aquesta professió, o fins i tot en la vida.

Així, doncs, després del doctor Ole Mbatian va venir l’Ole Mbatian II. El seu primogènit, que va créixer i va agafar el relleu del pare i de l’avi, va ser, al seu torn, l’Ole Mbatian el Jove.

I és amb ell que comença aquesta història.

2

L’Ole Mbatian el Jove va heretar, doncs, el nom, la fortuna, la reputació i el talent del pare i de l’avi. En altres llocs del món li haurien dit que havia nascut amb un pa sota l’aixella.

Va rebre una educació com cal i, per tant, va haver de fer una marrada i passar per la formació guerrera com els companys de la seva edat. Per això no només es va convertir en un curandero, sinó també en un guerrer d’allò més ben considerat. Ningú no en sabia més que ell sobre les propietats curatives d’herbes i arrels, i només uns quants podien comparar-­s’hi a l’hora de fer anar la llança, la maça i el punyal.

La seva especialitat mèdica era el tractament per evitar tenir més fills dels que la família desitjava. Les dones que tenien aquesta mala sort pelegrinaven des de Migori, a l’oest, fins a Maji Moto, a l’est, un trajecte de diversos dies a peu. Per tal de tenir temps de tractar-les a totes, calia complir un requisit: haver donat a llum almenys cinc fills i que dos fossin nens. El curandero no revelava mai les seves fórmules, però es notava que el cogombre tropical era un dels ingredients més potents del líquid grumollós que la dona s’havia de prendre a cada ovulació. Les que tenien el paladar més fi podien intuir fins i tot un toc d’arrel de cotó indi.

L’Ole Mbatian el Jove era l’home més ric de tots, inclòs el cap de la tribu, l’Olemeeli el Viatger. A part de totes les vaques, també tenia tres barraques i dues dones. En el cas del cap era a l’inrevés: l’home tenia dues barraques i tres dones. L’Ole no va entendre mai com se les apanyava.

Per cert, al curandero no li havia agradat mai el seu cap. Tenien la mateixa edat i sabien des de petits quin seria el rol que els tocaria representar quan fossin grans.

—El meu pare mana el teu —li deia l’Olemeeli per fer-lo enrabiar.

Tenia raó, però a l’Ole júnior no li agradava gens perdre una discussió amb ell. La solució, doncs, era clavar un cop de maça als morros del futur cap, i de retruc l’Ole Mbatian el Vell no tenia cap altra opció que ventar una cleca al seu fill al mateix temps que l’elogiava a cau d’orella.

En aquella època, en Kakenya el Bell era qui governava la vall. El turmentava interiorment que l’epítet afegit al seu nom de cap de tribu no només fos cert, sinó que, a més a més, fos l’única qualitat envejable que tenia. No el preocupava gens ni mica que el seu fill, que algun dia el rellevaria, heretés els defectes del pare, però sí que no heretés la seva bellesa natural. A l’aspecte del jove Olemeeli tampoc no l’afavoria gaire haver perdut dues de les dents del davant.

A en Kakenya el Bell li costava moltíssim prendre deci­sions. De tant en tant deixava que les seves dones decidissin, però dissortadament l’home tenia un nombre parell de dones, i cada vegada que no es posaven d’acord en una qüestió (és a dir, gairebé sempre) es quedava allà palplantat, sense saber què fer amb el seu vot de qualitat.

A la tardor de la vida i amb el suport de tota la família, va aconseguir fer una cosa de la qual podia sentir-se orgullós a pesar de tot. El seu fill gran emprendria un viatge i arribaria més lluny que ningú. Així, seria un home viatjador i tornaria a casa amb tot d’impressions del món exterior. La savie­sa que aniria recollint durant aquest temps li aniria molt bé quan arribés el dia que li toqués rellevar el pare. L’Olemeeli no seria mai tan guapo com el seu progenitor, però podria ser un cap resolut i amb els ulls posats en el futur.

Aquesta era la idea.

El que passa és que les coses no sempre surten com les has pensat. El primer i últim viatge de l’Olemeeli va ser, per ordre del pare, a Loiyangalani. No només perquè estava situat tan lluny com era possible, sinó també perquè corria el rumor que cap allà dalt, al nord, havien enginyat una nova manera de filtrar l’aigua del llac. Sorra ardent i herbes riques en vitamina C, combinades amb arrels de nenúfar, era un mètode conegut de feia temps, però a Loiyangalani es veu que havien inventat un manera més senzilla i més eficaç.

—Ves cap allà, fill meu —va dir en Kakenya el Bell—. Aprèn tot allò nou que vagis trobant pel camí. Després torna a casa i prepara’t. Tinc la sensació que no em queda gaire temps de vida.

—Però, pare... —va titubejar l’Olemeeli.

I no va saber què més dir. Eren comptades, les vegades que trobava les paraules encertades. O una idea encertada.

El viatge va durar una eternitat. O una setmana sencera. En arribar al lloc, l’Olemeeli va descobrir que a Loiyangalani estaven molt més avançats en molts aspectes. La depuració de l’aigua n’era un, però també havien instal·lat el que anomenaven electricitat, i l’alcalde feia servir una màquina en comptes d’un llapis o d’un guix a l’hora d’escriure una carta.

En realitat, l’Olemeeli només volia tornar a casa, però les paraules del pare li ressonaven dins el cap, i per això estudiava a fons tant una cosa com l’altra: era el mínim que podia fer pel seu pare, l’hi devia. Malauradament amb l’electricitat ho va fer fatal, va patir una descàrrega i va quedar inconscient durant uns minuts.

Quan es va despertar, va trigar força temps a recuperar-se i a provar com se’n sortia amb la màquina d’escriure, però no va anar pas gaire millor. L’índex de la mà esquerra li va quedar enganxat entre la «d» i la «r», i l’Olemeeli es va espantar tant que en va treure la mà amb tanta força que el dit se li va dislocar en dos punts.

Ja n’hi havia prou. L’Olemeeli va ordenar als seus assistents que fessin les maletes per emprendre el fatigós viatge de tornada a casa. Ja sabia què explicaria al pare: que l’electricitat et pogués mossegar pel sol fet de ficar un clau a dins d’un forat de la paret ja era prou perniciós, però la màquina d’escriure era directament letal.

Les profecies d’en Kakenya el Bell l’encertaven poquíssimes vegades, però la sospita que li quedava molt poc temps de vida a la terra va resultar correcta. El fill parcialment desdentegat va agafar-ne el relleu mort de por.

L’endemà d’enterrar el pare, el nou cap Olemeeli va aprovar tres decrets.

U: allò que en deien electricitat no s’instal·laria mai a la vall sota el regnat de l’Olemeeli.

Dos: les màquines d’escriure no podrien passar la frontera.

I tres: el poble invertiria en un sistema innovador de depuració de l’aigua.

I va ser així com l’Olemeeli va manar durant gairebé quatre dècades sobre l’única vall de Massai Mara on l’electricitat, les màquines d’escriure i, per extensió, els ordinadors no exis­tien. Va ser la vall on casualment no residia cap dels sis mil milions d’usuaris de telèfons mòbils del món.

Es feia dir Olemeeli el Viatger i va ser tan impopular com el seu pare quan governava. La gent, a la seva esquena, li posava noms menys afalagadors. El preferit de l’Ole Mbatian el Jove era «el Cap Desdentegat».

Aquell cap gens apreciat i el curandero dotat i reconegut tenien certament la mateixa edat, però no per això anaven a l’una. Ara bé, com que eren els dos homes més importants del poblat, no en treien res, de barallar-se com quan eren adolescents. Així, doncs, l’Ole Mbatian acceptava que el més retrògrad també fos qui ho decidís tot, i, al seu torn, l’Olemeeli el Viatger feia veure que no sentia el curandero quan li assenyalava qui dels dos conservava més dents.

El cap de la tribu era una preocupació constant però suportable per a l’Ole Mbatian. L’única i vertadera aflicció de la seva vida era una altra, concretament haver tingut quatre filles amb la seva primera dona i quatre més amb la segona: vuit nenes i cap nen. Després de néixer la quarta nena ja va començar a fer experiments amb les seves herbes i arrels per aconseguir que el proper nadó fos un nen, però era un repte mèdic massa difícil i les filles van continuar arribant al món fins que ja no en va venir cap més. Les dones van deixar de donar-li descendència, sense que el cogombre tropical ni el cotó indi figuressin en les barreges que l’Ole Mbatian havia anat provant.

Passades cinc generacions de curanderos, el següent home en la línia successòria ja no seria un Mbatian, o com es diguessin els seus antecessors. I les curanderes no existien en l’univers massai.

Durant molt de temps l’Ole es consolava pensant que el cap desdentegat no havia sigut més afortunat que ell en la producció de descendents, i és que l’Olemeeli va tenir sis filles paral·lelament a les vuit que va tenir l’Ole.

Però, és clar, el cap tenia una dona extra a qui recórrer, la qual, abans que l’esposa jove fos massa vella, va donar un fill i un hereu al seu home i cap de la tribu. Festa grossa! El pare, tot orgullós, va anunciar que la bona nova se celebraria tota la nit. I així va ser. Tothom va estar de gresca fins a l’alba excepte el curandero, que tenia mal de cap i se’n va anar a dormir d’hora.

Malgrat que ja feia molts anys de tot això, bastants més dels que l’Ole creia que li quedaven de vida, no estava preparat per anar amb el Gran Déu. Encara tenia molt per donar. No sabia exactament quina edat tenia, notava que no era tan precís com abans amb l’arc i la fletxa, i no l’encertava tant com abans amb la llança, la maça o el ganivet. Ben mirat, potser amb la maça sí. Al cap i a la fi, encara era el campió vigent del poblat.

L’agilitat encara la conservava prou bé. Es movia quasi amb la mateixa naturalitat de sempre, tot i que no ho feia amb les mateixes ganes. Començava a acomodar-se. Tenia mal de queixal. I el remei per al mal de queixal també. La vista se li enterbolia més que quan era jove, però no ho vivia com un problema. L’Ole ja havia vist tot el que valia la pena veure i sempre trobava el que necessitava.

Tot plegat indicava que una determinada edat havia donat pas a una altra. O bé que l’Ole Mbatian estava deprimit. Quan la pena que sentia pel fill que no havia tingut l’aclaparava massa, es receptava a si mateix una barreja d’herba de Sant Joan, arrel d’or i oli de gira-sol. Solia ajudar.

O bé feia una volta de més per la sabana. Sortia de bon matí en cerca constant de noves arrels i plantes per a la farmaciola; treballava abans que el sol fos massa intens i iniciava les passejades quan encara era de nit, amatent als sons, gairebé inaudibles, dels lleons que sortien a caçar.

Per cert, eren cada cop més curtes, les seves passes? Un dia va arribar molt lluny, fins a Nanyki, i un altre va fer a peu tot el camí que porta al Kilimanjaro i va pujar la muntanya. Ara, en canvi, era com si el poblat veí fos molt lluny. Res no feia pensar que l’Ole Mbatian el Jove, un dia, en un futur no gaire llunyà, provocaria un enrenou considerable a Estocolm, a Europa, al món. Un massai tan docte en l’aprofitament de la força curativa de la sabana no sabia res de la capital sueca ni del continent on estava situada. I sobre el món no en sabia gaire més que el fet que va ser creat per Ngai, el Déu Suprem, el que vivia a la muntanya Kirinyaga. L’Ole Mbatian es definia com a cristià, però hi havia algunes veritats que la Bíblia no podia canviar, i una d’aquestes veritats era el relat del Gènesi.

—En fi —es va dir a si mateix.

De tant en tant s’ho deia, la qual cosa significava que encara hauria de pencar una mica més. I fer-ho de bon humor...

3

A poc més de deu mil quilòmetres al nord del regne massai, en un su­burbi de la capital de Suècia, Estocolm, en Lasse donava les claus al comprador de l’obra de la seva vida. Havia arribat l’hora de jubilar-se.

No era una gran cosa per a aquest exvenedor de salsitxes. Naixem, fem el que toca, ens retirem, morim, ens enterren i llestos. No hi ha més.

Molt més gros —i sobretot pitjor— va ser per a un dels seus clients de sempre. Imagina’t! En Lasse havia venut el quiosc a un àrab! Algú que no sabia què era la mostassa de Västervik o que la salsitxa s’ha de posar al damunt del puré de patata, i que, a sobre, havia introduït el kebab a la carta.

Això pot afectar qualsevol. En Victor no tenia més de quinze anys quan van passar els fets. Aturar-se a la parada de les salsitxes amb la Vespino ja no era el mateix.

Els col·legues havien canviat el lloc de trobada i anaven a la pizzeria de l’altre costat de la plaça, però també la duia un àrab.

Alguna cosa estava passant amb els àrabs. I amb els ira­nians, i els iraquians, i els iugoslaus. Cap d’ells no sabia què era la mostassa de Västervik, duien una indumentària raríssima i parlaven d’una manera estranya. Com és que no aprenien a parlar suec com cal?

Aquesta n’era una. L’altra, que els seus amics no ho veien així. No havien canviat la parada de les salsitxes per la pizzeria perquè ara era un kebab, sinó perquè s’hi estava molt més calent a dins. Quan en Victor intentava fer-los entendre que Suècia estava canviant, se’n burlaven. Un iugoslau per aquí o un iranià per allà donaven una mica més de vida a la ciutat, no?

En Victor es quedava sol amb les seves cavil·lacions. Quan els altres anaven a la discoteca, ell restava a casa tancat a la seva habitació de nen. Quan els altres anaven a jugar a futbol el cap de setmana, ell visitava museus, trobava el consol en el que era genuïnament suec, com el rococó francès i el neoclassicisme que Gustau III va importar a Suècia des d’Itàlia. Però per damunt de tot hi havia el Romanticisme nacional: no hi havia res més bell que les nits de Sant Joan pintades per Anders Zorn, res més trist que el retorn a casa del cos del rei Carles XII en la versió de Gustaf Cederström.

El contrari del kebab.

Els anys a l’institut van ser una tortura. Els companys de classe pensaven que era un noi rar que se sabia de memòria la tirallonga dels reis suecs des del segle X en endavant. A ell li semblava que els nois no eren gens interessants. I les noies..., vaja, alguna cosa els fallava, a les noies. Algunes duien un mocador embolicat al cap, i amb aquestes no volia tenir-hi res a veure; però fins i tot amb les sueques de veritat... li costava molt parlar-hi. Sobre què hi podia parlar? Com ho havia de fer per ser a prop d’elles sense que per això se li acostessin gaire?

La mili va arribar com un alliberament. Dotze mesos d’ordre i disciplina al servei de la nació, però ni tan sols l’exèrcit suec estava lliure d’estrangers. O de dones.

Com a jove adult que era, va sospesar fer carrera política. Es va fer subscriptor del Folktribunen, un diari que en l’essencial s’atenia a les mateixes veritats que ell. Va assistir a algunes reunions com a suposat correligionari, sense sentir-s’hi còmode. Volien aconseguir fer canvis per mitjà de la violència, però això implicava estar preparat per a la lluita, la qual cosa implicava que poguessis fer-te mal. En Victor estava familiaritzat amb el concepte de dolor des d’aquell dia que a la cartera del pare li van faltar tres-centes corones. El pare no tenia cap prova contra ell, però tot i així va clavar una pallissa al noi de quinze anys. Pel que fa als fets en si, el fill va preferir no discutir-ho amb si mateix un cop passat tot.

El partit que en Victor mirava amb bons ulls tenia un pre­sident i un vicepresident, però ell estava a l’esglaó més baix de l’escala. En el si del grup es donaven per descomptades l’obediència i la col·laboració. No només amb altres homes, sinó també amb dones. Però com s’hi col·laborava, amb elles? I com se les obeïa?

La seva conclusió era que Suècia estava perduda, llevat que els seus amics casuals del moviment de resistència aconseguissin fer la revolució. O que ell hi intervingués —sense que per això hagués de rebre una pallissa o anar a presó al llarg del camí—. A pesar que Suècia estava en ple esfondrament general, el país encara oferia possibilitats de tenir èxit en la vida, a diferència del partit, on calia ser sempre considerat. De totes les paraules que en Victor coneixia, aquesta era quasi la pitjor de totes. Calia ser considerat amb el president del partit, amb el vicepresident, amb la seva dona i amb el gat d’aquesta última. Era amb determinació i no pas amb consideració que es podria protegir Suècia dels paràsits.

Aquell home solitari de poc més de vint anys no devia res a ningú. La seva idea era arribar al capdamunt i des d’allà fer que florís la desconsideració.

Es donaria tot el temps que calgués i no li feia res en absolut que fos a costa dels altres. No li importava gens com era aquest capdamunt, només que fos suficientment alt.

En Victor va iniciar l’escalada aconseguint una feina en la galeria d’art més prestigiosa d’Estocolm. En sabia bastant i, durant l’entrevista, va saber ensarronar el galerista Alderheim donant una opinió favorable sobre el repugnant art modern. Per assegurar-se’n havia llegit sobre el tema abans de l’entrevista, i així va poder dir coses com:

—No és fàcil seure davant del galerista més important d’Estocolm i expressar la funció real del pensament.

D’aquesta manera al·ludia al fundador del surrealisme, pel qual l’hipotètic patró, per sort, no va preguntar, perquè en Victor n’havia oblidat el nom. Recordava, però, que era un poeta d’esquerres i fundador d’un grup antifeixista. Ras i curt, un imbècil.

La idea de la galeria d’art no va ser casual. En Victor hi havia rumiat a fons: si volia provocar canvis profunds, necessitava una posició. Apallissar un gai o fer cagar de por un negre era molt honorable, però no comportava cap canvi, tret que fos per al gai o el negre en qüestió.

Per aconseguir una posició calia moure’s en els cercles adequats. És a dir, els que atreien els diners i el poder. Començar per l’esglaó més baix de l’economia seria tan desesperant i inútil com fer-ho des de la política.

El mercat de l’art era un trampolí perfecte perquè si hi havia res que unia els membres de l’elit del poder socioliberal era l’òpera, el teatre i... l’art. Sobretot la porqueria moderna que venia l’Alderheim. Si aconseguia entrar i fer contactes amb la clientela, era només una qüestió de temps que li oferissin una cosa millor.

La feina en si consistia a fer de responsable de la clientela. En Victor va negociar el dret de fer-se anomenar director. La idea de l’Alderheim era que fos un assistent, però l’home era vell, fàcil de convèncer i estava cansat. La tasca més important del director era aconseguir que als clients actuals els agradés l’art gràcies al fet de caure’ls bé.

—En realitat, porto Cézanne al cor —podia dir amb un somriure explícit i alhora tímid—. Però he de reconèixer que Matisse em té captivat...

I farcir-ho amb bestieses com:

—Sempre Matisse...

La resta de la frase se la guardava per a ell («... que es podreixi a l’infern!»).

El client potser es pensava que el director estava entre l’impressionisme i l’expressionisme quan el cert era que l’únic que feia era seguir el seu pla fil per randa.

L’Alderheim estava enlluernat amb l’encant del director. Cada cop tenia més la sensació que el nou treballador era com el fill que no havia tingut mai.

En aquella època, en Victor encara es deia Svensson de cognom i, tot i això, podia ser que algú del cercle de clients el convidés a un vernissatge o a algun altre acte tan repugnant com important. Ell procurava ser al lloc que tocava i quan tocava. Esperava el moment, atent a qualsevol pista que li indiqués com continuar el camí cap al cim.

Es va donar dos anys. Si en aquest temps no picaven l’ham, es retiraria i pensaria en un altre pla. No concebia que tot pogués resoldre’s per si mateix. El futur, però, li va venir tot sol, no va caldre anar a buscar-lo. Es deia Jenny.

Les dones formaven part de tot allò que en Victor menys­preava. Eren incomprensibles, dèbils i sentimentals. De les qualitats que tenien malgrat tot, se n’aprofitava anant un cop per setmana a visitar una prostituta de luxe a un dels hotels més elegants d’Estocolm. L’avantatge del luxe era que es podia pagar amb factura. I que el sexe es deia marc, tela o alguna cosa escaient. Al seu entendre, el sexe contrari no donava més alegries. Tret que...

En Victor es va adonar que el vell Alderheim tenia des de molt aviat una idea clara del que volia per a la seva filla. Amb prou feines havia après a caminar quan en Victor va arribar a la galeria. Era dinou anys i nou mesos més gran que ella; per tant, la cosa requeriria paciència per part seva i que el vell no deixés de veure’l amb bons ulls. L’home també era vint-i-cinc anys més gran que la bruixa recelosa de la seva dona. Amb el temps hauria pogut ser un obstacle per als seus plans, si no hagués caigut eliminada pel camí.

La Jenny es va fer gran, sense que per això es fes gens atractiva. Passava la mà per la paret, no irradiava res i vestia molt malament.

Però era una Alderheim i algun dia ho heretaria tot. L’enllaç matrimonial amb ella li proporcionaria el cognom i, amb el temps, tot el negoci.

Però, és clar, hi havia la bruixa de la dona. En Victor sospitava que era esquerranosa perquè creia que l’amor era cosa de la Jenny i que era ella qui l’havia de cercar i trobar. I qüestionava el compromís sentimental i la lleialtat del director. Com que tenia raó en aquest tema, va ser una sort que la dinyés.

Va ser qüestió d’un parell de dies. Càncer a tots els òrgans del cos. La dona no havia dit ni mitja paraula que li fes mal res. Senzillament no es va llevar un dilluns, se la van endur un dimecres i la van enterrar una setmana més tard.

Des de la mort de la dona, el vell passava els dies al pis lamentant-se dels temps viscuts, que ja no tornarien. Al vespre deixava que la Jenny encengués la llar de foc a la biblioteca, amb les butaques de pell, les seves obres d’art preferides a les parets i el gran aquari.

És aquí on convidava l’hipotètic gendre a fer una copa de conyac. Al llarg de la setmana podien ser-ne moltes, però el licor era bo i les intencions també eren bones. Durant el dia, tractava la clientela amb tota la hipocresia i elegància del món mentre deixava la nena com un drap brut, però amb mesura.

La filla de l’Alderheim va fer dotze anys, catorze, quinze. No es queixava mai i no semblava que sortís amb ningú. Es feia càrrec de noves tasques amb la mateixa expressió neutra de sempre. Amb el temps, va acabar fent tota la neteja tant del pis com de la galeria. D’aquesta manera, en Victor estalviava una mitja jornada i es podia comprar una mica més de sexe sense que es notés en el saldo final. A més a més, la va col·locar en el magatzem anodí del soterrani; al cap i a la fi era on passava més temps. Fins i tot feia pudor de magatzem.

Quan tot semblava més lluminós que mai, un llamp el va fulminar en forma d’una de les prostitutes del passat! De sobte, se la va trobar al local amb un adolescent al costat.

—Es diu Kevin —va dir.

—Com? —va preguntar en Victor.

La dona va demanar al noi que sortís al carrer a esperar-se i, quan ja no la podia sentir, va dir:

—És fill teu.

—Fill meu? Collons, però si és negre!

—Si em mires bé, potser entendràs com ha pogut sortir així.

La dona no s’ho retreia gens. No entrava en la seva feina valorar el caràcter de cadascun dels clients abans de fer-hi tractes. En conseqüència, només hi havia una norma: els que pegaven no podien tornar, i els que no pegaven eren benvinguts mentre paguessin els honoraris. L’home que tenia al davant pertanyia a aquests últims.

En Victor havia de tancar la galeria i treure la mentidera i el seu fill d’allà abans que la Jenny pugés del magatzem. El vell estava com sempre al pis de set habitacions i no sentia ni veia res.

El flamant pare en potència va arrossegar mare i fill fins a un cafè a unes quantes illes de cases de la galeria (quin horror, com s’havia desmillorat en pocs anys!). Li va preguntar què volia.

I volia el pitjor de tot: que assumís la seva responsabilitat com a pare. Ella no li havia dit res de l’existència d’en Kevin durant tots aquells anys, però la seva vida dura l’estava consumint i ara necessitava ajuda. I, a més a més, el nen mereixia un pare.

Si fos només una qüestió de diners, rai.

—Quina classe d’ajuda? —va dir ell.

—Estic malalta.

—Què vols dir?

La dona va callar. En Kevin tenia les orelles a petar de música, però per seguretat el va enviar al quiosc de l’altre costat del carrer a comprar llaminadures. I va dir:

—Em moriré.

—Tots ens morirem algun dia.

Un nou silenci a la taula abans que la dona continués.

—Tinc la sida.

En Victor va tirar la cadira enrere.

—Hòstia!

* * *

En Victor volia negar-ho tot, però, pel que es veia, la infectada tenia les circumstàncies al seu favor i havia aparegut en el moment que no tocava, tenint en compte els plans de vida d’en Victor.

No podia fer-la fora i llestos. Mentre visqués podia venir a visitar-lo a la galeria sense avisar i escopir-li sang o podia xerrar la seva paternitat a qualsevol.

Això sí, mentre ella visqués, la qual cosa, per sort, no semblava que hagués de durar gaire.

Per aquesta raó, «comprar temps» i «minimitzar danys» es van convertir en paraules clau.

En les negociacions posteriors amb la mare moribunda, en Victor va prometre responsabilitzar-se del nano fins que fos major d’edat a canvi que ella no pronunciés mai la parau­la «papa» quan ell la pogués sentir. Ni en cap altra circumstància.

—El nano? —va dir la dona—. El nano té un nom. Es diu Kevin.

—No m’ho discuteixis.

4

Mentre la mare d’en Kevin estava ocupada consumint-se lentament, en Victor va agafar una setmana de vacances. El vell Alderheim, cada dia més decrèpit, va haver d’aixecar el cul de la cadira i fer alguna cosa de profit per primera vegada en molts anys. El director va aconseguir un estudi en un dels barris més allunyats dels suburbis del sud d’Estocolm, on podia amagar el seu problema imprevist. Divuit metres quadrats, un llit, una cuineta, dues cadires i una taula.

Va fer seure el xaval en una de les cadires, ell va seure en una altra i li va comunicar quines serien les normes.

Número u: en Kevin no podria imaginar-se que en Victor era el seu pare. Com a acte bondadós, se n’havia responsabilitzat perquè la seva mare, amb total irresponsabilitat, pensava morir-se. «Tutor» era un títol idoni, però si li era difícil de dir, la paraula «patró» també podia funcionar.

El noi va assentir, malgrat que no havia tingut cap patró en tota la seva vida. Tampoc cap tutor, d’altra banda. Ni cap pare, en absolut.

Número dos: en Kevin no aniria mai a buscar en Victor al centre. Ell vivia aquí, a Bollmora, cada dia aniria a l’institut que hi havia a tocar i se’n tornaria cap a casa. Si feia tot el que li deia, ell procuraria que no faltés pizza a la nevera.

En Kevin volia saber com es trobava la seva mare.

—Passa d’això, ara escolta’m. És molt important.

Havia salvat la crisi més immediata. Quan l’empipadora, a més, es va morir unes quantes setmanes més tard, tot va poder tornar a la normalitat. En Kevin feia tal com li havia dit, no causava problemes a l’institut i no es queixava del menjar. I sobretot: no anava mai a la galeria. Era gairebé com si no existís, la qual cosa hauria sigut el millor.

* * *

La Jenny va fer setze anys, i després van venir els disset i els divuit, sense que en Victor trobés cap motivació sexual per posar-li la mà a sobre, però tampoc no era aquesta la intenció. Només es casarien i prou.

El vell era un molt bon intermediari matrimonial. Cada dia intentava persuadir la seva filla abúlica. De vegades ho feia de manera que en Victor el pogués sentir a distància. Els arguments de l’Alderheim es basaven en la seva voluntat que l’obra de tota una vida pervisqués després de la seva mort; que la Jenny era massa jove i inexperta per carregar la responsabilitat a les espatlles, i que en Victor, en canvi, era un home madur i responsable, en fi, un home segur. Creus, Jenny, que podries arribar a sentir alguna cosa per ell?

El que ella va respondre, però, no es va poder entendre des de l’habitació contigua. Per trobar alguna cosa més callada que la Jenny hauríem de buscar dins l’aquari del vell.

Amb la nena tot s’arreglaria. En canvi, el problema del bastard de Bollmora era una pedra a la sabata. El temps passava i s’acostava el dia que en Kevin faria divuit abans. Quan el xaval fos major d’edat, en Victor ja no podria controlar-lo, i aleshores començaria a tocar els nassos. En Victor no confiava gens ni mica en el bon cor innat de les persones; de l’únic que es refiava era de si mateix. No podia saber si trigaria un mes, mig any o un any sencer. L’únic que sabia del cert era que arribaria el dia que en Kevin li reclamaria els diners que li pertocaven. Primer seria un bitllet de cent corones per comprar-se qualsevol cosa, després una mica més per a una bicicleta, després encara més diners per a un cotxe, per estudiar a l’estranger, una casa pròpia... Quan el nen hagués après que en Victor era el seu caixer automàtic amb lliure disposició de diners, no tindria fi.

Merda.

El director havia de concentrar-se a encisar el vell, a fer veure que flirtejava i amb el temps demanar la Jenny en matrimoni i procurar que aquella beneita digués que sí. Un estossec d’en Kevin a Bollmora ho ensorraria tot. En Victor ho sabia des de feia anys: era una qüestió de temps que en Kevin ho comprengués tot.

L’assassinat no era una opció. Però i si el nen es moria? Això seria una altra cosa. El problema era que els nois de divuit anys no es morien així com així. En Kevin necessitaria un cop de mà per fer-ho.

En Victor va recordar el moviment d’oposició en què havia estat involucrat molts anys abans. Calia picar-los perquè s’espavilessin. De tant en tant n’entrava un o alguns a la presó per maltractaments, disturbis violents, persecució ètnica, delictes amb arma de foc i d’altres. Entretant, polien el programa del partit. Tenien moltes formes de pensar. Una de les primeres coses que volien fer quan arribessin al poder obrint-se pas a cops era enviar a casa tothom que no tingués res a veure amb Suècia. Els iranians a l’Iran, els iraquians a l’Iraq, els iugoslaus a..., bé, aquest cas era més complicat. Però en Kevin segur que anava a parar a l’Àfrica.

Era una idea bonica. El problema era que no podia esperar que es produís la revolució del moviment d’oposició. Quants serien quan es pogués dur a terme? Cent? Dos-cents? I la meitat estaven a la presó.

Com sempre, només podia comptar amb si mateix.

Va donar voltes a la idea de l’Àfrica.

Hi va rumiar una mica més i va agafar un bon atles antic de la biblioteca del vell Alderheim.

Va fer lliscar el dit a poc a poc pel continent africà fins que es va aturar gairebé tot sol. I aleshores va prendre la decisió.

On estarà millor la cullera si no és a la cassola?

5

—Hola, Kevin. Ja veig que les pizzes s’han acabat.

—Hola, patró.

En Victor va assentir satisfet. El xaval coneixia bé les ­regles i les seguia fil per randa. Un noi educat. Negre, però educat.

—Aviat faràs divuit anys.

—Avui, de fet.

—Ja ho veus. He pensat que ho podríem celebrar fent un viatge la setmana vinent. No deu ser gaire divertit no sortir mai de Bollmora.

Un viatge li semblava fantàstic, tot i

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X