Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
«Embarcant.» Això era el que veia la Laia a la pantalla cada vegada que alçava la vista i es fixava en la línia que indicava l’estat del vol IB5696 amb destinació a Eivissa. Sí, efectivament, era allà amb les amigues, preparada per fer el viatge de les seves vides. L’última vegada que havia agafat un avió havia estat l’estiu anterior, quan va anar a veure en Mario a Los Angeles, un viatge superdiferent i en el qual havia après a no deixar-se portar per la grandesa i a gaudir de les coses petites. Quines ganes que tenia de veure en Mario! Ja faltaven molt pocs dies perquè, finalment, tornés dels Estats Units, per quedar-s’hi. La Laia tenia un calendari mental i hi marcava cada dia que passava, comptant les hores que quedaven per estar amb ell. Aiii! Ja tenia les papallones voleiant a la panxa...
—Què et passa? —li va preguntar la Frida, clavant-li un cop de colze.
—A mi? Res. Per què?
—Perquè sembla que acabis de veure un unicorn davant dels nassos.
La Laia va riure per la sortida de la seva amiga.
—Només estic contenta pel viatge.
—Jo també, i no faig aquesta cara.
La Frida va imitar el posat d’encantada de la Laia, i va fer riure a totes les noies. També va fer gràcia a una persona indesitjada que rondava per allà a prop, massa a prop.
—És la seva cara, no s’hi pot fer res per canviar-la —va deixar anar la Mariona, la reina de les Pavetes, i la Sam, que era al seu costat, ho va acabar d’arreglar amb una riallada.
—Val més aquesta que la teva. Només et falta el trident i treure foc pel nas —va replicar la Susanna.
La Laia li va donar la raó:
—Mira, això del foc li donaria un toc maquíssim, i amb una mica de sort se li socarrimarien les metxes dels cabells. —Ja no pensava callar més davant de la Mariona. Havia après a no deixar-se trepitjar per la gent que es creu millor i amb més poder.
La Mariona va negar amb el cap per treure-hi importància, tot i que en el fons totes sabien que li molestava.
—Quina enveja que teniu —va contestar, abans de sacsejar la cabellera perfecta i girar cua per allunyar-se per fi de les noies.
La Laia i les seves amigues van respirar fondo. Fins a l’últim minut havia tingut l’esperança que la Mariona i la Sam no s’apuntessin a aquell viatge, perquè l’havien criticat en tots els aspectes. En canvi, en Toni sí que havia rebutjat aquells dies a Eivissa amb els companys de classe, perquè havia preferit anar de viatge a les Seychelles amb la família. Les Pavetes també haurien volgut fer una sortida més adequada al seu estil, com ara fer un creuer o anar a les Bahames, coses que estaven totalment fora de l’abast de la majoria. Però la qüestió és que eren allà, o sigui que les noies haurien de mirar de suportar-ho tan bé com poguessin. No podien permetre que res els espatllés el viatge!
La fila va avançar una mica, i quan van entrar a l’avió una hostessa molt amable els va indicar on eren els seus seients. La Laia va seure al costat de la finestra, i a l’altra banda tenia la Frida i després l’Eva. A les altres noies els va tocar al mig de l’avió.
—Tant de bo la Marta pogués ser aquí amb nosaltres —va comentar l’Eva des del seu seient, amb la mirada perduda i els ulls verds fixos cap endavant, per on els viatgers no paraven d’entrar per ocupar els llocs corresponents.
—Ai, sí... Li hauria anat la mar de bé sortir de casa i oblidar-se una mica de tot el que passa —va contestar la Frida.
—No crec que ho pugui oblidar mai, però després ja no fa tant de mal... —va dir la Laia, recordant com havia viscut ella deu anys enrere la situació per la qual estava passant la Marta. Tant de bo la seva acabés d’una altra manera...
Els pares de la seva amiga estaven passant una època molt dolenta, amb discussions i pocs moments bons, i fins i tot s’havia pronunciat aquella paraula que amoïna tant: «divorci». Tot i això, la Marta no ho volia donar tot per perdut; si més no, mentre no fos definitiu.
Bàsicament, el problema era que el pare de la Marta no volia deixar de treballar a Barcelona, perquè l’empresa ja feia un quant temps que l’havia traslladat una altra vegada aquí i ell estava cansat d’anar amunt i avall per veure la família, i la mare de la Marta tampoc no volia deixar la feina a Berlín per tornar a Espanya. Per tant, com que no es posaven d’acord, l’ambient a casa era tens i s’enfadaven per qualsevol ximpleria. I tot s’havia complicat just quan la Marta estava vivint un moment professional molt dolç, mentre revisava la novel·la El Club de les Vambes Vermelles, que ja gairebé tenia acabada...
Les noies procuraven animar-la com podien i tenien clar que la volien fer partícip d’aquell viatge de final de curs, aquell viatge amb el qual acomiadaven l’ESO i una part molt important de les seves vides, per començar una etapa nova i inquietant. Per això la Laia va treure el mòbil i, després de demanar a les seves companyes de seient que s’acostessin més a ella, es van fer una selfi amb l’avió de fons i el missatge: «Et trobem a faltar». Després, totes les noies, sense excepció, li van enviar àudios amb missatges afectuosos:
La Marta, que estava al cas de l’hora que sortirien de Barcelona, els va respondre:
La Flora, la tutora que els acompanyava al viatge, va revisar que tothom fos al seu lloc i en ordre, i va somriure satisfeta abans de submergir-se en un llibre. La Frida, que no es podia estar quieta, va agafar una revista de la butxaca del seient del davant i va fullejar diferents destinacions turístiques que es podien visitar. En una foto d’Itàlia hi sortia una Vespa molt maca de color vermell i de seguida s’hi va fixar.
—Aquesta moto és la que vull jo —va dir, de sobte, cridant l’atenció de l’Eva i la Laia.
Després, va alçar la revista i la va ensenyar a la Raquel:
—Mira! És la que vull per a l’aniversari —va cridar la Frida.
—Ui, aquesta gasta molt. Jo m’estimo més un escúter petit, n’hi ha un d’Honda que m’encanta, nena. Clau intel·ligent, pneumàtics Michelin en llandes de disseny nou, motor revisat...
—Molt bé, Raquelpèdia. Gràcies per la informació, sempre és molt útil —va respondre la Frida, posant els ulls en blanc, i va tornar a mirar la foto de la Vespa.
—Me n’agrada el color —va dir la Laia, per animar-la, i la seva amiga li va fer un somriure agraït.
La setmana anterior, després de fer unes quantes pràctiques, la Frida i la Raquel s’havien anat a examinar per treure’s el carnet