Pròleg

SMILEY: HISTÒRIA D’UN FENOMEN

L’estat espanyol lidera tots els rànkings internacionals en acceptació social de l’homosexualitat i està considerat un dels millors països per viure per la població LGTBI. Arribar aquí no ha estat un camí fàcil, però sí sorprenentment ràpid. De tots els temes que solen conformar les guerres culturals més rellevants en les últimes dècades a Occident (feminismes, avortament, eutanàsia, etc.), podríem dir que el de la diversitat afectivosexual s’ha capgirat de manera gairebé copernicana en un període de temps relativament curt.

El juny de 1977 la Rambla de Barcelona va ser l’escenari de la primera manifestació del que després es convertiria en el Dia de l’Orgull LGTBI. Tot i la recent mort de Franco, la Llei de Perillositat Social, que criminalitzava entre d’altres «els actes d’homosexualitat», encara estava en vigor. Aquesta norma decauria l’any següent, però l’estigma encara trigaria una mica més a esvair-se. No va ser fins al 1990 que l’OMS va eliminar l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals (no faria el mateix amb la transsexualitat fins al 2017), però a partir de llavors... vam prémer l’accelerador. I de quina manera! El 1998 Catalunya es va convertir en la primera comunitat autònoma (i en una de les poques regions del món) que revestia de caràcter legal les unions de parelles de fet de gais i lesbianes. I només set anys més tard, el 2005, Espanya s’unia al grup pioner de països que legalitzava el matrimoni entre persones del mateix sexe a tots els efectes. Només Bèlgica i els Països Baixos ho havien fet abans.

S’han escrit milers de pàgines per tractar d’explicar una sacsejada cultural sense precedents que va fer possible que un grup legalment discriminat, menyspreat i oprimit passés a ser assimilat pel mainstream en poc menys de trenta anys. No entraré en tots els elements que hi van jugar, complexos i múltiples, però sí que m’agradaria subratllar el paper determinant que hi van jugar els mitjans de comunicació, especialment des de la ficció.

El 10 de gener de 1994 TV3 va estrenar la primera telenovel·la de producció pròpia: Poblenou, creada pel Josep Maria Benet i Jornet. La sèrie, que girava al voltant d’una família de classe treballadora del barri barceloní, va ser un fenomen televisiu instantani. Al primer capítol, els Aiguadé veien com la vida se’ls capgirava com un mitjó quan els tocava la loteria i, volent-ho o no, es convertien en al·legoria d’una ciutat transformada pels Jocs Olímpics i, per extensió, d’una societat que s’obria al món en un camí sense retorn. I va ser en aquesta sèrie on tot Catalunya va veure per primer cop en horari de màxima audiència un petó entre dos homes, el Xavier (Jordi Boixaderas) i l’Eugeni (Pep Torrents). Dos anys després passaria el mateix amb dues dones. La sèrie era Nissaga de poder, també del Benet i Jornet, i els personatges, la Mariona (Núria Prims) i la Inés (Alicia González Laa).

Després d’aquells petons en van venir molts d’altres, tant a TV3 com a canals d’abast estatal, que de mica en mica van anar fent visibles realitats LGTBI en sèries de prime time i, de retruc, normalitzant-les als ulls de la societat. Evidentment seria reduccionista i fal·laç atribuir exclusivament a la ficció el mèrit dels canvis que hem viscut al nostre país quant a drets LGTBI. Res de tot això hauria estat possible sense la tasca incansable i sacrificada d’associacions i persones que s’han trencat la cara als carrers primer i als parlaments després per aconseguir una igualtat real. Però és innegable que, sense l’arma de la ficció, aquesta lluita hauria estat molt més difícil.

Us explico tot això perquè Smiley no va néixer com un bolet enmig del no-res. Aquesta obra no hauria estat possible sense tots aquests precedents de realitats LGTBI en l’imaginari d’un públic que, només deu o vint anys abans, les desconeixia per complet o, en el millor dels casos, en tenia una informació esbiaixada pel prejudici. El Xavier i la Mariona eren les primeres llambordes que començarien a construir el camí pel qual jo, com a autor dramàtic, podria transitar amb seguretat anys després, de la mateixa manera que l’Àlex i el Bruno que coneixereu en aquest llibre (si és que no els coneixeu ja) probablement ho seran per als autors que vindran darrere meu.

On són els gais?

Tanmateix, en aquest context d’optimisme gairebé revolucionari en la comunitat LGTBI, alguna cosa fallava a casa nostra. S’estaven assolint drets, s’estaven explicant noves històries, s’estava posant el focus en personatges abans marginals a pel·lícules, a sèries de televisió, a concursos, a reality shows, a novel·les... Però què passava amb el teatre?

Als anys noranta del segle passat i als primers 2000 la producció d’obres d’autoria local era escassa. A banda dels Shakespeares, els Molières i els Ibsens de tota la vida, el que es portava llavors era el teatre contemporani estranger, sobretot anglosaxó (irlandès, anglès, americà). Res posava més calent un productor teatral que poder posar a un cartell EL GRAN ÈXIT DE BROADWAY!!!, amb moltes exclamacions. En aquest context, la majoria de les històries protagonitzades per gais i lesbianes venien de fora de la mà de dramaturgs com Tony Kushner, Joe Orton, Mark Ravenhill, Mart Crowley o Martin Sherman, entre d’altres. És a dir, que només en comptades ocasions s’explicaven històries d’aquí escrites per autors d’aquí. Aquesta anomalia (que per sort hem començat a superar, tot i que encara ens queda un llarg camí per posar-nos a l’altura de grans ciutats amb una dramatúrgia contemporània potent) encara era més greu pel que fa a obres de teatre de temàtica LGTBI.

Els primers personatges clarament homosexuals del teatre català els devem, de nou, al Josep Maria Benet i Jornet. Els trobem en obres com Berenàveu a les fosques o Testament. Però més enllà d’això i altres aparicions puntuals en peces de Sergi Belbel o a sales alternatives, la seva presència als escenaris catalans era residual. I el més preocupant: gairebé ningú els trobava a faltar. D’alguna manera, ni tan sols jo mateix!

La primera obra que vaig escriure, Invisibles (2002), tenia un personatge gai. Però si avui qualsevol de vosaltres la llegeix, no el trobarà, perquè en cap moment es fa esment de la seva orientació sexual. El Marc, un vigilant de seguretat del metro de Barcelona, està secretament enamorat del seu company de ronda, el David. Les terribles decisions que pren en el transcurs de l’obra tenen aquest poderós motor ocult, però mai no s’explicita. Per què? Recordo que ho vaig estar valorant i vaig decidir que no calia. Vaig considerar que era una informació que em servia per entendre millor el personatge, però que no seria rellevant per als espectadors. I per això vaig tancar el Marc a l’armari i vaig tancar la porta amb tantes claus que no sé si ni tan sols ell mateix era conscient que li agradaven els homes.

L’explicació, vint anys després, està clara: Invisibles era producte del seu temps. Llavors si un personatge era gai, l’obra havia de parlar de la seva homosexualitat. Aquest havia de ser el tema principal. L’orientació sexual es presentava com a obstacle a superar o com a font de conflicte del personatge, no com una característica més que ens ajudés a conèixer-lo millor i entendre les seves accions. Aquesta necessitat d’encaixar en el mainstream de les obres que s’estrenaven en aquell moment (i alguna dosi d’homofòbia interioritzada per part meva també, esclar) van fer que prengués aquella decisió.

El mateix va passar amb les meves següents obres. Ni a La pell en flames (2004) ni a Gust de cendra (2006) hi havia personatges LGTBI. No és fins a Marburg (2010) que per fi m’atreveixo a incloure una història entre dos homes gais. Esperonat pel fet de debutar al Teatre Nacional de Catalunya i fortament influenciat per l’obra de Tony Kushner (especialment Àngels a Amèrica), escric un text monumental sobre la fi del món, la malaltia, la religió i l’homosexualitat, centrada en un adolescent (Ferran Vilajosana) que vol ser infectat del VIH per part d’un amant de mitjana edat (Eduard Farelo).

No és casualitat que els primers personatges gais apareguin a la meva obra el 2010. Jo acabava de tornar de viure una temporada a Nova York, una de les capitals teatrals del món amb una presència aclaparadora d’autors i obres LGTBI, i a més formava part d’una generació de nous dramaturgs que començaven a estrenar amb assiduïtat i tractaven aquests temes sense complexes, com Josep Maria Miró o Marc Rosich, per mencionar-ne només un parell.

Només en pot quedar un

N’hi ha que es refereixen a aquells anys com l’època dau­rada de la dramatúrgia contemporània catalana. Potser sona una mica exagerat, però el cert és que els autors catalans mai no hem rebut tanta atenció i suport institucional com llavors. I és en aquest context que al Festival Temporada Alta es va celebrar la primera edició del Torneig de Dramatúrgia.

Aquest original format, ideat pel Jordi Casanovas, enfrontava vuit autors en diferents «combats» eliminatoris on el públic decidia amb el seu vot quin dels dos textos de 45 minuts presentats passava a la següent ronda. Al final, com si allò fos Los inmortales, només en podia quedar un.

Com que era el primer cop que es feia (poc es podia imaginar ningú que arribaria a les deu edicions), els quarts de final es van organitzar de manera que quatre «veterans» s’enfrontessin a quatre «nouvinguts». Els emparellaments van ser: Josep Maria Benet i Jornet versus Pere Riera; Pau Miró versus Llàtzer Garcia; Sergi Belbel versus Cristina Clemente... i Jordi Galceran versus Guillem Clua.

Jordi Galceran! Quan m’ho van dir, em va caure l’ànima als peus. Com volien que m’enfrontés a l’autor d’El mètode Grönholm?? El Galceran era el mascle alfa de la dramatúrgia contemporània, l’autor català més traduït i estrenat de la història! Es ficaria el públic a la butxaca en trenta segons! Jo no hi tenia res a pelar! Reconec que vaig estar temptat de tirar-me enrere, però ja era massa tard. M’havia compromès. Havia d’escriure alguna cosa i resar perquè la derrota no fos gaire humiliant... i l’única manera d’aconseguir-ho era entrant al terreny de joc que el Galceran dominava com ningú: havia d’escriure una comèdia.

El meu pla només tenia un petit problema. Res, un detall sense importància... Jo mai no havia escrit comèdia! Fins llavors les meves obres eres drames urbans, tragèdies bèl·liques i peces èpiques sobre la destrucció de la humanitat. I en totes, absolutament totes, sempre l’acabava dinyant algú. Tot molt festiu. Com collons havia de fer riure la gent si no tenia ni idea de com fer-ho?

Com us podeu imaginar, el procés no va ser fàcil. Vaig passar-me setmanes intentant-ho i sentint-me ridícul i profundament fracassat. Recordo que vaig compartir la meva angoixa amb l’autora i amiga Marta Buchaca. Li vaig confessar que no em veia amb cor d’escriure res digne, que no trobava cap bona idea i que quan intentava desenvolupar-ne alguna, senzillament no tenia cap gràcia. I va ser ella la que em va donar una clau que, tot i que llavors no ho sabia, marcaria un abans i un després en la meva trajectòria. «Escriu sobre allò que saps íntimament, sobre allò que ets de debò», em va dir. «Fins ara no ho has fet mai.» I tenia raó.

Les meves obres anteriors explicaven històries sobre temes que m’interessaven o que em plantejaven preguntes per a les quals no tenia resposta, sí, però mai no parlaven de mi. La meva mirada, per dir-ho d’alguna manera, era de dins cap a fora; no a l’inrevés. I això havia de canviar. Havia de deixar de pensar en què faria gràcia al públic i esbrinar què em feia gràcia a mi. Tocava obrir-se en canal i explicar qui era el Guillem Clua, sense por i amb absoluta honestedat. Amb el temps he descobert que la comèdia no només és el gènere més difícil d’escriure, sinó el que més et despulla com a autor i com a espectador. L’humor et defineix. Riure és una reacció involuntària que delata sense filtres allò que ets realment.

Per això vaig decidir que escriuria sobre la meva vida i, particularment, sobre la meva vida sentimental, que no era per tirar coets precisament, però que acabaria revelant-se com una font inesgotable de comicitat. Fora complexos! Parlaria dels homes que havia estimat i em riuria dels desenganys amorosos que havia patit amb tots els ets i uts. És a dir, que no només escriuria una comèdia, sinó una comèdia romàntica, segurament el gènere més denostat per la nostra intel·lectualitat local, juntament amb el melodrama! Però oi que havia decidit jugar? Doncs de perdidos al río, escolta. Si no guanyava, almenys hauria viscut un procés divertit i, segurament, terapèutic. I de tot plegat va sortir el germen del llibre que teniu a les mans: un text de 45 minuts titulat Dos punts, guionet, parèntesi tancat.

El duel va tenir lloc la nit del 24 d’octubre de 2011 a la Sala La Planeta de Girona. El primer en disparar va ser Jordi Galceran amb El crèdit, o millor dit, la versió reduïda del que poc temps després es convertiria en un nou fenomen teatral, aquí i a l’estranger. Quan va acabar, el públic, que no havia deixat de pixar-se de riure, va esclatar en una gran ovació. Decididament, era home mort.

Amb aquest pensament al cap va arribar el meu torn. Els actors Ernest Villegas i Marc Rodríguez van sortir al ring, van començar a llegir el text, i la gent... va començar a riure.

Us confesso que la meva sorpresa va ser monumental. No ho dic amb falsa modèstia. Estava convençut que el meu text mai no estaria a l’altura del mestre, però em vaig equivocar. M’ho confirmaven les riallades després de cada gag, les exclamacions de sorpresa després de cada gir i sobretot els entusiastes aplaudiments finals. Recordo que en aquell moment el Galceran, que seia al meu costat, se’m va acostar i em va dir a cau d’orella: «Enhorabona, has guanyat tu».

Vols dir? Era realment possible que la meva comèdia captivés la majoria del públic i que el meu humil text s’imposés al del nostre millor comediògraf? Mentre el respectable desfilava davant d’una urna per dipositar el seu vot jo em feia aquesta i mil preguntes més. L’espera se’m va fer eterna, però el veredicte del públic, en un recompte d’allò més ajustat, no va trigar a desvetllar-se. El Jordi Casanovas, mestre de cerimònies i àrbitre del torneig, ens va fer sortir a l’escenari i va pronunciar les temudes i inapel·lables paraules finals: «El guanyador del combat és... Jordi Gal­ceran!».

De la derrota al fenomen

El Casanovas va alçar el braç victoriós del Galceran, però jo no vaig viure el moment com una derrota. Havia estat capaç d’escriure una peça honesta, m’havia atrevit amb un gènere que em feia tremolar les cames, el repte m’havia fet créixer i aprendre, i el més important, la gent s’ho havia passat d’allò més bé. Tot plegat tenia gust de victòria personal. I aquesta sensació es va refermar pocs dies després, quan el Jordi Casanovas em va proposar allargar Dos punts, guionet, parèntesi tancat per convertir-la en una obra de durada convencional i estrenar-la a la Sala Flyhard de Barcelona, de la qual era cofundador.

No va ser l’única obra que va tenir una segona vida, però. A banda d’El crèdit, que unes setmanes després va acabar proclamant-se guanyadora absoluta del torneig, d’aquella competició també en van sortir Red Pontiac, de Pere Riera, i La nostra Champions particular, de Cristina Clemente. Des de llavors, el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta ha estat un generador incansable de nous textos i un joc que ha seguit descobrint noves veus teatrals. No us perdeu la següent edició, si en teniu ocasió!

Els mesos següents vaig dedicar-me a trobar una manera orgànica d’allargar la història d’amor de l’Àlex i el Bruno, mantenint l’argument original i el nombre d’in­tèrprets. I aquest cop amb una dificultat afegida. L’encàrrec de la Flyhard venia amb una condició sine qua non: el text l’havia de dirigir jo mateix! Això comportava abordar l’escriptura d’una manera totalment diferent. No només havia de saber què volia escriure, sinó com ho posaria en escena, l’escenografia, el vestuari, els efectes de llum i so... i el més important: els actors!

No vaig esperar a tenir l’obra enllestida abans de trucar el Ramon Pujol i l’Albert Triola. Tots dos van ser la meva primera opció i tots dos em van dir que sí de seguida. Sempre he dit que amb ells em va tocar la loteria. No només són un parell d’actors amb un talent extraordinari; a més a més, tenen aquella química màgica que constitueix l’ingredient essencial per fer que una història d’amor funcioni. L’obra no seria el que és avui si no hagués estat per ells. De fet, el text no estava acabat del tot quan ens vam ficar a la sala d’assaig i les seves aportacions el van fer créixer de manera determinant.

I així va ser com el 29 de novembre de 2012 vam estrenar Smiley: una història d’amor a la Sala Flyhard. Per a aquells que no hi hagueu estat mai, la Flyhard es un espai minúscul situat al barri de Sants de Barcelona. Hi caben tan sols quaranta espectadors, però ja sabeu què diuen del pot petit. Dedicat exclusivament al teatre català contemporani, des de la seva creació el 2010 hi ha passat el bo i millor del país. Va ser tot un honor posar el meu granet de sorra en la consolidació d’un espai escènic tan emblemàtic.

El que ningú de nosaltres es podia imaginar llavors era el que estava a punt de passar. Tots crèiem que la comèdia compliria amb les expectatives: faria la gràcia justa, atrauria un públic majoritàriament gay-friendly i acabaria les funcions el mes de febrer i au, tots cap a casa.

Però no va ser així.

Ni de bon tros.

A les poques setmanes ja s’havien venut totes les entrades. L’èxit va ser tal, que al febrer el Teatre Lliure ens va convidar a seguir amb la temporada a l’Espai Lliure. D’allà l’obra va saltar al desaparegut Club Capitol de la Rambla, on es va acabar consagrant com a obra revelació de la temporada i on va romandre, entre gira i gira, fins ben entrat l’any 2015. La benedicció del públic (d’allò més divers: parelles heterosexuals, grups d’àvies, famílies senceres) va venir acompanyada de crítiques entusiastes i inesperats reconeixements. Smiley: una història d’amor va obtenir tres Premis Butaca (Millor Espectacle de Petit Format, Millor Actor per a Albert Triola i Millor Text), va ser escollida com a Millor Obra de Creació de l’Any per la revista Time Out... i això només va ser el principi.

El 2014 Smiley va fer el salt a Madrid amb una nova producció. El Ramon Pujol repetia en el paper d’Àlex i l’Ai­tor Merino es convertia en el nou Bruno. L’adaptació al castellà situava l’acció a la capital espanyola, on jo m’havia traslladat a viure l’any anterior, i de nou, l’èxit va ser instantani, en una trajectòria in crescendo similar a la que havíem experimentat a Barcelona. Vam començar a la sala petita de l’icònic Teatro Lara, on compartíem espai amb el musical La llamada, de Javier Ambrossi i Javier Calvo. Recordo que havíem de compaginar molt bé els horaris per evitar que els moments més sorollosos d’una funció interferissin amb els moments més íntims de l’altra. No sempre ho aconseguíem.

Vam anar ampliant el nombre de funcions fins que el Lara se’ns va quedar petit i vam saltar al Teatro Maravillas. El que no sabia era que allà el destí em tenia reservat un dels detalls més bonics que aquesta obra m’ha regalat.

Flash-back al Torneig de Dramatúrgia de 2011. El Jordi Galceran s’alça com a guanyador i, tal com ja us he explicat, també li demanen que allargui El crèdit per fer-ne una explotació comercial. L’any següent, el Sergi Belbel en dirigeix una versió deliciosa protagonitzada pel Jordi Bosch i el Jordi Boixaderas. I ho peta, com no podria ser d’una altra manera. Està en cartell tota la temporada i l’any següent s’estrena a Madrid en una nova producció dirigida pel desaparegut Gerardo Vera... al Teatro Maravillas.

Dos anys després del combat entre Smiley i El crèdit, les dues obres es van retrobar, aquest cop ja crescudetes i sense competir entre elles, per compartir el mateix escenari i, de retruc, demostrar la força que en aquell moment tenia l’autoria catalana a Madrid. Us confesso que la coincidència em va fer enormement feliç.

Smiley arreu del món

No seria el darrer cop que les dues obres compartirien teatre... o ciutat. Perquè Smiley va començar a viatjar. A les gires de les produccions catalana i madrilenya s’hi va afegir una de balear, que encara n’està fent bolos. L’obra es va traduir a l’anglès, al francès, a l’alemany, a l’italià, al grec, i en tot aquest temps se n’han fet produccions arreu, de Nova York a Xipre, de Xile a Austràlia, de Miami a Singapur... Smiley es convertia així en una de les meves obres amb major recorregut internacional, juntament amb La pell en flames (2004) i L’oreneta (2017).

Malauradament no he tingut ocasió de veure totes les produccions que se n’han fet. I ho lamento. Sempre em sorprèn la capacitat que un text escrit aquí sigui capaç d’apel·lar a l’imaginari o els sentiments de persones que formen part d’una cultura diferent a la meva. Especialment si es tracta d’una cultura llunyana. I ho he pogut comprovar sempre que he tingut ocasió de viatjar amb motiu d’una estrena.

Ja em va passar amb les primeres produccions estrangeres de La pell en flames. L’obra era una reflexió sobre el fotoperiodisme en temps de guerra inspirada directament en la guerra de l’Iraq, tot i que mai no es mencionava el país on tenia lloc l’acció. Tanmateix (o potser precisament per això), quan la traducció grega va arribar a mans del director xipriota que l’havia d’estrenar a Nicòsia, el primer que em va dir va ser: «És admirable com has plasmat en una obra la història recent del meu país». Poc temps després, el director de la producció colombiana em diria exactament el mateix.

Amb Smiley, però, va passar una cosa diferent. El missatge de l’obra era compartit arreu, sí. Tothom la veia com un cant a la diversitat i al poder de l’amor, però l’efecte que tenia en la societat on es representava era imprevisible. A països on els drets LGTBI estan garantits, com Alemanya o els EUA, l’obra es veia com el que era: una comèdia romàntica per riure, passar una bona estona i deixar anar alguna llagrimeta. A altres llocs, en canvi, es va acabar convertint gairebé en un arma d’agitació política.

L’estrena al Nuovo Teatro Sanità de Nàpols va ser especialment sonada, no només per mostrar una relació homosexual en escena, sinó per un petit canvi en el text que havia dut a terme el Rosario Sparno, el responsable de la versió italiana. Tot i que l’obra està concebuda per a dos intèrprets, el director va decidir incloure sis o set actors més: un grup de gogoboys lleugers de roba que actuaven a manera de cor. Ells s’encarregaven de les parts on originalment l’Àlex i el Bruno s’adrecen als espectadors ens els seus «aclariments per als heterosexuals del públic», a més d’encarnar algun dels personatges secundaris. I quin problema hi va haver amb això? Realment no crec que la sang hagués arribat al riu si no fos pel fet que el Nuovo Teatro Sanità... és una església. El temple està reconvertit en espai escènic, però en manté l’estructura original, amb el seu absis, les seves capelletes laterals i tota la seva simbologia cristiana. És a dir, que us podeu imaginar l’escàndol quan un d’ells explicava a un públic bocabadat que els poppers ajuden a relaxar els músculs de fibra llisa de l’anus per facilitar la penetració... enfilat al capdamunt d’un altar.

Vaig aplaudir a cor què vols. Això sí, va ser molt difícil aconseguir una gira italiana en condicions després d’allò.

L’escàndol més significatiu, però, va ser a Xile el 2014. Era la primera producció de Smiley a l’estranger, cosa que em feia especial il·lusió. Dirigida per la Miriam González Tamayo, l’obra va estar en cartell a la Sala Ladrón de Bicicletas, on va gaudir d’un discret èxit fins que, uns mesos després, va iniciar la gira pel país i la van incloure al XXI Festival de Teatre de la Universitat Catòlica de Concepción. Catòlica. Què podia sortir malament?

La resposta no és difícil d’endevinar. Pocs dies abans de l’estrena, el comitè de programació del festival va decidir retirar l’obra per mostrar una història d’amor homosexual. La reacció airada dels estudiants va ser instantània. La premsa es va fer ressò de les seves protestes, a les quals es van sumar diverses associacions LGTBI del país i fins i tot el Sindicat d’Actors xilè SIDARTE. Però la cosa no es va quedar aquí. Arran de l’escàndol, van transcendir altres posicionaments homòfobs del centre, com els de l’

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X