Glossari

Aequitas rudis: Equitat pura existent a la natura. Matèria per inspirar lleis justes.

Albats: nens que encara no tenen ús de raó. Es documenta una ordalia d’albats al segle XI en una disputa jurídica entre el senyor de Castellet i el monestir de Sant Cugat del Vallès.

Àrsia: mal usatge vigent ja al segle XII. En cas d’incendi d’un mas, el serf que el treballava havia d’indemnitzar el seu senyor amb un terç dels seus béns.

Bausia: delicte de traïció o agressió comès pel vassall o serf contra el senyor feudal.

Calònia: multa pecuniària i important font d’ingressos per a reis i senyors.

Castlà/castlana: vassall que governava el castell i els seus dominis en nom del seu senyor feudal.

Clam: demanda que iniciava un procediment judicial.

Corpus iuris civilis: recopilació completa de l’antic Dret romà. Va estar perdut durant segles i la seva recuperació està tenyida de llegendes. L’escola de glossadors de Bolonya el va dividir en diferents parts, anomenades Digestum vetus, Infortiatum, Digestum novum, Codex, Instituta i Novellae.

Digestum o Digest: recopilació jurídica ordenada per l’emperador Justinià, feta a Beirut i publicada l’any 533 dC. Els seus cinquanta llibres són el cos principal del Corpus iuris civilis, i es divideix en Digestum vetus, Infortiatum i Digestum novum.

Dominium mundi: concepte medieval de supremacia del poder terrenal que va provocar un llarg conflicte entre el Papa i l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.

Infortiatum: part central del Digest. Certs autors consideren que va rebre aquest nom per les dificultats per trobar-lo a l’edat mitjana. Aquest misteri ha servit per crear la ficció d’aquesta novel·la.

Iudex palatii: càrrec d’herència visigoda. Amb aquesta qualificació van firmar diferents jutges adscrits a l’administració de justícia del comte de Barcelona.

Ius commune: denominació amb què els glossadors medievals es referien a l’antic Dret romà, ja que la seva influència va arribar a tots els dominis de l’imperi.

Ius maletractandi: dret d’un senyor feudal a exercir la violència, a detenir els seus serfs o a confiscar-los els béns. Es va incorporar a la llei escrita a principi del segle XIII.

Legum doctor: doctor en lleis, grau màxim concedit per l’Studium.

Liber Iudiciorum: corpus de lleis del rei visigot Recesvint que durant segles va ser usat als regnes hispans com a dret complementari als furs.

Nutrix Legum: escola jurídica de Beirut, referent per als juristes romans fins que va desaparèixer com a conseqüència d’un terratrèmol esdevingut al segle VI.

Pubilla: títol d’hereva dels béns i drets familiars. L’equivalent masculí era l’hereu.

Quadrivium: quatre de les set arts liberals que s’estudiaven a l’edat mitjana: Aritmètica, Geometria, Música i Astronomia.

Querimònia: denúncia contra un noble. Contenia un inventari de greuges i perjudicis a fi i efecte de fonamentar la reclamació.

Saig: oficial de justícia. Encarregat de citar i detenir, i d’executar les sentències.

Summa: obra didàctica d’estil enciclopèdic; en aquest cas, de matèria jurídica.

Territorium: territori del voltant de Barcelona que comprèn camps, masies i poblats.

Trivium: les tres primeres arts liberals que s’estudiaven a l’edat mitjana: Gramàtica, Lògica i Retòrica. Aquesta última incloïa els rudiments del dret i la justícia.

Universitas scholarium: comunitat estudiantil amb estatus i privilegis propis. Des del segle XII, a Bolonya hi havia la ultramuntana per als estudiants de més enllà dels Alps i la cismuntana per als italians.

Usatges de Barcelona: regulació formada per usos i costums dels dominis del comte de Barcelona. Després d’una primera redacció al segle XI, es van ampliar i estendre per tot Catalunya, fins al segle XVIII.

Albats

Al castell d’Olèrdola estaven a punt d’esdevenir-se uns fets terribles.

El rumor s’havia estès per tot el Penedès la vigília de Santa Eulàlia de l’any 1170.

El castrum Olerdula era una antiga fortalesa situada al capdamunt d’un ampli turó rocallós, protegit per cingles i per una muralla en l’única zona accessible. Al recinte interior s’hi alçaven el castell, l’església de Sant Miquel i les cases dels vassalls. A l’exterior, la petita ciutat s’abocava a la cornisa de llevant. Per la proximitat a l’antiga calçada romana, Olèrdola havia estat clau per protegir la conca del Llobregat i el territorium de Barcelona dels atacs sarraïns que pujaven del sud. Des que els romans hi havien aixecat la primera torre, havia conegut victòries i terribles derrotes, però aquell dia dissortat els seus habitants estaven a punt de presenciar una de les batalles més infaustes.

Després del torb que havia refermat durant la nit, el paisatge es va despertar amb una fina capa de neu. Feia un dia gris, gèlid i rúfol; tot i així, desenes de pagesos havien caminat tota la nit per ser testimonis del ritual que havia de tenir lloc a dins del castell.

Quan es van obrir les portes de la muralla, els soldats van deixar entrar-hi la multitud silenciosa. Embolicats amb capes i amb aire funest, van travessar tots el nucli de cases de la fortalesa i van pujar pel camí pedregós fins a l’església parroquial de Sant Miquel d’Olèrdola, que s’alçava solitària, abocada al cingle.

La campana repicava amb insistència. S’havia acabat la pregària. De dins en van sorgir dues rengleres de clergues amb les mans ocultes sota les mànigues. Un capellà tonsurat que portava una creu d’argent precedia la comitiva. Li petaven les dents del fred. Al darrere, amb el semblant tens i seriós, hi anava el senyor del castell d’Olèrdola, el castlà Ramon de Corviu, vassall del senyor feudal d’aquell territori, Guillem de Santmartí. Tenia trenta anys i l’aspecte ferotge dels cavallers aguerrits en nombroses campanyes. Una cicatriu a la galta li partia la barba negra i li enlletgia la cara. L’acompanyava la seva nova esposa, Saura, una jove de disset anys que era la filla bastarda del poderós vescomte de Cabrera. Tenia uns trets afilats que li conferien una bellesa estranya, inquietant, i els habitants que se li acostaven s’estimaven més evitar aquells ulls brillants i incisius. Sota la capa de pells, es redreçava amb altivesa, tot i que caminava amb certa dificultat perquè feia quatre setmanes que havia parit el primer fill, Arnulf, un nen sa i de plor ferm. L’havia deixat al castell, arrecerat del fred intens.

Molts dels presents sospitaven que l’arribada del fill mascle del castlà Ramon de Corviu havia precipitat els fets terribles que estaven a punt de viure.

Tothom tenia present el record d’Elionor de Corviu, la primera esposa de Ramon, morta feia poc més d’un any. La legítima castlana, la propietària del cognom Corviu i l’hereva dels béns era ella, mentre que ell havia estat un cavaller fadristern, un gentilhome amb el cavall i l’espasa com a úniques possessions. Elionor era òrfena des de ben petita i el senyor feudal l’havia casat amb Ramon per compensar el seu servei d’armes. El guerrer va adoptar el cognom de l’esposa perquè era més elevat i va assumir la governança del castell.

Elionor de Corviu havia mort després de donar a llum la seva única filla, Blanca, i Ramon no havia volgut esperar i s’havia casat amb Saura. Ara que ja tenia el fill mascle tan anhelat, tothom entenia que s’hagués desentès de la filla, però ningú es podia imaginar que estigués disposat a fer allò amb la nena per augmentar el seu poder.

Una esclava va sortir de l’església amb la petita Blanca de Corviu embolicada en una manta. La criatura no parava de plorar, com si pressentís el que estava a punt de passar.

Quan el seguici del castlà va començar a baixar pel camí rocallós i a allunyar-se de l’església, a l’arc de la porta va aparèixer una dona amb el seu fill en braços. A Olèrdola ningú oblidaria la imatge d’Òria de Tramuntana baixant de Sant Miquel, amb la capa blava fuetejada pel vent glaçat ni la neu que cruixia sota els seus peus. Aferrava el petit i mussitava una dolça cançó de bressol.

Òria era la pubilla de la masia de Tramuntana, i per tant l’hereva d’una vasta propietat que era la joia més cobejada pels barons i nobles amb interessos en aquelles terres. El predi era a només tres milles cap al nord d’Olèrdola i incloïa una immensa extensió de camps de blat i de vinyes, oliveres, alzinars, arbres fruiters i una horta ufanosa. Aquelles possessions eren dels Tramuntana des de feia dos segles. Quinze famílies de pagesos i desenes de serfs vivien d’una de les millors terres del comtat de Barcelona. Però a partir d’aquell dia gèlid ja res no seria igual. L’hereva, que una epidèmia havia deixat sense parents ni espòs, s’enfrontava tota sola a la prova més terrible.

Mentre descendien el camí, un dels clergues del seguici, un home en plena quarantena, eixut i de mirada profunda, es va acostar al castlà Ramon de Corviu. Tenia la pell pàl·lida i unes profundes ulleres d’insomni sota els ulls. No podia dissimular l’angoixa.

—Missenyor, heu d’aturar el ritual. La terra és cosa dels homes. No emboliqueu Déu en aquest assumpte.

Ramon va mirar l’home amb ulls de guerrer i va calibrar la força d’aquell prec. Es va assenyalar la cicatriu que li baixava de la templa a la barbeta.

—Iudex Guillem Climent, aquesta me la van fer durant la presa de Lleida. Ara, allà, on abans se sentia el muetzí cridant els infidels a resar, hi repiquen les campanes. La meva sang va tacar aquella muralla; que potser no em mereixo que Déu em recompensi amb drets millors? Us considereu amb autoritat per refusar-me’ls?

El religiós va dirigir una mirada funesta cap a Òria de Tramuntana, que anava unes passes enrere del seguici, aliena a aquell últim intent, i va abaixar el cap avergonyit.

Van arribar a un ampli espai rocallós que feia un pendent suau, on hi havia una gran cisterna rectangular que, en temps dels romans, havia estat excavada a la roca viva. Estava plena d’aigua i la nit hi havia deixat una capa de gel. A l’esplanada centenars d’ànimes esperaven contenint l’alè, suportant les ràfegues gèlides de vent. El seguici es va aturar davant de la cisterna i el murmuri de la gent va callar. Fins i tot la petita Blanca de Corviu, en braços de l’esclava, va emmudir. Només el cantussol suau d’Òria trencava el silenci tens.

El jutge Guillem Climent, compungit, va alçar la veu.

—Habitants d’Olèrdola, vassalls del senyor feudal Guillem de Santmartí i del seu castlà Ramon de Corviu, la pau de la vall s’ha vist alterada per una disputa legal entre aquest i la pubilla de la masia de Tramuntana, Òria, vídua del pagès Robert de Piera. El castlà afirma que la pubilla li va negar el dret d’hostalatge quan va passar amb la seva host per les seves terres de camí cap a Barcelona. Òria va al·legar que no hi estava obligada perquè la masia és un alou lliure de càrregues, ja que els seus ancestres el van obtenir fa segles pel dret d’aprisió.

—Feu-ne via, jutge Climent —el va apressar el castlà davant del fred mordent.

—Atès que els testimonis jurats són contradictoris, i d’acord amb els usos d’aquesta terra, el tribunal ha decidit sotmetre la qüestió a una ordalia. —El iudex va esperar que callés el murmuri i va continuar—. Entre un cavaller i un pagès no hi pot haver batalla judicial, però totes dues parts són propietàries d’una cosa de la mateixa vàlua, i es portarà a terme l’ordalia d’albats.

Òria va cridar com un animal malferit quan un soldat li va arrabassar el fill i el va entregar a un dels clergues del seguici. Un altre religiós, pàl·lid, va prendre Blanca de Corviu dels braços de l’esclava. Tots dos infants amb prou feines tenien un any. Ramon, amb el front arrufat, mirava la cisterna plena d’aigua. Al seu costat, la jove Saura semblava crispada, com si tot depengués del que estava a punt de passar.

El cel plomís amenaçava pluja, fins i tot neu, i les mares, amb el cor encongit, abraçaven els seus petits per instint. Diversos religiosos resaven sobre els dos nens alhora que uns altres els treien les mantes. El fred va fer plorar les criatures destapades mentre la pell delicada de totes dues adquiria un color vermellós. La gent va deixar anar una exclamació d’espant quan els van alçar despullats.

—El fill d’Òria de Tramuntana i la filla de Ramon de Corviu representen els interessos de les seves respectives cases. Com dicta el costum, l’infant que s’enfonsi a l’aigua serà el triat per Déu, i el que no serà el condemnat.

Algú es va atrevir a cridar-los que s’afanyessin o no en sobreviuria cap. Les boques de les criatures exhalaven volutes de vapor. Un serf va trencar la fina capa de gel que cobria la superfície de la cisterna.

—Exorcismus aquae frigide —va començar a dir el jutge per purificar l’aigua de l’ordalia.

Els monjos van baixar els graons excavats a la roca de la cisterna fins arran d’aigua.

—Déu meu! —va cridar una dona, incapaç de suportar el plor ofegat dels dos infants. Va assenyalar el religiós—. Sou jutge! No ho podeu evitar? Que no teniu ànima?

L’home es va encongir davant d’aquella pregunta. Va abreujar l’oració i els dos clergues van deixar les criatures a dins de l’aigua. La mossegada del fred va fer emmudir els brams. A l’instant, els dos infants tenien els ulls esbatanats i la cara contreta en una ganyota. Van bracejar indefensos. Els testimonis van veure com s’entrellaçaven, com si es volguessin ajudar o anar a buscar junts el seu destí. De cop i volta, la filla de Ramon de Corviu es va enfonsar.

El jutge va endur-se les mans a la cara:

—Traieu-los! —va ordenar.

La petita Blanca va sortir-ne blava, però va començar a boquejar i a somicar sense esma. L’esclava va baixar els graons i la va embolicar amb la manta. Va mirar amb odi el jutge Climent i va començar a pujar pel caminet cap al castell, al capdamunt del turó. El gest de frustració de Saura no va passar inadvertit a ningú.

L’altre clergue ja havia agafat el nen de Tramuntana. Abans que el traguessin de l’aigua ja havia deixat de plorar i de bellugar-se. Tenia la pell tumefacta i els bracets li penjaven inerts. El van entregar a la seva mare, que continuava retinguda pels soldats. Òria el va agafar desconsolada. Fins i tot el castlà s’havia quedat corglaçat. El petit no respirava.

—No, no, no…

Òria es va esquinçar el brial per posar-se el nen sobre el pit. Enmig d’un silenci en el qual no se sentia ni un sospir va començar a cantar mentre fregava amb força el cosset de la criatura arrapada a la seva pell.

—Maleït sigueu, Corviu! —va cridar una vella entre la gent.

Ramon mirava ofès els gestos amenaçadors dels pagesos. Els seus homes empunyaven el pom de l’espasa esperant l’ordre de desembeinar. Tothom a Olèrdola coneixia el caràcter del seu castlà. Sabien que no dubtaria a donar aquella ordre si se sentia amenaçat.

Òria continuava aliena a la tensió circumdant, i el seu cant es trenava amb la xiuladissa del vent gèlid entre les bardisses del turó d’Olèrdola. La melodia tenia una cadència atàvica, d’una bellesa que encongia el cor. Eren uns versos en occità, la llengua dels trobadors, i parlaven de llum i d’alegria.

Una nena va córrer cap a la pagesa i li va donar un lliri de neu. Abans que els guàrdies poguessin reaccionar, ja s’havia tornat a barrejar entre la gent. Allò va rebaixar la crispació. Òria va mirar la flor blava i, malgrat la tristesa, va cantar amb més ànims, prement amb força el pit del seu fill.

Al moment, la criatura va vomitar aigua i va estossegar. Els presents van lloar l’Altíssim i es van senyar agraïts. Fins i tot els soldats semblaven alleujats.

—Déu ha decidit —va concloure el jutge Guillem Climent quan li va tornar la veu—. Des d’avui i per sempre més la masia de Tramuntana i els seus amos queden obligats pels drets que el castlà d’Olèrdola, Ramon de Corviu, reclamava.

Molts van abaixar el cap, abatuts. El nen era viu, però les conseqüències de l’ordalia d’albats canviarien el futur per sempre.

Tramuntana era un símbol per als pagesos del Penedès i de bona part del comtat de Barcelona, ja que era una gran propietat que havia aconseguit mantenir-se lliure del jou feudal. Constituïa l’últim vestigi de la llibertat que antigament havien tingut tots els masos per privilegi reial i que havien perdut després de dècades de violència i rapinyes a canvi de la protecció dels senyors feudals. Els ancestres d’Òria havien resistit durant generacions davant les cavalcades i les amenaces de nobles i enemics, però aquell matí glaçat Déu havia rebutjat l’últim hereu.

El mateix jutge, commogut, va ajudar Òria a redreçar-se. La noia el va mirar de fit a fit amb els seus ulls blaus i li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella. L’home va empal·lidir i va contestar, malgrat que ningú no va sentir el que li va dir. Aleshores, dos esclaus sarraïns d’Òria, un home i una dona, s’hi van acostar i la van aguantar per acompanyar-la cap a la porta de la muralla, des d’on van marxar del recinte sobirà de la fortalesa.

Tothom es preguntava si l’infant resistiria les tres milles fins a Tramuntana. Potser hauria valgut més que s’hagués mort i haver-lo enterrat al cementiri del pla dels albats, al costat de l’església de Santa Maria, al poblat exterior d’Olèrdola. Viu o mort, el seu destí havia quedat segellat aquell matí glaçat de febrer, i se’l coneixeria per sempre com Robert de Tramuntana, el Condemnat.

El malson

Barcelona, 25 d’abril del 1182

Guillem Climent es va despertar sobresaltat a la seva cel·la. Embolcallat de tenebres, agitava les mans per apartar l’ombra que veia als peus del llit. No en distingia els trets, però li semblava que aquella figura negra sostenia un nadó als braços. Acabaven de treure aquella criatura d’una immensa cisterna i no respirava. Se sentia el degoteig de l’aigua sobre les rajoles.

Havien passat dotze anys. Dotze anys que Guillem Climent vivia torturat per la culpa i assetjat per aquell malson.

L’ombra el va assenyalar amb gest acusador i finalment el jutge es va incorporar cridant. Un diaca de la seu hi va entrar alertat i es va trobar el clergue tremolant sota les flassades.

—Us trobeu bé, iudex Climent? Un altre cop els malsons?

La resplendor del llum d’oli va fer reaccionar el jutge.

—Lloat sia Déu! —va exclamar panteixant.

Es va destapar i es va passar les mans per la cara i per la barba grisosa. Se li’n van anar els ulls cap al pergamí que reposava sobre la taula. Només de veure’l li va venir una esgarrifança.

—Voleu que us acosti la missiva? —va preguntar el jove, intrigat.

—No! —va saltar de seguida el jutge, trasbalsat encara—. Deixa-la on és.

—Aquesta carta us té ben trasbalsat, des que va arribar ahir —va insistir el diaca—. És un altre plet a les baronies? Qui us l’envia?

—És un deute antic… Que Déu m’empari. —Parlava absent—. Estic bé, Joan. Pots retirar-te, que no trigaran a cridar a laudes.

El diaca tenia massa respecte pel jutge per seguir-lo atabalant, així que va deixar el llum d’oli a la taula i va sortir d’aquella cel·la austera en silenci.

Climent mirava absort la carta. L’hi havia portat un traginer des de Vilafranca i el contingut havia reviscolat el vell malson: aquella nit, la figura que se li apareixia l’havia assenyalat acusadora. Era l’advertiment d’una ànima turmentada que li exigia que complís una promesa antiga.

Va posar els peus descalços sobre les rajoles del terra i el fred el va espavilar. Tot i que es va aixecar a poc a poc, es va sentir els genolls adolorits. Anava cap a la seixantena i cada cop acusava més la humitat de Barcelona. Perdia vista i salut; tanmateix, Déu encara li tenia encomanades unes quantes tasques.

Encarcarat, va arribar a la taula i va agafar la carta d’Òria de Tramuntana. No havia confessat mai a ningú fins a quin punt havia estat demolidora aquella experiència al castell d’Olèrdola. No hi havia dia que no revisqués l’abraçada dels dos infants nus, morats, submergits en l’aigua gèlida de la cisterna. Després de dirigir l’ordalia d’albats, per conjurar la culpa que el consumia s’havia dedicat en cos i ànima a impartir justícia. Però amb això no n’hi havia hagut prou.

Va acostar el pergamí a la flama i va observar com es cremava. No era un home coratjós i cada cop li quedaven menys forces, però no podia ignorar el prec de la pubilla de Tramuntana. Sabia que provocaria la ira d’homes poderosos i que el cel li tancaria les portes per haver desafiat Déu; tanmateix, seria l’única manera de trobar una mica de pau ara que havia arribat a l’hivern de la vida.

Va bufar per desfer les cendres i es va rentar la cara amb l’aigua de la palangana. Tot i que encara era negra nit, se li havia girat feina.

Una de les funcions sagrades del rei d’Aragó i comte de Barcelona era impartir justícia a les ciutats i les viles que tenia sota el seu domini directe. També era primus inter pares entre els nobles, l’àrbitre en un precari equilibri de forces, i les seves decisions podien provocar rius de sang o evitar-los.

Jutjar era una tasca complexa, sovint tediosa i sobretot molt delicada, per això els reis i els nobles confiaven en el consell dels jutges i els savis per fonamentar les seves decisions. Calia conèixer els furs i les franqueses de les ciutats, els costums i les normes de l’antiquíssim Liber Iudiciorum, el magne text legal dels visigots que molt pocs dominaven. Amb aquells coneixements es podien limitar els arbitris i els abusos d’aquells que tenien el poder i els mitjans per exercir la violència sobre els altres.

A Guillem Climent, criat al monestir de Ripoll, se’l considerava l’últim representant de la respectada escola jurídica de Barcelona de tradició secular, i el seu talent s’equiparava amb el de juristes com Bonsom o Ponç Bofill. Era clergue tonsurat i doctor parvulorum que exercia com a mestre de retòrica a l’escola catedralícia de la Ciutat Comtal. I a més de ser un profund coneixedor del Liber, també ho era dels Usatges de Barcelona.

Amb els anys s’havia convertit en el primer jutge de la cúria del veguer de Barcelona, l’òrgan que administrava justícia en nom del rei a la ciutat i el territorium circumdant. Climent firmava les sentències com a iudex palatii. No obstant això, el seu prestigi com a savi en dret el portava també a arbitrar a les baronies feudals i a la cort del comte d’Urgell. De vegades acudia a la prestigiosa escola jurídica de Jaca i fins i tot a la cúria del rei Alfons viii de Castella.

Amb tot, el seu major èxit, el que li va valdre l’amistat del rei Alfons d’Aragó, era la redacció de la històrica constitució de Pau i Treva firmada a Fondarella l’any 1173. Molts cavallers, guerrers i fins i tot nobles vivien del saqueig i l’extorsió a masos i altres dominis, també en temps plàcids. Durant dos segles, només els bisbes i els abats havien promulgat aquells documents per protegir les esglésies i les sagreres que les envoltaven i mantenir la pau en algunes dates del calendari jurídic.

La de Fondarella era la primera Pau i Treva del rei d’Aragó. Prohibia les cavalcades i la violència contra els súbdits de tota condició des de Salses fins a Tortosa i Lleida. Molt pocs nobles amb terres s’hi havien adherit, però per al iudex Climent era l’única manera d’aturar els abusos dels senyors. Aleshores només feia tres anys de l’ordalia d’albats, i continuava obsessionat a protegir els més febles. Allò li asserenava l’esperit.

D’ençà de Fondarella el rei no era només el cap dels exèrcits, dedicat a expandir el seu territori; ara era també garant de la pau i protector dels seus súbdits. La Pau i Treva havia de canviar la manera de viure en aquell territori.

A partir d’aquell moment, el iudex Guillem Climent va passar a formar part de l’estret cercle de consellers del rei Alfons, i gaudia d’una excel·lent reputació a Barcelona. Quan aquell matí va anunciar que es retiraria una temporada al monestir de Sant Cugat del Vallès als oficials del palau comtal els va semblar estrany, però el rei era a Saragossa i no hi va haver ningú capaç de dissuadir-lo, ni tan sols el bisbe Bernat de Berga.

L’endemà a trenc d’alba va celebrar la missa amb el capítol catedralici i va baixar a la cripta de Santa Eulàlia, a dins de la seu. En el silenci d’aquella capella fosca es va estirar a terra i va plorar davant la tomba de la màrtir. No s’ho havia permès mai, però la incertesa no el deixava viure.

Una ordalia era la manifestació de la voluntat divina, i amb tot, el mateix Déu l’havia condemnat a una vida entenebrida pel remordiment. Quina era, doncs, la seva voluntat? Es manifestava o no en les batalles judicials? I la qüestió que més el torturava: havia de respectar el judici de Déu o esmenar allò que ell considerava un error?

Tenia la sensació que es trobava al caire de l’abisme. Els peregrins que passaven per Barcelona explicaven que en altres llocs de l’orbe el pensament estava canviant. Als monestirs es traduïen de l’àrab obres d’un antic filòsof grec del qual amb prou feines ningú no se n’havia recordat fins aleshores, Aristòtil, i no s’havien suscitat mai tants dubtes sobre el capteniment de Déu. Podia la humanitat regir-se per la raó i no pel timor Dei?

A la cripta de Santa Eulàlia, Guillem Climent va prendre la decisió més important de la seva vida. Va collir el bàcul i va marxar per assumir el misteriós destí que Déu havia disposat per a ell en l’ocàs de la vida.

La condemna

Tres dies després de sortir de Barcelona pel portal Nou i enfilar cap al sud per l’estrada Moresca, el jutge Guillem Climent va albirar el puig d’Olèrdola, dominant els turons d’alzinars i els extensos camps de conreu.

Tot el territori fèrtil que hi havia al sud del Llobregat pertanyia al rei, però des de feia segles es trobava sota el domini feudal dels Santmartí i d’uns quants castlans que estaven a càrrec dels castells i les torres de defensa. Amb el temps s’havia format una intricada xarxa de senyors units per vassallatge i parentiu, amb extenses clienteles de cavallers i gentilhomes. Aquests senyors constituïen un estament militar que necessitava molts recursos i rendes per mantenir-se, i aquesta circumstància propiciava els abusos i la violència sobre els masos i els llogarrets, que acceptaven sotmetre-s’hi com a remences a canvi de protecció.

Guillem observava entristit masos arrasats, amb els camps abandonats. No trigarien a ser entregats a nous pagesos, però en pitjors condicions servils. Era el que havia passat durant les quatre últimes generacions a totes les terres que els barons i altres senyors governaven. La pau de Fondarella estava lluny d’acomplir-se.

El iudex va pujar per un camí malmès fins al puig d’Olèrdola. Va arribar a la petita ciutat de cases de pedra, davant de la robusta muralla del recinte del castell. A dins hi havia la parròquia de Sant Miquel, el castell i la cisterna excavada, però no tenia cap intenció d’entrar-hi. Es limitaria a preguntar a algun veí per on s’anava al mas de Tramuntana i a confirmar si els tristos rumors que havia sentit eren certs.

El deteriorament de la zona d’extramurs li va encongir el cor. Va transitar per un carrer abrupte i pedregós. Hi havia massa cases buides, moltes reduïdes a runa.

Una nena completament despullada i bruta va sorgir en una cantonada i se’l va quedar mirant tota sorpresa. Darrere seu va sortir una vella esparracada amb mitja cara amagada sota un mocador. Quan va veure el jutge va arrufar les celles, recelosa. El va observar atentament i de cop i volta se li va contraure el rostre en una ganyota d’odi.

—Me’n recordo, sé qui sou!

Va escopir i es va endur la nena estirant-la del braç.

Tot i que era migdia, com que no s’hi veia ningú més, Guillem va seguir la vella per parlar-hi. Van arribar a l’església de Santa Maria, a l’extrem del poblat. El terra del voltant era rocallós i estava ple de tombes excavades. Les petites lloses delataven que es tractava de sepulcres de nounats, i llavors va recordar que en deien el pla dels albats, d’aquell lloc. Li va venir una esgarrifança.

La vella es va aturar entre els sepulcres, es va girar i va escrutar el clergue amb una mirada febril. L’home no se li va acostar més. Hi havia dones terribles, alienes als dictats de l’Església, i aquella en podia ser una, es va dir.

—Fa anys vau permetre que la misèria arribés a aquesta terra, jutge… Per què heu tornat?

—Estic buscant Òria de Tramuntana —va respondre ell amb prudència—. Sé que encara és viva.

La vella va deixar anar una rialla esquerdada, plena de desdeny.

—Viva? Què vol dir, ser viu?

—No he vingut a sentir desvaris, dona! —li va etzibar el jutge dissimulant la torbació—. Podria manar que et tallessin la llengua!

—De vegades ser viu és com ser mort. Mireu el poblat! Diríeu que hi ha vida?

—Què ha passat?

—Des del judici de l’aigua, el castlà Ramon de Corviu i la seva maleïda esposa es consideren cridats als més grans honors. La seva ànsia és insaciable. Les càrregues que imposen als vilatans són insostenibles i la gent fuig de nit. Aneu a la muralla i ho veureu. Totes aquelles ànimes us esperen per dur-vos a l’infern!

La vella es va descobrir el cap. Tenia la conca d’un ull buida. Guillem va recular.

—Els clergues d’aquí en diuen ius maletractandi, d’això, el dret del senyor banal a castigar i mutilar els seus serfs si abandonen les terres assignades o no compleixen amb els pagaments. La meva família es va arriscar a fugir, però els soldats ens van atrapar. Només se’n va salvar la meva neta, i a mi el castlà em va deixar així.

—On és la masia de Tramuntana? —va preguntar ell obviant una pregunta que li cremava com ferro roent.

—Ramon de Corviu no ha aconseguit apropiar-se encara d’aquestes terres, però les ha castigat tant que han emmalaltit alhora que la seva pubilla. Ara aquí tot són ombres i podridura.

La vella es va acostar més al clergue amb una ganyota que feia feredat.

—Aparta’t! —va exclamar el iudex mentre reculava ensopegant amb les tombes.

—Us maleeixo, jutge Guillem Climent! Si heu vingut buscant una mica de pau, no la trobareu pas. La culpa us rosegarà fins i tot quan els vostres ossos ja siguin pols!

El iudex es va adonar que no es veia la nena per enlloc. Estaven tots dos sols entre les petites lloses sepulcrals. I, aterrit, va fugir del pla dels albats.

Va anar-se’n cap a la muralla, i quan va veure els caps clavats en piques al capdamunt del mur, se li va glaçar la sang. Que un remença fugís de la terra i de la casa que li havien donat en tinença era la pitjor de les faltes, ja que minvava el pa dels seus senyors.

Des de la torre circular que hi havia al costat de la porta de la muralla, un soldat li va assenyalar el caminet que havia d’agafar quan arribés al pla. Atordit i exhaust, Climent va començar el descens.

Al capvespre es va aixecar el vent a la vasta plana del Penedès. El jutge Guillem Climent va coronar un turó amb dos xiprers esvelts al capdamunt, el símbol de l’hospitalitat als viatgers. Segons li havia dit el soldat, fins allà on abastaven els ulls tot era Tramuntana. Ara aquells arbres eren sentinelles d’un reialme d’ombres.

La vella bòrnia l’hi havia advertit, però el clergue no s’esperava trobar-hi tanta desolació. Consternat, va escrutar els camps erms envaïts per la malesa. Les vinyes i els olivars estaven coberts de bardisses. Els bancals de pomeres i ametllers es veien marcits, i l’alzinar que arribava fins al barranc, davant del puig d’Olèrdola, era un bosc embullat i impenetrable.

L’únic que se sentia mentre passava per davant de cledes i coberts derruïts era l’udol del vent. El camí travessava el llogarret on abans vivien les famílies dels pagesos que treballaven les terres. També hi havia una petita ermita. Temps enrere fins i tot havien tingut esperances de rebre del rei una carta de poblament, però la carta no va arribar i, malgrat que les cases continuaven dretes, el lloc estava abandonat.

Guillem Climent va sentir por. Encara era a temps de fer mitja volta, tornar a Barcelona i continuar amb la seva vida privilegiada de iudex palatii. Tanmateix, la carta d’Òria li pesava a l’ànima com una llosa. L’hi devia haver redactat algun clergue gairebé illetrat, perquè hi barrejava el llatí i la llengua vulgar, però la petició havia sortit de les entranyes d’aquella dona: si en salvava un, salvava tots els que havien viscut allà.

Va continuar avançant per la vella carretera i, al cap d’un quart de milla, va tombar un replec i va veure per fi la masia de Tramuntana. La casa estava fortificada perquè s’havia alçat quan allò encara era la frontera amb al-Àndalus. Era un rectangle robust amb teulada de dos aiguavessos, unit a una superba torre de defensa. La façana tenia espitlleres i finestres lobulades, i les cantonades estaven reforçades amb grans carreus. A l’entrada principal hi havien afegit una porxada amb quatre arcs suportats per columnes antigues de pedra. La malesa ho envaïa tot, i l’espessa heura que cobria el llenç de la torre s’havia assecat. Els corrals i els graners també estaven enrunats. L’únic indici que la masia no estava abandonada era un caminet estret que s’havia anat obrint entre els matolls a còpia de passar-hi i que arribava fins al pòrtic i al pou de pedra amb abeurador.

Al jutge li va semblar veure algú en una finestra de la torre, una dona, però una ràfega de vent li va enterbolir la visió. Quan va tornar a alçar els ulls es va adonar que estava tancada amb taulons de fusta. Amb el cor encongit, va dirigir-se a la porxada. Les pedres tenien marques de jocs infantils, solcs d’esmolar i diverses creus. Senyals d’una vida desbordant arrabassada. Mentre era sota l’arcada, tot d’una la immensa porta reblada amb caps de clau es va obrir amb un grinyol. Climent va fer un bot. De l’interior fosc en va sortir un sarraí robust d’uns cinquanta anys. Tenia la pell olivàcia i duia una gel·laba marró. Al clergue li va semblar el mateix home que havia sostingut Òria després de l’ordalia, però no n’estava segur.

—Us està esperant —li va dir l’home amb les celles arrufades i un accent estrany.

Abans que Climent tingués temps d’abordar-lo, ja s’havia allunyat pel caminet com si tingués alguna cosa urgent a fer.

El jutge, neguitós, va accedir a una estança en penombra, gran com les dels castells. Es va fixar en les bigues gruixudes del sostre. Era una masia formidable. Al fons va veure una llar de foc enorme apagada i una taula llarga amb bancs. La pols ho cobria tot. Per una porta va sorgir una figura.

Climent es va estremir. Era una dona gran, vestida a l’estil sarraí i tapada amb un vel. Li va assenyalar una porta convidant-lo a passar, i el jutge va travessar-la per accedir a la torre. A l’altra banda hi havia un trepitjador vell de raïm, unes quantes botes i una escala de fusta que pujava a la primera planta.

Quan hi va posar els peus va saber que l’havia trobat. Era en una estança quadrada i diàfana, on hi regnaven les ombres i hi feia olor de pols. Les posts de terra van cruixir quan va començar a caminar cap a un jaç amb baldaquí. Hi jeia una dona, immòbil.

Commogut, va contemplar Òria de Tramuntana. Havien transcorregut dotze anys des de l’últim cop que l’havia vist. Encara no devia haver arribat a la trentena, però ja tenia la cabellera blanca com la neu. Els trets angulosos conservaven ben poca cosa de la bellesa que Climent recordava, tenia la pell macilenta i unes marques profundes al voltant dels ulls. Sota la túnica verda se li endevinava una primor extrema. Estava malalta, i el clergue no hauria sabut dir si respirava o no.

—Òria? —va preguntar amb la gola seca.

La dona no es va moure. Tot i això, quan el jutge estava a punt d’insistir-hi, va decantar el cap i va obrir les parpelles. A les pupil·les d’un blau intens que el van mirar hi va veure un turó nevat i una cisterna. Li van ressonar a la ment els xiscles infantils i el va envair una profunda tristesa.

—Per fi sou aquí… —va murmurar la dona, enigmàtica—. Ha arribat l’hora.

De cop i volta Climent va notar una punxada al capdavall de l’esquena que li va fer mal. Algú el burxava amb la punta d’una llança o d’una espasa, i desconcertat, va decidir quedar-se immòbil. La idea que tot plegat no fos més que una simple venjança el va descoratjar.

—Robert, abaixa l’ascona —va ordenar Òria amb veu dèbil, però en to imperatiu—. Aquest home és el jutge Guillem Climent de Barcelona, i és el nostre convidat.

El missatger

Era un dia estrany a Olèrdola. Blanca de Corviu havia tingut un pressentiment així que un soldat havia anunciat l’arribada d’un clergue de Barcelona que anava cap al mas de Tramuntana. Amb tretze anys, tot allò que tingués relació amb aquell mas suscitava la seva curiositat i l’atreia.

La noia havia pujat a la torre romana annexa al castell. Per la finestra del nord veia, enllà del barranc que rodejava el puig d’Olèrdola, tota la plana fèrtil fins a les llunyanes muntanyes de Montserrat. Allò d’allà eren les terres de Tramuntana, una taca marró de camps abandonats; una terra ferida.

La Blanca es va mirar les mans. A l’esquerra li faltava l’anular i una falange de l’índex, i a la dreta dues falanges del dit petit i una del dit del mig. Als peus també li faltava algun dit. Això i les pupil·les d’un blau claríssim eren les seqüeles d’haver estat submergida amb només un any a les aigües gèlides de la cisterna romana. Havia estat a punt de morir; era un miracle que només hagués patit la congelació dels dits.

Eren estralls que compartia amb l’altre nen de l’ordalia d’albats, que vivia a Tramuntana i, com ella, tenia tretze anys. Les velles explicaven que s’havien abraçat tots dos a l’aigua i que allò els havia unit per sempre, com dues meitats, però Blanca no l’havia vist mai. Els soldats del castell deien que tenia els ulls més clars, encara, que ella. Tant, que la seva mirada causava inquietud. Es deia Robert de Tramuntana, però a Olèrdola el coneixien com el Condemnat, perquè Déu l’havia rebutjat de l’aigua exorcitzada. Tot i que ella sí que s’hi havia submergit, la Blanca no s’hi havia sentit mai beneïda, a la seva família.

Només havia estat a prop de la masia un cop. Es va escapar i va arribar fins al turó dels dos xiprers, però li va fer por endinsar-se en aquelles terres desolades i no es va bellugar fins que no la van trobar els soldats. Com a càstig, la seva madrastra, Saura de Cabrera, li va fer tastar el bastó.

Unes veus la van arrencar d’aquells pensaments. Des de la finestra va veure davant la porta del castell un home robust, vestit a la manera sarraïna. Adust, demanava a la guàrdia parlar amb el castlà Ramon de Corviu. Quan va sentir que venia de Tramuntana, la Blanca va córrer cap a l’escala de mà per baixar de la torre. Allà passava alguna cosa.

El castell d’Olèrdola era petit i auster. La planta baixa era l’única estança que es comunicava amb la torre i el lloc on feien vida els senyors i se celebraven les audiències; a sota només hi havia un soterrani que utilitzaven com a magatzem. Davant de la llar de foc, Blanca hi va trobar el seu pare, i la seva madrastra, i també el germanastre, Arnulf, de dotze anys.

El castlà d’Olèrdola la va mirar amb severitat, però qui va parlar va ser Saura.

—No t’ha cridat ningú, Blanca. Torna-te’n a dalt.

A la Blanca ja no l’afectava la fredor d’aquella veu. No recordava una paraula càlida ni un gest d’afecte per part de Saura. Era una dama acomplexada per la seva condició de bastarda, que li impedia sentir-se com una igual a la poderosa família dels vescomtes de Cabrera. I havia transmès aquella arrogància al seu fill, Arnulf. El noi no havia considerat mai la Blanca com una germana; ella només era l’obstacle perquè ell es convertís en el proper castlà d’Olèrdola i senyor de totes les terres i els serfs de la família. Havien pactat que la primogènita renunciaria als seus drets de pubilla quan firmés esposalles amb algun cavaller i marxés per sempre. Però les seves mans mutilades despertaven un recel supersticiós en els candidats i la qüestió es retardava tot i que estava, pràcticament, en edat núbil.

Conscient del seu destí, la Blanca era cada dia més agosarada, i Saura destil·lava odi.

—Ve un home del mas d’Olèrdola i vull sentir què diu —va replicar.

Després d’un espès silenci, Saura se li va acostar. Duia una túnica negra i una toca. A la Blanca li feia angúnia aquell rostre angulós i aquella pell tan pàl·lida que deixava traslluir les venes blavoses. La filla bastarda de l’antic vescomte de Cabrera s’acostava ja a la trentena i havia perdut la ufanor que havia encisat Ramon després d’enviudar d’Elionor de Corviu. Tenia una primor extrema i un aspecte de rapinyaire que més aviat inquietaven.

—Ja t’he dit que tu no hi has de fer res, aquí, nena —va etzibar-li; els ulls verds de la seva madrastra la van mirar amb rebuig.

—És el meu castell —va protestar la Blanca, massa altiva.

Saura li va clavar una bufetada que va ressonar per tota l’estança. Arnulf va deixar anar una rialleta. La Blanca va buscar amb els ulls tremolosos el seu pare, però Ramon, assegut davant del foc, va apartar la mirada amb tristesa. L’únic que la noia encara no havia estat capaç de superar era la indiferència d’aquell home. Durant anys l’havia esquinçat per dins veure com jugava amb l’altre fill i com n’estava de pendent, mentre l’únic que ella en rebia era un plat a taula i fredor. Havia plorat un munt de vegades sobre el sepulcre de la seva mare, a l’església de Sant Miquel, fins que va decidir rebel·lar-se contra aquell menyspreu.

—Tu dedica’t només a aprendre bones maneres per agradar el nou candidat que ha d’arribar d’aquí a dues setmanes, Pere de Rades. No n’has de fer res ni d’Olèrdola ni de Tramuntana.

—De Tramuntana, sí! —va replicar la noia alçant les mans mutilades.

—Retira’t, Blanca! —li va ordenar el pare, tip de raons.

A la porta hi havia el sarraí esperant per entrar-hi. La Blanca va notar que el castlà estava nerviós; semblava que conegués el visitant. Es va resistir a fer el que li manaven. Tota la seva vida havia girat al voltant d’una ordalia embolcallada d’incògnites que ningú li responia. Ara que estava deixant enrere la infantesa necessitava saber qui era.

Algú darrere seu li va posar les mans a les espatlles.

—Vinga, Blanca, no ofenguis el teu pare.

Era Jacob de Girona, un serf jueu que administrava els béns del castlà i s’hi deixava la pell per evitar que Ramon i Saura causessin la ruïna a les finances del castell. Per a la Blanca aquell jueu ancià era el més semblant a un pare, qui més afecte li havia donat i més costat li havia fet.

—Per què? —va cridar, a punt de plorar—. Què passa?

Aleshores, sense permís, l’esclau sarraí va entrar a l’aula i va parlar en veu alta.

—És la pubilla legítima del castell d’Olèrdola. Potser hauria de saber que Òria de Tramuntana s’està morint.

—Fora d’aquí, he dit! —va explotar Ramon, dret i amb la cara contreta.

La Blanca, disgustada per la ira del seu pare, va sortir del castell plorant.

Una antiga promesa

Robert, abaixa l’ascona —em va manar Òria amb un fil de veu, però en un to imperatiu—. Aquest home és el jutge Guillem Climent de Barcelona, i és el nostre convidat.

Em vaig resistir a obeir.

El desconegut que havia entrat a les nostres terres era davant del llit de la meva mare. Ja feia molts dies que estava prostrada i, tot i que no era la primera vegada, aquella recaiguda semblava pitjor i no parava de tossir. Jo estava molt espantat.

Tenia aquell intrús a les meves mans. A la planta de la torre no es podia parapetar enlloc, només hi havia el llit. Vaig aferrar l’ascona amb força i vaig separar les cames per mantenir-me equilibrat, com m’havia ensenyat el nostre esclau Hakim. El sarraí havia estat almogàver i sabia el que es deia. El clergue no s’atrevia ni a bellugar-se.

—Fes el favor de creure, Robert —va insistir la meva mare, buscant-me els ulls.

—I si ens vol mal? —vaig preguntar, confós.

—Ha vingut perquè l’hi he demanat jo. És un jutge del rei i l’has de tractar amb respecte.

L’home es va girar cap a mi. Era un vell de constitució feble però d’aspecte saludable. La tonsura li abastava gairebé tot el cap i els pocs cabells que li quedaven eren blancs, igual com la fina barba. Tenia la pell del rostre pàl·lida i arrugada, però el vent i el sol no hi havien fet estralls. La pols del camí se li havia adherit a l’hàbit i semblava baldat. Quan em va veure, li va brillar la mirada amb intensitat.

—Aquests ulls… —va mussitar.

—D’un blau molt clar, com el gel de la cisterna —va adduir la meva mare, mordaç.

El gest de sorpresa del vell no em va venir de nou. Les meves pupil·les causaven la mateixa impressió a tothom, el primer cop. A Olèrdola n’hi havia que em tenien por.

—Mireu-li també les mans —va continuar la meva mare—. No van poder resistir el fred. Quan vam arribar a la masia ja tenia els dits molt malmesos. Un galè va haver d’amputar-los… Va ser horrible.

No m’agradava que me les miressin. Em faltaven les primeres falanges del dit petit, de l’anular i del dit del mig de la mà esquerra. A la dreta m’hi faltava l’anular sencer i dues falanges del petit.

El clergue va fer una ganyota, però no d’angúnia; més aviat vaig percebre que sentia dolor, com si li hagués clavat la punta de l’ascona fins al fons.

—Contemplar aquest noi és un miracle —va assegurar, commogut.

—En Robert és viu, però Tramuntana va morir aquell dia —va afirmar la meva mare amb veu cansada—. El castlà Ramon de Corviu va fer servir el dret d’hostalatge per obligar-me a cedir-n’hi la propietat, com havien fet els altres masos. Ell i els seus homes venien sovint; de vegades n’eren desenes i arrambaven amb tot el que els donava la gana. Escuraven els cellers, els graners, els corrals… I això només al principi. —Semblava a punt de plorar, però no ho va fer, la meva mare no plorava mai—. Quan en Robert tenia tres anys, Ramon va dir que tenia més drets sobre el mas i els mals usos que els nobles imposen als remences. No es va molestar a invocar un judici; va considerar que tenia el dret de cavalcar cap a la masia. Va atacar el llogarret dels pagesos i se’n va endur uns quants de captius. Per tal d’alliberar-los vaig claudicar i vaig acceptar Corviu com a senyor banal, ja ho sabeu, com a amo de rendes i drets, però no de la propietat de Tramuntana. Aquest jou ha anat devorant tot el que teníem.

—Un senyor no pot destruir allò que l’alimenta.

—El que vol són les terres per donar-les als seus vassalls, com fan els senyors feudals. Deveu haver passat per davant del llogarret i les cabanes. Els pagesos van marxar cap a Olèrdola i Vilafranca. Aquí ja no hi queda res, però les terres continuen sent dels Tramuntana.

El cor em bategava amb força. No recordava haver sentit parlar tanta estona la meva mare des de feia molt de temps. Tot era molt estrany i les seves paraules m’espantaven. Va fer el gest d’incorporar-se i el clergue es va atansar al llit. Em vaig preparar per atacar-lo amb l’ascona una altra vegada, però l’home es va limitar a ajudar-la.

—He vist la terra condemnada —va mussitar el religiós.

—Us recordeu del que us vaig dir fluixet el dia de l’ordalia, jutge?

—Em vas preguntar per què Déu et castigava d’aquella manera.

—I vós vau dir una paraula.

Climent va abaixar el cap, amb una esgarrifança.

—Iniquitas, vaig dir: injustícia.

—Des d’aleshores m’he preguntat per què a un jutge del vostre prestigi li resultava injusta una prova de Déu. Necessito saber-ho, i se m’acaba el temps.

El clergue va arrufar les celles i va trigar una estona a respondre.

—Vaig defallir —va dir al cap d’un moment, i vaig veure com l’envaïa l’angoixa—. Des de fa temps es parla de la llei dels tres ordres: la humanitat es divideix en oratores, al servei de Déu; bellatores, que són els homes de la guerra, i laboratores, llauradors, la funció dels quals és alimentar-nos a tots. El pagès ha de proporcionar al senyor feudal el que necessiti a canvi, simplement, de la protecció davant de l’enemic.

—Un equilibri que els nobles han corromput per esclavitzar els laboratores!

—En aquell moment, davant de la cisterna, vaig recordar que no havia estat sempre així —va continuar el jutge Guillem Climent molt seriós—. Els juristes sabem que a l’antiguitat les persones lliures rebien el mateix tracte davant la llei, tothom es trobava sota l’autoritat de l’emperador romà. Els jutges buscaven la veritat mitjançant proves i principis, sense ordalies ni batalles judicials. Hi ha una ciutat a Itàlia on, des de fa unes quantes dècades, s’estudien de nou aquestes lleis, i potser algun dia el món tornarà a rebre-les com un regal de Déu.

Jo no entenia res, però la meva mare assentia pensativa. No m’agradava aquell posat d’interès que feia. La sensació funesta que estava a punt d’ocórrer alguna cosa era cada cop més intensa. L’únic que jo volia era que aquell clergue marxés i recuperéssim l’atmosfera silenciosa de sempre.

El jutge va continuar. Li tremolaven els ulls.

—Aquell matí, al judici de l’aigua, se’m va esquerdar l’ànima. Havíem invocat Déu, però jo no vaig sentir la seva presència. Només era un ritual sense sentit, un acte aberrant més proper a la superstició que a un procés judicial! —Se li van negar els ulls—. Estava dirigint una injustícia emparada en lleis caduques que ja no mereixen ser-ne!

—Era un judici de Déu; dubtar-ne és greu —li va fer notar Òria corrugant el front.

—Temo haver-me condemnat per manca de fe —va reconèixer l’home—, però no hi ha hagut ni un sol dia que no m’hagi penedit d’haver permès allò.

—Tots dos sabem el que va passar abans…

—Un jutge no pot ser covard, i jo ho vaig ser!

Guillem Climent es va tapar la cara amb totes dues mans i es va posar a plorar. La meva mare va callar, em va mirar amb intensitat un instant i després es van perdre en l’atmosfera ombrívola de la vella torre. En aquella casa hi regnaven el silenci i els secrets, i jo havia après a desxifrar els pensaments en els gestos i les mirades, encara que no sabés posar-los nom ni descriure’ls. Els esclaus sarraïns deien que era el meu do. Per això estava tan espantat: de seguida sabria el que havia d’esdevenir-se.

—Per què m’has demanat que vingués, Òria? —va preguntar el jutge després d’asserenar-se.

—Havia de saber si quan recordàveu el judici encara sentíeu la iniquitas. M’estic morint, jutge Guillem Climent, i vull que us feu càrrec d’en Robert, que l’eduqueu i que algun dia pugui comprendre que el que va passar no va ser per culpa seva… ni per la voluntat de Déu: va ser una injustícia nascuda de la crueltat i la cobdícia del castlà Ramon de Corviu.

Em vaig quedar tan glaçat que em va caure l’ascona.

—Mare!

Em va ignorar. Vaig sentir com em pujava una onada d’odi cap al jutge. Per culpa seva tenia les mans mutilades i em deien el Condemnat. L’hauria hagut de travessar amb l’ascona així que l’havia vist. La ràbia em va negar els ulls mentre ells seguien parlant, com si jo no hi fos.

—Però ara els Tramuntana ja no sou lliures —va replicar el jutge—. En Robert és l’hereu i no pot deixar la terra si el senyor banal no el redimeix de les seves servituds. La muralla del castell d’Olèrdola és plena de caps de serfs clavats.

Això sí que ho podia entendre. Els ajusticiats eren serfs que havien abandonat les terres que treballaven sense pagar res. El capellà de Santa Maria d’Olèrdola deia que com que eren propietat del senyor, podia fer-ne el que li vingués de gust. Era just.

—Necessito convèncer Ramon de Corviu que redimeixi en Robert a canvi d’una part de les terres perquè us el pugueu emportar —va dir la meva mare amb determinació; a mi em va dominar el terror—. Vós hi negociareu en nom meu com a home del rei que sou, i confio que el castlà cedirà. Prendreu el meu fill sota la vostra tutela i disposareu dels dipòsits que guarda un banquer de Barcelona per pagar-li la manutenció i els estudis. Potser algun dia seguirà els vostres passos i es convertirà en jutge. Ell sí que té el valor que a vós us manca.

—N’estàs segura, que me’l vols entregar?

—Els únics parents que té en Robert viuen en algun lloc entre Castella i Lleó. N’hi ha uns altres a la frontera de Tortosa, però no els he vist mai.

La meva mare va tenir un atac de tos i es va tapar la boca amb la mà. Després va intentar en va amagar l’esput de sang que tenia al palmell.

—El meu fill aviat quedarà orfe —va dir, afligida.

El jutge em va mirar amb commiseració. La meva mare s’apagava com un llum sense oli. No hi havia cap altre camí per a cap dels dos. La por i la incertesa em van tenallar, vaig intentar protestar, però ella em va aturar amb un gest sec. No em volia escoltar.

—Iniquitas… —va assenyalar finalment el jutge—. Complir amb la teva voluntat serà la meva redempció, Òria de Tramuntana.

La meva mare es va deixar caure al jaç, exhausta però alleujada. D’entre els plecs del llençol va agafar un lliri. Acostumava a tenir-ne sempre un a prop.

—Reseu amb mi, jutge Climent. La nit s’acosta…

—Mare! —vaig exclamar, plorós i angoixat—. Per què no m’escolteu?

Vaig veure el seu patiment i em vaig pensar que rectificaria, però llavors va dir unes paraules que em van glaçar l’ànima:

—T’has de preparar per marxar, fill. Serà a fi de bé, confia en mi.

Vaig baixar l’escala plorant de ràbia i de por, aliè als cruixits de la fusta corcada. Tramuntana agonitzava, però jo tenia tretze anys i no pensava anar-me’n d’allà. Vaig fugir cap a l’alzinar que s’estenia darrere la masia. Volia creure que, quan tornés, aquell maleït vell hauria marxat per sempre de les nostres terres. La intuïció, però, em deia que no seria així.

El sepulcre d’Elionor de Corviu

La Blanca va entrar a l’església de Sant Miquel d’Olèrdola, buida i en penombra, i va dirigir-se cap al cantó de l’Evangeli. Era un petit temple de nau única i capçalera quadrada construït sobre roca i decorat amb frescos antics. Allà hi havia la tomba de la seva mare, un sarcòfag de pedra amb els pigments escrostonats situat al mur lateral, una arca amb un senzill relleu de flors.

Un altre cop hi havien deixat un lliri blanc a sobre. A l’hivern eren blaus i a la primavera, blancs. No havia sabut mai qui els hi deixava, però eren molts els habitants d’Olèrdola que apreciaven Elionor de Corviu. Tant la mare com l’àvia, que també es deia així, havien intentat tornar al castell i a la ciutat la prosperitat perduda després de l’atac d’hordes almoràvits a principis de segle. Havien concedit terres i exempcions per retenir els pagesos, i encara que exigien els pagaments a la data que tocava segons el costum, no havien exercit mai el ius maletractandi.

Durant molt de temps, els senyors de Corviu i els de Tramuntana van tenir una relació estreta. Els senyors de Tramuntana proveïen el mercat d’Olèrdola i pagaven el portalatge i altres privilegis, sense ser molestats.

La mort de la mare de la Blanca ho va trasbalsar tot. El pare, Ramon, dit de Picalquers abans de casar-se amb Elionor, continuava sent el mateix gentilhome fadristern tosc de caràcter de llavors, un guerrer que veia la vida com un combat. Considerava deshonrós administrar béns, com feien els jueus. Era natural prendre tot allò que necessitava per mantenir casa seva i la seva soldada, així ho creia. S’ho mereixia perquè havia lluitat a la croada contra l’infidel com a bellator.

Ramon no s’hi va entendre mai, amb Elionor. L’enllaç va ser una imposició del senyor feudal d’Olèrdola a dos dels seus vassalls. Segons els serfs, marit i muller s’odiaven, i ell ja s’allitava amb Saura de Cabrera abans que Elionor morís. Ramon acompanyava el seu senyor, Guillem de Santmartí, quan aquest anava a visitar el seu cosí, el vescomte Ponç III de Cabrera, al seu castell de Montsoriu, al cor del comtat de Girona. Allí va conèixer Saura, la germana bastarda.

La Blanca ho podia entendre, això. Ella tampoc no es casaria estant enamorada. Tanmateix, el que no podia entendre era per què el seu pare no l’estimava. Era la seva filla primogènita i l’havia exposat a la mort en una cisterna glaçada. Tot i que havia vençut en aquella ordalia que tants beneficis havia reportat al castlà, sempre havia tingut la sensació de ser una nosa per a ell.

Ara no es podia treure del cap aquell sarraí amb aspecte de guerrer que havia arribat del mas de Tramuntana. L’home no s’havia acoquinat davant del seu pare i li havia anunciat que Òria es moria. Des d’aquell moment, la noia havia tingut el pressentiment que les coses estaven a punt de fer un gir.

Enmig del silenci va sentir una dringadissa i, sorpresa, es va girar. Sota la llum del capvespre va veure el seu pare que entrava per la porta. Anava cobert amb la caputxa de malla i portava les botes de muntar.

—Ets aquí.

Portava la cota i les botes de muntar. Feia olor de cuiro i de ferro. Hi anava sovint, a Sant Miquel, però la Blanca no l’havia vist mai acostar-se a la tomba de la seva primera esposa. Va encendre una espelma amb el llum del sagrari i la va deixar al costat del sarcòfag.

Llavors es va atansar a la seva filla i li va agafar les mans. La Blanca es va quedar quieta. Estava confosa; no recordava ni una sola carícia d’aquell home rude i indiferent. Ramon li va mirar els dits mutilats i ella va fer el gest d’enretirar-les.

—Els metges es pensaven que perdries les mans, però tenies ganes de viure.

Sota la dura cuirassa del caràcter d’aquell home, la Blanca va notar un rastre d’emoció.

—Pare, teniu alguna pena?

—Encara que t’hagin dit el contrari, jo apreciava la teva mare. Però Elionor era una domina de la terra, no entenia la manera de viure dels cavallers. —Ramon no era capaç de mirar la filla als ulls—. Vaig haver de fer-ho, necessitava més homes, cavalls…

—Us referiu a l’ordalia?

No n’havia parlat mai, amb el pare. Parlar del judici dels albats estava prohibit, al castell. La Blanca ja no era cap criatura i veia el seu pare devorat per una culpa que li impedia acostar-se-li. Era incapaç de desempallegar-se de l’influx de Saura.

—Avui per fi canviarà tot —va dir el cavaller, i la va deixar anar.

La Blanca va sentir el rosec dels nervis. Es moria de ganes de preguntar-li què significaven aquelles paraules, què havia de passar a Tramuntana perquè ell hagués tingut aquell gest amb ella, però no va gosar; havia viscut massa temps sentint-se rebutjada. L’home va sortir del temple.

Amb l’esquena al muntant de la porta, la Blanca va observar els genets. Baixaven pel camí pedregós estirant els cavalls per la brida. Ramon s’enduia el seu fill Arnulf, potser per desig de Saura. Amb dotze anys, el nen es considerava l’hereu i era tan arrogant i dèspota com la mare. Els acompanyaven dos dels millors cavallers del castell.

Es va sentir esperançada. Havia descobert una actitud nova en el seu pare. Desitjava amb tota l’ànima saber-ne el motiu, però sobretot que li agafés les mans més vegades. Tant se li’n donava l’herència de la mare, ella només volia ser part de la seva família.

L’acord

Robert, sabia que series aquí —em va parlar la vella des de sota.

Al bosquet de darrere de la masia hi havia una alzina centenària que s’havia convertit en el meu refugi des de ben petit. Eixancarrat sobre una branca, vaig mirar enfadat la Fàtima, la sarraïna, i li vaig llançar uns glans. Ella va aguantar la rebequeria sense immutar-se. L’estimava com a una àvia, i a en Hakim també. Eren els únics serfs que s’havien quedat a Tramuntana després que la ruïna fos absoluta i feia anys que s’asseien a taula amb nosaltres. Però en aquell moment volia estar sol.

—Te’n recordes del niu de mallerenga? —La Fàtima va assenyalar la capçada de l’arbre amb el seu posat serè de sempre—. En van néixer quatre pollets.

—Van marxar fa setmanes —vaig dir apesarat, sense ganes de conversa.

—Hi ha coses que han de ser així, és la llei de Déu.

—Però la meva mare està sola i vosaltres sou vells! Qui vigilarà les terres?

—Vinga, Robert, baixa, que ja no ets cap nen petit.

Em va fer vergonya i vaig baixar en silenci.

—Estàs més alt que jo! —va exclamar amb un somriure—. Coi de nano!

La Fàtima havia servit a Tramuntana des de petita. Havia criat la meva mare i ara a mi. A través de la seva mirada la veia lluitar contra la seva pròpia pena i incertesa.

Jo notava aquesta mena de coses. Quan mirava a dins dels ulls dels altres i observava els seus gestos, em feia una idea del que sentien, de vegades fins i tot sabia si m’estaven mentint o no. La Fàtima estava d’acord amb la meva mare, encara que allò li esquincés l’ànima. Aleshores sí que em vaig espantar de debò i me li vaig aferrar.

Havia viscut des de sempre aïllat en aquella vasta masia, sense germans, i ja gairebé no recordava els últims infants que havien marxat amb la seva família. De petit recorria els camps i els alzinars en solitud, com una ombra a l’aguait; era l’últim Tramuntana. M’agradava observar la naturalesa, tant els formiguers com els estornells a camp obert. M’ajudava a no pensar en la meva mare, en la seva tristor eterna i aquella expressió distant als ulls que em feia sentir culpable. I n’era, de culpable, perquè no m’havia enfonsat en l’aigua exorcitzada de l’ordalia. Ho havia sentit dir mil vegades.

Quan em vaig fer gran, la meva curiositat es va centrar en la gent. Amagat entre les bardisses observava els traginers i pelegrins que anaven cap a Barcelona. Espiava els seus campaments, atent a les converses. Els havia vist menjar, defecar, discutir i fins i tot agitar-se abraçats sota les flassades.

Amb onze anys vaig començar a anar a Olèrdola. M’acostava a la robusta muralla que separava la ciutat del recinte del castell. Els cossos desmanegats dels ajusticiats m’horroritzaven i em fascinaven alhora. Sabia que darrere d’aquella paret hi havia la cisterna excavada a la roca on havia començat tot. Tanmateix, no l’havia vist mai.

Quan els soldats de la torre m’increpaven, reculava i me n’anava pels carrers tortuosos fins a l’església, que estava rodejada de tombes petites. Observava els seus habitants capcots. Els veia la por i la desolació als ulls. Al principi em prenien per una criatura abandonada o rodamon; amb el temps, però, potser per la Fàtima, que de tant en tant pujava a Olèrdola, van saber que era el fill d’Òria. Alguns se m’acostaven prudents, em donaven un rosegó de pa i em preguntaven per la mare, però d’altres em defugien. De vegades seguia altres nens i em contagiava de la seva alegria, fins que els pares em veien i se’ls enduien.

En Hakim, sempre sincer i cru, va ser qui me’n va revelar el motiu: eren remences que volien marxar cap a les pròsperes ciutats, però no eren lliures. La situació havia empitjorat molt, d’ençà de l’ordalia, i alguns me’n donaven les culpes a mi.

Era Robert, el Condemnat.

Alguns cops m’enfilava a l’alzina i increpava Déu entre llàgrimes. Si era culpable, per què no m’havia deixat morir de fred? M’havia anat de ben poc, deien. La meva mare no em responia, vivia sumida en la seva foscor, prostrada al llit o contemplant la plana des de la finestra de la torre. La Fàtima l’excusava i tenia cura de mi.

Amb dotze anys havia anat a Vilafranca. Espiava les converses dels vilatans sense deixar-me veure. Em fixava en les reaccions de la gent i decidia si mentien. Les persones no es comportaven com les criatures del bosc; ocultaven la por i s’aprofitaven els uns dels altres. Encobrint les seves misèries, les revelaven.

La Fàtima em coneixia bé, i per això no es molestava a amagar-me la por.

—T’has de preparar, Robert, has de ser fort per al que ha de venir.

—És cert que la mare s’està morint?

Desitjava una mentida.

—Em temo que sí, fill, i prego a Al·là que li concedeixi consol.

—Es mor de pena, per culpa meva —vaig esclatar angoixat.

Em va acaronar els cabells rossos. Ja m’arribaven més avall de les espatlles.

—T’hauria de tallar una mica aquestes grenyes —em va fer notar la Fàtima amb un somriure nostàlgic.

—Ni pensar-hi. M’agraden així —vaig respondre, desafiant.

Cada cop els duia més la contrària. Però la Fàtima no s’immutava.

—T’estàs fent un home. Allà a fora hi ha un món immens, i saps què? Que et necessita a tu, Robert. —Em va agafar la cara entre les mans. Tenia uns ulls verds que eren la cosa més dolça que havia vist mai. De jove devia ser preciosa. Em va fer un petó al front—. Obeiràs la teva mare. Algun dia ho entendràs i aquest pes s’esvairà.

Em va tocar el pit amb el dit, just on sentia aquell dolor. Vaig agafar l’ascona, que havia deixat repenjada al tronc de l’alzina centenària, i vaig seguir la Fàtima cap a la masia amb el cap cot.

Quan hi vam arribar ja fosquejava. En Hakim portava cap a l’estable quatre cavalls perxerons de potes curtes i pèl negre com l’atzabeja, ben alimentats. Els únics que tenien aquelles muntures de batalla eren Ramon de Corviu i els seus millors cavallers. El sarraí em va indicar amb un gest mut que amagués l’ascona. El dia havia començat malament i encara s’esguerraria més.

Nerviós, em vaig acostar a la porxada. Els problemes feien aquella olor, de cuiro i de suor. Quan el castlà d’Olèrdola i els seus soldats apareixien per Tramuntana, ens prenien el menjar i malgastaven el vi. Ens escridassaven i ens tractaven amb menyspreu. La meva mare ho suportava amb la mirada abstreta i en acabat passava diversos dies sumida en una profunda melangia.

Si encara érem vius era gràcies a en Hakim. Fins i tot els soldats sentien respecte per aquell sarraí taciturn. Ramon de Corviu havia volgut convertir-lo en un dels seus mercenaris, però ell s’hi havia negat sempre. En Hakim havia lluitat a l’exèrcit del Rei Llop a Xarq al-Àndalus; tanmateix, per algun motiu del qual no parlava mai va fugir a la frontera i es va unir a una horda de moros almogàvers. Va ser capturat i la meva àvia el va comprar com a esclau. Tot i que hauria pogut fugir mil vegades, va continuar amb nosaltres, i, encara que no estava casat amb la Fàtima, a mi m’ho semblava.

M’havia ensenyat a defensar-me i, d’amagat de la Fàtima, havíem practicat un parell de llançaments amb el pesant alfange que en Hakim tenia amagat al soterrani de la torre. Però quan el castlà era a la masia, es mostrava submís per no provocar-lo.

Aquell dia Ramon de Corviu havia vingut només amb dos cavallers. Des de fora vaig sentir la seva veu ronca; discutia amb la meva mare i el jutge. Tot plegat era molt estrany. Vaig intentar entrar-hi, però un dels soldats em va agafar de les espatlles i em va clavar una empenta.

—No hi pots passar fins que no t’ho diguin.

—Deixa’l anar, Genís. —En Hakim se’l mirava d’una manera que feia posar els pèls de punta—. Tracta l’hereu de Tramuntana amb respecte.

—Ho serà per poc temps, em temo —li va etzibar l’altre, càustic, abans d’allunyar-se.

El neguit em rosegava per dins. No sabia què fer. Vaig mirar en Hakim, espantat, i em va demanar calma amb l’expressió de la cara; la foscor dels seus ulls presagiava alguna cosa terrible.

Llavors va aparèixer Arnulf. Amb dotze anys era tan cepat com el pare i tenia la mirada altiva de la mare. Em va escodrinyar amb atenció. Els dos soldats el van flanquejar.

—El famós Robert el Condemnat… —Va fer amb una rialla despectiva—. A veure les mans? Són tan repugnants com les de la Blanca!

—Què hi feu, aquí? —vaig preguntar, contingut.

—El meu pare es quedarà amb les teves terres!

Aquelles paraules em van glaçar la sang.

—Els Tramuntana no som serfs —vaig replicar—. Només us devem hostalatge.

Tenia ganes de plorar, i vaig girar cua per marxar.

—On vas? Jo t’ensenyaré a retre homenatge al teu senyor!

Vaig ignorar Arnulf, i em va seguir corrents per plantar-me cara.

—T’he dit que t’aturis! —va rugir mentre es treia una daga.

—Deixa’m marxar —li vaig demanar, lluitant contra la ràbia.

—No. Vull que t’agenollis, ara mateix…

M’hi vaig negar, i em va posar la punta de la daga al coll. La Fàtima va deixar anar un crit. En Hakim va avançar un pas cap a nosaltres i els soldats van respondre aferrant l’empunyadura de l’espasa. Arnulf em mirava desafiant. Només era un nen que jugava i a qui li agradava la sensació de poder.

—Arnulf, ara no és el moment —va dir un dels cavallers, incòmode.

—Calla! —Em va punxar i en veure el meu gest de dolor encara es va enardir més—. Jura fidelitat. Aprèn-ne per a quan es mori ta mare…

Allò no ho hauria d’haver dit. Li vaig aferrar el canell com m’havia ensenyat en Hakim i l’hi vaig retorçar. Va fer un crit de dolor i li va relliscar la daga, però no el vaig amollar fins que se li van plegar els genolls i va caure a terra. Arnulf tenia els ulls esbatanats, no entenia la meva reacció. Jo era un pagès, i ell era el fill del castlà. Cadascun ocupava el seu lloc en l’ordre diví.

Ell jugava, però jo no.

—Encara soc lliure i això és Tramuntana —li vaig xiuxiuejar a l’orella serrant les dents.

—Robert! —va exclamar en Hakim, imperiós.

Finalment el vaig deixar anar i em vaig mantenir ben dret mentre ell s’allunyava de quatre potes, ploriquejant. Els cavallers van avançar cap a mi, però en Hakim s’hi va interposar. D’una empenta va tombar el primer i l’hi va arrabassar l’espasa. Amb només un parell de moviments ja havia fet recular l’altre. Es van quedar tots tres immòbils, en tensió. En un sospir el sarraí els tenia a la seva mercè.

—Prou!

La meva mare era sota l’arc de la porxada. Duia una túnica negra i estava més pàl·lida que mai. Després d’uns quants dies allitada, caminava agafada del braç de la Fàtima. L’ombra que li vaig veure als ulls em va angoixar; les burles d’Arnulf no anaven desencaminades.

—Què passa, aquí? —va bramar Ramon de Corviu al darrere—. Arnulf, aixeca’t!

—Robert, ajuda el noi i demana-li perdó. I tu ves-te’n, Hakim —va ordenar Òria.

Vaig allargar la mà a desgrat. Arnulf, humiliat, es va aixecar i em va clavar una empenta. Li va faltar temps per explicar a tothom el que havia passat. Jo el vaig mirar amb els ulls negats per la impotència.

—Us imploro perdó per l’actitud del meu fill, Ramon —va suplicar la meva mare.

—Es mereix un càstig per haver agredit el futur castlà d’Olèrdola! —va fer l’home amb un somriure maliciós—. A més, té raó el meu fill, Arnulf serà el seu senyor: ja us he dit a dins que no hi haurà redempció.

La meva mare es va encongir, dolguda. Hi havia alguna cosa que no anava bé, li veia l’angoixa als ulls.

—Ramon, us imploro que us ho rumieu millor. Us he ofert la meitat de Tramuntana perquè en Robert pugui anar-se’n a Barcelona amb el jutge! Com ho podeu menysprear?

—No hi insistiu, Òria, per què m’hauria de conformar únicament amb la meitat? —va replicar ell amb suficiència—. Quan moriu en Robert es quedarà sol i indefens. No tindrà més remei que sotmetre’s com a remença. Totes aquestes terres acabaran sent meves! I també ho seran els fons que tens en un canviador de Barcelona. N’estic al cas.

—Redimir de les servituds és una pot

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X