Súper Clea! 1 - Súper Clea i l'anell màgic

Fragmento

cap-1

Hi ha res pitjor que anar a l’escola quan arriba el mes de setembre? Sí, anar a una escola NOVA. I encara PITJOR, ser el NOU. O la nova. És a dir, jo mateixa.

—Us presento la CLEA —va dir la professora—. Estic segura que d’aquí ben poc sereu tots molt bons amiguets i amiguetes, hi, hi, hi.

Glubs!

Vaig desitjar que se m’empassés la terra en aquell precís instant. Ser LA NOVA és gairebé la pitjor cosa que et pot passar, però que et presentin així pot posar fi a la teva vida social per sempre…

Vaig notar trenta parells d’ulls que em BUSCAveN. Trenta alumnes als quals no coneixia de res i que, en aquell moment, no tenia cap ànsia de conèixer. Algú me’n podria culpar?

El perquè de tot plegat era que, per molt que estimi els pares i tota la pesca, aquests mateixos pares m’acabaven de deixar en una casa desconeguda, per viure-hi amb gent que no coneixia de res i anar a una escola nova, rodejada de desconeguts. PER QUÈ?

—Bé! —va continuar la professora, interrompent-me els pensaments—. La CLEA s’asseurà... amb la LILY! Com que viviu juntes, segur que estareu MOLT contentes de compartir pupitre...

La LILY era justament la darrera persona amb qui volia seure. Perquè ja vivíem juntes. I, a sobre, a casa SEVA. Un pis ENOOOOOORME en el qual, amb una mica de sort, podríem passar dies sencers sense haver-nos de trobar. Només feia una setmana que hi era i Ja em semblava una eternitat.

La professora va continuar amb les presentacions.

—Estic convençuda que la CLEA farà una GRAN aportació a la classe. Ha viscut en països exòtics, entre animals salvatges, i per això no ha anat MAI a escola. Però segur que té mil i una històries interessants per explicar. QUE divertit! EXPLICA, EXPLICA!

Ara sí que els trenta parells d’ulls em van examinar sense embuts. Quina PERSONA TAN ESTRANYOTA devia semblar! La noia nova, acabada d’arribar de la JUNGLA. Això no s’havia vist MAI! Vaig notar que em posava vermella, però, de tota manera, vaig començar a parlar:

—És cert, no anava a l’escola, però els pares m’ensenyaven cada dia les lliçons.

—Molt interessant, molt interessant —va aprovar la professora—. Haurem de veure com vas... Per a dilluns heu de preparar un treball sobre el SISTEMA SOLAR!

Això em sortiria FATAL, segur...

 

—En biologia sí que vaig FENOMENAL —vaig dir—. Ho sé tot sobre els animals: la meva millor amiga es diu RITA i és peluda, suau… i poc xerraire…

Tota la classe es va començar a recargolar de riure. La professora em va fer un gest simpàtic de retret.

—Peluda i poc xerraire? No és una manera gaire amable de descriure la teva millor amiga, estimada...

—Però és un cadell de lleó! —vaig protestar.

TOTS VAN TORNAR A RIURE.

—És una LLEONA petita! —vaig insistir—. I és clar que és peluda, com ha de ser una lleona. NO deveu voler que la depili, oi? La LILY també té una cabellera molt llarga... —vaig dir.

Ui! Em sembla que aquest darrer comentari va caure FATAL a la LILY. Aleshores, una de les noies que reien més fort, al fons de la classe, es va dedicar a imitar el rugit d’un lleó. Per riure’s de mi, és clar.

—OLÍMPIA Mandrinoski! —va cridar la professora—. Deixa de fer el... lleó.

Però l’OLÍMPIA continuava rugint i recargolant-se de riure. I la resta de la classe, IGUAL. Aparentment, tot els feia moltíssima gràcia, perquè no paraven de riure. Es reien de mi?

Mentre, semblava que la professora estigués a punt de posar-se a plorar! Que potser ningú no li feia cas?

Em va fer un gest perquè segués, de manera que vaig avançar fins al pupitre que havia de compartir amb la LILY..., molt menys peluda que la Rita i també molt menys simpàtica.

—Pots posar les teves coses aquí —va dir, traient els seus quaderns, sense mirar-me—. I encara que tingui una bona cabellera, no m’agrada RUGIR!

VAJA! ARA SÍ QUE L'HABÍA OFÈS

Esperava que no se’m notés gaire que no em trobava GENS a gust amb ella, però és que la nostra primera trobada, pocs dies abans a casa seva, no podia haver anat...

Nom:

CLEA

Senyals d’identitat:

Cabells vermells. O són taronges?

Adora els animals.

Li agrada moltíssim:

Viure en contacte

amb la natura.

No li agraden gens:

La coliflor i la gent

superficial.

El seu somni és:

Tenir una amiga

humana, encara que

no ho vulgui reconèixer.

cap-2

Per entendre-ho tot plegat, m’hauré d’explicar: una setmana abans, la meva vida havia canviat

totalment

—No podem continuar així, CLEA —va dir el pare—. Fins ara, la mare i jo t’hem fet de professors, però necessites alguna cosa més...

—ANAR a l’escola —va especificar la mare—. Fora de la jungla..., a la civilització.

Em vaig alçar per anar a buscar un bol de cereals per dissimular el nerviosisme i les llàgrimes que em començaven a cremar als ulls. No volia marxar!

—JO crec que sí que podem continuar així —vaig respondre, mentre provava de desfer-me d’un dels titís que se m’havien enredat al cap.

Ai!

M'estirava els cabells!

—Ho veus, CLEA? —va preguntar la mare—. Em refereixo a AIXÒ. Necessites companyia HUMANA, no solament micos i lleons i... els pares. Gent de la teva edat!

Aquest cop em va semblar que parlaven seriosament.

—A més, encara no t’ho havíem dit, però tenim una missió MOLT important, i potser molt PERILLOSA —va continuar el pare—. I volem que tu estiguis fora de perill.

Per això em volien allunyar d’ells? Els pares estaven en perill? Doncs ara sí que NO pensava marxar...

La mare em va somriure mentre em deixava anar els cabells i em treia el mico del cap.

—Fora d’aquí, TITÍ! —va exclamar, tot fent fora l'animal de l’habitació i tancant la porta—. Ja ho veuràs, amb el temps t’alegraràs d’haver fet el pas. No has de tenir por dels canvis, CLEA...

A veure... Com ho veus?

ERA LA NOSTRA FRASE EN CLAU

Una broma que només coneixíem la mare i JO. Sempre que em preguntava: «CLEA, COM HO VEUS?», jo responia: «Ho podria veure MILLOR…». I la mare deia: «Però també podria ser PITJOR, COLIFLOR!». I aleshores jo feia: «AAARGH!!!», perquè ODIO la coliflor (una de les coses més GENIALS de la jungla és que no hi ha coliflor. EEEEEECS!).

Aleshores, estava decidit! La mare i jo marxaríem l’endemà. A París! Allà vivia la seva millor amiga, una cantant d’òpera molt famosa.

—Però la teva amiga sempre està de VIATGE —vaig protestar—. I no conec els seus fills. Segur que ODIEN tenir una desconeguda a casa...

Però protestar no em va servir de RES.

—La VERA és la meva millor amiga des que anàvem a l’escola —va dir la mare per animar-me—. Segur que la seva filla, la LILY, i tu també sereu molt bones amigues. I, a més, també hi haurà en TOM, el germà bessó de la LILY!

ESTAVA SUPERMEGADECIDIT!

El pare em va dir adeu. La RITA em va dir adeu. El DOC em va dir adeu...

UAU! Seria la primera vegada que trepitjaria una ciutat tan gran! I he de reconèixer que la vaig trobar...

El viatge va ser MOLT llarg. Vaixell, cotxes, més de dotze hores d’avió i un taxi fins arribar al pis on vivia l’amiga de la mare amb la seva família. Vam arribar MOLT CANSADES. Però la mare m’intentava animar.

—Un any passa de seguida... Passa VOLANT! —va dir, amb un somriure—. De veritat, CLEA, és una GRAN oportunitat.

—Segur —vaig dir, reprimint les ganes de plorar.

—Ha estat GENIAL tenir un cadell de lleó com a millor amiga —va afegir la mare— i xerrar amb el DOC en el seu idioma de gossos, però ho has de reconèixer: ja NO ETS UNA NENA petita i necessites amigues. Amics. Humans.

La mare va fer que no amb el cap.

—Sí que ho necessites, encara que pensis que no.

Era cert que de vegades havia volgut ser com els altres: tenir uns pares NORMALS. Uns pares que tornen a casa al vespre i que t’ajuden a fer els deures. I que et fan anar D’HORA al lli

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos