Allà on neix el dia

Sarah Lark

Fragmento

neix-1

 

Pròleg

—Gràcies, ai, moltes gràcies! —La Sophie ballava per la sala amb els resultats de l’anàlisi genètica que li acabava de dur la seva amiga Jenna—. No et pots imaginar que alleujada que estic i com me n’alegro!

La Jenna va riure.

—Doncs ara ja podeu fixar la data del casament —va comentar, i es va instal·lar a la cadira de l’escriptori de la Sophie.

El despatx de la seva amiga a la Universitat Victoria de Wellington era minúscul. No hi cabia res més que una taula per a l’ordinador i dues cadires. De tota manera, la Sophie l’havia decorat amb un estil molt personal. Les parets estaven guarnides amb reproduccions ben expressives de pintures rupestres d’arreu del món, fetes feia molts milers d’anys: cavalls galopant, ramats de bisons que fugien de depredadors o de colles de caçadors, empremtes de mans i símbols misteriosos. La Sophie es dedicava a intentar desxifrar el llenguatge d’aquells dibuixos. Era especialista en art parietal i havia escrit la tesi doctoral sobre les imatges de les coves de Carnarvon, a Austràlia. Des d’aleshores treballava a la universitat: hi feia investigació i docència.

—Aviam, ens hauríem casat igualment —va explicar ara una mica ofesa, i es va tirar enrere els llargs cabells negres. De fet, a la feina els acostumava a dur lligats al clatell, però amb la dansa de celebració la goma li havia caigut—. Sense cap dubte. Però si ens hauríem atrevit a tenir fills o no...

—També us podríeu haver fet la prova sense la meva ajuda —va dir la Jenna—. Fins i tot és probable que l’hagués pagat l’assegurança. Al cap i a la fi, hi ha antecedents de malaltia en totes dues famílies...

La Sophie havia conegut el seu nòvio, el Norman, mig any enrere, i s’havien enamorat pràcticament a primera vista. Tot i que no semblava que tinguessin gaires coses en comú: la Sophie, la científica realista, i el Norman, el dissenyador de pàgines web, que treballava en una empresa projectant efectes especials i éssers extraterrestres i fabulosos per a pel·lícules. Segurament, si la companyia del Norman no hagués valorat tant la credibilitat dels seus mons fantàstics, no s’haurien conegut mai. Havien contractat la Sophie com a assessora per al disseny d’una cova de l’edat de pedra. El Norman l’havia guiat per l’interior d’una muntanya virtual i se n’havia rigut quan ella li havia explicat amb tot detall que, per descomptat, tan endins de la muntanya la il·luminació i les estructures de roca havien de ser molt diferents de les de la pel·lícula.

—Això és a Exanaplanatooch, un planeta que només s’assembla a la Terra de lluny —havia explicat ell, despreocupat—. Però bé, si t’hi encaparres, encara hi podem col·locar un parell de cuques de llum, com a les coves de Waitomo, que il·luminin el conjunt. Potser fins i tot mosseguen! Això podria donar un tou d’idees noves als guionistes...

La Sophie havia rigut amb ell i havia trobat les rastes rosses del Norman igual d’irresistibles que els seus ulls verds radiants i la seva cara, que sempre semblava com si tingués algunes arrugues d’acabar de sortir del llit.

De seguida s’havien fet inseparables. La felicitat només s’havia enterbolit una mica quan van conèixer les famílies respectives: en les últimes dècades, en totes dues famílies havien aparegut casos de fibrosi quística. Era ben possible que tant la Sophie com el Norman presentessin el defecte genètic que provoca aquesta malaltia hereditària. Això feia que tenir fills plegats semblés un gran risc.

El Norman s’ho agafava amb calma. De moment no havia volgut pensar en proves genètiques i altres complicacions de la vida en comú. Però la Sophie no aconseguia tranquil·litzar-se, i al final s’havia confiat a la Jenna.

—Au, vinga, Sophie, si només és això... —li havia dit la seva amiga—. Cada setmana envio al laboratori material genètic d’algun descendent dels morioris per a aquest estudi tan important, ja ho saps. Si fem analitzar un parell de mostres més no se n’adonarà ningú.

La Jenna era antropòloga forense i en aquell moment s’ocupava de l’herència genètica i de l’origen d’un poble gairebé extingit. Els morioris havien viscut en gran manera aïllats de la resta del món a les illes Chatham fins a la primeria del segle XIX i havien desenvolupat una cultura única. Però després gairebé van ser exterminats com a conseqüència d’una invasió maori i just ara es tornava a despertar un gran interès pel seu origen i els seus costums. En especial, els descendents mateixos dels morioris volien documentar-los tant com fos possible, i això incloïa fer un registre del patrimoni genètic existent.

Així que la Sophie havia pispat, amb una certa mala consciència, un cabell del raspall del Norman, i ella havia donat una mostra de sang. Aquell dia havia arribat el resultat de la prova: ni ella ni el Norman tenien el gen funest.

—En tot cas, ara soc ben feliç de saber-ho —va repetir la Sophie—. Ara mateix, no en qualsevol altre moment. I, a part d’això, no han trobat res, no? —Es va tornar a mirar l’amiga amb por. Pensant-hi bé, era estrany que la Jenna hagués vingut en persona a comunicar-li el resultat. Per telèfon hauria anat més ràpid, sobretot perquè el seu despatx era en una zona completament diferent de la universitat—. Seguim sent..., d’això..., compatibles en tots els aspectes?

La Jenna va tornar a riure.

—Si ho vols dir així —va fer, rient-se de la Sophie—. Aviam, des del punt de vista mèdic no hi ha cap objecció perquè us caseu. Com a molt em plantejaria que el Norman sempre sembla que sigui als núvols. Però vaja, potser ja va bé... —Va fer una petita pausa i va joguinejar amb un bolígraf de colors que tenia la forma d’un dels nans que en l’última pel·lícula del Norman vivien a les coves d’Exanaplanatooch—. Potser és que encara no has descobert la teva espiritualitat...

—Què vols dir? —La Sophie va seure al seu davant—. Per què de cop i volta hauria de començar a veure fantasmes? Esclar que l’ambient a les cavernes de vegades és una mica espectral, però...

La Jenna es va mossegar el llavi.

—Pensava que, amb els teus orígens... —va xiuxiuejar aleshores, i després es va posar tensa—. Hi ha... Doncs sí que hi ha una altra cosa que t’he de dir, Sophie... Ja saps que faig fer les proves d’ADN per a un estudi sobre els morioris. L’anàlisi genètica sobre malalties hereditàries me l’ha fet la del laboratori com un petit favor. Però, esclar, també ha fet la prova per veure si potser un de vosaltres era descendent dels morioris. I..., Sophie, en el teu cas és que sí.

La Sophie va arrufar el front.

—Impossible —va dir—. La meva família ve d’Austràlia i té arrels irlandeses... No ho sé exactament, la genealogia no ens ha importat mai gaire. Però la meva àvia era una rossa irlandesa de debò: cabells d’un ros vermellós, ulls blaus...

—Tu, en canvi, ets fosca de mena —va comentar la Jenna.

La Sophie es va posar dreta i es va donar un cop d’ull al mirall, que semblava una mica fora de lloc entre tots aquells dibuixos rupestres. Es va escrutar la pell, que en efecte era relativament fosca, i els cabells negres, però en els seus trets simètrics no hi va poder adve

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos