La Victoria Stitch 1 - Malvada i brillant

Harriet Muncaster

Fragmento

VictoriaStitchMalvadaBrillant-4.xhtml

prologo.jpg

El Guardià del Cristall va examinar el diamant –que ja era de la mida d’un aglà– i es va quedar meravellat de les dues formes borroses que hi havia a l’interior. Mentre l’anava mirant, es va fixar en una cosa que no semblava del tot correcta. Ben bé sota la superfície glaçada hi havia una ratlla fosca inconfusible.

–Oh, no –va xiuxiuejar–, una impuresa! –Mentre treia la lupa per veure-ho de més a prop, va notar que el seu cor començava a bategar com si d’un martell es tractés. Això no havia passat mai en un diamant reial. Què devia voler dir? N’havia d’informar immediatament les autoritats.

Al Reialme del Bosquet hi va haver un debat encès sobre què calia fer.

–És impur –va declarar Lord Astrophel–. Els bessons de dins no són dignes de dur el llinatge reial.

–Però no deixa de ser un diamant –van argumentar altres membres significatius de la més alta jerarquia–. I no se’n fan gaire sovint.

Però a mesura que el cristall anava creixent, la taca era cada cop més gran i més fosca; semblava com si hi hagués una agulla llarga i negra que hi passés pel mig. Lord Astrophel va establir que allò era un mal presagi i la resta no van trigar gaire a donar-li la raó.

linea.jpg

La fatídica nit que es va esquerdar el diamant hi va haver una tempesta terrible. Fora de la cova de Cristall, el cel era fosc i ple de clapes, com si algú hi hagués deixat caure un pot de pintura violeta. La pluja va començar a esquitxar el terra en forma de gotes molt grosses, mentre, dalt del bosc, hi penjava una enorme lluna del color vermell de les cireres, que resplendia sobre els arbres de manera fantasmagòrica. Va començar a ressonar un tro, i la cova es va il·luminar sobtadament amb el llamp. Tots els cristalls van refulgir amb la llum ferotge. La cova es va tornar a il·luminar, dalt del cel va retrunyir un altre tro estrepitós i el diamant es va partir.

El Guardià del Cristall es va haver d’avançar una mica per atrapar els dos nadons que en van caure, l’un darrere l’altre, entremig d’una pluja lluent de pols diamantina, i després va recular per evitar que els fragments de la pedra preciosa caiguessin a terra.

Es va mirar les dues criatures que tenia als braços i es va quedar ben parat quan va veure com n’eren, de diferents. La segona era petita i dolça, amb uns blens de cabell molt delicats, d’un ros platejat, i unes llargues pestanyes que li sortien del cantó dels ulls com un parell de bigotis, cosa que indicava que era una nena. La que havia caigut primer també era de pestanyes llargues, però tenia la pell pàl·lida com el gel i els cabells d’un negre refulgent. En lloc d’un somriure de satisfacció, però, aquell nadó arrufava el nas.

El Guardià del Cristall s’anava mirant els fragments de cristall de diamant impur que brillaven furiosament allà a terra i estava tot tremolós, amb una sensació terrible de mal averany.

pag11.jpg

VictoriaStitchMalvadaBrillant-5.xhtml

cap1.jpg

La Celestine va mirar cap al fons de la classe, on la Victoria Stitch seia a la gatzoneta damunt la cadira, amb les extremitats pàl·lides i ossudes que no se li veien. No escoltava ni una sola paraula del que deia la senyoreta Hawthorn. Estava completament absorta en les seves cabòries, segurament guixant la llibreta amb tot de corones de diamants. La Celestine anava sentint el rec-rec que feia la seva germana mentre premia amb força la ploma en dibuixar una llarga ratlla negra i gruixuda en cada cristall.

–És imprescindible –deia la senyora Hawthorn– que envieu les sol·licituds per ampliar els estudis abans del ball de graduació, que és d’aquí a tres setmanes. Si no, us trobareu sense cap lloc on anar.

Les ulleres de pedreria li brillaven amb el sol de la tarda mentre es mirava el rellotge de la paret.

–Com que avui és el Dia de les Flors –va dir–, us deixaré plegar abans.

Hi va haver un sospir col·lectiu d’alleujament, i els bosquetans van començar a desar els llibres i els estris d’escriure. Era un dia xafogós, d’aquells en què tens la pell enganxosa i el cap mig emboirat.

–I si baixem al rierol? –va suggerir la Tiska.

–Bona idea –va dir la Twila–. Jo duc el banyador.

La Celestine va girar la vista enrere cap a la seva germana bessona. La Victoria Stitch anava amb un conjunt sorprenent: un vestit negre sota una mena de capa negra molt subtil amb caputxa, tota esquitxada d’estrelletes lluents. Damunt del cap, hi duia una corona de plata amb tot de punxes.

–Vols venir al rierol, Victoria Stitch? –li va demanar la Celestine, esperançada. Però ja sabia de memòria quina en seria la resposta. Gairebé no tenia ni sentit preguntar-ho.

–No, gràcies.

La Victoria Stitch es va penjar la motxilla de vellut negre a l’espatlla i va enfilar cap a la porta. La capa li va onejar i va deixar un rastre de brillantor.

La Tiska va girar els ulls en blanc.

–Majestat –se’n va burlar algú des de la part de darrere de la classe, i la Celestine va notar que la Victoria Stitch es va mig tibar mentre sortia per la porta.

linea.jpg

La Celestine i les seves amigues van sortir cap al sol abrusador. Zigzaguejant entre els arbres, es van encaminar cap al rierol. La pell de color verd pàl·lid de la Tiska brillava sota la calorada.

–Tinc una calor que em moro! –va exclamar.

–Jo també –va dir la Twila i, mentre caminaven, es va començar a recollir els cabells amb un monyo a dalt de tot que semblava talment un cucurutxo de gelat de lilà.

–Demà començaré a escriure les sol·licituds –va comentar la Celestine–. Tant de bo pugui entrar d’aprenenta en un taller de joieria!

–Segur que sí –va dir la Twila per animar-la–. Hi tens molta traça. No saps pas com me l’estimo, el collaret que em vas fer. –I es va tocar les delicades violetes d’ametista que li envoltaven el coll. El duia sempre, excepte quan ballava. A la Twila li encantava ballar i ja s’havia apuntat a l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos