El Guardià del Cristall va examinar el diamant –que ja era de la mida d’un aglà– i es va quedar meravellat de les dues formes borroses que hi havia a l’interior. Mentre l’anava mirant, es va fixar en una cosa que no semblava del tot correcta. Ben bé sota la superfície glaçada hi havia una ratlla fosca inconfusible.

–Oh, no –va xiuxiuejar–, una impuresa! –Mentre treia la lupa per veure-ho de més a prop, va notar que el seu cor començava a bategar com si d’un martell es tractés. Això no havia passat mai en un diamant reial. Què devia voler dir? N’havia d’informar immediatament les autoritats.

Al Reialme del Bosquet hi va haver un debat encès sobre què calia fer.

–És impur –va declarar Lord Astrophel–. Els bessons de dins no són dignes de dur el llinatge reial.

–Però no deixa de ser un diamant –van argumentar altres membres significatius de la més alta jerarquia–. I no se’n fan gaire sovint.

Però a mesura que el cristall anava creixent, la taca era cada cop més gran i més fosca; semblava com si hi hagués una agulla llarga i negra que hi passés pel mig. Lord Astrophel va establir que allò era un mal presagi i la resta no van trigar gaire a donar-li la raó.

La fatídica nit que es va esquerdar el diamant hi va haver una tempesta terrible. Fora de la cova de Cristall, el cel era fosc i ple de clapes, com si algú hi hagués deixat caure un pot de pintura violeta. La pluja va començar a esquitxar el terra en forma de gotes molt grosses, mentre, dalt del bosc, hi penjava una enorme lluna del color vermell de les cireres, que resplendia sobre els arbres de manera fantasmagòrica. Va començar a ressonar un tro, i la cova es va il·luminar sobtadament amb el llamp. Tots els cristalls van refulgir amb la llum ferotge. La cova es va tornar a il·luminar, dalt del cel va retrunyir un altre tro estrepitós i el diamant es va partir.

El Guardià del Cristall es va haver d’avançar una mica per atrapar els dos nadons que en van caure, l’un darrere l’altre, entremig d’una pluja lluent de pols diamantina, i després va recular per evitar que els fragments de la pedra preciosa caiguessin a terra.

Es va mirar les dues criatures que tenia als braços i es va quedar ben parat quan va veure com n’eren, de diferents. La segona era petita i dolça, amb uns blens de cabell molt delicats, d’un ros platejat, i unes llargues pestanyes que li sortien del cantó dels ulls com un parell de bigotis, cosa que indicava que era una nena. La que havia caigut primer també era de pestanyes llargues, però tenia la pell pàl·lida com el gel i els cabells d’un negre refulgent. En lloc d’un somriure de satisfacció, però, aquell nadó arrufava el nas.

El Guardià del Cristall s’anava mirant els fragments de cristall de diamant impur que brillaven furiosament allà a terra i estava tot tremolós, amb una sensació terrible de mal averany.

La Celestine va mirar cap al fons de la classe, on la Victoria Stitch seia a la gatzoneta damunt la cadira, amb les extremitats pàl·lides i ossudes que no se li veien. No escoltava ni una sola paraula del que deia la senyoreta Hawthorn. Estava completament absorta en les seves cabòries, segurament guixant la llibreta amb tot de corones de diamants. La Celestine anava sentint el rec-rec que feia la seva germana mentre premia amb força la ploma en dibuixar una llarga ratlla negra i gruixuda en cada cristall.

–És imprescindible –deia la senyora Hawthorn– que envieu les sol·licituds per ampliar els estudis abans del ball de graduació, que és d’aquí a tres setmanes. Si no, us trobareu sense cap lloc on anar.

Les ulleres de pedreria li brillaven amb el sol de la tarda mentre es mirava el rellotge de la paret.

–Com que avui és el Dia de les Flors –va dir–, us deixaré plegar abans.

Hi va haver un sospir col·lectiu d’alleujament, i els bosquetans van començar a desar els llibres i els estris d’escriure. Era un dia xafogós, d’aquells en què tens la pell enganxosa i el cap mig emboirat.

–I si baixem al rierol? –va suggerir la Tiska.

–Bona idea –va dir la Twila–. Jo duc el banyador.

La Celestine va girar la vista enrere cap a la seva germana bessona. La Victoria Stitch anava amb un conjunt sorprenent: un vestit negre sota una mena de capa negra molt subtil amb caputxa, tota esquitxada d’estrelletes lluents. Damunt del cap, hi duia una corona de plata amb tot de punxes.

–Vols venir al rierol, Victoria Stitch? –li va demanar la Celestine, esperançada. Però ja sabia de memòria quina en seria la resposta. Gairebé no tenia ni sentit preguntar-ho.

–No, gràcies.

La Victoria Stitch es va penjar la motxilla de vellut negre a l’espatlla i va enfilar cap a la porta. La capa li va onejar i va deixar un rastre de brillantor.

La Tiska va girar els ulls en blanc.

–Majestat –se’n va burlar algú des de la part de darrere de la classe, i la Celestine va notar que la Victoria Stitch es va mig tibar mentre sortia per la porta.

La Celestine i les seves amigues van sortir cap al sol abrusador. Zigzaguejant entre els arbres, es van encaminar cap al rierol. La pell de color verd pàl·lid de la Tiska brillava sota la calorada.

–Tinc una calor que em moro! –va exclamar.

–Jo també –va dir la Twila i, mentre caminaven, es va començar a recollir els cabells amb un monyo a dalt de tot que semblava talment un cucurutxo de gelat de lilà.

–Demà començaré a escriure les sol·licituds –va comentar la Celestine–. Tant de bo pugui entrar d’aprenenta en un taller de joieria!

–Segur que sí –va dir la Twila per animar-la–. Hi tens molta traça. No saps pas com me l’estimo, el collaret que em vas fer. –I es va tocar les delicades violetes d’ametista que li envoltaven el coll. El duia sempre, excepte quan ballava. A la Twila li encantava ballar i ja s’havia apuntat a l’Escola Reial de Dansa de Florídia per a l’any vinent.

La Tiska va deixar anar un sospir i l’airet sobtat li va fer bellugar els llargs cabells verds.

–Tinc unes ganes que s’acabi el col·legi! –va dir–. Vull treure’m el carnet d’exploradora per poder anar al món dels humans i veure el mar!

Tot i la xafogor que feia, la Celestine va notar una esgarrifança. A escola els n’havien parlat, del món dels humans. Hi havia unes bestiasses enormes que vivien a la gran mar salada. Peixos gegants amb unes aletes molt dretes i fileres de dents punxegudes i esmolades. Animals que se’t podien empassar d’una glopada. La Tiska sempre parlava d’anar-hi.

Finalment, rere un revolt del camí, ja eren al rierol, amb el seu borbolleig brillant sota el sol daurat de la tarda. Van caminar riu avall, entre tofes d’herba i flors boscanes més altes que no pas elles, fins a una part on la vegetació desapareixia i hi havia una platja de sorra. Van haver de baixar per unes roques per arribar-hi. Tan bon punt va ser a la riba del rierol, la Tiska es va desempallegar del vestit i hi va entrar d’una revolada; amb el cap submergit, els llargs cabells verds semblaven algues que flotessin. Era una criatura indomable, no hi havia res que l’aturés.

La Celestine es va amagar darrere d’una gran fulla que penjava sobre les roques i es va posar el banyador de pètals de flors. Va seguir la Tiska cap a dins del rierol i va ficar el cap sota l’aigua. A sota hi havia un món tèrbol de color turquesa. Sobre el llit sorrenc s’hi veia tota una escampadissa de còdols llisos i, entremig, de tant en tant, un cristall que picava l’ullet sota la llum que entrava. Dels cristalls d’aigua, la Celestine en feia collarets i polseres. Es va capbussar i en va collir un bon grapadet: vermell síndria, groc llimona, blau sang... Va sortir i, regalimant, va anar a dipositar els seus tresors a la platja de sorra. Mentre ho feia, va notar, de sobte, una ombra que se li projectava al damunt. Va mirar enlaire i va veure una figura palplantada a les roques de dalt.

–Sou a la nostra platja –va dir la bosquetana.

–Què vols dir? –va preguntar la Celestine–. Nosaltres hi venim sempre, aquí.

–Nosaltres també –va dir la bosquetana, començant a baixar per les roques–. Aquest lloc és nostre.

–Com que vostre? És de tothom, aquest lloc! –va cridar la Tiska des de l’aigua. Espeternegant de valent, va ruixar l’aire amb tot de gotetes. Amb la primera llum del capvespre semblaven un polsim d’or.

La bosquetana ja havia baixat a la platja i la Celestine va poder veure que a dalt de la riba rocosa també hi havien aparegut una noia i un noi que la seguien cap avall. El noi tenia tres petits dragonets que li anaven sobrevolant les espatlles. Hi ha bosquetans que en tenen com a animals de companyia.

–De quina contrada sou, vosaltres? –va preguntar la primera bosquetana.

–De Ganyotera –va respondre la Celestine–. Anem a escola a Apagallums.

La Tiska va sortir de l’aigua. Va caminar amb aire marcial i es va posar les mans als malucs.

–I tu qui ets? –va demanar.

–La Ruby –va dir la bosquetana–. Nosaltres estudiem a Turmalines.

Va tirar la barbeta amunt i es va mirar la Tiska amb arrogància. Era una mica més alta que ella, amb uns cabells foscos tots despentinats que li queien sobre els ulls marcadament perfilats de negre. Duia un petit cèrcol al lòbul d’una de les orelles punxegudes i cinc a l’altre. Tenia els braços tatuats amb núvols de tempesta, pluja i llamps. Es va mirar la Tiska de dalt a baix i la Celestine ho va veure clar. Aquella noia també era una criatura indòmita.

–I què, doncs, foteu el camp o què? –va dir la Ruby.

–No –va dir la Tiska, mig tancant els ulls–. Per què no veniu a nedar?

–Això farem –va dir la Ruby–. Quan escampeu la boira.

–Va, Tiska –va dir la Twila, que anava recollint a correcuita les seves coses i provava d’eixugar-se al mateix temps–. Toquem el dos.

–No anirem enlloc –va dir la Tiska. Es va tombar i va tornar cap al rierol. Els llargs cabells de color maragda se li enganxaven a l’esquena i de les antenes li sortien espurnes verdes. Es va tornar a llançar a l’aigua i es va posar a fer el mort panxa amunt. La Ruby la va mirar indignada i es va començar a treure la roba i les sabates. Les antenes també li espurnejaven quan va entrar com una fúria dins el rierol. Immediatament, la Tiska va lliscar sota l’aigua.

–La Ruby no la capturarà mai –va dir la Celestine als altres dos bosquetans–. No hi ha ningú que nedi tan ràpid com ella.

–És veritat –va indicar la Twila, fent-li costat.

Tots quatre s’estaven allà drets mirant l’estrany joc de persecució de la Tiska i la Ruby. Aleshores, el noi de Turmalines va anar a buscar branquillons per fer foc i va deixar la noieta sola amb les altres.

–Sovint hi encenem focs, en aquesta platja –va dir la noia, que es deia Tinsel–. Per això diem que és nostra.

–Ah, és clar –va dir la Celestine.

–Vull dir, això és el que diu la Ruby –va puntualitzar la Tinsel–. A mi tant se me’n dona de qui sigui. I a l’Ember també. –Es va arronsar d’espatlles–. Per mi, la podem compartir.

Va seure a la sorra i la Celestine i la Twila se li van asseure al costat; la claror del dia, de color rosat, s’anava fent cada cop més feble. La Tinsel va encongir les cames fins a la barbeta de manera que els cabells platejats li van tapar els genolls com si s’hi hagués posat una manta. La Celestine es va adonar que a sota d’un ull hi tenia la marca del cristall del néixer.

–A mi ja m’agradaria tenir-la a la cara –va sospirar la Twila, amb recança–. En canvi, la tinc al turmell i gairebé no se n’adona ningú! –va dir, ensenyant la cama perquè la veiessin.

–Però és d’un color ben maco –va dir la Tinsel–. D’ametista, oi?

–Sí –va confirmar la Twila–. Vaig néixer dins una ametista. I tu?

–En un topazi blanc –va respondre la Tinsel–. Però de vegades dic que la marca és de diamant. Evidentment, no ho és pas. Si no, seria una princesa, jo!

–En canvi, la Celestine sí que ho és –va dir la Twila–. Bé, d’aquella manera. Va néixer dins un diamant.

–I què més! –va dir la Tinsel, amb incredulitat.

–Que sí, de debò –va dir la Twila–. Explica-li la història, Celestine.

La Celestine va alçar la vista des d’allà on havia estat ordenant per colors els cristalls d’aigua que havia collit al rierol. Ho havia explicat tantes vegades ja...

–Ben mirat, no és res de l’altre món –va dir.

–Com que no? –va insistir la Twila–. A més a més, ets bessona!

–Bessona! –va exclamar la Tinsel, sobtada–. Això no és gens habitual!

–Potser no –va dir la Celestine–. Bé, la meva germana, la Victoria... o Victoria Stitch, com li agrada que li diguin, i jo vam néixer dins d’un diamant. Però mentre anava creixent a la paret de la cova de Cristall se li va anar fent una marca negra a dins. Com que tenia aquesta ratlla, Lord Astrophel va dir que el diamant era impur. Així doncs, vam néixer com a bosquetanes normals i corrents. I aquí s’acaba la història.

–Em sembla que he sentit els pares que en parlaven –va dir la Tinsel.

–Es veu que al seu temps va ser tota una notícia –va afegir la Celestine.

–Així, hauries pogut ser princesa! –va dir la Tinsel–. I viure al palau amb la reina Cassiopeia, que t’hauria fet de mare. –Els ulls li brillaven amb la claror esmorteïda del capvespre–. No us sap greu, això de no pertànyer a la reialesa?

–No –va dir la Celestine. I no deia cap mentida. No li havia importat mai, pertànyer-hi o no. Però el que sí que li sabia greu era que l’haguessin desposseïda de l’amor d’una família. A diferència de la major part dels bosquetans, que els adopten tan bon punt surten del cristall, ella i la Victoria Stitch havien estat pujades per un seguit de mainaderes diferents, que les autoritats els havien enviat per tenir-les vigilades. Per si de cas. Per si de cas què?, es preguntava sempre la Celestine.

–La Victoria Stitch, però, això no ho suporta –va intervenir la Twila.

–Ui, està que treu foc pels queixals –va afegir la Celestine–. Creu que hauria de ser ella l’hereva al tron, un cop es mori la reina Cassiopeia. Per això sempre va amb corona.

–Què dius ara! Sempre? –va preguntar la Tinsel–. I a escola també?

–A tota hora –va dir la Celestine–. Quan érem petites, no se la treia ni per dormir.

La Tinsel no s’ho acabava de creure.

–Vols dir que no està una mica grillada, la teva germana?

–Sí que ho sembla, oi? –va admetre la Celestine, afectuosament–. Creu que té dret a ser reina, i d’aquí no la trauràs. Va ser la primera a sortir del cristall. Fins i tot ha escrit una carta a Lord Astrophel demanant-li què passaria si no hi hagués cap altre diamant que donés fruit abans que es mori la reina Cassiopeia!

–I ell què ha dit? –va preguntar la Tinsel, visiblement impressionada.

–No ha contestat personalment –va dir la Celestine–. Només ha rebut una resposta molt vaga d’una autoritat de rang inferior dient que el nostre cristall era impur i que hi havia moltes probabilitats que pogués créixer un altre diamant amb nadó a dins.

–Potser el que vol Lord Astrophel és ser ell qui talli el bacallà –va dir la Tinsel.

–No ho crec pas –va dir la Celestine–. És més vell que la reina Cassiopeia! Diria que el que li agradaria és que el Bosquet vagi tirant com sempre.

En aquell moment va tornar el noi, l’Ember, amb un feix de branquillons sota el braç, i els va llançar a la sorra. Va bellugar la vareta i sobre la pila de branquillons va caure un ruixim d’espurnes de color carbassa. La llenya es va encendre immediatament i va començar a espetegar. Es va ajupir vora el foc i va començar a treure tot de coses d’una bossa.

–Tinc galetes –va dir–. I suc de prímula. –En va passar una ampolla a la Celestine. La va travessar un raig de sol que va fer que el vidre brillés amb un verd fluorescent.

–I què, com va per allà baix a Apagallums? –va preguntar la Tinsel mentre s’asseien tots vora el foc–. Ja gairebé deveu haver acabat, oi?

–Gairebé –va respondre la Celestine–. Ens han dit que escriguem les sol·licituds d’ampliació d’estudis.

–Igual que a nosaltres –va dir la Tinsel–. Suposo que ho deuen fer totes les escoles del Bosquet abans del ball de graduació. La Ruby i jo hem demanat entrar a l’Acadèmia d’Exploradors d’Encantèria.

–De debò? –va exclamar la Celestine–. La Tiska també!

–Vull veure el món dels humans –va dir la Tinsel–. Investigar per a les autoritats. El Bosquet és tan petit!

–Ah sí? –va preguntar la Celestine. No creia que fos pas petit. Hi havia una pila de llocs que no havia trepitjat mai.

–Bé, comparat amb el món dels humans, sí –va dir la Tinsel–. No has vist mai un mapa del seu món?

La Celestine va fer que no amb el cap. No se’n sabia avenir, que hi hagués bosquetans que volguessin deixar el Bosquet. Aquell món era perfecte. Bonic. Segur. Tenia tot el que necessitaven: arbres buits per fer-s’hi les cases, flors i plantes per menjar, un rierol sorollós i la tanca màgica que amagava el seu món i en mantenia fora tots els éssers humans i els animals, excepte els dragonets minúsculs que pol·linitzaven les flors. El bosc vetllava pels bosquetans i els bosquetans vetllaven pel bosc.

–Vull viure aventures –va continuar la Tinsel, amb els cabells platejats que li brillaven del color de la mandarina amb el centelleig de les flames–. Vull passar la frontera i veure com és el món dels humans!

–Però, i si se’t cruspeix un animal salvatge? –va preguntar la Celestine–. O si et veu un humà! Som molt remenuts en comparació amb ells. Ens podrien aixafar d’una trepitjada!

La Tinsel es va arronsar d’espatlles.

–Doncs jo vull veure com és –va dir.

–Ja t’ho faràs –li va etzibar l’Ember, bevent un glop de suc de prímula. Els seus cabells ataronjats van fer un esclat d’un verd brillant que es va anar esvaint fins al blau lilós. La Celestine ja n’havia sentit a parlar, d’allò, però no ho havia vist mai–. Vull ser encantador de

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X