Smiley

Guillem Clua

Fragmento

smiley

Pròleg

SMILEY: HISTÒRIA D’UN FENOMEN

L’estat espanyol lidera tots els rànkings internacionals en acceptació social de l’homosexualitat i està considerat un dels millors països per viure per la població LGTBI. Arribar aquí no ha estat un camí fàcil, però sí sorprenentment ràpid. De tots els temes que solen conformar les guerres culturals més rellevants en les últimes dècades a Occident (feminismes, avortament, eutanàsia, etc.), podríem dir que el de la diversitat afectivosexual s’ha capgirat de manera gairebé copernicana en un període de temps relativament curt.

El juny de 1977 la Rambla de Barcelona va ser l’escenari de la primera manifestació del que després es convertiria en el Dia de l’Orgull LGTBI. Tot i la recent mort de Franco, la Llei de Perillositat Social, que criminalitzava entre d’altres «els actes d’homosexualitat», encara estava en vigor. Aquesta norma decauria l’any següent, però l’estigma encara trigaria una mica més a esvair-se. No va ser fins al 1990 que l’OMS va eliminar l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals (no faria el mateix amb la transsexualitat fins al 2017), però a partir de llavors... vam prémer l’accelerador. I de quina manera! El 1998 Catalunya es va convertir en la primera comunitat autònoma (i en una de les poques regions del món) que revestia de caràcter legal les unions de parelles de fet de gais i lesbianes. I només set anys més tard, el 2005, Espanya s’unia al grup pioner de països que legalitzava el matrimoni entre persones del mateix sexe a tots els efectes. Només Bèlgica i els Països Baixos ho havien fet abans.

S’han escrit milers de pàgines per tractar d’explicar una sacsejada cultural sense precedents que va fer possible que un grup legalment discriminat, menyspreat i oprimit passés a ser assimilat pel mainstream en poc menys de trenta anys. No entraré en tots els elements que hi van jugar, complexos i múltiples, però sí que m’agradaria subratllar el paper determinant que hi van jugar els mitjans de comunicació, especialment des de la ficció.

El 10 de gener de 1994 TV3 va estrenar la primera telenovel·la de producció pròpia: Poblenou, creada pel Josep Maria Benet i Jornet. La sèrie, que girava al voltant d’una família de classe treballadora del barri barceloní, va ser un fenomen televisiu instantani. Al primer capítol, els Aiguadé veien com la vida se’ls capgirava com un mitjó quan els tocava la loteria i, volent-ho o no, es convertien en al·legoria d’una ciutat transformada pels Jocs Olímpics i, per extensió, d’una societat que s’obria al món en un camí sense retorn. I va ser en aquesta sèrie on tot Catalunya va veure per primer cop en horari de màxima audiència un petó entre dos homes, el Xavier (Jordi Boixaderas) i l’Eugeni (Pep Torrents). Dos anys després passaria el mateix amb dues dones. La sèrie era Nissaga de poder, també del Benet i Jornet, i els personatges, la Mariona (Núria Prims) i la Inés (Alicia González Laa).

Després d’aquells petons en van venir molts d’altres, tant a TV3 com a canals d’abast estatal, que de mica en mica van anar fent visibles realitats LGTBI en sèries de prime time i, de retruc, normalitzant-les als ulls de la societat. Evidentment seria reduccionista i fal·laç atribuir exclusivament a la ficció el mèrit dels canvis que hem viscut al nostre país quant a drets LGTBI. Res de tot això hauria estat possible sense la tasca incansable i sacrificada d’associacions i persones que s’han trencat la cara als carrers primer i als parlaments després per aconseguir una igualtat real. Però és innegable que, sense l’arma de la ficció, aquesta lluita hauria estat molt més difícil.

Us explico tot això perquè Smiley no va néixer com un bolet enmig del no-res. Aquesta obra no hauria estat possible sense tots aquests precedents de realitats LGTBI en l’imaginari d’un públic que, només deu o vint anys abans, les desconeixia per complet o, en el millor dels casos, en tenia una informació esbiaixada pel prejudici. El Xavier i la Mariona eren les primeres llambordes que començarien a construir el camí pel qual jo, com a autor dramàtic, podria transitar amb seguretat anys després, de la mateixa manera que l’Àlex i el Bruno que coneixereu en aquest llibre (si és que no els coneixeu ja) probablement ho seran per als autors que vindran darrere meu.

On són els gais?

Tanmateix, en aquest context d’optimisme gairebé revolucionari en la comunitat LGTBI, alguna cosa fallava a casa nostra. S’estaven assolint drets, s’estaven explicant noves històries, s’estava posant el focus en personatges abans marginals a pel·lícules, a sèries de televisió, a concursos, a reality shows, a novel·les... Però què passava amb el teatre?

Als anys noranta del segle passat i als primers 2000 la producció d’obres d’autoria local era escassa. A banda dels Shakespeares, els Molières i els Ibsens de tota la vida, el que es portava llavors era el teatre contemporani estranger, sobretot anglosaxó (irlandès, anglès, americà). Res posava més calent un productor teatral que poder posar a un cartell EL GRAN ÈXIT DE BROADWAY!!!, amb moltes exclamacions. En aquest context, la majoria de les històries protagonitzades per gais i lesbianes venien de fora de la mà de dramaturgs com Tony Kushner, Joe Orton, Mark Ravenhill, Mart Crowley o Martin Sherman, entre d’altres. És a dir, que només en comptades ocasions s’explicaven històries d’aquí escrites per autors d’aquí. Aquesta anomalia (que per sort hem començat a superar, tot i que encara ens queda un llarg camí per posar-nos a l’altura de grans ciutats amb una dramatúrgia contemporània potent) encara era més greu pel que fa a obres de teatre de temàtica LGTBI.

Els primers personatges clarament homosexuals del teatre català els devem, de nou, al Josep Maria Benet i Jornet. Els trobem en obres com Berenàveu a les fosques o Testament. Però més enllà d’això i altres aparicions puntuals en peces de Sergi Belbel o a sales alternatives, la seva presència als escenaris catalans era residual. I el més preocupant: gairebé ningú els trobava a faltar. D’alguna manera, ni tan sols jo mateix!

La primera obra que vaig escriure, Invisibles (2002), tenia un personatge gai. Però si avui qualsevol de vosaltres la llegeix, no el trobarà, perquè en cap moment es fa esment de la seva orientació sexual. El Marc, un vigilant de seguretat del metro de Barcelona, està secretament enamorat del seu company de ronda, el David. Les terribles decisions que pren en el transcurs de l’obra tenen aquest poderós motor ocult, però mai no s’explicita. Per què? Recordo que ho vaig estar valorant i vaig decidir que no calia. Vaig considerar que era una informació que em servia per entendre millor el personatge, però que no seria rellevant per als espectadors. I per això vaig tancar el Marc a l’armari i vaig tancar la porta amb tantes claus que no sé si ni tan sols ell mateix era conscient que li agradaven els homes.

L’explicació, vint anys després, està clara:

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos