1

Seguir algú era desagradable.

No acostar-s’hi gaire, per si de cas l’home es girava i després el reconeixia en un altre moment. No separar-se’n massa, per si el perdia inesperadament entre la gent. A la seva edat, tampoc estava en condicions d’arrencar a córrer.

I el perseguit, per descomptat, anava de pressa.

No estava passejant.

A sobre, havent dinat, en plena digestió...

En Miquel va haver d’apressar el pas per travessar el carrer abans que els cotxes se li tiressin al damunt.

Cotxes, cotxes. Qualsevol dia la ciutat seria seva.

Al 47 amb prou feines havia reconegut Barcelona, després de vuit anys i mig al Valle de los Caídos. Ara, quatre anys i mig després, el que li costava era adaptar-se als canvis.

Cada vegada més ràpids.

Va pensar en la Raquel, i en com seria el món d’aquí a vint o trenta anys.

Va passar una dona per davant de l’home que estava seguint. Una dona espaterrant, elegant, maquillada amb cura, sabates de taló alt i pas ferm. L’home no solament es va girar per mirar-la bé, sinó que li va dir alguna cosa. En Miquel el va veure de perfil. Els ulls li sortien de les òrbites. La dona no va dir res, ni tan sols el va mirar. Va seguir caminant ferma i decidida.

Hi havia floretes i floretes.

En Miquel va acabar d’agafar-li mania.

Sí, seguir algú era la part menys gratificant de fer de detectiu privat.

I a més, a l’hivern...

Va introduir les mans fins al fons de les butxaques de l’abric. S’havia de comprar uns guants. De llana. La Patro ja li insistia que ho fes, però ell li contestava que els guants eren per als vells.

Els vells.

Va fer espetegar la llengua.

Acabava de complir seixanta-set anys el 28 de desembre.

Eren molts, pocs?

Bé, sempre depenia de com se sentís un.

I ell se sentia molt bé.

Meravellosament bé.

Tot i que el cor, a vegades, es podia aturar en el moment més inesperat.

Per què no deia a en Fortuny que faria de detectiu exclusivament a la primavera i a l’estiu?

En realitat, el desembre havia estat tranquil. Cap cas rellevant. Molts dies sense fer res, relaxat, a casa i a la merceria, jugant amb la Raquel. Era com si, per Nadal, a ningú li vingués de gust ficar-se en embolics. L’últim cas gros havia estat el de novembre, just dos mesos abans, amb l’afer de l’empresari del món de l’espectacle.

—Qui ets i per què t’estic seguint? —va preguntar a l’aire, sense apartar els ulls de l’home.

No en sabia res. Ni tan sols el nom. L’única cosa que li havia facilitat en David Fortuny era la descripció i una adreça. Afortunadament, l’espera tampoc havia estat llarga. El client volia saber on anava aquell paio i com es deia. Com es deia? Només calia preguntar-ho a la porteria de la casa, no? Bé, l’avís d’en Fortuny havia estat ràpid i breu. Al capdavall, la majoria dels clients tampoc eren de fiar. Si contractaven un detectiu privat en lloc d’anar a la policia, era per alguna cosa. Per si no fos prou, des que els detectius privats havien estat legalitzats el 1951, contractar-­ne un també s’havia posat de moda, sobretot si es podia pagar. De sobte, tothom sospitava de tothom per algun motiu. Un parell de setmanes abans, un empleat que robava. Cas fàcil. El paio actuava com si fos invisible. La setmana anterior, el Casanova que enganyava la seva dona... amb la germana bessona de l’esposa. Una autèntica bogeria. Si aquella era la «normalitat» de la postguerra...

Per sort s’havia acabat el racionament, cada cop hi havia menys talls de llum... No és que el Règim hagués obert la mà. Continuava amb el puny tancat. Però els pobres començaven a albirar una llum.

—El millor és tirar cap endavant —deia la Patro.

El problema era que la memòria romania allà, present, i que els morts ja no tornarien.

Ni ells ni la llibertat.

El seu objectiu va arribar a la parada del tramvia i es va aturar.

En Miquel es va veure obligat a apropar-s’hi, dissimulant tant com va poder. L’home duia una gavardina i una bufanda. O a sota es protegia amb algun jersei gruixut, o devia estar passant fred perquè la gavardina era prima. Vist des de prop era un xic patibulari, barba de dos dies, cabells durs i aspres difícils de pentinar, nas aguilenc, barbeta recta, pòmuls marcats i ossos de les celles prominents, la qual cosa feia que els ulls semblessin enfonsats i marcats per ombres sinistres. Igual que abans, amb la dona espaterrant amb qui s’havia creuat, ara es va dedicar a mirar les que esperaven el tramvia.

Un faldiller?

L’espera va ser breu. L’home va pujar al 33. Primer va deixar passar dues dones, tot i que no ho va fer per galanteria, sinó per mirar-los el cul i les cames, malgrat que totes dues duien sengles abrics. En Miquel va ocupar la plataforma en darrer lloc, sempre atent a fer l’orni en el cas que el perseguit mirés cap a ell, tot i que, pel que semblava, el paio no tenia prou ulls per a les dones.

El tramvia va reprendre el trajecte.

Van baixar al carrer de Sants. Ells dos i una dona. L’home va continuar a peu uns quants minuts, cap amunt, i es va perdre pels carrerons de la zona esquerra. Hi havia menys gent, de manera que en Miquel va deixar una mica més de distància entre ells. La persecució es va acabar, momentàniament, quan l’home va entrar en un portal del carrer Olcinellas.

En Miquel va observar l’edifici, vell, gastat. No va voler entrar-hi i buscar la portera per si de cas. Valia més esperar. Va travessar el carrer i es va instal·lar a l’altra vorera, a uns quants metres. Des d’allà podia contemplar millor la façana, les finestres tancades pel fred, rere les quals no hi va advertir cap activitat.

—Maleït sigui! —va barbotejar picant de peus a terra.

Si el perseguit trigava gaire a baixar...

Gairebé es va sorprendre en veure’l reaparèixer.

Va donar-li l’esquena, perquè estava sol al mig del carrer, i es va fer el distret tant com va poder. Sortosament, l’home no es va fixar en ell. Anava abstret en les seves cavil·lacions, amb la mirada perduda a terra. Es va posar a caminar de nou.

Dos minuts.

El bar era al carrer Riera Escuder. Un bar de barri, no gaire ple per l’hora. L’home va desaparèixer a l’interior i, tal com havia fet a la casa del carrer Olcinellas, va tornar a sortir-ne al cap de pocs segons. El mateix rostre, si bé aquesta vegada va fer un cop d’ull al rellotge. Tot seguit va mirar a banda i banda del carrer. Va semblar que s’impacientava, o estava nerviós. Per si de cas, en Miquel es va esquitllar en un portal i va provar d’amagar-s’hi.

Des de la penombra va continuar observant el seu objectiu.

Ja no es mostrava calmat. Ara estava inquiet. Va mirar l’hora dues vegades més en poc més d’un minut. Va reaccionar i va caminar carrer amunt. En Miquel li va donar una mica més de marge.

Va ser un temps perdut.

El que va fer el paio va ser, simplement, fer la volta a l’illa pel carrer Masriera, la placeta Fènix, el carrer Hartzenbusch i el carrer Constitució, per tornar novament a Riera Escuder.

El bar.

Però aquest cop sí que es va quedar a dins, després de fer-hi una ullada des de la porta.

En Miquel es va arriscar.

Va entrar al bar disposat a jugar-se-la. L’atenció de l’home, però, era en una altra banda. I era corresposta. El nou personatge era un jove d’uns trenta-i-pocs anys, rostre d’allò més pàl·lid, ulls sortints. Tots dos es van quedar mirant-se l’un a l’altre uns segons, fins que el jove es va aixecar per anar al lavabo del local.

Duia una bossa relativament gran, voluminosa.

L’home li va donar cinc segons. Després va anar darrere seu.

En Miquel es va recolzar a la barra. Un cambrer amb aspecte de mort vivent se li va acostar ràpidament. No va tenir altre remei que demanar un cafè.

—Amb llet?

—Sí.

—És llet en pols.

—Llavors no.

El cambrer devia pensar que era un finolis.

En Miquel va restar pendent de la porta del lavabo.

Un minut.

Dos.

El cafè cremava. Si més no, la tasseta li va escalfar les mans.

Tres minuts.

Els dos homes encara eren al lavabo.

Quatre minuts.

En Miquel va arrufar el nas.

El més probable era que l’hagués de seguir, de tornada a la casa des d’on havia iniciat la persecució. Un altre llarg camí a la intempèrie.

I esbrinar el seu maleït nom.

Per què un client feia seguir algú, si no sabia qui era?

Cinc minuts.

Alguna cosa no rutllava.

Es tractava d’una cita entre dos homes per...?

No, en un bar no.

Havia estat inspector de policia massa anys. I retirat o no, el seu sisè sentit sabia avisar-lo de quan alguna cosa no anava bé.

Va deixar la tassa damunt del taulell i va caminar cap a la porta del lavabo. Va dubtar entre trucar-hi o obrir-la sense més ni més. Es va decantar per la segona opció. Va posar la mà a l’agafador i el va moure cap avall. Hi va entrar gairebé de cop, fent la seva millor cara de despistat, com si tingués la bufeta plena i estigués a punt d’alleugerir-se.

La porta no es va obrir del tot.

Va xocar contra el cap del jove de trenta-i-pocs anys, que estava estès a terra, boca amunt, degollat enmig d’un gran bassal de sang. El soroll va ser estrany, com si acabés de colpejar un tronc. El lloc no era gran, però tampoc petit. Ni rastre del seu objectiu. La bossa estava oberta i part del contingut escampat per terra. Un contingut peculiar: papers de diari. Papers de diari retallats com si fossin paquets de diners i lligats amb gomes elàstiques. La cara del mort ho deia tot: estupefacció, ulls oberts, la realitat del darrer sospir, mentre intentava inútilment respirar i comprenia que aquell era l’instant final de la seva vida.

Hi havia una altra cosa.

Tenia la màniga del braç esquerre arremangada, o apujada a causa de la caiguda o la poca resistència que devia haver pogut oferir a l’assassí, i hi sobresortia un número gravat a la pell.

Un dels números amb què els nazis marcaven els jueus als camps d’extermini de la Segona Guerra Mundial.

En Miquel va sentir un calfred.

En primer lloc, pel gir inesperat dels esdeveniments.

En segon lloc, perquè la finestra del davant estava oberta i una ràfega de vent glaçat se li va encastar als ossos.

Ni tan sols va poder reaccionar.

La veu d’un altre home, abocat just darrere seu, va resumir el caos que li cauria al damunt:

—Valga’m Déu! Què ha passat aquí?

2

Una tarda que començava amb un seguiment, a peu i amb tramvia, jugant a ser detectiu privat i en ple hivern, sens dubte no era de les millors.

Si, a més, acabava a la comissaria...

Una altra vegada.

El comissari Amador l’hauria fet afusellar. Si no hagués mort el desembre del 49, inesperadament, a mans de la nòvia del Monuments Man assassinat, com a colofó del cas dels quadres robats, ell ja no seria a Barcelona fent de detectiu, i encara menys viu. El nou comissari, en Sebastià Oliveras, era més bona persona, l’hi havia demostrat el juny de l’any anterior, però si el càntir anava tant a la font...

En Miquel va mirar la porta.

L’estava fent esperar expressament?

Per fer-lo posar nerviós i que es cagués de por?

Per què no?

Feia una hora i mitja que estava assegut en aquell passadís, veient passar policies uniformats i inspectors vestits de paisà. Tots el miraven encuriosits. Havia corregut la veu. Acabaria sent popular. Aviat el reconeixerien pel carrer. «Aquest va ser inspector de policia a la República», «No n’has sentit parlar? Miguel Mascarell. Diuen que era bo», «I encara és viu? Em pensava que Franco els havia fet passar a tots per la pedra», «Què hi fa, aquí?».

Sí, què hi feia, allà?

«Hi ha hagut un crim, i ell, casualment, ho ha vist.»

Casualment.

L’Oliveras devia estar contrastant les primeres dades sorgides de la investigació prèvia. Quan el fes passar, el collaria de valent. Les probabilitats d’acabar en una cel·la eren altes. En Miquel intentava trobar arguments per defensar-se. Arguments d’innocència. No n’hi havia d’altres. Si el comissari descobria que treballava de detectiu, o d’ajudant d’un detectiu, hauria begut oli. Per tant, estava lligat de peus i mans. Sabia qui havia matat el jove del bar, i no ho podia dir sense descobrir-se, sense revelar que l’estava seguint.

Va tornar a odiar en David Fortuny.

Tot i que en realitat la culpa era seva, i una mica de la Patro, per haver-lo animat.

Uns altres cinc minuts.

Va tancar els ulls i va veure el mort, degollat. Un bon tall. L’assassí havia fugit per la finestra, que donava al pati del darrere, el qual, al seu torn, comunicava amb un descampat, propi de la zona, encara en expansió, prop de les vies del tren. Els retalls de diari imitant feixos de bitllets indicaven que el mort havia intentat estafar l’home que ell seguia. Era sufi­cient per matar-lo? Pel que semblava, sí.

Què es disposava a vendre l’assassí i què es disposava a comprar el mort?

El client d’en Fortuny hauria d’explicar moltes coses.

Moltíssimes.

—Senyor...

Va obrir els ulls. El policia uniformat s’havia aturat davant seu. Li acabava de dir «senyor», amb respecte. Veient com era de jove, no li va estranyar gens. Un veterà no hauria estat tan amable. En Miquel es va posar dret i just en aquell moment es va adonar que estava molt cansat, malgrat haver estat una hora i mitja assegut, esperant que el comissari el rebés.

Això de «rebre» era un eufemisme, és clar.

—Per aquí.

—Conec el camí, fill.

«Fill.»

El policia no va dir res. Es va limitar a precedir-lo. La porta era a tres metres. En Miquel va recórrer la distància amb sis passes vençudes. Un cop oberta, no hi va haver més paraules.

El despatx d’en Sebastià Oliveras continuava igual, com si allà el temps no passés. Els mateixos mobles, i fins i tot semblava que els mateixos papers, tant a la taula com damunt dels arxivadors. El mapa de Barcelona, el de Catalunya, els retrats de Franco, la bandera, el santcrist...

El comissari també estava igual.

O sigui, enfadat.

Primer, l’intercanvi de mirades.

Seguidament, el to contundent de la seva veu.

—Segui.

El policia ja els havia deixat sols. En Miquel va obeir l’ordre. Es va asseure a la cadira situada davant la taula. L’Amador li va clavar un mastegot la primera vegada, al juliol del 47, i va caure a terra, allà mateix, com un farcell apallissat. En això, en Sebastià Oliveras era molt diferent. O potser perdurava el record de l’abril del 50, quan en Miquel el va ajudar en el cas del diplomàtic assassinat.

Va intentar concentrar-se.

L’Oliveras mirava de ficar-se dins del seu cap.

En Miquel va esperar.

Les dues primeres paraules van trigar bastant a arribar.

—I doncs?

En Miquel va arronsar les espatlles.

—Què vol que li digui?

—Qui era aquest home?

—Ni idea.

—Senyor Mascarell...

El to era més que contundent. Un cop de puny estava lluny de ser tan implacable.

—L’hi juro. No en tinc ni la més petita idea.

En el fons deia la veritat.

En Sebastià Oliveras no el creuria tan fàcilment.

Va esperar, sense apartar els ulls de l’interrogat.

—Miri, jo he anat al bany. He obert la porta i me l’he trobat estès a terra, amb la sang encara sortint-li pel coll, i la finestra per on acabava de fugir l’assassí oberta. Què més vol que li digui? El senyor que ha aparegut immediatament darrere meu ho pot corroborar. Precisament ho hem comentat mentre esperàvem la policia, després que l’amo del bar els truqués. Pel que sembla, primer ha arribat el mort i després ha entrat l’home que l’ha matat. Han anat gairebé junts al lavabo i... Jo no ho he vist, és clar. Això és el que he sentit. L’arma del crim tampoc hi era.

En Sebastià Oliveras va encreuar els braços.

Va dibuixar un somriure sarcàstic al rostre.

—M’està dient que vostè, ni més ni menys que l’exinspector Mascarell, era en aquell bar per casualitat?

—Doncs sí.

—Vostè —li va repetir encara amb més èmfasi—, un policia de reconegut prestigi, ensopega amb un assassinat així, sense més ni més?

—Coses més rares s’han vist.

No li va agradar la resposta. Els ulls se li van empetitir.

—I per què deu ser que no el crec? —va esbufegar el comissari.

—Doncs no sé pas què dir-li —va dir ell obrint les mans en un gest d’impotència.

—El meu predecessor, el comissari Amador, ja l’hauria enviat al Valle un altre cop, o l’hauria fet afusellar.

En Miquel va pensar que no, que li hauria engegat un tret ell mateix.

I allà, en aquell despatx.

—Quina culpa tinc que m’indultessin?

—L’Amador deia que el millor roig és el roig mort.

—Li recordo que jo no era roig, comissari. Només un fidel servidor de la llei, sense colors ni banderes.

—Si ell encara fos viu...

—Però és mort —es va atrevir a dir—. I vostè és diferent.

En Sebastià Oliveras va arcar una cella.

Va deixar que les paraules d’en Miquel flotessin en l’aire i després caiguessin a poc a poc, com flocs de neu en un fred matí com aquell.

—Mascarell —va sospirar—. Sap que, per alguna estranya raó, el respecto. De policia a policia. El que va fer l’abril del 1950 per provar la innocència d’aquell periodista de La Vanguardia va ser molt hàbil. Però el juny de l’any passat em va fer sortir de polleguera quan va ser vostè a qui van acusar d’assassinat.

—No ho vaig fer, i ho vaig demostrar. Si m’hagués entregat, vostè hauria llençat la clau.

—Hauria de ficar-lo a la presó pel sol fet d’haver dit això.

—Quan es té un culpable no es perd el temps buscant-ne un altre.

—Vostè hauria actuat així?

—No.

—Jo tampoc.

—Llavors em sap greu el que va passar, però es tractava de la meva vida —va dir en Miquel procurant que el to de la seva veu no indiqués pena o penediment.

—El que estic provant de dir-li, i no se m’escapi —el va prevenir—, és que en tot just un parell d’anys vostè ha estat ficat en dos embolics... que jo sàpiga. I ara, de sobte, passa això.

—Pura casualitat.

—Vostè creu en les casualitats?

—No. Però n’hi ha.

—Què hi feia, en aquell bar? —va preguntar decidit a anar al gra.

—Estava prenent un cafè.

—En aquell barri? No es troba precisament al costat de casa seva.

—Comissari —va respondre ell buscant un to calmat—. Estic retirat, o digui’n jubilat; la meva dona porta la merceria, i no soc dels qui acostumen a quedar-se a casa, tot i que ho faig per cuidar la meva filla quan toca. A vegades passejo, i quan ho faig, miro de recuperar la memòria, tornar als llocs que vaig conèixer quan era jove, per veure si continuen igual o han canviat. És una manera de tornar a viure, sap? Per la mateixa raó, intento trobar la gent que vaig conèixer abans de la guerra.

—La Croada —el va corregir.

No era la primera vegada.

—La Croada —va assentir en Miquel—. En aquell carrer, el del bar, abans hi vivia un vell conegut. Volia veure si el trobava. En descobrir-hi un solar buit, m’he desanimat força. Per això, pel cansament, el fred i la desolació que he sentit, he entrat en aquell bar a prendre un cafè i fer una pixaradeta.

—Vol que el faci baixar al soterrani i l’interroguin?

No ho va dir en un to dur, sinó més aviat amable, però va sonar com una fuetada.

A en Miquel se li va encongir l’ànima.

També l’estómac, que li va cruixir sense compassió, com si alguna cosa, allà dins, se li hagués regirat de cop.

Els soterranis de la comissaria de Via Laietana eren un món sense retorn.

—No —va xiuxiuejar mentre negava amb el cap.

—Sap que si em menteix i ho descobreixo, serà pitjor?

—Sí, ja ho sé. I l’hi repeteixo: no tinc ni la més petita idea de qui eren aquells homes. Ni l’assassinat ni l’assassí. L’hi juro per la meva filla. M’imagino que almenys vostès sí que deuen saber qui era el mort per la documentació, oi?

—L’assassí ha tingut temps de buidar-li les butxaques —va dir en Sebastià Oliveras.

—Un robatori?

—Vinga, Mascarell. Hi havia una bossa amb retalls de dia­ri simulant que eren feixos de diners, no em faci riure —li va etzibar el comissari—. Aquest parell havien quedat per intercanviar-se alguna cosa. A partir d’aquí, teoria u: l’assassí ha obert la bossa abans del compte i ha reaccionat de pressa; teoria dos: s’ha produït l’intercanvi, l’assassí ha matat l’altre per recuperar el que era seu, i en obrir la bossa s’ha adonat de l’engany. Sigui com sigui, no ha perdut el temps. Potser ja ho havia pensat tot així des d’un bon començament.

En Miquel va recordar el número del braç.

No va badar boca.

El millor era fer veure que els detalls superflus se li havien escapat. Tant era que el mort fos el supervivent d’un camp d’extermini nazi.

Arribava el moment de la veritat. O el comissari el deixava anar o passaria una nit pèssima «a baix».

I ja no era tan fort per aguantar res, i encara menys una pallissa o una tortura.

Va esperar.

El veredicte va ser ràpid.

—Vagi-se’n, Mascarell.

—Sí, valdrà més així —va sospirar amb ganes de cridar d’alleujament mentre s’incorporava.

—Vostè em fa pensar, sap?

—Jo? —va dir aturant-se, ja dret.

—Em fa l’efecte que ja l’hi he dit alguna altra vegada. És viu de miracle, té una dona jove i guapa, una filla a la seva edat, un petit negoci que li assegura la vida... Qualsevol altre estaria saltant d’alegria i agraint a Déu tanta sort. En canvi...

—En canvi què?

—No sé pas per què se la juga.

—Jo no me la jugo, senyor comissari.

Per primera vegada, la mirada d’en Sebastià Oliveras va esdevenir crepuscular.

Hi va reaparèixer un indici d’humanitat i respecte.

—És veritat que el meu predecessor el va agredir en aquest despatx?

—Dues vegades.

—Què sent estant aquí de nou?

—No hi penso, però... certament, trobo a faltar la comissaria. Vostè hauria de ser el primer a entendre’m. En un altre temps hauríem estat camarades.

La paraula «camarada» potser no havia estat la millor.

Encara tenia connotacions comunistes.

Però ja estava dita.

—Si comet cap error, per més petit que sigui, el respecte que li tinc se n’anirà en orris, m’ha entès?

Una espasa de Dàmocles suspesa damunt del seu cap.

Però és que potser no havia estat així des que va sortir del Valle al juliol del 47?

—Gràcies, senyor comissari —es va acomiadar dirigint-se a la porta.

Va esperar una última paraula.

No va arribar.

En abandonar la comissaria i canviar de vorera per pujar Via Laietana amunt, encara tremolava.

3

Era tard.

Tard per anar a veure en David Fortuny i discutir pel ma­leït embolic en què s’acabava de ficar. Tard per parlar del client i el motiu que els fes seguir un home que acabava de matar-ne un altre davant dels seus nassos. Tard per fer una altra cosa que no fos anar a casa, abraçar la Patro i sopar en pau.

I estava cansat.

Era conscient del que s’acabava de jugar?

La paciència d’en Sebastià Oliveras no seria pas eterna.

Gairebé el sorprenia més el caràcter del comissari que cap altra cosa.

Un feixista amb principis?

En Miquel va caminar a bon pas fins al carrer Girona. Tot seguit el va enfilar amb menys empenta perquè, no en va, si bé lleument, feia pujada. Va ultrapassar la cruïlla amb el carrer Aragó, disposat a gastar les últimes forces en cas que fos necessari. Sortosament per a ell, cap tren passava en aquell moment per les vies enfonsades al subsol, ni hi havia fum omplint de boira i porqueria l’aire. Es va tranquil·litzar i va continuar caminant fins a la següent cruïlla, la seva.

Quan va entrar al portal es va sentir fora de perill.

—Bona nit.

La portera el va rebre amb un grunyit.

No era una mala dona, però ell havia aparegut per allà d’una manera sospitosa. Primer com a rellogat de la Patro. Després, ja amb els rumors desfermats, com a marit d’ella. El pas del temps no havia fet gaire per canviar el tarannà d’algun dels veïns. Una dona que, anteriorment, havia tingut una vida «difusa», que vivia sola, i que després es casava amb un home que li doblava l’edat...

Els prejudicis no tenien data de caducitat.

En Miquel es va aturar a la porta del pis.

Va comprovar l’hora.

La Raquel ja devia fer una bona estona que dormia. S’havia perdut el sopar i ficar-la al llit.

—Merda... —va sospirar.

Després va somriure d’orella a orella, un pèl falsament i exageradament, i va entrar sense mirar d’aparentar que ho feia de manera discreta.

La Patro va aparèixer, com sempre que arribava tard i no l’avisava, al bell mig del passadís.

Fins i tot duia un cullerot amenaçador a la mà.

—Ja era hora —li va retreure.

El fals i exagerat somriure es va fer fonedís.

L’enganyaria?

—Ho sento —va dir ell obrint les mans, abans d’arribar fins a ella.

—El senyor detectiu està cansat? —va replicar la Patro posant-li el cullerot al davant, com si fos una espasa, i impedint que l’abracés.

—Va, no facis broma —va protestar ell amb els braços estesos.

—Ja —va dir la Patro—. El descans del guerrer.

Va apartar el cullerot, la va abraçar i la va besar.

Un petó que, poca estona abans, dubtava que li pogués tornar a fer.

Un petó que li va semblar deliciós.

Els llavis de la Patro eren càlids, desitjables, humits.

—Estàs bé? —li va preguntar ella en notar la seva apassionada tendresa.

—Regular.

—Tant que t’agrada espiar i seguir la gent...

L’hi havia dit abans d’anar-se’n: «Em toca seguir un home que ni tan sols sé qui és».

La Patro li va mossegar la punta del nas.

—Ha estat avorrit, i més amb aquest fred —va contemporitzar en Miquel.

—Has menjat res per sopar? —va prosseguir ella apaivagant-se.

—No —va contestar sense deixar-la anar.

—T’escalfaré una mica de sopa.

—Espera.

Va romandre abraçat a la seva dona, malgrat que sabia que això podia despertar sospites. Per evitar que tornés a preguntar-li si estava bé, li va dir:

—La Raquel dorm, és clar.

—A tu què et sembla?

—Ha preguntat per mi?

—No.

—No?

—Et penses que s’ha posat a parlar avui per primera vegada, així, sense més ni més?

—Bé, però un gest...

—Sí, home, sí —el va tranquil·litzar—. Assenyalava la porta, com si t’esperés. Li he llegit el seu conte preferit i li he promès que demà n’hi llegiries dos. Au, deixa’m anar, pesat.

—Aquest és el problema dels matrimonis veterans —va sospirar ell amb ironia resignada, fent gala del seu millor costat humorístic—. Amb els anys, adeu a la passió.

La Patro es va aturar gairebé provocativament, amb els braços fent nanses i uns ulls entremaliats.

—Que n’ets, de murri, e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X